Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 1 de juliol de 2019

El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona

El carrer del Rec Comtal del barri de Sant Pere, l'any 1970
Davant de l'Arc de Triomf sobresurt l'edifici d'una
sola planta de l'economat dels militars


Un racó ple d'història

Anem al barri de Sant Pere, a l'espai abans format per les edificacions dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, davant del carrer del Davant del Portal Nou, entrant pel passeig de Lluís Companys.

Aquest solar havia estat ocupat per l'economat militar Solchaga, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere perquè oferia preus molt assequibles també als veïns. Ocupava el que havien estat unes antigues quadres de cavalls, també militars. Ens ho recorda el bon amic Jaume Marco, que de petit veia des del balcó com treien a passejar els cavalls al patí.

Davant hi havia el Teatro del Triunfo (1908-1973), el popular cinema del barri, construït en una magnífica barraca projectada per l’arquitecte Manuel Raspall i Mayo, i que va aguantar molt atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.


El teatre i cinema Triunfo, l'any 1909. A l'esquerra,
el carrer d'en Cortines; paral·lel a la façana lateral,
el carrer del Davant del Portal Nou; i al fons
a la dreta, el carrer del Rec Comtal


Enderrocat l'edifici de l'economat, el solar, propietat del Ministerio de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. Després de mesos d'oposició del veïnat, s'hi ha construït l'hotel Rec, que ha volgut llimar la mala imatge inicial dedicant-li en l'interior un espai de memòria al Rec Comtal, que passava justament per on hi ha els fonaments, i el paviment de la vorera en dibuixa el traçat. A la dreta del solar s'hi han de construir apartaments de protecció oficial i l'espai central es converteix en una zona de pas amb un parterre enjardinada amb una palmera com la que lluïa en el pati de l'economat, i que connecta el carrer del Rec Comtal amb el passatge de Sant Benet.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1933 (ICC),
amb la localització del solar del Rec Comtal


Durant les prospeccions prèvies a la construcció en el solar, el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta (s. XIX) i no tenia més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Més importància tenien les restes descobertes durant les obres de connexió d'un col·lector sota Lluís Companys amb el carrer Trafalgar (just on el Rec entrava a la ciutat murallada), realitzades durant els mesos de juliol i agost de 2013, que van destapar un pont sobre el Rec Comtal, del segle XIV i restes del baluard del Portal Nou, del segle XVII.


El pont sota el carrer Trafalgat, el 2013
Servei d'Arqueologia de Barcelona


Una altra de les troballes efectuades en aquest solar ha estat una necròpolis tardoantiga (final de l'imperi romà) o altimperial, amb quatre esquelets. La necròpolis té sentit en aquest indret perquè els romans les construïen al marge dels camins i aquí som al costat del tram de la Via Augusta que des del Vallès anava cap a Barcino.


Necròpolis del solar del carrer del Rec Comtal
Vegeu la notícia a BTV


Tot l’espai del solar ocupa la raconada nord de la Barcelona emmurallada, just al costat del Portal Nou. El barri de Sant Pere va néixer com a raval durant el segle IX al voltant de l’església i convent de Sant Pere de les Puel·les, i no entrarà a formar part del segon recinte emmurallat (el primer és el romà) fins al segle XIII. A l’entorn del Rec, que fins a principis del segle XIX va mantenir un aspecte totalment agrari, hi havia molins, com el de Sant Pere; horts, com el dels velluters (que fa referència als fabricants de velluts que hi posaven les teles a eixugar); o el pou de Sant Gem, situat entre aquests horts, el cementiri que ocupava l’actual plaça de Sant Pere i el camí de Sant Sadurní (actualment Lluís el Pietós), que prenia el nom de la capella que hi va haver abans de l’església de Sant Pere. L’aigua fresca del pou el convertia en lloc d’esbarjo a l’estiu sota un cobert emparrat. A l’Edat Mitjana s’hi van establir tintoreries, raó per la qual el carrer del Rec Comtal també va ser conegut com a carrer dels Tints; i la indústria tèxtil, que aprofitava l’aigua del Rec, va acabar de configurar l’activitat principal del barri. Molts dels edificis d'habitatges del barri són antigues fàbriques tèxtils.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1807,
amb restes de l'aqüeducte romà enmig dels horts (ICC)

Fragment del Plano de la Ciudad y el Puerto de Barcelona (1806),
amb les restes de l'aqüeducte romà
Font: ICGC


Com veiem, doncs, aquest solar és un punt arqueològic calent. El pas del Rec per aquests terrenys no és gratuït. Passava per sobre del graó barceloní, que divideix la plana alta de la baixa i provocava un desnivell que encara es pot apreciar en el carrers i passatges que baixen de Trafalgar a Sant Pere més Alt. És, també, el mateix lloc per on passava l’aqüeducte romà (1). Com explico a la Guia de l’aqüeducte romà de Barcino, no està documentat el seu lloc exacte de pas per aquesta zona ni hi ha restes arqueològiques. Però en un plànol de Barcelona de 1806 hi ha representada una estructura sobre l’església de Sant Pere que probablement podria ser una resta de l’aqüeducte, com es pot veure en els fragments de plànol que adjuntem. Aquesta estructura coincidiria, aproximadament, amb l’actual passatge de Sant Benet i, per tant, travessaria el solar. Per ara, no s'hi han trobat restes de l'aqüeducte.


Possible pany de muralla medieval a la paret del solar del Rec Comtal
Autora: Carme Miró


Però les sorpreses no acaben aquí. Com hem explicat més amunt, el solar ocupa la raconada nord de la ciutat medieval, fet que s’evidencia gràcies a la paret que tanca el solar entre el carrer Trafalgar i el passeig de Lluís Companys. Com vaig informar i vam constatar sobre el terreny amb la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, la paret segueix el recorregut de la corba de la muralla i s’evidencia el sentit descendent de la que podria ser la rampa d’accés al pas de muralla. L’estructura i la direcció de les edificacions adossades coincideix amb la planimetria, però caldrà intervenir-hi per comprovar si el pany de paret pertany a la muralla o si es tracta d’una obra moderna que ressegueix el perfil de les restes desaparegudes quan es va construir l’economat.


Fragment del plànol de la ciutat de Barcelona
amb el traçat de l'antiga muralla medieval
(s. XIII-XIV), on s'aprecia la coincidència
de la muralla amb el solar del Rec


El conflicte d’interessos privats, veïnals, i públics en general, dificulta algunes intervencions històriques a la ciutat. Som conscients que no tots els elements arqueològics es poden preservar. En tot cas, i mentre no es construeixin els nous habitatges, encara us hi podeu acostar, mirar la paret que envolta el solar i imaginar-vos la muralla.


*

Nota:

(1)  Veure la hipòtesi detallada a Carme Miró Alaix, "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MUHBA, Barcelona (2005), p. 135-149.

dijous, 6 de juny de 2019

Diagonal 1969

Pluja sobre la Diagonal, l'any 1969
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La fotografia ens mostra una deserta avinguda de la Diagonal durant un dia de pluja de l'any 1969. A mà dreta s'hi veu l'enyorada sala Bikini (1953-1990) i alguns blocs d'habitatges, i a la banda posterior de la foto encara hi havia horts, els col·legis majors, el Palau Reial, la font dels Ocellets i s'hi havien construït les primeres facultats del campus de la Universitat de Barcelona, que conviuen amb el monument als caiguts (1951-2005).


Perspectiva aèria de la Diagonal, entre 1858 i principi dels 60.
A baix, els col·legis majors. A dalt, d'esquerra a dreta,
Palau Reial, Facultat de Dret i la font dels Ocellets


La font dels Ocellets, la dècada de 1920. Autor desconegut
Arxiu Municipal del Districte de les Corts
Avui desapareguda, al seu lloc hi ha els jardins
del mateix nom, al carrer Jiménez Iglesias


Curiosament, uns anys abans d'aquesta foto, aquest tram de la Diagonal estava més concorregut. El 17 de juny de 1939, quan Barcelona encara fumejava i la runa era pertot, a la zona sud de la Diagonal, per on les tropes franquistes van entrar a la ciutat per ocupar-la, el 26 de gener, i on encara ressonaven les cavalleries de la Guàrdia Mora,  es construïa el California (1939-1946), un restaurant amb orquestra i ball, que el 1947 passaria a dir-se Copacabana (1947-1956), noms que fan referència a les icàries de l’alta burgesia. L’avinguda s’omplia de luxoses terrasses. De 1940 era La Rosaleda (1940-1960), “la más alta expresión de la elegancia y calidad de la vida social de nuestra cosmopolita ciudad”, i El Cortijo (1940-1962).


L'entrada de la sala Bikini, l'any 1953
Cuadernos de arquitectura


A continuació, hi trobareu un curiós vídeo del mateix any que la foto, 1969, d'autor desconegut,  que mostra, amb un tràveling de 360º, aquest mateix indret de l'avinguda Diagonal a l'alçada del carrer de Numància, també a prop de la sala Bikini. Les imatges només giren mentre passen els cotxes i la gent. És gairebé una metàfora d'aquella època: el temps passa, girem, però no ens movem de lloc.



divendres, 10 de maig de 2019

Santa Madrona, patrona de Barcelona

La capella de Santa Madrona, entre els anys 1915-1925
Autor: Josep Brangulí


Madrona de Tessalònica, segons la llegenda, era una noia nascuda a Barcelona al segle III de l'era comuna, en època de l'emperador Dioclecià. Va anar a viure a Salònica (Grècia) on va treballar de minyona, però la van martiritzar per la seva fe cristiana. Anys més tard, uns comerciants francesos van comprar el seu cos incorrupte per portar-lo, en vaixell, a Marsella. Enmig d'una tempesta unes orenetes van començar a cantar per avisar-los que a prop hi havia terra ferma, la muntanya de Montjuïc. Els mariners van desembarcar i van deixar el cos en una ermita dedicada a Sant Fruitós, avui desapareguda. En diverses ocasions el mariners van intentar tornar a embarcar per dur a la santa a Marsella però cada cop que ho feien tornava a ploure. Finalment van entendre que la santa es volia quedar a la seva ciutat natal.

La capella va ser rebatejada amb el nom de la santa i reedificada entre els segles XV o XVI (està documentada des de 1406), i, el 1563, el Consell de Cent va decidir convertir Santa Madrona en patrona de Barcelona. L'església i el convent annex van ser ocupats per diversos ordes monàstics, fins que són destruïts durant el setge del 1652 i restaurats el 1661. Enderrocats l'església i el convent durant la Guerra de Successió, l'any 1713, se'n torna a construir un nou edifici el 1754, l'actual, restaurat el 1907 i el 1947.


La capella de Santa Madrona, a la dreta, envoltada
d'horts i camps, entre 1913-1917
Autor: Josep Branguli


Les restes de la santa es van moure diverses vegades de lloc fins que van ser traslladades a l'església de Santa Madrona del Poble-sec, però l'incedi provocat el 1909, durant la Setmana Tràgica, va cremar el cos de la santa. Temps després, Evelí Bulbena, veí del barri, va oferir a la parròquia una relíquia que suposadament s'havia salvat de les flames.

La capella del segle XVIII encara existeix avui al carrer de Muntanyans, en el recinte del Palauet Albéniz, a tocar del Museu Nacional d'Art de Catalunya, i s'hi celebra un dels pocs aplecs populars que queden a la ciutat. Malgrat que la festivitat de Santa Madrona és el 15 de març, i per tant és una festa que anuncia l'arribada de la primavera amb les primeres orenetes (com les que diu la llegenda que van acompanyar el vaixell amb les restes de la santa), per motius meteorològics es va decidir de celebrar l'aplec el quart diumenge després de Pasqua, que aquest 2019 escau el dia 12 de maig.

L'aplec actual només té una antiguitat d'uns vint anys, però en temps reculats s'havien fet processons a la Catedral i més antigament s'havien fet pelegrinatges a Montjuïc. Enguany comença a les 9:30 del matí al carrer de Tapioles, amb una cercavila a càrrec de la imatgeria festiva del barri. Un cop a la capella de Montjuïc, els actes continuen a les 10 h amb un esmorzar popular i una missa a l’aire lliure, on es canten els goigs de Sant Madrona, i després de la qual s'hi fan diversos actes que acaben amb un dinar de germanor a les 14 h.

Prop de la capella hi havia un font, avui desapareguda, on s'hi feien aplecs, àpats i ball, com era tradició en les altres fonts de la muntanya i que havien fet famoses les fontades populars de Montjuïc.


Restes de la font de Santa Madrona, entre 1913-1917
Autor: Josep Brangulí
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

dimecres, 17 d’abril de 2019

Del passatge Maymó a Illinois amb l'Alsina Graells

La Casa Ramon Julià (1919) a la confluència de la Ronda
de la Universitat amb el carrer de Pelai


No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa res, els suficients pocs anys com perquè encara el tinguem ocult a la memòria.

Com en el cas de la plaça d'Urquinaona o el de la plaça de Catalunya, l’enderroc de les muralles que va començar l'any 1854 ha deixat aspectes a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers de Pelai, Balmes i Ronda de la Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai al costat dels edificis dels números 3 i 4 dels respectius carrers, a la part posterior de la Casa Ramon Julià (1919) i que havia estat un petit jardí interior. És on hi ha avui l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.

El passatge sense nom, però, amaga molta més història que la del jardí desaparegut. L'any 1878, en el número 4 de la Ronda de la Universitat, Evarist Ullastres fundava la Tipografia La Academia (1878-1892), una empresa tipogràfica dirigida per Rafael Farga Pellicer que no només va tenir un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, sinó que també va ser una precursora de l'anarcosindicalisme barceloní. De la seva impremta van sortir dues de les publicacions anarquistes més influents de finals del segle XIX: Acracia (1886-1888) i El Productor (1887-1893). Però també s'hi van imprimir importants publicacions catalanistes, lliurepensadores i republicanes, com la revista Avenç (1881) o La Ilustració Catalana (10 de juliol de 1880 - 31 de març de 1894). (1)


Despatx de bitllets de l'Alsina Graells, davant del jardí

Parada i entrada de la terminal de l'Alsina Graells,
a la Ronda Universitat


Però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les fotografies que es poden veure a sobre d'aquest paràgraf han estat tretes de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reprodueixo el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort, el 19 de juliol de 1951, del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça de Tetuan de Barcelona.




També van envoltar els jardins d'aquest espai una fàbrica de barrets, el consultori oftalmològic del doctor Durand o l'Instituto de Electroterapia del doctor Galcerán, metge que com era costum en aquella època aplicava els "beneficis" de l'electricitat per "guarir" folls i dones histèriques (Xavier Theros ens en fa una semblança a "Histèria sota les palmeres"). A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, entre 1887 i 1936 hi va haver Aguas Azoadas Corminas, una mena de balneari que oferia inhalacions terapèutiques amb aigua nitrogenada com a remei per a les malalties dels sistemes respiratori i digestiu. Ens ho explica Barcelofília a l'enllaç anterior.


Pavelló d'Aguas Azoadas en el Parc de la Ciutadella
durant l'Exposició Universal de 1888


Més tard hi va haver l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola.




Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur abans que les imatges fossin capaces de viatjar per l’espai fins al televisor de casa i abans de l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Ràdio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat i que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic.


Anunci de Radio Maymó


Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics. El que poca gent sap, però, és que el senyor Maymó era també mag i va ser el president i fundador del Centro Español de Artes mágicas. Sense voler-ho (o potser sí) Maymó era hereu d'aquells il·lusionistes que en el segle XIX jugaven amb la força de l'electricitat per omplir teatres d'espectadors disposats a deixar-se dur per la màgia de la ciència. D'aquells mags se'n deia "físics" i, de fet, la física recreativa encara es fa servir per entretenir i captar futurs Newton.




No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. L’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample, en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells, de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.




Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes, coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora. I els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”.




Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar durant els anys de la dècada de 1920, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.

En aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, on primer hi va haver Old England (1889-1920), un dels pioners dels grans magatzems, hi havia la popular botiga dels calçats Minerva (1923-1938), ocupant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils que ens portava a l'Avinguda de la Llum, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.


Santiveri, carrer Balmes 3-5


Dels anys en què Santiveri es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.




A l'altre extrem, en l'angulós xamfrà de Pelai i Ronda de la Universitat, on hi ha la Casa Ramon Julià (1919) encara recordem alguns comerços emblemàtics avui desaparegut. A Pelai, al costat de Ràdio Maymó, hi havia una benzinera que comunicava amb la Ronda, just al costat d'on perviu la botiga de rètols i gravat de plaques, Inglès; a continuació, la filatèlia Majó i Can Cadira, la sabateria on a tants nens i nenes els van comprar les sabates entre els anys 50-80, i en el xamfrà mateix, Discos Odeon.


Can Cadira, la filatèlia Majó i la benzinera
al carrer de Pelai, l'any 1965


La benzinera, que avui seria precisament el passatge sense nom, des de principis de la dècada de 1920 fins l'any 1931 va ser el Pati Blau, una popular cafeteria i xarcuteria, la barra i la terrassa de la qual era a l'aire lliure. Va desaparèixer, precisament, quan va ser ocupada per l'Alsina Graells.


El Patí Blau l'any 1923. Foto: Alessandro Merletti
La Ilustración Ibérica


Així tanquem el triangle d'aquesta volta a la mansana (nom que Cerdà defensava perquè deia que venia de "manso", mentre que Corominas deia que era un castellanisme) i aprofito per reivindicar el nom de Maymó per a aquest passatge sense nom, però que acull tanta història.


*

Notes:

(1) Manuel Vicente Izquierdo. Àcrates. Els tipògraf de La Academia. Forjadors de l'acratisme societari del segle XIX. Precursors de l'anarcosindicalisme del segle XIX. Lleida: Pagès Editors, 2017.

dijous, 14 de març de 2019

52 domingos: aquells toreros de Montjuïc

Torejant a barraques de Montjuïc. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)


Joves treballadors vinguts d'Andalusia, que es feien maletillas i anaven a Montjuïc a practicar l'art del toreig, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar en massa a la Barcelona de la postguerra. Fugint de la misèria a què havien condemnat els perdedors de la guerra. Fugint de les terres ermes. Fugint dels cacics. Fugint de la gana d'una Espanya de "cerrado y sagristía", que deia Machado: "Esa España inferior que ora y bosteza / vieja y tahúr, zaragera y triste / esa España inferior que ora y embiste / cuando se digna usar la cabeza".


Torejant als carrers del Poble-sec. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)


Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat –i sovint com a residència–, banda sonora de coplatonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande, si abans no els agafava el toro. Però más cornadas da el hambre. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica. I en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes. Sota les parets del cementiri.

Alguns nois del Poble-sec, no necessàriament fills d'emigrants, també s'hi animaven i era habitual veure'ls pels carrers i els terrats del barri onejant muletas i capotes. O a la desapareguda plaça del Sol, on avui hi ha la Fundació Joan Miró. Els toros, la boxa, el ciclisme i el futbol, populars de dècades abans, es veien com a activitats que podien propiciar sortides laborals; o això pensaven.

Miquel Cartisano a Las sombras se equivocaron de dueño (Emboscall, 2017), que va passar la infantesa a Can Valero, ens ho descriu en el seu magnífic relat:

"...si la lluvia sólo quedaba en promesas, nos acercábamos hacia el mirador, a ver si por casualidad los aprendices del toreo peleaban contra unas ruedas disfrazadas con cuernos. En no pocas ocasiones y a cada pase que daban, si la cosa les salía bien y la capa no se les enredaba con la rueda, acompañábamos las verónicas con el grito al unísono del ¡olé¡ de rigor.
El aprendiz siempre lo agradecía, y en ese momento nos sentíamos útiles."


Emigrants a l'Estació de França. Fotograma d'El largo viaje
hacia la ira (1969), de Llorenç Soler


52 domingos (1965), de Llorenç Soler (València, 1936), ens parla  d'aquells desheretats que pretenien guanyar-se la vida davant la mort. Són els mateixos de les fotografies d'Oriol Maspons que il·lustrarien el llibre Toreo de salón (Lumen, 1963), de Camilo José Cela. Quatre anys més tard, Soler filmaria El largo viaje hacia la ira, documental que relata aquell exili interior, l'arribada dels emigrants a l'Estació de França amb maletes carregades de poca cosa més que esperança i les seves mans com únic capital.