Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu de terme

L'església de Santa Anna i la creu de terme

L'església de Santa Anna va ser un antic monestir vinculat a l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, del qual se'n conserva el claustre i la sala capitular. L'església va ser iniciada a mitjan segle XII i va anar adquirint l’aspecte actual durant els tres segles següents, ja en ple període gòtic. Conserva l'estructura romànica original, amb planta de creu i absis quadrat, coberts al segle XIII amb volta de canó apuntada. La porta gòtica és del 1300. Durant el segle XIV es va allargar la nau, coberta amb volta gòtica de creueria, i al segle següent es va construir el cimbori, refet en obra vista després de la Guerra Civil.

Ruïnes de l'església del Sant Sepulcre (1862), de Ramon Martí Alsina

Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona

Al segle XIX es conservava encara l’edifici del monestir, conegut com el noviciat i situat uns metres més alt que l’església i al mateix nivell de la plaça de Catalunya. Original del segle XIV, estava en molt mal estat (com es pot veure en la pintura de Martí Alsina) quan va ser derruït a la dècada de 1860 aprofitant l’enderroc de les muralles, que va començar l’any 1854.

Amb l’aprovació del bisbe Urquinaona, l'any 1887 es va començar a construir l'església nova al fons del carrer de Rivadeneyra i al costat de la vella, on ara hi ha una entitat bancària. Va ser inaugurada el 1914 sense acabar, però va ser enderrocada el 1938 després de quedar afectada per la Guerra Civil i sense que mai es construís l’imponent cimbori de 75 metres que havia estat projectat.

Aquarel·la  del projecte (1927) de la nova seu del Banco de Vizcaya,

amb l'església nova de Santa Anna tal com havia de ser

Santa Anna està situada en l'illa delimitada per la plaça Catalunya, el Portal de l'Àngel, el carrer de Santa Anna i la Rambla, i té accés pel carrer de Rivadeneyra i per una volta que del carrer de Santa Anna porta a la placeta de Ramon Amadeu, presidida per la façana, l’entrada al claustre i una estranya creu de terme, que és la raó d’aquest apunt.

El monestir va ser construït fora de les muralles romanes i abans que es bastissin les del segle XIII, en un fondal entre la riera que baixava per la Rambla, la riera del Pi (primer Portal dels Orbs i avui Portal de l’Àngel), el graó barceloní (un talús que deixa la plaça Catalunya uns metres per sobre del terreny inferior i raó per la qual cal baixar uns esglaons per accedir a la placeta), i un antic camí medieval que ha acabat sent el carrer de Santa Anna i que tenia continuïtat cap a Tallers després de sortir pel Portal de Santa Anna.

Al voltant de Santa Anna s’hi va anar bastint un burg, un dels ravals que van créixer fora de les muralles romanes a partir del segle XI, com va passar amb els barris de la Bòria, de la Vilanova dels Arcs o de Santa Maria del Pi.

Plaça del convent de Santa Anna; al fons, la porta

d'accés des del carrer de Santa Anna

Lluís Rigalt (c. 1850). AHCB

La placeta, que aleshores no quedava tancada i on el segle XVII hi havia molins de vent, s’havia dit de Santa Anna quan el tram final del carrer del Portal de l’Àngel, tocant a la font gòtica, va deixar de ser considerada una plaça. Abans, però, havia estat la placeta del Safareig, nom que prenia de la bassa alimentada per una sínia dels horts del monestir (que encara es poden veure en el quarteró de Garriga i Roca, i que quedarien al mig del carrer de Rivadeneyra). El límit cap a la Rambla era el carrer de na Salabardenya, que baixava des de la plaça de Catalunya i va desaparèixer quan el 1926 es va construir el cinema Capitol. Era un carreró sense sortida tancat amb una reixa, vestigi del pas de ronda de la muralla de la Rambla, on es guardaven les taules i els estris del mercat de fruita que es feia a la placeta, on havia hagut unes carnisseries que despatxaven en barraques de fusta. Tenia la mateixa funció dels altres carrerons de què vam esmentar tot parlant dels mercats d’origen medieval. A l’altra extrem de l’illa, a la banda del Portal de l’Àngel, hi va haver un altre carreró, el de Tripó, del qual en queda una resta com vam veure a l’article dels diversos carrers de Barcelona que van dur aquest nom.

Planta de l’església de Santa Anna al carrer del mateix nom. Assenyala els portals de l’Àngel

i de Sant Sever, la plaça de Santa Anna (avui, avinguda del Portal de l'Àngel

 i els carrers dels Orbs i Vertrellans i els horts del Rei, la Reina

i la Sínia, i la muralla medieval (AHCB)

En el plànol es poden identificar l'església, el claustre, la placeta,

el monestir enderrocat, els horts, el safareig, la sínia i el carrer

de na Salabardenya, amb un requadre vermell

Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca

Arxiu Històric de Barcelona

L’actual carrer de Santa Anna s’anomenava carrer Major. Pel fet de ser el barri més extrem, a finals de l’Edat Mitjana s’hi van establir alguns prostíbuls i les barraques dels orbs (cecs) que van donar nom al portal, on s’hi van instal·lar perquè era l’entrada principal de mercaderies a la ciutat des del Pla de Barcelona i el darrer portal a tancar de nit, la qual cosa afavoria la presència de captaires i d'esguerrats. A partir de 1466 el Portal dels Orbs passa a dir-se de l’Àngel per l’Àngel que la llegenda diu que se li va aparèixer a Vicenç Ferrer quan va visitar Barcelona l’any 1419. L’estàtua d’un Àngel custodi va adornar el portal fins que va ser traslladat primer a Santa Anna i després a Hostafrancs, on va ser destruït durant la Guerra Civil.

Una antiga dita diu que tots els coixos van a Santa Anna. Fa referència a una antiga devoció a sant Daniel de Barcelona, un màrtir llegendari (probablement un desdoblament de sant Daniel de Pàdua, com santa Eulàlia de Barcelona ho és de santa Eulàlia de Mèrida) les relíquies del qual eren venerades a Santa Anna dins d'un sarcòfag del segle XIV, desaparegut durant la Guerra Civil. El dia 3 de gener, els devots havien de pregar fent una volta cada dia a les muralles durant nou dies seguits. Com que la novena era molt feixuga, alguns fidels ho encarregaven als coixos del portal a canvi d'almoina.

"Barcelona es molt ditxosa,

y per vos mes respectada

logránt vostra ossa Sagrada

en Santa Anna gloriosa"

La llegenda que parla de Daniel de Barcelona explica que va ser detingut per cristià i que com a càstig va ser lligat a la cua d'un cavall, que l'arrossegà fins a la mort. El recorregut del cavall va anar de la font de la plaça de Santa Anna, al final del Portal de l'Àngel, fins al carrer de Santa Anna, on va morir. Com es pot veure, el relat és del tot impossible perquè les persecucions cristianes només les podem situar en temps de domini romà o sarraí, moments en què aquest recorregut hauria estat impossible perquè cap d'aquests carrers ni la font ni l'església existien encara.

Santa Anna, el 1827, vista des de la muralla medieval

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (AHCB)

La placeta de Ramon Amadeu, a banda de ser un dels racons més encisadors de la ciutat, té una curiositat: l’estranya creu de terme que hem esmentat més a munt. Si hi pensem, no té cap sentit que hi sigui perquè l’indret mai ha estat terme ni frontera. I certament res té a veure ni amb Santa Anna ni amb Barcelona. És la creu de terme d'Almatret (Segrià), feta l’any 1608 en estil gòtic. Durant la Guerra Civil l'escultor Apel·les Fenosa la va retirar de la població lleidatana perquè no fos malmesa i la va dipositar al monestir de Sant Cugat. Acabada la guerra, va ser instal·la a la placeta de Ramon Amadeu, on va romandre fins que el 2005 va ser retornada al seu emplaçament original. La que contemplem avui hi és des de 2005, i no només no té res a veure amb Barcelona sinó que és una rèplica de la d’Almatret.

Fa bonic i ja estem acostumats a veure-la. Esperem que els amants de les impostures i de buscar falsedats on no toca no en facin cap campanya de desprestigi ni n’escriguin una tesi. Que serveixi aquesta creu per les tres que hi va haver en el camí del Raval de Jesús, actual passeig de Gràcia.

La creu de terme original, a la plaça Major d'Almatret

Foto: Enric Brunet, per a Panoramio

*

Aquest història i moltes altres sobre la ciutat la podeu trobar al llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

El Nadal comença la vigília de Sant Nicolau

El Bisbetó de 1953. Foto extreta del llibre

L'Escolania de Montserrat (1955),

de Dom Ambròs M Caralt

Sant Nicolau, el Bisbetó i Krampus

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Cartell de la festa de Sinterklaas (1950)

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà quan la figura de Sinterklaas, el sant Nicolau dels Països Baixos, va ser adoptada a principis del segle XIX per la  burgesia de Nova York en record dels orígens de la ciutat com a colònia neerlandesa (Nova Amsterdam), amb l'objectiu de crear una tradició festiva per Nadal pròpia de la ciutat.

Litografia de Bouisset (1898)

Figaro Illustré

Més tard, a mitjan del mateix segle XIX, es converteix en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.

No tot són llaminadures

En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

I encara una altra tradició d'origen medieval (s. X) que consisteix a escollir i dotar de la màxima autoritat un escolanet el dia de Sant Nicolau. En el context de les festes d'hivern sorgien dignitats o autoritats efímeres, que en les esglésies catedrals o monacals donen lloc a l'elecció del Bisbetó, l'Episcopellum o Episcopus puerorum o scholarium, l'Abatellum o Abbas parvulorum, designat per la cúria juvenil. El "regnat" d'aquest personatge infantil durava fins al vespre del 27 de desembre i s'emparentava amb el dia dels Innocents.

El Bisbetó de Montserrat, l'any 1927 (AFB)

Aquesta festa s’inscriu en el conjunt de celebracions prenadalenques que es caracteritzen per l’intercanvi de papers i es poden emparentar amb les saturnals romanes i les festes dels folls, en què es permetia la inversió dels rols (com al Carnaval). Prohibida per l'Església pels excessos que comportava, encara avui, i des de l’Edat Mitjana, el 6 de desembre l’Escolania de Montserrat celebra la festa del Bisbetó, en un format molt menys transgressor. El dia de Santa Cecilia un escolà de primer curs és triat bisbetó i per Sant Nicolau se'n fa la proclamació. La cerimònia d’investidura és de gran solemnitat, i el Pare Abat li atorga la representació de la màxima autoritat i li imposa les insígnies pròpies del càrrec. Durant tot el dia el Bisbetó fa de bisbe: vesteix una mitra, un pectoral, un anell i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els familiars dels escolans.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, que ja hem esmentat abans; una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme com a religió oficial (vegeu El cicle de Nadal i una nadala). 

L'Escola de Bibliotecàries. Biblioteques per dins [28]

L'Escola de Bibliotecàries a l'antic Hospital

de la Santa Creu, als anys 50

Aquesta vegada ens endinsem a la biblioteca sense la ironia dels altres apunts de Biblioteques per dins, per oferir el fragment d'un reportatge (probablement de 1924) sobre l'Escola de Bibliotecàries fundada el 14 d'octubre 1915 per la Mancomunitat de Catalunya, per tal de formar el personal femení que havia de treballar a les biblioteques de la xarxa de biblioteques populars que s'estava formant. El centenari de l'escola va ser motiu de l'exposició BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària, que de febrer a maig de 2015 es va poder veure a les Cotxeres del Palau Robert.

Antics directors i professor de l'Escola de Bibliotecàries

Les seus de l'Escola de Bibliotecàries

Les classes van començar el 3 de novembre de 1915 a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, amb només vuit noies matriculades. La xarxa va començar a funcionar el 1918, una vegada graduada la primera promoció de bibliotecàries.

Alumnes de la 1a promoció (1915-16). D’esquerra a dreta:

Maria Roca, Anna Ribalta, Consol Pastor, Dolors
Hostalrich, Montserrat Fàbregas i Maria Rossell

El 1924, en ser suprimida la Mancomunitat, l'Escola va ser dissolta per ordre de Miguel Primo de Rivera, i va ser integrada, l'any següent, a l'Escola Superior per a la Dona com a estudis específics. La nova seu va ser la planta baixa del Palau de la Generalitat amb entrada pel carrer del Bisbe, aleshores Diputació de Barcelona, que també albergava la Biblioteca de Catalunya. Després va ser traslladada a la Casa dels Canonges (1928-1937), seu de l'Escola Superior per a la Dona.

Grup d’alumnes i personal docent de l’Escola Superior per a la Dona

a l’escalinata de la Casa dels Canonges (ca. 1928)

L'Escola de Bibliotecàries va ser restablerta el 1930, per la Diputació de Barcelona i, el 1937, s'instal·lava a la planta baixa de l'Hospital de la Santa Creu, on s'havia d'instal·lar també la Biblioteca de Catalunya i on hi va estar fins l'any 1991.

El 1939, en acabar la Guerra Civil espanyola i suprimir-se la Generalitat, es va fer càrrec de l'Escola la Diputació de Barcelona. El 1974 va canviar el nom pel d'Escola de Bibliologia i s'obria també als estudiants masculins, i l'any 1982 (el decret era de 1978), ara com a estudis de Biblioteconomia, l'Escola esdevenia un centre adscrit a la Universitat de Barcelona amb el rang d'escola universitària.

De 1991 a 1997 es va instal·lar a la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona de les Corts, per després passar a ocupar l'antic edifici de l'Escola Normal (institució que s'encarregava de la formació del professorat), del carrer de Melcior de Palou. A partir del curs 2019-2020, va passar a dir-se Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals.

La pel·lícula

El fragment de la pel·lícula de la dècada de 1920, que va ser trobat per casualitat l'any 2005 durant les tasques d'agençament de l'arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, es va filmar sobre nitrat i té una durada d'1'32". Està en un molt bon estat de conservació i és dipositat a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya.

A la pel·lícula es veuen imatges de la secretaria, Petronel·la Tuca, i d'alumnes fent pràctiques de catalogació a la biblioteca de l'Escola, que era ubicada en aquell temps a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, al carrer d'Urgell, poc abans que el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera trasbalsés el país i l'ensenyament, i l'Escola fos separada de la resta d'estudis professionals i vinculada a l'Escola Superior per a la Dona i traslladada a la planta baixa del Palau de la Diputació, un lloc ombrívol i mig abandonat.

Tot seguit es veuen les alumnes del curs preparatori (que calia seguir abans d'entrar a l'Escola), i imatges d'una classe de llatí de primer curs, amb el professor Lluís Segalà, que va ser director de l'Escola entre 1919 i 1930. Finalment es veuen imatges de la classe de Coneixement general de les ciències pures i aplicades i de la seva classificació, amb el professor Rafael Campalans, úniques imatges que es conserven del que va ser dirigent socialista i un dels redactors de l'Estatut de Núria (1932).

Només són 92 segons de pel·lícula, però com sempre que es recupera un document d'aquestes característiques, en ell s'hi concentra tota la història de la institució i de totes les persones vinculades a ella. I produeix aquella barreja d'emocions entre l'alegria per la recuperació i la malenconia de tota mirada al passat.

[+]

Biblioteca de Catalunya, Les primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya

Assumpció Estivill Rius. "Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1915-2005)" [en línia], BiD Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 16, juny 2006

De casa al club, "Oració de les bibliotecàries de Catalunya en encendre la llàntia del vespre"

Dalí i l'Angelus de Millet

El mite tràgic de l'Angelus de Millet, segons Dalí

L'any 1933 Dalí es va embarcar en una sèrie de pintures basades en l'Angelus, la popular obra de Jean-Francois Millet (1858-1859, Louvre, París). El fet que una reproducció del quadre fos al passadís de l'escola de primària de Dalí a Figueres, l'interès de Dalí per la la imatgeria de la pietat camperola i que l'Angelus fos reproduït àmpliament en diversos mitjans impresos i es convertís en imatge d'objectes de consum com ara jocs de te, tinters, fundes de coixí o objectes per a turistes, passant de pintura acadèmica penjada a les parets d'un museu al kitsch popular, va fascinar Dalí, que va documentar el procés amb el rigor d'un científic.

L'Àngelus (1857-1859)

de Jean-François Millet

A El mito trágico del “Angelus” de Millet (1963), Salvador Dalí recorre al mètode paranoicocrític de la seva pròpia invenció, que el mateix pintor va definir com un "mètode espontani de coneixement irracional basat en l'objectivació crítica i sistemàtica de les associacions i interpretacions delirants", per veure en el quadre de Millet la representació d'un incest i les seves conseqüències.

Els pagesos protagonistes del quadre no resen l'oració de l’Angelus, oració catòlica mariana en record de l'Anunciació i l'Encarnació del Verb, que en el cas espanyol obligava a aturar la feina al migdia per resar (quan s'instaura el segle XV s'havia de resar al matí, el migdia i el vespre) i es retransmetia per la ràdio, sinó que el pintor creu que representa l'enterrament d'un fill.

Una radiografia que es va fer de la tela mostra que Millet havia esbossat a terra un objecte amb forma de caixa que després va decidir esborrar. Dalí creu que no es pot tractar de res més que d’un taüt, i que aquest descobriment corrobora la seva tesi, que podem resumir en els termes següents. La figura femenina del quadro és una mare que ha mantingut relacions sexuals amb el fill, com suggereix, segons Dalí, el carretó que té darrere seu, símbol de la posició de decúbit ventral (bocaterrosa), que era la manera com el fill posseïa la seva mare. El personatge masculí és el fill i es tapa els genitals amb el barret. Al seu costat, una forca clavada a terra evoca l’elevació del fal·lus com a símbol de relació sexual i fertilitat.

Veiem tres de les moltes obres que Salvador Dalí va dedicar a l'Angelus de Millet, per entendre el procés d'interpretació de l'artista sobre les teles.

Meditació sobre l'arpa (1933)

de Salvador Dalí

A Meditació sobre l'arpa (1933), Dalí explora les seves associacions d'idees. La forca, com ja hem vist, clavada a terra a la pintura de Millet, es transforma en una crossa que suporta un apèndix anamòrfic, semblant a una calavera, que s'estén des del colze de la figura en primer pla. El cap cònic d'aquesta figura i el seu grotesc peu esquerre semblant a una banya es relacionen amb la imatgeria de Dalí del nen llagosta, que, en el triangle edípic de l'escenari de l'Angelus, aquí representa el fill mort de la parella. El desig incestuós de la mare pel fill és suggerida per la seva nuesa, mentre que la figura, en gran part fantasmal, del pagès inclina el cap en un gest de vergonya més que de pietat; el seu barret cobreix els seus genitals.

L'atavisme del crepuscle (1934)

de Salvador Dalí

A L'atavisme del crepuscle (1934), Dalí utilitza les dues figures en un context místic. Canvia l'estat de l'home mostrant-nos el seu crani, mentre que la dona manté el seu estat primari. Això reflecteix la posició superior, fins i tot depredadora, de la figura femenina que Dalí descriu com una "mantis religiosa" disposada a devorar el personatge masculí. A més, l'artista dona forma als seus desitjos sexuals perquè l'home amaga una erecció sota el barret. Erecció que trobem simbolitzada pel carretó que col·loca per sobre del personatge masculí.

Reminiscència arqueològica de l'Àngelus

de Millet (1935) de Salvador Dalí

A Reminiscència arqueològica de l'Angelus de Millet (1935),  aquesta vegada canvia l'aspecte físic dels dos personatges. Opta per presentar-los en forma “arqueològica”, d'aquí el títol del quadre. Les dues figures quedarien així eternament inscrites en aquest paisatge irreal i estarien condemnades tràgicament al seu destí.

Dalí i l'incest

Per explicar la troballa, Dalí narra el procés de bissociacions que va tenir: un somni en què sodomitzava Gala a la sortida d'un museu veient un crepuscle que li recordava l'atmosfera que impregna l'Angelus de Millet. Aquesta desinhibició després d'un llarg període d'abstinència, suggereix que la seva mare va bloquejar el seu ego libidinal, igual que la mare de Millet, i que tots dos es van extasiar en adoptar una possessió simbòlica de la mare castradora en un capvespre.

Felipa Domènech Farrés,

mare de Dalí, el 1910

A aquesta presència castradora de la mare, Felipa Domènech Farrés, Dalí explica que de nen la seva mare li practicava fel·lacions, i afegeix que tant es pot tractar d’un record com d’un fals record. A la relació edípica de Dalí amb la mare, s’hi ha d’afegir la relació que mantenia amb Anna Maria, la seva germana, model de molts dels seus quadres i per qui sentia també una atracció incestuosa.

Dalí i la seva germana Anna Maria

a Cadaqués, el 1925

  

Del Clot a la Font del Qüento i els canons

Una família al Parc del Guinardó, cap a 1920

Fotografia propietat de ©Dariusz Osiak

Quan era petit, a principis dels anys 60, al petit eixample del barri del Clot construït per sobre del carrer de València (antic camí de Sant Sever), més enllà del nucli antic al voltant del mercat i del carrer del Clot, els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans.

Al nord, en sentit Besòs, el nucli de cases i carrers estrets de Can Robacols al Camp de l'Arpa, més enllà del carrer Rogent (antic torrent del Bogatell), un paisatge absolutament rural amb galliners, petits horts i vaqueries, amb carrers sense asfaltar.

Veïnes xerrant a la fresca al carrer de Lluís Rigalt;

al fons, el carrer de Josepa Massanés,

a Can Robacols, cap a 1965

Al sud, en sentit Llobregat, una altra petita zona rural a la qual s'accedia pel passatge d'Anglesola i comunicava els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el "castell" de la fàbrica Damm com a paisatge de fons Era un nucli de casetes baixes que havia rebut el nom de Torre de la Mare de Déu i entre les quals sobresortia l’antiga casa Pons i Subirà construïda el 1867 per aquest indià i periodista de Sant Martí de Provençals, i aleshores habitada per una família amb els fills de la qual jugàvem en l'immens pati d'entrada. També hi va haver una fàbrica que elaborava cola amb ossos d'animals morts.

Vista aèria de la plaça de les Glòries, el 1976, direcció Besòs,

travessada per autopistes i vies de tren. D'esquerra a dreta,

els Encants Vells, la Farinera Sant Jaume,

els tallers de la Renfe

A l'est, al costat mar, deixant de banda el nucli antic del Clot, s'estenia fins a la plaça de les Glòries, el Camp del Sidral, un immens descampat que arribava fins al pont de Marina, amb horts, barraques, barrancs, restes del Rec Comtal i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i sobretot les vies del tren i l'estació del Clot, avui convertida en parc.

La Font del Qüento, cap a 1960

A l'oest, mirant cap el Collserola, darrere de l'Hospital de Sant Pau, el torrent d'en Melis, amb el camp de futbol del Martinenc, la piscina, la masia de Can Planas (avui centre cívic), i a l'esquerra del torrent els terrenys i la casa de la família Pla i Armengol, abandonats durant dècades i avui convertits en jardins públics. I més amunt, per sobre de la plaça del Nen de la Rutlla, topem amb el Parc del Guinardó, al Turó de la Rovira, inaugurat el 1910 en terrenys que fins 1897 havien estat dels municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Dins del parc, rajant sempre aigua fresca, la Font del Qüento com a lloc central de trobada de nens, nenes i famílies, a berenar, a jugar i córrer pels laberíntics camins del parc, les canalitzacions d'aigua i les basses, o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra, i que des de la dècada de 1920 fins a primers de la de 1960 va disposar d'un berenador i quiosc de begudes., probablement inaugurat amb el nom de Casa Blanca i propietat d'Àngel Estruch.

Quiosc de la Font del Qüento, cap a 1950

Foto de Nati Castells, del blog

Memòria dels barris

Anunci del berenador de la Casa Blanca de la

Font del Qüento. Programa de Festa Major de 1921.

Cedit per Carlos Ruiz

Parc del Guinardó amunt, els ressons familiars de la Guerra Civil ens empenyia a la canalla per fer el cim del turó i jugar a les restes de les bateries antiaèria, anomenades els Canons, no "els búnquers" com escampen els desinformats. La DECA (Defensa Especial contra Aeronaus) es va encarregar de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil amb l’objectiu de refusar o almenys dificultar els atacs de l'aviació italiana. El bombardeig feixista de la ciutat fou el primer cas en la història d’una gran ciutat atacada des de l’aire de manera massiva i aleatòria. El Turó de la Rovira va ser triat com a emplaçament estratègic per a l’artilleria antiaèria, que es va començar a construir el 1937 i va entrar en funcionament el 3 de març de 1938, fins que va ser inutilitzada el 1939, moment en què les restes van passar a ser una joguina en mans de nens.

Nens a la bateria antiaèria de Turó de la Rovira, el 1939

Fons Brangulí. ANC

A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia, amb un passat que es remunta al neolític, a les restes d'un jaciment d'un poblat iber, a una necròpolis i mina de ferro romanes i s'hi suma el barri de barraques dels Canons. Aquesta barriada, que acollia unes 100 construccions on habitaven unes 600 persones, va ser el darrer gran nucli de barraques enderrocats durant les obres dels Jocs Olímpics, l'any 1990.

A l'esquerra, el carrer Lavèrnia puja cap a les bateries

antiaèries envoltades del barri dels Canons

Avui, sense canons i sense barraques, aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat s'ha convertit en un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona. Durant dècades ha estat un lloc oblidat, marginat. Ara que és un espai tancat, amb uns horaris de visita i normes restrictives, s'ha convertit en un lloc massificat de turistes i curiosos, que hi van a veure postes de sol amb una cervesa i que es pixen sobre les bateries i les restes dels habitatges dels antics veïns i veïnes del barri dels Canons.

I els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l'Aviazione Legionaria italiana, amb base a l'illa de Mallorca han deixat de bombardejar la ciutat, però el via crucis continua.

Processó de Setmana Santa al carrer Lavèrnia

cap als Canons, l'any 1964

Ignasi Marroyo. ANC