El parc d'atraccions Planes Park

Inauguració de l'estació de les Planes, amb l'edifici a mig construir,

el 28 de novembre de 1916. Frederic Ballell. AFB

Les Planes, entre l’oci burgès i l’esbarjo popular

El 28 de novembre de 1916 s’inauguraven conjuntament les estacions de les Planes i del Baixador de Vallvidrera del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, línia que s’havia posat en marxa l’any 1863. El Peu del Funicular i el funicular s’havien inaugurat el 1906 i es perllongaria la línia fins a Sant Cugat el 26 d'octubre de 1917. Les estacions intermèdies són posteriors: la Floresta, del 1925, i Valldoreix, del 1931.

Les Planes eren aleshores un nucli de cases d’estiueig esparses, que havia format part de Vallvidrera, municipi que va ser annexionat el 1892 al de Sant Vicenç de Sarrià i aquest al de Barcelona, l’any 1921. L’arribada del ferrocarril va facilitar l’accés de sarrianencs i barcelonins que buscaven al cor del Collserola allunyar-se del tràfec de la ciutat i passar un dissabte o un diumenge a l’aire lliure.

Una cosa va dur a una altra i ben aviat l’entorn de l’estació va passar de ser un lloc primordialment d'estiueig benestant, amb hotels, restaurants (el cafè restaurant l’Elèctric, el Pavelló la Manigua, l’hotel restaurant Versalles o el restaurant Rectoret, a l’antiga masia de Can Rectoret del segle XV, avui enrunada) i espais romàntics al voltant de les fonts, a convertir-se en un destí popular.

El restaurant l'Elèctric, cap a 1915. Enric Castellà. Fons Josep M. Casas Eroles

El cafè restaurant l’Elèctric, situat a pocs metres de l’estació, va ser inaugurat l’any 1912 pel rei Alfons XII i rebia aquest nom perquè va ser el primer a funcionar amb energia elèctrica. Després de l’èxit de l’arribada del ferrocarril, l’empresari Antoni Catasús va comprar el restaurant i es va reinaugurar amb el nom de restaurant Les Planes. Després d’anys d’abandonament, avui funciona com a centre cívic.

El primer nucli urbanitzat de les Planes es transformarà a partir de la segona meitat del segle XX en una barriada popular de construcció informal. Durant aquest procés, la tranquil·la vall s’anirà omplint de bars, cases de menjars i berenadors per satisfer les necessitats dels visitants de les classes populars. Fins avui, la barriada ha crescut enfilant-se per la falda de la muntanya i imposant el seu caràcter popular, tant pel vessant del municipi de Barcelona (que es divideix en tres nuclis ben diferenciats: Mas Sauró, Mas Guimbau i el Rectoret) com el de Sant Cugat (les Planes, Can Cortès i Can Borrell), i encara sobreviu un berenador que lloga taules i graelles per fer carn a la brasa, o un arròs, que era el més habitual antes, quan el consum de carn era un luxe.

El berenador de la Font de les Planes, cap a 1920. Roisin

 

Gaziel i les Planes Park

Llegint l’article “Un voto por la barbarie”, publicat a La Vanguardia el juny de 1921, ens trobem amb una sorpresa. L’autor, el periodista i escriptor Gaziel, nom de ploma d’Agustí Calvet i Pascual (1887-1964), es lamenta que els paratges de les Planes estiguin perdent la tranquil·litat i el silenci dels quals ha gaudit des de sempre aquest paratge natural:

“Pero como a Las Planas no se les ha ocurrido, desgraciadamente, civilizarse antes, al hacerlo ahora, en nuestra edad modernísima, lo que va apareciendo en medio de aquellas hondas y gratas soledades es una monstruosidad mecánica, un engendro al estilo norteamericano, un hijo del tiempo: un Planas-Park. Y pronto, muy pronto, todo el valle, desde las faldas salpicadas de merenderos, hasta las suaves cumbres coronadas de pinos, resonará día y noche, incesantemente, con el ensordecedor estruendo de “montañas rusas”, tíos vivos, “watching-wawes”, tiros al blanco, “zazmarracatruquis”, “¡pim-pam-pum!”, pianolas eléctricas y “tracas monumentales”.

Gaziel en dona la culpa a la modernitat i, sobretot, als americans, exportadors al món de l’individualisme mercantilista. En justificar-ho, al periodista se li escapa l’esperit elitista i el tarannà polític:

“Democracia, avidez mercantilista, mecanismo. Hay una estrecha e indestructible trabazón entre esas tres expresiones de la actual fisonomía del mundo, correspondientes a sus tres grandes normas: la política, la utilitaria y la del progreso material. La dictadura de las muchedumbres favorece la especulación en gran escala, la charlatanería de todos los pescadores en río revuelto, la explotación de la ignorancia y los instintos groseros de la inmensa mayoría.”

Malgrat que ens allunyem de l’objectiu de l’apunt , com que no ens en podem estar davant d’un article tan sucós, reproduïm un altre paràgraf de Gaziel en què aprofita per criticar l’esperit excessivament obert de Barcelona, la modernitat i l’Eixample de Cerdà:

“Barcelona, la ciudad más democrática y modernista de España, siente como otra ninguna las repercusiones de todos los excesos exóticos. En vano algunos espíritus se esfuerzan por encauzar las influencias externas y fundirlas en la tradición local. Barcelona sigue siendo un campo abierto a los parásitos. Cuando a los extranjeros se les ocurrió hablar de higiene y ventilación urbanas, aquí lo pagamos con la horrenda cuadrícula de nuestro Ensanche. Cuando se puso de moda la atracción de forasteros, la cumbre del Tibidabo, una de las mayores bellezas naturales del mundo, quedó inmediatamente convertida en una de sus más feas y áridas vulgaridades.”

Però les qüestions polítiques i sociològiques de Gaziel no són el tema d’aquest apunt, sinó l’esment que fa de la instal·lació d’un parc d’atraccions a les Planes. L’autor, però, parla del que ha sentit, no del que ha vist. Quan escriu l’article el parc és en construcció, com veurem, i les atraccions que esmenta, les muntanyes russes i les “watching-wawes”, són les del Saturno Parque del parc de la Ciutadella (1911-1926), un dels tres parcs d’atraccions que funcionaven en aquell temps a Barcelona juntament amb el Tibidabo (1901) i el Gran Casino de la Rabassada (1911-1934). Les Planes Park[1], però, no tenia res a veure amb la magnificència d’aquests parcs, com veurem tot seguit.

 

Documentem les Planes Park

Davant la sorpresa del descobriment d’aquest nou “parc d’atraccions” barceloní, ens posem a buscar-ne documentació. Passa sovint, sobretot en el món de l’espectacle i l’oci, que es perd el record i la memòria de molts locals i esdeveniments de finals del segle XIX i principis del XX per la seva vida efímera, i fins que l’atzar no et descobreix una notícia no hi ha la possibilitat de documentar-ho a través dels arxius i les hemeroteques. No es pot buscar allò del qual es desconeix l’existència.

Les atraccions de les Planes Park neixen en el marc de l’expansió humana i de l’oci popular que, com hem vist, va propiciar l’arribada del ferrocarril a les Planes. El primer que va veure l’oportunitat de fer-hi negoci va ser l’empresari Josep Valls, propietari del cinema Bosque de Gràcia. El 19 de febrer de 1921 la premsa es feia ressò del projecte del senyor Valls, un parc d’atraccions que havia d’incloure “desde el cinematógrafo a las representacions de ópera, pasando por el circo ecuestre y por un campo o campos de sport, etc.”. A primers del mes següent el diari El Diluvio publicava la constitució davant notari de la societat anònima “Atracciones y recursos de Las Planas” i anunciava que qualsevol persona o entitat que volgués instal·lar-hi una atracció podia dirigir-se a las oficines del número 347 del carrer Consell de Cent.

Del 2 de juny de 1921 és la primera notícia que s’està construint el parc d’atraccions Planes Park, a l’esplanada on cada any se celebra l’Aplec de la Sardana de les Planes,[5] un emplaçament estratègic perquè es trobava a l’altre costat del pont que permetia travessar la riera de Vallvidrera entre l’estació i el cafè restaurant l’Elèctric, de manera que tots els viatgers que baixaven a les Planes passaven forçosament per davant del parc d’atraccions. La premsa continuarà publicant avisos de la pròxima inauguració del parc durant el mes de juny, però davant l’endarreriment de les obres i veient perillar la temporada d’estiu, el Planes Park s’inaugura per a la revetlla de Sant Joan abans que el parc sigui acabat.

Entre focs artificials i elevació de globus, el plat fort de la revetlla és la representació de les sarsueles Maruxa (Amadeu Vives, 1914) i La verbena de la Paloma (Tomás Bretón, 1894) per les companyies d’actors i actrius dels teatres Victòria del Paral·lel i el Tívoli del carrer Casp. Les obres es posen en escena al Teatre de la Naturalesa, és a dir, a l’aire lliure.

El Teatre de la Naturalesa o de la Natura es va desenvolupar entre els darrers anys del segle XIX i primers del segle XX, promogut pels dramaturgs modernistes, que situaven l'escena en plena naturalesa aprofitant el rerefons del paisatge com a escenari; una posada en escena que està vinculada a la moda burgesa de l'estiueig perquè permet dur el teatre a les segones residències de les famílies de les classes benestants. Precisament, ben a prop, el Teatre de la Natura de Vallvidrera, al pantà, va ser escenari, entre 1914 i 1916 de diverses òperes i obres dramàtiques. Avui, la companyia de teatre Parking Shakespeare manté l’esperit del teatre de la natura portant les obres de Shakespeare al parc de l’Estació del Nord des de fa disset anys.

Representació de l'òpera Pagliacci (1891) de Ruggero Leoncavallo al

Teatre de la Natura de Vallvidrera, l'any 1916. Frederic Ballell. AFB

Fins passada la revetlla de Sant Pere, el 29 de juny, el Planes Park va oferir programes d’entreteniment semblants, al quals algun cop s’afegien combats de boxa. Amb anuncis repetitius que no ofereixen res més que un ambient saludable i deliciós, amb servei de cafè i orxateria, Planes Park esllangueix durant la primera quinzena d’agost de 1921, amb l’única excepció dels vols acrobàtics amb globus executats per l’aeronauta Amador Fernández. Entre ball i música, i diversions en els pavellons, que mai s’especifiquen, Planes Park desapareix de la premsa abans no acabi l’agost.

Amb tot, gràcies a alguns testimonis se sap que a les Planes Park hi va haver activitat fins l’any 1922-1923. El diari La Jornada Deportiva anunciava el juny de 1923 que el Català Sport Club de futbol havia adquirit el “Parque de Atracciones del Planas Park” per construir-hi el seu camp d’esports perquè l’any següent celebrava les noces d’argent i volien recuperar el prestigi de la dècada anterior. Es comunica que les obres de desmuntatge de les atraccions ja havien començat i que es preveia que en un mes estaria fet el nou camp. Creiem que el camp del club de futbol degà de la ciutat de Barcelona (creat l’octubre de 1899, poc abans que el FC Barcelona) no es va acabar mai i l’entitat va desaparèixer com a club de futbol a finals de la dècada de 1920 per convertir-se en un club de beisbol.

Les atraccions, però, havien estat desmantellades i allò que havia estat conegut com Planes Park desapareixia. Malgrat això, la revista Barcelona Atracción, que publicava la Sociedad de Atracción de Forasteros, en el número de novembre de 1927 el poeta i polític barceloní Vicenç Solé de Sojo publicava l’article “Las Planas de Vallvidrera” a la secció “Aspectos de Barcelona”, i deia el següent:

“La continua y creciente afluencia de público ha estimulado la aparición de innumerables y pintorescos merenderos, que contribuyen al aspecto característico de este Rincón de Vallvidrera. La misma construcción campestre y endeble de tales establecimientos constituye una nota muy en consonancia con el tono popular del paraje.

Al mismo tiempo se han levantado barracones, pintarrajeados en colores vivos y chillones, que ofrecen al público por módico estipendio diversiones de todo género, y forman en conjunto un verdadero parque de atracciones, simpático y alegre.”

L’article va acompanyat de fotografies de Roisin i Brangulí. La de Roisin encapçala el text i  mostra una panoràmica feta des de l’avinguda del Rectoret, amb les vies del ferrocarril i l’esplanada de la Font de les Planes, on es distingeix un carrusel.

Panoràmica feta des de l’avinguda del Rectoret, amb les vies del ferrocarril i

l’esplanada de la Font de les Planes, on es distingeix un carrusel, cap a 1927.

Roisin. Barcelona Atracción, novembre de 1927

Anys més tard, el juliol de 1960, amb el pseudònim de Jorge Moncada, el periodista catalanista represaliat després de la Guerra Civil Enric Tubau publicava l’article “El veraneo de los pobres” a la secció “Barcelona, ayer y hoy” del diari El Noticiero Universal. Després de repassar els banys de mar, les fontades de Montjuïc i les excursions a la Font d’en Fargues i Horta, acaba l’article parlant-nos de les delícies de les Planes:

“Sin embargo, los lugares que han ejercido más atracción sobre los veraneantes domingueros han sido Vallvidrera, con su fresco pantano, y Las Planas, pobladas de merenderos, vendedores ambulantes y atracciones de feria; lugares que todavía conservan prestigio y clientela para presumir de estaciones veraniegas.”

Podem comprovar, doncs, que les barraques de fira i les atraccions van sobreviure a la desaparició de les Planes Park, aprofitant el desordre urbanístic d’un espai que durant els caps de setmana aplegava centenars de persones que buscaven esbarjo fora de la ciutat, aprofitant la comoditat que els procurava el ferrocarril.

L'entrada de les Planes Park sobre l'esplanada del pont de la riera de Vallvidrera,

cap a 1921. Postals i fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès

Les atraccions

Però quines van ser les atraccions que componien les Planes Park? Mirarem d’esbrinar-ho a través de les imatges que ens han arribat i que ara podem localitzar.

La fotografia general del parc ens mostra una tanca de fusta amb una porta amb columnes que suporten el rètol de “Planas Park”. Dins del recinte destaca de forma evident un carrusel de carrosses. En una altra fotografia es pot veure aquest carrusel en primer pla, al fons del qual, a la dreta, es distingeix l’edifici del cafè restaurant l’Elèctric. Pel que fa a la resta d’atraccions, sabem que hi havia una caseta de tir, però no hi ha dades de la resta de casetes del recinte.

A l’esplanada de davant de la porta d’entrada, a mà esquerra, just davant d’un cartell que anuncia el restaurant Versailles (Versalles a la premsa), hi ha una barraca de “Foto còmica”, amb un panell on hi ha pintat un torero lidiant en una plaça de toros. La gent s’hi fotografiava traient el cap pel forat del panell. D’aquesta mateixa barraca, o d’una altra del recinte, són les fotografies que retraten unes famílies simulant que van en un avió.

Foto còmica del Planes Park, cap a 1921. Postals i fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès

A la dreta de l’esplanada hi ha una casa d’obra, que podem veure frontalment en una altra fotografia. És una botiga de venda de comestibles, licors, tabacs i records de les Planes, propietat de L. Rogé, del carrer Conde del Asalto, 25 (Nou de la Rambla).

Botiga de venda de comestibles, licors, tabacs i records de les Planes, cap a 1921.

Postals i fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès

Fins aquí hem pogut arribar amb la documentació de què disposem i la recerca que hem fet a les hemeroteques. A partir d'aquí, mancats de testimonis vius, només ens queda la memòria familiar que algun lector pugui aportar, o l'aparició de noves fotografies o més documentació, que pugui aclarir no només quines barraques de fira hi havia al Planes Park, sinó a les Planes en general després de desaparèixer el parc d'atraccions.

[Post scriptum]

Quan aquest article estava ja acabat i a punt de ser publicat, l'atzar ha volgut recordar-nos de nou les Planes Park sense aportar més dades, però sí un parell d'imatges.

Des del passat 11 de juny l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ens presenta l'exposició "Barcelona i el cel: globus, aeroplans i fotografia", una excel·lent mostra que ni els amants de la fotografia ni de Barcelona us podeu perdre. D'entrada, al vestíbul hi ha una "Foto còmica" (photocall, en diuen ara) amb una reproducció acolorida d'una avioneta com la que hem vist a l'article anterior, amb la inscripció Planas Park a la cua. A l'entrada o la sortida, els visitants poden fer-s'hi una fotografia de record.

Foto còmica al vestíbul de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 Ja dins de l'exposició, en el primer panell de fotografies hi ha un grup de sis foto còmiques amb avioneta que pertanyen a la col·lecció d'en Bru de Sala, i una d'elles porta la inscripció Planas Park. En un cas i en l'altra es fa cap referència al parc d'atraccions Planes Park, perquè mentre estic escrivint aquesta nota encara no saben de l'existència d'aquestes instal·lacions de les Planes de Vallvidrera.

Foto còmica de les Planas Park, de la col·lecció Bru de Sala

---

[1] Si bé és cert que el nom de les atraccions és Planas Park, la premsa, segons sigui en castellà o en català, alterna el nom en totes dues llengües, hem optat per la forma catalana, que sense cap mena de dubte era la forma popular.

Can Ritz i Can Rots: una passejada pel barri de la Concepció

El Mercat de la Concepció, l'any 1889. A. Renau, La Ilustració Catalana, núm. 247, 31 d'octubre de 1890

Can Ritz i Can Rots són dues formes populars per referir-se a dos indrets emblemàtics de la Dreta de l’Eixample del tombant del segle XIX al XX, que ens ha de dur, com sembla evident, a l’entorn d’on es va construir l’Hotel Ritz. Però abans de buscar-ne l'origen i localitzar Can Rots, recularem una mica en el temps i ens situarem en els primers anys d’expansió de l’Eixample d’Ildefons Cerdà aprovat l’any 1860.

Ens centrarem només en el quadrant comprès entre el carrer Pau Claris, per on baixava el torrent de l’Olla, que en entrar a la ciutat antiga es convertia en riera de Sant Joan, aproximadament l’actual Via Laietana; el passeig de Sant Joan, a prop del torrent Mariner, frontera amb Sant Martí de Provençals; el carrer Aragó, amb la rasa del ferrocarril que feia de frontera física; i la ronda de Sant Pere, sorgida, com la resta de rondes que segueixen el perímetre de Ciutat Vella, de l’enderroc de les muralles medievals (1854).

L'Eixample edificat fins l'any 1866. A l'esquerra, l'edifici de la Universitat de Barcelona; a sota, la riera

d'en Malla sobre la ronda de Sant Pere; al centre, més poblat, l'illa del passatge Permanyer

i els quatre xamfrans de Roger de Llúria amb Consell de Cent. AHCB

El barri de la Concepció, en un fragment d'un plànol de 1885, amb la zona

de la ronda de Sant Pere gairebé despoblada, i la part de Gràcia

ocupada majoritàriament per terra de cultiu. ICGC

Per sobre del carrer Aragó gairebé tot l’Eixample va formar part de la Vila de Gràcia fins l’any 1897 (any de les primeres annexions de pobles del pla a la ciutat de Barcelona) estava molt poc urbanitzat i gairebé tot eren horts, amb l’excepció de les illes del passeig de Gràcia.

Per tant, ens oblidarem expressament (tot i que els esmentarem) del passeig de Gràcia i els antics jardins (la Font de Jesús, la Nimfa, el Tívoli, Euterpe, el Criadero i els Camps Elisis), desapareguts abans del darrer terç del segle XIX i que s’obrien a banda i banda del que havia estat el torrent dels Ases, el vell Camí de Jesús i via romana que portava al Castrum Octavianum (avui Sant Cugat del Vallès). Tampoc no parlarem de la rambla de Catalunya, dels carrers Balmes, Enric Granados, Aribau o Muntaner, ni dels carrers transversals que configuren l’Eixample del Quadrat d’Or, de les botigues de luxe, dels antics cafès, dels grans teatres i cinemes; i també el més turístic.

Som al barri de la parròquia de la Concepció, església construïda l’any 1871 al carrer Aragó entre Roger de Llúria i Bruc amb parts de dues esglésies enderrocades l’any 1868. El campanar de l’església de Sant Miquel, bastida al segle XII sobre unes termes romanes al costat de l’Ajuntament, a l’actual plaça de Sant Miquel; i l’església i el claustre del monestir de Santa Maria de Jonqueres, situat entre la Via Laietana i el carrer Jonqueres des del segle XIII.

Postal de la parròquia de la Concepció, amb la rasa

del ferrocarril en primer terme

A l’illa del costat de la parròquia, entre Bruc i Girona, es va construir el Mercat de la Concepció (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt), inaugurat l’any 1888 segons un projecte de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. Tenim, doncs, els dos elements necessaris per conformar un barri: parròquia i mercat. El barri de la Concepció va tenir serveis bàsics per a l’ànima i l’estómac abans que s’asfaltessin els carrers i abans que es poblés. Aquesta part de l’Eixample, però, és la que urbanísticament va créixer més ràpidament durant el darrer terç del segle XIX. L’edifici de la Tinença d’Alcaldia del Districte de la Concepció, projectat per l’arquitecte Pere Falqués i construït entre 1890 i 1903, és l’actual seu del Districte de l’Eixample del xamfrà d’Aragó amb Bruc, al costat del Conservatori de Música, projectat el 1916 per l'arquitecte municipal Antoni de Falguera.

Situats en l’espai, farem un cop d’ull al barri a peu de carrer i no ens estendrem més enllà de les dues primeres dècades del segle XX, tot i que ocasionalment mirarem més enllà; i per fer-ho començarem amb el breu testimoni d’un veí.

 

Del Teatre Calvo-Vico (1888) a l’Hotel Ritz (1919): el marc cronològic

L’historiador Miquel Batllori i Munné va néixer l’1 d’octubre de 1909 al número 2 de la plaça de Catalunya de Barcelona, però va viure la infantesa  en el número 21 del carrer Roger de Llúria, entre Casp i la Gran Via de les Corts Catalanes, a la mateixa illa de cases de l’escola dels Jesuïtes de Casp, on va estudiar el batxillerat fins que als 16 anys va entrar a la universitat.

Al llibre de memòries Records de quasi un segle, Batllori explica que amb la seva germana bessona Mercè es divertien asseguts a les seves cadiretes al balcó de casa veient els exercicis militars que uns soldats feien al solar del xamfrà de davant, on l’any 1919 es va inaugurar l’Hotel Ritz, avui Palace, per imperatiu legal, i que no s’ha de confondre amb l’Hotel Ambos Mundos (1896-1938) de la ronda de Sant Pere amb Alí Bei, rebatejat Palace a la dècada de 1920.

El mateix Batllori explica que en aquell solar hi va haver el Teatre Calvo-Vico, que rep aquest nom pels actors andalusos Rafael Calvo i Antonio Vico, que van ser els primers empresaris i intèrprets que van actuar al nou teatre.

El primer local, situat ben a prop del carrer Casp per on encara passava la riera d’en Malla a l’aire lliure, va ser un simple cobert de fusta, amb un edicle modernista a l’entrada del xamfrà de la Gran Via, projectat per l'arquitecte Tiberi Sabater per encàrrec del comediògraf martinenc Bruno Güell i inaugurat el 7 de juny de 1888, durant l'Exposició Universal. Dos anys més tard, el mateix Sabater va completar una façana més reeixida.

Plànol de la façana nova del Teatre Calvo-Vico després de la reforma de 1890. AMCB

Plànol de la façana nova del Teatre Gran Via després de la reforma de 1909. AMCB

L’estiu de 1893, encara sota la direcció de Bruno Güell, després d’encarregar una nova reforma a l’arquitecte Miquel Madorell, sobretot de l’interior, el teatre va ser rebatejat amb el nom de Gran Via. L’any 1909, el nou propietari Andreu Mestres va encarregar un projecte de reforma integral a Joaquim Raspall, arquitecte que també va projectar altres locals d’espectacles com El Molino i el Teatre Còmic del Paral·lel.

Fotografia del Teatre Gran Via, a finals del segle XIX. Barcelona Coleccionismo

Especialitzat sobretot en sarsueles, aquest teatre va oferir també drames i comèdies, i actuacions de gran èxit com la del famós transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936). Amb l’última reforma, es van incorporar a la cartellera les sessions cinematogràfiques, que en aquella època començaven a prendre caràcter propi per deixar de ser un entremès menor dels entreactes teatrals.

Totes les referències historiogràfiques situen l’aturada de l’activitat teatral i l’enderroc del Teatre Gran Via entre 1918 i 1919 per construir en el seu lloc l’Hotel Ritz. A Barcelona ciutat de teatres es diu que l’any 1916 el teatre era conegut com a Cinema Gran Via. Però com hem vist pel testimoni de Miquel Batllori, a la dècada de 1910 el lloc ocupat pel teatre era un solar on feien instrucció uns soldats.

Quina va ser, doncs, la darrera funció del Teatre Gran Via i quan va ser enderrocat realment l’edifici? La darrera notícia d’un espectacle la trobem al diari La Publicidad del 26 d’octubre de 1911:

“A ruego de muchos amigos y a gestiones de su maestro señor Parés se debe que el tenor señor Illa [Jaume Illa i Cerdà] cante dos únicas funciones, el sábado y domingo próximos, en el teatro Gran Via. Este es el tenor de quien nos hemos ocupado hace unos días en ocasión de la audición que dio a varios músicos y críticos de la capital.”

Posteriorment, les úniques referències al Teatre Gran Via són per anunciar-hi mítings polítics, i l’última menció, el març de 1912, serveix per situar la Clínica del Dr. J. Miravent de malalties venèries davant del teatre, en el número 662 de la Gran Via i 23 de Roger de Llúria, on hi havia la casa de menjars El Canari de la Garriga, que veurem aviat. A l’altre costat de la Gran Via, en el número 43 (27 de la numeració actual) de Roger de Llúria, hi havia el Gimnàs Gibert (1891-1919), propietat de Miquel Gibert i Oliva (1842-1902), un dels pioners de l’esport a Barcelona. Aquest gimnàs era la seu de l’X Sporting Club, tres vegades campió de Catalunya de futbol entre els anys 1905 i 1908, i que es va acabar fusionant amb el RCD Espanyol. L’any 1906 s'hi van reunir els principals clubs catalans per constituir la Federació Catalana de Futbol.

Col·lecció particular de Víctor Oliva

Així doncs, el teatre va ser enderrocat entre la segona meitat de 1912 i primers de 1913, perquè del 21 de juny de 1913 és l’anunci del setmanari Gent Nova on es fa publicitat de l’Escola Militar “España”, el camp d’entrenament de la qual era precisament en el solar del Teatre Gran Via del carrer Corts xamfrà Llúria, el lloc que el Miquel i la Mercè Batllori observaven des del balcó de casa seva al número 21 del carrer Roger de Llúria.

Anunci de l'Escola Militar "España" a Gent Nova

del 21 de juny de 1913

 Arriba El Canari de la Garriga

Tornem, doncs, a can Batllori i les seves memòries. Segons l’escrit de l’historiador, que va marxar del barri a 7 anys quan va anar a viure amb la família a Sant Gervasi, el 1916 el propietari del teatre era Andreu Mestres; però no ho va ser sempre. Inicialment, l’Andreu Mestres i Boltà, un enamorat dels canaris que havia fet fortuna a Cuba, i la seva esposa i cuinera Lola Dameson, de la Garriga (li deien la Lola de Cal Calderer, referint-se a l’ofici familiar a la Garriga), eren propietaris de terrenys a l’Eixample, entre els quals hi havia el que va arrendar a Bruno Güell per construir-hi el teatre, que passaria a ser propietat de la família Mestres-Dameson quan es va fer la reforma de 1909, com hem vist anteriorment i segons consta a l’expedient de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

L’activitat teatral va propiciar la necessitat i l’ocasió de construir un local que acollís els artistes que hi actuaven i el públic que assistia a les representacions. Davant d’aquesta oportunitat, l’Andreu Mestres i la Lola Dameson van obrir l’any 1890 la taverna El Canari de la Garriga en el número 23 del carrer Roger de Llúria, davant del teatre i al costat de la casa dels Batllori del número 21.

El Canari de la Garriga acabaria sent una popular casa de menjars i un referent de la cuina catalana no només d’aquesta part de l’Eixample, sinó de tot Barcelona. Deia Vázquez Montalbán que la carta del Canari de la Garriga era tan obstinadament catalana que semblava catalanista.

Però l’èxit d’aquesta casa de menjars no només és fruit del veïnatge del teatre i el posterior hotel, sinó de la dinàmica urbana del barri de la Concepció.

El Canari de la Garriga, l'any 1976. Autor: Víctor. Diari de Barcelona. AFB

L’oci popular de la Dreta de l’Eixample del XIX i principis del XX: balnearis, teatres, cinemes, barraques de fira

A la dècada de 1870 l’Eixample era encara esquitxat d’horts i cases d’hortolans, convents (fins a sis al barri de la Concepció) i alguns habitatges esparsos, com les Cases Cerdà (1863-1864) dels quatre xamfrans de la cruïlla dels carrers Roger de Llúria i Consell de Cent (se’n conserven tres), amb la Torre de les Aigües, que avui encara s’alça dempeus en el jardí del número 56 del carrer Roger de Llúria; i dibuixades a l’horitzó, es feien visibles les torres del nou edifici de la Universitat de Barcelona, que comença a ser bastit el 1863; el primer del nou Eixample.

Casa d'hortolà a la riera d'en Malla entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia,

a l'alçada de Consell de Cent, l'any 1869. Lluís Rigalt. RACBA

L’any 1875 es construïa sobre la riera d’en Malla (Ausiàs March), entre  la cantonada del 41 del carrer Bailèn i el número 100 de Casp, l'Establecimiento Balneario Recreativo, un majestuós edifici plantat al bell mig del no res, que oferia banys termals i terapèutics amb aigua de Dosrius, entre marbres de termes romanes i jardins frondosos.

Vint-i-set anys més tard, l’any 1897, en plena febre higienista, el doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa a l’altre extrem del barri de la Concepció l'Instituto Hidroterápico Barcelonés (1897-1929) en un palauet del número 331 (avui 275) del carrer Aragó, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris, que oferia banys de vapor, dutxes i altres tractaments d’hidroteràpia, com ho havia fet entre 1884 i 1895 al número 22 del passeig de Gràcia (la numeració de la Vila de Gràcia), al costat de les Cases Vilaró, a tocar de la Diagonal. Res en queda d'aquell paradís burgès, desaparegut abans d'acabar el segle, tret d'una cromolitografia del balneari de Casp.

D’altra banda, entre finals del segle XIX i les dues primeres dècades del XX, en aquest quadrant de l’Eixample s’aplegava una important oferta teatral. A més del Gran Via, ben a prop, als Jardins del Prado Catalán (1863 — c. 1885) del carrer Casp (amb entrada pel passeig de Gràcia i Pau Claris), l’any 1875 s’hi va instal·lar Teatre Tívoli, procedent dels Jardins del Tívoli del passeig de Gràcia, entre Consell de Cent i València, on es va inaugurar el 1849. El primer edifici va ser un teatre de barraca de fusta i l’edifici actual és del 1918.

La riera d'en Malla al mig i el Teatre Tívoli a la dreta, l'any 1889, en els terrenys

dels jardins del Prado Catalán. A la dreta s'intueix el vell Novetats

ocupat per barraques de fira. Pau Febrés Yll. AHCB

A la mateixa vorera del Tívoli, que ocupa el número 12, en el número 2 de la Casa Pascual Pons que fa xamfrà amb el passeig de gràcia, hi havia el primer Bracafé (1931-2018) de la ciutat, lloc de trobada dels professionals de Ràdio Barcelona, primera emissora de l’estat (1924), que ocupava el número 6 del mateix carrer des de 1926, després de traslladar-se des de l’emplaçament inicial a l’Hotel Colón de la plaça Catalunya. En el número 24, tocant a Pau Claris, entre 1904 i 1905 hi va haver el cinema Electro Cinemágico, que també s’anunciava amb el nom de Gruta Luminosa, on a més de cinema es feien espectacles de ball, música, màgia i fantasmagories projectades amb un aparell anomenat metencrómofo.

Davant del Tívoli hi havia el Teatre Novedades, inaugurat el 1869 al passeig de Gràcia amb la ronda de Sant Pere, i traslladat a Casp, on va estar actiu de 1884 fins la darrera funció del 2006. Des del tancament del vell Novedades fins que al 1890 no s’hi construeix la Casa Pascual i Pons, l’edifici del teatre, el cafè adjacent i l’interior d’illa va ser un espai d’estada de barraques i atraccions ambulants de tota mena. Fins i tot abans de la creació dels Jardins del Prado Catalán, quan aquesta zona era els afores de la ciutat i no hi havia cap construcció, el mes de maig de 1861, el domador Mr. Pellegrino va instal·lar una barraca amb animals al costat de la riera d’en Malla, per sobre de l’aleshores inexistent carrer Casp. El Diario de Barcelona, que fins aleshores s’havia referit de manera encomiàstica a les col·leccions zoològiques, criticava la de Pellegrino perquè considerava el lloc poc higiènic: “No sabemos dónde establecerán sus reales las ratas que dentro poco van á manifestar su sabiduría á los habitantes de la ciudad condal.”

L’abril de 1876, en una altra barraca situada també al mateix lloc s’exhibia “un enano vivo” i, “si hemos de juzgar por los mamarrachos exteriores [cartells dibuixats a mà], se exhibe una cabeza parlante”, un espectacle d’il·lusionisme força habitual des d’antic, que permet amagar el cos i fer veure que només hi ha un cap que parla i contesta les preguntes del públic.

Aprofitant que som en aquesta illa, en el número 1 de la ronda de Sant Pere de la Casa Pascual Pons, entre els anys 1905 i 1940 hi va haver la Vaqueria Pons, decorada per l’artista i escriptor modernista Alexandre de Riquer. Propietat d’Alexandre Pons, va ser l’embrió de les populars Granges La Catalana que en poc temps es van estendre per la ciutat, fins que la pressió urbanística, econòmica i turística, i el canvi de costums les ha fet desaparèixer.

Durant els primers anys, el Novedades va alternar les representacions teatrals amb les primeres projeccions de cinema: poca gent sap (especialistes inclosos) que s’hi va fer cinema abans que el 14 de desembre de 1896 la família de fotògrafs Napoleon presentés oficialment el Cinematographe Lumière a la planta baixa del seu estudi del número 18 de la Rambla, on després hi va haver el Frontón Colón i ara hi ha un gimnàs municipal.

A finals d’octubre de 1896, el Teatre Novedades va oferir durant quatre dies sis pel·lícules que eren projectades al final de la representació teatral amb un “cinematógrafo perfeccionado”. Es va poder veure Llegada de un tren en una estación, el tema més clàssic de les primeres exhibicions cinematogràfiques, i Entrada de los zares en París, un fet d’actualitat enregistrat per diverses productores d’arreu d’Europa, que va ser de gran èxit (la reialesa continua omplint els mitjans informatius, però els tsars no van sobreviure a la revolució). El Novedades va ser exclusivament cinema entre els anys 1959 i 1992, i en el subsol hi havia una bolera i una sala de billar, tennis taula i futbolins.

Un tercer local, el Teatre Espanyol (1870-1889; no s’ha de confondre amb el Teatre Espanyol del Paral·lel), estava en els Jardins del Criadero, amb entrada pel passeig de Gràcia i Pau Claris, entre la Gran Via i el carrer Diputació. Convertit en els Jardins del Teatre Espanyol, va ser un lloc on sovint s’hi exhibien fenòmens de fira. Durant el mes de desembre de 1886, actuava la princesa Melany Agyba a la Xocolateria del Jardí. Només feia 38 centímetres d’alçada –segons la premsa, “la altura de un sombrero de copa”–, tenia quaranta anys i es deia d’ella que era “una gran fumadora y muy alegre” i que per anar del seu lloc de residència al d’exposició era transportada dins d’una caixeta de quaranta centímetres.

Del 18 de juliol de 1887 fins a finals de mes, s’hi exhibia una parella de nans en els entreactes del Teatre Espanyol. La parella és presentada com a “fac simile de la que se exhibió en el barracon de la plaza de Cataluña,” és a dir, imitant els que es feien anomenar marquesos Wolge i Luigia.

Entre els mesos d’abril i maig de l’any 1898, també en aquests jardins, s’hi va exhibir una tribu de sudanesos, un dels molts zoològics humans que van passar per Barcelona i on el públic pagava una entrada per veure persones exposades com animals.

Encara trobem un quart escenari, el Teatre Lírico-Sala Beethoven (1881-1900), situat al Pau Claris entre Mallorca i Provença, al límit amb Gràcia. Ocupava un petit espai dels Camps Elisis (1855-1873), el recinte del qual tenia una extensió equivalent a vuit illes de l'Eixample i s'estenia des del carrer Rosselló fin a Aragó i del passeig de Gràcia fins al curs del torrent de l'Olla que baixava de Gràcia per l'actual carrer de Pau Claris.

Va ser el primer parc d'atraccions de Barcelona, on destacava una espectacular muntanya russa. Però també disposava de teatre, sala de ball i concerts, cafè, restaurant, vaqueria i fonda, gronxadors, cavallets, estanys amb barques, gàbies amb animals, hivernacles i una gran esplanada polivalent on es van instal·lar circs, s'hi va fer corrides de toros, o curses de velocitat i d'altres espectacles esportius.

Els Camps Elisis i els altres jardins del passeig de Gràcia,

en un plànol de 1855. ICGC

L’any 1880, dins del programa de les Festes de la Mercè, es va instal·lar l'Exposició Zoològica Barcelonesa a la ronda de Sant Pere, gairebé despoblada, entre els carrers Bruc i Roger de Llúria. La inauguració prevista per al dia 24 de setembre es va haver d'ajornar per problemes administratius. L'obertura definitiva de l'exposició es va produir el 18 d'octubre, però per manca de permisos només van aconseguir exposar una petita secció d'animals domèstics, amb la possibilitat que naturalistes i particulars poguessin mostrar els seus exemplars i, fins i tot, posar-los a la venda. En un últim intent per aconseguir salvar l'exposició, el gerent va marxar a l'estranger amb la intenció de contractar una col·lecció d'animals salvatges, però sense cap èxit, amb la qual cosa la mostra va acabar tancant incapaç de competir amb les col·leccions zoològiques privades que sovintejaven la ciutat durant la segona meitat del segle XIX.

Entre els anys 1892 i 1893 aquest mateix espai va disposar d’una altra instal·lació dedicada a l’oci popular. Aprofitant els esdeveniments de la celebració del IV Centenari de la Conquesta d’Amèrica, entre els carrers Ausiàs March (sota la riera d’en Malla), Girona, Bailèn i la ronda de Sant Pere es va construir el primer velòdrom de Barcelona. Avui, part d’aquest espai és ocupat pel monument a Rafael de Casanova.

Pel que fa a les sales de cinema, el 3 de juny de 1911 s’inaugurava el Gran Cine Gloria, el primer cinema d’aquesta zona de l’Eixample. El local era situat al número 366 del carrer Consell de Cent entre Bruc i Girona, i disposava d'un jardí interior plantat d'acàcies i accessible des d'ambdós costats de l'edifici principal, que el feia especialment popular durant els mesos d'estiu per les projeccions a l'aire lliure, que a partir de 1914 s'anunciaven amb el nom de Recreo Cine Gloria. A partir del 1916 fins el tancament del cinema l’any 1928, la programació va incloure sessions de varietats, amb actuacions de cantants, ballarins, mags i entreteniments diversos, que aviat es popularitzarien fins a la postguerra, sobretot als cinemes de barri.

El Salón Fregoli cap a la dècada de 1930

El 23 de novembre de 1912 s’inaugurava el Salón Fregoli (1912-1939), construït en un solar on anteriorment hi va haver una quadra i un picador de cavalls, i la barraca Sala Cervantes, on s'organitzaven festes i balls. El propietari va decidir convertir la barraca en cinema i li va posar el nom del famós transformista italià Leopoldo Fregoli que abans hem vist al Teatre Gran Via. L'èxit de públic va dur el propietari a construir un edifici d’obra i estil modernista, amb dues sales i dues portes d’accés, una per Consell de Cent i l'altra al xamfrà amb el passeig de Sant Joan. La sala més petita es deia Fregolino i només feia funcions els diumenges i festius. L’any 1935 va ser reformat i es va convertir en un dels millors cinemes de la ciutat. Acabada la guerra, va reprendre l’activitat el 8 de març de 1939 i se’l va obligar a canviar el nom pel de Cine Cervantes, nom amb què va ser conegut fins que va tancar el 1972. Un any més tard, el cinema era substituït pel restaurant espectacle Scala Barcelona (1973-1978; 1984-1991).

Altres cinemes del barri queden fora del marc temporal d’aquest apunt, però els esmentarem igualment. El cinema Urquinaona, de la plaça del mateix nom, ocupava l’any 1931 el mateix edifici que havia estat l’Oficina Central de Correus entre els anys 1904 i 1929. A partir de 1937 el cinema i la plaça van passar a dir-se Francesc Ferrer [i Guàrdia], el febrer del 1939 va recuperar el nom d’Urquinaona i des del 1943 es dirà primer Palacio de las Variedades Borràs, l’actual Teatre Borràs. El cinema Maryland (1934-1999), al número 5 de la plaça Urquinaona, va ser inaugurat el novembre de 1934. El naixement d'aquesta sala està vinculat a moviments cristians conservadors, com la Federació de Joves Cristians. Acabada la Guerra Civil, el nou règim el va obligar a  canviar el nom i va passar a anomenar-se Cine Plaza des de juny de 1940 fins al desembre de 1946, quan va recuperar el nom original. Durant tota l'etapa franquista la sala programava films d'estrena i a l'octubre de 1967 va passar a la categoria de sala d'art i assaig. Des del 1984 fins al tancament, el Maryland es va ser una sala X. El Lido (1942-1985) estava al número 27 del passeig de Sant Joan, entre els carrers d’Ausiàs March i Alí Bei. Obert durant la postguerra, va començar sent un cinema d’estrena amb la pantalla panoràmica més gran de la ciutat, i va acabar tancant el 1985 oferint pel·lícules eròtiques de classificació “S”.

En el mateix lloc on hi havia el Lido, durant l’Exposició Universal de 1888, quan encara hi passava la riera d’en Malla, s’hi va instal·lar la barraca del Pabellón Suizo de los Hermanos Canetti, una família italiana d’acròbates resident a Barcelona.

 

Tornem al Canari de la Garriga

La taverna El Canari de la Garriga s’havia de beneficiar del moviment de públic que generaven els locals d’oci més propers, en un barri que no tenia competència gastronòmica. La xarcuteria Ferran de Pau Claris amb Diputació, que avui ofereix servei de degustació, va néixer el 1920 només com a botiga. La propera i popular Casa Alfonso del número 6 del mateix carrer Roger de Llúria, per exemple, no va obrir com a taverna i botiga de queviures fins l’any 1934.

L'any 1929 obria Can Ravell en el 313 del carrer Aragó, entre el mercat i el xamfrà amb Girona. L'Ignasi Ravell va comprar i modernitzar l'antiga botiga de queviures del senyor Fèlix Estrada, on havia treballat com a dependent; un negoci que a mans d'altres propietaris ja funcionava l'any 1903. L'Ignasi Ravell va convertir la rebotiga en un menjador ocupat per una gran taula on oferia menjars, un secret ben conegut pels veïns que a finals de la dècada de 1980 es va convertir en un lloc de trobada de cares conegudes del món de la cultura i la política. El 7 de desembre de 2016, en Josep, el fill de l'Ignasi, abaixava la persiana per sempre.

Can Ravell, l'any 1929

A pocs metres d'aquí, en un racó idíl·lic però fora del nostre arc cronològic, encara existeix Casa Amàlia, reformat i a mans d'uns nous propietaris des del 2020. Obert des del 1950 al passatge del Mercat, va néixer com a casa de menjars i esmorzars de forquilla i va ser un dels temples de la cuina catalana popular de mercat.

La primera gran empenta al local de la família Mestres-Dameson va arribar quan en tancar, l’any 1903, Els Quatre Gats del carrer de Montsió, la bohèmia modernista va adoptar El Canari de la Garriga com a lloc de trobada d’artistes com Santiago Rusiñol, Utrillo, Isidre Nonell, Ramon Casas, Picasso o el dibuixant i caricaturista Andreu Dameson, nebot de la Lola; i escriptors com Valle-Inclán, Sagarra o García Lorca. Sovint, els dibuixos dels artistes servien de pagament dels àpats al restaurant, la qual cosa va suposar que l’Andreu Mestres bastís una bona pinacoteca personal.

El 21 de desembre de 1922 es va estrenar al Teatre Tívoli el "sainet líric en dos actes, 2 quadres i 11 números" Pel teu amor, amb lletra del dramaturg Miquel Poal i Aregall i música del compositor i director d’orquestra Josep Ribas i Gabriel i la interpretació del tenor Emili Vendrell. Una de les peces era la Cançó d’en Blai, que Vendrell va popularitzar amb el títol de Rosó. Aquest tema va néixer al Canari de la Garriga durant un sopar amb el pintor Ramon Casas i Emili Vendrell.

El canari i la canària (la Lola Dameson) en un dibuix de Picasso de l'any 1917

La popularitat de la cançó, però, la va posar en el punt de mira dels avantguardistes Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, que l'escarniren per seu caràcter sentimental al Manifest groc del 1928, dins d’un atac generalitzat al Noucentisme.

En inaugurar-se l’Hotel Ritz l’any 1919, l’antiga taverna va absorbir també part de la clientela del que durant dècades va ser l’hotel més luxós de la ciutat.

El Canari de la Garriga, ara en mans de l’Andreu Mestres fill i el seu germà, va sobreviure a la Guerra Civil, però el règim franquista va detenir els dos germans i van ser jutjats com a sospitosos de catalanisme i d’haver disparat des del restaurant contra les tropes feixistes. Van ser condemnats a mort, però la intervenció d’un antic client, Fernando Fuertes de Villavicencio, cap de la Casa Civil de Franco, va aconseguir anular la condemna.

Entre 1940 i 1965, El Canari de la Garriga va collir una de les tertúlies d’artistes més importants de la Barcelona de la postguerra. Coneguda com “la colla”, la pintora cubista d’origen rus Olga Sacharoff (1889-1967), resident al Putxet de Barcelona després d’haver passat per París i Tossa de Mar, va pintar els membres d’aquesta tertúlia en un quadre anomenat precisament La colla (o El sopar de la colla; c. 1945), que s’exhibeix al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La pintora també els retrata en un altre quadre, Sobretaula de la colla (c. 1951), que pertany a una col·lecció particular.

La colla (c. 1945), d'Olga Sacharoff. MNAC

Aquesta colla la formaven els pintors Domènec Carles, Antoni Vila Arrufat, Josep Amat, Josep Puigdengolas, Josep Mompou, Rafel Llimona i Antoni Mataró; els escultors Maria Llimona i Enric Monjo; el ceramista Llorenç Artigas; els músics Eduard Toldrà, Frederic Mompou, el violinista Francesc Costa i el pianista Joan Gibert; els escriptors i crítics Josep Maria Millàs-Raurell, Lluís Monreal i Rafael Benet; el mecenes Luis de Urquijo Landecho, marquès de Bolarque, el col·leccionista Miquel Barba, el periodista Antonio Pérez de Olaguer, el pintor i editor Joan Seix i el metge Tomàs Seix. Tots ells, acompanyats de les seves respectives parelles, sumaven més de quaranta tertulians. Vegeu l'article “La colla, vista por un superviviente”, de Sergio Vila-San Juan a La Vanguardia (29 de març de 1994), per localitzar cada tertulià al quadre.

Quan l’any 1977 es van jubilar els germans Mestres, El Canari de la Garriga va tancar. El local va passar a mans d’un altre propietari que durant un temps va mantenir el nom, però sense la família Mestres-Dameson el restaurant no era el mateix i durant la dècada següent van canviar el nom pel de Restaurant Llúria.

I ara que hem arribat al final, tornem al principi. El títol de l’apunt, “Can Ritz i Can Rots”, té l’origen en una expressió popular genuïna i del tot perduda de la Dreta de l’Eixample (a voltes tan mancat de memòria popular), que avui potser només recorden els veïns més grans del barri i que fa un temps em va fer venir de nou al cap l’amic i escriptor Enric Gomà, aficionat als diccionaris i a les veus del carrer, i que ara Miquel Batllori ens confirma per escrit.

Can Ritz i Can Rots és un resum poc agraït (“groller”, en diu Batllori) que contraposa el luxe burgès de l’Hotel Ritz amb els costums de taverna d’aquell primer Canari de la Garriga, d’aires bohemis i costums relaxats com els rots dels comensals satisfets. L’expressió podria haver tingut més recorregut que el del simple joc de paraules entre els dos locals i podria haver servit, de forma més genèrica. per oposar llocs o fets de categories i expressions socials ben diferents. D’això, però, no en tenim cap referència. Tot i així, mai es tard per revifar la dita i donar-li una nova vida. Com en totes les coses de la llengua, només cal que els parlants ens hi posem.