Juanito: obra elemental de educación

Juanito. Obra elemental de educación, va ser escrita per l'italià Luigi Alessandro Parravicini amb el títol original de Giannetto (1837) i traduïda al castellà per La Propaganda Católica (Madrid, 1878), perquè servís com a text escolar i per a ús, també, d'adults. El seu ús es va estendre fins a principis de la dècada de 1960 gràcies a les diverses edicions de Faustino Paluzíe i Hijos de Paluzíe (1899, 1908, 1911, 1919), de Calleja (1900, 1910, 1920) o de la llibreria Camí, (1935, 1955).

No era un manual d'urbanitat i bons costums, sinó un compendi enciclopèdic que aplegava les Unidades Didácticas que es van imposar més tard a les aules de primària de les escoles espanyoles més les lliçons de doctrina cristiana preceptives. Era un llibre d'adoctrinament per a nens escrit amb la intenció de perpetuar un ordre social, en què rics i pobres pertanyen a esferes diferents perquè Déu així ho ha volgut, i que ser pobre no et fa infeliç si compleixes amb els deures amb la societat i Déu, i t'esforces a treballar. Tot plegat pren sentit en el darrer capítol, on se'ns explica la vida de Juanito com exemple del camí que cal seguir a la vida. Juanito, fill d'un modest comerciant i d'una mare analfabeta, roba de petit una pera i el pare li farà conèixer la misèria de les presons perquè rectifiqui, com feien els pares del segle XIX a Barcelona, que duien els fills a veure les execucions a garrot del patí de Corders de la presó de la Reina Amàlia. La permanència d'aquest llibre a les escoles espanyoles explica (amb alguns parèntesis històrics) el tarannà de les classes dirigents del país i determinades actituds enquistades en la població.

La lliçó sobre els mamífers del regne animal es despatxa amb unes poques pàgines, on només s'esplaia amb els animals domèstics: l'ase, la mula i el porc. I dels simis diu el que segueix:

"Algunos monos, el topo campesino y el gato mamón tienen una bolsita en la boca, y en ella guardan sus alimentos. Los monos están dotados de mucha inteligencia, y de una extraordinaria facultad de imitación. Hay entre ellos una especie llamada de orangutanes, muy semejantes a los hombres negros del África. El orangután tiene aspecto triste, se sostiene en dos pies y anda como el hombre. Su natural es dulce y se le puede educar para servicios domésticos.

El yocó es otro mono muy semejante a un hombrecillo; camina en dos pies, y lleva siempre un palo en la mano. Cuando los viajeros del África encienden fuego en los bosques, donde habitan los yocós, estos, que son muy observadores, ocultos ven con interés cuanto hacen allí los hombres para imirtarlos después. Apenas los viajeros se marchan, los yocós van alrededor de aquel fuego, y hacen todo lo que han visto, de modo que a primera vista puede creerse que son una pandilla de negros.

Ese genio de imitación hace que los hombres puedan cazarlos con mucha facilidad. Para esto los cazadores hacen que los yocós los vean saltar dentro y fuera de fosos preparados con alguna trampa, o calzarse y quitarse unas botas pesadas; luego se retiran, dejando allí las botas con brea o liga en el fondo, y acudiendo los yocós, unos principian a saltar cayendo en las trampas, y otros, poniéndose las botas, quedan con los pies pegados a ellas, imposibilitados para correr, y son cogidos."

Aquesta descripció dels orangutans com a semblants als negres africans i aquesta hominització del mono, d'aspecte trist, que camina a dues cames i que se'l pot ensinistrar per fer treballs domèstics, ens porta a la confusió entre uns éssers i els altres, molt arrelada encara avui i que va tenir el seu punt àlgid durant el segle XIX i el primer terç del XX (fins els anys 60 a la Bèlgica colonial) amb l'exhibició de persones en els anomenats zoos humans o jardins d'aclimatació.

Algun cop ja hem parlat en aquestes pàgines d'aquest fenomen a la ciutat de Barcelona, amb les exhibicions dels aixanti prop de la plaça Catalunya, el segle XIX, o les de principis del segle XX al Tibidabo i al Turó Park. Especialment il·lustratiu és el cas d'una suposada tribu himàlaia, que s'exhibia el setembre de 1915 al Turó Park entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". D'aquests espectacles i d'altres en què s'exhibeixen persones amb deficiències o característiques físiques peculiars en parlem al llibre Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021).

Els aixantis exhibits al poblat instal·lat a la plaça de

Catalunya amb Ronda Universitat, el 1897

Frederic Bordas. AFCEC

De tot plegat fa just ara un segle. Res comparat amb les desenes de milers d'anys que han passat des que vam deixar de caminar a quatre potes. Alguns, però, han evolucionat ben poc des que van llegir el Juanito.

De finals del segle XIX és també la versió femenina, La buena Juanita, editat per Saturnino Calleja, i de la qual se'n van fer desenes d'edicions fins la dècada de 1950. De lectura a les escoles i a les llars fins els anys 60, La buena Juanita mostrava una visió més amable que la versió masculina. Aquí el protagonista no és el mal instal·lat en la societat i la lluita per seguir el bon camí, sinó que Juanita aprèn com s'ha de comportar seguint el model de la seva mare, que és una perfecta mestressa de casa i esposa amatent: "Juanita es una niña que aún no ha cumplido los 8 años. Es muy cariñosa con todo el mundo y, por lo mismo, todos la quieren y le desean mucho bien. Además de ser muy buena es muy estudiosa. Su mamá va enseñándole poco a poco los quehaceres de la casa.

*

Agraïm un cop més al bon amic Jorge Ordaz, que ens ha posat sobre la pista d'aquesta lectura tan edificant.

Rousseau i jo

És curiós que amb la velocitat i l’excés amb què a la xarxa es desenvolupen les commemoracions d’aniversaris del naixement i la mort de personatges més o menys importants de la història de la humanitat, en canvi el tercer centenari del naixement a Ginebra de Jean-Jacques Rousseau (28 de juny de 1712 – 2 de juliol de 1778) va passar de puntetes per tots el mitjans de comunicació.

Rousseau, que va alimentar el Segle de les Llums, que va influir en la Revolució francesa i que tanta “culpa” ha tingut en certs aspectes de la política liberal (la no intervenció de l’Estat) i de l’educació (la no intervenció en el desenvolupament natural dels nens), ha tingut tants seguidors com detractors, i ara es troba, precisament, a les catacumbes del pensament. La defensa de l’home en estat natural, en detriment de la cultura i de la raó, va trobar el rebuig dels il·lustrats, compromesos amb aquests valors, i de l’Església, que va incloure la seva obra l’Índex de llibres prohibits per llibertina.

El sistema pedagògic que defensava Rousseau pretenia que no s’havia d’exercir cap mena de pressió educativa sobre els infants perquè es desenvolupessin de forma natural sense la coerció dels adults. L’educació en contacte amb la natura està entre els seus dogmes. És una idea que en ella mateixa no és dolenta (les escoles de la República ho van fomentar amb èxit; però l’escoltisme i la seva fraternitat paramilitar i deista, també). Però si no va acompanyada de models d’aprenentatge que desenvolupin aspectes com la memòria, el coneixement i l’esperit crític endarrereix el creixement intel·lectual. Unes quantes generacions del nostre país han vist malmesa la seva educació per culpa de dur a l’extrem els postulats roussonians i han crescut enganxant gomets intentant fomentar una creativitat que substituïa les eines bàsiques intel·lectuals.

Però Rousseau és important per altres raons. Inaugura el que en podríem dir el temps de les experiències passives, que té molt a veure amb la manera contemporània com ens submergim en el record i en la memòria per extreure’n la realitat que ens fa ser el que creiem que som. Rousseau, entre els anys 1776 i 1778, escriu els passatges d’Els somieigs del passejant solitari (1) una obra en què des de la sensibilitat preromàntica descriu les seves vivències immediates. És la primera vegada a Occident que un autor deixa que sigui el jo qui percebi l’experiència dels sentits, tant del plaer com del dolor. Ho fa vinculant les sensacions als objectes de la mateixa manera que ara som capaços de fer-ho amb els records, que prenen un nou sentit subjectiu en ser portats al present. Rousseau expressa impressions de l’existència sense la interposició del pensament, en un moviment continu que sembla suspendre el temps.

Sense aquesta immersió del jo deslligat d’apriorismes, només subjecte a la nostra sensibilitat, no hauria estat possible bona part de la literatura del segle XIX, de Dostoievski a Proust. I anant més enllà, no seria possible aquesta consciència que ens fa sentir part de la Història, encara que les altes instàncies de l’Estat facin el possible per limitar-la, deslligant-nos d’aquest continu i percebent-nos com a massa fàcilment manipulable, contra la qual Rousseau també s’hi va enfrontar i a la qual va atribuir la causa del mal i de les desigualtats socials en l’obra Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1755). A més, com ja va assenyalar Claude Lévi-Strauss, la consideració que Rousseau fa de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna.

Aquest bloc no seria possible sense Rousseau. Si alguna cosa pretenen els seus apunts, si se’m permet la gosadia, és lligar la realitat que ens acompanya, prenent Barcelona i la cultura de masses (l'alta cultura i la història ja en formen part inevitablement) com a centre neuràlgic comú, i l’acompanya de la memòria i del record com a experiència subjectiva que la modifica però que connecta amb la memòria col·lectiva.

Quan Proa va editar Somieigs, l’any 1996, vaig fer-ne la ressenya i la crítica al suplement “Cultura” del diari Avui (faig un parèntesi per lamentar la recent desaparició, aquest 2018, d'aquest suplement de cultura, l'únic de la premsa editada a Catalunya). Ara aprofito aquest tercer centenari per repescar-lo (assumint el risc de repetir-me), sense més vanitat que la de sentir-nos part de la literatura cada cop que ens submergim dins d’un text. Alguna cosa li devem a Rousseau.

A la recerca del jo (2)

Els somieigs del passejant solitari va ser escrit en els darrers anys de la vida de Rousseau i van ser publicats pòstumament entre 1782 i 1789. Són uns anys en els que l’escriptor ginebrí viu retirat del món que l’ha traït; aïllat d’aquell home bo que va voler imaginar, però que no va saber trobar sinó en ell mateix. La darrera solitud el du a reflexionar sobre l’única cosa que li queda: Jean-Jacques.

En el centre de l’obra de Rousseau, de la mateixa manera que en la major part del pensament modern i molt especialment en el de la Il·lustració, hi ha el problema de l’home i de la naturalesa, en mútua relació i en relació amb la civilització. Més que en aquest bon salvatge que creu que és l’home, és en el si de la societat on hi veu la gènesi de tots els mals. En el Discurs sobre les ciències i les arts, Rousseau ja afirmava, endinsant-se en una de les seves múltiples paradoxes, que el progrés no havia contribuït a millorar els costums. El contracte social, fruit de la suma de les voluntats dels individus, ficció genial que volia explicar l’origen de la societat, fa aigües i topa amb la cruel realitat: les tesis i la violència dels seus contemporanis. En l’intent de voler superar aquestes contradiccions, tota la seva reflexió filosòfica de caire moral es va orientar, de manera progressiva, cap a la investigació d’aquelles condicions que poguessin permetre la reconciliació entre l’individu i la societat i, alhora, harmonitzar-los amb la naturalesa.

El projecte moral i polític de Rousseau tenia un caràcter totalitzador. Des de la reforma de la pedagogia, en la que se situa la seva novel·la Emili o de l’educació (1762), segons la qual cada individu pot arribar a configurar un jo unificat a través de la de la síntesi de la raó i de la sensibilitat, sense que intervingui cap instrucció exterior; fins El contracte social (1762), on reviu una vella doctrina anticipada per la sofística grega i oferta per Hobbes, però en la que hi introdueix noves idees democràtiques i l’idealisme sentimental roussonià. El seu ideal polític és el d’una democràcia radical i sobirana en què l’Estat sigui el propi poble, que actuarà sense intermediaris a través de referèndums amb sufragi universal.

No oblidem que falten més de trenta anys per la Revolució Francesa i que, per tant, l’ambient no és el més adient per a segons quines idees. Rousseau es veurà marginat i insultat per companys i amics. Però si examinem la seva vida íntima veurem que tampoc aquesta va ser un camí de roses. Segurament, la voluntat de ser conseqüent amb les seves idees el va dur a actituds ben radicals. De la seva relació amb les dones va tenir diversos fills i tots ells van ser abandonats a l’hospici.

L’aïllament de Rousseau es fa cada cop més patent. Serà a les Confessions (1770) –obra en la qual l’autobiografia es comença a configurar com a gènere literari–, on el nostre autor iniciarà un procés de reflexió personal, d’autoafirmació del seu jo i de proclamació de la seva innocència tenint, encara, el món i els homes com a referència. Als diàlegs reunits a Rousseau jutge de Jean-Jacques hi ha un darrer intent desesperat de demostrar a l’Europa il·lustrada que ell no és el monstre que tothom creu. Però a partir d’aquí, el seu aïllament serà total i ens trobarem amb l’ésser solitari dels Somieigs.

Sens dubte, l’obra que avui tenim davant nostre té, quan la llegim, un aire familiar. A un lector avisat no se li hauria d’escapar que tenim a les mans un text del segle XVIII i que és precisament Rousseau qui enceta dos temes fonamentals per a la literatura occidental posterior. Un és el paisatge interioritzat i l’altre la poesia del record. Per primera vegada es produeix una recerca del jo fora del temps, avançant, d’aquesta manera, la revolució romàntica, bàsicament en allò que toca a l’individualisme i a l’intimisme.

A través dels seus passeigs, l’experiència i la reflexió, Rousseau anirà retrobant els espais naturals on hi té cabuda els seu món més íntim. Aquest nou camí, ja iniciat a les Confessions, fou menyspreat per la crítica de l’època, que va restar estranyada que Rousseau s’aturés a narrar episodis tan insignificants i van subratllar la seva futilitat. Però el Rousseau dels Somieigs ja no cercava receptors. Feia un pas que anava més enllà de les llums enciclopedistes i, donant importància a allò que semblava no tenir-la –els sentiments–, obria un nou camí en la literatura. Però també evidenciava que, tot plegat, no era pas un nou camí cap a la certesa de les coses sinó que s’endinsava en el món de la follia dels romàntics. Ell i les seves contradiccions obrien la porta a l’home modern.


Notes:

(1) Jean-Jacques Rousseau. Els somieigs del passejant solitari. Traducció i pròleg: Antoni Vicens. Barcelona: Proa, 1996.

(2) Diari Avui, suplement “Cultura”, de 28 de març de 1996.

Vida de Jesús, l'any litúrgic i l'art

Palestina: gráfico de la vida de Jesús y año litúrgico

Barcelona: I. G. Seix Barral Hnos. S.A., 1943
(En alta resolució a l'ICGC)

Qui em coneix una mica i qui té per costum passar per aquest bloc ja sap que no desaprofito l’ocasió de parlar dels cicles festius del calendari posant en relació els aspectes religiosos amb els orígens agrícoles i pagans que s’amaguen sota les celebracions cristianes i jueves, que són les que ens toquen més directament per història i per formació.

L’interès literari i antropològic de la religió és personal, però l’empremta que la Bíblia i la formació religiosa ha deixat en la societat és col·lectiva. Tant si som descreguts, com un servidor, com si no, no som aliens a la religió. La llengua, sense anar més lluny, és plena d’expressions que en fan referència: ens rentem les mans, quan ens desentenem d’alguna cosa; si ens posem malalts, no estem gaire catòlics; la processó va per dins, quan dissimulem el malestar; si fem tard, arribem a misses dites; si no ens aparellem, ens quedem per vestir sants... Mengem pets de monja, ens encomanem als sants, blasfemem, blasmem i continuem atribuint els pecats capitals als jueus i als infidels. La llista és tan llarga com atapeïts són el cel, el purgatori i l’infern.

La literatura i l’art no s’entenen sense la mitologia, les creences i els símbols que arrosseguem des de la nit dels temps. De la mateixa manera que sent educats sota l’estricta observança de la instrucció catòlica generacions de ciutadans han crescut entre la ignorància i el tòpic –fills de la l’absència d’esperit crític–, la manca absoluta de coneixement religiós, com un aspecte més de la història des del pensament i de la humanitat, deixa orfes les generacions futures perquè trenquen amb el fil, amb el relat que ens lliga al camí i al viatge que ens du fins on som i que ens fa com som.

A l’altre extrem de la manca de coneixem hi trobem el pensament únic, la llengua imperial o la religió vertadera que la nova llei d’educació pretén imposar als nostres escolars (i que estic convençut que està feta sota la creença d'estar fent el que és correcte perquè qui la fa i la defensa ha estat educat sota aquest pensament únic). I dic “nostres” no només referint-me als catalans, que se senten ferits pel menyspreu al que forma part de la seva cultura, sinó també a la resta de ciutadans de l’estat. En el fons, els catalans són uns privilegiats perquè són conscients del que poden perdre, i deixar-ho de tenir o no continua sent una opció. Som aquí malgrat tot. Però als hereus del regne de Castella se’ls ha negat sistemàticament el coneixement de la realitat dels seus veïns. Cal fer les pregàries per als que no tenen tant o més que per als qui se senten amenaçats de perdre res.

Tot aquest llarg excurs només volia justificar, si cal, el mapa que encapçala aquest apunt. Editat per Seix y Barral l’any 1943, decorava les parets de les escoles de la nostra infantesa. Sobre les terres de l’Israel històric sota dominació romana es fa un relat historiat de la vida pública de Jesús, des del seu naixement fins a la seva aparició pública a l’edat de 30 anys.

Aquesta trajectòria és la que marca des del punt de vista teològic, però sobretot popular, l’Any litúrgic, cicle que celebra el relat evangèlic i que es distribueix en les festivitats i cicles d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua (el cicle segueix l’estructura de les festivitats jueves i en podeu veure una aproximació a El cicle de Nadal i una nadala) entre els quals s’intercala el que s’anomena Temps Ordinari, que és aquell en què no se celebra cap aspecte rellevant de la vida de Jesús. No es tracta de dates exactes, sinó d’una sacralització del curs anual de les estacions de l'any i una composició cíclica perquè en un període de temps s’hi pugui encabir el relat salvífic cristià.

La gimnàstica és cosa de suecs

Taula de gimnàstica al patí de l'escola

Collaso i Gil, l'any 1934. AFB

Alguna cosa deuen tenir els suecs que els ha inclinat tradicionalment cap a l'higienisme, la cura del cos i els exercicis gimnàstics. Pehr Henrik Ling (15 de novembre de 1776 - 3 de maig de 1839), instructor de gimnàstica a l'Acadèmia de Guerra de Karlberger (Suècia), era especialista en anatomia i fisiologia humanes, i va ser el creador de la gimnàstica sueca que els que tenim una edat hem patit a l'escoles. Una combinació de taules d'exercicis que implicaven totes les parts del cos, i que originalment tenien com a finalitat la higiene postural. Més tard, el desenvolupament d'aquestes tècniques van evolucionar i es van anar incorporant dins les diferent disciplines esportives com a mitjà per millorar el condicionament físic.

En aquell temps, la gimnàstica sueca tenia sentit en un món poc habituat a l'exercici físic. Però durant anys, com si es tractés d'una disciplina militar, a les escoles espanyoles aquesta va ser l'única activitat esportiva que es practicava a les avorrides classes de gimnàstica, fins que no arribaves a l'institut, on un exmilitar o un falangista, o una matrona de la Sección Femenina, en el cas de les noies, et torturava amb els aparells de gimnàstica esportiva, amb la intenció d'acabar amb la teva autoestima, amb especial insistència en aquells alumnes que per aspecte físic o naturalesa tenien pànic a aparells com el cavall, el plint, la corda o les anelles, i se'ls posava en ridícul davant dels companys.

Com que tot ens ve sempre fet, poques vegades ens preguntem l'origen de les coses (excepte els que ens hem fet un fart de col·leccionar cromos). Tot i que els exercicis posturals i els estiraments continuen formant part de la condició física bàsica, els aparells mecànics han envaït els gimnasos. Aquestes andròmines (com les que mostren les fotos) van ser ideades per un metge traumatòleg suec, com no podia ser d'una altra manera. El doctor Gustav Zander (Estocolm, 29 de març de 1835 - 17 de juny de 1920) va ser l'inventor de la mecanoteràpia, un mètode terapèutic d'exercicis utilitzant uns aparells especials ideats per ell, que combinaven un sistema de palanques d'accionament mecànic i pesos ajustables que permetien treballar grups específics de músculs en dosis exactes, simulant activitats laborals i esportives.

M'imagino la sorpresa de la gent que admirava per primer cop aquests enginys a les exposicions mundials que se celebraven durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX, i on Zander va guanyar nombrosos premis. Els hàbits higienistes s'escampaven per tot el món, i a la gimnàstica, la natació i la vida a l'aire lliure s'hi afegien aquests poltres de tortura que ràpidament van encendre (fins avui) la imaginació de fetitxistes, exhibicionistes i voyeurs. Només ha variat la manera de vestir-se, o de desvestir-se, i han augmentat les parafílies sexuals a mida que ha augmentat el culte al cos, i se n'ha fet un dels negocis més productius de la nostra societat.

De l'Escola Nova

Consell de l'Escola Nova Unificada

El CENU o Consell de l'Escola Nova Unificada va ser creat el 27 de juliol de 1936 a Barcelona amb la finalitat de crear una escola gratuïta, única, laica, coeducacional i en llengua catalana.

El decret llei aprovat amb aquesta mateixa data pel Consell de l'Escola Nova Unificada i la Generalitat de Catalunya (en guerra) suprimia l'escola de tendència confessional i marcava les directrius d'una escola inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat humana, per crear una vida escolar inspirada en el sentiment de solidaritat universal i suprimint tota mena de privilegis.

La institució havia de coordinar els serveis d'ensenyament de l'Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona. Estava dirigida per quatre representants de la UGT (Federació de Treballadors de l'Ensenyament), quatre de la CNT (Sindicat de Professions Liberals), un de l'Escola Normal de la Generalitat, un de la Universitat Autònoma, un de la Universitat Industrial i un de Belles Arts.

Portada de la primera publicació del CENU

El comitè executiu era format per Francesc Albert, Joan Hervàs, Miquel Escorihuela i Joan Puig i Elias, deixeble de Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, que va ser el president del CENU (1936), regidor de Barcelona (1936) i sotssecretari del Ministeri d'Instrucció Pública (1937). Entre 1936 i 1937 va elaborar el Pla General d'Ensenyament, basat en l'ensenyament permanent en grups i en una distribució segons les capacitats i els interessos. Preveia, a més, que cada escola fos adscrita a una col·lectivitat de producció. Les reformes en edificis expropiats possibilitaren l'escolarització de 50.000 nens. El 1937 van ser matriculats 111.000 nens i nenes, dels quals 21.000 no van poder ser escolaritzats, per la qual cosa el CENU encarregà al Sindicat d'Arquitectes de Catalunya un projecte de 30 nous grups escolars. Però, la mobilització progressiva dels mestres entre 1937 i 1938, a causa de la Guerra, va representar un obstacle decisiu per a la nova pedagogia, fins que va ser dissolt pel febrer del 1939 després de la victòria de les tropes feixistes de Franco.

Des del moviment reformador de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia (executat el 1909 a Montjuïc pels fets de la Setmana Tràgica) fins la creació de l'Escola Nova, l'educació va fer una salt qualitatiu que convertia segles de repressió i obscurantisme a l'escoles en esperança.

Rosa Sensat fent classe a l'Escola del Bosc, ubicada a l'antiga

torre Laribal, al Parc de Montjuïc (AFB)

Entre l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i l'Escola Nova de la República, es van crear les escoles Montessori, i la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, a través del Patronat Escolar, posaven en marxa els nous conceptes educatius fills del racionalisme impulsat des de l’anarquisme, i endegaven un ambiciós pla de construccions escolars: el 8 de maig de 1914 s’inaugurava l’Escola del Bosc, dirigida per Rosa Sensat (1873-1961); el 1921 l’Escola del Mar, dirigida per Pere Vergés (1896-1970), destinada a l’educació de nens amb problemes de salut.

Aquarel·la de l'Escola del Mar, a la Barceloneta, destruïda el 1938

Des de 1948 ocupa l'antiga masia de Can Sors del Guinardó

I entre el període de la Mancomunitat i la República una llarga nòmina d'escoles públiques municipals posaven l'educació a l'abast de tota la poblaciö: Àngel Baixeras, Pere Vila, Milà i Fontanals, Collaso i Gil, Mont Tàber, Canigó, Mossèn Jacint Verdaguer, Ausiàs March, Duran i Bas, Dolors Monserdà-Santapau, La Farigola de Vallcarca, Parc del Guinardó, Mas Casanovas (Pau Vila), Escola Casas, Institut Juan Manuel Zafra.

Però com que en aquest país les alegries duren poc, el "muera la inteligencia" de Millán-Astray pronunciat a la Universitat de Salamanca el mateix any 1936 ja presagiava que la victòria franquista suposaria un pas endavant cap a l'abisme.

Quan va ser executat Ferrer i Guàrdia The Times va dir: "Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal". I Anatole France, en una carta oberta, escrivia: "El seu crim és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles".

Avui corren aires enrarits. Un cop més, a l'educació li toca el rebre. Ja fa temps que en la lluita per la transmissió de coneixements l'escola i els professors han de lluitar contra l'allau d'informació que arriba a través de la televisió i, sobretot, de les xarxes socials, on es dona per bo tot sense cap esperit crític i sense valorar l'autoritat de les fonts. Cada cop és més fàcil l'accés a la informació, però disminueixen els coneixements, sobretot aquells coneixements que provenen de la cadena de transmissió de la memòria i ens permeten saber quin lloc ocupem en la història, què i qui som i cap a on anem; desapareix l'esperit crític en benefici de l'opinió sense fonament. La societat, el món, s'està convertint en una tertúlia mediàtica perquè ens hem carregat l'autoritat moral i intel·lectual. Si, a més, ens carreguem l'educació pública (i el català com a llengua vehicular), l'accés universal a la Cultura (i a la sanitat, al treball digne, a l'habitatge...), ens haurem venut l'ànima. I sense ànima s'imposarà la cultura del més fort, del més ric, i baixarem el graó que ens posarà a l'alçada dels esclaus.

En Jaume Almirall amb els companys del CENU de l'any 1937

Un exercici de recuperació de la memòria que neix de la col·laboració

El dia 10 de juliol de 2015, amb el bon amic Jaume Almirall i l'amic i arxiver del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Andreu Carrascal, vam anar plegats a escola. El Jaume va ser alumne l'any 1937, en plena Guerra Civil, a l'escola del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada) situada al passeig de la Bonanova. L'edifici ja no existeix i el Jaume no en tenia cap foto. Gràcies a un estudi sobre refugis d'una altra amiga, la Carme Miró, cap del Pla Barcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, vaig saber de l'existència d'un dossier de les obres fetes a l'escola de la Bonanova i que l'Andreu ens va localitzar a l'arxiu. El Jaume va poder tornar a l'escola 78 anys després gràcies a la feina de col·laboració i dels arxius al servei dels ciutadans.

De dreta a esquerra, Andreu, Jaume i Enric