Els barris de Sant Martí de Provençals

Sant Martí de Provençals l'any 1882

Autor J. Calvet

Quan Sant Martí de Provençals –l'ager provintialis romà i medieval que li dóna nom, terme utilitzat pels romans per anomenar les terres de cultiu amb vil·les de producció agrària fora muralles– va ser annexionat a Barcelona l’any 1897 el seu terme municipal era el més gran de tots els municipis del Pla i també era el que tenia la població més dispersa entre diversos nuclis, molts d’ells amb la suficient entitat com per constituir-se en barris amb vida pròpia al marge del municipi. En aquest sentit, quan en el darrer terç del segle XIX es va construir la Casa de la Vila a l'actual plaça de Valentí Almirall el lloc que es va triar no va ser casual i té una peculiaritat que després veurem.

L'ager provintialis a la primera meitat del segle XIX

Localització de les antigues masies

Els límits del municipi eren, amb Sant Andreu de Palomar, la Riera d'Horta; amb Horta, el carrer de la Carabassa (antic torrent a l'altre costat de la Muntanya Pelada, que encara conserva un tram a Peris Mancheta amb l'avinguda de Maragall); amb Gràcia, seguint recorreguts sinuosos, el torrent Mariner, aproximadament per Sardenya-Nàpols; amb Barcelona, per Sicília-Marina, resseguint el mateix torrent; i a l'est, amb el mar.


El Clot i els barris de Sant Martí Vell

A banda dels molins, les masies (que podem veure en el plànol anterior) i els camps que omplien el terme i abastien la ciutat de Barcelona des d'època romana, probablement el nucli més antic deu ser Sant Martí Vell, al voltant de l’església vella de Sant Martí, originalment una petita capella documentada al segle XI, però segurament anterior, i en un territori de poblament antic com ho constata la imponent vil·la romana de la Sagrera. Sant Martí Vell era envoltat de masies, de les quals encara se'n conserva alguna, convertides en equipaments municipals i horts urbans: les de Can Cadena, Ca l'Arnó i Can Planas. Tot plegat li dóna al conjunt un aire rural que fa de bon passejar i que recorda encara els temps antics quan hi havia un hostal, carnisseria i forn de pa, i a la rectoria s'hi establia el primer ajuntament del poble de Sant Martí.

La Sagrera, que rep el nom, precisament de l'espai sagrat que delimita una església, en aquest cas la de Sant Martí, és de poblament més modern. Situada en la cruïlla de la carretera de Ribes (carrer Gran de la Saguera) i del camí del Fondal de Sant Martí, l'edificació més emblemàtica és la Torre del Fang (segle XIII), envoltada a parts iguals de llegenda i d'història, però que neix com a masia i no pas com a residència comtal. Durant el Setge de Barcelona entre 1713 i 1714 les tropes borbòniques la va fer servir com un dels punts des dels quals es bombardejava Barcelona.

La masia de la Torre del Fang, cap a la dècada de 1920

Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

L’any 1870, prop del camí de Sant Andreu, nom que pren la carretera de Ribes a la Sagrera, s’hi van construir les Cases d’en Boada (segons Josep Freixa a Història de Sant Martí de Provençals), que aviat van tenir un mercat i és avui la plaça d’en Massadas. El barri, però, a causa precisament de la seva llunyania del Clot, ha acabat tenint més tirada a Sant Andreu, districte en el qual avui és integrat.

La zona avui compresa entre Cantàbria, Ronda de Sant Martí, Gran Via i Sant Adrià (o la Riera d'Horta) és el barri de la Verneda, construït a partir de la dècada de 1950 i que per tant no existia quan Sant Martí era un municipi independent. L'església de Sant Martí i les masies del voltant queden (com es pot veure en el plànol) en els camps compresos entre el Clot i la Verneda i no eren estrictament una barriada, però el barri que s'alça avui i el parc que s'hi ha construït reben el nom de Sant Martí de Provençals per influència de l'antic nucli.

Sant Martí de Provençals, a la part inferior esquerra

Barcino magna parens (1714; fragment),

de Johann van Ghelen

El barri del Clot estava delimitat per la plaça de les Glòries, Castillejos (torrent de Milans), Gran Via, Espronceda (Torrent de la Guineu) i Sant Antoni Maria Claret (Via Subteriora), i inclou el Camp de l'Arpa, nascut més tard i que veurem després. Construït al voltant de la via romana convertida en carretera de Ribes (carrer del Clot), el barri rebia el nom de Clot de la Mel, suposadament per la bona qualitat d’aquest producte produït gràcies als cultius de flors dels seus camps de verdures i hortalisses. La importància del barri, però, és deguda sobretot al Rec Comtal i als molins fariners i drapers. La relació del Clot amb el Camp de l’Arpa, malgrat la Meridiana, ha estat sempre fluïda gràcies al carrer del Bogatell (Rogent) i el mercat, que és el nucli primitiu i principal del barri.

Rètol del carrer de l'Arc de Sant Sever

Marcel Albet

El nucli de cases entre l'antic camí i el nucli de Sant Sever (continuació d’Enamorats, que conserva un petit grup de cases i horts amb entrada pel carrer València abans d'arribar a la Meridiana), el torrent de la Guineu i el ferrocarril del Nord era conegut com la Riereta. Davant de les cases baixes del Clot, al carrer Major, hi havia el barri de les Candeles, uns habitatges humils i atrotinats. Al carrer de la Independència entre la Meridiana, Consell de Cent i el Rec Comtal hi va haver fins a principis del segle XX la petita barriada del Pont, associada a uns tallers del ferrocarril. I al voltant del desaparegut passatge d'Anglesola (només queda un petit cul-de-sac), entre Independència i Dos de Maig, hi havia la barriada de la Torre de la Mare de Déu.

 El Clot i el Camp de l'Arpa, la Llacuna i Icària

(Poblenou - el Taulat), l'any 1861

Els barris de Sant Martí de Provençals

el 1890, excepte el Guinardó

Mitjan segle XIX es forma el barri de la Muntanya o Camp de l’Arpa, nom que alguns fan derivar del terme ad ipsa archa esmentat en un cartulari medieval de Sant Cugat, que faria referència a una fita de pedra que alguns especulen que podria haver estat un dolmen; d'altres teories relacionen "arpa" amb el gest de la mà en tocar l'arpa, semblant al de robar, i tindria relació amb els lladres que freqüentaven aquells camins solitaris i assaltaven el viatjants.

Els límits se situen entre la carretera d’Horta (carrer Freser), el torrent del Bogatell (carrer Rogent), la Meridiana i l’actual carrer Trinxant. Els dos nuclis més importants eren la Muntanyeta, a la part alta (el Guinardó), i Can Robacols, avui una plaça, delimitat pels carrers Coll i Vehí, Pistó (l'únic que hi manté habitatges originals), Degà Bahí i Llagostera, que subsisteixen juntament amb els carrers Josepa Massanés i Historiador Mayans. En canvi, Mataplana, Lluís Rigalt, Ignasi Luzan i Infante van desaparèixer quan es va obrir l’actual plaça).

També dins d’aquest territori s’identificaven com a barriades les Onze Cases i les Cases d’en Boada, vora la carretera de Dalt o Travessera (avui Concepció Arenal, entre Trinxant i Navas de Tolosa); les Cases de n’Oliva, entre Trinxant i Meridiana, que han sobreviscut fins fa poc (ara és el parc del Camp de l'Arpa) i de les quals en queda una petita mostra; i la Vinyeta, al voltant del carrer Fontova, que conserva també alguna casa original.

Entre els carrers Indústria, Sant Antoni Maria Claret i Cuenca sobreviu la masia de Can Mirelletes (1736), situada la Via Subteriora, Francesca o Francigena, variant de la Via Augusta romana per travessar el Pla sobre un camí d'origen preromà i que es correspon amb les travesseres actuals de Collblanc, les Corts i Gràcia. Si ens endinsem cap a l'Eixample en direcció a la Sagrada Família, anirem descobrint passatges amb restes de velles construccions a la vora de l'antic traçat de la carretera d'Horta, com les dels passatges León, Pau Hernández o Utset.

Veïns i alumnes de l'institut Sant Josep de Calassanç a la taverna

de la masia de Can Miralletes, l'any 1981

El Guinardó, lloc d’esbarjo de martinencs primer i després dels barcelonins, nascut al voltant del mas Guinardó, ocupava tota la zona alta i muntanyosa (d'aquí el nom de la Muntanyeta) des de la carretera d’Horta fins darrera de la Muntanya Pelada, on Sant Martí feia frontera amb Horta, Gràcia i Sant Andreu de Palomar. El barri conserva bona part d'aquell aire residencial, però no ens hi estendrem més perquè demana un detall que no és l'objectiu d'aquest apunt. Al blog Memòria dels barris hi trobareu informació abundant i acurada.

El Guinardó (poc habitat), el Camp de l'Arpa, el Clot i la Sagrera, el 1920

Can Mirelletes és dins la "C" de Camp de l'Arpa

Ciudad de Barcelona con su llano y alrededores (fragment),

de Federico Armenter

El Fort Pienc pren el nom del fort militar fet construir per Felip V l’any 1719, on avui hi ha el carrer Marina, entre Ausiàs March i Alí Bei. Més que un barri, abans de l’agregació era la frontera natural amb Barcelona i allà es creuaven la carretera d’Horta i el Rec Comtal, sota el pont de les Bigues (Sicília, entre Gran Via i Casp), molt a prop de la carretera de Ribes.

El Poblet va néixer l’any 1868 al voltant del lloc on es construeix la Sagrada Família. Els límits es consideraven compresos entre les Saleses (ara passeig de Sant Joan amb València) i el carrer de Castillejos (torrent de Milans). El “carrer major” del Poblet era el tros del carrer València entre aquestes dues referències. Del nucli en queden alguns passatges amb construccions baixes per a obrers, que guarden la trama de l’Eixample. El lloc més antic, anterior a la construcció del barri, és el camí dels Enamorats, encara existent, que recorda una antiga masia en el camí que unia el Fort Pius amb el Clot. Prop del Poblet, per sobre de la Sagrada Família, hi havia el barri de Can Peus, i fent frontera amb Gràcia hi havia el barri del Camp d’en Grassot, comprès entre els carrers Pare Maria Claret, Torrent d’en Mariné, Còrsega i passeig de Sant Joan, i que també es pot reconèixer avui sobre la trama de l’Eixample per la seva urbanització amb passatges. Entre el camí dels Enamorats, el Rec Comtal (a l'alçada de la plaça de les Glòries) i el torrent de Milans hi havia el barri de la Sínia.

A mà esquerra, el Poblet (inferior) i el Camp d'en Grassot (superior), en els límits

entre Barcelona, Gràcia i Sant Martí, i el Camp de l'Arpa a la zona central i dreta

Fragment del plànol Barcelona y sus alrededores (1890)

El Poblenou

La Llacuna neix mitjans segle XIX, durant la industrialització, sobre la carretera de Mataró (Pere IV) i al voltant del camí de Sant Joan de Malta que uneix encara el Poblenou amb el Clot. Pren el nom dels estanys i les maresmes que fins a finals del segle XVIII ocupaven tot l’espai est de Sant Martí fins a mar. L’indret a tocar de la Via Marina, actual Antic Camí de València, era conegut com a la Granota per l’existència de l’Hostal de la Granota, que després va ser fortí durant la guerra de Successió i tornà a ser hostal fins que va ser enderrocat l’any 1863[1].

Al voltant de les nombroses fàbriques que es van instal·lar a Sant Martí durant el segle XIX, sobretot al Poblenou, hi van créixer petits barris amb habitatges per als obrers. La França Xica era entre el final del carrer Taulat i les vies del tren de la costa, al costat de Can Girona. El barri de La Plata, encara existent en part, el formaven les cases construïdes prop de la fàbrica del Cànem, de la família Godó, convertida en presó després de la Guerra Civil (1929-1942). O Can Trullàs, entre Àvila i Badajoz, sota la carretera de Mataró, del qual se'n conserven cases en els passatges Trullàs i Iglésias.

Darrere del Cementiri Vell i a la línia de platja hi van créixer, durant el segle XIX, els barris de barraques de Rere el Cementiri (finals s. XIX-1990), Somorrostro (s. XIX-1966), entre l’Hospital del Mar i el Bogatell, i Pequín (1870-1970), fent frontera amb la desembocadura de la riera d’Horta, límit nord del municipi.

El barri del Tomàquet estava situat al final de la carretera de Mataró (Pere IV), entre els carrers Agricultura, Treball i Cristóbal de Moura, on també hi va haver les cotxeres dels tramvies. El nom de la barriada venia dels horts de tomàquets i del costum de posar-los a madurar en els balcons.

Poblenou. Fragment del plànol Barcelona

y sus alrededores (1890)

Hem deixat per al final el nucli central del Poblenou. Delimitat avui pels carrers Àvila, Pere IV, Diagonal, Bac de Roda i el front marítim, creix inicialment en tres eixos bàsics: el Taulat, la carretera de Mataró (Pere IV) i el carrer de Sant Pere (Marià Aguiló), que juntament amb la rambla del Poblenou són els carrers comercials del barri encara avui. El primers nuclis de cases apareixent prop del Cementiri Vell, en el lloc anomenat Canyet, que primer va ser l’indret on es cremaven els condemnats per la Inquisició, i després es va fer servir per tirar-hi les despulles dels animals. Amb la industrialització, el primer nom que pren el barri és el de Taulat, denominació que probablement ve de les taules que es feien servir per dipositar les collites de verdures que s’havien de dur als mercats de Barcelona. Quan Cerdà projecta l’Eixample el barri apareix amb el nom d’Icària per la influència dels socialistes utòpics cabetians, i no serà fins uns anys més tard que rebrà el nom definitiu de Poblenou.

Com que el nucli queda molt aïllat de la resta de llocs habitats de Sant Martí es decideix construir-hi, a partir de 1847, el carrer de Sant Joan de Malta, que l’unirà al Clot, la zona més propera i més important en aquells moments. Malgrat això, el Poblenou no se sent còmode dins de Sant Martí. La població, eminentment obrera, ha crescut i els ànims autonomistes també, fins que l’any 1870 l’Ajuntament de Sant Martí arriba a un acord per a la constitució del nou municipi del Poblenou. Però el Governador i la Diputació van revocar-ho.

Casa de la Vila de Sant Martí de Provençals,

a la plaça de Valentí Almirall del Clot i

amb l'entrada mirant cap a Poblenou

Quan es va construir el nou edifici de la Casa de la Vila es va triar la plaça de la Constitució (Valentí Almirall), obra de Pere Falqués i acabat l’any 1888, davant de la Torre de Sant Joan, una edificació de l'Orde de Sant Joan de Malta, original del segle XII, que va ser habitatge, hospital i avui és l'Escola Casas. Es va triar el límit entre els dos barris, en territori pertanyent al Clot, però per a no ferir susceptibilitats la porta es va orientar cap el Poblenou. Les tensions –que sempre n’hi ha hagut entre els dos barris– havien de durar poc. Nou anys més tard l’enemic era Barcelona, que alliberada de les muralles l’havien reprimit durant segles ara absorbia assedegada els municipis del Pla.

A sota la Torre de Sant Joan, avui Escola Casas

---

[1] Antoni Oliva, “Veritats i llegendes al Poblenou”, Icària, núm. 9, p. 45-47. Josep Freixa i Giralt, Recull de dades per a una història de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Foment Martinenc, 1982.