Escena de Peter Lorre i la suite A la cova del
rei de la muntanya, d'Edvard Grieg
Hi ha escenes, instants, mirades, gestos que marquen la història del cinema, que marquen la nostra història. Abans que Fritz Lang trenqués el silenci de la pantalla amb M, un assassí entre nosaltres (1931) ja ens havia abduït amb Metropolis (1926). No faré cap reivindicació del cinema mut, però segur que alguna cosa es va perdre quan els actors van expressar amb la veu el que només es podia expressar amb el gest i el que només la càmera ens podia ensenyar. L'expressionisme tal com ens el va mostrar el cinema alemany ja no és possible, però no només per la irrupció del sonor, sinó perquè Lang va fer un pas endavant. Va fer de l'expressionisme el decorat del nostre subconscient mentre ens feia creure que ens explicava un relat realista. Lang feia màgia.
Fritz Lang (5 de desembre de 1890 - 2 d’agost de 1976), nascut austríac, abans de posar-se a dirigir va estudiar arts gràfiques i arquitectura, dues disciplines que es relacionen perfectament amb el seu treball cinematogràfic. Dirigeix Hallblut (1919) i Les aranyes (1920), i es casa amb Thea von Harbou, que serà la guionista d'algunes de les pel·lícules posteriors: Das Wandernde Bild (1920), Der Müde Tod (1921), Dr. Mabuse, der Spieler (1922), Metropolis (1926), Spione (1927) i Das testament des dr. Mabuse (1933). Quan acaba aquesta darrera pel·lícula rep la proposta de Joseph Goebbels de fer-se càrrec de la direcció de la UFA. Lang era contrari a les idees nazis, i segurament el ministre de Propaganda del Reich no sabia que el director era fill de mare jueva. El mateix dia que va rebre la proposta Lang va fugir cap a França, deixant a Alemanya tot el seu patrimoni i la seva dona, que es va destapar com a filonazi. A París va rodar Liliom (1934), però contractat per la Metro-Goldwyn-Mayer, se'n va a Hollywood. Als Estats Units va néixer un altre Fritz Lang.
Ara ens quedem amb el director europeu. Descrita sovint com la primera pel·lícula èpica de ciència-ficció de la història del cinema, l'acció de Metropolis se situa en una gran ciutat del futur a l'any 2000, on la societat està dividida entre els treballadors oprimits i l'elit dirigent, cosa que no deixa de ser una trista premonició si mirem al nostre voltant.
Una de les poques pel·lícules declarada patrimoni cultural del món per la Unesco (també hi són les pel·lícules dels germans Lumière, Los olvidados de Buñuel i El mago de Oz, i el documental de la Primera Guerra Mundial, La batalla del Somme), Metropolis és un film d'un extraordinari poder visual, raó per la qual l'etiqueta de ciència-ficció li queda petita. No hem d'oblidar que ens trobem no només en plena efervescència de l'expressionisme de la República de Weimar, sinó que arreu del món les avantguardes estan obrint les portes –no exclusivament de l'art– a una nova forma d'expressió i d'entendre la vida. Sovint es col·loca el naixement de la cultura popular en dates posteriors a la Segona Guerra Mundial, que és el moment en què la cultura de l'oci i el poder adquisitiu occidental permeten l'explotació del consum de masses. Però algunes formes d'aquesta cultura popular cal anar-les a buscar en aquest primer terç del segle XX: les avantguardes, la música negra americana, el cinema, les novel·les gràfiques, entre d'altres fenòmens, començaven a canviar els paradigmes de l'entreteniment de la gent, fugint de l'elitisme.
Més enllà del gènere i de l'argument, doncs, el poder visual de Metropolis es fa patent en la combinació de decorats expressionistes, per un costat, però també en les escenes carregades d'una estranya modernitat. També la barreja brillant de fantasia i terror posada al servei d'una profunda anàlisi social i intel·lectual. Dos anys de feina on, a més de la direcció de Lang, cal tenir en compte el treball dels directors artístics Otto Hunte, Erich Kettelhut i Karl Vollbrecht, i la música de Gottfried Huppertz, convertida en una icona que ha inspirat més d'una generació de músics i que s'ha convertit en una de les bandes sonores de la nostra vida.
Sense Metropolis la vida seria diferent. Però no hi ha paraules suficients per descriure un món que va néixer sense paraules. Veiem-la un altre cop, en versió completa i restaurada!