Fotograma del documental Antonio Gaudí (1961), de Ken Russell
En la seva etapa de formació cinematogràfica, després d’haver-se dedicat a la fotografia (l’any 2007 es va fer a Londres l’exposició Ken Russell's Lost London Rediscovered: 1951-1957), el director de cinema britànic Ken Russell (3 de juliol de 1927 − 27 de novembre de 2011) va dirigir 21 curts documentals per a la sèrie Monitor de la BBC, entre els anys 1959 i 1965, de la qual n’era editor Huw Wheldon.
Un d’aquests documentals és Antonio Gaudí (títol original en castellà), rodat el 1961. Malgrat el control que Wheldon va exercir sobre Russell per evitar que se sortís dels paràmetres tradicionals del documental, el director britànic va aconseguir deixar la seva empremta introduint elements dramàtics i visuals que no eren gens corrents en aquella època. No hem d’oblidar que és entre finals dels 50 i principis de la dècada de 1960 que se situa el naixement del documental modern (Mario Ruspoli, un altre dels pares de les noves formes del documental, va començar a fer servir càmeres lleugeres i els primers magnetòfons sincrònics per acostar-se a la realitat de manera més viva i primària).
Ken Russell mira Barcelona (que intentava sortir de la grisor franquista) i Antoni Gaudí amb ulls meravellats davant l’obra d’un home que, com ell en la ficció, res sap de límits. Límits que es desborden en el protagonisme de la Sagrada Família, un excés que avui, en mans d’impostors, no té cap sentit, i hauria estat preferible deixar-la com estava, sobreeixint enmig d’un jardí anglès que l’anés devorant. Segur que avui Russell no se la miraria amb els mateixos ulls.
El documental, que s’obre amb imatges de la plaça de Catalunya, ens mostra la passió ciutadana per Gaudí en el multitudinari seguici de l'enterrament i, immediatament, ens passeja per l’obra de l’arquitecte.
Ens ensenya la Casa Batlló i la relació amb el mite de sant Jordi, representant en les formes sinuoses de l’edifici, el drac i els ossos de les seves víctimes, i ens ensenya els interior i el mobiliari. Ens du al Col·legi de les Teresianes, i els arcs parabòlics, inspirats en la Trinitat, serveixen per parlar del Gaudí matemàtic i creient fervent.
Des de Montserrat, el narrador ens parla de Catalunya, una regió amb forta personalitat pròpia, diferent d'Espanya, i ens explica com les formes muntanyoses van ser elements clau en la concepció de la seva obra, com es pot observar-se en l'arquitectura de la Sagrada Família. A continuació s’atura a la cripta de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, segons alguns, una de les millors obres gaudinianes.
La segona part del documental viatja al Park Güell, on s’assenyala la relació de Gaudí amb Picasso i amb els surrealistes, i remarca com, a diferència d'aquests, Gaudí porta a terme la seva obra en soledat i aïllament.
De la Pedrera se'ns mostren els dos patis interiors, diferents entre si, i es fa referència a la figura de la Verge, que en el projecte original s'havia d'ubicar a la terrassa, encara que mai va arribar a instal·lar-la. S’aventura la hipòtesi que tota l'obra de Gaudí hauria tingut com a finalitat la Sagrada Família quan se’ns mostra el magnífic pla que l’emmarca des del terrat de la Casa Milà.
El documental torna a la Sagrada família i ens ensenya el taller on gairebé hi va fer vida i on hi havia els plànols, els dibuixos i les maquetes, refetes contínuament, destruïts durant la Guerra Civil.
1a part
2a part