Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 30 de setembre de 2012

La finestra indiscreta



La finestra indiscreta (Rear Window, 1954) va ser dirigida per Alfred Hitchcock (Londres, 13 d'agost del 1899 - Los Angeles, 29 d'abril del 1980) i va ser interpretada per James Stewart i Grace Kelly. La trama argumental està protagonitzada per un fotògraf, encarnat per Stewart, que té la cama enguixada a causa d'un accident i es passa les estones mortes mirant amb uns binoculars per la finestra de casa seva, que dóna al pati interior d'una illa de cases. Mentre tafaneja, comença a sospitar del comportament del veí de davant i acaba espiant i fotografiant els veïns de tots els habitatges. En la pel·lícula de Hitchcock només veiem escenes parcials del que s'esdevé a les finestres o en el patí, però en cap moment veiem l'escenari complet.

El fotògraf, productor i director de cinema Jaff Desom va desconstruir i disseccionar les imatges de la pel·lícula i les va tornat a muntar, utilitzant after effects, per reconstruir l'escenari en un vídeo time-lapse. Desom ens mostra la pel·lícula com si Hitchcock l'hagués rodat exclusivament amb aquest plano. Aquesta reconstrucció ha estat possible perquè la pel·lícula original va ser rodada gairebé sempre des del mateix angle.

Muntada mantenint-se fidel a la trama i a la cronologia de l'original, el resultat tenia una durada de 20', però Desom, a qui sembla interessar més l'arquitectura de l'escenari que no pas l'argument, va preferir deixar només en gairebé 3' el vídeo, amb el qual ha obtingut el premi Vimeo 2012. Deixeu els binocles i gaudiu de l'espectacle!



Rear Window Timelapse from Jeff Desom on Vimeo

divendres, 28 de setembre de 2012

Exposicions de tardor i nostàlgia


Auca de la gran Barcelona (1940, fragment)

Amb totes les excepcions que calgui, segurament la generació que va néixer entre les dècades de 1950 i 1960 i que va viure la infantesa i la joventut fins que la Transició va fer tabula rasa és la darrera que ha carregat sobre les seves espatlles el pes de la memòria pròpia i aliena. La darrera que a l’experiència personal hi va afegir l’experiència col·lectiva, la dels pares, la dels avis i la que cada família i cada col·lectiu va preservar en el relat oral.

La tardor, ni que sigui de forma ideal, aporta el llanguiment del canvi estacional que ens hauria de dur cap el recolliment que antigament demanava l’hivern. Potser és aquest moment d’introspecció –inconscient– que fa que Barcelona s’hagi omplert de memòria recuperada.

L’altre dia comentava a El Desván del Abuelito –un dels blocs de referència del món dels tebeos, dels cromos, dels monstres de barraca, dels folletins i de les pel·lícules de terror i d’aventures que van alimentar la nostra infantesa i la dels nostres pares fins que la cultura popular va entrar dins la Cultura amb majúscules–, comentava, deia, que Antoni Batllori i Jofré (1915-1999) era el dibuixant de la meva infantesa i que, més que amb qualsevol altre, les primeres passes de la meva imaginació i de la lectura van lligades a ell. L’Abuelito publicava un apunt en què rescatava les aventures d’El Capitán sin Nombre, que havia editat la revista Pocholo durant els anys de la República.

Portada d'Els infants, núm. 3, 1957 (Batllori i Jofré)

Abans que El Capitán Trueno, El Jabato o El Hombre Enmascarado, o que els personatges i els dibuixants de Bruguera passessin a formar part del nostre aliment habitual, ja havíem gaudit de dibuixants com Junceda, Opisso o Batllori en revistes com el TBO, En Patufet o Els infants. Abans a les cases no es tirava res i les lectures se succeïen d’una generació a una altra sense solució de continuïtat.

Primer, o potser alhora que descobríem el món de les historietes il·lustrades, descobríem la il·lustració. I si Opisso era el gaudi de la il·lustració pura, en aquelles escenes ciutadanes populoses sense text, Batllori il·lustrava narracions d’aventures i amb els seus dibuixos ens empenyia a la lectura d'unes pàgines atapeïdes text: si no hagués estat pels seus dibuixos no ens hauríem fixat en la lletra.

Doncs bé, ara tenim l’oportunitat de veure una exposició sobre Antoni Batllori i Jofré a la Biblioteca Can Peixauet, de Santa Coloma de Gramenet (fins el 8 d'octubre), amb originals del fons documental que es conserva a Tiana.


Sense deixar el món de la il·lustració, a Can Fabra, a Sant Andreu (fins el 5 d'octubre), en el marc del CaricArt 2012, hi ha l’exposició La família Ulises. Les seves aventures, publicades durant 40 anys en el TBO, van representar, juntament amb personatges com Carpanta de Josep Escobar, un irònic retrat costumista de la postguerra i el mirall on es reflectien les aspiracions durant el desenvolupament econòmic que va seguir a l’autarquia. Un humor que aleshores semblava blanc però que tenia un alt grau de crítica social que es percep amb més claredat avui. A la mostra s’exposen originals de l'etapa que va des del seu naixement l’any 1944 fins al 1969, període en què Joaquim Buigas i Carles Bech feien els guions i Benejam els dibuixos.

Soldats llegint la premsa a Alcanyís (Agustí Centelles, s/d)

Tots aquests dibuixants van viure l’esclat i l’eufòria de la República, van patir la guerra i es van haver d’adaptar i sobreviure durant la postguerra esmentada. Dels anys de la República i de la Guerra Civil són les fotografies de l’exposició de Can Framis Fundació Vila Casas (fins el 10 de febrer): Agustí Centelles, una crònica fotogràfica. Anys 30. Una mostra de 110 imatges que tenen un caràcter diferent de les altres tres exposicions que s’han fet sobre Centelles (1909-1985) després de la seva mort. El Palau de la Virreina (Centelles, les vides d’un fotògraf: 1909-1985; 2006), al Palau Robert (Centelles, l'atzar i la memòria; 2008) i al Centre d'Arts Santa Mònica (El camp de concentració de Bram, 1939; 2009) van acollir material positivat expressament per a aquestes exposicions, mentre que a Can Framis se’ns mostren còpies d’autor extretes de la maleta amb 4.000 negatius que el fotògraf es va endur a l'exili i va deixar a Caracassona fugint de la Gestapo. Quan va tornar al país, amb els negatius a les seves mans, va positivar les imatges que va triar i sobre elles hi va treballar i va donar el seu punt de vista, i en algunes hi va fer anotacions manuscrites.


Són fotografies de tota mena, una crònica fotogràfica d’aquells anys 30; imatges de caràcter cívic o esportives, polítiques, de la guerra, del camp de concentració de Bram, on va estar presoner, i imatges de personatges protagonistes dels esdeveniments, com Orwell, Caritat Mercader, Manuel Azaña, Francesc Macià o Lluís Companys, i un reportatge de la massacre de Lleida després del bombardeig de l’aviació italiana, el novembre de 1937.


De la postguerra que se’n derivà l’antiga Casa del Porró reconvertida en la Casa de la Barceloneta 1761, seu que ha de ser del centre d’interpretació d’aquest barri barroc del segle XVII, acull l’exposició de fotografies La Barceloneta de la postguerra 1939-1959 (fins el 17 d'octubre), dues dècades marcades per les dures condicions de després de la guerra. Dotze col·leccions fotogràfiques de Joan Quincoces, Pere Rodríguez, Lluís Armengol, Esperança Solà, Miquel Hernández, Quima Lorca, Ramona Iborra, Marcel·la Abril, Jaume Tomillero, Alfons Cánovas, la família Parer-Farell i l’Arxiu Popular de la Barceloneta, dipositat a l’Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella. Una exposició que retrata les característiques de la vida i els fets més remarcables del barri mariner de Barcelona, avui gairebé irreconeixible sense els antics xiringuitos de la platja, els banys de Sant Sebastià, els Astilleros, Sant Miquel, els Orientals; sense les parades de peix dels matins de diumenge; sense els tinglados que feien de magatzems; el tren travessant el passeig Nacional; l’antic aquari del CSIC a la zona de la Muntanyeta, on ara hi ha la plaça de Mar; el gasòmetre; l’hospital d’infecciosos; i, sobretot, el Somorrostro, al final del passeig Marítim, que abans acabava després de l’hospital del Mar.

[+] Catàleg de l'exposició (PDF)

Barcelona 1957, de Leopoldo Pomés

I per acabar aquest recorregut per la memòria ens aturarem a l’any 1957, al final de l’anomenada segona postguerra, en què el Pla d’Estabilització Econòmica de 1959 donava pas a la creença que el consumisme era llibertat, i ens vam començar a endeutar al volant d’un 600. L’objectiu de la càmera fotogràfica de Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) recorria Barcelona, del Raval a l’Eixample, del centre a les fronteres on la ciutat perdia el nom, a la recerca de l’essència urbana i ciutadana de la Barcelona dels 50. Es tractava d’un projecte editorial que sorgia de l’editor Carlos Barral però que no va arribar a veure la llum mai perquè es va pensar que no funcionaria per lúgubre i gris. El 2003 el Palau Robert ja va oferir una exposició sobre tota la trajectòria professional de Pomés, com a fotògraf i com a publicista, però aquelles fotografies de 1957 no han estat exposades mai fins ara que la Fundació Foto Colectania (fins el 26 de gener) presenta l'exposició Barcelona 1957. Leopoldo Pomés, una mostra que recupera aquell projecte, complementat amb un documental sobre la trajectòria de Pomés i amb un llibre que Colectania ha editat amb La Fábrica, amb textos de Juan Manuel Bonet, i una conversa entre el fotògraf i l'escriptor Eduardo Mendoza: Leopoldo Pomés (Madrid: La Fábrica, 2012).

Segurament, la tardor portarà més records. I si algú es pregunta com es pot sentir nostàlgia d’un passat no viscut o d’un paisatge que no és més que un rerefons d’una ment infantil no reflexiva que es pregunti per què els contes ens marquen per sempre, per què les veus del passat no han deixat de parlar mai en els nostres records. El relat de la nostra existència va començar molt abans d’haver estat concebuts.

dimarts, 25 de setembre de 2012

Biblioteques per dins [22]


Ja em perdonareu que encapçali aquesta nova entrega de "Biblioteques per dins" amb una imatge tan políticament incorrecte. No és una parafília (que jo sàpiga) i ignoro si forma part de cap fantasia sexual dels usuaris de biblioteques, dels lectors en general o dels llibreters. La fotografia, però, em recorda la polèmica que va saltar durant el mes de gener, quan el regidor de Las Artes de l’Ajuntament de Madrid proposava cobrir algunes places (de bibliotecari i de tècnic de biblioteca) de dues noves biblioteques madrilenyes amb veïns voluntaris, com si estiguéssim immersos en una economia de guerra. O el cas, també del mes de gener, en què Norbert Bilbeny, catedràtic del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica de la Universitat de Barcelona, en una entrevista que recollia la pàgina web de la mateixa Universitat donava com a sortida professional a la carrera de Filosofia la gestió d’arxius i biblioteques, com si el coneixement filosòfic, la història del pensament i de les idees, aportés les eines que permeten el tractament documental, tècnic i pràctic de la informació.

Ja sabem que en èpoques de crisi la gent intenta espavilar-se com pot i busca sortides professionals a la desesperada, però l'intrusisme laboral o les males pràctiques de l'Administració no són la imatge que cal donar. Si els estudis i la titulació serveixen menys que altres aptituds tots podríem engreixar els nostres currículums amb "habilitats" poc acadèmiques per molt "didàctiques" que resultin. I paro de posar cometes o tornaré a ser políticament incorrecte.

L'intrusisme va contra la llei. No és que ara em vulgui posar legalista, però som en un país on surten "professionals" (ai, que havia dit que faria servir més cometes!) de sota les pedres: lampistes, electricistes, traductors, economistes, entrenadors de futbol... I on crida l’atenció la visió que tradicionalment s’ha tingut (i es té) de determinades professions. Encara que la situació ha canviat en els darrers anys, algunes feines habitualment assignades a les dones, per exemple, han patit un cert menyspreu professional: tothom pot cuinar, fer de mestre o "endreçar" llibres en una prestatgeria. El passat 7 de febrer, per exemple, la sèrie La Riera, de TV3, presentava un dels personatge sorprenent-se que fes falta una titulació per treballar en una biblioteca. En aquest cas, tant és si la ignorància és dels guionistes o serveix per subratllar la ignorància del personatge: serveix tant un exemple com l'altre.

Les senyoretes de la foto (amb aquest aire encantador de ballet de Gisa Geert i estil Lazarov) són professionals (sense cometes) que obeeixen ordres, no sé amb quina fi perquè tampoc sé en quin mitjà va ser publicada: l'he robat de la xarxa i no tenia context. Si la veu algun responsable polític no professional (sense cometes) de les biblioteques potser veurà la possibilitat d'estalviar-se el mobiliari i d'animar els ciutadans a visitar les biblioteques.


[+]

En parlàvem a l'Editorial de Document, el butlletí del COBDC, del mes de febrer. Podeu llegir l'article sencer aquí.

dijous, 20 de setembre de 2012

Alex Steinweiss, l'inventor de les portades de disc

Alex Steinweiss en el seu estudi
William P. Gottlieb (1947)


Com el nom d'aquest bloc que teniu davant dels ulls (Bereshit, primera paraula de la Bíblia, en hebreu vol dir "en el principi"), tot en aquesta vida comença d'alguna manera. Aquest cop (empès per un apunt de Calamares en su tinta), malauradament, començarem pel final perquè hi ha noms que no arriben al públic fins que el personatge mor (i Bereshit té més tendència al mort que al viu). El 2011 moria Alex Steinweiss (24 de març de 1917 - 17 de juliol de 2011), l'inventor de les cobertes de discos il·lustrades. Aquest novaiorquès, fill d'emigrants jueus de l'Europa de l'Est (el pare era sabater a Varsòvia i la mare, cosidora a Riga, Letònia) estava cridat a revolucionar el disseny gràfic de les companyies discogràfiques.

Ara ens sembla la cosa més normal del món que un disc tingui una portada o una caràtula amb una imatge o un disseny que l'identifiqui amb el seu contingut, però això no va ser així fins que a Steinweiss se li acudí la idea: fins aleshores els discos duien una funda, normalment de color marró, feta amb paper d'estrassa amb una obertura rodona que deixava veure la part central del disc amb la inscripció de la companyia, l'autor i el nom de la peça musical. Corria l'any 1939 quan Steinweiss va entrar a treballar com a publicista a la companyia Columbia, després d'haver-se format com a grafista amb un dels grans dissenyador de l'època: Joseph Binder, el mestre austríac del disseny gràfic aplicat a la publicitat, un artista que, el que són les coses, acabaria sent conegut pels anuncis de sabó Persil.

L'any següent se li acudí una idea per promocionar el disc que tenia entre mans, Smash Song Hits, de Richard Rodgers y Lorenz Hart: es va presentar amb un fotògraf en el Imperial Theatre de Nova York i va demanar que posessin durant una estona els noms dels músics a la marquesina. Després de treballar en el seu estudi el disseny gràfic de la fotografia, naixia la primera coberta il·lustrada de disc.


Primera coberta (1940)


L'èxit va ser absolut, el disc es va vendre com cap altre i totes les companyies discogràfiques van imitar la idea. Durant els 25 anys que Steinweiss va treballar per a Columbia, com a dissenyador gràfic també va fer portades per a moltes altres companyies i es calcula que va dissenyar al voltant de 2.500 cobertes. És un volum ingent de material i, evidentment, no tota la seva obra té la genialitat de les il·lustracions més memorables, que són, sobretot, les dels anys de la dècada de 1940.

Com a responsable del disseny i la publicitat, Steinweiss no es va dedicar només a il·lustrar cobertes de discos, sinó que va estar relacionat amb tot el procés de creació dels nous materials específics (unes noves fundes que no malmetessin els microsurcs) que havien de permetre la conservació dels vinils que ell va veure néixer l'any 1948, i va ser, a més, qui va donar el nom d'LP als nous discos de 33 rpm.




Malgrat tot, Stenweiss ha estat un desconegut excepte per als col·leccionistes de cobertes, i el recull i l'estudi de la seva obra ha tardat anys a arribar a les llibreries; ha calgut esperar que es morís: Steven Heller, Alex Steinweiss. The inventor of the modern album cover, Taschen Benedikt, 2011, en edició multilingüe alemany, anglès i francès.

I mentre penseu si aneu o no a la llibreria a comprar aquesta meravella, aquí teniu alguns exemples de la seva obra.  






[+]

Pàgina web oficial d'Alex Steinweiss

Alex Steinweiss, album cover art pioneer, dead at 94, Jazz Times

Música para los ojos: cómo nació la cubierta de disco ilustrada, Crean