Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dissabte, 21 de novembre de 2020

Els "Baños populares" de la postguerra

 
Vestíbul dels Baños Populares de la Ronda de Sant Pau
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense l'autorització d'Agbar


Baños populares

Tradicionalment, la higiene personal a les llars s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Som unes quantes les generacions que hem fet servir aquest sistema per a la higiene familiar a casa nostra. Els habitatges no disposaven de dutxes ni banyeres, de fet no hi havia ni tant sols aigua corrent, sinó de dipòsit; i pel que fa als vàters, els més modestos compartien una comuna, que era fora al replà. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la dècada de 1930, tot i que en els barris més populars es va allargar fins a la dècada de 1970, i encara avui hi ha llars amb aigua de dipòsit.

Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. Les primeres d'aquestes instal·lacions apareixen durant la primera meitat del segle XIX. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

Acabada la Guerra Civil i desmuntat tot l’aparell republicà que havia posat en marxa mesures tant higienistes com sanitàries, el problema de la mancava tornar a augmentar en una població que va haver de viure una postguerra plena de misèries i necessitats urgents.


Arxiu particular d'Enric H. March


Davant d’aquests problema, la política paternalista franquista va fer construir, entre l’any 1940 i 1941, els Baños populares, unes instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina, en tres llocs estratègics de la ciutat. Els primers Baños Populares es van inaugurar el 21 de novembre de 1940 a la Ronda de Sant Pau, amb la presència de l’alcalde Miquel Mateu, i els assistents van ser obsequiats amb un inefable “vino español” i van brindar per l’èxit de la iniciativa que incloïa, a més de les qüestions higièniques, incrementar l’afició per la natació esportiva. Des de 1946 fins a 1966, anys en què es va inaugurar la piscina coberta de la plaça de Floch i Torres, el CN Montjuïc va fer servir la piscina dels banys per fer-hi entrenaments i cursets de natació.



La piscina dels Baños Populares de la Ronda de
Sant Pau als anys 50 (a dalt) i el 2016 (a baix)



Els altres establiments es van construir un al carrer de la Sèquia Comtal, 4-6, en el barri del Clot, en el mateix indret on hi va haver el molí de Baix, que funcionava amb la força motriu de les aigües del Rec Comtal, i més tard convertit en el Cinematógrafo el Recreo Martinense, conegut, precisament, amb el nom popular de “el Molí”.


L'antic molí de Baix del Clot, convertit en cinema, cap a 1920-30


Tancades i en desús, les instal·lacions encara perviuen a la planta baixa dels edificis d’habitatges que formaven part de la mateixa construcció.


Vestíbul dels Baños Populares de la Sèquia Comtal
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


El tercer establiment estava a la Travessera de Gràcia, 218-220. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al C. N. Catalunya fins l’any 1970, en què l’establiment es va convertir en la discoteca Trocadero i actualment és un supermercat, però ja sense cap vestigi dels banys ni de la piscina. Només se'n conserva la façana porticada que ens recorda un passat ocult.


Porxos i vestíbul dels Baños Populares de Gràcia
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


En aquest context va néixer la instal·lació del Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, que conserva la piscina original de 1940. És cert que es pot qüestionar la necessitat de conservar aquests Baños Populares perquè el valor arquitectònic és relatiu. Però si per a alguna cosa serveix la història és per conservar i refrescar la memòria. Encara que fos una iniciativa de l’ajuntament franquista, va néixer per pal·liar unes necessitat socials importants en la postguerra més dura. La proliferació de centres esportius d’oci durant les darreres dècades ens pot fer pensar que allò que va ser una necessitat avui és un luxe o un entreteniment superflu. Però la realitat concreta que viu el Sant Pau Sport Club ens ha de fer pensar que l’accés als centres de salut física estan limitats al poder adquisitiu i que són molts els ciutadans que no gaudeixen de les mateixes oportunitats que més afortunats. En aquest sentit, el Sant Pau no només és necessari, sinó que ens explica una història que es repeteix i que hauria de ser explicada al vestíbul i a la façana per recordar-nos d’on venim i a on anem.





*

Podeu trobar la història dels banys públics de Barcelona i d'altres històries urbanes de la ciutat al llibre Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)



5 comentaris :

  1. El agua caliente de esa piscina, de unos 25 metros de largo y la mitad de ancho aproximadamente, me refiero a la de la Ronda Sant Pau, salía de una figura en forma de "ostra" que estaba en una de las rectas menores del rectángulo, concretamente la más cercana a la entrada de la piscina.
    En la parte inferior, el sótano había la caldera, que funcionaba, yo la vi funcionar, con leña. Allí veníamos aprendidos en natación los de Can Valero, pues en la recta de tribunas había una fuente, fuente que aún existe, donde se hacían los primeros pinitos para después ir a la de la Ronda, pero mientras una era gratuita, esta de las Rodas costaba su buenas pesetas. Eso si, el agua salía medianamente caliente, y en época de frío era más que agradecido.
    salut

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies per tots aquests records, Miquel. Espero que estigueu tots bé. Una forta abraçada i salut!

      Suprimeix
  2. També ni habitants uns a la Plaça Espanya

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Miquel, però els de la plaça Espanya no eren de l'empresa "Baños Populares" (AGBAR). Dels que tu dius en parlo en el llibre i en aquest article:

      https://enarchenhologos.blogspot.com/2016/11/els-banys-populars-de-barcelona.html

      Suprimeix
  3. Tots bé. Graciès.
    Una abraçada
    salut

    ResponSuprimeix