Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 30 de desembre del 2013

Ciència + art: exposicions de meravelles a Barcelona 2014

Catàleg de l'exposició Kermis of kennis (2008), 
amb figures del Museu Roca de Barcelona



Meravelles ocultes de Barcelona: exposicions de ciència i art, 
juntes com no les hem vist mai fins ara


Las leyes de la óptica conducen a un conocimiento 
de la estructura microscópica de los tejidos, que se 
mueve en un plano. Sólo un artista manejando con 
soltura el microscopio y el pincel es capaz de suplir 
esta deficiencia, convirtiendo en imagen prácticamente 
tridimensional lo que muchas veces no es más que una 
abstracción en la mente del médico.
Aquí se presentan estas imágenes, en las que gracias 
a la tercera dimensión se llega a la admiración de la 
belleza intrínseca de las formaciones que en su 
conjunto constituyen un todo armónico.


La relació entre ciència i art no és estranya (v. per exemple: "Por una sonrisa, un cielo"), però sí que ho és veure el material mèdic didàctic formant part d’una mostra artística més enllà del valor científic, com Hemogrames (1998), de Joan Foncuberta; o veure com la ciència és absorbida i transformada per la mà de l’artista. En aquest sentit, el 2014 ens porta a Barcelona exposicions amb moltes sorpreses.

Hem vist a través dels diversos apunts publicats a Bereshit com des de mitjans del segle XIX fins acabada la Guerra Civil els museus anatòmics van formar part d’espais que no eren propis de la ciència. Fins aleshores les figures de cera que representaven el cos humà i les seves malalties havien estat ocupant els espais de les facultats de Cirurgia (l’Antic Hospital de la Santa Creu) o de Medicina (el nou Hospital Clínic, inaugurat el 1906), com a material didàctic. Però hem vist com les figures anatòmiques passen a formar part de col·leccions que són presentades al públic burgès i il·lustrat com a mitjà de coneixement del cos, a mida que l’higienisme s’imposa, tant a Europa com a Amèrica, com a mesura per lluitar contra les malalties, sobretot les de transmissió sexual. I ens hem sorprès comprovant que la morbositat que desperta el cos humà, tant pel que fa al descobriment de l’interior com a la nuesa exterior, converteix els museus anatòmics en espectacles que compartiran espai amb les barraques i els fenòmens de fira.

El Museu Anatòmic de Francesc Roca, que va estar actiu a Barcelona durant el primer terç del segle XX, primer al Paral·lel com a tracció i després al carrer Nou de la Rambla, és el cas més vistós i el que ens ha permès descobrir, fins ara, que entre 1849 i 1944 van ser més de vint els museus d’aquestes característiques que van ser presents a la ciutat.

Ara, el Museu Roca és Anvers. Ha acabat a mans d’un col·leccionista belga perquè quan va ser descobert en un magatzem del Paral·lel l’any 1987, després d’estar cinquanta anys ocult, cap institució barcelonina el va voler. Ara és objecte de col·lecció i està complint el seu tercer cicle vital. La col·lecció ha format part de dues exposicions: “Kermis of kennis”, en el Museum Dr. Guislain de Gant (Bèlgica, 2008); i “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009). Actualment, les col·leccions anatòmiques compleixen una doble vessant: ser material de reflexió sobre l’ús que se n’ha fet en el passat, tant acadèmic com popular, i ser material artístic.

Al voltant d'aquesta simbiosi entre ciència, art i, a vegades, espectacle, tres exposicions ompliran aquest any 2014 de la màgia que sorgeix de la mirada que el públic aboca sobre elements que pertanyen a l'àmbit de la ciència i la tècnica però que han estat descontextualitzats. La màgia, el cinema o els autòmats, per exemple, formen part d'aquesta permeabilitat entre l'objecte i la recepció pública, que transforma la nostra percepció.


Metamorfosi

Jan Svankmajer. Fotograma de Algo de Alicia, 1987. 
Cortesia de Athanor Ltd. Film Production Company, per al CCCB


Del 26 de març al 7 de setembre de 2014 el CCCB acollirà l’exposició Metamorfosi. Alícia, Arnold Böcklin, Walerian Borowczyk, Charles Bowers, Buñuel, Émile Cohl, Gustave Courbet, Segundo de Chomón, Dalí, James Ensor, Max Ernst, Goya, Jean Grandville, els germans Grimm, Emma Hauck, Kafka, Max Klinger, Alfred Kubin, Eugenio Lucas, Marey, Josep Masana, Méliès, Joaquim Pla Janini, Lotte Reiniger, Bruno Schulz, Irène Starewitch, Eva Švankmajerová, Robert Walser... Què tenen en comú aquests artistes, personatges, escriptors o directors de cinema, d’orígens i filiacions tan diversos?

Només per la nòmina ja paga la pena anar a veure Metamorfosi, que presenta l’obra de quatre figures essencials del cinema d’animació: el rus establert a París Ladislas Starewitch (1882-1965), pioner de l’animació; el mestre txec Jan Švankmajer (1934), i els inclassificables bessons Quay (1947), que fa ben poc van ser objecte d’una mostra antològica al MoMA de Nova York.

Venus anatòmica del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya

L’exposició transita per l’univers que comparteixen aquests artistes i per les peces que formen part de les realitzacions de les seves pel·lícules: sets, marionetes, dibuixos, objectes; però, sobretot, viatjarem per l’univers dels seus referents literaris, artístics i cinematogràfics: els contes de terror, el món dels somnis, els gabinets de curiositats, la ciència pre il·lustrada, l’alquímia, la màgia, l’il·lusionisme, col·leccions d’insectes, sota la mirada de la Venus anatòmica del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (una de les joies del museu anatòmic del segle XVIII, no obert al públic); un imaginari que des del romanticisme negre, passant pel simbolisme i el surrealisme, arriba fins els nostres dies.

Vegeu més informació a Metamorfosis: al principi va ser el bosc.


Salvadoriana

Alguns dels elements del Gabinet Salvador


De l’15 de maig fins el 31 de desembre de 2014 es podrà veure a l’Institut Botànic de Barcelona (passeig del Migdia 187) l’exposició Salvadoriana: la col·lecció Salvador d'història natural del segle XVIII, comissariada per Pepe Pardo, professor del CSIC, i amb qui també col·labora Bereshit en d'altres aspectes relacionats amb la història de la ciència.

Els Salvador van ser una família d’apotecaris que des del segle XVI van mantenir el Gabinet Salvador d’Història Natural, una col·lecció que guarda moltes similituds amb les cambres de meravelles, però que les supera pel seu alt valor científic, i que els Salvador van instal·lar a la farmàcia que tenien al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui davant de Correus), fins que el 1857 va tancar les portes. De la família va ser, també, el desaparegut Jardí Botànic que estava situat sobre l’antic portal de Sant Antoni, adossat a les muralles.

La primera part de l'exposició serà un viatge en el temps als segles XVII i XVIII, amb la descripció del context històric, social i cultural de l'època i la presentació dels Salvador, per passar després als objectes que componen el gabinet, el més important de l’Estat espanyol i un dels més importants d’Europa; una col·lecció de curiositats naturals (fòssils, mol·luscs, llavors, productes animals i vegetals diversos i un important herbari) i una biblioteca científica, mèdica i farmacèutica dels segles XVI al XVIII que és, en la seva matèria, una de les més importants del món. Desaparegut a mitjan segle XIX, va ser recuperat miraculosament. És una altra de les joies de la ciutat de Barcelona, que mai ha estat mostrat al públic des que la farmàcia va tancar, l’any 1857.


Representacions artístiques anatomopatològiques



El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (passeig de la Bonanova 47) presenta fins a finals de febrer de 2014 Representacions artístiques anatomopatològiques és una exposició que es fonamenta en l’exhibició d’unes 30 aquarel·les dels anys 1920-1930, executades a la càtedra d’anatomia patològica de la Facultat de Medicina de la UB, creada pel doctor Ferrer i Cagigal. Aquest material, procedent del fons del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, dirigit per Alfons Zarzoso (amb qui Bereshit col·labora en la investigació sobre museus anatòmics), ens permet plantejar la qüestió de l’objectivitat en ciència i els problemes derivats del recurs a diferents suports de registre. Els usos d’aquests materials mostren el caràcter museològic en la construcció d’algunes disciplines científiques i també el pes de la materialitat científica com a element d’ordre en la creació i comunicació de coneixement.

Aquarel·les de l'exposició Representacions anatomopatològiques
Més imatges

Les aquarel·les, signades pel doctor Ferrer i els seus col·laboradors a la càtedra, representen processos patològics macroscòpics i microscòpics i van formar part del museu de la càtedra. Més enllà de l’ús museològic d’aquestes representacions pictòriques, les aquarel·les mostren la coexistència de dos tècniques d’enregistrament objectiu de la realitat: el dibuix i la fotografia. Si bé els dibuixos foren criticats des de finals del segle XIX com a instruments que no recollien la veritat de la naturalesa observada, les deficiències tècniques de la fotografia en color –no superades fins la meitat del segle XX– mantingueren la confiança en el dibuix i en el treball cooperatiu entre els metges i els il·lustradors mèdics, tal i com es pot veure a la majoria dels atles mèdics d’imatges microscòpiques publicats aleshores.

El dibuix permet posar èmfasi en allò que es vol mostrar. Però amb els avenços tècnics, avui les aquarel·les ja no tenen l’interès mèdic que tenia aleshores, sinó que han assolit la categoria d’obra d’art, com es pot comprovar visitant l’exposició, que es complementa amb un conjunt d’aquarel·les procedents dels tallers educatius organitzats per La Mandarina de Newton i realitzades per alumnes de 5è i 6è de primària de les escoles Tàber i Costa i Llobera de Barcelona a partir de les seves observacions al microscopi.

divendres, 13 de desembre del 2013

Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904

Foto de Guillem de Plandolit (1904)
(Font: Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella)

Les exposicions universals i internacionals van començar a finals del segle XVIII, però no va ser fins la de Londres de 1851, la Gran Exposició dels Treballs de la Indústria de Totes les Nacions, celebrada en el Crystal Palace, que van agafar una notorietat que es va estendre per tot el segle XIX i va arribar fins l’inici de la Segona Guerra Mundial. El 1948 encara es va celebrar la fira colonial de Brussel·les (Bèlgica), i és cert que es continuen celebrant, però no tenen el regust decimonònic de les anteriors.

Les exposicions universals i internacionals, com les que es van celebrar a Barcelona el 1888 (ara se’n celebra el 150 aniversari) i la de 1929, eren el gran aparador on s’exhibia el potencial industrial, econòmic i cultural dels països occidentals. El XIX era el segle dels prodigis. Però també eren l’aparador de l’exotisme que els països colonials exhibien sense cap mena de pudor. Al costat dels gran avenços tecnològics, basats sobretot en l’electricitat i la seva aplicació, s’exhibien fenòmens i zoos humans, tant en els recintes de les exposicions com a les places i els carrers de les ciutats (1).

Barcelona, molt més reservada en aquests temes, l’any 1888 va celebrar, entre d’altres esdeveniments científics (2), el primer congrés mundial d’espiritisme (PDF). L’italià Juan Succi, que viatjava per tot Europa fent demostracions de dejú gràcies a un beuratge de la seva invenció, va ser instal·lat en el Palau de les Ciències sota supervisió mèdica i científica (3). Es van exhibir col·leccions zoològiques. Com la que l’any 1877 va fer Mr. Bidel, que es va permetre la gosadia de passejar per la Rambla acompanyat d’una lleona, que duia sense lligar i sense morrió. Bidel va arribar fins la plaça de Sant Jaume, provocant un gran enrenou entre els barcelonins. Ja en parlarem un altre dia dels seu espectacle del Prado Catalán (4). Barcelona, però, no va exhibir humans. Haurem d’esperar fins l’any 1897 perquè individus de la tribu ghanesa dels axanti siguin exhibits com a espectacle de fira en un descampat situat entre la Ronda Universitat i la Rambla Catalunya. Després vindrien més villages exòtics al Turó Park i al Tibidabo.

La qüestió és que a l’exposició universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Com ja havia passat durant tot el segle XIX, i abans, la gent que tenia alguna peculiaritat física, nans, gegants, dones barbudes, siamesos, grassos i malalties deformants, van trobar en les fires ambulants una manera de sobreviure al menyspreu general convertits gràcies a la imaginació d’empresaris i a la ignorància popular en esser exòtics sorgits d’una falsa mitologia (veure també Dones barbudes i gegants).

Gerard Vracoman El Gráfico de Madrid
(24 d’agost de 1904)

Vracoman pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres. Nascut a Àustria, era fills d’una dona italiana que va morir quan va parir. Pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.

Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’home museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury (1951) (5). Entre els anys 1903 i 1904 van estar de gira per diverses ciutat de l’estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona. A la plaça de l’Àngel, en l’edifici on els fotògrafs Napoleón hi van obrir una sucursal de l’estudi que tenien a la Rambla 18, on s’oferí una de les primeres projeccions cinematogràfiques de Barcelona. L’edifici va ser enderrocat el 1907, quan es van començar la demolició de part del barri gòtic de Barcelona per construir la Via Laietana.

Plaça de l'Àngel (1900). El cartell estava situat entre els tendals de 
l'esquerra de la imatge i la fila de balcons, on hi havia l'estudi 
Napoleón. L'edifici va ser enderrocat l'any 1907 i la zona és 
travessada actualment per la Via Laietana. 
El carrer del fons és Bòria.

A la foto feta per Guillem de Plandolit l’any 1904 mostra el cartell de l’exhibició de Vracoman, malgrat que hi figura el nom de “Blancoman”, un error comprensible donada la similitud fonètica. S’anuncia com l’home més gran del món i hi consta l’edat de 37 anys, que és la que tenia si fem cas de les notícies que apareixen en el diaris. El desembre de 1903, es va exhibir a la Feria de San Andrés de Segòvia (El Adelantado, desembre de 1903). A El Gráfico de Madrid (24 d’agost de 1904), de la seva estada a la Corunya, diu: “Actualmente cuenta con trenta y siete años y su salud corre pareja con su gordura”. I La Constancia, de Sant Sebastià, es fa ressò del seu pas per la localitat gallega de Ferrol:

“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.” (La Constancia: diario íntegro fuerista, 4 de setembre de 1904.

No hi ha cap constància que Vracoman s’exhibís a la mateixa plaça de l’Àngel ni si existia cap relació amb els fotògrafs Napoleón. Hi ha la possibilitat que el cartell fos només un anunci i que l’exhibició es fes en els llocs habituals del Paral·lel, la plaça Catalunya, el Portal de la Pau, però aleshores estaria indicat. En tot cas, és un dels pocs documents gràfics de fires ambulants amb fenòmens instal·lades a Barcelona.

*

Agraïments:

A Xavier Theros, antropòleg i escriptor, pel seu ajut identificant el Blancoman de la foto amb el Vracoman real.

A Francisco Arauz per l'ajut a localitzar la plaça de l'Àngel com el lloc on va ser presa la foto de Plandolit l'any 1904.

A Roser Messa, del blog Cosas de Absenta, per la seva col·laboració desinteressada en les investigacions d'aquest apunt.

*

Notes:

(1) Per a més informació sobre zoos humans, vegeu Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(2) Més informació a Nieto-Galan, Agustí. Los públicos de la ciencia: Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Editorial Marcial Pons. Ediciones de Historia, 2011.

(3) Sobre els xarlatans i els empírics (paracientífics), vegeu Ungüents, balsams i liniments: xarlatans i ciència popular, Bereshit.

(4) Lluís Permanyer, “Bidel, el domador”, La Vanguardia, Viure, “L’àlbum”, 29 de juny de 2012, p. 10.

(5) Ray Bradbury, El Hombre Ilustrado. Barcelona: Minotauro, 2002. De The Illustrated Man També se’n va fer una pel·lícula dirigida per Jack Smight (1969) i protagonitzada per Rod Steiger.

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.


*

[+] 

Xavier Theros esmenta l'apunt Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904 a l'article "El club de los cien quilos", publicat al diari El País, el dissabte 1 de febrer de 2014

dijous, 5 de desembre del 2013

Catalans universals: Miró

 Huid de los charlatanes (1936-1939), Lluís Bagaria


“Lápices de mil colores que escriben sobre papel, mármol,
 marfil, porcelana y manteca, líquido quitamanchas
 que borra toda clase de manchas, aparatos para
colocar corbatas, plumas de cristal que
 escriben de frente y de perfil.” (1)


1913. Joan Miró està instal·lat a la Plaza de Mayo de Buenos Aires, a la quadra de la Catedral. La gent l’envolta mentre Miró, només amb el poder de la seva oratòria, és capaç d’entabanar qualsevol despistat. És el que se’n diu un empíric: basa tot el seu saber en el coneixement de la psicologia humana. Un xarlatà de fira que ven remeis miraculosos que fan créixer el cabell i ungüents que ho curen tot. Sempre necessitats de la màgia que transformi la realitat, els compradors confonen la novetat amb la modernitat i la suggestió amb la saviesa. Miró fa com els gitanos que arriben a Macondo amb gel, lupes i imants. Vénen de llocs llunyans i coneixen personatges mítics que els transfereixen el coneixement que la plebs, massa entretinguda amb les seves misèries i la seva ignorància, només pot conèixer a través de taumaturgs. En Joan es fa dir John. John Miró. És un savio catalán. Com el de García Márquez a Macondo. Ambdós controlen la realitat i la ficció a la seva manera, però amb mitologies diferents.


La Plaza de Mayo de Buenos Aires, el 1910, il·luminada de nit
per commemorar el 100è. aniversari de la Revolució de Maig
Archivo General de la Nación


Interior del Cercle Artístic de Sant Lluc a la Casa Martí
del carrer Montsió, 3 (Quatre Gats), el 1903
Institut Amatller d'Art Hispànic


1913. Joan Miró s'inscriu al Cercle Artístic de Sant Lluc, aleshores situat a la Casa Martí (Quatre Gats) del número 3 del carrer de Montsió, on assisteix a sessions de model. Fa poc que ha decidit dedicar-se de ple a la pintura. El 1915 pinta Nord-Sud en un taller de Barcelona. A mig camí entre el cubisme i el fauvisme, la pintura també reflecteix les tensions culturals del conflicte francogermànic de la Gran Guerra: París, els colors del Midi, però Goethe malgré tout. Deia Pierre Reverdy, que tant va influir Miró: “Una imatge no és forta perquè sigui brutal o fantàstica, sinó per l'associació d'idees que provoca [...]. No creem les imatges mitjançant la comparació de dues realitats desproporcionades, sinó amb una imatge forta, nova en la ment, que reuneix dues realitats distants” (2).

Doncs heus aquí dues realitats distants que s'esdevenen alhora, l'any 1913, en dues ciutats: Buenos Aires i Barcelona, sota el nom de Joan Miró.


Nord-Sud (1915), Joan Miró



*

Notes:

(1) Paraules de John Miró recollides per Emilio Dupuy de Lôme a Caras y Caretas, Buenos Aires, vol. 16, núm. 773, 26 de juliol de 1913, i reproduïdes per Irina Podgorny a Charlatanes. Crónicas de remedios incurables, Buenos Aires: Eterna Cadencia, 2013.

(2) Pierre Reverdy, Nord-Sud et autres écrits sur l'art, Paris, Flammarion, 1975, p. 74-75.


dimecres, 20 de novembre del 2013

Teatre Romea: una història oblidada

Façana del Teatre Romea l'any 1903,
quan Adrià Gual hi va estrenar El místich


L'any 2013 es van celebrar els 150 anys que el Teatre Romea alçava el teló per primer cop. Els mitjans es van encarregar de fer els honors de l’esdeveniment. El que llegireu ara no és la crònica habitual de la dramatúrgia desplegada en el que va ser Centre Dramàtic de la Generalitat entre 1981 i 1998, sinó que vol treure a la llum alguns detalls oblidats de la seva història.

El 18 de novembre de 1863 s’inaugurava el Teatre Romea. Ho feia a l’edifici del carrer Hospital 45, que ocupava el solar on va haver la biblioteca del convent de Sant Agustí Nou, desamortitzat el 1835. En aquell solar hi van funcionar dos teatres. El de Sant Agustí, de 1850 a 1887, que amb el nom d’Odeon va trencar l’hegemonia del Teatre de la Santa Creu (l'antic Hospital de la Santa Creu en tenia l'exclusiva i el benefici per designació reial). Construït el 1596 a la Rambla (a l'antiga Horta de Trentaclaus), on és des d'aleshores, com a Corral de les Comèdies, durant tres segles va ser l’únic teatre no líric de Barcelona (1), i va prendre el nom de Principal quan el Liceu va ser inaugurat el 1847.

En el mateix edifici d'aquell teatre de Sant Agustí, hi va haver el teatre de l'Hospital, que funcionava a la sala del segon pis i on es feien balls, festes i representacions teatrals. L’any 1863, com dèiem, va passar a dir-se Teatre Romea quan es va traslladar al número 51 del mateix carrer Hospital, on és ara. El nom li va ser posat en homenatge a Julián Romea Yanguas, un popular actor romàntic murcià sense cap relació especial amb Barcelona. Explicava Lluís Permanyer a la xerrada que pel 150 aniversari va oferir el 4 de novembre des de l’escenari del mateix Romea que l’elecció del nom va anar acompanyada de polèmica perquè es postulaven altres noms, entre ells, en castellà, el de Teatro de Don Jaime el Conquistador.


El Teatre Odeon (dibuix d'època)


L’Odeon i el Romea van ser veïns durant uns quant anys, però així com aquest va esdevenir des del primer moment temple del teatre català, l’Odeon era conegut per les seves representacions truculentes, de sang i fetge, com agradaven a l’època, i va ser conegut com l’Escorxador. Una de les obres que hi va tenir gran èxit va ser La monja enterrada en vida, ó lo secret d'aquell convent, de Jaume Piquet, estrenada el 8 de febrer de 1885.

L'argument de l’obra no era purament de ficció, sinó reflex d'alguna cosa que havia passat i que la premsa liberal de Barcelona va comentar extensament durant molts dies. Dels relats publicats es desprenia que una nit un jove va escalar, des del carreró que anava de la plaça del Pedró a la Riera Alta, la paret de l’hort del convent de les Jerònimes, que donava davant de casa seva, per agafar unes taronges per satisfer l’antull de la seva dona embarassada. Quan era pujat al taronger va veure sortir una mena de processó de monges que en duien una a enterrar tot i que encara bellugava. Segons unes versions, el jove va anar a comunicar el fet; segons Amades (2), la va desenterrar, i la monja, jove i molt agraciada, li va explicar que era filla d’una família de diners del carrer de la Princesa i que s’havien desfet d’ella per enveges.

L’obra va ser representada diverses vegades en altres teatres durant molts anys (4); i en el context anticlerical i la crema de convents de la Setmana Tràgica, i de dècades anteriors (3), l'obra va ser recuperada: l'any 1909, tothom tenia en el record el cas del convent de les Jerònimes, que va ser cremat, profanat i les monges –aquelles a les quals Lerroux demanava treure l’hàbit per elevar-les a la categoria de mares– van ser desenterrades.

Tornant al Romea, aquell del qual en Josep Roca deia que “[...] a Romea s’hi reuneix la classe mitja y’l públich sensible y de bona fé que’s commou ab las emocións dramáticas y riu de gust ab las patotxadas cómicas” (5), val a dir que no només s’hi va fer teatre –aquesta vessant la deixem per als especialistes–, sinó també balls de màscares i de carnaval, cinema i en dos moments puntuals va participar d’espectacles si no “truculents” com a l’Odeon, sí fora de l’esperit amable de l’escena catalana. Però anem a pams.


Entrades del 1r Ball Particular de Màscares Carnaval
1875 i del 2n Ball de Màscares de 1876
(Propietat de Jesús Hernández Blaya)


En tres ocasions el Romea va oferir cinema. La primera vegada va ser del 21 al 23 de desembre de 1897 (6). Era la dotzena vegada que s’oferia a Barcelona una projecció de fotografies animades després de les experiències del Salón Edison, el Teatre Principal, el Novedades, els fotògrafs Napoleón, el Cafè Colón, el Salón de Ventas, el Salón New London, el Palau de Belles Arts, el Teatre Líric, Eldorado i el Cinematógrafo Lumière del Paral·lel. En aquesta ocasió es va contractar el “famoso invento heliocinógrafo de Baussuet (fotografías animadas), espectáculo de grande éxito en Londres y Nueva York. Además, la pieza L’apotecari de Malgrat y tres actos de Don Juan Tenorio.” (7)

El 13 de gener de 1927, s’hi va estrenar El místich, basada en l’obra de Santiago Rusiñol, i duta al cinema per Joan Andreu i Josep Maria Maristany. Un fracàs absolut, explica Joan Munsó (8), malgrat (o potser per aquesta raó) que la projecció va comptar amb una considerable posada en escena amb Esbart Dansaire i un nombrós cor que va interpretar la Salve a la Mare de Déu de Montserrat, i la pel·lícula va ser acompanya per música regional composta expressament per a El místich. La qüestió, però, és que la següent projecció, el 6 d’abril del mateix any, sí que va ser un èxit. S’estrenava Entre la vida y la muerte. Ara hi tornarem.

Les dues últimes vegades que el Romea va oferir cinema van ser a l’octubre de 1941. La primera, el dia 2, amb “la emocionante película de época” El correo de la emperatriz, acompanyada d’Alto mando i els noticiaris de la Fox i Ufa; la segona, el dia 7, Cancionera, basada en l’obra dels germans Álvarez Quintero, acompanyada de La dama fugitiva, noticiaris i dibuixos.


La Vanguardia, 6 d’abril de 1927


Entre la vida y la muerte, que esmentàvem abans, va ser presentada a la premsa com la “Exhibición completa de la sensacional de partos y operaciones quirúrgicas [...]. Filmación en los hospitales Clínico, y en varias clínicas particulares de Barcelona”. S’anunciava la presència dels doctors Salvador Cardenal, Mateo Bonafonte, José Bassedas, César Torrens i Luis Torrents (La Vanguardia, 6 d’abril de 1927). Va ser projectada durant 17 dies al Romea, omplint el teatre cada dia “de un público ilustradísimo”, com subratllava La Vanguardia del 19 d’abril quan la pel·lícula va ser presentada en el Teatre Bosque. S’esmentava aquest públic il·lustrat perquè durant els anys 20 i 30 del segle passat van ser diverses les projeccions de documentals que giraven al voltant de l’exhibició d’operacions i parts, on la nuesa era present i l'esment al nivell cultural del públic evitava qualsevol inclinació morbosa. En el seu moment ja vam parlar de dues de les pel·lícules que Francesc Roca, el mag i empresari del Paral·lel, va exhibir a Barcelona: Los averiados (1933) Como venimos al mundo (1934).

Malgrat tot, aquestes pel·lícules, sota l’empara de la medicina, la Creu Roja i la lluita contra les malalties venèries, circulaven entre el públic popular amb el mateix esperit morbós que es visitaven el museus anatòmics. El terreny que competia a la ciència es posava a l’abast dels profans de la mà de persones implicades en el món de l’espectacle amb l’afany d’obtenir un benefici econòmic, que en algun cas passava per la venda de productes farmacèutics. Era una sofisticació dels ardits dels xarlatans, però també fomentava l'interès per les malalties i la medicina entre una població que tenia un escàs accés a la sanitat.

Ja hem parlat més d’un cop (vegeu Museu Roca: l’espectacle de la sífilis i el sexe) de com els museus anatòmics i les pel·lícules mèdiques, tot pretesament científic, atreien un públic desitjós de descobrir allò que s’ha de mantenir ocult: l’interior del cos humà però, sobretot, la nuesa. De res servia que es mostressin els efectes de freqüentar la prostitució ni els estralls de la sífilis i d’altres malalties de transmissió sexual, sinó que allò que es reflectia en la ment era el pecat i la transgressió. Subratllar que el públic era il·lustrat i intel·ligent era una forma d’allunyar la possible concupiscència de l’espectador.

I és aquí on entrem en un dels esdeveniments que va acollir el Romea fora del teatre i el cinema: un museu anatòmic. Esdeveniment que ha quedat esborrat de la memòria del teatre amb la mateixa eficàcia que ho ha estat l’existència, pel cap baix, dels més de vint museus anatòmics que han circulat per Barcelona entre 1866 i 1938. El que va començar sent un “entreteniment” burgès, més o menys publicitat en els mitjans escrits de l’època, va acabar convertit en una atracció amb un fort component sexual, que compartia espai amb els llocs de prostitució i les barraques de fira: el Paral·lel i els carrers adjacents. En aquest moment, deixa de parlar-se d’allò que es considera vulgar i queda esborrat de la memòria.

Corrien els mesos de juliol i agost de 1876 quan el Romea va acollir una col·lecció de figures de cera que barrejava les escenes habituals bíbliques i històriques. No oblidem que els museus de cera feien la funció que amb l’arribada del cinema van fer els noticiaris cinematogràfics:

“Gran Museo de Figuras de Cera, presentado por primera vez en esta capital, calle del Hospital. Teatro Romea. Exposición diaria desde el anochecer á las 11. Los días festivos además por la mañana de 10 á 1. Notabilísimos cuadros bíblicos y mitológicos, personajes célebres y grandes hechos históricos nunca vistos. Entrada 2 rs.” (La Imprenta, 16 de juliol de 1876)

Alguns d’aquests quadres històrics, que podien anar canviant segons l’actualitat, eren “Don Amadeo de Saboya visitando el cadàver de don Juan Prim. Enterramiento de la Moncloa. Fraguas de Vulcano. Rapto de Proserpina. Episodio de la guerra”; i tancava la presentació del contingut de la col·lecció amb un “Gabinete reservado, y otras muchas”, que ocultava la presència de figures anatòmiques i instruments de tortura que no podien ser exhibides sense previ avís per no ferir sensibilitats, però que alhora era la manera d’atraure la curiositat i despertar la morbositat del públic.


Al·legoria de les infeccions venèries,
segons un cartell de la pel·lícula
Los averiados, distribuïda
per Francesc Roca


No sabem amb exactitud què ocultava el reservat del museu de cera, però pels catàlegs d’altres museus anatòmics que van ser a la ciutat en aquells anys del segle XIX, ens en podem fer una idea. N’oferim algunes mostres. Posem-nos en situació. Mireu la fotografia que encapçala l’apunt l’aspecte que tenia l’edifici del Romea l’any 1903, quan Adrià Gual hi va programar El místich. Estem en el saló reservat aïllats de la resta del museu. L’estança està il·luminada amb llum de gas i tot l'espai és ple de penombres. Som a l’any 1876.


SALÓN RESERVADO

Un miembro viril, quitado el pellejo, enseña la ramificación de las venículas sanguineas y de los nervios.
Una deformidad. Este hombre no tiene ni uretra ni vejiga; está obligado á llevar siempre una vejiga de tocino, en la cual entra la orina. Todas las cuatro semanas este hombre tiene un derramamineto de esperma que le causa grandes dolores.
Un hermafrodita hembra. Esta mujer se puede casar, pero no tendrá hijos.
Un miembro viril infectado, secado.
Amputación del miembro después de la enfermedad larga y de bubones de los dos lados, enseguida que la parte genital estará atacada de la gangrena.
Exploración con el espejo de la matriz (speculum). Se examina las partes genitales interiores femeninas con el espejo de la matriz, para saber si son atacadas de la sífilis, porque no hay absuluta necesidad que haya síntomas exteriores; así verá V. aquí una llaga al orificio de la matriz.
Procidencia del rectum con una blenorragia á consecuencia de pederastia [vol dir “sodomia”].
Una parte genital hembra al estado de virginidad.
Una parte genital hembra de una virgen de 80 años, sin pelos.
Cintura de castidad. Este aparato, que se puede casi poner en la categoría de los instrumentos de tortura, viene de la época de las cruzadas (fin del siglo undécimo). Los caballeros que se marchaban para Palestina, con inyención de librar [sic] la tumba de Cristo y de audar á los cristianos, ponian á sus esposas la cintura de castidad, y se guardaban la llave; estaban así seguros de encontrarlas puras á la vuelta.

Figures de cera amb la gestació i l'estracció de la placenta,
procedents de la col·lecció Roca (Propietat de Leo Coolen)


Durant més d’un segle els museus de cera, les col·leccions anatòmiques, els aparells de tortura (amb demostracions de decapitacions com les que oferia el Museu Roca al Paral·lel) i les execucions, mentre van ser públiques, eren un èxit de públic. Però va passar l’estiu de 1876 i el Romea va recuperar la normalitat amb les gatades de Serafí Pitarra mentre els melodrames de sang i fetge els programava l’Odeon (encara faltaven uns anys perquè la “vulgaritat” s’instal·lés al Paral·lel) i el pati de Corders de la presó de Reina Amàlia, amb Nicomedes Méndez, el botxí de la ciutat, i “l’estira cordetes”, el seu ajudant, fent de protagonistes.


Caps de l'espectacle d'execució amb guillotina
del Museu Roca (ca. 1900)


Mentrestant, el museu de figures de cera del Romea viatjava cap a la Rambla de Santa Mònica, al costat del Teatre Principal, on s’hi va estar un any sobretot gràcies a la presència de la caserna d’Artilleria del Portal de Santa Madrona. Els soldats eren els grans portadors i transmissors, juntament amb les prostitutes, de la sífilis. El públic ideal.


Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "150 anys del Romea: una història oblidada" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.


*

Notes:

(1) Explica Amades que el primer teatre de Barcelona va ser al corralet de l’Antic Hospital de la Santa Creu. Vegeu l’apunt a Bereshit.

(2) Joan Amades. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol I, p. 368-369.

(3) Vegeu un explicació dels fets a “Nunsploitation y grand guignol en la Ciudad Condal”, El blog ausente, 1 de febrer de 2010. <http://absencito.blogspot.com.es/2010/02/nunsploitation-y-grand-guignol-en-la.html>.

(4) L’últim cop el 2012, a La Seca-Espai Brossa, adaptada i dirigida per Hermann Bonnin.

(5) P. de O. [Josep Roca i Rocas], “Crónica. Barcelona de nit”, L’Esquella de la Torratxa, núm. 1305, 8 de gener de 1904, p. 2-5.

(6) Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 171-172.

(7) El Diluvio, 21 de desembre de 1897 [edició del matí].

(8) Joan Munsó Cabús. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 253.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona

Lola Bonella, la Monyos


Aquest article ha estat actualitzat i publicat de nou amb més dades sobre la vida de la Monyos. Hem conservat l'apunt, però, per respectar els comentaris que podeu llegir a continuació. Al nou article hi podeu accedir clicant el següent enllaç:




dissabte, 9 de novembre del 2013

El Taxidermista: el Museu de les Bèsties

Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, el Taxidermista
© Toni Catany, 1976


L'any 1889, Lluís Soler i Pujol obria el Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, que popularment coneixíem com a Museu de les Bèsties, quan hi anàvem a badar o a comprar minerals o fòssils a la botiga de la plaça Reial. Un establiment i museu dedicat a la dissecació d’animals i al col·leccionisme de peces zoològiques i geològiques, que va ser una de les subministradores d’aquests materials per a col·leccionistes particulars, institucions pedagògiques i museus, fins que va tancar el 1991.


 Gabinet d'Història Natural del Col·legi Jesús i Maria (ca. 1910), 
amb peces de Lluís Soler i Pujol


Va ser juntament amb el Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella i el Museu Darder de Banyoles abans de la reforma i la eliminació del boiximà i les peces anatòmiques humanes, les darreres referències d’un món que pertanyia al segle XIX. També hauríem de recordar el Museu Areny o Casa Ferrer, instal·lat en el número 10 de la mateixa plaça Reial, potser enfosquit per la grandiositat del seu veí. El metge i taxidermista Pau Areny de Plandolit va obrir un comerç semblant durant els anys 10 al carrer Escudillers, 66, i Felip Ferrer i Vert en va obrir un altre el 1928 al carrer Muntaner, 15. El primer es va acabar traslladant a la plaça Reial, i més tard Ferrer es va quedar amb el negoci d’Areny.

Aquests establiments decimonònics tenien sentit quan l’única possibilitat didàctica i de posar la ciència a l’abast acadèmic i de la curiositat del públic burgès passava per les botigues i les col·leccions de ciències naturals i pel museus de cera i anatòmics. El progrés i els avenços científics i tecnològics els van anar relegant com a relíquies del passat fins que la impossibilitat de subsistir com a negoci els ha fet desaparèixer, i els hem acabat enyorant com a paisatge del nostre passat. Potser és una història que no té solució: cal destruir per desitjar el que es tenia.


Lluís Soler Pujol amb una cabra hispànica
dissecada, al Parc de la Ciutadella
Museu de Ciències Naturals


Lluís Soler i Pujol (1871 - 28 de març de 1923) va néixer a Santpedor però es va traslladar a Barcelona per estudiar la carrera de Ciències Naturals. Va ser deixeble de Francesc Darder, veterinari de formació i aficionat a la història natural i a la taxidèrmia, que va arribar a formar una gran col·lecció particular de ciències naturals i d’anatomia comparada i humana. Aquesta col·lecció és la que va conformar el Museu Darder, però abans de portar-la a Banyoles va estar oberta al públic a Barcelona. Primer en el carrer Jaume I 11 (1887), amb el nom de Casa Darder. Més tard, el mateix any 1887, va obrir el Gabinete de Historia Natural en el carrer Mendizábal 19, lloc on va estar fins l’Exposició Universal de 1888, en què es va convertir en una de les atraccions més visitades pels forasters que visitaven Barcelona. Més tard, l’any 1889, es va traslladar com a Museo Darder a la Via Diagonal, 125 (avui avinguda Diagonal), al cap de munt de la rambla Catalunya, aleshores encara Vila de Gràcia.


Casa Luis Soler Pujol, el primer local del Taxidermista,
en el carrer Raurich, 16-18


Soler i Pujol es va establir pel seu compte el 1889. Fins el 1908 l’establiment que aleshores s’anomenava Casa Luis Soler Pujol estava situada a la cantonada dels carrers Raurich, 16-18, i Heures 8-10, i per necessitat d’ampliar el negoci el 1909 s’instal·la al número 9 de Raurich, a tocar del carrer Ferran. La producció de material de ciències naturals de tota mena per abastar els col·legis regentats per religiosos i els instituts de segona ensenyança creats a partir de la Llei Moyano van multiplicar l’èxit del negoci. Originalment, el goril·la portava sota el braç dret un indígena africà, que posteriorment va ser eliminat per considerar-se poc adequat.


Interior de la botiga de Raurich, 16-18.
Luis Soler Pujol. Manual de taxidermia
Barcelona, 1908


Durant la Gran Guerra (1914-1918), Lluís Soler va comprar a un anglès un immens goril·la que va instal·lar dissecat a la botiga, i era tanta la gent que s’acumulava davant dels aparadors, obstaculitzant el trànsit, que l’Ajuntament va haver de cridar l’atenció de Soler i li va prohibir l’exhibició cara al carrer.




L'estiu de 1919 el taxidermista es trasllada al número 10 de la plaça Reial, en el mateix edifici on va néixer Francesc Pujols, i el 1926 ho fa en el número 8, en el local on va haver el Gran Café Español (1859) de les tertúlies d’Àngel Guimerà i on avui, des de 1999, hi ha un restaurant, que del vell museu encara en conserva el rètol de Museo Pedagógico de Ciencias Naturales.

Lluís Soler i Pujol, va morir a Barcelona el 28 de març de 1923. La seva vídua, Maria del Carme Boix va continuar amb el negoci amb el nom comercial de “Vda. de Luis Soler Pujol”, i mantenint el rètol de “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” i la ubicació a la plaça Reial, ara en el número 8.


El goril·la del Museo Pedagógico, amb
l'indígena africà


Quan mor el 1948, ja feia temps que portava el negoci Josep Palaus, marit de la seva filla Anna, i va estar al capdavant de la botiga fins 1979, any de la seva mort. Durant aquells anys el Museu Pedagògic va viure l’etapa més mediàtica de la seva existència, sobretot per l’encàrrec de dues-centes mil formigues que Dalí hi va fer poc després d’acabada la guerra, i que no es va poder servir. O per la perfomance que recull una fotografia que Destino va publicar el maig de 1960: aquest any, el pintor va fer dissecar un tigre, un lleó i un rinoceront que, una vegada acabat, va sortir de la botiga sobre rodes i amb Dalí al damunt. L’animal es pot veure a l’exposició, cedit pel Museo de Ciencias Naturales El Carmen (Onda, Castelló), que el va adquirir a la vídua Soler junt amb un centenar més d’animals. I va ser també aquí on Mario Cabré va fer dissecar una orella (no el cap com s'acostuma a dir) del toro que li va brindar a Ava Gardner en una corrida mentre l’actriu va ser a Catalunya rodant Pandora y el holandés errante.


Dalí sobre el rinoceront dissecat per
Lluís Soler, a la plaça Reial
Postius. Destino, 1960


Mort Josep Palaus, l’Anna Soler, la seva dona, es va encarregar de la botiga fins 1986, any també de la seva mort. El negoci es va anar esllanguint, perquè la taxidèrmia ja no interessava ningú. Els fills, Carme, Frederic i Ignasi, van ser al capdavant fins als últims temps. De res va servir buscar nova clientela obrint sucursals al carrer París –entre Casanova i Villarroel– i al Poble Espanyol de Montjuïc. Quan el local tanca, el 1991, Carme Palaus n’és l’única propietària. En un últim intent de mantenir viu el negoci, ella i el seu marit Ignasi obren una botiga a la plaça de les Palmeres a Sant Andreu de Palomar: Carme Palaus. Ciències Naturals. Una botiga plena de caixes de vidre amb papallones dissecades, escarabats, una taràntula, cargols, estrelles de mar... En un moble centenari, relíquia de la plaça Reial, hi ha un cap de peix espasa, al costat, una guineu dissecada, i a sota, un cadell de gos. És l’any 2005 i ja han decidit abaixar la persiana. La Carme Palaus va morir a finals de 2008 i el seu marit Ignasi el 2010.


Aparador del meseu. Ramón Dima, 1948 (Destino)


L’any que ve es compliran 125 anys que Lluís Soler es va llençar a l’aventura, i dels seus treballs i els dels hereus només se’n pot seguir la pista en el Museu de Geologia i el Museu de Zoologia gràcies a les col·leccions que Soler va nodrir i que van acabar cedides a aquests museus: la Folch i la Cervelló i Bachs, de minerals; la Bot, de malacologia; o la Pons Oliveras i la Lluís Domènech, d'ocells.

Tot un món desaparegut. En el millor dels casos, tancat en vitrines però mig apartat dels circuits museístics habituals, que veuen en aquestes relíquies del passat una manera poc didàctica d’ensenyar ciència. El valor, però, està en la pròpia col·lecció com a testimoni de la història de la ciència, i com a tal s’hauria de preservar.

El Museo Pedagógico de Ciencias Naturales no estava sol en aquella Barcelona del XIX. Ja hem vist que Fransec Darder va tenir en tres locals diferents el Gabinete de Ciencias Naturales, i que el Museu Areny i la Casa Ferrer també es dedicaven a la taxidèrmia i a la venda de material geològic i zoològic. Entre 1626 i 1857 el Gabinet d’Història Natural de la família Salvador, una col·lecció de curiositats naturals que aquesta família d’apotecaris va iniciar al segle XVII i van instal·lar a la farmàcia que tenien al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui davant de Correus). El Gabinet, que tenia el seu origen en les cambres de meravelles, compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, està actualment tancat al públic en el Institut Botànic de Barcelona. Però en el marc dels actes del Tricentenari BCN, l’Institut Botànic organitzarà l’exposició Salvadoriana. La col·lecció Salvador d’història natural del segle XVIII, que es podrà veure d’abril a desembre de 2014.

A pocs metres del primer local de Lluís Soler, al carrer Quintana amb Ferran, des de l’any 1867 hi havia la botiga Historia Natural, que es dedicava a la venda i exposició de material de ciències naturals: flora, fauna, anatomia comparada, esquelets, frenologia i models d'anatomia en cera.

Però el més curiós és que al carrer Raurich, allà on va haver la Casa Luis Soler Pujol, l’any 1866 s’hi va instal·lar un dels primers museus anatòmics de què es té notícia. La premsa ho anunciava així:

“Se ha abierto en la calle Raurich un gabinete anatómico que contiene más de ochocientos ejemplares de diversos fenómenos de los que se realizan en el cuerpo humano, muchas figuras de tamaño natural dispuestas para el estudio de anatomía y cirugía práctica y otras distintas, objetos dignos de ser visitados por los inteligentes.”

[...] Llama la atención un hidrocéfalo, y una rica exposición de fetos desde su estado de embrión hasta su completo desarrollo.”

Era un món estrany. Tant que l’hem esborrat de la memòria perquè, en el fons, ens feia sentir incòmodes. De tant en tant, però, mirem enrere, i recuperant el passat potser entenem millor els nostres actes. En tot cas, El Taxidermista és una exposició amable i imprescindible per a qui vulgui recuperar un passat proper i per a qui l’ignori, lluny de la morbositat que despertava a finals del segle XIX la ciència com a espectacle popular. Només cal escoltar (llegir) les paraules de Núria Viladevall Palaus, besnéta de Lluís Soler, que al costat d’Eduard Palaus, també besnét, ens parlen d’Olors i records:

“Eren els anys 70. Sortíem de l’escola i la mare ja ens esperava darrere els grans aparadors de la botiga. Ella, des de l’interior, amb un somriure complaent, ens indicava que miréssim les peces que anava disposant ordenadament: una geneta que trepa sobre un tronc, una serp que mostra els incisius, un cristall de quars de grans dimensions, una caixa plena de coleòpters accentuant la seva gran diversitat... Es veu bé des del carrer?, ens preguntava en entrar.

Tot seguit anàvem a fer un petó, primer a l’avi, que normalment el trobàvem a l’espai on havia la calaixera dels lepidòpters. Sovint, canviava de lloc les papallones. Nosaltres n’admiràvem la bellesa de formes i colors mentre oloràvem l’essència de mirbana. Ell n’agafava una. Mireu aquesta “blaveta” mascle, quins colors! Tot seguit agafava una “blaveta” femella i ens ensenyava els colors marrons del darrere Veieu? El mascle sempre crida l’atenció!

Després anàvem a fer un petó a l’àvia. Ella sempre estava asseguda al seu escriptori, entre llibres de comptabilitat, tinter, plumilla i paper d’assecar de color rosa. M’agradava molt aquell espai presidit pel quadre del seu pare, sota del qual una placa deia: Lluís Soler Pujol, fundador del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” 1898. Quan podia, l’àvia ens explicava l’admiració que sentia per ell, naturalista, científic, didàctic i divulgador. Gràcies a ell moltes escoles i museus podien conèixer el món animal. Hi ha molts darwins petits a la vida!

A la botiga entrava el públic i preguntava: Podem veure els goril·les? Sempre hi havia gent passejant entre les nombroses vitrines plenes d’esquirols, tórtores, mofetes... i a les parets, caps de cérvol i banyes de tota mena; per sobre les vitrines, pells de guepard, de guineu, de zebra...

L’àvia ens deia que anéssim a buscar algun encàrrec al taller; els treballadors dissecaven a l’entresòl. El Paco, els ocells. L’Eduardo muntava els esquirols sobre troncs amb pinyes; el Luna una guineu o una marta sobre una roca de guix i l’Ernest feia els rèptils; el Miquel adobava les pells que recollia de les tines plenes de formol, impregnant tot l’espai d’aquella forta olor. Ara la pell d’una gasela, ara la d’un porc senglar... Jo acariciava les plomes suaus del gran duc, admirava els colors dels martinets o resseguia la cua d’un toixó.

I quan era l’hora de tancar, algun dels treballadors baixava les cinc persianes de la botiga i totes les olors quedaven empresonades. Molts records també van quedar dins quan es va tancar definitivament. Avui, gràcies a aquesta exposició homenatge a la taxidèrmia dels meus avantpassats, se m’ha despertat la memòria dels records i les olors.

Però sobre tot és un homenatge a les persones que van conduir la botiga: el besavi Lluís Soler, la besàvia Carme Boix, l’àvia Anna Soler, l’avi Josep Palaus, els tiets Ignasi, Frederic, Xavier i Francesca i, sobretot, la mare Carme Palaus que, al costat del meu pare, Ignasi Viladevall, ens varen transmetre amb orgull i sensibilitat, els coneixements i l’amor a la natura.”

Anunci de la contraportada de la revista Iberia (1947),
amb un tzantza o cap reduït de la tribu amazònica dels
shuar, coneguts també com a jíbarosDurant els
anys 40 i 50 va ser un dels productes
més sol·licitats del museu


Dijous 7 de novembre de 2013 es va inaugurar a la Galeria de la Fundació Setba, en el número 10 de la plaça Reial, l’exposició "El Taxidermista", una mostra que s'emmarcava dins del projecte “La memòria de la Plaça”, amb el qual Setba recupera la memòria d’aquest espai urbà a través dels seus habitants i dels establiments que en conformaven el paisatge en el passat i dels que ho fan actualment.

La galeria es va transformar en la botiga de Soler i Pujol amb diorames i peces originals, material de documentació i fotografies de Toni Catany, Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca, Colita i Pepe Encinas, juntament amb obres d’artistes contemporanis que recreen en la seva producció un cert esperit de taxidermista: Nasevo, Miquel Macaya, Carles Piera, Guim Tió i Eduard Palaus.


 Catàleg de l'exposició


*

Bibliografia:

Llopis, Arturo. “Taxidermistas bajo los porches. Un negocio que quita la cabeza”, Destino, núm. 578, setembre de 1948, p. 3-5.

March, Enric H. Arxiu particular.

Pardo Tomás, José. “Escrito en la rebotica. Coleccionismo naturalista y prácticas de escritura en el gabinete de curiosidades de la familia Salvador. Barcelona, 1626-1857”, Cultura Escrita & Sociedad, 10 (2010), p. 17-52.

Pérez Moreno, Salvador. “Soler y Palaus: 111 años de Taxidermia” [blog]. Taxidermidades, 18 de gener de 2013.

Permanyer, Lluís. “Adiós al taxidermista”, La Vanguardia, Revista, 23 d’octubre de 1991, p. 4.

Permanyer, Lluís. “La tienda del taxidermista de la plaza Reial, un espacio mágico y sugestivo, va a cumplir un siglo”, La Vanguardia, 3 de juliol de 1988, p. 37.

Sempronio. “El establecimiento del taxidermista proporciona ideas al calenturiento cerebro daliniano”, Destino, núm. 1188, 14 de maig de 1960.

Setba. El Taxidermista. Barcelona: Fundació Setba, 2013. Catàleg de l’exposició “El Taxidermista”, comissariada per Cristina Sampere.


*



Cinema Malda. 30 de gener de 2014. 18 h
Amb els testimonis, entre d'altres de:

Albert Domènech
Júlia Costa
Enric H. March



*

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "El Taxidermista: el Museu de les Bèsties" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

El cinema Avenida de la Luz
el dia de la inauguració,
l'1 de gener de 1943


El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X. Fins aquest 2013, la sala del cinema a restat tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat. La platea, la pantalla, la cambra del projector (on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys) i d’altres dependències del cinema han guardat silenci, intactes, fins que l’espai va ser reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià.


Joan Kleber amb el projector, l'any 1960


D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.



Mariano Fernández Pellicer (a dalt)
i José Vázquez de Novoa (a baix),
acomodadors del cinema de
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)


Taquillera del cinema


El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor de neules, de bar i del zotal dels lavabos. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors rere la cortina de vellut.


La platea del cinema fins el 2012
Fotomuntatge de © Paula Bruna

Des del 2013, sala d'exposicions


[+]

La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]

[++ En el cinema i la música]

Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula]
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula]
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip]





[+++]

Les ombres de l'Avinguda de la Llum
Roda el món i torna el BON


"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior
.Catálogo 30 ilustradores 1982.
Barcelona: Banco Exterior de España

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Xarlatans i baladrers de Barcelona

Baladrers de Barcelona,
d'Aureli Capmany.
Barcelona, 1946
Amb auques i notació
musical de les veus


Auca dels Baladrers de Barcelona
Barcelona: Antoni Bosch (1865)
Biblioteca-Arxiu Joan Amades


La calle sin sol (1948), de Rafael Gil
 Portal de la Pau-Rambla


La calle sin sol (1948), de Rafael Gil



"Vendedores callejeros. El charlatán, comerciante de menor cuantía"
Félix Centeno. Exposición de Barcelona 1930.
Diario oficial, 50, 15 de febrer de 1930
Localització: Portal de la Pau-Rambla
Gentilesa de Francisco Arauz