Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Un jardín abandonado por los pájaros: la Barcelona dels 60

de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013)

Qui té el costum de llegir els apunts de Bereshit haurà notat l’aroma que desprenen alguns dels textos que se submergeixen en el passat, en aquell passat en què començava a créixer la consciència d’aquells que vam néixer a finals de la dècada de 1950 i ens va tocar ser la darrera generació capaç de descriure el record remot d’un món fet d’experiència aliena i pròpia, de relat oral i viscut. La generació que ha vist dissoldre’s entre els dits el passat crepuscular que va ser dels nostres pares i avis, i que nosaltres vam bandejar per vell fins l’edat en què memòria i present ens recorden que la pols de què estem fets és plena dels escenaris estel·lars a la llum dels quals la nostra infantesa va ser, precisament, infantesa.

El tempo de la postguerra va ser prou lent com per arribar als nostres ulls, als carrers, als descampats on jugàvem, a les cases mal il·luminades, als llocs d’oci o a les pàgines dels tebeos, fins que en plena transició enderrocs urbanístics i ideològics van fer tabula rasa.


Calia que passes el temps suficient perquè la memòria tornés a emergir no per nostàlgia del passat sinó, potser, per cansament d’un present que perd consistència. Ahir, precisament, en Jaume Subirana, em passava l’article en què El Punt-Avui recuperava el Price, un dels temples de la boxa a Barcelona i el local per excel·lència de la lluita lliure. Segurament molta gent pensarà que és un record ranci i que no treu cap a res reviure ambients tan decadents com ho són també els canòdroms, les atraccions Apolo o aquell Paral·lel de revista que ja era una ombra del d’abans de la guerra, però també l’avinguda de la Llum o la Barcelona del monumental arbre de Nadal de can Jorba, que exhibia un simi a la darrera planta en un improvisat zoo i que l’any 1968 va exposar la càpsula espacial Gemini X; sense oblidar els cinemes de barri, llocs d’entreteniment i de vida social, que també han deixat d’existir; els banys i els xiringuitos de la Barceloneta; o aquell Barri Xino miserable que encara exercia la fascinació de les coses prohibides, del vici i del pecat que dúiem programat de sèrie gràcies a la religió.

Dels cinemes se n’han publicat diversos llibres, com Els cinemes de Barcelona de Joan Munsó o Viaje sentimental por los cines de Barcelona de Jordi Torras, i a Barcelofília en podem trobar una bona col·lecció. Sobre els parcs d’atraccions hi ha el llibre Parcs d’atraccions de Barcelona (Albertí, 2011) de Ròmul Brotons. Del Paral·lel hem vist la gran exposició del CCCB.

Als escenaris hi cal afegir la veu sempiterna de la ràdio: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa... I programes com Matilde, Perico y Periquín, Taxi Key, Tambor, els consultoris d’Elena Francis i Montserrat Fortuny, el teatre radiat, les radionovel·les... I com no podia ser d’una altra manera, la televisió, que naixia amb nosaltres i que arribava a Barcelona per primer cop l’any 1959.


Però tot gran escenari de la memòria necessita una novel·la. No és possible consolidar la memòria col·lectiva sense un relat que enfili els records a través de la ficció. Sembla un contrasentit que la realitat necessiti ser manipulada per assolir l’estatus de veritat; però, no és això el que fem tots quan rememorem el nostre passat? Els records són sempre una idealització. O un trauma.

El juliol del 2012 Juan Álvarez publicava 1968: un año de dos rombos, una novel·la gràfica que ens situava en la influència que la televisió va tenir per a la primera generació audiovisual d’aquest país. Un mitjà que va transformar el blanc i negre de la pantalla, però també de la realitat, en el color d’un futur que imaginàvem.

I ara ens arriba Un jardín abandonado por los pájaros, de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013), que recrea la Barcelona dels 60. Ell mateix ens parla a “La vida bajo el agua” (El País, 14/11/2012) del procés que ens du des d’abans del nostre naixement al moment en què comencem a omplir de contingut els records. Més enllà del nostre naixement, perquè no només es pren consciència de l’existència veient-nos en una fotografia amb pantalons curts (sempre massa curts) o ensenyant les calcetes sota una faldilla curta (sempre massa curta), sinó que també ens percebem en l’absència: les fotos on no hi som, els relats familiars en què no es parla de nosaltres o la història anterior a la nostra existència. És semblant a l’experiència que es viu amb el cinema: som fills en diferit de les pel·lícules i el glamour dels anys 40 i espectadors immortals del cinema còmic mut. És l’exercici de buscar-nos on no vam ser mai que ens permet recuperar els espais de la infantesa amb una intensitat equiparable i probablement superior a l’instant en què van ser viscuts.

Algú dirà que això no té res d’extraordinari, que en un moment o un altre tota generació acabarà evocant el seu passat i que serà tan extraordinari i exclusiu com qualsevol altre. Potser sí. No seré jo qui negui la il·lusió i l’alegria de l’evocació. Però estic segur que si alguna cosa diferencia la nostra generació de les que ens segueixen és, precisament, que la capacitat d’evocació no es perd en la nostra memòria, sinó que enllaça amb la dels pares, la dels avis... Això ja és suficient perquè els records transcendeixin l’anècdota. Si a més hi afegim la capacitat narradora de Marcos Ordóñez, la realitat i l’experiència personal i familiar es converteixen en ficció i les persones en personatges. L’estructura de la novel·la juga el joc dels miralls i no hi ha experiència que no tingui correlat històric entre la postguerra i el present. Ordóñez ens ho explica sense nostàlgia. I sense nostàlgia us ho explico jo des d’aquí. Només amb la necessitat de compartir tot allò de què estem fets. I quant més m’explico més tinc per descobrir.

La portada de la novel·la és l'arbre de Nadal de Can Jorba (1965-1988), al Portal de l'Àngel, que Francesc Català-Roca va fotografiar l'any 1979. El títol Un jardín abandonado por los pájaros, està agafat d’uns versos d’Odysseas Elýtis que Marcos Ordóñez va veure en la citació inicial de Un día volveré, de Juan Marsé:

Yace ahora sobre su destrozado capote,
con un viento firme entre sus tranquilos cabellos...
Parece un jardín abandonado por los pájaros,
parece un canto en la tiniebla...

Tots acabem tornant a les tenebres... amb l’esperança de veure-hi la llum.


divendres, 22 de febrer del 2013

Oh, Diana! (I)

Diana Ross vestida per André Courrèges,
col·lecció Space Age 
Foto: Bert Stern, 1966


dilluns, 18 de febrer del 2013

Barcelona 1978-1983: una història fotogràfica

L'antic edifici del CIFB del carrer Aurora, 11 bis
Foto de Marcel Albert


En ple Raval, al carrer Aurora, 11 bis, continua existint l’edifici que temps enrere va ser una antiga fàbrica de pastes alimentàries i que després acolliria el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB). A la façana s’hi conserven les pintures d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, restaurades el 1997, que representen les figures més importants de la història de la fotografia: retrats que van de Daguerre a Robert Frank, sense oblidar a mestres en clau barcelonina com Català-Roca, Colita, Leopoldo Pomés, Oriol Maspons o Xavier Miserachs, predecessor de la dècada de 1960.

El CIFB es va inaugurar l'octubre de 1978 i en va ser director Albert Guspi (1943-1985), que havia estat fotògraf abans no obrís la que seria la primera galeria comercial de fotografia d'Espanya, la galeria Spectrum (1) del carrer Balmes 86 de Barcelona, inaugurada el 1973. El Centre va néixer amb la voluntat de ser un espai de formació de nivell superior en un moment en què la fotografia encara no formava part ni dels circuits culturals ni acadèmics del país. Però volia ser, també, un fòrum públic de debat sobre la cultura fotogràfica i audiovisual i un espai d’exposicions, i com ja s’anunciava en el primer número de la revista Imagen (2), publicada pel CIFB, volia promoure la imatge com a mitjà de comunicació social i com a agent constitutiu de la cultura visual i l'entorn social.


La Perona, d'Esteve Lucerón


Són sense dubte aquests trets programàtics els que millor han reflectit el treball de bona part dels fotògrafs formats en el CIFB i dels professor que els van orientar en la tècnica i la mirada de l’objectiu. Les dates són prou significatives: sortíem d’una dictadura i Barcelona era una ciutat estigmatitzada que començava la seva personal transició de renovació i conquesta de l’espai públic, de la mà de les associacions veïnals i dels promotors culturals, fins que la ciutat va acabar girada com un mitjó amb les obres dels jocs olímpics.

I malgrat la importància que el CIFB va tenir en l'escena fotogràfica de finals dels setanta, el projecte va acabar morint en la mesura que naixien noves galeries, noves escoles i la fotografia s'incorporava als estudis artístics superiors. La fotografia es va començar a integrar en les polítiques culturals: recuperar el patrimoni fotogràfic era un pas important en la recuperació de la memòria, perduda o dormida durant quaranta anys, fet que va marcar l'inici d'una recuperació del patrimoni fotogràfic. Finalment, la manca dels patrocinis de què gaudia fins aleshores i el rebuig a col·laborar amb les administracions públiques va dur el CIFB a tancar el 1983.


Manolo Laguillo

L’any 1977, un any abans que obrís el CIFB, la meva vida erràtica em va dur, per casualitat, a fer un curs de fotografia en una empresa que es dedicava a fer reportatges fotogràfics portant l’ambient clàssic d’estudi al domicili familiar. Com que l’empresa feia promocions per barriades i localitats, vaig estar dos anys voltant Barcelona i mitja Catalunya visitant la realitat social d’aquells primers anys sense dictadura. Vaig entrar a centenars de llars i se’m va permetre conèixer intimitats que les parets amaguen, però també barris degradats, barris de barraques i condicions de vida que no m’hagués imaginat mai que fossin possibles: misèria extrema, insalubritat (brutícia, deixalles i rates compartint habitacle), droga, delinqüència, degradació moral... Per aquella gent la fotografia era l’esperança de modificar o embellir la realitat; aquesta era la raó per la qual gastaven uns diners que hauria estat millor gastar en coses menys supèrflues. Però dels viatges als falsos paradisos no ens n’escapem ningú. Ho saben molt bé les agències de publicitat i de viatges.

Segurament, en dos anys vaig rebre la lliçó de realitat que en els anys de lluita antifranquista estudiantil només coneixíem a través de discursos i llibres. I encara que sembli mentida perquè estem parlant de finals dels setanta, la gent em mostrava la seva intimitat i la seva realitat amb la innocència dels qui van néixer exclosos del paradís.

D’aquells centenars de reportatges no en guardo més que la experiència i la memòria. Jo no tenia accés als processos de positivat ni de venda, ni mai se’m va acudir fer un tiratge paral·lel. Els negatius eren propietat de l’empresa i no sé què se’n deuria fer de tot aquell material. El més probable és que es destruís. De l’experiència fotogràfica (trencada pel servei militar i per la meva persistència erràtica) en van quedar un parell de reportatges personals preolímpics: un, de la muntanya de Montjuïc i el vell estadi; l’altre, dels horts i les precàries cases d’hortolà de la plaça de les Glòries. Una mirada més decadentista que no pas de realisme social que dorm, de moment, en un calaix.

L’any 1986 encara vaig tenir una darrera experiència amb el món de la imatge com a cap de l’arxiu de fotografia de la Corporació Metropolitana de Barcelona, com a curador, com a documentalista i com a responsable d’omplir de contingut aquell arxiu que la Corporació feia servir per a la seva imatge corporativa (mai millor dit) en els esdeveniments (fires, exposicions i congressos) que organitzava o en què tenia presència institucional.

Amb els jocs olímpics en l’horitzó, vaig rebre l’encàrrec de perpetuar el que quedava (arribàvem una mica tard) d’aquell litoral barceloní que feia de pantalla entre el Poblenou i el mar. Pels coneixements que se’m suposaven (vaig inflar el currículum), es va posar en les meves mans la feina de localització, però es va llogar la càmera de la Colita. Durant tres dies ens vam dedicar a passejar per aquell món en plena decadència, que jo em coneixia molt bé, i vam immortalitzar el paisatge i les gents que l’habitaven: les estacions de Bogatell i Poblenou, els camps de contenidors, les barraques de darrere del cementiri... Des del final del passeig Marítim fins el Camp de la Bota. Tot material inèdit que potser caldria rescatar.

No sempre pels millors camins, però aquella ciutat frontera, aquella ciutat que deixava els desheretats als marges: barrancs, ponts o polígons, semblava haver desaparegut després de l’esclat dels jocs olímpics. Però la realitat és tossuda i la dictadura política que ens va tocar viure després de la guerra ara ens visita (si mai ens havia deixat) en forma de dictadura econòmica i escup als carrers i als descampats les seves víctimes. La misèria no l’hem sabut eliminar mai, només l’escampem lluny i, com les restes d’un naufragi, sempre acaba tornant a la platja. I tancar els ulls a aquesta realitat ens fa febles i futures víctimes.




L’any 2012, el Macba va fer una exposició amb el material generat i exposat en el CIFB: Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Ara ja no som a temps de veure-la, però la podem recrear amb un catàleg (3) que amb els anys es farà tan imprescindible com els llibres dels grans noms de la fotografia barcelonina. Va ser una mostra que no va tenir l’èxit ciutadà ni mediàtic d’altres exposicions que vénen avalades per un nom que s’associa a la marca Barcelona, com Centelles, Brangulí, Pérez de Rozas, Forcano, Català-Roca, Colom, Miserachs, Maspons, Pomés, Massats, Aymerich, Colita... O potser l’arc cronològic de l’exposició no era prou atractiu. El passat llunyà que no forma part de l’experiència però sí de la memòria capta de seguida el públic: Brangulí, La maleta mexicana o (fora de l’àmbit estricte de la fotografia) l’exposició del Paral·lel 1894-1939. En canvi, la Transició queda massa a prop i massa viscuda com per tornar-hi. Potser la mirada de la gent percep tristament la mateixa imatge cutre que a Manolo Laguillo el feia vibrar. D'altra banda, però, les exposicions, els llibres i la recuperació urbanística testimonial del barraquisme ha portat als vells barraquistes a col·laborar sense complexos en la restitució d’un passat que per a bé o per a mal és part d’ells.

Com a recordatori del que es pot veure en el catàleg d’aquella exposició i com a exemple del que es va perdre qui no ho va veure, recordem que la mostra s’estructurava en tres àmbits. El primer incloïa imatges dels barris populars i dels seus habitants: les zones en decadència del Barri Xino i la Rambla, fotografiades per Anna Boyé (4), Pep Cunties (Meublés 1978) i Jordi Pol; algunes comunitats marginals com les barraques de la Perona, documentat per Esteve Lucerón (5); espais urbans perifèrics com el port i Montjuïc, amb reportatges de Xavier Martí Alavedra i Enric Aguilera; l'escorxador, vist per Pep Cunties; o les zones autoconstruïdes del litoral sud, fotografiades per Jordi Sarrà. També s'hi incloïen projeccions de treballs presentats al CIFB per alguns dels membres de l'equip docent, com Mariano Zuzunaga, Eduard Olivella, Manel Esclusa i Jordi Sarrà, o reportatges d’alguns fotògrafs barcelonins que van participar en les vetllades fotogràfiques, com Humberto Rivas, Lluís Casals, Ferran Freixa o Manolo Laguillo (6), el fotògraf inspirat, com ell mateix afirma, en tot allò que és cutre.


Fotomuntatge de Meublés 78, de Pep Cunties


El segon àmbit estava dedicat íntegrament a la projecció de diapositives sobre l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, realitzades per tres fotògrafs estretament vinculats al CIFB –Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías–, tal com es va presentar el 1980 en una projecció pública, acompanyada de la música de piano de Mariano Zuzunaga, pianista a més de fotògraf (7).

Aquest espai era especialment colpidor. La projecció mostrava d’una manera molt viva la doble presó dels interns: l’exterior, els murs, les cel·les i els patis del sanatori; i la interna, provocada per les diverses malalties mentals dels residents. Malgrat que les condicions d’aquests interns va canviar molt en els darrers anys de la institució, no podem apartar de la memòria el record de les velles pràctiques. Pocs indrets tenen la capacitat de preservar els fantasmes del passat com un manicomi. Vaig visitar l’Hospital Mental després que tanques les portes el setembre de 1987, i tot i que no hi havia malalts la impressió recorrent passadissos i cel·les plenes d'objectes personals va ser molt gran. La bogeria continua sent un gran tabú perquè, com en les fotografies, fa por veure-s’hi reflectit... o atrapat (quan feia fotografies a famílies gitanes compraven el reportatge sencer perquè no volien que la seva ànima estigués en mans alienes).

No tinc a l’abast aquella projecció de diapositives però adjunto més avall el vídeo Stultifera navis de Josep M. Comelles, professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, autor també del llibre Stultifera Navis: la locura, el poder y la ciudad (Lleida: Milenio, 2006).


Lluita lliure en el Price (1977), de Jordi Sarrà


L'últim espai contenia una selecció de treballs centrats en la representació d'espectacles populars que evidenciaven el paper clau que la cultura de masses i les reivindicacions socials festives –sobretot del món gai i transsexual, amb Ocaña com a gran icona, fotografiat per Miquel Arnal– van tenir en aquells anys en la conquesta del espai públic, però enllaçant directament amb el món de l’espectacle que entrava en decadència: la lluita lliure en el Price, la boxa, la revista, el circ tradicional... En aquest bloc s'hi van poder veure reportatges d'Eduardo Subías, Anna Boyé i Jordi Sarrà, i l'extens document de Josep Tobella sobre El Molino. Un final d’exposició que no sé a vosaltres, però a mi em va fer venir ganes d’aplaudir dempeus cridant “l’autor, l’autor!”




Abans d'acabar, paga la pena esmentar Barcelona 1974 (Barcelona: SD Edicions, 2012), amb fotografies de Bernard Plossu i textos de Jacques Terrasa. Plossu és una mena de beatnik de la fotografia; ha recorregut el món sencer amb la seva càmera i l'ha fotografiat amb aquest estil que ell creu més proper a l'escriptura que a les arts plàstiques. Plossu arriba a Barcelona l'abril de 1974 per exposar, precisament, a la galeria Spectrum. Només baixar del tren que el du a l'estació de França fa la primera fotografia dels tretze rodets de material barceloní. Un fotògraf poc interessat en el material urbà, es va deixar seduir per aquella Barcelona que feia uns dies havia perdut un dels seus fills, Puig Antich, executat per Franco.

El llibre recull 64 d'aquelles fotografies, que han dormit un llarg son: no van ser positivades fins l'any 2011. Són, doncs, un petit miracle que cal contemplar amb els mateixos ulls nets d'aquell Plossu que descobria Barcelona per primera vegada. Un luxe!




Notes:

(1) Imagen, setembre de 1979, p. 67-79.

(2) Ribalta, Jorge; Zelich, Cristina. “De la galeria Spectrum al CIFB. Apunts per a una història”, dins Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012, p. 13-32.

(3) Marí, Bartomeu; Zelich, Cristina; Ribalta, Jorge. Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012.

(4) Boyé, Anna. Districte V. Vida quotidiana del barri xinès de Barcelona (1979-1980) [PDF on line] < http://www.annaboye.com/proyectos/districte_v.pdf.

(5) Durant el més de gener el Centre Cultural Can Fabra va mostrar l’exposició Sedimentacions, d’Esteve Lacerón i Xavier Basiana, sobre l’antic barri de barraques de la Perona. També es pot veure l’exposició itinerant Gitanos de La Perona (1980-1989), amb fotografies d’Esteve Lacerón.




(6) Chevrier, Jean-François; Laguillo, Manolo; Ribalta, Jorge; Sassen, Saskia; Solà-Morales, Ignasi de. Manolo Laguillo. Barcelona 1978-1997. Barcelona: Macba, 2007.

(7) Del març al juny de 2011, Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías tornaven a exposar el material del Mental a l'exposició 1979, un monument a instants radicals (veieu el vídeo) de La Virreina Centre de la Imatge. Una exposició que proposava un salt en el temps a través de material audiovisual, documentació, quadres, textos i dades. Plantejada com un assaig històric, la mostra prenia com a punt de partida la tesi que Peter Weiss desenvolupa a la novel·la L'estètica de la resistència (1975-1981), en què afirma que l'art no és tant l'obra física com la reflexió que es crea al seu voltant:  "l'art és la consolidació d’un període de temps determinat. El quadre La vaga (1886) de Robert Koehler obria l'exposició i servia per reflexionar al voltant dels moviments obrers i els nous models d'indústria que es desenvoluparien durant el segle XX; un marc temporal que es tancava l'any 1979, tancant una dècada de crisis capitalista, del model socialdemòcrata, amb l'esclat de les revolucions socials de Zimbabwe, Xina, Argentina, Itàlia, però sobretot de Nicaragua i d'Iran, i que coincideix amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles en una Transició que posava fi de manera lamentable a quaranta anys de dictadura. L'obra dels fotògrafs Pep Cunties, Eduardo Subias i Jesús Atienza (així com el reportatge de Colita sobre els autolesionats de la COPEL (Coordinadora de Presos Españoles en Lucha), el documental de Llorenç Soler, Más allá de las rejas (1980), o treballs de Kim Manresa, Pilar Aymerich o Pérez de Rozas) servia, precisament, per mostrar les esquerdes de la Transició, que la història ha acabat demostrant que va ser un pedaç que es descús per tots costats. [+ Bloc de l'Àngel Pagès]


[+]

AAVV. Guia secreta de la Rambla. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010 [catàleg de l’exposició Guia secreta de la Rambla, La Virreina Centre de la Imatge, 2010].

“CIFB”, del bloc Toronto.

Doctor Roncero, Rafael (dir.). FotoRAMBLAS: Boxeadores, luchadores, varietés y otras imágenes de un estudio de Barcelona 1956-1985. Madrid: Tf. Editores, 2002.




“FotoRamblas: una intrahistòria barcelonina”, del blog Des de la meva riba.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Anachronisme: Silent Star Wars



Vídeo realitzat el juliol de 2007, a partir d'escenes de L'imperi contraataca (1980), per San (muntatge), Tom D. (piano) i Mr. Bâtard, per al blog Bouge ton Mool (avui desaparegut) com a resposta a una convocatòria de treballs en vídeo que tractessin l'anacronisme en les arts. El juny de 2010, San reelabora la pel·lícula i la torna a fer pública de la mà del grup Les Singes Hurlants (també desaparegut). Aquest és el resultat.






dilluns, 11 de febrer del 2013

El corralet de l'antic hospital de la Santa Creu




“[…] Quan érem petits, travessàvem quatre vegades cada dia el pati de l’hospital de la Santa Creu per anar i tornar del nostre carrer al del Carme, on hi havia l’escola laica d’on els papàs eren mestres. Ell es deturava de vegades davant del “corralet”, que així anomenàvem el dipòsit de cadàvers; donava a un carreró transversal i només una reixa el separa dels transeünts. Jo m’havia d’arrapar a la reixa i posar-me de puntetes per veure els morts; n’hi solia haver tres o quatre cada dia, de vegades més. Com que estaven dipositats de cara a la reixa, el que se’n veia millor eren els peus descalços: uns peus grocs... i bruts. ¡Quina tristesa, la d’aquells peus! ‘Vet aquí la fi que ens espera’, deia invariablement en Llibert, ‘si no ens espavilem’”.
Incerta Glòria, Joan Sales (1)


El carreró del Corralet de l’antic hospital de la Santa Creu encara existeix. Bastit a principis del segle XV, l'edifici gòtic de l'hospital va reunir els sis hospitals que llavors hi havia a Barcelona: el de l'Almoina, el d'en Marcús, el d'en Colom, el de Sant Macià, el de Santa Eulàlia, i el de Santa Margarida; i va estar en servei des de 1401 a 1926, en que fou traslladat a l'actual hospital de Sant Pau. Entrant pel carrer del Carme 47, a mà esquerra, just després de la Reial Acadèmia de Medicina, sobreviu el carreró. La reixa encara hi és, però més enllà ara s’hi obren els Jardins del Doctor Fleming, que delimiten amb el carrer de les Floristes de la Rambla, antigament d'en Cervelló.


"Barcelona a Sir Alexander Fleming"
Placeta oberta en enderrocar l'antic corralet


Aquest espai va ser ocupat fins el segle XVIII pel cementiri de l’hospital. Els cadàvers havien de ser traslladats al Cementiri Vell (Poblenou) quan van ser prohibits els cementiris paroquials i tota mena de fossar dins de muralles; però això no va ser ben bé així com veurem més endavant. Entre l'Acadèmia i les galeries de l'Hospital de la Santa Creu hi ha havia l’anomenat Corralet, on es dipositaven els cadàvers que es feien servir a la sala de dissecció, que consistia en un recinte, probablement sense coberta, de planta quadrada i de trenta-dos pams de costat (poc més de sis metres), amb un portal obert sobre un dels quatre murs per accedir a l’interior. Va estar en aquestes condicions fins que va ser reformat com a Theatrum Anathomicum a finals del segle XVII (2).

L’any 1760 es va inaugurar l’actual edifici neoclàssic de l’Acadèmia de Medicina (que abans va ser Col·legi de Cirurgia i després Facultat de Ciències Mèdiques) i el nou amfiteatre anatòmic, d'estl neoclàssic i que es pot visitar. Malgrat aquesta magnífica instal·lació la sala de dissecció del corralet va continuar en actiu (com es pot veure a la foto dedicada al professor Gil Vernet, datada el 1918) i els cadàvers es continuaven emmagatzemant en el Corralet com ho descriu la Trini d’Incerta glòria, fins que el “carro de la bassa” se’ls enduia al Cementiri Vell ("llençar a la bassa" per llençar a l'escombreries, es manté a molts llocs com a expressió popular).


El professor Gil Vernet (a la dreta) al corralet,
amb uns estudiant, el 1918
Arxiu Salvador Gil Vernet


Com dèiem al principi, cap a finals del segle XVIII ja s'havia parlat d'escurar el cementiri. Va ser per aquest motiu que es va edificar un mausoleu per a pobres, on la gent anava a resar per les ànimes el Divendres Sant. El monument estava guarnit amb una imatge del Purgatori i rematat amb una piràmide, una campana i dues calaveres de pedra, tot plegat desaparegut quan es va obrir la plaça que avui hi ha darrere del teatre anatòmic.

Al cementiri del Corralet, a més  dels cadàvers que feien servir a les disseccions els estudiants de la veïna Acadèmia de Medicina, també hi anaven a parar les despulles dels pobres de solemnitat i els cossos dels morts sense identificar. Cap a finals del segle XIX es va decidir clausurar el cementiri de pobres, que encara es mantenia dins del recinte. Però mentre es decidia què es faria amb els morts i on es construiria la nova morgue amb les calaveres dels cadàvers es va edificar un macabre mural que va quedar tapiat.


Fragment del quarteró 56 de Garriga i Roca (c, 1860). La zona
enderrocada és la meitat de la dreta, entre els carrers del Carme
i d'en Cervelló. El cobert del Corralet i el dipòsit de cadàvers
queden a má esquerra, a tocar del Col·legi de Medicina
El dipòsit dels morts en desgràcia és l'últim de la dreta
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


Entre els anys 1925 i 1931, es va enderrocar un mur durant les obres perquè la Biblioteca de Catalunya ocupés l'actual seu a l'antic Hospital de la Santa Creu (des de la seva creació, el 1914, havia estat al Palau de la Generalitat). El mur enderrocat va destapar una macabra sorpresa de la qual ja se'n tenia notícia des de l'any 1918: centenars de calaveres farcien la paret i dibuixaven creus i altres signes. Els fotògrafs Alexandre Merletti i Jaume Ribera ho van fotografiar i el testimoni ens ha arribat recentment a través del fons de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona És el que mostren les fotos que recentment han sortit a la llum a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Es va autoritzar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona a fer-se càrrec de l'ossari per estudiar-lo. És probable, doncs, que les calaveres que mostren les fotos siguin només una part de les que van ser descobertes.


Alexandre Marletti Quaglia (1925)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Jaume Ribera Llopis (1931)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona



Ara, l’antic espai del corralet per la plaça del Doctor Fleming, ocupada per un parc infantil, i tothom, criatures, mares, pares i veïns, són aliens als humors en descomposició que van impregnar el sòl, o al tràfic de cadàvers que segons Joan Amades s’hi produïa per fer encanteris: podies comprar un mort per un duro. O de les històries de fantasmes i ànimes propiciades per l’obscurantisme i pel culte religiós al Sant Crist del Corralet que presidia l’arc d’entrada: tres confraries (la del Sant Crist del Corralet, la Confraria de les Ànimes del Purgatori i la Pia Unió del Santíssim Rosari) es tornaven tots els diumenges i festes de guardar per passar un rosari cantat. Es cantaven lletanies i laments com aquest:


No reparis, oh mortal,
A entrar a la Confraria
De esta gent devota y pia
Establerta en lo Hospital:
Enceneuvos en fervor
No pareu, correu, veniu:
A las Animas ohiu,
Que cridan: ay que dolor!
Penseu que en est Cementiri
Estant en ell sepultats
Los vostres antepasats,
Y que os cridan per veniri:
Ateneu lo seu clamor,
Pregueu per ells a Déu viu [...] (3)


També explica Amades que abans que aquest indret fos fossar de l’hospital i dipòsit de cadàvers hi va haver el primer teatre de Catalunya, al qual s’anomenava “corralet” prenent el nom del corral de comedias del teatre de Castella, i que d’aquí en ve el nom. L’hospital de la Santa Creu va ser autoritzat a organitzar funcions de teatre, ja que era costum concedir l’explotació de l’art escènic als hospitals.

A l’entrada del corralet la gent del barri l’havia anomenat “pati dels estudiants” perquè els estudiants pobres s’hi aplegaven perquè l’hospital, a càrrec de la universitat, els dones la sopa (la sopa boba, que se'n diu en castellà).



El carreró del corralet l'any 1927
Jaume Biosca (AFCEC)


El carreró del corralet tal com és avui


Abans que l’antic hospital fos traslladat i es convertís en l’actual hospital de Sant Pau i de la Santa Creu, al cap de munt de l’avinguda Gaudí. Picasso va pintar, l'any 1903, un oli sobre tela. Havia anat a recollir el seu amic el doctor Cinto Reventós a l'Hospital de la Santa Creu, on treballava. Gràcies a ell, tenia accés a diferents dependències, i va ser al Departament anatòmic, el Corralet, on va veure el cos sense vida d'una dona que el va impressionar fins al punt de fer-la servir de model per a aquests obra (4).


La dona morta (1903), pintada per Picasso
després d'haver-la vist en el Corralet.


L'Hospital de Sant Pau és a la frontera entre el Clot i el Guinardó, en els terrenys que havien estat de Can Xifré, i el teníem a tocar de l’escola i de l’institut. Al sortir de classe pujàvem el carrer de Sant Quintí i saltàvem la tàpia per enfilar-nos la teulada del dipòsit de cadàvers des d'on controlàvem el magnífic recinte modernista i fumàvem els primers cigarrets fora de les mirades de familiars, coneguts i transeunts, mentre ens explicàvem aventis i històries de por, sobretot a l’hivern, que ja era fosc quan sortíem d'escola. No ens escapem de rondar la mort i provocar-la, per la inconsciència i per l'atracció fatal de l'abisme.

Ara, quan passem pel carreró del Corralet pensarem en els morts i les ànimes. I si encara existís el Corralet de l’antic hospital ens posaríem de puntetes com la Trini per veure els cadàvers.


*

Notes:

(1) Sales, Joan. Incerta glòria. Barcelona: Club Editor, 1971, p. 328.

(2) Martínez Vidal, Alvar; Pardo Tomás, José. “El primitivo teatro anatómico de Barcelona”, dins Medicina & Historia, núm. 65 (1996).

(3) Dolorosos - Sentiments / De - Las / Santas Animas - Del Purgatori. Sense peu. Ribas Ponti, Francesc. “Els goigs de l’hospital de la Santa Creu, de Barcelona”, Gimbernat: revista catalana d'història de la medicina i de la ciència, 1993, XX, p. 9-81.

(4) Llegiu-ne la història sencera a De la Santa Creu i Sant Pau, de Pilar Salmerón.





La història del Corralet de l'antic hospital de la Santa Creu i d'altres
relats sobre la història de la ciutat els podeu trobar en el llibre
Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)