Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimarts, 4 de desembre de 2018

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat



El proper dijous 13 de desembre, a les 19h, presentaré el meu darrer llibre, Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat, editat per Viena Edicions, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona. La presentació serà a càrrec de Carme Grandas, doctora en Història de l'Art i autora del pròleg. L'acte tindrà lloc a la llibreria La Capell del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova, 5. Hi esteu tots convidats!




Des dels romans fins a l’actualitat, aquest llibre és una història domèstica d’una ciutat en transformació permanent. Una de les moltes històries que se'n podria fer.

La història de Barcelona no la fan les avingudes i els grans monuments. O almenys, no només. Principalment, la història d’una ciutat es teixeix a partir de botigues, mercats i centres comercials, transports i tavernes, banys públics i urinaris, parcs i jardins, rieres i camins, esglésies, cases de grans senyors i barraques, prostíbuls, llocs d’esbarjo i teatres... De tot això, d’una manera o d’una altra, a Barcelona n’hem tingut sempre, des de la Barcino romana fins als nostres dies. El llibre busca detalls que no són els habituals en una història de la ciutat i posa la mirada en llocs que habitualment queden fora del protagonisme urbà i ciutadà. Més enllà de l'Eixample del Quadrat d'Or modernista, us proposem una passejada per l'Eixample Esquerre i Sant Antoni, per Can Tunis, Montjuïc i el Tibidabo, el Camp de la Bota o el Raval de Jesús. I com que la presència humana hi és  al llarg de tot el llibre, deixem que en l'últim capítol la protagonista ens faci un relat personal per carrers de Barcelona tot travessant la ciutat fins al seu destí.

dijous, 29 de novembre de 2018

La destrucció del barri de Sant Pere


El número 4 del carrer Jaume Giralt, palauet
del segle XVII on va néixer Joan Maragall


El Forat de la Vergonya era un solar enorme al mig del barri de Sant Pere, conseqüència de les expropiacions, enderrocaments i abandonament del solar produïdes el 2000 pel PERI del sector oriental del Casc Antic (1984). Amb la requalificació d'àrea verda a pàrquing, el 2004 el veïnat va fer d’aquest solar un punt de trobada i de lleure, un parc popular i comunitari. El 2005 l’Ajuntament va endegar un pretès procés participatiu que culminés amb el seu propi projecte de remodelació de l’espai. Les fortes mobilitzacions veïnals foren l’únic mecanisme que aconseguiren aturar la culminació del projecte especulatiu i gentrificador.


L'antic carrer de Jaume Giralt


D'aquell procés de reforma dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina el Forat de la Vergonya no va ser l'únic element que va marcar la vida del barri i la seva gent, sinó que cal sumar-hi la desaparició dels carrers Allada i Vermell, avui convertits en plaça; els carrers dels Metges i de Jaume Giralt el Pellisser, ara jardins del Pou de la Figuera; els carrers de Gatuelles i Pou de la Figuereta. Va desaparèixer la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell i nombrosos elements del mateix període.


La font gòtica desapareguda de la plaça de Sant Agustí Vell,
entre Carders i Tantarantana, l'any 1957
Autor: Francesc Ribera Colomer
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


El desaparegut carrer Vermell, l'any 1955


D'altres carrers van desaparèixer parcialment –amb la pèrdua de locals emblemàtics com l'antiga taverna i casa de menjars Maximon, on els plats es cantaven amb noms peculiars que han deixat petja com les manetes de ministre. Es va destruir l'entramat medieval dels carrers i places del barri, i les cases que s'hi van construir de nova planta no respecten el context històric, quan es podia haver fet una reforma que respectés les façanes, els esgrafiats, molts elements, romànics, gòtics i barrocs, i alguns locals històrics com els safareigs del carrer Tantarantana, 4.


 Els safareigs de Tantarantana, 4, el 1980, eliminats
per fer-hi un pàrquing particular


Per la banda del carrer Álvarez de Castro i avinguda Cambó l'enderroc dels habitatges del costat de can Segura (desapareguda casa de menjars i orxateria del barri) va permetre la continuïtat de l'avinguda cal el Forat de la Vergonya, en un procés que ja s'havia iniciat la dècada de 1950 amb les construccions de davant del mercat de Santa Caterina i amb l'enderroc de les cases del barri de la Catedral, al voltant de la plaça Nova, i la desaparició dels carrers Corríbia, Bou de la Plaça Nova i Infern, entre d'altres, per obrir l'avinguda de la Catedral.


Vista aèria del barri de la Catedral i el de Sant i Santa
Caterina, l'any 1925, abans de l'obertura de les
avingudes de la Catedral i Cambó
Autor: Josep Gaspar i Serra
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


A l'altre costat del barri, a tocar de l'Arc de Triomf, on hi va haver el baluard de Sant Pere i portal Nou de la muralla medieval, de primers dels 90 és l'enderrocat de l'edifici porxat de Rec Comtal amb el passeig de Lluís Companys per construir-hi un centre d'assistència primària d'arquitectura totalment asèptica. Sense cap caràcter és l'edifici d'habitatges proper del carrer Davant del Portal Nou, construït l'any 1984 després d'enderrocar el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973), una peculiar construcció de l'arquitecte Manuel Raspall i Mayol, amb l'estil de les antigues barraques de fusta dels locals d'espectacle de principis del segle XX, com hi havia al Paral·lel.


El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal, l'any 1909


Davant per davant hi va haver el que es coneixia com a "economat dels militars", o directament "els militars", un mercat després obert al públic en general, amb preus més econòmics que a les botigues habituals i que tenia l'aspecte dels hipermercats actuals: una nau plena de lleixes amb productes diversos embassats i una barraqueta que feia de quiosc de begudes, amb una palmera envoltada d'una bassa amb plates i granotes. L'edifici d'una sola planta que duia el nom de José Solchaga, un dels generals que es va revoltar el 1936, i va ser construït l'any 1936 com a petita caserna de cavalleria. Un cop enderrocat els anys 80, s'hi ha acabat construint un hotel inaugurat el gener de 2018 després d'una forta oposició veïnal. Una petita plaça permet la comunicació amb el passatge de Sant Benet i part del solar resta abandonat a l'espera de veure que es fa en un racó que és ple d'història, amb restes del Rec Comtal, una necròpolis tardoantiga i un probable pany de muralla medieval, com explico en aquest article (cliqueu).


El carrer del Rec Comtal, l'any 1970. Al fons es veu
la façana de l'economat dels militars


També és cert que es va poder recuperar algun element important, com la seu medieval del Gremi de Carders, situada en l'interior d'un edifici d'habitatges del número 45 del carrer dels Carders. Es pot veure el pati gòtic des del carrer però una reixa no deixa accedir-hi.


Pati del Gremi de Carders
José María Vera


I l'enderroc dels números parells del carrer d'en Tantaranta i la desaparició de les caixes de recluta de l'Exèrcit espanyol permetia la recuperació de les restes de l'antic convent de Sant Agustí, el claustre del qual el feien servir els militars com a pàrquing i avui és un espai acollidor.


L'antic carreró de l'Acadèmia amb les restes del
convent de Sant Agustí, l'any 1945
Autor: Francisco Fazio
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Instal·lats des de principis del segle XIV entre l'actual carrer del Comerç i el Rec Comtal (l'actual carrer d'en Tantarantana), els agustins inicien construcció del convent l'any 1349. La institució va ser durant molts anys la seu del Gremi de Flequers de Barcelona, entitat fundada el 1368, i va ser durant anys el forn de pa de la ciutat. Després del setge de 1713-1714, i amb la posterior construcció de la fortalesa de la Ciutadella, el convent es trasllada al carrer Hospital, raó per la qual l'antic convent rep en nom de "vell".  Poc després, esdevindrà caserna i Acadèmia Militar de Barcelona. Avui, les dependències són ocupades per un centre cívic, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.


Restes del claustre de Sant Agustí Vell,
a principis de la dècada de 1920
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


L'antiga església del convent, avui desapareguda, tenia a l'altar major el retaule de Sant Agustí (1462-1475), obra de Jaume Huguet i el seu taller per encàrreg del Gremi de Blanquers i que es conserva parcialment entre el Museu Nacional d'Art de Catalaunya (MNAC) i el Museu Marès.


Capella a les voltes superiors de Sant Agustí Vell, el 1954
Autor: Joan Francés Estorch
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Com explica Veclus (que es dedica a la gestió del patrimoni arquitectònic i arqueològic i a l'assessorament per a la rehabilitació arquitectònica), els diferents treballs de documentació dels edificis afectats d'enderrocament va proporcionar algunes significatives sorpreses, entre elles les descobertes fetes als números 33, 35 i 37 del carrer Carders (2002), on les recerques van posar al descobert l'única galeria d’arcs romànica (llotja de planta pis) trobada a la ciutat. També es van descobrir dos dels pilars de la solana o galeria superior de la casa -desmuntats inexplicablement en el decurs de les obres del suposat arranjament i restauració de l'edifici- i una complexa configuració porticada d’arcs de la planta baixa (vegeu els plànols).




Restes romàniques i reconstrucció hipotètica de la casa
del carrer de Carders 33-37
Font: Veclus


Es tracta, avui per avui, de l'edifici menestral (de treballadors amb ofici; no senyorial ni noble) més antic (segona meitat del segle XIII) trobat en alçat a la ciutat de Barcelona. Tot i que la important descoberta va deturar la seva desaparició total, l'edifici es va enderrocar parcialment i l'espai va ser sotmès a diferents i curioses propostes d’ús: des de lavabos públics, fins a l’actual restaurant i centre d’informació. Resulta entre sorprenent i inquietant que una de les construccions més antigues del barri i de la ciutat segueixi sent una perfecta desconegut.


Reconstrucció actual de la galeria medieval
Foto: Mescladís


El documental de Joan Mallarach que incorporo en aquest apunt ens mostra les imatges i els testimonis de la destrucció d'una part de la història de Barcelona just en el moment en què es produïa. Cases i llars plenes d'història desapareixien entre la runa dels segles.





Més històries del barri de Sant Pere




Los recuerdos de mi familia y mi barrio, Santa Caterina, de Montse Mora

divendres, 16 de novembre de 2018

Les últimes hores del Canòdrom Pabellón



Aquest reportatge fotogràfic de Josep Lluís Navarro Garrich, realitzat entre febrer i març de 1999,  ens mostra l'aspecte del canòdrom del Pabellón del Deporte (1950-1999) els dies després que les instal·lacions deixessin d'oferir curses de llebrers. L'edifici va ser enderrocat l'any 2001 i mig segle d'història va ser esborrada de cop. Pabellón, Avenida, Meridiana són els noms que sonen a la majoria de barcelonins. Però no són els únics canòdroms que van existir a Barcelona. A Barcelona, ciutat de canòdroms (cliqueu l'enllaç) podreu llegir la història d'aquest espectacle i les seves instal·lacions, que va causar furor a la ciutat.

Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir del 6 de gener de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle "Viena sobre hielo", però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc.

Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure, el canòdrom del Pabellón del Deporte s'erigia en el darrer símbol d'un paisatge de postguerra; era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, pul·lulant i buscant companyia a les grades, o, els més inquiets, buscant-la en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.
































© Totes les fotografies són propietat de
Josep Lluís Navarro Garrich

dilluns, 1 d’octubre de 2018

La Bíblia, un llibre inacabat




La Bíblia, com el seu propi nom indica (és un nominatiu plural), és un conjunt de llibres, escrits durant un dilatat període de temps que podríem situar entre el segle XI abans de l'Era Comuna (AEC) i el segle II de l'Era Comuna (EC), tot i que les narracions orals d'on provenen són molt més antigues. El nombre de llibres ha anat variant al llarg de la història.

El conjunt és un recull de la literatura hebrea que va ser catalogada com a inspirada per Iahvè (el cànon es va tancar el segle I, a Iavne), i que conformen la Tanakh jueva (Torà, Neviïm, Ketumim) equivalent a l'Antic Testament:  el Pentateuc (del grec πεντάτευχος que vol dir "cinc contenidors"), que conté el Gènesi (Bereixit בְּרֵאשִׁית ), l'Èxode (Xemot שְׁמוֹת), el Levític (Va-yiqrà וֶיִּקְרָא), els Nombres (Bemidbar בְּמִדְבֶּר) i el Deuteronomi (Devarim דְּבָרִים), els llibres profètics i els llibres històrics i sapiencials; amb uns afegits cristians deuterocanònics ("segon cànon") que no estan a la Tanakh jueva: Llibre d'Ester, Llibre de Judit, Llibre de Tobit, Primer llibre dels Macabeus, Segon llibre dels Macabeus, Saviesa, Siràcida, Baruc, Carta de Jeremies i els fragments grecs del Llibre de Daniel, no acceptats tampoc pels protestants, que els anomenen pseudògrafs.

En el cas de la Bíblia cristiana hi ha, a més, els escrits acceptats que conformen el Nou Testament, el cànon del qual es va tancar amb la Vulgata (la traducció llatina) de Jeroni, al segle V, però no va ser confirmat fins el Concili de Trento, durant el segle XVI. Componen el Nou Testament els evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan; els Fets dels apòstols; les cartes de Pau; les Cartes Generals o Catòliques; i l'Apocalipsi.

Hi ha més literatura hebrea (trobada amb posterioritat al tancament del cànon) i cristiana (dels temps bíblics), que no es considera inspirada i que rep el nom d'apòcrifa.

Al llarg de tots aquests segles, el nombre de llibres bíblics, així com els propis textos, han anant canviant. Alguns han estat destruïts i d'altres han estat modificats; uns han format part del cànon durant un temps i d'altres han caigut. Modificacions totes elles que han vingut donades pels canvis en el poder polític i religiós que s'han succeït en el món jueu i cristià. En el cas de l'Antic Testament, la crítica literària ha identificat quatre tradicions que han influït en el redactat, el contingut i la modificació del text: iahvista [J] (959 AEC) elhoista [E] (850 AEC), deuteronomista [D] (621 AEC) i sacerdotal [P] (450 AEC), més un redactor final [R] que va combinar les diferents fons cap el 430 AEC.

No existeix una edició de la Bíblia amb un aparell crític que inclogui totes les variants de totes les edicions i tots els textos bíblics coneguts, però és una feina que caldria realitzar si es vol fer una aproximació als textos originals (desconeguts) que ens dugui cap el coneixement històric dels relats, deixant la interpretació religiosa i teològica per als estudiosos del fenòmens religiosos.

Al contrari del que molts podrien pensar, la Bíblia no és un llibre tancat. Precisament per l'origen del text, pel camí hem perdut els documents originals, els textos modificats i d'altres que, estant mencionats, no els coneixem. D'altra banda, depenent de quins originals s'hagin fet servir, tindrem una versió de la Bíblia o una altra.


Traduir de l'original

Les diverses religions i confessions que tenen la Bíblia com a llibre sagrat (jueus que segueixen la Tanakh, els que segueixen només la Torà; cristians catòlics, ortodoxes, protestants) utilitzen versions diferents. Els jueus tenen, a més de les diferents versions de la Tanakh (en hebreu, amb alguns textos en arameu), una traducció al grec, la Septuaginta (o Bíblia dels Setanta, o només LXX), que va ser elaborada pels jueus de la diàspora egípcia entre 280 i 200 AEC. Algunes traduccions de la Bíblia cristiana, incloses les llatines, van seguir aquest text grec i no l'original hebreu. De la Vulgata llatina en van sortir la gran majoria de bíblies traduïdes a les llengües vulgars (romàniques, germàniques, etc.). Aquestes traduccions són d'una vital importància perquè van obligar els seus redactors a redefinir els aspectes lingüístics d'aquestes llengües que estaven en estat de formació (calia ser fidel al text sagrat i no tots els conceptes eren expressables) i, per tant, les van preparar per al seu salt literari (el llatí era la llengua culta).


Bíblia interconfessional il·lustrada
per Perico Pastor


Sí que existeix, però, una edició (en diverses llengües) que tradueix els textos bíblics anant a les fonts originals i descartant les traduccions que provenen de la Vulgata llatina i que s'han anat succeint durant els segles. Es tracta de la Bíblia interconfessional, que tradueix directament de l'hebreu i l'arameu (Antic Testament) i del grec (Nou Testament). Editada per l'Associació Bíblica de Catalunya, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, l'editorial Claret, Happy Books / La Formiga d'Or, Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Societats Bíbliques Unides, l'any 2007 es va publicar edició en tela i format gran de luxe, amb les il·lustracions de Perico Pastor (també hi ha una edició de butxaca) i disseny gràfic del crític d'art Daniel Giralt-Miracle.


La Torre de Babel
Perico Pastor


A la recerca de l'original perdut

A aquesta voluntat d'anar a les arrels dels textos bíblics, els especialistes hi sumen les tasques de recerca de material literari i arqueològic que permeti descobrir textos propers als originals i, fins i tot, textos nous o perduts. Si la casualitat va permetre que l'any 1947 fossin descoberts els centenars de manuscrits de la Mar Morta dins unes coves del desert (la majoria datats entre el 200 AEC i el 66 EC), els manuscrits de la guenizà del Caire, o els papirs d'Elefantina, la casualitat va voler que recentment es fes un cop més una descoberta de característiques semblants a Jordània.




Es tracta d'un grup de setanta "llibres", cadascun d'entre cinc a quinze làmines de plom, enquadernats amb anells del mateix material, descoberts en un remota i àrida vall del nord de Jordània, entre el 2005 i el 2007, i que van sortir a la llum l'any 2011. Una inundació inesperada va deixar al descobert dos nínxols dins d'una cova, un d'ells marcat amb una menorà, el canelobre religiosos jueu. Un beduí jordà va obrir els nínxols i el que hi va trobar podria constituir la més rara relíquia del cristianisme primitiu, és a dir, dels temps en què el cristianisme era encara una branca del judaisme i no una religió a part i els anys immediatament posteriors fins l'aparició de Pau en el panorama religiós (aproximadament, entre el 50 i el 67 de l'Era Comuna. El director del Departament d'Antiguitats de Jordània, Ziad al-Saad, sosté que l'autoria dels llibres podria correspondre a seguidors de Jesús durant les dècades posteriors a la seva crucifixió.

Els còdexs estan fets de làmines de plom, la seva majoria de la mida d'una targeta de crèdit, amb textos en hebreu antic. Si són d'origen cristià primitiu, i no jueu, la importància que adquiriran serà enorme perquè poden permetre il·luminar l'època en què el cristianisme es va configurar com una religió diferent del judaisme, uns quants anys després de la mort de Jesús. No oblidem que Jesús no va ser mai cristià. Va viure i va morir com a jueu i en cap moment va tenir la intenció de fundar cap religió, sinó orientar el judaisme cap a una imminent fi del món.

De la mateixa manera que va passar amb els manuscrits de la Mar Morta, el descobriment va estar amanit de misteris i robatoris; si més no, així ho defensa amb fermesa el govern de Jordània, segons el qual les relíquies van ser robades per un altre beduí i venudes a Israel. Una de les poques persones que ha vist la col·lecció és David Elkington, un estudiós d'arqueologia religiosa antiga, que encapçala un equip britànic dedicat a aconseguir que els llibres siguin portats a un museu de Jordània. Ell creu que l'evidència més eloqüent d'un origen cristià primitiu es troba en les imatges de la decoració de les cobertes dels llibres i d'algunes de les seves pàgines.

Segons l'expert, en les relíquies s'observen signes que estarien al·ludint a la vinguda del Messies: a la part superior d'una de les cobertes hi ha una menorà de braços, que als jueus els va ser prohibida de representar, ja que residia en el lloc més sagrat de la presència de Iahvè: el Temple de Jerusalem.

Philip Davies, professor emèrit d'Estudis de l'Antic Testament de la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, diu que l'evidència més poderosa de l'origen cristià es troba en les plaques de guix que representen un mapa de la ciutat santa de Jerusalem: "Hi ha una creu en primer pla, i darrere d'ella hi ha la que hauria de ser la tomba de Jesús, un petit edifici amb una obertura, i darrere, les muralles de la ciutat. Hi ha muralles representades en altres pàgines d'aquests llibres i gairebé amb tota seguretat també representen les de Jerusalem".




Margaret Barker, especialista en història del Nou testament, assenyala que el lloc on suposadament van aparèixer els llibres és una prova cristiana, més que jueva, de l'origen: "Sabem que en dues ocasions grups de refugiats dels disturbis a Jerusalem en època romana van fugir cap a l'est, van creuar el Jordà prop de Jericó i després van fugir cap a l'est fins molt a prop d'on aquests llibres es diu que van ser trobats". Un altre element que apunta a un origen cristià és que no es tracta de rotllos, com era habitual l'edició entre els jueus, sinó del llibres, més propi dels costums cristians, i els quals segellaven com a part d'una tradició secreta d'aquells primers cristians. El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquesta mena de textos segellats. Poc se sap, però, del naixement i desenvolupament del cristianisme després de la crucifixió de Jesús fins a les cartes de Pau, dècades més tard, i que il·lustren la difusió del cristianisme fora del món jueu.

Tant si els textos són jueus com si són cristians primitius, la troballa és d'una importància enorme perquè ens acosta al coneixement d'aquelles comunitats en una època tan poc documentada.


Els llibres perduts i les logia

Deixant de banda els originals eliminats o perduts, a l'Antic Testament el text bíblic esmenta llibres i relats dels quals no en tenim cap constància material més enllà de la cita o el comentari textuals, com per exemple:

Les Guerres del Senyor (Nm, 21,14)

Llibre del Just [Jasher] (Jos, 10,13)

Crònica del rei Salomó (1 Re 11,41)

Cròniques del vident Samuel (1 Cr 29,29)

Cròniques del profeta Natan (1 Cr 29,29)

Cròniques de Gad, el vident (1 Cr 29,29)

Profecia d'Ahià de Siló (2 Cr 9,29)

Visió del vident Jedó (2 Cr 9,29)

Crònica del profeta Xemaià (2 Cr 12,15)

Història de Jehú (2 Cr 20,34)

Història d'Ozies (2 Cr 26,22)

I pel que fa al Nou testament, les absències són per la no inclusió de llibres i cartes considerats, com ja hem dit, textos no inspirats, els apòcrifs: evangelis dels Hebreus, dels Egipcis, de Maties, de Pere, d'Apel·les, de Judes, d'Eva, de Marció, de Pere, de Tomàs, de Felip, l'Evangeli Viu, el Protoevangeli de Jaume i l'Apòcrif de Jaume. Tot i que també s'esmenten textos i cartes desapareguts: una epístola de Pau als corintis (1 Co 5,9) o una altra també de Pau a Laodicea (Col 4,16).

Els apòcrifs, per la seva banda, són textos que, si bé no formen part del cos bíblic, sí que han alimentat bona part de les llegendes relacionades amb aquells aspectes de la vida de Jesús, Maria, Josep, Maria Magdalena, els apòstols i d'altres personatges no esmentats en els evangelis. Per exemple, de la vida de Jesús abans de la seva aparició pública quan tenia 30 anys només hi ha un esdeveniment mencionat  als evangelis canònics: el viatge cap a Jerusalem quan tenia dotze anys, en què es fa referència a la seva precocitat i capacitat intel·lectual davant les autoritats religioses jueves. La resta és literatura molt posterior que apareix per omplir els buits i la curiositat dels primers cristians. La composició del pessebre és un exemple paradigmàtic d'elements inspirats en textos apòcrifs

Malgrat això, des del segle XIX, la crítica textual, amb aquest afany de no voler donar per tancada la Bíblia, va voler donar una explicació a les similituds existents entre els anomenat evangelis sinòptics: Marc, Mateu i Lluc. Aquestes similituds van fer pensar en l'existència d'una font comuna de la qual van beure els redactors. I així és que s'ha establert la "teoria de les dues fonts", que col·loquen Marc i una font desapareguda com a referències per a Mateu i Lluc. Aquesta font desapareguda és el que s'anomena Document Q ("q" de l'alemany Quelle, "font"); un document que recolliria les logia, és a dir, una tradició primer oral i després escrita (per Mateu) que contindria les dites textuals de Jesús. I tot això sempre al marge del valor religiós que vulguem donar-li a la figura del Jesús històric.

Sense oblidar que els textos més antics del Nou Testament són les cartes de Pau (entre el 52 i el 58 de l'Era Comuna; algunes són pseudoepigràfiques, és a dir, no escrites per Pau però sí per algú proper a ell) i sense voler estendre'm més del necessari, podem establir la següent seqüència per veure quina hauria estat l'evolució del redactat dels evangelis (sempre modificable a la llum de nous descobriments):

Any 50: Mateu escriu les logia (v. Pàpies)

Any 55: Mateu escriu l'evangeli en arameu

Any 62: Marc escriu el seu evangeli en grec

Any 63: Lluc escriu el seu evangeli en grec

Any 64: Mateu tradueix l'evangeli al grec

Any 90: Joan escriu el seu evangeli en grec

Són molts els assajos sobre el Document Q. Dos llibres il·lustren l'estat actual de les investigacions. Qui se senti encuriosit pel tema o vulgui saber-ne més, Antonio Piñero, catedràtic de filologia neotestamentària a la Complutense, especialista en cristianisme primitiu, els comenta  en el seu bloc Cristianismo e historia. Paga la pena perdre's per les seves pàgines si voleu descobrir que existeix tot un món al voltant de l'estudi de la Bíblia tan apassionant com l'estudi de qualsevol altra obra literària, i del tot allunyat de creences religioses, més enllà del valor antropològic que serveix per explicar el seu origen i evolució.


Jesús: vida, mite i novel·la

Deia el meu amic D.K. Joan Miquel: "Com vols que cregui en cap religió si ni tan sols crec en la cristiana, que és la vertadera!" I afirmava C.S. Lewis que el cristianisme es fonamentava en un mite, però un mite que era cert. El sarcasme d'un i la paradoxa de l'altre vénen a ser la clau que ha permès a  Philip Pullman l'elaboració d'una curiosa novel·la: Jesús el bon home i Crist el trampós (Barcelona: La Campana, 2011).

Nét d'un pastor anglicà, Pullman és un bon coneixedor de la Bíblia, sobretot dels evangelis, i ha tornat a rellegir-la, no en una, sinó en vàries versions, abans no s'ha decidit a explicar la vida de Jesús des d'un peculiar punt de vista. I que serveixi aquest exemple literari com a mostra més recent que la Bíblia és un llibre obert, fins i tot més enllà del que li és essencial: si l'art, la llengua i el pensament pengen d'ella, podem continuar fabulant.




La naturalesa de Jesús, la divina i la humana, ha estat sempre un tema teològic de controvèrsia des dels orígens del cristianisme. Que en Jesús hi ha les dues naturaleses indivisibles (catòlics, ortodoxes i protestants) és la tendència que es va imposar en el concili de Calcedònia (451) fins als nostres dies, mentre que les altres: humana (arrians), divina (monofisites), o humana i divina separades (nestorians) són minoritàries. Totes tres tendències subsisteixen actualment, però deixant de banda l'Església Apostòlica Armènia (monofisites i l'església cristiana més antiga del món), que té uns 9 milions d'adeptes, la resta de confessions només tenen unes desenes de milers de seguidors.


Nestorians perses (s. XIX)


Pullman ha decidit recrear la vida d'un Jesús històric, que predica la seva manera d'entendre el judaisme, i la vida de Crist, germà bessó de Jesús, que rep l'encàrrec d'un estrany, que no és anomenat, d'explicar la vida del seu germà. Testimoni dels fets de Jesús, quan aquest és sacrificat, serà Crist qui desenvoluparà el mite i qui fundarà, ideològicament, el cristianisme. No és difícil veure en aquest Crist la figura de Pau. Si Jesús va morir com a jueu sense haver crear cap nova fe, l'Apòstol del Gentils serà qui s'encarregarà de posar en peus i difondre una nova religió que tingué a Pere com a primera pedra de la nova església, però sempre enfrontat a Pau: aquest defensava la universalitat del cristianisme mentre que Pere la circumscrivia al món jueu i a la circumcisió.

A la novel·la, li diu l'estrany a Crist: "Jesús és la història i tu ets la veritat". És una frase monumental perquè converteix l'art i la cultura en l'autèntica veritat humana. A cada nova obra, a cada nova recreació de l'imaginari bíblic, neix una nova veritat. No ho són, per exemple, les il·lustracions de Perico Pastor per a la Bíblia interconfessional? No ho és la versió il·lustrada del Gènesi de Robert Crumb? Totes dues obres són continuadores del que elles mateixes representen: la història de l'art, les imatges de les quals generacions de creients han après a interpretar els seus sentiments religiosos.




Sempre se'ns han presentat els textos bíblics com relats interpretables i, per tant, subjectes de ser representats de diferents maneres. L'art ha anat modificant la sensibilitat de la mirada i l'artista ha anat adaptant la representació segons aquesta sensibilitat: hi ha una dialèctica constant. No és el mateix una pintura de tema bíblic del Barroc que el Jardí de les Delícies del Bosco. Dues sensibilitats artístiques diferents; però també dues maneres diferents d'interpretar.

Algú es preguntarà on queden les petites i les grans històries individuals i col·lectives, la veritat personal i íntima. En el codi genètic: petites mutacions atzaroses de l'ADN humà, en els contes, en un pessebre i en una tradició secular que cada cop més se'n esmuny entre els dits com la sorra del desert on va néixer tot plegat.