Boilerplate, l'heroi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

Boilerplate amb Pancho Villa durant la Revolució Mexicana

Un dia com avui, 28 de juliol de 1914, Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia i esclatava la Gran Guerra (1914-1918). És el moment de recuperar Boilerplate, heroi de la Gran Guerra, soldat de fortuna i aventurer nascut en la segona meitat del segle XIX. Boilerplate va lluitar com a soldat al costat de Teddy Roosevelt a la Guerra de Cuba (1898); va participar a la rebel·lió bòxer (1900); va viatjar al Pol Sud; va participar en la Revolució Mexicana, on va fer amistat amb Pancho Villa (1911); va acompanyar Lawrence d'Aràbia durant la Rebel·lió Àrab (1916); va fer d'actor en els inicis del cinema al costat del gran mag i escapista Houdini (The Master Mystery, 1918). Una llarga llista d'aventures que inclou el combat que va disputar contra el campió mundial dels pesos pesants, Jack Johnson, el gegant negre que l'any 1916 va lluitar a La Monumental de Barcelona amb Arthur Cravan, el poeta dadaista. Una vida agitada que acaba amb la seva desaparició al final de la Gran Guerra (1918) en el batalló perdut del major Whittlesey.

Boilerplate contra Jack Johnson

Amic de Mark Twain i Nikola Tesla, repassar la seva biografia ens permet veure'l al costat de les grans personalitats que van marcar l'esdevenir del món entre aquells dos segles, el XIX i el XX, que havien de canviar el panorama científic, geogràfic i polític del món. Un personatge que ens recorda el magistral Zelig, de Woody Allen.

Però la vida de Boilerplate no hauria estat possible sense el científic i inventor Archibald Balthazar Campion, nascut a Chicago el 1862 i mort a la mateixa ciutat el 1938, deixant darrere seu desenes de patents que el van convertir en milionari i li van permetre tirar endavant el seu gran projecte, la creació d'un robot, un giny mecànic que havia d'esdevenir un soldat indestructible que evités les morts humanes en els conflictes bèl·lics. Naixia, d'alguna manera, el primer superheroi. Naixia Boilerplate.

De manera resumida, aquest és l'argument de Boilerplate: History's Mechanical Marvel (2009), de Paul Guinan i Anina Bennett, un híbrid de novel·la gràfica i àlbum de fotografies. Guinan va comprar els drets per fer el llibre a una pàgina web que havia creat el robot Boilerplate fent veure que era real.

Boilerplate a la Guerra hispanoamericana (1898)

La novel·la il·lustrada ens explica amb detall la vida de Boilerplate, acompanyant-la de fotografies i documents que permeten crear la il·lusió que el personatge realment va existir fins que va caure a mans de l'exèrcit alemany. Un divertiment del qual en tenen els drets cinematogràfic la Paramount i el prolífic J. J. Abrams.

La Barcelona de Chomón

L'estany i el casino de la Ciutadella de nit, el 1916

Segundo de Chomón (Terol, 1871 - París, 1929), tècnic fotogràfic, inventor d'efectes especials, càmera, pintor, productor i director, és un dels pioners del cinema i una figura fonamental dels primers anys de la seva història. Va començar la seva trajectòria a Barcelona, el 1902, pintant pel·lícules amb un sistema inventat per ell, ajudat per la seva dona, Julienne Mathieu, que havia treballat per a Méliès. Aquell mateix any fabrica la seva pròpia càmera de cinema i roda la primera pel·lícula, Choque de trenes (1902). El 1905 viatja a París i en poc temps es converteix en un dels tècnics més importants de la Pathé Frères. Especialitzat en cinema de màgia i fantasia, les seves pel·lícules són plenes de fantasmagories, bruixots, diables, transformacions inversemblants i substitucions meravelloses, mons d'una imaginació desbocada, cosa que va fer que se'l conegués com el Méliès espanyol.

No m'estendré ni en la vida ni en l'obra de Chomón perquè no és l'objectiu d'aquest apunt. Abans d'anar a París i durant els dos anys posterior a la tornada a Barcelona (1910-1912), Chomón va filmar molts documentals, entre ells n'hi ha dos de Barcelona, molt breus, però que ens permeten veure, com és costum en aquest blog (l'enllaç BCN: plató de cinema us hi porta), aspectes urbans antics de la ciutat en imatges cinematogràfiques primitives, tant professionals com amateurs.

Barcelone, parc au crépuscule (1904) està rodat en 35mm i té una durada de 2'07". Està filmat des d'una barca que voreja el perímetre de l'estany del Parc de la Ciutadella.

Barcelone et son Parc (1911), rodat també en 35mm, i amb una durada de 2'16", té un títol enganyós perquè només el final de la pel·lícula és dins del Parc de la Ciutadella. La resta és un passeig pel port de Barcelona, el Portal de la Pau, amb un immens mercat a l'aire lliure, el monument a Colom, el principi de la Rambla, el Passeig de Colom i, finalment, el Parc, un altre cop filmat des d'una barca, ara al voltant de la rotonda que fa de terrassa sobre l'aigua. En alguns catàlegs es menciona el documental Barcelone, principale ville de la Catalogne (1912), que probablement sigui la mateixa pel·lícula amb un títol alternatiu, ja que en cap cas apareixen esmentats els dos títols en una mateixa llista.

[Extres]

Ombres de plata, de Marc Parrot. Espectacle musical basat en les pel·lícules de Chomón [tràiler].

Los Autos Locos: víctimes i botxins

[Publicat originalment el juny de 2011]


Qui no recorda Los autos locos, de Hanna-Barbera, l'esbojarrada sèrie de dibuixos animats inspirada en La carrera del siglo, la pel·lícula estrenada l'any 1965 i dirigida per Blake Edwards amb Tony Curtis, Jack Lemmon, Natalie Wood i Peter Falk?

I dels cotxes de carreres i els seus pilots? El Súper Ferrari, conduït per Pierre Nodoyuna i Patán;el Rocomóvil, dels germans Macana, Piedro i Roco; l'Espantomóvil, amb Los Tenebrosos; l'Auto Súperconvertible, del professor Locovitch; l'Stuka Rakuda, pilotat pel baró Hans Fritz; el Compact Pussycat, de Penélope Glamour; el Súper Chatarra Special, conduït pel sergent Blast i el soldat Meekly; l'Antigualla, amb Mafio i la seva banda; l'Alambique Veloz d'Arkansas, conduït per Lucas el granger i l'Oso Miedoso; el Superheterodino, de Pedro Bello; i el Troncoswagen, de Brutus i Listus.

Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:

Pierre Nodoyuna no només no aconsegueix guanyar mai una carrera, tampoc les acaba. És la imatge del malvat que és castigat per la seva maldat. Tot i així, el dolent de la pel·lícula és qui més simpatia genera entre els seguidors dels dibuixos animats. El mateix passa amb d'altres personatges de dibuixos animats i còmics que formen part del nostre imaginari infantil (i no tan infantil). Un exemple paradigmàtic és el Coyote del Correcaminos. I podem trobar més exemples: Silvestre i Piolín, el Gavilán i el Gallo Claudio, Tom i Jerry; o si busquem en els còmics, un que em té el cor robat: Iznogoud, el visir que vol ser "califa en lloc del califa", Haroun el Poussah, dibuixat per Tabary i textos de Goscinny.

Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.

En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia, perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.

Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.

És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.

Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga comercial i adolescent, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.

En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.

Barcelona... de vacances

Seu de la Societat d'Atracció de Forasters

a la Rambla del Centre, 30

Brangulí Fotògrafs (ANC)

A vegades oblidem que Barcelona és filla de comerciants i de "turistes". A mig camí d’Emporiae i Tarraco, Barcino creix, gràcies al seu port i la plana, com a intermediària, no sense gran competència amb Baetulo, entre el gran nucli comercial fundat pels grecs i la capital, i es converteix en colònia d’acollida de legionaris llicenciats que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la costa del Llevant d’Hispania el lloc ideal on retirar-se o fer prosperar grans vil·les rústiques i agràries. Aquests veterans llicenciats es van convertir en el gruix de les classes mitjanes afavorides per August, fundador de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino entre el 15 i el 13 aec, i de qui el 2014 es va celebrar els 2000 anys de la seva mort. L'emperador es carrega els latifundia de les oligarquies municipals i troba en aquelles classes mitjanes els nous clients que recolzaran la política augusta, i que cantarà Virgili a les Geòrgiques idealitzant la vida al camp i alliberant els provincians de sentir-se inferiors a la plebs de Roma. Barcelona es convertia en terra de promissió sota la mirada encuriosida dels ibers laietans, que des dels turons es pregunten com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana.

Després d’una pròspera Edat Mitjana funcionant com a metròpoli i estació marítima –que va començar amb uns estira i arronsa amb els andalusins, va continuar amb la competència comercial amb genovesos, pisans i venecians, i va acabar amb l’error d’enviar els jueus a l'exili–, i uns segles posteriors anant a reculons i fent fora humanistes i il·lustrats i imposant decrets de nova planta, la indústria ens va portar la figura del burgès que, tant si era autòcton dedicat a les indianes, restaurador italià, perruquer francès o holandès comerciant d’aiguardents (Barcelona era un anar i venir constant d'europeus), va conquerir el Pla i la muntanya de Barcelona amb torres d’estiueig allà on dels ibers només en quedaven pedres. I no van arribar més forans a la ciutat, com a mà d’obra barata, fins les dues grans exposicions de 1888 i 1929.

Per posar remei a l’aire provincià de Barcelona malgrat les exposicions, el 1908 una entitat privada subvencionada per l’Ajuntament (mentre n'era alcalde en Domènec Sanllehy i Alrich) i la Diputació va posar en marxa la Societat d'Atracció de Forasters (fundada l’1 d'abril) per convertir la ciutat en destí turístic i posar a disposició de viatgers i turistes tota mena d'informació sobre Barcelona i Catalunya.

Barcelona, ciudad de invierno (1909),

de John Hassall

Barcelona, ciudad de invierno (1909),

de Carlos Verger (MNAC)

Aquell mateix any (amb l'obertura de la Via Laietana en marxa i la Setmana Tràgica a les portes) es va encarregar el primer cartell de promoció de la ciutat. Sota el lema “Barcelona, ciudad de invierno”, es va convocar un concurs per dissenyar-lo. Però va ser declarat desert perquè les cinquanta-cinc obres dels artistes que hi van participar retrataven la ciutat tal com era, lletja i trista. No entenien que l'objectiu era representar la ciutat no tal com era, sinó tal com havia de ser percebuda pels turistes: la identitat turística havia de venir de fora, no de dins, en un joc de mostrar i amagar, simular i dissimular. A De la vida privada (1982), Lluís Flaquer explica, tot parlant del concepte de “secret”, que aquest mostrar i amagar crea una zona d’ombres entre la claredat i l’obscuritat que permet “el sorgiment d’un segon món al costat del món més patent i visible”. La il·lusió i el miratge que omplen la maleta del viatger.

D’un nou concurs, el 1909, va sortir el cartell triat, pintat per l’anglès John Hassall, on apareix la silueta d'una dona elegantment vestida, amb l'estàtua de Colom al fons; en segon lloc va quedar el cartell de Carlos Verger. En aquells anys la Sagrada Família no era encara una icona i Puig i Cadafalch encara no havia reinventat el Barri Gòtic (com a concepte urbà i turístic), però la idea li rondava el cap des del tombant de segle. El cartell era una crida als europeus que volien trobar en el clima mediterrani una alternativa a l’hivern continental i a les estacions balneàries de l'Europa imperial. I abans que empíricament, per l'experiència, s’atreia el turista amb un eslògan, sempre més potent que qualsevol realitat.

A més del cartell, que va ser distribuït per mig món, es va filmar el documental Barcelona, perla del Mediterráneo (1912-1913), pel·lícula que es creia perduda fins que va ser trobada als Encants de Barcelona. També es va editar la revista Barcelona Atracción (1910-1936; recuperada entre 1945 i 1954 per la Junta Provincial de Turismo) i una col·lecció de guies turístiques, Select guide (en català, castellà, francès i anglès), dirigides i redactades per Joaquim i Josep M. Folch i Torres. El plànol adjunt pertany a una d’aquestes guies. S’hi pot observar que com a proposta és molt més integradora que no pas les actuals.

Plano monumental de Barcelona (1908), de la Select guide

L'any 1933 la revista L'Abella d'Or publicava una estadística dels viatgers i turistes que havien pernoctat a Barcelona durant l'any 1931, moment en què la ciutat tenia 1.007.820 habitants. Van ser un total de 243.597 persones, amb francesos i nord-americans encapçalant el rànquing i amb els mesos de primavera com a més freqüentats, com sembla que és el costum habitual dels turistes de la ciutat. Al retall de la notícia hi trobareu més dades.

Amb la Gran Guerra (1914-1918), de la qual n'hem celebrat el centenari de l’inici i el 2018 en celebrarem l’acabament, Barcelona es va tornar cosmopolita; es va tornar obrera i revolucionària; es va fer gran el 1931 i la van esterilitzar entre 1936 i 1939 convertint-la, ara sí, en ciutat d'hivern amb cel de plom. Va créixer abans i després de la Guerra Civil. Es va tornar més que mai receptora d’immigrants de maleta de cartró i se li vam omplir les costures de deixadesa, misèria i barraques, encara que no sempre anaven junts els tres substantius perquè les maletes anaven plenes d'esperança i dignitat.

Anirem ràpids amb els rentats de cara. La dictadura la va convertir en “Ciudad de Ferias y Congresos”. La democràcia la va fer olímpica. I el neoliberalisme va construir “la millor botiga del món”. Albert Garcia Espuche i Teresa Navas ho van exposar molt bé en el CCCB amb “Retrat Barcelona” (1995): entreu i mireu; hi ha documentals i el No-Do de quan anàvem a la Fira de Mostres a veure aparadors d'il·lusions.

Ara es continuen fent documentals per promocionar la ciutat. I cada cop que se’n fa un s’impedeix que Barcelona es mostri amb naturalitat. Potser ens queixem de vici i ja està bé que els turistes envaeixin la Rambla. Al cap i a la fi, la Rambla és un mite. Fa quatre dies que és un passeig: abans de l’enderroc de les muralles (iniciat el 1854) els barcelonins passejaven per la muralla de Mar a lluir la muda i passejar el tortell; i durant molts segles va ser un col·lector que desguassava en el Cagalell, estany de nom prou sonor. Com els rius, que ho són perquè porten aigua, o les clavegueres, perquè porten residus, la Rambla és turística només perquè porta gent.

*

[Boles extres]

Saida Palou i Rubio, Barcelona, destinació turística. Un segle d'imatges i promoció pública. Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, 2012.

Albert Blasco Peris, Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Tesi. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2005.

La Marina de Sants i Can Tunis

A l'aigua! Escena de Can Tunis, Ramon Casas

Barcelona, Pèl & Ploma, 1899, núm. 3

Font: Galeria d'imatges (Galderich)

Per a en Jaume Almirall Carreras, amic i company

El plànol adjunt (al final de l'apunt el trobareu amb més resolució) ens mostra la situació geogràfica de la Marina de l'Hospitalet i Sants, Can Tunis, les platges i els seus camps de cultiu a principis dels anys 40. La zona situada entre la Riera Blanca, frontera natural amb l'Hospitalet de Llobregat i que als plànols és a l'esquerra de l'Hipòdrom de Can Tunis (1883-1934) i el riu Llobregat és la Marina de l'Hospitalet (en color més fosc al plànol), expropiada l’11 de maig de 1920, quan les Corts dicten la Ley de expropiación de terrenos para los puertos francos de Barcelona y Santander. La línia de tren i l'estació de Can Tunis marca la nova frontera entre els dos municipis. La zona situada a la dreta de la Riera Blanca és la Marina de Sants, municipi independent fins 1897.

Plànol de la Marina de Sants i l'Hospitalet (1926)

El seu origen va lligat a la construcció del castell del Port a finals del segle X, juntament amb la capella de Mare de Déu de Port. Aquest port fa referència a la possibilitat que la primitiva fundació romana de Barcelona fos en aquesta banda de Montjuïc. És molt probable l'existència d'un port natural aprofitant que l'estuari oferia protecció. El "port" de Montjuïc seria, doncs, anterior a la fundació de Barcino (ca. 14 aec) i estaria relacionat amb les vil·les del marge dret de l'estuari del Rubricatus (Llobregat) i les mines de Gavà; i tenint en compte les aportacions sedimentàries de les aigües del riu al voltant dels anys de fundació de la colònia, va deixar d'estar en funcionament ben aviat perquè no hi havia prou calat per a la navegació. Hi havia hagut un antic castell, anomenat castell del Port documentat el 1020, però no se sap si estava situat en un turó proper a Montjuïc, on a l'inici del segle XX encara hi havia una torre, o al peu de la muntanya al costat de la capella de la Mare de Déu de Port. Les restes van desaparèixer totalment al ser obertes la carretera de Can Tunis i la via fèrria (1).

La Torre del Port, suposades restes del Castell del Port

(Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana)

Actualment és la Zona Franca-Port, un gran espai d'activitats industrials i logístiques, sense cap presència de sectors residencials. No és un barri, doncs, perquè no té població. Sí que ho és, però el que s'estén al llarg del passeig de la Zona Franca, enclavat en el districte de Sants-Montjuïc i que aplega diverses barriades, com Port, Can Tunis, Cases Barates, Can Clos, Polvorí, Foment, Sant Cristòfol (la Seat), Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra, Santiveri i la Colònia Bausili, que mantenen encara casetes baixes d'obrers i menestrals. L'any 1929 es va produir els primers intents de dotar la ciutat d'un port franc lliure d'aranzels per a la importació i l'exportació de mercaderies. Però quan es va constatar la inviabilitat del projecte, es va decidir crear un gran polígon industrial, del qual va ser símbol i motor la instal·lació de la seu central de la fàbrica de cotxes Seat, inaugurada el 9 de maig de 1950, que es va convertir en un dels principals símbols dels canvis econòmics i productius viscuts a la ciutat amb motiu de l'aplicació a tot el país del pla de desenvolupament del govern franquista.

La foto mostra la Marina en primer pla, amb la fàbrica de la SEAT,

inaugurada el 9 de maig de 1950, amb la muntanya

de Montjuïc i Can Tunis al fons

La Marina de Sants va ser fins a primers del segle XVIII terra d'aiguamolls. Va ser la família Antúnez, propietària de terrenys, qui va fer dessecar la zona (1711-1809) i va propiciar l'aparició del conreu, masies i hostals, com el de Can Tunis.

Hostal Can Tunis, a la carretera de Can Tunis (c. 1940)

S'hi van instal·lar indústries tèxtils durant el segle XVIII, però el lent procés d'industrialització (a partir de mitjans segle XIX s'hi van instal·lar empreses com la Fàbrica dels Ossos, la Shell, l'Arsenal o el Vidriol, moltes d'elles properes a la platja) va permetre que l'aspecte rural de la zona es mantingués fins als anys 60 (com es pot veure a la fotografia de la Seat), amb la presència de les nombroses masies que apareixen al plànol, i de les quals només sobreviu, amb horts i bestiar, Can Mestres, en el Camí de Can Clos. L'eix vertebrador de l'economia agrícola, i posteriorment industrial, va ser la construcció del Canal de la Infanta (1817-1820), que prenia l'aigua del Llobregat des del Papiol. Encara avui rega hortes des de Molins de Rei fins a Can Trabal, a l'Hospitalet, i a la Zona Franca subsisteix un tram fòssil tocant la paret del cementiri.

El Canal de la Infanta, el 1906, travessant camps de conreu,

amb Montjuïc i el cementiri al fons

Barcelona a la vista

Dinant a la platja davant la Farola, el 1891

La Farola durant els anys 50-60

La Farola era el nom que rebia el far del Llobregat, on recordo que fins als anys 70 els pescadors venien i preparaven musclos i peix en els merenderos. El far era de les poques construccions sòlides de la zona, raó per la qual es feia servir com a refugi i feia les funcions d'escola. L'àvia de l'Àngels Rodríguez Santalucía, veïna de la Marina durant molts anys, hi va néixer i hi va fer de mestra.

Ens explica Jaume Carreras Laserrada que abans de la guerra de 1936, prop de la Farola hi havia una platja nudista. Els nois de l'Hospitalet (que els pagesos de la Marina pronunciaven "Spitalet") hi anaven amb bicicleta, d'amagat, per veure-hi les noies nues. Recorda que als anys 50 encara s'assenyalava una família del carrer del Baró de Maldà per "vegetarians", i el pare li va explicar que era un eufemisme per "nudistes".

Els pares de la Magda Jiménez Ureña van viure a Can Tunis fins als anys 50, quan va néixer la Magda i van decidir marxar. Ens ha cedit una fotografia de 1948 on apareixen els seus pares i les seves germanes davant d'una barraca d'aire mariner.

La família de la Magda a Can Tunis (1948)

© Magda Jiménez Ureña

Amb l'ampliació de la Zona Franca, van anar desapareixent les masies. Dues de les últimes masies a desaparèixer van ser Can Teulada Verda i Cal Tano, de la família Subirachs-Almirall. Eren a tocar, precisament, del camí de la Farola. Les fotografies d'aquestes masies han estat cedides per Jaume Almirall (1924), descendent dels antics propietaris, i amb qui des de fa un temps tinc el privilegi de gaudir, juntament amb la Joana, la seva esposa, d'una estreta amistat. Aquest apunt és una manera d'agrair aquesta amistat i els records personals i familiars que ha compartit amb mi.

Can Teulada Verda (1958)

© Jaume Almirall Carreras

El carro de Can Teulada Verda anant cap el Born. A la façana hi ha

el rètol “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco” (ca. 1920)

© Jaume Almirall Carreras

Cal Tano i, al fons a l'esquerra, la Casa de Fusta (1956)

© Jaume Almirall Carreras

Des de principis de segle XX, però, diverses onades migratòries propiciaren la construcció de barriades obreres com El Sifón, Mare de Déu del Port, les Cases Duran de la Colònia Agrícola, les Cases Barates (2) o grup d'habitatges del Prat Vermell (Eduard Aunós), al voltant de la fàbrica del mateix nom, com explica en els seus assajos i novel·les Paco Candel, arribat a la Zona Franca durant la dictadura de Primo de Rivera. Candel és la veu dels barris de la Marina. També de la barriada era una de les veus oblidades de Can Tunis: Josep Maria Fonollosa (8 d'agost de 1922 – 7 d'octubre de 1991), emigrat a Cuba i els Estats Units. I en un altre ordre de coses, Eduard Manchón (24 de juliol de 1930 - 29 de setembre de 2010), jugador de futbol i un dels membres de la mítica davantera del Barça de les Cinc Copes, que cantava Serrat a "Temps era temps": Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Contra la teoria de Carreras Candi, que atribueix el topònim Can Tunis a la presència de pirates tunecins durant el segle XVI, el nom prové de l'antropònim de la família Antúnez, i és el nom com va ser coneguda la zona a mida que es perdé la relació amb Sants. El barri de Can Tunis pròpiament dit té l’origen en un barri de pescadors anomenat Fraga, en els terrenys dessecats pels Antúnez en el segle XVIII. Però no va ser fins el 1883, amb la dessecació definitiva de l’estany feta per una societat agrícola per tal d’instal·lar-hi l'hipòdrom (que va servir com a camp d’aviació de Barcelona fins al trasllat al Prat), que es va desenvolupar aquesta zona.

Els banys Zoraya (1905-ca. 1930) eren coneguts popularment com el Balneari i substituïen el projecte de La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Els Zoraya eren inaugurats el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30. Les instal·lacions oferien banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica el fet que fos aquí on es construís l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)

Malgrat la dessecació del darrer estany dels aiguamolls de Can Tunis, l'extracció de sorres dels anys 60, que tenia com a objectiu l'ampliació del port de Barcelona, va originar l'¡aparició de dos estanys d'aigua dolça que eren aprofitats com a zona de bany. Aquestes zones humides juntament amb la riquesa dels terrenys van propiciar un ecosistema ric en canyissars i vegetació de ribera i deltaica, que va servir de crida a una renovada fauna, i ràpidament l'indret es va poblar d'ànacs, polles d'aigua, i peixos com barbs i anguiles. L'any 1965 s'hi va prohibir el bany perquè l'estany s'havia convertit en un lloc perillós i la imprudència dels banyistes va provocar algun mort.

L'estany de Can Tunis, a la dècada de 1960

Font: El tranvia 48 (acolorida)

L'any 1883 van començar, també, les obres del cementiri del Sud-oest i el 1913 es posava en marxa el tramvia del Morrot. Cap a finals dels anys 40 un grup de veïns afectats pels successius trasllats de la població obrera que s'instal·lava a la Zona Franca va crear un nou nucli de barraques en terrenys municipals vora el cementiri, anomenat la Muntanyeta o Jesús i Maria. El 1964 ja hi havia 3.600 habitants, la majoria treballadors. La progressiva urbanització de la Zona Franca, juntament amb l’ampliació del port de Barcelona (1966), va obrir obrir un procés de negociacions per aconseguir la desaparició de les barraques (el 1970 hi vivien encara 300 famílies).

Les barraques de Can Tunis als anys 50, al costat

del cementiri, amb el Morrot i el port al fons

Del vell barri obrer de Can Tunis, oblidat de la història per les barraques que li van prendre el nom, en queda, però, un petit nucli de cases al final del passeig de la Mare de Déu del Port a tocar del passeig de Can Tunis, on viuen sis famílies, el restaurant Litoral i el bar La Nevera, que alimenten els treballadors de la zona; la floristeria centenària Flores Manolo i una botiga de làpides, que viuen de l'activitat del cementiri; i quatre tallers; i un altre grup de cases, les Torres de la Marina, a tocar de la fàbrica Santiveri, i una pineda sobre el carrer Motors, amb un restaurant dins d'un tancat on tens la il·lusió de recuperar els merenderos d'abans, com La Bona Aigua.

El tren de mercaderies, un abeurador a la porta d'un bar, el quiosc

de la senyora Maria i botigues a la cruïlla del passeig de Cantunis

amb Mare de Déu del Port a la barriada de Can Tunis

Res en queda de les barriades de pescadors, que s'estenien al llarg del litoral; de Cal Pellofa, saló de ball i teatre; de La Caseta de Nit, cinema, sala de ball i teatre; del cinema Salón Antúnez, davant de l'església; de la cooperativa La Flor de Maig; dels Banys Públics o del Tiro Pichón. Mires al voltant i l'autopista i el cementiri són el testimoni de la vida que passa de llarg i dels morts, que amb les seves flors de plàstic enyoren els camps de conreu i el mar.

D'altres morts només van trobar descans entre barraques, runa i xeringues. Als anys setanta ja només quedaven uns quants blocs habitats principalment per famílies gitanes, sota Montjuïc anant cap el Morrot. El barri va degradar-se molt i va convertir-se en un punt de tràfic i de consum de drogues. Va desaparèixer del tot l'any 2004. En van deixar constància abans de l'enderroc Paco Toledo i José González Morandi en el documental Can Tunis, otra visión de Barcelona. Un altre barri marginal. Una lacra oculta més que s'amagava rere la façana de la modernitat de Barcelona.

Les antigues marines de l'Hospitalet i de Sants, els anys 40

Sobre la Marina de l'Hospitalet, les fotos següents mostren diferents aspectes d'aquella platja durant els anys 10 del segle XX, quan encara pertanyia a l'Hospitalet. Van ser publicades el 1913 en el número 344 de la revista La Actualidad, arran d'un naufragi (3).

La platja, amb els estris que els pescadors feien servir per a la pesca de l'angula.

Al fons es distingeix el promontori de Montjuïc

El pescador Andreu Pérez Aparici, al riu amb la seva barca

Barraca de pescadors

Notes:

(1) Vegeu la nota 15 de "Vademècum 'Provençana, bressol de l’Hospitalet'" (II), del blog de l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.

(2) Sobre Les Cases Barates és imprescindible la lectura del llibre Rastros de rostros sobre un padro rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, de Pere López Sánchez. Podeu trobar tota la informació en el blog i a Facebbok.

(3) Si no s'indica l'autor o el propietari de les imatges, han estat documentades a L'Hospitalet de Llobregat: imatges retrospectives d'una ciutat, de Luis V. Bagán Nebot.


[+]

Per a una crònica més general i personal dels barris de la Marina, vegeu també:

Julio Baños, Can Tunis, l'ocàs d'un barri, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993.
Julio Baños, Imatges retrospectives de la Marina, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997.
Ricard Fernández Valentí, "La playa de Can Tunis: algunos apuntes históricos", El tranvia 48.
Antonio Santafé Pérez, La cruel guerra (blog).
Francesc Sifré, "Registre d'un barri debolit: Can Tunis", Butlletí de la Societat d'Onomàstica, LIV-LV, 443-455, Barcelona, 1993.

*

Aquest relat forma part del meu darrer llibre,

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018