Vaqueria del carrer Miquel Àngel amb Alcolea, a Sants
Foto d'Horacio Seguí (1960)
Les vaqueries i la prohibició d'estabular bestiar a la ciutat
Fa uns mesos, parlàvem de la vida i l'explotació econòmica de
les abelles a Barcelona i molts lectors es van sorprendre que el manteniment de ruscos a la ciutat fos prohibida perquè està catalogada com a una activitat ramadera, i, per tant, pateix les mateixes restriccions que les vaques pel que fa al seu establiment en espais urbans, com passa també amb els cavalls o amb els animals de granja, presents sobretot en els barris i antics municipis del Pla de Barcelona fins no fa gaires anys. Els nascuts fins a la dècada de 1970 recordem les lleteries i les vaqueries que produïen i venien la llet de les vaques dels seus propis estables.
Amb l'excusa del record, farem un salt en la memòria i recularem a aquells anys en què la ciutat conservava encara reductes rurals i encetarem un nou capítol del Bestiari de Barcelona per parlar de vaques, vaqueries, lleteries i granges.
L’activitat econòmica de les vaqueries va començar a ser prohibida ben aviat. Cap al 1920, els greus problemes d’higiene pública que originaven les vaques dins la ciutat van provocar que les fessin fora dels barris amb més densitat de població i que noves normatives municipals en limitessin la presència a altres barris. A la dècada de 1950 van començar les prohibicions a les poblacions de més de 25.000 habitants. L’any 1961, a través del Reglamento de Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas, es van prohibir en els nuclis urbans de més de 10.000 habitants i donava un termini de deu anys per al trasllat de les vaqueries. En aquell moment, a Barcelona hi havia 700 establiments amb bestiar, la majoria dels quals van complir amb la normativa. Tot i així, algunes van aguantar fins a final de la dècada de 1970 després d’anar fent la viu-viu tant als barris de la perifèria barcelonina com als de Ciutat Vella, i algunes, com veurem més endavant, sobreviurien fins a la de 1980.
Però comencem des del principi. Deixant de banda els pobles del Pla, annexionats a Barcelona a partir de 1897, des de quan hi havia vaques a la ciutat de Barcelona? N'hi ha hagut sempre? El consum de llet era habitual entre els barcelonins?
La moda de la llet de vaca i les lleteries
L’imaginari de les vaqueries a la ciutat està tan gravat en el record i el relat històric i familiar dels barcelonins que segurament sorprendrà saber que la presència de vaques a Barcelona és molt recent. Exceptuant unes poques granges de públic burgès, fins a finals del segle XIX la llet no va ser un aliment habitual en la dieta dels barcelonins, que consumien bàsicament cereals i llegums, i les vaqueries no s'estendran fins la dècada de 1920, amb els consegüents problemes higiènics que hem vist més amunt. En el tombant de segle encara no se’n coneixien les propietats nutritives i, a més, era un producte molt sensible que es contaminava fàcilment de microorganismes perjudicials per a la salut. Tampoc no n’afavoria gaire el seu consum l’especialització del sector agrari de la província, que es decantava per l’horticultura i el conreu de la vinya i arbres fruiters.
Anunci de la Vaqueria Suïssa de 1899
Amb tot, influïts pels costums europeus, hi va haver algun intent de popularitzar la llet de vaca sense gaire èxit. El més important va ser la instal·lació de la Vaqueria Suïssa al Parc de la Ciutadella. Com explica
Barcelofília, uns anys abans de la celebració de l'Exposició Universal de 1888, quan es començaven a urbanitzar els terrenys que havia ocupat l'antiga ciutadella militar, s'hi va construir una vaqueria que ja estava prevista en el pla general del parc. L'edifici, conegut també com a Casa Suiza, era situat al costat de l'Estació del Ferrocarril (actual Estació de França) al límit del recinte del parc, sobre l'actual passeig de Circumval·lació. Funcionava com a cafè-restaurant, hi venien llet a la menuda i disposava de quadres per a les vaques, però va tancar l'any 1913.
Lleteria ambulant a la plaça de Sant Josep Oriol, l'any 1907
Cap al voltant de 1900, el consum de llet no arribava a 15 litres per habitant i any, la qual cosa vol dir que pocs barcelonins consumien la llet produïda a les rodalies, que es venia de forma ambulant, o d’algunes vaques estabulades a l’interior de la ciutat. De fet, el consum es concentrava, bàsicament, en els grups de població que necessitaven ingerir dietes líquides, per motius d’edat o salut. Llet i malaltia eren dos conceptes íntimament associats i era més habitual el consum de llet de cabra que el de vaca.
Cabres pasturant al barri del Poble, a principi del segle XX
Foto del doctor Cèsar Comas Llaberia
Fins a la dècada de 1930 eren habituals les parades ambulants de llet de cabra al centre de la ciutat i als barris de la perifèria, que a vegades eren munyides directament al carrer. En llocs com la futura avinguda Gaudí, al
barri del Poblet, avui Sagrada Família, hi havia granges i les cabres pasturaven al voltant del temple en construcció, com es pasturaven ovelles a Horta fins a la dècada de 1980 pels terrenys de Can Cortada abans que les obres olímpiques transformessin aquell indret rural en l’avinguda de l’Estatut.
Munyint una cabra a la Diagonal, davant la
Casa Terradas (Casa de les Punxes)
Arxiu Fotogràfic del CEC
La situació va canviar ràpidament a principis del segle XX quan es van conèixer les aportacions nutritives de la llet en calci i vitamines, i quan, amb un ampli ventall d’iniciatives impulsades per l’Ajuntament, els especialistes en salut van promocionar-ne el consum, especialment entre els més joves.
A finals de la dècada de 1910, els alumnes de l'Escola del Bosc de Montjuïc, que fomentava l’aprenentatge a l’aire lliure amb finalitats terapèutiques i pedagògiques, esmorzaven xocolata en pols amb llet, mentre els Salesians de Sarrià tenien la seva pròpia vaqueria. El consum es va estendre ràpidament i la llet es va convertir en un producte reclamat per la classe obrera com a font principal d'aliment i salut física. A conseqüència de les iniciatives municipals, la llet va acabar sent considerada un aliment de primera necessitat i el seu consum no va deixar de créixer fins a situar-se, a la dècada de 1930, en prop de 80 litres de mitjana per habitant i any.
Vaqueria dels Salesians de Sarrià, cap a 1930
Amb el consum de llet ja consolidat, el sector ramader va voler prendre protagonisme durant l'Exposició Internacional de 1929 i van instal·lar el seu conjunt firal, anomenat La Granja, en una de les pedreres de Montjuïc, situades entre el Palau Nacional i l'Estadi, i que avui forma part del
Jardí Botànic Històric, al costat de la Foixarda. La Masia que avui encara es conserva era envoltat de corrals i estables per a l'exhibició del bestiar i una lleteria per al consum de productes derivats com llet. Va ser inaugurat el diumenge 30 de juny de 1929 i va ser desmantellat poc després del tancament de l'exposició, el 1930, tot i que va mantenir usos semblants fins fa pocs anys.
El sot de la Masia amb les instal·lacions ramaderes de 1929
Arxiu Mas / Arxiu Nacional de Catalunya
Durant aquesta dècada i la Guerra Civil, la llet i els ous es van convertir, amb el pa, en productes de primera necessitat entre les famílies treballadores. Va augmentar el nombre de vaqueries, algunes de les quals tenien una o dues dotzenes de vaques per establiment, la qual cosa va afavorir l’economia amb l’aparició d'oficis subsidiaris com el subministrament de farratge i palla, o la recollida de fems per abonar els camps de cultiu. En aquests anys, també, la producció de llet va augmentar al voltant de la ciutat i va substituir altres aprofitaments agraris menys remunerats, i també va augmentar la producció i arribada a Barcelona de llet procedent d’altres poblacions.
Arriba el iogurt
Al mateix temps, l’augment del consum va afavorir la creació de nous establiments fins aleshores inexistents, les lleteries, que comercialitzaven productes làctics com nata, mantega o iogurt (llet quallada búlgara), producte aquest que fins aleshores es venia a les farmàcies. Hi ha la creença que l’introductor del iogurt a Barcelona va ser Isaac Carasso, un jueu sefardita procedent de la ciutat grega de Salònica, fins a 1918 i la fi de la Gran Guerra sota domini de l’Imperi otomà. Carasso el va començar a fabricar i comercialitzar l’any 1919 en un obrador del número 16 del carrer dels Àngels del barri del Raval, assessorat pel metge i bacteriòleg Jaume Ferran. Li va posar de nom Danone, l’apel·latiu familiar del seu fill Daniel.
Lleteria Colomer del carrer d'Avinyó
Però abans, l’any 1908, l'empresari Raimon Colomer Ribas, propietari de la Lleteria Colomer del passeig de Gràcia, 53 (avui 47, xamfrà amb Aragó; amb sucursal a Avinyó, 28) va obtenir la patent del iogurt (registrat amb la marca Yoghourt, segons consta en el dossier M 14.471 de l'Archivo Histórico de la Oficina Española de Patentes y Marcas) i el quefir com a productes terapèutics, reconstituents i desinfectants de venda a les farmàcies.
Anunci del iogurt Colomer
7 de desembre de 1910
De fet, cinc anys abans, Leon Wurhaft (1863-1943), resident i amb obrador en el número 104 del carrer Major d'Horta (La Vanguardia 24/03/1906; altres fonts el situen a Sarrià, segurament per error), ja fabricava quefir, però li va caducar la patent l’1 de gener de 1908, la mateixa data en què Colomer comença la producció de iogurt. Se sap que Colomer va adquirir el secret del procediment del iogurt d’un comerciant rus, però les dades conegudes no n'especifiquen el nom.
Investigant els orígens de Wurhaft hem descobert que era jueu i que es va instal·lar a Sarrià procedent de Rússia; per tant, podem deduir sense gaire marge d'error que va ser el mateix Wurhaft qui va traspassar a Colomer l’exclusiva del ferments per fer tant el iogurt com el quefir. L’any 1943 Wurhaft moria assassinat en el camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau.
Vaqueria Pons Granja La Catalana,
ronda de Sant Pere, 1
Foto d'Adolf Mas
Les granges
Les lleteries se sumaven a les granges, de caràcter burgès, que des de les primeres dècades d’existència no es poden separar dels costums de les famílies barcelonines benestants, que hi anaven a berenar a mitja tarda amb el mateix esperit ritual que els anglesos prenen el te a les cinc. Aquestes granges van aparèixer durant la segona meitat del segle XIX, i tot i que venien llet, el producte estrella era la xocolata desfeta.
Anunci de la vaqueria i lleteria d'Esteve Font i Riera del
carrer de Petritxol, 13, publicat a Lo Nunci el 1880
Abans no s’estenguessin pel nou Eixample, com les populars granges La Catalana, fundades l’any 1908 a la
Vaqueria Pons de la Ronda de Sant Pere, 1, oberta el 1905, van ser famoses les del carrer de Petritxol, que van aprofitar la popularitat i la concurrència de la Sala Parés, inaugurada el 1840. Són obertes encara La Pallaresa, una antiga lleteria, i Dulcinea, inaugurades el 1947 i 1941, respectivament.
Però la degana de les granges és la Viader, una lleteria de 1870 del carrer Xuclà que Marc Viader, que hi treballava, va comprar l’any 1900 i la va transformar en granja. Viader, propietari de les granges del mateix nom a Cardedeu (creada per subministrar llet a la botiga de Barcelona) i fundador de l’empresa Letona l’any 1925, va ser l’inventor del batut de xocolata, el famós Cacaolat; un producte creat l’any 1933, que li permetia aprofitar el xerigot sobrant de la fabricació de mantegues i matons, aleshores un producte de rebuig, afegint-hi cacau i sucre.
A banda de la granja original del carrer Xuclà, els Viader van tenir altres locals. Quan a la dècada de 1920 Primo de Rivera prohibeix la venda de llet ambulant, en Marc Viader compra una segona granja a la plaça de Sant Josep Oriol l'any 1927, i més tard encara n'obrirà cinc més als carrers Urgell, Cardona, Asahonadors, Sant Ramon del Call i Fonollar. Era la manera de garantir la distribució de la llet que produïen a la granja de Cardedeu.
Joan Viader (aleshores Viadé) davant la granja del carrer del comte d'Urgell
Demetri Vendrell, un treballador de la granja Viader, i la seva esposa Mª Àngels Lapuyadei, va decidir instal·lar-se pel seu compte i va obrir la granja Vendrell, l'any 1921, en una antiga vaqueria del número 59 (aleshores 73) del carrer Girona. El 2019, després de 98 anys i tres generacions, els propietaris es van jubilar i van tancar. A banda de la popularitat de la nata, la Vendrell va ser coneguda per tot Barcelona quan després de tancar va ser robat el rètol art déco, després retornat amb l'excusa que havia estat sostret per error. A primers de 2021, la reobrien uns nous propietaris.
La façana original de la granja Vendrell,
instal·lada en una antiga vaqueria
La llet industrial
Amb l’augment del consum i els canvis en les formes d’abastament de la ciutat, a la Letona, primera importadora de llet a la ciutat, s’hi van afegir altres empreses lleteres, com Granges Soldevila, d’una família d’Olot que al segle XIX havia fet fortuna amb el tèxtil i va decidir comprar una masia per produir llet i derivats que venien a la trentena de botigues que van obrir a Barcelona, fins que va ser venuda a la Nestlé el 1940; i la RAM, nom que feia referència al ram de flors del logotip, creada el 1934 per Jaume Serra Noy i Francesc Casanovas Garrigues. Després de la guerra, el 1941 es funda La Lactaria Española, que neix de la fusió entre Fernando Moraga i Granja Catalana, i que tenia la fàbrica a la població de Sils, a la comarca de la Selva, i es dedicarà a l'envasat i distribució de llet pasteuritzada. Malgrat aquesta industrialització, es calcula que a la postguerra hi havia més de cinc-centes vaqueries a Barcelona, amb uns deu mil caps de bestiar.
No va ser fins a la dècada de 1950 que es va iniciar el consum habitual de llet envasada, sovint sense marca (exceptuant l’envasada per la RAM probablement abans de la guerra), en unes característiques ampolles de color ambre per protegir-la de la llum, i amb un suculent tou de nata tapant el coll de l’envàs. En aquest moment apareix Pere Freixas, un vaquer del barri de Sants, que va instal·lar una petita planta embotelladora per comercialitzar la llet de la seva granja, que primer repartia amb un carro i un cavall i més tard amb mitja dotzena de tricicles: la popular Rania.
La postguerra
Espanya, malgrat que tenia un valor estratègic per als americans com a mur davant del comunisme, va ser l'únic país europeu que es va quedar al marge dels ajuts del Pla Marshall dels americans després de la II Guerra Mundial (juntament amb els petits estats: Andorra, San Marino, Mònaco i Liechtenstein; i la Unió Soviètica, que el va rebutjar). Algunes de les raons per marginar Espanya van ser la política autàrquica de Franco, que posava fre a les relacions comercials amb l'estranger, i la manca de llibertat religiosa. Les relacions amb els americans no s'establirien fins als Pactes de Madrid de 1953 i la instal·lació de les bases americanes a la Península.
Pot de llet americana en pols
Amb tot, amb el pacte va arribar ajut humanitària en forma de llet en pols i formatge Cheddar de color taronja, que van ser repartits a les escoles nacionals de 1954 a 1963, formant part d’una petició feta pel Govern espanyol a la Unicef i que es va estendre fins a 1968. La llet la preparaven a l’escola els alumnes (normalment un grup escollit), que eren els encarregats de barrejar l’aigua calenta amb la llet en pols i remenar perquè no s’hi fessin grumolls.
A partir d’aquest any, la llet americana va ser substituïda per les ampolles panxudes de quart de litre de la RAM, a la qual alguns escolars hi afegíem Cola-Cao o Toddy portat de casa. Un petit luxe que anunciaven temps nous acompanyats de llonguets amb xocolata i pa amb vi o oli i sucre, quan els carrers i els terrats eren de la canalla.
La lenta desaparició de les vaqueries
Malgrat la industrialització i l'aparició de la llet en pols durant les dècades de 1950 i 1960, les vaqueries van continuar sent un abundant element visible del paisatge urbà de Barcelona. Com hem vist més amunt, l'any 1961 s'establia la normativa que prohibia l'estabulació d'animals a la ciutat, que havia començat la dècada anterior, amb el Reglamento de Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas. Malgrat tot, la desaparició de les vaqueries va ser lenta durant les dues dècades següents fins a la desaparició definitiva entre finals de la dècada de 1970 i principi de la de 1980.
Segons informava La Vanguardia del 20 de novembre de 1984, però, l’any 1983 els serveis d’inspecció de l’Ajuntament detectaven l’existència de sis vaqueries encara productives, cinc de les quals ja havien tancat quan es va publicar la notícia i la darrera, situada en el passatge Aymà del Poblenou, darrere del cementiri, havia de tancar aquell mateix dia, però va demanar un mes de pròrroga per gestionar la venda dels animals. Però en l’edició del dia següent, el mateix diari anunciava que la Guàrdia Urbana havia detectat dues vaqueries més, una al carrer Segura del barri del Polvorí, a Montjuïc, amb cinc vaques; i l’altra amb tres vaques i cinc vedells al carrer de les Aigües, probablement fora de Barcelona perquè amb aquest nom només hi ha carrers a Montcada i Reixac i a l’Hospitalet.
Deixant de banda la vaqueria del Poblenou i les il·legals esmentades, entre les vaqueries que van tancar aquell 1984 hi havia les dels carrers del Carme prop de la plaça del Pedró i Torrijos a Gràcia, de la qual parlarem més endavant.
Segons la bibliografia existent, aquestes vaqueries esmentades van ser les últimes de Barcelona. Però més enllà de la història que reflecteixen les dades publicades hi ha la realitat viscuda a peu de carrer. L’avantatge de compartir els article amb pretensions acadèmiques amb el públic en general és que t’aporten dades que la història ignora. Xisco Clapés, a través de Facebook ens aporta dades de la seva família, propietaris de la masia de Can Nyau (o Nau), una construcció barroca del segle XVII, que va ser llegada el 1965 a l’Hospital de Sant Pau i posteriorment adquirida per l’Ajuntament de Barcelona. Estava situada al costat de la Riera d’Horta, al capdamunt de la Rambla Prim, i va ser enderrocada per sorpresa el 1992 amb la intenció de connectar la Prim amb l’avinguda de l’Onze de Setembre, a Sant Andreu, com ens explica
Barcelofília.
El pare d’en Xisco Clapés, que regentava l’explotació ramadera de Can Nyau, va tenir vaques estabulades a la masia fins l’any 1991, conjuntament amb les de la família Cava (Josep Maria Cava) quant els van fer fora del carrer Independència on va mantenir la lleteria. A Can Nyau es feia venda directa de llet als particulars i la resta es venia a una cooperativa.
Probablement, el manteniment del bestiar a la ciutat deuria ser possible gràcies a la peculiaritat de la zona on es trobava, que podria entendre’s com a rural. De fet, ben a prop d’on era Can Nyau encara sobreviu la masia de Can Riera, a la banda Llobregat de Prim, una construcció del segle XVI. Amenaçada d’enderroc per la construcció de l’AVE, la parcel·la arriba actualment fins al carrer de Cantàbria, en gran part ocupada per un pàrquing de camions.
Ja sense vaques a la ciutat, i malgrat la prohibició de vendre llet no envasada a la menuda, alguna lleteria es feia portar llet de granges de la rodalia de Barcelona. La darrera que ho va fer va ser la lleteria del carrer Muntanya, entre Mallorca i Degà Bahí, del barri del Camp de l’Arpa del Clot, fins a finals de la dècada de 1980; ben a prop de l'antiga vaqueria de Can Robacols que va donar nom a una barriada avui gairebé desapareguda del tot (en queda el carrer del Pistó i alguna caseta dispersa).
Can Robacols; a l'esquerra, el carrer Mataplana, i la continuació més ampla,
Ripollès; el cul-de-sac inferior, el carrer Josepa Massanés;
a dalt perpendicular, el carrer Pistó
Arqueologia urbana
Què en queda, de les velles vaqueries? Poca cosa. Alguns rètols a les façanes de botigues reconvertides en altres comerços, o en habitatges, un cop jubilats els propietaris. En el número 33 de la plaça de Tetuan un artístic rètol anuncia la Granja Planas, on la vidriera mig tapada amb cortines encara deixa veure algunes lleteres, marranxes i pots de mesurar la llet, que ens porten el record dolç de la nata i la mantega. La Granja Planas era una antiga lleteria que l'any 1958 va ser comprada per Ramon Colom i Pilar Roca, vinguts d'Orcau, al Pallars Jussà. Avui, amb el nom de
Làctics Colom (1988), continua en actiu fabricant derivats de la llet per a l'hostaleria i la restauració, amb la Gemma Colom Roca, la filla del Ramon i la Pilar, al capdavant de l'empresa.
A la tardor de 2009 va plegar l’antiga vaqueria Calvet del carrer de Torrijos a Gràcia. El local continua tancat, amb el rètol en relleu com a darrer testimoni. L’Antoni Calvet va arribar a Barcelona l’any 1936 procedent de Tornafort, un poblet del Pallars Sobirà, i va comprar aquesta petita vaqueria, existent des del darrer terç del segle XIX. Hi va instal·lar una vintena de vaques a l’estable situat just al costat, però a causa de la guerra el negoci va ser col·lectivitzat i no el va recuperar fins al 1939. Van mantenir les vaques fins al termini del permís oficial, el 16 de novembre de 1984, i va continuar funcionant com a lleteria fins al 2009. Mentre la família va mantenir el negoci obert, a l’interior de la botiga s’hi van conservar els estables i els estris per elaborar i dispensar la llet i els productes lactis. Ens ho explica l’historiador
Ricard Fernández Valentí i ens ho il·lustra amb les fotografies que ens transporten a aquells darrers reductes rurals de la ciutat.
L'antiga vaqueria Calvet, el 2009, poc
abans de tancar definitivament
Foto de Ricard Fernández Valentí
Què se n’haurà fet de tot plegat? Hauríem de reclamar el manteniment de racons de memòria urbana i ciutadana, espais vius no museïtzats, com els safareigs (l’últim desaparegut al
carrer d’en Tantarantana, a finals de la dècada de 1990) o els carboners, que ens recordin el paisatge de les generacions passades. Al barri de Sant Pere hi ha una farga tancada perquè ningú li sap trobar cap utilitat, però encara hi ha un drapaire, amb qui ens saludem cada matí; i fins la pandèmia de Covid19, l'obrador de la
pega dolça Ebro, del Xavier Busqué, omplia d’olor d’infantesa el passatge de l’Hort dels Velluters, vell carreró que ens trasllada al passat tèxtil del barri; que ens transporta al que hem estat, al que som, al que volem ser.
Les relíquies del passat
Arribats a aquest punt, us proposo un exercici col·laboratiu, no de memòria (tot i que publicarem imatges de vaqueries de les quals no queda cap rastre), sinó d'arqueologia urbana buscant entre tots vestigis de les velles vaqueries de la ciutat i dels barris. Envieu-me localitzacions i imatges de rètols, com el de la Travessia de Sant Antoni de Gràcia; aparadors o locals, com la Granja Comas de la plaça de Tetuan; o algun estable. A veure si entre tots som capaços de fer un inventari d'aquests elements i ajudar a preservar-los. Ho ordenarem per barris.
Galeria fotogràfica
BarcelonetaVaqueria de la Barceloneta. Marcela Abril
Barri Gòtic
Vaqueria Suiza. Carrer Graciamat (desaparegut)
1908 J. Pons. AFB
Clot-Camp de l'Arpa
Eixample Dret
Vaqueria Pons Granja La Catalana, ronda de Sant Pere, 1
Adolf Mas
Segona façana de la granja Vendrell del carrer Girona, 59,
amb el rètol art déco, i interior de la botiga
Eixample Esquerre
Vaqueria Suiza del carrer Comte Borrell, 170 (rètol desaparegut)
Vaqueria del carrer de Rosselló, 38, anys 40
El Carmel
Fort Pienc
Gràcia
Vaqueria Calvet. Carrer Torrijos, 7
Vaqueria del carrer Maurici Serrahïma amb Pérez Galdós
1962 Miquel Brasó. AMDG
Vaqueria Suiza La Confianza. Plaça de la Revolució
1931 Juli Llacuna. AMDG
Antiga vaqueria de la Travessia Sant Antoni, 4. Ángel Jiménez
Guinardó
Horta
La Clota. Antiga vaqueria del carrer Alarcón, 7
Hostafrancs
Vaqueria de la família Delort al carrer Rector Triadó
amb carrer del Forn
La Bordeta
La Marina (Zona Franca)
La Salut
La Verneda
Les Corts
Vaqueria Can Croses del carrer Taquígraf Garriga. 1942-1946
Joaquim Tapiola i Balmes. AMDLC
Nou Barris
La Prosperitat. Lleteria del carrer Flordeneu. 1981
Poblenou
Vaqueria Castella del carrer Pujades entre
Espronceda i Bac de Roda. 1932
Arxiu Històric del Poblenou
El carro de la vaqueria Castella, el 1940,
davant de la Protecció de Menors
La vaqueria Alà del carrer Torruella, 4
Poble-sec
Antiga vaqueria del carrer Salvà, 42, fundada el 1910
L'actual negoci de menjar preparat conserva
el mosaic original en perfecte estat
Foto de Miquel Cartisano
Raval
Vaqueria del carrer de l'Om, el 1950
Vaqueria de la plaça del Pedró. 1896
Vaqueria de la plaça del Pedró1945
Francisco Fazio. AFB
Sagrera
Sant Andreu de Palomar
Vaqueria i lleteria Armengol Bachs del carrer Solidaritat, 87
(avui Rubén Darío). 1931
Ferran Puig
Sant Antoni
Sant Genís dels Agudells
Sant Gervasi
Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera
Obrador d'una lleteria del Fossar de les Moreres
1968 Joaquim Gomis
Lleteria de la Unió de Granges Catalanes,
a les Basses de Sant Pere
Cap a 1930. Brangulí
Vaqueria del carrer Antic de Sant Joan, 5bis
Sants
Antiga vaqueria del carrer Jocs Florals, 107. 1987
Joan Campañà Mora. AMDSM
Vaqueria del carrer Miquel Àngel amb Alcolea. 1960
Horacio Seguí
Vaqueria Benosa Pau del carrer de Sants, 141. 1915
Dos caps de vaca fan de reclam a la façana
Josep M. Co de Triola. AFCEC
Vaqueria del carrer de Sants, 274, amb Portbou. 1965
Jaume Peris Xancó. AMDSM
Sarrià
Vallcarca
Vallvidrera
Vilapicina
Vaqueria de l'avinguda del 15. 1960
Margarita Santamarta García
Viader, Jordi. "La Implantació del Iogurt a Catalunya (1907-1927)". HMiC: història moderna i contemporània, núm. 8 (2010). Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània, p. 214-231.
