Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 30 de desembre de 2010

Des del meu sofà [04]



Una mirada irònica i escèptica del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat

dimecres, 29 de desembre de 2010

Opisso, un paisatge sentimental



Unes de les imatges que il·lustren el paisatge de la meva infantesa a casa de l'avi March són els dibuixos del seu amic Opisso. Després de la purga, acabada la Guerra Civil (per perdre-la), els dibuixos de Ricard Opisso (Tarragona, 20 de novembre de 1880 - Barcelona, 21 de maig de 1966)van ser alguns dels objectes preciosos que l'avi va poder salvar. El temps, però, i la mà destructiva d'alguns parents amb pocs escrúpols es van encarregar de fer-los desaparèixer a canvi d'uns diners que no van satisfer més que vicis temporals.




Els dibuixos no són més que una part minsa d'aquells objectes que articulen la memòria i la sensibilitat del record d'una família que va enterrar el seu passat material burgès. Em queda, només, el record immaterial, fruit d'una narració oral contínua que perdura entre uns pocs llibres, quadres, monedes i escrits esgrogueïts salvats del drapaire.




Dibuixant i caricaturista, membre dels Quatre Gats, contemporani de Pere Romeu, Picasso, Utrillo, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Isidre Nonell, Opisso és el gran cronista gràfic de la societat barcelonina del seu temps. La seva obra la trobem en bona part de les revistes il·lustrades de la ciutat: Luz, Pèl & Ploma, Quatre Gats, Joventut, Cu-Cut!, Garba, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Patufet, Virolet, La Mainada, Pocholo, Papitu, KDT, Pakitu, Eva o El Caloyo; i, és clar, en el TBO aparadegut el 1917, i del qual en celebrem el centenari on l'hem conegut les darreres generacions, gràcies a la reedició dels seus dibuixos o a la publicació de l'almanac de 1974 dedicat exclusivament a la seva obra.


Almanac de 1974 dedicat a Opisso


Periòdicament es recupera Opisso i se'n fan exposicions, com la que el 2016 commemorava el cinquanta anys de la seva mort. Però pocs barcelonins saben que a la ciutat hi té una exposició permanent. Més de 250 peces, entre dibuixos, gravats i pintures, propietat de Jordi Clos, responsable també del Museu Egipci, són obertes al públic a la Sala Museu de l'Hotel Astòria del carrer de París, 209. Passant per davant de les vidrieres de l'hotel ningú s'imagina que aquelles portes que s'obren a un petit paradís ocult de l'Eixample.


La col·lecció Opisso de l'Hotel Astòria

diumenge, 26 de desembre de 2010

Sant Esteve: canelons i una nadala




Avui, dia 26 de desembre, Sant Esteve, protomàrtir de l'Església cristiana, ens asseurem a la taula per menjar canelons. L'anomenat segon dia de Nadal, celebrat als territoris de parla catalana però també en d'altres països centreeuropeus, permet compartir les festes amb la resta de família que no va poder ser a taula el dia de Nadal. La tradició ve d'antic. Diuen que del segle IX, quan els comtats catalans, lligats a l'imperi carolingi, depenien eclesiàsticament de Narbona i no pas de Toledo com la resta de cristians de comtats i regnes de la península. Els clans familiars eren extensos i per retrobar-se per celebrar el Nadal s'havien de desplaçar de lluny, cosa que obligava que la tornada s'allargués al dia següent i es va acabar establint com a festiu. D'aquí vindria el refrany "Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva". Per què dedicar-li el dia a Sant Esteve? Perquè diuen que les relíquies del protomàrtir, que va morir apedregat al voltant de l'any 35, van ser traslladades a Jerusalem un 26 de desembre de 415.

Aquest costum del segon dia de festa per afavorir la mobilitat familiar sembla que també és darrere dels dilluns de Pasqua (Florida i Granada), que se celebren aquí i a altres indrets d'Europa però no a la resta de l'Estat. Però com que no hi ha certesa d'aquestes explicacions llegendàries, introduiré una altra explicació possible.

Els jueus de la diàspora, és a dir, aquells que es van estendre pel món expulsats d'Israel després de la destrucció del segon Temple, l'any 70 de l'era comuna, també van establir el costum d'allargar un dia les festivitats importants perquè en uns temps en què no hi havia calendaris oficials i la Lluna obligava a comptatges peculiars, com passa amb la data mòbil de Setmana Santa mai hi hagués el dubte de quan era la festa, tenint en compte, a més, la dispersió de les famílies jueves i la dificultat de la comunicació. Fos quin fos l'origen d'aquest segon dia festiu, el que sí és certa és la coincidència entre el costum jueu i el cristià en uns territoris on la cultura jueva ha estat determinant. Ho veiem, també, en l'origen jueu de les celebracions cristianes, com ja vam veure a l'article "El cicle de Nadal".

Pel que fa a costums gastronòmics, aquelles primícies agrícoles i ramaderes que s'oferien a les divinitats a la fi de les collites ja no tenen déus a qui ser ofertes ni altars on sacrificar-les, amb la qual cosa, asseguts a la taula, ens mengem les ofrenes: no debades els cristians s'han guanyat la fe a través de l'estómac menjant Déu transsubstanciat. Si algunes cultures antigues tenien el costum de menjar el cor del guerrer vençut per obtenir-ne el seu valor, l'eucaristia, ritual de teofàgia, permet adquirir la fe que la raó és incapaç de pair.

Com sol passar amb altres tradicions, culinàries o no, la ingesta de canelons per Sant Esteve, com l'escudella per Nadal, és un costum relativament recent (no apareixen en cap receptari català fins a principi del segle XX). Van ser introduïts durant la primera meitat del segle XIX pels cuiners d'origen italià que cuinaven per a les famílies de l'alta burgesia de Barcelona, amb tant d'èxit que el costum es va estendre i avui és inimaginable una taula sense aquest plat el 26 de desembre. L'escriptor i gastrònom Néstor Lujan afirma a Vint segles de cuina a Barcelona (1993) que els primers canalons servits en un establiment públic són de 1830, a la Fonda del Beco del Racó del barri de la Catedral, uns diuen que al carrer dels Capellans, d'altres, en el número 5 del carrer dels Boters, si és la mateixa fonda de Ca l'Antonet. La fonda la va obrir l'italià Giovanni Antoni Ardizzi, l'any 1815. Els italians eren qui regentaven les cases de menjars en aquells temps i se'ls coneixia amb el nom de "becos", d'aquí el nom dels establiments.


La fonda del Beco del Racó, al carrer dels Capellans, el 1857
Dibuix de Lluís Rigalt (MUHBA)


Segons el crític gastronòmic Jaume Fàbrega (doctor en Filosofia i Lletres), abans que els canelons no es popularitzessin, a moltes llars era costum menjar arròs a la cassola per Sant Esteve. Les receptes més típiques eren l’arròs de la catedral o l’arròs colls-i-punys, que servien per aprofitar les restes del dinar de Nadal. Tots dos plats són fets amb menuts de pollastre (colls, puntes d’ala, pedrers i crestes) acompanyats de verdures; un arròs que, d'altra banda, continua vigent a la cuina barcelonina. El refranyer català ho confirma: L’endemà de Nadal, arròs catedral. En canvi, Fàbrega posa en dubte que els canelons siguin cuina de reaprofitament. Potser no ho eren com a norma, però sí que ho són el dia de Sant Esteve, festa que per a moltes generacions començava al matí amb tota la família col·laborant a trinxar la carn i estendre la pasta bullida sobre un llençol de cotó o de lli, a punt de ser farcida.

En els primers temps, els canelons eren una recepta molt complicada de fer a casa perquè la pasta calia fer-la a mà. Però aquesta dificultat va acabar el 1911, quan l’empresari Ramon Flo, propietari de la marca de pasta El Pavo, va comercialitzar-ne les primeres pastes seques per ser bullides.

En un joc de virtuosisme culinari, i recuperant el símil religiós, els canelons permeten guarnir la taula amb les restes de les menges de Nadal sense que els comensals se sentin menystinguts, farcint-los amb la carn d'olla i el rostit sobrers, trinxats i transsubstanciats, si bé és cert que a bona part de les llars es fa un rostit específic per farcir els canelons (el popular Carmencita o la buena cocinera, publicat a Barcelona el 1911 recull la recepta) i se solen preparar dies abans de la diada.


Carol of the Drum, la nadala de Sant Esteve

Podem imaginar-nos els camins de Betlem, dos mil anys enrere, transitats per pagesos i pastors oferint els seus presents comestibles al nounat. Però algú s'imagina què tenen en comú cantants tan diversos com Neil Diamond, Whitney Houston, Johnny Cash, Ringo Starr, Bob Seger, John Denver, Bonnie M, Ray Conniff, Cranberries, The Supremes, Stevie Wonder, Bob Dylan, Jessica Simpson o la Família Trapp?


Coberta del disc original interpretat per
The Trapp Family Singers (1955)


Doncs tenen en comú haver cantat Carol of the Drum, també coneguda com The Little Drummer Boy, cançó que Katherine K. Davis va adaptar d'una cançó popular txeca, l'any 1941, i que va ser enregistrada per primer cop el 1955 per la The Trapp Family Singers, la famosa família Trapp protagonista de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas (1965).


 Partitura original de 1941
Wellesley College Music Library


Qui hagi fet l'esforç de traduir-la de l'anglès ja se n'haurà adonat que estic parlant d'una nadala que molta gent associa a la veu de Raphael i als anys del franquisme: El tamborilero. Però la realitat i l'origen de la nadala són ben lluny d'aquesta realitat, com hem pogut comprovar.

N'he fet una selecció de les diferents versions que he anat trobant. Algunes per la seva qualitat; d'altres, per la seva peculiaritat. N'existeixen algunes versions catalanes, les enregistrades per la Coral de Cambra del Gran Teatre del Liceu (1966-1968) i un disc d'Els de la Torre (1967) amb quatre nadales, entre elles El petit timbaler, però no he trobat cap vídeo d'aquestes velles versions i n'enllaço la de 2013 de Víctor Riera Gispert. Us deixo alguns vincles i penjo els dos millors vídeos.

Al Bano i Romina Power. Il piccolo tamburino (1987)
Nana Mouskouri. L'enfant au tambour (1965)
Plácido Domingo i Josep Carreras. Carol of the Drum (1999)
Marlene Dietrich. Der Trommelmann (1964)
Ray Charles. The Little Drummer Boy (1985)
The Jackson Five. The Little Drummer Boy (1979)






El 1965 Vince Guaraldi, l'autor de les bandes sonores de les pel·lícules de Charlie Brown, va fer una curiosa adaptació a ritme de jazz per a l'àlbum A Charlie Brown Christmas, amb el títol de My little Drum.

El 1982, Joan Jett & The Blackhearts gravaven una versió punk rock amb el títol Little Drummer Boy, el mateix any que aconseguia l'èxit amb una cançó que tots recordareu: I Love Rock & Roll. No us deixeu enganyar pels primers minuts tradicionals de la nadala; escolteu-la fins el final.

Del petit timbaler se n'han fet més de 200 versions, però és en aquests darrers anys que estan proliferant els cantants que l'afegeixen al seu repertori. Deixo per al final els dos vídeos de dues versions. La de Bing Crosby i David Bowie, que fan una deliciosa dramatització de The Little Drummer Boy i Peace on Earth cantades al mateix temps:




I la de Grace Jones, absolutament kitsch. La gravació pertany al show de Pee-wee's Playhouse (no us perdeu la pàgina web, perquè és per sucar-hi pa!), un programa que el còmic Paul Reubens tenia a la CBS, els anys 80, i que va merèixer un premi Emy.


divendres, 24 de desembre de 2010

A Literary Christmas



A Literary Christmas és una nadala de l'il·lustrador nord-americà David Price, variant literària de l'arbre de la cançó The Twelve Days of Christmas, publicat abans-d'ahir [El cicle de Nadal i una nadala]. Cada estrat, cada divisió de l'arbre proposa un enigma literari il·lustrat, que pot correspondre a un escriptor, una obra literària, un lloc...

Us proposo on joc. Jo tinc les solucions de tots els enigmes. En algun cas hi ha més d'una solució, i podria ser que entre tots en trobem més. Envieu les 12 solucions al correu-e del bloc. Teniu de temps fins les 12 de la nit del 31 desembre d'aquest 2010.

Si l'enigma és un escriptor, n'hi haurà prou amb escriure el seu nom. Si l'enigma és una obra, caldrà donar el nom de l'obra i el nom de l'autor; i si és una part d'una obra (un poema, per exemple), caldrà especificar el títol d'aquesta part i en quina obra es troba, a més del nom de l'autor. Si l'enigma és un personatge, un concepte o un lloc, la solució ha d'anar acompanyada també de l'obra on es localitza i del seu autor.

Al final del joc, comptabilitzaré el nombre d'encerts per concursant, segons el varem establert [1 punt per dada: autor 1 punt, obra 1 punt, etc.]. El guanyador tindrà com a premi una novel·la, que podrà triar a la Llibreria Documenta, patrocinadora del joc. Aquests són els 12 enigmes amb els [punts] que es poden aconseguir a cadascun d'ells!



A Blind Bard in an Olive Tree [1]
Two Diverging Roads [2]
Three Frenchmen [3]
Four Calling Birds [2]
Five Golding Castaways [2]
Six Beasts a-Slaying [2]
Seven Swans a-Swimming [2]
Eight Bells Tolling for Thee [3]
Nine Infernal Circles Circling [2]
Ten Portraits of a Lady Dancing [2]
Eleven-Year-Old Wizards Flying [2]
Twelve Knights a-Prancing [2]

Fait vos jeux, Madames et Monsieurs!

 Joc patrocinat per Llibreria Documenta


English version

A Literary Christmas is a Christmas carol of the drawer David Price, literary variation of the tree of the song The Twelve Days of Christmas, published yesterday. Every level, every division of the tree proposes an illustrated literary quiz, that can be related to a writer, a literary work, a place ....
I want to propose you a game. I have all the solutions of the quizzes. In some case there are more than one solution, and it could be that, together, we found some more. I propose you to write in the e-mail the solution to the twelve quizzes before 12 pm of 31 desembre.
If the quiz is a writer, it  will be enough writing his name. If the quiz is a work, you will have to give the name of the work and the name of the author; and if it is part of a work (a poem, for example), you will have to specity the title of this part and in which work can be found, apart from the name of the author. If the quiz is a character, a concept or a place, the solution should come together with the work where it can be found and the name of the author [author 1 point, work 1 point, etc.] .
At the end of the game, I will count the number of correct answers for every participant, and there will be a winner. The prize for the winner is a novel of the bookstore
Documenta.

dijous, 23 de desembre de 2010

Nadal: Joan Salvat-Papasseit

 
Tot i que en els seus inicis com a poeta Joan Salvat-Papasseit (1896-1924) se submergeix en l'avantguarda, influenciat per Apollinaire i Marinetti, i per l'atracció que el futurisme i els avenços tecnològics van provocar en molts poetes de la seva generació, Papasseit és un poeta del poble. Pel seu origen humil, per formació (autodidacta), per ideologia (anarquista, tot i que es va moure dins de diversos moviments polítics d'esquerres) i per la seva precarietat laboral, la seva lírica acaba acostant-se a la poesia popular i a les formes clàssiques, molt més a prop del Noucentisme del que es podria pensar, si no fos per l'actitud davant els textos, centrats en la realitat quotidiana. Deia el mateix Salvat-Papasseit: "Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he viscut". I segurament és aquesta actitud que el fa tan proper; per això emociona i commou.

Des d'avui mateix, fins el 3 d'abril, el centre Arts Santa Mònica li dedica una exposició on es mostra tot el procés que conforma la biografia vital, intel·lectual i plàstica de la seva obra d'avantguarda.



Com que són les festes que són, res millor que el seu poema "Nadal", editat dins L'irradiador del Port i les gavines (1921), per cobrir aquesta atmosfera festiva de la boira de les estives del port, que només ens podem imaginar perquè, és ben cert, nosaltres "no sabem que és guardar fusta al moll".

    NADAL

    A Emili Badiella

    Sento el fred de la nit
    i la simbomba fosca.

    Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
    Sento el carro dels apis
    que l'empedrat recolza
    i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

    Els de casa, a la cuina,
    prop del braser que crema,
    amb el gas tot encès han enllestit el gall.
    Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
    i ells recullen les plomes,
    i ja enyoren demà.

    Demà posats a taula oblidarem els pobres
    -i tan pobres com som-.

    Jesús ja serà nat.

    Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
    i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Nadal, Ovidi Montllor

Un altre Nadal


El carrer de Petritxol amb la primera
il·luminació de Nadal de Barcelona,
l'any 1957. IEFC
Leopoldo Plasencia


Per Nadal, moltes nenes i nens seguiran la tradició de recitar un vers enfilats damunt la cadira del menjador, sota la mirada atenta de la família reunida a la taula –els qui hi són, els qui ja no hi són–, farta de viandes com si s'acabés el món.

La calça curta i els mitjons amb borles fins als genolls queden ben lluny. Més burgesos, més ben alimentats, més descreguts, més lliures –potser gràcies a ell i tants com ell que es van sacrificar per als altres–, deixo uns versos rimats a la vora de la ironia més que no pas de la llar. Si la intel·ligència ens fa tan incrèduls com llestos, pressuposem, a la manera dels textos apòcrifs, dubtes i inquietuds a aquests dos personatges que durant la Nit de Nadal buscaran posada a la vora d'un camí, sota una nit estrellada.



Sota una nit estrellada

Sota una nit estrellada,
un ase.
Tirant del ruc,
un banyut.
Cap cot, trist i pensatiu,
es diu:
Algú me l’ha fotut.

Fum, fum, fum.
Fum, fum, fum.

Ella, entre sotracs, gràvida,
busca al cel
l’angelet barrut.
Insatisfeta, cada Nadal,
es diu:
Algú me l’ha fotut.

Fum, fum, fum
Fum, fum, fum
E.H.M.

dimecres, 22 de desembre de 2010

El cicle de Nadal i una nadala

Pulgarcito
Almanaque para 1959


L’Advent es desenvolupa durant les quatre setmanes que donen pas al Nadal (vegeu La llum d’Advent, Hanukkà i Nadal), i seguint la periodicitat cíclica de les festivitats religioses, els cristians es disposen a renovar les esperances de la Parusia, la segona vinguda del Messies, i, per tant, del final dels temps i l’arribada del Regne de Déu. Els jueus encara n'esperen la primera arribada, així que caldrà posar-se d’acord sobre quan s’acaba el món.

L’any 350 l'Església va proclamar el 25 de desembre com a data oficial per commemorar el naixement de Jesús (ישוע, 'Ieshuà', en hebreu), fent-la coincidir amb les saturnals romanes (festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles) i amb el naixement de Mitra (el déu solar persa adoptat pels romans) per aconseguir, d’aquesta manera, que els pagans abracessin el cristianisme sense abandonar les celebracions en honor de Saturn. De fet, sota les festes religioses cristianes hi trobarem sempre una celebració pagana o l'adaptació d'una de jueva.


 Saturnals romanes


Rituals

En tot cas, a la Nit de Nadal es continuen celebrant rituals d'origen llegendari i pagà que han estat camuflats sota el paraigües del cristianisme, com el Tió, del qual en parlem a l'article que hem enllaçat més amunt. Entre els col·lectius destaca la Missa del Gall o Matines de Nadal, que s'esdevé a mitjanit i anuncia el naixement de Jesús. El gall fa referència a dos esdeveniments antics. Un de popular diu que un gall va ser el primer a presenciar i anunciar l'arribada al món del nen. L'altre relaciona el gall amb els sacrificis d'aquestes aus al Sol, al qual simbolitza i que enllaça amb les Saturnals romanes.

Un altre ritual és el Cant de la Sibil·la, un dels dos drames litúrgics medievals que, amb el Misteri d'Elx, han sobreviscut fins avui. Aquesta representació protagonitzada per la profetessa Sibil·la és un oracle que aprofita el naixement de Jesús per anunciar la fi del món, enllaçant els vaticinis que la sibil·la Eritrea de la Grècia clàssica. El concili de Trento (1545-1563) va eliminar-la de la litúrgia, tot i que a Mallorca i l'Alguer no s'ha deixat de representar mai. A Barcelona se'n va recuperar la representació l'any 1983 a Santa Maria del Mar, i en anys posteriors s'ha recuperat el drama a la Catedral de Barcelona (que conserva el text més antic), a la Mare de Déu de la Bonanova (on és interpretada habitualment per la Maria del Mar Bonet), a Tarragona i al País Valencià.

A Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) se celebra la Fia-Faia, una festa d'arrels precristianes, que consisteix en la crema d'unes torxes, les faies, el capvespre de la Nit de Nadal. S'encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, i des d'allà el foc és transportat a la població per un grup de fallaires que en arribar, reparteixen el foc a la resta de fallaires. Originalment, el ritual servia per aturar l'escurçament del dia i des de mitjan segle XIV es va cristianitzar relacionant-lo amb el naixement de Jesús: "Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia".


El naixement de Jesús

No se sap en quina data va néixer Jesús. El còmput del calendari és erroni. Els evangelis diuen que Jesús va néixer en temps d’August, durant el regnat d’Herodes el Gran. Això fa que la data tradicional en que es compta l’any 1 de l’era comuna s’hagi d’avançar entre 4 i 6 anys. Un monjo escita de començament del segle VI ec va calcular que Jesús havia nascut l’any 753 de la fundació de Roma, i aquesta és la data que s’ha imposat per iniciar el compte. Ara hauríem de ser en un any entre 2022 i 2024.

Les poques dades que proporcionen els evangelis situarien l’esdeveniment cap a la primavera perquè es relata que els pastors dormien al ras i a la llum de les estrelles. Com que a la primavera no era possible situar la Nativitat perquè ja s’hi celebrava la Quaresma i la Pasqua (que coincideix amb Pésah –la Pasqua jueva– i l’equinocci de primavera), es va triar el solstici d’hivern (que coincideix amb la Hanukkà jueva i la festivitat pagana del culte al Sol), fent una analogia entre els dies que s’allarguen i la idea de Jesucrist com a llum del món. La Hanukkà, la festa de les llums, comença el dia 25 del mes de Kislev (en el 2018 va començar al vespre del 2 de desembre, i va acabar el 2 de Tevet, 11 de desembre), en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 aec.

Els cristians ortodoxes celebren el Nadal també el dia 25 de desembre, però del calendari julià, que coincideix amb el 7 de gener del calendari gregorià (aprovat el 1582), establert pel papa Gregori XIII, i que els russos no van adoptar fins la revolució de 1917.

Pel que fa al lloc de naixement, la crítica textual dels Evangelis posa en dubte les creences establertes. Mateu (Mt 1,18-2,23) i Lluc (Lc 2,1-21), que difereixen entre ells en la narració, situen el naixement de Jesús a Betlem (Judea), mentre que Marc (Mc 1, 9) ho fa a Natzaret (l’existència d’aquesta localitat de Galilea és dubtosa; l’epítet “natzarè” aplicat a Jesús podria no procedir d’un gentilici). Si se’l fa néixer a Betlem és perquè cal que es compleixi la profecia anunciada per Isaïes (Is 7,14), que afirma que el messies jueu ha de ser descendent de la casa de David, rei que va néixer precisament a Betlem. Jesús és el rei legítim d’Israel en oposició a Herodes, rei il·legítim. No oblidem que ens movem amb paràmetres hebreus i israelites, i que Jesús és jueu: el cristianisme no neix fins mitjans segle I ec.


 Fugida a Egipte, Giotto (1305-1306)


Les altres dates del cicle de Nadal

El 28 se celebra el dia dels Sants Innocents, recordant la matança de nens que Herodes va ordenar per tal de poder matar també Jesús, a qui anomenaven rei dels jueus, pensant que venia a usurpar-li el poder. Ho relata Mateu (Mt 2, 1-16), però des del punt de vista històric no n'hi ha cap dada. No ho menciona ni tan sols Josep Flavi, historiador jueu, principal font de la història jueva de l’època. Que en aquesta data se celebri també una festa en què es fan bromes i es pengen llufes està relacionat amb les saturnals romanes i cristianitzat prenent com a excusa els suposats enganys que les famílies jueves van haver de fer per amagar els fills de la massacre.

El dia de Cap d’Any, l’1 de gener en el calendari gregorià, amaga darrere de la tradició antiga, pagana i religiosa, de celebrar l’arribada d’un nou any, un fet que també va lligat als d’esdeveniments que giren al voltant de la celebració del naixement de Jesús. Com a bona família jueva, observadora dels ritus jueus, Jesús va ser circumcidat el vuitè dia del seu naixement. Així, doncs, l’1 de gener se celebra la Circumcisió de Jesús, com explica Lluc (Lc 2, 21). I com no podia ser de cap altra manera, el prepuci de Jesús (com ho són els seus bolquers no rieu!–, com els que es veneraven a la Seu Vella de Lleida: Lo Sant Drap) és una relíquia venerada i va ser objecte de culte fins 1983 a Calaca, Itàlia.

El 6 de gener va ser designat com el de l’Epifania: la presentació de Jesús al món coincidint amb la visita dels Reis d'Orient. Els Evangelis no diuen quants van ser aquests reis, només s’anomenen els tres regals, i diverses tradicions molt posteriors als textos bíblics, parlen de 3, 4 i, fins i tot, 12 mags (probablement, astrònoms caldeus: enlloc es diu que fossin reis).


 Reis d'Orient, Sant'Apollinare Nuovo (Ràvena, s. VI)


El pessebre

La representació artística popular de tots aquests esdeveniments es concreta en el pessebre. La primera representació data del segle II ec, quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava a Maria sostenint als seus braços el nen Jesús. Els pessebres més antics que es coneixen daten del segle III, al monestir alemany de Füsen, i en un fragment de sarcòfag romà de l’any 343, on ja apareixen pastors, la mula i el bou. Es va trobar el 1877 a les catacumbes de Sant Sebastià (Roma). La primera representació catalana apareix a començaments del segle IV a la catedral de Barcelona. També hi ha representacions cristianes amb escenes del naixement, en forma de relleus, als sarcòfags romans del segle VI, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpits a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l'any 1223 que Sant Francesc d'Assís va fer una representació del naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons el cristianisme va néixer Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre.

En el seu moment va ser notícia la beneiteria de Benet XVI afirmant que a la cova o a l'estable on Maria infantà no hi havia ni bou ni mula perquè res en diuen els evangelis. Quina novetat! La major part de la mitologia al voltant de la vida de Jesús no surt als evangelis. La reconstrucció dels detalls del naixement i de la seva infantesa fins que comença la vida pública després de ser batejat per Joan el Baptista és extret dels evangelis apòcrifs, és a dir, aquells escrits que no van entrar en el cànon, tancat en el segle V ec (vegeu La Bíblia, el llibre inacabat).

La representació del naixement és de base popular, raó per la qual els pessebres són plens d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escena i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Comença a aparèixer a finals del segle XVII, i és probable que que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.


 Jesús i Maria davant Isaïes 
catacumbes de Priscil·la (s. II ec)


Tot i que s'ha anat perdent perquè la gent té molta pressa, hi ha una data per desfer el pessebre i que tanca el cicle de Nadal: el 2 de febrer, dia de la Candelera (ofrena i benedicció de candeles de cera), en què se celebra, com prescrivia la religió jueva, la Presentació de Jesús al Temple de Jerusalem i la Purificació de Maria, 40 dies després de Nadal, quarantena que és també una tradició d’origen jueu, i que ha perdurat fins avui com a període durant el qual se suggeria a les dones no mantenir relacions sexuals ni quedar-se prenyades per obra i gràcia de cap esperit, sant o no


The Twelve Days of Christmas, William Oellers


Els dotze dies de Nadal

L’any 567 el Concili de Tours va proclamar com a festius els dotze dies que van des de Nadal a la Nit de Reis: Els dotze dies de Nadal.

The Twelve Days of Christmas és una nadala molt popular en els països de parla anglesa, i que s’ha estès arreu del món. És una cançó acumulativa que enumera dotze regals que una persona diu que va rebre del seu amant durant els dotze dies consecutius que van de Nadal a la Nit de Reis. Després de l'anunci d'un nou regal, la llista precedent es repeteix a la inversa. Tot i que la melodia ja era coneguda en el segle XVI als països escandinaus, la trobem per primer cop com a joc memorístic a l’obra Mirth without Mischief (Divertir-se sense fer bestieses), un recull de jocs d’infants, de finals del segle XVIII.


© Xavier Romero-Frias


Tot i que no hi ha constància d’aquest fet, hi ha qui ha volgut veure en els regals descrits a la cançó referències simbòliques a elements de la fe catòlica, en una època en què estava prohibit l’ensenyament del Catecisme a Anglaterra. I per a qui no tingui present la cançó, en deixo un vídeo, interpretat per John Denver i The Muppets, i la lletra completa, com a senyal de bona voluntat: els descreguts també tenim ànima... quan ens disfressem de nens!


dimarts, 21 de desembre de 2010

L'infern o la vida en un còmic

 El jardí de les delícies [fragment de l'Infern]
El Bosco (Museo del Padro)

No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.

Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Asterix, Iznogoud o Aquiles Talon.

Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.

Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010

Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.



NonNonBa. Shigeru Mizuki. Bilbao: Astiberri, 2010

Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.



Stitches. Una infancia muda. David Small. Barcelona: Mondadori, 2010

Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.



Auschwitz. Pascal Croci. Barcelona: Norma Editorial, 2005 [3a ed. 2009]

En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat.  Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.

Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.



Inferns

Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:

"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)

Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:

"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)

L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Blocs: Reflexiones de Repronto



Editar un bloc, si no s'és un egocèntric, implica dedicar un temps a buscar altres blocs per veure què es cou a la blocosfera; per veure què i com s'edita. En un bloc és tan important el contingut com l'edició: és un treball de meccano. En un món on es dóna tanta importància a la imatge, no n'hi ha prou amb escriure coses interessants i escriure-les bé: cal, també, que el bloc sigui atractiu. Però no n'hi ha prou amb penjar-lo a la xarxa, també cal publicitar-lo, fer-lo visible. Però aquesta és una tasca difícil perquè la xarxa és plena de blocs; la xarxa està inundada de desenes i desenes de milers de blocs.

Si es vol fer un bon bloc i que sigui conegut per quanta més gent millor, cal tenir en compte els companys de viatge d'aquest mar sense fons que és Internet (anava a escriure Internet amb minúscula, quan sé que la norma diu que ha de ser amb majúscula perquè s'entén com a nom propi, i ara he estat conscient per què: Internet és l'Univers, un concepte únic, com l'Infern).

La connexió entre blocs funciona com el boca-orella. Perquè un bloc arribi a ser conegut cal l'impuls d'altres blocs. L'usuari de la xarxa és, de natural, curiós: ofereix-li on lloc on anar i hi anirà (això ho saben molt bé les agències de publicitat).

El problema principal sorgeix quan es vol trobar res interessant. Hem de partir, d'entrada, del fet inqüestionable que la majoria de blocs són poca cosa més que un diari on abocar reflexions personals que només tenen interès per als seus creadors. D'altres, tot i que puguin tenir el seu valor, són massa especialitzats i només tenen interès per als agremiats. És difícil trobar-ne un que transcendeixi l'anècdota o la notícia. És difícil trobar reflexions potents escrites amb bona ploma (i més encara amb bona lletra).



Però, de tant en tant, apareix alguna meravella. Ha caigut a les meves mans el bloc Reflexiones de Repronto. Val la pena que us hi passeu, que llegiu amb atenció i que mireu els seus vídeos. Amb una estètica retro, amb molt bona prosa -que pot semblar decimonònica però que és subtil i molt precisa-, és capaç d'analitzar fets que, en principi, semblen banals, però d'ells en sap treure més del que hi ha aparentment, de forma divertida, irònica i sarcàstica.

La realització tant del bloc com dels vídeos és molt acurada. Raúl Minchinela, que és el nom autèntic del Doctor Repronto, sap posar-se davant de la càmera, d'una forma tan estudiada que delata el seu amor a la televisió vintage, amb una tendència al kitsch que resulta encantadora.

Hi col·loca una entrada cada dia 1 i 15 del mes. Deixo aquí la darrera, un vídeo, Especial: "Mensaje a la e-Nación", que és una paròdia dels missatges nadalencs del Rei, on parla dels grups de Facebook.


[Veure l'article relacionat "Una explicación de la realidad 'Las reflexiones de Repronto' de Raúl Minchinela", de l'antropòleg Manuel Delgado, en el bloc El cor de les aparences]

dissabte, 18 de desembre de 2010

Memorial democràtic



Llegia aquesta tarda a la web de BCNCultura.cat un article sobre l'exposició Hitler i els alemanys. Comunitat i crim, que des del mes d'octubre fins el 6 de febrer es fa al Museu d'història d'Alemanya. Com que aquesta web parla d'esdeveniments culturals que es fan a la ciutat, he fet un salt a la cadira pensant que es feia a Barcelona. Però no. No entenc massa bé la intenció de la notícia. En tot cas, és igual. És una magnifica exposició i venen ganes d'agafar l'avió cap a Berlín: feu un cop d'ull.

No puc imaginar-me com es deu sentir un alemany passejant per l'exposició. No és només una mirada cap enrere, a la història, sinó una visita a l'infern col·lectiu alemany. No sé si les generacions joves han superat el sentiment de culpa i són capaços de mirar la imatge de Hitler com si fos una pàgina d'un llibre de text. Fa tanta basarda pensar que només sigui una pàgina del passat, com que el sentiment de culpa perduri. En tot cas, l'exposició busca precisament que no hi hagi oblit, tot i que no sé quin és el grau de banalització que hi pot haver en l'exposició neta i ordenada del material i les idees que van vestir la barbàrie nazi. Només penso en veu alta. Sé com n'és d'important mantenir viva la memòria perquè el mal no torni a manifestar-se. Però, al llarg del temps, la memòria sempre ha buscat el recurs del relat, no de l'exposició. I el relat té molt de simbòlic. El conte de la Caputxeta no és "una nena és devorada per un llop, que coneix travessant un bosc, quan es dirigia a casa de la seva àvia". Mirant la vitrina dels uniformes dels diferents cossos de l'exèrcit alemany, qualsevol descervellat podria pensar "què guapo estaria amb un uniforme com aquest!" Fins i tot, mirant una fotografia de jueus alliberats d'un cap de concentració, la primera imatge que pot venir al cap és la de "quanta misèria!" En un museu, en una exposició, com es construeix la imatge del mal? I com es construeix un relat que, segurament, acabarà implicant el visitant? No ho sé. Sempre he estat a l'altra costat.

I tot plegat m'ha fet pensar que no hi ha a tot l'Estat res semblant, que posi noms i cognoms a la dictadura franquista. Potser és fruit de pertànyer a un poble que des del final de l'Edat Mitjana només ha conegut breus temporades de llibertat i que va ser lobotomitzat i castrat després de la Guerra Civil.

Ha calgut que passessin més de trenta anys des de la mort de Franco abans no es fes una llei de la Memòria Històrica, que dónes empara legal a remoure i treure a la superfície els crims del Franquisme. I tot i així, no està resultant fàcil. Mirem, si no, el Valle de los Caídos.



Algunes coses s'estan fet. Hi ha el Memorial Democràtic (Barcelona), els Espais de la Batalla de l'Ebre (Corbera d'Ebre, Pinell de Brai, Miravet, Gandesa, Villalba dels Arcs i la Fatarella), el Museu Memorial de l'Exili (la Junquera) i, puntualment, algun espai històric recuperat o algun centre d'interpretació, com els itineraris de la Guerra Civil a Vallbona de les Monges. S'ha fet, també, un Mapa de fosses i repressió i un Cens de la simbologia franquista a Catalunya. Podeu trobar més dades a Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya.


Estàvem fa unes ratlles amb l'exposició de Hitler. Quan he acabat l'article, he sentit la necessitat imperiosa de fer-me un bany de memòria, i com que estic acostumat al relat i a la veu, que em recorden qui sóc, qui som, he sortit a buscar el fred, a fer un cafè i he fet camí cap el Memorial Democràtic, on hi ha l'exposició Símbols de Franco. És poca cosa, però ens parla de com l'aparell repressor va envair l'espai públic de símbols que posessin límit a la llibertat a les façanes de les cases, a les escoles, a les plaques dels carres, a les entrades dels pobles: propaganda, iconografia, plaques de vivendes, monuments, grafits, retolació de carrers... Els càlculs donen més de 3.000 símbols envaint aquest espai públic, sense cap explicació que els contextualitzi. Ho dic perquè no tinc massa clar que s'hagi de fer desaparèixer aquesta simbologia. En tot cas, sí que s'hauria de contextualitzar.

 La creu de Bot

Però la pregunta és, a què és degut que aquests símbols perdurin encara avui? M'ha sorprès veure a l'entrada de l'exposició la creu amb el lema de "Caídos por Dios y por España" que fins aquest 2010 lluïa a la façana de l'església de Bot. En aquest poble de la Terra Alta hi he corregut diverses vegades les curses pedestres de Sant Blai, amunt i avall pel carrer de Caseres amb les parets encara amb imatges de Franco i José Antonio i l'inefable "Una, Grande y Libre". I allà deuen ser encara.

José Antonio Primo de Rivera, a Bot

divendres, 17 de desembre de 2010

Des del meu sofà [03]



Una mirada irònica i escèptica del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat

dijous, 16 de desembre de 2010

Veus d'uns altres mons

Flamenc morisc (1884), de Joaquín Araújo
Real Academia de Bellas Artes


El flamenc i el poble romaní

El flamenc, com en la resta d'expressions culturals dels pobles de la Mediterrània, ha viatjat d'una riba a una altra en un mar que, en lloc de separar, les ha unit com si fos un immens pont. Aquesta fusió que el flamenc ha fet amb altres músiques –com ho ha fet Maria del Mar Bonet amb la música catalana viatjant a les cultures del Magrib o Rosa Zaragoza amb els sons sefardites i les cançons de noces dels jueus catalans– és el camí de tornada als orígens. On hauríem d'anar a buscar les arrels del flamenc sinó entre els moriscos? La música lírica d'al-Àndalus està documentada fins al segle XVI i se'n perd la pista fins el XVIII, moment en què reapareix a mans dels gitanos. Aquest buit coincideix amb l'expulsió dels moriscos i els músics i titellaires andalusins (principis del segle XVII; veure La veu dels moriscos) i les dues grans persecucions contra els gitanos: la primera, durant el regnat de Felip II, quan el 1539 els gitanos són enviats a galeres; i la Gran Batuda de 1749, signada per Ferran VI i que tenia la voluntat d'exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos

Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat llegendari i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols imaginaris que els van conferir una aurèola mítica.

L’arribada de gitanos a Barcelona amb la intenció d'assentar-s'hi es produeix durant el segle XVIII fugint de la Gran Batuda, i ho faran al Portal de Sant Antoni, on trobaran la possibilitat d'exercir activitats comercial i quedar-s'hi fins avui perfectament integrats a la cultura catalana. El romanó o caló és la llengua dels rom o gitanos, nom que prové del mot castellà egiptano, a causa de la falsa creença que els primers membres d'aquesta ètnia, que van penetrar a Europa a l'acabament de l'edat mitjana, procedien d'Egipte. La mateixa confusió es va produir a la llengua anglesa, en la qual el terme gypsy prové del mot egyptian. Fragmentada en diversos dialectes i molt minoritzada, el romanó pertany a la branca indoària de les llengües indoiranianes, emparentada amb el sànscrit.

La llengua catalana té alguns préstecs lingüístics procedents del caló, com per exemple: halar (amb hac aspirada), xaval, guipar, dinyar, filar (veure-hi), pispar, calés, cangueli, paio o cruspir.

Segons Blas Infante, alguns d'aquells moriscos tornaren a la Península i es refugiaren a les muntanyes barrejats amb els gitanos amb la intenció de regularitzar la seva situació i viure camuflats treballant com a agricultors. D'aquí podria venir una dels possibles orígens de la paraula "flamenc", de l'àrab felah-mengu, "camperol fugitiu", que durant el segle XIX s'aplicarà també als gitanos.


Serenata morisca (1890)
Joaquim Sorolla Bastida
Museo Sorolla de Madrid


Malgrat que sovint en perdem el rastre que ens porta fins avui, en els orígens tots ens hi acabem trobant i la música sovint hi fa de fil conductor. El flamenc, més enllà de la banalització que se n'ha fet després de la Guerra Civil, atorgant-li una etiqueta de "música espanyola" que no li correspon com a valor absolut, és la pervivència de les veus del passat; un passat que es torna atàvic quan escoltem cante jondo.


Sara la Negra (Sara e Kali), santa llegendària del segle I venerada pel poble
gitano, que suposadament va acompanyar Maria Magdalena
i Josep d'Arimatea en la fugida a França


Sara la Negra

El 24 de maig se celebra Sara la Negra (en llengua romaní, Sara e Kali), personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el també llegendari viatge a la Provença, acompanyada de Maria Salomé i Maria Jacobé. Des de mitjan segle XV es fa la processó de les Maries (Salomé i Jacobé) a l'església fortificada de la població occitana de Lei Santas (segles IX-XII; construïda prop de la desembocadura del Petit Roine), a la cripta de la qual hi ha la figura de Sara.

Com comenta un dels nostres lectors, els gitanos inicien la participació en la processó de les Santes el 1927, de la mà de l'hisendat ramader felibre (occità) Folco de Baroncelli (impulsor amb Frederic Mistral de la llengua i la cultura occitanes), que volia promocionar turísticament la Camarga. En aquell moment, tots els gitanos de la Provença i el Llenguadoc són catalans, que subministraven cavalleries a Folco, i són ells els qui organitzen la processó, fins avui. És la família catalana Baptiste la que porta sempre la imatge de Sara. La primera data documentada de la processó provençal gitana de les Santes és 1852.

Les estàtues de les Maries són submergides al mar fins mig cos (la immersió ritual recorda l'arribada de les santes a la platja) i els pelegrins s'agenollen dins del mar. La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval (comença a trobar-se en escrits a partir de 1521) i acaba compartint ritual amb les Maries.

Alguns antropòlegs han vist similituds entre el culte de Sara e Kali i algunes processons de l'Índia, lloc de procedència del poble romaní, dedicades a la deessa Durga, també anomenada Kali, on s'immergeix a l'aigua l'estàtua de la deessa.

dimarts, 14 de desembre de 2010

El llibre, transmissor d'emocions

Dia del llibre (1932). Gabriel Casas i Galobardes
Arxiu Nacional de Catalunya


Els llibres, tant si són de ficció com si no ho són, tenen la capacitat, a través de la paraula, de transportar-nos més enllà de les seves pàgines, com la té la literatura oral que, en edat, supera la literatura escrita en uns quants milers d’anys: ho dic per aquells a qui els fa tanta por la desaparició del llibre, aquest magnífic nouvingut al món de la poiesis i la littera.

Però més enllà del seu contingut, el llibre, o qualsevol altre suport (papir, pergamí...) de la paraula escrita és capaç, també, de proporcionar altres tipus d’emocions que tenen a veure no amb el seu contingut sinó amb altres aspectes que ens poden transmetre emocions igual d’importants, o més, que la lectura o el relat: el seu origen, el seu ús o la seva finalitat, per exemple.

La major part de les tauletes de fang sumèries no contenen res més que anotacions comercials, igual que molts papirs egipcis que relacionen qüestions que només poden interessar els especialistes. Una tauleta sumèria o un òstracon (fragment de ceràmica sobre el qual s'escrivia), tant si l’hem tingut a la mà com si no, tenen el poder de transportar-nos més de 3.000 anys enrere, com és el cas de l’òstracon descobert a les excavacions de la fortalesa d’Elah Khirbet Qeiyafa (s. X a.e.c.), pel professor Yosef Garfinkel, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, i que conté el text bíblic més antic trobat fins ara (mil anys més antic que el rotlles del Mar Mort). I som capaços de viure l’emoció de l’arqueòleg davant d’un descobriment d’aquesta magnitud.


Òstracon d’Elah Khirbet Qeiyafa


Un altre descobriment recent és el que experts de la Biblioteca Nacional d'Àustria, a Viena, han realitzat en la col·lecció de papirs de la institució i que dóna una nova perspectiva de la conquesta àrab del Pròxim Orient, Iran i el nord d'Àfrica. Són 80.000 papirs escrits en àrab, però també en grec i en copte durant els anys 643 i 644, molts d'ells de l'època de la conquesta d'Egipte, poc després de Mahoma, ofereixen informacions sobre un dels períodes més interessants de la història: el de l'ensorrament de l'imperi romà d’Orient i de l'imperi persa de la dinastia sassànida de la mà de l’expansió dels conquistadors àrabs. Els papirs ofereixen detalls d'aspectes poc coneguts fins ara com el dia a dia dels exèrcits àrabs, ja que molts d'aquests papirs expressen, en paraules dels propis experts, "les emocions i la inseguretat provocades per les noves relacions de força". De cop i volta, un papir es converteix en un “document sonor” que ens permet sentir les veus i els sentiments dels protagonistes de fa prop de catorze segles.

Amb uns 180.000 rotlles que abasten uns 3.000 anys (des de 1.500 abans de l'era comuna fins al 1.500), la col·lecció de papirs de Viena és una de les més grans del món i està inclosa en la llista del programa de la UNESCO "Memòria del Món" com a patrimoni històric documental de la Humanitat, i encara esperen ser desxifrats en la seva immensa majoria.

El més d’abril de 2010, a la Biblioteca de l’Observatori de l’Ebre, es va inaugurar l’exposició “Els llibres de Narcís Monturiol. La biblioteca d’un inventor”, amb els més de 80 volums que serveixen per entendre quines investigacions va fer l’inventor abans de construir el precursor del submarí: l’Ictineu. Aquests llibres són tot el que queda de la biblioteca d’aquest visionari, que la va haver de vendre per problemes econòmics, i que han estat descoberts i recuperats.


L'Ictineu, de Josep Maria Subirachs (1963),
a la cruïlla de la Diagonal amb Provença
X. Agramont Cruanyes


En aquest cas, l’emoció que produeix un descobriment d’aquest tipus és més propera i menys idealitzada, però igual de romàntica que la dels arqueòlegs. Recuperar aquests llibres, de la mateixa manera que observar una biblioteca particular important o la d’una institució com l’Ateneu Barcelonès o la Rossend Arús, produeixen aquells emoció especial, fetitxista fins i tot, dels objectes que han estat part de la vida d’algú i que tenen encara sobre la seva superfície el tacte dels dits del seu propietari.

Per les mateixes dates, la European Library ha obert a la seva web la biblioteca virtual Reading Europe: European culture through the book, on les biblioteques més importants d’Europa han seleccionat entre els seus fons diferents textos literaris del passat perquè es pugin llegir a Internet. Ordenats per temes (des de textos pròpiament literaris fins a temes científics o filosòfics), per segles (des del segle XI fins a l’actualitat) i per llengües. Textos de 32 llengües de diferents tradicions literàries d’Europa i on, de moment, s’hi poden trobar tres textos en català: Curial e Güelfa, les poesies d’Ausiàs March i El breviari d’amor, d’Ermengaud Matfré. En aquest cas, el sistema de lectura no és massa aconseguit perquè es presenta en un format similar a un PDF, però hi ha aplicacions magnífiques i tan atractives com un llibre en altres biblioteques virtuals.

Per si algú encara no li havia vist la utilitat als llibres digitals en una biblioteca virtual, aquesta és la més clara i evident: poder tenir a l’abast llibres que, de cap de les maneres, podrien ser consultats materialment. Moltes són les biblioteques virtuals que s'estan posant en marxa i molts els plaers que generaran. Teniu com a exemple el Projecte Google de la Biblioteca de Catalunya, conjuntament amb la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, la Biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya i la del Monestir de Montserrat, per a digitalitzar centenars de milers de llibres de domini públic i posar-los a l'abast de tothom.


Arxiu Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg


I després de tanta alegria davant d’emocions tan diverses al voltant de papirs, òstraca, llibres tradicionals i virtuals, que ens diuen coses més enllà del seu contingut, que ens parlen de textos tan antics com els bíblics, que ens fan sentir les veus dels conqueridors àrabs del segle VII, que ens apropen al pensament d’un inventor, que posen a les nostres mans llibres tancats sota clau, he deixat pel final el projecte Cultural Plunder by the Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg: Database of Art Objects at the Jeu de Paume.


Requisa de propietat sjueves en un habitatge de París
Arxiu Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg


Si no sabem què era la Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg, no copsarem la magnitud de la tragèdia. Aquest organisme, conegut com a “Grup Especial”, va ser creat per Hitler per expropiar les obres d’art dels jueus francesos i belgues que van ser exterminats a les cambres de gas. Entre 1940 i 1944, el Jeu de Paume de París va servir com a magatzem d’aquestes obres d’art.


Registre de les propietats expropiades als jueus
Arxiu Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg


La base de dades, organitzada per iniciativa de la Claims Conference i el Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units, està confeccionada amb els registres i les fotografies fetes pel mateix Grup Especial, i té com a objectiu poder retornar les obres als seus propietaris, que les podran identificar a través de les fotografies i del registre.

I aquí volia arribar, al registre, que a la pàgina web de la institució ha estat digitalitzat i del qual podem anar passant les pàgines dels dos arxius (297 i 298a), una a una, i seguir els noms dels espoliats i futurs candidats a l’extermini. I penso que no és tan dur el fet de saber el destí de tota aquesta gent, com el valor administratiu que tenen els llibres de registre. Aquesta voluntat funcionarial, freda, de deixar constància de la feina feta, ben controlada, neta i polida com la cal·ligrafia de les seves pàgines.


Magatzem de l'Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg


El llibre, el document, aquí té voluntat d’ús, d'inventari. De la mateixa manera que l’escriba deixava constància de les collites o del material de construcció. Però darrere de tot text hi ha sempre un relat encara que aquesta no hagi estat la voluntat del seu autor.


dilluns, 13 de desembre de 2010

Atletisme, dòping i memòria


La realitat empírica és la intersecció d'un nombre infinit de percepcions subjectives que tenen com a denominador comú l'acceptació d'unes lleis consensuades per un nombre finit de subjectes. Això permet l'existència de realitats diferents depenent de quines siguin les lleis a què donem valor: les lleis de la física, les lleis divines, les lleis parlamentàries o la llei de la selva, per posar uns exemples.

Però la realitat, aquella que maneguem dia a dia, necessita d'un suport prou sòlid com perquè no s'esborri del nostre coneixement: la memòria. Sense memòria correm el perill de deixar-nos atrapar pel primer demagog que ens vulgui vendre la veritat absoluta o un petit paradís terrenal o celestial.

Com que de memòria tots anem fluixos, vam inventar un recurs que abans requeria del temps i la paciència d'un jubilat i que, ara, gràcies a Internet, és a l'abast de tothom que vulgui no creure el primer titular periodístic o no vulgui acceptar qualsevol afirmació sense contrastar-la: les hemeroteques.

El nostre estimat esport, l'atletisme, només surt a la superfície quan enxampen algun pobre desgraciat punxant-se a la infermeria de qualsevol estadi municipal. Pobre esport de ionquis! Pàries de l'esport! Ídols caiguts! Oi?

No seré jo qui defensi o ataqui els atletes dopats. Qui em coneix m'haurà sentit més d'un cop afirmar que tots els esportistes es dopen. I em reafirmo en aquesta opinió. Tot allò que es fa voluntàriament amb la intenció d'obtenir una millora en el rendiment físic és dòping: un plàtan o EPO. La diferència entre la legalitat o no d'aquestes accions està en els paràmetres que es fan servir per catalogar un suplement com a legal o il·legal. I com tots sabem, aquests paràmetres han anat canviat al llarg de la història de l'esport i... de la medicina. És el cas, per exemple, de la cafeïna: ahir, un suplement prohibit, i avui, una simple llaminadura.

I com que tenim mala memòria, com deia, us deixo una troballa d'hemeroteca: "Los atletas españoles reciben ayuda médica para mejorar sus resultados", article aparegut al diari El País el 14 de febrer de 1985, i signat per Juan Mora. Els protagonistes d'aquest deliciós entremès són Eufemiano Fuentes i la Federació Espanyola d'Atletisme. Pasen y vean!