Il·lustració de la revista Catalunya social (desembre 1933)
El desembre de 1933 va néixer a Montmeló un vedell amb dos caps que va ser naturalitzat en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, la botiga que regentava la vídua de Lluís Soler Pujol, el taxidermista de la plaça Reial (durant la República va dur el nom de Francesc Macià) del qual en vam explicar la història El museu de les bèsties.
L'article publicitari apareixia a la revista Catalunya Social del mes de desembre del mateix any. A banda del valor documental, és el primer text del Museu Pedagògic que apareix en català.
L'animal presentava una deformació teratològica perfecte, la millor coneguda fins aleshores. El cos i les extremitats presentaven una sola estructura de característiques normals, així com les vísceres. Tenia, igualment, una sola columna rematada en una cua doble de la mateixa longitud, i a partir del coll es bifurcava i sostenia dos caps absolutament iguals i simètrics.
Fotografia del be de dos caps del Museu Roca, quan va
ser recuperat d'un magatzem del Paral·lel, l'any 1987
El Museu Roca de Barcelona, que exhibia una col·lecció de figures anatòmiques, malalties venèries i deformacions humanes de tota mena durant els anys 20 i 30 del segle XX, també mostrava un be de dos caps naturalitzat, que avui es conserva, com la resta de la col·lecció, a la casa museu de Leo Coolen, a Anvers (Bèlgica).
Les col·leccions teratològiques d'animals han estat força habituals per tot el país fins fa relativament poc que han estat apartades de la vista del públic per qüestions estètiques i morals sempre discutibles, com al de Bellver de Cerdanya, que s'exhibia en el local de la societat de caçadors juntament amb fetus amb deformitats i d'altres curiositats naturals.
Un dels pocs lloc on encara en podem veure algun exemplar és al Museu Darder de Banyoles, que abans de viatjar cap a la capital del Pla de l'Estany havia estat a Barcelona, com ho expliquem a El Museu Darder de Barcelona. L'antic Museu Darder d'Història Natural exposava una col·lecció de ciències naturals pròpia de finals del segle XIX, i modificat i modernitzat com a centre d'interpretació de la comarca, ens ha arribat fins avui amb algunes variacions respecte l'original: el "Negre de Banyoles" va ser repatriat al seu lloc d'origen i ja no s'exhibeixen les pells humanes ni els vedells siamesos, tot i que es conserven, però sí que hi ha exposat el xai de dos caps.
Col·lecció de ciències naturals del
Museu Darder de Banyoles
Aquesta transformació de les velles col·leccions de ciències naturals ha afectat, també, el Museu Zoològic del Parc de la Ciutadella, traslladat al Museu Blau del Fòrum i adaptat a un nou context que li pren la possibilitat de sentir-se integrat en el viatge en el temps que permetia l'edifici modernista del Castell del Tres Dragons que l'albergava.
Com a curiositat, a primers de l'any 1981 va néixer un be de dos caps a Sant Quirze del Vallès. En morir, va ser dut a Sabadell per dissecar-lo i se'n va fer càrrec la carnisseria Vivet de Sentmenat, que l'exhibeix a la botiga després d'haver voltat per totes les escoles de la vila i del voltant.
L'any 1889, Lluís Soler i Pujol obria el Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, que popularment coneixíem com a Museu de les Bèsties, quan hi anàvem a badar o a comprar minerals o fòssils a la botiga de la plaça Reial. Un establiment i museu dedicat a la dissecació d’animals i al col·leccionisme de peces zoològiques i geològiques, que va ser una de les subministradores d’aquests materials per a col·leccionistes particulars, institucions pedagògiques i museus, fins que va tancar el 1991.
Espejismos, 1987
Pepe Encinas
Va ser juntament amb el Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella i el Museu Darder de Banyoles abans de la reforma i la eliminació del boiximà i les peces anatòmiques humanes, les darreres referències d’un món que pertanyia al segle XIX. També hauríem de recordar el Museu Areny o Casa Ferrer, instal·lat en el número 10 de la mateixa plaça Reial, potser enfosquit per la grandiositat del seu veí. El metge i taxidermista Pau Areny de Plandolit va obrir un comerç semblant durant els anys 10 al carrer Escudillers, 66, i Felip Ferrer i Vert en va obrir un altre el 1928 al carrer Muntaner, 15. El primer es va acabar traslladant a la plaça Reial, i més tard Ferrer es va quedar amb el negoci d’Areny.
Aquests establiments decimonònics tenien sentit quan l’única possibilitat didàctica i de posar la ciència a l’abast acadèmic i de la curiositat del públic burgès passava per les botigues i les col·leccions de ciències naturals i pel museus de cera i anatòmics. El progrés i els avenços científics i tecnològics els van anar relegant com a relíquies del passat fins que la impossibilitat de subsistir com a negoci els ha fet desaparèixer, i els hem acabat enyorant com a paisatge del nostre passat. Potser és una història que no té solució: cal destruir per desitjar el que es tenia.
Lluís Soler Pujol amb una cabra hispànica
dissecada, al Parc de la Ciutadella
Museu de Ciències Naturals
Lluís Soler i Pujol (1871 — 28 de març de 1923) va néixer a Santpedor però es va traslladar a Barcelona per estudiar la carrera de Ciències Naturals. Va ser deixeble de Francesc Darder, veterinari de formació i aficionat a la història natural i a la taxidèrmia, que va arribar a formar una gran col·lecció particular de ciències naturals i d’anatomia comparada i humana. Aquesta col·lecció és la que va conformar el Museu Darder, però abans de portar-la a Banyoles va estar oberta al públic a Barcelona. Primer en el carrer Jaume I 11 (1887), amb el nom de Casa Darder. Més tard, el mateix any 1887, va obrir el Gabinete de Historia Natural en el carrer Mendizábal 19, lloc on va estar fins l’Exposició Universal de 1888, en què es va convertir en una de les atraccions més visitades pels forasters que arribaven a Barcelona. Més tard, l’any 1889, es va traslladar com a Museo Darder a la Via Diagonal, 125 (avui avinguda Diagonal), al cap de munt de la rambla Catalunya, aleshores encara Vila de Gràcia.
Casa Luis Soler Pujol, el primer
local del Taxidermista, en
el carrer Raurich, 16-18
Soler i Pujol es va establir pel seu compte el 1889. Fins el 1908 l’establiment que aleshores s’anomenava Casa Luis Soler Pujol estava situada a la cantonada dels carrers Raurich, 16-18, i Heures 8-10, i per necessitat d’ampliar el negoci el 1909 s’instal·la al número 9 de Raurich, a tocar del carrer Ferran. La producció de material de ciències naturals de tota mena per abastar els col·legis regentats per religiosos i els instituts de segona ensenyança creats a partir de la Llei Moyano van multiplicar l’èxit del negoci. Originalment, el goril·la portava sota el braç dret un indígena africà, que posteriorment va ser eliminat per considerar-se poc adequat.
Interior de la botiga de Raurich, 16-18.
Luis Soler Pujol. Manual de taxidermia.
Barcelona, 1908
Durant la Gran Guerra (1914-1918), Lluís Soler va comprar a un anglès un immens goril·la que va instal·lar dissecat a la botiga, i era tanta la gent que s’acumulava davant dels aparadors, obstaculitzant el trànsit, que l’Ajuntament va haver de cridar l’atenció de Soler i li va prohibir l’exhibició cara al carrer.
L'estiu de 1919 el taxidermista es trasllada al número 10 de la plaça Reial, en el mateix edifici on va néixer Francesc Pujols, i el 1926 ho fa en el número 8, en el local on va haver el Gran Café Español (1859) de les tertúlies d’Àngel Guimerà i on avui, des de 1999, hi ha un restaurant, que del vell museu encara en conserva el rètol de Museo Pedagógico de Ciencias Naturales.
Lluís Soler i Pujol, va morir a Barcelona el 28 de març de 1923. La seva vídua, Maria del Carme Boix va continuar amb el negoci amb el nom comercial de “Vda. de Luis Soler Pujol”, i mantenint el rètol de “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” i la ubicació a la plaça Reial, ara en el número 8.
A dalt, el goril·la del Museo Pedagógico, amb
l'indígena africà
A baix, el goril·la sense l'indígena i
acompanyat d'una femella
Quan mor el 1948, ja feia temps que portava el negoci Josep Palaus, marit de la seva filla Anna, i va estar al capdavant de la botiga fins 1979, any de la seva mort. Durant aquells anys el Museu Pedagògic va viure l’etapa més mediàtica de la seva existència, sobretot per l’encàrrec de dues-centes mil formigues que Dalí hi va fer poc després d’acabada la guerra, i que no es va poder servir. O per la perfomance que recull una fotografia que Destino va publicar el maig de 1960: aquest any, el pintor va fer dissecar un tigre, un lleó i un rinoceront que, una vegada acabat, va sortir de la botiga sobre rodes i amb Dalí al damunt. L’animal es pot veure a l’exposició, cedit pel Museo de Ciencias Naturales El Carmen (Onda, Castelló), que el va adquirir a la vídua Soler junt amb un centenar més d’animals. I va ser també aquí on Mario Cabré va fer dissecar una orella (no el cap com s'acostuma a dir) del toro que li va brindar a Ava Gardner en una corrida mentre l’actriu va ser a Catalunya rodant Pandora y el holandés errante.
Dalí sobre el rinoceront dissecat per
Lluís Soler, a la plaça Reial
Postius. Destino, 1960
Mort Josep Palaus, l’Anna Soler, la seva dona, es va encarregar de la botiga fins 1986, any també de la seva mort. El negoci es va anar esllanguint, perquè la taxidèrmia ja no interessava ningú. Els fills, Carme, Frederic i Ignasi, van ser al capdavant fins als últims temps. De res va servir buscar nova clientela obrint sucursals al carrer París –entre Casanova i Villarroel– i al Poble Espanyol de Montjuïc. Quan el local tanca, el 1991, Carme Palaus n’és l’única propietària. En un últim intent de mantenir viu el negoci, ella i el seu marit Ignasi obren una botiga a la plaça de les Palmeres a Sant Andreu de Palomar: Carme Palaus. Ciències Naturals. Una botiga plena de caixes de vidre amb papallones dissecades, escarabats, una taràntula, cargols, estrelles de mar... En un moble centenari, relíquia de la plaça Reial, hi ha un cap de peix espasa, al costat, una guineu dissecada, i a sota, un cadell de gos. És l’any 2005 i ja han decidit abaixar la persiana. La Carme Palaus va morir a finals de 2008 i el seu marit Ignasi el 2010.
L’any que ve es compliran 125 anys que Lluís Soler es va llençar a l’aventura, i dels seus treballs i els dels hereus només se’n pot seguir la pista en el Museu de Geologia i el Museu de Zoologia gràcies a les col·leccions que Soler va nodrir i que van acabar cedides a aquests museus: la Folch i la Cervelló i Bachs, de minerals; la Bot, de malacologia; o la Pons Oliveras i la Lluís Domènech, d'ocells.
Tot un món desaparegut. En el millor dels casos, tancat en vitrines però mig apartat dels circuits museístics habituals, que veuen en aquestes relíquies del passat una manera poc didàctica d’ensenyar ciència. El valor, però, està en la pròpia col·lecció com a testimoni de la història de la ciència, i com a tal s’hauria de preservar.
El Museo Pedagógico de Ciencias Naturales no estava sol en aquella Barcelona del XIX. Ja hem vist que Fransec Darder va tenir en tres locals diferents el Gabinete de Ciencias Naturales, i que el Museu Areny i la Casa Ferrer també es dedicaven a la taxidèrmia i a la venda de material geològic i zoològic. Entre 1626 i 1857 el Gabinet d’Història Natural de la família Salvador, una col·lecció de curiositats naturals que aquesta família d’apotecaris va iniciar al segle XVII i van instal·lar a la farmàcia que tenien al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui davant de Correus). El Gabinet, que tenia el seu origen en les cambres de meravelles, compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, està actualment tancat al públic en el Institut Botànic de Barcelona. Però en el marc dels actes del Tricentenari BCN, l’Institut Botànic organitzarà l’exposició Salvadoriana. La col·lecció Salvador d’història natural del segle XVIII, que es podrà veure d’abril a desembre de 2014.
A pocs metres del primer local de Lluís Soler, al carrer Quintana amb Ferran, des de l’any 1867 hi havia la botiga Historia Natural, que es dedicava a la venda i exposició de material de ciències naturals: flora, fauna, anatomia comparada, esquelets, frenologia i models d'anatomia en cera.
Però el més curiós és que al carrer Raurich, allà on va haver la Casa Luis Soler Pujol, l’any 1866 s’hi va instal·lar un dels primers museus anatòmics de què es té notícia. La premsa ho anunciava així:
“Se ha abierto en la calle Raurich un gabinete anatómico que contiene más de ochocientos ejemplares de diversos fenómenos de los que se realizan en el cuerpo humano, muchas figuras de tamaño natural dispuestas para el estudio de anatomía y cirugía práctica y otras distintas, objetos dignos de ser visitados por los inteligentes.”
[...] Llama la atención un hidrocéfalo, y una rica exposición de fetos desde su estado de embrión hasta su completo desarrollo.”
Era un món estrany. Tant que l’hem esborrat de la memòria perquè, en el fons, ens feia sentir incòmodes. De tant en tant, però, mirem enrere, i recuperant el passat potser entenem millor els nostres actes. En tot cas, El Taxidermista és una exposició amable i imprescindible per a qui vulgui recuperar un passat proper i per a qui l’ignori, lluny de la morbositat que despertava a finals del segle XIX la ciència com a espectacle popular. Només cal escoltar (llegir) les paraules de Núria Viladevall Palaus, besnéta de Lluís Soler, que al costat d’Eduard Palaus, també besnét, ens parlen d’Olors i records:
“Eren els anys 70. Sortíem de l’escola i la mare ja ens esperava darrere els grans aparadors de la botiga. Ella, des de l’interior, amb un somriure complaent, ens indicava que miréssim les peces que anava disposant ordenadament: una geneta que trepa sobre un tronc, una serp que mostra els incisius, un cristall de quars de grans dimensions, una caixa plena de coleòpters accentuant la seva gran diversitat... Es veu bé des del carrer?, ens preguntava en entrar.
Tot seguit anàvem a fer un petó, primer a l’avi, que normalment el trobàvem a l’espai on havia la calaixera dels lepidòpters. Sovint, canviava de lloc les papallones. Nosaltres n’admiràvem la bellesa de formes i colors mentre oloràvem l’essència de mirbana. Ell n’agafava una. Mireu aquesta “blaveta” mascle, quins colors! Tot seguit agafava una “blaveta” femella i ens ensenyava els colors marrons del darrere Veieu? El mascle sempre crida l’atenció!
Després anàvem a fer un petó a l’àvia. Ella sempre estava asseguda al seu escriptori, entre llibres de comptabilitat, tinter, plumilla i paper d’assecar de color rosa. M’agradava molt aquell espai presidit pel quadre del seu pare, sota del qual una placa deia: Lluís Soler Pujol, fundador del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” 1898. Quan podia, l’àvia ens explicava l’admiració que sentia per ell, naturalista, científic, didàctic i divulgador. Gràcies a ell moltes escoles i museus podien conèixer el món animal. Hi ha molts darwins petits a la vida!
A la botiga entrava el públic i preguntava: Podem veure els goril·les? Sempre hi havia gent passejant entre les nombroses vitrines plenes d’esquirols, tórtores, mofetes... i a les parets, caps de cérvol i banyes de tota mena; per sobre les vitrines, pells de guepard, de guineu, de zebra...
L’àvia ens deia que anéssim a buscar algun encàrrec al taller; els treballadors dissecaven a l’entresòl. El Paco, els ocells. L’Eduardo muntava els esquirols sobre troncs amb pinyes; el Luna una guineu o una marta sobre una roca de guix i l’Ernest feia els rèptils; el Miquel adobava les pells que recollia de les tines plenes de formol, impregnant tot l’espai d’aquella forta olor. Ara la pell d’una gasela, ara la d’un porc senglar... Jo acariciava les plomes suaus del gran duc, admirava els colors dels martinets o resseguia la cua d’un toixó.
I quan era l’hora de tancar, algun dels treballadors baixava les cinc persianes de la botiga i totes les olors quedaven empresonades. Molts records també van quedar dins quan es va tancar definitivament. Avui, gràcies a aquesta exposició homenatge a la taxidèrmia dels meus avantpassats, se m’ha despertat la memòria dels records i les olors.
Però sobre tot és un homenatge a les persones que van conduir la botiga: el besavi Lluís Soler, la besàvia Carme Boix, l’àvia Anna Soler, l’avi Josep Palaus, els tiets Ignasi, Frederic, Xavier i Francesca i, sobretot, la mare Carme Palaus que, al costat del meu pare, Ignasi Viladevall, ens varen transmetre amb orgull i sensibilitat, els coneixements i l’amor a la natura.”
Anunci de la contraportada de la revista Iberia (1947),
amb un tzantza o cap reduït de la tribu amazònica dels
shuar, coneguts també com a jíbaros. Durant els
anys 40 i 50 va ser un dels productes
més sol·licitats del museu
Dijous 7 de novembre de 2013 es va inaugurar a la Galeria de la Fundació Setba, en el número 10 de la plaça Reial, l’exposició "El Taxidermista", una mostra que s'emmarcava dins del projecte “La memòria de la Plaça”, amb el qual Setba recupera la memòria d’aquest espai urbà a través dels seus habitants i dels establiments que en conformaven el paisatge en el passat i dels que ho fan actualment.
La galeria es va transformar en la botiga de Soler i Pujol amb diorames i peces originals, material de documentació i fotografies de Toni Catany, Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca, Colita i Pepe Encinas, juntament amb obres d’artistes contemporanis que recreen en la seva producció un cert esperit de taxidermista: Nasevo, Miquel Macaya, Carles Piera, Guim Tió i Eduard Palaus.
Llopis, Arturo. “Taxidermistas bajo los porches. Un negocio que quita la cabeza”, Destino, núm. 578, setembre de 1948, p. 3-5.
March, Enric H. Arxiu particular.
Pardo Tomás, José. “Escrito en la rebotica. Coleccionismo naturalista y prácticas de escritura en el gabinete de curiosidades de la familia Salvador. Barcelona, 1626-1857”, Cultura Escrita & Sociedad, 10 (2010), p. 17-52.
Permanyer, Lluís. “Adiós al taxidermista”, La Vanguardia, Revista, 23 d’octubre de 1991, p. 4.
Permanyer, Lluís. “La tienda del taxidermista de la plaza Reial, un espacio mágico y sugestivo, va a cumplir un siglo”, La Vanguardia, 3 de juliol de 1988, p. 37.
Sempronio. “El establecimiento del taxidermista proporciona ideas al calenturiento cerebro daliniano”, Destino, núm. 1188, 14 de maig de 1960.
Setba. El Taxidermista. Barcelona: Fundació Setba, 2013. Catàleg de l’exposició “El Taxidermista”, comissariada per Cristina Sampere.
Cinema Malda. 30 de gener de 2014. 18 h Amb els testimonis, entre d'altres de:
Albert Domènech Júlia Costa Enric H. March
*
Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:
