Calefacció amb forns de carbó als fanals del passeig de Gràcia

Banc-fanal de Pere Falqués al passeig de Gràcia

Brangulí, c. 1930

Article fet amb la col·laboració

d'Enric Comas Parer

Des de fa un dies corre la brama que les portes de ferro dels bancs-fanal del passeig de Gràcia eren l’accés a uns forns de carbó per mantenir calents els seients. La notícia ha estat difosa a través de l’aplicació TikTok i s’ha escampat irremissiblement per totes les xarxes socials (cliqueu aquest enllaç per veure el vídeo). La ignorància, diuen, és molt atrevida, i ara costarà Déu i ajut convèncer els barcelonins que això és mentida i s’acabarà convertint en una llegenda urbana. Ningú s'ha preguntat per on sortia el fum de la combustió, per exemple? Anem a pams.

Portes del "forn" d'un dels bancs-fanal

Enric H. March

 

Aquests bancs-fanals, inaugurats el 21 de desembre de 1906, estan situats al llarg del passeig de Gràcia de Barcelona i van ser projectats per l’arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, 1850 – Barcelona, 1916), que va exercir aquest càrrec entre 1889 a 1914. Són en total trenta-dos fanals amb bancs revestits amb trencadís (que no estava acabat quan es van inaugurar), la qual cosa va fer pensar la falsa creença que eren obra d’Antoni Gaudí.

El banc, a més de la seva funció com a lloc de descans, és la base d'un fanal de ferro forjat, fabricat al taller de fosa de Manuel Ballarín, cunyat de Falqués. Del banc arrenquen dos braços de ferro que, a mesura que s'alcen es van corbant cap al carrer i acaben unides en forma de mitja lluna, de l’extrem de la qual penja el llum que il·lumina la calçada, mentre que al costat oposat hi ha l'escut de la ciutat coronat per la corona comtal amb el ratpenat de Jaume I. A mitja alçada, a la banda de la vorera, penja un altre llum que il·lumina la vorera. Entre la dècada de 1950 i 1985 van patir algunes modificacions, com podem veure a Barcelofília.

Aquests fanals van ser força criticats, sobretot pels artistes i intel·lectuals que en aquella època giraven al voltant del Noucentisme i que defensaven la tornada al classicisme, a la simetria i a la senzillesa de les formes, i van ser protagonistes de crítiques com la de La Vanguardia del 6 de novembre de 1906, que els anomenava "armatostes, sustentáculos o lo que sea"; o de bromes i acudits publicats a la premsa satírica barcelonina, com el dibuix de Joan Llaverias al Cu-Cut!, el desembre de 1906, en què un vianant esbroncava Falqués:

Oh; Falqués, home fatal!

Si mai al Passeig de Gràcia

tornes a fer cap desgràcia,

te penjaré d’aquest pal.

Llaverias. Cu-cut!, 1906

 

I el forn de carbó per escalfar els bancs? Res de res. Gràcies a la recerca d’hemeroteca feta pel company historiador i amic Enric Comas, en un acudit un acudit aparegut també al Cu-Cut!, el gener de 1907,un guàrdia municipal crida l’atenció a un cuiner que intenta coure un pollastre sota un dels fanals perquè aquelles portes tenen l’aspecte d’un forn; li ho semblava al protagonista de l’acudit, però també als barcelonins que passejaven pel passeig de Gràcia.

Acudit de la revista satírica Cu-Cut!, de gener de 1907

Se’n feia ressò la premsa, com l’edició del vespre de La Veu de Catalunya del 22 de desembre de 1906, acabats d’inaugurar. I a la mateixa notícia s’informava del misteri d’aquelles portes, que servien per accedir al mecanisme per pujar o baixar el fanal i poder-ne fer el manteniment corresponent, com per exemple, canviar les bombetes quan es fonien.

La Veu de Catalunya, 22 de desembre de 1906

Com molt amablement ens apunta un altre Enric en els comentaris i Antoni Gual Via, les lluminàries originals dels fanals eren làmpades d'arc, no eren bombetes (la llum es produïa per la lluïssor d'un arc elèctric). Això es feia amb en dues barretes/elèctrodes de carbó posades entre elles a una distància que saltava el corrent. Les barretes es consumien i s'havien de canviar periòdicament. D'aquesta manera, té lògica pensar que el que els elèctrodes de carbó de recanvi es guardessin dins del banc, i que això afavorís encara més la confusió.

No sabem d’on ha tret la informació la persona que ha publicat el vídeo de TikTok, però és evident que de recerca no n’ha fet cap. Els arxius i les hemeroteques hi són per alguna raó, i abans d’afirmar res cal consultar les fonts primàries. No ens podem creure qualsevol cosa que es publica a les xarxes si no se n’esmenta la referència d’on s’ha tret la informació.

Addenda:

Amb posterioritat a la redacció d'aquest apunt he sabut de l'existència d'un article de Lluís Permanyer, publicat a La Vanguardia el passat 21 de gener, on també comenta l'error d'aquesta creença, la qual cosa fa més greu la difusió de la notícia falsa sobre els fanals del passeig de Gràcia, apareguda pocs dies després. Aquesta coincidència em fa pensar que el naixement del vídeo prové d'haver llegit el títol i el remarcat en negreta de l'article, però no el contingut. I d'això viuen moltes de les notícies que corren: de repetir títols i titulars, però no el text. Ja se sap: llegir és molt cansat i avorrit.

Parcs i jardins de la Barcelona del segle XIX

Fragment del diorama del passeig de l'Esplanada

Josep Mestres i Cabanes (1898-1990)

Museu d'Història de Barcelona

Dins de muralles

Fins a la construcció del primer jardí públic, el de l'Esplanada, el lloc habitual per passejar havia estat la muralla de Mar, més que no pas la Rambla, que hauria d’esperar que desapareguessin les muralles per convertir-se en un veritable passeig. El 1802 s'inaugurava el passeig de l’Esplanada, que oficialment es deia passeig de Sant Joan i començava al passeig de la Duana (actual avinguda del Marquès de l'Argentera) i continuava paral·lel entre la Ciutadella militar i l'actual carrer del Comerç fins arribar prop de l'actual placeta del Comerç, davant del baluard del Portal Nou. D'aquest primer jardí públic només en queda la Font d'Hèrcules, que l'any 1928 va ser traslladada al passeig de Sant Joan amb Còrsega. Més tard, el 1816, es construïa el Jardí del General davant de l’estació de França, just on començava el passeig de l’Esplanada.

Jardí del General

Dibuix de Dolors Anglada Sarriera

El passeig de Gràcia

Cap a mitjans segle XIX, fora de la Barcelona antiga, tant abans com després de l'enderroc de les muralles, aviat hi van créixer parcs i jardins públics i privats, que afegien a les fonts, a l'ombra dels arbres i a l’espai de passeig, sobretot a l'estiu, espectacles de teatre, dansa, concerts, atraccions de fira i quioscos de refrescos. No es va triar un lloc qualsevol, sinó l'antic camí de Jesús, d'aspecte quasi rural, flanquejat per horts i cases d'hortolans, que era la via principal per anar de la vila de Gràcia fins a Barcelona, per on s'entrava a través del portal dels Orbs o de l'Àngel. Aquest camí, que primer va ser via romana cap el Puig de l'Àguila (Collserola) i el Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès), i que després seria el passeig de Gràcia (1820), rebia el nom de la Font de Jesús, situada sota l'actual carrer Aragó. El 1427 s'hi va construir el Convent de Jesús, destruït durant la Guerra del Francès, i al seu voltant hi va créixer un raval. El primer projecte d'urbanització, ideat per l'Ajuntament liberal de la ciutat, data de 1821 i fou obra de Ramon Plana.

Aquesta Font de Jesús va ser, segurament, el primer espai enjardinat d'aquest passeig transitat des de l'antiguitat, i on van començar a florir els primer parcs i jardins fora muralles. Tenia una font d’aigua fresca i a l’estiu s’hi obria un berenador on s’hi podia prendre xocolata i refrescos, com descriu Manuel Saurí a Manual histórico-topográfico estadístico y administrativo ó sea Guía general de Barcelona (1854). Fins l'enderroc, el 1863, també hi havia el cementiri del convent, que el dia de Tots Sants atreia molts barcelonins que sortien de la ciutat pel Portal de l'Àngel, on s'instal·laven les primeres castanyeres de la temporada.

La Font de Jesús en el

centre del plànol

Els Jardins de la Nimfa (1848-1862) estava a l'illa de passeig de Gràcia, Aragó, rambla de Catalunya, València, i disposava, a més del teatre, d'un espai a l'aire lliure per a concerts i ball, i una caseta de tir, entre d'altres atraccions (Saurí, 1854). Just a l'Illa de sota, entre Aragó i Consell de Cent, hi havia els Jardins del Tívoli (1949-1875), que també tenien teatre i que després s’instal·laria definitivament al carrer Casp.

El Criadero, situat a la dreta del passeig aproximadament a l'alçada de la Gran Via, era un jardí parcel·lat per a la cria d'arbres destinats a proveir el mateix passeig. Disposava d'una mina d'aigua fresca que atreia gent tant a l'estiu com a l'hivern, i d'un quiosc de cafès, refrescos i gelats (Saurí, 1854). En aquest mateix lloc s'hi va construir el Prado Catalán (1864-1884; passeig de Gràcia, Casp, Pau Claris, Gran Via). Tenia tres teatres, un d'ells d'estiu, el Teatre Espanyol (1870-1900), i en els jardins hi havia atraccions. L'any 1884 s'hi van construir les noves instal·lacions del Teatre Novedades, que des de 1869 havia estat a la cantonada de la ronda de Sant Pere.

Els Camps Elisis (1853-1873; passeig de Gràcia, Aragó, Rosselló, Roger de Llúria), projectat per Josep Oriol Mestres, va ser el primer parc d’atraccions. Hi havia teatre, sala per a balls i concerts, restaurant, cafè, una fonda, una vaqueria, glorietes i estanys, una plaça per a espectacles (hipòdrom, plaça de toros, espectacles gimnàstics i circenses), una muntanya russa, gronxadors, cavallets i altres atraccions. Només en queda com a testimoni el passatge dels Camps Elisis, situat a l'illa de passeig de Gràcia, Mallorca, València i Pau Claris. En el seu lloc, aprofitant part dels jardins, s'hi va alçar el Teatro Lírico-Sala Beethoven (1881-1900).

Els Jardins d’Euterpe (1857-1861; passeig de Gràcia, Gran Via, València, rambla de Catalunya), on hi actuaven els Cors de Clavé. El nom li venia d'una estàtua de la deessa Euterpe de Jeroni Suñol que presidia el jardí, com explica Dolors Monserdà a la novel·la La fabricanta (1904). Com la resta de jardins d'estiu, a les zones de passeig s'hi afegia un cafè, saló de ball, local per a concerts i altres atraccions.

D'aquell món de jardins, fonts i teatres no en queda res. Un passatge entre València, Mallorca, Llúria i el passeig ens recorda els Camps Elisis, i un passatge en el número 24 del passeig de Gràcia ens porta a l'indret on hi hagué el Teatre Espanyol, enderrocat el 1900.

 Els jardins del Tívoli i Euterpe, El Criadero

i els Camps Elisis (plànol de 1855)

Parcs, muntanyes i atraccions

Ja fora del passeig de Gràcia, avançat el segle i després d'enderrocar la Ciutadella militar, es construïa el Parc de la Ciutadella (1888), primer parc públic de la ciutat, que va ser construït com a recinte de l'Exposició Universal, i que entre 1911 i 1920 va acollir les atraccions Saturno Park. I ja en el segle XX, a l'actual avinguda de Pau Casals, a Sant Gervasi de Cassoles, s'urbanitzava el Turó Park (1912), que naixia com a parc d’atraccions. Com a tal va tancar el 1929 i no va tornar a obrir fins 1934, any en què l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí el va redissenyar com a parc i jardí.

El Turó Park ocupava una extensió més gran que l'actual

(plànol de 1920)

Pel que fa a les muntanyes, el Tibidabo va començar a ser urbanitzat a partir de 1889, any en què el doctor Salvador Andreu va fer construir l’avinguda que primer va dur el seu nom i després el de la muntanya. El parc d’atraccions va ser inaugurat el 29 d'octubre de 1901 juntament amb el Tramvia Blau i el funicular, però les primeres atraccions no van començar a funcionar fins al 1905: els miralls deformants, telescopis i binocles per observar la ciutat, els primers autòmats, gronxadors, el Tir Flobert, jocs de bitlles o l’estació de coloms missatgers.

L'any 1911 el Casino de la Rabassada, projectat per Andreu Audet i Puig, ampliava el Gran Hotel construït l'any 1899 i s'hi construïa un parc d'atraccions monumental, inspirat en els grans parcs que existien a ciutats com Londres, Nova York o París. A més de la monumentalitat del casino, les atraccions com el Cake Walk Building, el Palais du Rire o el Feu de Boules tenien la mateixa grandiositat. Però l'atracció que sobresortia per damunt de totes era la muntanya russa, l'Scenic Railway, que feia 2 km de longitud i salvava desnivells de 25 m d'alçada, circulant pel bosc que envoltava el casino i per passadissos soterrats. Situat a l'altre costat del Tibidabo, anant cap a Sant Cugat, s'hi accedia des de Barcelona en tramvia, i del casino i d'aquell parc monumental només en queden ruïnes arqueològiques amagades pel bosc.

Si el Turó Park, el Tibidabo i el casino eren territori de la burgesia, Montjuïc era el lloc d’esbarjo habitual de les classes populars que hi feien les tradicionals fontades, on entretenien els diumenges menjant i ballant a l’aire lliure. No va ser fins l’Exposició de 1929 que la muntanya va ser urbanitzada i s’hi van començar a construir els primers jardins. Durant l’Exposició hi va haver el Parc d’Atraccions de la Foixarda (1929-1930), i un cop clausurada a principis de 1930 es va inaugurar el Maricel Park (1930-1936) a la zona situada entre Miramar i l'estació del funicular. Amb l’esclat de la Guerra Civil el parc va tancar i no va ser fins l’any 1966 que no es va inaugurar el modern Parc d’Atraccions de Montjuïc, que va tancar les seves portes el 1998 (vegeu el vídeo de l’últim dia) i va ser reconvertir en els Jardins Joan Brossa després d’eliminar totes les atraccions i deixar només alguns elements testimonials.

No ens estenem més en la descripció dels parcs i les muntanyes amb atraccions. Si en voleu saber més podeu llegir el meu llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)

La necròpolis de Tuset Street

L'edifici David, a la segona meitat de la dècada de 1950

Arxiu David SA

Que el subsòl de la Barcelona vella amaga molta història és evident: el passat de la ciutat s'acumula formant capes i els arqueòlegs i historiadors s'encarreguen de documentar i mostrar-nos l'anatomia i les entranyes d'aquesta matèria orgànica que és una ciutat de més de 2.000 anys com la nostra.

Fora de l'àmbit urbà de l'antiga ciutat murallada (deixant vil·les romanes i jaciments ibers a banda) són més escasses i, alguna volta, poden resultar sorprenents i misterioses. L'abril de 2016, per exemple, van ser trobats al voltant d'un centenar de cadàvers en el subsòl de l'antiga fàbrica de cotxes David, que va ser inaugurada l'any 1931 al carrer d'Aribau, 230-240, durant unes obres en un supermercat. La periodista i bona amiga Cristina Savall em va posar sobre la pista i va publicar la notícia en exclusiva poques hores després de la descoberta.

Alguns dels cadàvers trobats a l'enterrament del carrer d'Aribau, 230-240

Servei d'Arqueologia de Barcelona

Posteriorment a l'ús original, l'edifici David va ser concebut com un espai integral d'aparcament i pupil·latge de vehicles amb estació de servei inclosa, situada a la segona planta de l'edifici. L'any 1964 es va ampliar amb la finca de Tuset, 19, i entre 1967 i 1969 es van inaugurar una terrassa i les Galeries David, després reconvertides en el popular Drugstore. Tot plegat situat a l'illa de cases delimitada pels carrers Aribau, Travessera de Gràcia, Tuset i Moià.

El primer que sorprèn de tot plegat és que quan es van fer les obres de la fàbrica David i totes les reformes posteriors no sortissin a la llum els esquelets ni cap evidència del jaciment. Però tenim un testimoni de l'existència d'aquests morts. La Sílvia Egea explica que els seus pares es van conèixer treballant a l'empresa David durant la Guerra Civil, quan hi feien components (bobinatges) per als motors dels automòbils del cos del exercit. La mare, que pujava al terrat quan sonaven les sirenes i veia com els antiaeris feien recular els avions que venien a bombardejar la ciutat, li va explicar que durant el conflicte bèl·lic els treballadors van conèixer l'existència dels cadàvers. Repartien ranxo per als treballador, i un cop un company, per fer broma, va pujar i els va dir que ja havien repartit el menjar, mentre ensenyava uns ossos agafats del fossat. Acabada la guerra, dels morts no se'n va saber res més. Com de tants altres morts abandonats en fossars anònims.

Segons els primers resultats aportats sobre el terreny pel Servei d'Arqueologia de Barcelona, la necròpolis podria tenir més d'un centenar d'anys, la qual cosa descarta —permeteu-me la broma— que fossin cadàvers de la gouche divine, que freqüentava la zona.

Vista l'antiguitat, calia preguntar-se què hi havia en aquests terrenys abans que s'hi aixequés l'edifici actual. En un primer moment, s'especulava amb el cementiri del convent del Bon Pastor (que també funcionava d'asil d'acollida de noies), però aquesta institució religiosa va ser construïda a l'illa d'Aribau, Bon Pastor, Muntaner, Travessera, i la parròquia actual de la Mare de Déu de Núria del carrer del Bon Pastor forma part d'aquell convent.

Es parlava també d'un possible fossar dels morts de l'epidèmia de tifus de 1914, provocada per la contaminació de l'aqüeducte Baix de Montcada per filtració d'aigües fecals. Aquesta hipòtesi coincidiria temporalment amb l'antiguitat dels ossos proposada a priori.

Però mentre no apareguessin més dades sobre l'origen de la necròpolis i no es tinguessin els resultats del carboni-14, vam fer un repàs històric sobre aquest indret, vam comprovar que no estava pas desert i vam deixar volar la imaginació abans de proposar una hipòtesi versemblant.

En una fotografia de 1912, la Diagonal en primer pla; el Col·legi Alemany,

a la dreta (planta i dos pisos); a l'esquerra, el convent del Bon Pastor

(planta i dos pisos); en vertical, el carrer d'Aribau amb les
Dames Negres al fons i sobre l'edifici alt de la dreta,
l'espai on s'ha trobat la necròpolis

Fotografia cedida per Peter Cowley

Enfront, ja hem vist que s'hi va construir el convent del Bon Pastor (1886). A la mateixa illa on es va trobar la necròpolis, al carrer de Moià i on avui hi ha l'Institut Francès, hi havia el Col·legi Alemany (1903). Pel costat de Tuset, delimitant amb la Riera d'en Malla (coincidint aproximadament amb l'actual carrer de Balmes), hi havia l'Asil Duran (1890-1942). I a l'altre costat de la Travessera de Gràcia, a la banda de muntanya, hi ha l'escola i la congregació de les Dames Negres (1867).

Localització de tots els elements sobre un fragment

d'un plànol de l'Eixample de Gràcia, de l'any 1906

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Tot plegat és molt suggeridor i porta a especular i veure aquest espai com un nexe d'unió entre institucions que, de tant en tant, es veien obligades a desfer-se dels seus morts. No hi ha, però, cap notícia de l'existència d'un cementiri en aquest espai i no sembla probable un fossar clandestí. Al final, segurament, la realitat serà més prosaica quan esbrinem què hi havia en aquest indret. Us convido a tots a regirar arxius i preguntar per esbrinar d'on venien aquest cadàvers.

Llanço, com he anunciat abans, una hipòtesi. Segons el responsable del Servei d'Arqueologia d Barcelona, no es tracta d'una fossa comuna sinó d'un enterrament secundari. Això vol dir que aquest munt de calaveres, fèmurs, tíbies i húmers són ossos de dones, homes, nens i gent gran que probablement van ser traslladats des d'una necròpolis pròxima, potser en el moment en què van ser prohibits els cementiris parroquials i traslladats els cossos al cementiri municipal.

Si aquesta hipòtesi fos certa, podria tractar-se dels ossos escurats de l'antic cementeri del convent de Jesús (vegeu l'article El Raval de Jesús: el barri oblidat de 1714), destruït definitivament el 1823 i substituït per Santa Maria de Gràcia, construït al carrer de Gràcia, per sobre dels Jardinets, que si bé tenia un petit cementi, potser es va optar per repartir els morts i es va optar per enterrar-ne alguns en un lloc poc habitat com ho era aleshores el lloc d'estudi. El convent de Jesús i el cementiri, així com la font i els jardins que l'envoltaven, estaven situats al mig del passeig de Gràcia. Aquest lloc d'enterrament tenia la peculiaritat d'acollir els morts de les epidèmies que van assotar la ciutat, i era un lloc de pelegrinatge dels barcelonins per Tots Sants.

Un cop estudiat i documentat tot el material, i fetes les anàlisis de carboni-14, el Servei d'Arqueologia de Barcelona va publicar l'informe, el febrer de 2017. Aquestes anàlisis van donar com a resultat que l'antiguitat dels cossos anava del segle XVII als anys en què es va desmantellar el cementiri de Jesús, i recollia en el memòria la hipòtesi del convent de Jesús que vaig proposar en el seu moment i està publicada a Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019).