Garrot vil (1894), de Ramon Casas. Execució pública d'Aniceto Salvador
al patí de Corders de la presó de Reina Amàlia de Barcelona
Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia
El rebuig i l’atracció cap els cadàvers són les dues cares d’una mateixa moneda, la mort. Els enterrem en un intent de tornar-los al fang primordial, però insistim a retenir el seu alè vital, la seva ànima. Se’ls fotografia –com les imatges postmortem que es feien antigament quan el cos del mort era encara calent– o se’ls transforma embalsamant-los, petrificant-los, congelant-los, cremant-los, deixant-los a l’aire lliure perquè les bèsties recullin el seu esperit, o convertint-los en imatges de cera. Se’ls plany de cos present –el de ploramorts havia estat un ofici fins no fa gaires anys–, es fan altars, criptes sumptuoses, catacumbes o reliquiaris que exposen restes humanes santes o cossos incorruptes. D’una manera o una altra, hi ha un intent de perpetuar la vida donant una nova oportunitat al cadàver, i ens la donem a nosaltres mateixos perpetuant la seva presència i el seu record.
Visitants a la Morgue de París, el 1816
Wellcome Library (6158i), Londres
El dia de Tots Sants es visiten cementiris, es renoven les flors (naturals i de plàstic) i s’encenen llànties; es fan misses de difunts i processons, o actes festius per encarar-se a la mort, com fan a Mèxic. Pot semblar estranya aquesta necessitat de mirar cara a cara la mort, però fer-ho ha estat, també, una atracció morbosa, fins al punt que a París es va convertir en un espectacle, i visitar el dipòsit on s’exposaven els cadàvers va formar part, durant el segle XIX, dels costums dels parisencs.
Gravat de la Morgue de París
Harper's Weekly, 1874
Al voltant del segle XVI es va començar a exposar els cossos dels morts sense identificar al Chatelet de París perquè els parisencs els identifiquessin els ofegats al Sena, els suïcides i les víctimes de crim i infanticidi a través d'una finestra. L’any 1804, es va construir la Morgue a Île de la Cité, però l’espectacle com a tal no arribarà fins la segona meitat del segle XIX, el 1868, quan s’obre un nou dipòsit la plaça de Île-de-France, darrere de Notre-Dame, amb un espai públic d’exhibició amb grans finestrals, on els cadàvers nus apareixen sobre taules inclinades de marbre, refrescats amb un fil d’aigua.
Gravat de la Morgue de París (1854)
Charles Meryon
L’apogeu d’aquesta morbosa atracció arribarà a finals del XIX quan es converteix en un fenomen turístic. Als parisencs curiosos, amb nens inclosos, s’hi afegien turistes britànics, que se n’havien fet ressò a través de les lectures de Dickens. I camuflats entre els visitants, s’hi van amagar uns personatges curiosos, els assassins, que allargaven el plaer sàdic contemplant la seva obra en públic, com els artistes. En parla Émile Zola a la novel·la Thérèse Raquin: "El marit de la Teresa era mort, però l'assassí volia que el cadàver fos trobat en un acte formal".
Per raons morals i d’higienisme, la Morgue va tancar les seves portes al públic el març de 1907, i va ser substituït des de 1914 per l’Institut médico-légal. Però fins aleshores, 40.000 visitants al dia passaven per la Morgue amb el mateix esperit morbós amb què visitaven els zoològics humans –en deien “jardins d’aclimatació”, com si parlessin de plantes–, que van arribar amb les exposicions universals i s’hi van quedar fins el primer terç del segle XX –a Bèlgica, que encara mantenia la colònia del Congo, el darrer es va exhibir durant la dècada de 1960.
Tribu aixanti (actualment Ghana), exhibida a Barcelona, 1897
Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)
Com ja hem explicat d’altres vegades, Barcelona no va ser aliena als espectacles de zoos humans. A la ciutat es van exhibir la tribu dels aixanti, prop de la plaça de Catalunya; la tribu àrab dels benj-zoug-zoug i els nans bengalís, al Circ Eqüestre; una tribu mahometana i el seu harem, el village lil·liputenc i la tribu del himàlaies, al Turó Park; i un village senegalès, al Tibidabo.
Capella del Corralet de l'antic
Hospital de la Santa Creu
Ricart (c. 1930)
Es van exhibir cadàvers? Com es va fer a París, no n’hi ha cap dada. Però mentre es van fer disseccions a l’Acadèmia de Cirurgia (actual Reial Acadèmia de Medecina), els cadàvers s’acumulaven al Corralet (després substituït per l’amfiteatre anatòmic) i el cementiri situats en el recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, al barri del Raval. Aquell espectacle, sense ser una atracció, era visible des dels carrerons que aleshores l’envoltaven, i era habitual deixar-s’hi caure per veure-hi els morts. Ho explica Joan Sales a la novel·la Incerta Glòria:
“[…] Quan érem petits, travessàvem quatre vegades cada dia el pati de l’hospital de la Santa Creu per anar i tornar del nostre carrer al del Carme, on hi havia l’escola laica d’on els papàs eren mestres. Ell es deturava de vegades davant del “corralet”, que així anomenàvem el dipòsit de cadàvers; donava a un carreró transversal i només una reixa el separa dels transeünts. Jo m’havia d’arrapar a la reixa i posar-me de puntetes per veure els morts; n’hi solia haver tres o quatre cada dia, de vegades més. Com que estaven dipositats de cara a la reixa, el que se’n veia millor eren els peus descalços: uns peus grocs... i bruts. ¡Quina tristesa, la d’aquells peus! ‘Vet aquí la fi que ens espera’, deia invariablement en Llibert, ‘si no ens espavilem’”.
Ossari de l'antic Hospital de la Santa Creu
Alexandre Marletti Quaglia (1925)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Al voltant del cementiri de l'Antic Hospital de la Santa s'han explicat històries de fantasmes i ànimes, propiciades per l’obscurantisme i la devoció popular, i es va generar el culte religiós al Sant Crist del Corralet que presidia l’arc d’entrada: tres confraries (la del Sant Crist del Corralet, la Confraria de les Ànimes del Purgatori i la Pia Unió del Santíssim Rosari) es tornaven tots els diumenges i festes de guardar per passar un rosari cantat.
En aquell indret hi havia un impressionant ossari, que va aparèixer entre 1925 i 1931 quan es van fer les obres per instal·lar-hi la Biblioteca de Catalunya. Ara, l’antic espai del corralet és la plaça del Doctor Fleming, aliena als humors en descomposició que van impregnar el sòl, o al tràfic de cadàvers que segons Joan Amades servien per fer encanteris: podies comprar un mort per un duro.
Que el robatori i la venda de cadàvers era habitual ho confirma la documentació sobre el cementiri de l'Hospital. La Junta del Cementiri General de Barcelona denuncia, entre 1837 i 1841 (AHSCSP Govern de l'antic Hospital. Vol. III. Inv. 1. Carpeta 5/3. Número: 25495), la insalubritat de les condicions de trasllat de cadàvers al cementiri del Poblenou i l'enterrament deficient dels morts, a cura dels dements de l'Hospital. Fins el segle XIX, en el Bethlem Royal Hospital de Londres, que acollia malalts mentals, per un penic es podia visitar els bojos, el comportament dels quals s'havia convertit en un espectacle. Durant el 1814, el Bethlem va rebre 96.000 visites; probablement l'espectacle més gran de Londres.
Ernest Benach i el Miquel Pueyo expliquen a Mort certa, hora incerta. De l’edat mitjana a la societat digital (2013) com l’augment de l’interès per l’anatomia i per la dissecció que es va produir durant el període de la Il·lustració va ser un gran potenciador de l’ofici dels lladres de cadàvers:
"[…L]’anatomia es va convertir en un una part del bagatge cultural dels il·lustrats, i no únicament dels professionals de la medicina, de tal manera que aficionats rics com el príncep napolità Raimondo di Sangro tenien a casa el seu gabinet de dissecció i un públic selecte assistia a sessions de dissecció en els teatres anatòmics, amb un entusiasme no menor que el desplegat per anar al teatre o assistir a la lectura d’una tesi. […] Com era d’esperar, aquesta passió per la dissecció i el nombre limitat de cossos disponibles per ésser manipulats van propiciar un intens tràfic de cadàvers, que eren sostrets dels cementiris. […] En una sola nit, la del 12 al 13 de gener de 1786, el cementiri de Saint Eustache, a París, va denunciar la substracció de 10 cossos i, com a reacció, els nous cementiris […] es van dotar de murs elevats i torres de vigilància, per intentar posar fre a l’activitat dels lladregots de cossos."
Amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina
Tornant al Corralet i a l'amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, salvat el tabú religiós que no permetia les disseccions humanes, els cadàvers procedien de morts que no havien estat reclamats per ningú dels reus executats a la forca o a garrot. No hem d'oblidar, tampoc, que les execucions eren públiques. Al pati de Corders de la presó de Reina Amàlia s'hi congregaven els barcelonins, amb criatures i tot, per assistir a l'espectacle exemplificant de la pena de mort. La darrera execució pública va ser el 15 de juny de 1897: Silvestre Lluís moria a garrot executat per Nicomedes Méndez, botxí de la Reial Audiència de Barcelona.
“Lo dit XV die del mes de Març fou penjat en aquesta ciutat un hom valencià appellat G. Lobech, lo qual fou perpetualment bandeiat per alcavot que si tornava dins la ciutat o sos
termens que fos escobat. E après si hi era trobat que fos penjat per lo coll en tal forma que naturalment morís. E dins lo primer bandejament fou atrobat dins la ciutat e per çò fou pres e escobat. E despuys dins lo segon bandejament çò és digmenja propassat dins la vila de Sant Boy e en alou de mossèn Joan Torrelles, senyor de la casa del Puig, qui és dins los dits termens, lo dit home fou trobat e pres per lo honorable mossenyor Bernat Margarit, cavaller, veguer de Barchinona e lo die de vuy fou penjat sens que noy calgue altre juy de prohomens car ja eren estats fets per ells los dits bandejaments segons lo dit privilegi e us de aquell. E fort poch après que lo dit home fou penjat e fou liurat als metges e barbes a instància lur per çò que de aquell en fahessen nothomia.”
A més de les butaques reservades a metges i estudiants, al voltant de l'amfiteatre hi ha un corredor amb uns forats que permetien, previ pagament, observar les disseccions. De la mateixa manera, unes llotges amb gelosies situades en el galliner de l'amfiteatre permetien als membres de la burgesia assistir a l'espectacle sense ser identificats.
En un altre sentit, l'espectacle de la mort i les malalties va permetre que entre 1848 i 1938 a Barcelona s'hi exhibissin una trentena de museus anatòmics, com el de Francesc Roca. Eren col·leccions de figures anatòmiques pensades inicialment per a la didàctica de la medicina però que van trobar una segona vida com a atracció, primer burgesa i després popular, en un escenari que jugava amb la ciència i l'atracció morbosa, i que van compartir espai durant molts anys amb els museus de cera tradicionals, que complien el paper de la transmissió de fets i personatges històrics i esdeveniments d'actualitat. En cap cas eren cadàvers (tot i que la literatura ha jugat amb l'equívoc) però sí que tenien la representació del cos com a substitut de la realitat.
Cartell d'un museu anatòmic usat per a l'espectacle
de Francesc Roca a Barcelona
Si en voleu saber més del Corralet, els morts, les ànimes
i els museus anatòmics, hi trobareu un capítol a
i els museus anatòmics, hi trobareu un capítol a
Barcelona Freak Show
Més enllà de la mort
El dissabte 4 de març de 2017, la historiadora Érica Couto-Ferreira va presentar a la llibreria Chronos de Barcelona el llibre Cuerpos. Las otras vidas del cadàver (GasMask Editores, Màlaga, 2017).
Doctora amb la tesi Etnoanatomía y partonomía del cuerpo humano en sumerio y acadio. El léxico ugu-mu, Érica Couto-Ferreira ha estat investigadora de l’Institut d’Assiriologia de la Universitat de Heidelberg, i les seves línies d’investigació són sobre lexicografia sumeroacàdia, història del cos, transmissió dels sabers mèdics i salut de les dones a la Mesopotàmia antiga. A més de publicar diversos articles i col·laborar en revistes especialitzades, gestiona el blog En la lista negra de rareses bibliogràfiques sobre literatura i assaig de ciència-ficció, terror i fantasia.
A Cuerpos, l’autora ens guia per un inquietant, divertit i filosòfic retaule de mòmies, esquelets, "petrificats" i altres despulles terribles -i belles-, i en el procés ens regala una reflexió sobre tots nosaltres. L’obra ens mostra l'art de petrificadors rivals que competien per descobrir la millor tècnica de conservació de cadàvers, l'exposició artística dels difunts, les execucions públiques (amb famosos botxins que van escriure les seves memòries), el consum de parts del cos humà amb fins mèdics, la circulació de relíquies, vampirisme, etc. Tot això esquitxat de reflexions filosòfiques i referències literàries que defensen la idea que la vida del cadàver pot ser més duradora que la del cos animat.
