Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè (1), és un recull d'experiències personals i polítiques escrit per Emili Salut i publicat el 1938, que ha estat editat per l’Associació Cultural el Raval - El Lokal i editat dins la col·lecció "Històries del Raval" (núm. 5, 2017). Aquest col·lectiu, provinent de l’Ateneu Llibertari del Poble-sec i de gent del Barri Xino, regenta una llibreria al carrer de la Cera, 1 bis, on edita, ven i distribueix llibres, revistes i documents de cultura llibertària. L'impulsor d'aquesta reedició és Miquel Vallès, que fa quinze anys en va localitzar un exemplar a l'Arxiu de l'Ardiaca.
D'Emili Salut no se'n sap gairebé res. No es disposa ni de l'any de naixement ni de mort; sembla que feia de pintor de parets per algunes referències a companys d'ofici, i va ser un personatge que, sense estar a primera fila, va tenir un paper destacat dins del moviment obrer i anarquista barceloní, amb el qual es mostra sovint crític amb algunes actituds. Malgrat tot, Salut disposava d'un bon bagatge cultural, segurament autodidacta, com es desprèn dels seus escrits tant pel contingut com per l'excel·lent català que fa servir. A més, el seu germà Antoni i el seu fill, Emili Salut i Payà, van ser músics notables.
Acció de l'Ateneu Enciclopèdic a la Rambla per la reconstrucció
de les biblioteques obreres d'Astúries
En la seva formació hi va tenir un paper destacat l'Ateneu Enciclopèdic Popular, una associació civil cultural fundada a Barcelona l'any 1902 i oficialitzada el 8 de juliol de 1903 per un grup d'intel·lectuals i obrers, sense cap tipus de filiació política o ideològica, que advocava per l'accés universal a la cultura coma forma d'emancipació social, i que va comptar, directament o indirectament amb personatges com Francesc Layret, Eladi Gardó, Josep Tubau, Salvador Seguí, Federico García Lorca, Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Maurín, Víctor Colomer, Manuel Ainaud Sánchez, Albert Bastardas i Sampere, Jaume Aiguader i Miró, Josep Maria de Sucre, Joan Amades, Ángel Pestaña o Carles Fontserè. Disposava d'escola, biblioteca, gimnàs i una residència a la Molina, i seccions de literatura i belles arts, esperanto, excursionisme, fotografia, folklore, ciències naturals, filològica, esports de neu, alpinisme i espeleologia, cant i equips esportius de lluita grecoromana, gimnàstica sueca i d’aparells, boxa, rugbi, lluita a la corda i natació. Clausurat per les tropes franquistes el gener de 1939 en ser ocupada Barcelona, va ser legalitzat de nou el 1980 i avui encara actiu, i és el segon arxiu més gran del moviment obrer mundial després de l'IIHS d'Amsterdam.
Nens al Raval, l'any 1934
Margaret Michaelis
En tot cas, Vivers de revolucionaris és una obra notable tant pel testimoni personal viscut de primera mà, que ens permet conèixer com era la vida en aquell Districte V pobre, i a vegades miserable, i com es desenvolupaven les lluites obreres i el moviment anarquista. En aquest cas, és especialment important el retrat que fa de Salvador Seguir (Tornabous, l'Urgell, 23 de desembre de 1886 - Barcelona, 10 de març de 1923), el Noi del Sucre, també pintor, que va ostentar el seu primer càrrec polític com a membre de la Junta de la Societat de Pintors, que presidia Antoni Salut. Subratlla, en les seves paraules, la mitificació del personatge de Seguí com a militant anarcosindicalista, sobretot després del seu assassinat al carrer de la Cadena amb Sant Rafael, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure, organització creada per militants carlins a l'Ateneu Legitimista, el 1919, i sota el posterior padrinatge de la Patronal Catalana i vinculats amb l'autoritat militar de Catalunya. Salut en dibuixa el perfil humà del Noi del Sucre, en critica alguns aspectes (com la no implicació en la causa catalana a Madrid), però en defensa d'altres, com el paper que Seguí va jugar a la vaga de la Canadenca (iniciada el 5 de febrer i convertida en vaga general 21 de febrer de 1919) quan va proposar la fi de la vaga general a canvi del retorn dels treballadors acomiadats i l'alliberament dels més de 3.000 empresonats. Aquella vaga va significar aconseguir la jornada de vuit hores 3 d'abril de 1919).
Cuina en una casa del Raval, el 1934
Margaret Michaelis (AFB)
Família en una casa del Barri Xino, dècada de 1930
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)
El llibre de Salut presenta una doble tesi. La primera considera l'anarquisme barceloní com un producte natural de la misèria dels barris obrers en què va transcórrer la seva vida i que descriu que de manera molt crua a través de la vida al carrer, a les cases, a les tavernes, la prostitució, les fàbriques. La segona, que si l'anarquisme volia sobreviure havia d'evolucionar responsabilitzant-se dels problemes polítics i no prescindint-ne.
Si al Raval era possible aquesta pobresa endèmica era pel seu propi orígen. Fins a finals del segle XVIII el Raval va ser un espai d'horts, de convents i d'institucions de beneficència. No va ser fins que s'hi instal·len les primeres fàbriques que s'hi construeixen els primers habitatges obrers. És un barri sense història humana que en un segle es transforma en la zona industrial de Barcelona i en un gueto proletari, amb totes les deficiències d'un territori que no pateix l'evolució natural dels temps i la història, i li manquen serveis bàsics com escoles, clavegueram, sanitat o enllumenat. Una excepció és el carrer Nou de la Rambla (1788), que neix amb un esperit burgès (els Güell hi construeixen el seu palau), i que a més de ser la via natural que travessa tot el Raval serà la frontera entre la part industrial i la portuària, el primigeni Barri Xino que desapareixerà després de la Guerra Civil i traslladarà l'activitat econòmica (tavernes, prostitució) a la zona que hem conegut i coneixem.
Mercat a l'aire lliure al carrer de l'Arc del Teatre, el 1932 (AFB)
Unir els partits d'esquerra federals i autonomistes amb l'anarcosindicalisme era, segons ell, la millor solució per a una supervivència i hegemonia de tots dos. Però les radicalitzacions per tots dos costats i la desaparició de l'home pont que podia haver estat Salvador Seguí van fer que aquesta tesi no evolucionés.
Incendi a la fàbrica La Manresana del carrer de la Cera
amb Ronda de Sant Pau, el 1899
Antoni Esplugas (AFB)
Del llibre d'Emili Salut només se'n coneixien dos exemplars conservats i de difícil accés, per això és encomiable l'encert d'El Lokal en la publicació de l'exemplar que conserven. Estaria bé, però, fer-ne una edició crítica que ampliï les referències tant urbanes com històriques, i que recuperi la figura d'Emili Salut, si això és possible.
M'he permès de fer un resum del llibre de l'Emili Salut. El text que segueix està escrit amb el mateix ritme de la lectura. Són notes preses mentre llegia, amb alguns afegits personals, i després lligades sense cap altra voluntat estilística que la d'atrapar el lector com si estigués veien el tràiler d'una pel·lícula. Hi he afegit algunes fotografies d'època per acabar de dibuixar un retrat que en les paraules d'Emili Salut resulta punyent i que cal llegir.
Foto portada: Nens fumant, dècada de 1930
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)
Vivers de revolucionaris (1938)
Infància dissortada, presons i distraccions
En el darrer terç dels segle XIX i el primer del XX, en una Barcelona en què les execucions eren un espectacle públic, la població obrera es concentrava en el Districte V en un ambient de misèria i insalubritat que no afavoria gens el desenvolupament de la infantesa: la canalla que no treballava matava les hores torturant gats pels carrers entre prostitutes, tavernes i mercats que ocupaven les voreres, entre rates i mosques.
Nens fumant al carrer, els anya 30
Agustí Centelles
Acadèmia artística del carrer Nou de la Rambla, 28
Els soldats repatriats de Cuba després de perduda la guerra amb els americans el 1898 omplien la caserna de les Drassanes, i sense destí militar, ofici ni benefici campaven pels carrers cantant guajiras, enyorant l’illa, i es convertien en els clients habituals de la prostitució mentre escampaven les malalties venèries pels carrers estrets i bruts, infestats de fàbriques i fum, i vigilats per la Presó d’Amàlia, bastió de la repressió, entre el so de les castanyoles de les acadèmies de cant i ball que proliferaven arreu, sortida ràpida per a moltes dones que deixaven el comerç de la carn per entretenir el públic als escenaris fets amb quatre fustes que proliferaven a les tavernes i els descampats del Paral·lel que tot just naixia.
La Galera del carrer d’en Robador, que havia estat presó, feia d’escola, tot conservant els barrots i la tristesa d’unes aules que d’alguna manera continuaven sent cel·les.
Patis de la presó de Reina Amàlia o Presó Vella, poc abans de ser
enderrocada l'any 1936. A l'esquerra es veu la cúpula del
Teatre Olympia de la Ronda de Sant Pau
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)
L’alternativa eren les escoles de sala i alcova que ocupaven cases particulars, per a uns alumnes que en fer deu anys abandonarien l’estudi per anar a treballar i contribuir als insuficients salaris familiars, si la desgràcia no els portava a delinquir.
Carrer Sant Pau amb Robador, a la dècada de 1930. Les barraques,
la botiga de roba de León Alejandrovich i el cinema Argentina
ocupen l'espai de la Galera, l'antiga presó de dones
Brangulí, fotògrafs (ANC)
Entre vagabunds i esguerrats, diversos personatges, que la vida o la demència va convertir en populars, donaven color a la grisor de la vida i entretenien la canalla que, més enllà dels jocs de carrer (a voltes cruels com les batalles campals a cops de pedra), badava amb les pianoles de maneta que sonaven dia i nit, mentre a les tavernes, que pudien a vi, sardines en escabetx i bacallà, els obrers s’hi jugaven, els quartos, els del salari o els robats, en un entorn on barandes i pinxos n’eren els amos. Personatges com el Negre Descalç, el Noi de Tona, Garibaldi, la Marieta Enfarinada, o el Capità Budoy, que, al Torín, la plaça de toros de la Barceloneta, emulava les heroïcitats del famós Arban, que va desaparèixer en una de les seves ascensions en globus (vegeu La Monyos i altres personatges populars de Barcelona).
Els inicis del Paral·lel, amb el Salón Venus, el Trianon i el Pabellón
Soriano, cap el 1905, a l'antic Camp de les Xufles
Un entreteniment habitual que a la plaça s’acompanyava d’acròbates, corrides de toros i moxigangues còmiques, com aquelles pantomimes mímiques que la família Onofri van posar de moda al Teatre Circ Espanyol, en un Paral·lel on triomfava la Bella Chelito buscant-se la puça per tots els racons del cos, i on aviat triomfaria Raquel Meller cantant cuplets. Una avinguda popular, on cada setmana apareixia un local nou i on les barraques de fira presentaven personatges excèntrics i fenòmens de fira entre museus de cera i anatòmics que mostraven les nafres de la sífilis.
El Teatre Circ Espanyol del Paral·lel, el 1898
Misèria i revolucionaris
La misèria i l’ensenyament deficient convertien el Raval tant en escola de delinqüents com en viver de revolucionaris. Els obrers dels barris del Districte V nodrien i encapçalaven les vagues i les revoltes, com la vaga del metall de 1902 (14 de febrer) que va acabar amb la intervenció de l’exèrcit i que va immortalitzar Ramon Casas a La càrrega. Lluita anarquista que defugia consignes partidistes i un jovent, companys d’infantesa, que canviava les eines per les pistoles.
La taverna La Mina, del carrer de l'Arc del Teatre, 63, l'any 1913
El patí conduïa a les cases de dormir de Cal Jaume i Cal Ventura
Frederic Ballell (AFB)
I a les llars, mares sacrificades i dones maltractades, enmig de la misèria econòmica, fisiològica i moral. Gent amuntegada en cases que eren laberints i rateres, tavernes, cases de dormir, balls de patacada i prostíbuls, envoltats d’institucions de beneficència d’aire medieval. Que diferent de la Ciutat Vella de l’altra costat de la Rambla, que conserva el passat noble a les façanes, els patis i els salons!
Pavelló de malalts a l'antic Hospital de la Santa Creu
Un Hospital de la Santa Creu farcit de moribunds. La Presó Vella plena a vessar d’homes, dones i criatures, on tots eren companys o coneguts d’ofici o facècies. Pinxos de cafè concert, crupiers, manipuladors de vots de les tupinades monàrquiques, busca-raons, que es llevaven la vida els uns als altres a ganivetades al pati de la presó o a Montjuïc. Herois que alimentaven la imaginació d’un món que no es construïa amb la força del treball perquè els beneficis eren només per als amos. Presos que fora de la garjola es trobaven rere la caserna de les Drassanes, cau de vagabunds, soldats i prostitutes, i porta d’entrada al Barri Xino de la Criolla i Cal Sagristà, de locals de vici i perversió molt del gust de les classes benestants que baixaven al Xino a fer vida canalla; una barri mitificat per la literatura i les cròniques com si del port vell de Marsella es tractés. Un Barri Xino que de xinès no en tenia res, però que aplegava també el més tirat d’un personal vingut de l’Espanya profunda i la prostitució més podrida i infestada de tuberculosi, enmig de la qual intentava sobreviure la població més miserable de la ciutat mentre la Dictadura es gastava els quartos en l’Exposició Internacional i en un teatral Poble Espanyol, que era una ofensa a la realitat diària del carrer i a les necessitats d’aquella gent.
La Criolla i Cal Sagristà del carrer del Cid (al fons),
fotografiats des del carrer de Peracamps
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)
Els grupuscles obrers, cadascun enarborant les seves banderes ideològiques, es reunien en el local de Sant Simplici, al carrer del mateix nom que porta al Pati Llimona, i solucionaven les seves diferències a cops de puny mentre, fora, les reivindicacions i els enfrontaments es repartien entre anarquistes, federalistes i radicals lerrouxistes, reclamant una pesseta més de salari o una hora menys de feina al dia. Després de la vaga de 1902, vingué el congrés sindicalista de 1908, i entre fracàs i fracàs, la lluita va acabar desembocant en la Setmana Tràgica de 1909.
Els efectes del foc durant la Setmana Tràgica en convent de
les Jerònimes del carrer de Sant Antoni Abat (1909)
Brangulí, fotògrafs (ANC)
Fàbriques i esglésies cremades
Un segle abans de la Setmana Tràgica població obrera creixia al voltant de les fàbriques situades prop de la plaça del Pes de la Palla, del Pedró i dels carres de Ponent i Tallers, impulsades pel valor i l’aparició de les màquines, amb Ca n'Erasme com a símbol d’honestedat empresarial. Però a finals del segle XIX, aquell niu de fàbriques s’havia estès i es convertia en el gresol decadent d’un territori superpoblat que superava les possibilitats d’uns barris insalubres.
La crema de cadàvers del convent de les Jerònimes (1909),
segons un dibuix de Pau Febrés Yll
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
Les fàbriques agonitzaven i sovint eren cremades intencionadament posant en perill els habitatges i la vida dels obrers, cosa que no fa estrany que fos en el Raval on les pistoles i la crema d’esglésies van tenir més èxit i que la Setmana Tràgica comencés a les barricades de Sant Pau del Camp, mentre els cadàvers desenterrats de les monges jerònimes eren passejats pels carrers i abandonats a les barricades com si fossin escombraries (2).
La gent contempla els morts desenterrats
al convent de les Magdalenes (1909)
Frederic Ballell (AFB)
Aquella primera nit, donant fe que l’església que més il·lumina és la que crema, el foc s’estengué pels convents de la ciutat mentre s’obviava que la veritable revolta havia sorgit contra les lleves catalanes enviades a lluitar a la guerra del Marroc i acabava fent pagar els abusos contra la classe obrera a qui secularment l’havia enganyat i utilitzat: l’Església.
Mòmies desenterrades i exposades durant la Setmana Tràgica (1909)
Biblioteca del Pavelló de la República
Tradicions barcelonines
Les condicions de vida marquen els costums de la societat. No és estrany, doncs, que la devoció als sants anés acompanyada a la de l’ídol de la revolta del dia.
Fira de Sant Ponç al carrer de l'Hospital, l'any 1915
Carles Fargas Bonell (AFCEC)
Curanderes, remeieres i nigromants guarien malalties i foragitaven o atreien esperits segons necessitat (vegeu Un migdia al Portal de Sant Antoni). Prestamistes i usureres s’aprofitaven de les necessitats de la gent, però eren les dones les primeres a manifestar-se contra la guerra, la fam o l’encariment dels aliments (la vaga de subsistències del 10 al 26 de gener de 1918; un motí exclusivament de dones), mentre els homes feien de cul de taverna tot esperant que el cel es tenyís de roig. I entre revolta i revolta, vagues i trets, el Raval concentrava les festes i fires tradicionals: Sant Ponç, Sant Antoni i els Tres Tombs, la Mare de Déu del Carme, la fira de palmes i palmons de Sant Agustí, la Pasqua i les corals, Santa Llúcia amb parades de pessebres i figures fabricats a les llars necessitades i descregudes traint-li hores a la son per guanyar uns duros per donar de menjar a la canalla. Contradiccions d’una població obrera que a la fi s’havia de sotmetre a les necessitats primàries vinguessin del cel o de la terra. Una tristesa que s’il·luminava a la tarda del dissabte després de cobrar la setmanada quan s’omplien els comerços i les tavernes... O quan cremava una església.
Venda de tortells de Sant Antoni a la festa dels Tres Tombs, el 1931
Brangulí, fotògrafs (ANC)
Salvador Seguí
D’aquells ídols que els dies de revolta substituïen els sants, destacava Salvador Seguí (1886-1923), el Noi del Sucre, elevat als altars per les seves obres i al martiri pel crim que li llevà la vida d'un tret al carrer de la Cadena cantonada amb Sant Rafael. Fill de la misèria del barri, fruit d’aquest viver de revolucionaris, bregat en la lluita sindical des dels 17 anys, suplint la manca de formació escolar amb una capacitat oratòria i intel·lectual fruit de la seva inquietud, de la mateixa manera que conduí les masses a la revolta, les amansí el 1919 proposant posar fi a la vaga de la Canadenca (el 19 de març, a la plaça de Les arenes) a canvi del retorn dels obrers detinguts, en aquells anys que només les pistoles parlaven, els patrons mataven i la premsa anticatalana atacava anarquistes i republicans autonomistes il·lusionats per la fi de la Gran Guerra, que obria l’esperança a noves formes de govern i nous estats, mentre Barcelona, en mans dels lerrouxistes, es convertia en botí de guerra i colònia a cops de populisme amarat d’un fals republicanisme que es venia a la monarquia militarista de Madrid, entre corrupció i corrupció disfressada de patriotisme.
Salvador Seguí, el Noi del Sucre, a Madrid (1919)
L’Ateneu Enciclopèdic, el Cafè de l’Espanyol i la Presó Nova
Aquell viver revolucionari sorgit del carrer i de la misèria del Districte V es va fer fort gràcies a l’Ateneu Enciclopèdic, que es convertí en eina i acadèmia intel·lectual de molts obrers que després de llargues hores de treball hi acudien per instruir-se. I també afavorí la concreció d’aquell aprenentatge les cada cop més nodrides tertúlies de jovent que s’aplegaven en el Cafè Espanyol, aquell de la terrassa més llarga d’Europa; aula de lliure dissertació i saló de lectura que suplia la impossibilitat d’assistir a la universitat.
Biblioteca i sales de lectura de l'Ateneu Enciclopèdic
I va ser també escola, paradoxalment, per a Seguí i d’altres com ell, com el mateix Emili Salut, la Presó Nova, que en aquells primers anys li esqueia el nom de Presó Model perquè complia el que calia esperar d’un centre de reclusió que pretenia la reinserció dels presos en un temps en què ser anarquista era un defecte que calia corregir o una malaltia que calia guarir. Res nou: el lliurepensament ha estat i és el càncer del poder. A la Presó, Seguí, a més de menjar pa blanc, hi va aprendre música.
La terrassa del Cafè Espanyol
Josep Gaspar Serra (ANC)
Contertulians fidels, amics i passavolants van nodrir la tertúlia de l’Espanyol, com Andreu Nin. Obrers il·lustrats que compartien el seu neguit de coneixement, que gairebé mai els salvà de la mort, sempre perpetrada pels enemics de la llibertat.
*
Notes:
(1) Col·lecció "Històries del Raval" 5: Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè, d’Emili Salut. Octubre 2017, 110 p. PVP 3€
(2) Sobre les mòmies desenterrades a les Jerònimes, explica Pere Coromines a Dietari. De la Solidaritat al catorze d’abril (Barcelona: Editorial Curial, 1974):
“28 de juliol del 1909. Els que atiaven el foc per dins del convent de les Jerònimes devien trobar, al caure una paret, unes monges momificades. La fantasia popular va veure allí monges mortes en el turment, enterrades de viu en viu.
Algunes portaven les mans ajuntades per cordes lligades a les munyeques: una altra duia la barra lligada per una banda cosida a l’estrenyecaps. No sé com devien estar enterrades que es conservessin tan bé, sent mortes de molts anys endarrere. No sé si la forma de l’enterrament podia donar lloc a la sospita: per l’estat de les mòmies no considero racional judicar la forma de la seva mort.
Amb les 11 mòmies que jo he vist, i potser alguna altra, es va formar una professó. Una d’elles la duien en la caixa pròpia, altres sobre fustes, alguna sencera a la mà o sobre un llençol. A davant hi anaven dos pendons d’un pal rodó i tela blanca, amb la llegenda en tinta escrita aixís: “Monjas enterrada bibas – Monjas emparedadas”. Alguns homes de l’acompanyament anaven amb candeles enceses. Sembla que la tropa els hi ha fet dur les monges a Ca la Ciutat. Més tard se n’ha trobat una en un carrer, arrimada dreta a la paret. En altres convents també han sigut profanades les sepultures.”
La llegenda de les monges enterrades vives venia de lluny. El 8 de febrer de 1885 s'estrenava en el Teatre Odeon del carrer de l'Hospital una de les obres que va tenir més èxit en aquell escenari, que rebia el nom popular de "l'escorxador" pels drames de sang i fetge que s'hi representaven: La monja enterrada en vida, ó lo secret d'aquell convent, de Jaume Piquet.
L'argument de l’obra no era purament de ficció, sinó reflex d'alguna cosa que havia passat i que la premsa liberal de Barcelona va comentar extensament durant molts dies. Dels relats publicats es desprenia que una nit un jove va escalar, des del carreró que anava de la plaça del Pedró a la Riera Alta, la paret de l’hort del convent de les Jerònimes, que donava davant de casa seva, per agafar unes taronges per satisfer l’antull de la seva dona embarassada. Quan era pujat al taronger va veure sortir una mena de processó de monges que en duien una a enterrar tot i que encara bellugava. Segons unes versions, el jove va anar a comunicar el fet; segons explica Joan Amades a Històries i llegendes de Barcelona, la va desenterrar, i la monja, jove i molt agraciada, li va explicar que era filla d’una família de diners del carrer de la Princesa i que s’havien desfet d’ella per enveges.
L’obra va ser representada diverses vegades en altres teatres durant molts anys (l’últim cop el 2012, a La Seca-Espai Brossa, adaptada i dirigida per Hermann Bonnin); i en el context anticlerical i la crema de convents de la Setmana Tràgica, i de dècades anteriors, l'obra va ser recuperada: l'any 1909, tothom tenia en el record el relat del convent de les Jerònimes, i va ser aquí on van voler fer realitat la llegenda.
Bibliografia
Bengoechea, S. (2015). "Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920)", Catxipanda, 2 (1). Recuperat (11 de febrer de 2018).
Costa, Júlia. "Vivers de revolucionaris, una ciutat no tan llunyana", La panxa del bou.
Fernàndez, M. (1975). "Una nueva fuente històrica sobre la formacion de la ideologia anarquista barcelonesa: Emili Salut y su obra Vivers de revolucionaris". Convivium, núm. 44-45, 1975, p. 102-122.
