Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 28 de gener del 2011

Des del meu sofà [06]



Una mirada irònica i escèptica sobre l'atletisme popular i del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat

dijous, 27 de gener del 2011

Yad Vashem: arxiu digital de l'Holocaust



Aprofitant la celebració del Dia mundial en memòria de les víctimes de l’Holocaust, la institució Yad Vashem ha fet pública l’aliança amb Google per preservar i compartir en línia els arxius de l'Holocaust, que es poden consultar a la seva web des del 26 de gener.

L'arxiu, amb seu a Jerusalem, es dedica a la documentació, investigació i educació sobre l'Holocaust. A partir d’ara, 130.000 fotografies es poden veure en línia en alta resolució i la col·lecció serà més accessible per a tothom; es podran compartir les històries personals i permetrà que persones de tot el món hi contribueixin mitjançant la identificació de les històries que s’amaguen darrere de les fotos i dels documents, i afegint les seves pròpies històries i el coneixement dels llocs i els fets, a banda de ser un recurs de gran valor per als interessats en la investigació de l'Holocaust.

Google ha posat en marxa un sistema de reconeixement òptic de caràcters (OCR) per dur a terme aquest projecte. "Estem enfocats a la recerca de formes noves i innovadores perquè l'enorme quantitat de dades que hi ha en els nostres arxius sigui accessible", va dir Avner Shalev, president de Yad Vashem. "Google és un soci essencial en la nostra missió, ja que ens ajuda a arribar a un públic més ampli de tot el món, especialment als joves, i permetrà participar activament en la discussió sobre l'Holocaust".

"D'un temps ençà, Google ha estat treballant per posar en línia el patrimoni històric i cultural de la humanitat. Internet ofereix una gran oportunitat per preservar i compartir materials importants emmagatzemats en arxius de difícil accés ", va dir Yossi Matias, director d'Investigació de Google i del Centre de Desenvolupament a Israel. "Som uns privilegiats de poder treballar en aquest projecte amb l'arxiu de l'Holocaust més important del món" (fundada el 1953, Yad Vashem té un fons documental de gran riquesa amb testimonis, fotografies, diaris i altres materials).




L'anunci d'ahir és part d'una col·laboració permanent entre Google i Yad Vashem. Fa dos anys, Yad Vashem, va llançar un canal a YouTube per mostrar una sèrie de vídeos de testimonis de supervivents de l'Holocaust.

Les col·leccions fotogràfiques són visibles a l'arxiu de la pàgina web.

dimecres, 26 de gener del 2011

La fi de la guerra i els camps de concentració de Barcelona

Cossos dels exèrcits de Navarra i Marroquí entrant per la Diagonal
,el 26 de gener de 1939


El 26 de gener és una data que es repeteix en la història de Barcelona. L'any 1641, en el context de la Guerra dels Segadors, l'exèrcit castellà de Felip IV és vençut a la Batalla de Montjuïc per les tropes catalanes i franceses. Aquesta data i no una altra és la que recorda el nom del carrer Vint-i-sis de gener d'Hostafrancs. En la mateixa data de l'any 1812, Catalunya deixa d'estar annexionada a Espanya i passa a formar par de França, i Barcelona passava a ser cap de la prefectura  del Departament de Montserrat.

Però el 26 de gener que ens ocupa avui és de 1939. Al matí d'aquella data, les tropes de l'exèrcit nacional del general Franco, comandades pel general Yagüe, entraven a Barcelona. Així ho descrivia el parte de guerra: “Los Cuerpos del Ejército de Tropas voluntarias y de Navarra son los que, en brillantísimos combates, envuelven y arrollan la defensa roja al Norte de Barcelona, mientras el Cuerpo del Ejército Marroquí, operando inmediato a la costa, avanza por el Oeste, clavando la bandera de España en la fortaleza de Montjuich”.


Ha llegado España (gener 1939), Josep Morell.
Servicio Nacional de Propaganda. 
Departamento de Plástica, 
dirigit per Dionisio Ridruejo


Els tallers dels diaris barcelonins van deixar de funcionar i no hi ha notícies d'hemeroteca del dia 26, però sí del dia 27, amb el diari La Vanguardia ja en mans franquistes, i del 28, en l'edició del qual es reproduïa íntegrament en primera plana el parte de guerra. Era la constatació de la fi d'una il·lusió: la de la República entesa com a concepte de justícia universal. El 28 de març queia Madrid i l'1 d'abril acabava la guerra.


La Vanguardia, portada de l'edició
del 27 de gener de 1939


L'últim parte de guerra

Amb la caiguda de l'exèrcit república a Alacant, l'1 d'abril de 1939, acabava definitivament la Guerra Civil. A les 10:30 del matí, la veu de l'actor Fernando Fernández de Córdoba ressonava a les ones de Radio Nacional llegint el darrer parte de guerra. El text encara és en el record dels qui van viure els fets i en l'imaginari de les generacions posteriors:

"Parte oficial de guerra, del cuartel general del generalísimo, correspondiente al día de hoy, primero de abril de 1939, tercer año triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria. El generalísimo Franco".


L'últim parte de guerra

Esborrany i llapis de l'últim parte de guerra (ABC)


El text difós va ser escrit per Franco. Unes hores abans, el tinent coronel i ajudant de camp de Franco, José Martínez Maza, entrava a l'habitació del dictador al palau dels Muguiro, en el Parque de la Isla, a Burgos, quarter general i seu del govern de Franco, que estava al llit amb grip. El cap del nou Estat va fer un primer esborrany, que va corregir: va escriure "cautivo y desarmado el ejército rojo" a sobre d'"haber desarmado a la totalidad del ejército Enemigo rojo"; va canviar "fuerzas" per "tropas" i va escriure "objetivos" amb totes les lletres sobre l'abreviatura. Va passar el text a net i el va fer mecanografiar. Martínez Maza va guardar, amb permís de Franco, l'esborrany i el llapis amb què va ser escrit. El document, propietat de la filla de Martínes Maza,  va ser  fet públic pel diari ABC l'any 2014, quan se'n complien 75 dels fets.


Mapa dels camps de concentració franquistes segons
la Inspección de Prisioneros de Guerra


Camps de concentració

El 2020 en fa 81 anys. Molts barcelonins van aclamar l'exèrcit guanyador; a uns els va empènyer el desig que s'acabés la guerra, el patiment i la fam; a d'altres, que Déu era de part dels guanyadors; i als de sempre, que no hi ha més déu que el poder. Qui creia que li anava la vida, ja era a la frontera. Els que es quedaven no sabien que la guerra continuaria durant la repressió de la postguerra, fruit d'una planificació sistemàtica que va fer de les delacions una forma de guerra civil latent: prop de 200.000 executats. És el que Paul Preston anomena "holocaust espanyol". Mai ningú ha estat jutjat.


Vista del camp de concentració de Miranda de Ebro, el 1947


En aquest sentit, també va ser un mes de gener, però de 1947, quan es va tancar el darrer camp de concentració espanyol: el de Miranda de Ebro (Burgos). Creat el 1937 juntament amb tres camps més, pels seus barracons hi van arribar a passar 65.000 presoners republicans. Entre 1941 i 1944 va ser dirigit per l'oficial de la Gestapo Paul Winzer. Van ser els primers de molts camps escampats per tot l'estat. A Catalunya, entre d'altres, hi va haver els de Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus (Convent de Sant Francesc, Boca de la Mina, Institut Pere Mata, Caserna José Antonio, Escola del Treball), Tarragona (Convent de les Carmelites i Convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa, Figueres (La Carbonera), Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Granollers, Bossòst (Vall d'Aran), Tremp, Igualada, Mataró, Vilamitjana (Pallars Jussà) i a Barcelona al Palau de les Missions de Montjuïc, la fàbrica de Cànem al Poblenou i el Pavelló de Llevant de la Casa de la Caritat, a Horta, on avui hi ha les Llars Mundet.


Palau de les Missions

La fàbrica del Cànem, el 1914

El Pavelló de Llevant (Casa de la Caritat), els anys 40


Després de ser clausurat com a camp, les instal·lacions de Miranda de Ebro van ser un centre de reclutament de l'exèrcit espanyol i actualment és un polígon d'empreses químiques. Del vell camp només sobreviuen un depòsit d'aigua, restes de murs i dels safareigs, i una caseta de guàrdia, amb una placa que recorda la memòria dels presoners. Com passa amb les fosses comunes, moltes d'elles encara sense localitzar, el record i l'existència d'aquest camp de concentració passa desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans, gràcies al vot de silenci instaurat durant la Transició. El dia que morin els darrers supervivents i els qui en guarden memòria, la història quedarà coberta per la terra que oculta els milers d'executats i el silenci serà absolut.


Auschwitz






El dia 27 de gener de 1945 l'exèrcit soviètic alliberava el més gran dels camps d'extermini nazi, Auschwitz-Birkenau, a Polònia. L'Holocaust (xoà) deixa 12 milions de morts, la meitat dels quals són jueus. L'extermini també inclou gitanos, homosexuals, discapacitats, eslaus, dissidents, presoners soviètics...

Aquest va ser el dia triat per les Nacions Unides per celebrar el Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust en record de totes les víctimes que van morir assassinades en els camps d'extermini. Per seguir el programa de la Cerimònia del Record a Barcelona, cliqueu l'enllaç.

dimarts, 25 de gener del 2011

Gigafotos: el patrimoni vist amb lupa

 Armari renaixentista de les tres claus (Arxiu de la Ciutat,Tortosa)

La tecnologia digital al servei de tots. Sabeu què és una gigafoto? Doncs una fotografia en alta resolució. La possibilitat de veure peces d'art tan de prop com mai havia estat possible: veure com creix el verdet entre les pedres de l'església romànica de Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí, i les esquerdes de les seves pintures romàniques; veure la llengua lasciva del dimoni a L'Infern de les pintures murals del Judici Final, a l'església de Santa Maria d'Arties, a la Vall d'Aran; pujar a bord de la maqueta del vaixell d'Antonio López, el nostre esclavista i negrer particular, al Palau Moja de Barcelona, entre d'altres (cliqueu sobre les fotos d'aquest article).

El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i Patrimoni Gencat, de la Generalitat, ha endegat un projecte de digitalització del patrimoni artístic català, que posarà a l'abast dels usuaris de la xarxa 1.900 obres d'art de les col·leccions permanents del museu. Entre aquestes obres, el passat més de març es va fer la presentació de les dues primeres gigafotos: el pantocràtor de l'absis de Sant Climent de Taüll i La vicaria, de Fortuny. En aquests moments ja són tretze les peces fotografiades en gran format, que podeu veure a la pàgina web de la col·lecció digital del museu.(si alguna de les peces té gigafoto, hi trobareu el vincle pertinent).

Tomba de Pere el Gran (Monestir de Santes Creus)

divendres, 21 de gener del 2011

Història: assaig, testimoni i... ciència-ficció



Hi ha tres maneres de presentar la Història: a través de l'assaig de l'especialista, amb el testimoni dels protagonistes o amb una aplicació informàtica. M'explico.

L'assaig respon a les necessitats acadèmiques o a la curiositat intel·lectual. Reconstruir el passat per explicar-lo o per entendre el present forma part de la curiositat que se li atribueix al cervell humà. El resultat no és mai estàtic. Els nous descobriments, els nous punts de vista, les eines d'anàlisi, refuten i modifiquen el fràgil equilibri de les peces que componen aquesta finestra al passat: guanyadors, perdedors, estaments, individus i idiologies modifiquen la mirada. Objectivitat? Subjectivitat? Incertesa? Ens anem construint.

Sembla que som en un moment de la Història en què els conflictes locals i globals han volgut concentrar-se en l'antagonisme i l'enfrontament entre dos mons: Orient i Occident. De fet, és un tema recurrent perquè els dos mons han nascut i han crescut per oposició de l'un contra l'altre: des de l'expansió de l'Islam (s. VII), les croades (ss. XI-XIII), l'Imperi Otomà (ss. XIII-XX), el colonialisme fins l'auge de l'islamisme i els fenòmens migratoris d'avui, passant per les periòdiques invasions europees des de les estepes centrals d'Àsia (huns, mongols...). L'Índia, Xina i el Japó queden al marge d'aquesta relació i de l'enfrontament amb Occident perquè els possibles problemes derivats de la colonització i de les guerres modernes són un tema "resolt". Caldrà deixar passar uns anys abans no es pugui veure quin és l'efecte del creixement econòmic de Xina.

 Anthony Pagden

Acaba d'aparèixer a les llibreries el llibre d'Anthony Pagden, Mundos en guerra. 2.500 años de conflicto entre Oriente y Occidente [Barcelona: RBA, 2011]. Pagden ha escrit aquest assaig amb la voluntat d'explicar l'origen d'aquest conflicte. El llibre és de lectura obligatòria per a tota persona que vulgui estar informada i que senti curiositat per saber com s'explica un present que ens afecta tant. Jo no m'he remuntat més enllà del segle VII, però Pagden sí que ho fa. Ja Heròdot parlava de l'"enemistat perpètua" entre els dos mons. Però Pagden arranca d'una imatge mítica: el segrest d'Helena a mans del troià Paris i la posterior guerra entre aqueus i troians. I com totes les imatges mítiques, encara que no sigui real, sí que és real l'imaginari que construeixen els pobles, sigui acceptable o no. I a banda, en uns temps en què tenim més eines que mai per a l'anàlisi objectiu i científic, què potent és la idea de prendre un mite com a punt de partida per explicar la realitat!



Encara que no hagi convençut ningú, paga la pena llegir l'entrevista a Anthony Pagden a Babelia (15 gener 2011), "Una guerra sin fin", i la ressenya del llibre, "Una interminable historia", de Josep Ramoneda, també a Babelia.

En aquest anar-nos construint que esmentava al principi, el testimoni directe és l'altra gran eina per explicar, per construir la Història. Autobiografies, memòries, diaris, documents enregistrats o escrits en vida del protagonista, ens aporten l'experiència en carn viva. Això no és garantia d'objectivitat perquè la memòria no reconstrueix el passat, sinó que el modifica a través de l'experiència, que, a la vegada, modificarà el nostre propi record. Com deia algú que ara no em ve al cap: "la memòria és el que queda després d'haver oblidat la resta".

Aquesta afirmació segurament seria assumible per a tothom i aplicable a tota experiència narrada si no hi hagués un cas excepcional: Claude Lanzmann.

 Claude Lanzmann

Claude Lanzmann, periodista i director de cinema francès, va ser la setmana passada a Madrid a l'exposició i a la conferència organitzades per Casa Sefarad-Israel i el Círculo de Bellas Artes amb motiu del 25è aniversari de l'estrena de la pel·lícula Shoah. Un documental de nou hores de durada que recull la història oral de l'Holocaust i que és el document definitiu sobre un dels fets més estremidors de la història de la humanitat. Alhora, l'estada de Lanzmann a Madrid coincideix amb la presentació de les seves memòries La liebre de la Patagonia (Barcelona: Seix Barral, 2011).



La producció cinematogràfica, escrita i oral d'aquest home supera tot allò imaginable. La seva experiència vital abasta tots els esdeveniments coneguts des de la seva participació a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial fins l'actualitat. No hi ha espai per fer-ne un resum. Cal llegir directament les seves memòries o fer una aproximació en l'excel·lent article que Antonio Muñoz Molina li dedica a Babelia, "El ególatra sincero" (15 gener 2011).



La vida de Lanzmann està governada per l'excés i la desmesura, tant per l'abundància de dades com per la manca de vergonya a l'hora d'erigir-se en eix al voltant del qual gira la Història, la Terra. L'allau informatiu i verbal és tan aclaparador que no deixa escletxes per on sorgeixi el dubte: la Història és ell!

Si hem estat parlant de la reconstrucció de la Història a través de l'assaig i els estudis acadèmics i del testimoni dels protagonistes, sembla una broma esmentar la ciència-ficció. No ho és. Utilitzo el terme, però maliciosament perquè no m'estic referint a fer narració a partir d'hipòtesis més o menys versemblants o amb futuribles.

Mentre que una reacció química es pot reproduir moltes vegades en un laboratori, cada fet històric només té lloc una vegada. Per aquest motiu hi ha lleis matemàtiques que descriuen la física o la química, però no la Història. El projecte SimulPast reuneix físics, informàtics, sociòlegs i historiadors de set institucions espanyoles volen trobar una manera de rebobinar la cinta de la història tantes vegades com es vulgui, utilitzant el Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC). La idea és simular per ordinador set esdeveniments històrics, com per exemple la difusió de l'agricultura a Europa, i reproduir-los una vegada i una altra, encara que calgui modificar determinades circumstàncies (hipòtesis) amb la intenció de contrastar les teories historiogràfiques que els han definit fins ara; és a dir, comparar la simulació amb les dades arqueològiques reals. El resultat no seran batalletes, sinó gràfiques, mapes i estadístiques [cliqueu per veure, en PDF, els 7 escenaris que recrearà el projecte].

Joan Barceló, professor de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (una de les institucions implicades en el projecte) afirma: "L'objectiu no és obtenir lleis de la història que permetin predir el comportament futur de la humanitat". La idea no és reproduir o simular els comportaments humans, sinó "entendre per què certs fenòmens han tingut lloc i com afecta això el present".

Com ja vaig explicar en els articles dedicats a Culturomics i a Wordle, sóc bastant escèptic amb tot allò que té a veure amb l'ús d'eines d'anàlisi computacional quan es vol aplicar a disciplines humanístiques i es vol anar més enllà de les dades estadístiques. Que són una eina més i els resultats són una dada més a tenir en compte? Sí, sens dubte. Però compte amb les conclusions i... amb les joguines.

dijous, 20 de gener del 2011

Biblioteques per dins [03]



Si la Biblioteca és una metàfora de l'Univers, i acceptem que l'Univers és una metàfora de tot allò que la ment pot crear i imaginar, la Biblioteca haurà de ser l'Infern i el Paradís on habiten tots els éssers reals i imaginats que a la vida han estat; territori d'herois i malvats, de déus i dimonis, de vicis i virtuts, i de tots els mals que Pandora alliberà. Governar un Univers semblant només podia estar a l'abast d'una superheroïna: Barbara Gordon, la bibliotecària que es convertí en... Batgirl!




Jo ho sabia. Sabia que rere les ulleres de funcionària hi havia d'haver alguna cosa més, i el temps m'hauria de donar la raó. Tantes hores devorant llibres a la Sala de Lectura del Clot no eren més que la cerca desesperada de l'illa del tresor, del mapa de l'Univers, de la ciutat Gòtica, de la part fosca de la vida, en forma de Pandora vestida de plàstic fi i tacte diví.




Yvonne Craig


La bibliotecària Barbara Gordon, interpretada per Yvonne Craig, va aparèixer per primer cop a la sèrie televisiva Batman (possiblement la sèrie més kitsch i pop de la història de la televisió), l'any 1967, durant la tercera temporada, per fer callar les veus que veien una relació homosexual entre Batman i Robin. El capítol pilot, que havia de ser emès després del capítol 95, mai va sortir en antena. Però aquí en teniu alguns fragments, en versió original!


dimarts, 18 de gener del 2011

Futbol: èpica i lírica


Miro poc futbol, però en veig i el sé gaudir. M'ha semblat sempre un esport injust: el millor no sempre guanya. A l'inrevés que el bàsquet, on l'alternança en el marcador (excepte quan les diferències són molt grans) li dóna aquesta vivesa que sovint ens demana el cos, el futbol acostuma a segrestar els ànims i les voluntats gràcies a la incertesa: molt d'esforç per aconseguir ben poc (fins i tot quan les diferències són grans), i fins que l'arbitre no xiula el final del partir res es pot donar per beneït.

Com a barcelonistes (i potser com a catalans), a la incertesa li hem afegit, històricament, l'èpica: les remuntades formen part de l'imaginari culer. I també com a barcelonistes (i potser també com a catalans), hem vestit el futbol d'una resignació que té molt a veure amb actituds polítiques, i ens ha fet derrotistes.

Amb el Dream Team de Cruyff les coses van començar a canviar. Una nova manera d'entendre l'equip com a societat i una visió "marxista" del control dels mitjans de producció (els peus són el meu capital i la pilota per a qui la treballa) van portar el club a èxits mai aconseguits i els seguidors a creure que una societat més justa era possible: jugar bé volia dir guanyar. I se superava el tarannà pessimista i derrotista dels barcelonistes (i potser dels catalans?)

Passada aquesta etapa, i després de diverses revolucions i contrarevolucions, amb l'esperança posada en un futur on les coses poguessin ser com amb el Dream Team, allò que ningú podia somiar es va fer realitat.

Un grup de nens criats al bressol de la Masia, un demiürg tan hàbil amb els peus i amb el cap com amb la paraula i un mag nascut a Rosario, província de Santa Fe (la teologia el tenia predestinat com en una profecia!), han aconseguit vestir aquest esport rude de poesia (ja em perdonaran els intel·lectuals de pell fina!).

Deia Juan Cruz, escriptor i periodista d'El País, a l'article "Como en una clase de matemáticas", al diari As: "El Barça juega como si estuviera resolviendo los problemas de matemáticas que el profesor Guardiola va desgranando en el vestuario del Camp Nou. El resultado es un fútbol que corre el riesgo de ser perfecto. No es perfecto. A este juego tan potente estéticamente le sobra algo de poesía. En este mundo que desprecia a los poetas eso se considera un defecto, cuando es en realidad la mayor virtud de Pep Guardiola."

Com i de quina manera un esport de masses com el futbol pot condicionar els seus seguidors és una cosa que deixo en mans dels experts. Que el Barça de Guardiola predisposa els barcelonistes (i els catalans?) a veure la vida amb més optimisme i ens fa més sensibles, és un fet. La cultura de l'esforç, la voluntat, la col·laboració, la feina ben feta... tots aquests tòpics, donen fruits. I si és cert que una societat es pot contagiar d'aquest esperit, potser comença a ser el moment de fer rodar la pilota amb els nostres peus, de treure'ns la crosta del seny i d'imposar la raó davant de tanta estupidesa, de sentències, d'involucions, de retallades de drets... Cal organitzar les coses d'una altra manera. No sé quin ha de ser aquest ordre perquè no hi ha un bon cap pensant; no sé ni si hi ha un bon onze titular. Però sí que sé que ha de ser amb tota la plantilla i el planter sencer. I només hi ha la raó i la justícia social com arguments. Sense essencialisme. Si el Barça (i els seguidors) hagués de fer cas d'aquest essencialisme, seguiria sent el mateix equip derrotista i conformista de sempre, però com que creuen en el que fan, juguen convençuts, vinguin d'on vinguin.



I tot això venia... Ah, sí, per molts anys, Pep! I per 40 anys més carregats de raó i lírica, de poesia, aquella arma carregada de futur, que deia Gabriel Celaya:

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas.  Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.


La poesía es un arma cargada de futuro




Gràcies a Jaume Subirana (Flux) per la idea.

dilluns, 17 de gener del 2011

dissabte, 15 de gener del 2011

Activitat física, activitat intel·lectual [02]


Tornant a aquesta difícil relació de l'atletisme (i de l'esport en general) amb la literatura i amb el món intel·lectual, no deixo de pensar en dues opinions extremes que circulen habitualment en els mitjans i en cercles "ben informats". D'una banda, aquella que veu en tot allò que fa referència a l'esport professional una pàtina vulgar i embrutidora que situa l'esportista en un punt singular de l'escala evolutiva: un cos i un instint desenvolupats, que el farien un bon depredador i un bon candidat a tasques reproductives, però, alhora, un ésser poc dotat per a tasques intel·lectuals i artístiques. Si parlem d'esport popular o d'esport salut, el valor que rep no va més enllà del tòpic de la cita de Juvenal: Mens sana in corpore sano. És a dir, una activitat recreativa que fomenta bons hàbits, però que més enllà de l'equilibri entre cos i ment ningú pensa que ajudi a millorar intel·lectualment a ningú.

D'altra banda, i a l'altra extrem, és conegut amb quina facilitat determinades pràctiques esportives reben l'epítet d'artístiques, o es diu que determinat esportista fa "art".

És evident que no és certa ni una cosa ni l'altra, encara que, en determinats moments, tots coincidiríem a afirmar-ho davant de determinats espectacles esportius, amb una cervesa a la mà. Però no és un descervellat qui dedica temps, esforç i disciplina a aconseguir la màxima eficiència biomecànica del seu cos, ni és un artista qui crea accions i objectes efímers que no provenen d'una peculiar manera d'entendre el món i la realitat i d'una peculiar forma d'expressió, per molt que excel·leixi en la seva execució. Messi no és un artista, però sí un "artista".

La raó de tot plegat deu ser que l'atleta no ha estat cridat a crear, sinó a executar allò que nosaltres, la societat (els oligarques, a l'Antiguitat, i la burgesia, de l'Edat Mitjana ençà; els mecenes) creiem que forma part de l'esperit heroic. Hem delegat en els esportistes l'esperit de la conquesta, de la victòria i de la glòria.

El pas de les formes heroiques a les artístiques és només una qüestió de sensibilitat. La societat ha evolucionat (?), s'ha tornat més dòcil i ha desenvolupat una certa sensibilitat "artística" en la mesura que el propi art s'ha banalitzat. Allò que abans formava part exclusivament de les muses s'ha filtrat en el nostre imaginari i en el lèxic de la llengua. No només "art" i "artístic" han desplaçat el seu valor semàntic, sinó també altres conceptes com l'harmonia, per exemple: aquella peculiar conjunció de moviments que associem a la música (amb la fotografia, la més vulgar -en sentit etimològic- de les expressions artístiques perquè són a l'abast de tothom) i a la comunió de sensibilitats, com per exemple, una jugada de futbol ben trenada, on tots els jugadors hi han intervingut com en una coreografia.

Malgrat tot això, no puc deixar de creure que, si no un creador, l'atleta, l'esportista, forma part com a instrument (l'atleta busca eficiència, no art) d'una partitura, d'un guió, que algú intel·lectualment preparat o amb la sensibilitat pertinent ha dissenyat. Pots veure Bekele, Kipketer o Allison Felix, per posar uns exemples paradigmàtics, com a "simples" atletes i gaudir de la competició, o canviar la mirada i veure més enllà: integrar els moviments harmoniosos, perfectes i elegants d'aquests tres atletes en aquella simfonia de gestos arrabassats a la natura que en un moment concret de la història de la humanitat van convertir una vulgar conjunció de sons en el que ara anomenem música: abans de tancar-la en un auditori i convertir-la en un fenomen culte, l'harmonia vagava pels boscos acompanyada del vent.

L'atleta, mentre és atleta, no és intel·lectualment productiu perquè aquesta no és la seva funció. És difícil conjugar ambdues activitats i el cos i la ment ho saben: no és eficient realitzar un esforç màxim i alhora teoritzar sobre ell; ho ets en un lloc o ets en un altre. Però sí que em quedo, recolzant-me en el que he dit anteriorment, amb la possibilitat d'adoptar una determinada actitud davant d'un espectacle esportiu. Veurem una cosa (esport) o una altra (harmonia) depenent de nosaltres, no de l'esportista. La nostra sensibilitat (la humana: com a artista o com a receptor) és la que determina construir la realitat, per això han estat possibles expressions artístiques tan diferents com l'expressionisme, l'impressionisme o l'abstracció.

(Evidentment, tot això que dic no té res a veure amb el fet de compaginar l'esport amb l'estudi. Són molts els esportistes de nivell que segueixen, alhora, estudis universitaris o que són llicenciats. Manolo Martínez, el llançador de pes, és llicenciat en Història de l'Art, per exemple. Jo em refereixo, exclusivament, a la creació com a estímul professional. I, en tot cas, l'excepció confirma la regla.)

I si en un temps llunyà la música era el vent que movia harmònicament les fulles i les branques dels arbres, us deixo una petita peça lírica on l'esforç de l'esportista pren una magnitud tal a través de les imatges enregistrades que, potser, hi podreu veure art. I si no és art, serà alguna mena de sensibilitat que permet transformar l'experiència que veureu en una heroïcitat. Per a l'esportista no ho és perquè és la seva feina, però per a nosaltres, mortals que mai podríem fer el que ell fa i que tenim la necessitat d'enfrontar-nos a les nostres pors, l'esportista s'expressa amb la mateixa sensibilitat de l'artista. Però som nosaltres qui veiem el que volem veure.

Guillaume Néry, el protagonista del vídeo, és campió del món d'apnea dinàmica (recórrer una màxima distància) amb pes constant (conservant sempre el mateix llast). El seu rècord en immersió a pulmó lliure és de -115 m, aconseguit el passat 2010 a les Bahames.

Un blue hole o forat blau és una cova submarina vertical. La del vídeo és la més profunda del món, la Dean' Blue Hole, també a les Bahames, de -202 m.

La profunditat, la foscor, la manca de vida, el temps submergit... Tot plegat és molt angoixant, però el resultat és molt líric. Hi podeu veure l'esportista, l'heroi. Com vulgueu. Algú voldrà saber què pensa Néry. Jo em quedo amb el silenci. O amb la música dels bacteris que viuen en el no res.


Apunts relacionats

Activitat física, activitat intel·lectual [01] 
Activitat física, activitat intel·lectual [03]
Esport i literatura [01]

divendres, 14 de gener del 2011

Biblioteques per dins [02]

Les biblioteques no serien el mateix sense elles. Sempre presents, amb un somriure; a l'espera que les necessitis per ajudar-te. Són el suport material i espiritual indispensable entre tu i els llibres. Sempre disposades a carregar sobre les seves espatlles el coneixement i els tresors que dormen a les seves pàgines, però també les il·lusions i els somnis d'hores i hores de lectura. De fantasies.


Des del meu sofà [05]



Una mirada irònica i escèptica del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat

dijous, 13 de gener del 2011

Esport i literatura



Segurament molts coneixeu a Marciano Durán (Florida, Uruguai, 1956), periodista i escriptor uruguaià, que té com a afició córrer i competir en curses populars. Segurament us sona perquè haureu llegit el seu escrit Esos locos que corren, una deliciosa descripció de les sensacions que viu l'atleta mentre desplaça el seu cos per l'asfalt, les muntanyes i els boscos, alhora que la seva ment recrea la metàfora del camí corregut com a viatge vital que intenta guanyar temps a la mort.

Ja vaig intentar explicar a Activitat física, activitat intel·lectual com n'és de difícil compaginar l'escriptura d'una certa qualitat amb l'esport seriós, reglat i disciplinat. Haruki Murakami ho ha intentat amb el seu exitós De què parlo quan parlo de córrer. No ho ha aconseguit. L'èxit del llibre és degut, precisament, a la manca de literatura sobre el tema, i els corredors aficionats a la literatura hi han vist més el company esportista que organitza la seva vida professional i vital al voltant de l'activitat física que no pas l'escriptor. El llibre és poc més que un dietari, que no aprofundeix en la descripció de les sensacions, que no té cap tesi, i que només es recolza en un parell d'idees més o menys brillants. No és un bon treball literari. És massa estàtic, com tanta literatura japonesa, que és capaç d'alçar una tassa amb les mans quan floreixen els cirerers i fer-la arribar als llavis quan és temps de collir els fruits. Ha deixat passar l'oportunitat d'introduir-nos en una cerimònia del te i ens ha regalat una llauna d'Aquarius.



Més interessant és el resultat de Jean Echenoz a Correr, la novel·la que ens parla d'Emil Zátopek, l'atleta txec lluitant contra la seva decadència, metàfora de una Primavera de Praga impossible. Atleta i país lluitant contra el totalitarisme i un destí tràgic que el va portar a ell a ser desterrat en unes mines d'urani, i el país al malson en què es va convertir el somni de Dubček.



Echenoz no ens parla de córrer. Cal haver viscut les sensacions per poder-ne parlar amb el sentit que només permet l'experiència i les emocions. Però Echenoz tampoc volia això. Echenoz volia construir un heroi.


Jocs Olímpics de Londres (1948)

Marciano Durán ens ha deixat, si més no, el lirisme de les fulles mortes de la tardor trepitjades pel corredor camí de la primavera revisitada: l'etern retorn, el cicle de la vida. No és fàcil. Ho vaig intentar després de córrer la Cursa Manlleu-Vic del 2008 sota la pluja:

No em digueu que no us ha agradat aquest paisatge de diumenge... El gris de les immenses rectes de la carretera que es perdia en el gris plom del cel; i al voltant, el verd intens dels prats; i la pluja regalimant, dolça, per la cara; i aquesta sensació de córrer en un túnel, amb el cel baix, i el soroll de la pluja i l'impacte dels peus al tolls d'aigua, esquitxant, com quan érem nens; i aquesta olor fresca que fa el verd; i l'olor de terra mullada; i el Collsacabra, amagant-se dins dels núvols. Heu vist el Ter baixant ple, a glopades, amb set? I els rentadors de Manlleu, vessant al canal sota les pèrgoles del passeig? Heu sentit la remor de l'aigua? Heu vist aquest quadre de diumenge, com rere els vidres entelats d'una finestra? Algú no s'ha mullat? Algú s'ha quedat a casa?
E.H.M.

Al text de Marciano Durán, narrat per ell mateix, li han posat imatge James Jarvis, amb els dibuixos, i Richard Kenworthy, amb l'animació. El resultat convida a posar-se les sabatilles!

dimecres, 12 de gener del 2011

HistoTube: audiovisuals d'història i patrimoni

 
HistoTube es una web que permet consultar online vídeos i reproduccions multimèdia i 3D d'història i patrimoni en català. L'àrea geogràfica i temàtica és la dels territoris de parla catalana, tot i que també inclou fets destacats d'Europa com la Revolució Francesa, Auschwitz, l'ascens del feixisme... En total, i des de mitjans de desembre, més de 30 documents audiovisuals.

Els arxius estan classificats per períodes històrics, àrees geogràfiques o temàtiques; però també podreu buscar el material a través d’un cercador. El directori HistoTube s’actualitzarà cada setmana amb vídeos nous que passaran a formar part d’aquest arxiu audiovisual.

Els impulsors del projecte i encarregats de penjar els continguts són Dani Cortijo, Agus Giralt, Jordi Bonvehí i Lorién Casasús, llicenciats en Història per la Universitat de Barcelona i cadascun amb projectes personals sobre temes d’història local.

Especialment interessants són les reproduccions en 3D de llocs com Tarraco, les termes de Lleida o un esplèndid recorregut virtual per la Barcino romana.


Si voleu més informació sobre Barcino, podeu accedir a l'entrada L'evolució de Barcelona, on hi ha informació de la pàgina de l'Ajuntament de Barcelona De Barcino a BCN. I si voleu un bon audiovisual en 3D sobre el Temple d'August, aneu a Altres Barcelones: Barcino en 3D, on hi trobareu tots els detalls necessaris per contemplar una aplicació, feta per Eloi Biosca, que permet veure la reconstrucció del Temple des de tots els angles, des de l'aire i entrar dins de les seves dependències.


dimarts, 11 de gener del 2011

dilluns, 10 de gener del 2011

50 anys sense Dashiell Hammett

Dashiell Hammett
Getty Images. John Springer Collection


Avui 10 de gener va fer 50 anys de la mort de Dashiell Hammett (27 de maig de 1894 - Nova York, 10 de gener de 1961), l'escriptor que va convertir la novel·la detectivesca i policíaca en novel·la negra. Hammett va substituir el detectiu sagaç, metòdic, intel·ligent, socialment reconegut de les novel·les de Poe, Arthur Conan Doyle o Agatha Christie, en un personatge solitari i desenganyat de la vida, que va tenir en Sam Spade la seva primera encarnació literària i que tots associem a la figura del Humphrey Bogart de la versió cinematogràfica d'El falcó maltès. Per primer cop, l'investigador era algú terrenal, que fugia dels escenaris aristòcrates i que exercia el seu talent i la seva intuïció cultivats arran de carrer, a les voreres i els carrerons de la ciutat, on tots hi podien reconèixer la realitat crua i dura, i on nosaltres hi podíem veure el mirall de la postguerra espanyola.


Fotograma de la pel·lícula El falcó maltès


La novel·la negra americana es convertia en l'eina i el mitjà amb què Hammett retratava la realitat social dels anys 30. La d'una societat sòrdida que té els fonaments podrits, on el somni americà s'esberla amb el crack del 29, enmig de la corrupció dels seus estaments, on es destapen les misèries de l'ànima i quin és el cost del self-made man: el desencant, la ruïna, l'alcohol. I ho feia amb un estil brillant, amb diàlegs àgils, ràpids i secs, impressionista, lluny de la retòrica sofisticada dels ambients victorians de l'investigador del passat. Raymond Chandler (1888-1959), el pare de Philip Marlowe, irònic i cínic, amb un estil molt més depurat, i en certa manera el seu continuador, acabaria de donar forma al gènere i definiria les característiques de la novel·la negra a El simple arte de matar (1950)

Hammett beu de la seva experiència als carrers tenyits de violència on va créixer, com a detectiu privat a la famosa agència Pinkerton, però sobretot del seu compromís social i polític com activista anti-feixista que el van dur a afiliar-se al Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica (1937) i al Congrés dels Drets Civil de Nova York, després de la II Guerra Mundial. Investigat i acusat de comunista pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, durant la dècada dels 50, va ser empresonat per no voler delatar cap dels que havien estat els seus companys.

Tothom que li agradi la literatura li deu alguna cosa a Hammett. Ni que sigui per les llargues hores llegint les seves novel·les en les entranyables tapes grogues de la col·lecció de La Cua de Palla: Collita roja (1929), La maledicció dels Dain (1929), El falcó maltès (1930), La clau de vidre (1931) i L'home flac (1934). I perquè gràcies a ell tots els nois vam ser Humphrey Bogart. Llàstima que elles no s'ho van creure mai.

diumenge, 9 de gener del 2011

Enyorada Tarragona






El judaisme a les comarques de Tarragona que es presentarà el proper dijous 20 a Call Barcelona, enllaça directament amb el cicle de conferències que, sota el títol Enyorada Tarragona, l'Ajuntament de Tarragona i l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (ARCII), en col·laboració amb l'Autoritat Portuària de Tarragona, es va celebrar el passat més de juny entorn al món jueu a les comarques tarragonines, i en què l’objectiu era donar continuïtat a les activitats iniciades l’any 2008 amb el seminari Enyorada Tarragona i la recuperació de l’edifici de Ca la Garsa, al call jueu de la ciutat de Tarragona. Precisament, el professor Lascorz, l'autor del llibre, va fer una de les conferències.

Ca la Garsa (s. XIII)

Tarragona va ser una de les més importants comunitats jueves peninsulars. Els antics geògrafs àrabs parlen de tres "ciutats jueves" i "ciutats dels jueus", referint-se a ciutats on el component hebreu era majoritari: Granada, Lucena i Tarragona. Segurament, els geògrafs es referien exclusivament a les ciutats enclavades en territori musulmà, la Sefarad que en aquella època no incloïa els territoris dels comtats catalans.

El cicle de conferències de 2010 no es va centrar en un sol aspecte del món jueu, sinó que tingué en compte tots els temes que podien ajudar a donar una visió més global: el món sefardí, la caixrut o l'alimentacio jueva, el call de Tarragona o l’arqueologia jueva a les comarques tarragonines.

El judaisme a les comarques de Tarragona



El proper dijous 20 de gener Call Barcelona presenta el llibre El judaisme a les comarques de Tarragona, de l'hebraista Andreu Lascorz. En el mateix acte, el professor Lascorz dictarà la conferència El judaisme a Catalunya.

Aquest llibre té un caire divulgatiu. L'obra ens submergeix en una realitat poc coneguda fins al moment, la del judaisme i els jueus a les comarques de Tarragona. Ens fa comprendre la realitat i la quotidianitat d'una comunitat ben integrada, arrelada, activa i diferenciada de la resta de comunitats existents a altres indrets de Sefarad.

Des de 1492 es van voler esborrar segles de convivència i coexistència a la Península i el record de comunitats jueves molt rellevants a les comarques tarragonines (un record que van mantenir els descendents dels expulsats fins al dia d'avui). Tot plegat ens convida a un retrobament amb la mirada posada en un futur on hi capiguem tots, on la diferència sigui un valor positiu.

Explorar el llegat jueu a Tarragona implica conèixer la música, el cinema, la literatura i infinitat de manifestacions culturals i socials. L'extensa bibliografia del llibre pot incitar els lectors a conèixer el passat i el present d'aquests catalans i a saber veure com la cultura jueva és integrada dins la nostra perquè va ser comuna durant molts segles, fins el decret d'expulsió. Més enllà dels tòpics, cal aprendre que, fins aquesta expulsió i malgrat els enfrontaments (lamentablement inevitables quan s'encaren dues maneres de veure el món i la realitat), el judaisme a Catalunya, com a tot Sefarad, ha de deixar de ser considerat una anomalia cultural.

 Call de Santa Coloma de Queralt

El judaisme en aquestes comarques de la Catalunya Nova està encara poc estudiat. Les restes materials són poques i mal conservades. Més enllà de Tortosa, que té un projecte en marxa per recuperar el call i està integrada a la Red de Juderías de España (com ho estan Barcelona, Girona i Besalú), poca és la informació que tenim de la resta de calls tarragonins: Tarragona, Valls, Santa Coloma de Queralt, Reus, Falset o Montblanc, aquest darrer ben conservat, però poc explicat.

 Call de Montblanc

L'autor, Andreu Lascorz, és nascut a Monsó i resideix a Reus. És llicenciat en Filologia Hebrea (Universitat de Barcelona) i professor a l'IES Lluís Domènech i Montaner de Reus. Ha impartit classes d'introducció al judaisme català per a professors, organitzades per la Generalitat. És autor dels llibres La aljama judía de Monzón, la olvidada (2001), La aljama judía de Monzón, la recordada (2003) i Puentes hacia Israel (2006). Ha publicat articles divulgadors sobre història i cultura hebrees en múltiples publicacions periòdiques.

[Entrades relacionades Sefarad [Catalunya i L'arbre torna a florir]