Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimecres, 17 d’abril de 2019

Del passatge Maymó a Illinois amb l'Alsina Graells

La Casa Ramon Julià (1919) a la confluència de la Ronda
de la Universitat amb el carrer de Pelai


No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa res, els suficients pocs anys com perquè encara el tinguem ocult a la memòria.

Com en el cas de la plaça d'Urquinaona o el de la plaça de Catalunya, l’enderroc de les muralles que va començar l'any 1854 ha deixat aspectes a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers de Pelai, Balmes i Ronda de la Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai al costat dels edificis dels números 3 i 4 dels respectius carrers, a la part posterior de la Casa Ramon Julià (1919) i que havia estat un petit jardí interior. És on hi ha avui l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.

El passatge sense nom, però, amaga molta més història que la del jardí desaparegut. L'any 1878, en el número 4 de la Ronda de la Universitat, Evarist Ullastres fundava la Tipografia La Academia (1878-1892), una empresa tipogràfica dirigida per Rafael Farga Pellicer que no només va tenir un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, sinó que també va ser una precursora de l'anarcosindicalisme barceloní. De la seva impremta van sortir dues de les publicacions anarquistes més influents de finals del segle XIX: Acracia (1886-1888) i El Productor (1887-1893). Però també s'hi van imprimir importants publicacions catalanistes, lliurepensadores i republicanes, com la revista Avenç (1881) o La Ilustració Catalana (10 de juliol de 1880 - 31 de març de 1894). (1)


Despatx de bitllets de l'Alsina Graells, davant del jardí

Parada i entrada de la terminal de l'Alsina Graells,
a la Ronda Universitat


Però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les fotografies que es poden veure a sobre d'aquest paràgraf han estat tretes de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reprodueixo el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort, el 19 de juliol de 1951, del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça de Tetuan de Barcelona.




També van envoltar els jardins d'aquest espai una fàbrica de barrets, el consultori oftalmològic del doctor Durand o l'Instituto de Electroterapia del doctor Galcerán, metge que com era costum en aquella època aplicava els "beneficis" de l'electricitat per "guarir" folls i dones histèriques (Xavier Theros ens en fa una semblança a "Histèria sota les palmeres"). A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, entre 1887 i 1936 hi va haver Aguas Azoadas Corminas, una mena de balneari que oferia inhalacions terapèutiques amb aigua nitrogenada com a remei per a les malalties dels sistemes respiratori i digestiu. Ens ho explica Barcelofília a l'enllaç anterior.


Pavelló d'Aguas Azoadas en el Parc de la Ciutadella
durant l'Exposició Universal de 1888


Més tard hi va haver l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola.




Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur abans que les imatges fossin capaces de viatjar per l’espai fins al televisor de casa i abans de l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Ràdio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat i que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic.


Anunci de Radio Maymó


Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics. El que poca gent sap, però, és que el senyor Maymó era també mag i va ser el president i fundador del Centro Español de Artes mágicas. Sense voler-ho (o potser sí) Maymó era hereu d'aquells il·lusionistes que en el segle XIX jugaven amb la força de l'electricitat per omplir teatres d'espectadors disposats a deixar-se dur per la màgia de la ciència. D'aquells mags se'n deia "físics" i, de fet, la física recreativa encara es fa servir per entretenir i captar futurs Newton.




No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. L’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample, en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells, de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.




Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes, coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora. I els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”.




Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar durant els anys de la dècada de 1920, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.

En aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, on primer hi va haver Old England (1889-1920), un dels pioners dels grans magatzems, hi havia la popular botiga dels calçats Minerva (1923-1938), ocupant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils que ens portava a l'Avinguda de la Llum, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.


Santiveri, carrer Balmes 3-5


Dels anys en què Santiveri es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.




A l'altre extrem, en l'angulós xamfrà de Pelai i Ronda de la Universitat, on hi ha la Casa Ramon Julià (1919) encara recordem alguns comerços emblemàtics avui desaparegut. A Pelai, al costat de Ràdio Maymó, hi havia una benzinera que comunicava amb la Ronda, just al costat d'on perviu la botiga de rètols i gravat de plaques, Inglès; a continuació, la filatèlia Majó i Can Cadira, la sabateria on a tants nens i nenes els van comprar les sabates entre els anys 50-80, i en el xamfrà mateix, Discos Odeon.


Can Cadira, la filatèlia Majó i la benzinera
al carrer de Pelai, l'any 1965


La benzinera, que avui seria precisament el passatge sense nom, des de principis de la dècada de 1920 fins l'any 1931 va ser el Pati Blau, una popular cafeteria i xarcuteria, la barra i la terrassa de la qual era a l'aire lliure. Va desaparèixer, precisament, quan va ser ocupada per l'Alsina Graells.


El Patí Blau l'any 1923. Foto: Alessandro Merletti
La Ilustración Ibérica


Així tanquem el triangle d'aquesta volta a la mansana (nom que Cerdà defensava perquè deia que venia de "manso", mentre que Corominas deia que era un castellanisme) i aprofito per reivindicar el nom de Maymó per a aquest passatge sense nom, però que acull tanta història.


*

Notes:

(1) Manuel Vicente Izquierdo. Àcrates. Els tipògraf de La Academia. Forjadors de l'acratisme societari del segle XIX. Precursors de l'anarcosindicalisme del segle XIX. Lleida: Pagès Editors, 2017.

dijous, 14 de març de 2019

52 domingos: aquells toreros de Montjuïc

Torejant a barraques de Montjuïc. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)


Joves treballadors vinguts d'Andalusia, que es feien maletillas i anaven a Montjuïc a practicar l'art del toreig, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar en massa a la Barcelona de la postguerra. Fugint de la misèria a què havien condemnat els perdedors de la guerra. Fugint de les terres ermes. Fugint dels cacics. Fugint de la gana d'una Espanya de "cerrado y sagristía", que deia Machado: "Esa España inferior que ora y bosteza / vieja y tahúr, zaragera y triste / esa España inferior que ora y embiste / cuando se digna usar la cabeza".


Torejant als carrers del Poble-sec. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)


Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat –i sovint com a residència–, banda sonora de coplatonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande, si abans no els agafava el toro. Però más cornadas da el hambre. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica. I en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes. Sota les parets del cementiri.

Alguns nois del Poble-sec, no necessàriament fills d'emigrants, també s'hi animaven i era habitual veure'ls pels carrers i els terrats del barri onejant muletas i capotes. O a la desapareguda plaça del Sol, on avui hi ha la Fundació Joan Miró. Els toros, la boxa, el ciclisme i el futbol, populars de dècades abans, es veien com a activitats que podien propiciar sortides laborals; o això pensaven.

Miquel Cartisano a Las sombras se equivocaron de dueño (Emboscall, 2017), que va passar la infantesa a Can Valero, ens ho descriu en el seu magnífic relat:

"...si la lluvia sólo quedaba en promesas, nos acercábamos hacia el mirador, a ver si por casualidad los aprendices del toreo peleaban contra unas ruedas disfrazadas con cuernos. En no pocas ocasiones y a cada pase que daban, si la cosa les salía bien y la capa no se les enredaba con la rueda, acompañábamos las verónicas con el grito al unísono del ¡olé¡ de rigor.
El aprendiz siempre lo agradecía, y en ese momento nos sentíamos útiles."


Emigrants a l'Estació de França. Fotograma d'El largo viaje
hacia la ira (1969), de Llorenç Soler


52 domingos (1965), de Llorenç Soler (València, 1936), ens parla  d'aquells desheretats que pretenien guanyar-se la vida davant la mort. Són els mateixos de les fotografies d'Oriol Maspons que il·lustrarien el llibre Toreo de salón (Lumen, 1963), de Camilo José Cela. Quatre anys més tard, Soler filmaria El largo viaje hacia la ira, documental que relata aquell exili interior, l'arribada dels emigrants a l'Estació de França amb maletes carregades de poca cosa més que esperança i les seves mans com únic capital.


dissabte, 9 de febrer de 2019

Barcelona a la televisió dels anys 60



Des de finals de 2016 està disponible al web RTVE a la carta els enrigistraments de Barcelona, otros tiempos, una sèrie de cinc documentals sobre la història contemporània de Barcelona que Televisión Española va emetre fa més de 50 anys, entre el 5 de gener i el 9 de febrer de 1967.

Es tracta de cinc documentals realitzats i escrits per Ricardo Fernández de Latorre (1928-2005), un dels pioners del format documental històric televisiu a Espanya, amb la col·laboració de l’historiador Pere Voltes Bou (1926-2009), director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona entre 1957 i 1982, i autor de la primera monografia dedicada a Montjuïc: Historia de Montjuich y su castillo (Ajuntament de Barcelona, 1960).

Un altre dels noms destacats vinculats a aquests documentals és el de Joan Lluch, que en fa la locució. Joan Lluch (1932-2006) va ser el periodista barceloní encarregat de les locucions de les transmissions del Liceu i del Palau de la Música Catalana durant més de 30 anys i responsable del programa radiofònic operístic Gran Gala.

Aquests enregistraments són els primers documentals televisius amb voluntat de parlar de la història de Barcelona i un testimoni historiogràfic excepcional, que ens permet veure des de la ciutat dels anys 60 com es plantejaven visualment els documentals a la televisió de fa cinquanta anys i que permeten entendre, en part, el relat que sobre la ciutat ha arribat fins els nostres dies, un discurs que genera una determinada mirada sobre Barcelona en detriment d'una altra tant pel que diu com pel que no diu, en plena dictadura.

Els documentals, però, se centren en una cronologia molt determinada, la que va des de l'evolució política i social del segle XIX que portarà a l'Exposició Universal de 1888 i acaba amb l'Exposició Internacional de 1929.

En els següents enllaços hi podeu trobar els cinc documentals:

Barcelona, otros tiempos (I). Recuerdos del XIX
Barcelona, otros tiempos (II). Un nuevo siglo
Barcelona, otros tiempos (III). Tragedia y esperanza
Barcelona, otros tiempos (IV). Ocho años más
Barcelona, otros tiempos (V). Hacia otra Exposición Universal

Podeu trobar més documentals sobre la ciutat a Barcelona, ciudad de ferias y congresos.


Text i font de la notícia de Barchinona.cat


dimarts, 22 de gener de 2019

Els fantasmes del Parc del Laberint d'Horta

Vista aèria del Parc del Laberint d'Horta
des del Fortí d'Horta, l'any 1967
Felip Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


El Parc del Laberint d'Horta

La majoria de vosaltres haureu anat algun cop al Parc del Laberint d'Horta. A banda de l'estat lamentable en què es troba el palau, la resta és un agradable jardí que fa de bon passejar. Però quan el parc era un jardí privat aplegava, com veurem, alguns espais i elements curiosos, avui desapareguts, que visitats un capvespre d'hivern podien fer mitja por. Acompanyeu-me a fer un volt.


El laberint d'Horta, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


El parc del Laberint d'Horta és un jardí històric situat en els vessant del Collserola de l'antiga vila d'Horta. És el més antic que es conserva a la ciutat i va ser obert com a parc públic el 1971, en uns anys en què Horta encara presentava un aspecte rural. Fins a la segona meitat de la dècada de 1980, un pastor amb el seu ramat d'ovelles encara pasturava per Can Cortada, on avui hi ha l'avinguda de l'Estatut. Can Cortada, una de les moltes construccions rurals que conserva Horta, té el seu origen en una antiga vil·la romana del segle I dec, les restes de la qual són en el subsòl. En el segle XI es va convertir en un casal fortificat, data en què va ser construïda la torre rodona de defensa que encara es conserva. Convertit en mas al segle XVI, les seves terres eren una de les zones hortícoles més importants d'Horta per la gran quantitat d'aigua que tenia (hi passava un torrent i tenia una mina) i fins als anys noranta es van vendre els seus productes al mercat d'Horta. Avui és un restaurant.


Vista panoràmica d'Horta l'any 1964, on a llapis, i d'esquerra
a dreta, s'indiquen les localitzacions de la torre del
Laberint, Can Cortada i l'església de Sant Joan d'Horta
Miquel Brasó. Arxiu Municipal del Districte de Gràcia


Sense entrar en detalls, que es poden trobar en el llibre Guia. El Laberint d’Horta de Patrícia Gabancho (Ajuntament de Barcelona, 1998) les obres es van iniciar el 1794 a la finca de la família del científic i il·lustrat Joan Antoni Desvalls, marquès d'Alfarràs. Va ser projectat per l'arquitecte italià Domenico Bagutti i va ser executat pel mestre d'obres Jaume Valls i el seu fill Andreu, i de les plantacions se'n va encarregar el jardiner francès Joseph Delvalet. Acabat en una primera fase el 1808, el parc, que compta amb nombroses obres artístiques d'inspiració neoclàssica i romàntica, és presidit pel palauet familiar, un edifici amb elements d'estil neoàrab i neogòtic, dins del qual es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa originària del segle VIII, i dependències annexes dels segles XII i XIV.


El Palau Desvalls i la Torre Sobirana, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


El parc inclou el Jardí Neoclàssic del segle XVIII, amb el laberint, el mirador, el templet de Dànae i l'estany i el pavelló de Carles IV. Entre aquest jardí i la terrassa superior –tancada per un bosc– transcorre un canal de tres metres de profunditat que antigament havia estat navegable, amb l'Illa de l'Amor en la part central, que havia albergat una cabana de fusta, avui desapareguda.


La cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, el 1909
Jaume Caminal. Arxiu Històric del
Districte d'Horta-Guinardó


Darrere d'aquest bosc, que dóna continuïtat al parc amb la muntanya, i no gaire lluny, s'hi amaguen les ruïnes del Fortí d'Horta, una edificació militar del segle XIX construïda probablement durant la primera guerra carlina (1833-1840) per controlar el camí ral entre Horta i el Vallès, a banda de tenir una bona vista del Pla de Barcelona fins al mar. Poc conegut pels barcelonins, els hortencs, en canvi, en guarden grans records de quan camí d'Horta amunt s'hi anaven a fer excursions i fontades, i la canalla hi jugava, abans que els jardins esdevinguessin parc.


Les restes del Fortí d'Horta, a principi del segle XX,
en una foto de Matas i Ramis


El Jardí Romàntic del segle XIX és fruit de l'ampliació projectada per Elies Rogent (autor també del canal), pel costat del torrent d'en Pallós i que antigament havia estat ocupat per una horta. Dels elements originals conserva els estanys, la cascada i una font grotesca, és a dir, decorada amb éssers fantàstics, humans, vegetals i animals. També es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia, construït el 1853. El Jardí Domèstic, situat a la dreta del palau, és de 1880 i té una altra font grotesca adossada a un mur.


L'hivernacle del Laberint d'Horta


Els elements desapareguts

Abans ja hem vist que ja no existeix la cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, però l'element desaparegut més important és l'hivernacle. Situat en el Jardí Domèstic, va ser desmuntat durant la restauració integral de 1971, moment en què es va procedir a la neteja i dragatge de mines, construcció de canalitzacions de reg, instal·lació de la xarxa d'enllumenat, delimitació del parc urbà, col·locació de murs i tanques, instal·lació de serveis públics i mobiliari urbà.


El cementiri del Laberint d'Horta


Així com el Jardí Neoclàssic tenia com a tema principal l'Amor, el Jardí Romàntic podia haver estat dedicat a la mort. A més de l'esperit romàntic, així ho indica la reproducció d'un petit cementiri d'estil medieval, també desaparegut, però del qual es conserven alguns capitells i làpides que ara semblen elements decoratius.


La Cabana de l'ermita, l'any 1950
M. Quesada. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


En aquest fals cementiri hi havia la Cabana de l'Ermità, avui tancada, habitada pel pare Fèlix, un monjo autòmat que rere una taula presidida per una calavera es movia mentre llegia un llibre sobre un faristol.


L'hermità pare Fèlix


L'ermità, però, no era l'únic personatge del jardí. El masover Bartomeu, també anomenat Pare Pedaç, era una figura de cera de mida natural, que assegut darrere una taula d'escriptori de fusta atenia qüestions administratives mentre fumava amb pipa, i tant se'l podia veure dins com a l'entrada de l'anomenada Cabana del Pagès.


El masover Bartomeu, l'any 1955
A. Escudero. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó


Amb la reconversió de jardí privat a parc públic l'espai va perdre extensió i molts dels elements que el conformaven i que li donaven un aspecte peculiar. Ara, però ens mirarem el Parc del Laberint amb uns altres ulls i hi passejarem encuriosits buscant pels racons. Qui sap si esperarem que es faci fosc una tarda d'hivern perquè ens acompanyin les ombres d'autòmats i figures de cera. I qui sap si mai s'hi va enterrar algú en aquell cementiri d'estil medieval avui desproveït de làpides. Ara més que mai buscarem espaordits la sortida del laberint.



Mapa general del parc

A: Jardí públic. B: Jardí neoclàssic. C: Jardí romàntic. D: Jardí dels boixos i jardí domèstic. E: Bosc

1: Entrada. 2: Palau Desvalls 3: Jardí dels boixos 4: Jardí domèstic. 5: Plaça dels lleons. 6: Jardí de les flors. 7: Laberint. 8: Terrassa del mirador i temples. 9: Gruta del Minotaure. 10: Bosquet. 11: Canal romàntic. 12: Illa de l'amor. 13: Pavelló neoclàssic i gran safareig. 14: Font de la nimfa Egèria. 15: Cascada. 16: Cabana del pagès. 17: Fals cementiri i ermita del monjo. 18: Antic jardí oriental.

dimarts, 4 de desembre de 2018

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat




Des dels romans fins a l’actualitat, aquest llibre és una història domèstica d’una ciutat en transformació permanent. Una de les moltes històries que se'n podria fer.




La història de Barcelona no la fan les avingudes i els grans monuments. O almenys, no només. Principalment, la història d’una ciutat es teixeix a partir de botigues, mercats i centres comercials, transports i tavernes, banys públics i urinaris, parcs i jardins, rieres i camins, esglésies, cases de grans senyors i barraques, prostíbuls, llocs d’esbarjo i teatres... De tot això, d’una manera o d’una altra, a Barcelona n’hem tingut sempre, des de la Barcino romana fins als nostres dies. El llibre busca detalls que no són els habituals en una història de la ciutat i posa la mirada en llocs que habitualment queden fora del protagonisme urbà i ciutadà. Més enllà de l'Eixample del Quadrat d'Or modernista, us proposem una passejada per l'Eixample Esquerre i Sant Antoni, per Can Tunis, Montjuïc i el Tibidabo, el Camp de la Bota o el Raval de Jesús. I com que la presència humana hi és al llarg de tot el llibre, deixem que en l'últim capítol la protagonista ens faci un relat personal per carrers de Barcelona tot travessant la ciutat fins al seu destí.


Properes presentacions

El dia de Sant Jordi 2019 estaré signant exemplars de Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat a l'estand de Viena Edicions de la Rambla de Catalunya, 58, de 12 a 13:30h (cantonada Aragó, banda Besòs). Estaré encantat de poder-vos saludar!




Presentacions anteriors

Dijous 13 de desembre de 2018. Llibreria La Capell del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Presentació a càrrec de Carme Grandas, doctora en Història de l'Art i autora del pròleg.


Dissabte 12 de gener de 2019. Casa Golferichs, Amb la col·laboració d’El baluard de Sant Antoni i la Comissió de Festa Major del barri de Sant Antoni, presentarem "Barcelona, anatomia històrica de la ciutat" i ens centrarem en l'evolució històrica i urbana de Sant Antoni des del portal que li dóna nom fins als extrems del territori que el conforma. Camins, rieres, fronteres, mercats, convents i forques dibuixen i expliquen un barri que fa, injustament, de germà petit de l'Eixample Dret. Després de la conferència hi haurà ball i concert al pati.


Dilluns 14 de gener de 2019. Espai Antoni Miró Peris del barri del Clot-Camp de l'Arpa, organitzat pel Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa.


Dissabte 19 de gener de 2019. Ruta Històrica Organitzada pel Club TR3SC, gratuïa per als socis. La ruta tindrà molts llocs d'interès: el mont Tàber, el Palau Reial Major i la plaça del Rei, Bàrcino i la plaça de Sant Miquel, l'Església de Sant Jaume, Santa Anna, els carrers amagats dels mercats medievals... vine a descobrir-los! La ruta acabarà a la plaça Nova, a la llibreria La Capell.


Dissabte 16 de febrer de 2019. Llibreria Pebre Negre del carrer del Clot, 41. Presentació del llibre, lectura de "Quan al Clot hi rajava mel" i en acabar farem el vermut.


28 de març de 2019. Presentació del llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat i conferència "El Raval de Jesús, una barriada gracienca al mig del passeig de Gràcia", organitzat pel Taller d'Història de Gràcia. Carrer Alzina, 9.




8 d'abril de 2019. Presentació de Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat a Casal Ca l'Isidret, carrer Paraguai, 2 / Josep Pla, 174.




Ressenyes i cròniques

"La identitat de Barcelona, entre la història, la vida i la llegenda" de Xavier Montanyà, a Vilaweb. 24/12/2018

"La Barcelona de March" de Lluís Permanyer, a La Vanguardia. 3/1/2019


"Barcelona: Enric H. March ofereix una anatomia històrica de la ciutat" de Gustau Nerín, a ElNacional.Cat. 6/1/2019

"Un passeig apassionant per la Barcelona més genuïna" de Maria Nunes, a Llegir en cas d'incendi. 17/1/2029

"La Ciutat", Onda Cero, amb Mònica Günther. 5/3/2019

"Misteris", de Sebastia d'Arbó, a RAC1 ( de 2 a 3h, a partir de minut 5'). 23/3/2019