La fi de la guerra i els camps de concentració de Barcelona

Cossos dels exèrcits de Navarra i Marroquí entrant per la Diagonal

,el 26 de gener de 1939

El 26 de gener és una data que es repeteix en la història de Barcelona. L'any 1641, en el context de la Guerra dels Segadors, l'exèrcit castellà de Felip IV és vençut a la Batalla de Montjuïc per les tropes catalanes i franceses. Aquesta data i no una altra és la que recorda el nom del carrer Vint-i-sis de gener d'Hostafrancs. En la mateixa data de l'any 1812, Catalunya deixa d'estar annexionada a Espanya i passa a formar par de França, i Barcelona passava a ser cap de la prefectura  del Departament de Montserrat.

Però el 26 de gener que ens ocupa avui és de 1939. Al matí d'aquella data, les tropes de l'exèrcit nacional del general Franco, comandades pel general Yagüe, entraven a Barcelona. Així ho descrivia el parte de guerra: “Los Cuerpos del Ejército de Tropas voluntarias y de Navarra son los que, en brillantísimos combates, envuelven y arrollan la defensa roja al Norte de Barcelona, mientras el Cuerpo del Ejército Marroquí, operando inmediato a la costa, avanza por el Oeste, clavando la bandera de España en la fortaleza de Montjuich”.

Ha llegado España (gener 1939), Josep Morell.

Servicio Nacional de Propaganda. 

Departamento de Plástica, 

dirigit per Dionisio Ridruejo

Els tallers dels diaris barcelonins van deixar de funcionar i no hi ha notícies d'hemeroteca del dia 26, però sí del dia 27, amb el diari La Vanguardia ja en mans franquistes, i del 28, en l'edició del qual es reproduïa íntegrament en primera plana el parte de guerra. Era la constatació de la fi d'una il·lusió: la de la República entesa com a concepte de justícia universal. El 28 de març queia Madrid i l'1 d'abril acabava la guerra.

La Vanguardia, portada de l'edició

del 27 de gener de 1939

L'últim parte de guerra

Amb la caiguda de l'exèrcit república a Alacant, l'1 d'abril de 1939, acabava definitivament la Guerra Civil. A les 10:30 del matí, la veu de l'actor Fernando Fernández de Córdoba ressonava a les ones de Radio Nacional llegint el darrer parte de guerra. El text encara és en el record dels qui van viure els fets i en l'imaginari de les generacions posteriors:

"Parte oficial de guerra, del cuartel general del generalísimo, correspondiente al día de hoy, primero de abril de 1939, tercer año triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria. El generalísimo Franco".

L'últim parte de guerra

Esborrany i llapis de l'últim parte de guerra (ABC)

El text difós va ser escrit per Franco. Unes hores abans, el tinent coronel i ajudant de camp de Franco, José Martínez Maza, entrava a l'habitació del dictador al palau dels Muguiro, en el Parque de la Isla, a Burgos, quarter general i seu del govern de Franco, que estava al llit amb grip. El cap del nou Estat va fer un primer esborrany, que va corregir: va escriure "cautivo y desarmado el ejército rojo" a sobre d'"haber desarmado a la totalidad del ejército Enemigo rojo"; va canviar "fuerzas" per "tropas" i va escriure "objetivos" amb totes les lletres sobre l'abreviatura. Va passar el text a net i el va fer mecanografiar. Martínez Maza va guardar, amb permís de Franco, l'esborrany i el llapis amb què va ser escrit. El document, propietat de la filla de Martínes Maza,  va ser  fet públic pel diari ABC l'any 2014, quan se'n complien 75 dels fets.

Mapa dels camps de concentració franquistes segons

la Inspección de Prisioneros de Guerra

Camps de concentració

El 2020 en fa 81 anys. Molts barcelonins van aclamar l'exèrcit guanyador; a uns els va empènyer el desig que s'acabés la guerra, el patiment i la fam; a d'altres, que Déu era de part dels guanyadors; i als de sempre, que no hi ha més déu que el poder. Qui creia que li anava la vida, ja era a la frontera. Els que es quedaven no sabien que la guerra continuaria durant la repressió de la postguerra, fruit d'una planificació sistemàtica que va fer de les delacions una forma de guerra civil latent: prop de 200.000 executats. És el que Paul Preston anomena "holocaust espanyol". Mai ningú ha estat jutjat.

Vista del camp de concentració de Miranda de Ebro, el 1947

En aquest sentit, també va ser un mes de gener, però de 1947, quan es va tancar el darrer camp de concentració espanyol: el de Miranda de Ebro (Burgos). Creat el 1937 juntament amb tres camps més, pels seus barracons hi van arribar a passar 65.000 presoners republicans. Entre 1941 i 1944 va ser dirigit per l'oficial de la Gestapo Paul Winzer. Van ser els primers de molts camps escampats per tot l'estat. A Catalunya, entre d'altres, hi va haver els de Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus (Convent de Sant Francesc, Boca de la Mina, Institut Pere Mata, Caserna José Antonio, Escola del Treball), Tarragona (Convent de les Carmelites i Convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa, Figueres (La Carbonera), Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Granollers, Bossòst (Vall d'Aran), Tremp, Igualada, Mataró, Vilamitjana (Pallars Jussà) i a Barcelona al Palau de les Missions de Montjuïc, la fàbrica de Cànem al Poblenou i el Pavelló de Llevant de la Casa de la Caritat, a Horta, on avui hi ha les Llars Mundet.

Palau de les Missions

La fàbrica del Cànem, el 1914

El Pavelló de Llevant (Casa de la Caritat), els anys 40

Després de ser clausurat com a camp, les instal·lacions de Miranda de Ebro van ser un centre de reclutament de l'exèrcit espanyol i actualment és un polígon d'empreses químiques. Del vell camp només sobreviuen un depòsit d'aigua, restes de murs i dels safareigs, i una caseta de guàrdia, amb una placa que recorda la memòria dels presoners. Com passa amb les fosses comunes, moltes d'elles encara sense localitzar, el record i l'existència d'aquest camp de concentració passa desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans, gràcies al vot de silenci instaurat durant la Transició. El dia que morin els darrers supervivents i els qui en guarden memòria, la història quedarà coberta per la terra que oculta els milers d'executats i el silenci serà absolut.


Auschwitz

Per veure l'acte institucional de commemoració

del del dia 25 de 2023 a la plaça de Sant Jaume,

cliqueu aquest enllaç

El dia 27 de gener de 1945 l'exèrcit soviètic alliberava el més gran dels camps d'extermini nazi, Auschwitz-Birkenau, a Polònia. L'Holocaust (xoà) deixa 12 milions de morts, la meitat dels quals són jueus. L'extermini també inclou gitanos, homosexuals, discapacitats, eslaus, dissidents, presoners soviètics...

Aquest va ser el dia triat per les Nacions Unides per celebrar el Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust en record de totes les víctimes que van morir assassinades en els camps d'extermini. Per seguir el programa de la Cerimònia del Record a Barcelona, cliqueu l'enllaç.

Biblioteques per dins [03]

Si la Biblioteca és una metàfora de l'Univers, i acceptem que l'Univers és una metàfora de tot allò que la ment pot crear i imaginar, la Biblioteca haurà de ser l'Infern i el Paradís on habiten tots els éssers reals i imaginats que a la vida han estat; territori d'herois i malvats, de déus i dimonis, de vicis i virtuts, i de tots els mals que Pandora alliberà. Governar un Univers semblant només podia estar a l'abast d'una superheroïna: Barbara Gordon, la bibliotecària que es convertí en... Batgirl!

Jo ho sabia. Sabia que rere les ulleres de funcionària hi havia d'haver alguna cosa més, i el temps m'hauria de donar la raó. Tantes hores devorant llibres a la Sala de Lectura del Clot no eren més que la cerca desesperada de l'illa del tresor, del mapa de l'Univers, de la ciutat Gòtica, de la part fosca de la vida, en forma de Pandora vestida de plàstic fi i tacte diví.

Yvonne Craig

La bibliotecària Barbara Gordon, interpretada per Yvonne Craig, va aparèixer per primer cop a la sèrie televisiva Batman (possiblement la sèrie més kitsch i pop de la història de la televisió), l'any 1967, durant la tercera temporada, per fer callar les veus que veien una relació homosexual entre Batman i Robin. El capítol pilot, que havia de ser emès després del capítol 95, mai va sortir en antena. Però aquí en teniu alguns fragments, en versió original!

Biblioteques per dins [01]

Si la bibliotecària no t'alegra el dia...

...alegra-l'hi tu.

50 anys sense Dashiell Hammett

Dashiell Hammett

John Springer Collection

Getty Images

Avui 10 de gener va fer 50 anys de la mort de Dashiell Hammett (27 de maig de 1894 - Nova York, 10 de gener de 1961), l'escriptor que va convertir la novel·la detectivesca i policíaca en novel·la negra. Hammett va substituir el detectiu sagaç, metòdic, intel·ligent, socialment reconegut de les novel·les de Poe, Arthur Conan Doyle o Agatha Christie, en un personatge solitari i desenganyat de la vida, que va tenir en Sam Spade la seva primera encarnació literària i que tots associem a la figura del Humphrey Bogart de la versió cinematogràfica d'El falcó maltès. Per primer cop, l'investigador era algú terrenal, que fugia dels escenaris aristòcrates i que exercia el seu talent i la seva intuïció cultivats arran de carrer, a les voreres i els carrerons de la ciutat, on tots hi podien reconèixer la realitat crua i dura, i on nosaltres hi podíem veure el mirall de la postguerra espanyola.

Fotograma de la pel·lícula

El falcó maltès

La novel·la negra americana es convertia en l'eina i el mitjà amb què Hammett retratava la realitat social dels anys 30. La d'una societat sòrdida que té els fonaments podrits, on el somni americà s'esberla amb el crack del 29, enmig de la corrupció dels seus estaments, on es destapen les misèries de l'ànima i quin és el cost del self-made man: el desencant, la ruïna, l'alcohol. I ho feia amb un estil brillant, amb diàlegs àgils, ràpids i secs, impressionista, lluny de la retòrica sofisticada dels ambients victorians de l'investigador del passat. Raymond Chandler (1888-1959), el pare de Philip Marlowe, irònic i cínic, amb un estil molt més depurat, i en certa manera el seu continuador, acabaria de donar forma al gènere i definiria les característiques de la novel·la negra a El simple arte de matar (1950)

Hammett beu de la seva experiència als carrers tenyits de violència on va créixer, com a detectiu privat a la famosa agència Pinkerton, però sobretot del seu compromís social i polític com activista anti-feixista que el van dur a afiliar-se al Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica (1937) i al Congrés dels Drets Civil de Nova York, després de la II Guerra Mundial. Investigat i acusat de comunista pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, durant la dècada dels 50, va ser empresonat per no voler delatar cap dels que havien estat els seus companys.

Tothom que li agradi la literatura li deu alguna cosa a Hammett. Ni que sigui per les llargues hores llegint les seves novel·les en les entranyables tapes grogues de la col·lecció de La Cua de Palla: Collita roja (1929), La maledicció dels Dain (1929), El falcó maltès (1930), La clau de vidre (1931) i L'home flac (1934). I perquè gràcies a ell tots els nois vam ser Humphrey Bogart. Llàstima que elles no s'ho van creure mai.

Walter Benjamin

Article publicat l'1 de gener de 2011 per recordar

els 70 anys de la mort de Walter Benjamin

Walter Benjamin (Berlín, 15 de juliol de 1892 - Portbou, 26 de setembre de 1940). He esperat un dia després del 2010 per esmentar els 70 anys de la mort del filòsof alemany. He esperat l'any nou per la suposada esperança que l'inici d'un cicle nou comporta. 70 anys d’una mort ignominiosa que exemplifica perfectament el seu concepte d’història i memòria. Una vida truncada, una història malmesa, fugint de la barbàrie entre dos focs: el nazisme i la dictadura franquista, que el van dur a suïcidar-se, entre el 26 i el 27 de setembre de 1940, a Portbou, on arriba, camí dels Estats Units, fugint de la Gestapo i on la policia espanyola l'avisa que si creua la frontera serà deportat a Alemanya. D'altres versions afirmen que va ser assassinat i darrerament pren força la sospita que va morir d'una malaltia cardíaca. Al cementiri de Portbou un memorial li ret homenatge malgrat que la tomba original no ha estat trobada.

Monument a Walter Benjamin en el cementiri de Portbou

El concepte d’història per a Benjamin, des d’un punt de vista epistemològic, es defineix com l’anàlisi del passat en quant conjunt de fets empírics (científics) que han donat continuïtat a la història, però que la memòria modifica. La història no és només la dels vencedors sinó també la dels perdedors i els seus fracassos, que no han deixat rastre aparent. I això ho diu algú que va viure les dues guerres mundials, amb la correlació que existeix entre una i altra. Benjamin era jueu i alemany.

Benjamin anuncia com n’és de perillós, en el present, tancar els ulls davant dels que tenen el risc de ser exclosos de la història. A la seva teoria de la història, l’oblit és més vast i estructural que el record. I en la pràctica política, som nosaltres mateixos qui estem posant en perill el progrés si persistim en l’oblit dels exclosos. Penso en el fenomen dels refugiats, un problema en l’època de Benjamin i en la nostra, amb la diferència que nosaltres tenim més dades, més coneixement i més recursos que a la primera meitat del segle XX.

El passat perdura a la nostra memòria com una runa desarticulada que se’ns presenta fragmentàriament. En aquest sentit, tot present, tot fragment, té la seva prehistòria. I com si estigués fent psicoanàlisi, en els traumes de la memòria, en les seves surgències violentes d’avui (les guerres, però no només) busca el rastre de la barbàrie per redimir-la a través de la narració, de la paraula.

La narració, el conte, és la memòria compartida. I la paraula... Després de Proust, Kafka i els surrealistes la paraula abandona el seu sentit burgès per recuperar el seu poder elemental i gestual. Deia Benjamin que la paraula com a gest és la forma suprema en què la veritat se'ns pot presentar en una època despullada de la doctrina teològica. En els temps d'Adam, la paraula i el gest de nomenar eren el mateix. La paraula no com a element instrumental, sinó “sagrat”, concepte agafat de la tradició bíblica hebrea.

Recordant els contes de la seva infantesa, Benjamin defensava el poder de la narració i de la paraula sobre el cos. Quina imatge més poderosa! El conte com experiència literària més sintètica. El conte com a experiència didàctica que dóna forma a la nostra experiència i que psicoanalitzant-nos ens allibera. Narració sintètica, però no estàtica, si no no hi hauria literatura, no hi hauria comunicació i tornaríem a la barbàrie. A Benjamin li feia por això, que desapareguessin els mecanismes que permeten comunicar l’experiència a través de la paraula. Ell no va arribar a llegir mai Primo Levi.

Em fascina la idea del conte com a mirall on ens reconeixem i que ens transforma, però també la idea del conte que a la vegada es transforma amb nosaltres i amb el món. Potser hauríem de començar a mirar la bruixa, la madrastra i el llop, els perdedors, com als exclosos de la Història. Però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara només volia recordar que Benjamin és viu, i que el gest i la paraula també.

L'estació i el poble de Portbou, l'any 1940