Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 1 d’octubre de 2018

La Bíblia, un llibre inacabat




La Bíblia, com el seu propi nom indica (és un nominatiu plural), és un conjunt de llibres, escrits durant un dilatat període de temps que podríem situar entre el segle XI abans de l'Era Comuna (AEC) i el segle II de l'Era Comuna (EC), tot i que les narracions orals d'on provenen són molt més antigues. El nombre de llibres ha anat variant al llarg de la història.

El conjunt és un recull de la literatura hebrea que va ser catalogada com a inspirada per Iahvè (el cànon es va tancar el segle I, a Iavne), i que conformen la Tanakh jueva (Torà, Neviïm, Ketumim) equivalent a l'Antic Testament:  el Pentateuc (del grec πεντάτευχος que vol dir "cinc contenidors"), que conté el Gènesi (Bereixit בְּרֵאשִׁית ), l'Èxode (Xemot שְׁמוֹת), el Levític (Va-yiqrà וֶיִּקְרָא), els Nombres (Bemidbar בְּמִדְבֶּר) i el Deuteronomi (Devarim דְּבָרִים), els llibres profètics i els llibres històrics i sapiencials; amb uns afegits cristians deuterocanònics ("segon cànon") que no estan a la Tanakh jueva: Llibre d'Ester, Llibre de Judit, Llibre de Tobit, Primer llibre dels Macabeus, Segon llibre dels Macabeus, Saviesa, Siràcida, Baruc, Carta de Jeremies i els fragments grecs del Llibre de Daniel, no acceptats tampoc pels protestants, que els anomenen pseudògrafs.

En el cas de la Bíblia cristiana hi ha, a més, els escrits acceptats que conformen el Nou Testament, el cànon del qual es va tancar amb la Vulgata (la traducció llatina) de Jeroni, al segle V, però no va ser confirmat fins el Concili de Trento, durant el segle XVI. Componen el Nou Testament els evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan; els Fets dels apòstols; les cartes de Pau; les Cartes Generals o Catòliques; i l'Apocalipsi.

Hi ha més literatura hebrea (trobada amb posterioritat al tancament del cànon) i cristiana (dels temps bíblics), que no es considera inspirada i que rep el nom d'apòcrifa.

Al llarg de tots aquests segles, el nombre de llibres bíblics, així com els propis textos, han anant canviant. Alguns han estat destruïts i d'altres han estat modificats; uns han format part del cànon durant un temps i d'altres han caigut. Modificacions totes elles que han vingut donades pels canvis en el poder polític i religiós que s'han succeït en el món jueu i cristià. En el cas de l'Antic Testament, la crítica literària ha identificat quatre tradicions que han influït en el redactat, el contingut i la modificació del text: iahvista [J] (959 AEC) elhoista [E] (850 AEC), deuteronomista [D] (621 AEC) i sacerdotal [P] (450 AEC), més un redactor final [R] que va combinar les diferents fons cap el 430 AEC.

No existeix una edició de la Bíblia amb un aparell crític que inclogui totes les variants de totes les edicions i tots els textos bíblics coneguts, però és una feina que caldria realitzar si es vol fer una aproximació als textos originals (desconeguts) que ens dugui cap el coneixement històric dels relats, deixant la interpretació religiosa i teològica per als estudiosos del fenòmens religiosos.

Al contrari del que molts podrien pensar, la Bíblia no és un llibre tancat. Precisament per l'origen del text, pel camí hem perdut els documents originals, els textos modificats i d'altres que, estant mencionats, no els coneixem. D'altra banda, depenent de quins originals s'hagin fet servir, tindrem una versió de la Bíblia o una altra.


Traduir de l'original

Les diverses religions i confessions que tenen la Bíblia com a llibre sagrat (jueus que segueixen la Tanakh, els que segueixen només la Torà; cristians catòlics, ortodoxes, protestants) utilitzen versions diferents. Els jueus tenen, a més de les diferents versions de la Tanakh (en hebreu, amb alguns textos en arameu), una traducció al grec, la Septuaginta (o Bíblia dels Setanta, o només LXX), que va ser elaborada pels jueus de la diàspora egípcia entre 280 i 200 AEC. Algunes traduccions de la Bíblia cristiana, incloses les llatines, van seguir aquest text grec i no l'original hebreu. De la Vulgata llatina en van sortir la gran majoria de bíblies traduïdes a les llengües vulgars (romàniques, germàniques, etc.). Aquestes traduccions són d'una vital importància perquè van obligar els seus redactors a redefinir els aspectes lingüístics d'aquestes llengües que estaven en estat de formació (calia ser fidel al text sagrat i no tots els conceptes eren expressables) i, per tant, les van preparar per al seu salt literari (el llatí era la llengua culta).


Bíblia interconfessional il·lustrada
per Perico Pastor


Sí que existeix, però, una edició (en diverses llengües) que tradueix els textos bíblics anant a les fonts originals i descartant les traduccions que provenen de la Vulgata llatina i que s'han anat succeint durant els segles. Es tracta de la Bíblia interconfessional, que tradueix directament de l'hebreu i l'arameu (Antic Testament) i del grec (Nou Testament). Editada per l'Associació Bíblica de Catalunya, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, l'editorial Claret, Happy Books / La Formiga d'Or, Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Societats Bíbliques Unides, l'any 2007 es va publicar edició en tela i format gran de luxe, amb les il·lustracions de Perico Pastor (també hi ha una edició de butxaca) i disseny gràfic del crític d'art Daniel Giralt-Miracle.


La Torre de Babel
Perico Pastor


A la recerca de l'original perdut

A aquesta voluntat d'anar a les arrels dels textos bíblics, els especialistes hi sumen les tasques de recerca de material literari i arqueològic que permeti descobrir textos propers als originals i, fins i tot, textos nous o perduts. Si la casualitat va permetre que l'any 1947 fossin descoberts els centenars de manuscrits de la Mar Morta dins unes coves del desert (la majoria datats entre el 200 AEC i el 66 EC), els manuscrits de la guenizà del Caire, o els papirs d'Elefantina, la casualitat va voler que recentment es fes un cop més una descoberta de característiques semblants a Jordània.




Es tracta d'un grup de setanta "llibres", cadascun d'entre cinc a quinze làmines de plom, enquadernats amb anells del mateix material, descoberts en un remota i àrida vall del nord de Jordània, entre el 2005 i el 2007, i que van sortir a la llum l'any 2011. Una inundació inesperada va deixar al descobert dos nínxols dins d'una cova, un d'ells marcat amb una menorà, el canelobre religiosos jueu. Un beduí jordà va obrir els nínxols i el que hi va trobar podria constituir la més rara relíquia del cristianisme primitiu, és a dir, dels temps en què el cristianisme era encara una branca del judaisme i no una religió a part i els anys immediatament posteriors fins l'aparició de Pau en el panorama religiós (aproximadament, entre el 50 i el 67 de l'Era Comuna. El director del Departament d'Antiguitats de Jordània, Ziad al-Saad, sosté que l'autoria dels llibres podria correspondre a seguidors de Jesús durant les dècades posteriors a la seva crucifixió.

Els còdexs estan fets de làmines de plom, la seva majoria de la mida d'una targeta de crèdit, amb textos en hebreu antic. Si són d'origen cristià primitiu, i no jueu, la importància que adquiriran serà enorme perquè poden permetre il·luminar l'època en què el cristianisme es va configurar com una religió diferent del judaisme, uns quants anys després de la mort de Jesús. No oblidem que Jesús no va ser mai cristià. Va viure i va morir com a jueu i en cap moment va tenir la intenció de fundar cap religió, sinó orientar el judaisme cap a una imminent fi del món.

De la mateixa manera que va passar amb els manuscrits de la Mar Morta, el descobriment va estar amanit de misteris i robatoris; si més no, així ho defensa amb fermesa el govern de Jordània, segons el qual les relíquies van ser robades per un altre beduí i venudes a Israel. Una de les poques persones que ha vist la col·lecció és David Elkington, un estudiós d'arqueologia religiosa antiga, que encapçala un equip britànic dedicat a aconseguir que els llibres siguin portats a un museu de Jordània. Ell creu que l'evidència més eloqüent d'un origen cristià primitiu es troba en les imatges de la decoració de les cobertes dels llibres i d'algunes de les seves pàgines.

Segons l'expert, en les relíquies s'observen signes que estarien al·ludint a la vinguda del Messies: a la part superior d'una de les cobertes hi ha una menorà de braços, que als jueus els va ser prohibida de representar, ja que residia en el lloc més sagrat de la presència de Iahvè: el Temple de Jerusalem.

Philip Davies, professor emèrit d'Estudis de l'Antic Testament de la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, diu que l'evidència més poderosa de l'origen cristià es troba en les plaques de guix que representen un mapa de la ciutat santa de Jerusalem: "Hi ha una creu en primer pla, i darrere d'ella hi ha la que hauria de ser la tomba de Jesús, un petit edifici amb una obertura, i darrere, les muralles de la ciutat. Hi ha muralles representades en altres pàgines d'aquests llibres i gairebé amb tota seguretat també representen les de Jerusalem".




Margaret Barker, especialista en història del Nou testament, assenyala que el lloc on suposadament van aparèixer els llibres és una prova cristiana, més que jueva, de l'origen: "Sabem que en dues ocasions grups de refugiats dels disturbis a Jerusalem en època romana van fugir cap a l'est, van creuar el Jordà prop de Jericó i després van fugir cap a l'est fins molt a prop d'on aquests llibres es diu que van ser trobats". Un altre element que apunta a un origen cristià és que no es tracta de rotllos, com era habitual l'edició entre els jueus, sinó del llibres, més propi dels costums cristians, i els quals segellaven com a part d'una tradició secreta d'aquells primers cristians. El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquesta mena de textos segellats. Poc se sap, però, del naixement i desenvolupament del cristianisme després de la crucifixió de Jesús fins a les cartes de Pau, dècades més tard, i que il·lustren la difusió del cristianisme fora del món jueu.

Tant si els textos són jueus com si són cristians primitius, la troballa és d'una importància enorme perquè ens acosta al coneixement d'aquelles comunitats en una època tan poc documentada.


Els llibres perduts i les logia

Deixant de banda els originals eliminats o perduts, a l'Antic Testament el text bíblic esmenta llibres i relats dels quals no en tenim cap constància material més enllà de la cita o el comentari textuals, com per exemple:

Les Guerres del Senyor (Nm, 21,14)

Llibre del Just [Jasher] (Jos, 10,13)

Crònica del rei Salomó (1 Re 11,41)

Cròniques del vident Samuel (1 Cr 29,29)

Cròniques del profeta Natan (1 Cr 29,29)

Cròniques de Gad, el vident (1 Cr 29,29)

Profecia d'Ahià de Siló (2 Cr 9,29)

Visió del vident Jedó (2 Cr 9,29)

Crònica del profeta Xemaià (2 Cr 12,15)

Història de Jehú (2 Cr 20,34)

Història d'Ozies (2 Cr 26,22)

I pel que fa al Nou testament, les absències són per la no inclusió de llibres i cartes considerats, com ja hem dit, textos no inspirats, els apòcrifs: evangelis dels Hebreus, dels Egipcis, de Maties, de Pere, d'Apel·les, de Judes, d'Eva, de Marció, de Pere, de Tomàs, de Felip, l'Evangeli Viu, el Protoevangeli de Jaume i l'Apòcrif de Jaume. Tot i que també s'esmenten textos i cartes desapareguts: una epístola de Pau als corintis (1 Co 5,9) o una altra també de Pau a Laodicea (Col 4,16).

Els apòcrifs, per la seva banda, són textos que, si bé no formen part del cos bíblic, sí que han alimentat bona part de les llegendes relacionades amb aquells aspectes de la vida de Jesús, Maria, Josep, Maria Magdalena, els apòstols i d'altres personatges no esmentats en els evangelis. Per exemple, de la vida de Jesús abans de la seva aparició pública quan tenia 30 anys només hi ha un esdeveniment mencionat  als evangelis canònics: el viatge cap a Jerusalem quan tenia dotze anys, en què es fa referència a la seva precocitat i capacitat intel·lectual davant les autoritats religioses jueves. La resta és literatura molt posterior que apareix per omplir els buits i la curiositat dels primers cristians. La composició del pessebre és un exemple paradigmàtic d'elements inspirats en textos apòcrifs

Malgrat això, des del segle XIX, la crítica textual, amb aquest afany de no voler donar per tancada la Bíblia, va voler donar una explicació a les similituds existents entre els anomenat evangelis sinòptics: Marc, Mateu i Lluc. Aquestes similituds van fer pensar en l'existència d'una font comuna de la qual van beure els redactors. I així és que s'ha establert la "teoria de les dues fonts", que col·loquen Marc i una font desapareguda com a referències per a Mateu i Lluc. Aquesta font desapareguda és el que s'anomena Document Q ("q" de l'alemany Quelle, "font"); un document que recolliria les logia, és a dir, una tradició primer oral i després escrita (per Mateu) que contindria les dites textuals de Jesús. I tot això sempre al marge del valor religiós que vulguem donar-li a la figura del Jesús històric.

Sense oblidar que els textos més antics del Nou Testament són les cartes de Pau (entre el 52 i el 58 de l'Era Comuna; algunes són pseudoepigràfiques, és a dir, no escrites per Pau però sí per algú proper a ell) i sense voler estendre'm més del necessari, podem establir la següent seqüència per veure quina hauria estat l'evolució del redactat dels evangelis (sempre modificable a la llum de nous descobriments):

Any 50: Mateu escriu les logia (v. Pàpies)

Any 55: Mateu escriu l'evangeli en arameu

Any 62: Marc escriu el seu evangeli en grec

Any 63: Lluc escriu el seu evangeli en grec

Any 64: Mateu tradueix l'evangeli al grec

Any 90: Joan escriu el seu evangeli en grec

Són molts els assajos sobre el Document Q. Dos llibres il·lustren l'estat actual de les investigacions. Qui se senti encuriosit pel tema o vulgui saber-ne més, Antonio Piñero, catedràtic de filologia neotestamentària a la Complutense, especialista en cristianisme primitiu, els comenta  en el seu bloc Cristianismo e historia. Paga la pena perdre's per les seves pàgines si voleu descobrir que existeix tot un món al voltant de l'estudi de la Bíblia tan apassionant com l'estudi de qualsevol altra obra literària, i del tot allunyat de creences religioses, més enllà del valor antropològic que serveix per explicar el seu origen i evolució.


Jesús: vida, mite i novel·la

Deia el meu amic D.K. Joan Miquel: "Com vols que cregui en cap religió si ni tan sols crec en la cristiana, que és la vertadera!" I afirmava C.S. Lewis que el cristianisme es fonamentava en un mite, però un mite que era cert. El sarcasme d'un i la paradoxa de l'altre vénen a ser la clau que ha permès a  Philip Pullman l'elaboració d'una curiosa novel·la: Jesús el bon home i Crist el trampós (Barcelona: La Campana, 2011).

Nét d'un pastor anglicà, Pullman és un bon coneixedor de la Bíblia, sobretot dels evangelis, i ha tornat a rellegir-la, no en una, sinó en vàries versions, abans no s'ha decidit a explicar la vida de Jesús des d'un peculiar punt de vista. I que serveixi aquest exemple literari com a mostra més recent que la Bíblia és un llibre obert, fins i tot més enllà del que li és essencial: si l'art, la llengua i el pensament pengen d'ella, podem continuar fabulant.




La naturalesa de Jesús, la divina i la humana, ha estat sempre un tema teològic de controvèrsia des dels orígens del cristianisme. Que en Jesús hi ha les dues naturaleses indivisibles (catòlics, ortodoxes i protestants) és la tendència que es va imposar en el concili de Calcedònia (451) fins als nostres dies, mentre que les altres: humana (arrians), divina (monofisites), o humana i divina separades (nestorians) són minoritàries. Totes tres tendències subsisteixen actualment, però deixant de banda l'Església Apostòlica Armènia (monofisites i l'església cristiana més antiga del món), que té uns 9 milions d'adeptes, la resta de confessions només tenen unes desenes de milers de seguidors.


Nestorians perses (s. XIX)


Pullman ha decidit recrear la vida d'un Jesús històric, que predica la seva manera d'entendre el judaisme, i la vida de Crist, germà bessó de Jesús, que rep l'encàrrec d'un estrany, que no és anomenat, d'explicar la vida del seu germà. Testimoni dels fets de Jesús, quan aquest és sacrificat, serà Crist qui desenvoluparà el mite i qui fundarà, ideològicament, el cristianisme. No és difícil veure en aquest Crist la figura de Pau. Si Jesús va morir com a jueu sense haver crear cap nova fe, l'Apòstol del Gentils serà qui s'encarregarà de posar en peus i difondre una nova religió que tingué a Pere com a primera pedra de la nova església, però sempre enfrontat a Pau: aquest defensava la universalitat del cristianisme mentre que Pere la circumscrivia al món jueu i a la circumcisió.

A la novel·la, li diu l'estrany a Crist: "Jesús és la història i tu ets la veritat". És una frase monumental perquè converteix l'art i la cultura en l'autèntica veritat humana. A cada nova obra, a cada nova recreació de l'imaginari bíblic, neix una nova veritat. No ho són, per exemple, les il·lustracions de Perico Pastor per a la Bíblia interconfessional? No ho és la versió il·lustrada del Gènesi de Robert Crumb? Totes dues obres són continuadores del que elles mateixes representen: la història de l'art, les imatges de les quals generacions de creients han après a interpretar els seus sentiments religiosos.




Sempre se'ns han presentat els textos bíblics com relats interpretables i, per tant, subjectes de ser representats de diferents maneres. L'art ha anat modificant la sensibilitat de la mirada i l'artista ha anat adaptant la representació segons aquesta sensibilitat: hi ha una dialèctica constant. No és el mateix una pintura de tema bíblic del Barroc que el Jardí de les Delícies del Bosco. Dues sensibilitats artístiques diferents; però també dues maneres diferents d'interpretar.

Algú es preguntarà on queden les petites i les grans històries individuals i col·lectives, la veritat personal i íntima. En el codi genètic: petites mutacions atzaroses de l'ADN humà, en els contes, en un pessebre i en una tradició secular que cada cop més se'n esmuny entre els dits com la sorra del desert on va néixer tot plegat.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Somorrostro: mirades literàries



Somorrostro. Mirades literàries (Ajuntament de Barcelona, 2018) és un recull de fragments literaris i poemes que ens arriben, al llarg d’un període de temps que va de 1919 a 2013, d’autors en català i castellà tan diversos com Alfred Badia, Xavier Benguerel, Blai Bonet, Josep Maria Carandell, David Castillo, Juan Goytisolo, José Hierro, Juan Marsé, Terenci Moix, Josep Pla, Antonio Rabinad, Mercè Rodoreda o Sergio Vila-Sanjuán; de cròniques periodístiques de J. Ruiz de Larios, Arturo Llopis o Sempronio; un document eclesiàstic de la parròquia San Félix Africano; testimonis com el de Pilar Bofill; reportatges gràfics de fotògrafs com Agustí Centelles, Colita, Jacques Léonard, Ignasi Marroyo i Jordi Pujol, o el dibuixant i humorista Joaquim Muntanyola. Una nòmina a la qual hauríem d’afegir a Arturo San Agustín, autor de la novel·la En mi barrio no había chivatos (2016), però apareguda quan aquest recull ja estava sent editat.

Tots ells ens parlen del Somorrostro des de perspectives i ètiques diferents. I aquesta matèria literària és el que fa diferent el Somorrostro d'altres barriades de barraques i és la raó de ser d'aquest llibre. La meva formació com a filòleg, lingüista i crític literari, i el meu vessant d'historiador de Barcelona han trobat en el Somorrostro la feliç possibilitat d'unir totes aquestes disciplines i oferir-vos aquest calidoscopi.

El llibre comença amb una introducció històrica de la barriada i una aproximació a les raons que han portat el Somorrostro a ser tema o escenari literari. Cada fragment literari o periodístic va introduït per un text meu que situa l'autor i la seva obra en el context històric i literari. I un bon conjunt de fotografies, moltes d'elles inèdites, il·lustren aquell paisatge que les tempestes esborraven periòdicament i que el 25 de juny de 1966 els pics i les pales van fer desaparèixer per sempre més perquè a la sorra de la platja del Somorrostro s'hi havien de celebrar unes maniobres navals presidides per Franco.





Text de la contraportada del llibre

En els primers anys del segle XX Isidre Nonell retrata les barraques de pescadors i les gitanes del Somorrostro. El van seguir molts artistes i fotògrafs, i els relats de periodistes i escriptors, com els que il·lustren i componen aquest llibre, que al llarg de dècades hi trobaven exotisme o temes de denúncia social.
Josep Maria Huertas va escriure: “El Somorrostro és un d’aquests noms que ha quedat en la memòria popular més enllà de la voluntat manifesta d’esborrar-ho que sempre han tingut els qui manen, obsessionats pel fet de suprimir tot allò que recordi la lletjor i la pobresa.”

Però com bé diu l’Enric H. March en el pròleg d’aquest llibre, cap nom d’un barri de barraques ha perdurat tant com el de Somorrostro en l’imaginari col·lectiu. I en els darrers anys hi ha hagut una clara voluntat ciutadana de recuperar-ne i dignificar-ne la memòria. Ara aquella platja porta el nom oficial de Somorrostro, i una placa commemorativa ret homenatge als seus habitants.

El llibre que teniu a les mans és una contribució important per situar en el seu lloc el que va ser durant gairebé un segle un barri populós i desconegut de la ciutat de Barcelona. Enric H. March ens ofereix un gran ventall de mirades literàries i fotogràfiques que ens ajuden a entendre com al llarg de moltes dècades Barcelona veia, o ignorava deliberadament, una part de la seva realitat. Un Somorrostro que repel·lia o fascinava, tant com induïa a implicar-s’hi per millorar les condicions de vida dels seus habitants.

Mercè Tatjer, Alonso Carnicer, Sara Grimal

Comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria
dels barris de barraques de Barcelona


Properes presentacions

Divendres 9 de novembre de 2018, a les 19h. Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, carrer del Joncar, 35. Presentaran el llibre Mercè Tatjer, historiadora i doctora en Geografia, especialitzada en història i geografia urbana, i membre de la Comissió ciutadana per la recuperació de la memòria dels barris de barraques; i David Castillo, escriptor i cap de la secció de Cultura d'El Punt Avui i un dels autors antologats.

Divendres 16 de novembre de 2018, a les 21h. Calàbria 66. Espai i Moviment per l'Educació, la Cultura i el Veïnatge a Sant Antoni. Presentarà el llibre Montse Madridejos, experta en flamenc i Carmen Amaya. Hi haurà rumbes, lectura de textos del Somorrostro i un piscolabis.


Presentacions passades

Dimecres 19 de setembre de 2018. Presentació institucional durant la inauguració del mural de la Sala Ciutat (carrer Ciutat, 2), obra de l'artista Tomás Langarita (Lu_J_son).



Recull de premsa

El Nacional: "Somorrostro: reivindicació de la Barcelona barraquista", Gustau Nerín (15-06-2018)

La nit dels ignorants, de Catalunya Ràdio: "D'on ve el nom de Somorrostro?", Xavier Solà (12-07-2018)

Barcelona Metròpolis: "El barri que va desaparèixer sota la sorra",  Lilian Neuman (18-07-2018)

El Mundo: "El Somorrostro, chispa literaria" (20-07-2018)

La Vanguardia: "Dalt de tot", Llucia Ramis (21-07-2018)

Ara: "Estampes literàries del Somorrostro", Jordi Nopca (22-07-2018)

La Razón: "El Somorrostro de las letras", Víctor Fernández (07-08-2018)

L'Aparador de L'Avenç, 449 (setembre de 2018)

divendres, 14 de setembre de 2018

La catedral i la creu de terme de Barcelona

Benedicció de la creu de terme de Barcelona, l'any 1904
Adolf Mas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La veneració de la creu

La festivitat de la Invenció de la Santa Creu se celebra el 3 de maig. El terme "invenció» ve del llatí invenio, "descobrir" i la diada rememora el dia en què Helena, mare de l'emperador Constantí, col·leccionista de relíquies i convertida en santa per l'Església, va trobar la veritable creu (veracreu) de Jesucrist quan va peregrinar a Jerusalem l'any 326.

El 14 de setembre se celebra l'Exaltació de la Creu. Segons les fonts, la data commemora la consagració de l'iglésia del Sant Sepulcre de Jerusalem, l'any 335, o la recuperació de la Creu por Heracli, el 628, en mans dels perses des de poc després de la mort de Jesús. Com veiem, hi ha una disputa entre les dues festivitats i l'autor del rescat de la creu, de la qual hi ha tantes relíquies repartides pel món que es podria construir un vaixell amb les restes.

La relació de la creu amb el maig florit ens porta a una tradició pagana molt més antiga: l'Arbre de Maig, comuna amb altres religions precristianes i pobles com celtes, germànics, grecs, romans i eslaus.


La catedral de Barcelona i l'advocació de la Santa Creu

La primera advocació de la catedral de Barcelona és a la Santa Creu, anterior a la de Santa Eulàlia (des de 877). La basílica paleocristiana està documentada des del segle IV per la presència de bisbes, i el cronista Joan de Bíclara fa constar a les actes del concili Tarraconensis de Barcelona de l'1 de novembre del 599 que la catedral paleocristiana és sota l'advocació de la Sanctae Crucis. Aquest primer temple va ser remodelat completament abans del segle IX i fou destruït el 986 per la ràtzia d'Al-Mansur. La catedral romànica és consagrada el 18 de novembre de 1058 i les obres de construcció de la catedral gòtica s'inicien el maig de 1298 i com ja sabem s'acaben, en estil neogòtic, a primers del segle XX amb l'acabament de la façana, els campanars i el cimbori. L'ara de l'actual altar major (consagrat el 1337) està suportat per dos grans capitells d'estil corinti de formes poc definides que han sobreviscut als temples anteriors. Són clarament preromànics i la seva datació oscil·la entre la basílica paleocristiana i el període visigòtic.


 Catedral de Barcelona cap a 1880

  Catedral de Barcelona cap a 1890

 Catedral de Barcelona cap a 1900


Però tornem a la creu. Com explica Xavier Barral a Les catedrals de Catalunya, la dedicació de la catedral a la Santa Creu té una llegenda d'origen popular que explica que en el lloc on hi ha la seu actual hi havia una pineda on l'apòstol Jaume va predicar el primer cop que va ser a la ciutat, i per recordar aquest esdeveniment va fer una creu amb dues branques de pi, que amb el temps va ser substituïda per una pedra que se suposa que és al terrat de la catedral.


Creus de terme del Pla de Barcelona

La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins. Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. El seu origen és incert. Delimitava els termes de les poblacions, de les parròquies, d'una propietat privada podien marcar els passos del Via Crucis o podien servir per senyalar algun fet històric o devocional. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població. Tot i que les primeres creus documentades a Catalunya són del segle X, el seu origen es remunta a època romana i fins i tot anterior i podien tenir una funció semblant a la medieval.


L'antiga creu de terme de ferro d'Horta, el 1916, al carrer d'Horta
Ramon Font. Arxiu Municipal del Districte d'Horta


De creus de terme se'n conserven a molts pobles, fins i tot n'hi ha, més o menys reformades, que delimiten alguns antics municipis del Pla de Barcelona com la d'Horta que, malmesa i reconstruïda diverses vegades, és situada al carrer de Campoamor i va ser construïda el 1952 per l'arquitecte Adolf Florensa, en substitució d'una anterior destruïda durant la Guerra Civil. També hi va haver creus de terme o parroquials a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, a l'església de Sant Genís dels Agudells i al Turó de la Vilana de Collserola, on avui s'alça la Torre Foster de telecomunicacions.


Creu de terme del Turó de la Vilana de Collserola
Fons Cuyàs


Sant Martí de Provençals en tenia una de desapareguda, situada entre Sant Martí Vell i la barriada de la Sagrera. Actualment n'hi ha dues que marquen el límit amb Sant Adrià de Besòs, una al final del carrer de Guipúscoa i l'altra al final de la Gran Via.


Creu de terme desapareguda de la Sagrera (Sant Martí de
Provençals), a principis del segle XX

Creu de terme de Sant Adria de Besòs, l'any 1957,
avui al carrer de Guipúscoa


La de l'avinguda de Pedralbes i la de la Torre de Bellesguard són modernes; la primera és de 1946, obra de Luís Bonet en substitució d'una de més antiga; i la segona és de Gaudí i delimita Sarrià de Sant Gervasi. També són modernes les del Poble Espanyol de Montjuïc, construït per a l'Exposició Internacional de 1929. Una està situada davant de la porta principal i l'altre, situada al costat de l'església de Sant Miquel, és una reproducció de la creu de terme gòtica d'Ulldecona, destruïda el 1936.


La creu de terme de Pedralbes, el 1946,
dia de la seva inauguració
Pérez de Rozas (AFB)


L'estiu del 2016 es col·locava un rèplica de la creu de terme de Sant Andreu de Palomar a la carretera de Ribes amb Tossal, al barri de la Trinitat Vella. La creu en reemplaçava una de més antiga que no delimitava el terme del tot perquè el límit nord, per la Quadra de Vallbona, era el torrent de Tapioles.

Originàriament, la que tothom creia que era la creu de terme estava situada en el Camí Ral, a la cantonada del carrer Gran de Sant Andreu amb Santa Marta, però en realitat marca l'àrea d’influència de la parròquia. Quan va perdre aquesta funció, l'any 1839, va ser traslladada a l’interior del cementiri de Sant Andreu.

La plaça de Gal·la Placídia, frontera entre Sant Gervasi i Gràcia, i antiga cruïlla de camins (la Travessera, antiga Via Subteriora) i rieres (la de Cassoles i la de Sant Gervasi, que es bifurcaven en la Riera d’en Malla, que recollia el cabal principal, i la Riera de Sant Miquel que baixava pel carrer que encara avui porta aquest nom i que, després, continuava per on ara hi ha el passeig de Gràcia), s'havia dit de la Creu Trencada, nom per altra banda que havien dut d'altres creus de terme pel fet de tenir-ne mutilada alguna part. Segons Carreras Candi, el 1645 ja era coneguda l’existència d’un creu que s’erigia en un racó solitari, en els marge dret -en sentit descendent- de la Riera de Cassoles que, a la vegada era un camí, i que de la vella creu només en quedava el basament, que va ser trobat durant les obres de l'estació de Gràcia del Ferrocarril de Sarrià, inaugurada el l’any 1863.


Basament de la Creu Trencada a la plaça Gal·la Placídia
Al fons, entre els murs de contenció,
la llera de la riera de Cassoles


La creu de terme de Barcelona

Però quina era la creu de terme de Barcelona? En té? En tenia? Potser algú pensarà que és la que hi ha davant de l'església de Santa Anna, però no (cliqueu l'enllaç i ho sabreu). Sí que ho era la Creu Coberta, construïda el 1344 al coll dels Inforcats, aproximadament a la confluència de les actuals avingudes de Mistral (antic camí de la Creu Coberta) i del Paral·lel de Barcelona, i lloc de pas entre la muntanya de Montjuïc i el turó de la Vinyeta, i que posteriorment fou coberta per un templet. Va ser destruïda el 1823 pels liberals, reconstruïda i finalment va desaparèixer cap al 1866 durant la reparació de la carretera Reial de Barcelona a Madrid.

La creu de terme de la ciutat que subsisteix és al terrat de la catedral, al peus de la imatge de Santa Elena, i cada 3 de maig se'n fa la benedicció pública durant la festa de la Invenció de la Santa Creu, festa patronal de la catedral, i s'hi pot assistir. Tradicionalment, la cerimònia és oficiada pel degà del capítol de la Catedral, acompanyat pel mestre cerimonier i auxiliat pels escolans de la Catedral. Amb la benedicció de la creu es demana explícitament la la gràcia i la protecció del terme municipal de la ciutat.

En algunes poblacions encara es manté el costum de fer una processó pel terme per beneir-lo i demanar bones collites, però cada cop és menys habitual. Per aquesta raó sorprèn que encara existeixi a Barcelona i que es dugui a terme en un lloc tan peculiar com el terrat de la catedral.


Benedicció de la creu de terme de Barcelona
al terrat de la catedral, l'any 1907
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frederic Ballell

Benedicció de la creu de terme de Barcelona
al terrat de la catedral, l'any 1913
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frederic Ballell

diumenge, 9 de setembre de 2018

Comença l'any 5779

Felicitació del Cap d'Any jueu, de principis del segle XX
Col·lecció del Yeshiva University Museum de Nova York


ראש השנה
Roix ha-Xanà 5779
Xanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


La felicitació que encapçala el Roix Ha-Xanà d'aquest any presenta un rabí amb el gall que alguns jueus feien servir en el Kapparot, un ritual de la festa de Yom Kippur que consisteix a fer voltar l'animal tres vegades al voltant del cap de l'oficiant per transferir-li simbòlicament els pecats. En aquest cas, el cap del gall és substituït pel del tsar Nicolau de Rússia per les persecucions antisemites i els pogroms.

El Roix ha-Xanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tixrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2018 amb els dies 9 (des del capvespre) i 10 de setembre (per als jueus de la diàspora).

La paraula hebrea "Xanà" de la salutació "Xanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". "Xanà tovà", per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bones, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i nosaltres en som part activa.

Som a l'any 5779 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5779 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tixrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el xofar, un instrument fet de banya d'animal caixer (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i magranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó o de l'Expiació (10 de Tixrí, és a dir, al capvespre de l'18 de setembre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.



divendres, 20 de juliol de 2018

Moviment facciós a Barcelona el 19 i 20 de juliol de 1936

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Més d'un cop haureu vist mapes que reprodueixen els fets del 19 de juliol a Barcelona, amb l'exèrcit espanyol intentant fer-se amb el control de la ciutat i el moviment popular enfrontat-s'hi i vencent-lo. Avui tenim l'ocasió de veure el plànol original de 1936, editat pel Sindicat de Professions Liberals de la CNT el 1937, on es mostren aquells moviments de les tropes que recolzaven el cop d'estat que havia esclatat el dia 17 a Melilla i el Protectorat Espanyol al Marroc, i que s'estenia entre els dies 18 i 19 per tota la Península, i la rèplica de les milícies populars, que van controlar la revolta a les casernes del Bruc, Girona, Sant Andreu, Lepant, Numància, Drassanes, Docks, Comandància Militar i les places de Catalunya i Universitat.

En verd s'indiquen les casernes colpistes i els moviments que realitzen per la ciutat per tal d'ocupar-la. En vermell veiem els moviments de les milícies populars de la CNT-FAI, Guàrdies d'Assalt, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Civil i militars lleials a la República per controlar els sedicioses, i els llocs on es van establir les barricades per contenir-los, com la barricada de la Bretxa de Sant Pau, entre el Molino i la Ronda, que va evitar la connexió dels soldats que venien de la caserna de Numància (avinguda de Roma amb Tarragona) i la de les Drassenes, que no caurien, totes dues, fins les 10h del dia 20.


Barricada de la Bretxa de Sant Pau i el Paral·lel, davant del Molino
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya


El moviment de tropes feixistes més importants es va produir des de la caserna del Bruc (a les 3:50h de la matinada) i la de Sant Andreu (que es rendeix el dia 20 a les 10h del matí), que va permetre la distribució d'efectius per la Diagonal i el Camí de Dalt de Sant Andreu (Concepció Arenal) - Camí d'Horta (Freser) a través del carrer de Mallorca, i el descens cap a les places de la Universitat (on es rendien a les 14:30h) i de Catalunya (que es rendeix a les 16h) pels carrer Urgell i Girona, i pel passeig de Gràcia.


El guàrdia d'assalt Mariano Vitini dispara des de una barricada de cavalls morts del carrer
de la Diputació amb Roger de Llúria. La imatge és una reconstrucció dels fets poc
després que passessin en el mateix lloc i amb els mateixos protagonistes
Agustí Centelles. Archivos del Estado. Ministerio de Cultura


Les casernes de Girona, al carrer de Lepant, i la Comandància General, del passeig de Colom, es rendien al vespre del mateix dia 19; mentre la caserna dels Docks de l'avinguda d'Icària resistia fins al migdia del dia 20, moment en què es donava per controlat el moviment sediciós a la ciutat.