Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dijous, 29 de setembre de 2011

Shanà tovà 5772

ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5772
Shanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


El Rosh Ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2011 amb els dies 29 i 30 de setembre.

Som a l'any 5772 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. Com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall: alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5772 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.


La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).


Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur (10 de Tishrí, és a dir, el 8 d'octubre d'enguany), el Dia del Perdó.


[Les postals de felicitació del Rosh ha-Shanà han estat baixades de The Magnes Collection of Jewish Art and Life]

dimarts, 27 de setembre de 2011

Josep Maria de Sagarra

Josep Maria de Sagarra a la Rambla, el 1950
Foto: Francesc Català-Roca
MNA Reina Sofía


El 2011 es van commemorar els 50 anys sense Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 5 de març de 1894 – 27 de setembre de 1961). Tot el que puguem dir sobre ell ja està dit. És, sens dubte, un dels escriptors més importants en llengua catalana. Dramaturg, poeta, traductor de la Divina comèdia i de gairebé tot el teatre de Shakespeare, i en narrativa, la seva novel·la Vida privada (1932) i les seves Memòries (1954) són uns dels pilars de la prosa en la nostra llengua.

Vida privada, que apareix després de més d'una dècada en què el Noucentisme va rebutjar la novel·la i enmig d'un debat obert sobre la necessitat social d'aquest gènere, està a l'alçada de la millor novel·la europea. És la gran novel·la de Barcelona. Entre costumista i proustiana, retrata l'aristocràcia barcelonina, la seva decadència en el context de l'Exposició Internacional de 1929; retrata les misèries dels baixos fons, les vides descarnades dels seus protagonistes, delinqüents, proxenetes, prostitutes, però també les classes populars més pobres; retrata la frontera on les dues classes socials es troben, el femer on s'alimenten els estómacs dels miserables i les ments de l'aristocràcia decadent.

"I mentre a Barcelona s’anava produint tota una vida nova, i els pirates, els espardenyers i els escapats de les fàbriques es convertien en grans industrials; mentre els botiguerets arraconadors de sous es trobaven amb un capital gras, i es dedicaven a les noves construccions i a l’engrandiment de la ciutat, aquesta aristocràcia, sense imaginació, sense una ombra d’iniciativa, es va anar desinflant, empobrint, anorreant del tot. Certs elements, sortits de l’esmentada classe de famílies, es modernitzaren, pactaren amb allò que ells en deien la gent ordinària, representada pels industrials, i algun matrimoni, diguem-ne morganàtic, es convertí en un bon negoci per a determinades famílies. Altres tingueren la sort d’una feliç inversió de capital, o els afavoriren circumstàncies especialíssimes. A altres, com als Lloberola, no els tocà altre remei que una anul·lació absoluta, perquè la decadència que duien a la sang ja no tenia gens de força per a reaccionar."
[...]
"Els actors i les actrius no duien altre vestit que la pell natural. El decorat eren uns coixins tinyosos; els mobles, un parell de cadires. La dona de mitja edat deia els noms dels “quadros”; d’aquests noms n’hi havia uns que recordaven un clima versallesc, altres un clima d’urinari públic. La dona de certa edat, davant de la seva companyia, tenia una expressió maternal i amarga, una veu plena de teranyines com les domadores dels gossets que es presenten al circ. [...] Les estampes pornogràfiques que volien reproduir aquelles desgraciades no passaven de somnis ferosos de caserna colonial. La mala qualitat de les pells treia tot el que pogués haver-hi d’excitant; de vegades, la troupe, ajaguda de quatre grapes, més que realitzar un truc carregat de malícia, semblava que haguessin perdut una moneda de deu cèntims i la volguessin caçar amb la boca. Aquell personal dedicat a la més embrutida mecànica del sexe treballava sense cap entusiasme; totes les aberracions els havien obligat a fer-les mil vegades, davant d’un públic idiota, pel qual sentien una gran indiferència. Eren unes artistes que actuaven en fred, amb les venesaigualides per una rutina pàl·lida i sense cap sentit de la rebel·lió; una cosa tan glacial, tan inexpressiva com la copulació dels insectes."

A manera d'homenatge, recupero l'article que va publicar La Publicitat arran de la xerrada que Josep Maria de Sagarra va fer en la presentació de Vida privada a la Llibreria Catalònia, el 23 d'octubre de 1932. I a continuació, reprodueixo el segon dels tres articles que Joan Solà va publicar al suplement "Cultura" del diari Avui, els dies 8, 15 i 22 d'octubre 1998, parlant de l'ús de la llengua que Sagarra fa a Vida privada.




Josep M. de Sagarra parla del “Naixement d’una novel·la”

La Publicitat, 23 d’octubre de 1932 


"Davant d’un públic molt nombrós en el qual abundaven una distingida representació de l’element femení, Josep M. de Sagarra, al salonet de la Llibreria Catalònia, ha descabdellat la seva anunciada conferència a propòsit de la publicació de “Vida privada”.

Després d’unes consideracions preliminars pintoresques, ha passat al capítol de les confidències. Ha dit, entre altres coses a propòsit de la seva novel·la, que havia tingut de primer l’ambició de fer una crònica de la seva època; una crònica que abastés un segle, que expliqués la Barcelona d’abans la guerra, durant la guerra i després de la guerra.

Espantat, però, per la vastedat de l’ambició —una ambició que molt pocs homes han vist reeixir—, decidí de primer fer un assaig. Aquest assaig hauria de tenir poques proporcions. Però sense adonar-se’n el tema li va créixer entre les mans i així van sortir en dos mesos de treballar sense descans, va escriure les vuit-centes quartilles que avui fan els dos volums de “Vida privada”.

Diu també que “Vida privada” no és ben bé una novel·la; una novel·la almenys segons el patró de les novel·les franceses de final de segle, amb un personatge central i una acció amb plantejament, amb nus i amb desenllaç. Diu que és més aviat una acció que creix i que es desenrotlla d’una manera biològica. Que és una mena de reportatge de les coses que ha vist en la societat barcelonina, amb personatges que ha pogut observar gràcies a la seva particular situació dintre aquesta societat i que són fins avui inexplorats per la nostra literatura.


Josep  Maria de Sagarra
Arxiu Aisa


A desgrat d’això la seva novel·la no és una novel·la de clan, com algú ha dit i com fins s’ha insinuat en la premsa. Els personatges, si poden recordar tal o tal personatge, no volen retratar ningú. Quant als fets també són imaginats, completament imaginats. Però l’observació de la realitat, la versemblança que cal que tingui podran fer-los semblar reals, assemblar-los a coses realment esdevingudes.

Aquest reportatge de fets imaginaris es detura, però, en certs moments en els quals la introspecció psicològica pren més importància. “Vida privada” és, doncs, així —diu l’autor— una mena de gènere híbrid de novel·la i reportatge.

Quant a la matèria del contingut diu que el mateix títol ja l’explica: que tracta d’aquestes coses que hom no diu des de la trona, ni des del teatre, ni davant d’un concurs molt nombrós de persones, però que, en canvi, són tema de converses al voltant d’una taula de cafè o d’una tertúlia entre senyores.

Josep Maria de Sagarra diu moltes altres coses pintoresques o assenyades a propòsit del seu estil, de la seva vocació de poeta, de dramaturg i de novel·lista. I acaba afirmant, d’una manera emocionant i emocionada, que una de les coses per les quals més li agradaria tenir èxit és per a servir d’estímul a literats joves que han de fer la glòria de la Catalunya de demà.

Josep Maria de Segarra ha estat molt aplaudit, molt felicitat, i nombrosos admiradors i admiradores han sol·licitat la seva signatura pels exemplars adquirits de "Vida privada"."


Exposició Internacional de Barcelona 1929


Joan Solà, "J. M. de Sagarra i la llengua (2)"

Avui, suplement "Cultura", 15 d'octubre de 1998


"El llenguatge de Vida privada fa tot l'efecte de ser molt verídic: és el de la societat que Sagarra ens descriu i per tant el necessita. D'una banda, hi ha tot de termes forasters propis d'aquella societat esnob, molts dels quals devien ser recents o almenys peculiars d'aquell ambient, és a dir neologismes en el sentit més fort, i per això l'escriptor els dóna en cursiva: jongleur, bric-à-brac, sex appeal, hall, boutade, maquereau, weekend, trench coat, cache-sexe. I pel que fa a la llengua general, Sagarra no sembla gens tocat d'escrúpols puristes: utilitza pertot, sense marcar-los, altres neologismes que devien ser més coneguts i formes corrents més o menys malvistes durant anys; els uns i les altres, com era inevitable, han acabat sent acceptats en la llengua estàndard (imbècil, burilla, cuidar-se de, xòfer, quartos 'diners', gigoló, curat d'espants, rímel, xarleston, vi de màlaga, tutú) o hi haurien d'acabar (gassa, rigodon, làmpara). Aquí cal incloure-hi formes pronominals com n'hi i l'hi, que Sagarra usa amb el valor de 'li'n' i 'la hi' / 'li ho': “A Guillem li havia fet horror, i encara n'hi feia més que mai, qualsevol classe de disciplina”, “La vol, vostè, eh? Suposi que [...] no em dóna la gana de donar-l'hi”, “tot això és secret professional. No..., no l'hi vull dir”; i els femenins de bastant: “les relliscades de molts senyors i de bastantes senyores”. Afegim-hi d'altres neologismes que ell encara dóna en cursiva però avui ja tenen passaport: sandwich, chantage, snob, gourmet, cazalla (avui sandvitx, xantatge, esnob, gurmet, cassalla).

Tot això ens dóna una idea de la “tibantor” que dèiem l'altre dia entre les necessitats d'un escriptor i l'opinió de gramàtics i lexicògrafs. Però, com he dit, Sagarra no semblava patir gaire del fetge en aquest aspecte. Enfrontat amb la realitat, utilitza profusament formes que els preceptistes titllen de barbarismes, adés sense marcar-les (averiguar, provador 'emprovador', apretar a córrer, tanteig, sillonet 'butaqueta', directa i legítimament, polveres, despedir-se, edredon, “una altra ditxosa lletra?”), adés posant-les en cursiva (pésam, boquilla, “Què prou ni què ocho cuartos!”, “no tens ningú per anar amb el cuento de la llàgrima?”, envainarse-la, manguitos, “inflada per les cotilles, els enagos, els refajos”, “El canonge Claramunt deia: «Bueno, bueno, bueno»”). Qui analitzi aquesta llengua haurà de sospesar bé cada cas i cada context, i potser haurà de concloure que és només “aparentment” que Sagarra no patia del fetge davant la llengua; car l'investigador s'haurà de preguntar, per exemple, com calia dir, doncs, polveres o refajos. Ja ell 94 ens pica l'ullet: “Ara del despreci se'n diu menyspreu...”. Ara: caldria disposar dels originals, per discriminar el que és d’ell del que és dels correctors.

Però no és pas aquest, per mi, l'aspecte més important de la llengua de Sagarra: és la mestria amb què governa la frase, l'energia que infon a cada adjectiu, la brillantor i l'eficàcia de les seves figures retòriques. Ho vèiem l'altre dia i hi podem afegir algun altre cas: “escoltava el cant dels grills amb un sentimentalisme de cromo”, “gastava una fe bastant epidèrmica”, “sembla que estiguis merla”, “els moments de més xarol”, “amb una tristesa pliocènica”, “tot el pis tenia una mena de trontoll sardanapàlic”. Per sobre de tot, probablement caldrà valorar-li una infinita capacitat de fer derivats i compostos, una virtut que Fabra apreciava i predicava tant: “mànegues apernilades”, “Aquesta dama era [...] més àcida, més raçada”, “La xafarderia més vil i més majordonesca era l'aliment de les dames despitades”. Sensacional “el greix apelmoixinat de les seves galtes”."



dilluns, 26 de setembre de 2011

La Barcelona d'Enric Sagnier

Reial Club Marítim, l'any 1913, en el Moll de Barcelona,
al costat de la Torre de Jaume I del telefèric


Edificis públics i privats, mansions i cases barates, esglésies i fàbriques. Enric Sagnier i Villavechia (Barcelona, 21 de març de 1858 – 1 de setembre de 1931) va ser l'autor de més de cinc-cents projectes arquitectònics, que es van desenvolupar a Barcelona entre finals del segle XIX i principis del XX. És l'època en què Barcelona creix més enllà de les muralles i s'expandeix pel Pla a través de l'Eixample dissenyat per Cerdà. És l'época en què la burgesia dóna expressió al seu imaginari urbà, estètic i, en definitiva, ètic: és l'època de la conquesta de Barcelona.


Enric Sagnier i Villavecchia en el seu estudi, cap a 1915
Francesc Serra. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Cert és que quan pensem en aquella Barcelona que s'inventa a si mateixa el Modernisme és l'estil arquitectònic que ens ve de seguida al cap. I en dir Modernisme apareixen, inevitablement, les figures senyeres que abanderen fins avui el retrat i la imatge de la Barcelona arquitetònica que es ven al món: Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner... La Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Amatller, el Palau de la Música...També Sagnier ressona, tot i que si féssim anomenar obres d'aquest arquitecte no obtindríem la resposta que es mereix.


La basílica del Tibidabo


La nòmina de projectes de Sagnier és immensa. Recordem-ne alguns com els desapareguts Frontón Barcelonés (1893-1902; Diputació amb Sicília), la Capella Francesa del carrer Bruc, Casa Sitjà (Diagonal, 415; 1904-1953), l'Auto-Garatge Central Abadal (Aragó 237-245; 1907-1951), la Casa Enric Parellada (Diagonal 530-532; 1917-1968), la Casa Isidra de Pedro (Diputació amb Bruc; 1896- ca. 1950), el Reial Club Marítim (Moll de Barcelona; 1913-1959), a Vaqueria Pons de la Granja Catalana (Casa Pasqual Pons. Ronda Sant Pere 1; 1905-1940), els Banys Zoraya de la platja de Can Tunis (1905- ca. 1930), la Casa Llibre: confiteria, restaurant, saló de te, ball (Gran Via, 605-607; 1925-1948), la Casa Tomàs Santos de Lamadrid (Muntaner amb Bon Pastor; 1900-1935), l'Asil Duran, el Patronat Ribas, el Palau de les Diputacions de l'Exposició Internacional de 1929 o el segon Hotel Colón de la plaça de Catalunya (1918-1941) entre molts altres edificis i cases familiars. Seus són els projectes, encara dempeus, del Palau de Justícia, la Duana del Port, l'església i el convent de Pompeia, del Temple Expiatori del Tibidabo o el de la seu de la Caixa de Pensions de la Via Laietana, i fora de Barcelona la Basílica del Monestir de Montserrat. Construccions que potser no criden tant l'atenció com les grans obres del Modernisme: Sagnier tenia un estil eclèctic, amb tendència al classicisme, i el seu modernisme era més sobri i funcional, més proper a la inspiració medieval i allunyat del neomudèjar i de les tendències orientalitzants. I com ens ha fet veure l'amic Joanot Pascual, Sagnier va construir des dels 0 metres sobre el nivell del mar (la seu del Reial Club Marítim de Barcelona, al moll de Barcelona) fins al punt més alt de la ciutat: els 516,2 metres del Tibidabo.


Frontón Barcelonés


Si Sagnier és important ho és perquè, de tan prolífic, la seva empremta és per tot l'Eixample. Ell és, en certa manera, qui més va ajudar a modelar la trama urbana que engolia els municipis del Pla de Barcelona i que configurava la nova Barcelona (anys després, Porcioles i Núñez y Navarro donarien el seu peculiar punt de vista sobre l'urbanisme i l'arquitectura; però aquest és un altre tema). Entre edificis públics i residències particulars, Sagnier dibuixa el paisatge de l'Eixample.




L'any 2011 CaixaForum va exhibir l'exposició La ciutat de Sagnier. Per a tots els qui vivim apassionadament la història de la nostra ciutat va ser una gran oportunitat de contemplar la seva epifania modern  des del no res a través del material exposat. L'exposició, comissariada per Santi Barjau i Julià Guillamon, mostrava a través de diversos suports i formats (fotografies d'època, imatges actuals dels edificis, diaris de l'època, postals, maquetes i audiovisuals) l'obra de Sagnier i el context històric en què va ser concebuda.


Via crucis de Montserrat


Rastres de Sagnier al despatx de casa

Tinc en el despatx de casa dos busts de pedra, d'uns 15 cm d'alçada, que representen un Sant Pere i un soldat romà presumiblement Longí, recuperats de casa de l'avi March. Aquestes figures escultòriques aguanten els quatre volums de la primera edició d'El año cristiano, de la Biblioteca de Autores Cristianos, obra que continuava la tradició dels Flos sanctorum, recull d'hagiografies cristianes que segueixen el calendari litúrgic (vides de sants que van ser molt importants per a la iconografia de l'art cristià en general, i que va servir per crear un subgènere biogràfic peculiar: el llegendari), i que es llegien els vespres del dissabte com a lectura edificant, segurament com a reminiscència de les parashot jueves (lectures setmanals de la Torà) que es llegeixen durant el sàbat. Això ve a tomb perquè, diu una llegenda familiar, aquests dos caps pertanyen al Via crucis de Montserrat (1906-1916), obra d'Enric Sagnier, amb escultures d'Eusebi Arnau. Va ser destruït l'any 1936 durant la Guerra Civil i només en resta la base de la Crucifixió i la Capella de la Soledat. Només?


Nota

Les dues imatges de l'antic Via crucis pertanyen a AA.VV. Sagnier. Arquitecte. Barcelona 1858-1931. Barcelona: Ed. Antonio Sagnier, 2007.

dimarts, 20 de setembre de 2011

L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

L'assalt de 1391 al Call de Barcelona
Josep Segrelles (ca. 1910)


Algú podria pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Espanya hagi imperat un antijudaisme popular (el terme s'ajusta al sentiment de la gent més que no pas el d'antisemitisme) i tan arrelat fins als nostres dies (molts recordem encara quan per Setmana Santa es "mataven jueus" fent sonar les matraques) tenint en compte que la presència de jueus a la Península després del decret d'expulsió de 1492 (Decret de l'Alhambra, signat el 31 de març amb data límit de compliment el 31 de juliol) va ser aparentment residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies d'industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de petites comunitats, que van augmentar durant la Gran Guerra quan fugien de l'Imperi Otomà i els anys 30 del XX amb la vinguda de famílies que fugien de la persecució nazi.


Matraca per "matar jueus" instal·lada
al campanar d'una església


Dèiem que la presència de jueus després de l'expulsió era residual aparentment perquè, de fet, molts van optar per quedar-se acceptant la conversió o exercint de criptojueus, d'amagat de les autoritats. Amb els anys, però, la presència i la influència es va anar difuminant. Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu.

Els tòpics medievals s'han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de l'acusació de deïcides fins a la creença de la pràctica de ritus sagnants i sacrílegs ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa intensitat d'un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el mal: robatoris d'hòsties consagrades, enverinament de pous d'aigua, transmissió de malalties, assassinats de nadons... L'estigma, com si d'una estrella de David cosida al pit es tractés, marca el front d'un fantasma, el jueu errant, que recorre el món rebutjat per tothom.

Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; de com l'Església es va fer forta a la Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de conversos, com els germans Valdés i Lluís Vives); de com la Inquisició -més enllà d'alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l'entrada de qualsevol idea lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància... Si no es té en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i modernitzador en benefici de l'obscurantisme i de l'absolutisme, i si oblidem les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil de 1936, no entendrem la mentalitat d'aquest país. Un país on la meitat dels ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l'altra meitat, com es demostra en els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de grups que, sense ser exactament de dretes, s'enroquen en discursos identitaris que menyspreen la diversitat cultural de l'Estat. I sense oblidar, és clar, la deriva de l'esquerra cap a la ignorància històrica.

Però tot plegat no s'explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que alimentés l'error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat del pensament.

No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats, acusats de pràctiques criptojueves. No queda gaire clar quines van ser les causes que van dur les altes esferes polítiques i religioses a prendre la decisió d'expulsar-los. A l'antijudaisme d'arrel popular (alimentat per l'Església), segurament s'hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia amenaçada per una incipient burgesia d'origen jueu (no oblidem que els jueus eren "patrimoni" dels reis, i reialesa i noblesa s'enfrontaven pel poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que s'obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.

La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus (aparentment), el classisme i la distinció es va establir entre cristians vells i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l'exemple ben conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo, cristià vell.


Góngora, per Velázquez


En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de puresa de sang, que restringien l'accés a les institucions només a aquelles persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El primer estatut (Sentencia-Estatuto, Toledo 1449) és fins i tot anterior a l'expulsió. Si mai ningú va prendre la raó als qui acusaven als jueus d'indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els emparaven.

Si el tòpic no era suficient, ara la llei empenyia els cristians vells, o a aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no estava contaminada, a pràctiques per "desemmascarar" els heretges i els traïdors. La delació es convertia en un costum. S'espiava el veí per descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en dissabte, si no consumia carn porc, si parlava en veu baixa... I quan el rastre del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l'atac es va convertir en insult cap a els cristians comuns a qui calia acusar de blasfem. La sang "pura" s'assimilava a la sang "espanyola"

No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s'ha vist agreujat pel conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l'establiment de l'estat d'Israel el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial i perquè la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici "israelià" en sinònim de "jueu", la confusió està servida.


Família xueta mallorquina
Felanitx, dècada de 1930


Una excepció a aquest "jueu desconegut" es manté fins els nostres dies: els xuetes mallorquins, descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i discriminats fins a mitjan segle XX, han mantingut una relació endogàmica entre ells i es calcula que al voltant d'uns 20.000 mallorquins conserven els seus cognoms conversos. Precisament, el juliol de 2011 un tribunal rabínic els va reconèixer la seva pertinença al poble d'Israel.

No són gaires els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han fet que els ciutadans espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància i aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi ha cultura del món jueu hispànic, el judaisme tampoc forma part dels estudis escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la imatge romàntica d'aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de jueus, musulmans i cristians.

Amb tot, de tant en tant s'editen estudis molt interessants. El 2010 es va publicar Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L. Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica apòstata que actua com a rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura del Siglo de Oro. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges marginats i intuir quins eren el límits dels comportaments que es consideraven acceptables en aquella societat.




I directament relacionat amb els estatuts de puresa de què hem estat parlant, al febrer de 2011 Juan Hernández Franco, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Múrcia, publicava Sangre limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011). En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández "exposa l'evolució de la 'neteja de sang' des dels seus orígens en el segle XV fins a la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i l'intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en l'Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu important impacte en l'àmbit de les mentalitats". I precisament és aquest "àmbit de les mentalitats" el que resulta més interessant perquè és el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits, en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n'ha parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N'és una bona aproximació l'article "La historiografía española y la herencia de Sefarad" (Letras libres [en línia], juliol, 2002).




El fet és especialment dramàtic. D'una banda, pel que fa als jueus, perquè sent ciutadans amb els mateixos drets que la resta de ciutadans dels regnes peninsulars (o més, si ens acollim a l'antiguitat hispana, entenguem el que entenguem amb aquest adjectiu), van ser expulsats de casa seva, de la Sefarad que no han oblidat mai. De l'altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua havent-hi una part de la societat que s'atribueix el concepte de ciutadania basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d'un ranci privilegi biològic ancestral o de conquesta.

Xavier Casals, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i expert en feixisme i ultradreta, va entrevistar Juan Hernández arran de la publicació del seu llibre, entrevista que molt amablement ha cedit a Bereshit per acabar d'il·lustrar aquest apunt.


Sangre limpia, sangre española
de Juan Hernández Franco

"¿Qué era la llamada “limpieza de sangre” y cuándo se estableció?
No es fácil responder exactamente qué es la limpieza de sangre, pues el concepto evoluciona a lo largo de su existencia. Comienza siendo un medio para excluir de instituciones políticas, religiosas, universitarias, laborales… a los descendientes de judíos convertidos al cristianismo –los cristianos nuevos o conversos– y de los que se dudaba de su sincera conversión. Pero conforme avanza la edad moderna, especialmente a partir del siglo XVIII, los estatutos lo que hacen es establecer una barrera para diferenciar a los cristianos con más honor y distinción social, de los que no la tienen –es decir, aquellos que desempeñan oficios viles o bajos.


 
El arquebisbe de Toledo, Juan Martínez
Siliceo, defensor dels estatuts


Sí sabemos cuándo se establece por vez primera.  Fue el año 1449 en Toledo. Pedro Sarmiento, alcaide de su alcázar,  y una parte mayoritaria del concejo, asesorados ideológicamente por el bachiller Marcos García de la Mora, promulgan una Sentencia-Estatuto, conforme a la cual “todos los dichos conversos descendientes del perverso linaje de los judíos, en cualquier guisa que sea (…) sean habidos e tenidos como el derecho los ha e tiene por infames, inhábiles, incapaces e indignos para haber todo oficio e beneficio público y privado en la dicha cibdad de Toledo”.

Alcanzaron su momento cenital otra vez en la ciudad de Toledo, el año 1547, cuando el arzobispo de Toledo, Juan Martínez Siliceo y una parte de su cabildo catedralicio lo establecieron. Desde estas fechas, se puede decir que ésta es una de las cuestiones claves dentro de la historia de España y uno de los temas más vinculados a su “leyenda negra”.

¿Por qué se intentó erradicar en el siglo XVII y no se logró?
Por los reparos y críticas a los excesos que suponía la aplicación de los estatutos, pues un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener para nada en cuenta su virtud o preparación profesional– acceder a instituciones que habían establecido estatuto, es anterior al siglo XVII.
“Los estatutos de limpieza de sangre alcanzan su momento de apogeo en 1547 y serán uno de los temas más vinculados a la “leyenda negra” de España”. 
Fue desde la segunda mitad del siglo anterior y especialmente en los cuarenta primeros años del seiscientos cuando con mas ahínco y esfuerzo intelectual se intentó minimizar los efectos negativos de los estatutos, reformándolos según una opinión extendida entre la intelectualidad y una parte importante de los gobernantes, especialmente los que servían durante el valimiento del Conde Duque de Olivares, o incluso suprimiéndolos.

Las razones para hacerlo de intelectuales y políticos eran que los estatutos, además de ser contrarios al derecho natural y al verdadero espíritu de la religión católica, eran una de las causas que venía agravando la crisis política, económica y de valores que afectaba especialmente a la sociedad castellana.

Si fracasó el impulso de religiosos, arbitristas, pensadores y políticos en este propósito fue porque otra parte importante de los mismos, como por ejemplo Francisco de Quevedo o el doctor y religioso Juan Espino, estuvieron en contra de la revisión de los estatutos y en su empeño se vieron favorecidos por un grupo social mayoritario, los cristianos viejos. Estos encontraron en el honor de su antigua limpieza, uno de los principales medios para poder situarse socialmente y hacer frente a un etapa de dificultades y crisis.
“Un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener en cuenta su virtud o preparación profesional- acceder a instituciones que habían establecido estatuto de limpieza de sangre”.
¿Por qué en las Cortes de Cádiz la “limpieza de sangre” aún tuvo defensores?
El antijudaísmo, o antijudería (como la ha llamado José Jiménez Lozano), convertida tras la expulsión de los judíos que no recibieron las aguas bautismales en fobia y discriminación de una parte mayoritaria de la sociedad hacia el cristiano nuevo o converso, era una ideología tan arraigada que su disolución no era fácil.

No obstante escritos tan esclarecedores y divulgativos, como los del Padre Feijoo sobre la condición de auténtico cristiano del converso, o las medidas políticas tomadas por los gobiernos reformistas de Carlos III a favor de los descendientes de judíos, como es el caso de los chuetas mallorquines, fueron insuficientes para dar por concluido la discriminación de aquellos que remotamente procedían de judíos –la semilla u origen de su mala sangre siempre pervivía en opinión de sus detractores–, como para poder afirmar que a finales del siglo XVIII y comienzos del XIX, los estatutos de limpieza de sangre hubieran desaparecido.



Francisco de Quevedo es va oposar a la
revisiódels estatuts de puresa de sang


Por el contrario, vemos como su auge crece en territorios en los que no habían tenido tanta influencia, como son los de la Corona de Aragón, aunque aplicados fundamentalmente en la exclusión de quienes ejercen oficios viles –relacionados con los trabajos que podían practicar los judíos o sus descendientes.
“Las Cortes de Cádiz no pudieron acabar con los estatutos por la oposición de un conjunto de diputados que se identificaban con el Antiguo Régimen”.
Por todo ello no es extraño que aunque hubo una corriente “liberal” que en las Cortes de Cádiz intentó suprimir una de las “taras” del pasado, otros diputados participantes en ellas, integrados dentro del sector más tradicional y rigorista (como es el caso del padre Hermida, Iguanzo, Ostaloza, Terrero…) se mostraran contrarios a la “destrucción de los estatutos de limpieza de sangre”. Ello se debía a que aún en el seno de la sociedad había quienes eran cristianos viejos, seguros y fieles a un programa próximo a valores de las elites del antiguo régimen, y en cambio, otros eran poco fiables –relacionados con la axiología burguesa–, como los “manchados con la sospecha de raza judaica”.

¿Cuándo se acabó jurídicamente con estos estatutos?
Los estatutos nunca fueron una norma en vigor para toda una Monarquía primero y el Estado después. Fueron adoptados por instituciones y en cada caso, dependiendo de su jurisdicción, pidieron y obtuvieron su aprobación definitiva por parte de la Monarquía o el Papado. En consecuencia, desde el Estado, ya en el siglo XIX, no se pudo dictar una ley que los suprimiera totalmente. Ello no fue un impedimento para que en las instituciones que dependían del mismo, fuera imponiendo su supresión.

Por poner algunos ejemplos significativos, el año 1835 la reina gobernadora Maria Cristina decretó la supresión de las pruebas de limpieza para acceder a seminarios de nobles, o bien -a propuesta de la Sociedad Económica Matritense– también los suprimió en diversas carreras y profesiones. Podríamos seguir citando otros ejemplos que afectan al propio Estado, que toma sus últimas medidas el año 1865, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún se seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia.

Pero lo importante es la nueva ideología que comenzó a reinar a partir de 1840 aproximadamente, pues frente a la antijudería, ahora primó y venció que el origen, el pasado, la sangre y los ancestros no pueden ser un “castigo” para las generaciones presentes y que los estatutos eran un inútil obstáculo, que lo único que hacía era privar a la sociedad de hombres capacitados, relevantes, bien formados y necesarios para el desarrollo de la misma y que no se atrevían a acceder a una institución de estatuto por si en el proceso de averiguación de su limpieza apareciera un remoto antepasado que arruinase su honor, su prestigio y el de toda su familia.
“En 1865 el Estado toma sus últimas medidas sobre los estatutos, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia”.
Al final, tras cuatro siglos de ideología antijudía, se desvaneció el principio tan largamente arraigado de que la sangre manchada no se borraba y que bastaba una partícula o átomo para conducir a la anomia social –en una sociedad organizada y dirigida por quienes tenían su máximo honor en considerarse cristianos viejos–  a quien la portase.

 ¿Dejaron un legado que tuviera continuidad?
Venimos relacionando la antijudería con los estatutos de limpieza de sangre, aunque hay que decir que esa antijudería en Europa y en los Reinos Hispánicos es anterior al establecimiento de los estatutos. Pero la ideología antijudía y en concreto los estatutos lo que hicieron, indudablemente mal y negativo, fue la exclusión social del que fuera tenido o fuese por descendencia judío dentro de una sociedad regulada por valores hidalgo-cristianos viejos. Hasta ahí la repercusión, volvemos a decir negativa, de los estatutos. Hechos posteriores, como el antisemitismo de naturaleza estrictamente racial y sus fatales consecuencias en el siglo XX, pueden tener algún lejano origen o influjo en las actitudes contrarias al judío, según algunos historiadores.


 
Ángel Pulido, que va afavorir una campanya 
d'aproximació als sefardites


Sin embargo y paradójicamente, en esos momentos que la persecución contra el judío en su forma más cruel tomó cuerpo en Europa, en España, una parte de su sociedad, movilizada por personas como Ángel Pulido (anteriormente lo habían hecho Adolfo de Castro, Amador de los Ríos, Pedro José Pidal, Juan de la Puerta…) desde comienzos del siglo XX y con respaldo de destacados intelectuales (como Cajal y Galdós), se mostró a favor del estrechamiento de relaciones entre España y los sefardíes dispersos por el mundo.

Las consecuencias más inminentes de esta campaña fueron, en 1924, la concesión de pasaportes a sefarditas que lo solicitaron –fundamentalmente por motivos culturales y económicos-; y en el momento más álgido del holocausto judío, la eficaz acción de la diplomacia española salvando la vida de bastantes sefardíes –se calcula que sobre unos 15.000– en los Balcanes, Italia y Francia.

diumenge, 18 de setembre de 2011

El diari d'Anna Frank

Anne Frank en una foto escolar
de desembre de 1941


El diari d'Anne Frank recull, en neerlandès, els escrits que aquesta noia d'origen jueu, assassinada al camp de concentració de Bergen-Belsen, va escriure al llarg dels dos anys en què va viure amagada, durant l'ocupació nazi dels Països Baixos. El diari està escrit en forma de cartes a una Kitty que actua com a confident i que és la personificació del mateix diari. La primera edició va aparèixer el 1947 amb el títol Het Achterhuis: Dagboekbrieven van 12 Juni 1942-1 Augustus 1944 (La casa del darrere: notes del diari del 12 juny de 1942 a l'1 d'agost de 1944).




Anne (Frankfurt del Main, Alemanya, 12 de juny de 1929 – Bergen-Belsen, Alemanya, 12 de març de 1945) va preveure la possibilitat que el text fos publicat –també va escriure contes que van ser publicats en el volum Contes de la Casa del darrere–, raó per la qual va passar a net determinats passatges, que han permès recuperar fragments perduts d'una llibreta que no s'ha conservat. L'original es coneix com a "versió A", mentre que la passada a net és la "versió B".

La primera edició, seleccionada pel pare d'Anne, Otto Heinrich Frank, l'únic membre de la família que va aconseguir sobreviure als camps, es van ometre determinats passatges pensant per a un públic adolescent i en la memòria de les persones descrites a les pàgines del diari. Seguint les convencions socials de l'època, no es van reproduir determinats passatges que descrivien pensaments íntims de l'autora i qüestions relacionades amb la sexualitat. Aquesta versió publicada és la "versió C" del document. La primera edició completa sense expurgar va aparèixer el 1986 i va acompanyada de la crítica textual resultant de la comparació de les tres versions del diari.

Amb els anys, han estat descoberts altres diaris i textos com el d'Anne, però cap ha tingut la transcendència d'aquest ni ha influït de la mateixa manera en tants lectors. El 30 de juliol de 2009 la Unesco va declarar el Diari d'Anne Frank Patrimoni de la Humanitat.




A més de les versions del diari, Sid Jacobson i Ernie Colón van publicar una història gràfica amb un altre punt de vista sobre una de les històries més commovedores de la Segona Guerra Mundial. Treballant amb cartes, fotos i altres documents cedits pel museu d'Anne Frank a Amsterdam, proposen una versió que va més enllà del text del diari d'aquesta nena que va viure en primera persona el terrible drama de l'Holocaust nazi. Ana Frank: la biografia gràfica desenvolupa i explica tota la vida de la família Frank, des del naixement del seu pare Otto el 1889, fins a la tràgica mort de la protagonista, el 1945, en el camp de concentració de Bergen-Belsen, a l'edat de 15 anys. Una història que, de petits, ens va introduir en un món pervers abans que sabéssim quina havia estat la magnitud l'Holocaust.




Parramón Ediciones, dins la col·lecció "Em dic...", té una altra versió il·lustrada del diari d'Anne Frank dirigida a nens i nenes a partir de 9 anys: "A la casa del darrere vaig escriure un diari que s'ha fet famós al món sencer... i que s'ha convertit en el símbol de l'Holocaust. La meva veu parla ara en nom dels sis milions d'innocents assassinats en la Segona Guerra Mundial. Espero que les meves paraules serveixin, sobretot, per fer reflexionar sobre la bogeria i la barbàrie de la guerra". El text i l'adaptació d'Em dic... Anna Frank és de Carmen Gil i les il·lustracions, de Mercè Galí.

divendres, 16 de setembre de 2011

Josep Termes i la dignitat

Josep Termes, per Leonard Beard (2011)


El passat 9 de setembre moria Josep Termes (1936-2011). Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (1982-1991) i de la Pompeu Fabra (1991-2006), va ser una personalitat destacada en l'estudi del moviment obrer català dels segles XIX i XX, fet que el va convertir en un dels referents més reconeguts de la història catalana.

Autor de nombrosos estudis, com Las raíces populares del catalanismo o El nacionalismo catalán, va aprofundir en la història de la Catalunya popular vinculada al catalanisme, combatent les tesis sobre l'origen burgès del catalanisme.


Història del Moviment anarquista a Espanya (2011) va ser la seva última publicació. En les seves investigacions repassa amb voluntat didàctica esdeveniments i moviments. El catalanisme, el moviment obrer i la seva singularitat única en la història de la humanitat, l’anarcosindicalisme; l’emigració de postguerra, la formació de més d'una generació d’historiadors joves que buscaven línies noves de recerca, crítica i valoració, que van trobar en Termes un col·lega impensat lluny dels estirats i tibats professors habituals (sobretot en l'època en que va ser expulsat de la universitat), van ser els seus camps de treball. Va ser fundador de la revista Recerca i va publicar múltiples articles en revistes com L'Avenç.

Socors Roig. Ajut de reraguarda. POUM
 Barcelona, 1936. Il·lustració Casals


Va militar fins al final del franquisme en el PSUC, partit que va abandonar per dogmàtic. Deia Termes en una entrevista: "El meu ofici  d'historiador m'obliga a buscar l'objectivitat  i la veritat i fugir de la politiqueria i el tòpic. Jo vaig entrar al PSUC el 1957 i me'n vaig anar barallat amb Manuel Sacristán, que era un retòric, perquè em  deia que no es podia parlar de l'assassinat d'Andreu Nin perquè no hi havia una resolució del  Comitè Central. Així no podia ser historiador". Ens deixa una biblioteca de 30.000 volums, que formaran part del nostre patrimoni, però, sobretot, ens deixa la dignitat de l'espai que com a ciutadans ens hem guanyat en la història. Com deia Pierre Vilar, el científic de les ciències socials es deu a la societat. Això va ser la vida de Josep Termes.


dijous, 8 de setembre de 2011

Els misteris d'un àlbum de fotos nazi [i II]


[Els misteris d'un àlbum de fotos nazi (I)]

Els àlbums de fotos familiars i testimonials sempre m'han produït un cert desassossec. La sensació de temps aturat, de vida robada, de misteri, de preguntes sense resposta... I per aquesta mateixa raó, provoquen una atracció malaltissa perquè sentim la necessitat d'explicar el temps anterior i posterior al moment congelat que mostra la imatge. Hi posem veu i pensament. Hi posem una ànima. Quan feia de fotògraf, una de les tasques més rendibles eren les fotografies familiars. Abans era molt habitual anar a cal fotògraf fer-se fotos de família, i el col·lectiu més interessant eren els gitanos. Compraven totes les fotos, les que havien sortit bé i les que no. No permetien que una fotografia quedés en mans d'un estrany perquè deien que els robaven l'ànima.

A casa de l'avi March hi havia una calaixera plena de centenars de fotografies de família antigues. Amuntegades, desordenades. Remenar-les em produïa vertigen. Recordo de petit passar hores mirant-les i preguntant-li a la meva àvia qui eren aquelles persones de color sèpia i imatge esvaïda. Com d'altres objectes del patrimoni familiar, les fotos van acabar a les escombraries. Tota una història familiar enterrada per sempre més en una fossa comuna pestilent. Dos cops desapareguts!

Sovint, aquest acostuma a ser el destí de les fotografies. Només cal anar al mercat de Sant Antoni o als encants vells per adonar-se que sempre hi ha un moment en què es trenca la darrera baula que uneix el món dels morts amb el dels vius. I la memòria mai és suficient perquè en aquelles imatges hi havia temps i un esperit que només els pertanyia als desapareguts.

L'àlbum de fotos nazis que ens ocupa portava camí d'un destí similar. Si no de desaparèixer, sí de perdre tota connexió amb la realitat dels vius retratats, després d'haver passat de mà en mà. Però a vegades, l'atzar juga a favor de la memòria, com en el cas de la famosa maleta mexicana de Cappa i de Grenda Taro, o de Centelles.

Presoners i jueus a Minsk

Dimarts 21 de juny, a les 5 del matí, The New York Times publicava la notícia del misteriós àlbum. Abans de l'hora de dinar ja se sabia que el fotògraf era Franz Krieger (11 de gener de 1914 - 3 d’agost de 1993), nascut a Salzburg, Àustria. I sabem que la dona era Frieda Krieger, la seva muller, morta el 17 de novembre de 1944, igual que la seva filla de dos anys d'edat, Heidrun, durant el bombardeig que l'aviació dels Estats Units va fer sobre Salzburg.

Harriet Scharnberg escrivia des d'Hamburg i explicava que les fotografies, si més no la majoria d'elles, van ser preses per Franz Krieger, que treballava com a foto-periodista a Salzburg. L'estiu de 1941 va anar a Minsk com a membre del Reich-Autozug alemany. Allà va fer fotografies dels presoners de guerra soviètics, va visitar el barri jueu i va fotografiar la gent pobra. De tornada a Berlín, va ser quan va prendre les fotos de la reunió de Hitler amb Horthy a Marienburg. Scharnberg va explicar en un posterior correu electrònic que està escrivint la seva tesi doctoral a la Universitat Martin Luther de Halle-Wittenberg sobre les fotografies propagandístiques alemanyes que tenen com a tema els jueus. Aquesta és la seva especialitat com a historiadora, i ha treballat en els arxius fotogràfics del camp de concentració de Neuengamme i en l'Institut d'Investigació Social d'Hamburg.

Quan va veure les fotos de l'àlbum li va venir al cap el llibre Der Salzburger Pressefotograf Franz Krieger (1914-1993). Bildberichterstattung Im Schatten Von Ns-Propaganda Und Krieg, de Peter F. Kramml (Franz Krieger, reporter de Salzburg.  Fotoperiodisme a l'ombra de la propaganda nazi i la guerra), que va arribar a les seves mans mentre estudiava el gueto de Minsk. A més, l'Arxiu Municipal de Salzburg conserva 35.000 negatius de Krieger.

Explica Kramml, l'autor del llibre, que després de graduar-se en Empresarials a la Universitat de Viena, Krieger va obrir un negoci a Salzburg. Però ell volia ser fotoperiodista. Entre 1935 i 1937, va fer fotografies en el Festival de Salzburg, atret per estrelles del cinema com Marlene Dietrich. Després de l'annexió alemanya d'Àustria, Krieger va anar a treballar per al Reichsgau Salzburg, una subdivisió administrativa nazi. Entre 1938 i 1941 va fotografiar diversos esdeveniments a la seva ciutat.

Marlene Dietrich fotografiada a Salzburg
per Krieger, a finals de 1930
(Arxiu Municipal de Salzburg)

Krieger es va unir al Partit Nazi i a la Schutzstaffel (SS), però va deixar les SS el 1941 i es va convertir en membre de la Propagandakompanie, la unitat de propaganda de la Wehrmacht. A l'agost de 1941 va emprendre el viatge cap el Front de l'Est que es narra en l'àlbum: des de Berlín a Danzig (ara Gdansk, Polònia) i a Minsk, Bielorússia: d’aquí són les fotos de la jueria i del cementiri dels soldats.

Després de l’esmentada trobada entre Hitler i l'almirall Horthy, regent d'Hongria, Krieger torna a casa i deixa la Propagandakompanie.

Krieger mostra el seu historial mèdic
mentre és convalescent d'icterícia

A l'agost de 1942, Krieger estava de tornada a Rússia, aquesta vegada com a pilot suplent. És a prop d’Stalingrad. En el que podria considerar-se un cop de sort, emmalalteix d’icterícia i és evacuat per tren abans de la transcendental batalla d’Stalingrad. Aquesta malaltia podria explicar les imatges de convalescent cap al final de l'àlbum. A partir d'aquest moment, Frieda Krieger apareix freqüentment en les fotografies, en entorns muntanyencs de Baviera i pels carrers de Munic.

Krieger i Frieda a Baviera

Després de la guerra, segons Kramml, Krieger va reprendre la seva carrera professional com a fotògraf. Sembla que algunes de les seves fotografies de guerra les va regalar a la seva mare. Potser les volia amagar? Potser sí, però desconeixem com van acabar sortint d’Alemanya sense que ningú s’adonés del seu valor.

El misteri queda resolt a mitges. No és una gran història, més enllà de la rapidesa amb què s'ha resolt qui era l'autor de les fotos gràcies a l'abast globalitzador d'internet i que s'ha preservat un document valuós.

El dilema moral és inevitable davant material com aquest. Hem de conviure amb la fascinació del document històric (potser hauríem de repensar si la fotografia és empre art) i el rebuig a la mà executora: cada cop que un dit premia el disparador d'una càmera una vida era esborrada, una ànima era robada... en un camp d'extermini.

Potser Krieger era una bona persona. Potser la seva filiació al Partit Nazi va ser un acte irreflexiu, o necessari, o obligatori. Potser, fins i tot, se'n va penedir i per això va acabar desapareixen l'àlbum personal. Però no podem deixar de pensar en la història no personal que envolta l'àlbum (la que no pertany a l'autor), en el destí dels presoners fotografiats, russos, jueus, i dels altres milions que van ser exterminats a les cambres de gas. El drama que s'amaga darrera de les fotografies del front oriental i l'alegria de l'autor i la seva companya passejant alegrement per Munic són d'un contrast feridor. I segurament aquest és el relat normal i natural de qui no vivia la història del costat de les víctimes.


Mysteries of a Nazi Photo Album

Per David W. Dunlap. Lens, The New York Times,  21 de juny 21 de 2011

World War II Mystery Solved in a Few Hours

Per David W. Dunlap. Lens, The New York Times,  22 de juny 21 de 2011

Traducció i adaptació: EHM


[Si no s'indica el contrari, les fotografies pertanyen a la col·lecció privada de The New York Times]