Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 26 de maig del 2014

De l'Infern al Purgatori: la basílica dels Sants Just i Pastor

La basílica de Sant Just, el 1954
AFB


El carrer de l'Infern

El de l’Infern era un petit carrer que anava de la Riera de Sant Joan al carrer Ripoll, desaparegut durant la destrossa que va permetre l’obertura de la Via Laietana entre les anys 1908 i 1913. Situat on avui hi ha la vorera de muntanya de l’avinguda de la Catedral, entre Via Laietana i el carrer del Dr. Joaquim Pou, pren el nom de l’antic Hostal de l’Infern on diuen que s’hi va allotjar en Serrallonga. Explica una llegenda que anoten tant Amades a Històries i llegendes de Barcelona, com Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona, que en el soterrani d’aquest hostal hi va aparèixer el pagès de Tordera Pere Portes, que havent esmentat el nom del Diable per culpa d’uns deutes va viatjar de Tordera a unes coves d’Hostalric i d’aquí a l’Infern, fet pel qual des d’aleshores va ser conegut com a Pere Boter o Botero. La casualitat, o no, ha volgut que si l’Infern té una entrada a Barcelona sigui on avui un banc hi té la caixa forta.


Carrer de l'Infern, el 1909
Pons i Escrigas (AFB)


Més enllà del joc amb el nom de Barcelona, que la ciutat tingui cel no ho discutirem, però que té Purgatori és cosa poc sabuda pels barcelonins, que s’han tornat tan descreguts que han abandonat el bon costum de visitar les seves esglésies a canvi de la creença que si Déu no proveeix ho farà el destí que hem posat a mans dels bruixots de l’economia.


Altar de les ànimes del Purgatori
de l'església dels Sants Just i Pastor
© Joanna Ebenstein, Morbid Anatomy


El Purgatori de Sant Just i Pastor

El Purgatori té més d’un altar dedicat, un d’ells a la Catedral. Però, sens dubte, el més atractiu és el de l’església dels Sants Just i Pastor, que il·lustra de forma ben explícita com les ànimes fan cua entre la glòria del Cel i les flames de l’Infern. Gairebé ocult a la curiositat de feligresos i turistes, aquest altar en forma de retaule, probablement de finals del segle XIX pels detalls neogòtic, com suggereix Felipe Trigo, s’amaga a la girola de la basílica, en un indret fosc i tètric que acompanya el destí angoixant de les ànimes que esperen judici sobre els suplicis del foc, on hi cremen els pecadors. Una escenografia molt semblant a la que ens dibuixaven a l’escola de petits durant la postguerra i fins els anys 60 del segle passat.


Els orígens romans de la basílica i l'arrianisme

La basílica dels Sants Just i Pastor és una de les esglésies més fascinants i poc conegudes de Barcelona. Té una llarga història relacionada amb el martiri, els ritus funeraris, el món sobrenatural i amb l’Infern, i és potser el santuari cristià més antic de la ciutat. Víctor Balaguer explica que era aquí on se sacrificaven els màrtirs cristians durant el domini romà.

L’església actual està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual als sants Just i Pastor està testimoniada des del segle X. La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574. Es va alçar sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. Des del 15 de setembre de 2017 s’ha dut a terme una intervenció arqueològica davant el número 2 del carrer de la Palma de Sant Just, arran del projecte de reforma d’aquesta finca, que ha permès localitzar un tram del possible absis romànic de l’església.


Absis romànic de la basílica (2017)
Foto: Roser Arcos (iPAT)


Hi ha llegendes que li atribueixen arrels paganes a l’entendre que els sants Just i Pastor, dos nens màrtirs morts a Compluto (“Camp de Plutó” o “dels Inferns”, actual Alcalà d’Henares), van ocupar el lloc dels herois divinitzats Càstor i Pòlux (que alternaven, curiosament, un dia cadascú un lloc entre els deus i els Infern), que haurien tingut en aquest indret elevat un santuari cap el segle IV.

Geogràficament, la creació de Barcino s’articula a sobre el petit promontori anomenat Mons Taber, que presenta el seu punt més alt al carrer Paradís, lloc on es situa el temple romà, tradicionalment relacionat amb el culte imperial i per tant amb August. Però a la colònia romana aquest promontori no era l’únic existent sinó que la basílica de què parlem està construïda sobre una altra elevació del terreny que va servir com a referència en la construcció de la ciutat, i on és possible que s'hi construís un edifici de caràcter públic, potser un altre temple dedicat a una divinitat romana i del qual serien les restes trobades: les estructures ens indiquen el traçat d'un pòrtic o d'una façana monumental amb pòrtic, uns grans murs paral·lels on s'havien de recolzar els pilars i una zona central on es va localitzar un gran podi/plataforma en terrassa. Aquesta estructura en terrassa seria la que permetria salvar el desnivell entre els dos turons del fòrum.

Algunes tradicions fins ara no documentades situaven en aquesta àrea, com deia abans, la primera construcció ritual cristiana en el segle IV, amb catacumbes i criptes sobre les quals s’acabaria erigint l’església romànica i, més tard, la gòtica actual. Però els darrers estudis arqueològics del Pla Barcino del Servei d’Arqueologia de Barcelona, realitzats entre els anys 2011 i 2013, han permès documentar restes del segle I fins el segle IV, amb afegits amb forma absidal del segle V. Però la troballa més important són les restes d’una piscina baptismal que s’ha de vincular a la presència d’un bisbe. A l’antiguitat tardana l’administració del baptisme estava reservada de manera exclusiva als bisbes i només es feia una vegada a l’any,) però com molt bé se sap, el grup episcopal de la ciutat (amb la basílica principal i el baptisteri, una església martirial, el palau i la sala de representació del bisbe, el palau del comte visigot, etc…) es localitza sota la catedral actual. Per tant, cal atribuir aquest caràcter bisbal a l’època en què els visigots  van convertir Barcelona en capital del regne, quan l’any 415 Ataülf i Gal·la Placídia es van establir a la ciutat.


Piscina baptismal i d'altres restes del segle V
Irene Gibrat, Servei d'Arqueologia de Barcelona


Les troballes permeten plantejar que els visigots, que eren arrians (no acceptaven la divinitat de Jesús com a fill de Déu), van convertir el nucli episcopal comtal (ara sota la catedral actual) en seu del nou culte, i els catòlics van ser “desplaçats” a la plaça de Sant Just on ja hi havia un santuari amb prou tradició cristiana com per a convertir-lo en un nou nucli episcopal catòlic, com a mínim fins l’any 589, data final de l’arrianisme.


L'arca de l'Aliança

Més recentment, el gener de 2016, ha estat trobada a la basílica una espectacular taula de fusta amb inscripcions en hebreu, jeroglífics i baix relleus de clara inspiració egípcia i ornamentacions orientalistes. La taula més un sagrari han aparegut a la capella del Sant Nom de Jesús, en un lateral de la segona planta, amb un gran balcó sobre la nau central que va ser tapiat el 1923 i ha estat ocult fins ara.


L'Arca de l'Aliança de Sant Just i Pastor
Foto: Museu de les Cultures del Mon


La taula representa un lateral de l’arca de l’Aliança de l’Antic Testament, en un costat de la qual es llegeix en hebreu “Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us va treure de la terra d’Egipte”, i en l’altra, també en hebreu, els deu manaments en la versió que els recull el llibre de l’Èxode. La taula té unes mides de 30 centímetres de gruix, fa quasi 1,70 metres d’alt i 2,89 d’ample, més els extrems de les barres que servien per carregar l’arca sobre les espatlles.

Sobre l'origen d'aquesta arca se n'han fet diverses propostes: un dels elements de les representacions religioses de la processó de Corpus, atrezzo de l'òpera Aida de Verdi, traslladada del Liceu fins a la basílica o part d'un monument de Setmana Santa. Aquesta última hipòtesi semblava la més raonable perquè algunes fotografies antigues semblaven identificar-la com a tal.

Les darreres dades confirmades la nit del 26 de febrer l'atribueixen a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), autor d'obres com l'Arc de Triomf, que n'hauria projectat la construcció l'any 1876 i, efectivament, s'hauria fet servir com a monument (del llatí memento, "record": ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist). L'estil, orientalitzant i de trets egipcis, s'adiu amb les obres de Vilaseca com a arquitecte i escultor, com es pot veure a l'edifici de la Casa Bruno Cuadros de la Rambla.

L'arca va ser dissenyada per encàrrec del rector de la parròquia com a ornament de Setmana Santa, i aquesta va ser la seva funció fins 1923, en què va ser tapiat el balcó. La darrera descoberta, però, ha estat la localització de l'esbós de l'arca a la biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago, on es custodia l'arxiu personal de Josep Vilaseca i del qual en tenia notícia Joan Molet i Petit, doctor en Història de l'Art i professor titular de la Universitat de Barcelona i especialista en l'obra de l'arquitecte català.


Esbós de l'Arca de l'Aliança, de Josep Vilaseca
Biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago


L'altar de Sant Feliu i els privilegis medievals

La batalla jurada

A l’època medieval les disputes entre cavallers es solucionaven amb la celebració del judici de Déu. Els cavallers s’enfrontaven en una contesa i creien que Déu donava la victòria a l’innocent. Abans de celebrar-se l’encontre armat, els combatents havien de jurar davant l’altar de Sant Feliu que no utilitzarien cap talismà ni recorrerien a cap bruixa per encantar al seu contrincant i així guanyar el desafiament.

El jurament dels jueus

Quan a Barcelona hi havia un plet entre un cristià i un jueu, i la causa s’havia de resoldre per declaració d’aquest darrer, calia que primer el jueu jurés solemnement que diria la veritat. El formulari era ple de terrorífics anatemes, com aquest: "Si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre i miserable moriràs, ningú et darà sepultura i la teva ànima anirà allà on els gossos deixen les seves immundícies".

El testament sagramental

El privilegi d’aquest testament establia que, si un ciutadà de Barcelona, en perill de mort, expressava la seva darrera voluntat o testament, davant de testimonis, a terra o a mar, encara que no hi assistís cap notari, aquest testament tenia valor si els testimonis que hi eren presents, en arribar a Barcelona i abans de sis mesos, declaraven en jurament davant l’altar de Sant Feliu màrtir, en presència d’un notari i del rector de Sant Just, quina va ser la darrera voluntat del testador.

El primer testament sagramental celebrat va ser el de Berenguer Sendret, l’any 1082. L’últim testament es va celebrar el 1989. Un dels juraments més famosos fou el de la reina Peronella d’Aragó, muller de Ramon Berenguer IV.

El Parlament de Catalunya va derogar el Testament Sagramental, per obsolet, per Llei 40/1991 de 30 de desembre.


Hèrcules i l'Olimp

Fins aquí el viatge a l’Infern i el Purgatori de Barcelona. I per acabar, dues curiositats que donen color al passat llegendari de la basílica. El Purgatori de l’església dels Sants Just i Pastor és al costat del carrer d’Hèrcules, fundador mític de la ciutat, 400 anys abans de la fundació de Roma, quan l’Hèracles de la mitologia grega, després del quart treball, s'uneix als argonautes liderats per Jàson a la recerca del velló d'or i creua la Mediterrània amb nou vaixells. Una tempesta dispersa les naus prop de la costa catalana, encara que aconsegueixen reagrupar-les totes excepte una. Jàson n’encarrega llavors a Hèrcules la recerca i troba la Barca Nona (novena), que ha naufragat al costat d'un suau turó (Montjuïc).


Fragment d'un plànol de Barcelona (1855), on es poden veure el carrer
de l'Infern i el Teatre Olimp perfectament alineats


I la segona curiositat és que en línia recta amb el carrer de l’Infern hi va haver el teatre de l’Olimp (1849), al carrer de Mercaders 38-40, i el nom del qual ens remet, també, a les divinitats de la Grècia clàssica. Enderrocat l’any 1955 per construir l’avinguda Cambó, va ser un teatre particular, dels anomenats teatres d'alcova, condicionat a la planta principal d'un habitatge, amb una sala amb cabuda per a 400 persones, sala de descans i cafè, i un jardí al nivell de la planta, on l’any 1951 Joan Brossa hi va estrenar la seva primera obra de teatre.


*


Aquest història i moltes altres sobre la ciutat la podeu trobar al llibre
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)





dimarts, 13 de maig del 2014

En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX

Estació de l'antic tren del Tibidabo, a la dècada de 1960
Foto: Daniel Pesudo


Al Parc de l’Oreneta hi ha en funcionament un tren miniatura. Va ser inaugurat el 1981. Al llarg d'un recorregut de 636 m amb tres amples de via d'entre 5 i 10 polzades, el tren travessa tres túnels, dos ponts i un viaducte metàl·lic. També disposa d'una estació i un baixador. Compta amb dotze locomotores, entre elèctriques, de vapor i dièsel, i dotze vagons. És d'origen modern, com el Tren de l'Oest que hi havia al Parc d'Atraccions de Montjuïc i que circulava per l'exterior; el Tren Fantasma, a les mateixes atraccions, que primer es va dir Túnel Fantasma (perquè aprofitava els túnels de l'antic polvorí Álvarez de Castro, construït el 1897 durant la Guerra de Cuba), que en realitat eren unes vagonetes importades del parc d'atraccions Coney Island de Caracas, a Venezuela, país d'on va venir el capital econòmic i humà per construir les atraccions de Montjuïc, i després canviades per unes altres amb forma de dimoni. Però la tradició barcelonina d'aquest trens es remunta a principis del segle XX.


Mina-Grott

Durant el segle XIX una de les principals formes d’oci ciutadà era passejar, primer per la Muralla de Mar, després pel Passeig de l'Esplanada i el Jardí del General, i, quan comencen a enderrocar-se les muralles (1854), pels parcs i jardins del passeig de Gràcia, abans no s'inauguri el Parc de la Ciutadella (1872). Hi trobareu més informació a l'article "Parcs i jardins a la Barcelona del segle XIX".

Aviat, però, es va posar de moda una activitat peculiar: els trens de petita escala que permetien dur-hi passatgers. D’aquests trens només en queda el del Tibidabo —hereu del primer tren que passejava els visitants del parc per la zona baixa del bosc—, i les restes arqueològiques del Mina-Grott.


Estació del Mina-Grott al costat del Pantà de Vallvidrera


El Mina-Grott (1908-1916) era un tren miniatura elèctric que havia d’enllaçar Sarrià amb el futur parc d’atraccions de Lake Walley Park, al costat del Pantà de Vallvidrera (Elies Rogent, 1864). Només en resta el túnel de 1.290 m que per dins de la muntanya va des de la Pujada de Vallvidrera fins el pantà, una galeria excavada per transportar l'aigua i que es coneix com la Minagrot. El parc no es va arribar a construir mai.

No és gaire, però n’hi va haver uns quants més instal·lats en aquells parcs i jardins que esmentàvem, i malgrat que es disposa de molt poca informació documental i gràfica, rescatarem de la memòria tots els que hi ha hagut. Fem una passejada abans d'agafar el tren.


Projecte del Lake Walley Park (Heribert Alemany, 1907)


Agafem el tren

Tibidabo

Com que a principis del segle XX no existia la facilitat ni la necessitat de desplaçaments que ens hem acabat imposant, el temps de lleure a l’aire lliure transcorria en aquests parcs i jardins. El viatge, de tota manera, formava part de l’imaginari de la gent. El tren havia obert la possibilitat de traslladar-se lluny i conèixer nous pobles i ciutats. En aquest context el tren en miniatura permetia la il·lusió de viatjar en un mitjà no sempre accessible ni assequible. De fet, els parcs i els jardins també intenten reproduir la natura dins la urbs, i les atraccions representen també la il·lusió del viatge i del coneixement simbòlic i fantàstic.

Ja hem esmentat el Mina-Grott i el Tren del Tibidabo, integrat dins les atraccions i que podem veure a la imatge que encapçala aquest article. Però encara n’hi havia un altre que poques persones deuen recordar: el Tren del Florida, un màquina amb un vagó obert que anava des de l’estació del funicular fins l’hotel Florida, construït l’any 1925, i servia tant per passejar com per acompanyar els clients que s’havien allotjar a l’hotel.



El tren que connectava el funicular amb l'hotel Florida (ca. 1920)
A la imatge superior, l'hotel queda a la dreta



I podríem afegir el Tren Aeri que encara funciona avui, també a les atraccions. D’aquesta mena de tren suspès sobre rails ja n’hi havia hagut dos a Barcelona: el dels Camp Elisis i el Ferrocarril Aéreo (1889-1890) construït sobre els terrenys coberts de la riera d’en Malla, desviada des de la rambla Catalunya cap el carrer Casp, davant de la plaça de Catalunya. L’atracció tenia un recorregut d’uns dos-cents metres amb trams en pendent i un petit túnel, i es complementava amb un quiosc de begudes i refrescos, on a vegades hi actuava la Banda Municipal de Música.


Turó Park i Ciutadella

També van tenir el seu tren miniatura el parc d’atraccions del Turó Park (1912-1927), que ocupava un espai més gran que els actuals jardins, projectats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí situats al capdamunt de l'avinguda de Pau Casals, a la barriada del Camp d'en Galvany a l'antic municipi de Sant Gervasi.


Postal Barcelona Turó-Park (dècada de 1920)


Al Parc de la Ciutadella hi va haver fins a tres trens miniatura. El primer estava instal·lat al parc d'atraccions Saturno Park. Feia un recorregut turístics entre les atraccions situades entre la Cascada del Parc i la Plaça d'Armes de la Ciutadella, i com passa amb el tren del Turó Park, no disposem de més informació que les fotografies amb què il·lustrem l'article.


Tren del parc d'atraccions Saturno Park,
en el Parc de la Ciutadella (1905)

Hereu del trenet del Saturno Park és el que va funcionar durant la postguerra fins la dècada de 1960, que feia un recorregut similar entre el monument del mamut i el Casino del Parc, i l'entrada del zoològic, molt probablement aprofitant les vies antigues. Com ens explica Xavi, un lector, la màquina simulava ser de vapor però era de benzina. Pere Bergadà Costa, que ens confirma aquesta informació, ens ha cedit unes fotografies familiars passejant amb el trenet.

Més tard, com també ens explica en Xavi, el Zoològic incorporaria un altre tren turístic que circulava dins la Zona Infantil de les instal·lacions del zoo. La màquina simulava una Diesel americana, i va ser construït i explotat per la S. A. Tibidabo i la decoració de la màquina era la mateixa que la del funicular del Tibidabo (blau amb franja blanca).



El trenet de la Ciutadella, l'octubre de 1954
Fons personal de Pere Bergadà Costa


Montjuïc

Però de tots els que hi ha hagut, el més espectacular va ser el Tren de l’Exposició Internacional de 1929. A banda del funicular que pujava cap el Palau Nacional per costat de la Font del Gat (el punt de sortida estava a tocar de l’edifici de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i encara es conserva l’estructura de ciment de la rampa), es va instal·lar un tren que tenia un recorregut de 2.200 m amb un ample de via de 15” i els trens anaven remolcats per locomotores a vapor Pacific, construïdes en sèrie per la fàbrica alemanya Krauss-Maffei de Munic, que va equipar els nombrosos parcs d’atraccions que es van construir en aquella època arreu d’Europa. Les tres locomotores que van arribar per a l’Exposició van rebre els noms de Montserrat, Núria i Barcelona.

El mateix any 1929 es va celebrar a Sevilla l’Exposición Iberoamericana on també es va instal·lar un tren com el de Barcelona. Acabada l'exposició de Barcelona el trenet va continuar funcionant com a part de les atraccions del Maricel Park fins l'esclat de la Guerra Civil, moment en què van ser desmuntats i el material va ser traslladat a altres parcs d’atraccions. Les locomotores de Sevilla van anar a parar a la Casa de Campo de Madrid, i finalment una d’elles ha estat recuperada i restaurada per un grup d’aficionats catalans, Ferrocarrils del Maresme S. L.


El tren de l'Exposició de 1929
Arxiu Nacional de Catalunya


Recorregut del trenet de l'Exposició
sobre un plànol del recinte
Col·lecció Privada Francisco Arauz


Per veure el recorregut sencer del trenet i els vestigis que en queden, vegeu l'apunt El trenet de l'Exposició de 1929. Muntanya de Montjuïc (1929-1930) de Barcelofília, la recerca del qual ha estat feta per Miquel Barcelonauta, Enric Comas i Enric H. March en un treball de camp seguint el traçat del trenet sobre el terreny de la muntanya de Montjuïc.

Els arxius de la British Pathé conserven la filmació “Bill” from Barcelona, que pertany a un noticiari britànic de 1930, i que ens permet veure el recorregut pel recinte de l’exposició de Barcelona. És un document magnífic que ens permet recórrer un espai que fins ara només era possible amb la imaginació i recuperar, un cop més, un petit tros de la història de la ciutat.




A Montjuïc, però, encara hi va haver un altre trenet que estava situat l'esplanada passat el Pavelló Mies Van der Rohe, en direcció al Poble Espanyol, i que va funcionar des de la dècada de 1950 fins a la de 1980.



El trenet de Montjuïc entre el pavelló i el Poble Espanyol,
el 7 de juny de 1958
Carmen Giménez


Atraccions Apolo

Per últim, tot i que no estava a l'aire lliure, les Atraccions Apolo del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla també tenia un tren. Com explica Jaume Susany, l'anomenat Tren Miniatura era un petit tren elèctric que imitava una locomotora de vapor amb tènder i dos cotxes de passatgers. Amb un ample de via de 680 mm, feia un recorregut circular i va estar funcionant fins als primers anys setanta, quan es va donar de baixa com a atracció. Aquest petit tren no acabaria aquí de "fer voltes", i poc després va ser desmuntat de l'Apolo i se'l va quedar un antiquari de Palafrugell, que el va col·locar davant de la seva propietat a la intempèrie, on es va malmetre considerablement. El 1987 va ser rescatat per l'ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, amb la intenció de restaurar-lo mitjançant una aula-taller, cosa que mai s'arribaria a dur a terme i el tren va tornar a quedar a l'aire lliure durant uns quants anys més. Finalment, els anys 90, es va poder rescatar un cop més amb l'objectiu d'ampliar el fons del malaguanyat Museu del Transport de Catalunya, però desgraciadament va seguir patint les inclemències del temps sense arribar a ser restaurat. Amb la suspensió del Museu i la seva posterior desaparició cap al 2006, tot el seu fons va ser repartit entre altres museus o propietaris, i les restes incompletes i molt malmeses del trenet van anar a un destí indeterminat.


El Tren Miniatura de les Atraccions Apolo, la dècada de 1950
Foto: Agustí Centelles


El Tren Miniatura i altres atraccions de l'Apolo a la pel·lícula
Apartado de correos 1001 (1950), de J. Salvador


*

Nota:

Les imatges dels trens de l'hotel Florida i del Saturno Park pertanyen a la Casa de Cultura "Can Cortès" de Palau-solità i Plegamans.

dissabte, 3 de maig del 2014

Barcelona, entre la vida i la mort: metges, apotecaris i artistes


 Gran Farmacia de la Cruz, Opisso (anys 30)

Remeis celestials
Ciència, pseudociència i societat
El món de la salut a la Barcelona de 1714
Mala vida, literatura y medicina en el Distrito Quinto
Itineraris d’Història de la Ciència
Salvadoriana: tresor del patrimoni científic
Pàgines vives
Human bodies

A propòsit de l’apunt sobre la publicitat que Bayer va fer de l’Aspirina fent servir imatgeria religiosa (Crist, Sagrat Cor o Marededéu) durant els anys 40, en plena postguerra espanyola i amb la Wehrmacht dessolant Europa, he conegut, gràcies a l’Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya), una petita mostra anomenada “Remeis celestials”, situada en el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona del carrer Girona 64-66. Malauradament, no és una exposició oberta al públic, però podeu intentar accedir-hi.

Es tracta d’una col·lecció de medicaments antics procedents de la Concòrdia Farmacèutica, una fundació privada que té com a finalitat preservar i fer conèixer el patrimoni històric i professional de la farmàcia catalana. Tots els remeis exposats fan referència a sants i religiosos, en uns casos perquè se’ls atribueixen poders guaridors o, en d’altres, perquè provenen de comunitats monàstiques secularment dedicades a la fabricació de fórmules magistrals amb plantes cultivades en els seus jardins.


Totes les cultures han vinculat les malalties i els remeis per guarir-les amb els poders sobrenaturals. La natura i el pensament màgic han proporcionat fins avui solucions i remeis a través de plantes i suggestions, habitualment en mans de remeieres transmissores de cultura que han estat tractades sovint de bruixes. Amb la irrupció del cristianisme res no va canviar i es van traspassar els poders als sants i a les advocacions marianes a la recerca de miracles. Amb tot, mai no es va abandonar la relació amb el medi natural ni amb la “medicina” de l’experiència. I no només han conviscut metges i apotecaris amb els herbolaris, sinó que la farmàcia és hereva d’aquell món, com vaig explicar a Ungüent, bàlsams i liniments: xarlatans i ciència popular.

Tot i que els remeis “celestials” han perviscut fins els nostres dies (Parches Sor Virginia i Agua del Carmen en són un exemple), el concepte “científic” ha guanyat el terreny, aparentment, a la fe en la màgia i en la religió. La religió ha estat qüestionada pels descobriments de la ciència i es mostra poc capaç de conviure amb el progrés social, però en etapes de canvi i de crisi és habitual el ressorgir d’alternatives al coneixement científic, que acaba sent també qüestionat en el moment en què el negoci farmacèutic perd credibilitat davant del poder econòmic que hi ha al voltant de la salut. La incertesa provoca el ressorgiment dels xarlatans, de teràpies que prometen acabar amb tots els nostres mals o de les explicacions màgiques que ens alliberen de la incertesa i també de la responsabilitat, i apareixen negocis alternatius. Sense dubtar de la bondat de certes pràctiques alternatives i sense voler posar la ciència en un altar, sí que és cert que el pensament màgic no és innocu i s’oposa al pensament crític. En aquest sentit, durant aquestes setmanes s’està duent a terme el cicle de conferències “Ciència, pseudociència i societat” a la Casa Golferichs.

Un dels medicaments exposats a “Remeis celestials” són els Hipofosfits Sant Jordi, un tònic i reconstituent del farmacèutic Josep M. Vallès i Peix, establert al carrer Carders 3 de Barcelona, on exercí fins 1904, any en què va traspassar l'oficina a Josep Diví. El 1891 va obtenir la marca de fàbrica Sant Jordi per als seus productes farmacèutics. No s'ha trobat cap exemplar dels seus hipofosfits però sí que es conserva la publicitat en uns goigs dibuixats a ploma per l'artista Eudald Canibell (1858-1928).


També hi podem trobar productes de la Gran Farmacia de la Cruz, que tenia l’oficina a Escudillers 75 (avui carrer Avinyó), cantonada amb Comtessa de Sobradiel. Anomenada inicialment "de la Cruz Roja" (feia lluir la creu de Malta en els seus remeis), el farmacèutic titular en la dècada de 1930, Joan Serret, s'autoanomenava farmacèutic "In Honoris Causa del Real Monasterio de Montserrat”. Preparava els seus específics emparant-se en el nom de la patrona de Catalunya i publicava uns almanacs anuals il·lustrats per Opisso (vegeu la il·lustració que encapçala l'apunt).

Per fer-se una idea de quina mena de fórmules magistrals s’el·laboraven a les oficines farmacèutiques de Barcelona en el segle XIX, reproduïm el menú de la farmàcia del carrer d’Abaixadors 12, davant de Santa Maria del Mar, publicat a la Guía de Barcelona para 1847, redactada per Miquel Dubà i Navas.




Continuant amb els apotecaris i la medicina, el dilluns 12 de maig el Museu d'Història de Barcelona presenta dins dels Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni la conferència "Els apotecaris en l'activitat i la societat de la Barcelona baixmedieval", de Carles Vela Aulesa, professor d'Història Medieval a la Universitat de Girona. I a partir del proper 13 de maig es podrà veure en el Col·legi de Metges de Barcelona l’exposició “El món de la salut a la Barcelona de 1714”, que ens donarà l’oportunitat de conèixer el context en què metges, apotecaris i cirurgians desenvolupaven la seva feina en els segles XVII i XVIII. Durant l'acte inaugural Alfons Zarzoso parlarà de la medicina i Josep M. Camarasa de la farmàcia. Tots dos són autors del llibre Medicina i farmàcia: Barcelona 1700 (2011), que forma part de la col·lecció "La ciutat del Born. Barcelona 1700", dirigida per Albert Garcia Espuche. Tant l'exposició com les conferències ens permetran conèixer la funció de Barcelona com a centre assistencial i com funcionaven aquests estaments professionals del món de la salut, en què el metge realitzava la tasca intel·lectual, diagnosticava, mentre que la intervenció sobre el cos la feia el cirurgià, un especialista que abans no s'establissin els estudis corresponents no tenia estudis de medicina; i per acabar, els apotecaris feien els remeis i les fórmules magistrals que el metge receptava segons la malaltia.


Des que vaig començar a interessar-me pels museus anatòmics després de descobrir l’existència del Museu Roca, no han parat d’aparèixer iniciatives al voltant de la ciència i la salut a la Barcelona dels segles XVIII, XIX i el primer terç del XX, sobretot en el període entre les grans exposicions de 1888 i 1929 en què professionals i no professionals interactuaven, a vegades en forma d’espectacle (els museus anatòmics i la relació entre ciència i màgia, per exemple) entre una població àvida d’accedir als nous coneixements tècnics i científics que emergien aleshores i que conformaven la relació que s’acabaria establint entre el món acadèmic i els usuaris de la ciència tal i com l’entenem avui.

Ho vam poder comprovar durant la jornada dedicada a “Medicina i ciència a la Barcelona antiga” del passat Congress for Curious People de Barcelona, i ho farem properament. A les exposicions i conferències esmentades anteriorment cal afegir, els propers dies del 5 al 10, el XIII Col·loqui Internacional de Geocrítica de la Universitat de Barcelona, on amb els mateixos col·legues del Congress, Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina), José Pardo (CSIC), Alba del Pozo (UAB), Albert Domènech (UB) i Enric H. March (UB), parlarem de “Control y descontrol en la ciudad moderna. ‘Mala vida’, literatura y medicina social en el Distrito Quinto de Barcelona, 1880-1930”.

El proper dilluns dia 5 de maig es posen en marxa els Itineraris d’Història de la Ciència, promoguts per la Societat Catalana d’Història de la Ciència (IEC) amb el suport de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, amb un programa de quatre rutes que vinculen ciència i Barcelona: “Sanitat al Raval”, “Ciència i tecnologia a l’Exposició Universal de 1888”, “Històries naturals a Ciutat Vella Barcelona” i “Històries de ciència a Gràcia”.


Seguint amb aquest passeig per la ciència i la medicina, el 20 de maig s’inaugura l’exposició Salvadoriana a l’Institut Botànic de Barcelona. Es podrà veure una de les meravelles millor guardades de la ciutat de Barcelona: el gabinet de curiositats que la família de farmacèutics Salvador va tenir al carrer Ample des del segle XVII fins 1855 i que des d’aleshores no has estat obert al públic. El dissabte dia 10 de maig, el Congress for Curious People de Barcelona celebrarà un sopar barroc en homenatge a la família Salvador a aDa Art Galery, situada precisament en el carrer Salvador, a l’indret del Raval on aquesta família hi va tenir el jardí botànic. Abans del sopar, José Pardo (CSIC), comissari de la Salvadoriana, farà la conferència “Cambres de meravelles: els gabinets de curiositats entre els segles XVI i XVIII”.

Fins al dia 28 de setembre es pot visitar al Museu Blau l’exposició Pàgines vives, una col·lecció de llibres desplegables o pop-ut, alguns amb més de cent anys d’antiguitat; art i ciència que ens mostren les interioritats de l’anatomia humana i animal i els misteris de la terra i l’univers.


Per acabar, a la Cúpula del Centre Comercial Arenas s’exhibeix fins el 12 d’octubre Human Bodies, una exposició de 12 cossos i 150 òrgans humans autèntics i plastinats que mostren l’anatomia humana i els diversos aspectes fisiològics i algun de patològics que s’hi desenvolupen.

L’exposició pretén reflexionar sobre el cos i la vida, i conscienciar la població sobre la importància d’adoptar uns hàbits de vida veritablement saludables. És la mateixa voluntat pedagògica que mostraven els vells museus anatòmics del segle XIX i principis del XX alliçonant sobre els estralls que la mala vida exercia sobre les persones: l’alcoholisme, la tuberculosi o la sífilis i les altres malalties venèries, com anunciava el Museu Roca amb "Los estragos del Barrio Chino". En aquest cas, l’èmfasi es posa en el càncer, l’obesitat i el tabaquisme.

Els cossos i els òrgans pertanyen a individus xinesos perquè la Xina permet la venda de cossos humans. El sistema de conservació és el de la plastinació, un procediment tècnic de preservació de material biològic, creat per l'artista i metge científic Gunther von Hagens, que també és conegut com a Doctor Mort. El mètode consisteix a extreure els líquids corporals com l'aigua i els lípids per mitjà de solvents com acetona freda i tèbia per després substituir-los per resines elàstiques de silicona.

Com també succeïa amb els museus anatòmics del XIX, la col·lecció està avalada per metges i té el suport de la Universitat de Múrcia, que acabarà acollint aquestes peces quan deixin de ser exhibides al públic. No hi ha, però, res que faci pensar que les figures poden despertat la morbositat del públic. Totes les peces mostren l'interior del cos: òrgans i teixits que van acompanyats d'un àudio que n'explica la composició i la funció. No hi ha la nuesa inquietant de les Venus anatòmiques ni l'exposició morbosa de les nafres sifilítiques.

L'exposició no defuig l’aspecte artístic i és, per tant, un espectacle que juga amb la vida i la mort: és difícil obviar que els cossos i els òrgans són reals i aquí és on rau l'interès que mostra el públic, cosa que sap molt bé el seu creador, Gunther von Hagens.

Per aquelles casualitats de la vida, el centre que acull l'exposició és hereu d’altres espectacles on la vida i la mort jugaven als daus. La plaça de toros de Las Arenas, d’estil neomudèjar, obra de l'arquitecte August Font i Carreras, es va edificar l’any 1900 al costat de l’Escorxador General (1891-1979), en el mateix lloc on va haver un dels carners de la ciutat, i sobre el petit turó de La Vinyeta, en l’anomenat Coll del Inforcats, on fins el segle XVIII hi havia unes de les forques de la ciutat i on els ajusticiats eren exposat perquè servissin d’escarment i avís als qui entraven a la ciutat per aquell indret.

Remeis celestials
Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona