Els zoos humans de Madrid i de Barcelona

La companyia de Buffalo Bill desembarca

al port de Barcelona, el 1889

Pau Febrés. AHCB

Fins el mes de novembre de 2017 es va poder visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”, una exposició que volia ser a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887 una reflexió al voltant del fenomen de l'exhibició d'éssers humans en zoològics o jardins d'aclimatació, un eufemisme per presentar com a interès científic i antropològic el que en el fons és una visió supremacista del món. Aquesta ha estat la primera vegada que es planteja a Espanya una reflexió sobre aquests espectacles que van acabar sent una atracció de fira, i que es van allargar fins a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Grupo de Igorrote, Tinguian y Aeta. Parque de El Retiro

J. Laurent y Cía., 1887. Foto MNA

Exposición General de Filipinas (1887)

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.

Indígenes en un poblat filipí. Parque de El Retiro

Félix Laureano, ca 1880. Foto MNA

Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.

Igorrotes, Tinguianes, Carolino y Negrito

Parque de El Retiro. J. Laurent y Cía.

1887. Foto MNA

Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Amsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.

Baralla de galls. Iloilo. Parque de El Retiro

Félix Laureano. Foto MNA

Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.

Cabana filipina i cigarreres treballant

Parque de El Retiro  (1887)

L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.

Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.

Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori

Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)

Archivo Fotográfico del Museo Nacional

de Antropología de Madrid

Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.

La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)

Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.

El boiximà quan encara estava

al Museu Darder de Banyoles

© Museu Darder

Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.

Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental

de l'Exposició Internacional de 1929

Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.

Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill

al descampat del carrer Muntaner de

Barcelona, el 1889. AFCEC

El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.

Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)

El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)

Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)

Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)

No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.

L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, apareixen els primers espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.

Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)

Circo Ecuestre Barcelonés

A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".

Village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)

I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.

Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.

Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial

Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona

L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.

Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)

*

(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.

*

Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

Comença l'any 5785

ראש השנה
Roix ha-Xanà 5785

Xanà tovà umetukà

Feliç i dolç Any Nou

Anyada buena i dulse

El Roix ha-Xanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tixrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2024 amb els dies 2 (des del capvespre) i 3 d'octubre.

La paraula hebrea "Xanà" de la salutació "Xanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". Xanà tovà, per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bones, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis, i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i nosaltres en som part activa.

Som a l'any 5785 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. Com totes les dades religioses, aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5784 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers, però queden les nostres obres, que han de servir perquè la vida continuï endavant.

La festa comença la vigília de l'1 de Tixrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el xofar, un instrument fet de banya d'animal caixer (kosher, pur; com el boc, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Un ba'al tekia (literalment, "mestre del so") tocant el xofar

Alphonse Lévy, 1843-1918

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, reflexió, penediment, record i bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Iom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tixrí, és a dir, al capvespre del 4 d'octubre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.

La Monyos i altres personatges populars de Barcelona

La Monyos passejant pel Born (1929-1935)

Foto: Josep Maria Segarra i Plana

Arxiu Nacional de Catalunya

La Monyos

Podríem fer una llista de personatges excèntrics de Barcelona perquè han proliferat al llarg del segle i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Altres personatges populars de Barcelona

Si voleu saber-ne més de la Monyos, llegiu l'article "Les dues biografies de la Monyos", on posem sobre la taula les dades conegudes, les discrepàncies i els errors sobre la seva vida. Ara veurem altres personatges popular de la ciutat.

La Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu: la podem trobar al Museu de Cera de Barcelona i al Museu d'Autòmats del Tibidabo. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que mostraven escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnològiques, o d'aparells de tortura i d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitjà que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:

“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”

D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.

El moro Benani, que venia babutxes a prop del teatre Principal a mitjan segle XIX. Es va fer popular perquè en aquella època es feia estrany veure un home amb turbant. Com que la venda de babutxes no li funcionava gaire bé, es va dedicar a vendre perfums. Davant les propostes de la gent perquè es fes cristià, ell demanava un duro per dia de manera vitalícia per tal de canviar la seva fe. Serafí Pitarra en va fer una obra de teatre, que es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès, el 15 de març de 1873.

L'Antonet del violí en un banc del passeig de Gràcia, l'any 1915

Arxiu Mas. Institut Amatller d'Art Hispànic

L'Antonet del violí va ser un dels personatges més popular de la segona meitat del segle XIX. Ricard Suñé ens en parla a Nueva crónica de Barcelona (1945-46). Tocava el violí, instrument amb el qual era un virtuós i era capaç d'imitar les veus de diversos animals. Tocava pel carrer, en saraus i balls popular, i sovint era contractat per amenitzar festes d'aniversari en cases particulars.

L'Antonet del violí

El Feo Malagueño, un venedor ambulant que s'autoproclamava "invencible hasta la muerte" i que s'establí en un solar de la Rambla que es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El Noi Salau, que va instaurar la claca del Liceu. Joan Lligue, el seu veritable nom, era carnisser de la Boqueria. L'any 1882 va dur al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt el baríton Sante Athos obrís la boca per contrarestar les esbroncades que una part del públic li dedicava de part d'un personatge que li tenia tírria.

Postal amb en Garibaldi passejant per la Rambla

En Garibaldí, un home gran, baixet, amb la barba groguenca i una cama de fusta, que portava gorra, pipa i un orguenet penjat al coll. Acompanyava les seves cançons picant a terra amb la cama de fusta, i segons deien, cantava tan malament que espantava els nens petits i els feia plorar. Quan la gent li preguntava com havia perdut la cama, ell els explicava que era de Milà i que l'havia perduda lluitant al costat de l'altre Garibaldi a les portes de Roma.

Ens explica Raimon Pavia que a casa seva havia sentit cantar una cançó, en un poti-poti de català i castellà, protagonitzada per Garibaldi, que tant podia referir-se al nostre personatge com al militar i polític artífex de la unitat territorial italiana, i amb el qual tenia moltes similituds tant pel que fa a l'aspecte com al fet d'haver lluitat al seu costat. La cançó, com la recorda, en Raimon, deia:

Quan en Garibaldi

sona la trompeta

todos los soldados

alcen la baioneta.

¡Chitón! ¡Chitón!,

que passa la ronda,

la ronda va passant.

Visca en Garibaldi

i la Santa Llibertat!

En Batllori Picafort, que es dedicava a vendre gossos en una paradeta davant de la Boqueria. Corria la brama que els gossos d'en Batllori eren ensinistrats i que després de vendre'l tornaven amb el seu amo.

La Maria Camps, coneguda com a Marieta Enfarinada, era una dona pobra que venia estampetes i rosaris a prop del hospital de la Santa Creu. Anava sempre vestida de negre i amb la cara emblanquinada, perquè assegurava que qui tenia la cara rosada anava de cap a l'Infern.

El Noi de Tona

Biblioteca de Tona

Josep Molera, conegut com a Noi de Tona, va néixer en aquesta localitat d'Osona l'any 1851. Tronat com pocs, ha estat amb la Monyos un dels personatges més populars de la ciutat. Sembla que va quedar tocat del bolet durant la tercera guerra carlina, quan va aconseguir escapar de ser afusellat. Es va posar a córrer i no va parar fins dotze hores més tard, que va ser trobat per un pagès que el va recollir mig mort d'esgotament. Es va fer famós per les festes majors, on recitava discursos abraonats i després s'esquinçava la roba atacat d'ira. Però era conegut, sobretot, per la seva obsessió per arrencar queixals. Diuen que perseguia la gent, i enganyava els nens preguntant-los "A veure què tens a la boca?", moment que aprofitava per fer-los saltar una dent. Al Paral·lel, on feia de xarlatà, se'l recorda venent l'elixir Geraldine, remei que ho guaria tot i el nom del qual feia referència a una famosa trapezista del Circ Eqüestre Alegria de la plaça de Catalunya. Va protagonitzar una pel·lícula sobre la seva vida, Aventures del Noi de Tona, dirigida per Manuel Català o Catalan l'any 1917, de la qual no sembla que se'n conservi cap còpia. L'any 1921 va morir en la misèria, prop de la Casa de la Caritat.

Es recorden altres personatges com els de Panxo el camàlic, el Musclaire tenor de la Barceloneta, la castanyera i guaridora Donya Paca, l’estafador Antoni Llussià, Antònia Morral reina de la Boqueria, el savi Lleonard i els camps de cultiu o en Panellets l’últim castís, que són recollits entre molts d'altres als llibres Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), Personajes de la Rambla en el imaginario popular i a Tipos populares de Barcelona, d'Antonio R. Dalmau, esmentat més amunt. I a tots ells encara podríem afegir-ne de més moderns com el Xèrif de la Rambla o Bernardo Cortés, que amenitzava amb la guitarra les arrossades dels xiringuitos de la Barceloneta.

L'Home dels Coloms, amb les gàbies dels coloms,

a la plaça Francesc Macià, a la dècada de 1960

O l'Home dels Coloms, de qui ja hem parlat en aquest blog. Podeu trobar el relat de la vida d'aquest personatge del Clot, convertit en gegants del barri de la Sagrada Família, en aquest article (cliqueu) o en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis.

Enriqueta Martí, la Vampira del Raval

I, és clar, no podem oblidar-nos de la inefable i mitificada Enriqueta Martí (Sant Feliu de Llobregat, 2 de febrer de 1871 – Barcelona, 12 de maig de 1913), l'anomenada vampira del carrer de Ponent o del Raval, que de vampira i assassina no en tenia res. Cert que va exercir de proxeneta i va retenir menors (de fet, només es va poder provar el segrest d'una nena, Teresina Guitart), però el cas que va esclatar el 1912 (un més dels gairebé dos-cents que es van produir aquell any) va servir per tapar un cas de corrupció de menors que hauria esquitxat autoritats i personatges de la burgesia barcelonina de principis del segle XX, en uns anys en què el cap de la polícia de Barcelona era José Millán Astray, pare del fundador de la Legión: aquell Millán-Astray (va unir els cognoms del pare amb un guió) que va cridar "Muera la inteligencia" a la Universidad de Salamanca el 12 d'octubre de 1936, davant Unamuno. Enriqueta Martí no va matar ningú i els ossos i la sang trobats a casa seva no eren d'origen humà. Tampoc és cert que morís a mans de les preses de la presó de Reina Amàlia on va ser tancada, sinó que va morir de càncer d'úter.

La creació del monstre de la Vampira va servir per crear una cortina de fum i amagar la veritat. Per saber com van anar els fets cal llegir el llibre de la historiadora Elsa Plaza Desmontando el caso de La Vampira del Raval, on s'expliquen els detalls d'aquest muntatge interessat i que perviu perquè la gent no accepta que la veritat arruïni una bona història.

*

Notes:

Un article més breu va ser publicat en aquest blog el 16 de novembre de 2013. Per veure els comentaris que va generar en aquell moment, cliqueu l'enllaç "Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona".

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.

Frankenstein: mirades populars, polítiques i estètiques

Fotograma de la pel·lícula Frankenstein (1931),

dirigida per James Whale

Frankenstein, de Mary Shelley

El maig de 1816, Mary Shelley (1797-1851) va anar a estiuejar al llac Ginebra amb un grup de joves intel·lectuals i poetes, entre els quals hi havia el famós escriptor Lord Byron. Una tarda, el grup de joves, inspirats per les llegendes de fantasmes, van decidir muntar una competició d'històries fantasmagòriques. John Polidori va parlar dels vampirs, mite que va servir a Bram Stoker per escriure Dràcula. Altres convidats van explicar històries igualment terrorífiques. Aquella nit, Shelley va tenir un malson en el qual va veure "un pàl·lid estudiant de males arts agenollat davant l'ésser que acabava de crear". Aquella imatge li va servir per començar a escriure aquella mateixa nit la història que esdevindria, quan la va acabar, la primavera de 1817, la novel·la Frankenstein o el Prometeu modern, publicada el 12 de març de 1818 i emmarcada en la tradició de la novel·la romàntica i gòtica.

El text explora temes com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida, així com l'audàcia de la humanitat en relació amb Déu, perquè el protagonista esdevé una mena de Prometeu modern que arrabassa el foc sagrat de la vida a la divinitat.

La influència de Frankenstein serà tal que transcendirà la literatura, l'art i la filosofia per esdevenir una icona del cinema, amb la pel·lícula que James Whale va dirigir el 1931 i les seqüeles posteriors, i de tota la cultura popular.

Arts escèniques

Aprofitant aquests dos-cents anys de la publicació de la novel·la de Mary Shelley, es multipliquen les activitats, que ja van començar l'any passat, per parlar de literatura, del mite i de la influència de Frankenstein en la nostra societat. Per exemple, el dramaturg Guillem Morales ha portat la seva versió al Teatre Nacional de Catalunya (del 15 de febrer al 25 de març), que indaga en els territoris més tenebrosos de la humanitat ferida del mite i que amb la seva multiplicitat orgànica acabarà esdevenint un mite fonamental de la nova societat contemporània, abocada a un replantejament profund de les construccions d’identitat en el nou món marcat per la industrialització i la reorganització dels poders fàctics.


Cicles i conferències

La Xarxa de Biblioteques de Barcelona ha programat el cicle de xerrades "Frankenstein, mite i cultura popular", coordinat per Antonio José Navarro, historiador i crític cinematogràfic, que indaga sobre aspectes tan interessants com els mons cinematogràfics de Frankenstein, el terror en femení, la robòtica o la bioètica, i d'altres més literaris com el monstre en la literatura gòtica o el mite i les seves veus narratives: psicologia, tragèdia, creació. Les xerrades es faran en diferents biblioteques de la xarxa. Veieu el programa sencer en aquest enllaç.

La Societat Catalana d'Història de la Ciència i la Tècnica ha programat sis conferències que es faran durant el 2018, però repartides entre els anys lectius 2017-18 i 2018-19. El cicle pretenen allunyar-se dels usos de Frankenstein com a simple mirall de preocupacions actuals, i proposa examinar el mite cultural amb relació a la ciència de manera històrica i contextualitzada. Les intervencions tractaran específicament de Frankenstein en relació amb l'exploració polar, l'electricitat i la vida, la política de les ciències naturals, la història del cos i, més enllà del segle XIX, amb el cervell i el canvi climàtic. Les conferències de l'any lectiu 2017-2018 es faran a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, al carrer del Carme, 47, els dies 19 d'abril, 17 de maig i 14 de juny, a les 19h. Podeu accedir al programa en aquest enllaç.

"Frankenstein a l'antropocè", al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), coincidint amb l’exposició del "Després de la fi del món". Sessió doble en què la investigadora i comissària Dehlia Hannah ens parla del projecte "A Year Without a Winter", on reformula la relació entre clima, crisis i creació. El títol fa referència al 1816, l’any en què Mary Shelley comença a escriure Frankenstein, un any conegut com "l’any sense estiu" com a conseqüència d’una erupció volcànica a Indonèsia que va alterar el clima mundial.

D’altra banda, l’historiador de la ciència Fernando Vidal, amb "Frankenstein i la fàbrica d’allò humà", fa una lectura de l’obra dins la història del cinema per intentar esbrinar què ens ensenya la història de Frankenstein sobre la manera com entenem la fàbrica d’allò humà. I ho fa sense perdre de vista que la creació de formes híbrides i noves de vida forma part de l’antropocè, concepte que defineix l’impacte global de les activitats humanes sobre els ecosistemes terrestres. Informació en aquest enllaç.


Projecte literari "Matar el monstre"

L'Editorial Comanegra també s'ha sumat a aquest 200 aniversari amb una experiència literària arriscada i sorprenent. Alba Cayón i Jordi Puig, com a pares de la idea, i Francesco Ardolino i el mateix Puig, com a directors del projecte, van encarregar a set autors escriure set relats històrics, datats, respectivament, en els anys 1818, 1888, 1929, 1968, 1992, 2014 i 2018, amb dues premisses: que tinguessin Barcelona com a escenari i que s’inspirés d'alguna manera en el Frankenstein de Shelley. Al repte s'hi afegia que un personatge anomenat Francesc Castany havia de sortir en les set novel·les. De fet, apareix amb aquest nom només a la primera i última obra, però és present en totes elles, sempre reconeixible i com a autor del llibre El nou Prometeu. Com explica Jordi Puig, editor de Comanegra, la idea era fer un canovaccio, un terme de la Commedia dell’Arte que fa referència als elements bàsics de la trama d'una obra, que genèricament determina el desplegament sense massa detall en les escenes individuals. Un esquelet.

El resultat ha estat la col·lecció "Matar el Monstre", en la qual hi han participat Ada Castells, que enceta la sèrie amb La primavera pendent, que ja és a la venda i retrata la història d’una dona que s’ha de fer càrrec de la fàbrica de teixits familiar, acabada la Guerra del Francès; Susanna Rafart, amb La fugida d’Urània (7 de març), que mostra la Barcelona lúbrica i està inspirada en el fotògraf Antoni Esplugues i està ambientada al Poblenou; Julià de Jòdar, amb Els vulnerables (7 de març), que parla del superhome metal·lúrgic i l’eugenèsia, a Can Tunis; Jordi Coca, amb Els ulls dels homes mentiders (17 de maig), que transcorre en el París del Maig del 68; Núria Cadenes, amb Secundaris (setembre, durant la setmana del llibre en català), situada al Turó de la Peira, l’Hospital Clínic i la presó de Wad Ras, a la Barcelona marginal dels Jocs Olímpics; Mar Bosch, amb Vindràs amb mi després del diluvi (setembre, durant la setmana del llibre en català), amb el Fòrum Universal de les Cultures com a teló de fons; i finalment, Miquel de Palol tanca la sèrie amb Angèlica i Rafel, una història d'espionatge que té lloc aquest mateix 2018, amb un personatge que reclama l’autoria d’un llibre del 1818.

Les obres s’han escrit simultàniament, i malgrat el misteriós personatge que viu 200 anys i que les travessa, es poden llegir de forma independent.

Cátedra Frankenstein (Bogotà)

En aquest context de celebracions, el passat mes de setembre de 2017 vaig estar a Bogotá com a professor convidat de la Universidad Nacional de Colombia per participar com a conferenciant a l'assignatura “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”. L'assignatura i les conferències es van desenvolupar a la Cátedra de Sede Gabriel García Márquez de l'Instituto de Investigaciones Estéticas de la Facultad de Artes, dirigida pel professor Edmon Castell, geògraf i museòleg.

Les conferències van ser els dies 5 i 6 de setembre. El primer dia per parlar, en el curs de Museologia, de taxidèrmia i gabinets d'història natural a Barcelona; i el segon dia, a la sessió "Ética, ciencia y espectáculo", per parlar de la figura del monstre i el demiürg, en el context dels espectacles populars dels segles XVIII i XIX, prenent com a referència Barcelona i tot seguint l'evolució de l'oci popular a través de les atraccions circenses, la màgia, les llanternes màgiques, les fantasmagories, els panorames, els museus de cera i les col·leccions anatòmiques, extrapolant les experiències i el treball de recerca que he fet durant aquests darrers anys a la ciutat de Barcelona, —i que han donat com a fruit el llibre Barcelona Freak Show: Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XIX al 1939— i, com no podia ser de cap altra manera tenint en compte el lloc on ens trobàvem, vam començar el viatge a Macondo, aprofitant, a més, que el 2017 feia 50 anys de la publicació de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, nom de la Cátedra que ens acollia.

Podeu accedir a la web de sessions i convidats en aquest enllaç i escoltar la conferència sencera de la segona sessió, "Ética, ciencia y espectáculo", clicant aquest altre enllaç, que us portarà al canal de ràdio de la Universitat Nacional de Colòmbia. I a continuació hi trobareu la nota de premsa amb la presentació del curs, el seu contingut i els professors convidats.

Ciencia, ética y cultura a la luz de Frankenstein
Nota de prensa

La novela Frankenstein o el moderno Prometeo es el eje alrededor del cual empezó a desarrollarse la asignatura “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”, curso enmarcado en la Cátedra de Sede Gabriel García Márquez, que en esta oportunidad busca ahondar en las interpretaciones de esta legendaria obra.

El programa, propuesto y diseñado por el Instituto de Investigaciones Estéticas (IIE) de la Facultad de Artes de la Universidad Nacional (U.N.), no solo centra su atención en la narración de Frankenstein, sino también en el trasfondo de esta bicentenaria novela, escrita por la inglesa Mary Shelley cuando apenas contaba con 20 años de edad.

Durante la cátedra se abordarán temas como el nexo entre la ciencia y la ética; la ruptura de las relaciones entre el hombre y la naturaleza; la crisis de la razón; las mutaciones de la obra literaria; la construcción social del monstruo; las emociones políticas; y las formas de anonimia, exclusión y expulsión cultural, entre otros.

El profesor Edmon Castell, del IIE y coordinador del curso, explica que la cátedra abre un espacio para analizar, contrastar y “suturar” los diferentes resultados de los estudios que, principalmente en la U.N. y específicamente en este Instituto de la Facultad de Artes, se han realizado alrededor del contexto histórico, social, estético y cultural que hizo posible la aparición de Frankenstein como un mito matriz de la Modernidad.

De esta manera, la cátedra busca constituirse en un espacio de reflexión interdisciplinaria, en el que se pretende analizar la vigencia de mitos que consciente o inconscientemente hablan o influyen en la sociedad contemporánea. Esta mirada se hará a partir de disciplinas como la mitología; la estética; la geografía; la historia tanto del arte como de la ciencia; la literatura; la filosofía moral; y la museología, entre otras.

Según el profesor Castell, tanto con charlas magistrales, como con la interpretación de obras plásticas y audiovisuales relacionadas con la obra escrita, se buscará reflexionar sobre una visión de la construcción social de la otredad, y además se propondrá el debate acerca de la importancia de las emociones políticas en la sociedad actual.

La sesión inaugural, llevada a cabo el pasado 2 de agosto, estuvo a cargo del profesor Castell, quien dio a conocer al auditorio la estructura y la dinámica de desarrollo de la asignatura.

Al respecto, manifestó que “sin duda, los ‘ensamblajes’, ‘disecciones’ y ‘suturas’ que se abordarán sobre Mary Shelley y Frankenstein nos mostrarán no solo algunos de los aportes que hacen las diferentes ciencias a la construcción de nación, sino también la pertinencia nuclear que tienen las artes y las humanidades en el proceso de formación en las complejas sociedades democráticas en que vivimos”.

La segunda sesión estará a cargo del escritor Mario Mendoza, quien centrará su intervención en la imagen de Frankenstein como monstruo romántico que encarna la crisis de la Modernidad y de la razón. Según Mendoza, “Frankenstein es hermano de los personajes de Poe, de Baudelaire, de Rimbaud, de Nerval, que anticipan el horror que llegaría unos años después, esto es, el horror de este presente en el que estamos inmersos”.

También asistirán como conferencistas algunos de los profesores del IIE, como Amparo Vega, Ricardo Rivadeneira, María Clara Cortés, Aurelio Horta, Francisco Montaña y Mary Isabel Rodríguez; además de docentes de otras dependencias de la U.N., como Patricia Simonson, Carlos Páramo, Mario Hernández, Víctor Viviescas, Olga Lucía Quinteros, Carlos Satizabal, Óscar Mejía Quintana, María Luisa Rodríguez y Rolf Abderhalden.

Entre los conferencistas invitados provenientes de otras universidades están el doctor en Química, Gian Pietro Miscione; la maestra en Artes Plásticas, Sylvia Suárez, y el arquitecto Ramón García. Entre los invitados internacionales figuran el escritor Alberto Manguel, director de la Biblioteca Nacional Argentina y ganador del Premio Formentor 2017; la licenciada en Lengua y Literatura Alemanas, Elizabeth Rusell; el licenciado en Filología Hispánica y Semítica de la Universidad de Barcelona, Enric H. March; y la antropóloga y museóloga catalana Monserrat Iniesta.

“Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas” se desarrollará en 16 sesiones todos los miércoles entre las 5 p. m. y las 8 p. m. en el campus de la U.N. Sede Bogotá. Quienes estén interesados en la evolución de este curso podrán hacerlo a través del hashtag #CatedraFrankenstein.


Bogotá D C, 14 de agosto de 2017
Agencia de Noticias UN — Artes & Culturas