Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 17 de setembre de 2018

Somorrostro: mirades literàries


Dimecres 19 de setembre, a les 18h, farem la presentació oficial del meu darrer llibre, Somorrostro. Mirades literàries, publicat per l'Ajuntament de Barcelona, durant la inauguració del mural de la Sala Ciutat (carrer Ciutat, 2), obra de l'artista Tomás Langarita (Lu_J_son).

Hi esteu tots convidats! Serà un acte breu, però em farà feliç que em feu companyia. Tindrà continuïtat a finals de setembre o principis d'octubre, en què farem una presentació amb debat i tertúlia a la Biblioteca del Poblenou-Manuel Arranz, on m'acompanyaran la Mercè Tatjer, geògrafa i membre de la Comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona, i David Castillo, escriptor, periodista i crític literari, i un dels antologats en el llibre.




Somorrostro. Mirades literàries és un recull de fragments literaris i poemes que ens arriben, al llarg d’un període de temps que va de 1919 a 2013, d’autors en català i castellà tan diversos com Alfred Badia, Xavier Benguerel, Blai Bonet, Josep Maria Carandell, David Castillo, Juan Goytisolo, José Hierro, Juan Marsé, Terenci Moix, Josep Pla, Antonio Rabinad, Mercè Rodoreda o Sergio Vila-Sanjuán; de cròniques periodístiques de J. Ruiz de Larios, Arturo Llopis o Sempronio; un document eclesiàstic de la parròquia San Félix Africano; testimonis com el de Pilar Bofill; reportatges gràfics de fotògrafs com Agustí Centelles, Colita, Jacques Léonard, Ignasi Marroyo i Jordi Pujol, o el dibuixant i humorista Joaquim Muntanyola. Una nòmina a la qual hauríem d’afegir a Arturo San Agustín, autor de la novel·la En mi barrio no había chivatos (2016), però apareguda quan aquest recull ja estava sent editat.

Tots ells ens parlen del Somorrostro des de perspectives i ètiques diferents. I aquesta matèria literària és el que fa diferent el Somorrostro d'altres barriades de barraques i és la raó de ser d'aquest llibre. La meva formació com a filòleg, lingüista i crític literari, i el meu vessant d'historiador de Barcelona han trobat en el Somorrostro la feliç possibilitat d'unir totes aquestes disciplines i oferir-vos aquest calidoscopi.

El llibre comença amb una introducció històrica de la barriada i una aproximació a les raons que han portat el Somorrostro a ser tema o escenari literari. Cada fragment literari o periodístic va introduït per un text meu que situa l'autor i la seva obra en el context històric i literari. I un bon conjunt de fotografies, moltes d'elles inèdites, il·lustren aquell paisatge que les tempestes esborraven periòdicament i que el 25 de juny de 1966 els pics i les pales van fer desaparèixer per sempre més perquè a la sorra de la platja del Somorrostro s'hi havien de celebrar unes maniobres navals presidides per Franco.





Text de la contraportada del llibre

En els primers anys del segle XX Isidre Nonell retrata les barraques de pescadors i les gitanes del Somorrostro. El van seguir molts artistes i fotògrafs, i els relats de periodistes i escriptors, com els que il·lustren i componen aquest llibre, que al llarg de dècades hi trobaven exotisme o temes de denúncia social.
Josep Maria Huertas va escriure: “El Somorrostro és un d’aquests noms que ha quedat en la memòria popular més enllà de la voluntat manifesta d’esborrar-ho que sempre han tingut els qui manen, obsessionats pel fet de suprimir tot allò que recordi la lletjor i la pobresa.”

Però com bé diu l’Enric H. March en el pròleg d’aquest llibre, cap nom d’un barri de barraques ha perdurat tant com el de Somorrostro en l’imaginari col·lectiu. I en els darrers anys hi ha hagut una clara voluntat ciutadana de recuperar-ne i dignificar-ne la memòria. Ara aquella platja porta el nom oficial de Somorrostro, i una placa commemorativa ret homenatge als seus habitants.

El llibre que teniu a les mans és una contribució important per situar en el seu lloc el que va ser durant gairebé un segle un barri populós i desconegut de la ciutat de Barcelona. Enric H. March ens ofereix un gran ventall de mirades literàries i fotogràfiques que ens ajuden a entendre com al llarg de moltes dècades Barcelona veia, o ignorava deliberadament, una part de la seva realitat. Un Somorrostro que repel·lia o fascinava, tant com induïa a implicar-s’hi per millorar les condicions de vida dels seus habitants.

Mercè Tatjer, Alonso Carnicer, Sara Grimal

Comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria
dels barris de barraques de Barcelona


Recull de premsa

El Nacional: "Somorrostro: reivindicació de la Barcelona barraquista", Gustau Nerín (15-06-2018)

La nit dels ignorants, de Catalunya Ràdio: "D'on ve el nom de Somorrostro?", Xavier Solà (12-07-2018)

Barcelona Metròpolis: "El barri que va desaparèixer sota la sorra",  Lilian Neuman (18-07-2018)

El Mundo: "El Somorrostro, chispa literaria" (20-07-2018)

La Vanguardia: "Dalt de tot", Llucia Ramis (21-07-2018)

Ara: "Estampes literàries del Somorrostro", Jordi Nopca (22-07-2018)

La Razón: "El Somorrostro de las letras", Víctor Fernández (07-08-2018)

L'Aparador de L'Avenç, 449 (setembre de 2018)

divendres, 14 de setembre de 2018

La catedral i la creu de terme de Barcelona

Benedicció de la creu de terme de Barcelona, l'any 1904
Adolf Mas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La veneració de la creu

La festivitat de la Invenció de la Santa Creu se celebra el 3 de maig. El terme "invenció» ve del llatí invenio, "descobrir" i la diada rememora el dia en què Helena, mare de l'emperador Constantí, col·leccionista de relíquies i convertida en santa per l'Església, va trobar la veritable creu (veracreu) de Jesucrist quan va peregrinar a Jerusalem l'any 326.

El 14 de setembre se celebra l'Exaltació de la Creu. Segons les fonts, la data commemora la consagració de l'iglésia del Sant Sepulcre de Jerusalem, l'any 335, o la recuperació de la Creu por Heracli, el 628, en mans dels perses des de poc després de la mort de Jesús. Com veiem, hi ha una disputa entre les dues festivitats i l'autor del rescat de la creu, de la qual hi ha tantes relíquies repartides pel món que es podria construir un vaixell amb les restes.

La relació de la creu amb el maig florit ens porta a una tradició pagana molt més antiga: l'Arbre de Maig, comuna amb altres religions precristianes i pobles com celtes, germànics, grecs, romans i eslaus.


La catedral de Barcelona i l'advocació de la Santa Creu

La primera advocació de la catedral de Barcelona és a la Santa Creu, anterior a la de Santa Eulàlia (des de 877). La basílica paleocristiana està documentada des del segle IV per la presència de bisbes, i el cronista Joan de Bíclara fa constar a les actes del concili Tarraconensis de Barcelona de l'1 de novembre del 599 que la catedral paleocristiana és sota l'advocació de la Sanctae Crucis. Aquest primer temple va ser remodelat completament abans del segle IX i fou destruït el 986 per la ràtzia d'Al-Mansur. La catedral romànica és consagrada el 18 de novembre de 1058 i les obres de construcció de la catedral gòtica s'inicien el maig de 1298 i com ja sabem s'acaben, en estil neogòtic, a primers del segle XX amb l'acabament de la façana, els campanars i el cimbori. L'ara de l'actual altar major (consagrat el 1337) està suportat per dos grans capitells d'estil corinti de formes poc definides que han sobreviscut als temples anteriors. Són clarament preromànics i la seva datació oscil·la entre la basílica paleocristiana i el període visigòtic.


 Catedral de Barcelona cap a 1880

  Catedral de Barcelona cap a 1890

 Catedral de Barcelona cap a 1900


Però tornem a la creu. Com explica Xavier Barral a Les catedrals de Catalunya, la dedicació de la catedral a la Santa Creu té una llegenda d'origen popular que explica que en el lloc on hi ha la seu actual hi havia una pineda on l'apòstol Jaume va predicar el primer cop que va ser a la ciutat, i per recordar aquest esdeveniment va fer una creu amb dues branques de pi, que amb el temps va ser substituïda per una pedra que se suposa que és al terrat de la catedral.


Creus de terme del Pla de Barcelona

La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins. Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. El seu origen és incert. Delimitava els termes de les poblacions, de les parròquies, d'una propietat privada podien marcar els passos del Via Crucis o podien servir per senyalar algun fet històric o devocional. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població. Tot i que les primeres creus documentades a Catalunya són del segle X, el seu origen es remunta a època romana i fins i tot anterior i podien tenir una funció semblant a la medieval.


L'antiga creu de terme de ferro d'Horta, el 1916, al carrer d'Horta
Ramon Font. Arxiu Municipal del Districte d'Horta


De creus de terme se'n conserven a molts pobles, fins i tot n'hi ha, més o menys reformades, que delimiten alguns antics municipis del Pla de Barcelona com la d'Horta que, malmesa i reconstruïda diverses vegades, és situada al carrer de Campoamor i va ser construïda el 1952 per l'arquitecte Adolf Florensa, en substitució d'una anterior destruïda durant la Guerra Civil. També hi va haver creus de terme o parroquials a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, a l'església de Sant Genís dels Agudells i al Turó de la Vilana de Collserola, on avui s'alça la Torre Foster de telecomunicacions.


Creu de terme del Turó de la Vilana de Collserola
Fons Cuyàs


Sant Martí de Provençals en tenia una de desapareguda, situada entre Sant Martí Vell i la barriada de la Sagrera. Actualment n'hi ha dues que marquen el límit amb Sant Adrià de Besòs, una al final del carrer de Guipúscoa i l'altra al final de la Gran Via.


Creu de terme desapareguda de la Sagrera (Sant Martí de
Provençals), a principis del segle XX

Creu de terme de Sant Adria de Besòs, l'any 1957,
avui al carrer de Guipúscoa


La de l'avinguda de Pedralbes i la de la Torre de Bellesguard són modernes; la primera és de 1946, obra de Luís Bonet en substitució d'una de més antiga; i la segona és de Gaudí i delimita Sarrià de Sant Gervasi. També són modernes les del Poble Espanyol de Montjuïc, construït per a l'Exposició Internacional de 1929. Una està situada davant de la porta principal i l'altre, situada al costat de l'església de Sant Miquel, és una reproducció de la creu de terme gòtica d'Ulldecona, destruïda el 1936.


La creu de terme de Pedralbes, el 1946,
dia de la seva inauguració
Pérez de Rozas (AFB)


L'estiu del 2016 es col·locava un rèplica de la creu de terme de Sant Andreu de Palomar a la carretera de Ribes amb Tossal, al barri de la Trinitat Vella. La creu en reemplaçava una de més antiga que no delimitava el terme del tot perquè el límit nord, per la Quadra de Vallbona, era el torrent de Tapioles.

Originàriament, la que tothom creia que era la creu de terme estava situada en el Camí Ral, a la cantonada del carrer Gran de Sant Andreu amb Santa Marta, però en realitat marca l'àrea d’influència de la parròquia. Quan va perdre aquesta funció, l'any 1839, va ser traslladada a l’interior del cementiri de Sant Andreu.

La plaça de Gal·la Placídia, frontera entre Sant Gervasi i Gràcia, i antiga cruïlla de camins (la Travessera, antiga Via Subteriora) i rieres (la de Cassoles i la de Sant Gervasi, que es bifurcaven en la Riera d’en Malla, que recollia el cabal principal, i la Riera de Sant Miquel que baixava pel carrer que encara avui porta aquest nom i que, després, continuava per on ara hi ha el passeig de Gràcia), s'havia dit de la Creu Trencada, nom per altra banda que havien dut d'altres creus de terme pel fet de tenir-ne mutilada alguna part. Segons Carreras Candi, el 1645 ja era coneguda l’existència d’un creu que s’erigia en un racó solitari, en els marge dret -en sentit descendent- de la Riera de Cassoles que, a la vegada era un camí, i que de la vella creu només en quedava el basament, que va ser trobat durant les obres de l'estació de Gràcia del Ferrocarril de Sarrià, inaugurada el l’any 1863.


Basament de la Creu Trencada a la plaça Gal·la Placídia
Al fons, entre els murs de contenció,
la llera de la riera de Cassoles


La creu de terme de Barcelona

Però quina era la creu de terme de Barcelona? En té? En tenia? Potser algú pensarà que és la que hi ha davant de l'església de Santa Anna, però no (cliqueu l'enllaç i ho sabreu). Sí que ho era la Creu Coberta, construïda el 1344 al coll dels Inforcats, aproximadament a la confluència de les actuals avingudes de Mistral (antic camí de la Creu Coberta) i del Paral·lel de Barcelona, i lloc de pas entre la muntanya de Montjuïc i el turó de la Vinyeta, i que posteriorment fou coberta per un templet. Va ser destruïda el 1823 pels liberals, reconstruïda i finalment va desaparèixer cap al 1866 durant la reparació de la carretera Reial de Barcelona a Madrid.

La creu de terme de la ciutat que subsisteix és al terrat de la catedral, al peus de la imatge de Santa Elena, i cada 3 de maig se'n fa la benedicció pública durant la festa de la Invenció de la Santa Creu, festa patronal de la catedral, i s'hi pot assistir. Tradicionalment, la cerimònia és oficiada pel degà del capítol de la Catedral, acompanyat pel mestre cerimonier i auxiliat pels escolans de la Catedral. Amb la benedicció de la creu es demana explícitament la la gràcia i la protecció del terme municipal de la ciutat.

En algunes poblacions encara es manté el costum de fer una processó pel terme per beneir-lo i demanar bones collites, però cada cop és menys habitual. Per aquesta raó sorprèn que encara existeixi a Barcelona i que es dugui a terme en un lloc tan peculiar com el terrat de la catedral.


Benedicció de la creu de terme de Barcelona
al terrat de la catedral, l'any 1907
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frederic Ballell

Benedicció de la creu de terme de Barcelona
al terrat de la catedral, l'any 1913
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frederic Ballell

diumenge, 9 de setembre de 2018

Comença l'any 5779

Felicitació del Cap d'Any jueu, de principis del segle XX
Col·lecció del Yeshiva University Museum de Nova York


ראש השנה
Roix ha-Xanà 5779
Xanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


La felicitació que encapçala el Roix Ha-Xanà d'aquest any presenta un rabí amb el gall que alguns jueus feien servir en el Kapparot, un ritual de la festa de Yom Kippur que consisteix a fer voltar l'animal tres vegades al voltant del cap de l'oficiant per transferir-li simbòlicament els pecats. En aquest cas, el cap del gall és substituït pel del tsar Nicolau de Rússia per les persecucions antisemites i els pogroms.

El Roix ha-Xanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tixrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2018 amb els dies 9 (des del capvespre) i 10 de setembre (per als jueus de la diàspora).

La paraula hebrea "Xanà" de la salutació "Xanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". "Xanà tovà", per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bones, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i nosaltres en som part activa.

Som a l'any 5779 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5779 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tixrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el xofar, un instrument fet de banya d'animal caixer (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i magranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó o de l'Expiació (10 de Tixrí, és a dir, al capvespre de l'18 de setembre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.



divendres, 20 de juliol de 2018

Moviment facciós a Barcelona el 19 i 20 de juliol de 1936

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Més d'un cop haureu vist mapes que reprodueixen els fets del 19 de juliol a Barcelona, amb l'exèrcit espanyol intentant fer-se amb el control de la ciutat i el moviment popular enfrontat-s'hi i vencent-lo. Avui tenim l'ocasió de veure el plànol original de 1936, editat pel Sindicat de Professions Liberals de la CNT el 1937, on es mostren aquells moviments de les tropes que recolzaven el cop d'estat que havia esclatat el dia 17 a Melilla i el Protectorat Espanyol al Marroc, i que s'estenia entre els dies 18 i 19 per tota la Península, i la rèplica de les milícies populars, que van controlar la revolta a les casernes del Bruc, Girona, Sant Andreu, Lepant, Numància, Drassanes, Docks, Comandància Militar i les places de Catalunya i Universitat.

En verd s'indiquen les casernes colpistes i els moviments que realitzen per la ciutat per tal d'ocupar-la. En vermell veiem els moviments de les milícies populars de la CNT-FAI, Guàrdies d'Assalt, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Civil i militars lleials a la República per controlar els sedicioses, i els llocs on es van establir les barricades per contenir-los, com la barricada de la Bretxa de Sant Pau, entre el Molino i la Ronda, que va evitar la connexió dels soldats que venien de la caserna de Numància (avinguda de Roma amb Tarragona) i la de les Drassenes, que no caurien, totes dues, fins les 10h del dia 20.


Barricada de la Bretxa de Sant Pau i el Paral·lel, davant del Molino
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya


El moviment de tropes feixistes més importants es va produir des de la caserna del Bruc (a les 3:50h de la matinada) i la de Sant Andreu (que es rendeix el dia 20 a les 10h del matí), que va permetre la distribució d'efectius per la Diagonal i el Camí de Dalt de Sant Andreu (Concepció Arenal) - Camí d'Horta (Freser) a través del carrer de Mallorca, i el descens cap a les places de la Universitat (on es rendien a les 14:30h) i de Catalunya (que es rendeix a les 16h) pels carrer Urgell i Girona, i pel passeig de Gràcia.


El guàrdia d'assalt Mariano Vitini dispara des de una barricada de cavalls morts del carrer
de la Diputació amb Roger de Llúria. La imatge és una reconstrucció dels fets poc
després que passessin en el mateix lloc i amb els mateixos protagonistes
Agustí Centelles. Archivos del Estado. Ministerio de Cultura


Les casernes de Girona, al carrer de Lepant, i la Comandància General, del passeig de Colom, es rendien al vespre del mateix dia 19; mentre la caserna dels Docks de l'avinguda d'Icària resistia fins al migdia del dia 20, moment en què es donava per controlat el moviment sediciós a la ciutat.

dijous, 12 de juliol de 2018

Màgia en el monestir de Jonqueres

La plaça de Jonqueres amb la palmera de l'antic hort del monestir, el 1874
Foto: Joan Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


El monestir de Santa Maria de Jonqueres va ser construït l’any 1293 i acollia una congregació de religioses, les Monges Comanadores de Sant Jaume, branca femenina conventual de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa, procedent de Sabadell i Terrassa. Estava tancat per la muralla medieval i el baluard que un cop enderrocat va donar espai a la plaça Nova de Jonqueres (avui Urquinaona), i situat entre la Riera de Sant Joan o Torrent de Jonqueres (ara Via Laietana) i el carrer de Jonqueres actual. Quan es va construir el monestir, al seu voltant només hi havia horts, fabricants de moles de molí (el proper carrer de les Moles ho recorda) i els corrals dels carnissers, situats en aquest indret perquè el Portal de Jonqueres, anomenat també del Cabeçatge, va ser l’entrada del bestiars a la ciutat fins que el cobrament de tributs va ser traslladat, a finals del segle XVI, al Portal de Sant Daniel, dins de l’actual Parc de la Ciutadella. La Riera de Sant Joan menava fins a tocar de la plaça del Mercadal (plaça de l’Àngel), per desviar-se convertit en claveguera cap a l’actual carrer dels Assaonador fins a desguassar al Rec Comtal.

L’espai que avui s’obre entre la Via Laietana i Jonqueres, davant d’una entitat bancària, havia estat l’hort del monestir fins que es convertit en plaça de Jonqueres, amb una esvelta palmera al mig procedent de l’hort, que va donar nom a un ball situat en aquest indret. En els primera anys, l’hort tenia dos referents històrics. Un, el Palau Comtal Menor o de Valldaura, del segle IX, residència, segons la tradició, del comte Guifré el Pilós (865-897) i on al segle XIV es va obrir el carrer Comtal. Quan l’any 1860 les darreres restes van ser enderrocades, s’hi va descobrir un mosaic que representa una cursa de quadrigues que teòricament hauria tingut lloc al Circ Màxim de Roma. Datat en la primera meitat del segle IV, es conserva en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i probablement va formar part d’una luxosa domus de Barcino.


El monestir de Jonqueres i voltants en un fragment d'un plànol de 1855
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


L’altre element era l’aqüeducte romà que des del segle I aec portava aigua d’un lloc proper al riu Besòs fins a Barcino per la porta del carrer del Bisbe, davant de la plaça Nova, on la reconstrucció de dos arcs projectats per l’arquitecte Adolf Florensa l’any 1958 ens indiquen el lloc exacte per on travessava les muralles. Dins la Casa de l’Ardiaca es poden veure els dos braços de l’aqüeducte i les restes de les dues muralles romanes. Segons la reconstrucció hipotètica, i com ho recordava l’antic carrer dels Arcs de Jonqueres, l’aqüeducte hauria de passar entre els actuals carrers d’Ortigosa i Sant Pere més Alt per anar a buscar l’interior de les illes de cases del carrer de les Magdalenes, en dues finques del qual es conserven tres pilars de la conducció.

La congregació es va dissoldre el 1810 i l'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 passa a ser església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es enderrocat per raons urbanístiques.


El monestir de Santa Maria de Jonqueres quan era caserna, vist
des de la plaça de Jonqueres (a la dreta el carrer Jonqueres)
Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes


El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 a l’actual plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament.

D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi han alçat dos teatres, el Borràs, que continua en actiu, i el del Rei de la Màgia, que també era museu i ha estat tancat recentment. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és.

Aquest teatre i museu estava regentat pels mateixos propietaris de la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa, 11, establiment històric de la ciutat, fundat l’any 1881 pel mític mag Joaquim Partagàs (1848-1931), que va instal·lar a Barcelona l’únic teatre de l’il·lusionisme de l’Estat espanyol: el Saló Màgic, de la Rambla del Centre, 30.




Això és tot? Déu ha abandonat el temple i ens ha deixat en mans de pagans, endevins i mags? No. Déu habita el principal just a sobre del Teatre del Rei de la Màgia i paret per paret amb el Teatre Borràs, a l’Oratori de la Santa Faç.

La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir, segons la tradició, per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297. Posteriorment va passar a designar la piadosa dona que va eixugar la faç de Crist, Verònica, l’etimologia del qual prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només en reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament. Per art de màgia (i de fe), el rostre i el cos de Jesús impresos sobre un material sensible.


Santa Faç pintada pel Greco entre 1586-1595
Museo del Prado


Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz –una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria, 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.


Altar de l'Oratori de la Santa Faç
Foto: Xavi Soro (Crónicas de Thot)


Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i al morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina. La capella –que té horaris de visita per pregar– ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre el Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu camí del Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç.