Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimecres, 28 de gener de 2015

Kirman i Testa, els últims faquirs

Fakir Kirman
50 anys de faquir: 1964-2014


Un faquir és, des del punt de vista de la mística, un asceta que controla el cos i la ment, i aconsegueix dominar el dolor, levitar i assolir estats de catalèpsia. És el nom que reben els ascetes sufís entre els musulmans –apareguts durant els segles VII i VIII, durant el califat omeia, contra el poder mundà– i els ascetes hindús i budistes, que a més de controlar les funcions vitals renuncien a totes les possessions i només viuen per Déu. Etimològicament, als països musulmans, un faquir és qui s'agenolla: el pobre, l'indigent. No pertanyen a cap casta ni estrat social. Són éssers lliures.


Faquirs de Benares, a l'Índia, l'any 1910
Getty Images


En el món dels espectacles circenses, els faquirs se centren en la demostració de la insensibilitat física escopint foc, descansant sobre llits de punxes, menjant ferros i vidres, encantant serps... Com la màgia, és un art escènic envoltat del misteri que el propi artista s'encarrega de crear invocant mons llunyans que encara ara imaginem a l'Orient.

Kirman (Josep Miret Quitllet; Cornellà de Llobregat, 21 de desembre de 1946) és el penúltim representant d'un món mític associat al vell circ de les ànimes itinerants, avui convertit en un espectacle purament estètic deslligat de l'alteritat, de la vida en els marges de la realitat. Li segueix les seves passes el faquir Testa (Jaime Oms), nascut a Madrid però resident a Barcelona i, ironies del destí, fill d'una acupuntora.

Enlluernat per Sueños de circo (Kurt Hoffmann, 1954), amb Lilli Palmer i Romy Schneider, amb deu anys Josep Miret decideix que serà artista de circ. De formació totalment autodidacta, debutarà l'any 1964 com a Fakir Kirman. La seva dilatada carrera professional exhibint-se sobre llits de punxes, llançant foc per la boca, travessant el cos i el nas amb punyals, encantant serps, o mastegant i menjant vidres, l'ha dut per tot el món, i si no hagués refusat el contractes que li oferien a Miami i Las Vegas, estaríem parlant d'un mite mundial de l'espectacle circense.

En lloc de fer les amèriques, Kirman es queda aquí, que tampoc es poca cosa perquè la fama del circ català i espanyol és de primer nivell. Actua acompanyat dels millors artistes tant de les carpes com dels escenaris. Però si hi ha un punt d'inflexió en la seva carrera (no per qüestions qualitatives, sinó pel gir conceptual que representa) és el moment en què coneix Joan Brossa. L'any 1979, Brossa, imbuït del seu esperit heterodox, organitza un itinerari nocturn per Barcelona en el qual combina espectacles musicals i circenses que apleguen personatges com l'actor Albert Vidal, la ballarina Christa Leem, el músic Carles Santos i el mateix Kirman, que passegen el seu art per escenaris tan diversos com el Liceu, l'Estació de França, l'Escullera, el Mercat del Born, el Tibidabo o el Palau de la Música. L'any 1982, va participar en el projecte de music-hall que Brossa va dur a l'Arnau, aleshores tancat. I també amb Brossa, participarà a la pel·lícula Màgica Catalunya, amb guió del poeta i direcció de Manuel Cussó.


El Fakir Kirman amb Joan Brossa (1991)
Foto: Josep Losada/Arxiu Avui


Kirman continua encara en actiu, i des d’aquell 1964, any del seu debut, han passat més de 50 anys i els companys, amics i seguidors li vam fer un homenatge per celebrar aquell mig segle de vida professional dalt dels escenaris. Va ser el diumenge 25 de gener de 2015 en el Teatre del Rei de la Màgia, a l’escenari, actuant sobre un llit de punxes i traient foc per la boca, acompanyat dels mags, Idrox, Vizan, Selvin, Els Norman i del bon amic Alain Denis, autor de Mags i màgia a Catalunya, i col·laborador a Bereshit en les recerques sobre la família Roca, els grans desconeguts del món de la màgia, els titelles i les barraques de fires itinerants.


Barcelona, terra de faquirs

Kirman és hereu d’una tradició que ve del segle XIX, quan els espectacles circenses i les barraques de fires formaven part de l’oci popular. Els més “joves”, però, només deuen recordar, a banda de Kirman, el ja desaparegut Sager, “el volcà humà”, i el retirat Fachín, que es menjava en públic una ràdio sencera; o els senegalesos Djibril i Babakar Limboi, que durant les dècades de 1980 i 1990 havien actuat al Teatre Llantiol i a la Cúpula Venus, i se'ls podia veure per les festes majors de tot Catalunya fent-se anomenar "els reis del foc". Potser també recorden aquells dos excèntrics que es guanyaven la vida a Barcelona: Shamir, que passava la gorra per la Rambla, i Kuman, un artista de l’Empordà que va fer fortuna a la Sala Bagdad del carrer Nou de la Rambla fent exercicis genitals amb una campana, en aquells anys en què una altra de les estrelles dels espectacles eròtics i pornogràfics era un ruc que feia les delícies del públic amb les seves habilitats sexuals, també al Bagdad.


El faquir Sager


L’edat d’or dels faquirs, però, es remunta, com dèiem, al segle XIX. En aquells anys, els faquirs eren tota una novetat i despertaven una gran expectació entre uns barcelonins que no podien gaudir de cap altre entreteniment que no fossin els balls de patacada o els espectacles excèntrics de les barraques itinerants amb fenòmens de fira o museus de cera i anatòmics. Encara no existia el Paral·lel i aquesta mena d’atraccions es podien veure a la plaça de Catalunya i al Torín, la plaça de toros de la Barceloneta, que acollia acròbates, malabaristes, globus aerostàtics, corrides bufes, exercicis a cavall i faquirs. Són uns anys, però, que mereixen un estudi a part.


Targeta publicitària del faquir Sager (1960)


Ja en el segle XX, va assolir un gran èxit l’artista Gonzalo Mena Tortajada. Nascut a Conca el 1904, es feia dir Daja-Tarto, un anagrama del seu segon cognom. Amb el nom d’Arenillas de Cuenca va tenir una curta i frustrada carrera com a torero i es va reconvertir en faquir. No content amb menjar vidres i fulles d’afaitar, suportar pedres de gran pes sobre el seu cos o pujar escales amb graons fets amb sabres amb els peus descalços, va crear l’original espectacle de fer-se enterrar en les places de toros mentre durava la corrida. El segon cop que ho va fer va estar a punt de costar-li la vida perquè l’espectacle taurí es va allargar més que no estava previst i el van desenterrar mig asfixiat. No va ser l’únic moment en què es va jugar la vida. En una ocasió va ser envestit per un toro quan volia hipnotitzar-lo. Un altre cop, menjant ciment (cosa que feia habitualment) com qui menja polvorons, va fer servir un ciment ràpid que va endurir en contacte amb la saliva i li van haver de treure a cops d’escarpa, amb la consegüent destrossa dental, que va arranjar amb uns quants queixals i dents d’or. També miraculosament, es va salvar de perdre les mans: aprofitant els forats que hi tenia de fer-se crucificar (a la ciutat portuguesa de Coimbra va arribar a estar 400 hores penjat com un crist), s’hi va fer posar unes femelles per enroscar-hi uns cargols per facilitar les crucificcions, amb tant poca fortuna que es van infectar. Però es va curar amb una pomada feta de sofre quan els metges ja tenien preparada la dalla. Per acabar d’adobar-ho, una vegada que assajava la introducció d’estilets pels forats del nas, li van donar un cop accidentalment amb tanta mala sort que les punxes van arribar als ulls i va tenir un despreniment de retina.


El faquir Daja-Taro


Salvada també la vista, va acabar la seva carrera professional fent d’actor secundari al cinema i sortint en espectacles de varietats a la televisió, però aquest cop limitant les excentricitats a la ingesta de bombetes. Estava casat amb Dionisia Gallardo, coneguda com a “la faquira”, amb qui va tenir dues filles, les Tinokas Sisters, que també treballaven en el món del circ, amb gossos i gats ensinistrats. Dos anys després de la seva mort, produïda l’any 1988, es va publicar Memorias del faquir Daja-Tarto contadas por él mismo, amb aquestes i altres anècdotes sucoses.




Daja-Taro no va ser l’únic faquir que va jugar a ser enterrat en una plaça de toros. Molist (The Great Molist) , un mag nascut a principi del segle XX a la plaça del Pedró del Raval, va acabar fent de faquir i imitant Tortajada, però a la plaça de Les Arenes de Barcelona, on va ser enterrat tres metros sota terra dins d’una caixa de morts. A la dècada de 1920, amb el nom de Thamara Bey (nom que imitava el del faquir egipci Tahra Bey, que aleshores triomfava a París) li feia la competència a Blacaman, un calabrès que es feia passar per indi i que actuava al Teatre Olímpia de Barcelona, on a més dels números habituals de faquirisme hi afegia la de domador animals, sobre tot cocodrils i caimans, fent veure que els hipnotitzava. Blacaman es va passejar pels teatres barcelonins i catalans (el 1936 actuava en el Teatre Alegria de Terrassa), primer acompanyat de Koringa, una faquir que aviat s’adonà que atreia l’interès del públic i es va separar del seu company per actuar sola. No hi va haver gaires dones faquirs amb protagonisme, però a més de Koringa també va destacar Maud D’Auldin, una famosa empassa-sabres, morta durant una de les seves actuacions.


La faquir Koringa, l'any 1937
Getty Images


Molist es va fer famós amb uns número extraordinari en què es llançava des de 10 metres dins d’una banyera amb benzina encesa i sense cap protecció, i de la qual en sortia amb cremades. Va polir l'espectacle a l’hipòdrom de Nova York saltant des de 40 metres d’altura a un recipient semblant però més petit. Però un dels números més espectaculars és el que feia en el Teatre Tívoli, on coïa un ou dins de la boca amb l’acció de les flames. I amb foc va acabar morint Molist en un número amb què es llançava encès a un barril d’aigua que havia d’apagar les flames. Però la benzina del cos es va encendre abans d’hora.

El circ, i amb ell aquells artistes que arriscaven la vida, és un espectacle del passat. Però, sortosament, sempre hi ha una finestra que ens permet recuperar-lo. Quan no són les velles pel·lícules i els cartells, són les actuacions de Kirman; sobretot si actua amb el Circ Raluy –que preserva l'estètica dels vells circs i una magnífica col·lecció d'antics carruatges (amb cafeteria i hotel) o l'orgue d'autòmats de 1910–; o els espectacles de Testa, a qui podem veure sovint a les fires medievals, és traslladar-se al món màgic que transita pels marges de la realitat i pels camins que ens transporten per territoris onírics on tot és possible.




El 28 d'abril de 2017 vam assistir al cinema Maldà (un lloc ideal) a la preestrena de Fakirs, el documental de Xavier Domènech que repassa la vida personal i professional de Kirman i Testa (que van assistir a l'acte), Fachín i Sager. La sala, plena a vessar. Emoció i algun desmai. I la sensació de ser uns privilegiats.



dilluns, 12 de gener de 2015

El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella

 Martí i Codolar a la Granja Vella d'Horta


El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.


A l'esquerra, l'lefant a la Granja Vella, quan encara era
conegut com a Baby. A la dreta, dues imatges de l'elefant,
dissecat i l'esquelet que es conserva en el Museu de Zoologia
(Font: Memòria dels barris)


Aquest Jardí Zoològic acabarà sent l’embrió del Parc Zoològic actual, inaugurat, sota la direcció de Francesc Darder, el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888. L'estrella del parc era l'elefant Baby, que després de passar 10 anys a la Granja Vella, al zoològic va ser conegut amb el nom de l'Avi. El nom va fer tanta fortuna que més d'una generació de Barcelonins anomena Avi l'estàtua del mamut del Parc de la Ciutadella. Els ossos de l'elefant es conserven en el Museu de Zoologia de la ciutat.


L'Avi en el zoològic del Parc de la Ciutadella (ca. 1900)


Dins del nou Parc de la Ciutadella, concebut com a parc científic de la ciutat, el Zoo es concep com l’espai urbà públic que té com a missió la conservació de la fauna silvestre, per això, la Junta Tècnica del Museu de Ciències Naturals i Jardins Zoològic i Botànic de Barcelona estableix com objectiu principal garantir el caràcter científic de la institució a més dels objectius d’entreteniment i esbarjo.


Portada del catàleg del Parc Zoològic (1897),
un dels pocs exemplars que es conserven
(Col·lecció particular Enric H. March)


Un detall que només coneixen els especialistes és que per sufragar les despeses i el manteniment del zoològic es va editar aquest primer catàleg de 1897 que reproduïm, on es posen a la venda animals vius i ous, i s'ofereix a les universitats, instituts, seminaris i col·legis d'ensenyament secundari animals morts per disseccionar en els laboratoris de biologia, o esquelets i animals preparats per ser dissecats i exhibir en els gabinets d'història natural. El catàleg és un llistat de totes les espècies del zoològic i s'indiquen el nom comú, el nom científic de l'espècie, la procedència i els preus, amb distinció si es tracta de mascles o femelles (més cares), o cries. Els exemplars més cars, amb diferència, són l'elefant indi, 20.000 pessetes, i les lleones, 10.000 pessetes, per només 1 pesseta que costava una gallina.


La Casa dels Lleons (1894)

diumenge, 4 de gener de 2015

Els carrers de Xavier Theros

Foto: Milerenda


Divendres, dia 24 a les 19h, a la Biblioteca Poble-sec Francesc Boix del carrer de Blai 34 teniu una cita amb Xavier Theros, poeta, escriptor i periodista, amb el qual dialogarem sobre el seu llibre Tots els meus carrers.

«Les ciutats són massa complexes per poder-les abastar senceres, viure-hi es redueix a un grapat de llocs que han estat importants per a cadascú de nosaltres. Per als habitants urbans la relació amb aquest ésser viu que és la metròpoli sempre dibuixa un mapa. Barcelona no és altra cosa que uns pocs carrers, els paisatges on aquells a qui estimo hem estat feliços i desgraciats, tot alhora».


Després del monumental Barcelona a cau d'orella (Comanegra - Ajuntament de Barcelona, 2013), Xavier Theros segueix construint el mapa de la ciutat amb Tots els meus carrers (Comanegra, 2014; amb fotografies de Consuelo Bautista). Però si el primer era una actualització i ampliació de la Guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell amb voluntat de cronista, Tots els meus carrers és una aposta personal que ens porta per més d'una trentena de carrers de la ciutat sota la mirada, el record i la història familiar de Xavier Theros. I és a peu de carrer on la Història pren sentit. Si la crònica ens situa en el mapa de la ciutat i aprenem a veure com es vertebra a través dels anys i els segles, aquest llibre ens permet palpar la textura de la pell i el batec orgànic d'una ciutat particular. Perquè més enllà de les dades, és l'imaginari personal el que ens permet dibuixar la "nostra" Barcelona sobre la crònica compartida. Com en les novel·les, les paraules de Theros ens segresten i ens porten de viatge.




dijous, 1 de gener de 2015

Cap d'any: el nom i el prepuci de Déu

Caricatura de l'Home dels Nassos
L'Esquella de la Torratxa, 1891


31 de desembre. S'acaba l'any civil, no el litúrgic. Celebrem la Nit de Cap d'Any des que el 1582 es va implantar el calendari gregorià. El trànsit cap el nou any l'escenifiquem amb dotze gran de raïm, un per cada una de les dotze campanades de mitjanit, tradició no del tot documentada però que sembla venir de 1909, quan des del País Valencià, aprofitant una bona collita de raïm, es va estendre a altres indrets de l'Estat. De tota manera, no ha estat un costum arrelat fins més recentment. El Costumari Català de Joan Amades, per exemple, que no es publica fins 1952 (Amades mor el 1959), no en recull la tradició. La tradició, però ja és recollida a la premsa al darrer terç del segle XIX a França i Madrid, amb el consegüent rebuig de l'Església que hi veu un rebrot pagà dels costums.




En canvi, molt més popular i arrelada és la tradició de l'Home dels Nassos, un personatge mític que té tants nassos com dies l'any (jugant amb els dies que té i que li queden a l'any) i que possiblement prové de l'arbre dels nassos, la llar de l'esperit de la vegetació, relacionada també amb el tió de Nadal i les artigues tradicions rurals. Aquesta història, que s'explica a la canalla perquè busquin el personatge pels carrers, està emparentada amb la de l'Home o la Dona de les Orelles, que seguint el mateix joc apareix el 30 de desembre i té tantes orelles com dies l'any. Hi ha llocs on se'l rep amb fogueres. A aquests costums se n'han afegit d'altres d'origen modern i exclusivament comercials. Des del punt de vista religiós, el santoral l'encapçala sant Silvestre, el trenta-tresè papa, entre el 314 i el 335, i diuen que el primer que no va morir màrtir i que va combatre els arrians, cristians que negaven la divinitat de Jesús.




L'1 de gener és Cap d'Any, també conegut popularment en diferents indrets del nord i del centre de Catalunya amb el nom de Ninou, una paraula que és una adaptació popular del terme llatí “Annum Novum”, que significa “any nou”. També és el nom de l'estrena (diners, llepolies, etc.) que es dóna als infants que van a les cases a felicitar la diada: "Voleu dar-nos ninou, avui que és nou dia?" En algunes poblacions catalanes s’organitzen celebracions festives per veure els raigs del primer Sol de l'any.

Cap d'Any és una celebració civil que n'amaga diverses de religioses. La primera, que avui és sant Emmanuel, Manel o Manuel, nom que prové de l’hebreu עִמָּנוּאֵל (Immanu’el, “Déu és entre nosaltres”). És l’altre nom de Jesús. Segons la profecia d’Isaïes (Is 7,14), el Messies s’havia de dir Emmanuel: “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel”. Així ho repeteix Mateu en el seu evangeli (Mt 1, 18-25):

“El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:
-Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres».
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. No hi havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill. I Josep li va posar el nom de Jesús.”

Així doncs, recordem que Jesús (en arameu, la llengua d’Israel en aquells temps, יֵשׁוּעַ, Ieshuà) té dos noms. No entrarem, però, en la qüestió de per què Josep desobeeix Déu ni en les moltes interpretacions que una situació com la descrita ha suscitat. Sí que vull fer un petit comentari sobre el mot “verge” a Mateu i que a Isaïes és “jove”, en hebreu עלמה. La Septuaginta, la versió grega de la Bíblia hebrea (Tanakh), comet un error en la traducció i en lloc de fer servir “dona jove” soltera fa servir el mot grec παρθενος (parthenos), que vol dir “verge”, i que serà el terme que els evangelis utilitzaran i que passarà al llatí de la Vulgata (versió llatina de la Bíblia). Amb la resolució d'aquest petit detall quedaria resolt l’enigma de la virginitat de Maria, però ens hauríem quedat amb una teologia menys brillant i mistèrica.

Continuem amb les celebracions del primer dia de l’any. N'hem vist un de civil, un de cristià... Ens falta el jueu. El nen Ieshuà, nascut jueu un 25 de desembre (data gens arbitrària perquè es fa coincidir amb el solstici d’hivern) compleix el dia 1 de gener el seu vuitè dia en el món. Són els vuit dies preceptius que el judaisme instaura per al ritual de la circumcisió, i que només menciona Lluc (Lc 2, 21): “Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare”.


La circumcisió de Crist, taula de l'Altar del dotze apòstols
de Friedrich Herlin, 1466,


Com acostuma a passar amb tot el que fa referència a la infantesa de Jesús, els evangelis apòcrifs s’estenen molt més perquè els canònics parlen bàsicament de la seva vida pública, és a dir, a partir dels 30 anys. Els evangelis apòcrifs, escrits molt de temps després, converteixen el record borrós del personatge en mite i els seus actes, en prodigis. Així, el Pseudo-Mateu especifica el sacrifici realitzat com a pagament de la cerimònia, i l'Evangeli àrab de la infància narra com després de la circumcisió, la llevadora de Maria va guardar el prepuci en una gerra d'alabastre plena de nards (un conservant), i la hi va donar al seu fill, perfumista de professió, demanant-li que la guardés amb cura i que no la vengués encara que li oferissin tres-cents denaris.

Aquest ritual aparentment intranscendent provocarà un problema teològic. D'acord amb la llegenda, Joan el Baptista li va donar el prepuci a Maria Magdalena.  Com que el prepuci estava separat del cos de Jesús en el moment de la seva ascensió al Cel, sorgeix la qüestió de si va pujar també al cel. Si no és així, això significaria que el prepuci de Jesús seria una de les poques restes físiques que Jesús va deixar a la terra, a no ser que, seguint el costum jueu, s’enterrés el prepuci amb el cos.

La qüestió és que la devoció popular va voler que el prepuci de Jesús restés a la terra i es convertís en una de les preuades relíquies del Fill de Déu, el col·leccionisme de les quals va tenir en Elena, la mare de l’emperador Constantí, una de les més fidels col·leccionistes.

La relíquia del prepuci, com la resta de les relíquies, se l’han disputat diverses esglésies. Serveixi com a exemple les relíquies de la creu: n’hi ha tantes que Calví deia que si s’ajuntessin totes omplirien un vaixell.

El tenia l'abadia de Charroux, en el departament francès de Vienne, on asseguraven que havia estat regalat als monjos per Carlemany, i aquest afirmava que li havia portat un àngel. Una altra versió diu que va ser un regal de noces d'Irene, emperadriu de Bizanci. En algun moment indeterminat la relíquia es va perdre i va romandre perduda fins l’any 1856, quan un obrer que feia tasques de manteniment a l'abadia va assegurar haver trobat un reliquiari ocult dins d'una paret, que contenia el prepuci perdut.

L'abadia de Coulombs, a la diòcesi de Chartres, també va reivindicar durant l'Edat Mitjana estar en poder del Sant Prepuci. Explica una llegenda que quan Caterina de Valois es va quedar embarassada el 1421 d’Enric V d'Anglaterra, el rei va manar que li portessin la relíquia per garantir la gestació i el part de la criatura, i com que va funcionar tan bé, no la va tornar.

La catedral d’Anvers certifica la seva possessió des de l’any 1100, quan el rei Balduí I de Jerusalem el va adquirir a les Croades.

En altres moments de la història l’ubic prepuci ha estat a la basílica de Sant Joan del Laterà de Roma, la catedral de Le Puy-en-Velay, la de Santiago de Compostel·la, i a les esglésies de Besançon, Metz, Hildesheim i Calcata. L'escriptor renaixentista Alfonso de Valdés afirma haver vist personalment la relíquia a Roma, a Burgos i a la Mare de Déu d'Anvers. Després de les Croades circulaven per Europa fins a catorze prepucis divins.

El poble de Calcata, en el Lazio italià, va ser la darrera població custòdia de la relíquia. Expliquen que va arribar a les mans de sant Gregori el Gran de mans d'un àngel. El sant li va regalar al papa Lleó III la nit de Nadal de l'any 800, quan aquest va ser coronat com a emperador del Sacre Imperi Romà. La relíquia va estar custodiada a Sant Joan del Laterà de Roma durant set segles, fins al saqueig de Roma de l’any 1527. El seu rastre desapareix de les cròniques fins a aparèixer en un estable de Calcata, on un soldat lansquenet (els mercenaris que van saquejar Roma) fet presoner havia aconseguit ocultar-la durant segles. Fins l’any 1983 Calcata va celebrar una processó amb el reliquiari que contenia el presumpte Sant Prepuci, reconeguda oficialment per l'Església catòlica. Aquesta pràctica va acabar quan el reliquiari va ser robat. Actualment, l’Església ja no celebra oficialment la festa.


Matrimoni místic de santa Caterina de Siena
Museum of Fine Arts, Boston


L’art i la literatura han tractat el tema, no amb la mateixa profusió que altres motius religiosos potser perquè l’objecte de veneració és poc... atractiu. Només esmentaré dues perles. Una, la llegenda de la visió de Santa Caterina de Siena (1347-1380), en què Jesús es casava místicament amb ella i li posava el seu prepuci amputat com anell de noces. L’altra, la teoria de l'erudit i teòleg catòlic del segle XVII, Leon Allatios, que en la seva obra De Praeputio Domini Nostri Jesu Christi Diatriba (Discussió sobre el Prepuci de nostre Senyor Jesucrist) especulava amb la idea que el Sant Prepuci va ascendir al Cel al mateix temps que Jesús i s'hauria convertit en els anells de Saturn.

Per acabar amb la relíquia, només una cita irònica de Voltaire: “Aquestes supersticions són molt més raonables [...] que detestar i perseguir el teu germà” (Tractat sobre la tolerància, 1763).


Publicat a la resta Catxipanda de Tot Història Associació Cultural