Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 27 de desembre del 2009

100 metres d'Eixample

Aquest Nadal, al tram de rambla Catalunya que va de Diputació a Consell de Cent, s’hi exposen set escultures de Rodin, vingudes del Museu Rodin, de París. Un vaixell de 100 metres d’eslora, amb El Pensador com a mascaró de proa. Les altres sis escultures, tot i que magistrals, són estudis dels sis prohoms que componen Els burgesos de Calais. Ens diuen molt del treball de l’escultor, però no són representatives del món interior de Rodin. Un món que era l’esclat de l’erotisme. I sovint del sexe en estat pur. Es troba a faltar El Petó, L’Etern Ídol... i sobretot Iris, la missatgera dels déus.

Rodin va concebre bona part de la seva obra per ser exposada a la via pública. Això no tindria més interès si no fora per la força que emana d’ella. Les escultures es fan senyores del carrer i obliguen el vianant a aturar-se, contemplar-les i endur-se a la pell l’energia que brolla dels cossos exposats. Això no és un museu. El sentiment que emana de l’art no és reclòs entre quatre parets. Al carrer, te’n dus per sempre més les sensacions produïdes. Rodin commou.

Rodin és expressió muda. Poques vegades són tan poc necessàries les paraules. Com la silenciosa expressió del Pensador. L’obra de Rodin s’expandeix silenciosa rambla amunt. Com silencioses es fan les passes dels vianants rambla avall.
Avui hi he anat per segon cop. I les sensacions no han estat les mateixes del primer dia. Aquesta és una de les meravelles de l’art. Et modifica, però tu també el modifiques amb els estats d’ànim canviants.
El primer dia vaig tenir la sensació de viure El Pensador des de dins del seu propi univers. Era art en expansió. I jo un astre capturat per la força gravitatòria. Avui, El Pensador, com jo, érem universos condensats. Universos abans del big bang.
L’Univers era Univers tant abans com després del gran esclat que el va convertir en el que ara és. Però la gran concentració d’energia que vivia dins del seu nucli va tenir la necessitat d’expandir-se fins l’infinit. Els humans també sentim aquesta necessitat. La nostra energia necessita abastar tot l’espai de l’Univers. Però avui, el pensament, el cos, l’ànima s’han encongit davant el silenci. L’Etern Ídol s’ha convertit en matèria fosca i Iris ha continuat baixant rambla avall mentre un altre univers s’expandia vanitós. Avui, més que el primer dia, he trobat a faltar El Petó. Potser no hi cabia tot en un espai tan petit de l’Eixample.


dissabte, 26 de desembre del 2009

El tren

Hi ha molta similitud entre la lectura i el viatge. El viatge en tren. Obrir un llibre i començar-ne la lectura és iniciar un viatge en un tren ple d’estacions. Estacions que a vegades són les paraules, a voltes una escena i, sempre, la construcció d’un camí que gairebé mai sabem cap a on du. Torno un altre cop a la idea de viatge. Un viatge que no és mai a un lloc concret, sinó la reconstrucció d’un camí cap allà on ja has estat. La lectura és aquest camí: la construcció cap a un lloc on, quan hi arribem, ens hi descobrirem. Potser no hi haurem estat mai abans, però el camí serà tan nostre que tindrem la sensació d’haver arribat on tocava. Sempre ens acabarem reconeixent. No en les darreres paraules del llibre, sinó en aquell moment en què tancarem les cobertes del llibre i hi serem dins per sempre més. Com que no podrem obviar mai el camí que hem fet per arribar aquí, per sempre més el viatge serà el camí: les paraules que han construït el llibre; les paraules que han posat ordre al que som i que ens construeixen. El tren té aquesta similitud amb la lectura; i amb la vida. El viatge reposat que et permet veure la vida per la finestra, que et permet interrogar-te fent camí. Que permet la companyia i la mobilitat; que et permet compartir l’espai i la finestra, però que també permet la perspectiva de les altres finestres. Perquè totes les finestres d’un mateix costat ofereixen el mateix paisatge, però cada finestra és una perspectiva, una mirada, una vida. I sempre tens la possibilitat de canviar de costat. I de veure com el paisatge s’acosta; o com s’allunya. I la vida també és aquest viatge. Aquest anar descobrint i anar compartint. Perquè compartir és l’exercici que realment ens fa ser. Només posant en mans de l’altre allò que ets et construeixes de veritat. Un altre cop l’exercici de la paraula. La paraula que construeix; que ens construeix. Estic immers en un viatge. En un viatge de llarg recorregut. De construcció lenta, pausada. D’estacions. De reflexions. D’entendre. D’absorbir de mica en mica. No hi ha un punt d’arribada perquè el viatge és el camí. El camí compartit. No vull anar enlloc perquè no vull trobar-me amb la sorpresa que el destí es difumini un cop consumit. Jo vull l’espai, real i mental del viatge. No vull instal·lar el desig en un lloc concret perquè una part de mi s’instal·laria per sempre més allà. I això em faria trist. No vull viure en la malenconia. I encara que sembli que tot plegat forma part dels espais mentals, res més lluny de la veritat. També vull l’espai físic. I aviat sortirà un tren. Farà, però, un viatge que ja ha començat. Però vull la intensitat del viatge real. De l’espai compartit. Tinc els passatges a la mà. Només cal inventar-nos les estacions.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Stadia et non stadia

Estadi olímpic d'Atenes


El cros és l'atletisme en estat pur, és l'essència, és el primat alçat sobre les seves extremitats inferiors lluitant contra el medi per la seva supervivència. La ruta és l'explosió de l'atletisme popular, és l'ocupació de l'espai urbà, la civitas en el seu espai natural, l'àgora de l'esport. La pista és la mesura de totes les coses des del punt de vista atlètic.

No ens podem sostreure de la mesura, de la geometria, de l'espai mil·limetrat i tancat. És l'hortus conclusus, fent un salt metafòric arriscat, on coneixement i vida busquen la pauta en l'esforç. És a l'stadium on totes les mirades són posades sobre tots i cadascun dels atletes, cíclicament, permanentment. No podem deixar de mirar la grada i sentir els ulls posats sobre el nostre cos, el nostre esforç, sobre els nostres moviments. I l'espectador viu d'aquest esforç; viu de l'energia transformada en força. És l'estètica dels cossos; una coreografia. És una ètica perquè, tot i valorar per igual tots els esforços, es pren partida per uns o uns altres. L'empatia dels sentiments. Cadascú ha col·locat les fulles de llorer en un cap determinat abans no s'hagi creuat la línia d'arribada. I no saps si ets tu. I un cop traspassada aquesta línia, les mirades només són per l'heroi de les fulles de llorer. La victòria és més excelsa, però la derrota també pot ser més amarga. A l'atleta li cal un esforç extra per assumir el lloc que la pista li té destinat. És l'escola de la humilitat.

Viatges, metàfores i paradoxes

Carrers del Camp de l'Arpa del Clot, quan la
infantesa era un poble (1954)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Vaig néixer un 9 de juny de 1959 en el llit de bronze amb dos matalassos de llana on havia nascut la mare només divuit anys abans. A les tres de la tarda d'un part que havia començat quaranta-vuit hores abans; amb el cordó umbilical lligat al coll, cianòtic. Al límit de la vida i la mort. Al carrer de Calàbria, entre les vies del tren de l'avinguda de Roma i l'antic escorxador; a unes illes de la plaça de toros de Les Arenes, construïda sobre el turó de la Vinyeta on hi havia les forques de la ciutat; no lluny de la presó model. Els crits dels bens tancats dins dels camions per ser sacrificats em van despertar molts matins de la meva infantesa; abans que el tic-tac del pèndol del rellotge de paret; abans que el grinyol del vell balancí; abans d'haver acabat el darrer somni.

Hi ha llocs, espais, que no són neutrals. Hi ha llocs que et transporten. En un viatge sense tornada, els bens eren conduïts, carrer València enllà, grassos i plens de vida. El seu destí era com la paradoxa del gall dindi de Bertrand Russell, que refutava el principi de causalitat de Hume. Si cada cop que veiem foc després veiem fum, tendirem a pensar que sempre que veiem foc després veurem fum.

El gall dindi de Russell, intel·ligent i molt interessat a saber com funcionava el món, va observar tot el que s’esdevenia en el seu dia a dia feliç a la granja on vivia. Cada matí a les nou, el granger li portava el menjar, i va acabar inferint inductivament que cada dia menjaria a les nou. Però la vigília de Nadal el granger no va venir amb el menjar, sinó amb una destral.

El nostre enteniment tendeix a crear expectatives de futur quan veu dos fenòmens que es donen simultàniament en el temps. És una forma de prejudici. Però ja deia Simone de Beauvoir que era del tot impossible encarar-se a cap problema humà amb una ment absent de prejudicis.

En tot cas, el viatge dels bens era un viatge cap el futur encara que fos un viatge sense retorn. Una paradoxa. Ho seran tots els viatges cap el futur.

A l’altre costat del balcó, que mirava cap el vèrtex que unia València amb avinguda de Roma, al peu de Calàbria, el tren viatjava a l’aire lliure. Trens en una mateixa direcció en sentits contraris (dos punts units entre si estan en la mateixa direcció; el sentit el posa fer camí cap un punt o cap a l'altre; o la nostra mirada). On anaven, els trens? Anaven i tornaven? Acostumat a viatjar sobre els mapes, sobre els atles, sobre els llibres, acostumat a veure passar els trens, la imatge del viatge sempre m’ha quedat com anar a enlloc, com anar allà on no hi ha futur: el viatge del bens cap a l’escorxador.

Però deia també Simone de Beauvoir (la llum) que viatjar era tornar allà on tu ja hi ets; i explicar-ho; i compartir-ho. No és anar, és tornar. Viatjar és trobar-te als carrerons del teu barri (al Clot , on el gall cantava; dins del clot, a l'úter), entre les roques de la teva platja, al costat de la Vila Vella, amb la sal als llavis. És veure la teva ombra pels carrers del ghetto de Roma, per la Zlatá ulicka de Praga, de Kafka, amb olor de cervesa; i el Gólem. És el Jeu de Paume de parets bigarrades de pinzellades impressionistes; és entrar a la llibreria Minotaure, Jarry, i sentir l’olor de pols patafísica. És caminar entre pedres i sorra i topar, de cop, amb Petra, majestuosa al capvespre; el Sinaí; el convent de Santa Catalina. És sentir Gardel, entre Almagro i Balvanera (Corrientes tres cuatro ocho, segundo piso, ascensor). És l’Alhambra, la vega de Granada, els jardins del Jeneralife; és Fuente Vaqueros, romancero, lluna (Huye luna, luna, luna. / Si vinieran los gitanos, / harían con tu corazón / collares y anillos blancos). És Toledo, la sinagoga del Tránsito, Santa María la Blanca; els balcons de flors d’Hervás; Sevilla, clavel, albahaca, hierbabuena, azahar... Sevilla. És la llum blanca, siciliana, mediterrània, de Corleone; i els llençols eixugant-se al sol als carrers de Nàpols. És el basar egipci, l’olor del mercat d’espècies, la porta d’Europa, Istanbul. És el Prater de Viena, en blanc i negre, les clavegueres, la mirada de Welles, la música de Karas. És Soria i Cotlliure -españolito que vienes al mundo-. La Tacita de Plata. És la plaça de Djemà-el-Fna; un sopar en una platja del Marroc, amb el sol morint a Occident. La Marquesa, els Eucaliptus, el Trabucador, els Alfacs. És el Minotaure, el fil d’Ariadna, el laberint -veles blanques, veles negres. És una haka maorí. Serrat, entre versos -verso a verso-. És el Raval, Carvalho. És la Llacuna Blava de Grindavik; Venècia. Palabras para Julia, les bombes, els refugis. És Penèlope, fent, desfent. El Mar Mort, Jerusalem; les caravanes del desert; la ruta de la seda. És el dia fent-se nit en un pati de butaques. Els dits dibuixant un mapa a la teva pell. L’Orient-Express; és un tramvia per l’Alfama, l'Atlàntic. La Rioja, Borgonya, Banyuls, copes de vi negre; l’espígol de la Provença i les aigües del Loira. És un viatge al Cel, a l’Infern, al fons dels teus ulls, de la ment; és allà on em portis. És Moguer. Cadascú el seu. És anar reconstruint les passes fetes.



Cuando yo era el niñodios, era Moguer, ese pueblo,
una blanca maravilla; la luz con el tiempo dentro.
Cada casa era palacio y catedral cada templo;
Estaba todo en su sitio, lo de la tierra y el cielo;
y por esas viñas verdes saltaba yo con mi perro,
alegres como las nubes, como los vientos, lijeros,
creyendo que el horizonte era la raya del termino.
Recuerdo luego que un dia en que volví yo a mi pueblo
después del primer faltar, me pareció un cementerio.
Las casas no eran palacios ni catedrales los templos
y en todas partes reinaban la soledad y el silencio.
Yo me sentía muy chico, hormiguito de desierto,
con Concha la Mandadera, toda de negro con negro,
que, bajo el tórrido sol y por la calle de enmedio
iba tirando doblada del niñodios y su perro:
El niño todo metido en hondo ensimismamiento,
el perro considerándolo con aprobación y esmero.
¡Qué tiempo el tiempo! ¿Se fué con el niñodios huyendo?
¡Y quién pudiera ser siempre lo que fue con lo primero!
¡Quién pudiera no caer, no, no, no caer de viejo:
ser de nuevo el alba pura, vivir con el tiempo entero,
morir siendo el niñodios en mi Moguer, este pueblo!



Juan Ramón Jiménez


De metàfores i dolor. La insuportable lleugeresa del no-ser


Faré servir la metàfora un cop més. L'he de fer servir perquè els meus mals no són res en ells mateixos, per tant tenen sentit en un context racional molt més ampli.

Una lesió, la meva lesió, no ho és perquè no em deixa córrer. Jo em puc reconstruir, i si no puc córrer, puc fer altres coses. La construcció personal està feta d'equilibris i compensacions que tenen a veure amb la química del cos i basteixen l'anàlisi racional que puguem fer després.

Però això forma part del que pensem. I no ho som tot només com a idea. Hi ha també el que diem, el que expressem, la imatge exterior que donem als altres. I també hi ha el que fem; allò que ens identifica com a valor d'ús entre els altres. No és arquitecte qui té el títol d'arquitecte, sinó qui n'exerceix. Qui basteix edificis.

La meva lesió no té més importància si només es considera des d'un punt de vista atlètic, però extrapolant l'anècdota al que jo sóc, avui, a la Jean Bouin, jo no era. Tots ocupem el nostre espai i dins d'aquest espai, i només dins, som. Som perquè se'ns identifica. No n'hi ha prou amb saber-se un mateix. Cal ser identificat. Aquest és el valor d'ús, en un sentit laxe, si es vol.

La lesió no és l'únic problema que em treu el son. Però això ho deixarem per a més endavant. En tot cas, allò que remou la teva vida et fa pensar (i jo tinc el vici de pensar massa, ho sé). Al final, el que pensem i el que expressem, no és res si no hi ha algú que li doni el valor d'ús de què parlava més amunt. Hem de ser llegits, interpretats i assimilats. No hi ha novel·la sense lector. No som res sense l'altre.

Si no podem oferir res, no n'hi ha prou amb la nostra imatge. Fins i tot diria que no n'hi ha prou amb els sentiments. Pots estimar molt algú, però també pots estimar el seu record. No hi ha diferència si no hi posem la pell entremig. Qui deixa de veure-hi, viu el record de la llum, del color; però deixa de relacionar-s'hi. Qui perd les mans, pot viure el record del tacte, podrà percebre, fins i tot, el calfred del record; però no tocarà pell.

És la síndrome de l'amant castrat. És un castrat, però ja no un amant.

Si es deixa de córrer, si es perd el tacte, si es deixa de veure-hi, no és un problema en ell mateix. Ens podem reinventar a nosaltres mateixos. Però quina mandra haver-se d'explicar un altre cop. I a més... explicar-se a qui? Perquè quan deixes de ser alguna cosa, una part del món deixa de ser. L'amant castrat deixa de ser amant. Però les amants també deixant de ser.

Evolució, reflexió i paradoxa

Etiqueta d'Anís del Mono, amb un mico amb la cara de Darwin
Inscripció: "Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento"


Charles Darwin (Shrewsbury, 12 de febrero de 1809 - Down House, 19 de abril de 1882) publicava, l'any 1859, l’Evolució de les espècies. 150 i 100 anys, respectivament, abans (els números rodons tenen quelcom de cabalístic) que la necessitat, que no pas l’atzar, em portés a emetre el primer crit, cianòtic i amb el cordó umbilical lligat al coll. El coneixement del món em començava a asfixiar i a provocar dolor. Sense consciència, però ja un individu.

Fent una reducció històrica, en el moment en què el primer homínid va estampar la seva mà a la paret d’una cova, naixia la consciència que va dur aquell home primitiu a enterrar els seus morts: a reconèixer l’altre com a part d’un mateix i a valorar la transcendència.

La mà representada a la paret, com un senyal d’stop, aturava l’evolució. Ens acabàvem de convertir en una espècie estranya entre les espècies. Parafrasejant el malaguanyat Jorge Wagensberg, ens confeccionàvem un abric: ja no calia que ens sortissin ni plomes ni pèl per a no tenir fred. La cultura determinava que la selecció natural fora intranscendent.

Amb la consciència –en un llarg camí que ens porta fins avui–, va néixer la subjectivitat i l’autocomplaença. Entre moltes d’altres coses, ja no mengem només per subsistir, sinó pel plaer de menjar (sense banalitzar els qui lluiten per sobreviure en situacions extremes i injustes). Ja no es tria parella per assegurar una bona descendència, sinó per deixar-hi una llavor molt més immaterial: viure en la consciència de l’altre. Una manera de ser immortals. O, des d’un punt de vista més lúdic, pel pur plaer egoista d’autoconsciència, tot transitant per aquest camí que és la vida, sempre amb la intuïció de trobar-se a la vora d'alguna cosa nova... o del paradís que ens romet la publicitat. Vida que, paradoxalment, ho és des del moment que la reproducció va fer necessària la mort i que la cultura ha fet innecessària la reproducció.

L’abric que ens protegeix del fred no evita que un calfred recorri el nostre cos cada cop que pensem; que ens pensem.

Què faríem sense les paradoxes...!


De màscares i vels




Ha passat el carnaval, amb el seu joc de màscares i de vels, i som a la Quaresma; però res ha canviat. Acostumats a caminar amb el vel a la cara, la disfressa acaba formant part de nosaltres mateixos i la por s’instal·la en el nostre gest. El gest d'apartar el vel de la cara.

Avatar, personatge, persona; virtual o real; en les xarxes socials, a la feina, en les relacions personals; sempre anem amb un vel posat. Només la paraula ens pot acabar traint: desvelant. Velem (posem el vel) per revelar (mostrar què hi ha darrere) indirectament. Fins i tot la imatge més realista, una simple foto, és un transsumpte del personatge real. És el que realment pretén el vel en la tradició oriental, mostrar més que no pas amagar.

La realitat i les persones som complexes, i només la indirecció ens pot salvar de ser maldestres quan volem dir jugant. La indirecció és una estratègia narrativa que ens permet esquivar l’objecte i el subjecte prenent carreteres secundàries. Introdueix el misteri, però sobre tot la llibertat de qui llegeix (o escolta). Suscita ambigüitat i, per tant, possibilitat oberta d’interpretació. A qui narra, aquesta indeterminació dels personatges i de l’objectiu perseguit li permet la llibertat de recrear-se en una narració infinita.

Les el·lipsis, tot allò que el narrador oculta o obvia voluntàriament, impedeixen saber el contingut real o total del que s’explica; què hi ha de veritat en els personatges i en la història. El lector es troba en una posició inferior, evidentment, a la del narrador i a la dels personatges; les dades no li permeten sortir de la incertesa, amb la qual cosa ha de ser ell qui decideixi el sentit i el grau de veritat.

Per altra banda, la metalepsi, és a dir, els indicis que permeten reconèixer personatges i història, evita haver de fer res explícit. Es manté el misteri i, sense negar-li la intel·ligència al lector, se li dóna la llibertat d’interpretar. Es produeix una distància entre el que es diu i el que es vol comunicar que fa que el lector mantingui viva l’emoció. Sovint ens trobem amb el recurs de la citació (fragments narratius, de cançons, poemes...), amb el recurs de l’apropiació d’un text aliè, que ajuda a discernir sense explicitar.

Treure el vel, desvelar, pot desfer la intriga, el morbus, ens pot ajudar a descobrir la veritat. Però qui vol saber la veritat? És aquest el veritable plaer, el veritable premi? I després? Què ens quedarà, després? Realment volem saber qui s’amaga darrere els vels i les màscares dels personatges dels contes? En els contes tradicionals és necessari saber la veritat perquè sense ella no hi ha missatge moral; no hi ha codi de conducta. Però a la vida real, cadascú és cadascú hi hagi o no hi hagi relació, contacte o coneixement bíblic; i el joc de màscares és això: un joc.

Però també hi ha una altra raó per deixar els vels al seu lloc. Correrem el risc de descobrir que darrere de la màscara no hi ha res? O, pitjor encara, que hi ha una calavera?

dilluns, 21 de desembre del 2009

Les paraules



L’escriptura és la teràpia que permet convertir la vida en metàfora i la metàfora en una imatge de la realitat desitjada o somniada. Darrere d’una paraula hi ha un concepte; darrere d’un sintagma hi ha una al·legoria que, més enllà del context, pren sentit en la lectura o en ser pronunciada. Compartint les paraules, pren sentit el text. L’altre les fa seves; les transforma. I les impregna amb els seus sentits. És en tornar-les que el receptor percep el so; o el silenci. És aleshores que es produeix la màgia de la literatura: els textos posats en contacte creen una realitat universal que és possible compartir: des d’una tauleta de fang sumèria fins un “em regales deu minuts i fem un cafè?” en un sms. I quan això és així veiem l’aroma de les paraules. La sinestèsia és la borratxera dels sentits. Ebris de desig, les paraules ens acompanyen per sempre més. I és en el silenci dels amants on les paraules es fan interjecció: frases sense sintagmes que amaguen l’esclat últim de les paraules escrites sobre la pell.

En el meu llit he cercat, durant la nit,
el qui estima la meva ànima;
l’he cercat i no l’he trobat.
M’alço i faig un tomb per la ciutat;
pels carrers i per les places
cerco el qui estima la meva ànima!
L’he cercat i no l’he trobat.
M’han trobat els guardes que ronden la ciutat:
«No heu vist el qui estima la meva ànima?»
Tot just els havia deixats,
trobo el qui estima la meva ànima.
L’he agafat i no el deixaré,
fins que l’hagi introduït a la casa de la meva mare,
a la cambra de la qui m’ha concebut.


Càntic dels càntics 3,1-4