Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimarts, 22 de gener de 2019

Els fantasmes del Parc del Laberint d'Horta

Vista aèria del Parc del Laberint d'Horta
des del Fortí d'Horta, l'any 1967
Felip Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


El Parc del Laberint d'Horta

La majoria de vosaltres haureu anat algun cop al Parc del Laberint d'Horta. A banda de l'estat lamentable en què es troba el palau, la resta és un agradable jardí que fa de bon passejar. Però quan el parc era un jardí privat aplegava, com veurem, alguns espais i elements curiosos, avui desapareguts, que visitats un capvespre d'hivern podien fer mitja por. Acompanyeu-me a fer un volt.


El laberint d'Horta, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


El parc del Laberint d'Horta és un jardí històric situat en els vessant del Collserola de l'antiga vila d'Horta. És el més antic que es conserva a la ciutat i va ser obert com a parc públic el 1971, en uns anys en què Horta encara presentava un aspecte rural. Fins a la segona meitat de la dècada de 1980, un pastor amb el seu ramat d'ovelles encara pasturava per Can Cortada, on avui hi ha l'avinguda de l'Estatut. Can Cortada, una de les moltes construccions rurals que conserva Horta, té el seu origen en una antiga vil·la romana del segle I dec, les restes de la qual són en el subsòl. En el segle XI es va convertir en un casal fortificat, data en què va ser construïda la torre rodona de defensa que encara es conserva. Convertit en mas al segle XVI, les seves terres eren una de les zones hortícoles més importants d'Horta per la gran quantitat d'aigua que tenia (hi passava un torrent i tenia una mina) i fins als anys noranta es van vendre els seus productes al mercat d'Horta. Avui és un restaurant.


Vista panoràmica d'Horta l'any 1964, on a llapis, i d'esquerra
a dreta, s'indiquen les localitzacions de la torre del
Laberint, Can Cortada i l'església de Sant Joan d'Horta
Miquel Brasó. Arxiu Municipal del Districte de Gràcia


Sense entrar en detalls, que es poden trobar en el llibre Guia. El Laberint d’Horta de Patrícia Gabancho (Ajuntament de Barcelona, 1998) les obres es van iniciar el 1794 a la finca de la família del científic i il·lustrat Joan Antoni Desvalls, marquès d'Alfarràs. Va ser projectat per l'arquitecte italià Domenico Bagutti i va ser executat pel mestre d'obres Jaume Valls i el seu fill Andreu, i de les plantacions se'n va encarregar el jardiner francès Joseph Delvalet. Acabat en una primera fase el 1808, el parc, que compta amb nombroses obres artístiques d'inspiració neoclàssica i romàntica, és presidit pel palauet familiar, un edifici amb elements d'estil neoàrab i neogòtic, dins del qual es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa originària del segle VIII, i dependències annexes dels segles XII i XIV.


El Palau Desvalls i la Torre Sobirana, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


El parc inclou el Jardí Neoclàssic del segle XVIII, amb el laberint, el mirador, el templet de Dànae i l'estany i el pavelló de Carles IV. Entre aquest jardí i la terrassa superior –tancada per un bosc– transcorre un canal de tres metres de profunditat que antigament havia estat navegable, amb l'Illa de l'Amor en la part central, que havia albergat una cabana de fusta, avui desapareguda.


La cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, el 1909
Jaume Caminal. Arxiu Històric del
Districte d'Horta-Guinardó


Darrere d'aquest bosc, que dóna continuïtat al parc amb la muntanya, i no gaire lluny, s'hi amaguen les ruïnes del Fortí d'Horta, una edificació militar del segle XIX construïda probablement durant la primera guerra carlina (1833-1840) per controlar el camí ral entre Horta i el Vallès, a banda de tenir una bona vista del Pla de Barcelona fins al mar. Poc conegut pels barcelonins, els hortencs, en canvi, en guarden grans records de quan camí d'Horta amunt s'hi anaven a fer excursions i fontades, i la canalla hi jugava, abans que els jardins esdevinguessin parc.


Les restes del Fortí d'Horta, a principi del segle XX,
en una foto de Matas i Ramis


El Jardí Romàntic del segle XIX és fruit de l'ampliació projectada per Elies Rogent (autor també del canal), pel costat del torrent d'en Pallós i que antigament havia estat ocupat per una horta. Dels elements originals conserva els estanys, la cascada i una font grotesca, és a dir, decorada amb éssers fantàstics, humans, vegetals i animals. També es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia, construït el 1853. El Jardí Domèstic, situat a la dreta del palau, és de 1880 i té una altra font grotesca adossada a un mur.


L'hivernacle del Laberint d'Horta


Els elements desapareguts

Abans ja hem vist que ja no existeix la cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, però l'element desaparegut més important és l'hivernacle. Situat en el Jardí Domèstic, va ser desmuntat durant la restauració integral de 1971, moment en què es va procedir a la neteja i dragatge de mines, construcció de canalitzacions de reg, instal·lació de la xarxa d'enllumenat, delimitació del parc urbà, col·locació de murs i tanques, instal·lació de serveis públics i mobiliari urbà.


El cementiri del Laberint d'Horta


Així com el Jardí Neoclàssic tenia com a tema principal l'Amor, el Jardí Romàntic podia haver estat dedicat a la mort. A més de l'esperit romàntic, així ho indica la reproducció d'un petit cementiri d'estil medieval, també desaparegut, però del qual es conserven alguns capitells i làpides que ara semblen elements decoratius.


La Cabana de l'ermita, l'any 1950
M. Quesada. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


En aquest fals cementiri hi havia la Cabana de l'Ermità, avui tancada, habitada pel pare Fèlix, un monjo autòmat que rere una taula presidida per una calavera es movia mentre llegia un llibre sobre un faristol.


L'hermità pare Fèlix


L'ermità, però, no era l'únic personatge del jardí. El masover Bartomeu, també anomenat Pare Pedaç, era una figura de cera de mida natural, que assegut darrere una taula d'escriptori de fusta atenia qüestions administratives mentre fumava amb pipa, i tant se'l podia veure dins com a l'entrada de l'anomenada Cabana del Pagès.


El masover Bartomeu, l'any 1955
A. Escudero. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


Amb la reconversió de jardí privat a parc públic l'espai va perdre extensió i molts dels elements que el conformaven i que li donaven un aspecte peculiar. Ara, però ens mirarem el Parc del Laberint amb uns altres ulls i hi passejarem encuriosits buscant pels racons. Qui sap si esperarem que es faci fosc una tarda d'hivern perquè ens acompanyin les ombres d'autòmats i figures de cera. I qui sap si mai s'hi va enterrar algú en aquell cementiri d'estil medieval avui desproveït de làpides. Ara més que mai buscarem espaordits la sortida del laberint.



Mapa general del parc

A: Jardí públic. B: Jardí neoclàssic. C: Jardí romàntic. D: Jardí dels boixos i jardí domèstic. E: Bosc

1: Entrada. 2: Palau Desvalls 3: Jardí dels boixos 4: Jardí domèstic. 5: Plaça dels lleons. 6: Jardí de les flors. 7: Laberint. 8: Terrassa del mirador i temples. 9: Gruta del Minotaure. 10: Bosquet. 11: Canal romàntic. 12: Illa de l'amor. 13: Pavelló neoclàssic i gran safareig. 14: Font de la nimfa Egèria. 15: Cascada. 16: Cabana del pagès. 17: Fals cementiri i ermita del monjo. 18: Antic jardí oriental.

dimarts, 4 de desembre de 2018

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat



Des dels romans fins a l’actualitat, aquest llibre és una història domèstica d’una ciutat en transformació permanent. Una de les moltes històries que se'n podria fer.

La història de Barcelona no la fan les avingudes i els grans monuments. O almenys, no només. Principalment, la història d’una ciutat es teixeix a partir de botigues, mercats i centres comercials, transports i tavernes, banys públics i urinaris, parcs i jardins, rieres i camins, esglésies, cases de grans senyors i barraques, prostíbuls, llocs d’esbarjo i teatres... De tot això, d’una manera o d’una altra, a Barcelona n’hem tingut sempre, des de la Barcino romana fins als nostres dies. El llibre busca detalls que no són els habituals en una història de la ciutat i posa la mirada en llocs que habitualment queden fora del protagonisme urbà i ciutadà. Més enllà de l'Eixample del Quadrat d'Or modernista, us proposem una passejada per l'Eixample Esquerre i Sant Antoni, per Can Tunis, Montjuïc i el Tibidabo, el Camp de la Bota o el Raval de Jesús. I com que la presència humana hi és  al llarg de tot el llibre, deixem que en l'últim capítol la protagonista ens faci un relat personal per carrers de Barcelona tot travessant la ciutat fins al seu destí.


Properes presentacions

Dilluns 14 de gener de 2019, a les 19h, a l'Espai Antoni Miró Peris del barri del Clot-Camp de l'Arpa, organitzat pel Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa.




Dissabte 19 de gener de 2019, a les 11:45 del migdia, Ruta Històrica Organitzada pel Club TR3SC, gratuïa per als socis. La ruta tindrà molts llocs d'interès: el mont Tàber, el Palau Reial Major i la plaça del Rei, Bàrcino i la plaça de Sant Miquel, l'Església de Sant Jaume, Santa Anna, els carrers amagats dels mercats medievals... vine a descobrir-los! La ruta acabarà a la plaça Nova, a la llibreria La Capell.




Dissabte 16 de febrer de 2019, a les 12h, a la llibreria Pebre Negre del carrer del Clot, 41. Presentació del llibre, lectura de "Quan al Clot hi rajava mel" i vermut.


Presentacions anterior

Dijous 13 de desembre de 2018. Llibreria La Capell del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Presentació a càrrec de Carme Grandas, doctora en Història de l'Art i autora del pròleg.



Dissabte 12 de gener de 2019, a les 11h, a la Casa Golferichs, Amb la col·laboració d’El baluard de Sant Antoni i la Comissió de Festa Major del barri de Sant Antoni, presentarem "Barcelona, anatomia històrica de la ciutat" i ens centrarem en l'evolució històrica i urbana de Sant Antoni des del portal que li dóna nom fins als extrems del territori que el conforma. Camins, rieres, fronteres, mercats, convents i forques dibuixen i expliquen un barri que fa, injustament, de germà petit de l'Eixample Dret. Després de la conferència hi haurà ball i concert al pati.




Ressenyes i cròniques

"La identitat de Barcelona, entre la història, la vida i la llegenda" de Xavier Montanyà, a Vilaweb. 24/12/2018

"La Barcelona de March" de Lluís Permanyer, a La Vanguardia. 3/1/2019


"Barcelona: Enric H. March ofereix una anatomia històrica de la ciutat" de Gustau Nerín, a ElNacional.Cat. 6/1/2019

dijous, 29 de novembre de 2018

La destrucció del barri de Sant Pere


El número 4 del carrer Jaume Giralt, palauet
del segle XVII on va néixer Joan Maragall


El Forat de la Vergonya era un solar enorme al mig del barri de Sant Pere, conseqüència de les expropiacions, enderrocaments i abandonament del solar produïdes el 2000 pel PERI del sector oriental del Casc Antic (1984). Amb la requalificació d'àrea verda a pàrquing, el 2004 el veïnat va fer d’aquest solar un punt de trobada i de lleure, un parc popular i comunitari. El 2005 l’Ajuntament va endegar un pretès procés participatiu que culminés amb el seu propi projecte de remodelació de l’espai. Les fortes mobilitzacions veïnals foren l’únic mecanisme que aconseguiren aturar la culminació del projecte especulatiu i gentrificador.


L'antic carrer de Jaume Giralt


D'aquell procés de reforma dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina el Forat de la Vergonya no va ser l'únic element que va marcar la vida del barri i la seva gent, sinó que cal sumar-hi la desaparició dels carrers Allada i Vermell, avui convertits en plaça; els carrers dels Metges i de Jaume Giralt el Pellisser, ara jardins del Pou de la Figuera; els carrers de Gatuelles i Pou de la Figuereta. Va desaparèixer la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell i nombrosos elements del mateix període.


La font gòtica desapareguda de la plaça de Sant Agustí Vell,
entre Carders i Tantarantana, l'any 1957
Autor: Francesc Ribera Colomer
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


El desaparegut carrer Vermell, l'any 1955


D'altres carrers van desaparèixer parcialment –amb la pèrdua de locals emblemàtics com l'antiga taverna i casa de menjars Maximon, on els plats es cantaven amb noms peculiars que han deixat petja com les manetes de ministre. Es va destruir l'entramat medieval dels carrers i places del barri, i les cases que s'hi van construir de nova planta no respecten el context històric, quan es podia haver fet una reforma que respectés les façanes, els esgrafiats, molts elements, romànics, gòtics i barrocs, i alguns locals històrics com els safareigs del carrer Tantarantana, 4.


 Els safareigs de Tantarantana, 4, el 1980, eliminats
per fer-hi un pàrquing particular


Per la banda del carrer Álvarez de Castro i avinguda Cambó l'enderroc dels habitatges del costat de can Segura (desapareguda casa de menjars i orxateria del barri) va permetre la continuïtat de l'avinguda cal el Forat de la Vergonya, en un procés que ja s'havia iniciat la dècada de 1950 amb les construccions de davant del mercat de Santa Caterina i amb l'enderroc de les cases del barri de la Catedral, al voltant de la plaça Nova, i la desaparició dels carrers Corríbia, Bou de la Plaça Nova i Infern, entre d'altres, per obrir l'avinguda de la Catedral.


Vista aèria del barri de la Catedral i el de Sant i Santa
Caterina, l'any 1925, abans de l'obertura de les
avingudes de la Catedral i Cambó
Autor: Josep Gaspar i Serra
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


A l'altre costat del barri, a tocar de l'Arc de Triomf, on hi va haver el baluard de Sant Pere i portal Nou de la muralla medieval, de primers dels 90 és l'enderrocat de l'edifici porxat de Rec Comtal amb el passeig de Lluís Companys per construir-hi un centre d'assistència primària d'arquitectura totalment asèptica. Sense cap caràcter és l'edifici d'habitatges proper del carrer Davant del Portal Nou, construït l'any 1984 després d'enderrocar el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973), una peculiar construcció de l'arquitecte Manuel Raspall i Mayol, amb l'estil de les antigues barraques de fusta dels locals d'espectacle de principis del segle XX, com hi havia al Paral·lel.


El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal, l'any 1909


Davant per davant hi va haver el que es coneixia com a "economat dels militars", o directament "els militars", un mercat després obert al públic en general, amb preus més econòmics que a les botigues habituals i que tenia l'aspecte dels hipermercats actuals: una nau plena de lleixes amb productes diversos embassats i una barraqueta que feia de quiosc de begudes, amb una palmera envoltada d'una bassa amb plates i granotes. L'edifici d'una sola planta que duia el nom de José Solchaga, un dels generals que es va revoltar el 1936, i va ser construït l'any 1936 com a petita caserna de cavalleria. Un cop enderrocat els anys 80, s'hi ha acabat construint un hotel inaugurat el gener de 2018 després d'una forta oposició veïnal. Una petita plaça permet la comunicació amb el passatge de Sant Benet i part del solar resta abandonat a l'espera de veure que es fa en un racó que és ple d'història, amb restes del Rec Comtal, una necròpolis tardoantiga i un probable pany de muralla medieval, com explico en aquest article (cliqueu).


El carrer del Rec Comtal, l'any 1970. Al fons es veu
la façana de l'economat dels militars


També és cert que es va poder recuperar algun element important, com la seu medieval del Gremi de Carders, situada en l'interior d'un edifici d'habitatges del número 45 del carrer dels Carders. Es pot veure el pati gòtic des del carrer però una reixa no deixa accedir-hi.


Pati del Gremi de Carders
José María Vera


I l'enderroc dels números parells del carrer d'en Tantaranta i la desaparició de les caixes de recluta de l'Exèrcit espanyol permetia la recuperació de les restes de l'antic convent de Sant Agustí, el claustre del qual el feien servir els militars com a pàrquing i avui és un espai acollidor.


L'antic carreró de l'Acadèmia amb les restes del
convent de Sant Agustí, l'any 1945
Autor: Francisco Fazio
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Instal·lats des de principis del segle XIV entre l'actual carrer del Comerç i el Rec Comtal (l'actual carrer d'en Tantarantana), els agustins inicien construcció del convent l'any 1349. La institució va ser durant molts anys la seu del Gremi de Flequers de Barcelona, entitat fundada el 1368, i va ser durant anys el forn de pa de la ciutat. Després del setge de 1713-1714, i amb la posterior construcció de la fortalesa de la Ciutadella, el convent es trasllada al carrer Hospital, raó per la qual l'antic convent rep en nom de "vell".  Poc després, esdevindrà caserna i Acadèmia Militar de Barcelona. Avui, les dependències són ocupades per un centre cívic, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.


Restes del claustre de Sant Agustí Vell,
a principis de la dècada de 1920
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


L'antiga església del convent, avui desapareguda, tenia a l'altar major el retaule de Sant Agustí (1462-1475), obra de Jaume Huguet i el seu taller per encàrreg del Gremi de Blanquers i que es conserva parcialment entre el Museu Nacional d'Art de Catalaunya (MNAC) i el Museu Marès.


Capella a les voltes superiors de Sant Agustí Vell, el 1954
Autor: Joan Francés Estorch
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Com explica Veclus (que es dedica a la gestió del patrimoni arquitectònic i arqueològic i a l'assessorament per a la rehabilitació arquitectònica), els diferents treballs de documentació dels edificis afectats d'enderrocament va proporcionar algunes significatives sorpreses, entre elles les descobertes fetes als números 33, 35 i 37 del carrer Carders (2002), on les recerques van posar al descobert l'única galeria d’arcs romànica (llotja de planta pis) trobada a la ciutat. També es van descobrir dos dels pilars de la solana o galeria superior de la casa -desmuntats inexplicablement en el decurs de les obres del suposat arranjament i restauració de l'edifici- i una complexa configuració porticada d’arcs de la planta baixa (vegeu els plànols).




Restes romàniques i reconstrucció hipotètica de la casa
del carrer de Carders 33-37
Font: Veclus


Es tracta, avui per avui, de l'edifici menestral (de treballadors amb ofici; no senyorial ni noble) més antic (segona meitat del segle XIII) trobat en alçat a la ciutat de Barcelona. Tot i que la important descoberta va deturar la seva desaparició total, l'edifici es va enderrocar parcialment i l'espai va ser sotmès a diferents i curioses propostes d’ús: des de lavabos públics, fins a l’actual restaurant i centre d’informació. Resulta entre sorprenent i inquietant que una de les construccions més antigues del barri i de la ciutat segueixi sent una perfecta desconegut.


Reconstrucció actual de la galeria medieval
Foto: Mescladís


El documental de Joan Mallarach que incorporo en aquest apunt ens mostra les imatges i els testimonis de la destrucció d'una part de la història de Barcelona just en el moment en què es produïa. Cases i llars plenes d'història desapareixien entre la runa dels segles.





Més històries del barri de Sant Pere




Los recuerdos de mi familia y mi barrio, Santa Caterina, de Montse Mora

divendres, 16 de novembre de 2018

Les últimes hores del Canòdrom Pabellón



Aquest reportatge fotogràfic de Josep Lluís Navarro Garrich, realitzat entre febrer i març de 1999,  ens mostra l'aspecte del canòdrom del Pabellón del Deporte (1950-1999) els dies després que les instal·lacions deixessin d'oferir curses de llebrers. L'edifici va ser enderrocat l'any 2001 i mig segle d'història va ser esborrada de cop. Pabellón, Avenida, Meridiana són els noms que sonen a la majoria de barcelonins. Però no són els únics canòdroms que van existir a Barcelona. A Barcelona, ciutat de canòdroms (cliqueu l'enllaç) podreu llegir la història d'aquest espectacle i les seves instal·lacions, que va causar furor a la ciutat.

Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir del 6 de gener de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle "Viena sobre hielo", però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc.

Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure, el canòdrom del Pabellón del Deporte s'erigia en el darrer símbol d'un paisatge de postguerra; era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, pul·lulant i buscant companyia a les grades, o, els més inquiets, buscant-la en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.
































© Totes les fotografies són propietat de
Josep Lluís Navarro Garrich