Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 20 de setembre del 2013

La vida i la mort en un shtetl (1938)

Passaport de Chann Rachel Glucksman, descendent d'alguns
dels protagonistes d'aquesta història
© Yad Vashem


Shtetl era el nom que rebien a l'Europa de l’Est, abans de l’Holocaust (Xoà), les localitats on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la població total. Aquest territori europeu comprenia una zona repartida entre l’Imperi rus, Polònia, Lituània i Romania, i es concentrava sobretot a la regió històrica de Galítsia, avui repartida entre Polònia i Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl seria semblant al nostre concepte de call.

La invasió romana de Jerusalem, l'any 70 de l'era comuna, i la derrota dels israelites va propiciar la diàspora: bona part dels jueus d’Israel es van dispersar per la Mediterrània; d'altres es va assentar a la zona del Rin, entre Alsàcia i Renània, lloc al qual van anomenar Ashkenaz, topònim d'on deriva el terme asquenazita amb què s’anomena els jueus procedents del centre i est d’Europa, i avui repartits per diversos països del món. A partir del segle X, aquestes comunitats van emigrar Europa de l’Est (vegeu Els jueus de l’est d’Europa) i cal diferenciar-los dels jueus alemanys que, més o menys assimilats, es van quedar a Alemanya fins l’arribada de Hitler al poder.

Els jueus de l’Est van desenvolupar durant la seva estada en terres del Rin una llengua pròpia, l'ídix (jiddisch, alemany medieval amb influències eslaves i hebrees, escrit amb caràcter hebraics), que encara parlen més de 3 milions de persones i que té un premi Nobel de literatura: l’escriptor nord-americà d’origen polonès, Isaac Bashevis Singer.

Com a terme cultural, “shtetl” s'utilitza com a metàfora de la forma tradicional de vida del segle XIX entre els jueus d'Europa de l’Est. Els shtetls eren comunitats observants del judaisme ortodox, socialment estables al llarg dels segles malgrat la influència externa o els atacs que, com no podia ser de cap altra manera, de tant en tant rebien dels seus propis veïns. Aquesta situació és la que es veu reflectida a la pel·lícula El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison. L'Holocaust (Xoà) va donar lloc a la desaparició dels shtetls i de tota la seva cultura, tant a través de l'extermini massiu com de l'èxode, sobretot cap als Estats Units i l’estat d’Israel. Amb l’excepció de les comunitats sefardites de Grècia, la major part dels 6 milions de jueus exterminats pels nazis eren asquenazites (vegeu Tossa de Mar: Chagall i l’extinció del món i Quan l’Est End era la fi del món).

A vegades l’atzar, o aquesta meticulosa mania que tenen els jueus de preservar la memòria, fa que per art de màgia la vida torni allà on ni tan sols hi ha ningú que recordi els morts. Un petit documental familiar en color filmat a Polònia l’any 1938 produeix el miracle.


Rare Color Footage Depicting Jewish Life
in the Shtetl Before the Holocaust
Copyright © 2013 Yad Vashem


L’any 1921, 550 jueus vivien a la ciutat polonesa de Wielopole Skrzyńskie i constituïen aproximadament la meitat de la població local. Vint petites fàbriques i negocis de famílies jueves estaven en funcionament.

David Teitelbaum (1891-1972), un fotògraf aficionat que va néixer a Wielopole Skrzyńskie, va emigrar als Estats Units l'any 1900 i es va convertir en un pròsper home de negocis. Tornaria a la seva ciutat natal gairebé tots els anys per visitar la seva família. El 1938 va filmar el seu viatge. El juny o el juliol de 1939 va viatjar a Wielopole Skrzyńskie de nou, però només hi va romandre un curt període de temps perquè la guerra era imminent: el nazis són a punt d’envair Polònia. És possible que algunes seqüències de la pel·lícula fossin filmades en aquesta l'última visita. A la pel·lícula hi apareixen membres de les famílies Teitelbaum, Rappaport i Sartoria, els seus veïns i coneguts.

Aquestes persones han estat identificades pels seus familiars, en particular Channa Rachel (Helen) Glucksman, la neboda de David, que viu als Estats Units.

L'ocupació alemanya de Wielopole Skrzyńskie el setembre de 1939 va comportar un període de decrets antisemites, persecucions, treballs forçats, robatoris i assassinats. A la primavera de 1942, als jueus se'ls va prohibir viure en certes zones de la ciutat i es van veure obligats a desplaçar-se a una zona de carrers estrets on poder ser controlats. No era exactament un gueto tancat, però els residents van ser objecte de severes restriccions de moviment. El 26 de juny de 1942 els jueus de Wielopole Skrzyńskie van ser desallotjats i enviats al gueto de Ropczyce. Uns cinquanta jueus malalts i vells van ser assassinats abans de la sortida forçada. Algunes de les persones que apareixen a la pel·lícula estaven entre els assassinats aquell dia.

Les persones que apareixen a la pel·lícula reconegudes per Channa, són:

Oizer Teitelbaum, avi de Channa i un dels líders de la comunitat, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Leah (nascuda Blattberg), àvia de Channa, que o va morir malalta abans dels assassinats i les deportacions en massa, o va ser assassinada el mateix juny de 1942. Els seus noms estan inscrits en el memorial dels jueus assassinats a Wielopole Skrzyńskie.

Oizer i Leah van tenir nou fills: Raizel, Chiel (nascut el 1882, va emigrar als Estat Units), Sheindel (nascuda el 1889), David (nascut el 1891, va emigrar als Estat Units), Chaya Klara (nascuda el 1895, va emigrar als Estat Units), Shaya Sam (nascuda el 1896 o 1897, va emigrar als Estat Units), Gusi (nascut en 1904), Yankel (va emigrar als Estat Units), i Eliezer.

David, l’autor de la pel·lícula, també hi apareix. Igual que els seus germans: Chiel; Raizel, que va morir, i el seu marit, Moshe Sartoria (destí desconegut); Sheindel i el seu marit Moshe Aaron Rappaport (1887- ?), que presumiblement van morir, però no se sap on ni com.

Els fills de Sheindel i Moshe Aaron també estan identificats: Simcha (1914- ?), Chiel (1915 o 16- ?) i Shlomo (1917- ?), tots tres de destí desconegut; Channa Rachel (1919) va marxar als Estats Units mitjançant els tràmits de David durant la darrera visita, i va deixar Wielopole Skrzyńskie el setembre o l’octubre de 1938; Chaim (1921- ?), de destí desconegut; i Etla (1929- ?), que va desaparèixer sense deixar rastre. També s’identifiquen els fills de Raizel i Moshe, Shaya (destí desconegut), Chiel, i Sara i el seu marit (nom desconegut).

També apareixen, entre d’altres personatges anònims que passegen per la plaça del shtetl ignorant que l’horror era a punt d'arribar a Polònia, Juda Redel, veí d’Oizer i Leah, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Eidel, que era la germanastra de Moshe Aaron Rappaport. I també Nathan Lipschitz (1918-2011), un supervivent, que era el fill del rabí de la ciutat, Yehuda Zindel Lipschitz, i nét del rabí hassídic Yitzhak Lipschitz.

El miracle del document que ens retorna els morts ens deixa un doble sentiment. D’una banda, recuperar per un instant la vida impossible als nostres ulls; però de l’altra, sabem que fora de la pantalla els mercats i les escoles són buits, que els músics ja no toquen pels carrers, que el sastre ja no fa vestits... Veiem com somriuen a la càmera, però tot s’ho va endur el fum de les xemeneies... Només ens queden les paraules d’Isaac Bashevis Singer, Der Nister, Sholem Aleijem, Joseph Buloff, la música klezmer, l’humor del Tren de la vida, els colors de Chagall... I això, malgrat tot, ens fa immortals.


Croquis del shtetl de Wielopole Skrzyńskie,
fet per Herman Lenger
© Yad Vashem

dilluns, 9 de setembre del 2013

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (III): carrer d'en Carabassa

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1855, amb la zona descrita
(Font: Institut Català de Cartografia, ref. RM 2577r)

El carrer d’en Carabassa va del carrer Ample, davant de l’església de la Mercè, fins el carrer dels Escudellers. Segons explica Miquel Ponseti Vives en els Fulls històrics (1), aquest carrer va ser un dels primers oberts a l’anomenat “lloc del còdols”, dit així perquè en aquell indret hi havia la línia de costa des d’època romana, i era format per fragments de roca arrodonits per l’acció del mar.

On ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli hi va haver el turó dels Codals o morro del Codolar (2), sobre el qual es va bastir el baluard de Sant Francesc adossat a la muralla de Mar. Entre el turó dels Codals i el de les Falzies, on al segle XIV es va construir la Llotja (tots dos afloraments geològics de la mateixa tipologia i edat que el mont Tàber i Montjuïc), hi havia la Platja de les Barques, sota les drassanes velles del segle XIV, que ocupaven l’espai dels actuals carrers de Fusteria, Avinyó, Ample i Mercè (3).

Més cap a la Rambla, encara hi ha el carrer dels Còdols, que fa referència al mateix indret descrit més amunt, tot i que el nom prové del topònim Codals, indret per on desguassava la riera de Collserola després de vorejar el Tàber (4). I per sobre del carrer d’en Carabassa, el tram que el continua entre el carrer dels Escudellers i el de n'Arai rep el nom de les Arenes. Un altre terme relacionat, en aquest cas provinent dels sorrals on es van construir les primeres cases d’aquest carrer a finals del segle XIV o principis del XV. Aquest sorral era conegut amb el nom d’Arenària, topònim medieval segurament supervivent de l’època romana (5).

El nom del carrer, segons la tradició popular, Amades inclòs, prové d’un prostíbul que ostentava una carabassa com a símbol identificatiu. Però la teoria que preval, com el nom oficial indica, és que es tracta del nom d’una persona. Segons Miquel Ponseti, en aquest indret hi tenien els obradors i els forns els guerrers, i probablement en Carabassa era un guerrer d’ofici (6).

Tot plegat ens serveix per situar-nos en un dels carrers més peculiars de la Barcelona vella; un indret que, com hem vist, està ple d’història malgrat els canvis soferts al llarg dels segles. En el número 8 bis, per exemple, en els treballs arqueològics realitzats l’any 2006 abans de construir-hi l’Escola Bressol Carabassa, s’hi van trobar restes tardoromanes (segles IV i VI dec), medievals (segles XIII i XV) i d’època moderna i contemporània (segles XVI-XIX) (7).

El carrer d’en Carabassa té una estructura peculiar. El costat dels números sanars està format per una filera de cases, moltes d’elles senyorials, datades entre els segles XVII i XIX i inclosos en el catàleg patrimonial, que en molts casos tenen doble façana, una d’elles al carrer d’Avinyó. A la banda dels números parells, les façanes pertanyen, entre els carrers Ample i de la Rosa, als edificis del carrer d’en Serra, però amb la peculiaritat que entre la calçada del carrer d’en Carabassa i aquestes edificacions hi ha un conjunt molt peculiar de patis i jardins que li donen a aquest espai un aspecte i una lluminositat especials, que ha estat inspiració de molts pintors i localització de pel·lícules com El embrujo de Shanghai, de Fernando Trueba, o La ciutat dels prodigis, de Mario Camus.

Un d’aquests patis és el del número 8 que hem esmentat anteriorment, on s’ha construït l’escola bressol, que està unida amb un pont a la façana del número 15 (que comunica amb el del número 52 d’Avinyó). Però el patí que és del nostre interès està situat en els números 6 i 8, jardí que durant molt temps va ser famós per la seva esvelta palmera, una de les més altes de la ciutat, i avui desapareguda.

La palmera desapareguda del jardí elevat

Es tracta d’un jardí terraplenat, una terrassa sobreelevada formada per dos grans paquets de colmatació que, probablement la farcien en la seva totalitat. El més antic es tracta d’un gran estrat amb material del segle XVII-XVIII per poder construir i elevar el jardí. Sembla que aquesta intervenció urbanística estava directament relacionada amb la construcció de la casa senyorial que ocupava el número 7 d’en Carabassa i el 44 del carrer Avinyó, que data de 1775. El segon nivell de colmatació és d’època contemporània, resultat de l’adequació del solar i la instal·lació de serveis (aigua) (8). El jardí conserva una zona arbrada i antics safareigs.

Aspecte actual del carrer d'en Carabassa,
amb els dos ponts i l'arbre del jardí
(Font: Xavi)

Foto  © Jaume Almirall (2013)

La relació d’aquest jardí amb l’edifici del número 7 es fa evident a través del segon pont que sobrevola el carrer. Aquest edifici, construït bàsicament al segle XVII, les dues façanes han estat reformades posteriorment: la del carrer Carabassa al segle XVIII, amb la incorporació d'uns excel·lents esgrafiats, datats a l'entorn de 1775 (restaurats el 2004), amb escenes mitològiques, relacionades amb la verema i l’ornamentació floral; i la del carrer Avinyó, modificada al segle XIX, que té l'aspecte d'una casa típica d'aquell segle, amb un arrebossat que imita carreus. De tot el conjunt destaquen, a més dels esgrafiats, el portal d'accés de pedra, el vestíbul i el pati amb l'escala coberta per una galeria arquejada de voltes inclinades, amb l'artifici dels capitells penjants sense el sosteniment de cap columna (9).

Aspecte interior del jardí elevat
(Font: Descobrir. cat © Óscar Rodbag)

Una altra de les peculiaritats d’aquest edifici és la presència d’un rellotge de sol esgrafiat a la paret, que marca les hores de les vuit del matí a les sis de la tarda, encarat cap al sud. Segons Amades (10), aquest és l’únic rellotge de sol que resta a la Barcelona antiga.

El rellotge de sol del número 44 del carrer d'en Carabassa

L'edifici és la seu del Moviment Laic i Progressista i de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.


[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista I

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista II


*

Notes:

(1) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Unitat Operativa del Pla de la Ciutat [dins Jesús Portavella, Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1996.

(2) Oriol Riba i Arderiu; Ferran Colombo i Piñol, Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009, p. 34-35.

(3) Miquel Sanz Parera, El Pla de Barcelona: Constitució i característiques físiques. Barcelona: Els llibres de la Frontera, 1988, p. 52-53.

(4) Miquel Ponseti Vives, Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(5) Josep Roca i Ramon N. Comas, manuscrit B-138 al 1411, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 1922. I Pau Vila i L. Casassas, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos, 1974.

(6) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(7) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 8 bis. Memòria 034-06 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/282>.

(8) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 6 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/783>.

(9) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 3051, Carabassa 7 / Avinyó 44 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=3051&id.districte=01&>.

(10) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 554-555.