Centenari Josep Domènech i Estapà

Església de Sant Andreu i la plaça Orfila, cap el 1918, abans de l'obertura
del passeig de Torres i Bages. Projectada per Pere Falqués,
Domènech i Estepà en va dissenyar la cúpila

Foto: Carles Fargas i Bonell (AFCEC)

Vam esperar fins al darrer dia de l'any 2017 tot esperant que algú es dignés no només recordar sinó celebrar el centenari d'un dels arquitectes més importants de Barcelona: Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 5 de setembre de 1917). A mitjà d'any, conversant amb Andreu Carrascal, arxiver en cap del COAC, ens sorpreníem que no s'hagués endegat per part de les institucions cap esdeveniment per celebrar l'efemèride, segurament pel recolzament institucional que sí ha merescut l'Any Puig i Cadafalch. L'any 2016, Sergio Fuentes Milà presentava la seva tesi sobre l'arquitecte, de la qual n'és fruit el llibre que el mes de novembre va ser publicat pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias en el número 9 de la col·lecció de monografies històriques Finestrelles: Josep Domènech i Estapà. Últim arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar (1883-1897). Però a partir d'aquí, el silenci ha estat total.

L'asil per a cecs Empar de Santa Llúcia, l'any 1905,

després Museu de la Ciència i ara CosmoCaixa
Frederic Ballell (AFB)

El cas Pere Falqués

El mateix va passar el 2016 quan el centenari de la mort de Pere Falqués i Urtí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - 22 d'agost de 1916) va passar per la ciutat en silenci absolut. Segurament, Falqués és encara més popular que Domènech i Estapà; si més no, la seva obra és més reconeixible pels barcelonins.

Projecte de Pere Falqués per a la plaça de Catalunya (1891)

Perspectiva des de la cantonada de Pelai amb Rambla

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Arquitecte municipal des de 1889 a 1914, plaça que va guanyar a l'insigne Lluís Domènech i Montaner, és l'autor d'edificis com la Parròquia de Sant Andreu de Palomar (1881); la Torre Macosa de la fàbrica metal·lúrgica dels germans Girona, al Poblenou (1882); el Mercat del Clot (1884-1889); Ca la Vila de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals, a la plaça de Valentí Almirall del Clot (1865-1888); els palaus de les Ciències i de l'Agricultura de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, al Parc de la Ciutadella, avui desapareguts, (1887-1888); alguns dels pavellons del desaparegut Escorxador General de Barcelona (1891-1979) la seu de l'antiga Tinença d'Alcaldia de l'Eixample, avui seu del Districte, al carrer d'Aragó, al qual li falta el pinacle original (1893); la font de la plaça de Sant Pere (1893); la Central Catalana d'Electricitat de l'avinguda de Vilanova, 12 (1896-1899), de la qual falta l'esvelta xemeneia (1887-1961); el monument a Rius i Taulet del passeig de Lluís Companys amb Pujades (1897-1901); l'antiga Central Telefònica del carrer d'Avinyó, 11, encarregada per Josep Laribal, director del diari El Diluvio, i signat per Luis de Miguel Roca, on Falqués feia de mestre d'obres (1902); la marquesina del bar Torino (1902-1911); la desapareguda església de Sant Martí del Clot (1903-1936); els fanals del passeig de Lluís Companys (1905-1907), malmesos i reconstruïts entre 1991 i 1998; els trenta-dos bancs-fanals del passeig de Gràcia (1906; modificats a partir de la dècada de 1950); el monument a Serafí Pitarra de la plaça del Teatre (1906); els fanals del Cinc d'Oros (1909-1957), reposats a l'avinguda de Gaudí (1985); l'antiga Escola d'Arts i Oficis del carrer de Rogent, 51, al Clot (1911); el Mercat de Sants (1913); la Casa de la Lactància de la Gran Via, 475-477 (1913); la central de bombament d'aigües de Montcada (1915); o la remodelació de l'Arsenal de la Ciutadella en Museu de Belles Arts, avui Parlament de Catalunya (1915). També va impulsar, amb bona previsió, la construcció dels túnels del metro quan es va obrir la Via Laietana, tot i que el metro no es construí fins al 1926; va guanyar el concurs de remodelació de la plaça de Catalunya (1889); i és l'autor del plànol topogràfic de la ciutat.

Exterior del bar Torino, el 1907. Dissenyat per Ricard Campmany, hi van col·laborar

Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i Pere Falqués (marquesina)

L'obra de Domènech i Estepà

Tornant a Domènech i Estapà, a més d'arquitecte va ser catedràtic de geodèsia (1888) i de geometria descriptiva (1895) a la Universitat de Barcelona, i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts (1883), que posteriorment presidí (1914). Aquest mateix anys, va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar, càrrec que va exercir durant 14 anys (el 1897 es produeix l'annexió dels pobles del Pla), temps durant el qual va impulsar diferents obres i reformes urbanístiques que segueixen vigents en l'actualitat. Va dissenyar la cúpula de l'església de Sant Andreu de Palomar i la façana de la parròquia, que va quedar inacabada, i és l'autor del retaule major. Va modernitzar els sistemes hidràulics que controlaven l'excés d'aigua de les rieres que creuaven el poble de Sant Andreu amb el disseny de pous amb un sistema de palanques modernes que permetien desaiguar les rieres més ràpidament, alhora que construïa diversos ponts per facilitar-ne el creuament.

La presó Model des del carrer de Rosselló, cap la dècada de 1930

Arxiu fotogràfic de l'AGA

Com a arquitecte del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts va dur a terme obres com la Presó Model (1881-1904), en col·laboració amb Salvador Viñals Sabaté, anomenada inicialment "Cárcel Preventiva"; el Palau de Justícia (1887-1908), en col·laboració amb Enric Sagnier; i l'Hospital Clínic (1895-1906), sobre un projecte original d'Ignasi C. Bartrolí (1881), i l'església de l'Hospital (1906-1959), al carrer de Villarroel davant de Rosselló i avui desapareguda.

El Palau de Justícia, l'any 1906. A la dreta, l'Sportsmen's Club

L'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, anys 1907-1915

Brangulí Fotògrafs (ANC)

L'església de l'Hospital Clínic, enderrocada el 1959

Foto: Gabriel Casas i Galobardes (ANC)

Autor de múltiples obres a molts pobles i ciutats de Catalunya (cases particulars o edificis d'habitatges), a Barcelona destaquen, a més de les tres obres esmentades, construccions com els desapareguts tallers de sastreria dels magatzems El Águila (1858-1917), al carrer de Sepúlveda amb Rocafort; el Palau Simon (1886-1966), al carrer de Mallorca amb Pau Claris i enderrocat després de reconvertir-se en Col·legi Loreto; el Palau Montaner, actual Delegació del Govern espanyol a Barcelona (1889-1896, amb Lluís Domènech i Montaner); l’Acadèmia de Ciències (1893); la Fàbrica de Gas i la Torre de l'Aigua (1893-1909), a la Barceloneta; l'antiga Catalana de Gas (1893-1895) del Portal de l'Àngel; l'asil per a cecs Empar de Santa Llúcia (1904-1909), posteriorment Museu de la Ciència i actual CosmoCaixa; l'Observatori Fabra (1906); la Casa Domènech i Estapà (1909), al carrer de València, 241; la Casa Asunción Belloso (1909-ca. 1950), a la Rambla de Catalunya amb València, molt reformada i quasi irreconeixible; l'església de la Mare de Déu del Carme i convent de Carmelites (1910-1921, acabat pel seu fill Josep Domènech i Mansana), a la Diagonal amb Roger de Llúria, avui desaparegut; l'estació de la Magòria (1912).

Amb elements modificats dels estils clàssics, Domènech i Estapà va crear un estil propi, ben acceptat pels medis oficials, allunyat tant de l'historicisme pur com del Modernisme. Sergio Fuentes defensa que "era un arquitecte molt peculiar i molt eclèctic. Té un lèxic arquitectònic propi que reconeix la seva obra. Destaca per fer ús d'elements com les rodes dentades i els triples arcs i pel colossalisme de la seva arquitectura. A més, té un component futurista perquè introdueix estructures de ferro estranyes no comunes a l'època". Fuentes ha inventat una terminologia nova que defineix l'estil i la ideologia de Domènech i Estapà: l'estapisme.

L’arxiu professional de l’arquitecte va ser donat al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), el 1994, per Joan Bassegoda i Nonell, catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i director de la Càtedra Gaudí.

I a continuació us deixem algunes fotografies, en rigorós blanc i negre, d'edificis que continuen dempeus i d'altres actualment desapareguts, en aquest cas amb enllaços a Barcelofília perquè en conegueu els detalls.

Tallers de sastreria dels magatzems El Águila (1858-1917),

al carrer de Sepúlveda amb Rocafort, l'any 1915

Palau Simon (1886-1966), al carrer de Mallorca

amb Pau Claris, el 1902

Foto: Arxiu Mas

Jardí del Col·legi Loreto al Palau Simon, cap a 1950

Foto: Arxiu de La Vanguardia

Palau Montaner, actual Delegació del Govern

espanyol a Barcelona

Acadèmia de Ciències (1893),

a la Rambla, el 1985

Fàbrica de Gas i Torre de l'Aigua,

a la Barceloneta, l'any 1910

L'antiga Catalana de Gas del Portal de l'Àngel,

a l'esquerra, la dècada de 1910

Lluís Girau Iglesias (AFB)

L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904

Foto: Josep Duandó. Diputació de Barcelona

Casa Domènech Estapà del carrer de València, 241,

amb l'aspecte original, l'any 1910

Casa Asunción Belloso, a la Rambla de Catalunya

amb València, amb l'aspecte original, l'any 1909

Església i convent (enderrocat) de la Mare de Déu del Carme,

a la Diagonal amb Roger de Llúria, el 1920

Estació de la Magòria, l'any 1914

Santa Llúcia i les fires de desembre

El dia 13 de desembre les llucietes es muden. Corren alegres en grups pels carrers vestides amb la millor roba. Abrics gruixuts i barrets. Fa fred i el somriure es glaça als llavis. Van cap el Parc de la Ciutadella, on hi fan festa perquè avui és el dia de la seva patrona. Als pobles també hi fan festa. Després de missa canten pels carrers goigs i cançons, i recullen diners per obres de caritat. Una d’elles va guarnida amb una corona de flors i es fa passar per santa Llúcia acompanyada de les “cardenales”. Són modistes i costureres. L’ofici de cosir s’ha anat perdent i la força dels gremis medievals que van fer gran el comerç barceloní s’ha anat diluint; però sembla que ara reviu el comerç menestral davant la dictadura industrial. Però ja no fan festa. Potser caldrà posar fil a l’agulla.

Grup de noies al parc de la Ciutadella durant la festa de

les modistes del dia de Santa Llúcia, l'any 1933

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Per què Santa Llúcia?

Segons les llegendes populars, Llúcia, que es venera a la capella i el carrer que duen el seu nom al costat de la catedral, des del segle XIII, va ser una màrtir de Siracusa (la Saragossa medieval de Sicília), durant les persecucions de l'emperador Dioclecià, el 304. El seu promès, un ciutadà pagà, la va denunciar i va ser torturada per no voler renegar de la seva fe cristiana: li van extreure els ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) i finalment va ser decapitada per tossuda, una característica compartida per tots els màrtirs cristians dels primers temps. La iconografia artística de la santa la representa amb els ulls en una safata de plata. Aquesta relació amb els ulls va ser el motiu que se la veneri com a patrona de les modistes i els oficis relacionats amb la vista: electricistes, xofers, esmoladors, dissenyadors gràfics i escriptors: des de 1951, la Nit de Santa Llúcia és la festa de les lletres catalanes i la data en què es lliuren els premis Sant Jordi de Novel·la i Carles Riba de poesia.

Però on encara la santa mostra el seu ascendent popular és a la Fira de Santa Llúcia de pessebres i ornamentació nadalenca, que, des de 1786, i any rere any, se celebra a l’avinguda de la Catedral i a la plaça Nova, pels volts del 13 de desembre, diada de Santa Llúcia. La tria d’aquesta data per a la fira no és gratuïta, tot i que amb l’actual calendari se n’ha perdut la referència. En el calendari julià, l’anterior al gregorià que fem servir avui, instaurat l’any 1582 en els regnes hispànics, la data de celebració de la santa coincidia aproximadament amb els solstici d’hivern meteorològic perquè s’havia anat acumulant un error d’un dia cada 128 anys.

Segur que recordeu el refrany que diu “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”. Vol dir que per Santa Llúcia començava a allargar-se el dia, quan, en realitat, encara s’escurça. Joan Amades ens ho explica al Calendari de refranys (1933):

“Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.”

Joan Arimany (2) ens ho deixa una mica més clar: els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia se celebrava el 23 de desembre i que amb la reforma gregoriana del calendari va passar a celebrar-se el 13 de desembre. Però sempre havia estat el 13 de desembre, malgrat que abans de la reforma del calendari de 1582 meteorològicament s’esqueia després de l’equinocci d’hivern.

Santa Llúcia és, doncs, la data tradicional d’inici de les festes nadalenques. Els interessos comercials, però, han avançat la data de la fira al penúltim cap de setmana de novembre i les parades són obertes fins la nit del 23 de desembre.

Capella de Santa Llúcia, al carrer del mateix nom

Fons Cuyàs

Només Santa Llúcia?

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà; i, a mitjan d’aquest mateix segle, en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.

En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

I encara una altra tradició d'origen medieval (s. X) que consisteix a escollir i dotar de la màxima autoritat un escolanet el dia de Sant Nicolau. En el context de les festes d'hivern sorgien dignitats o autoritats efímeres, que en les esglésies catedrals o monacals donen lloc a l'elecció del Bisbetó, l'Episcopellum o Episcopus puerorum o scholarium, l'Abatellum o Abbas parvulorum, designat per la cúria juvenil. El "regnat" d'aquest personatge infantil durava fins al vespre del 27 de desembre i s'emparentava amb el dia dels Innocents.

El Bisbetó de Montserrat, l'any 1927 (AFB)

Aquesta festa s’inscriu en el conjunt de celebracions prenadalenques que es caracteritzen per l’intercanvi de papers i es poden emparentar amb les saturnals romanes i les festes dels folls, en què es permetia la inversió dels rols (com al Carnaval). Prohibida per l'Església pels excessos que comportava, encara avui, i des de l’Edat Mitjana, el 6 de desembre l’Escolania de Montserrat celebra la festa del Bisbetó, en un format molt menys transgressor. El dia de Santa Cecilia un escolà de primer curs és triat bisbetó i per Sant Nicolau se'n fa la proclamació. La cerimònia d’investidura és de gran solemnitat, i el Pare Abat li atorga la representació de la màxima autoritat i li imposa les insígnies pròpies del càrrec. Durant tot el dia el Bisbetó fa de bisbe: vesteix una mitra, un pectoral, un anell i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els familiars dels escolans.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, que ja hem esmentat abans; una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme (vegeu El cicle de Nadal i una nadala).

Parada de pessebres a la catedral, l'any 1935

Josep Maria Sagarra (ANC)

Origen del pessebre

Deixant l’origen del cicle de Nadal i tornant al pessebre, però sense voler-nos estendre en un tema que té grans especialistes, la representació del pessebre (on tant el naixement com el verd que el guarneix anuncien la regeneració de la natura) està molt arrelada a Catalunya i als antics territoris de la Corona d’Aragó, com per exemple a Nàpols, on s'exposen centenars de pessebres, alguns d'ells centenaris. Més enllà de la iconografia dels llocs de culte (on pretenia explicar amb imatges la vida de Jesús a una població analfabeta) i del pessebre vivent de Francesc d’Assís (la Nit de Nadal de 1223, a Greccio, Úmbria, avui al Laci italià), que representa el naixement en un estable al voltant d’una menjadora d’animals, l’origen del pessebre com a escenografia en l’espai de la llar és del segle XVI, com a reacció a la reforma protestant. A Catalunya, tot i que hi ha referències d’un pessebre d’influència franciscana, el 1300, les primers dades de pessebres familiars són de finals del XVI.

A principis del segle XIX apareixen els primers pessebres amb moviment, amb titelles i ombres xineses, que es representen en els mateixos teatrets familiars (teatre d’alcova) on s’interpreten els sainets que acabaran donant origen al teatre català. Algunes fonts expliquen que, durant el segle XIX, a la fira de figures de pessebre hi havia venedors de ninots de cartró, que es movien estirant-los d’un cordill i que probablement estaven relacionats amb aquests titelles. Els venedors els feien moure a la parada i la canalla s’hi aturava embadalida.

Pel que fa als pessebres vivents, n’hi ha constància durant la segona meitat del XIX, tot i que no serà fins la dècada de 1950 que es representen com a espectacle familiar tal i com els coneixem avui. El primer és de 1956, a Engordany (Andorra), i el segueixen el de Castell d’Aro (1959) i Corbera de Llobregat (1962), entre molts d’altres, que segueixen el relat d’Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Folch i Torres, un dels textos més famós i representats.

El costum de fer pessebres a la llar es va estendre ràpidament i va passar de les famílies benestants a les classes populars, fins a convertir-se en un espectacle que transcendeix durant els segles XIX i XX la intimitat d’esglésies i llars: era habitual anunciar a la premsa la presentació pública de pessebres en cases particulars i exposicions, com encara es fa ara. No és estrany, doncs, que l’any 1786 trobem esmentada la fira de Santa Llúcia per primera vegada al Calaix de sastre, el dietari que Rafael Amat i de Cortada (1746-1819), el baró de Maldà, va escriure des de l'any 1769 fins a la seva mort:

“Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat.”

La fira de Santa Llúcia, el 1945, a les escales i el Pla de la Seu

Arxiu de La Vanguardia

Les fires de pessebres

Recollint aquest testimoni, 1786 també és la data que dóna Joan Amades a El pessebre (1946) (1). Tenint en compte que el baró de Maldà escrivia el seu dietari des de 1769, no sembla probable que ja hi hagués fira anteriorment perquè n’hauria parlat; tot i així, no podem descartar que figures i casetes es venguessin a les fires de joguines, i el suro i la molsa es trobessin a les fires d’herbes.

Però la Fira de Santa Llúcia no ha estat sempre com la coneixem. Avui ocupa només l’avinguda de la Catedral, però fins al tombant dels segles XX-XXI també ocupava les escales del Pla de la Seu, anys abans els carrers al voltant de la Catedral, fins a principi de la dècada de 1950 els carrers del “barri perdut”, i fins l’esclat de la Guerra Civil les places i carrers del barri de la Catedral, allò que avui du el malnom de barri Gòtic.

La fira de Santa Llúcia al carrer de la Corríbia,

davant les escales de la Catedral, l'any 1912

Explica Amades que, durant el segle XIX es feia fira de pessebres en tres dates: per la Puríssima, a les places de Sant Jaume i Nova; per Santa Llúcia, a la plaça de la Catedral, els carrers del voltant i la plaça del Rei; i per Sant Tomàs (21 de desembre), a les places del Pi, de Sant Josep Oriol i del Born. En aquestes fires es venien figures, casetes i altres elements característics del pessebre, com ara ponts, fonts, molins, pous o pallers, que li donen a aquesta representació un típic caràcter teatral. El pessebre és de base popular, raó per la qual és ple d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escenificació i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Aquesta figura tan típica apareix a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.

Fira de la Puríssima a la plaça Nova 

Fira de la Puríssima a la plaça de Sant Jaume, el 1910

Frederic Ballell (AFB)

Pel que fa als elements propis per a la construcció del paisatge, com suro, molsa, murtra i herbam divers es venien a la fira situada a les escales de la Seu, on els graons permetien exposar un material que no necessitava la protecció d’una parada o caseta de fusta. Els nostres avis distingien perfectament ambdues fires: la de pessebres i la de l'herbei, que quedaven perfectament separades pels carrers de la Corríbia i del Bou de la Plaça Nova, malmesos amb els bombardeigs de la Guerra Civil i desapareguts amb els enderrocs de principi de la dècada de 1950 per obrir l’avinguda de la Catedral, que va acabar posant en contacte la Catedral amb la plaça Nova fins a confondre’s. De les altres fires, la postguerra només en va deixar el record en blanc i negre de les fotografies.

Fira de Santa Llúcia a la plaça del Rei, els anys 20

Josep Brangulí (ANC)

La Fira de Santa Llúcia ha canviat molt si es compara amb les que es feien abans. Aquestes fotos ens ho mostren: al principi, els venedors d'herbei (branques d'avet, molsa, grèvol) s'instal·laven a l'aire lliure, a les escales de pla de la Seu, aprofitant els graons per exhibir la mercaderia; els firaires muntaven les parades amb una estructura de fustes, amb taulons fent de prestatges i cobertes amb una vela impermeabilitzada amb oli de llinosa, i quan es feia fosc s’il·luminaven amb llums de petroli o acetilè.

Fira de Santa Llúcia al carrer de la Pietat,

rere la catedral, l'any 1928

Arxiu Mas

Als anys de la dècada de 1960 encara s'hi podia veure algun llum de petroli i de gas entre bombetes de 25 watts, que convertien les paradetes dels carrers dels Comtes, Pietat, Bisbe, Montjuïc del Bisbe i Santa Llúcia, foscos i estrets, en casetes d'un pessebre urbà, oníric i laberíntic que fascinaven la canalla que, com era costum, anaven a passejar per la fira, amb penellons a les mans, que amb una mica de sort s'escalfaven amb una paperina de castanyes calentes; o si la sort anava acompanyada d'una mica de diners, el passeig podia acabar en una granja del carrer Petritxol amb una bona tassa de xocolata desfeta ben calenta.

Fira d'aviram a la Rambla de Catalunya, a principis del segle XX

I per Sant Tomàs...

Per Sant Tomàs, el 21 de desembre, i fins el 24 al vespre, hi havia també les fires d'aviram i bestiar de la Rambla de Catalunya, dels passeigs de Sant Joan i de la Indústria (avui, Picasso) i del carrer de Pujades, on la darrera parada, al costat esquerre de l’entrada del passeig dels Til·lers, va desaparèixer l’any 1996 perquè ja no els sortia a compte mantenir-la perquè molt poca gent mantenia el costum de comprar l’aviram viu.

Fira d'aviram al passeig de la Indústria (avui, Picasso), el 1909

Frederic Ballell (AFB)

La de joguines era la darrera de les fires i, per descomptat, la que atreia més a la canalla. Les primeres fires del XIX eren modestes, tant per les paradetes com per la mena de joguines que s’hi podien trobar: nines de drap, fireta, ninots de fang, soldats de plom, rutlles... Es feien sobretot a l’estiu, a les places i racons propers a les parròquies que celebraven la diada del sant: Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, Santa Anna... Però la primera que s’instal·la com a fira de Reis ho fa al carrer del Carme. Després vindria la que coneixem: la Fira de Sant Tomàs i de Reis. Originària de 1877, s’instal·lava les vigílies del dia de Reis al passeig de Colom i a la Gran Via, on la burgesia començava a ocupar l’Eixample, i on encara hi és avui.

La fira comença pels volts de Sant Tomàs i resta oberta fins el mateix dia de Reis per si algun despistat necessita compra un regal de darrera hora abans de visitar la família. Avui les parades de joguines han perdut el pes que havien tingut anys enrere perquè les grans magatzems han segrestat la iniciativa ciutadana i els vells costums, i perquè l'oferta d'artesanies diverses s'han imposat amb el temps. Però unes quantes generacions encara recordem les parades de fusta de color verd i l'estesa de joguines, entre les quals sobresortia d'una manera especial la fireta i les llaminadures que reproduïen queviures, monedes gibrelletes amb caca de massapà i cigarretes de xocolata, que els nous costums han fet desaparèixer del mercat. Una cosa no ha canviat amb els anys: l'olor de xurros i xocolata desfeta, que és l'olor de la infantesa.

Romanç de Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l’any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa

i una enramada d’arboç

i una blanca molinera

i una ovella i un pastor.

Ho posarem, al migdia,

dins el nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos:

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l’any gloriós,

tals paraules m’acudien

quan he vist la meva amor.

Josep Maria de Sagarra

Desembre de 1915

*

Notes

(1) En el pròleg del llibre hi consta l’any 1935 com a data de publicació per justificar l’edició en català, prohibida l’any 1946 quan es publica el llibre. Vegeu "El pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?", a Piscolabis librorum.

(2) Joan Arimany, Dulia [web], 2015.