Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 30 de setembre del 2012

La finestra indiscreta



La finestra indiscreta (Rear Window, 1954) va ser dirigida per Alfred Hitchcock (Londres, 13 d'agost del 1899 - Los Angeles, 29 d'abril del 1980) i va ser interpretada per James Stewart i Grace Kelly. La trama argumental està protagonitzada per un fotògraf, encarnat per Stewart, que té la cama enguixada a causa d'un accident i es passa les estones mortes mirant amb uns binoculars per la finestra de casa seva, que dóna al pati interior d'una illa de cases. Mentre tafaneja, comença a sospitar del comportament del veí de davant i acaba espiant i fotografiant els veïns de tots els habitatges. En la pel·lícula de Hitchcock només veiem escenes parcials del que s'esdevé a les finestres o en el patí, però en cap moment veiem l'escenari complet.

El fotògraf, productor i director de cinema Jaff Desom va desconstruir i disseccionar les imatges de la pel·lícula i les va tornat a muntar, utilitzant after effects, per reconstruir l'escenari en un vídeo time-lapse. Desom ens mostra la pel·lícula com si Hitchcock l'hagués rodat exclusivament amb aquest plano. Aquesta reconstrucció ha estat possible perquè la pel·lícula original va ser rodada gairebé sempre des del mateix angle.

Muntada mantenint-se fidel a la trama i a la cronologia de l'original, el resultat tenia una durada de 20', però Desom, a qui sembla interessar més l'arquitectura de l'escenari que no pas l'argument, va preferir deixar només en gairebé 3' el vídeo, amb el qual ha obtingut el premi Vimeo 2012. Deixeu els binocles i gaudiu de l'espectacle!



Rear Window Timelapse from Jeff Desom on Vimeo

dimarts, 25 de setembre del 2012

Biblioteques per dins [22]


Ja em perdonareu que encapçali aquesta nova entrega de "Biblioteques per dins" amb una imatge tan políticament incorrecte. No és una parafília (que jo sàpiga) i ignoro si forma part de cap fantasia sexual dels usuaris de biblioteques, dels lectors en general o dels llibreters. La fotografia, però, em recorda la polèmica que va saltar durant el mes de gener, quan el regidor de Las Artes de l’Ajuntament de Madrid proposava cobrir algunes places (de bibliotecari i de tècnic de biblioteca) de dues noves biblioteques madrilenyes amb veïns voluntaris, com si estiguéssim immersos en una economia de guerra. O el cas, també del mes de gener, en què Norbert Bilbeny, catedràtic del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica de la Universitat de Barcelona, en una entrevista que recollia la pàgina web de la mateixa Universitat donava com a sortida professional a la carrera de Filosofia la gestió d’arxius i biblioteques, com si el coneixement filosòfic, la història del pensament i de les idees, aportés les eines que permeten el tractament documental, tècnic i pràctic de la informació.

Ja sabem que en èpoques de crisi la gent intenta espavilar-se com pot i busca sortides professionals a la desesperada, però l'intrusisme laboral o les males pràctiques de l'Administració no són la imatge que cal donar. Si els estudis i la titulació serveixen menys que altres aptituds tots podríem engreixar els nostres currículums amb "habilitats" poc acadèmiques per molt "didàctiques" que resultin. I paro de posar cometes o tornaré a ser políticament incorrecte.

L'intrusisme va contra la llei. No és que ara em vulgui posar legalista, però som en un país on surten "professionals" (ai, que havia dit que faria servir més cometes!) de sota les pedres: lampistes, electricistes, traductors, economistes, entrenadors de futbol... I on crida l’atenció la visió que tradicionalment s’ha tingut (i es té) de determinades professions. Encara que la situació ha canviat en els darrers anys, algunes feines habitualment assignades a les dones, per exemple, han patit un cert menyspreu professional: tothom pot cuinar, fer de mestre o "endreçar" llibres en una prestatgeria. El passat 7 de febrer, per exemple, la sèrie La Riera, de TV3, presentava un dels personatge sorprenent-se que fes falta una titulació per treballar en una biblioteca. En aquest cas, tant és si la ignorància és dels guionistes o serveix per subratllar la ignorància del personatge: serveix tant un exemple com l'altre.

Les senyoretes de la foto (amb aquest aire encantador de ballet de Gisa Geert i estil Lazarov) són professionals (sense cometes) que obeeixen ordres, no sé amb quina fi perquè tampoc sé en quin mitjà va ser publicada: l'he robat de la xarxa i no tenia context. Si la veu algun responsable polític no professional (sense cometes) de les biblioteques potser veurà la possibilitat d'estalviar-se el mobiliari i d'animar els ciutadans a visitar les biblioteques.


[+]

En parlàvem a l'Editorial de Document, el butlletí del COBDC, del mes de febrer. Podeu llegir l'article sencer aquí.

dijous, 13 de setembre del 2012

El misteri del cinematògraf que va ser un molí

Cinematógrafo el Recreo Martinense (ca. 1930), conegut com El Molí


La imatge que encapçala aquest apunt és prou coneguda. Ha circulat per la xarxa i ha estat àmpliament comentada sense que s'acabessin de posar d'acord amb el nom perquè en alguns documents al Cinematógrafo Recreo Martinense se l'anomena "el Molí", i en altres documents apareixen els dos noms com a pertanyents a dos cinemes diferents, però situats en el mateix carrer: la Sèquia Comtal del barri del Clot. Anem per parts i desxifrem primer el perquè del "molí"

El Clot tenia fama pels seus molins fariners. A principis del segle XV n’hi havia vint de registrats. A principis de la dècada de 1790, el Baró de Malda feia una descripció d’aquest indret i anomenava els molins de Saporta, el xic de Sabastida i el del Comanador de l’Orde de Sant Joan [42]. En el plànol de l’ager provintialis de Sant Martí de Provençals, de l’any 1897, encara n’hi ha indicats dos, un a tocar del Rec i un altre a tocar del torrent del Bogatell. El darrer va ser enderrocat l’any 1973 al carrer Aragó prop de la Meridiana, després d’haver funcionat clandestinament fins a la Guerra Civil. Aquest molí el recorda Estanislau Torres a les seves memòries, abandonat i amb les moles mig encastades a la vorera, al costat d'un altre pont que passava sobre el Rec [42a]. Un altre molí, que s’anomenava del Bogatell perquè el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) menava cap el Rec, va acabar convertit en cinema: "el Molí".


Ager provintialis, masies i molins de Sant Martí de Provençals, l'any 1897 [42b]


Dèiem que alguns documents esmentaven dos cinemes al carrer de la Sèquia Comtal: el Cinematógrafo el Recreo Martinense (1914-1935), en el número 4,  i El Molí (1923-1936). En aquest aspecte, ni els especialistes ni la memòria popular no s’acaben de posar d’acord. Joan Munsó, autor del llibre Els cinemes de Barcelona [43] referencia les dues sales, amb dates força coincidents i amb una mateixa propietària, Teresa Nolla. Palmira González, a Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923) [44], esmenta El Molí (de l'empresa de Teresa Noia -sic-), però només el sap situar al Clot, sense anomenar el carrer; el Recreo Martinense, en canvi, el situa a la Sèquia Comtal sense indicar-ne el número. Algunes fonts afirmen que el Molí era el nom popular amb què es coneixia el Recreo Martinense perquè en el mateix indret hi havia hagut el molí que abans s'ha esmentat. Vicenç Rovira, director de l’Acadèmia Sant Martí, on vaig passar els meus primers anys d’escolarització, parlava del Molí i de les rates procedents del Rec que habitaven el cinema com si fos casa seva. Antonio Rabinad, veí del Clot, que també havia estat alumne de l’Acadèmia Sant Martí i amb qui vaig compartir professor i amistat, en parla a la novel·la El hombre indigno:

Acequia Condal abajo, en el lugar donde más tarde hubo unos baños, había un cine llamado El Molino. [...] Los niños orinaban directamente en el suelo, sobre un detritus previo de cáscaras de cacahuete y altramuces. [45]

També Sempronio parla del cinema el Molí a Quan Barcelona portava barret, afegint que el local també funcionava com a ball i sala d’espectacles, dada que no he pogut comprovar:

A l’altra banda de la via del tren [...] començava un carrer dit de la Sèquia Comtal menant a l’antic curs del rec, a frec, diríem, del mercat del Clot i dels terrenys que posteriorment foren la perllongació de les Corts Catalanes. Al carrer de la Sèquia Comtal hi hagué un ball o sala d’espectacles batejada El Molí, rememorador probablement dels molins de farina característics del barri. [46]

Sempronio fa servir la paraula “batejada” com si es tractés d’un sobrenom, i ni ell ni el senyor Rovira ni l'Antonio Rabinad parlen del Recreo Martinense, només del Molí. Durant els anys d'amistat i relació professional amb l'Antonio no se'm va acudir parlar dels detalls de la memòria popular del nostre barri, que tan bé reflectia en les seves novel·les, i ara ja és massa tard perquè va morir el 2009.

Sobre el doble nom del cinema en Miquel Pucurull en parla a la Fisonomia de la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda, i, segons ell, "el Molí" era el sobrenom:

A les primeries del segle passat hi havia un cinema (un altre) que s’anomenava Cinematógrafo El Recreo Martinense. Millor dit, la gent li deia “El cine del Molí” perquè en aquell indret n’hi havia existit un mogut per l’aigua del rec. [46a]

El misteri, però, es resol gràcies a una guia de Sant Martí, editada l'any 1928 [46b], on al costat del nom oficial Recreo Martinense s'hi afegeix el nom popular: el Molí; un cinema que mentre existí va ser el degà dels cinemes de Barcelona.

El Rec passava pel costat de l’edifici de l'antic molí, els terrenys del qual van ser comprats per la Societat d’Aigües, que a la dècada de 1940 hi construí habitatges i uns moderns banys públics, els Baños Populares [47] que van estar en servei fins els anys 70. Els banys públics eren utilitzats per la gent que no tenia ni banyera ni dutxa a casa seva (cosa molt habitual en els habitatges antics abans que s'imposessin els hàbits higiènics en el nostre país) o que volia gaudir de banys de vapor i massatges d’aigua. Aquests banys, on la meva mare i jo anàvem sovint, em produïen una especial fascinació perquè era un succedani dels antics balnearis triestins malgrat el seu aspecte de dispensari.


Habitatges amb els Baños Populares ocupant els baixos, en el mateix
indret on va haver el Molí de Baix i el cinema
Foto propietat d'AGBAR


Per salvar el Rec, fins poc després de la Guerra –recordava el meu pare– hi va haver un pont des d’on els nens es llançaven a l’aigua per banyar-s’hi i jugar. En aquesta zona del Clot n’hi havia uns quants de ponts petits per travessar la Sèquia i poder passar d’un costat a l’altre de la Meridiana, que aleshores era un camí de terra amb horts a banda i banda, i les vies del tren. Dels ponts i de l’aspecte que tenia l’indret a cavall de la Guerra ens en parla Estanislau Torres a Entre el Clot i el Guinardó:

Hi havia un seguit de ponts per passar el Rec Comtal. N’hi havia un on actualment hi ha la cruïlla que formen el carrer de les Navas de Tolosa i l’avinguda de la Meridiana; un altre al carrer de la Muntanya, prop de la plaça del doctor Serrat; un tercer al carrer d’Aragó, prop de la plaça del Canonge Rodó, i un altre encara al carrer que du, precisament, el nom de Sèquia Comtal. El del carrer Aragó potser era el més típic i, en certa manera, el més misteriós. Passava arran d’un antic molí en aquest tram, el rec. Un molí deshabitat des de feia molts anys, molt rònec i mig cobert d’heure, amb les parets –clivellades i escrostonades– plenes de molsa. [48]

El Rec Comtal a la Meridiana, a principis del segle XX. On hi ha el pont és
el carrer Joan I. Al fons es veuen les galeries de la part posteriors
dels habitatges del carrer de la Sèquia Comtal


En aquest punt de la Sèquia Comtal, la disposició urbana actual deixa veure per on passava el rec, que seguia transitant entre els carrers de la Sèquia i el de Joan I, i en paral·lel darrere de les edificacions entre la Meridiana i el carrer del Clot, allà on fins l’any 1962 hi va haver la rambleta del Clot. El carrer de Joan I havia dut el nom de passatge Fortuny fins a principis del segle XX, però popularment era conegut com el passatge de l'Ibèric perquè durant la segona meitat del XIX hi va haver un saló de ball anomenat Pabellón Ibérico [48a].

En les seves memòries, Estanislau Torres parla del pas del Rec just per aquesta zona on he posat al descobert un tram de l'antiga llera del Rec:

La Sèquia –o Rec Comtal– en l'actualitat i des de fa molt de temps circula subterràniament, com una vulgar claveguera. L'últim tram que va desaparèixer va ser va ser el que vorejava la part posterior de les cases del carrer del Clot i que, fins a cert punt, convertia aquell sector en una mena de Girona en miniatura [48b].

Aquest tram entre la Sèquia i Joan I també el recorda l’escriptor Antonio Rabinad, que en parla a l'esmentada novel·la El hombre indigno, afegint-hi el misteri que per als nens de l’època representava aquella conducció d’aigua que en alguns racons s’estancava i es podria:

El puentecillo de la acequia, en Juan I, desde donde podía verse el agua negra, estancada y cubierta de grandes superficies de musgo verde. (…) Nadie sabe dónde empieza esa acequia. (…) Algunos han recorrido sus bordes hasta el fondo de San Martín, en la Verneda. Otros hablan de San Andrés del Palomar y aventuran un nombre terminal, mítico: Montcada. [49]

Aspecte actual del lloc on estava el Molí (edifici de l'esquerra)
i espai per on passava el Rec, des de la Sèquia Comtal
Foto: Alexandra H. Lorés

No hi ha més testimonis documentals. O no n'he sabut trobar. Caldrà buscar en la memòria popular; caldrà buscar algú, abans no sigui massa tard, que recordi aquest cinema que va tancar les portes el mateix any, el 1936, en què es començaven a tancar les esperances i les il·lusions que ens va arrabassar la Guerra Civil, la derrota i la dictadura.


Notes:

[42] Arranz, Manuel. “Les transformacions del segle XVIII”. En: Alberch i Fugueras, Ramon (dir.). Els barris de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, 2000, vol. IV, p. 176.
[42a]  Torres, Estanislau. Quasi un dietari (Memòries: 1926-1949). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 20.
[42b] Vega i Gómez, Josep de la . Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Gràfiques Irlanda S.A., 1993.
[43] Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa i Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 188 i 243.
[44] González, Palmira. Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923). Barcelona: Edicions 62, 2003, 552-553.
[45] Rabinad, Antonio. El hombre indigno. Barcelona: Alba Editorial, 2000.
[46] Sempronio. Quan Barcelona portava barret. Barcelona: Selecta, 1983.
[46a] Pucurull, Miquel. Fisonomia de la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda [bloc] <http://clotcamparpaverneda.blogspot.com
[46b] San Martín de Provensals obrador de Barcelona.  [Barcelona?] : Industria y comercio, [post. a novembre 1928]
[47] “Baños populares de Barcelona” Sociedad General de Aguas de Barcelona [full informatiu], maig de 1945: Travesera de Gracia, 218-220; Ronda de San Pablo, 16; Acequia Condal, 4 y 6 (Clot).
[48] Torres, Estanislau. Entre el Clot i el Guinardó. Barcelona: Pagès Editors, 1996.
[48a] Freixa, Josep; et alii. El nom dels carrers del Clot i Camp de l'Arpa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1988, p. 33. 
[48b]  Torres, Estanislau. Quasi un dietari (Memòries: 1926-1949). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 20.
[49] Antonio Rabinad, op. cit.

dimarts, 11 de setembre del 2012

Els segadors, històries d'un himne

Postal amb la partitura
d'Els segadors


En una data tan tardana com el 17 de febrer de 1993, el Parlament de Catalunya proclamava per llei Els segadors com a himne nacional de Catalunya. La versió que coneixem té el seu origen a finals del segle XIX i es basa en una cançó popular del segle XVIII que relata els esdeveniments de la Guerra dels Segadors, la revolta catalana del Corpus de 1640 (Corpus de Sang) contra les tropes castellanes instal·lades a Catalunya durant el conflicte contra França en el context de la Guerra dels Trenta Anys.

Es coneixia l'existència d'un antic enregistrament d'Els segadors, que podia haver-se fet entre finals del segle XIX i principis del XX però del qual no es coneixia l'existència de cap exemplar. Casualment, durant el procés de digitalització dels fons fonogràfics que s'està duent a terme en el Museu de la Música de Barcelona, la documentalista de la fonoteca, Sara Gustaví, va topar amb un exemplar de l'enregistrament perdut, un petit disc de goma laca. Recuperat i restaurat (ha estat necessari netejar minuciosament els microsurcs i construir una agulla apropiada per fer-lo sonar) per l’investigador i professor del departament de sonologia de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), Enric Giné, seguint el número de matriu i de catàleg, ha pogut descobrir l'origen del disc. Explica Giné que havia estat enregistrat a Barcelona per un dels pocs tècnics que aleshores hi havia a Europa, un jove de 22 anys anomenat William Sinkler Barber, de la companyia E. Berliner's Gramophone.

Enregistrat a Barcelona entre el 27 de setembre i el 30 d'octubre de 1900, sobre una matriu de zenc i amb una tècnica antiga per a l'època, se'n van fer 500 còpies i es va posar a la venda l'abril del 1901 a un preu de 4 pessetes per disc.

Aquest vell enregistrament, exposat amb altres materials associats en el Museu de la Música de Barcelona, és una relíquia i sona com a tal: rugosa, esmorteïda, a punt de morir. Més enllà de qüestions polítiques i socials, i a banda del seu valor històric i artístic, la troballa té el valor i l'emoció de les descobertes arqueològiques. Posem-nos a la pell de qui fa el descobriment d'una peça desconeguda o que es creia desapareguda. Hi ha milers d'enregistraments sonors i de pel·lícules dels primers anys que han destruïts, tant per la fragilitat dels materials, per desastres naturals o per la mà destructora de l'home, que no sempre ha sabut valorar el que tenia entre mans. Del cinema mut, per exemple, en uns anys en què el cinema encara no es considerava un art, es calcula, segons la National Film Preservation Foundation d'Scorsese, que el 80% de les pel·lícules han desaparegut. En el cas del cinema mut espanyol, es calcula que el percentatge podria arribar al 90%. Una tragèdia que es veu compensada per troballes com aquesta o les 75 pel·lícules nord-americanes perdudes trobades a l'arxiu cinematogràfic de Nova Zelanda, una d'elles de Hitchcock.

La versió musical d’Els Segadors enregistrada és la que va harmonitzar Enric Morera per a quatre veus i que havia estat estrenada pel cor Catalunya Nova el 18 de juliol de 1897; era, per tant, una versió nova i diferent a la que es cantava habitualment. La lletra, d’Emili Guanyavents i Jané (1899), conté la tornada “Bon cop de falç, defensors de la terra” d’Ernest Moliné, que s'ha convertit en tradicional. La data d'enregistrament del disc que dóna Giné és la del 13 d'octubre de 1900, efectuada per un cor de 70 homes i 30 nois, probablement reduït per fer l'enregistrament, amb un procés, diu Giné, amb què “s'intentava que tot el so passés a través d'una campana de manera que estimulés una membrana, que al seu torn marcava el traç de l'agulla que s'obria camí per una pasta de cera, un solc que el zenc fixava.”




A continuació us deixo la lletra original de l'antiga cançó popular del segle XVIII, que explica els fets produïts en l'esmentada revolta dels segadors, i que va ser documentada per Manuel Milà i Fontanals.


Ai ditxosa Catalunya / qui t'ha vista rica i plena!
Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d'Olivar / sempre li burxa l'aurella:
“Ara és hora, nostre rei, / ara és hora que fem guerra”.
Contra de los catalans / ja ho veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
n'han cremada una església / que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.
I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller / a la porta de l'iglésia,
Don Lluís de Furrià / i els àngels li fan gran festa.
El pa que no era blanc / deien que era massa negre,
lo daven an els cavalls / sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo / etgegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers / sols per a regar la terra.
A presència dels seus pares / deshonraven les donzelles.
En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:
“Llicència els he donat io / molta més se'n poden pendre”.
A vista de tot això / s'és esvalotat la terra.
Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com érem a temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha / ja n'han morta la primera.
En mataren el virrei / a l'entrant de la galera.
Mataren els diputats / i els jutges de l'Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.
Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:
“Ont és vostre capità, / a ont és la vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
“Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.
A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.


Amb tot, la història de l'himne i el seu origen no acaba aquí. Jaume Ayats, músic i professor d'etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, defensa en el llibre Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (l'Avenç, 2011) que l'himne té com a base la melodia d'Els tres garberets, una cançó popular de sega carregada de metàfores sexuals i una lletra anònima que narra els fets de 1640. I per acabar de complicar-ho, l'any 2013 el diari El Singular Digital.cat explicava que la melodia de l'himne podia venir d'un himne religiós jueu del segle XV anomenat Ein K'Eloheinu ("No hi ha ningú com el nostre Déu"). Si no us ho creieu escolteu el següent enregistrament.


dijous, 6 de setembre del 2012

El corrido antimonàrquic de Guty Cárdenas




La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 va traspassar les fronteres espanyoles. En un món políticament dividit, en què es consolidaven dictadures com les de Hitler, Mussolini, Portugal o la de l’Imperi japonès, la victòria de les esquerres i la caiguda de la monarquia espanyola van ser celebrades popularment en molts indrets del planeta. Aquest entusiasme va ser una de les raons que va motivar que quan es va produir l’alçament de Franco l’exèrcit republicà es nodrís dels voluntaris estrangers que van lluitar amb les Brigades Internacional contra el feixisme.

A Mèxic, que havia viscut la derrota de la revolució d’Emiliano Zapata i de Pancho Villa, encara faltaven tres anys perquè Lázaro Cárdenas, el propulsor de la reforma agrària i el president que va acollir els exiliats catalans i espanyols, arribés al poder, però l’entusiasme va ser recollit sobretot per artistes mexicans, com Diego Rivera, que més tard aclamaria l’arribada de Trotski a Mèxic gràcies a la intercisió d’Andreu Nin.

Però més enllà de grans noms com Diego Rivera, Frida Kahlo, José Clemente Orozco o David Alfaro Siqueiros, un jove i popular cantant i compositor, Guty Cárdenas (Augusto Alejandro Cárdenas Pinelo; Mérida, Mèxic, 1905 - Ciutat de Mèxic, 1932) va posar lletra i música a la caiguda de la monarquia i a l’adveniment de la República.

Guty Cárdenas, que de jove havia estat atleta, es va forma musicalment en l’anomenada trova yucateca entre sons mestissos, aquells ritmes que provinents de l’àrea caribenya van acabar envaint i animant les grans sales de festes nord-americanes. L’any 1928 comença una gira a Nova York que el durà a col·laborar amb grans orquestres de ritmes llatins i, sobretot, de jazz, després de ser contractat per la discogràfica Columbia Records.

La proclamació de la República l’enxampa a Nova York. Pocs dies després, el mateix mes d’abril, amb la col·laboració del músic colombià Jorge Áñez va compondre el corrido “La república en España”, que va ser enregistrat per Columbia. Una cançó, un document que tenen molt de crònica periodística i que val la pena escoltar perquè hi ha fets que no caduquen.

Malgrat que aquí Guty Cárdenas és un perfecte desconegut, a Mèxic conserva la fama que li va proporcionar el seu treball i una mort prematura als (fatídics) 27 anys. Corria el 5 d’abril de 1932; feia poc que havia tornat dels Estats Units després de casar-se amb Ann Patrick, una nord-americana d’origen irlandès. Estava en la cantina Salón Bach quan, enmig d’una baralla espontània, es produeix una balacera i Ángel Peláez Villa, un comerciant espanyol, dispara i mata Guty Cárdenas. L’assassí és detingut i jutjat però va aconseguir ser alliberat quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, moment en què marxa de Mèxic cap a Espanya per lluitar al costat de l’exèrcit feixista de Franco. Com va apuntar l’escriptor, periodista, locutor i publicista socialista mexicà Ricardo López Méndez, el Vate, Cárdenas va ser víctima del seu recolzament a la República espanyola. Però d’això no se’n recorda ningú.




[+]

Podeu llegir alguna cosa més sobre el ressò de Guty Cárdenas a Catalunya i sobre la República a La panxa del bou, de Júlia Costa.