Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons: de juny 2017

La font neogòtica i la columna romana de la plaça del Rei (1880-1889)

Foto: Antoni Esplugas Puig. AFB

El Palau Reial Major de Barcelona és un conjunt arquitectònic medieval amb una vida evolutiva molt llarga i complexa que només ha pervingut parcialment. Les reformes successives van anar modificant l´estructura i la fesomia per ajustar-les a necessitats i gustos canviants. Les demolicions del segle XIX van destruir completament una part gran del conjunt, i les restauracions d´època contemporània van eliminar o alterar molts dels vestigis de les darreres etapes i els van substituir per elements de recreació historicista a la recerca de l´esplendor medieval perduda. El Museu d´Història de Barcelona té un projecte de recerca multidisciplinari que pretén fer una revisió integral de les dades acumulades fins ara i afegir-ne tantes de noves com sigui possible. Fins que no se'n publiquin els resultats, fem una mica de memòria.

La plaça del Rei, el 1928. L'escalinata central porta al Tinell, convertit en convent de Santa Clara.

En reformar-se el conjunt, la porta va ser traslladada a l'entrada del Museu Marès

Brangulí (ANC)

El centre del poder comtal

El Palau Reial Major de Barcelona, documentat per primer cop amb aquest nom el 1116, va ser la residència dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó. Rep el nom de "major" en contraposició al Palau Reial Menor o de la Comtessa, que era del segle XIV i s'aixecava vora la plaça de Sant Miquel, aprofitant l'antic palau de l'orde del Temple, i el formaven un conjunt d'edificis situats entre els actuals carrers d'Ataülf, Timó, Milans, Avinyó, Templers i Cervantes. Va ser enderrocat el 1866 quan la propietària, la comtessa de Sobradiel, el ven per construir-hi pisos de lloguer. De l'antic Palau Reial Menor només es conserva, visible, la Capella de la Mare de Déu de la Victòria a l'església del carrer Ataülf.

El Palau Reial Menor, l'any 1858

Autor desconegut (AFB)

Plànol del palau del segle XIX

Arxiu del Palau

Situat a la plaça del Rei, durant la segona meitat del segle XI el Palau Reial Major s'estenia des de la catedral romànica (de 1058, sota la planta de la gòtica actual, i a la vegada construïda sobre la basílica paleocristiana del segle IV; se'n poden visitar les restes en el Museu d'Història de Barcelona) fins a la plaça de Sant Iu. D'aquesta època és l'escalinata exterior de la plaça del Rei, on es feien les reunions dels membres del Consell de Cent quan encara no disposaven d'edifici propi.

Part de la plaça actual, juntament amb el terreny on avui s'aixeca el Palau del Lloctinent, formaven part del corral del Palau Reial. Tot i que quedava delimitat per una tanca, era un espai obert usat durant segles com a mercat. L'actual disposició rectangular de la plaça s'atribueix a un projecte d'urbanització dut a terme a la segona meitat del segle XIV, durant el regnat de Martí I, l'any 1403, per dignificar l'espai, tot enderrocant els edificis que s'interposaven fins a la Baixada de la Llibreteria, desplaçant el mercat probablement cap a l'antiga plaça de les Cols (desapareguda amb l'obertura del carrer de Jaume I) a fi de crear un espai apte per a la celebració de justes, que fins aleshores s'havien dut a terme a l'actual passeig del Born (el terme "born" fa referència a aquest espai destinat al combat entre cavallers). Per saber-ne més sobre els mercats de Barcelona d'origen medieval, cliqueu aquest enllaç.

Palau del Lloctinent i plaça de Sant Iu

abans de la reforma

Dins d'aquest període de reformes del rei Martí, també va fer bastir un pas elevat (enderrocat l'any 1823) cap a la catedral al costat del portal de Sant Iu. El portal de Sant Iu estava on avui hi ha la placeta del mateix nom i que aleshores estava ocupada per l’anomenat Palau de Santa Eulàlia, que era una dependència del Palau Reial adossada a la paret occidental del Tinell (acostuma a haver-hi certa confusió en el significat dels termes "palau" i "saló" en els textos antics).

El Saló del Tinell ocupat per les benedictines

Dècada de 1920

Molt reformades al llarg de la història, de les parts de què es compon el conjunt el Saló del Tinell (anomenat vulgarment "Saló del Borboll" o "Gorgoll" pel soroll que hi feien els escrivans i els agents dels tribunals de la Reial Audiència) va ser construït pel mestre d'obres Guillem Carbonell, entre 1359 i 1362, per encàrrec de Pere el Cerimoniós. La capella palatina de Santa Àgata (que substituïa l'antic oratori del palau) és de 1302 i va ser encarregada per Jaume el Just i Blanca de Nàpols, i construïda sobre la muralla romana, com es pot veure molt bé des de la plaça de Ramon Berenguer el Gran. El 1856 va ser restaurada per l'arquitecte Elies Rogent i el 1879 s'hi va crear el Museu Provincial d'Antiguitats amb un gran fons lapidari (de pedra). A l'interior s'hi conserva el retaule del conestable Pere de Portugal, del pintor Jaume Huguet (1465). El tercer element, al qual s'entra per la plaça de Sant Iu, aplega les dependències del palau i el Verger, porticat. Va ser seu del tribunal de la Inquisició i de la Reial Audiència (que exercia el poder judicial en nom del rei) i actualment és la seu del Museu Frederic Marès.

La Capella de Santa Àgata, el 1905

Museu d'Antiguitats

El Mirador del Rei Martí, situat entre el Palau del Lloctinent i el Palau Reial, va ser enllestit el 1555. No té res a veure, per tant, amb el rei Martí l'Humà, mort el 1410, però és possible que el nom recordi una torre més antiga que podia haver existit en aquest mateix lloc. Té planta rectangular i cinc pisos formats per galeries d'arcs de mig punt. Originalment acabava amb un teulat a quatre aigües.

El Palau del Lloctinent va ser construït per Antoni Carbonell entre 1549 i 1557, per encàrrec de Carles V, com a residència del representant del rei a Catalunya, però no va arribar mai a acomplir aquesta funció, però sí que va formar part de la Inquisició i del convent de Santa Clara, fins que amb la desamortització de 1836 torna a propietat civil i es converteix, el 1853, en seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, de propietat estatal. Amb entrada per la plaça i el carrer dels Comtes, l'edifici es bastí aprofitant pedra d'altres construccions, com per exemple, la procedent del cementiri jueu de Montjuïc, com es pot apreciar en les inscripcions hebrees de la façana.

Després del setge de Barcelona (1713-1714) durant la Guerra de Successió i amb la dissolució de l'aparell polític català arran de la victòria militar borbònica, al Palau Reial s'hi van instal·lar part de les tropes filipistes; i el 1718, el rei Felip V va cedir el palau a les monges benedictines, que provenien del convent de Santa Clara, enderrocat amb part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella militar.

Després de la Guerra Civil, les monges ja no hi retornen i el conjunt passa a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona. De la mà dels arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, i sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere, es va recuperar el saló gòtic (que havia estat compartimentada per les monges) i va ser integrat al Museu d'Història de la Ciutat, fundat el 1943 i amb seu a la Casa Padellàs (que tanca la plaça del Rei pel carrer del Veguer), afectada per l'obertura de la Via Laietana i traslladada a la plaça del Rei des del carrer Mercaders. També van ser eliminats els elements externs: l'escala i la porta, original del convent enderrocat per fer la Ciutadella militar i ara instal·lada a l'entrada del Museu Marès. La Baixada de Santa Clara recorda l'antic convent.

Casa Padellàs al carrer Mercader

Gaseta de les Arts, anys 20

El trasllat de la Casa Padellàs va començar l'any 1930 i les obres de fonamentació van permetre descobrir les restes romanes del subsòl. Tot un conjunt de locals, edificacions carrers situats en un barri industrial de Barcino, que aplega una bugaderia (fullonica) i tintoreria (tinctoria), una factoria de salaó i garum (ceteria), i una de vinícola. Aturades durant la Guerra Civil, les obres es van continuar amb posterioritat i es van estendre més enllà de la plaça del Rei i conformen el jaciment que es pot visitar des del Museu d'Història de Barcelona.

Restes romanes descobertes a la plaça del Rei,

la dècada de 1930

Aquestes obres van transformar totalment la plaça i es va aprofitar per recuperar els elements gòtics dels edificis, que havien quedat amagats pels afegits dels segles posteriors. Amb la reforma arquitectònica i urbanística van desaparèixer també els arbres i la font neogòtica projectada per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, construïda el 1853 i retirada el 1935.

La plaça del Rei i la font neogòtica, cap a 1910

Josep Puig i Cadafalch. AFB

Un altre element característic de la plaça va ser la columna romana. Construïda a partir de fragments de dues columnes malmeses en enderrocar, el 1850, un edifici del carrer de la Llibreteria, el seu destí havia de ser el Museu d'Antiguitats de la Capella de Santa Àgata, però a causa de l'excés de grandària es va haver de deixar, cap al 1879, a l'exterior, on hi va estar fins 1965, any en què va ser traslladada amb les restes del Temple d'August del carrer del Paradís. El nom d'aquest carrer no fa referència al Paradís bíblic, sinó a un hort plantat d'arbres; és a dir, un verger o jardí, que deuria créixer al voltat del temple quan aquest, enrunat o no, ja no complia les funcions originals, gràcies al dipòsit d'aigua (castellum aquae) construït per distribuir l'aigua de l'aqüeducte romà.

La Casa del Botxí, l'any 1923, amb escales i balcó, al costat

de la finca enderrocada per bastir-hi la casa Padellàs

Emili Pellicer Boulanger (Arxiu Fotogràfic del CEC

Entre la Capella de Santa Àgata i la Casa Padellàs, al costat d'una torre d'aigua de les fonts gòtiques de la ciutat, hi havia la Casa del Botxí (informació no prou documentada), avui integrada al Museu. Aquí hi vivia el funcionari que s'encarrega d'executar els reus. Tot i estar en el centre neuràlgic de la ciutat antiga, aquest racó li permetia viure al marge dels ciutadans, amb els quals no hi tenia cap relació pel tabú que representava el seu contacte amb la mort.

Palau Reial Major i plaça del Rei, el 1860

Quarteró 45 de Miquel Garriga i Roca

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El quarteró de Garriga i Roca ens permet identificar les dependències del Palau Reial ocupades per altres institucions i alguns elements desapareguts. A la plaça del Rei hi veiem la font, la torre d'aigua i les antigues escales; encara hi ha l'edifici vell on ara hi ha la Casa Padellàs; els habitatges que envolten el conjunt pel carrer de la Tapineria, seguint el traçat de la muralla romana, i els extrems dels carrers desapareguts amb l'obertura de la Via Laietana; la planta de l’església de Santa Clara dins del saló del Tinell i els accessos; la Sala de l’Audiència; o el Verger del Palau i els jardins del primer pis.

Nota

Dins del marc dels "Diàlegs" que organitza el Centre de Recerca i Debats de Museu d’Història de Barcelona, el passat dilluns 12 de juny de 2017, es va presentar la conferència “El Palau Reial Major de Barcelona: els grans interrogants”, a càrrec de Ramon Pujades, del Museu d’Història de Barcelona, resum d'un treball de gran abast sobre el Palau Reial Major, que traurà a la llum per primer cop l'àmplia i poc coneguda història d'aquest conjunt medieval. Alguns dels detalls de l'article que heu llegit han estat presos, de memòria, de l'esmentada conferència.

[+]

Ernest Alós, "El passadís ocult del rei Martí", El Periódico, 26 d'agost de 2018

Dependència del Palau Reial al segle XV