Les dues biografies de la Monyos

Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars de la memòria i els monumentalitza.

Lola Bonella, la Monyos

La Monyos

La llista de personatges excèntrics de Barcelona és llarga i arriben fins als nostres temps, i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Es movia per tot Ciutat Vella, però era a la Rambla on adquiria carta de naturalesa. Anava amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Repassem-ne la biografia coneguda i després ens endinsarem en alguns dels misteris que envolten la seva vida. Segons les fonts oficials, es deia Dolors Bonella Alcánzar, Lola, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena, tot i que sembla que va néixer al barri de la Bordeta. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’actual Hospital del Mar, amb 89 anys. Aquesta dada és important perquè en l'imaginari popular molta gent creu recordar haver vist la Monyos en anys posterior a la data de la seva mort. Segurament la memòria els traeix i fan reviure el seu fantasma en la persona d'algun altre personatge semblant.

En tot cas, la Monyos sobreviu més enllà del record en el Museu d’Autòmats del Tibidabo, on es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos, i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona. Mereia Ros va dirigir la pel·lícula La moños l'any 1997, amb Julieta Serrano fent el paper protagonista. També en homenatge al personatge, la línia 91 dels autobusos de Barcelona és coneguda amb el malnom de "la Monyos" perquè uneix la Rambla amb el barri de la Bordeta.

Autòmat de la Monyos (1913)

Museu d'Autòmats del Tibidabo

L'altra biografia de la Monyos

A Nueva Crónica de Barcelona (1945-1946), del periodista Ricard Suñé –redactor d'El Correo Catalán, on va publicar una sèrie d’articles titulats Estampas populares (1943 i 1944)–, l'autor assegura que el nom i les dates de la mort de la Monyos provenen d'un article d'un diari de la ciutat i que estan falsejades. Suñé afirma que el nom autèntic era Dolors Vega Massana i que va morir el 17 d'octubre de 1940 als 75 anys d'edat i no pas als 89 (la qual cosa situaria la seva data de naixement en l'any 1865), i que la mort es va produir a l'Hospital Clínic de Barcelona després d'una breu estada a l'Hospital Marítim (del Mar) abans de ser traslladada. Va ser enterrada el 20 d'octubre. Suñé dóna fins i tot el nom d'unes infermeres i d'un metge del Clínic: Remedios Miret, la senyora Ricart i el doctor Mir. Afegeix Suñé que l'enterrament va ser el dia 18 d'octubre al cementiri de Sants.

Referent a això, Patxi Juanicotena (que ja va descobrir un error relacionat amb Margarida Xirgu i el cementiri de Montjuïc) va investigar si Dolors havia estat enterrada a Sants o no. Va descobrir que en aquest cementiri, en el nínxol 1556, pis 2n, departament 2n, hi ha (o hi havia fins fa pocs anys) una làpida amb el nom "Família Pujol". I segons Serveis Funeraris (oh, sorpresa!) en aquest nínxol hi hauria enterrades dues dones: una anomenada Dolors Pujol Massana i l'altra, Casilda Vega Massana. Recordem que Suñé deia que el nom de la Monyos era Dolors Vega Massana.

Fulls d'inscripció i de registre d'enterrament

de Dolors Vega Masana, facilitats

per Maria Teresa Macià

Com ens informa Maria Teresa Macià, que ha fet una cerca al web de Serveis Funeraris, la que figura com a Casilda és la germana de la Dolors, que estava casada amb Salvi Pujol. També en el mateix nínxol hi trobem Margarida Pujol Vega, filla de la Casilda i el Salvi, morta el 1972 amb 66 anys. El cognom Pujol és un error d'inscripció, perquè al registre de l'enterrament figura amb els cognoms correctes.

La Monyos passejant pel Born (1929-1935)

Foto: Josep Maria Segarra i Plana

Arxiu Nacional de Catalunya

Sempre s'havia comentat que el pare de la criatura procedia de bona família, precisament de la casa on treballava (segons l'àvia de Mercè Moreso Punter, l'hauria conegut al taller on feia de modista per als teatres de varietats), i que la mort de la filla, de la qual no n'hi ha cap dada, potser no havia estat accidental. Segons Teresa Amiguet, es comentava que s'havia vist la Lola barallant-se, davant del Liceu, amb el fill gran de la família, fet que va fer córrer la sospita que tenien una relació i va fer pensar a més d'un que la mort de la nena va ser provocada per allunyar el pare d'aquella dona de classe inferior (1). Altres versions, en canvi, afirmen que va ser el seu amant qui va morir i que la filla il·legítima va ser arrabassada de la seva mare i educada per la seva àvia aristocràtica (2).

Per acabar, una problema que no ajuda a resoldre l'afer. En una entrevista publicada el 9 de setembre de 2010 al diari Ara (3), Mireia Ros, la directora de la pel·lícula La Moños, afirmava saber el veritable nom de la Monyos i el nom del pare de la criatura que va tenir Dolors. "El cognom és aristocràtic. El d'una família de Barcelona de renom", diu Mireia Ros. Aquestes dades, no publicades en cap mitjà, diu haver-les obtingut del mateix Ricard Suñé, cosa del tot impossible perquè Suñé va morir el 1952 i Mireia Ros va néixer el 1956, detall que a mi se m'havia passat per alt i que m'ha fet veure l'amic i historiador Enric Comas. D'on va treure aquesta informació?

Com podem veure, la llegenda de la Monyos no s'ha acabat pas. La història és oberta per a qui tingui temps i ganes de continuar furgant i remenant papers i arxius. Però els mites es construeixen així, deixant en les ombres els detalls i repetint-ne d'altres fins a convertir-los en certs. En tot cas, les sospites sobre la veritat encara fan més tràgic el personatge i l'alimenten; i vulgui o no, jo hi estic contribuint.

*

Notes:

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.