Moviment facciós: Barcelona, 19 i 20 de juliol de 1936

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Més d'un cop haureu vist mapes que reprodueixen els fets del 19 de juliol de 1936 a Barcelona, amb l'exèrcit insurrecte intentant fer-se amb el control de la ciutat i les forces lleials a la Generalitat i la República i el moviment popular enfrontant-s'hi i vencent-lo. Avui tenim l'ocasió de veure el plànol original de 1936, editat pel Sindicat de Professions Liberals de la CNT el 1937, on es mostren els moviments de les tropes que recolzaven el cop d'estat que havia esclatat el dia 17 a Melilla i el Protectorat Espanyol al Marroc, i que s'estenia entre els dies 18 i 19 per tot l'Estat, i la rèplica republicana i popular, que van controlar la revolta a les casernes del Bruc, Girona, Sant Andreu, Lepant, Numància, Drassanes, Docks, Comandància Militar i les places de Catalunya i Universitat.

En verd s'indiquen les casernes colpistes i els moviments que realitzen per la ciutat per tal d'ocupar-la. En vermell veiem els moviments de les milícies populars de la CNT, però també Guàrdies d'Assalt, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Civil i militars lleials a la República, per controlar els sediciosos, i els llocs on es van establir les barricades per contenir-los, com la barricada de la Bretxa de Sant Pau, entre el Molino i la Ronda, que va evitar la connexió dels soldats que venien de la caserna de Numància (avinguda de Roma amb Tarragona) i la de les Drassanes, que no caurien, totes dues, fins a les 10h del dia 20.

Barricada de la Bretxa de Sant Pau i el Paral·lel, davant del Molino

Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya

El moviment de tropes feixistes més importants es va produir des de la caserna del Bruc (a les 3:50h de la matinada) i la de Sant Andreu (que es rendeix el dia 20 a les 10h del matí), que va permetre la distribució d'efectius per la Diagonal i el Camí de Dalt de Sant Andreu (Concepció Arenal) - Camí d'Horta (Freser) a través dels carrers del Dos de Maig i Mallorca, i el descens cap a les places de la Universitat (on es rendien a les 14:30h) i de Catalunya (que es rendeix a les 16h) pels carrers Urgell i Girona, i pel passeig de Gràcia.

El guàrdia d'assalt Mariano Vitini dispara des de una barricada de cavalls morts del carrer

de la Diputació amb Roger de Llúria. La imatge és una reconstrucció dels fets poc

després que passessin en el mateix lloc i amb els mateixos protagonistes

Agustí Centelles. Archivos del Estado. Ministerio de Cultura

Les casernes de Girona, al carrer de Lepant, i la Comandància General, del passeig de Colom, es rendien al vespre del mateix dia 19; mentre la caserna dels Docks de l'avinguda d'Icària resistia fins al migdia del dia 20, moment en què es donava per controlat el moviment sediciós a la ciutat.


Els milicians gitanos: una història poc coneguda

En la contenció de les tropes rebels a la plaça d'Espanya hi va participar un contingent de milicians del qual la historiografia poc o gens n'ha parlat: els gitanos de Sants i Hostafrancs, una de les barriades obreres per excel·lència de Barcelona. Armats amb escopetes de cacera, velles pistoles i navalles, van ser els primers a mobilitzar-se per tallar l'accés de les tropes alçades contra la República. Ho explica Helios Gómez, el pintor i poeta gitano, nascut a Sevilla el 1905 i mort a Barcelona el 1956, membre fundador i primer president del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, creat el 1936 a Barcelona. En una entrevista publicada a la revista Crónica de Madrid, del 18 d'octubre de 1936, Helios parla del paper dels gitanos en la defensa de la República. La primera metralladora presa als facciosos va ser a mans d'Helios Gómez, en el carrer de Casp, i al front d'Aragó va organitzar un esquadró de cavalleria amb gitanos.

L'Aliança Obrera

Helios Gómez

Acabada la guerra, després de passar pels camps de concentració de França i Algèria, Helios Gómez torna a Espanya per lluitar en la clandestinitat, però és fet pres i tancat a la Model durant vuit anys. A la presó va continuar escrivint, però de la seva estada a la Model en va quedar una obra pictòrica, la Capella Gitana (1950), a la cel·la 1 del primer pis de la quarta galeria, que acabaria sent un oratori. Però el fresc va ser tapat amb una capa de calç i pintura l'any 1998, i avui encara és en estudi el projecte per recuperar-la.

Veus d'uns altres mons

Flamenc morisc (1884), de Joaquín Araújo

Real Academia de Bellas Artes

El flamenc i el poble romaní

El flamenc, com en la resta d'expressions culturals dels pobles de la Mediterrània, ha viatjat d'una riba a una altra en un mar que, en lloc de separar, les ha unit com si fos un immens pont. Aquesta fusió que el flamenc ha fet amb altres músiques –com ho ha fet Maria del Mar Bonet amb la música catalana viatjant a les cultures del Magrib o Rosa Zaragoza amb els sons sefardites i les cançons de noces dels jueus catalans– és el camí de tornada als orígens. On hauríem d'anar a buscar les arrels del flamenc sinó entre els moriscos? La música lírica d'al-Àndalus està documentada fins al segle XVI i se'n perd la pista fins el XVIII, moment en què reapareix a mans dels gitanos. Aquest buit coincideix amb l'expulsió dels moriscos i els músics i titellaires andalusins (principis del segle XVII; veure La veu dels moriscos) i les dues grans persecucions contra els gitanos: la primera, durant el regnat de Felip II, quan el 1539 els gitanos són enviats a galeres; i la Gran Batuda de 1749, promoguda pel marquès de l'Ensenada i signada per Ferran VI el 30 de juliol, i que tenia la voluntat d'exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos

Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat llegendari i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols imaginaris que els van conferir una aurèola mítica.

L’arribada de gitanos a Barcelona amb la intenció d'assentar-s'hi es produeix durant el segle XVIII fugint de la Gran Batuda, i ho faran al Portal de Sant Antoni, on trobaran la possibilitat d'exercir activitats comercial i quedar-s'hi fins avui perfectament integrats a la cultura catalana. El romanó o caló és la llengua dels rom o gitanos, nom que prové del mot castellà egiptano, a causa de la falsa creença que els primers membres d'aquesta ètnia, que van penetrar a Europa a l'acabament de l'edat mitjana, procedien d'Egipte. La mateixa confusió es va produir a la llengua anglesa, en la qual el terme gypsy prové del mot egyptian. Fragmentada en diversos dialectes i molt minoritzada, el romanó pertany a la branca indoària de les llengües indoiranianes, emparentada amb el sànscrit.

La llengua catalana té alguns préstecs lingüístics procedents del caló, com per exemple: halar (amb hac aspirada), xaval, guipar, dinyar, filar (veure-hi), pispar, calés, cangueli, paio o cruspir.

Segons Blas Infante, alguns d'aquells moriscos tornaren a la Península i es refugiaren a les muntanyes barrejats amb els gitanos amb la intenció de regularitzar la seva situació i viure camuflats treballant com a agricultors. D'aquí podria venir una dels possibles orígens de la paraula "flamenc", de l'àrab felah-mengu, "camperol fugitiu", que durant el segle XIX s'aplicarà també als gitanos.

Serenata morisca (1890)

Joaquim Sorolla Bastida

Museo Sorolla de Madrid

Malgrat que sovint en perdem el rastre que ens porta fins avui, en els orígens tots ens hi acabem trobant i la música sovint hi fa de fil conductor. El flamenc, més enllà de la banalització que se n'ha fet després de la Guerra Civil, atorgant-li una etiqueta de "música espanyola" que no li correspon com a valor absolut, és la pervivència de les veus del passat; un passat que es torna atàvic quan escoltem cante jondo.

Sara la Negra (Sara e Kali), santa llegendària del segle I venerada pel poble

gitano, que suposadament va acompanyar Maria Magdalena

i Josep d'Arimatea en la fugida a França

Sara la Negra

El 24 de maig se celebra Sara la Negra (en llengua romaní, Sara e Kali), personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el també llegendari viatge a la Provença, acompanyada de Maria Salomé i Maria Jacobé. Des de mitjan segle XV es fa la processó de les Maries (Salomé i Jacobé) a l'església fortificada de la població occitana de Lei Santas (segles IX-XII; construïda prop de la desembocadura del Petit Roine), a la cripta de la qual hi ha la figura de Sara.

Com comenta un dels nostres lectors, els gitanos inicien la participació en la processó de les Santes el 1927, de la mà de l'hisendat ramader felibre (occità) Folco de Baroncelli (impulsor amb Frederic Mistral de la llengua i la cultura occitanes), que volia promocionar turísticament la Camarga. En aquell moment, tots els gitanos de la Provença i el Llenguadoc són catalans, que subministraven cavalleries a Folco, i són ells els qui organitzen la processó, fins avui. És la família catalana Baptiste la que porta sempre la imatge de Sara. La primera data documentada de la processó provençal gitana de les Santes és 1852.

Les estàtues de les Maries són submergides al mar fins mig cos (la immersió ritual recorda l'arribada de les santes a la platja) i els pelegrins s'agenollen dins del mar. La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval (comença a trobar-se en escrits a partir de 1521) i acaba compartint ritual amb les Maries.

Alguns antropòlegs han vist similituds entre el culte de Sara e Kali i algunes processons de l'Índia, lloc de procedència del poble romaní, dedicades a la deessa Durga, també anomenada Kali, on s'immergeix a l'aigua l'estàtua de la deessa.