Movimient revolucionari a Barcelona

El documental Movimiento revolucionario en Barcelona (1936), dirigit per Mateo Santos i produït per l'Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI, és el primer reportatge de la Guerra Civil.

Rodat a Barcelona, les seves imatges van des del 19 al 23 de juliol de 1936, i mostren diversos llocs de la ciutat afectats pels combats: la presó Model, Capitania General, la Maestranza de Artilleria o Comandància de Marina. Barricades, carrers del centre de la ciutat amb destrosses produïdes pels enfrontaments. Esglésies i escoles religioses de Barcelona malmeses pels incendis. Les mòmies de monges de l'església de les Saleses exposades a les escalinates. Obres d'art cremades a l'entrada del manicomi de Santa Eulàlia. La Comandància del Port. El vaixell Djené tornant a França amb els atletes vinguts per participar en la Olimpíada Popular; vaixells de guerra anglesos ancorats al port. Sortida de la columna Durruti cap al front d'Aragó en vehïcles blindats artesanalment. Vista general de la presó Model, amb grups de presos alliberats pels anarquistes. Exterior d'un hospital on els ferits en el moviment revolucionari són atesos i una petita església transformada en Casa del Poble.

La càmera recorre en un vehicle diversos carrers de Barcelona fins arribar a la seu del Comitè Regional de la CNT-FAI, a la Via Laietana.

La CNT-FAI va controlar, a través del SUEP (Sindicato Unificado de Espectáculos Públicos) va socialitzar la producció cinematogràfica espanyola quan va esclatar la Guerra Civil. A Madrid i Barcelona els treballadors del cinema van assumir els béns de producció i es van produir nombroses pel·lícules. Això va donar lloc a un període únic que no s'ha tornat a donar en cap altra cinematografia mundial. Tot i que el país estava immers en una cruenta guerra, entre 1936 i 1938 es van rodar i estrenar pel·lícules de molt variada temàtica: drames socials, comèdies musicals, films de denúncia i documentals bèl·lics d'alta qualitat.

Caràtula de El cine libertario, amb Marlène Grey,
mussa de la cinematografia anarquista

El 2010 es va editar El cine libertario. Cuando las películas hacen historia, un documental de José María Almela i Verónica Vigil sobre la socialització de la indústria del cine durant la Guerra Civil espanyola, que podeu veure aquí.

Barcelona trabaja para el frente

Dirigida per Mateo Santos, i produïda pel Comité Central de Abastos de Barcelona (sota control de la CNT), Barcelona trabaja para el frente (1936) se centra en l'activitat del comitè durant els primers dies de la Guerra Civil per a l'aprovisionament de Barcelona i del front d'Aragó. A causa de la desaparició del comitè l'octubre del 36, la Generalitat es va fer càrrec de la producció de la pel·lícula a través del Comissariat de Propaganda, per la qual cosa sovint apareix Laia Films com a productora de la pel·lícula. A causa de la mala qualitat de les imatges, les males condicions al front i la manca de subministrament la pel·lícula no es va arribar a exhibir mai.

El documental ens mostra imatges dels carrers de Barcelona, de fàbriques, els locals del comitè, magatzems, distribució de queviures, l'escorxador, fàbriques d'embotits, de pastes alimentàries, indústria de transformació de productes lactis i la fàbrica de galetes Victòria, on es fan les Postres del miliciano; dones cosint una bandera en els tallers Calassanç, camions de repartiment, ciutadans recollint les seves racions a l'economat de Santa Coloma; l'hotel Ritz, que ara ha passat a anomenar-se "Hotel gastronòmic n º 1", amb imatges de les cuines i del menjador. Fora de Barcelona, al campament de la Columna Durruti, a prop de Burjaraloz, els milicians mengen paella. Buenaventura Durruti moriria el 20 de novembre de 1936 a Madrid en unes circumstàncies que mai han estat aclarides.

De Mateo Santos també és la pel·lícula Movimiento revolucionario en Barcelona (1936), que és el primer reportatge que es va fer durant la Guerra Civil.


[Font: Películas de la Guerra Civil Española]

Myriam Mézières

Heu experimentat mai aquella emoció que produeix retrobar-se amb un antic amant i recordar les sensacions que la pell va deixar sobre la pell? Aquell calfred que recorre tot el cos i us deixa a mercè dels sentits?

Avui m'ha sorprès veure al diari que Myriam Mézières presenta a la pastisseria Caelum (sí, heu llegit bé: la pastisseria del carrer de la Palla) l'obra de cabaret Caelum irradiatum. Artista polifacètica com poques -actriu, compositora, cantant, escriptora-, nascuda a París el 1957, de para egipci i mare txeca, i criada en un orfenat, als anys 80 va ser la mussa d'Alain Tanner (Une flamme dans mon coeur), i ha treballat també per a Fernando Arrabal i Andrzej Żuławski.

Els seus cabarets eròtics conviden a jugar amb el seu cos, sense amagar la seva inseguretat, fins i tot la insatisfacció que l'acompanya i el seu sentiment tràgic de la vida. Es despulla a l'escenari mantenint un difícil equilibri que no descontroli el lligam que s'estableix entre artista i espectadors: l'objectiu no és seduir, sinó sentir-nos despullats com ella. Perquè també es despulla en el sentit poètic, en la privacitat (la literatura és un artifici i un mitjà): tot el que expressa va acompanyat de les mateixes emocions que l'han dut a construir l'argument. Però és cabaret, estètica, glamour: i aquí és on esclata l'aspecte tràgic dels seus espectacles, perquè despullar-se és sempre quedar-se sense defenses, però és l'única manera de posar els sentiments en les mans dels espectadors. I tot acompanyat d'un compromís fidel amb la seva biografia i les seves idees. Deia fa anys en una entrevista: "Mai deixaré de parlar de la pobresa, mai oblidaré els que van néixer a la foscor i estan sols ..., milito per a la gent sense accés a la cultura, per donar-los la meva idea de la dignitat i l'elegància ".

Vaig conèixer Mézières l'any 1994 quan va venir a Barcelona a estrenar Extraña fruta en el teatre Malic. Vaig anar a veure l'espectacle amb el meu amic Santi, excel·lent pianista, avui lamentablement mort. Un buit insubstituïble. Vam gaudir de la interpretació de Mézières. Vam parlar amb ella, vam fer una copa. El petit format del teatre Melic permetia aquesta proximitat.

Han passat quinze anys i el Santi ja no hi és. Però sento les notes que sortien de les seves mans passant per les tecles del piano i m'emociono. I m'emociono recordant les meves mans passant per la pell nua de Myriam. És una comparació que al Santi, hedonista fins la tragèdia, li hauria agradat.

I no, avui no aniré al Caelum perquè les emocions no es poden repetir i tenen sentit quan tenen sentit.

La geografia de Tintín

Publicat al Petit Vingtième

21 de maig de 1930

Amants dels atles i de viatjar amb la imaginació, de ben petits una de les coses que ens fascinava de Tintín era el seu esperit aventurer. Aquest vailet d'edat indefinida es movia per tot el món i ens feia descobrir indrets que només coneixíem pel nom. No parlo d'Amèrica, el Congo, la Xina, el Tibet o Egipte, que de tots ells en teníem una idea més o menys aproximada i érem capaços de situar-los sobre el mapa, sinó que sentíem una atracció especial pels països imaginaris, però que aleshores no sabíem que ho eren: la Sildàvia i la Bordúria de El ceptre d'Ottokar (un transsumpte de l'Anschluss nazi i de les transformacions ideològiques i territorials centreeuropees, però situat als Balcans i que recorria també l'espai de la Guerra Freda); l'Emirat del Khemed d'El país de l'or negre (peculiar àlbum, que va patir tres revisions fins convertir el conflicte arabo-israelià a conseqüència de la creació de l'estat d'Israel, en un conflicte purament àrab); Sant Theodoros i Novo Rico, que apareixen per primer cop a L'orella escapçada (reflex de la situació política sud-americana durant la primera meitat del segle XX), i que tornen a aparèixer a Tintín i els Pícaros (segona meitat del segle XX).

El decepcionant descobriment que països com Sildàvia i Bordúria no existien va anar acompanyat de la impactant descoberta que existien països de veritat difícils d'identificar en els mapes polítics perquè havien estat antics regnes avui perduts dins del mapa europeu sorgit de la Gran Guerra (1914-1918), quan la desfeta dels imperis austrohongarès i otomà va dibuixar els estats moderns, redefinits posteriorment amb la caiguda del mur l'any 1989 i la desfeta de l'URSS. Països com Moràvia, Bohèmia, Sarre, Rutènia, Transilvània, Galitzia o Candia. Països centreeuropeus (excepte Candia, que avui és Creta) que, d'alguna manera, identificàvem amb la màgia dels contes o amb les velles col·leccions de segells. Molts anys després, en el meu cas, aquesta fascinació m'hauria de dur a Kafka i, encara millor, a autors com Bogumil Hrabal, Jaroslav Hašek, Hermann Ungar, Gustav Meyrink, André Kaminski, Joseph Roth...

Publicat al Petit Vingtième, l'1 de desembre de

1932, per anunciar el següent treball d'Hergé:

Les aventures de Tintín, reporter en Orient

[Els cigars del Faraó]

Per posar ordre en la geografia de Tintín, us presento un mapa mundi amb les localitzacions dels països, les regions i les ciutats esmentades en els àlbums creats per Hergé (Georges Remi; Etterbeek, 22 de maig de 1907 - Brussel·les, 3 de març de 1983).

[+]

Més informació sobre els països imaginaris de Tintín a Pels bigotis de pleksi glaç: la història del segle XX a través dels àlbums de Tintin i els països imaginaris, d'Alejandro Ros Mateos

Vegeu també: Biografia de Tintín

Portades: Pedro Páramo

“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera.”

Juan Rulfo (16 de maig de 1917 - 7 de gener de 1986)

Family reunion (2005)
© Laurie Lipton

Biblioteques per dins [14]

Al llarg de la seva història, un dels objectius de la revista Play Boy ha estat buscar, entre totes les professions possibles, noies que posessin despullades com a playmates. I des del primer número de 1953, en què apareixia en portada Marilyn Monroe, per les seves pàgines centrals han desfilat conilletes dels més variats oficis, segurament amb la intenció que totes les noies pensessin que hi podien sortir, vinguessin d'on vinguessin, i que els homes veiessin la nuesa com una realitat propera.

No podia faltar, doncs, una playmate bibliotecària. Va ser al gener de 1959, mentre Fidel Castro entrava a l'Havana, que Virginia Gordon, que treballava en una biblioteca de Los Angeles, va ocupar les pàgines centrals de la revista. Com diu la presentació de la revista, no hi ha cap raó perquè una bibliotecària no pugui ser tan encantadora com qualsevol altra noia. No s'acaba d'entendre massa bé si es refereix que no totes les bibliotecàries duen ulleres i monyo, o si no hi ha cap raó perquè una bibliotecària no es pugui despullar com qualsevol altra dona.

Biografia de Tintín

Tíntín en cada un dels àlbums de la col·lecció

Tintín és un personatge de ficció que protagonitza la sèrie de còmics Les aventures de Tintín. Va ser creat pel dibuixant belga Hergé, nom producte de la pronunciació de les inicials invertides de Georges Remi (Etterbeek, 22 de maig de 1907 - Brussel·les, 3 de març de 1983), el seu nom real. Tintín apareix per primera vegada a Le Petit Vingtième, suplement infantil del diari belga Le Vingtième Siècle, el 10 de gener de 1929. El darrer, Tintín i els "Pícaros", és de 1975. Posteriorment, el 1986, es va publicar l'esborrany de Tintín i l'Art-Alfa.

La primera aparició de Tintín a Le Petit Vingtième

el gener de 1929

Hergé va batejar el personatge inspirant-se en l'àlbum de Benjamin Rabier Tintin Lutin, que va aparèixer el 1897, i la vestimenta d'en Tintín s'assembla a la d'un altre personatge del mateix àlbum, Onèssim. En l'àlbum de Rabier, 'Tintín' és l'hipocorístic (forma familiar o afectuosa que se li dóna a un nom propi, afegint afixes o suprimint síl·labes) del nom Martin, si bé també podria ser-ho d'Augustin.

El Tintin Lutin (1897)

de Benjamin Rabier

Pel que fa a l'origen del personatge, Tintín es pot considerar com el "descendent" de Totor, un precedent (un cap escolta) creat per Hergé el 1926. Però probablement es va inspirar en un personatge real, Palle Huld (Hellerup, 2 d'agost de 1912 - Copenhaguen, 26 de novembre de 2010), un actor de cinema danès que va fer el seu primer viatge al voltant del món a l'edat de 15 anys, el 1928, fent de reporter per a un diari danès.

Palle Huld, el 1928l any del seu primer

viatge al voltant del món (1928)

Damgaard Holger/Polfoto

Tintín es nadiu de Brussel·les i té 15 anys, tot i que altres fonts apunten que la seva edat se situa entre els 16 i els 18 anys. Va pentinat amb un tupè, du pantalons de golf (a la moda dels anys 30) i sempre va acompanyat del seu gosset Milú, un fox terrier.

Viu al primer pis del carrer del Llaurador, 26, (de fet, Labrador, part de la província canadenca de Terranova i Labrador) a Brussel·les. Aquest carrer, amb el nom de Terranova, existeix en un barri popular del centre de la ciutat, prop de la plaça dels encants (place du Jeu de Balle), allà on comença l'acció d'El secret de l'Unicorn (50° 50′ 34″ N, 4° 20′ 51″ E). Allà hi viu fins a l'àlbum Tintín al país de l'or negre, a partir d'on sembla que se n'hagi anat a viure al castell de Molins de Dalt, on cohabita amb el capità Haddock i el professor Tornassol, personatges que juntament amb els detectius Dupont i Dupond comparteixin bona part de les aventures de Tintín.

Àlbums de Les aventures de Tintín, editats en català per l'Editorial Juventut

i traduïts per Joaquim Ventalló

Tintín al país dels soviets - Tintín al Congo - Tintín a Amèrica - Els cigars del faraó - El Lotus Blau - L'orella escapçada - L'illa Negra - El ceptre d'Ottokar - El cranc de les pinces d'or - L'estel misteriós - El secret de l'Unicorn - El tresor de Rackham el Roig - Les set boles de cristall - El temple del Sol - Tintín al país de l'Or Negre - Objectiu: la Lluna - Hem caminat damunt la Lluna - L'afer Tornassol - Stoc de coc - Tintín al Tibet - Les joies de la Castafiore - Vol 714 a Sidney - Tintín i els "Pícaros" - Tintín i l'art Alfa

Biografia

Tecnologia digital

Spinning 45's a The New Twuited Vintage

Apartado de correos 1001: atraccions Apolo (1950)

A partir de diversos talls de la magnífica pel·lícula de gènere policíac, Apartado de correos 1001 (1950), de Julio Salvador, l'autor d'aquest vídeo fa un muntatge que permet recórrer la ciutat de Barcelona de l'any 1950, acompanyant-la de música de l'època. Llàstima que l'autor no hagi incorporat l'escena de la persecució a les Atracciones Apolo, un escenari decadent que per als nens de la meva infantesa era un lloc ple de misteri, en una Barcelona que encara conservava les traces de la postguerra i tancava els darrers llums de gas.

Atraccions Apolo

En el segon vídeo, però, he recuperar les imatges de les atraccions del Paral·lel. Són de baixa qualitat perquè estan gravades sobre la pantalla d'un televisor, però tornar a veure el Tren del terror, l'Autogruta o la Casa de la risa paga la pena.

[+]

El fugitivo de Amberes: atraccions Apolo (1955)

 

Barcelona 1926

Plànol de Barcelona (1926)

Institut Cartogràfic de Catalunya

El fragment de pel·lícula que veureu a continuació va ser filmat des d'un tramvia i forma part del documental Gent i paisatge de Catalunya de l'operador i director manresà Josep Gaspar i Serra (Manresa, 1892 - Barcelona, 12 de gener de 1970). És de 1926, precisament l'any en què un tramvia de la línia 30 atropellava Gaudí, el 7 de juny, a la Gran Via prop de la plaça de Tetuan. Com a conseqüència d'aquest accident, l'arquitecte moriria tres dies després a l'hospital de la Santa Creu.

En la realització d’aquest document, coordinat pel periodista Paco Madrid, Gaspar va comptar amb la col·laboració literària dels escriptors Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana. El recorregut que segueix la pel·lícula és molt similar (Rambla, passeig de Gràcia, carrer Gran de Gràcia) al que va filmar Ricardo de Baños l'any 1909 a Barcelona en tramvia, però com es pot comprovar el paisatge barceloní ha canviat força. Som als anys 20. Barcelona ha prosperat molt durant aquestes dècades, malgrat la dictadura de Primo de Rivera, i s'ha convertit, durant la Gran Guerra, en una ciutat cosmopolita. Els mitjans de transport ja no són majoritàriament els carros i les bicicletes de principis de segle, i els cotxes de motor comencen a imposar-se.

Josep Gaspar va formar part del grup conegut com "els tres reis màgics" juntament amb els fotògrafs Sagarra i Torrents, i com a fotògraf va ser un dels pioners de la fotografia aèria catalana i va ser el fotògraf oficial de l'aeròdrom Canudas entre 1920 i 1933.

La seva carrera, però, va estar sempre lligada al món de cinema, raó per la qual també és considerat com un dels capdavanters de la cinematografia catalana. Com a operador i posteriorment director de fotografia va produir una extensa filmografia: va plasmar els esdeveniments de la Setmana Tràgica a Els successos de Barcelona (1909). El documental Gent i paisatge de Catalunya va servir per donar a conèixer diferents paisatges naturals de la Costa Brava, imatges de la societat barcelonina i llocs com l'Hotel Colon de la plaça de Catalunya o l'Ateneu Barcelonès, i personalitats importants de la vida cultural catalana del moment.

La Bíblia del Diable

El Còdex Gigas, també anomenat Bíblia del Diable, és un manuscrit en pergamí escrit a principis del segle XIII en llatí. Les seves dimensions (92 x 50,5 x 22 cm), amb 624 pàgines en foli recte i un pes de 75 kg, el fan el manuscrit més gran de tots els conservats. Està decorat amb tintes de colors  vermell, blau, groc, verd i or. Està en un excel·lent estat de conservació i manté la unitat estilística amb la que fou creat.

L'autoria de l'obra s'atribueix a un monjo benedictí del segle XII, que també era copista i grafista, del monestir de Podlažice (a Chrudim, en el centre de l'actual República Txeca), destruït durant les guerres de religió en el segle XV.

El Còdex conte la versió completa de la Vulgata (la traducció llatina de la Bíblia, feta per sant Jeroni), amb l'excepció dels Fets dels Apòstols i l'Apocalipsi. També inclou una miscel·lània d'obres, com les Etimologies de (Etymologiae o Originum sive etymologiarum libri viginti, d'Isidor de Sevilla, una compilació del saber fins el segle VII); les Antiguitats judaiques, de l'historiador jueu Flavi Josep (ca. 37 - ca. 100); la Chronica Boemorum (Crònica dels txecs, redactada en llatí en el segle XII), de Cosmas de Praga; i diversos tractats d'història, etimologia, fisiologia, a més d'un almanac amb necrològiques i la llista dels germans del monestir, fórmules màgiques, noticies locals, i el Ars medicinae, el manual de medicina d'aquella època.

Diu una llegenda que l'autor del Còdex Gigas fou condemnat a ser emparedat viu per un crim greu. Perquè la pena li fos perdonada, el monjo va proposar escriure l'obra en una sola nit, per a gloria del monestir. Per poder complir la seva promesa va haver de demanar ajuda al Diable, que va acabar de redactar el llibre. Una cop acabada l'obra, es diu que el monjo va incloure un retrat del seu ajudant com a reconeixement.

Al final de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el Còdex Gigas va ser robat com a botí de guerra per les tropes del general suec Königsmark, junt amb altres objectes d'art de la cèlebre Kunstkammer ("càmera de curiositats") de Praga, de l'emperador Rodolf II (1552-1612). Aquest emperador havia traslladat el manuscrit del monestir de Broumov (República Txeca), on es trobava l'any 1594, per incorporar-lo a la seva col·lecció d'objectes rars.

Codex Giga, el 1906

Biblioteca Nacional de Suècia

Quan les tropes protestants sueques prengueren l'any 1648 el Castell de Praga, s'apoderaren de les col·leccions de Rodolf II, i amb el Còdex també es van apoderar del Còdex Argenteus o Bíblia de Plata,  un manuscrit del segle VI, en lletres de plata i or, que conté gairebé complets els quatre evangelis, escrits en gòtic, i que actualment es troba en permanent exhibició en la biblioteca Carolina Rediviva de la Universitat d'Uppsala. És el text més antic escrit en aquesta llengua germànica extingida en el segle IX (excepte en una petita població de Crimea, on va perviure fins el segle XVIII).

Còdex argenteus,

en una postal circulada

Custodiada a la Biblioteca Real d'Estocolm, des del segle XVII el Còdex Gigas va sortir de territori suec en dues ocasions, una per anar al Metropolitan Museum de Nova York (1970), i una altra per anar a Berlín.

Però la Biblioteca Digital Mundial, experta en la digitalització de manuscrits i llibres antics, ens ofereix la possibilitat d'accedir a aquesta Bíblia a través del seu navegador. Cliqueu sobre la il·lustració i hi podreu accedir.

Els bombardejos de Barcelona de 1938

L'església de Sant Felip Neri amb els efectes dels bombardejos

italians de 1938 a la façana (1956)

Francesc Ribera Colomer. AFB

El 30 de gener de 1938, a les 9 del matí, en una sola passada sobre la zona de la Catedral i la Plaça Nova, l'aviació legionària italiana, instal·lada a Mallorca, bombardejava els edificis de Sant Domènec del Call i del carrer de la Palla, on hi havia un refugi. A les 11:20 h, quan s'estava procedint al desenrunament, es va produir un segon bombardeig sobre el port, la Barceloneta i Ciutat Vella, que va destruir per complet la plaça de Sant Felip Neri. Hi van morir, només a la plaça, 42 persones, 20 de les quals eren nens. Mentre les cases de la Barceloneta patien una pluja de bombes, les ràfegues de metralladora apuntaven directament a les famílies que corrien desesperades cap als refugis antiaeris. Avui dia encara es poden veure els efectes de la metralla a la façana de Sant Felip Neri.

Nens morts després del bombardeig de Sant Felip Neri (1938)

Universal History Archive/UIG via Getty Images

Del 16 al 18 de març 1938, Barcelona va patir els pitjors bombardejos aeris de tota la Guerra Civil. Durant tres dies, els atacs de l'aviació feixista italiana van ser continus, les alarmes de la ciutat no van parar de sonar i els morts es comptaven per centenars. Des de les 22:08 h del dia 16 fins a les 15 h del dia 18, es van succeir dotze atacs que van deixar caure 494 bombes, 49.960 kg d'explosius, que van provocar més d'un miler de morts. Del bombardeig de la Gran Via amb Balmes sempre s'ha dit que el causant de la gran explosió i la mortaldat va ser l'esclat d'un camió de trilita, però Jesús Llòria desmunta aquesta tesis de la mà del testimoni d'Oriol Domènech i Llavall, testimoni dels fets que porta tota la vida intentant demostrar que van ser Franco i Queipo de Llano els van falsejar la notícia per traslladar la responsabilitat de la massacre a l'exèrcit republicà. Cliqueu l'enllaç de l'article "Desmuntant la falòrnia sobre la massacre a Barcelona del 18 de març de 1938", Llòria, publicat per Vibrant. Associació Cultural, per llegir-ne tots els detalls.

Bombardeig aeri de Barcelona, el 17 de març de 1938,

vist des d'un bombarder italià

Amb el bombardeig de Gernika, el 1937, efectuat per la Legió Condor alemanya, es posava en marxa un nou tipus de guerra: atacar objectius civils per tal d'atemorir la població i produir terror i desgast psicològic a la rereguarda republicana. Amb els bombardejos de l'aviació legionària italiana, Barcelona patia l'experiència de ser la primera ciutat en tota la història que era bombardejada sistemàticament. Itàlia no ha demanat mai perdó per aquest crim.

Bombing of Barcelona

Movietone. AP Archive BM32568

Efectes de les bombes a Barcelona