Els carrers de Barcelona, de Víctor Balaguer

Carrers i barris de Barcelona, l'any 1858

Ramon Alabern (AMCB)

Las calles de Barcelona de de l'escriptor i historiador Víctor Balaguer (Barcelona, 11 de desembre de 1824 – Madrid, 14 de gener de 1901) és una obra imprescindible si es vol conèixer la història dels carrers de la Barcelona d'intramuralles, com anuncia el seu subtítol: "Origen de sus nombres, sus recuerdos, sus tradiciones y leyendas, biografías de los personajes ilustres que han dado nombre a algunas; historia de los sucesos y hechos célebres ocurridos en ellas y de los edificios más notables, así públicos como particulares, que existen en cada una, con la reseña y noticia de todo lo más importante relativo a la capital del Principado, ed. de gran lujo adornada con preciosas láminas".

L'obra ens ofereix tota una sèrie de dades i anècdotes antigues (no sempre documentades històricament), que no és possible trobar enlloc més, tret d'Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades.

Si la voleu consultar, Google ens n'ofereix la versió digitalitzada dels dos volums, en l'edició original de Salvador Manero de 1865, amb la possibilitat de fer cerques sobre tot el text. Cliqueu els enllaços següents per accedir a cadascun dels dos volums.

Volum I, de la A a la L

Volum II, de la M a la Z

Víctor Balaguer és també l'autor del projecte de nomenclatura per als carrers de l'Eixample de Barcelona, amb noms dedicats als territoris i poblacions de la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Rosselló, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols, Calàbria…), a les institucions catalanes (les Corts Catalanes, la Diputació, el Consell de Cent, Parlament, Universitat) o a personatges històrics importants (Pau Claris, Roger de Llúria, Roger de Flor, Aribau, Muntaner, Casanova, Villarroel, Viladomat, Entença…), als qual va afegir noms tradicionals com els dels passeigs de Gràcia i Sant Joan, les avingudes de la Diagonal, Meridiana i Paral·lel, i les rondes de Sant Pere, Sant Antoni i Sant Pau. Algunes modificacions i canvis de localització en van trencar la lògica urbana (per exemple, els carrers amb els noms dels territoris van acabar separats en dos blocs). El web interactiu (cliqueu l'enllaç) del Museu d'Història de Catalunya ens explica els noms dels noms dels carrers

Posteriorment, durant la dictadura, alguns d'aquests noms van ser alterats, i no es van recuperar fins a la democràcia; en algun cas, però, perdent-ne el sentit inicial, com el carrer del Compromís de Casp, que s'ha mantingut com a carrer de Casp. I d'altres van ser imposats: Bailèn, Bergara, Campo Sagrado. Enna (Ramon Torró), Floridablanca, Pelai, Rambla d'Isabel II (Canaletes), Sepúlveda i Trafalgar

La pronúncia popular n'ha alterat un altre: el carrer Llança, que s'ha de pronunciar com a paraula plana i no pas aguda, perquè no fa referència a la població empordanesa, sinó a Conrad Llança (?-1299), almirall i canceller d’ascendència siciliana, pronunciat "lànxia" en sicilià i adaptat al català com a Llança.

Els "Baños populares" de la postguerra

  

Vestíbul dels Baños Populares de la Travessera de Gràcia

© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense l'autorització d'Agbar

Baños populares

Tradicionalment, la higiene personal a les llars s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Som unes quantes les generacions que hem fet servir aquest sistema per a la higiene familiar a casa nostra. Els habitatges no disposaven de dutxes ni banyeres, de fet no hi havia ni tant sols aigua corrent, sinó de dipòsit; i pel que fa als vàters, els més modestos compartien una comuna, que era fora al replà. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la dècada de 1930, tot i que en els barris més populars es va allargar fins a la dècada de 1970, i encara avui hi ha llars amb aigua de dipòsit.

Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. Les primeres d'aquestes instal·lacions apareixen durant la primera meitat del segle XIX. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

Acabada la Guerra Civil i desmuntat tot l’aparell republicà que havia posat en marxa mesures tant higienistes com sanitàries, el problema de la mancava tornar a augmentar en una població que va haver de viure una postguerra plena de misèries i necessitats urgents.

Arxiu particular d'Enric H. March

Davant d’aquests problema, la política paternalista franquista va fer construir, entre l’any 1940 i 1941, els Baños populares, unes instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina, en tres llocs estratègics de la ciutat. Els primers Baños Populares es van inaugurar el 21 de novembre de 1940 a la Ronda de Sant Pau, amb la presència de l’alcalde Miquel Mateu, i els assistents van ser obsequiats amb un inefable “vino español” i van brindar per l’èxit de la iniciativa que incloïa, a més de les qüestions higièniques, incrementar l’afició per la natació esportiva. Des de 1946 fins a 1966, anys en què es va inaugurar la piscina coberta de la plaça de Floch i Torres, el CN Montjuïc va fer servir la piscina dels banys per fer-hi entrenaments i cursets de natació.

La piscina dels Baños Populares de la Ronda de

Sant Pau als anys 50 (a dalt) i el 2016 (a baix)

Els altres establiments es van construir un al carrer de la Sèquia Comtal, 4-6, en el barri del Clot, en el mateix indret on hi va haver el molí de Baix, que funcionava amb la força motriu de les aigües del Rec Comtal, i més tard convertit en el Cinematógrafo el Recreo Martinense, conegut, precisament, amb el nom popular de “el Molí”.

L'antic molí de Baix del Clot, convertit en cinema, cap a 1920-30

Tancades i en desús, les instal·lacions encara perviuen a la planta baixa dels edificis d’habitatges que formaven part de la mateixa construcció.

Edifici dels Baños Populares de la Sèquia Comtal

© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense

l'autorització d'Agbar

El tercer establiment estava a la Travessera de Gràcia, 218-220. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al C. N. Catalunya fins l’any 1970, en què l’establiment es va convertir en la discoteca Trocadero i actualment és un supermercat, però ja sense cap vestigi dels banys ni de la piscina. Només se'n conserva la façana porticada que ens recorda un passat ocult.

Porxos i entrada dels Baños Populares de Gràcia

© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense

l'autorització d'Agbar

En aquest context va néixer la instal·lació del Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, que conserva la piscina original de 1940. És cert que es pot qüestionar la necessitat de conservar aquests Baños Populares perquè el valor arquitectònic és relatiu. Però si per a alguna cosa serveix la història és per conservar i refrescar la memòria. Encara que fos una iniciativa de l’ajuntament franquista, va néixer per pal·liar unes necessitat socials importants en la postguerra més dura. La proliferació de centres esportius d’oci durant les darreres dècades ens pot fer pensar que allò que va ser una necessitat avui és un luxe o un entreteniment superflu. Però la realitat concreta que viu el Sant Pau Sport Club ens ha de fer pensar que l’accés als centres de salut física estan limitats al poder adquisitiu i que són molts els ciutadans que no gaudeixen de les mateixes oportunitats que més afortunats. En aquest sentit, el Sant Pau no només és necessari, sinó que ens explica una història que es repeteix i que hauria de ser explicada al vestíbul i a la façana per recordar-nos d’on venim i a on anem.

*

Podeu trobar la història dels banys públics de Barcelona i d'altres històries urbanes de la ciutat al llibre Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)

Una guia de Barcelona de 1847 i un retrat dels barcelonins

La plaça Nova en un gravat de

Joaquín Mosterini (1830-1860)

La casa de l'Ardiaca va inaugurar el novembre de 2011 l'exposició "Barcelona a mà. Guies urbanes, 1776-2004", una part del material que conserva l'Arxiu Històric de la Ciutat. Una exposició que anava des de les primeres guies que aportaven només dades pràctiques, a les guies que inclouen informació històrica i tot allò que no poden deixar de visitar els turistes o, fins i tot, els mateixos barcelonins, que sovint són els qui més desconeixen la seva ciutat.

A Bereshit ja havíem publicat el suplement que en forma de guia La Vanguardia va dedicar a la Barcelona de 1808 (publicat el 31 de desembre de 1904),  i avui parlarem de la Guía de Barcelona para 1847 (Barcelona: Imprenta de La Fraternidad, de José Pont y Campins), que la Universitat de Toronto ha posat a la xarxa, en accés lliure, i que està signada i prologada per Miquel Dubà i Navas. Aleshores Barcelona encara era tancada dins les muralles i la ciutat i els barcelonins tenien l'aspecte que podeu veure al gravat que encapçala aquest apunt. Tot just feia cinc anys que s'havia instal·lat l'enllumenat de gas a Barcelona (1842), que feia possible passejar de nit per places i carrers, entre ombres i penombres. Fins aleshores l'única il·luminació de la ciutat eren els fanalets d'oli, que des de 1752 substituïen les teieres de ferro forjat que cremaven fustes resinoses, com les que es conserven a Santa Maria del Mar o la plaça del Rei.

Teiera de la plaça del Rei

Aquesta guia, com les poques guies que es van publicar fins aquella època, ofereix dades útils: "contiene cuanto puede ser útil á los forasteros y habitantes", avisa la portada. Més enllà d'unes "costumbres barcelonesas", la resta de la guia és un nomenclàtor de la ciutat, un vademècum de noms i adreces d'escoles, jutjats, farmàcies, mercats, cases de banys, consolats, presons o jutjats; llistes de militars, notaris, metges o professors; i un manual de pesos i mesures, tarifes de correus o de transport, entre molta d'altra informació "útil" que, si més no, ens informa de dades de les quals, d'una altra manera, no n'hauríem tingut coneixement perquè tenen data de caducitat.

El mateix any, Antoni de Bofarull publicava la Guia-Cicerone de Barcelona (Barcelona: Imprenta del Fomento,1847), que amb el subtítol  "o sea viajes por la ciudad con el objeto de visitar y conocer todos los monumentos artísticos", res té a veure amb la guia que ens ocupa, perquè no porta gaire informació "útil" per als viatgers i sí, en canvi, informació històrica, artística i cultural, la qual cosa la converteix en pionera de les guies urbanes descriptives, com molt bé ens explica & Piscolabis librorum a l'article "Petit assaig entorn de les primeres guies de Barcelona (s. XIX), una visió de com ens vèiem".

Però si aquesta guia "para 1847" ha arribat fins les pàgines de Bereshit i ara us l'ofereixo és pel pròleg. Miguel Dubá y Navas, mort el 1887, va escriure l'assaig Instrucciones de antropologia y pedagogía (1863), i en els dos fulls en què presenta la guia i alliçona el lector, l'autor no desaprofita l'ocasió de posar en pràctica els seus coneixements acadèmics per fer una anàlisi de la personalitat dels barcelonins i dels costums de la ciutat (no oblidem que Barcelona encara estava tancada entre muralles i assolada per les epidèmies), amb uns detalls i tòpics que avui serien políticament incorrectes per les comparacions que fa amb altres ciutats de l'Estat. Paga la pena llegir-la com a exercici de retòrica i per veure com Miquel Dubà i Navas és capaç de resumir en dos fulls dos mil anys d'història barcelonina i de comprimir el que Bofarull fa en 280 pàgines. A més, el text té uns ressons actuals de queixes antigues que faran gràcia a qui tingui oïda fina (l'ortografia i la puntuació del text són les de l'original). Al final de l'apunt, si us ve de gust, podreu fer un cop d'ull a la guia sencera.

Barcelona

Lector, en esta población como en todas, hay todo lo que espresa su Guia y otras muchas cosas que aunque ciertas y verdaderas no se espresan ni publican. Ello es lo cierto, que el siglo marcha y que su marcha pasando de acelerada, llega á rápida y es violenta, asi es, que una población de mas de 100 mil fuelles pulmonares, ha de contener de toda clase de gentes con todo género de inclinaciones. Ya me entiendes, y si no me entiendes, tampoco entenderiades lo demás que digese solapado y encubierto, conque figúrate lo que te plazca; pero ten por cierto, que los habitantes de Barcelona son generalmente dóciles y morigerados con el trabajo, sin que se tengan que lamentar crímenes horrendos cometidos contra las personas y las propiedades, esto no es decirte, que vivas desprevenido, es advertirte que en Barcelona no hay tantos vagos, como en Madrid, ni tantas desgracias como en Sevilla y Zaragoza, ni tantos contrabandistas como en Málaga, ni tanta propensión á las armas de Albacete como en Valencia.

Aquí, si te tardan en ofrecer, te serán ciertos en cumplir y cree, que es pueblo en que se ofrece lo que se ha de dar, se padecen las enfermedades reinantes, de quejarse los caseros de los inquilinos y maldecir los inquilinos á los caseros y todo lo demás que observarás y verás te atestiguará que reúne Barcelona una mina inagotable en el ingenio industrial de sus habitantes y que con justa razón la llamaron Perla de la Corona de España, pues aunque poco ayudada por los cálculos de nuestros celebérrimos economistas, parece que se anima á hermosear un tanto sus fachadas y que mejorando sus productos acrece en industria y en población, hinchándose entre las murallas que la ciñen y al parecer como queriendo rebentar, si bien mas parece apetecer que por medio de disposiciones gubernativas se alegen de sus muros los establecimientos colosales que la ocupan. Esta es Barcelona, su historia y sus visicitudes se hallan largamente descriptas en el Diccionario Geográfico histórico que se publica en Madrid por el Sr. D. Pascual Madoz, alli remito al lector si tiene curiosidad y la desea satisfacer, porque para que el precio no sea alto, es menester que la Guia marche con el siglo, y el siglo no corre, vuela, y temo que perdiendo el equilibrio se desplome, si es que pende de algo , en cuyo caso, como Barcelona es en España la que va á la par del siglo, no seria la última en padecer esa enfermedad moderna que llaman Pauperismo y la cual presenta síntomas de sufrir á impulso de sus mismos adelantos.

Guia de Barcelona (1847) from Enric H. March

Concha Piquer i el cinema sonor

El més d'octubre de 2010 es descobria a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units un cel·luloide d'11 minuts interpretat per una Piquer adolescent, i datat el 1923. És sonor. Quatre anys més antic que El cantant de jazz (1927), d'Alan Crosland, interpretat per Al Jolson, i on apareix, també, Concha Piquer. Així, doncs, aquesta cinta es converteix en la pel·lícula sonora més antiga del cinema. Dirigida per Lee DeForest, va ser estrenada al cinema Rivoli de Nova York, el 1923. La cantant valenciana havia anat als Estats Units de la mà del mestre Penella sent una noia de només 16 anys. Va començar cantant en els entreactes i va arribar a posar mig despullada. Hi va residir cinc anys i s'hi va acabar fent un nom.

Deixo un fragment de la cinta, extret de la mediateca de RTVE. En aquella època no sé quin valor podia tenir aquesta actuació. Avui resulta còmica. Al Nova York dels anys 20 deuria resultar exòtica per uns americans que buscaven rareses antropològiques per Europa. És un document històric, en definitiva; i aquest és el valor que li hem de donar. Esperem que ningú tregui banderes al carrer. Són veus d'altres mons.

Concha Piquer és una de les reines de la copla, un tipus de cançó lleugera nascuda durant la dècada de 1920, amb una estructura semblant a la del romanç i d'arrel popular, que durant el franquisme va patir també l'apropiació indeguda d'allò que se'n deia "canción española".

La de la Piquer és una d'aquelles veus, com la de Machín, que formen part de l'educació sentimental d'unes quantes generacions. D'aquelles generacions que, abans no arribés la televisió o durant els seus primers anys d'existència, teníem la ràdio com a únic mitjà d'informació, formació i oci; i de propaganda del Règim. Les veus dels cantants, dels locutors, dels actors de radionovel·les, dels anuncis... La llista seria interminable: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Bobby Deglané, Juan de Toro, Joan Viñas, Julio Varela, José Luis Barcelona... Veus també d'uns altres temps, d'uns altres mons. De la memòria.

La ràdio sonava a la cuina, als balcons, a les eixides, als patis. Era impossible negar la seva existència:  acabava formant part de l'ambient com l'aire que es respirava, com l'olor del sabó de Marsella o del zotal.

Les oliveres de Sant Martí de Provençals

El Pla de Barcelona l'any 1000, amb els camins romans (blau marí)

i medievals (marró), i els torrents i rieres principals

Font: Taedium. Grup de recerca d'història medieval

i innovació docent universitària (UB)

Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració

d'en Jordi Marín i en Magí Badia, fills de Sant Martí de Provençals;

del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, del qual sóc membre;

i d'El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada,

protagonistes del final feliç de la història que trobareu a continuació.

Camins antics i fronteres

Tots els camins antics que travessaven el Pla de Barcelona, alguns d’ells d’origen iber i romà, han deixat alguna traça sobre la trama urbana de la ciutat. Alguns sobreviuen fragmentàriament, sovint en forma de passatges dins les mançanes de la perifèria de l’Eixample; d’altres han quedat fossilitzats en els carrers de la ciutat i se n’ha oblidat l’origen. El mateix ha passat amb els torrents i les rieres. En el millor dels casos, n’ha sobreviscut el nom com a relíquia del passat. D’aquest vestigis ens en parlen sovint en Peter Cowley a Pla de Barcelona i Carme Martín a Memòria dels barris. Amb en Peter, més d’un cop ens hem posat el barret d’explorador i hem anat plegats a fer treball de camp i a parlar amb els qui encara guarden memòria (cada cop en són menys) de quan la ciutat era un territori interromput per accident geològics (com el Graó Barceloní i els turons), recs, horts i terres de ningú, i per aquests camins i torrents, que en molts casos feien de frontera entre els antics pobles del Pla i les seves barriades, abans no fossin annexionats a Barcelona.

En el plànol adjunt podem veure aquests camins de l'Antiguitat, les rieres i els torrents principals, turons i altres accidents geogràfics (llacunes, aiguamolls, topònims antics, esglésies i parròquies que esdevindrien municipis en el tombant dels segles XVIII-XIX. La línia de costa és encara molt endins. A l'esquerra, sota Montjuïc, l'aigua arriba fins la plaça Cerdà; al mig, Santa Maria de les Arenes (Santa María del Mar és del segle XIV) és vora la platja, i una petita badia fa de port natural gràcies als bancs de sorra producte de la deriva del riu Besòs davant del que serà el Pla de Palau; i a la dreta, les maresmes insalubres de Sant Martí ocupen només la meitat de les terres que conformaran el litoral segles endavant.

Fotografia aèria parcial del Camp de l'Arpa

del Clot i del Guinardó, cap a 1950(CEFTA)

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Com s’intueix pel títol de l’article, vull parlar d’oliveres, però abans d’anar a collir olives vull que posem la mirada sobre un lloc concret d'aquesta plana, a tocar dels contraforts del Collserola, com ens mostra la fotografia aèria que us adjunto, feta per la Compañía Española de Vuelos Fotogramétricos Aéreos (CEFTA), entre finals dels 40 i principi dels 50. Com ja hem fet altres vegades, mirarem el sòl que trepitgem i ens preguntarem per què els carrers segueixen un determinat traçat i si els espais no urbanitzats ens diuen alguna cosa del seu passat. És un dels jocs que ens permet la construcció d’una ciutat, Barcelona, cosida als límits dels antics pobles del Pla per la trama ortogonal de l’Eixample, de carrers rectilinis que poca cosa ens diuen del que hi va haver abans no s’hi construís. Bé, de fet, hi ha molt més que no pas ens pensem, però avui no toca parlar de l’Eixample, sinó d’una part de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, un indret ple d’història.

A la fotografia aèria es delimita la zona central que separà (o uneix) els barris del Guinardó (a dalt, a la meitat dreta; antic barri de Muntanya del Clot), el Baix Guinardó (a dalt, a la meitat esquerra; fronterer amb Gràcia), el Poblet (a baix, a l’esquerra; avui barri de la Sagrada Família) i el Camp de l’Arpa del Clot (a baix, al centre i la dreta).

Si ens fixem en els camins marcats en color groc, veurem ràpidament que fan de fronteres naturals entre aquests barris. No hi hem marcat els torrents, que feien de camins quan anaven eixuts, perquè abans de la segona meitat del segle XIX no separaven cap nucli de població. En tot cas, el torrent de Milans, que baixava sinuosament entre els carrers de Cartagena i Castillejos, partia el Guinardó i separava el Poblet del Clot. I el torrent d’en Melis (el recorda el carrer que baixa entre els jardins del Doctor Pla i Armengol del Mas Ravellat-Pla i el camp del Martinenc, sobre l’Hospital de Sant Pau) unia el Guinardó amb el Clot, on prenia el nom de Bogatell, avui carrer de Rogent.

La part central de la fotografia, circumscrita dins d’un pentàgon irregular, no va ser urbanitzada fins molt tard, al tombant del segle XX, amb l’excepció del número 13 del passatge del Dos de Maig (1876). La raó és que tots aquests terrenys pertanyien a l’indià Josep Xifré Casas, el promotor dels Porxos d’en Xifré del Pla de Palau. Xifré va adquirir el 1833 el Manso Soley o Torre Milans a Sant Martí de Provençals, amb terres de cultiu i vinyes que pertanyien a altres masies, com les de Can Miralles i Can Miralletes, del segle XVII, totes dues propietat d’en Pere Miralles i aquesta última encara dempeus. La porta principal de la finca estava situada al camí d'Horta (Fresser) i un camí conduïa cap a la Torre Xifré, situada dins l’actual Hospital de Sant Pau, construït en els terreny comprats a Xifré, que es recordat al barri amb el carrer que du el seu nom.

Camí de la Travessera i ruïnes de Can Milans o Torre

d’en Xifré, durant les feines d’enderroc de la masia

Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

El camí de la Travessera és l’antiga Via Subteriora o Francisca, probablement anterior a la romanització del Pla, el qual travessa de punta a punta, i que es correspon fossilitzada amb les travesseres de Gràcia i les Corts, a Barcelona; Collblanc i Antiga Travessera, a l’Hospitalet de Llobregat; i ja dins d’Esplugues de Llobregat, a través del carrer de Sant Mateu (carrer principal de l’antic Raval del mateix nom, escapçat per l’autopista) connecta amb el ramal de la Via Augusta que venia de Barcino i en conserva el nom; l’autèntic, no pas com la Via Augusta de Barcelona que res té a veure amb aquest camí romà sinó que és el resultat de la cobertura del Carril, el pas per on circulava a l’aire lliure el tren de Sarrià.

A la part de baix, trobem el camí d’Horta, que comunicava aquesta vila amb Barcelona des del Portal Nou (davant de l’Arc de Triomf), on ben a prop, a l’illa formada pels carrers Roger de Flor, Alí Bei, Nàpols i Ausiàs March, en sobreviu un tram integrat en un jardí interior públic. Al Clot pren el nom de carrer de Freser, i al seu voltant hi van créixer les primeres cases del Camp de l’Arpa. Moltes d’aquestes cases han desaparegut i les altres ho faran quan s’acabi d’eixamplar aquest carrer. Als extrems del camí dins del barri, però, se’n conserven miraculosament dos nuclis: les casetes dels passatges Pau Hernández i León, al carrer de Cartagena, entre Rosselló i Provença; i algunes de les Cases Boada, entre Trinxant i les Navas de Tolosa.

El Camp de l'Arpa a principis del segle XX. El torrent del Bogatell i

el camí d'Horta (a baix), Can Pere Miralles i Can Miralletes

(centre de la imatge) i els torrents convertits en camins

El camí d’Horta segueix aproximadament per l’actual passeig Maragall (un tram original l’hauríem d’anar a buscar al carrer de la Garrotxa, nom antic també del tram inicial del passeig) i es troba amb la Travessera, que gira cap avall després de desaparèixer dins l’Hospital de Sant Pau. Aquest gir permetia enllaçar la Travessera amb el camí de Dalt per l’actual passatge de la Travessera. El camí de Dalt permetia enllaçar amb la Travessera i el camí d’Horta a l’alçada del carrer de la Muntanya (el tram superior es diu carrer de l’Eterna Memòria), i era la via que comunicava Barcelona amb Sant Andreu de Palomar. El primer tram del camí de Dalt dins del Camp de l’Arpa del Clot s’havia dit carrer del Carme, i ja dins de l’actual barri de Navas i de la Sagrera es diu Concepció Arenal. Més enllà de la Riera d’Horta (avui, Dublín / Rovira i Virgili), però, a la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu, era conegut pels andreuencs com a camí de Barcelona o de Dalt per diferenciar-lo del carrer Gran, antiga Via Augusta, que va canviant de nom a mida que s’apropa a Barcelona abans d’entrar pel Portal Nou: Sagrera, Clot i carretera de Ribes, nom que recupera a la Trinitat Vella. Després del carrer Ignasi Iglésias, el camí de Dalt es confon amb la Meridiana i el recuperem a l’actual carrer Bartrina, que el connectava amb el carrer Gran a l’alçada del carrer Palomar.

Per últim, el camí de la Muntanya o del Guinardó, que puja cap amunt aproximadament per l’actual Rambla Volart, era d’antic el camí natural cap al turó de la Rovira, tot girant cap a la dreta a l’alçada de l’actual carrer Flors de Maig i prenent el camí Antic del Guinardó, que encara es conserva tot passant sota el Mas Guinardó. Al turó hi naixien els torrents d’en Melis i de la Guineu, i els martinencs hi pujaven per anar a les fonts del Cuento, d’en Fargues i de la Mulassa. Durant la primera dècada del segle XX, Salvador Riera, a qui tornarem a veure més endavant, ven les terres del vessant de Sant Martí a l’Ajuntament de Barcelona deu vegades més cares que el preu que ell en va pagar, i s’urbanitza el Parc del Guinardó.

Torres, masos i masies

Després de veure i descriure aquesta trama i important cruïlla de camins, a la foto hi veiem marcats els punts amb les masies que hi havia vora aquestes vies de comunicació. Ja hem vist la Torre Xifré, antic Mas Milans (segle XVII), propietat, com explica Carme Martín, d'Antoni Lacavalleria de Moix i Dulasch, qui el 1712 la va vendre a Segimon Milans i cinc generacions després Francesc de Milans i Duran la venia a Josep Xifré. També hem parlat de Can Miralles i Can Miralletes, i ara ens toca parlar de les masies que envolten la cruïlla de camins, envoltades de camps cultivats, i el terreny que a la fotografia està marcat amb color vermell i que segurament haureu deduït que és el lloc cap a on us vull dur.

Les restes de Can Ferrer, la dècada de 1970

Carles Capdevila (AFB)

Can Ferrer estava situat a la cantonada del passatge de la Travessera amb el camí d’Horta, però controlava el triangle format per tots els camins d’aquella important via de comunicació, a l’extrem del Camp de l’Arpa. Aquest lloc privilegiat convertia la masia en parada obligatòria de viatgers, carreters i de les bugaderes d’Horta, i feia d’hostal i d’abeurador de cavalls i mules. L'octubre de 1935 va ser convertida en el Grup Escolar Catòlic del Camp de l'Arpa, però la guerra i la postguerra la van anar degradant a mida que era absorbida per la urbanització, i va ser enderrocada el darrer terç del segle XX.

El Mas Viladomat, cap a l'any 1900

Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó

El Mas Viladomat, situat entre el camí de la Travessera (avui Sant Antoni Maria Claret) i el camí de la Muntanya (avui Rambla Volart), va ser construït sobre uns terreny comprats per Segimon Viladomat el 1732 i que a mans del darrer propietari, Salvador Riera (1896), s’estendrien fins al Mas Guinardó, la finca que acabaria donat nom al barri, i el turó de la Rovira, ambdós propietat també de Riera (1894). Acabada la guerra, amb el Guinardó ja urbanitzat i el patriarca mort (1916) la família Riera va vendre el mas a la Caixa, que va enderrocar l’edifici i hi va construir l’actual polígon d’habitatges, inaugurat l’any 1949.

Can Garcini i camps de conreu, l'any 1914. Felip Capdevila

Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó

Can Garcini encara és dempeus gràcies a la llarga lluita veïnal. Construïda a principi del segle XVII, aquest mas convertit en torre senyorial és situat entre els carrers Xiprer, Escornalbou i el passatge Garcini. Els Alòs-Moner i Dou, provinents d’importants famílies barcelonines amb palaus al carrer de Sant Pere Més Baix i propietaris de la torre des de mitjan segle XIX, hi van viure fins l’any 2010, moment en què van vendre-la a la inefable constructora NyN. Avui és patrimoni públic.

Ca l'Aloi des del camp d'oliveres, l'any 1934

Arxiu Família Sindreu

Ca l'Aloi tenia la façana principal mirant cap al carrer Guinardó, on avui hi ha la plaça del Taxi, i els passatges Aloi (conegut popularment com de les Onze Cases), Constància i Capella (abans Porvenir) són el resultat de la parcel·lació de les terres feta pels propietaris a principi del segle XX. El conjunt, aïllat de la resta per camps de cultiu, va tenir l’aspecte d’un petit poble fins a la dècada de 1930.

Les oliveres de Sant Martí

Al centre gairebé geomètric d’aquestes quatre masies i torres hi ha, marcat en vermell, un solitari camp, últim reducte rural d’aquest món desaparegut que acabem de descriure en el moment en què es va fer aquesta fotografia. Si ampliem la imatge i hi posem atenció, hi veurem uns quants arbres i una caseta de pagès feta de fusta. Avui, en aquest xamfrà de la Rambla Volart i el passeig de Maragall hi ha construïts uns habitatges, construïts a principi de la dècada de 1970, i una benzinera. Probablement, el terreny pertanyia al Mas Viladomat.

Aquests arbres són les oliveres esmentades al principi de l’article, i de les quals hem tingut coneixement gràcies al bon amic Jordi Marín, que ens ha posat en contacte amb el propietari. Van ser en aquest petit terreny al peu del camí d’Horta fins 1955, any en què va caler desfer-se d’elles per vendre el solar. Les va comprar en Pau Badia, veí del Camp de l’Arpa, que tenia amistat amb el propietari del terreny, per trasplantar-les a la finca que la família Badia té a Banyeres del Penedès i on des de fa 65 anys produeixen un bon oli d’oliva.

Les oliveres de Sant Martí de Provençals als

camps de vinyes de Banyeres del Penedès

Però la vida de les darreres oliveres productives de Sant Martí de Provençals perilla. El pagès que se n’ha cuidat fins ara, juntament amb unes quantes hectàrees de vinya, es jubila i el nou pagès que en continuarà l’explotació del raïm necessita el tros de terra on son les oliveres, una faixa de terreny entre un camí i la vinya, per poder fer la verema de manera mecanitzada.

En Magí, net de l’avi Pau i propietari d’aquestes oliveres martinenques de més de tres-cents anys, les cedirà amb molt de gust a qui les vulgui recuperar i trasplantar. En cas contrari, el pagès les tallarà per guanyar terreny per a la vinya i el pas de la maquinària.

Restes de la necròpolis tardoromana del carrer Mas Casanovas, l'any 1931

Qui sap si aquestes oliveres són filles d’una vil·la romana establerta en aquest nus de comunicació tan important, cultivat des de l’Antiguitat. Sense anar més lluny, a només cinc-cents metres d’aquí, la zona delimitada per l’extrem de l’Hospital de Sant Pau tocant als carrers de Cartagena i la Ronda del Guinardó, aprofitant una terrassa calcària que formava un petit talús, ha estat habitada des del neolític i hi ha restes iberes (un forn de ferro), romanes (una necròpolis) i medievals, fins arribar a l’època moderna, quan es va construir el Mas Casanovas, enderrocat per construir l’hospital. Però els assentaments humans no van acabar aquí. L'any 1920, sobre la terrassa calcària abans esmentada, s'hi va formar un nucli de barraques, que va ser enderrocat l'any 1974 per obrir la ronda.

Poblat iber i sitges del turó de la Rovira

I dalt del turó de la Rovira, als carrers Marià Labèrnia, Labèrnia i Panorama, un poblat iber laietà dels segles VI-I aec (hi ha restes de torres, muralla, habitacions i sitges) dominava la plana martinenca fins al mar, la vall d’Horta, els camps de blat i ordi i els camins, abans no arribessin els romans. Penseu-hi quan passegeu per aquests carrers del Camp de l'Arpa del Clot i del Guinardó.

[Actualització desembre 2020]

Així estaven les coses l’estiu de 2020. Érem conscients que tornar-les a casa, a Sant Martí de Provençals, semblava una utopia. El cost del trasllat és alt i el valor sentimental no és un argument prou sòlid, i menys en temps de crisi com els que corren. Amb tot, vam fer pública la notícia i la petició a les administracions pertinents.

Abans de la tardor, El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada recollia la nostra proposta. La Carme Martín li feia arribar l’article al Juanjo Fernández, que immediatament viatjava cap a Banyeres del Penedès, es posava en contacte amb en Magí, aconseguia que TV3 en fes un reportatge i proposava el rescat de les oliveres a l’Ajuntament de Barcelona, el qual va acceptar, el desembre de 2020, que les oliveres tornin a Sant Martí de Provençals.

"Banyeres del Penedès, crida per salvar de la tala oliveres centenàries",

reportatge de TV3 emès el 18 de desembre de 2020 al Telenotícies comarques

[Actualització febrer 2021]

Després de diverses gestions, l'Ajuntament acceptava el pressupost del trasllat de les oliveres, i el 26 de febrer de 2021 eren replantades a la Ronda del Guinardó, darrere de l'Hospital de Sant Pau, allà on va ser descoberta la necròpolis tardoromana i a només 800 metres del lloc original. Tot i que ara el Guinardó pertany al Districte d'Horta-Guinardó, des del punt de vista històric les oliveres tornen a Sant Martí de Provençals. Vegeu el reportatge a Betevé.

D'esquerra a dreta, Magí Badia, propietari de les oliveres; Enric H. March (Taller d'Història

del Clot-Camp de l'Arpa), la representant del Districte d'Horta-Guinardó i Juanjo Fernández

(El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada),

el dia del trasllat de les oliveres al Guinardó

Parcs i jardins de la Barcelona del segle XIX

Fragment del diorama del passeig de l'Esplanada

Josep Mestres i Cabanes (1898-1990)

Museu d'Història de Barcelona

Dins de muralles

Fins a la construcció del primer jardí públic, el de l'Esplanada, el lloc habitual per passejar havia estat la muralla de Mar, més que no pas la Rambla, que hauria d’esperar que desapareguessin les muralles per convertir-se en un veritable passeig. El 1802 s'inaugurava el passeig de l’Esplanada, que oficialment es deia passeig de Sant Joan i començava al passeig de la Duana (actual avinguda del Marquès de l'Argentera) i continuava paral·lel entre la Ciutadella militar i l'actual carrer del Comerç fins arribar prop de l'actual placeta del Comerç, davant del baluard del Portal Nou. D'aquest primer jardí públic només en queda la Font d'Hèrcules, que l'any 1928 va ser traslladada al passeig de Sant Joan amb Còrsega. Més tard, el 1816, es construïa el Jardí del General davant de l’estació de França, just on començava el passeig de l’Esplanada.

Jardí del General

Dibuix de Dolors Anglada Sarriera

El passeig de Gràcia

Cap a mitjans segle XIX, fora de la Barcelona antiga, tant abans com després de l'enderroc de les muralles, aviat hi van créixer parcs i jardins públics i privats, que afegien a les fonts, a l'ombra dels arbres i a l’espai de passeig, sobretot a l'estiu, espectacles de teatre, dansa, concerts, atraccions de fira i quioscos de refrescos. No es va triar un lloc qualsevol, sinó l'antic camí de Jesús, d'aspecte quasi rural, flanquejat per horts i cases d'hortolans, que era la via principal per anar de la vila de Gràcia fins a Barcelona, per on s'entrava a través del portal dels Orbs o de l'Àngel. Aquest camí, que primer va ser via romana cap el Puig de l'Àguila (Collserola) i el Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès), i que després seria el passeig de Gràcia (1820), rebia el nom de la Font de Jesús, situada sota l'actual carrer Aragó. El 1427 s'hi va construir el Convent de Jesús, destruït durant la Guerra del Francès, i al seu voltant hi va créixer un raval. El primer projecte d'urbanització, ideat per l'Ajuntament liberal de la ciutat, data de 1821 i fou obra de Ramon Plana.

Aquesta Font de Jesús va ser, segurament, el primer espai enjardinat d'aquest passeig transitat des de l'antiguitat, i on van començar a florir els primer parcs i jardins fora muralles. Tenia una font d’aigua fresca i a l’estiu s’hi obria un berenador on s’hi podia prendre xocolata i refrescos, com descriu Manuel Saurí a Manual histórico-topográfico estadístico y administrativo ó sea Guía general de Barcelona (1854). Fins l'enderroc, el 1863, també hi havia el cementiri del convent, que el dia de Tots Sants atreia molts barcelonins que sortien de la ciutat pel Portal de l'Àngel, on s'instal·laven les primeres castanyeres de la temporada.

La Font de Jesús en el

centre del plànol

Els Jardins de la Nimfa (1848-1862) estava a l'illa de passeig de Gràcia, Aragó, rambla de Catalunya, València, i disposava, a més del teatre, d'un espai a l'aire lliure per a concerts i ball, i una caseta de tir, entre d'altres atraccions (Saurí, 1854). Just a l'Illa de sota, entre Aragó i Consell de Cent, hi havia els Jardins del Tívoli (1949-1875), que també tenien teatre i que després s’instal·laria definitivament al carrer Casp.

El Criadero, situat a la dreta del passeig aproximadament a l'alçada de la Gran Via, era un jardí parcel·lat per a la cria d'arbres destinats a proveir el mateix passeig. Disposava d'una mina d'aigua fresca que atreia gent tant a l'estiu com a l'hivern, i d'un quiosc de cafès, refrescos i gelats (Saurí, 1854). En aquest mateix lloc s'hi va construir el Prado Catalán (1864-1884; passeig de Gràcia, Casp, Pau Claris, Gran Via). Tenia tres teatres, un d'ells d'estiu, el Teatre Espanyol (1870-1900), i en els jardins hi havia atraccions. L'any 1884 s'hi van construir les noves instal·lacions del Teatre Novedades, que des de 1869 havia estat a la cantonada de la ronda de Sant Pere.

Els Camps Elisis (1853-1873; passeig de Gràcia, Aragó, Rosselló, Roger de Llúria), projectat per Josep Oriol Mestres, va ser el primer parc d’atraccions. Hi havia teatre, sala per a balls i concerts, restaurant, cafè, una fonda, una vaqueria, glorietes i estanys, una plaça per a espectacles (hipòdrom, plaça de toros, espectacles gimnàstics i circenses), una muntanya russa, gronxadors, cavallets i altres atraccions. Només en queda com a testimoni el passatge dels Camps Elisis, situat a l'illa de passeig de Gràcia, Mallorca, València i Pau Claris. En el seu lloc, aprofitant part dels jardins, s'hi va alçar el Teatro Lírico-Sala Beethoven (1881-1900).

Els Jardins d’Euterpe (1857-1861; passeig de Gràcia, Gran Via, València, rambla de Catalunya), on hi actuaven els Cors de Clavé. El nom li venia d'una estàtua de la deessa Euterpe de Jeroni Suñol que presidia el jardí, com explica Dolors Monserdà a la novel·la La fabricanta (1904). Com la resta de jardins d'estiu, a les zones de passeig s'hi afegia un cafè, saló de ball, local per a concerts i altres atraccions.

D'aquell món de jardins, fonts i teatres no en queda res. Un passatge entre València, Mallorca, Llúria i el passeig ens recorda els Camps Elisis, i un passatge en el número 24 del passeig de Gràcia ens porta a l'indret on hi hagué el Teatre Espanyol, enderrocat el 1900.

 Els jardins del Tívoli i Euterpe, El Criadero

i els Camps Elisis (plànol de 1855)

Parcs, muntanyes i atraccions

Ja fora del passeig de Gràcia, avançat el segle i després d'enderrocar la Ciutadella militar, es construïa el Parc de la Ciutadella (1888), primer parc públic de la ciutat, que va ser construït com a recinte de l'Exposició Universal, i que entre 1911 i 1920 va acollir les atraccions Saturno Park. I ja en el segle XX, a l'actual avinguda de Pau Casals, a Sant Gervasi de Cassoles, s'urbanitzava el Turó Park (1912), que naixia com a parc d’atraccions. Com a tal va tancar el 1929 i no va tornar a obrir fins 1934, any en què l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí el va redissenyar com a parc i jardí.

El Turó Park ocupava una extensió més gran que l'actual

(plànol de 1920)

Pel que fa a les muntanyes, el Tibidabo va començar a ser urbanitzat a partir de 1889, any en què el doctor Salvador Andreu va fer construir l’avinguda que primer va dur el seu nom i després el de la muntanya. El parc d’atraccions va ser inaugurat el 29 d'octubre de 1901 juntament amb el Tramvia Blau i el funicular, però les primeres atraccions no van començar a funcionar fins al 1905: els miralls deformants, telescopis i binocles per observar la ciutat, els primers autòmats, gronxadors, el Tir Flobert, jocs de bitlles o l’estació de coloms missatgers.

L'any 1911 el Casino de la Rabassada, projectat per Andreu Audet i Puig, ampliava el Gran Hotel construït l'any 1899 i s'hi construïa un parc d'atraccions monumental, inspirat en els grans parcs que existien a ciutats com Londres, Nova York o París. A més de la monumentalitat del casino, les atraccions com el Cake Walk Building, el Palais du Rire o el Feu de Boules tenien la mateixa grandiositat. Però l'atracció que sobresortia per damunt de totes era la muntanya russa, l'Scenic Railway, que feia 2 km de longitud i salvava desnivells de 25 m d'alçada, circulant pel bosc que envoltava el casino i per passadissos soterrats. Situat a l'altre costat del Tibidabo, anant cap a Sant Cugat, s'hi accedia des de Barcelona en tramvia, i del casino i d'aquell parc monumental només en queden ruïnes arqueològiques amagades pel bosc.

Si el Turó Park, el Tibidabo i el casino eren territori de la burgesia, Montjuïc era el lloc d’esbarjo habitual de les classes populars que hi feien les tradicionals fontades, on entretenien els diumenges menjant i ballant a l’aire lliure. No va ser fins l’Exposició de 1929 que la muntanya va ser urbanitzada i s’hi van començar a construir els primers jardins. Durant l’Exposició hi va haver el Parc d’Atraccions de la Foixarda (1929-1930), i un cop clausurada a principis de 1930 es va inaugurar el Maricel Park (1930-1936) a la zona situada entre Miramar i l'estació del funicular. Amb l’esclat de la Guerra Civil el parc va tancar i no va ser fins l’any 1966 que no es va inaugurar el modern Parc d’Atraccions de Montjuïc, que va tancar les seves portes el 1998 (vegeu el vídeo de l’últim dia) i va ser reconvertir en els Jardins Joan Brossa després d’eliminar totes les atraccions i deixar només alguns elements testimonials.

No ens estenem més en la descripció dels parcs i les muntanyes amb atraccions. Si en voleu saber més podeu llegir el meu llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)

Palau de la Generalitat: de Troia a Barcelona, passant per Tarragona

Gravat del Palau de la Generalitat, entre 1842-1846

Antoni Roca. AHCB

Si fem una volta al perímetre del Palau de la Generalitat ens adonarem fàcilment que el conjunt és format per edificis d’origen i períodes ben diversos. Tot i que els impulsors de la construcció no n’eren conscients (això de la memòria històrica és molt recent i antigament la gent es deixava dur per la inèrcia de la tradició), la localització de la seu del Govern de Catalunya (i de l’Ajuntament) no és casual. Ens trobem dins del fòrum de Barcino, al centre polític i religiós de la ciutat romana, al voltant dels carrers principals, el Cardo Maximus (Llibreteria - Call) i el Decumanus Maximus (Bisbe – Ciutat – Regomir), i a pocs metres de l’element representatiu més important: el Temple d’August, del carrer del Paradís. Durant més de dos mil·lennis, les institucions polítiques de Catalunya i Barcelona (amb algunes excepcions) no s’han mogut de lloc.

La Diputació (Deputació, en el llenguatge de l’època) del General va ser la representació amb caràcter permanent del General o Generalitat de Catalunya, entesa, en el context històric medieval, com a la universitat o comunitat dels súbdits del monarca de la Corona d'Aragó en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya, als qual l’any 1410 s’hi va afegir voluntàriament la Val d’Aran, territori de senyoria reial autònom, que contribuïa a l’erari de la Diputació a canvi de protecció militar.

La Diputació del General va ser el resultat d'un procés històric gradual entre finals del segle XIII i el segle XIV. A la Cort de Barcelona celebrada el 1283 sota la presidència del rei Pere el Gran es va establir que el sobirà no podia promulgar constitucions ni exigir impostos generals sense l'autorització dels tres estaments o Braços -el militar, l'eclesiàstic i el reial o popular- reunits en Corts. Arran de la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364-1365 es va establir de forma estable aquesta institució, privativa de Catalunya, amb seu a la ciutat de Barcelona i residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de la Casa de la Generalitat.

Entramat de cases i carrers del Call sota

el Pati dels Tarongers, l'any 1910

Abans d’anar on volem arribar, farem un breu resum del que veiem a simple vista. La façana del Palau de la Generalitat és un afegit de finals del segle XVI a l’edifici original, construït sobre les cases i la Sinagoga Poca del Call jueu compreses entre els carrers de la Font (Sant Honorat) i del Bisbe. La resta del Call Major s’estenia fins a la muralla romana (Canvis Nou), el carrer del Call, el carrer de Sant Sever i la Baixada de Santa Eulàlia. Fins l’assalt al Call de l’agost de 1391, que va ferir de mort la comunitat jueva catalana de Barcelona, en aquelles cases hi havia viscut, entre d’altres, personatges tan importants com el financer i poeta Moixé Natan i el físic, metge i cirurgià Bonjuhà Cabrit.

Façana gòtica del carrer

de Sant Honorat

Després de la destrucció, les cases van anar a mans del canvista Pere Brunet, el qual finalment les va vendre el 3 de desembre de 1400 als diputats Alfons de Tous, Jaume Marc i Ramon Desplà per a la construcció de la seu de la Diputació del General de Catalunya. Tenia l'entrada pel carrer de Sant Honorat, que donava accés al pati gòtic (la discontinuïtat de la façana del carrer de Sant Honorat permet identificar l'afegit posterior), i arribava fins al carrer del Bisbe, on hi havia l’hort de palau.

Entrada gòtica a l'antic hort del palau, cap a 1920

El pont del carrer del Bisbe que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges (grup heterogeni d'habitatges, antigues residències canonicals unificades i modificades a la dècada de 1920) és neogòtic flamíger, obra de Joan Rubió i Bellver i bastit entre 1923 i 1928, i per tant no té res a veure amb el palau original.

El pont del carrer del Bisbe en

construcció, l'any 1927

Durant el segle XV es van adquirir gradualment altres immobles: cap a l'actual plaça de Sant Jaume unes cases de l'apotecari Esteve Satorre i cap a ponent fins al límit antic del Call, al carrer de Sant Sever. Les incorporacions desordenades van propiciar l’encàrrec d’unes noves obres que van acabar substituint els edificis originals pel palau gòtic que encara avui es pot veure tant pels carrers de Sant Honorat com del Bisbe. Les obres van ser encarregades a Marc Safont, un reconegut mestre de cases que hi va treballar entre 1410 i 1425.

La plaça de Sant Jaume, cap a 1820. Gravat d'Alexandre Laborde.

A l'esquerra, la font de Sant Honorat; a continuació,

el porxo de l'església de Sant Jaume

(el fossar havia estat davant)

L’any 1597 es projecta l’ampliació del Palau de la Generalitat per la banda de la plaça de Sant Jaume després d'enderrocar les cases i les escrivanies públiques que s’hi interposaven. S’encarreguen les obres a l’arquitecte renaixentista Pere Blai (Barcelona, 1553-1620), que és qui projecta la façana que veiem avui adossada al palau gòtic, i que aleshores donava al carrer de les Escrivanies Públiques. La plaça aleshores ocupava només la petita raconada entre els carrers de la Llibreteria i del Bisbe perquè la resta era ocupada fins 1823 per l’església i el fossar de Sant Jaume, el fossar vell (escurat, buit) de l’església de Sant Miquel, la Casa del Veguer i la font de Sant Honorat (traslladada aquí després de la destrucció del Call) i la Casa de la Batllia General. Els enderrocs del segle XIX van permetre, també, la construcció de la façana neoclàssica (1847) de l’Ajuntament de Barcelona, que fins aleshores tenia l’entrada principal, gòtica, pel carrer de la Ciutat (es conserva mutilada i reaprofitada fent un angle de 90 graus), i l’obertura dels carrers de Jaume I (1850) i Ferran (1840), com podem veure en el dibuix i el plànol següents.

Evolució del Palau de la Generalitat

Font: Generalitat de Catalunya

Plànol de la plaça de Sant Jaume. En blau, els edificis

que ocupaven la plaça abans de 1823. En vermell,

després de 1823. En negre, la reforma que implica

l'obertura dels carrers Jaume I i Ferran

Ja som on volíem. Si mirem la porta principal de la Generalitat, veurem que està flanquejada per quatre columnes dòriques de granit llises. Segurament mai us haureu preguntat pel seu origen perquè pressuposem que són de l’època en què es va construir la façana renaixentista. Doncs no és així. Aquestes quatre columnes són d'origen romà, datades el segle II.

D’on surten aquestes columnes? Segons explica l’epigrafista i arqueòloga Isabel Rodà, de l’Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC), els fusts haurien estat esculpits a Troia juntament amb 45 més, que s’havien de coronar amb capitells de marbre de Màrmara (Proconnesos). Aquestes columnes estan documentades a Tarragona, on haurien estat importades per formar part d’un conjunt arquitectònic d'una gran magnitud i rellevància institucional, probablement per al temple d'August del recinte de culte del Fòrum Provincial, coincidint amb l'estada de l'emperador Adrià a la ciutat l’hivern del 122 al 123. Tot plegat, catorze segles després de la Troia descrita a La Ilíada d’Homer.

Les dues columnes troianes a la porta d'entrada de la capella

del Santíssim de la catedral de Tarragona

Amb la caiguda de l'Imperi Romà algunes d’aquestes columnes van ser afegides a l’antiga parròquia de Sant Pere Sescelades, del segle XII i avui desapareguda, situada en un turó al nord del municipi de Tarragona, prop d’una pedrera i una necròpoli romanes. Quan ja amenaçava ruïna, l’any 1598 Pere Blai va negociar amb les autoritats tarragonines el trasllat de quatre columnes per incorporar-les a la nova façana de la plaça de Sant Jaume. Segons el relat de l’historiador local José Sánchez Real (Obra menor III), “El día 9 de diciembre de 1598 recibieron los cónsules de Tarragona una carta de los diputados en la que se les decía que necesitando cuatro columnas para la portalada y teniendo noticia de la existencia de algunas en Tarragona, pedían que se las cedieran”. Segons Sánchez Real, les autoritats municipals de Tarragona van accedir a la petició sempre que es mantinguessin les columnes estructurals de l’antiga església de Sant Pere Sescelades, que encara es mantenia dempeus malgrat el mal estat.

Una de les columnes troianes en el Passeig

Arqueològic, davant de la Torre de

l'Arquebisbe, la dècada de 1920

Prèviament, l’any 1582, Pere Blai ja havia aprofitat dues de les columnes per col·locar-les a la porta d’accés a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, a l'antic refetor canonical del segle XII; i d’altres columnes troianes d’aquella partida del segle II es conserven al Passeig Arqueològic i en algun parterre com a element decoratiu, com és el cas dels quatre fragments de granit que decoren la plaça de la Unesco, entre la Rambla Vella i el passeig de les Palmeres, amb vistes a l’amfiteatre romà.

Restes de columnes troianes en el Passeig

Arqueològic, l'any 2009

Abandonem la plaça de Sant Jaume. Podem triar qualsevol dels quatre punts cardinals. Jo me’n vaig pel carrer i la Baixada de la Llibreteria, encara coneguda pels barcelonins vells com a Baixada de la Presó. Arribem a la plaça de l’Àngel, l’antic Mercadal. Fins a 1839 hauríem passat per la Presó Comuna del Castell Vell construït sobre la porta romana que s’obria a la Via Augusta. Fins l’obertura de la Via Laietana, a principis del segle XX, en quedaven restes. Carrer avall, les nostres passes han ressonat dins les masmorres que encara es conserven al subsòl. El brogit de la ciutat no ens deixa sentir les veus dels reus.

Dibuix de Joaquim Olivó Formentí,

segona meitat del segle XIX

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El dibuix de Joaquim Olivó Formentí ens mostra la plaça de l'Àngel abans de la reforma de 1839. A la dreta, la porta de la Ciutat o de Santa Eulàlia amb l'estàtua de l'àngel que donarà nom a l'antiga plaça del Mercadal sobre l'aresta de la torre de la Presó Vella, construïda sobre la muralla i la torre romanes; i l'estàtua de Santa Eulàlia sobre un suport adossat a la façana de l'altre costat de la Baixada de la Presó (actualment de la Llibreteria). A mà esquerra, l'embocadura del carrer de Basea, amb la volta que portava a la Baixada de la Llet, la font i la casa del Gremi dels Mercers i la fornícula amb la imatge del seu patró, Sant Julià, darrere del balcó, tot desaparegut amb l'obertura del carrer de Jaume I.