Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 5 d’abril de 2021

La deshumanització de Maria i Maria Magdalena

Maia Morgenstern (Maria) i
 Monica Bellucci (Maria Magdalena), 
La pasión de Cristo (2003)
Photo by Philippe Antonello
© 2003 Icon Distribution Inc.


La deshumanització de Maria i Maria Magdalena

Com vam comentar en el capítol "Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona", publicat a Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019), la prostitució, el penediment, la marginació, la persecució i l'estigma giren al voltant de la dona en la mateixa mesura que hi giren la dona angelical i pura i l'esposa amant, amatent i dedicada als fills. Veiem com, tradicionalment, Maria Magdalena encarna la primera imatge, la de pecadora, i hi ajuden llegendes posteriors com la de Maria Egipcíaca, una penedida llegendària del segle IV feta santa i festejada l'1 d'abril. En canvi, Maria, la mare de Jesús, és el model a imitar de la segona imatge. I tot això no ve del no-res, sinó d'una interpretació interessada dels evangelis i d'alguns errors de traducció. Traslladem-nos una mica en el temps i ho veurem en els mateixos textos evangèlics, sense posar-hi ni treure-hi una coma.

Un cop acabat el cicle pasqual i més enllà de la Setmana Santa, què ens queda després de la passió, mort i resurrecció del Fill de Déu? Segons el relat evangèlic, una mare i una esposa que s’abracen desconsolades al peu de la creu. L’home que estimen ha mort. No s’imaginen quin serà el seu destí. A totes dues se’ls arrabassarà el plaer de la carn en ser deformades les seves figures humanes.

Miryam (מִרְיָם, en hebreu; Μαριαμ, en grec), la Maria mare de Jesús, l’almah d’Isaïes (7, 14), la “noia” de la Bíblia hebrea, es convertirà en parthenos en la Septuaginta (la Bíblia dels Setanta, traducció grega dels segles III-I aec) i passarà com a "verge" a la Vulgata (la versió llatina traduïda per Jeroni d'Estridó a principi del segle IV). L'atribut "verge" es perpetuarà per error en els evangelis, i verge serà per sempre més quan el Concili de Nicea instauri el dogma, l’any 325. Angelicata, immaculata. Model de dona i esposa.

Maryam haMagdalit (מִרְיָם הַמַּגְדָּלִית, en hebreu; Μαριὰμ ἡ Μαγδαληνή, en grec), la Maria Magdalena deixeble i companya de Jesús, convertida en prostituta penedida (enlloc de la Bíblia diu que es dediqués a la prostitució), se la fa renunciar, com a la immaculada Maria, al plaer de la carn. I de passada, s’esborra tota debilitat humana a Jesús, el seu espòs en algunes tradicions.

A l'evangeli atribuït a Joan, Jesús, clavat a la creu, es dirigeix a elles (Jn 19, 25-27):

Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.

Que Maria Magdalena aculli la mare de Jesús a casa quan aquest mor, abona la tesi del matrimoni perquè s'adiu amb els costums jueus d'aquells temps, en què l'esposa vídua tenia cura cura de la mare de l'espòs mort. Que fos prostituta no es diu en cap dels evangelis, com hem apuntat abans. Però la idea ha triomfat com tantes altres idees apòcrifes (fora del cànon oficial) de la Bíblia. Apòstol, sembla evident que ho era. Ho insinuen els textos canònics i ho afirmen els apòcrifs. La referència al “deixeble que Jesús estimava”, que aquí és Maria Magdalena, a Jn 21, 20-24 es fa servir per nomenar l’autor d’aquest evangeli que tradicionalment s’atribueix a Joan i que algunes teories li atribueixen a ella. El teòleg Ramón K. Jusino, a María Magdalena: ¿autora del cuarto evangelio? (1998-1999), defensa aquesta teoria, matisant el concepte d’autoria, com es preceptiu quan es tracta de textos antics: l'atribució d'un text a un nom no n'implica l'autoria, sinó auctoritas, o capacitat moral d'una persona o grup de persones.

Com de qualsevol altre personatge bíblic, poc se’n sap, de Maria Magdalena. Les dades a la literatura bíblica són escasses. Les llegendes, d’altra banda, són nombroses. Però si amb les referències directes s’ha de ser prudent, de la resta de literatura no se’n pot fer gaire cas perquè ha estat elaborada segles després, quan dels personatges i dels fets només en corrien llegendes.

De Maria, la mare de Jesús, tampoc hi ha gaires arguments per construir el personatge perquè li han estat esporgats els atributs humans: és només un model. En tot cas, tenim dues Maria que han estat deshumanitzades per la tradició i la teologia. I això no és obra de Pau, veritable “inventor” del cristianisme uns anys després de mort Jesús i sense haver-lo conegut, sinó de la involució de l'Església i els seus ministres. Abans de Pau el cristianisme és encara una forma de judaisme.

Els models de les dues Maria han servit per limitar la sexualitat de la dona al llarg de la història i marginar-la del seu paper rellevant (el mateix que el dels homes) en la construcció del cristianisme primitiu, cosa que al llarg de la història s’ha fet extensible a tots els àmbits de la vida de la dona, sotmesa a tota forma de poder. No és obra del cristianisme, com no ho és en sentit estricte de cap religió, sinó d'una interpretació interessada del poder patriarcal i polític, que ha trobat en les religions i en els sistemes de creences una forma de control de la dona, del pensament i de la violència que s'exerceix sobre ella.


*


Les citacions bíbliques pertanyen a la versió en línia de la Bíblia interconfessional de l'Associació Bíblica de Catalunya.

dijous, 4 de març de 2021

Calefacció amb forns de carbó als fanals del passeig de Gràcia

Banc-fanal de Pere Falqués al passeig de Gràcia
Brangulí, c. 1930


Article fet amb la col·laboració
d'Enric Comas Parer


Des de fa un dies corre la brama que les portes de ferro dels bancs-fanal del passeig de Gràcia eren l’accés a uns forns de carbó per mantenir calents els seients. La notícia ha estat difosa a través de l’aplicació TikTok i s’ha escampat irremissiblement per totes les xarxes socials (cliqueu aquest enllaç per veure el vídeo). La ignorància, diuen, és molt atrevida, i ara costarà Déu i ajut convèncer els barcelonins que això és mentida i s’acabarà convertint en una llegenda urbana. Ningú s'ha preguntat per on sortia el fum de la combustió, per exemple? Anem a pams.


Portes del "forn" d'un dels bancs-fanal
Enric H. March
 

Aquests bancs-fanals, inaugurats el 21 de desembre de 1906, estan situats al llarg del passeig de Gràcia de Barcelona i van ser projectats per l’arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, 1850 – Barcelona, 1916), que va exercir aquest càrrec entre 1889 a 1914. Són en total trenta-dos fanals amb bancs revestits amb trencadís (que no estava acabat quan es van inaugurar), la qual cosa va fer pensar la falsa creença que eren obra d’Antoni Gaudí.

El banc, a més de la seva funció com a lloc de descans, és la base d'un fanal de ferro forjat, fabricat al taller de fosa de Manuel Ballarín, cunyat de Falqués. De el banc arrenquen dos braços de ferro que, a mesura que s'alcen es van corbant cap al carrer i acaben unides en forma de mitja lluna, de l’extrem de la qual penja el llum que il·lumina la calçada, mentre que al costat oposat hi ha l'escut de la ciutat coronat per la corona comtal amb el ratpenat de Jaume I. A mitja alçada, a la banda de la vorera, penja un altre llum que il·lumina la vorera. Entre la dècada de 1950 i 1985 van patir algunes modificacions, com podem veure a Barcelofília.

Aquests fanals van ser força criticats, sobretot pels artistes i intel·lectuals que en aquella època giraven al voltant del Noucentisme i que defensaven la tornada al classicisme, a la simetria i a la senzillesa de les formes, i van ser protagonistes de crítiques com la de La Vanguardia del 6 de novembre de 1906, que els anomenava "armatostes, sustentáculos o lo que sea"; o de bromes i acudits publicats a la premsa satírica barcelonina, com el dibuix de Joan Llaverias al Cu-Cut!, el desembre de 1906, en què un vianant esbroncava Falqués:



Oh; Falqués, home fatal!
Si mai al Passeig de Gràcia
tornes a fer cap desgràcia,
te penjaré d’aquest pal.
 

I el forn de carbó per escalfar els bancs? Res de res. Gràcies a la recerca d’hemeroteca feta pel company historiador i amic Enric Comas, en un acudit un acudit aparegut també al Cu-Cut!, el gener de 1907,un guàrdia municipal crida l’atenció a un cuiner que intenta coure un pollastre sota un dels fanals perquè aquelles portes tenen l’aspecte d’un forn; li ho semblava al protagonista de l’acudit, però també als barcelonins que passejaven pel passeig de Gràcia.


Acudit de la revista satírica Cu-Cut!, de gener de 1907


Se’n feia ressò la premsa, com l’edició del vespre de La Veu de Catalunya del 22 de desembre de 1906, acabats d’inaugurar. I a la mateixa notícia s’informava del misteri d’aquelles portes, que servien per accedir al mecanisme per pujar o baixar el fanal i poder-ne fer el manteniment corresponent, com per exemple, canviar les bombetes quan es fonien.


La Veu de Catalunya, 22 de desembre de 1906


Com molt amablement ens apunta un altre Enric en els comentaris i Antoni Gual Via, les lluminàries originals dels fanals eren làmpades d'arc, no eren bombetes (la llum es produïa per la lluïssor d'un arc elèctric). Això es feia amb en dues barretes/elèctrodes de carbó posades entre elles a una distància que saltava el corrent. Les barretes es consumien i s'havien de canviar periòdicament. D'aquesta manera, té lògica pensar que el que els elèctrodes de carbó de recanvi es guardessin dins del banc, i que això afavorís encara més la confusió.

No sabem d’on ha tret la informació la persona que ha publicat el vídeo de TikTok, però és evident que de recerca no n’ha fet cap. Els arxius i les hemeroteques hi són per alguna raó, i abans d’afirmar res cal consultar les fonts primàries. No ens podem creure qualsevol cosa que es publica a les xarxes si no se n’esmenta la referència d’on s’ha tret la informació.


Addenda:

Amb posterioritat a la redacció d'aquest apunt he sabut de l'existència d'un article de Lluís Permanyer, publicat a La Vanguardia el passat 21 de gener, on també comenta l'error d'aquesta creença, la qual cosa fa més greu la difusió de la notícia falsa sobre els fanals del passeig de Gràcia, apareguda pocs dies després. Aquesta coincidència em fa pensar que el naixement del vídeo prové d'haver llegit el títol i el remarcat en negreta de l'article, però no el contingut. I d'això viuen moltes de les notícies que corren: de repetir títols i titulars, però no el text. Ja se sap: llegir és molt cansat i avorrit.

diumenge, 28 de febrer de 2021

Dones barbudes: de la cort a la fira

 Gravat amb la imatge de Wilgefortir


Múnia de Barcelona

Segons ens explica Joan Amades en el Costumari català (1950; vol. 1, pp. 417-418), el dia 28 de febrer se celebrava a Barcelona la festivitat de Santa Múnia, un personatge llegendari de creació popular com d'altres que fins i tot podem trobar en el santoral i dels quals no n'hi ha cap documentació de la seva existència.

Sempre segons Amades, Múnia era una jove de gran bellesa que havia nascut al carrer de la Basea, desaparegut en part amb la construcció de la Via Laietana, en part transformat en el del Sots-tinent Navarro, i del qual en sobreviu un tram perpendicular al carrer de l'Argenteria, l'antiga Via del Mar d'origen romà que porta a Santa Maria.


El carrer de la Basea amb el desaparegut
palau gòtic conegut com a Casa Serrallonga
perquè la tradició diu que hi va viure el
bandoler Joan Sala, conegut com a Serrallonga


Per evitar les propostes de matrimoni i consagrar-se a Déu, li va pregar que la "fes tornar ben lletja i repulsiva", i atenent el seu prec ls pell de Múnia es va transformar "d’un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es féu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona”. Diuen que els pretendents, horroritzats pel seu aspecte, i probablement confonent-la amb un dimoni, la van clavar en una creu on va morir màrtir i verge com era el seu propòsit.

Tot i que no se'n preserva cap imatge, la representació iconogràfica era com la d'un Crist en majestat: crucificada, amb túnica i una llarga barba fins als peus, com, curiosament, també eren presentades altres santes europees llegendàries com la lusitana (actual Portugal) Wilgefortis (literalment, "verge forta"), suposadament enterrada a la catedral de Sigüenza (Guadalajara)

L'explicació més o menys oficial d'aquestes representacions artístiques s'expliquen pels canvis que la imatge de Crist crucificat pateix a partir del romànic, primer vestit amb túnica i mant i en una actitud serena i triomfant sobre la mort, i després substituïda pel Crist despullat i sofrent. Aquesta transformació estilística hauria provocat que popularment s'interpretessin els Crist en majestat com a dones amb barba, i la imaginació popular va propiciar les llegendes per interpretar-ne l'origen.

Rere les llegendes de preservació de la virginitat per amor a Déu, però, s'hi amaguen, probablement, casos d'hermafroditisme o transgènere, i això ens porta a portar la qüestió molt més enllà, com podrem veure a continuació.



Dona barbuda de la col·lecció Roca, que s'exhibia a
Barcelona durant les dècades de 1920 i 1930
Leo Coolen (Anvers)


Dones barbudes, de la cort a les barraques de fira

Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de fira. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema: L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de Joseph Merrick, un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un circ com el de la pel·lícula Freaks (1932; La parada de los monstruos), que el director Tod Browning va rodar fent servir actors de circ reals. La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el Paral·lel d’entre segles.

La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries. Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses, fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic (que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir burgès i acabar com atracció popular) són les cambres de meravelles, col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions humanes amb individus dissecats o vius.

Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular. Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les hemeroteques

De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la realitat.




Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay
una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.
Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?
Se dice que las mujeres no entran fácilmente
en ese lugar bienaventurado

Clementine Delait, mujer barbuda


En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de Pilar Pedraza i de l’assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (1).

Els integrismes religiosos de tot pelatge tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les dones sota vels, però també mantellines i mocadors com els que feien servir les nostres mares i àvies, ben el contrari dels pentinats i els barrets profans occidentals que ressalten una certa idea de bellesa. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.

Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació, el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no desitjats (2). El pèl és tant símbol sexual com de poder, raó per la qual la seva supressió intenta subratllar una diferència de gènere que des d'aquest punt de vista no és biològic (no ho era a la prehistòria) sinó social i debilitador de la imatge femenina tant en quant es canvien uns atributs per uns altres. No hi ha en aquesta exposició dels fets la defensa o l'atac a una estètica o a una altra, sinó un intent de deixar clar què s'amaga darrera dels costums humans que volen identificar (com passa amb la vestimenta) unes determinades característiques externes (mutables al llarg del temps) amb atributs de gènere.

A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic. Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX (actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els anomenats zoos humans (3), i van fomentar el col·leccionisme de targeta postals fotogràfiques de freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’Akimitsu Naruyama (4) o a la pàgina web The Human Marbels (5).


Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama


A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum elèctrica, cinematògraf, raigs X...

En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la bella es la bestia”.




A Mujeres barbudas. Cuerpos singulares (6), María José Galé Moyano, doctora per la Universitat de Saragossa, amb estudis que abasten el feminisme, els cossos, la filosofia contemporània, la literatura i l'art, presenta les biografies de setanta dones barbudes i critica la persistència d'una concepció del cos –entès com a part física que ens pertany de manera íntima i inqüestionable– com un àmbit delimitat per unes estètiques i uns cànons socials i polítics que permeten crear un determinat discurs de poder (què és i de qui és el cos) i que alhora el fa terriblement vulnerable tant en quant deixem de tenir-hi el control absolut. El cos es converteix en un aparador de tendències estètiques i deixem de mirar-los, i mirar-nos, amb els nostres ulls per fer-ho sota el prisma de convencions dictades per modes que tenen una indústria al darrere.

L'anàlisi que fa Galé Moyano té com a propòsit essencial ampliar els límits de la nostra mirada sobre la multiplicitat de configuracions corporals i fer llegibles totes les possibilitats diferents a les categoritzades com a normals. El discurs és, fins i tot, una crítica a la frontera d'allò que és humà o no, en la mateixa mesura que es planteja quan parlem de qüestions racials per diferenciar uns grups humans d'uns altres, atribuint-los a uns un estatus més elevat pel seu aspecte o pel color de la seva pell.

Es posa en qüestió, també, la convenció de gènere, perfectament representada en algunes cultures que reconeixen, a més del femení i el masculí, un tercer gènere, com per exemple els guevedoche dominicans i els kwolu-aatmwol de Nova Guinea, als quals hi podem afegir els hijras de l'Índia, els fa'afafine de Samoa, les yimpinnini (també anomenades sistergirls) de les Illes Tiwi, o les virgjeneshtë d'Albània.


Galeria de barbudes


 Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)

 Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)

 Madame Delait (1910)

 Krao (principis S. XX)

 Annie Jones (1886)

 Julia Pastrana (ca. 1850)

 Barbara Urselin (ca. 1650)

Magdalena Ventura (1631),
José de Ribera (Museo del Prado)

Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)
Castell de Blois (França)

Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590)
Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)

Santa Starosta. Església de Loreta (Praga)


*

Notes i bibliografia:

(1) Pedraza, Pilar. Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.

(2) Per a exemples de santes barbudes vegeu els articles de Leopold Estapé "Santos intersexuales" (15 de setembre de 2010) i "Wilgefortis o la intersexualidad en el santoral cristiano" (6 de febrer de 2017), tots dos en el blog L'armari obert.

(3) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(4) Ito Toshiharu. Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999. Ressenya a En la lista negra.

(5) Pednaud , J. Tithonus. The Human Marbels.

(6) Galé Moyano, María José. Mujeres barbudas. Cuerpos singulares. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2017. Entrevista d'Alfons Zarzoso a Anatomías urbanas.

dimarts, 5 de gener de 2021

Nit de Reis

Botiga de joguines del carrer Donzelles amb Tapineria 
Josep Brangulí, 1909 (ANC) 


La Nit de Reis

Dins d'un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d'un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d'aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l'estendre's damunt d'ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n'és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar!
ja n'estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l'any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l'he somniat.
Ai, mare, i que n'és d'hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l'any l'he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
-Vés-te'n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s'ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb ròssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!

Dolors Monserdà i Vidal
Barcelona, 1845-1919


dilluns, 7 de desembre de 2020

Els carrers de Barcelona, de Víctor Balaguer

Carrers i barris de Barcelona, l'any 1858
Ramon Alabern (AMCB)


Las calles de Barcelona de de l'escriptor i historiador Víctor Balaguer (Barcelona, 11 de desembre de 1824 – Madrid, 14 de gener de 1901) és una obra imprescindible si es vol conèixer la història dels carrers de la Barcelona d'intramuralles, com anuncia el seu subtítol: "Origen de sus nombres, sus recuerdos, sus tradiciones y leyendas, biografías de los personajes ilustres que han dado nombre a algunas; historia de los sucesos y hechos célebres ocurridos en ellas y de los edificios más notables, así públicos como particulares, que existen en cada una, con la reseña y noticia de todo lo más importante relativo a la capital del Principado, ed. de gran lujo adornada con preciosas láminas".

L'obra ens ofereix tota una sèrie de dades i anècdotes antigues (no sempre documentades històricament), que no és possible trobar enlloc més, tret d'Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades.

Si la voleu consultar, Google ens n'ofereix la versió digitalitzada dels dos volums, en l'edició original de Salvador Manero de 1865, amb la possibilitat de fer cerques sobre tot el text. Cliqueu els enllaços següents per accedir a cadascun dels dos volums.



Víctor Balaguer és també l'autor del projecte de nomenclatura per als carrers de l'Eixample de Barcelona, amb noms dedicats als territoris de la Corona d'Aragó (Aragó, València, Mallorca, Rosselló, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols…), a les institucions catalanes (les Corts Catalanes, la Diputació, el Consell de Cent) o a personatges històrics importants (Pau Claris, Roger de Llúria, Roger de Flor…), que va ser adoptat en bona part, però amb modificacions i canvis de localització que en van trencar la lògica urbana (per exemple, els carrers amb els noms dels territoris van acabar separats en dos blocs). Posteriorment, durant la dictadura, alguns d'aquests noms van ser alterats, i no es van recuperar fins a la democràcia. Alguns, però, perdent el seu sentit inicial, com el Carrer del Compromís de Casp, que s'ha mantingut com a carrer de Casp.