Les atraccions Apolo no han mort mai

Atraccions Apolo, de Ceferí Olivé i Cabré

Aquarel·la sobre paper pintada l'any 1953

© Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

Les Atraccions Apolo

L'Apolo va ser un parc d'atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d'Autopark per Josep Vallès Rovira, l'any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo.

Cartell litografiat de Ferran Teixidor (1936)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les atraccions estrella de l'Autopark van ser l'Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutat del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica) , unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d'on unes vagonetes et transportaven pel cel i l'infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Interior de la Gruta Màgica

Ferias y atracciones, de Juan-Eduardo Cirlot

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d'autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Cartell de l'Apolo. R. Arenys (1942)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se'n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se.

Atraccions Apolo, l'any 1935

Foto: Família Zagri

Al final de la seva vida l'Apolo s'havia convertit en un saló recreatiu. Les velles i magnífiques atraccions i els autòmats havien desaparegut i havien estat substituïdes per pinballs, primer, i màquines de videojocs, després. Però no tot s'havia perdut, com veurem més avall. I també sobreviu la Sala Apolo, com dèiem abans.

El Baile Apolo vist des del carrer Vila Vilà, durant la postguerra

Arxiu Apolo

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l'esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l'Orquestra de l'Apolo va triomfar. Però l'Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l'Apolo Patin Club, un club de hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

Bodega Apolo

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d'entrepans i que s'anunciava amb aquell conegut eslògan que deia: "En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta "mataquintos" i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l'espectacle compartien els seus darrers dies com a artistes amb joves que buscaven obrir-se camí, transformistes, còmics i, durant la Transició, strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar., llibre en el qual hem tingut el plaer de col·laborar.

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. Un recorregut personal, històric, antropològic, apassionat, de vegades ficcionat i màgic, amb anècdotes rescatades de la memòria col·lectiva, retalls d’històries d’una època gairebé perduda, amb la música sempre present, jugant amb els llenguatges de cada generació, provocant la curiositat del lector, seduint a qualsevol fan de la música, atrapant als cercadors d’històries inèdites, amagades, censurades, sorprenents.

L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la sala Apolo per al present projecte, és l’autora d'aquesta biografia autoritzada: Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on hem tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Anunci desplegable de les atraccions Apolo

Arxiu particular d'Enric H. March

A més del llibre de l'Eva Espinet, la festa dels 75 anys de la Sala Apolo ve acompanyada d'un documental del director i guionista Marc Crehuet: La juventud baila. Una pel·lícula que acompanya la història de l'Apolo d'un relat ficcionat, una extraordinària comèdia transgeneracional àcida i irònica magníficament interpretat per Francesc Ferrer, Anna Bertran, Mercè Arànega, Miki Esparbé, Alain Hernández i Betsy Túrnez. Documental, comèdia, drama i baixada als inferns. Ho té tot!

Les atraccions Apolo i Montjuïc rescatades durant uns dies

La incansable activitat del col·leccionista (drapaire, es fa dir ell) Pablo Ornaque va aconseguir rescatar des de temps enrere molt d'aquell valuós material i els magnífics autòmats, que busquen des de fa molts anys un lloc on poder ser exposats permanentment. Una part dels decorats de l'Apolo van anar a parar al bar La Fira (aleshores propietat del mateix Ornaque), però el gruix important de la col·lecció no s'ha pogut exposar públicament. Primer ho vam intentar amb el Teatre Arnau (reivindicació que ens va posar feliçment en contacte) com a lloc d'exhibició del material de l'Apolo, del Cafè Espanyol, del Caspolino i altres llocs emblemàtics del Paral·lel, alhora que es proposava recuperar-ne l'escenari i establir un centre d'interpretació de la història d'aquesta gran avinguda barcelonina, gresol de l'oci popular de Barcelona, que en els anys de màxim esplendor es va comparar amb Montmarte i Broadway.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions Apolo del

Paral·lel, exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

L'octubre de 2017, però, vam tenir l'oportunitat de gaudir dels panells de les populars Fotos Cómica, aquells decorats que permetien fer-se una fotografia de record disfressats com els personatges dels decorats. Els panells van ser exposats a l'UtopiaMarkets Il·lustració, un saló expositiu situat en la fàbrica modernista Utopia126, un espai singular del carrer Cristóbal de Moura, 126, al barri del Poblenou.

La col·lecció de panells de Foto Cómica de l'Apolo estava acompanyada dels panells procedents de l’enyorat parc d'atraccions de Montjuïc, inaugurat el juny del 1966 i actiu fins el 27 de setembre del 1998. En aquest cas eren propietat de Foto Matarranz, que tenia l'estudi i una botiga de records del parc d'atraccions entre el teatre i els autos de xoc, i també gestionava les fotografies de les atraccions del Tibidabo.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions de Montjuïc,

exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

El parc d'atraccions de Montjuïc –tan desconegut per les noves generacions com l'Apolo– estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions.

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

© Pérez de Rozas (1968)

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el El Tren Fantasma, Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippí o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo. El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Tot plegat ja només és memòria i record, i per molt que n'esborrem la nostàlgia que no ens du enlloc, aquelles formes d'oci popular formen part del paisatge sentimental de moltes generacions. Recuperar-ne una part aquest cap de setmana a l'UtopiaMarket és una alegria temporal mentre esperem que algun dia la col·lecció de Pablo Ornaque trobi un espai on ser exposada. És un regal que Ornaque fa a la ciutat. Ell no demana res més que un espai adequat on fer-la visible; un espai d'exposició que sigui un passeig permanent on els barcelonins –amb els ulls negats de llàgrimes o no– puguin gaudir d'aquell paisatge recuperat amb la mateixa emoció que es contempla una catedral o l'obra de Gaudí.

Vinyeta de "Foto Cómica" d'una

auca de les Atraccions Apolo