Els carrers de Xavier Theros

Foto: Milerenda

Divendres, dia 24 a les 19h, a la Biblioteca Poble-sec Francesc Boix del carrer de Blai 34 teniu una cita amb Xavier Theros, poeta, escriptor i periodista, amb el qual dialogarem sobre el seu llibre Tots els meus carrers.

«Les ciutats són massa complexes per poder-les abastar senceres, viure-hi es redueix a un grapat de llocs que han estat importants per a cadascú de nosaltres. Per als habitants urbans la relació amb aquest ésser viu que és la metròpoli sempre dibuixa un mapa. Barcelona no és altra cosa que uns pocs carrers, els paisatges on aquells a qui estimo hem estat feliços i desgraciats, tot alhora».

Després del monumental Barcelona a cau d'orella (Comanegra - Ajuntament de Barcelona, 2013), Xavier Theros segueix construint el mapa de la ciutat amb Tots els meus carrers (Comanegra, 2014; amb fotografies de Consuelo Bautista). Però si el primer era una actualització i ampliació de la Guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell amb voluntat de cronista, Tots els meus carrers és una aposta personal que ens porta per més d'una trentena de carrers de la ciutat sota la mirada, el record i la història familiar de Xavier Theros. I és a peu de carrer on la Història pren sentit. Si la crònica ens situa en el mapa de la ciutat i aprenem a veure com es vertebra a través dels anys i els segles, aquest llibre ens permet palpar la textura de la pell i el batec orgànic d'una ciutat particular. Perquè més enllà de les dades, és l'imaginari personal el que ens permet dibuixar la "nostra" Barcelona sobre la crònica compartida. Com en les novel·les, les paraules de Theros ens segresten i ens porten de viatge.

Un jardín abandonado por los pájaros: la Barcelona dels 60

Un jardín abandonado por los pájaros,

de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013)

Qui té el costum de llegir els apunts de Bereshit haurà notat l’aroma que desprenen alguns dels textos que se submergeixen en el passat, en aquell passat en què començava a créixer la consciència d’aquells que vam néixer a finals de la dècada de 1950 i ens va tocar ser la darrera generació capaç de descriure el record remot d’un món fet d’experiència aliena i pròpia, de relat oral i viscut. La generació que ha vist dissoldre’s entre els dits el passat crepuscular que va ser dels nostres pares i avis, i que nosaltres vam bandejar per vell fins l’edat en què memòria i present ens recorden que la pols de què estem fets és plena dels escenaris estel·lars a la llum dels quals la nostra infantesa va ser, precisament, infantesa.

El tempo de la postguerra va ser prou lent com per arribar als nostres ulls, als carrers, als descampats on jugàvem, a les cases mal il·luminades, als llocs d’oci o a les pàgines dels tebeos, fins que en plena transició enderrocs urbanístics i ideològics van fer tabula rasa.

Calia que passes el temps suficient perquè la memòria tornés a emergir no per nostàlgia del passat sinó, potser, per cansament d’un present que perd consistència. Ahir, precisament, en Jaume Subirana, em passava l’article en què El Punt-Avui recuperava el Price, un dels temples de la boxa a Barcelona i el local per excel·lència de la lluita lliure. Segurament molta gent pensarà que és un record ranci i que no treu cap a res reviure ambients tan decadents com ho són també els canòdroms, les atraccions Apolo o aquell Paral·lel de revista que ja era una ombra del d’abans de la guerra, però també l’avinguda de la Llum o la Barcelona del monumental arbre de Nadal de can Jorba, que exhibia un simi a la darrera planta en un improvisat zoo i que l’any 1968 va exposar la càpsula espacial Gemini X; sense oblidar els cinemes de barri, llocs d’entreteniment i de vida social, que també han deixat d’existir; els banys i els xiringuitos de la Barceloneta; o aquell Barri Xino miserable que encara exercia la fascinació de les coses prohibides, del vici i del pecat que dúiem programat de sèrie gràcies a la religió.

Dels cinemes se n’han publicat diversos llibres, com Els cinemes de Barcelona de Joan Munsó o Viaje sentimental por los cines de Barcelona de Jordi Torras, i a Barcelofília en podem trobar una bona col·lecció. Sobre els parcs d’atraccions hi ha el llibre Parcs d’atraccions de Barcelona (Albertí, 2011) de Ròmul Brotons. Del Paral·lel hem vist la gran exposició del CCCB.

Als escenaris hi cal afegir la veu sempiterna de la ràdio: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa... I programes com Matilde, Perico y Periquín, Taxi Key, Tambor, els consultoris d’Elena Francis i Montserrat Fortuny, el teatre radiat, les radionovel·les... I com no podia ser d’una altra manera, la televisió, que naixia amb nosaltres i que arribava a Barcelona per primer cop l’any 1959.

Però tot gran escenari de la memòria necessita una novel·la. No és possible consolidar la memòria col·lectiva sense un relat que enfili els records a través de la ficció. Sembla un contrasentit que la realitat necessiti ser manipulada per assolir l’estatus de veritat; però, no és això el que fem tots quan rememorem el nostre passat? Els records són sempre una idealització. O un trauma.

El juliol del 2012 Juan Álvarez publicava 1968: un año de dos rombos, una novel·la gràfica que ens situava en la influència que la televisió va tenir per a la primera generació audiovisual d’aquest país. Un mitjà que va transformar el blanc i negre de la pantalla, però també de la realitat, en el color d’un futur que imaginàvem.

I ara ens arriba Un jardín abandonado por los pájaros, de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013), que recrea la Barcelona dels 60. Ell mateix ens parla a “La vida bajo el agua” (El País, 14/11/2012) del procés que ens du des d’abans del nostre naixement al moment en què comencem a omplir de contingut els records. Més enllà del nostre naixement, perquè no només es pren consciència de l’existència veient-nos en una fotografia amb pantalons curts (sempre massa curts) o ensenyant les calcetes sota una faldilla curta (sempre massa curta), sinó que també ens percebem en l’absència: les fotos on no hi som, els relats familiars en què no es parla de nosaltres o la història anterior a la nostra existència. És semblant a l’experiència que es viu amb el cinema: som fills en diferit de les pel·lícules i el glamour dels anys 40 i espectadors immortals del cinema còmic mut. És l’exercici de buscar-nos on no vam ser mai que ens permet recuperar els espais de la infantesa amb una intensitat equiparable i probablement superior a l’instant en què van ser viscuts.

Algú dirà que això no té res d’extraordinari, que en un moment o un altre tota generació acabarà evocant el seu passat i que serà tan extraordinari i exclusiu com qualsevol altre. Potser sí. No seré jo qui negui la il·lusió i l’alegria de l’evocació. Però estic segur que si alguna cosa diferencia la nostra generació de les que ens segueixen és, precisament, que la capacitat d’evocació no es perd en la nostra memòria, sinó que enllaça amb la dels pares, la dels avis... Això ja és suficient perquè els records transcendeixin l’anècdota. Si a més hi afegim la capacitat narradora de Marcos Ordóñez, la realitat i l’experiència personal i familiar es converteixen en ficció i les persones en personatges. L’estructura de la novel·la juga el joc dels miralls i no hi ha experiència que no tingui correlat històric entre la postguerra i el present. Ordóñez ens ho explica sense nostàlgia. I sense nostàlgia us ho explico jo des d’aquí. Només amb la necessitat de compartir tot allò de què estem fets. I quant més m’explico més tinc per descobrir.

La portada de la novel·la és l'arbre de Nadal de Can Jorba (1965-1988), al Portal de l'Àngel, que Francesc Català-Roca va fotografiar l'any 1979. El títol Un jardín abandonado por los pájaros, està agafat d’uns versos d’Odysseas Elýtis que Marcos Ordóñez va veure en la citació inicial de Un día volveré, de Juan Marsé:

Yace ahora sobre su destrozado capote,
con un viento firme entre sus tranquilos cabellos...
Parece un jardín abandonado por los pájaros,
parece un canto en la tiniebla...

Tots acabem tornant a les tenebres... amb l’esperança de veure-hi la llum.

Rousseau i jo

És curiós que amb la velocitat i l’excés amb què a la xarxa es desenvolupen les commemoracions d’aniversaris del naixement i la mort de personatges més o menys importants de la història de la humanitat, en canvi el tercer centenari del naixement a Ginebra de Jean-Jacques Rousseau (28 de juny de 1712 – 2 de juliol de 1778) va passar de puntetes per tots el mitjans de comunicació.

Rousseau, que va alimentar el Segle de les Llums, que va influir en la Revolució francesa i que tanta “culpa” ha tingut en certs aspectes de la política liberal (la no intervenció de l’Estat) i de l’educació (la no intervenció en el desenvolupament natural dels nens), ha tingut tants seguidors com detractors, i ara es troba, precisament, a les catacumbes del pensament. La defensa de l’home en estat natural, en detriment de la cultura i de la raó, va trobar el rebuig dels il·lustrats, compromesos amb aquests valors, i de l’Església, que va incloure la seva obra l’Índex de llibres prohibits per llibertina.

El sistema pedagògic que defensava Rousseau pretenia que no s’havia d’exercir cap mena de pressió educativa sobre els infants perquè es desenvolupessin de forma natural sense la coerció dels adults. L’educació en contacte amb la natura està entre els seus dogmes. És una idea que en ella mateixa no és dolenta (les escoles de la República ho van fomentar amb èxit; però l’escoltisme i la seva fraternitat paramilitar i deista, també). Però si no va acompanyada de models d’aprenentatge que desenvolupin aspectes com la memòria, el coneixement i l’esperit crític endarrereix el creixement intel·lectual. Unes quantes generacions del nostre país han vist malmesa la seva educació per culpa de dur a l’extrem els postulats roussonians i han crescut enganxant gomets intentant fomentar una creativitat que substituïa les eines bàsiques intel·lectuals.

Però Rousseau és important per altres raons. Inaugura el que en podríem dir el temps de les experiències passives, que té molt a veure amb la manera contemporània com ens submergim en el record i en la memòria per extreure’n la realitat que ens fa ser el que creiem que som. Rousseau, entre els anys 1776 i 1778, escriu els passatges d’Els somieigs del passejant solitari (1) una obra en què des de la sensibilitat preromàntica descriu les seves vivències immediates. És la primera vegada a Occident que un autor deixa que sigui el jo qui percebi l’experiència dels sentits, tant del plaer com del dolor. Ho fa vinculant les sensacions als objectes de la mateixa manera que ara som capaços de fer-ho amb els records, que prenen un nou sentit subjectiu en ser portats al present. Rousseau expressa impressions de l’existència sense la interposició del pensament, en un moviment continu que sembla suspendre el temps.

Sense aquesta immersió del jo deslligat d’apriorismes, només subjecte a la nostra sensibilitat, no hauria estat possible bona part de la literatura del segle XIX, de Dostoievski a Proust. I anant més enllà, no seria possible aquesta consciència que ens fa sentir part de la Història, encara que les altes instàncies de l’Estat facin el possible per limitar-la, deslligant-nos d’aquest continu i percebent-nos com a massa fàcilment manipulable, contra la qual Rousseau també s’hi va enfrontar i a la qual va atribuir la causa del mal i de les desigualtats socials en l’obra Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1755). A més, com ja va assenyalar Claude Lévi-Strauss, la consideració que Rousseau fa de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna.

Aquest bloc no seria possible sense Rousseau. Si alguna cosa pretenen els seus apunts, si se’m permet la gosadia, és lligar la realitat que ens acompanya, prenent Barcelona i la cultura de masses (l'alta cultura i la història ja en formen part inevitablement) com a centre neuràlgic comú, i l’acompanya de la memòria i del record com a experiència subjectiva que la modifica però que connecta amb la memòria col·lectiva.

Quan Proa va editar Somieigs, l’any 1996, vaig fer-ne la ressenya i la crítica al suplement “Cultura” del diari Avui (faig un parèntesi per lamentar la recent desaparició, aquest 2018, d'aquest suplement de cultura, l'únic de la premsa editada a Catalunya). Ara aprofito aquest tercer centenari per repescar-lo (assumint el risc de repetir-me), sense més vanitat que la de sentir-nos part de la literatura cada cop que ens submergim dins d’un text. Alguna cosa li devem a Rousseau.

A la recerca del jo (2)

Els somieigs del passejant solitari va ser escrit en els darrers anys de la vida de Rousseau i van ser publicats pòstumament entre 1782 i 1789. Són uns anys en els que l’escriptor ginebrí viu retirat del món que l’ha traït; aïllat d’aquell home bo que va voler imaginar, però que no va saber trobar sinó en ell mateix. La darrera solitud el du a reflexionar sobre l’única cosa que li queda: Jean-Jacques.

En el centre de l’obra de Rousseau, de la mateixa manera que en la major part del pensament modern i molt especialment en el de la Il·lustració, hi ha el problema de l’home i de la naturalesa, en mútua relació i en relació amb la civilització. Més que en aquest bon salvatge que creu que és l’home, és en el si de la societat on hi veu la gènesi de tots els mals. En el Discurs sobre les ciències i les arts, Rousseau ja afirmava, endinsant-se en una de les seves múltiples paradoxes, que el progrés no havia contribuït a millorar els costums. El contracte social, fruit de la suma de les voluntats dels individus, ficció genial que volia explicar l’origen de la societat, fa aigües i topa amb la cruel realitat: les tesis i la violència dels seus contemporanis. En l’intent de voler superar aquestes contradiccions, tota la seva reflexió filosòfica de caire moral es va orientar, de manera progressiva, cap a la investigació d’aquelles condicions que poguessin permetre la reconciliació entre l’individu i la societat i, alhora, harmonitzar-los amb la naturalesa.

El projecte moral i polític de Rousseau tenia un caràcter totalitzador. Des de la reforma de la pedagogia, en la que se situa la seva novel·la Emili o de l’educació (1762), segons la qual cada individu pot arribar a configurar un jo unificat a través de la de la síntesi de la raó i de la sensibilitat, sense que intervingui cap instrucció exterior; fins El contracte social (1762), on reviu una vella doctrina anticipada per la sofística grega i oferta per Hobbes, però en la que hi introdueix noves idees democràtiques i l’idealisme sentimental roussonià. El seu ideal polític és el d’una democràcia radical i sobirana en què l’Estat sigui el propi poble, que actuarà sense intermediaris a través de referèndums amb sufragi universal.

No oblidem que falten més de trenta anys per la Revolució Francesa i que, per tant, l’ambient no és el més adient per a segons quines idees. Rousseau es veurà marginat i insultat per companys i amics. Però si examinem la seva vida íntima veurem que tampoc aquesta va ser un camí de roses. Segurament, la voluntat de ser conseqüent amb les seves idees el va dur a actituds ben radicals. De la seva relació amb les dones va tenir diversos fills i tots ells van ser abandonats a l’hospici.

L’aïllament de Rousseau es fa cada cop més patent. Serà a les Confessions (1770) –obra en la qual l’autobiografia es comença a configurar com a gènere literari–, on el nostre autor iniciarà un procés de reflexió personal, d’autoafirmació del seu jo i de proclamació de la seva innocència tenint, encara, el món i els homes com a referència. Als diàlegs reunits a Rousseau jutge de Jean-Jacques hi ha un darrer intent desesperat de demostrar a l’Europa il·lustrada que ell no és el monstre que tothom creu. Però a partir d’aquí, el seu aïllament serà total i ens trobarem amb l’ésser solitari dels Somieigs.

Sens dubte, l’obra que avui tenim davant nostre té, quan la llegim, un aire familiar. A un lector avisat no se li hauria d’escapar que tenim a les mans un text del segle XVIII i que és precisament Rousseau qui enceta dos temes fonamentals per a la literatura occidental posterior. Un és el paisatge interioritzat i l’altre la poesia del record. Per primera vegada es produeix una recerca del jo fora del temps, avançant, d’aquesta manera, la revolució romàntica, bàsicament en allò que toca a l’individualisme i a l’intimisme.

A través dels seus passeigs, l’experiència i la reflexió, Rousseau anirà retrobant els espais naturals on hi té cabuda els seu món més íntim. Aquest nou camí, ja iniciat a les Confessions, fou menyspreat per la crítica de l’època, que va restar estranyada que Rousseau s’aturés a narrar episodis tan insignificants i van subratllar la seva futilitat. Però el Rousseau dels Somieigs ja no cercava receptors. Feia un pas que anava més enllà de les llums enciclopedistes i, donant importància a allò que semblava no tenir-la –els sentiments–, obria un nou camí en la literatura. Però també evidenciava que, tot plegat, no era pas un nou camí cap a la certesa de les coses sinó que s’endinsava en el món de la follia dels romàntics. Ell i les seves contradiccions obrien la porta a l’home modern.


Notes:

(1) Jean-Jacques Rousseau. Els somieigs del passejant solitari. Traducció i pròleg: Antoni Vicens. Barcelona: Proa, 1996.

(2) Diari Avui, suplement “Cultura”, de 28 de març de 1996.

La Barcelona fantàstica de Joan Perucho

Joan Perucho (2002; José María Alguersuari)

"Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes."

Les presències secretes
Història gràfica de l'invisible
Joan Perucho (Barcelona, 1995)

El 28 d'octubre de 2003 moria Joan Perucho (1920-2003), un escriptor català inclassificable i heterodox, que ens va deixar una literatura on la fantasia i la fabulació ho impregnaven tot a través d'un món de fantasmes, mites i llegendes, amb una erudició que et feia dubtar si el món que ens dibuixava era la descripció d'una realitat que ens havia passat desapercebuda o tot plegat era pura ficció.

Deia Perucho que "hi ha molta gent que no ha vist en la seva vida un fantasma [...]. És gent que no té imaginació ni gust pel risc i l'aventura. Passen per la vida sense adonar-se del que es perden".

Quan col·laborava en el suplement de cultura del diari Avui vaig escriure sobre Perucho a propòsit d'una xerrada que va fer a la Virreina dins el cicle de conferències La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors. L'article és de març de 1995, i rescato avui aquelles paraules dites i escrites a peu de trinxera, i que potser es va endur el vent perquè ignoro si en queda cap crònica d'aquella trobada d'escriptors parlant de Barcelona. El reprodueixo tal qual, assumint els riscos del pas del temps i de no haver llegit un llibre que en aquell moment encara no estava editat.

La Barcelona fantàstica

Assistim a la primera conferència de La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors, sota el dictat de Joan Percho, amb els prejudicis i les precaucions amb què s’ha d’afrontar, avui, tota programació cultural oberta al gran públic.

La cultura s’ha convertit en un afer de divulgació; s’ha reduït a un divertiment de masses; a propaganda. Però el mestratge d’en Perucho no va fer concessions a la galeria: el passat dijous ens va oferir la dramatització (gest, inflexió de veu, to), del text al cas: Una teoria barcelonina dels monstres. Una part dels fulls que Columna publicarà a finals d’any amb el títol de Les presències secretes.

A priori, la conferència s'anunciava com a Record de la Barcelona fantàstica. Era d’esperar, doncs –així ho creia l’heterogeni públic s'hi congregava–, un catàleg de bèsties i encanteris barcelonins d’on podien aparèixer els fantasmes d’algun dels nostres avantpassats. Un inventari de llegendes on havien de prendre vida les gàrgoles i les carasses de la pedreria urbana. Un índex bibliogràfic entre real i quimèric. Esperaven.

Però no hi va haver res d’això. No es van materialitzar les bruixes fugint de les fogueres de Sant Andreu del Palomar; ni l’home de la mar es va fer visible entre els pescadors de la Mar Bella del Poblenou; cap serp prenyadora va inflar el ventre ni de casada ni de fadrina; no aparegué el vaixell fantasma bastit amb les ungles de tots els qui han mort a la mar; no es veié l’escòrpora del cel escopint a terra i emmetzinant els peixos a la platja de la Barceloneta. Ni dimonis, ni dracs, ni basiliscs. El verb de Perucho ni tan sols va caure en el parany de referir-nos com, a la seva Gràcia nadiua, les fogueres de Sant Joan eren envoltades de cadires perquè s’hi asseguessin les animes.

Perucho tampoc va oferir un florilegi bibliogràfic de notícies de paper esgrogueït i retalls de premsa, com "Brujas y maleficios en las tempestades", publicat al diari Las Noticias el 20 d’agost de 1920, per en Carreras Candi; Les bruixes, d’Emilio Gaziot; Lo jorn dels morts, d’Eduard Tàmaro (1845-1889); Supersticions anotades al Pla de Barcelona, d’Adelaida Ferrer. I tants d’altres llibres que podien haver emergit de la seva ampla màniga.

Perucho, irònic i teatral, va fabular. S’erigí en cap visible del propi encanteri i anà absorbint, un a un, els assistents a l’espectacle. Perucho es convertí en una tentacular medusa que estengué les seves serps capil·lars per tota la sala, bastint al seu voltant una teranyina teòrica que generà els seus propis monstres. Són monstres que neixen quan es produeix un desequilibri entre la raó i la vida. Així, l’excés de raó ens duria als deliris de Goya; i l’excés de vida, a l’afirmació d’en Francesc Pujols que tot allò que neix massa viu és monstruós.

Davant de l’estupor de bona part de la concurrència, Barcelona no hi va ser (o quasi: esmentà el Xumet, monstre que viu a les clavegueres de la part alta de la ciutat i que engolí el jove poeta Folch, autor de poemes modèlics; es referí als cadàvers dels pares de la pàtria Antoni de Capmany i Bonaventura Carles Aribau, que després de diversos intents de donar-los solemne sepultura, es van perdre i no se sap on paren). Però sí que hi va ser una de les figures neuronals de la ciutat: el fantasiós cervell d’en Joan Perucho (monstre generat per l’excés racionalista de Barcelona), que es dedicà a reconstruir cinematogràficament una arquitectura de la fantasia; una passarel·la per on desfilà l’anima d’Ildefons Cerdà vagant, vampírica i fantasmal, pel despatx d’en Fabià Estapé i per les dependències municipals després d’abandonar la seva tomba de Caldas de Besaya mentre esperava sepultura al cementiri de Montjuïc.

La taula de conferències era presidida per en Pasqual Maragall. Hagués estat una bona oportunitat per interrogar el "munícipe por excelencia" sobre els múltiples monstres que deuen pul·lular pels arxius i registres de la Casa de la Ciutat; preguntar que se’n sap de les estàtues que prenen vida als magatzems municipals i de les fonts gòtiques que desapareixen misteriosament; i què se’n sap dels funcionaris decimonònics que, convertits en pols de despatx, s’estenen viscosament sobre la paperassa esgrogueïda.

A la fi, l’escriptor va fer literatura, que és la seva feina (ell assegura que els seus deliris són fruit de la seva memòria viva). Qui va voler escoltar, va beure directament de la font, del text, que és on pren cos -textura-, la fantasia literària, i d’on raja l’aigua més fresca.

La novela española de posguerra

TIEMPO DE SILENCIO EN EL MARCO DE LA NOVELA

ESPAÑOLA DE POSGUERRA. UN ANÁLISIS DIDÁCTICO

Martín-Santos, Luis. Tiempo de silencio.
Barcelona: Editorial Seix Barral, 1961

Antonio Rabinad, un novel·lista maleït

El 29 d’agost de 2009 moria l’escriptor, guionista i llibreter Antonio Rabinad (Barcelona, 1927-2009). Aquest article és una actualització del que vaig publicar al diari Avui, el 30 de març de 1995.

No m’és fàcil parlar d’ell. Ho podria fer des d’un punt de vista professional, però no només; no puc agafar prou distància de l’amic. Són molts anys, molts diumenges compartint conversa amb ell a la seva parada de llibres de vell al Mercat de Sant Antoni, fent el vermut a Ca l’Amigó, o a casa seva. Moltes hores parlant de la vida, de literatura, de política, de la Guerra Civil. De la memòria. Moltes hores parlant del nostre barri, del Clot. I de l’escola. Vam anar a la mateixa escola, l’Acadèmia Sant Martí; la del senyor Rovira, un dels protagonistes de Los contactos furtivos; i tot i la diferència d’edat, vam arribar a compartir professors. I records.

Malgrat haver publicat dotze novel·les i els guions de tres pel·lícules, i haver guanyat alguns premis literaris (Premi Internacional de Primera Novel·la, 1952; Ciutat de Barcelona, 1967), Rabinad no ha tingut el reconeixement acadèmic que la seva obra es mereix. Fins i tot cal dir que només apareix en tres dels abundants manuals existents de literatura espanyola contemporània. Hauríem d’esperar a finals dels anys 80 perquè Carme Riera, autora de La Escuela de Barcelona (Barcelona: Anagrama, 1988), s’interessés per ell; i a l’any 1994 perquè Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona, en parlés a l’article “Memoria de la posguerra e introspección: las novelas de Antonio Rabinad” (Revista Hispánica Moderna, any XLVII, desembre, 1994. Nova York: Hispanic Institute. Universitat de Colúmbia).

Tot i que la seva obra ha estat publicada per editorials de prestigi (Seix Barral, Planeta, Lumen, Alba, Galaxia Gutemberg) i que la crítica n’està més que assabentada, l’autor barceloní és a l’ombra dels seus companys de generació: Sánchez Ferlosio, Jesús Fernández Santos, Carmen Martín Gaite, Aldecoa, Benet, Martín Santos, García Hortelano. Company i amic dels narradors i poetes de l’Escola de Barcelona, tampoc va tenir el reconeixement que sí van tenir els seus col·legues: els germans Juan, Luis i José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé i Gabriel Ferrater. Ell tampoc hi va posar res de la seva part i va voler viure fora del món literari i de les seves pompes.

La seva generació, en els seus inicis, es va veure marcada pel debat al voltant d’una nova manera d’entendre la literatura, ja fora des d’una vessant social i crítica, en la qual l’escriptor pren una actitud compromesa; ja fora des de plantejaments objectivistes. Un debat que va tenir com a gran figura crítica Josep Maria Castellet.

Antonio Rabinad va ser un d’aquells “nens de la guerra” que van veure com la seva infantesa i la seva adolescència eren marcades per la Guerra Civil i la primera postguerra. Una vida alimentada per la brutal experiència del conflicte i per la misèria i la destrucció d’una societat que va restar en ruïnes després de 1939.

Com ja he assenyalat, Rabinad va néixer el 1927 a Barcelona, al barri del Clot, en el si d’una família camperola originària del Baix Aragó. No és banal esmentar el Clot perquè estem parlant d’una gent, la de la seva generació i la meva, que vam viure el barri, aquest o qualsevol altre, com una extensió de casa nostra, amb sentit de poble. Barcelona era allò que hi havia a l’altra costat de la frontera. El barri va ajudar a formar les nostres vides; i el Clot és un personatge més dins la seva literatura.

I per altra banda, és especialment rellevant aquesta menció al barri perquè, ben al contrari dels altres escriptors –procedents de famílies burgeses–, la novel·lística de Rabinad és fronterera –com ho és en certa manera la de Marsé– pel que fa a la ciutat física descrita a la seva obra. Però també és fronterer el seu contingut, ja que els seus personatges pertanyen a la classe popular i al proletariat. Un món ben diferent pel que fa a la comparació amb les novel·les més conegudes del realisme social, i que potser seria més proper al de Paco Candel.

No s’entén –deixant de banda la seva automarginació i l’exili a França i Veneçuela– que no se l’hagi col·locat en el lloc que es mereix i que es veies exclòs d’aquell nucli d’escriptors i de la literatura crítica que bullia en aquella Barcelona de “la cultura del mig segle” (vegeu com a referència el gran treball de Laureano Bonet, professor de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona, El jardín quebrado. La escuela de Barcelona y la cultura del medio siglo. Barcelona: Península, 1994). I, malgrat l’obra –que hauria de ser important per ella mateixa al marge de qualsevol altra consideració–, tampoc va ser promocionat pels “valedors de la literatura social”, i va acabar convertint-se en un outsider, en paraules de Vázquez Montalbán en el pròleg de Los contactos furtivos, en l’edició de 1985.

Un exemple de la importància de Rabinad a la història de la literatura castellana: sempre s’ha donat com a punt de sortida de la literatura del realisme social la novel·la Los bravos (1953), de Jesús Fernández Santos, quan Los contactos furtivos va ser escrita el 1951 i publicada el 1952.

En aquesta novel·la Rabinad feia un pas més enllà del tremendisme de La colmena (1951), de Cela, i feia un gir considerable respecte el subjectivisme de Nada (1944), de Carmen Laforet. Los contactos furtivos aportava el testimoni del tremp existencial de la postguerra espanyola. I al llarg de la seva vida i de tota la seva obra, Rabinad va fer aquest exercici memorialístic i testimonial; aquest tornar una i altra volta a l’espai de la memòria, a la teranyina que realitat i record conformen en el nostre cervell fins conformar, o difuminar, allò que som.

Però a banda de tot això, Rabinad és un escriptor imprescindible perquè en les seves novel·les ha sabut transmetre la imatge viva de la Barcelona de la guerra i de la postguerra. A El niño asombrado (1967), més aviat un relat curt, narra la història d’un nen, el narrador, el pare del qual ha estat assassinat durant els primers dies de la guerra. És una història austera i concisa; evocadora i lírica; però la mirada innocent del protagonista encara fa més crua la realitat. Els bombardejos sobre la ciutat; els refugis; i paradoxalment, els espais de llibertat guanyats pels nens en un món descontrolat. I en acabar la guerra, la tornada a l’escola, la tornada a la realitat, la pèrdua de la llibertat, la repressió, la por.

I d’aquest món neix Memento mori (1983), que en el seu moment ja va ser assenyalada com una obra cabdal d’aquest període. La novel·la pretén ser una reconstrucció del seu passat infantil i adolescent, però ara és la recreació d’una experiència moral dins d’un determinat espai social; sense lirismes. És una novel·la total. Una prosa densa, minuciosa, asfixiant. Imprescindible.

Però d’aquí el que m’agradaria subratllar és la reflexió que el protagonista de la novel·la fa sobre el record i que crec que és fonamental per entendre no només la relació que existeix entre realitat i ficció en la literatura, sinó el procés mental que tots acabem fent a l’hora de construir i reconstruir la nostra identitat:

“[...] la condición esencial del recuerdo es la mentira, sin mentir no podría recordarse, la mentira es la argamasa que sostiene el muro del recuerdo, se miente por omisión, y por yuxtaposición; y aunque al recordar un hecho creemos sinceramente revivirlo lo que hacemos en realidad es recrearlo. Todo recuerdo es siempre un palimpsesto, toda evocación un espejismo.” (Memento mori. Barcelona: Argos Vergara, 1989, p. 330)

Què subtil és la frontera entre la veritat i la mentida, entre la realitat i la ficció. Què fina és la línia que dibuixem en el nostre cervell quan construïm la nostra realitat fonamentada en l’experiència. I la literatura és l’experiència aliena convertida en pròpia a través de la lectura. No hem incorporat, potser, l’oralitat dins la nostra experiència? I el conte no és una experiència moral que ens arriba a través del relat, oral o escrit? Som el que hem viscut, però també el que hem escoltat i el que hem llegit. Som memòria permanentment visitada i revisada. El Clot de Rabinad i el meu són el mateix barri. La seva experiència és tant seva com meva. Llegint Rabinad ens trobem a nosaltres mateixos, personatges immortals de les pàgines que hem llegit.


Biografia, obres, articles i entrevistes disponibles a Internet:

-Ayén, Xavier, “Últimas noticias de Antonio Rabinad”, La Vanguardia, 26/1/2005 [article]

-Bombí-Vilaseca, Francesc, "El lector és el segon autor del llibre, i no és el menys important", Avui, 10/2/2005 [entrevista]

-Colina Martín, Sergio, Literatura y orfandad en la Barcelona de posguerra: Rabinad y Juan Marsé, Espéculo. Revista de estudios literarios, Universidad Complutense de Madrid, 2010 [assaig]

-Escritores.org [biografia i obres: falta La transparencia (1986)]

-Gràcia, Jordi, “El don de la memoria”, El País, 12/9/2009 [article]

-Gràcia, Jordi, “Memoria de la posguerra e introspección: las novelas de Antonio Rabinad”, en Revista Hispànica Moderna, any XLVII, desembre, 1994. Nova York: Hispanic Institute. Universitat de Colúmbia [assaig]

-Hernández March, Enric. "Antonio Rabinad, un novel·lista maleït", Avui, Suplement "Cultura", 30 de març de 1995, p. XIV [article]

-hoyCinema.com [guions] Riera, Carme, “Resistir a través de los libros”, El País, 19/2/2005 [entrevista]

-R.F.R., “El bagaje de la infancia”, Cuadernos Hispanoamericanos, nº 617, novembre 2001, p. 41-48 [entrevista]Soler, Antonio, “Libertario, Rabinad”, ABC, 6/5/1996 [article]

-Tió, Pere, “Sempre he fet coses d’una manera clandestina”, Avui [data?] [entrevista]

-Turpin, Enrique, "A veces, a esta hora", ACEC, 14/09/2009 [article]

-Vázquez Montalbán, Manuel, “Antonio Rabinad o la vida furtiva”, Triunfo, año XXVI, nº 492, 4 marzo 1972, p. 43-44 [article]

-Vázquez Montalbán, Manuel, “Prólogo” , en Rabinad, Antonio, Los contactos furtivos, Barcelona: Bruguera, 1985 [pròleg]