La llum del solstici d'hivern: Hanukkà, Nadal i l'arbre

Arbre de Nadal de Can Jorba

Foto: Francesc Català-Roca (1970)

Barcelona ha encès els llums de Nadal. Caminem pels dies més curts de l'any i la llum és un dels elements característics d'aquestes festes que celebren el final i el començament del cicle agrícola anual que marca tradicionalment el calendari. Arriba el solstici d'hivern. La vida es reclou al voltant de la llar, a l'escalfor del foc i el bestiar, com en un pessebre. La gent es reuneix en el silenci de la nit. El vi ja ha fermentat i servirà per celebrar que els dies s'allarguen i que el nou cicle comença. Any nou, vida vella.

Les festes religioses al voltant del solstici d'hivern se superposen sobre festivitats paganes molt més antigues i s'anuncien dies abans amb un ritual.

Calendari d'Advent alemany

L'Advent cristià, les quatre setmanes que donen pas al Nadal, recull la tradició de la llum, tot esperant el naixement de Jesús (nativitatis domini), amb una corona d'Advent amb motius vegetals i quatre espelmes, cada una de les quals s'encén el diumenge corresponent abans del dia 25. També són tradicionals els calendaris d'Advent (tot i que el primer conegut és de 1851: quan parlem de "tradició" en el medi urbà poques vegades ens podem remuntar més enllà del segle XIX i del romanticisme). Aquest calendaris, d'origen centreeuropeu,  són de formes diverses, però tots ells contenen 24 elements que cal moure, canviar, retallar... Poden ser finestres, estampes, espelmes o figures, i en alguns casos contenen una llaminadura per a la canalla.

Hanukkà. George Pickow (ca. 1955)

Getty Images

Igual que la Hanukkà jueva, la festa de les llums que comença el dia 25 del mes de Kislev (es fa servir un calendari lunisolar i en el 2022 es correspon amb al capvespre del 18 de desembre, fins al 2 de Tevet, 26 de desembre), en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 aec (abans de l'era comuna), que torna a celebrar-se pels carrers dels vells calls de Barcelona, Girona i altres poblacions catalanes més de cinc-cents anys després de la infame expulsió.

L'arbre de Nadal, l'arbre de l'Univers de la mitologia nòrdica (Yggdrasil), és el símbol de la fertilitat i celebra el naixement de Frey, el déu del Sol, que tot ho il·lumina. El costum germànic d'il·luminar l'arbre amb espelmes es va estendre a mitjan segle XIX, i a Barcelona hi va arribar a principis del segle XX a les llars burgeses i el 1905 ja trobem avets de grans dimensions a l'espai públic, com el de la Central Catalana d'Electricitat del carrer de Vilanova, fins arribar al popular arbre de Can Jorba (1965-1988) o al de la plaça de Sant Jaume.

El Portal de l'Àngel i Can Jorba il·luminats, l'any 1980

Tot i que ens deu semblar un costum ben llunyà, la il·luminació dels carrers a Barcelona no va arribar fins 1957 i el primer carrer il·luminat va ser el de Petritxol. Els puristes es posaran les mans al cap quan sàpiguen que aquesta moda la van dur a la ciutat, com ens explica Xavier Theros, els mariners americans de la Sisena Flota. Un any més tard, es van posar llums també a la Rambla, la Via Laietana i el carrer de Pelai.

El carrer de Petritxol amb la il·luminació

de Nadal de l'any 1957

IEFC. Col·lecció Plasència

La tradició pirinenca catalana, aragonesa, occitana i andorrana del Tió de Nadal té un origen mitològic ancestral també relacionat amb la vegetació i la fertilitat (renaixement de la natura), i segueix un calendari similar al d'Advent. En ser una festa rural traspassada a l'àmbit urbà a primers del segle XX, s'ha perdut gairebé arreu el costum de cremar-lo després de Nadal i aprofitar-ne les cendres com a talismà per protegir la llar i remei per guarir malalties. El tió és un tros de soca o branca gruixuda (que pot ser substituït per un simple tros de fusta) que es col·loca en algun racó de la llar amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins que a la Nit de Nadal se'l fa cagar llaminadures, figues seques o torrons a cops de bastó, normalment al ritme d'una nadala.

Tió de Nadal vora la llar de foc d'una masia

Lluïsa Vidal i Puig, Feminal, núm. 9

29 de desembre de 1907 (BNE)

Costums semblants al tió de Nadal també se celebren a altres lloc del món, amb noms tots ells que fan referència a un tron d'arbre autòcton: el tizón o cepo de Nadal d'origen celta, a Galícia, nord de Portugal i Astúries; el gabon-zuzia, gabon-subila, gabon zuria o porrondoko d'Euskadi; Christklotz, a Alemanya; el ceppo di Natale, als Alps italians; la Festa del Ceppo, a la Toscana; el Bûche Noël, a França i Valònia, d'on va passar al Quebec i al Líban cristià; el badnjak de Sèrvia; el budnik de Bulgària; o el tule logo britànic.

Farem un esforç i mirarem més enllà dels llums dels aparadors, de la fressa, del brogit de la gent pels carrers. Buscarem la pau idíl·lica de la infantesa, el silenci dels llums de l'arbre en la foscor de la sala, l'escalf i l'olor del braser crepitant, el compàs del rellotge de paret; buscarem la ingenuïtat i el regal sota l'arbre o sota el llit. Ensumarem l'olor de molsa, d'eucaliptus, d'encens, de fred. Ens perdrem en el silenci d'algun claustre, pels pessebres i els diorames de l'església de Betlem, per les notes d'una antiga nadala, pels estrets carrers del Call, entre les pedres de la vella sinagoga del carrer Marlet. O entre la geografia sentimental de les pàgines d'un tebeo, perquè fins i tot els records més lluminosos s'il·luminen amb tristes bombetes de 25 watts.

[+]

Santa Llúcia i les fires de desembre

El cicle de Nadal i una nadala

El refugi de Can Robacols i el mapa del tresor

El mes d'agost de 2014, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa del Clot, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle José en el carrer del Pistó. La porta gran donava a un pati al bell mig del qual s’obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una volta de formigó (o de maó massís). El Pere no va poder-hi baixar mai perquè li deien que era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra una bona part de la població del Camp de l'Arpa, però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-lo fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà: el feia servir de bodega. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle), on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la Gambeta, un tricicle motoritzat i carrossat amb el qual feia transport de mercaderies.

Localització sobre un fragment d'un plànol de 1933 del refugi 173,

al carrer Ripollès, i el 279, al carrer Besalú, a Can Robacols,

probablement units sota el carrer del Pistó,

segons les referències actuals

Imatge aèria de Can Robacols. Les cases de mà esquerra són del carrer Mataplana;

el cul-de-sac de baix és el final del carrer Josepa Massanés; a la part superior,

el carrer que travessa és Pistó, i el tros més ample, continuació de

Mataplana, és el carrer de Ripollés

Del barri de Can Robacols ja no en queda gairebé res: un tram del carrer del Pistó i algunes cases que ens recorden l'antiga configuració d'un barri d'aspecte rural, d'on han desaparegut els carrers de Mataplana, Infante, Lluís Rigalt i totes les raconades i patis del carrer de Josepa Massanés (1811-1887), escriptora tarragonina que va viure a la casa que els avis paterns tenien a Can Robacols. Aquell espai avui és la plaça que du el nom de la barriada.

El carrer de Josepa Massanés (abans Sol), cap a 1965,

a la barriada de Can Robacols (AFB)

El Pere no recordava on se situaria actualment el refugi i el vam ajudar a localitzar-lo i el vam identificar com el refugi antiaeri 279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i pels treballs de la historiadora Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions posterior, no en podíem aportar més informació.

La casualitat va voler que el refugi de Can Robacols fos localitzat unes setmanes després durant unes obres del subsòl del carrer del Ripollès, en l'emplaçament que es pot veure en el plànol d'aquest apunt. I com es pot comprovar a les fotografies de més avall que vam fer amb els companys del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, després de les escales d'entrada la resta del túnel està emplenat de terra i fa suposar que es troba en bones condicions. A la paret dreta es conserven les brides de la barana i els aïllants ceràmics de la xarxa elèctrica. Es tracta, però, del refugi número 173.

Dimecres 17 de desembre del mateix any es va fer la primera inspecció oficial, que va permetre comprovar que està força ben conservat, amb bancs d'obra, però sense latrines. A l'espera de les comprovacions oportunes, es preveu que s'estengui per sota de les restes que es conserven del carrer Pistó, inclòs el passatge a tocar de Coll i Vehí, com ens recordava el Pere: això voldria dir que els refugis 279 i 173 podrien estar units.

Sabem que el refugi es conservarà i serà cobert de moment amb una tapa provisional abatible perquè en un futur sigui possible visitar-lo. A causa de las filtracions és ple de fang a la part de l´entrada. De moment no es possible entrar-hi  ja que cal fer servir ampolles d'oxigen perquè l'aire és molt viciat i l´alarma salta constantment.

Jugar en els refugis era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra, i va durar fins als anys 60, moment en què els pocs que quedaven accessibles van ser tapats per evitar perills. Els nens del meu carrer al Clot jugàvem en el que hi havia entre els horts i els patis del passatge d'Anglesola (avui desaparegut amb l'excepció d'un petit cul-de-sac), que anava des del carrer Independència fins al del Dos de Maig.

Si els records de Pere Plana i els nostres són suficients per narrar l'ús que els refugis van tenir després de la guerra, i que ens permet compartir experiències semblants lluny del terror que els nostres avis i pares van haver de viure quan l'aviació italiana bombardejava Barcelona, un nou relat ens permet remuntar-nos a 1937, que és l'any en què es van començar a construir els refugis.

 
En Raimon Pavia, nét de Can Riera, que era com anomenaven la casa i la botiga de teixits dels seus avis, en el xamfrà de Ripollès, 15 (abans 1 bis, com apareix en aquest plànol), amb Muntanya 82, comparteix amb nosaltres aquesta història que a ell li havia explicat la mare, Mercè Segura Riera (el Clot, 1928).

Deia l'avi del Raimon, Raimond Segura Bergadà (1902-1981), que amb altres veïns va col·laborar a construir el refugi, però que n'hi havia un que hi treballava molt menys que els altres, i els veïns n’estaven tips. Un dia se’ls va ocórrer amagar un missatge i enterrar-lo, i fer per manera que se’l trobés ell. El va trobar, efectivament, i hi deia que a una certa distància hi havia un tresor amagat. El veí no ho va dir a ningú, i a partir d’aquell moment anava sovint a cavar-hi, especialment quan els altres no hi eren. Al final li van acabar dient la veritat, fotent-se’n i a més avergonyint-lo per haver-se guardat el “secret” només per a ell.

Totes les parets amaguen secrets, morts i amors il·lícits. En èpoques amables i en èpoques de crisi. Fer-les parlar pot remoure alguna mala consciència i mai ens separen del tot d'oïdes malintencionades. Per això de petits ens feien callar quan es deia en veu alta allò que no s'havia de dir. Les parets ens preserven i alhora, aïllant-nos, ens identifiquen.

Fotos cedides per l'Ajuntament de Barcelona

El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. No es té garantia de l'existència ni estat de conservació de tots aquests refugis, ja que la llista de la Junta on només una relació de petició de permisos per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.

*

Nota: 

(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

El llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.

Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.

*

[+]

La notícia a La Vanguardia, on la periodista Meritxell Pauné ens cita com a font d'informació.

El secret de Can Robacols al descobert, Escola Dovella.

1959: la televisió i el control de les imatges

Estudis de Miramar, a principis de la dècada de 1960

Arxiu de Radio Televisión Española

El 2 d'octubre 1925, l'enginyer escocès John Logie Baird (1888-1946) va transmetre amb èxit, des del laboratori de les golfes de casa seva, la primera imatge de televisió. A la pantalla del monitor hi va aparèixer escanejat en escala de grisos, amb trenta línies verticals i cinc quadres per segon el cap d'Stooky Bill, un popular ninot de ventríloc. Baird, coneixedor de les fantasmagories del segle XIX, conscientment o no, va triar el personatge més adequat per a recrear la imatge transportada, entre la màgia i la ciència.

John Logie Baird amb el primer emissor-receptor d'imatges

i el cap de Stooky Bill (Foto: Rex Features)

Recreació de les primeres imatges de televisió amb Stooky Bill

Fent un salt en el temps, el 15 de febrer de 1959 arribava a Barcelona la primera retransmissió de Televisión Española (les emissions a Madrid havien començat tres anys abans), que, com no podia ser de cap altra manera, va ser un partit de futbol. Un Madrid-Barça que va acabar amb victòria madridista per un gol a zero. Als anys 30, Philips ja havia fet una primera demostració a la Fira de Mostres de Barcelona, però no va tenir continuïtat a causa de l'esclat de la Guerra Civil; i encara se'n va fer una altra als anys 50, amb l'emissió en circuit tancat d'imatges preses dins del mateix recinte de l'exposició.

Primera Carta de ajuste de Televisión Española (1956)

El centre de producció de Miramar, un pavelló de Montjuïc que va servir de restaurant durant l'Exposició Internacional de 1929, no seria inaugurat fins el 14 de juliol quan sota la direcció d’Enrique de las Casas s'emet Balcón del Mediterráneo, un programa de varietats presentat per José Luis Barcelona, que seria el precursor de Club Miramar, el primer programa fet a Barcelona amb abast estatal, estrenat el 4 d'agost de 1959 i en antena fins al febrer de 1960, i presentat pel torero, actor i poeta Mario Cabré juntament amb Federico Gallo. El programa, en format de magazine, incloïa entrevistes, concursos –entre ells La aguja en el pajar– i actuacions musicals. S'emetia els dimarts a les 22.30 hores de la nit, amb una hora de durada. El 1960, Jose Luís Barcelona pren el relleu de la presentació fins a la cancel·lació del programa.

X-O da dinero, concurs emès des dels estudis de Miramar,

amb Isabel Bauzà i Joan Viñas

Va ser l'època de programes com X-O da dinero, presentat per Joan Viñas, el primer concurs que premiava amb diners els guanyadors (d'agost de 1959 a febrer de 1960); Ésta es su vida (entre 1963 i 1968), amb l'esmentat Federico Gallo; Estilo, el primer programa dedicat a les dones, amb Maruja Fernández; o Siempre hay una canción, amb Jorge Arandes. I, és clar, Amigos del martes (va substituir Club Miramar i va estar en emissió fins al 27 de setembre de 1960), conduït per la companyia dels Vienesos, que havien triomfat al Paral·lel de la postguerra amb Franz Johan, Artur Kaps, Gustavo Re i Herta Frankel i els seus titelles, com la gosseta Marilín.

Un dels grans èxits produïts a Miramar va ser l'adaptació d'obres de teatre. L'espai Teatro Catalán (1964-1967) s'emetia els últims dimarts de cada mes de manera gairebé clandestina perquè no s'anunciava a la revista oficial Tele Radio. La ferida lluminosa, de Josep Maria de Segarra, el 27 d'octubre de 1964 a les 17:02 de la tarda, va ser la primera emissió en català. Interpretada per actors com Paquita Ferrándiz, Jordi Serrat i Carme Contreras, no va aparèixer anunciada en cap mitjà de comunicació.

Fotograma de la Ferida lluminosa, emesa a TVE el 27 de novembre de 1964

Durant els primers anys d’existència, la televisió no va arribar a totes les llars. En una Espanya que tot just acabava de sortir de l’autarquia, els receptors havien de competir amb les neveres, les rentadores i el 600, i era habitual veure la gent badant embadalits davant els aparadors de les botigues d’electrodomèstics, compartint espai en els bars o anant a casa d’algun veí d’economia més pròspera.

Acostumats a la ràdio, la reina i senyora de totes les cases, el televisor era un element estrany, dotat de vida pròpia (com els ninots de ventríloc). Podíem entendre que la veu viatgés per l’espai a través de les ones, però es feia difícil assumir que ho fessin les imatges en moviment i en temps real.

Però, a més, el receptor estava subjecte al poder de l’electricitat en un temps en què els talls de fluït elèctric eren habituals. Les instal·lacions domèstiques eren precàries, el voltatge era de 125, la potència contractada era molt baixa... Tot plegat feia que qualsevol augment del consum elèctric fongués els ploms. Divertit. L’expressió “fondre-se-li els ploms a algú” persisteix en l’ús de la llengua, però la major part de la gent no sap a què fa referència. Els ploms feien la funció dels magnetotèrmics d’avui: quan augmenta la potència del consum es talla automàticament el corrent elèctric per evitar que es malmeti la instal·lació i els aparells connectats. Abans eren els ploms els que “saltaven”: un filament de coure dins del comptador de la llum es fonia i tallava el corrent. Aleshores calia desendollar els aparells connectats i canviar aquest filament perquè el circuit elèctric tornés a estar tancat.

Però a vegades era el propi aparell domèstic el que feia de resistència i es cremaven els fusibles i les làmpades quan augmentava la intensitat. Si et quedaves sense llum, tant per causes externes com internes, una ràdio a piles podia suplir el silenci sepulcral en què se sumia la llar. Però si de cop i volta s’apagava la tele... Si s’havien fos els ploms, els canviaves. Si fallava el subministrament elèctric, havies d’esperar resignadament que tornés. I sí... Hi havia una tercera possibilitat: que fallés l’emissió de Televisión Española. Les ones viatjaven des de Madrid rebotant per diverses antenes fins arribar al seu destí lluny de la capital. En el cas de Barcelona, el senyal arribava a la ciutat a través dels centres emissors de Saragossa, Palau de Plegamans i de l’antena situada sobre la torre de les aigües del Tibidabo.

Si fallava una d’aquestes antenes, el senyal quedava interromput i la pantalla del receptor es quedava negre. Recordo aquelles ocasions amb angoixa. Fins que no sortia un rètol de continuïtat anunciant quina era la causa del tall, no sabies si aquell dia te n’aniries a dormir sense recarregar el cervell d’imatges robades. El rètol de la pantalla, i ocasionalment la veu de la locutora de continuïtat, avisava: “Rogamos disculpen esta interrupción. Permanezcan atentos a sus pantallas”, o es comunicava que s’havia produït un tall en el subministrament elèctric en el centre emissor corresponent. Però aquesta situació no era sempre dolenta. Quan l’apagada es produïa fora de Catalunya, Miramar omplia el buit de l’emissió amb uns minuts de cinema còmic o de dibuixos animats.

Però quan no era així calia fer una ràpida comprovació. Si la resta de la casa tenia llum, s’havia fos el receptor o era un problema extern. El mateix que passava quan la pantalla es distorsionava. Aquesta causa aliena al subministrament elèctric va crear una expressió, “són ells” o "és d'ells", que va fer fortuna i que alleujava, en primera instància, el neguit econòmic: reparar el receptor costava diners; i fins que no vingués un tècnic, podies estar dies sense tele. Que haguessin estat “ells” posava el problema en mans de Déu o de l’autoritat i confortava mínimament l’ànima i la butxaca davant del poder inescrutable.

L’any 1963 l’angoixa i la incertesa davant de l’aparell quan es produïa aquesta distorsió va despertar la ment dels creadors de telefilms de l’ABC. La cadena nord-americana estrenava The Outer Limits (1963-1965), sèrie de televisió de ciència-ficció i terror, dirigida per Leslie Stevens, amb guions dels mateix Stevens i Joseph Stefano (Psicosis). Van ser dues temporades de 32 i 17 episodis respectivament, que van ser emesos per Televisión Española entre 1966 i 1967. Juntament amb Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador, i el Fantasma del Louvre, de Claude Barma i protagonitzada per Juliette Gréco, totes dues emeses també el 1966, conformen una trilogia inquietant que van construir un imaginari de terror que, per primer cop se'ns presentava davant dels ulls i a casa. L'infern era dins del televisor.

The Outer Limits va ser estrenada a Espanya amb el títol de Rumbo a lo desconocido, que sovint es confon amb La dimensió desconeguda. A banda de l’argument dels episodis, que sovint jugaven amb les pors més elementals i més properes, la introducció dels capítols jugava amb les interferències sobre l’aparell receptor i amb la idea del “són ells”, del control extern de les nostres vides (una idea molt de postguerra). Mai estem sols. Cert que abans potser érem més ingenus, però si ho vau viure, ara recordareu aquelles sensacions. Us deixo amb Rumbo a lo desconocido.

"Nada le está sucediendo a su televisor. No intente ajustar la imagen. Ahora nosotros controlamos la transmisión. Controlamos el horizontal y el vertical. Podemos invadirle con mil canales, o hacer que una imagen llegue con la claridad del cristal, y aún más. Podemos hacer que usted vea cualquier cosa que nuestra imaginación conciba. Durante la próxima hora controlaremos todo lo que vea y escuche. Está a punto de experimentar el vértigo del misterio que se expande desde lo más profundo de su mente hasta más allá de la imaginación."

La Volta de l'Heura

Fragment d'un plànol anònim de 1697L'extrem dret del carrer Montsió du el nom

de Volta de les Heures i a la intersecció es veu aquesta volta

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

La Volta de l’Heura era el nom del tram final del carrer de Montsió entre el de n’Amargós (potser un dels carrers que respira més antiguitat de Barcelona) i el de les Magdalenes, just davant del convent que va donar nom al carrer. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, diu que prenia el nom d’una casa vella que formava una volta per la qual devia enfilar-se una heura. A Barcelona s’entén per volta una construcció que uneix les dues bandes d’un carrer i que permet construir una casa a sobre. Aquest va ser un recurs que entre els segles XII i XIV va permetre augmentar el nombre d’habitatges en una ciutat que tenia una gran densitat de població i poc terreny on construir quan les muralles medievals la tancaven per la Rambla.

Però, la de l’Heura, feia realment referència a una d’aquestes voltes? Si mirem el fragment del plànol que encapçala l’apunt veurem que entre els carrers de Montsió i el de la Volta de l’Heura hi ha una construcció que uneix els dos costats del carrer. Està al bell mig de la calçada, cosa ben estranya perquè les voltes tradicionals estaven en els extrems, com encara se’n conserven algunes avui.

La resposta la trobem en dues obres de caràcter històric: les Chroniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell (Barcelona, 1547, cap. XI fol. 4), i la Coronica Vniversal del Principat de Cathalvnya, de Jeroni Pujades (Barcelona, 1609, p. 85; cf. també Crónica universal del principado de Catalunya, escrita a principios del siglo XVII, Barcelona: J. Torner, 1829).

Aquests dos autors, en els capítols dedicats a Barcelona descriuen la Volta de l’Heura (suposem que de primera mà) com les restes dels arcs de l’aqüeducte romà de Barcino, com també ho fa Carme Miró a la revista Quarhis (1). No és gran cosa, però el detall del plànol és la primera referència gràfica que se suma a la documental dels dos historiadors, als quals se cita quan es vol reconstruir el recorregut hipotètic de l’aqüeducte.

En aquesta volta de l'antic aqüeducte romà s'hi enfilava una frondosa heura i d'altres plantes que havien de donar a aquest petit racó de la ciutat un aspecte peculiar, de petit jardí ombrívol, i no podem descartar que per sota terra encara hi hagués aigua provinent, no l'aqüeducte, malmés de feia segles, sinó d'alguna surgència de la propera riera de Sant Joan.

Si seguiu la meva Guia de l’aqüeducte romà de Barcino veureu que dins de la ciutat medieval emmurallada la construcció havia de travessar els horts dels Velluters i de Sant Pere, on se'n documenta un possible vestigi just a sobre de l’església de Sant Pere de les Puel·les (vegeu els plànols de l’apunt El solar del Rec Comtal: un racó d’història de Barcelona). En paral·lel i per sobre del carrer de Sant Pere més Alt, l’aqüeducte seguia una línia recta fins l’Hort d’en Favà i l’antiga plaça de les Junqueres, on el carrer dels Arcs de Junqueres testimonien com a topònim les arcades de l’aqüeducte. El plànol superior no guarda les proporcions ni segueix les alineacions reals de la retícula urbana, però les cases dibuixades al carrer dels Arcs de Junqueres es pot veure que són porxades. Si formen part de l’aqüeducte, serien també un testimoni gràfic. En el plànol inferior podem veure com el traçat hipotètic passa per aquests indrets que hem descrit.

Després, seguin en direcció al carrer Comtal, girava en direcció a mar paral·lel a l’actual carrer de les Magdalenes just després d’on estava el Palau Comtal Menor (que dóna nom al carrer Comtal). Continuava fins la plaça del Vuit de Març, on s’en conserven quatre arcades senceres, i arribava fins la plaça Nova per entrar a Barcino pel costat de la Porta Praetoria (a la Casa de l’Ardiaca) després de bifurcar-se en dos trams, un que passava paral·lel on avui hi ha el carrer de Capellans i l’altra pel carrer dels Arcs, que pren el nom per l’aqüeducte).

A la Guia ja vam explicar que en el número 25 del carrer de les Magdalenes s’hi va trobar el pilar d'una de les arcades de l'aqüeducte, que es conserva dins del pati particular de la finca. Però a principis de 2014 es va enderrocar la finca dels números 13-15, i com era d’esperar el subsòl ha deixat al descobert diverses restes entre les quals n’hi ha també de l’aqüeducte. Són només pilars de suport d’aquelles voltes que l’heura va abraçar. L'hotel que s'hi ha construït ha prservat les bases dels pilars i es poden visitarEn somnis ens imaginem enderrocant la casa del número 17 del carrer de Montsió, la de la cantonada amb el carrer de les Magdalenes, per recuperar el paisatge de la Volta de l’Heura com en les ruïnes que reproduïen els pintors romàntics, com el francès Hubert Robert.

Restes arqueològiques de l'aqüeducte de Barcino

a l'Hotel Catalónia del carrer de les Magdalenes, 15

Trobareu la descripció de totes les restes de l'aqüeducte romà de Barcino i la guia per recórrer el Rec Comtal a Guia del Rec Comtal: caminant pel Rec i la seva història (Viena Edicions, 2019)

Nota:

(1) Carme Miró i Héctor Orengo, "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis, 2010, núm. 6, p. 108-133.

Caminant sota terra entre recs, camins i trens

Solar a l'avinguda Vilanova amb passeig

de Sant Joan durant les obres de l'estació

d'Arc de Triomf. SAB

Fins a finals de la dècada de 1980, l’estació de metro i tren de l’Arc de Triomf (abans anomenada “Triunfo-Norte”) tenia cinc boques per accedir al vestíbul i a les vies. Dues, a l’avinguda de Vilanova (Roger de Flor i Nàpols), avui anul·lades i substituïdes per la nova de la plaça d’André Malraux; una altra, a la cantonada del passeig de Sant Joan i avinguda de Vilanova, ara substituïda per un accés integrat a la mateixa illa seguint la façana contínua dels edificis; i els altres dos estaven al costat Llobregat del passeig de Sant Joan: a la Ronda de Sant Pere (davant del bar Trole) i al carrer de Trafalgar (davant de l’estudi fotogràfic Alonso). Podeu veure més informació sobre aquestes boques a Barcelofília.

A dalt, la boca d'Arc de Triomf a la Ronda de Sant Pere (1955)

Arxiu de Transports Metropolitans de Barcelona

A baix, la boca del carrer de Trafalgar (1950)

Aquests dos accessos –avui tapats però identificables per la plataforma enreixada de la vorera– convergien en un passadís que port a les escales per baixar a les vies, tot travessant el passeig de Sant Joan d’un costat a l’altre. Aquest passadís, inaugurat amb l’estació de metro l’any 1932, transcorria a molt poca profunditat respecte el nivell del carrer i amagava un secret que desconeixien els usuaris que el van fer servir durant més de cinc dècades.

El passadís d'Arc de Triomf vist des de la boca

del passeig de Sant Joan, a dalt.

El passadís en la bifurcació de les sortides

de Trafalgar i Ronda de Sant Pere, a baix,

l'any 1954. Arxiu Rafael Mir

L’any 1989, amb els jocs olímpics de Barcelona en l’horitzó, es va renovar i ampliar la xarxa del clavegueram. Dos nous col·lectors, el que venia de l’avinguda de Vilanova i el que baixava pel passeig de Sant Joan, s’unien gairebé davant de l’Arc de Triomf i baixant pel lateral Besos del passeig de Lluís Companys travessaven el parc de la Ciutadella pel passeig dels Til·lers.

Les obres van destapar restes de les muralles medievals (s. XIV) i de la Ciutadella militar (s. XVIII) al pas pel parc: tres segments de muralla, els compresos entre el Portal Nou i el Portal de Sant Daniel, a més de dues de les onze torres que flanquejaven aquest pany de muralla rectilini. El trajecte quedava interromput o immers pels murs de la fortalesa del segle XVIII. Les dues torres, una de planta poligonal i l’altra quadrangular, estaven separades uns 30 metres i quedaven adossades al llenç de muralla sense observar-se diferències constructives. Tant la muralla com les torres es conservaven en una alçada de més de 2 metres. A la banda Llobregat del passeig dels Til·lers, també es van documentar restes del monestir de Santa Clara i algun carrer del barri de la Ribera, entre el Portal de Sant Daniel i el Rec Comtal, que en aquella zona ja es dirigia cap al mar. Totes aquestes restes de la muralla continuen estant sota els passeigs de Lluís Companys i dels Til·lers.

Però a l’Arc de Triomf el que ens descobria el subsòl era encara més ric en història. Com ja hem comentat altres vegades, aquest indret a les portes de la Barcelona medieval havia estat una cruïlla de camins i de rieres, i fins aquí arribava el baluard del Portal Nou. Entre els segles XVI-XVII les muralles que envoltaven Barcelona van ser reforçades per un nou element defensiu: els baluards. El Portal Nou, a mitjans del segle XVII, serà un dels punts escollits per ubicar-ne un d’ells, però serà destruït arran d’un atac bèl·lic a la ciutat el 1697. Com es veu a la fotografia,  les obres destapaven dues de les cares i l’angle d’aquest baluard. L’alçada conservada era espectacular: 4,75 m, aproximadament. Presentava un parament de doble full de paredat. Al seu interior es va localitzar un mur de pedra, perpendicular a la cara interna del baluard que es perllongava en direcció SE-NO. També s'hi va trobar un paviment de llambordes.

Abans hem esmentat que estem en una cruïlla de camins, als quals pertanyia aquest paviment. L’antic camí d’Horta (del qual es conserva un tram a Roger de Flor amb Alí Bei, i ja no el recuperem fins a l'inici del carrer de Freser) i de la carretera de Ribes (ramal de la Via Augusta romana que canvia de nom mentre travessa la plana de Barcelona en sentit nord: Ribes, Clot, Sagrera, Gran de Sant Andreu i Ribes un altre cop en arribar a la Trinitat).

Malgrat l’origen romà d’aquesta via empedrada soterrada, les restes trobades són medievals i se’n van trobar més durant la intervenció de l’any 2009 durant la reforma de l’estació d’Arc de Triomf en el solar dels números 3-11 de l’avinguda de Vilanova i els 39-43 del carrer Roger de Flor: del segle XIII la d’Horta i del XII la de Ribes.

Traçat de la riera d'en Malla

Aquest solar va estar ocupat fins a principis del segle XIX pels molins reials, situats entre la riera d’en Malla i el Rec Comtal, les dues infraestructures hidràuliques que també confluïen en aquest gran espai a les portes de Barcelona, a tocar de la frontera amb Sant Martí de Provençals. I va ser sobre el tram del Rec que passa sobre aquest solar que l’any 2009 va ser documentat un pont de 1775. I quan diem “documentat” recordem que vol dir que s’estudia i se’n fa una memòria per tornar a ser tapat perquè dormi el son dels justos. Enterrat de nou com les tombes que van ser trobades aquí mateix, pertanyents a una necròpolis altmedieval (IX-XII), que podrien estar associades a l’església de Santa Eulàlia del Camp (IX-XII), situada prop d’aquí sense que se’n sàpiga la seva localització exacta. O com els centenars d’ossos de cadàvers trobats a la fossa de les muralles, probablement procedents dels morts dels setges que la ciutat va patir a finals del segle XVII i principis del XVIII durant la Guerra de Successió.

Amb la intenció de situar-nos històricament en el lloc de les excavacions i descriure els elements més importants que van sortir a la llum entre 1989 i 2009, ens hem allunyat del misteri que he plantejat al principi de l’apunt: el passadís que conduïa els usuaris des de les boques de Trafalgar i de la Ronda de Sant Pere amagava un secret.

Quan el nou col·lector que baixava del passeig de Sant Joan va travessar l’avinguda de Vilanova, durant les obres de 1989, es va haver de partir aquest passadís que corria perpendicular al passeig i va permetre descobrir que havia estat construït dins del canal del Rec Comtal. La secció del passadís que es veu a les fotografies mostra perfectament l’estructura constructiva anterior a la seva transformació com a passadís.

Secció del passadís d'accés a l'estació

Martí Llorens, 1990

Malgrat els canvis que havia sofert (desaparició del sostre i del seu nivell primitiu de sòl), es va poder deduir que els murs del canal del Rec tenien un gruix de 1,5 m, separats per uns 4 m l’un de l’altre i que conservaven una alçada de 2,45 m. Estava format per pedres de mida mitjana-gran lligades amb morter. La cara interna del mur era llisa amb blocs de pedra ben encaixats, mentre que la cara externa era molt grollera. Aquests aspectes va portar els arqueòlegs a determinar que possiblement en aquesta zona el Rec no passava per sota del nivell del sòl, sinó que va ser cobert amb volta de maons durant les obres de l’Exposició Universal de 1888, quan el Rec Comtal no parava de rebre queixes per les males olors que desprenia.

Tot i que els experts que van dirigir l’actuació arqueològica van documentar-ne les restes, de la intervenció no se’n va fer mai una memòria, per motius que no vénen al cas, i aquesta curiositat arquitectònica que ens ha permès durant anys caminar dins del Rec sense saber-ho no ha estat coneguda popularment. Ara, a més, podem veure per primer cop les fotografies gràcies al fotògraf Martí Llorens, que va documentar fotogràficament totes les obres (aquestes i d’altres dels anys olímpics). Amb en Martí Llorens vam estar tota una tarda mirant i identificant el material fotogràfic en el seu arxiu fins a trobar aquelles fotografies que permetien il·lustrar les dades arqueològiques. I gràcies a aquesta col·laboració ara us podem portar a aquest viatge al passat, en què recs, camins i trens es van unir per caminar per un petit (o gran) tram d’història.

Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls

Harry Houdini (1911)

Houdini en primera persona

El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz (Budapest, 24 de març de 1874 - Detroit, 31 d'octubre de 1926), procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Harry Houdini (1899), encadenat

McManus. Young Collection

Library of Congress

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent. Amb la seva companya i dona, Wilhelmina Beatrice Rahner, Bess, (1894–1926), van establir una clau, que només ells dos coneixien, perquè quan Houdini morís Bess es posés en contacte amb el seu esperit a través de mèdiums, cosa que, malgrat múltiples enganys, ningú va aconseguir i havia de servir per desemmascarar-los.

Houdini i Bess

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.

En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.

El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.

Sherlock Holmes contra Houdini

També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.

Houdini contra Joaquín Argamasilla

Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Joaquín Argamasilla (4 d'abril de 1905 - 20 de maig de 1987), un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini...

El pare de Joaquín Argamasilla, el marquès de Santa Clara, estava convençut que el seu fill tenia poders. Es pensava que tenia metasomoscòpia, és a dir, la capacitat de veure a través dels cossos opacs. Argamasilla feia demostracions de la seva habilitat llegint fulles de paper ficades dins de caixes hermètiques o endevinant l'hora de rellotges col·locats en llocs tancats. Entre el públic d'aquests espectacles que tenien lloc entre un públic escollit i crèdul hi havia Valle-Inclán, i entre l'escriptor i el pare el van empényer a portar l'espectacle per mig món.

Ja a Nova York, va fer una demostració dels seus poders a l'Hotel Pennsylvania. Un dels assistents va ser el mag mag Houdini, convençut que tot tenia truc. Així va ser que s'adonà que Argamasilla sempre se situava prop d'una finestra per tenir bona il·luminació, que feia servir una tècnica que li permetia veure-hi i que les caixes tenien petites obertures. Argamasilla va ser incapaç de replicar el truc quan se li va demanar fer-ho amb caixes que no fossin de la seva propietat. Totalment desacreditat, va tornar a Espanya i sense cap pudor per part de ningú va acabar sent Director General de Teatre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu, si no, l'article Amb raigs X als ulls.

VALLE-INCLÁN Y EL INSÓLITO CASO DEL HOMBRE CON RAYOS X EN LOS OJOS 

from La Felguera Editores on Vimeo

Passatge insòlit: barraques de fira a Santa Coloma de Gramenet

Passatge Insòlit 2023

Passatge insòlit és una fira que des del 2006 s'instal·la als Jardins de la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. La cita, única en aquest gènere en tot l'Estat, acull propostes de petit format: espectacles de fantasia, atraccions, xarlatans, titellaires, endevins i una llarga llista d’espècimens que fan una posada al dia de la màgia i l’estètica d’aquell univers que fascinava els nostres avis i rebesavis, i que ens continua fascinant a nosaltres com tantes vegades haureu pogut comprovar en aquest blog.

El Passatge Insòlit és un festival que des dels seus inicis ha apostat pel món de la fira. Fira en el sentit d’espai on el públic, movent-se lliurement, té accés a una sèrie d’atraccions i espectacles. Atraccions per pujar-hi o per provar l’habilitat, espectacles de curta durada, en barraques o petites carpes.

Tot aquest mon firaire te un imaginari reconeixible: els «freak-show»s, els «entre-sorts» o les barraques de fira, amb la dona barbuda, el cap-parlant o la dona aranya; els carrusels i les rodes (nòries); les llanternes màgiques, els xarlatans, els mags i els saltimbanquis, són alguns exemples del món del que estem parlant.

Passatge insòlit 2023

Passatge insòlit 2022

La bôite del Trole

 La cantonada del Trole, amb el primer anunci de sabons Lagarto (1925)

Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole  del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf i al costat de l'estudi del fotògraf Alonso, ja desaparegut. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920.

Al'esquerra, el fotògraf Alonso

ANC. Fons Bert i Claret

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat i on els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l’abeurador que el senyor Parera, l’avi del senyor Josep, l’actual propietari, va instal·lar davant del Trole.

El Trole de nit, el 1915, amb una vespasiana il·luminada

Carles Fargas i Bonell (AFCEC)

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot.

Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.

En aquella època no existia cap local d’aquestes característiques, on menors d’edat d’ambdós sexes poguessin escoltar música i ballar, i va caler un permís especial per posar en marxa la iniciativa. El permís l’havia de donar el Governador Civil de Barcelona, que en aquella època era Antonio Ibáñez Freire (1963-1966), un militar falangista que va lluitar amb la División Azul durant la Segona Guerra Mundial i que va ser condecorat amb la Creu de Ferro nazi. Però si per alguna cosa és recordat és perquè va ser l’encarregat de reprimir la caputxinada (març 1966), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i va allargar la seva glòria fins arribar a ser Ministre de l'Interior (1979) amb el Govern Suárez.

Gràcies a la corrupció que sempre ha guiat l’administració de l’Estat, es va poder obtenir l’autorització que va signar el propi governador. Però si la bôite del Trole va tenir èxit va ser gràcies a la música que hi sonava. Els Parera tenien un amic que treballava en uns estudis de gravació de Londres que els feia arribar les cintes de les darreres novetats del rock & roll i de la música pop britànica abans que els discos fossin editats a Espanya. Així, entre els vinils de Los Sírex i del Dúo Dinámico, era possible, per exemple, escoltar la música de The Beatles abans que ningú.

Tot plegat va sorgir enmig de dos fenòmens musicals: el naixement d’un dels programes radiofònics insígnia de música moderna, Parada de éxitos de Radio Juventud, i l’actuació de The Beatles a La Monumental el 3 de juliol de 1965.

Parada de éxitos era dirigit i conduït per Agustín Rodríguez, sota el patrocini d’El Corte Inglés, que s’havia instal·lat a Barcelona el 1962. Agustín Rodríguez era conegut de la família Parera, la qual li feia arribar les novetats musicals en exclusiva i el presentador els tornava el favor tancant l’emissió de la nit del dissabte acomiadant el programa amb un “Hasta mañana en el Trole”.

L’entrada a aquella bôite improvisada costava 30 pessetes i donava dret a una consumició. El Trole disposava d’un altell d’aquells amb barana de fusta com el del cafè Zurich i de la instal·lació d’un equip d’altaveus i d’un reproductor de cintes magnetofòniques. Durant un temps, els dos espais, bar i altell, van compartir l’ambient musical amb el partit de futbol que televisava TVE el diumenge a les vuit del vespre, en uns anys en què encara eren poques les llars que tenien receptor de televisió. Més endavant, quan es va consolidar la iniciativa, la zona de ball es va traslladar a la sala que es va habilitar en el soterrani.

En Josep Parera explica l’enrenou que va provocar tot plegat. Primer, perquè els assistents eren menors i s’hi barrejaven noies i nois, sense mares ni adults que fessin d’espelma. Després, perquè abans de l’hora d’obertura s’aplegava una bona quantitat de gent davant del bar, cosa que no era ben vista per la policia, que dissolia qualsevol grup de més de tres persones per evitar “conspiracions”. Però l’autorització signada pel governador feia tancar les boques de l’autoritat subalterna.

En aquells anys, l’única possibilitat que hi havia de muntar un guateque en un local públic per a gent molt jove era fent veure que se celebrava una festa d’aniversari, una comunió o una boda. El Trole no només oferia l’espai per aquest jovent sinó la possibilitat d’escoltar música actual i de primera mà. L’èxit va durar fins que la permissivitat governamental es va estendre i altres locals més ben condicionats van oferir música en directe amb el conjunts del moment, com per exemple el San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia.

Però com que la memòria a vegades juga males passades, un lector del blog ens aporta una versió diferent de com va anar tot plegat.  Segons el nostre informant, als anys 60 les festes del bar Trole no les organitzaven els propietaris d'aquell temps, en Ramon i en Josep, sinó dos nanos molt trempats que es deien Fernando i Joan Ramon. El Trole mai va tenir un permís del governador de Barcelona perquè pel sol fet de disposar d'autorització per a "bodas y comuniones" ja complia la normativa.

Va ser l'Agustín Rodríguez de Radio Juventud i no al revés qui assortia els guateques amb les últimes novetats musicals regalades per les discogràfiques. Però també hi va haver un altre locutor que va fer moltíssim per l'èxit del local, l'Eduardo Espinosa de los Monteros, de Radio Miramar, des del programa Club del sábado.

El mateix duet d'en Fernando i Joan Ramon van ser els organitzadors durant la mateixa època d'unes matinals musicals a la Sala de fiestas Novedades del carrer de Casp. Allí sí que van aconseguir setmana a setmana un permís "especial" del governador de Barcelona per a la seva celebració. A cada matinal dels diumenges d'hivern i primavera hi acudien unes 2.000 persones, i per allà van desfilar els millors conjunts d'aquell temps: Los Sírex, Los Mustang, Los Salvajes, Los Cheyenes...

Com ens recorda Gabriel Jaraba, el Trole també està relacionat amb la Nova Cançó. Durant la dècada de 1960 va ser el local d'assaig d'Els 4 Gats, grup pioner de la música rítmica en català, dedicat al rhythm and blues i primer grup elèctric del panorama musical català. Fundat per Quico Pi de la Serra, Artur Bosch, Salvador Sansa i Josep Puvill, Sansa, el baixista, va gestionar la possibilitat d'assajar-hi els dies de cada dia. En Sansa era dependent de la ferreteria Ràfols, al costat mateix del Trole, amb entrades per Trafalgar i Ronda de Sant Pere, i avui convertida en un restaurant.

Avui el Trole sobreviu saludablement només com a bar, amb una terrassa de vistes privilegiades cap a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, en aquell indret que va ser porta d’entrada a la Barcelona murallada, nus de comunicacions i una finestra d’acords musicals i aire fresc.

El Trole dibuixat per Joan Bueno, el 1990