Els segadors, històries d'un himne

Postal amb la partitura

d'Els segadors

En una data tan tardana com el 17 de febrer de 1993, el Parlament de Catalunya proclamava per llei Els segadors com a himne nacional de Catalunya. La versió que coneixem té el seu origen a finals del segle XIX i es basa en una cançó popular del segle XVIII que relata els esdeveniments de la Guerra dels Segadors, la revolta catalana del Corpus de 1640 (Corpus de Sang) contra les tropes castellanes instal·lades a Catalunya durant el conflicte contra França en el context de la Guerra dels Trenta Anys.

Es coneixia l'existència d'un antic enregistrament d'Els segadors, que podia haver-se fet entre finals del segle XIX i principis del XX però del qual no es coneixia l'existència de cap exemplar. Casualment, durant el procés de digitalització dels fons fonogràfics que s'està duent a terme en el Museu de la Música de Barcelona, la documentalista de la fonoteca, Sara Gustaví, va topar amb un exemplar de l'enregistrament perdut, un petit disc de goma laca. Recuperat i restaurat (ha estat necessari netejar minuciosament els microsurcs i construir una agulla apropiada per fer-lo sonar) per l’investigador i professor del departament de sonologia de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), Enric Giné, seguint el número de matriu i de catàleg, ha pogut descobrir l'origen del disc. Explica Giné que havia estat enregistrat a Barcelona per un dels pocs tècnics que aleshores hi havia a Europa, un jove de 22 anys anomenat William Sinkler Barber, de la companyia E. Berliner's Gramophone.

Enregistrat a Barcelona entre el 27 de setembre i el 30 d'octubre de 1900, sobre una matriu de zenc i amb una tècnica antiga per a l'època, se'n van fer 500 còpies i es va posar a la venda l'abril del 1901 a un preu de 4 pessetes per disc.

Aquest vell enregistrament, exposat amb altres materials associats en el Museu de la Música de Barcelona, és una relíquia i sona com a tal: rugosa, esmorteïda, a punt de morir. Més enllà de qüestions polítiques i socials, i a banda del seu valor històric i artístic, la troballa té el valor i l'emoció de les descobertes arqueològiques. Posem-nos a la pell de qui fa el descobriment d'una peça desconeguda o que es creia desapareguda. Hi ha milers d'enregistraments sonors i de pel·lícules dels primers anys que han destruïts, tant per la fragilitat dels materials, per desastres naturals o per la mà destructora de l'home, que no sempre ha sabut valorar el que tenia entre mans. Del cinema mut, per exemple, en uns anys en què el cinema encara no es considerava un art, es calcula, segons la National Film Preservation Foundation d'Scorsese, que el 80% de les pel·lícules han desaparegut. En el cas del cinema mut espanyol, es calcula que el percentatge podria arribar al 90%. Una tragèdia que es veu compensada per troballes com aquesta o les 75 pel·lícules nord-americanes perdudes trobades a l'arxiu cinematogràfic de Nova Zelanda, una d'elles de Hitchcock.

La versió musical d’Els Segadors enregistrada és la que va harmonitzar Enric Morera per a quatre veus i que havia estat estrenada pel cor Catalunya Nova el 18 de juliol de 1897; era, per tant, una versió nova i diferent a la que es cantava habitualment. La lletra, d’Emili Guanyavents i Jané (1899), conté la tornada “Bon cop de falç, defensors de la terra” d’Ernest Moliné, que s'ha convertit en tradicional. La data d'enregistrament del disc que dóna Giné és la del 13 d'octubre de 1900, efectuada per un cor de 70 homes i 30 nois, probablement reduït per fer l'enregistrament, amb un procés, diu Giné, amb què “s'intentava que tot el so passés a través d'una campana de manera que estimulés una membrana, que al seu torn marcava el traç de l'agulla que s'obria camí per una pasta de cera, un solc que el zenc fixava.”

A continuació us deixo la lletra original de l'antiga cançó popular del segle XVIII, que explica els fets produïts en l'esmentada revolta dels segadors, i que va ser documentada per Manuel Milà i Fontanals.

Ai ditxosa Catalunya / qui t'ha vista rica i plena!

Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.

Lo gran comte d'Olivar / sempre li burxa l'aurella:

“Ara és hora, nostre rei, / ara és hora que fem guerra”.

Contra de los catalans / ja ho veieu quina n'han feta:

seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,

n'han cremada una església / que Santa Coloma es deia,

cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.

I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.

Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.

Mataren un cavaller / a la porta de l'iglésia,

Don Lluís de Furrià / i els àngels li fan gran festa.

El pa que no era blanc / deien que era massa negre,

lo daven an els cavalls / sols per assolar la terra.

Lo vi que no era bo / etgegaven les aixetes,

lo tiraven pels carrers / sols per a regar la terra.

A presència dels seus pares / deshonraven les donzelles.

En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:

“Llicència els he donat io / molta més se'n poden pendre”.

A vista de tot això / s'és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,

entren com a segadors / com érem a temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha / ja n'han morta la primera.

En mataren el virrei / a l'entrant de la galera.

Mataren els diputats / i els jutges de l'Audiència.

Anaren a la presó / donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:

“Ont és vostre capità, / a ont és la vostra bandera?”

Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:

“Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.

A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.

Amb tot, la història de l'himne i el seu origen no acaba aquí. Jaume Ayats, músic i professor d'etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, defensa en el llibre Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (l'Avenç, 2011) que l'himne té com a base la melodia d'Els tres garberets, una cançó popular de sega carregada de metàfores sexuals i una lletra anònima que narra els fets de 1640. I per acabar de complicar-ho, l'any 2013 el diari El Singular Digital.cat explicava que la melodia de l'himne podia venir d'un himne religiós jueu del segle XV anomenat Ein K'Eloheinu ("No hi ha ningú com el nostre Déu"). Si no us ho creieu escolteu el següent enregistrament.