La Bíblia, com el seu propi nom indica (és un nominatiu plural), és un conjunt de llibres, escrits durant un dilatat període de temps que podríem situar entre el segle XIII abans de l'Era Comuna (a.e.c.) i el segle II de l'Era Comuna (e.c.), que van ser posats per escrit després de la destrucció del Primer Temple i durant l'exili persa (s. VI a.e.c.), tot i que les narracions orals d'on provenen són molt més antigues. El nombre de llibres ha anat variant al llarg de la història.
Inicialment, el conjunt és un recull de la literatura i la història hebrees que van ser catalogades com a inspirades per Iahvè (el cànon es va tancar el segle I, a Iavne), i que conformen la Tanakh jueva: Torà, Neviïm, Ketuvim.
En el cas de la Bíblia cristiana hi ha, a més, els escrits acceptats que conformen el Nou Testament, el cànon del qual es va tancar amb la Vulgata (la traducció llatina) de Jeroni, al segle V, però no va ser confirmat fins el Concili de Trento, durant el segle XVI. Componen el Nou Testament els evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan; els Fets dels apòstols; les cartes de Pau; les Cartes Generals o Catòliques; i l'Apocalipsi.
Hi ha més literatura hebrea (trobada amb posterioritat al tancament del cànon) i cristiana (dels temps bíblics), que no es considera inspirada i que rep el nom d'apòcrifa.
Al llarg de tots aquests segles, en un període que abasta de 1240 a.e.c. fins al 173 a.e.c., el nombre de llibres bíblics, així com els propis textos, han anant canviant. Alguns han estat destruïts i d'altres han estat modificats; uns han format part del cànon durant un temps i d'altres han caigut. Modificacions totes elles que han vingut donades pels canvis en el poder polític i religiós que s'han succeït en el món jueu i cristià. En el cas de l'Antic Testament, la crítica literària ha identificat quatre tradicions que han influït en el redactat, el contingut i la modificació del text: iahvista [J] (959 a.e.c.) elhoista [E] (850 a.e.c.), deuteronomista [D] (621 a.e.c.) i sacerdotal [P] (450 a.e.c.), més un redactor final [R] que va combinar les diferents fons cap el 430 a.e.c.,
No existeix una edició de la Bíblia amb un aparell crític que inclogui totes les variants de totes les edicions i tots els textos bíblics coneguts, però és una feina que caldria realitzar si es vol fer una aproximació als textos originals (desconeguts) que ens dugui cap el coneixement històric dels relats, deixant la interpretació religiosa i teològica per als estudiosos del fenòmens religiosos.
Al contrari del que molts podrien pensar, la Bíblia no és un llibre tancat. Precisament per l'origen del text, pel camí hem perdut els documents originals, els textos modificats i d'altres que, estant mencionats, no els coneixem. D'altra banda, depenent de quins originals s'hagin fet servir, tindrem una versió de la Bíblia o una altra.
Traduir de l'original
Les diverses religions i confessions que tenen la Bíblia com a llibre sagrat (jueus que segueixen la Tanakh, els que segueixen només la Torà; cristians catòlics, ortodoxes, protestants) utilitzen versions diferents. Els jueus tenen, a més de les diferents versions de la Tanakh (en hebreu, amb alguns textos en arameu), una traducció al grec, la Septuaginta (o Bíblia dels Setanta, o només LXX), que va ser elaborada pels jueus de la diàspora egípcia entre 280 i 200 a.e.c.. Algunes traduccions de la Bíblia cristiana, incloses les llatines, van seguir aquest text grec i no l'original hebreu. De la Vulgata llatina en van sortir la gran majoria de bíblies traduïdes a les llengües vulgars (romàniques, germàniques, etc.). Aquestes traduccions són d'una vital importància perquè van obligar els seus redactors a redefinir els aspectes lingüístics d'aquestes llengües que estaven en estat de formació (calia ser fidel al text sagrat i no tots els conceptes eren expressables) i, per tant, les van preparar per al seu salt literari (el llatí era la llengua culta).
Sí que existeix, però, una edició (en diverses llengües) que tradueix els textos bíblics anant a les fonts originals i descartant les traduccions que provenen de la Vulgata llatina i que s'han anat succeint durant els segles. Es tracta de la Bíblia interconfessional, que tradueix directament de l'hebreu i l'arameu (Antic Testament) i del grec (Nou Testament).
A la recerca de l'original perdut
A aquesta voluntat d'anar a les arrels dels textos bíblics, els especialistes hi sumen les tasques de recerca de material literari i arqueològic que permeti descobrir textos propers als originals i, fins i tot, textos nous o perduts. La casualitat va permetre que l'any 1947 fossin descoberts els centenars de manuscrits de la Mar Morta dins unes coves del desert (els fragments més antics que es conserven, la majoria datats entre el 200 a.e.c. i el 66 e.c.); o els manuscrits de la guenizà del Caire, i els papirs d'Elefantina. Tot i que no tots experts estan d'acord en la seva autenticitat, la casualitat també que es fes un cop més una descoberta de característiques semblants a Jordània.
Es tracta d'un grup de setanta "llibres", cadascun d'entre cinc a quinze làmines de plom, enquadernats amb anells del mateix material, descoberts en un remota i àrida vall del nord de Jordània, entre el 2005 i el 2007, i que van sortir a la llum l'any 2011. Una inundació inesperada va deixar al descobert dos nínxols dins d'una cova, un d'ells marcat amb una menorà, el canelobre religiosos jueu. Un beduí jordà va obrir els nínxols i el que hi va trobar podria constituir la més rara relíquia del cristianisme primitiu, és a dir, dels temps en què el cristianisme era encara una branca del judaisme i no una religió a part i els anys immediatament posteriors fins l'aparició de Pau en el panorama religiós (aproximadament, entre el 50 i el 67 de l'Era Comuna. El director del Departament d'Antiguitats de Jordània, Ziad al-Saad, sosté que l'autoria dels llibres podria correspondre a seguidors de Jesús durant les dècades posteriors a la seva crucifixió.
Els còdexs estan fets de làmines de plom, la seva majoria de la mida d'una targeta de crèdit, amb textos en hebreu antic. Si són d'origen cristià primitiu, i no jueu, la importància que adquiriran serà enorme perquè poden permetre il·luminar l'època en què el cristianisme es va configurar com una religió diferent del judaisme, uns quants anys després de la mort de Jesús. No oblidem que Jesús no va ser mai cristià. Va viure i va morir com a jueu i en cap moment va tenir la intenció de fundar cap religió, sinó orientar el judaisme cap a una imminent fi del món.
De la mateixa manera que va passar amb els manuscrits de la Mar Morta, el descobriment va estar amanit de misteris i robatoris; si més no, així ho defensa amb fermesa el govern de Jordània, segons el qual les relíquies van ser robades per un altre beduí i venudes a Israel. Una de les poques persones que ha vist la col·lecció és David Elkington, un estudiós d'arqueologia religiosa antiga, que encapçala un equip britànic dedicat a aconseguir que els llibres siguin portats a un museu de Jordània. Ell creu que l'evidència més eloqüent d'un origen cristià primitiu es troba en les imatges de la decoració de les cobertes dels llibres i d'algunes de les seves pàgines.
Segons l'expert, en les relíquies s'observen signes que estarien al·ludint a la vinguda del Messies: a la part superior d'una de les cobertes hi ha una menorà de braços, que als jueus els va ser prohibida de representar, ja que residia en el lloc més sagrat de la presència de Iahvè: el Temple de Jerusalem.
Philip Davies, professor emèrit d'Estudis de l'Antic Testament de la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, diu que l'evidència més poderosa de l'origen cristià es troba en les plaques de guix que representen un mapa de la ciutat santa de Jerusalem: "Hi ha una creu en primer pla, i darrere d'ella hi ha la que hauria de ser la tomba de Jesús, un petit edifici amb una obertura, i darrere, les muralles de la ciutat. Hi ha muralles representades en altres pàgines d'aquests llibres i gairebé amb tota seguretat també representen les de Jerusalem".
Margaret Barker, especialista en història del Nou testament, assenyala que el lloc on suposadament van aparèixer els llibres és una prova cristiana, més que jueva, de l'origen: "Sabem que en dues ocasions grups de refugiats dels disturbis a Jerusalem en època romana van fugir cap a l'est, van creuar el Jordà prop de Jericó i després van fugir cap a l'est fins molt a prop d'on aquests llibres es diu que van ser trobats". Un altre element que apunta a un origen cristià és que no es tracta de rotllos, com era habitual l'edició entre els jueus, sinó del llibres, més propi dels costums cristians, i els quals segellaven com a part d'una tradició secreta d'aquells primers cristians. El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquesta mena de textos segellats. Poc se sap, però, del naixement i desenvolupament del cristianisme després de la crucifixió de Jesús fins a les cartes de Pau, dècades més tard, i que il·lustren la difusió del cristianisme fora del món jueu.
Tant si els textos són jueus com si són cristians primitius, la troballa és d'una importància enorme perquè ens acosta al coneixement d'aquelles comunitats en una època tan poc documentada. Hem vist més a munt que els textos més antics conservat (fragments) són els manuscrits de la Mar Morta (s. III-I a.e.c.), i els textos complets o gairebé complets en hebreu més antics són d'entre els segles IX i XII e.c.; en canvi, en grec (amb l'Antic i el Nou testament gairebé complets) el més antic és el Còdex Sinaític (330-350 e.c.), i en llatí és el Còdex Amiatinus (c. 710 e.c.).
Els llibres perduts i les logia
Deixant de banda els originals eliminats o perduts, a l'Antic Testament el text bíblic esmenta llibres i relats dels quals no en tenim cap constància material més enllà de la cita o els comentaris textuals, com per exemple (entre parèntesi el llibre, capítol i verset en què són citats):
I pel que fa al Nou testament, les absències són per la no inclusió de llibres i cartes considerats, com ja hem dit, textos no inspirats, els apòcrifs: evangelis dels Hebreus, dels Egipcis, de Maties, de Pere, d'Apel·les, de Judes, d'Eva, de Marció, de Pere, de Tomàs, de Felip, l'Evangeli Viu, el Protoevangeli de Jaume i l'Apòcrif de Jaume. Tot i que també s'esmenten textos i cartes desapareguts: una epístola de Pau als corintis (1 Co 5,9) o una altra també de Pau a Laodicea (Col 4,16).
Els apòcrifs, d'altra banda, són textos que, si bé no formen part del cos bíblic, sí que han alimentat bona part de les llegendes relacionades amb aquells aspectes de la vida de Jesús, Maria, Josep, Maria Magdalena, els apòstols i d'altres personatges no esmentats en els evangelis. Per exemple, de la vida de Jesús abans de la seva aparició pública quan tenia 30 anys només hi ha un esdeveniment mencionat als evangelis canònics: el viatge cap a Jerusalem quan tenia dotze anys, en què es fa referència a la seva precocitat i capacitat intel·lectual davant les autoritats religioses jueves. La resta és literatura molt posterior que apareix per omplir els buits i la curiositat dels primers cristians. La composició del pessebre és un exemple paradigmàtic d'elements inspirats en textos apòcrifs
Malgrat això, des del segle XIX, la crítica textual, amb aquest afany de no voler donar per tancada la Bíblia, va voler donar una explicació a les similituds existents entre els anomenat evangelis sinòptics: Marc, Mateu i Lluc. Aquestes similituds van fer pensar en l'existència d'una font comuna de la qual van beure els redactors. I així és que s'ha establert la "teoria de les dues fonts", que col·loquen Marc i una font desapareguda com a referències per a Mateu i Lluc. Aquesta font desapareguda és el que s'anomena Document Q ("q" de l'alemany Quelle, "font"); un document que recolliria les logia, és a dir, una tradició primer oral i després escrita (per Mateu) que contindria les dites textuals de Jesús. I tot això sempre al marge del valor religiós que vulguem donar-li a la figura del Jesús històric.
Sense oblidar que els textos més antics del Nou Testament són les cartes de Pau (entre el 52 i el 58 de l'Era Comuna; algunes són pseudoepigràfiques, és a dir, no escrites per Pau però sí per algú proper a ell) i sense voler estendre'm més del necessari, podem establir la següent seqüència per veure quina hauria estat l'evolució del redactat dels evangelis (sempre modificable a la llum de nous descobriments; per a més informació de la datació bíblica, consulteu l'enllaç):
Són molts els assajos sobre el Document Q. Dos llibres il·lustren l'estat actual de les investigacions. Qui se senti encuriosit pel tema o vulgui saber-ne més, Antonio Piñero, catedràtic de filologia neotestamentària a la Complutense, especialista en cristianisme primitiu, els comenta en el seu bloc Cristianismo e historia. Paga la pena perdre's per les seves pàgines si voleu descobrir que existeix tot un món al voltant de l'estudi de la Bíblia tan apassionant com l'estudi de qualsevol altra obra literària, i del tot allunyat de creences religioses, més enllà del valor antropològic que serveix per explicar el seu origen i evolució.
Jesús: vida, mite i novel·la
Deia el meu amic D.K. Joan Miquel: "Com vols que cregui en cap religió si ni tan sols crec en la cristiana, que és la vertadera!" I afirmava C.S. Lewis que el cristianisme es fonamentava en un mite, però un mite que era cert. El sarcasme d'un i la paradoxa de l'altre vénen a ser la clau que ha permès a Philip Pullman l'elaboració d'una curiosa novel·la: Jesús el bon home i Crist el trampós (Barcelona: La Campana, 2011).
Nét d'un pastor anglicà, Pullman és un bon coneixedor de la Bíblia, sobretot dels evangelis, i ha tornat a rellegir-la, no en una, sinó en vàries versions, abans no s'ha decidit a explicar la vida de Jesús des d'un peculiar punt de vista. I que serveixi aquest exemple literari com a mostra més recent que la Bíblia és un llibre obert, fins i tot més enllà del que li és essencial: si l'art, la llengua i el pensament pengen d'ella, podem continuar fabulant.
La naturalesa de Jesús, la divina i la humana, ha estat sempre un tema teològic de controvèrsia des dels orígens del cristianisme. Que en Jesús hi ha les dues naturaleses indivisibles (catòlics, ortodoxes i protestants) és la tendència que es va imposar en el concili de Calcedònia (451) fins als nostres dies, mentre que les altres: humana (arrians), divina (monofisites), o humana i divina separades (nestorians) són minoritàries. Totes tres tendències subsisteixen actualment, però deixant de banda l'Església Apostòlica Armènia (monofisites i l'església cristiana més antiga del món), que té uns 9 milions d'adeptes, la resta de confessions només tenen unes desenes de milers de seguidors.
_Christian_family_making_butter,_Mawana,_Persia.jpg)
Pullman ha decidit recrear la vida d'un Jesús històric, que predica la seva manera d'entendre el judaisme, i la vida de Crist, germà bessó de Jesús, que rep l'encàrrec d'un estrany, que no és anomenat, d'explicar la vida del seu germà. Testimoni dels fets de Jesús, quan aquest és sacrificat, serà Crist qui desenvoluparà el mite i qui fundarà, ideològicament, el cristianisme. No és difícil veure en aquest Crist la figura de Pau. Si Jesús va morir com a jueu sense haver crear cap nova fe, l'Apòstol del Gentils serà qui s'encarregarà de construir els fonaments i difondre una nova religió que tingué a Pere com a primera pedra de la nova església, però sempre enfrontat a Pau: aquest defensava la universalitat del cristianisme mentre que Pere la circumscrivia al món jueu i a la circumcisió.
A la novel·la, li diu l'estrany a Crist: "Jesús és la història i tu ets la veritat". És una frase monumental perquè converteix l'art i la cultura en l'autèntica veritat humana. A cada nova obra, a cada nova recreació de l'imaginari bíblic, neix una nova veritat. No ho són, per exemple, les il·lustracions de Perico Pastor per a la Bíblia interconfessional? No ho és la versió il·lustrada del Gènesi de Robert Crumb? Totes dues obres són continuadores del que elles mateixes representen: la història de l'art, les imatges de les quals generacions de creients han après a interpretar els seus sentiments religiosos. I el que fan Pastor i Crumb no és res diferent al que trobem a la portalada de Ripoll, als retaules o als vitralls de les esglésies: la representació gràfica de la història sagrada.
Inicialment, el conjunt és un recull de la literatura i la història hebrees que van ser catalogades com a inspirades per Iahvè (el cànon es va tancar el segle I, a Iavne), i que conformen la Tanakh jueva: Torà, Neviïm, Ketuvim.
És l'equivalent a l'Antic Testament cristià: el Pentateuc (del grec πεντάτευχος que vol dir "cinc contenidors"), que conté el Gènesi (Bereixit בְּרֵאשִׁית ), l'Èxode (Xemot שְׁמוֹת), el Levític (Va-yiqrà וֶיִּקְרָא), els Nombres (Bemidbar בְּמִדְבֶּר) i el Deuteronomi (Devarim דְּבָרִים), més els llibres profètics i els llibres històrics i sapiencials; amb uns afegits cristians deuterocanònics ("segon cànon") que no estan a la Tanakh jueva: Llibre d'Ester, Llibre de Judit, Llibre de Tobit, Primer llibre dels Macabeus, Segon llibre dels Macabeus, Saviesa, Siràcida, Baruc, Carta de Jeremies i els fragments grecs del Llibre de Daniel, no acceptats tampoc pels protestants, que els anomenen pseudògrafs.
Còdex Sassoon (s. IX-X EC), el més antic conservat en hebreu,
juntament amb el Còdex d'Alep (930 EC)
i el Còdex de Leningrad (1008 EC)
En el cas de la Bíblia cristiana hi ha, a més, els escrits acceptats que conformen el Nou Testament, el cànon del qual es va tancar amb la Vulgata (la traducció llatina) de Jeroni, al segle V, però no va ser confirmat fins el Concili de Trento, durant el segle XVI. Componen el Nou Testament els evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan; els Fets dels apòstols; les cartes de Pau; les Cartes Generals o Catòliques; i l'Apocalipsi.
Hi ha més literatura hebrea (trobada amb posterioritat al tancament del cànon) i cristiana (dels temps bíblics), que no es considera inspirada i que rep el nom d'apòcrifa.
Al llarg de tots aquests segles, en un període que abasta de 1240 a.e.c. fins al 173 a.e.c., el nombre de llibres bíblics, així com els propis textos, han anant canviant. Alguns han estat destruïts i d'altres han estat modificats; uns han format part del cànon durant un temps i d'altres han caigut. Modificacions totes elles que han vingut donades pels canvis en el poder polític i religiós que s'han succeït en el món jueu i cristià. En el cas de l'Antic Testament, la crítica literària ha identificat quatre tradicions que han influït en el redactat, el contingut i la modificació del text: iahvista [J] (959 a.e.c.) elhoista [E] (850 a.e.c.), deuteronomista [D] (621 a.e.c.) i sacerdotal [P] (450 a.e.c.), més un redactor final [R] que va combinar les diferents fons cap el 430 a.e.c.,
No existeix una edició de la Bíblia amb un aparell crític que inclogui totes les variants de totes les edicions i tots els textos bíblics coneguts, però és una feina que caldria realitzar si es vol fer una aproximació als textos originals (desconeguts) que ens dugui cap el coneixement històric dels relats, deixant la interpretació religiosa i teològica per als estudiosos del fenòmens religiosos.
Al contrari del que molts podrien pensar, la Bíblia no és un llibre tancat. Precisament per l'origen del text, pel camí hem perdut els documents originals, els textos modificats i d'altres que, estant mencionats, no els coneixem. D'altra banda, depenent de quins originals s'hagin fet servir, tindrem una versió de la Bíblia o una altra.
Traduir de l'original
Les diverses religions i confessions que tenen la Bíblia com a llibre sagrat (jueus que segueixen la Tanakh, els que segueixen només la Torà; cristians catòlics, ortodoxes, protestants) utilitzen versions diferents. Els jueus tenen, a més de les diferents versions de la Tanakh (en hebreu, amb alguns textos en arameu), una traducció al grec, la Septuaginta (o Bíblia dels Setanta, o només LXX), que va ser elaborada pels jueus de la diàspora egípcia entre 280 i 200 a.e.c.. Algunes traduccions de la Bíblia cristiana, incloses les llatines, van seguir aquest text grec i no l'original hebreu. De la Vulgata llatina en van sortir la gran majoria de bíblies traduïdes a les llengües vulgars (romàniques, germàniques, etc.). Aquestes traduccions són d'una vital importància perquè van obligar els seus redactors a redefinir els aspectes lingüístics d'aquestes llengües que estaven en estat de formació (calia ser fidel al text sagrat i no tots els conceptes eren expressables) i, per tant, les van preparar per al seu salt literari (el llatí era la llengua culta).
Bíblia interconfessional il·lustrada
per Perico Pastor
Sí que existeix, però, una edició (en diverses llengües) que tradueix els textos bíblics anant a les fonts originals i descartant les traduccions que provenen de la Vulgata llatina i que s'han anat succeint durant els segles. Es tracta de la Bíblia interconfessional, que tradueix directament de l'hebreu i l'arameu (Antic Testament) i del grec (Nou Testament).
La Torre de Babel
Perico Pastor
Editada per l'Associació Bíblica de Catalunya, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, l'editorial Claret, Happy Books / La Formiga d'Or, Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Societats Bíbliques Unides, l'any 2007 es va publicar l'edició en tela i format gran de luxe, amb les il·lustracions de Perico Pastor (també hi ha una edició de butxaca) i disseny gràfic del crític d'art Daniel Giralt-Miracle.
A la recerca de l'original perdut
A aquesta voluntat d'anar a les arrels dels textos bíblics, els especialistes hi sumen les tasques de recerca de material literari i arqueològic que permeti descobrir textos propers als originals i, fins i tot, textos nous o perduts. La casualitat va permetre que l'any 1947 fossin descoberts els centenars de manuscrits de la Mar Morta dins unes coves del desert (els fragments més antics que es conserven, la majoria datats entre el 200 a.e.c. i el 66 e.c.); o els manuscrits de la guenizà del Caire, i els papirs d'Elefantina. Tot i que no tots experts estan d'acord en la seva autenticitat, la casualitat també que es fes un cop més una descoberta de característiques semblants a Jordània.
Els còdexs estan fets de làmines de plom, la seva majoria de la mida d'una targeta de crèdit, amb textos en hebreu antic. Si són d'origen cristià primitiu, i no jueu, la importància que adquiriran serà enorme perquè poden permetre il·luminar l'època en què el cristianisme es va configurar com una religió diferent del judaisme, uns quants anys després de la mort de Jesús. No oblidem que Jesús no va ser mai cristià. Va viure i va morir com a jueu i en cap moment va tenir la intenció de fundar cap religió, sinó orientar el judaisme cap a una imminent fi del món.
De la mateixa manera que va passar amb els manuscrits de la Mar Morta, el descobriment va estar amanit de misteris i robatoris; si més no, així ho defensa amb fermesa el govern de Jordània, segons el qual les relíquies van ser robades per un altre beduí i venudes a Israel. Una de les poques persones que ha vist la col·lecció és David Elkington, un estudiós d'arqueologia religiosa antiga, que encapçala un equip britànic dedicat a aconseguir que els llibres siguin portats a un museu de Jordània. Ell creu que l'evidència més eloqüent d'un origen cristià primitiu es troba en les imatges de la decoració de les cobertes dels llibres i d'algunes de les seves pàgines.
Segons l'expert, en les relíquies s'observen signes que estarien al·ludint a la vinguda del Messies: a la part superior d'una de les cobertes hi ha una menorà de braços, que als jueus els va ser prohibida de representar, ja que residia en el lloc més sagrat de la presència de Iahvè: el Temple de Jerusalem.
Philip Davies, professor emèrit d'Estudis de l'Antic Testament de la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, diu que l'evidència més poderosa de l'origen cristià es troba en les plaques de guix que representen un mapa de la ciutat santa de Jerusalem: "Hi ha una creu en primer pla, i darrere d'ella hi ha la que hauria de ser la tomba de Jesús, un petit edifici amb una obertura, i darrere, les muralles de la ciutat. Hi ha muralles representades en altres pàgines d'aquests llibres i gairebé amb tota seguretat també representen les de Jerusalem".
Tant si els textos són jueus com si són cristians primitius, la troballa és d'una importància enorme perquè ens acosta al coneixement d'aquelles comunitats en una època tan poc documentada. Hem vist més a munt que els textos més antics conservat (fragments) són els manuscrits de la Mar Morta (s. III-I a.e.c.), i els textos complets o gairebé complets en hebreu més antics són d'entre els segles IX i XII e.c.; en canvi, en grec (amb l'Antic i el Nou testament gairebé complets) el més antic és el Còdex Sinaític (330-350 e.c.), i en llatí és el Còdex Amiatinus (c. 710 e.c.).
Els llibres perduts i les logia
Deixant de banda els originals eliminats o perduts, a l'Antic Testament el text bíblic esmenta llibres i relats dels quals no en tenim cap constància material més enllà de la cita o els comentaris textuals, com per exemple (entre parèntesi el llibre, capítol i verset en què són citats):
Les Guerres del Senyor (Nm, 21,14)
Llibre del Just [Jasher] (Jos, 10,13)
Crònica del rei Salomó (1 Re 11,41)
Cròniques del vident Samuel (1 Cr 29,29)
Cròniques del profeta Natan (1 Cr 29,29)
Cròniques de Gad, el vident (1 Cr 29,29)
Profecia d'Ahià de Siló (2 Cr 9,29)
Visió del vident Jedó (2 Cr 9,29)
Crònica del profeta Xemaià (2 Cr 12,15)
Història de Jehú (2 Cr 20,34)
Història d'Ozies (2 Cr 26,22)
I pel que fa al Nou testament, les absències són per la no inclusió de llibres i cartes considerats, com ja hem dit, textos no inspirats, els apòcrifs: evangelis dels Hebreus, dels Egipcis, de Maties, de Pere, d'Apel·les, de Judes, d'Eva, de Marció, de Pere, de Tomàs, de Felip, l'Evangeli Viu, el Protoevangeli de Jaume i l'Apòcrif de Jaume. Tot i que també s'esmenten textos i cartes desapareguts: una epístola de Pau als corintis (1 Co 5,9) o una altra també de Pau a Laodicea (Col 4,16).
Els apòcrifs, d'altra banda, són textos que, si bé no formen part del cos bíblic, sí que han alimentat bona part de les llegendes relacionades amb aquells aspectes de la vida de Jesús, Maria, Josep, Maria Magdalena, els apòstols i d'altres personatges no esmentats en els evangelis. Per exemple, de la vida de Jesús abans de la seva aparició pública quan tenia 30 anys només hi ha un esdeveniment mencionat als evangelis canònics: el viatge cap a Jerusalem quan tenia dotze anys, en què es fa referència a la seva precocitat i capacitat intel·lectual davant les autoritats religioses jueves. La resta és literatura molt posterior que apareix per omplir els buits i la curiositat dels primers cristians. La composició del pessebre és un exemple paradigmàtic d'elements inspirats en textos apòcrifs
Malgrat això, des del segle XIX, la crítica textual, amb aquest afany de no voler donar per tancada la Bíblia, va voler donar una explicació a les similituds existents entre els anomenat evangelis sinòptics: Marc, Mateu i Lluc. Aquestes similituds van fer pensar en l'existència d'una font comuna de la qual van beure els redactors. I així és que s'ha establert la "teoria de les dues fonts", que col·loquen Marc i una font desapareguda com a referències per a Mateu i Lluc. Aquesta font desapareguda és el que s'anomena Document Q ("q" de l'alemany Quelle, "font"); un document que recolliria les logia, és a dir, una tradició primer oral i després escrita (per Mateu) que contindria les dites textuals de Jesús. I tot això sempre al marge del valor religiós que vulguem donar-li a la figura del Jesús històric.
Sense oblidar que els textos més antics del Nou Testament són les cartes de Pau (entre el 52 i el 58 de l'Era Comuna; algunes són pseudoepigràfiques, és a dir, no escrites per Pau però sí per algú proper a ell) i sense voler estendre'm més del necessari, podem establir la següent seqüència per veure quina hauria estat l'evolució del redactat dels evangelis (sempre modificable a la llum de nous descobriments; per a més informació de la datació bíblica, consulteu l'enllaç):
Any 50: Mateu escriu les logia (v. Pàpies)
Any 55: Mateu escriu l'evangeli en arameu
Any 62: Marc escriu el seu evangeli en grec
Any 63: Lluc escriu el seu evangeli en grec
Any 64: Mateu tradueix l'evangeli al grec
Any 90: Joan escriu el seu evangeli en grec
Són molts els assajos sobre el Document Q. Dos llibres il·lustren l'estat actual de les investigacions. Qui se senti encuriosit pel tema o vulgui saber-ne més, Antonio Piñero, catedràtic de filologia neotestamentària a la Complutense, especialista en cristianisme primitiu, els comenta en el seu bloc Cristianismo e historia. Paga la pena perdre's per les seves pàgines si voleu descobrir que existeix tot un món al voltant de l'estudi de la Bíblia tan apassionant com l'estudi de qualsevol altra obra literària, i del tot allunyat de creences religioses, més enllà del valor antropològic que serveix per explicar el seu origen i evolució.
Jesús: vida, mite i novel·la
Deia el meu amic D.K. Joan Miquel: "Com vols que cregui en cap religió si ni tan sols crec en la cristiana, que és la vertadera!" I afirmava C.S. Lewis que el cristianisme es fonamentava en un mite, però un mite que era cert. El sarcasme d'un i la paradoxa de l'altre vénen a ser la clau que ha permès a Philip Pullman l'elaboració d'una curiosa novel·la: Jesús el bon home i Crist el trampós (Barcelona: La Campana, 2011).
La naturalesa de Jesús, la divina i la humana, ha estat sempre un tema teològic de controvèrsia des dels orígens del cristianisme. Que en Jesús hi ha les dues naturaleses indivisibles (catòlics, ortodoxes i protestants) és la tendència que es va imposar en el concili de Calcedònia (451) fins als nostres dies, mentre que les altres: humana (arrians), divina (monofisites), o humana i divina separades (nestorians) són minoritàries. Totes tres tendències subsisteixen actualment, però deixant de banda l'Església Apostòlica Armènia (monofisites i l'església cristiana més antiga del món), que té uns 9 milions d'adeptes, la resta de confessions només tenen unes desenes de milers de seguidors.
_Christian_family_making_butter,_Mawana,_Persia.jpg)
Família nestoriana assíria de Mawana (Pèrsia), c. 1920
Pullman ha decidit recrear la vida d'un Jesús històric, que predica la seva manera d'entendre el judaisme, i la vida de Crist, germà bessó de Jesús, que rep l'encàrrec d'un estrany, que no és anomenat, d'explicar la vida del seu germà. Testimoni dels fets de Jesús, quan aquest és sacrificat, serà Crist qui desenvoluparà el mite i qui fundarà, ideològicament, el cristianisme. No és difícil veure en aquest Crist la figura de Pau. Si Jesús va morir com a jueu sense haver crear cap nova fe, l'Apòstol del Gentils serà qui s'encarregarà de construir els fonaments i difondre una nova religió que tingué a Pere com a primera pedra de la nova església, però sempre enfrontat a Pau: aquest defensava la universalitat del cristianisme mentre que Pere la circumscrivia al món jueu i a la circumcisió.
A la novel·la, li diu l'estrany a Crist: "Jesús és la història i tu ets la veritat". És una frase monumental perquè converteix l'art i la cultura en l'autèntica veritat humana. A cada nova obra, a cada nova recreació de l'imaginari bíblic, neix una nova veritat. No ho són, per exemple, les il·lustracions de Perico Pastor per a la Bíblia interconfessional? No ho és la versió il·lustrada del Gènesi de Robert Crumb? Totes dues obres són continuadores del que elles mateixes representen: la història de l'art, les imatges de les quals generacions de creients han après a interpretar els seus sentiments religiosos. I el que fan Pastor i Crumb no és res diferent al que trobem a la portalada de Ripoll, als retaules o als vitralls de les esglésies: la representació gràfica de la història sagrada.
Sempre se'ns han presentat els textos bíblics com relats interpretables i, per tant, subjectes de ser representats de diferents maneres. L'art ha anat modificant la sensibilitat de la mirada i l'artista ha anat adaptant la representació segons aquesta sensibilitat: hi ha una dialèctica constant. No és el mateix una pintura de tema bíblic del Barroc que el Jardí de les Delícies del Bosco. Dues sensibilitats artístiques diferents; però també dues maneres diferents d'interpretar.
Algú es preguntarà on queden les petites i les grans històries individuals i col·lectives, la veritat personal i íntima. En el codi genètic: petites mutacions atzaroses de l'ADN humà. Però sobretot en els contes, en un pessebre i en la tradició popular transmesa oralment per mares i àvies; una tradició que cada cop més se'n esmuny entre els dits com la sorra del desert on va néixer tot plegat.
Algú es preguntarà on queden les petites i les grans històries individuals i col·lectives, la veritat personal i íntima. En el codi genètic: petites mutacions atzaroses de l'ADN humà. Però sobretot en els contes, en un pessebre i en la tradició popular transmesa oralment per mares i àvies; una tradició que cada cop més se'n esmuny entre els dits com la sorra del desert on va néixer tot plegat.