Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 26 de gener del 2011

La fi de la guerra i els camps de concentració de Barcelona

Cossos dels exèrcits de Navarra i Marroquí entrant per la Diagonal
,el 26 de gener de 1939


El 26 de gener és una data que es repeteix en la història de Barcelona. L'any 1641, en el context de la Guerra dels Segadors, l'exèrcit castellà de Felip IV és vençut a la Batalla de Montjuïc per les tropes catalanes i franceses. Aquesta data i no una altra és la que recorda el nom del carrer Vint-i-sis de gener d'Hostafrancs. En la mateixa data de l'any 1812, Catalunya deixa d'estar annexionada a Espanya i passa a formar par de França, i Barcelona passava a ser cap de la prefectura  del Departament de Montserrat.

Però el 26 de gener que ens ocupa avui és de 1939. Al matí d'aquella data, les tropes de l'exèrcit nacional del general Franco, comandades pel general Yagüe, entraven a Barcelona. Així ho descrivia el parte de guerra: “Los Cuerpos del Ejército de Tropas voluntarias y de Navarra son los que, en brillantísimos combates, envuelven y arrollan la defensa roja al Norte de Barcelona, mientras el Cuerpo del Ejército Marroquí, operando inmediato a la costa, avanza por el Oeste, clavando la bandera de España en la fortaleza de Montjuich”.


Ha llegado España (gener 1939), Josep Morell.
Servicio Nacional de Propaganda. 
Departamento de Plástica, 
dirigit per Dionisio Ridruejo


Els tallers dels diaris barcelonins van deixar de funcionar i no hi ha notícies d'hemeroteca del dia 26, però sí del dia 27, amb el diari La Vanguardia ja en mans franquistes, i del 28, en l'edició del qual es reproduïa íntegrament en primera plana el parte de guerra. Era la constatació de la fi d'una il·lusió: la de la República entesa com a concepte de justícia universal. El 28 de març queia Madrid i l'1 d'abril acabava la guerra.


La Vanguardia, portada de l'edició
del 27 de gener de 1939


L'últim parte de guerra

Amb la caiguda de l'exèrcit república a Alacant, l'1 d'abril de 1939, acabava definitivament la Guerra Civil. A les 10:30 del matí, la veu de l'actor Fernando Fernández de Córdoba ressonava a les ones de Radio Nacional llegint el darrer parte de guerra. El text encara és en el record dels qui van viure els fets i en l'imaginari de les generacions posteriors:

"Parte oficial de guerra, del cuartel general del generalísimo, correspondiente al día de hoy, primero de abril de 1939, tercer año triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria. El generalísimo Franco".


L'últim parte de guerra

Esborrany i llapis de l'últim parte de guerra (ABC)


El text difós va ser escrit per Franco. Unes hores abans, el tinent coronel i ajudant de camp de Franco, José Martínez Maza, entrava a l'habitació del dictador al palau dels Muguiro, en el Parque de la Isla, a Burgos, quarter general i seu del govern de Franco, que estava al llit amb grip. El cap del nou Estat va fer un primer esborrany, que va corregir: va escriure "cautivo y desarmado el ejército rojo" a sobre d'"haber desarmado a la totalidad del ejército Enemigo rojo"; va canviar "fuerzas" per "tropas" i va escriure "objetivos" amb totes les lletres sobre l'abreviatura. Va passar el text a net i el va fer mecanografiar. Martínez Maza va guardar, amb permís de Franco, l'esborrany i el llapis amb què va ser escrit. El document, propietat de la filla de Martínes Maza,  va ser  fet públic pel diari ABC l'any 2014, quan se'n complien 75 dels fets.


Mapa dels camps de concentració franquistes segons
la Inspección de Prisioneros de Guerra


Camps de concentració

El 2020 en fa 81 anys. Molts barcelonins van aclamar l'exèrcit guanyador; a uns els va empènyer el desig que s'acabés la guerra, el patiment i la fam; a d'altres, que Déu era de part dels guanyadors; i als de sempre, que no hi ha més déu que el poder. Qui creia que li anava la vida, ja era a la frontera. Els que es quedaven no sabien que la guerra continuaria durant la repressió de la postguerra, fruit d'una planificació sistemàtica que va fer de les delacions una forma de guerra civil latent: prop de 200.000 executats. És el que Paul Preston anomena "holocaust espanyol". Mai ningú ha estat jutjat.


Vista del camp de concentració de Miranda de Ebro, el 1947


En aquest sentit, també va ser un mes de gener, però de 1947, quan es va tancar el darrer camp de concentració espanyol: el de Miranda de Ebro (Burgos). Creat el 1937 juntament amb tres camps més, pels seus barracons hi van arribar a passar 65.000 presoners republicans. Entre 1941 i 1944 va ser dirigit per l'oficial de la Gestapo Paul Winzer. Van ser els primers de molts camps escampats per tot l'estat. A Catalunya, entre d'altres, hi va haver els de Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus (Convent de Sant Francesc, Boca de la Mina, Institut Pere Mata, Caserna José Antonio, Escola del Treball), Tarragona (Convent de les Carmelites i Convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa, Figueres (La Carbonera), Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Granollers, Bossòst (Vall d'Aran), Tremp, Igualada, Mataró, Vilamitjana (Pallars Jussà) i a Barcelona al Palau de les Missions de Montjuïc, la fàbrica de Cànem al Poblenou i el Pavelló de Llevant de la Casa de la Caritat, a Horta, on avui hi ha les Llars Mundet.


Palau de les Missions

La fàbrica del Cànem, el 1914

El Pavelló de Llevant (Casa de la Caritat), els anys 40


Després de ser clausurat com a camp, les instal·lacions de Miranda de Ebro van ser un centre de reclutament de l'exèrcit espanyol i actualment és un polígon d'empreses químiques. Del vell camp només sobreviuen un depòsit d'aigua, restes de murs i dels safareigs, i una caseta de guàrdia, amb una placa que recorda la memòria dels presoners. Com passa amb les fosses comunes, moltes d'elles encara sense localitzar, el record i l'existència d'aquest camp de concentració passa desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans, gràcies al vot de silenci instaurat durant la Transició. El dia que morin els darrers supervivents i els qui en guarden memòria, la història quedarà coberta per la terra que oculta els milers d'executats i el silenci serà absolut.


Auschwitz






El dia 27 de gener de 1945 l'exèrcit soviètic alliberava el més gran dels camps d'extermini nazi, Auschwitz-Birkenau, a Polònia. L'Holocaust (xoà) deixa 12 milions de morts, la meitat dels quals són jueus. L'extermini també inclou gitanos, homosexuals, discapacitats, eslaus, dissidents, presoners soviètics...

Aquest va ser el dia triat per les Nacions Unides per celebrar el Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust en record de totes les víctimes que van morir assassinades en els camps d'extermini. Per seguir el programa de la Cerimònia del Record a Barcelona, cliqueu l'enllaç.

divendres, 21 de gener del 2011

Història: assaig, testimoni i... ciència-ficció



Hi ha tres maneres de presentar la Història: a través de l'assaig de l'especialista, amb el testimoni dels protagonistes o amb una aplicació informàtica. M'explico.

L'assaig respon a les necessitats acadèmiques o a la curiositat intel·lectual. Reconstruir el passat per explicar-lo o per entendre el present forma part de la curiositat que se li atribueix al cervell humà. El resultat no és mai estàtic. Els nous descobriments, els nous punts de vista, les eines d'anàlisi, refuten i modifiquen el fràgil equilibri de les peces que componen aquesta finestra al passat: guanyadors, perdedors, estaments, individus i idiologies modifiquen la mirada. Objectivitat? Subjectivitat? Incertesa? Ens anem construint.

Sembla que som en un moment de la Història en què els conflictes locals i globals han volgut concentrar-se en l'antagonisme i l'enfrontament entre dos mons: Orient i Occident. De fet, és un tema recurrent perquè els dos mons han nascut i han crescut per oposició de l'un contra l'altre: des de l'expansió de l'Islam (s. VII), les croades (ss. XI-XIII), l'Imperi Otomà (ss. XIII-XX), el colonialisme fins l'auge de l'islamisme i els fenòmens migratoris d'avui, passant per les periòdiques invasions europees des de les estepes centrals d'Àsia (huns, mongols...). L'Índia, Xina i el Japó queden al marge d'aquesta relació i de l'enfrontament amb Occident perquè els possibles problemes derivats de la colonització i de les guerres modernes són un tema "resolt". Caldrà deixar passar uns anys abans no es pugui veure quin és l'efecte del creixement econòmic de Xina.

 Anthony Pagden

Acaba d'aparèixer a les llibreries el llibre d'Anthony Pagden, Mundos en guerra. 2.500 años de conflicto entre Oriente y Occidente [Barcelona: RBA, 2011]. Pagden ha escrit aquest assaig amb la voluntat d'explicar l'origen d'aquest conflicte. El llibre és de lectura obligatòria per a tota persona que vulgui estar informada i que senti curiositat per saber com s'explica un present que ens afecta tant. Jo no m'he remuntat més enllà del segle VII, però Pagden sí que ho fa. Ja Heròdot parlava de l'"enemistat perpètua" entre els dos mons. Però Pagden arranca d'una imatge mítica: el segrest d'Helena a mans del troià Paris i la posterior guerra entre aqueus i troians. I com totes les imatges mítiques, encara que no sigui real, sí que és real l'imaginari que construeixen els pobles, sigui acceptable o no. I a banda, en uns temps en què tenim més eines que mai per a l'anàlisi objectiu i científic, què potent és la idea de prendre un mite com a punt de partida per explicar la realitat!



Encara que no hagi convençut ningú, paga la pena llegir l'entrevista a Anthony Pagden a Babelia (15 gener 2011), "Una guerra sin fin", i la ressenya del llibre, "Una interminable historia", de Josep Ramoneda, també a Babelia.

En aquest anar-nos construint que esmentava al principi, el testimoni directe és l'altra gran eina per explicar, per construir la Història. Autobiografies, memòries, diaris, documents enregistrats o escrits en vida del protagonista, ens aporten l'experiència en carn viva. Això no és garantia d'objectivitat perquè la memòria no reconstrueix el passat, sinó que el modifica a través de l'experiència, que, a la vegada, modificarà el nostre propi record. Com deia algú que ara no em ve al cap: "la memòria és el que queda després d'haver oblidat la resta".

Aquesta afirmació segurament seria assumible per a tothom i aplicable a tota experiència narrada si no hi hagués un cas excepcional: Claude Lanzmann.

 Claude Lanzmann

Claude Lanzmann, periodista i director de cinema francès, va ser la setmana passada a Madrid a l'exposició i a la conferència organitzades per Casa Sefarad-Israel i el Círculo de Bellas Artes amb motiu del 25è aniversari de l'estrena de la pel·lícula Shoah. Un documental de nou hores de durada que recull la història oral de l'Holocaust i que és el document definitiu sobre un dels fets més estremidors de la història de la humanitat. Alhora, l'estada de Lanzmann a Madrid coincideix amb la presentació de les seves memòries La liebre de la Patagonia (Barcelona: Seix Barral, 2011).



La producció cinematogràfica, escrita i oral d'aquest home supera tot allò imaginable. La seva experiència vital abasta tots els esdeveniments coneguts des de la seva participació a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial fins l'actualitat. No hi ha espai per fer-ne un resum. Cal llegir directament les seves memòries o fer una aproximació en l'excel·lent article que Antonio Muñoz Molina li dedica a Babelia, "El ególatra sincero" (15 gener 2011).



La vida de Lanzmann està governada per l'excés i la desmesura, tant per l'abundància de dades com per la manca de vergonya a l'hora d'erigir-se en eix al voltant del qual gira la Història, la Terra. L'allau informatiu i verbal és tan aclaparador que no deixa escletxes per on sorgeixi el dubte: la Història és ell!

Si hem estat parlant de la reconstrucció de la Història a través de l'assaig i els estudis acadèmics i del testimoni dels protagonistes, sembla una broma esmentar la ciència-ficció. No ho és. Utilitzo el terme, però maliciosament perquè no m'estic referint a fer narració a partir d'hipòtesis més o menys versemblants o amb futuribles.

Mentre que una reacció química es pot reproduir moltes vegades en un laboratori, cada fet històric només té lloc una vegada. Per aquest motiu hi ha lleis matemàtiques que descriuen la física o la química, però no la Història. El projecte SimulPast reuneix físics, informàtics, sociòlegs i historiadors de set institucions espanyoles volen trobar una manera de rebobinar la cinta de la història tantes vegades com es vulgui, utilitzant el Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC). La idea és simular per ordinador set esdeveniments històrics, com per exemple la difusió de l'agricultura a Europa, i reproduir-los una vegada i una altra, encara que calgui modificar determinades circumstàncies (hipòtesis) amb la intenció de contrastar les teories historiogràfiques que els han definit fins ara; és a dir, comparar la simulació amb les dades arqueològiques reals. El resultat no seran batalletes, sinó gràfiques, mapes i estadístiques [cliqueu per veure, en PDF, els 7 escenaris que recrearà el projecte].

Joan Barceló, professor de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (una de les institucions implicades en el projecte) afirma: "L'objectiu no és obtenir lleis de la història que permetin predir el comportament futur de la humanitat". La idea no és reproduir o simular els comportaments humans, sinó "entendre per què certs fenòmens han tingut lloc i com afecta això el present".

Com ja vaig explicar en els articles dedicats a Culturomics i a Wordle, sóc bastant escèptic amb tot allò que té a veure amb l'ús d'eines d'anàlisi computacional quan es vol aplicar a disciplines humanístiques i es vol anar més enllà de les dades estadístiques. Que són una eina més i els resultats són una dada més a tenir en compte? Sí, sens dubte. Però compte amb les conclusions i... amb les joguines.

dijous, 20 de gener del 2011

Biblioteques per dins [03]



Si la Biblioteca és una metàfora de l'Univers, i acceptem que l'Univers és una metàfora de tot allò que la ment pot crear i imaginar, la Biblioteca haurà de ser l'Infern i el Paradís on habiten tots els éssers reals i imaginats que a la vida han estat; territori d'herois i malvats, de déus i dimonis, de vicis i virtuts, i de tots els mals que Pandora alliberà. Governar un Univers semblant només podia estar a l'abast d'una superheroïna: Barbara Gordon, la bibliotecària que es convertí en... Batgirl!




Jo ho sabia. Sabia que rere les ulleres de funcionària hi havia d'haver alguna cosa més, i el temps m'hauria de donar la raó. Tantes hores devorant llibres a la Sala de Lectura del Clot no eren més que la cerca desesperada de l'illa del tresor, del mapa de l'Univers, de la ciutat Gòtica, de la part fosca de la vida, en forma de Pandora vestida de plàstic fi i tacte diví.


Yvonne Craig


La bibliotecària Barbara Gordon, interpretada per Yvonne Craig, va aparèixer per primer cop a la sèrie televisiva Batman (possiblement la sèrie més kitsch i pop de la història de la televisió), l'any 1967, durant la tercera temporada, per fer callar les veus que veien una relació homosexual entre Batman i Robin. El capítol pilot, que havia de ser emès després del capítol 95, mai va sortir en antena. Però aquí en teniu alguns fragments, en versió original!






dimarts, 11 de gener del 2011

dilluns, 10 de gener del 2011

50 anys sense Dashiell Hammett

Dashiell Hammett
Getty Images. John Springer Collection


Avui 10 de gener va fer 50 anys de la mort de Dashiell Hammett (27 de maig de 1894 - Nova York, 10 de gener de 1961), l'escriptor que va convertir la novel·la detectivesca i policíaca en novel·la negra. Hammett va substituir el detectiu sagaç, metòdic, intel·ligent, socialment reconegut de les novel·les de Poe, Arthur Conan Doyle o Agatha Christie, en un personatge solitari i desenganyat de la vida, que va tenir en Sam Spade la seva primera encarnació literària i que tots associem a la figura del Humphrey Bogart de la versió cinematogràfica d'El falcó maltès. Per primer cop, l'investigador era algú terrenal, que fugia dels escenaris aristòcrates i que exercia el seu talent i la seva intuïció cultivats arran de carrer, a les voreres i els carrerons de la ciutat, on tots hi podien reconèixer la realitat crua i dura, i on nosaltres hi podíem veure el mirall de la postguerra espanyola.


Fotograma de la pel·lícula El falcó maltès


La novel·la negra americana es convertia en l'eina i el mitjà amb què Hammett retratava la realitat social dels anys 30. La d'una societat sòrdida que té els fonaments podrits, on el somni americà s'esberla amb el crack del 29, enmig de la corrupció dels seus estaments, on es destapen les misèries de l'ànima i quin és el cost del self-made man: el desencant, la ruïna, l'alcohol. I ho feia amb un estil brillant, amb diàlegs àgils, ràpids i secs, impressionista, lluny de la retòrica sofisticada dels ambients victorians de l'investigador del passat. Raymond Chandler (1888-1959), el pare de Philip Marlowe, irònic i cínic, amb un estil molt més depurat, i en certa manera el seu continuador, acabaria de donar forma al gènere i definiria les característiques de la novel·la negra a El simple arte de matar (1950)

Hammett beu de la seva experiència als carrers tenyits de violència on va créixer, com a detectiu privat a la famosa agència Pinkerton, però sobretot del seu compromís social i polític com activista anti-feixista que el van dur a afiliar-se al Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica (1937) i al Congrés dels Drets Civil de Nova York, després de la II Guerra Mundial. Investigat i acusat de comunista pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, durant la dècada dels 50, va ser empresonat per no voler delatar cap dels que havien estat els seus companys.

Tothom que li agradi la literatura li deu alguna cosa a Hammett. Ni que sigui per les llargues hores llegint les seves novel·les en les entranyables tapes grogues de la col·lecció de La Cua de Palla: Collita roja (1929), La maledicció dels Dain (1929), El falcó maltès (1930), La clau de vidre (1931) i L'home flac (1934). I perquè gràcies a ell tots els nois vam ser Humphrey Bogart. Llàstima que elles no s'ho van creure mai.

dissabte, 1 de gener del 2011

Walter Benjamin




Article publicat l'1 de gener de 2011 per recordar
els 70 anys de la mort de Walter Benjamin


Walter Benjamin (Berlín, 15 de juliol de 1892 - Portbou, 26 de setembre de 1940). He esperat un dia després del 2010 per esmentar els 70 anys de la mort del filòsof alemany. He esperat l'any nou per la suposada esperança que l'inici d'un cicle nou comporta. 70 anys d’una mort ignominiosa que exemplifica perfectament el seu concepte d’història i memòria. Una vida truncada, una història malmesa, fugint de la barbàrie entre dos focs: el nazisme i la dictadura franquista, que el van dur a suïcidar-se, entre el 26 i el 27 de setembre de 1940, a Portbou, on arriba, camí dels Estats Units, fugint de la Gestapo i on la policia espanyola l'avisa que si creua la frontera serà deportat a Alemanya. D'altres versions afirmen que va ser assassinat i darrerament pren força la sospita que va morir d'una malaltia cardíaca. Al cementiri de Portbou un memorial li ret homenatge malgrat que la tomba original no ha estat trobada.


Monument a Walter Benjamin en el cementiri de Portbou


El concepte d’història per a Benjamin, des d’un punt de vista epistemològic, es defineix com l’anàlisi del passat en quant conjunt de fets empírics (científics) que han donat continuïtat a la història, però que la memòria modifica. La història no és només la dels vencedors sinó també la dels perdedors i els seus fracassos, que no han deixat rastre aparent. I això ho diu algú que va viure les dues guerres mundials, amb la correlació que existeix entre una i altra. Benjamin era jueu i alemany.

Benjamin anuncia com n’és de perillós, en el present, tancar els ulls davant dels que tenen el risc de ser exclosos de la història. A la seva teoria de la història, l’oblit és més vast i estructural que el record. I en la pràctica política, som nosaltres mateixos qui estem posant en perill el progrés si persistim en l’oblit dels exclosos. Penso en el fenomen dels refugiats, un problema en l’època de Benjamin i en la nostra, amb la diferència que nosaltres tenim més dades, més coneixement i més recursos que a la primera meitat del segle XX.

El passat perdura a la nostra memòria com una runa desarticulada que se’ns presenta fragmentàriament. En aquest sentit, tot present, tot fragment, té la seva prehistòria. I com si estigués fent psicoanàlisi, en els traumes de la memòria, en les seves surgències violentes d’avui (les guerres, però no només) busca el rastre de la barbàrie per redimir-la a través de la narració, de la paraula.

La narració, el conte, és la memòria compartida. I la paraula... Després de Proust, Kafka i els surrealistes la paraula abandona el seu sentit burgès per recuperar el seu poder elemental i gestual. Deia Benjamin que la paraula com a gest és la forma suprema en què la veritat se'ns pot presentar en una època despullada de la doctrina teològica. En els temps d'Adam, la paraula i el gest de nomenar eren el mateix. La paraula no com a element instrumental, sinó “sagrat”, concepte agafat de la tradició bíblica hebrea.

Recordant els contes de la seva infantesa, Benjamin defensava el poder de la narració i de la paraula sobre el cos. Quina imatge més poderosa! El conte com experiència literària més sintètica. El conte com a experiència didàctica que dóna forma a la nostra experiència i que psicoanalitzant-nos ens allibera. Narració sintètica, però no estàtica, si no no hi hauria literatura, no hi hauria comunicació i tornaríem a la barbàrie. A Benjamin li feia por això, que desapareguessin els mecanismes que permeten comunicar l’experiència a través de la paraula. Ell no va arribar a llegir mai Primo Levi.

Em fascina la idea del conte com a mirall on ens reconeixem i que ens transforma, però també la idea del conte que a la vegada es transforma amb nosaltres i amb el món. Potser hauríem de començar a mirar la bruixa, la madrastra i el llop, els perdedors, com als exclosos de la Història. Però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara només volia recordar que Benjamin és viu, i que el gest i la paraula també.


L'estació i el poble de Portbou, l'any 1940