Barcelona futura

Fragment de la maqueta de la Gran Barcelona estructural el 2028

Rubió, Benavent i Argilés, 1929

En el Pavelló Municipal de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, que s'inaugurava el 19 de maig, l’arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí (5 de febrer de 1891 - 4 de maig de 1981) va presentar, conjuntament amb els seus col·legues Pere Benavent i Ramon Argilés, el projecte “Barcelona futura”.

L’exposició del projecte constava de la maqueta que encapçala aquest apunt, que preveu que l’any 2028 la ciutat haurà ocupat tot l’espai entre el Besòs i el Llobregat, i planteja de quina manera s’hauria de distribuir el territori, identificant i diferenciant les zones urbanes i les agrícoles (el Prat i el Llobregat), a més de dissenyar les vies de comunicació (carreteres i ferrocarril), un port franc i algunes zones verdes i d’oci com el Gran Parc Central, Montjuïc i les platges balneari de Ponent i Llevant.

Fins aquí, el projecte és raonable: Rubió no s’imaginava la ciutat sense una potent zona agrícola que, avui, és cada cop més petita. Per un costat, perquè no preveu el creixement d’alguns municipis, que a la maqueta ocupen un territori minúscul, ni la construcció de l’aeroport, que s’ha menjat una gran part del parc natural del Delta. Per què no projecta un aeroport o per què no estan marcades les zones industrials ho veurem quan baixem al detall i contemplem les imatges dibuixades pels propis arquitectes, que ens mostren un ciutat del futur on cohabiten ciutadans i tecnologia, amb un excés tant d’imaginació com de desconeixement de la incidència de la indústria i els seus residus en la salut dels habitants de Barcelona.

La ciutat de Barcelona ha crescut més ràpidament que no pas s'imaginava Rubió. I durant els anys 50, 60 i 70 gairebé sense planificació. Però la Barcelona futura que preveia, la Barcelona de "l'arquitectura màquina" que s'emmirallava en la tecnologia i que ens obligava a conviure entre fàbriques, fums i soroll només s'ha acomplert en part. Les fàbriques han desaparegut i ara els polígons industrials decoren el paisatge de les poblacions del cinturó, però els carrers de l'Eixample i les gran avingudes converteixen Barcelona en una ciutat travessada de carreteres, però sense aeroplans ni zepelins (vegeu l'apunt El futur imaginat: Barcelona 1929).

Un pont sobre el riu Llobregat, sustentat per columnes

que havien de funcionar com a habitatges

Vista aèria del pont sobre el Llobregat, continuació de la Gran Via

Barri jardí dissenyat per Rubió i Tudurí

Una barriada industrial que aplega fàbriques i habitatges

Estació aèria que substitueix l'aeroport tradicional

Font: Dietario 1931 Almacenes Jorba

© Bereshit / Enric H. March

Els zoos humans de Madrid i de Barcelona

La companyia de Buffalo Bill desembarca

al port de Barcelona, el 1889

Pau Febrés. AHCB

Fins el mes de novembre de 2017 es va poder visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”, una exposició que volia ser a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887 una reflexió al voltant del fenomen de l'exhibició d'éssers humans en zoològics o jardins d'aclimatació, un eufemisme per presentar com a interès científic i antropològic el que en el fons és una visió supremacista del món. Aquesta ha estat la primera vegada que es planteja a Espanya una reflexió sobre aquests espectacles que van acabar sent una atracció de fira, i que es van allargar fins a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Grupo de Igorrote, Tinguian y Aeta. Parque de El Retiro

J. Laurent y Cía., 1887. Foto MNA

Exposición General de Filipinas (1887)

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.

Indígenes en un poblat filipí. Parque de El Retiro

Félix Laureano, ca 1880. Foto MNA

Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.

Igorrotes, Tinguianes, Carolino y Negrito

Parque de El Retiro. J. Laurent y Cía.

1887. Foto MNA

Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Amsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.

Baralla de galls. Iloilo. Parque de El Retiro

Félix Laureano. Foto MNA

Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.

Cabana filipina i cigarreres treballant

Parque de El Retiro  (1887)

L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.

Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.

Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori

Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)

Archivo Fotográfico del Museo Nacional

de Antropología de Madrid

Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.

La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)

Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.

El boiximà quan encara estava

al Museu Darder de Banyoles

© Museu Darder

Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.

Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental

de l'Exposició Internacional de 1929

Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.

Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill

al descampat del carrer Muntaner de

Barcelona, el 1889. AFCEC

El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.

Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)

El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)

Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)

Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)

No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.

L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, apareixen els primers espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.

Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)

Circo Ecuestre Barcelonés

A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".

Village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)

I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.

Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.

Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial

Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona

L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.

Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)

*

(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.

*

Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

Les fonts de Montjuïc

Festa de l'Enterrament de la Sardina al voltant de la font

dels Tres Pins, a Montjuïc, el 6 de març de 1935

Carlos Pérez de Rozas. AFC

En un dels capítols de Barcelona. Anatomia de la ciutat (Viena Edicions, 2018) explico quins eren els llocs d’esbarjo dels barcelonins. Abans de l’enderroc de les muralles (1854) la Muralla de Mar va ser el lloc habitual de passeig molt abans que la Rambla. El passeig de l’Esplanada (1802) i el Jardí del General (1816), entre el barri de Ribera i la ciutadella militar (que no seria parc fins el 1888), van ser els primers jardins de la ciutat. A mitjan segle XIX es començaven a construir els primers jardins al passeig de Gràcia. S’iniciava la urbanització del Tibidabo l’any 1889 de la mà del doctor Andreu, el 1912 s’inaugurava el Turó Park i fins l’Exposició Internacional de 1929 no es començava a urbanitzar el niu de pedreres en què des dels romans s’havia convertit Montjuïc, d’on sortia la pedra amb què s’alçà la ciutat segle rere segle. Aquesta urbanització va marcar el cant del cigne de les fonts de Montjuïc i de les fontades.


Les fontades

Pujant a Montjuïc (1910-1920)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

“[...] otras de las tradiciones de la verbena de San Juan era de acabar con la coca entre las frondas de Montjuich, mientras la ciudad parecía arder en medio de jubilosas hogueras, y se encendía bajo el fuego multicolor de la vistosa y espectacular pirotecnia. A finales de siglo, prosiguiéndose, entre otras, una vieja costumbre, los barceloneses castizos, los menestrales de gorra, blusa y alpargatas, de corazón limpio como el Julián de «La verbena de la Paloma», se concentraban en los merenderos de la montaña, los que recaían al final de la calle Conde del Asalto, y por el Pueblo Seco se encaramaban a la montaña. En las noches de San Juan y San Pedro los barceloneses comían la «coca de forner» tapizada de azúcar y salpicada de piñones tostados, en las «Font del Gat» de la «Satalia», «d'en Pessetes», del «Geperut», «d'en Conna» o en la «Font Trobada».”

Arturo Llopis, La Vanguardia, 24 de juny de 1965

El costum de fer fontades és una tradició que es remunta segles enrere quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya (com les de Sant Julià, Sant Ferriol, Sant Beltran o Santa Madrona, documentada el 1403 i única que continua dempeus) en lloc de romiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d’alguna de les fonts de Montjuïc, on s’aprofitava per menjar i passar el dia, motiu pel qual aviat es van convertir en menjadors a l’aire lliure. Les fonts es van anar complementant amb petites explotacions comercials on es venien aigua amb sucre, xarops i orxates, anissos i bolados. Amb el temps aquestes petites explotacions esdevingueren els famosos merenderos on els més grans encara recorden els balls i les revetlles que s’hi feien.

El públic d’aquestes fontades era eminentment popular. Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven en jornades inacabables i esgotadores, inclosos els dissabtes i molts diumenges. No existien mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i tornada en un sol dia, com sí ho podien fer les classes acomodades que gaudien de transport privat i de segones residències al camp i a la muntanya. Les famílies aprofitaven els pocs dies de festa per fer el que més desitjaven: gaudir d'una jornada de llum solar, bé tan escàs en una ciutat que portava des del segle XIII tancada dins del mateix recinte emmurallat i on la revolució industrial havia disparat la demografia, els problemes d’habitatge i la insalubritat.

El promontori de Montjuïc fa de partició entre dues zones deltaiques, la dels rius Besòs i Llobregat, la qual cosa no fa estrany que hi abundessin les fonts, tot i que la peculiar orografia ha provocat la seva aparició i desaparició al llarg dels temps fins arribar als temps actuals en que tota l’aigua de la muntanya és canalitzada i els records són testimonials.

Segons explica Francesc Carreras Candi a la memòria llegida l’any 1902 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1), de l'any 959 és la primera referència d’una font a Montjuïc, la Font d'Ocua, també coneguda com “La Cova”, i que possiblement fos la Font del Geperut, on consta que hi havia una cova. El 1263, els frares dominics del convent de Santa Caterina, en virtut d'una concessió reial, van iniciar els treballs per dur a terme la primera canalització pública de Barcelona amb aigua de Montjuïc. Probablement el cabal no era abundós, ja que es va prohibir utilitzar-la per a altres usos que no fossin estrictament els d’aigua de boca.

A començaments de segle XIV era molt popular visitar la capella de Sant Julià cada 9 de gener, diada dels sant. Els barcelonins eren atrets pel paisatge que l'envoltava i la font que brollava a la vora. Esmentada ja en el segle X, en el lloc de l’antiga església de Sant Julià de Montjuïc hi consta després l’existència d’una parròquia, al menys fins el 1323. Lluís Desplà la va reedificar el 1487 i se sap que més tard hi va acollir un ermità. Fou enderrocada al segle XVII, a l’època de la construcció del castell de Montjuïc (2).

També hi ha notícies el 1565 de la Font de Santa Madrona, propera a la capella del mateix nom. Uns anys abans s'hi havia instal·lat un grup de jesuïtes però tenien problemes d'abastiment d'aigua de la cisterna, que fallava molt sovint. Com a solució s'hi va conduir l'aigua de la Font de Sant Julià, que en aquells anys restava abandonada.

Restes de la Font de Santa Madrona, cap a 1910-1920

Fons Brangulí. ANC

A finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona assenyalava la Font dels Tarongers com la més famosa d'aquell moment, en el recull de poesies La armonia del Parnás (Barcelona, 1703). Podria tractar-se de la Font Trobada o de la Font d'en Conna, que eren situades al torrent dels Tarongers.


Les fonts

La Font del Gat (1914), de Frederic Ballell
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La Font del Gat és situada a la part baixa dels Jardins de Laribal, entrant pel passeig de Santa Madrona. Un conjunt de camins, terrasses i racons s'adapten al relleu del terreny amb pèrgoles, miradors, escales, rampes i una cascada monumental, des de l’avinguda de Miramar, al costat de la Fundació Joan Miró. Aquest jardins van ser propietat del periodista i polític republicà Josep Laribal fins que van ser comprats per l’Ajuntament l’any 1909, i oberts al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910.

Jardins de la Font del Gat (N. Coll Salieti)

Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, la primera menció de l'existència de la Font del Gat apareix en unes escriptures d'Antonio Nadal de Casanovas, adroguer, on amb data 8 de març de 1776 es deixa testimoni de la subhasta d'unes terres del monestir de Santa Madrona. Aquesta dada contradiu la llegenda popular que assegura que el nom s'explica perquè la va trobar un gat l'any 1855, i que per aquesta raó la font és coronada per l'escultura d'aquest felí.

Dins d’aquests mateixos jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc, hi havia la Font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la Font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es diu que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars:

Busca en la font d’en Pessetes

el que mai no has de trobar:

un home que amb les mans fredes

s’hagi sabut escalfar (3)

La Font Trobada, entre 1913-1917
Brangulí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La Font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia pel seu contingut en sals d’aquest mineral, era situada al final d'un caminet costerut del Torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment en el Calaix de Sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa. Un any després el general Castaños hi va fer construir un petit edifici que feia les funcions de berenador. El 17 de maig de 1819 la font va rebre la visita de la infanta Lluïsa Carlota. La placa deia:

“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”

A dalt, la Font Trobada amb el rètol del governador de Barcelona

Andrés Pérez de Herrasti (Arxiu Nacional de Catalunya)

A baix, la inscripció del rètol

La Font Trobada sota la piscina de Montjuïc (1978)

Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. A la dècada de 1930 es va obrir al costat de la Font Trobada el restaurant Nice, que es pot veure a la dreta del dibuix de Pau Febrés.

Dibuix de Pau Febrés (1935), amb la Font Trobada a l'esquerra

i l'entrada al restaurant Nice a la dreta

La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions. Quan el 1992 Antoni Moragas va construir la nova piscina olímpica sobre l'antiga, la font va desaparèixer, però dins de les instal·lacions es conserva la placa amb el text de Pérez de Herrasti. De tota manera, la font no ha desaparegut del tot. Amb les obres realitzades darrere de l'Escola Poble-sec ha aparegut de nou la deu d'aigua i s'hi han construït els horts que duen el nom de la font.

Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça Dante (ca. 1913-1917)

Brangulí, fotògrafs (Arxiu Nacional de Catalunya)

Ben a prop de la Font Trobada, en un protocol (4) de 1843 s'esmenta la Font d'en Peretes en el Torrent dels Jueus, que no és més que un tram del Torrent dels Tarongers que convertit en cami menava antigament cap el cementiri jueu de Montjuïc. En aquest mateix indret també hi va haver el merendero i la Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça de Dante, i la Font de Vista Alegre.

A dalt, entrada a la Font d'en Conna;

a baix, l'interior

La Font d'en Conna estava situada al cap de munt del carrer Nou, prop de la Font Trobada, en una raconada al costat d’on surt el funicular a l’aire lliure. Hi havia un restaurant especialitzat en menjar de cassola. Tenia pista de ball i molta mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona. La mateixa Esquella descrivia així l’indret:

“Té torrent sense aigua, però té torrent; té quatre acacies que semblen noves; té tres bardices amb poesía; té un pedregar mateix que a Suiça, i té font, que ni és termal, ni és sulfurosa, ni sòdica; lo qual vol dir que és saludable, a més d’un regust de pólvora que traspúa del castell, que és lo que la fa de més bon beure.” (5)

La Font dels Tres Pins

La Font dels Tres Pins és una altra supervivent, tot i que no està a l'abast del públic. Rep aquest nom pels tres pins que es destaquen en el bosquet on es troba. Davant de la Fundació Miró i els Jardins de Laribal, a l’altre costat de l’avinguda de Mirarmar, al capdamunt d’unes escales de pedra a mà dreta queda el pas barrat per una porta de ferro, però per l'esquerra passarem pel mig d'un viver i d'una escola s’arriba a una zona abandonada i feréstega, espai que durant molt de temps va ser ocupat pel barri de barraques de Tres Pins. Si entrem dins el recinte del viver, hi ha un camí que puja tot dret cap a la font. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Era potser el lloc més popular de la muntanya. La gent hi pujava els diumenges a dinar, a fer música i a ballar, i eren atesos en un petit mostrador on es podien comprar begudes i llogar focs per cuinar. El Dimecres de Cendra era també un dels llocs preferits per anar-hi a enterrar la sardina que posava fi al Carnestoltes i encetava la Quaresma. A les escales que pugen de la Font dels Tres Pins al jardins de Petra Kelly hi ha la Font de la Palmera, segurament subsidiària de la dels Tres Pins, però que fa anys que no raja.

La Font dels Tres Pins actualment

Foto: Enric H. March

La Font de la Satalia, també molt popular pels seus balls, estava al capdamunt del carrer Margarit, que ens deixa, precisament, entre el barri de la Satalia i el camp de futbol. La història d’aquest barri està lligat a les seves fonts: la Font del Geperut era al final del carrer del Poeta Cabanyes, i la Font de la Mina, al final del carrer Radas, sempre a l’altre costat del passeig de l’Exposició. Malgrat que les fonts ja no hi són, l’abundància d’aigua del subsòl del barri fa que, encara avui, es puguin trobar construccions hidràuliques alimentades amb curs d’aigua natural que reguen els horts i jardins del barri que abans van ser molt abundants.

La Font del Tir estava dins del que avui són les instal·lacions del Tir Esportiu de Barcelona, sota el Castell de Montjuïc i al costat de les restes del cementiri jueu medieval.

La Font de la Guatlla es trobava als terrenys on anys més tard es va erigir la fàbrica de Can Butsems, per sobre del carrer de Sant Fructuós i fins al carrer Dàlia. Aquesta font va desaparèixer, tot i que amb el temps, després que tanqués Can Butsems i s'urbanitzés tota la zona, es va erigir un monument al carrer Chopin, a prop de la zona anomenada del Turó, que recorda aquella mítica font que ha donat nom al barri. Aquesta font no s'ha de confondre amb la Font de la Mina, situada al final del carrer de la Font Florida. Era propietat de la Cooperativa de Cases Barates d’Obrers i Funcionaris de l’Ajuntament. Aquesta font encara l’hem vist rajar, però a finals dels 80 va ser clausurada, com ens informa Lluís Payarols, veí del barri, argumentant les autoritats de l'època que l'aigua ja no era potable. L'Associació de Veïns i Veïnes treballa des de fa un temps per tornar a obrir-la, sense èxit. Ara és tancada amb una reixa i fins fa poc hi havia un cartell que deia: “Se ruega a los usuarios guardar silencio, los vecinos que duermen se lo agradecerán, de lo contrario nos veremos obligados a cerrar la fuente.”

Imatge actual de la Font de la Mina

Pels camins que duien de Can Valero cap a la Zona Franca dos portaven cap a dues fonts que els vells habitants de les barraques de Montjuïc encara deuen recordar. El camí de la Font de la Mamella, avui desaparegut però que els registres arqueològics mantenen viu perquè a la cruïlla amb el Camí del Molí Antic, entre el Castell i el cementiri, hi ha un jaciment iber amb restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc.

A dalt, entrada a El Gurugú;

a baix, l'interior (ca. 1910)

Més avall, on es troben el carrer del Foc amb Mare de Déu del Port, hi ha el carrer de l’Esparver, relíquia del vell camí del mateix nom que arriba fins la part superior del Sot del Migdia, lloc on estava situat el Pla del Gurugú, una de les zones d’esbarjo preferides de les classes populars de principis del segle XX, amb un quiosc, bancs i zona de ball. Ramon Anglès, oriünd de la muntanya, li explicava al biòleg Sergi García (6) que ell era fill del mas de l’Esparver, desaparegut juntament amb la deu d’aigua cristal·lina, la Font de l’Esparver, que formava un rierol que veient avui el paisatge urbà resulta inversemblant.

La Musclera, situada al Morrot, sota Miramar (1920-1925)
Brangulí, ANC

Tenim notícies d'altres com les de l'Ecce-homo, la Pedrera, o Can Tunis i Mare de Déu del Port, aquestes a la banda de la Marina de Can Tunis on abundaven els merenderos i les cases de menjars com La Musclera (vegeu la foto). Podria ser que alguns d'aquests noms facin referència a balls i zones d'esbarjo com El Rosal, La Walkiria, El Bosque, El Recreo o l'esmentat Gurugú. No hem trobat més documentació però hi insistirem. Les fonts són només una part de la història de Montjuïc. Una part important perquè l’aigua acaba conformant la vida i aplega la gent. Avui Montjuïc ja no és aquella muntanya rural del passat. Les obres olímpiques van acabar d’esborrar els camins que ens indicaven l’activitat humana mil·lenària. Però si la mirem amb atenció, sota les pedres i els arbustos s’hi amaga el passat.

*

Notes:

(1) Carreras y Candi, Francesch. Lo Montjuich de Barcelona. Barcelona: Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1903.

(2) Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344). Vol. II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005.
Ramos, M. Lluïsa. Catalunya Romànica. Vol. XX. Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 1992.

(3) Citat a Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 385.

(4) AHPB. Sabater y Martínez P. Manuales 1843, 44, 45, ff. 42-43.

(5) L’Esquella de la Torratxa, 23 de juliol de 1914.

(6) Sergi García, "Els valors naturals de Montjuïc", Carrer 101, març-abril de 2007.

*

Aquest article, ampliat, i d'altres sobre la ciutat el podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX

Estació de l'antic tren del Tibidabo, a la dècada de 1970
Foto: Juan Cobes

Al Parc de l’Oreneta hi ha en funcionament un tren miniatura. Va ser inaugurat el 1981. Al llarg d'un recorregut de 636 m amb tres amples de via d'entre 5 i 10 polzades, el tren travessa tres túnels, dos ponts i un viaducte metàl·lic. També disposa d'una estació i un baixador. Compta amb dotze locomotores, entre elèctriques, de vapor i dièsel, i dotze vagons. És d'origen modern, com el Tren de l'Oest que hi havia al Parc d'Atraccions de Montjuïc i que circulava per l'exterior; el Tren Fantasma, a les mateixes atraccions, que primer es va dir Túnel Fantasma (perquè aprofitava els túnels de l'antic polvorí Álvarez de Castro, construït el 1897 durant la Guerra de Cuba), que en realitat eren unes vagonetes importades del parc d'atraccions Coney Island de Caracas, a Venezuela, país d'on va venir el capital econòmic i humà per construir les atraccions de Montjuïc, i després canviades per unes altres amb forma de dimoni. Però la tradició barcelonina d'aquest trens es remunta a principis del segle XX.


Mina-Grott

Durant el segle XIX una de les principals formes d’oci ciutadà era passejar, primer per la Muralla de Mar, després pel Passeig de l'Esplanada i el Jardí del General, i, quan comencen a enderrocar-se les muralles (1854), pels parcs i jardins del passeig de Gràcia, abans no s'inauguri el Parc de la Ciutadella (1872). Hi trobareu més informació a l'article "Parcs i jardins a la Barcelona del segle XIX".

Aviat, però, es va posar de moda una activitat peculiar: els trens de petita escala que permetien dur-hi passatgers. D’aquests trens només en queda el del Tibidabo —hereu del primer tren que passejava els visitants del parc per la zona baixa del bosc—, i les restes arqueològiques del Mina-Grott.

Estació del Mina-Grott al costat del Pantà de Vallvidrera

Arxiu Salmerón

El Mina-Grott (1908-1916) era un tren miniatura elèctric que havia d’enllaçar Sarrià amb el futur parc d’atraccions de Lake Valley Park, al costat del Pantà de Vallvidrera (Elies Rogent, 1864). Només en resta el túnel de 1.290 m que per dins de la muntanya va des de la Pujada de Vallvidrera fins el pantà, una galeria excavada per transportar l'aigua i que es coneix com la Minagrot. El parc no es va arribar a construir mai.

No és gaire, però n’hi va haver uns quants més instal·lats en aquells parcs i jardins que esmentàvem, i malgrat que es disposa de molt poca informació documental i gràfica, rescatarem de la memòria tots els que hi ha hagut. Fem una passejada abans d'agafar el tren.

Projecte del Lake Valley Park 

Heribert Alemany, 1907

Agafem el tren

Tibidabo

Com que a principis del segle XX no existia la facilitat ni la necessitat de desplaçaments que ens hem acabat imposant, el temps de lleure a l’aire lliure transcorria en aquests parcs i jardins. El viatge, de tota manera, formava part de l’imaginari de la gent. El tren havia obert la possibilitat de traslladar-se lluny i conèixer nous pobles i ciutats. En aquest context el tren en miniatura permetia la il·lusió de viatjar en un mitjà no sempre accessible ni assequible. De fet, els parcs i els jardins també intenten reproduir la natura dins la urbs, i les atraccions representen també la il·lusió del viatge i del coneixement simbòlic i fantàstic.

El tren del Tibidabo, el 1953

Col·lecció Carmen Giménez

Ja hem esmentat el Mina-Grott i el Tren del Tibidabo, integrat dins les atraccions i que podem veure a la imatge que encapçala aquest article. Però encara n’hi havia un altre que poques persones deuen recordar: el Tren del Florida, un màquina amb un vagó obert que anava des de l’estació del funicular fins l’hotel Florida, construït l’any 1925, i servia tant per passejar com per acompanyar els clients que s’havien allotjar a l’hotel.

El tren que connectava el funicular amb

l'hotel Florida (c. 1920). Roisin

I podríem afegir el Tren Aeri que encara funciona avui, també a les atraccions. D’aquesta mena de tren suspès sobre rails ja n’hi havia hagut dos a Barcelona: el dels Camp Elisis i el Ferrocarril Aéreo (1889-1890) construït sobre els terrenys coberts de la riera d’en Malla, desviada des de la rambla Catalunya cap el carrer Casp, davant de la plaça de Catalunya. L’atracció tenia un recorregut d’uns dos-cents metres amb trams en pendent i un petit túnel, i es complementava amb un quiosc de begudes i refrescos, on a vegades hi actuava la Banda Municipal de Música.


Turó Park i Ciutadella

També van tenir el seu tren miniatura el parc d’atraccions del Turó Park (1912-1927), que ocupava un espai més gran que els actuals jardins, projectats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí situats al capdamunt de l'avinguda de Pau Casals, a la barriada del Camp d'en Galvany a l'antic municipi de Sant Gervasi.

Postal Barcelona Turó-Park (c. 1913)

Al Parc de la Ciutadella hi va haver fins a tres trens miniatura. El primer estava instal·lat al parc d'atraccions Saturno Park. Feia un recorregut turístics entre les atraccions situades entre la Cascada del Parc i la Plaça d'Armes de la Ciutadella, i com passa amb el tren del Turó Park, no disposem de més informació que la fotografia amb què il·lustrem l'article.

Tren del parc d'atraccions Saturno Park,

en el Parc de la Ciutadella (1915)

Col·lecció Roisin. IEFC

Hereu del trenet del Saturno Park és el que va funcionar durant la postguerra fins la dècada de 1960, que feia un recorregut similar entre el monument del mamut i el Casino del Parc, i l'entrada del zoològic, molt probablement aprofitant les vies antigues. Com ens explica Xavi, un lector, la màquina simulava ser de vapor però era de benzina. Pere Bergadà Costa, que ens confirma aquesta informació, ens ha cedit unes fotografies familiars passejant amb el trenet.

Més tard, com també ens explica en Xavi, el Zoològic incorporaria un altre tren turístic que circulava dins la Zona Infantil de les instal·lacions del zoo. La màquina simulava una Diesel americana, i va ser construït i explotat per la S. A. Tibidabo i la decoració de la màquina era la mateixa que la del funicular del Tibidabo (blau amb franja blanca).

El trenet de la Ciutadella, l'octubre de 1954

Fons personal de Pere Bergadà Costa

Montjuïc

Però de tots els que hi ha hagut, el més espectacular va ser el Tren de l’Exposició Internacional de 1929. A banda del funicular que pujava cap el Palau Nacional per costat de la Font del Gat (el punt de sortida estava a tocar de l’edifici de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i encara es conserva l’estructura de ciment de la rampa), es va instal·lar un tren que tenia un recorregut de 2.200 m amb un ample de via de 15” i els trens anaven remolcats per locomotores a vapor Pacific, construïdes en sèrie per la fàbrica alemanya Krauss-Maffei de Munic, que va equipar els nombrosos parcs d’atraccions que es van construir en aquella època arreu d’Europa. Les tres locomotores que van arribar per a l’Exposició van rebre els noms de Montserrat, Núria i Barcelona.

El mateix any 1929 es va celebrar a Sevilla l’Exposición Iberoamericana on també es va instal·lar un tren com el de Barcelona. Acabada l'exposició de Barcelona el trenet va continuar funcionant com a part de les atraccions del Maricel Park fins l'esclat de la Guerra Civil, moment en què van ser desmuntats i el material va ser traslladat a altres parcs d’atraccions. Les locomotores de Sevilla van anar a parar a la Casa de Campo de Madrid, i finalment una d’elles ha estat recuperada i restaurada per un grup d’aficionats catalans, Ferrocarrils del Maresme S. L.

El tren de l'Exposició de 1929
Arxiu Nacional de Catalunya

Recorregut del trenet de l'Exposició

sobre un plànol del recinte

Col·lecció Privada Francisco Arauz

Per veure el recorregut sencer del trenet i els vestigis que en queden, vegeu l'apunt El trenet de l'Exposició de 1929. Muntanya de Montjuïc (1929-1930) de Barcelofília, la recerca del qual ha estat feta per Miquel Barcelonauta, Enric Comas i Enric H. March en un treball de camp seguint el traçat del trenet sobre el terreny de la muntanya de Montjuïc.

Els arxius de la British Pathé conserven la filmació “Bill” from Barcelona, que pertany a un noticiari britànic de 1930, i que ens permet veure el recorregut pel recinte de l’exposició de Barcelona. És un document magnífic que ens permet recórrer un espai que fins ara només era possible amb la imaginació i recuperar, un cop més, un petit tros de la història de la ciutat.

A Montjuïc, però, encara hi va haver un altre trenet que estava situat a l'esplanada passat el Pavelló Mies Van der Rohe, en direcció al Poble Espanyol, i que va funcionar des de la dècada de 1950 fins a la de 1980, només els diumenges al matí.

El trenet de Montjuïc entre el pavelló Mies Van der Rohe

i el Poble Espanyol, el 7 de juny de 1958

Col·lecció Carmen Giménez

Atraccions Apolo

Per últim, tot i que no estava a l'aire lliure, les Atraccions Apolo del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla també tenia un tren. Com explica Jaume Susany, l'anomenat Tren Miniatura era un petit tren elèctric que imitava una locomotora de vapor amb tènder i dos cotxes de passatgers. Amb un ample de via de 680 mm, feia un recorregut circular i va estar funcionant fins als primers anys setanta, quan es va donar de baixa com a atracció. Aquest petit tren no acabaria aquí de "fer voltes", i poc després va ser desmuntat de l'Apolo i se'l va quedar un antiquari de Palafrugell, que el va col·locar davant de la seva propietat a la intempèrie, on es va malmetre considerablement. El 1987 va ser rescatat per l'ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, amb la intenció de restaurar-lo mitjançant una aula-taller, cosa que mai s'arribaria a dur a terme i el tren va tornar a quedar a l'aire lliure durant uns quants anys més. Finalment, els anys 90, es va poder rescatar un cop més amb l'objectiu d'ampliar el fons del malaguanyat Museu del Transport de Catalunya, però desgraciadament va seguir patint les inclemències del temps sense arribar a ser restaurat. Amb la suspensió del Museu i la seva posterior desaparició cap al 2006, tot el seu fons va ser repartit entre altres museus o propietaris, i les restes incompletes i molt malmeses del trenet van anar a un destí indeterminat.

El Tren Miniatura de les Atraccions Apolo,

la dècada de 1950. Foto: Agustí Centelles

El Tren Miniatura i altres atraccions de l'Apolo a la pel·lícula

Apartado de correos 1001 (1950), de J. Salvador