La Sagrada Família a principis del segle XX, en
un entorn rural amb cabres pasturant
Foto: Dr. Cèsar Comas Llaberia
Des de la mort de Gaudí el temple expiatori de la Sagrada Família ha prosseguit la seva construcció finançat a través d’almoines (d’aquí el concepte de “temple expiatori”: expiar els pecats pagant) i allargant-se en el temps seguint la tradició de les catedrals medievals, fins a convertir-se en una de les icones arquitectòniques de Barcelona, com ho confirmen el nombre ingent de fotografies i turistes que envaeixen cada any els carrers que l’envolten.
La nòmina dels detractors de la continuació de les obres és extensa, i la proposta que la vegetació s’enfilés torres amunt fins convertir el temple en un jardí romàntic i decadent no hauria estat forassenyada. L’arquitecte l’anava concebent dia a dia en el seu cap, cosa que va quedar definitivament demostrada quan –ironies del destí– el 10 de juny de 1986, el mateix dia i mes en què va morir Gaudí (en podeu veure l'expedient a De Santa Creu a Sant Pau), Josep Maria Subirachs signava el contracte per fer-se càrrec dels ninots que adornen el pastís. El 20 de juliol de 1936, dos dies després de l'alçament militar feixista que va originar la Guerra Civil, el temple va ser incendiat i el foc va destruir el taller on l’arquitecte guardava esbossos, maquetes i models, que també van sucumbir a les flames purificadores.
És cert que el mateix Gaudí va preveure que quan ell no hi fos les generacions futures anirien completant la construcció del temple adaptant-la als gustos dels temps. Però la Sagrada Família és filla d'una follia com ho van ser, per posar un exemple radical, la construcció de les piràmides d'Egipte. Si ara se'ns plantegés el cas d'acabar la catedral de Barcelona com sí va decidir de fer-ho Manel Girona a finals del segle XIX, ho faríem? No crec que ningú s'hi atrevís. Per què amb la Sagrada Família sí? Perquè hi ha molts interessos darrere que res tenen a veure amb l'esperit de Gaudí.
Els afores del Clot
Jo sóc fill del Clot i, com a tal, la Sagrada Família, on anàvem a patinar, era una de les curiositats dels afores del barri, que no superava per res el castell de la fàbrica de la Damm. Pel passatge d’Anglesola, travessant horts –amb moreres que alimentaven els nostres cucs de seda–, corrals –on els galls encara anunciaven la sortida del sol a mitjan anys 60– i petits tallers –que ens subministraven coixinets per fer les rodes dels carretons amb què corríem pel barri–, sortíem fora del nucli del Clot passant per la casa on vivia l’Home dels coloms. L’olor d’ordi alegrava els sentits i la planta embotelladora ens feia embadalir davant la vidriera, acompanyats del so monocord de les màquines, com una salmòdia.
En direcció a Barcelona, passat el vell camí d’Horta (ara carrer del Freser), fàbriques i magatzems s’escampaven encara entre casetes baixes nascudes a les vores dels antics torrents de Milans, del Notari o d’en Mariné, convertits en passatges, i les noves edificacions dissimulaven el territori despoblat on es va decidir construir la Sagrada Família i que havia estat del municipi de Sant Martí de Provençals fins l’any 1897, en què es va produir l’annexió forçada a Barcelona.
El Poblet
El temple, però, va ser construït prop d’un petit nucli habitat de Sant Martí anomenat el Poblet, l’any 1868, en un entorn rural d’agricultura bàsicament de secà (blat, ordi, oliveres i vinya) i ramaderia (la darrera granja amb cabres i venda de llet va estar fins els anys 60 a la part baixa de l'avinguda de Gaudí), que amb el temps va esdevenir industrial, sobretot amb la instal·lació de la fàbrica de la Sedeta (1899) o la fàbrica de cervesa de La Bohemia (1905; Damm a partir de 1910) i els límits del qual es consideren compresos entre les Saleses (ara passeig de Sant Joan amb València) i el temple de la Sagrada Família. El “carrer major” del Poblet era el tros del carrer València entre aquestes dues edificacions. Del nucli en queden alguns passatges amb construccions baixes originalment per a obrers, que guarden la trama de l’Eixample: Bofill, Font Maiol, Gaiolà o Mariné.
El lloc més antic, anterior a la construcció del barri, és el camí dels Enamorats, encara existent, que unia els Molins Reials del Portal Nou amb els molins del Clot, i més enllà fins a Sant Andreu i Montcada. El nom recordava un vell casalot que estava prop de l'Arc de Sant Sever i del Molí de Dalt del Clot (Aragó-Meridiana, al costat de l'església), on l'any 1703 es va construir una fibla que prenia l'aigua del Rec Comtal per dur-la fins a Canaletes. Prop del Poblet, per sobre de la Sagrada Família i fent frontera amb Gràcia hi ha els barris de Can Peus (format pel supervivent passatge de Conradí, a Sicília amb Rosselló) i el del Camp d’en Grassot, comprès entre els carrers Pare Maria Claret, Torrent d’en Mariné , Còrsega i passeig de Sant Joan, i que també es pot reconèixer avui sobre la trama de l’Eixample pels passatges que travessen les illes, com el que du el nom del barri. I a la frontera del camí dels Enamorats hi havia el barri de la Sínia.
El Poblet i el Camp d'en Grassot, en els límits entre Barcelona i
Sant Martí, i el temple de la Sagrada Família en forma de creu
Fragment del plànol Barcelona y sus alrededores (1890)
Font: ICGC
La catedral dels pobres
Va ser Gaudí qui es va referir al temple expiatori de la Sagrada Família com “la catedral dels pobres” i aquest va ser el nom (potser suggerit per Torres i Bages) d’un oli sobre tela de Joaquim Mir (1873-1940), pintor de la Colla del safrà o Colla de Sant Martí amb Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, amb qui Mir pintava a l’aire lliure als afores de Sant Martí de Provençals donant als quadres el característic color ocre ensafranat que dóna nom a la colla.
La catedral dels pobres (1898), Joaquim Mir
Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza
Museu Nacional d'Art de Catalunya
La catedral dels pobres (1898), fent honor al sobrenom del temple, mostra una família de pobres captaires davant d’una Sagrada Família encara en els seus inicis, enmig de les pedres que treballen els picapedrers. Si la fotografia del temple envoltat de cabres que encapçala aquest apunt captiva pel seu valor rural, la pintura de Mir ens mostra un alt valor iconogràfic que contrasta la magnitud del projecte amb la pobresa humana representada per una família que immediatament ens fa pensar en el relat evangèlic.
Caballitos baratos (1901), Opisso
Diputació de Biscaia
Però si no en tenim prou amb aquesta mirada realista i crítica, encara tenim una altra mostra, poc coneguda, de la relació que s’estableix entre les obres humanes i divines. L’any 1901, Opisso (1880-1966) ens oferia un dibuix on contrasta l’expiació representada per la Sagrada Família a mig construir amb un grup divers de gent (obrers, menestrals, pagesos, soldats i canalla) que entretenen l’espera terrenal amb un carrusel, que Opisso titula irònicament com Caballitos baratos.
Si algú té cap dubte sobre el que representa la Sagrada Família, Mir i Opisso ens refreguen per la cara la realitat, que si en aquells anys era molt evident perquè els contrastos eren punyents, avui la dissimula la façana turística que emmascara aquest gran bolet.
Esbós de La catedral dels pobres, de Joaquim Mir
Museu Nacional d'Art de Catalunya
