Els fantasmes de la plaça Urquinaona

Trafalgar (esquerra) i Jonqueres (dreta) des del mig

de la plaça Urquinaona, l'any 1932. L'edifici del

mig avui es ocupat pel gratacels.

Josep Maria Sagarra (ANC)

La memòria de la plaça

La plaça Urquinaona, nascuda de l’enderroc de la muralla i de la posterior obertura de la Via Laietana, igual que va passar amb la plaça de Catalunya, no va ser prevista per Cerdà. Popularment rebia el nom de plaça Nova de Jonqueres per la proximitat del monestir de Jonqueres, situat entre els actuals carrer de Jonqueres i Bilbao (nom que va rebre el primer tram obert de la Via Laietana, que temps abans havia estat la riera de Sant Joan) fins al 1871, any en què fou traslladat on hi ha l’església de la Concepció del carrer Aragó.

Plaça Urquinaona, Jonqueres amb Ronda de Sant Pere, cap el 1930

Foto: Ferran (AFB)

La plaça Urquinaona pateix el mateix problema que d’altres zones similars de Barcelona, com per exemple la plaça Lesseps: no són més que l’espai resultant de l’encreuament de carrers excessivament transitats, que fan d’ell un lloc poc “habitable” que no convida el vianant a buscar-hi repòs.

Però en el cas d’Urquinaona no ha estat sempre ben bé així: si tinguéssim memòria encara hi veuríem els espectres que, dia rere dia, l’habitaven desconsoladament des d’acabada la Guerra fins als anys 70, com veurem després. Ara ens la mirem i no hi trobem res que ens hi porti expressament, a banda del metro.

Sucursal de Correus, el 1930, a l'edifici que un any més tard

es convertirà en cinema Urquinaona

Gabriel Casas i Galobardes (ANC)

Hi va haver un temps en què Barcelona era plena de teatres i cinemes. A la plaça Urquinaona només hi queda el Teatre Borràs (cantonada amb Jonqueres), que al llarg de la seva història ha anat intercanviant la funció de teatre amb la de cinema, de la mateixa manera que ha canviat el seu nom. Va néixer com a cinema: Urquinaona (1931 i 1939), Francesc Ferrer (1937) i Borràs (1943); i és exclusivament teatre des de 1995.

A la mateixa vorera del Borràs hi ha encara l'Escuela Politécnica Urquinaona i al costat hi va haver la ferreteria Los Dos Leones a la façana de la qual hi lluïen el caps de llautó dels lleons que donaven nom a l'establiment. El 18 de juny de 1917, en plena crisi del pistolerisme, va ser assassinat l'encarregat.

Plaça Urquinaona (1928)

Davant del Borràs, en el número 5, al costat de la Torre Urquinaona (obra dels anys 1968-1970, projectada per Antoni Bonet Castellana) i on ara hi ha un pub irlandès, hi va haver el cinema Maryland (9 de novembre de 1934-2004), que es va dir Plaza (1940) quan es castellanitzaren els noms després de la Guerra Civil, i que va recuperar l’antic nom l’any 1946. Al llarg de la seva història va ser cinema d’estrena, de reestrena, sala S i va morir com a sala X. Al costat hi havia un bar que era punt de trobada dels conductors d'autobusos i on podies menjars uns entrepans extraordinaris.

El cinema Maryland

Al costat del cinema, en el número 4, l'any 1910 s'hi van instal·lar els Almacenes Reintegrativos de Barcelona, que oferien un peculiar sistema de compra que atrapava els clients en una espiral de compra-venda vitalícia i que va ser considerat un engany, raó per la qual el negoci va tenir una vida efímera.  Més tard, s'hi va instal·lar Alfombras Presas, que també tenien botiga a Cucurulla, 9 (segur que a algú encara li sona la falca publicitària de la ràdio!).

El gratacels de Luis Soto, cap a 1960

Català-Roca (COAC)

Com a sala X també va tancar el cinema Atlanta (1945-1987), situat en el que va ser el primer gratacels de Barcelona, l’edifici racionalista (1936-1944) que fa cantonada entre Trafalgar i Jonqueres, obra de l’arquitecte Luis Gutiérrez Soto. La sala de l’Atlanta, decorada per Modest Castañé i amb l’aureola de futurista, era tan magnífica com impossible: la col·locació de les butaques en angle de 120º respecte la pantalla (i la situació “estratègica” de les columnes) impedia la bona visibilitat des dels laterals de la platea. En aquestes condicions vam poder veure, l’any 1975, La caduta degli dei (1969), la pel·lícula on Visconti ens mostrava la decadència de la família Essenbeck, metàfora de la misèria moral de l’Alemanya nazi, a nosaltres que sabíem què era la misèria. I també vam veure Teorema, de Pasolini, o Roma, de Fellini, amb l'ànsia dels assedegats.

Al costat, també amb el nom d’Atlanta, i va haver un magnífic saló de te amb ball, que era amenitzat tarda i nit per l’orquestra de Carlos Pujalte.

 Platea del cinema Atlanta

En el número 6, a la cantonada entre Trafalgar i la Ronda, a continuació de l'administració de loteria i la farmàcia, es conserven dos cafès. El Rhin, que recorda que Barcelona ha estat sempre una ciutat wagneriana, i que de la seva antiga decoració conserva tres frescos de gust romàntic i les fustes tenen l'aire curvilini del modernisme. Anteriorment al bar hi havia hagut un enllustrador de sabates. A l'entresòl hi havia la llibreria Bayer, instal·lada des de la dècada de 1940, i que després va obrir una papereria al local de sota. Va tancar el 2010.

[A principis de 2015, el Rhin va canviar de propietaris i amb el nom han desaparegut, també, els frescos de les parets.]

Al costat, més cap a la Ronda, hi ha la cafeteria Hockey, un dels darrer locals que va conservar la marquesina a la façana abans que l'Ajuntament les fes eliminar. El nom recorda aquella Barcelona burgesa d'sportmen que freqüentaven els picaderos (els de tota mena), el tennis i d'altres esports selectes com el hockey. És un bar petit, molt petit; amb una clientela obrera i molt "masculina", dels pocs bars que obren de matinada quan tot encara és fosc. Abans podies comprar el pa, el diari i fer un cafè abans de les 6 del matí. Però es perden els bons costums.

[El Hockey va ser traspassat el 2017 i, reformat, avui és un bar sense cap característica especial si exceptuem que continua sent molt petit]

Es conserva algun dels primers edificis, com la Casa Isabel Manegat (1869), en el número 3 (només parcialment), però la majoria han desaparegut. El del marquès de Ciutadilla, que feia cantonada amb la ronda de Sant Pere, hi va tenir, a finals del XIX, una primitiva centraleta de telefonia que subministrava línia a la burgesia de l’Eixample. En aquest mateix indret hi havia Deportes Martín, un ex jugador del Barça. De botigues d'esport, abans n'hi havia ben poques perquè fer esport no era una moda, sinó una dedicació molt especialitzada i, deixant de banda el futbol, molt burgesa. I en el que feia cantonada amb Pau Claris costat Llobregat hi va haver la primera delegació de la IBM, on molts barcelonins van anar a fer els primers curset d'informàtica.

La plaça d'Urquinaona l'any 1890, amb la Casa del

Marquès de Sentmenat al mig i els camps per

on passava la Riera d'en Mallà, darrere

La desaparició més llastimosa va ser la de la Casa del Marquès de Sentmenat, una construcció elegant situada entre la Ronda de Sant Pere i el carrer d'Ausiàs March, edificat l'any 1882, amb teulada en pendent i un petit torreó acabat en punxa a la cantonada amb Ausiàs March. En els baixos hi va haver la pastisseria Reñé, i tot plegat va desaparèixer quan va ser enderrocat l'any 1974.

Botiga de joguines Mestre (o Martí), del número 1

de la plaça d'Urquinaona

Foto: Toni Olivé

Han desaparegut algunes botigues emblemàtiques. La de Joguines Mestre (o Martí), en el número 1, a tocar de Pau Claris, ha tancat aquest any [2012], amb els seus aparadors i prestatges de color verd, on compràvem els Mini Cars d’Anguplas; els cotxes, els tanc i els avions d’Eko; la fireta per a les cuines de joguina... Es manté, això sí, la castanyera de la cantonada amb Pau Claris, que abans havia estat al mig de la plaça. No hi és tampoc el fotògraf Niepce de la cantonada amb Fontanella, al costat de la botiga de barrets Mil, amb aquells aparadors plens d’orles universitàries i retrats, que envellien amb el pas del temps, i que van acabar a les escombraries.

A dalt, l'amo de la castanyera del xamfrà amb Pau Claris,

en una portada de la revista Destino

A baix, la castanyera quan era a la plaça, el 1935

Foto: Péres de Rozas (AFB)

Davant, on ara hi ha el Pans & Company, hi va haver, al costat d'una botiga de queviures modernista que feia cantonada amb la ronda, una pastisseria on es feien, ens recorda una lectora, uns dels millor croissants de Barcelona, fets amb llard, greix que ara ja no fa servir ningú però que quan era petit formava part de la dieta de molta gent. Recordeu el pa amb llard i sucre?

El Niepce poc abans de desaparèixer

Durant la Guerra Civil la plaça i la parada de metro van dur el nom de Ferrer i Guàrdia, i el Casal del Mestre, situat en el número 4, va ser la seu de l’Ajut Infantil de Reraguarda. Durant la postguerra els locals van ser ocupats per la Falange.

Però un dels element que caracteritzava la plaça era l’edicle que feia d’entrada a l’estació del Gran Metro quan es desdoblava per anar a Correus (actual línia 4); una glorieta de vidre i ferro, que als anys 20 i 30 va tenir una visera modernista d’estil parisenc, que no va sobreviure a la Guerra. La resta de l’edifici, tota una referència arquitectònica i visual, va ser enderrocat l’any 1972. Malgrat tot, el nucli de les escales que baixaven cap a l’estació sobreviu a les oficines del vestíbul.

Tot i que queda fora de la plaça, l'entrada al Metro Transversal de Ronda de Sant Pere amb Bruc és l'unica que conserva la decoració d'estil modernista original. Els arcs i forjats que adornaven les boques del Gran Metro i del Metro Transversal es van deixar deteriorar amb el pas del temps i només el d'Urquinaona va sobreviure gràcies a la intervenció del germà de l'escriptor Josep Maria Espinàs, que a la dècada de 1980 treballava a TMB.

La boca de metro d'Urquinaona, amb

la decoració modernista original

Foto: Alex Brown

 Edicle del Gran Metro, cap 1950

Plasencia (IEFC)

 Edicle del Gran Metro (1960)

TMB

A l’altra extrem de la plaça, al costat de mar de la Ronda, hi havia sota terra uns banys públics dependents de la Uniat Operativa d’Aigües Potables de l’Ajuntament de Barcelona, que substituïen les antigues vespasianes. Eren gratuïts i disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, una perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Al marge del negoci, l’indret, com en d’altres de similars escampats per Barcelona, era lloc de trobades sexuals, furtives i esporàdiques. Es van construir entre 1918 i 1920 i va tancar el 1999 amb l’excusa que s’havia convertit en un lloc sovintejat per gent marginal i drogoaddictes. L’accés va ser tapat, però els locals han estat soterrats fins el mes de març d’aquest 2012, en què l’Ajuntament els ha enderrocat i ha farcit el buit. La darrera encarregada va ser la Carme que, com se sol dir, hi va néixer: els seus pares en van ser els primers encarregats.

Els urinaris de la plaça Urquinaona l'any 1921

Els espectres de la plaça Urquinaona

La plaça ens ha quedat buida. Però al principi d’aquest apunt, que s’ha allargat més que no pas volia, parlava dels espectres que la rondaven. Durant la postguerra, els voltants del banys públics d’Urquinaona es van convertir en el punt de trobada de peons, manobres i jornalers que esperaven l’arribada de capatassos de la construcció que triaven cada dia qui treballava i qui no i se’ls emportaven a l’obra en camions.

L’any 1968, en ple Franquisme, Antoni Lucchetti i Agustí Corominas, de manera amateur i pràcticament clandestina, van rodar un curt de 12’ de durada, No se admite personal, que reflecteix 24 hores de la vida d'un aturat a la Barcelona de l'època, utilitzant fins i tot una càmera oculta per rodar en aquest mercat de treballadors que funcionava com un mercat d’esclaus. El curt va acompanyat de la cançó original que Ovidi Montllor va compondre expressament per al documental.

L’existència d’aquesta situació i la permissivitat política permetia als contractadors mantenir un mercat de treball sota un salaris ínfims, fruit de la lluita per la pròpia subsistència entre els propis jornalers per aconseguir una feina precària i temporal, com ens expliquen les veus en off dels protagonistes. Immigrants tots ells, vinguts d’altres llocs d’Espanya empesos per la necessitat, per sobreviure, ens expliquen quina és la visió que tenen de la situació i ens transmeten l’angoixa d’haver de tornar a les barraques on viuen sense diners i sense menjar.

D’aquells jornalers n’ha quedat l’espectre. Creiem que havíem superat aquella situació. Ens havíem adormit, i ara els espectres desperten un altre cop. A la plaça Urquinaona potser no. El mercat d’esclaus tampoc és aquell espectacle d’ombres. Però la pressió que s’exerceix sobre els treballadors és la mateixa: si es vol mantenir el lloc de treball s’ha d’estar disposat a renunciar a un salari just mentre el capital fa els seus ajustos amb l’esforç de l’obrer. És un escenari diferent, però els personatges i els protagonistes són els mateixos. La història es repeteix, però sembla que no aprenem.

Epíleg

En els bancs de la banda de muntanya de la plaça, on abans hi esperaven els jornalers, hi fan vida habitualment un grup de polonesos migrants, que passen la nit xerrant mentre buiden cartrons de vi fins que la son els venç i la primera llum del dia els sorprèn anestesiats, immunes al tràfec ciutadà.

A poques passes, els joves que sovintegen una discoteca veïna (l'antiga Camelot) intercanvien envasos de dos litres de refresc i ampolles d’alcohol per no haver de consumir dins del local, i utilitzen els parterres de gespa com a urinari públic improvisat, espai que també comparteixen amb la resta de la ciutadania incontinent.

La font del Nen dels Càntirs, l'any 1913, girada

180º respecte la posició actual

Al mig, Font del noi dels càntirs (1912), obra de Josep Campeny i Santamaria, fa les funcions de bany i dóna un aire domèstic a l’espai. A ambdós costats, arran de terra, hi ha dos petits parterres que semblen abandonats i sense plantes; però cada primavera, com un miracle, hi reneixen lliris d'aigua dels bulbs que s'hi amaguen soterrats. Temps enrere, la paradeta d'una florista li feia companyia.