Banc-fanal de Pere Falqués al passeig de Gràcia
Brangulí, c. 1930
Article fet amb la col·laboració
d'Enric Comas Parer
Des de fa un dies corre la brama que les portes de ferro dels bancs-fanal del passeig de Gràcia eren l’accés a uns forns de carbó per mantenir calents els seients. La notícia ha estat difosa a través de l’aplicació TikTok i s’ha escampat irremissiblement per totes les xarxes socials (cliqueu aquest enllaç per veure el vídeo). La ignorància, diuen, és molt atrevida, i ara costarà Déu i ajut convèncer els barcelonins que això és mentida i s’acabarà convertint en una llegenda urbana. Ningú s'ha preguntat per on sortia el fum de la combustió, per exemple? Anem a pams.
Portes del "forn" d'un dels bancs-fanal
Enric H. March
Aquests bancs-fanals, inaugurats el 21 de desembre de 1906, estan situats al llarg del passeig de Gràcia de Barcelona i van ser projectats per l’arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, 1850 – Barcelona, 1916), que va exercir aquest càrrec entre 1889 a 1914. Són en total trenta-dos fanals amb bancs revestits amb trencadís (que no estava acabat quan es van inaugurar), la qual cosa va fer pensar la falsa creença que eren obra d’Antoni Gaudí.
El banc, a més de la seva funció com a lloc de descans, és la base d'un fanal de ferro forjat, fabricat al taller de fosa de Manuel Ballarín, cunyat de Falqués. Del banc arrenquen dos braços de ferro que, a mesura que s'alcen es van corbant cap al carrer i acaben unides en forma de mitja lluna, de l’extrem de la qual penja el llum que il·lumina la calçada, mentre que al costat oposat hi ha l'escut de la ciutat coronat per la corona comtal amb el ratpenat de Jaume I. A mitja alçada, a la banda de la vorera, penja un altre llum que il·lumina la vorera. Entre la dècada de 1950 i 1985 van patir algunes modificacions, com podem veure a Barcelofília.
Aquests fanals van ser força criticats, sobretot pels artistes i intel·lectuals que en aquella època giraven al voltant del Noucentisme i que defensaven la tornada al classicisme, a la simetria i a la senzillesa de les formes, i van ser protagonistes de crítiques com la de La Vanguardia del 6 de novembre de 1906, que els anomenava "armatostes, sustentáculos o lo que sea"; o de bromes i acudits publicats a la premsa satírica barcelonina, com el dibuix de Joan Llaverias al Cu-Cut!, el desembre de 1906, en què un vianant esbroncava Falqués:
Oh; Falqués, home fatal!
Si mai al Passeig de Gràcia
tornes a fer cap desgràcia,
te penjaré d’aquest pal.
Llaverias. Cu-cut!, 1906
I el forn de carbó per escalfar els bancs? Res de res. Gràcies a la recerca d’hemeroteca feta pel company historiador i amic Enric Comas, en un acudit un acudit aparegut també al Cu-Cut!, el gener de 1907,un guàrdia municipal crida l’atenció a un cuiner que intenta coure un pollastre sota un dels fanals perquè aquelles portes tenen l’aspecte d’un forn; li ho semblava al protagonista de l’acudit, però també als barcelonins que passejaven pel passeig de Gràcia.
Acudit de la revista satírica Cu-Cut!, de gener de 1907
Se’n feia ressò la premsa, com l’edició del vespre de La Veu de Catalunya del 22 de desembre de 1906, acabats d’inaugurar. I a la mateixa notícia s’informava del misteri d’aquelles portes, que servien per accedir al mecanisme per pujar o baixar el fanal i poder-ne fer el manteniment corresponent, com per exemple, canviar les bombetes quan es fonien.
La Veu de Catalunya, 22 de desembre de 1906
Com molt amablement ens apunta un altre Enric en els comentaris i Antoni Gual Via, les lluminàries originals dels fanals eren làmpades d'arc, no eren bombetes (la llum es produïa per la lluïssor d'un arc elèctric). Això es feia amb en dues barretes/elèctrodes de carbó posades entre elles a una distància que saltava el corrent. Les barretes es consumien i s'havien de canviar periòdicament. D'aquesta manera, té lògica pensar que el que els elèctrodes de carbó de recanvi es guardessin dins del banc, i que això afavorís encara més la confusió.
No sabem d’on ha tret la informació la persona que ha publicat el vídeo de TikTok, però és evident que de recerca no n’ha fet cap. Els arxius i les hemeroteques hi són per alguna raó, i abans d’afirmar res cal consultar les fonts primàries. No ens podem creure qualsevol cosa que es publica a les xarxes si no se n’esmenta la referència d’on s’ha tret la informació.
Addenda:
Amb posterioritat a la redacció d'aquest apunt he sabut de l'existència d'un article de Lluís Permanyer, publicat a La Vanguardia el passat 21 de gener, on també comenta l'error d'aquesta creença, la qual cosa fa més greu la difusió de la notícia falsa sobre els fanals del passeig de Gràcia, apareguda pocs dies després. Aquesta coincidència em fa pensar que el naixement del vídeo prové d'haver llegit el títol i el remarcat en negreta de l'article, però no el contingut. I d'això viuen moltes de les notícies que corren: de repetir títols i titulars, però no el text. Ja se sap: llegir és molt cansat i avorrit.
