Els fantasmes de la plaça Urquinaona

Trafalgar (esquerra) i Jonqueres (dreta) des del mig

de la plaça Urquinaona, l'any 1932. L'edifici del

mig avui es ocupat pel gratacels.

Josep Maria Sagarra (ANC)

La memòria de la plaça

La plaça Urquinaona, nascuda de l’enderroc de la muralla i de la posterior obertura de la Via Laietana, igual que va passar amb la plaça de Catalunya, no va ser prevista per Cerdà. Popularment rebia el nom de plaça Nova de Jonqueres per la proximitat del monestir de Jonqueres, situat entre els actuals carrer de Jonqueres i Bilbao (nom que va rebre el primer tram obert de la Via Laietana, que temps abans havia estat la riera de Sant Joan) fins al 1871, any en què fou traslladat on hi ha l’església de la Concepció del carrer Aragó.

Plaça Urquinaona, Jonqueres amb Ronda de Sant Pere, cap el 1930

Foto: Ferran (AFB)

La plaça Urquinaona pateix el mateix problema que d’altres zones similars de Barcelona, com per exemple la plaça Lesseps: no són més que l’espai resultant de l’encreuament de carrers excessivament transitats, que fan d’ell un lloc poc “habitable” que no convida el vianant a buscar-hi repòs.

Però en el cas d’Urquinaona no ha estat sempre ben bé així: si tinguéssim memòria encara hi veuríem els espectres que, dia rere dia, l’habitaven desconsoladament des d’acabada la Guerra fins als anys 70, com veurem després. Ara ens la mirem i no hi trobem res que ens hi porti expressament, a banda del metro.

Sucursal de Correus, el 1930, a l'edifici que un any més tard

es convertirà en cinema Urquinaona

Gabriel Casas i Galobardes (ANC)

Hi va haver un temps en què Barcelona era plena de teatres i cinemes. A la plaça Urquinaona només hi queda el Teatre Borràs (cantonada amb Jonqueres), que al llarg de la seva història ha anat intercanviant la funció de teatre amb la de cinema, de la mateixa manera que ha canviat el seu nom. Va néixer com a cinema: Urquinaona (1931 i 1939), Francesc Ferrer (1937) i Borràs (1943); i és exclusivament teatre des de 1995.

A la mateixa vorera del Borràs hi ha encara l'Escuela Politécnica Urquinaona i al costat hi va haver la ferreteria Los Dos Leones a la façana de la qual hi lluïen el caps de llautó dels lleons que donaven nom a l'establiment. El 18 de juny de 1917, en plena crisi del pistolerisme, va ser assassinat l'encarregat.

Plaça Urquinaona (1928)

Davant del Borràs, en el número 5, al costat de la Torre Urquinaona (obra dels anys 1968-1970, projectada per Antoni Bonet Castellana) i on ara hi ha un pub irlandès, hi va haver el cinema Maryland (9 de novembre de 1934-2004), que es va dir Plaza (1940) quan es castellanitzaren els noms després de la Guerra Civil, i que va recuperar l’antic nom l’any 1946. Al llarg de la seva història va ser cinema d’estrena, de reestrena, sala S i va morir com a sala X. Al costat hi havia un bar que era punt de trobada dels conductors d'autobusos i on podies menjars uns entrepans extraordinaris.

El cinema Maryland

Al costat del cinema, en el número 4, l'any 1910 s'hi van instal·lar els Almacenes Reintegrativos de Barcelona, que oferien un peculiar sistema de compra que atrapava els clients en una espiral de compra-venda vitalícia i que va ser considerat un engany, raó per la qual el negoci va tenir una vida efímera.  Més tard, s'hi va instal·lar Alfombras Presas, que també tenien botiga a Cucurulla, 9 (segur que a algú encara li sona la falca publicitària de la ràdio!).

El gratacels de Luis Soto, cap a 1960

Català-Roca (COAC)

Com a sala X també va tancar el cinema Atlanta (1945-1987), situat en el que va ser el primer gratacels de Barcelona, l’edifici racionalista (1936-1944) que fa cantonada entre Trafalgar i Jonqueres, obra de l’arquitecte Luis Gutiérrez Soto. La sala de l’Atlanta, decorada per Modest Castañé i amb l’aureola de futurista, era tan magnífica com impossible: la col·locació de les butaques en angle de 120º respecte la pantalla (i la situació “estratègica” de les columnes) impedia la bona visibilitat des dels laterals de la platea. En aquestes condicions vam poder veure, l’any 1975, La caduta degli dei (1969), la pel·lícula on Visconti ens mostrava la decadència de la família Essenbeck, metàfora de la misèria moral de l’Alemanya nazi, a nosaltres que sabíem què era la misèria. I també vam veure Teorema, de Pasolini, o Roma, de Fellini, amb l'ànsia dels assedegats.

Al costat, també amb el nom d’Atlanta, i va haver un magnífic saló de te amb ball, que era amenitzat tarda i nit per l’orquestra de Carlos Pujalte.

 Platea del cinema Atlanta

En el número 6, a la cantonada entre Trafalgar i la Ronda, a continuació de l'administració de loteria i la farmàcia, es conserven dos cafès. El Rhin, que recorda que Barcelona ha estat sempre una ciutat wagneriana, i que de la seva antiga decoració conserva tres frescos de gust romàntic i les fustes tenen l'aire curvilini del modernisme. Anteriorment al bar hi havia hagut un enllustrador de sabates. A l'entresòl hi havia la llibreria Bayer, instal·lada des de la dècada de 1940, i que després va obrir una papereria al local de sota. Va tancar el 2010.

[A principis de 2015, el Rhin va canviar de propietaris i amb el nom han desaparegut, també, els frescos de les parets.]

Al costat, més cap a la Ronda, hi ha la cafeteria Hockey, un dels darrer locals que va conservar la marquesina a la façana abans que l'Ajuntament les fes eliminar. El nom recorda aquella Barcelona burgesa d'sportmen que freqüentaven els picaderos (els de tota mena), el tennis i d'altres esports selectes com el hockey. És un bar petit, molt petit; amb una clientela obrera i molt "masculina", dels pocs bars que obren de matinada quan tot encara és fosc. Abans podies comprar el pa, el diari i fer un cafè abans de les 6 del matí. Però es perden els bons costums.

[El Hockey va ser traspassat el 2017 i, reformat, avui és un bar sense cap característica especial si exceptuem que continua sent molt petit]

Es conserva algun dels primers edificis, com la Casa Isabel Manegat (1869), en el número 3 (només parcialment), però la majoria han desaparegut. El del marquès de Ciutadilla, que feia cantonada amb la ronda de Sant Pere, hi va tenir, a finals del XIX, una primitiva centraleta de telefonia que subministrava línia a la burgesia de l’Eixample. En aquest mateix indret hi havia Deportes Martín, un ex jugador del Barça. De botigues d'esport, abans n'hi havia ben poques perquè fer esport no era una moda, sinó una dedicació molt especialitzada i, deixant de banda el futbol, molt burgesa. I en el que feia cantonada amb Pau Claris costat Llobregat hi va haver la primera delegació de la IBM, on molts barcelonins van anar a fer els primers curset d'informàtica.

La plaça d'Urquinaona l'any 1890, amb la Casa del

Marquès de Sentmenat al mig i els camps per

on passava la Riera d'en Mallà, darrere

La desaparició més llastimosa va ser la de la Casa del Marquès de Sentmenat, una construcció elegant situada entre la Ronda de Sant Pere i el carrer d'Ausiàs March, edificat l'any 1882, amb teulada en pendent i un petit torreó acabat en punxa a la cantonada amb Ausiàs March. En els baixos hi va haver la pastisseria Reñé, i tot plegat va desaparèixer quan va ser enderrocat l'any 1974.

Botiga de joguines Mestre (o Martí), del número 1

de la plaça d'Urquinaona

Foto: Toni Olivé

Han desaparegut algunes botigues emblemàtiques. La de Joguines Mestre (o Martí), en el número 1, a tocar de Pau Claris, ha tancat aquest any [2012], amb els seus aparadors i prestatges de color verd, on compràvem els Mini Cars d’Anguplas; els cotxes, els tanc i els avions d’Eko; la fireta per a les cuines de joguina... Es manté, això sí, la castanyera de la cantonada amb Pau Claris, que abans havia estat al mig de la plaça. No hi és tampoc el fotògraf Niepce de la cantonada amb Fontanella, al costat de la botiga de barrets Mil, amb aquells aparadors plens d’orles universitàries i retrats, que envellien amb el pas del temps, i que van acabar a les escombraries.

A dalt, l'amo de la castanyera del xamfrà amb Pau Claris,

en una portada de la revista Destino

A baix, la castanyera quan era a la plaça, el 1935

Foto: Péres de Rozas (AFB)

Davant, on ara hi ha el Pans & Company, hi va haver, al costat d'una botiga de queviures modernista que feia cantonada amb la ronda, una pastisseria on es feien, ens recorda una lectora, uns dels millor croissants de Barcelona, fets amb llard, greix que ara ja no fa servir ningú però que quan era petit formava part de la dieta de molta gent. Recordeu el pa amb llard i sucre?

El Niepce poc abans de desaparèixer

Durant la Guerra Civil la plaça i la parada de metro van dur el nom de Ferrer i Guàrdia, i el Casal del Mestre, situat en el número 4, va ser la seu de l’Ajut Infantil de Reraguarda. Durant la postguerra els locals van ser ocupats per la Falange.

Però un dels element que caracteritzava la plaça era l’edicle que feia d’entrada a l’estació del Gran Metro quan es desdoblava per anar a Correus (actual línia 4); una glorieta de vidre i ferro, que als anys 20 i 30 va tenir una visera modernista d’estil parisenc, que no va sobreviure a la Guerra. La resta de l’edifici, tota una referència arquitectònica i visual, va ser enderrocat l’any 1972. Malgrat tot, el nucli de les escales que baixaven cap a l’estació sobreviu a les oficines del vestíbul.

Tot i que queda fora de la plaça, l'entrada al Metro Transversal de Ronda de Sant Pere amb Bruc és l'unica que conserva la decoració d'estil modernista original. Els arcs i forjats que adornaven les boques del Gran Metro i del Metro Transversal es van deixar deteriorar amb el pas del temps i només el d'Urquinaona va sobreviure gràcies a la intervenció del germà de l'escriptor Josep Maria Espinàs, que a la dècada de 1980 treballava a TMB.

La boca de metro d'Urquinaona, amb

la decoració modernista original

Foto: Alex Brown

 Edicle del Gran Metro, cap 1950

Plasencia (IEFC)

 Edicle del Gran Metro (1960)

TMB

A l’altra extrem de la plaça, al costat de mar de la Ronda, hi havia sota terra uns banys públics dependents de la Uniat Operativa d’Aigües Potables de l’Ajuntament de Barcelona, que substituïen les antigues vespasianes. Eren gratuïts i disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, una perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Al marge del negoci, l’indret, com en d’altres de similars escampats per Barcelona, era lloc de trobades sexuals, furtives i esporàdiques. Es van construir entre 1918 i 1920 i va tancar el 1999 amb l’excusa que s’havia convertit en un lloc sovintejat per gent marginal i drogoaddictes. L’accés va ser tapat, però els locals han estat soterrats fins el mes de març d’aquest 2012, en què l’Ajuntament els ha enderrocat i ha farcit el buit. La darrera encarregada va ser la Carme que, com se sol dir, hi va néixer: els seus pares en van ser els primers encarregats.

Els urinaris de la plaça Urquinaona l'any 1921

Els espectres de la plaça Urquinaona

La plaça ens ha quedat buida. Però al principi d’aquest apunt, que s’ha allargat més que no pas volia, parlava dels espectres que la rondaven. Durant la postguerra, els voltants del banys públics d’Urquinaona es van convertir en el punt de trobada de peons, manobres i jornalers que esperaven l’arribada de capatassos de la construcció que triaven cada dia qui treballava i qui no i se’ls emportaven a l’obra en camions.

L’any 1968, en ple Franquisme, Antoni Lucchetti i Agustí Corominas, de manera amateur i pràcticament clandestina, van rodar un curt de 12’ de durada, No se admite personal, que reflecteix 24 hores de la vida d'un aturat a la Barcelona de l'època, utilitzant fins i tot una càmera oculta per rodar en aquest mercat de treballadors que funcionava com un mercat d’esclaus. El curt va acompanyat de la cançó original que Ovidi Montllor va compondre expressament per al documental.

L’existència d’aquesta situació i la permissivitat política permetia als contractadors mantenir un mercat de treball sota un salaris ínfims, fruit de la lluita per la pròpia subsistència entre els propis jornalers per aconseguir una feina precària i temporal, com ens expliquen les veus en off dels protagonistes. Immigrants tots ells, vinguts d’altres llocs d’Espanya empesos per la necessitat, per sobreviure, ens expliquen quina és la visió que tenen de la situació i ens transmeten l’angoixa d’haver de tornar a les barraques on viuen sense diners i sense menjar.

D’aquells jornalers n’ha quedat l’espectre. Creiem que havíem superat aquella situació. Ens havíem adormit, i ara els espectres desperten un altre cop. A la plaça Urquinaona potser no. El mercat d’esclaus tampoc és aquell espectacle d’ombres. Però la pressió que s’exerceix sobre els treballadors és la mateixa: si es vol mantenir el lloc de treball s’ha d’estar disposat a renunciar a un salari just mentre el capital fa els seus ajustos amb l’esforç de l’obrer. És un escenari diferent, però els personatges i els protagonistes són els mateixos. La història es repeteix, però sembla que no aprenem.

Epíleg

En els bancs de la banda de muntanya de la plaça, on abans hi esperaven els jornalers, hi fan vida habitualment un grup de polonesos migrants, que passen la nit xerrant mentre buiden cartrons de vi fins que la son els venç i la primera llum del dia els sorprèn anestesiats, immunes al tràfec ciutadà.

A poques passes, els joves que sovintegen una discoteca veïna (l'antiga Camelot) intercanvien envasos de dos litres de refresc i ampolles d’alcohol per no haver de consumir dins del local, i utilitzen els parterres de gespa com a urinari públic improvisat, espai que també comparteixen amb la resta de la ciutadania incontinent.

La font del Nen dels Càntirs, l'any 1913, girada

180º respecte la posició actual

Al mig, Font del noi dels càntirs (1912), obra de Josep Campeny i Santamaria, fa les funcions de bany i dóna un aire domèstic a l’espai. A ambdós costats, arran de terra, hi ha dos petits parterres que semblen abandonats i sense plantes; però cada primavera, com un miracle, hi reneixen lliris d'aigua dels bulbs que s'hi amaguen soterrats. Temps enrere, la paradeta d'una florista li feia companyia.

Una guia de la Barcelona de 1805

Plànol de la ciutat i el port de Barcelona (1806)

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

El 31 de desembre de 1904, La Vanguardia publicava un suplement dedicat a la Barcelona de 1805, la Ciutat Comtal de cent anys abans del nou any que estava a punt de començar. Entre els articles que s’hi van publicar, hi destaca “Las calles”, de Frederic Climent Terrer, escriptor, periodista i traductor, maçó i un dels introductors de la teosofia a Espanya.

L’article de Climent simula una passejada narrativa i descriptiva pels carrers de la Barcelona intramuralles, que amb l'ajuda de la imaginació ens permet fer-nos una imatge de com era aquella Barcelona de principis del segle XIX. Encara no s’havien enderrocat les muralles medievals i la trama urbana es mantenia intacta sense les reformes que vindrien després, i es conservaven molts edificis, sobretot convents, que les desamortitzacions farien desaparèixer, però que l’article d’Adolf Alegret, “Los templos”, d’aquesta mateixa edició de La Vanguardia, ens permet també recuperar.

Portada del suplement "Barcelona 1805"

de La Vanguardia

La literatura és plena de descripcions de carrers, barris i ciutats, i això vol dir alguna cosa; no és gratuït. Els carrers són les artèries de trànsit ciutadà, però també són les artèries que permeten mesurar el batec del seu cor. En la descripció dels carrers hi trobem alguna cosa més que el valor pràctic de l’orientació; en la descripció dels carrers hi ha el retrat de la ciutat i, per tant, la reproducció de la imatge que es projecte dins nostre i que nosaltres projectem cap a ella. En els carrers, en l’estructura urbana de la ciutat i en els elements que la componen hi ha una part del que som. És aquesta la raó per la qual ens revoltem quan veiem desaparèixer aquesta estructura: amb el territori desapareix una part de nosaltres. I quan recuperem part de la memòria dels carrers ens envaeix una emoció especial, d’aquí que tots aquells que ens sentim profundament units a la nostra ciutat busquem pels racons tot allò que ens permet recuperar la memòria ancestral de la ciutat i de nosaltres mateixos.

Aquest apunt, escrit originalment l'any 2012, va coincidir en el temps amb l'article "Petit assaig entorn de les primeres guies de Barcelona (s. XIX), una visió de com ens vèiem", de & Piscolabis Librorum, i amb l'exposició "Barcelona a mà. Guies urbanes, 1776-2004", una mostra de les guies urbanes dipositades en el fons de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, comissariada per Inés Nieto i Àngels Solà, exposada a Ca l'Ardiaca entre el novembre del 2012 i l'abril del 2013, i que ara l'Arxiu ens proposa visitar en línia a la seva pàgina web.

L'article del Piscolabis és especialment important perquè ve a coincidir amb Bereshit en la importància que els carrers, els monuments, els serveis i els elements ciutadans tenen per als seus habitants. I malgrat aquesta importància, pràctica però també emotiva, l'article ens avisa que no hi ha cap estudi publicat sobre l'edició de guies de la ciutat de Barcelona. Podríem pensar que la vida caduca de les guies (la ciutat canvia) les buida d'un contingut d'interès històric i cultural. Però llegint l'article veureu que aquesta afirmació és ben lluny de la realitat: el contingut de les guies és ple, precisament a causa dels canvis que pateix la ciutat, de dades que, en molts casos, només podrem trobar en les guies. Llegiu l'article i així entendreu aquesta "visió de com ens veiem". I també de com ens veuen.

A continuació transcrivim literalment l’article “Las calles”, de la pàgina 2, amb la grafia original. La resta de pàgines, que podeu llegir en les miniatures reproduïdes més avall, també es poden veure directament a l'hemeroteca de La Vanguardia.

La resta del suplement conté informació de Barcelona de tota mena, com la que usualment contenen les guies urbanes. Es diferencia de les guies modernes en el caràcter descriptiu que sí tenien les primeres guies, com molt bé ens explica el Piscolabis Librorum. Però al valor del contingut s'hi afegeix que la data enllaça amb les dues primeres guies que ens comenta: Barcelona à la mano (1778), de Joseph Algava Márquez Bellón, i Diversión de ciudadanos, norte seguro de forasteros y estrella luciente de Barcelona (1802). Amb elles comparteix l'interès per la narració, l'interès pel retrat, per l'apunt viu fet del natural, amb tota la subjectivitat, com veureu, que això comporta i que fa d'aquelles guies un llibre de lectura amena.

Probablement hi trobareu a faltar la descripció d'alguns carrers, sobretot del Raval, però fixeu-vos en el grau d'urbanització que tenia l'altre costat de la Rambla ple encara d'horts i algunes fàbriques, i d'edificacions religioses, hospitalàries i assistencials i molt poc habitada. La passejada comença al Portal de Sant Antoni, el més important pel que fa a l'entrada de viatgers, per anar ràpidament cap a la Rambla i la Barcelona vella.

Las calles, por Federico Climent Terrer 

Con dos horas de retraso, agradablemente divertidas por el sabroso palique del teniente de walonas que mandaba la guardia, llegó al «Portal de Sant Antoni» el coche de Valencia en el que venía un sobrino mío, ya algo machucho, con muchas ganas de visitar la famosa capital de Cataluña. Divísele al punto, cubierto de polvo hasta las pestañas, en un asiento de delantera, y cuando el coche se detuvo para cumplir las formalidades de entrada, abracé á mi sobrino con la efusión que tan prolongada ausencia despertaba en mi alma y pude sentarme á su vera gracias á la amabilidad de los adláteres. Á una vigorosa interjección del mayoral, arrancó el coche puerta adentro y yo le dije á mi sobrino: Ya estamos en Barcelona. Si quieres hacerte cargo de cuanto veas, escúchame atentamente y no me interrumpas ni con un bostezo. Tiempo tendrás de soltar la lengua.

Esta calle por donde entramos es la de «Sant Antoni Abat» y ese edificio con que primero topas es el colegio del mismo título, fundado en 1157 por el comendador de Cervera don Berenguer de Biancha. Más arriba, esquina á la plaza, está el convento de las Jerónimas, que en 1418 fundó doña Brígida Terré. Ahora entramos en la «plaza del Padró»; esa calle de la derecha es la «d'en Botella» y las otras dos del frente las del «Carmen» y «Hospital», entre las cuales se alza, como ves, una grandiosa fábrica, llamada por el vulgo «cal Erasme».

Ya entramos en la calle del Hospital, cuyo nombre le viene de estar en ella el Hospital general. Esta calle de la derecha es de la «Cadena» y casi esquineando con ella se levanta el convento de Carmelitas Calzadas. Ahora pasamos por delante del Hospital. Aquí, á la derecha, tienes otro convento, el de San Agustín Calzado, que en el extremo de la ciudad, cerca de las Puellas, fundó el año 1309, un monje llamado Zaguala y fue trasladado aquí en 1750 por el señor rey Don Fernando VI. Mira esas copas de árbol. Son los de la Rambla. Ya estamos en ella. Parece la arteria aorta del cuerpo de la ciudad. Pronto embocaremos en la calle «dels Escudellers», donde está el mesón de la Fontana de Oro, que es el paradero del coche.

Llegamos al mesón y después de dos horas empleadas en dar aseo, reparo y descanso á nuestros cuerpos salimos mi sobrino y yo á recorrer la ciudad en el caballo de San Francisco, con el fin de mostrarle cuanto de notable encierra.

Esta de la derecha es la «Plasseta de Sant Francesc», de donde arranca la de «Escudellers Blanchs», que después de esquinear con la de «Tres Llits» y «Lleona», desemboca en la «Plassa de la Trinitat», donde está el convento de Trinitarios Calzados. Esta plaza da por un lado á las esquinas de «Escudellers Blanchs» y «Rauric», que frontera viene para salir en derechura á la de la «Bocaría»; y por el otro á la calle «d'en Avinyó», que procedente de la «Plassa de la Verónica» tiene la misma desembocadura. Sigamos adelante. Aquí hay otras dos calles: la de la derecha es la del «Vidre», que por detrás de los Capuchinos emboca en la de «Quintana», que sale también á la Bocaría; la de la izquierda es «Nou de Sant Francesc», donde están la famosa posada de «El Escudo de Francia» y la capilla de Sancti Spiritus. Desemboca en la del «Dormitori de Sant Francesc». Ya estamos otra vez en la Rambla.

Ahí tienes la Administración de Correos y esa casona de enfrente con jardincillos delante es el Teatro, á cuyo lado se abre la calle de «Trentaclaus» con salida á la muralla de tierra. Vamos hacia arriba. Esa otra tan larga y recta de la izquierda se llama del «Conde del Asalto» y vulgarmente «Nou de la Rambla». ¿Ves ese edificio tan grande á la derecha? Son los Capuchinos. El frontero es el Colegio de Franciscanos y el de más allá el de San Ángel Mártir, de Carmelitas calzados, que tienen el convento en la calle del Carmen. Este otro gran edificio de la izquierda es el convento de Trinitarios descalzos, redentores de cautivos, y la calle que con él esquinea es la de «Sant Pau», así llamada porque al final está el antiquísimo colegio de este nombre. Esto es el renombrado «Pla de la Bocaría», en que, además de esta calle, desembocan la del Hospital, por donde hemos venido, la «Riera del Pi» y la calle de San Pablo. En esta se levanta la Real Casa Galera para reclusión de mujeres y el convento de Arrepentidas. ¿Ves la Bocaría? Parece que no tiene puertas por donde los vecinos entren en las casas. Todo son tiendas. Sale al «Call», y el Call á la «Plassa de Sant Jaume».

Aquí tienes el convento de Carmelitas Descalzos y luego dos calles, frente por frente, anchas y hermosas. La de la derecha es la «Porta Ferrisa». Hay en ella una capilla de la Virgen de Montserrat y la magnífica casa solariega de la familia Gralla. Tiempo habrá de verla otro día. La calle del frente izquierdo es la del Carmen que da á la plaza del Padró y el edificio á ella esquinado es el Colegio Tridentino, antes de Belén, y junto á él la Real Academia de Ciencias y Artes, donde antes estuvo el Seminario de Nobles. Dentro ya de la calle del Carmen, cerca de los Ángeles, está el Calzado, como antes te dije, y más abajo los conventos de Mínimas y Capuchinas. Ese cuartel de Artillería que ves más arriba de la Academia fue un tiempo la Universidad, trasladada á Cervera por el rey Felipe V, de funesta memoria.

Aquí en este paraje desaguan cuatro calles, dos á cada frente con las bocas casi juntas. Las de la derecha son «Santa Ana» y «Canuda»; las de la izquierda, «Bon Succés» y «Tallers» ó «del Seminari». La del Bon Succés sale á la plaza de este nombre, donde está el convento de Servitas y desembocan fronteras las de «Xuclá» y «Ramelleras» en cruce con la de «Elisabets» que sale á la «Plassa dels Angels», donde se alza el convento de Dominicas. La de Tallers acaba en la «Plasseta del Seminari». En la de Santa Ana verás la Colegiata de este título y en la Canuda, á mano derecha, las Carmelitas Descalzas. Ya llegamos á la muralla. Dejemos en paz á la calle de «Canaletas», que esquineando con el cuartel de Artillería sale á la muralla de tierra y vamos por la calle de Santa Ana á la plaza de este nombre. Se me había olvidado. Las calles de Santa Ana y Canuda forman una perfecta á mayúscula, cuyo travesaño es la de «Vertrellans».

Ya estamos en la«Plassa de Santa Ana». Es mucho más larga que anchurosa y sitio de tránsito menudo. ¿Ves cuanta casona? Son palacios de la nobleza catalana. Aquí desembocan nada menos que diez calles: Santa Ana, Canuda, «Capellans», «Tripó», «Portal del Ángel», «Montesión», «Cucurulla»,«Condal», «Archs» y «Gobernador» en cuyo extremo se abre la «Plasseta dels Peixos», donde tiene su tienda el famoso peluquero Antonio Cerda. Desde aquí vemos la Puerta del Ángel, que con las de San Antonio, Santa Madrona, Nueva y del Mar son las cinco de la ciudad. Aquel es el convento de San Cayetano, y el de más acá el de Montesión, de señoras del orden de Santo Domingo. Por la calle de la Cucurulla se sale á la plazuela del mismo nombre, de la que arranca la calle del «Pi» para ir á las plazas del Pi y del Beato Oriol. Por la de «Archs» iremos á la «Plassa Nova». Aquí desembocan además las calles de «Boters», «Bisbe», «Bou», «Corribia» y«Palla». Vamos por la del «Bisbe». Verás la Catedral, la obispalía y el Juzgado de provincia y saldremos en seguida á la plaza de San Jaime. Ya estamos. á ella afluyen también las calles de la «Llibreteria», «Sant Honorat», «Call», «Ciutat», «Paradís» y «Sant Miquel». Aquí está la iglesia de San Miguel, y en frente la Audiencia. En la esquina con la calle de la «Ciutat» verás el Ayuntamiento y frontera á él la «Taula dels Comuns Dipósits» donde los vecinos guardan sus ahorros.

La calle de San Miguel nos llevaría á la parroquia de este título, con su cementerio al lado. Detrás está el convento de la Enseñanza, y luego siguen la calle de «Gegants», que forma esquina con la calle de «Templaris» y la «Devallada del Eccehomo», la cual sale á la plaza de la Verónica. Vamos por la Llibreteria. Esta de la izquierda es la «Frenería», de donde la de la «Inquisición» va á parar á las «Escalas de la Seu». Aquí, á mano izquierda, esta la «Daguería», con salida á la «Plassa de San Just». Ahora viene la «Devallada de la Presó», llamada así porque aquí, esquina á la «Plassa del Rey», está la cárcel pública. Esa es la «Plassa de las Cols», de donde sale la calle de la «Llet». Ya estamos en la «Plassa del Ángel», antes del «Blat». Desembocan en ella las calles de la «Tapineriá», «Llet», «Basea», «Argentería», «Mill», «Devallada de la Presó» y «Boria». Pasemos por ésta y torzamos á la izquierda, por la de «Mercaders», para tomar la de la «Palma de Santa Catarina». ¿Qué te parece ese convento? Es el de Dominicos.

Por la calle de «Semoleras» saldremos á la «Plassa de la Llana», de donde arranca la calle de «Cardés» hasta la capilla de Marcus. Esa es la de «Moncada». Ahi está la «Fonda del Gran Comercio». Sale al «Born». Ahora empieza la calle de «Corders» hasta la «plaça de Sant Agustí Vell», donde afluyen las calles del «Portal Nou», «Serra Xic» «Corders», «Tantarantana» y «Tiradors». Por ésta y por la del «Portal Nou» se sale á la «Esplanada», hermoso paseo desde el que verás la Ciudadela. La de «Serra Xich» nos llevará á la «plaça de «Marquillas» y en la del «Portal Nou» encontraremos la de los «Molins de Sant Pere», que por las «Basas de Sant Pere» y el «Rech Condal» nos conducirá á la «plaça de Sant Pere», donde además de las dos últimas desembocan también las de «més Baix», «Mitjá», «més Alt», «Aucells» y «Sant Sadurní», que sale al cementerio de la parroquia, junto á la cual está el convento de las Puellas.

Vamos por la calle de «Sant Pere més Alt» y verás el «Hort den Fabá», el convento de Mínimos, el Colegio del Arte Mayor de la Seda y la capillita de San Cristóbal. Paralelas á esta calle, van la Mediana, que muere en la del «Cuc», y la Baja, donde están los Agonizantes y la capilla de la Ayuda, que desemboca en la «Riera de Sant Joan». Estas son las «Voltas de Junqueras». Por aquí se sale á la «Plassa de Junqueras», donde está el convento de señoras nobles del hábito de Santiago. Á la izquierda corre la Riera de San Juan, con las Magdalenas á la derecha y Santa Marta á la izquierda. Al extremo de la calle verás la esquina de las de la «Avellana» que sale á Mercaders; «Graciamat» á la «Plassa del Oli», con comunicación con la Boria por las «Filateras», y la del «Sant Cristo de la Riera», que afluye á la Tapineria. Ya, estamos otra vez en la plaza del Ángel.

Ahora verás la Platería, admiración de los forasteros por las sesenta tiendas de joyas que la embellecen. Nos llevará á la «Plassa de Santa María». ¿Ves qué iglesia tan hermosa? Ahí al lado está el cementerio de la parroquia, el «Fossar de las Moreras». Esa arcada comunica con el palacio del capitán general. Por la calle de la «Espasería» saldremos al «Pla de Palacio». Este es el del general; enfrente está la «Aduana», á la derecha la «Llotja» y más allá el «Portal de Mar». Aquí desembocan las calles de «Canvis Vells» y «Malcuinat» y comunican las plazas de las «Ollas» y de los «Encants», donde se venden á puja cosas viejas. Esa es la iglesia de San Sebastián, erigida por voto de la ciudad después de la peste padecida en 1512. Hoy es convento de Clérigos menores. Esta calle de la derecha es la de la «Fustería» y la junto á ella la de la «Mercè».

De aquélla á la calle «Ample» y ésta á la «Plassa de Sant Francesc». La calle «Ample» viene por la de Canvis Vells y también confluye con la de la Mercè en la plaza de Sant Francesc, donde están los Franciscanos. Desde esta plaza toma la calle el nombre de «Dormitori de San Francesc», ladeando el convento hasta la Rambla, en la, que ya estamos de vuelta. Ahí tienes la famosa «Atarazana» y más arriba los Agustinos Descalzos con la iglesia de Santa Mónica. Ese café de enfrente es el del «Napolitano». ¿Aquello? Son dos cuarteles que junto á la Atarazana han levantado; uno para infantería y otro para caballería. Esto otro de aquí delante es la «Fundición de cañones».

Ya tienes aquí otra vez el Teatro, la calle de Trentaclaus y la de Escudellers. Hemos dado la vuelta á Barcelona, pero sólo has visto de ella lo indispensable para que te sirva de entrada á una visita de mayor minuciosidad y provecho.

Nos hemos dejado tantas cosas y tantas calles por el camino que te prometo llevarte á recorrerlas una por una. Entonces podrás ver las de las Moscas y la de las Doncellas que son un oprobio para la ciudad por lo sucias y angostísimas. Pero ¡qué remedio! todas no han de ser Argenterías ó Bocarías. ¡Quien sabe si de aquí á cien años estarán las Moscas y las Doncellas peor que ahora!

La Vanguardia, 31 de diciembre de 1904

Sumari del suplement
Los templos, por Adolfo Alegret
Las calles, por Federico Climent Terrer
El Ayuntamiento, por Francisco E. Baget
Epístola política, por Juan Buscón
Médicos y boticarios, por Alfredo Opisso
De un tonadillero catalán á otro tonadillero, por Felipe Pedrell
Los Artistas - Carta un discípulo de David, por Manuel Rodríguez Codolá
El teatro, por Marcos Jesús Bertrán
El comercio y la industria, por Enrique García
Los obreros, por Miguel Sastre
Joviales filosofías, por Sebastián Farnés

Per a l'article "Los templos", por ser d'ajut el plànol següent, que situa tant els edificis dels convents actuals com els que van ser enderrocats amb les desamortitzacions.

Font: Monestirs de Catalunya

Diagonal 1969

Pluja sobre la Diagonal, l'any 1969

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La fotografia ens mostra una deserta avinguda de la Diagonal durant un dia de pluja de l'any 1969. A mà dreta s'hi veu l'enyorada sala Bikini (1953-1990) i alguns blocs d'habitatges, i a la banda posterior de la foto encara hi havia horts, els col·legis majors, el Palau Reial, la font dels Ocellets i s'hi havien construït les primeres facultats del campus de la Universitat de Barcelona, que conviuen amb el monument als caiguts (1951-2005).

Perspectiva aèria de la Diagonal, entre 1958 i principi dels 60

A baix, els col·legis majors. A dalt, d'esquerra a dreta,

Palau Reial, Facultat de Dret i la font dels Ocellets

La font dels Ocellets, la dècada de 1920. Autor desconegut

Arxiu Municipal del Districte de les Corts

Avui desapareguda, al seu lloc hi ha els jardins

del mateix nom, al carrer Jiménez Iglesias

Curiosament, uns anys abans d'aquesta foto, aquest tram de la Diagonal estava més concorregut. El 17 de juny de 1939, quan Barcelona encara fumejava i la runa era pertot, a la zona sud de la Diagonal, per on les tropes franquistes van entrar a la ciutat per ocupar-la, el 26 de gener, i on encara ressonaven les cavalleries de la Guàrdia Mora,  es construïa on avui hi ha la Facultat de Dret de la fotografia aèria anterior, el California (1939-1946), un restaurant amb orquestra i ball, que el 1947 passaria a dir-se Copacabana (1947-1956), noms que fan referència a les icàries de l’alta burgesia. L’avinguda s’omplia de luxoses terrasses. De 1940 era La Rosaleda (1940-1960), “la más alta expresión de la elegancia y calidad de la vida social de nuestra cosmopolita ciudad”, i El Cortijo (1940-1962).

La Diagonal amb Numància, l'any 1968. El triangle format amb el

carrer Anglesola és la sala Bikini, i per sobre,

l'antic edifici de Sant Joan de Déu

L'entrada de la sala Bikini, l'any 1983

Cuadernos de arquitectura

A continuació, hi trobareu un curiós vídeo del mateix any que la foto, 1969, d'autor desconegut,  que mostra, amb un tràveling de 360º, aquest mateix indret de l'avinguda Diagonal a l'alçada del carrer de Numància, també a prop de la sala Bikini. Les imatges només giren mentre passen els cotxes i la gent. És gairebé una metàfora d'aquella època: el temps passa, girem, però no ens movem de lloc.

Del passatge Maymó a Illinois amb l'Alsina Graells

La Casa Ramon Julià (1919) a la confluència  de

la Ronda de la Universitat amb el carrer de Pelai,

cap a 1950, quan la plaça estava enjardinada

No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa no res i encara el tenim present a la memòria.

Com en el cas de la plaça d'Urquinaona o el de la plaça de Catalunya, l’enderroc de les muralles que va començar l'any 1854 ha deixat aspectes urbans a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers de Pelai, Balmes i Ronda de la Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai al costat dels edificis dels números 3 i 4 dels respectius carrers, a la part posterior de la Casa Ramon Julià (1919) i que havia estat un petit jardí interior. És on hi ha avui l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.

El passatge sense nom, però, amaga molta més història que la del jardí desaparegut. L'any 1878, en el número 4 de la Ronda de la Universitat, Evarist Ullastres fundava la Tipografia La Academia (1878-1892), una empresa tipogràfica dirigida per Rafael Farga Pellicer que no només va tenir un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, sinó que també va ser una precursora de l'anarcosindicalisme barceloní. De la seva impremta van sortir dues de les publicacions anarquistes més influents de finals del segle XIX: Acracia (1886-1888) i El Productor (1887-1893). Però també s'hi van imprimir importants publicacions catalanistes, lliurepensadores i republicanes, com la revista Avenç (1881) o La Ilustració Catalana (10 de juliol de 1880 - 31 de març de 1894). (1)

Despatx de bitllets de l'Alsina Graells, davant del jardí

Parada i entrada de la terminal de l'Alsina Graells,

a la Ronda Universitat

Però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les fotografies que es poden veure a sobre d'aquestes línies han estat tretes de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reproduïm el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort, el 19 de juliol de 1951, del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça de Tetuan de Barcelona.

També van envoltar els jardins d'aquest espai una fàbrica de barrets, el consultori oftalmològic del doctor Durand o l'Instituto de Electroterapia del doctor Galcerán, metge que com era costum en aquella època aplicava els "beneficis" de l'electricitat per "guarir" folls i dones histèriques (Xavier Theros ens en fa una semblança a "Histèria sota les palmeres"). A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, entre 1887 i 1936 hi va haver Aguas Azoadas Corminas, una mena de balneari que oferia inhalacions terapèutiques amb aigua nitrogenada com a remei per a les malalties dels sistemes respiratori i digestiu. Ens ho explica Barcelofília a l'enllaç anterior.

Pavelló d'Aguas Azoadas en el Parc de la Ciutadella

durant l'Exposició Universal de 1888

Més tard hi va haver l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola

Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur abans que les imatges fossin capaces de viatjar per l’espai fins al televisor de casa i abans de l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Ràdio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat i que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic.

Anunci de Radio Maymó

Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics. El que poca gent sap, però, és que el senyor Maymó era també mag i va ser el president i fundador del Centro Español de Artes mágicas. Sense voler-ho (o potser sí) Maymó era hereu d'aquells il·lusionistes que en el segle XIX jugaven amb la força de l'electricitat per omplir teatres d'espectadors disposats a deixar-se dur per la màgia de la ciència. D'aquells mags se'n deia "físics" i, de fet, la física recreativa encara es fa servir per entretenir i captar futurs Newton.

Ferran Maymó davant d'una vitrina

amb estris de màgia

No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. L’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample, en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells, de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.

Rètol art decó de Bella Aurora

Foto: Marcel Albet

Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes, coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora. I els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”.

Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar durant els anys de la dècada de 1920, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.

En aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, on primer hi va haver Old England (1889-1920), un dels pioners dels grans magatzems, hi havia la popular botiga dels calçats Minerva (1923-1938), ocupant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils que ens portava a l'Avinguda de la Llum, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.

Santiveri, carrer del Call

Dels anys en què Santiveri (comerç de productes alimentaris naturals) es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.

A l'altre extrem, en l'angulós xamfrà de Pelai i Ronda de la Universitat, on hi ha la Casa Ramon Julià (1919) encara recordem alguns comerços emblemàtics avui desaparegut. A Pelai, al costat de Ràdio Maymó, hi havia una benzinera que comunicava amb la Ronda, just al costat d'on perviu la botiga de rètols i gravat de plaques, El Grabador Inglès, fundat el 1932 i traslladat el 2023 a causa de la pressió immobiliària i hotelera. A continuació, la filatèlia Majó i Can Cadira, la sabateria on a tants nens i nenes els van comprar les sabates entre els anys 50-80, i en el xamfrà mateix, Discos Odeon.

Can Cadira, la filatèlia Majó i la benzinera

al carrer de Pelai, l'any 1957

La benzinera, que avui seria precisament el passatge sense nom, des de principis de la dècada de 1920 fins l'any 1931 va ser el Pati Blau, una popular cafeteria i xarcuteria, la barra i la terrassa de la qual era a l'aire lliure i que amenitzaven la clientela amb la seva pròpia orquestra. Va desaparèixer, precisament, quan va ser ocupada per l'Alsina Graells.

El Patí Blau l'any 1923. Foto: Alessandro Merletti

La Ilustración Ibérica

Així tanquem el triangle d'aquesta volta a la mansana (nom que Cerdà defensava perquè deia que venia de "manso", mentre que Corominas deia que era un castellanisme) i aprofito per reivindicar el nom de Maymó per a aquest passatge sense nom, però que acull tanta història.

*

Notes:

(1) Manuel Vicente Izquierdo. Àcrates. Els tipògraf de La Academia. Forjadors de l'acratisme societari del segle XIX. Precursors de l'anarcosindicalisme del segle XIX. Lleida: Pagès Editors, 2017.

D'excursió al mont Tàber

Placa que marca la cota altimètrica del punt més alt

del mont Tàber, al carrer del Paradís

L’altre dia, el bon amic Joanot Pasqual em preguntava a quina declinació llatina pertanyia el topònim Taber, el nom amb què és conegut el petit turó que els romans aprofiten per fundar Barcino juntament amb l’altre turó on s’assenta la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. La resposta no és fàcil i pressuposa que el nom és d’època romana. Però, i si no fos així?

Aquesta petita elevació rep a l’Edat Mitjana els nom de puig del Miracle o mons Tàber. El lingüista Joan Coromines, autor de l'Onomasticon Cataloniae i dels diccionaris etimològics tant de la llengua catalana com de la castellana, creu que l’origen del topònim és religiós i que segueix la moda del segle XIV, quan molts noms de lloc són canviats per mots bíblics.

En el cas de Taber, el nom faria referència al mont Tabor (הַר תָּבוֹר), un turó de Galilea a l'extrem nord-est de la plana d'Esdreló (anomenada també de Jezrahel o de Megiddo, a Israel). El Tabor és esmentat diverses vegades a l'Antic Testament, i el cristianisme el venera perquè la tradició diu que en aquest cim es va produir la transfiguració de Jesús, és a dir, aquell moment en què la naturalesa divina passa a acompanyar l’aparença humana del messies cristià. El segle V s'hi va fer una basílica bizantina, substituïda el 1924 per l'actual església de la Transfiguració.

De la mateixa època en què Taber/Tabor apareix a la toponímia barcelonina, també ho són altres noms com el de la Vall d’Hebron (חֶבְרוֹן), habitada per ermitans fins que el segle XIV s'hi va construir el monestir de Sant Jeroni, desaparegut durant el segle XIX i del qual només queden les restes de la capella de Santa Magdalena, amagada entre la vegetació que envolta la carretera de Sant Cugat.

D’aquesta mateixa època són les llegendes que atribueixen l’origen de Barcelona a la fundació d’Hèrcules (Hèracles) i Mercuri (Hermes), de la qual parlàvem fa poc arran de la publicació de La Barcelona d’Hermes. En aquest context, doncs, també podria ser que un Taber d’origen romà o adoptat pels romans s’associés al Tabor hebreu en uns temps en què el poder reial atribuïa orígens antics als elements patrimonials per justificar-ne el dret de possessió a través d’una fictícia línia successòria que relacionaria emperadors, comtes i monarques al llarg dels temps.

Si l’origen medieval del nom Taber és cert, la resposta a la pregunta del Joanot seria que aquest topònim no es declina perquè no és llatí. Però... i si ho fos?

Com a bon etimòleg inquiet, Joan Coromines intenta rascar una mica més i fa algunes comparacions. Jugant amb els ètims i la localització geogràfica, esmenta alguns paral·lelismes com Tavertet (Osona), un poblet medieval situat sobre la cinglera que domina el pantà de Sau i el riu Ter; i l'illa de Tau, l'actual Sète (Llenguadoc), que abans es deia Tàvaro. En un plom escrit amb signes ibèrics del poblat d’Ullastret (Baix Empordà) hi apareix escrit “taberku”. Ben a prop d’aquest poblat n’hi ha un altre, el del Puig de l’Illa d’en Reixac, un promontori que fins ben entrada l'època moderna va ser un illot al mig de l'estany d’Ullastret, avui dessecat. Com explica Antoni Jaquemot, iberista i expert en onomàstica, és possible que el nom de taber, o el també conegut tavaro, vulgui dir "costa, pujada, turó", de tabar>patar, que ha donat topònims com Albatàrrec (Batarri), Tabarra (Navarra). I estenent-nos una mica més encara podríem pensar en turons específics en forma de promontori sobre una extensió d’aigua, com són els primers topònims esmentats.

Quina relació té tot plegat amb el Tàber i Barcino? Intentarem veure-ho si li posem una mica d’imaginació.

Cal que ens imaginem Barcino com un poblament lleugerament elevat sobre un promontori, aleshores coronat per les muralles del segle III; una mena de petita península limitada a banda i banda per la badia on desembocava la riera de Sant Joan, situada aproximadament a l’actual Via Laietana, i després desviada per la desapareguda plaça de l’Oli i convertida en el Merdançar, que passava pel carrer dels Assaonadors; i la riera del Pi i la Rambla per l’altra banda, que amb el temps acabarien formant aiguamolls i el Cagalell, els vestigis del qual encara es poden identificar en les depressions d’alguns indrets del Raval.

 Gràfic amb la hipotètica línia de costa des de la prehistòria a avui

Només cal que tanquem els ulls i ens imaginem Barcino sobre el mar, en un taber envoltat d’aigua, perquè ràpidament prengui sentit l’etimologia proposada per Jaquemot i que ens porta als símils comentats per Joan Coromines. Si és així, Taber es deuria declinar en els primers moments en què s’hi estableix la colònia romana, però aviat el turó va deixar de ser una referència quan en el cim s’hi construeix el temple d’August (en queden quatre columnes en el carrer del Paradís, 10, seu del Centre Excursionista de Catalunya) i es converteix en l’epicentre del fòrum de la ciutat. Així, doncs, davant la manca d’informació al respecte parafrasejarem la dita castellana i farem “mutis por el foro”.

El perquè de Barcino

Ja que som fent el turista a Barcino, plantegem-nos una altra pregunta que ronda de fa temps el magí dels historiadors. Quina va ser la raó de ser de Barcino? Per què se’ls acut als romans establir una colònia en un lloc com el Tàber no tenint-ne cap necessitat?

La ruta comercial entre les dues grans poblacions de la Mediterrània, Emporiae i Tarraco ja tenia Baetulo (Badalona) com a eix central i lloc de control de la costa central i de les rutes cap el Vallès.

Emporion, enclau grec des del 580 aec i ciutat romana amb el nom d'Emporiae des del 197 aec després de la segona Guerra Púnica (218 aec), és un dels grans centres comercials de la Mediterrània. Tarraco, que també té els seus orígens en la segona Guerra Púnica, esdevindria una de les grans ciutats de l’imperi, capital de la Hispania Citerior i després de la província Tarraconense. Baetulo és fundada ex novo cap l’any 100 aec també sobre un turó vora el mar. Poblada amb colons itàlics, es convertirà en una ciutat dinàmica i pròspera gràcies a una economia agrícola especialitzada en la producció i exportació de vi.

En aquest context ens podem imaginar les naus romanes navegant d’Emporiae a Tarraco fent escala a Baetulo i divisant l’skyline del litoral barcinonensis amb un imponent Montjuïc dominant l’estuari del Rubricatus (l’embocadura del Llobregat, que aleshores arribava fins a Ad Fines, prop de l’actual Martorell), i la coqueta elevació del Tàber, ambdós poblats per laietans que es miraven les naus des dels turons ignorant que aviat es convertirien en mà d’obra dels romans.

A Montjuïc, pel costat sud, hi van construir un primitiu port que serviria segurament per mantenir la flota a recer del mal temps i on es va desenvolupar alguna mena d'indústria i magatzems. I al Tàber, que en aquell temps deuria tenir el caràcter idíl·lic que altres colonitzadors van veure a la Costa Brava segles més tard, hi van construir una colònia d’acollida de legionaris llicenciats que ocuparan les vil·les del camp (ager) i que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la plana el lloc ideal on desenvolupar una activitat econòmica i retirar-se. Naixia, entre el 15 i el 13 aec, de la mà d’August, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, una colònia de ciutadans romans amb un estatus que els feia lliures de pagar impostos.

Barcino era una ciutat bàsicament administrativa, que aplegava dins del territori murallat institucions polítiques i religioses, grans vil·les (com les del carrer de la Fruita i Avinyó), termes i un petit nucli industrial (bugaderia, tints, salaons i vins), diferent d’urbs com Baetulo i Tarraco. La seva fundació va comportar la romanització de l’entorn rural i la transformació del mode de producció i de la propietat de la terra, que esborra el rastre dels antics habitants de la zona, així com el model d’assentament. Quan pensem en Barcino hem de mirar més enllà de les muralles i així entendrem perquè el Pla de Barcelona ha estat tan ric en masies, que hem acabat destruint.

Però Barcino, com explicàvem a Barcelona... de vacances, també es convertia en terra de promissió senzillament perquè era bonica. I mentrestant, els ibers laietans es preguntaven, amb mirada encuriosida, com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana podent mirar la línia de l'horitzó des dels turons.

Aquesta història de Barcelona i molts altres relats

de la ciutat els podeu trobar en el meu llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018