Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

divendres, 3 d’abril de 2020

Les aurores boreals de Barcelona

Capvespre al capdamunt de la Rambla de Barcelona
Adolfo Zerkowitz (1936-1939)


“A las 9 de la noche, en que se ocultó la Luna, en dicho día 11, empezó a verse en aquel horizonte una aurora boreal extendiéndose desde el noroeste hasta el noreste y pareciendo el cielo bastante sonrosado, pero subiendo poco hacia su cenit.” (1788)
“La aurora boreal del día 14 empezó en el norte-noreste y corrió al oeste. A las 11 subía poco sobre nuestro horizonte y era poco encendida. Después subió y se coloró más. A las 5 de la mañana del día 15, duraba aún y tal vez la de este día era residuo de la anterior. A las 6 de la noche ya era visible.” (14 de novembre de 1789)


Així descrivia el doctor Francesc Salvà a Memorial literario, instructivo y curioso de la Corte de Madrid dues aurores boreals que van ser vistes al cel de Barcelona entre 1788 i 1789. Durant 46 anys, l'il·lustrat Salvà va observar i descriure els fenòmens celestes de la ciutat, entre els quals hi va haver 19 aurores boreals, cosa força estranya en aquestes latituds.

Narcís Vidal i Campderrós també va descriure'n una per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, vista el 22 d'octubre de 1839. Però la darrera aurora boreal del cel de Barcelona, i també a tot Catalunya i el sud d'Europa, es va observar el 25 de gener de 1938, entre les vuit del vespre i les tres de la matinada, en plena Guerra Civil. Així ho descrivia el professor Rodés, director de l'Observatori de l'Ebre, a La Vanguardia en l'edició del dia 27:

“La aurora se presentó en forma de gigantesco abanico, abierto hacia el cielo y de rayos ligeramente convergentes sobre el Polo magnético de la Tierra. El intenso fulgor rosáceo, atravesado por multitudes de bandas de luz más blancas y brillantes, cual si procediesen de potentes reflectores enfocados hacia el cénit, se elevaba hasta unos 30 grados sobre el horizonte, con una anchura asimilar, casi doble a las dos bandas; cambiaba con frecuencia de posición, difuminándose unas, mientras se formaban otras a su lado. Aunque el color predominante fue el rosáceo, hubo también sus matices verdes y blancos.”

L'espectacle va provocar reaccions de tota mena a tot l'Estat, sempre relacionades amb supersticions o amb alguna acció bèl·lica, i per aquesta raó va passar desapercebuda com a fenomen meteorològic. En Jaume Almirall (Barcelona, 1924) ens explica que la veure des del terrat de casa seva, al carrer Nou de la Rambla (on hi havia l'Eden Concert): un cel rosat que pensaven que era fruit d'un incendi. La Montserrat Bargués, des d'una colònia de refugiats instal·lada a Pedralbes, també va veure el fenomen i ens diu que fins anys després no van saber que era una aurora boreal. La mare d'Olga Ibars li explicava que quan era petita, en plena guerra civil, al poble on vivia (camí de pas cap a França), una nit el cel es va tornar d'un color vermellós estrany, com de foc. Era un cel nocturn mai vist i tothom deia que era la sang dels morts. La mare de la Rosa Garcia Soler sempre explicava a casa que ella havia vist l'aurora boreal de l'any 38, i que molta gent deia que era senyal d'un un mal presagi.

No hem trobat cap fotografia ni de Barcelona de cap altra lloc. La imatge que encapçala aquest apunt és de Barcelona durant els anys de la guerra, feta per Adolfo Zerkowitz. Segurament és només un capvespre. Però si que n'existeix un dibuix fet per Joan Vinyes i Riera des del terrat de casa seva, situada al carrer de Santa Marta de Sant Andreu de Palomar. L'edifici en forma de punxa és l'antiga torre de la casa pairal de mossèn Clapés, enderrocada a finals dels anys seixanta del segle passat. Si voleu llegir-ne tota la història, podeu fer-ho a l'article "L'urora boreal 'andreuenca' de 1938", de Pau Vinyes i Roig, fill de l'autor del dibuix.


Dibuix de l'aurora boreal de 1938 a Sant Andreu de Palomar
Joan Vinyes i Riera / Fons Família Vinyes-Roig


L'aurora boreal de Terje Sorgjerd

El fotògraf noruec Terje Sorgjerd es va passar una setmana en el Parc Nacional d'Øvre Pasvik, a prop de la ciutat noruega de Kirkenes, en els límits de la frontera amb Rússia, sota unes temperatures de -25º C. L'objectiu era fotografiar i seqüenciar una de les aurores boreals més grans dels darrers anys, esdeveniment que es va produir a principis de 2011.

Per aconseguir aquest vídeo, Sorgjerd va haver d'enregistrar 22.000 arxius TIFF de 16 bits i 22mpix, la qual cosa suma 1.300 GB de dades en 1 minut i 55 segons de pel·lícula, muntada en time-lapse, o seqüencia de vídeo accelerada. L'impressionant resultat és el que veieu.




Les misterioses aurores boreals sembla ser que estan produïdes per l'acció de raigs procedents de tempestes solars que es converteixen en tempestes magnètiques quan arriben a l'atmosfera terrestre. Aquesta teoria, relativament recent, ja va ser intuïda pel físic noruec Kristian Birkeland (1867-1927), entre finals del segle XIX i principis del XX, i va arribar a reproduir fenòmens similars en el laboratori.


Birkeland en el seu laboratori

dimarts, 10 de març de 2020

La Bodega Bohèmia

El Gran Gilbert a l'entrada de la
Bodega Bohèmia, els anys 70


Com ens explica Barcelofília, els antecedents històrics de la Bodega Bohèmia (1940-1998) es remunten a una petita botiga de queviures que hi havia a la cantonada entre els carrers Nou de la Rambla i Lancaster a la dècada de 1920. Li deien el Celler Bohemi (dècada de 1920-1940) i per entrar a veure els artistes calia passar abans per sota d'un bosc d'embotits que penjaven dins el colmado. En aquella primera època l'accés era pel número 11 del carrer Nou de la Rambla. Hi actuaven aprenents de cantants de sarsuela, mags, imitadors i altres aficionats ansiosos per esdevenir artistes.

Després de la guerra Civil la Bodega Bohèmia va començar a adquirir celebritat a partir de mitjans dels anys 40. L'entrada s'havia canviat al numero 2 del carrer Lancaster i amb el pas del temps aquell local passaria a ser un dels llocs típics més turístics del Barri Xino. Un piano vertical contra la paret presidia el petit escenari. Tot l'entorn era ple de fotografies dedicades d'artistes de tota mena i d'inscripcions i frases diverses: El arte embellece la vida o El mejor local para olvidar tus preocupaciones n'eren alguns exemples.

Durant els anys 50 i 60, el Gran Gilbert va ser l'ànima de la Bodega Bohèmia fins la seva mort. A partir dels anys 70 el local va continuar sobrevivint com a refugi de vells artistes que es resistien a retirar-se i que tenien en aquell racó del Barri Xino la seva llar i la seva única raó d'ésser. Aquella decadència era part del seu encant.

En els seus inicis, l'any 1961, el director de cinema alemany Peter Schamoni (1934-2011), amb Jost Vacano fent de càmera, filmava el curt Bodega Bohemia, interpretat per Franz von Bender i amb les actuacions de Mari Alda, Mary Bleyto, Carmina Farguell, Gran Gilbert i Otilia Lannessan.


dijous, 6 de febrer de 2020

Sobreviu un cavallet de les atraccions Caspolino

Treballadors de les atraccions Caspolino
de la plaça de Gal·la Placídia, a la
Vila de Gràcia, cap a l'any 1945
Arxiu de Jorge Álvarez


El 6 de febrer de l’any 2005 les atraccions Caspolino van abaixar la persiana després de més de 70 anys d'activitat a Gràcia. Els fills de la propietària no van voler continuar el negoci que aquesta família de firaires procedents de Casp van iniciar l'any 1905. Tot i així, la família conserva les atraccions històriques d'aquest petit parc d'atraccions que van ser construït l’any 1942. S'hi van instal·lar les dues atraccions que per a moltes generacions de nens i joves van ser referència obligada i part del paisatge del seu imaginari: els cavallitos i uns autos de xoc comprats a París, que van ser els primers elèctrics de tot l’Estat. Aquests autos de xoc van ser la primera atracció que va rebre el nom de Caspolino, que després s’estendria al conjunt de les atraccions.


Els cavallitos i els autos de xoc de
les atraccions Caspolino de la
plaça Gal·la Placídia (1951)


L'any 2014, però, Encarnación Moreno, néta dels primers propietaris i última encarregada de les atraccions, va cedir un cavallet original del carrusel de les atraccions de la plaça Gal·la Placídia a l'escola bressol del carrer Neptú de la vila de Gràcia, que va ser batejada, precisament, amb el nom de Caspolino. El cavallet i fotografies de les atraccions es poden visitar en el vestíbul de l'escola, com podeu veure en el vídeo.

Si voleu conèixer tota la història d'aquestes atraccions de Gràcia i l'altre Caspolino que la família va instal·lar al Paral·lel (1942-1973), cliqueu l'enllaç Atraccions Caspolino, de Gràcia al Paral·lel.


© El Digital DBarcelona

diumenge, 5 de gener de 2020

La necròpolis de Tuset Street

L'edifici David, a la segona meitat de la dècada de 1950
Arxiu David SA


Que el subsòl de la Barcelona vella amaga molta història és evident: el passat de la ciutat s'acumula formant capes i els arqueòlegs i historiadors s'encarreguen de documentar i mostrar-nos l'anatomia i les entranyes d'aquesta matèria orgànica que és una ciutat de més de 2.000 anys com la nostra.

Fora de l'àmbit urbà de l'antiga ciutat murallada (deixant vil·les romanes i jaciments ibers a banda) són més escasses i, alguna volta, poden resultar sorprenents i misterioses. L'abril de 2016, per exemple, van ser trobats al voltant d'un centenar de cadàvers en el subsòl de l'antiga fàbrica de cotxes David, que va ser inaugurada l'any 1931 al carrer d'Aribau, 230-240, durant unes obres en un supermercat. La periodista i bona amiga Cristina Savall em va posar sobre la pista i va publicar la notícia en exclusiva poques hores després de la descoberta.


Alguns dels cadàvers trobats a l'enterrament del carrer d¡Aribau, 230-240
Servei d'Arqueologia de Barcelona


Posteriorment a l'ús original, l'edifici David va ser concebut com un espai integral d'aparcament i pupil·latge de vehicles amb estació de servei inclosa, situada a la segona planta de l'edifici. L'any 1964 es va ampliar amb la finca de Tuset, 19, i entre 1967 i 1969 es van inaugurar una terrassa i les Galeries David, després reconvertides en el popular Drugstore. Tot plegat situat a l'illa de cases delimitada pels carrers Aribau, Travessera de Gràcia, Tuset i Moià.

El primer que sorprèn de tot plegat és que quan es van fer les obres de la fàbrica David i totes les reformes posteriors no sortissin a la llum els esquelets ni cap evidència del jaciment. Però tenim un testimoni de l'existència d'aquests morts. La Sílvia Egea explica que els seus pares es van conèixer treballant a l'empresa David durant la Guerra Civil, quan hi feien components (bobinatges) per als motors dels automòbils del cos del exercit. La mare, que pujava al terrat quan sonaven les sirenes i veia com els antiaeris feien recular els avions que venien a bombardejar la ciutat, li va explicar que durant el conflicte bèl·lic els treballadors van conèixer l'existència dels cadàvers. Repartien ranxo per als treballador, i un cop un company, per fer broma, va pujar i els va dir que ja havien repartit el menjar, mentre ensenyava uns ossos agafats del fossat. Acabada la guerra, dels morts no se'n va saber res més. Com de tants altres morts abandonats en fossars anònims.

Segons els primers resultats aportats sobre el terreny pel Servei d'Arqueologia de Barcelona, la necròpolis podria tenir més d'un centenar d'anys, la qual cosa descarta —permeteu-me la broma— que fossin cadàvers de la gouche divine, que freqüentava la zona.

Vista l'antiguitat, calia preguntar-se què hi havia en aquests terrenys abans que s'hi aixequés l'edifici actual. En un primer moment, s'especulava amb el cementiri del convent del Bon Pastor (que també funcionava d'asil d'acollida de noies), però aquesta institució religiosa va ser construïda a l'illa d'Aribau, Bon Pastor, Muntaner, Travessera, i la parròquia actual de la Mare de Déu de Núria del carrer del Bon Pastor forma part d'aquell convent.

Es parlava també d'un possible fossar dels morts de l'epidèmia de tifus de 1914, provocada per la contaminació de l'aqüeducte Baix de Montcada per filtració d'aigües fecals. Aquesta hipòtesi coincidiria temporalment amb l'antiguitat dels ossos proposada a priori.

Però mentre no apareguessin més dades sobre l'origen de la necròpolis i no es tinguessin els resultats del carboni-14, vam fer un repàs històric sobre aquest indret, vam comprovar que no estava pas desert i vam deixar volar la imaginació abans de proposar una hipòtesi versemblant.


En una fotografia de 1912, la Diagonal en primer pla; el Col·legi Alemany,
a la dreta (planta i dos pisos); a l'esquerra, el convent del Bon Pastor
(planta i dos pisos); en vertical, el carrer d'Aribau amb les
Dames Negres al fons i sobre l'edifici alt de la dreta,
l'espai on s'ha trobat la necròpolis
Fotografia cedida per Peter Cowley


Enfront, ja hem vist que s'hi va construir el convent del Bon Pastor (1886). A la mateixa illa on es va trobar la necròpolis, al carrer de Moià i on avui hi ha l'Institut Francès, hi havia el Col·legi Alemany (1903). Pel costat de Tuset, delimitant amb la Riera d'en Malla (coincidint aproximadament amb l'actual carrer de Balmes), hi havia l'Asil Duran (1890-1942). I a l'altre costat de la Travessera de Gràcia, a la banda de muntanya, hi ha l'escola i la congregació de les Dames Negres (1867).


Localització de tots els elements sobre un fragment
d'un plànol de l'Eixample de Gràcia, de l'any 1906
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Tot plegat és molt suggeridor i porta a especular i veure aquest espai com un nexe d'unió entre institucions que, de tant en tant, es veien obligades a desfer-se dels seus morts. No hi ha, però, cap notícia de l'existència d'un cementiri en aquest espai i no sembla probable un fossar clandestí. Al final, segurament, la realitat serà més prosaica quan esbrinem què hi havia en aquest indret. Us convido a tots a regirar arxius i preguntar per esbrinar d'on venien aquest cadàvers.

Llanço, com he anunciat abans, una hipòtesi. Segons el responsable del Servei d'Arqueologia d Barcelona, no es tracta d'una fossa comuna sinó d'un enterrament secundari. Això vol dir que aquest munt de calaveres, fèmurs, tíbies i húmers són ossos de dones, homes, nens i gent gran que probablement van ser traslladats des d'una necròpolis pròxima, potser en el moment en què van ser prohibits els cementiris parroquials i traslladats els cossos al cementiri municipal.

Si aquesta hipòtesi fos certa, podria tractar-se dels ossos escurats de l'antic cementeri del convent de Jesús (vegeu l'article El Raval de Jesús: el barri oblidat de 1714), destruït definitivament el 1823 i substituït per Santa Maria de Gràcia, construït al carrer de Gràcia, per sobre dels Jardinets, que si bé tenia un petit cementi, potser es va optar per repartir els morts i es va optar per enterrar-ne alguns en un lloc poc habitat com ho era aleshores el lloc d'estudi. El convent de Jesús i el cementiri, així com la font i els jardins que l'envoltaven, estaven situats al mig del passeig de Gràcia. Aquest lloc d'enterrament tenia la peculiaritat d'acollir els morts de les epidèmies que van assotar la ciutat, i era un lloc de pelegrinatge dels barcelonins per Tots Sants.

Un cop estudiat i documentat tot el material, i fetes les anàlisis de carboni-14, el Servei d'Arqueologia de Barcelona va publicar l'informe, al febrer de 2017. Aquestes anàlisis van donar com a resultat que l'antiguitat dels cossos anava del segle XVII als anys en què es va desmantellar el cementiri de Jesús, i recollia en el document la hipòtesi del convent de Jesús que vaig proposar en el seu moment i està publicada a Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019).



diumenge, 10 de novembre de 2019

Dues rajoles entre panots

Dues rajoles hidràuliques en el
xamfrà de Bailèn amb Casp
Foto: Emilia Salas Echezarra


Per a l'Asunta GM,
que em posar sobre la pista,
i la Victoria Bermejo,
que sempre sap on posa els peus


[Amb l'arribada del nou any 2020 aquestes rajoles han tornat a la foscor del subsòl o, pitjor encara, han estat arrancades i la vorera s'ha tornat una mica més prosaica]

Les ciutats creixen en horitzontal en forma de metàstasi urbana; i també en vertical: una capa sobre l'altra, el present es converteix en passat sota les noves edificacions (que aprofiten murs i voltes per als nous fonaments), entre els enderrocs (que serveixen de revestiment de places i nous espais públics), sota l'asfalt (que amaga antics camins), sota l'empedrat (on es busca rabiosament la platja)... En el subsòl de les ciutats sempre hi batega un cor antic que es resisteix a ser oblidat.

Sota els panots (a voltes armes carregades de futur) dels carrers que tan bé identifiquen l'epidermis de Barcelona també s'hi amaguen records, i a la grisa monotonia de les voreres, com les herbes en els escocells dels arbres, hi brota poèticament un vers en color.

Hi haureu passat més d'un cop i probablement haureu vist amb indiferència les dues rajoles que treuen el cap entre els panots del xamfrà mar-Llobregat dels carrers de Casp i Bailèn. Dues rajoles hidràuliques de pis burgès d'Eixample que com dues desnonades viuen sense futur les inclemències del clima i el desinterès de les passes dels vianants, després de quedar al descobert en desaparèixer els panots que les cobrien.

Què hi fan allà aquelles dues rajoles filles de bona família? Quina és la seva història, esborrada pel pas del temps? Quin passat esplendorós amaguen en el silenci del subsòl de la Dreta de l'Eixample?

L'Eixample, un barri que sovint es pensa que no té més història que la que configura la seva estructura urbana ortogonal de línies rectes que s'entrecreuen com si fos un electrocardiograma del seny. A Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018) he intentat esmenar la història oblidada de l'Eixample que va més enllà del Quadrat d'Or del Modernisme. I en un dels capítols del llibre hi ha l'explicació a l'enigma de les rajoles òrfenes.

Ens hem de remuntar a la dècada de 1870, quan l'Eixample era encara un pla esquitxat amb quatre cases entre horts, torrents i rieres. Som ens els temps en què l'higienisme començava a guanyar fama entre la població; i mentre els banys públics començaven a estendre's per la Barcelona obrera per pal·liar la manca de dutxes i aigua corrent a les llars, la Barcelona burgesa es feia construir el seu paradís urbà a l'Eixample omplint el passeig de Gràcia de jardins com els del Tívoli, Euterpe, els Camps Elisis o el Criadero, i de balnearis, defugint els termes vulgars de "bany" o "dutxa". El doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hidroterápico Barcelonés (1884-1895), al passeig de Gràcia, 22 , tocant a la Diagonal, aleshores municipi de Gràcia; i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre passeig de Gràcia i Pau Claris.




I si anem al xamfrà de Bailèn amb Casp, hi trobem el secret que amaguen les dues rajoles solitàries que busquen oxigen entre els panots: l'Establecimiento Balneario Recreativo, un imponent edifici que oferia banys termals i terapèutics entre marbres de termes romanes i jardins frondosos. Res en queda d'aquell paradís, desaparegut en començar el nou segle, tret d'una cromolitografia i de les rajoles. La ciutat es va menjar fins l'últim pam de verd i els burgesos van ser expulsats a l'exili dels balnearis de la Garriga, Sant Hilari de Sacalm, Caldetes, Llavaneres, Caldes de Montbui, Boí o Malavella...

Arqueologia o casualitat, les dues rajoles abandonades a la intempèrie són una llicència poètica.