El parc d’atraccions de Josep Pla

Atraccions de fira, l'any 1935. A l'esquerra, barques

com les que es descriuen a l'article de Josep Pla

Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella

Introducció

Després d’un temps a París fent de corresponsal per al diari La Publicidad (La Publicitat des d’octubre del 1922), Josep Pla encetava a primers del 1921 la secció “Pall-Mall”, composta d’articles de temàtica diversa, però majoritàriament de crítica costumista. En un d’ells titulat “Domingo de convalescencia”[1] (sic), publicat el 29 d’octubre del 1921, descriu un parc d’atraccions de poca volada que veu des de la finestra de l’habitació on estava a dispesa.

Aquest parc d’atraccions podria no ser-ho exactament. Podria tractar-se d’una fira ambulant, que es componia d’un gronxadors de barques (com les de les atraccions Caspolino), una barraca de tir amb ninots de fusta i un carrusel amb un orgue amb autòmats amb forma de ballarina que sonava en girar el carrusel.

On estava aquest parc d’atraccions? Pla no ens ho diu, però mirarem d’esbrinar-ho a partir dels lloc que descriu a l’article. Josep Pla vivia al pis que els seus pares havien llogat al carrer de Mallorca, 244, 2n 1a, prop de la Rambla de Catalunya, amb els seus germans Pere i Maria, la tia Carolina i l'Angeleta, que es cuidava del servei de la casa. Una crisi familiar, però, portarà Pla a viure a dispesa en diverses cases. La primera va ser al carrer Pelai, davant de l’estació del ferrocarrils de Sarrià; la segona a la Rambla de Catalunya entre la plaça de Catalunya i la Gran Via. La de l’article no és cap d’aquestes dues.

Llegim-lo i marquem amb negreta tots aquells aspectes que ens podem ajudar a localitzar-lo i en acabat ho analitzarem. Si descobriu qualsevol detall que ens ajudi a situar-lo o identificar-lo, serà benvingut.

 

Domingo de convalescencia 

Estar un poco enfermo, en la ciudad, —saber que no será nada— en estos días de transición [ de l'estiu a la tardor] y de inesperada revoltura, es casi casi una propina del buen Dios.

 En la ciudad, no hay peores días que estos, de paso de una estación a otra. En el campo no hay más que una mutación en la forma y en el color del paisaje. Pero aquí, en este tiempo, la vida cambia en sus menores detalles y hasta los hombres mudan de ideas. El salto es brusco, nos toma desprevenidos y nos molesta todo. A mí me molestan los olores invernales de piso que ahora se inician: reclusión, aire viciado, tufillo de menestralía. Y de la calle, de estos días de polvo en tirabuzones, de nubes cárdenas, de luz opaca y antipática, ¿qué no nos molestará?

Estar un poco enfermo en estos días y poder ver el torzamiento otoñal, la nueva curva, desde los vidrios de nuestra habitación, con la nariz aplastada en los vidrios es como ver el otoño desde la barrera, contemplarlo con la menor cantidad posible de incomodidad.

Claro que hay días y barrios más o menos otoñales y por tanto más o menos apropiados para pasar una convalecencia. El domingo es un día de tradición otoñal. Y por lo que respecta a los barrios diremos que en una manzana completamente cerrada de casas o en un cuarto interior, no puede uno pasar más que una convalescencia de segunda. Pero si se tiene la suerte de vivir en un cuarto encarado a poniente, con unas montañas por fondo y un campo de alfalfa en primer tiempo, la convalescencia tiene un aire de cosa imponderable.

No he sabido los encantos que tiene mi barrio hasta estos días. Yo creía que esta zona en que vivo medio urbana, medio despoblada, que empieza al deshacerse la estructura de la izquierda del Ensanche y se extiende hasta Sarriá, era una cosa incompleta y desequilibrada, un mundo de cerrados llenos de escombros y de desnudos esqueletos de casas de cinco o seis pisos en construcción.

Pero ahora que he tenido que prestar atención al barrio he visto que en mi paisaje, hay un campo de alfalfa, un tristísimo parque de atracciones y una cantera pequeña en la que trabajan unos picapedreros.

Este parque está formado por unas barcas desteñidas y manoseadas, que chirrían agriamente al balancearse, por una parada de pim-pam-pum, habitado por una turba de pequeños fantasmones de madera insepultos, insolentes y cínicos, que tienen además un surtidor, en el que bailan los domingos, unas cáscaras de huevo amarillentas, y por un carrusel tan irrisorio que no llega a ser ni una espina de carrusel. Este aparato, cuando da vueltas hace sonar un órgano de trompetas de latón, que empuñan unas bailarinas que hacen unas posturas amaneradas y cursis. Y parece que los caballos del carrusel están espantados y tienen la vida amargada por estos trompetazos gangosos y apocalípticos que empuñan las amaneradas bailarinas.

He notado que por el parque de atracciones camina de una manera muy campanuda un perro de aguas, viejo y pelado al que sigue constantemente un hombre macilento que a veces anda a ciegas.

En estos días de viento, el campo de alfalfa era de una gran variedad. El viento tumbaba la hierba en curvas caprichosas y nacían en el verde, claros y oscuros instantáneos. Al final del campo, a la izquierda, hay unos eucaliptus y desde la casa se oía el repiqueteo fervoroso de las hojas. Por este lado había una hilera de ropa puesta a secar y hacía el chasquido característico de la ropa mojada. En segundo término se alza una gran chimenea y con el viento el humo se apiñaba arriba, se enroscaba en la chimenea con un aire desgarrado, con un aire de dibujo anarquista. Al final se destaca San Pedro Martir, a media montaña quemaba un vermo rojizo y por la línea del lomo montañoso volaban unos pinos.

Y la cantera de los picapedreros ha representado, en este paisaje de la convalescencia, el lado de la cultura pura.

Venía del cercado una base de repiqueteo, espesa. Pero cuando se paraba la atención unos momentos parecía perfilarse de esta base un ritmo algo borroso al principio, límpido y lineal después. Entonces parecían caer los martillos de una manera igual y harmónica, algo monótona y parecían cantar algo primitivo, ingenuo y basto. A veces el ritmo menudeaba más, se hacía más rápido y animado y la línea era una cosa feliz y paradisíaca.

La melodía principiaba por serpentear delante de los ojos de uno, iba ganando y llenándolo todo y acababa por llevarse, de una brazada, los sentidos de uno y el alma y la tarde y todo, y los mantenía flotantes, en una zona de vaguedad... Luego venía la noche y la descensión y parecía desplazarse el repiqueteo de los picapedreros a las estrellas.

Muchas veces me acordaba de unas palabras de los pequeños poemas en prosa: "...il est de certaines sensations delicieuses dont le vague n'explut pas l'intensité”.

...

Llegó la tarde del domingo, que fue suntuosa, como de otoño.

Desde los vidrios la tarde parecía dulcísima, inefable de claridad. El aire, de tan sutil parecía quebradizo. Los plátanos urbanos, exhaustos de verde polvoriento, tenían un vago espolvoreo amarillo. Un sol moren... [il·legible] y tibio vi... [il·legible]

[...] pasar la gente en traje de domingo. Se oía el trasiego cansado de sus pies sobre la acera. Esta gente adomingada me ha parecido siempre, en todas las ciudades, una procesión de convalescientes paseándose por las avenidas enarenadas de su hospital.

Pronto empezaron a sonar las trompetas del carrusel del parque de atracciones. Llegaban un poco amortiguadas y deshinchadas. Se oyó luego un vago rumor de gentes y las notas de un organillo coloreando este vago rumor. A veces se producían depresiones silenciosas en la onda de ruido que venía del parque y entonces se oía los botes de algún coche o el vendaval del paso del tranvía por alguna travesía próxima. Muy de tarde en tarde se oía el silbido de un tren.

Desde los vidrios vi los esfuerzos que hizo un muchacho para convencer a una muchacha de que tenían que adentrarse por el campo de alfalfa.

Pude comprobar que varios minutos de mi tarde se llenaron hasta el borde por algunas de estas enormes risotadas que producen de tarde en tarde las criadas de servicio.

 

Anàlisi

1) “un cuarto encarado a poniente, con unas montañas por fondo y un campo de alfalfa en primer tiempo”

La finestra de l’habitació on Pla està a dispesa mira cap al Collserola, a l’extrem Llobregat de la muntanya. El camp d’alfals situat al peu de l’habitatge ara com a ara no és significatiu.

2) “esta zona en que vivo medio urbana, medio despoblada, que empieza al deshacerse la estructura de la izquierda del Ensanche y se extiende hasta Sarriá, era una cosa incompleta y desequilibrada, un mundo de cerrados llenos de escombros y de desnudos esqueletos de casas de cinco o seis pisos en construcción”

L’habitatge està situat just on acaba l’Esquerra de l’Eixample i enfocat cap a Sarrià, per tant, és molt probable que estigui a l’antic terme municipal de les Corts. D’una banda, amb la riera de la Magòria (avui avinguda Josep Tarradellas) fent de partió amb Barcelona, limitant la trama de l’Eixample en construcció, i la Travessera de Baix o Travessera Vella fent de frontera entre les Corts i Sants. En tornarem a parlar.

D’una altra banda, més cap al nord, el límit seria la barriada del Camp de la Creu (anomenada també de Sant Genís), urbanitzat a partir de 1870 a l’entorn del carrer Morales i la placeta del Carme, avui tràgicament mutilada, com tot el barri. A la barriada encara no hi havia la Colònia Castells (1923-2010), nucli obrer amb un entramat de casetes de planta amb un minúscul jardí, miserablement enderrocades.

Aquesta colònia, composta de 142 casetes amb uns 700 veïns, es va construir per acollir els obrers que treballaven a la fàbrica Castells de xarols i vernissos (1873-1965), situada a l’actual carrer Entença, aleshores inexistent, entre els carrers Londres i París. De la xemeneia de la fàbrica en parlarem després.

Aquesta seria la zona de les Corts que Pla veuria des de l’habitació de la dispesa; per tant, la zona de l’Esquerra de l’Eixample al límit de les Corts estaria entre els carrers Entença i Viladomat, i Provença i Rosselló; és a dir, entre la presó Model i l’Escola Industrial. Pla, però, no esmenta en cap moment aquestes dues institucions.

Per sobre del carrer Rosselló, entre Rocafort i Viladomat, hi havia una falca de terreny de cultiu (el camp d’alfals?) delimitat per la Carretera Vella de Sarrià (avui desaparegut i que antigament sortia de la Barcelona murallada davant del portal de Tallers; en queda un petit vestigi al Jardins Joan Altisent, al carrer Camí Vell de Sarrià, entre el carrer Gelabert i l’avinguda Josep Tarradellas) i la Travessera de Baix (l’actual carrer del Marquès de Sentmenat) i la Travessera Vella de les Corts (avui desapareguda i que no s’ha de confondre amb la Travessera de les Corts que travessava el Pla de Barcelona).

Un i altre camí es bifurcaven a l’actual interior d’illa a Viladomat entre Provença i Rosselló, just on el meu avi tenia el pati de la seva fàbrica tèxtil (1928-1955). Una petita part d’aquell espai són avui els Jardins Montserrat.

La dispesa de Pla podria ser en una de les cases que es veuen a l’esquerra de la fotografia, davant dels dos camins de darrere de l’Escola Industrial.

L’Escola Industrial vista des del carrer Urgell, 1926. Al fons a l’esquerra, es veuen

els camps de cultiu i el traçat de la Travessera de Baix o Travessera Vella

de les Corts i la Carretera Vella de Sarrià. Diputació de Barcelona

3) “un campo de alfalfa, un tristísimo parque de atracciones y una cantera pequeña”

En aquest fragment, Pla descriu el veu en primer terme des de la finestra de l’habitació. Esmenta per primer cop el parc d’atraccions que estem intentant situar i que estava al costat d’un camp d’alfals i d’una pedrera petita on treballaven uns picapedrers. Localitzant aquesta pedrera ja tindríem la feina feta. En tornarem a parlar.

4) “En segundo término se alza una gran chimenea” […] “Al final se destaca San Pedro Martir”

Des del carrer Rosselló, entre Rocafort i Viladomat, en paral·lel als camins de la Travessera de Baix o Travessera Vella de les Corts i la Carretera Vella de Sarrià que conformen la falca de terreny que hem descrit abans, on avui hi ha els Jardins Montserrat, podem traçar una línia diagonal amb la xemeneia de la fàbrica Castells de xarols i vernissos i Sant Pere Màrtir, antiga ermita d’Esplugues de Llobregat al Collserola, al límit de Barcelona i Sant Just Desvern.

5) “se oía los botes de algún coche o el vendaval del paso del tranvía por alguna travesía próxima. Muy de tarde en tarde se oía el silbido de un tren”

El so del tramvia i el tren, que sent però no veu, ens permet restringir o confirmar la localització de l’habitatge on viu Pla. El tren, que passava per la Diagonal del Ferrocarril (actual avinguda de Roma) estava escassos dos-cents metres a l’esquena de Pla si seguim situats al carrer Rosselló.

Però pel que fa al tramvia, la cosa se’ns complica. L'única línia que passava per la zona on som era la que des de la plaça Universitat anava a Sarrià. Passava pels carrers Casanova, Còrsega, Urgell i carretera de Sarrià. És a uns quatre-cents metres de Rosselló entre Rocafort i Viladomat, amb l'Escola Industrial enmig. No és lluny, i potser sí que se sentia en un territori tan despoblat. En tot cas, situar la dispesa de Pla cap al carrer Urgell i per sobre de l’Escola Industrial no permet que encaixin la resta d’elements que hem situat.

Conclusions (de moment)

La Carretera Vella de Sarrià i la Travessera de Baix o Travessera Vella eren encara camins transitables a la dècada de 1920 des del carrer Aragó fins als seus destins. Eren, per tant, el camí natural cap a Sarrià i les Corts abans que la trama de l’Eixample els esborrés definitivament, que en el cas de l’Esquerra de l’Eixample va ser molt tard.

Posem èmfasi en aquest ús perquè això els convertia en un punt d’atracció de fires ambulants, afavorit per trobar-se en un marge de la ciutat i per la presència dels obrers de les fàbriques properes, com la Castells, que feien de públic propici. Aquesta falca entre camins on situem les vistes de Pla des de la seva habitació de convalescent va ser lloc habitual d’estada de companyies de zíngars que oferien espectacles circenses i feien ballar l’os fins la dècada de 1960. En tenim testimoni perquè la meva mare els anava a veure quan era a la fàbrica de l’avi.

Ens queda la qüestió de la pedrera, que segurament no era una pedrera d’extracció, sinó un taller a l’aire lliure on els picapedrers treballaven la pedra, com era el cas de l’empresa Sebastià Sibecas i Fill, del carrer Casanova, 173-185, entre els carrers París i Londres, també a la dècada de 1920.

Empresa Sebastià Sibecas i Fill, del carrer Casanova, 173-185,

entre els carrers París i Londres, també a la dècada de 1920.

Víctor Oliva

Podríem pensar que la pedrera que descriu Pla és la de Casanova. Lligaria amb la proximitat del tramvia; potser es podria veure Sant Pere Màrtir, però no trobem cap fàbrica amb xemeneia ni cap camp de cultiu.

Fins aquí hem arribat. Ara, si teniu ganes de buscar noves dades i mirar de trobar una situació alternativa, les vostres aportacions, com us he dit abans, seran benvingudes.

---

[1] La Publicidad, “Pall-Mall”, 20 d’octubre del 1921, p. 1.

Autobiografies domèstiques [05]: María Félix

El mes de desembre de 2002 l'escriptor mexicà Carlos Fuentes (1928-2012) visitava Barcelona per assistir a la primera edició de Kosmopolis, la trobada literària biennal que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Feia deu mesos, el 8 d'abril, que havia mort a Ciutat de Mèxic l'actriu María Félix (1914-2002), un mite nacional, una deessa en l'imaginari eròtic mexicà. La Doña. Dona intel·ligent i musa de la intel·lectualitat mexicana i europea. I com tota personalitat, amb una vida plena de llums i ombres. Tenint Carlos Fuentes davant era molt temptador preguntar-li per María Félix, amb qui va mantenir una relació tensa i conflictiva.

L'any 1967, Carlos Fuentes publicava Zona sagrada, una novel·la on narra la relació neuròtica d'amor-odi i incestuosa (no explícita) entre Claudia Nervo, una actriu, i el seu fill Guillermo "Mito". Afirmen algunes fonts que Fuentes va ficcionar la suposada relació amorosa entre l'actriu mexicana María Félix i el seu fill Enrique Álvarez Félix. Aleshores, Fuentes tenia 39 anys, María Félix 53 i Enrique 33. No és difícil imaginar la fixació edípica de Fuentes per la diva mexicana. En tot cas, Fuentes va consultar a María Félix sobre la trama i l'actriu va donar el seu vist i plau.

Lluny de l'escàndol, la història va tenir una gran acceptació: en el cinema i la literatura mexicanes el tema de les relacions incestuoses entre mare i fill són recurrents perquè més enllà de les connotacions psicològiques i sexuals, l'incest amb la mare representa la tornada a les arrels de la terra colonitzada pels europeus. Entre moltes d'altres, tenim: Los olvidados (1950), Las figuras de arena (1970), El castillo de la pureza (1973), La India (1976), Playa prohibida (1985), Santa Sangre (1989), Ángel de Fuego (1992), Principio y fin (1993), Santitos (1999), La tarea prohibida (1992), Maldehogar (2002), La mitad del mundo (2009), Los Chidos (2012) o Alex Winter (2019).

De fet, l'incest sempre va rondar la vida de l'actriu. La infància i adolescència de María Félix van transcórrer a Álamos (estat de Sonora), lloc on vivia amb el seu germà Pablo i la seva mare, que va decidir separar-los a causa de l'estreta proximitat que mantenien els dos germans i temorosa que es convertís en una relació amorosa incestuosa. De fet, però, María i Pablo va mantenir aquesta relació incestuosa (consumada o no). Deia Félix públicament que "Ningún amor tiene el perfume del incesto".

 

Ho explica ella mateixa en uns documentals biogràfics. Entre el 1998 i el 1999, el documentalista mexicà Arturo Pérez Velasco escriu i realitza dos documentals sobre la biografia i l'obra cinematogràfica de María Félix: María Félix. Todas mis guerras (1998) i María Félix. Sus Personajes (1999). Pren com a base una sèrie d'entrevistes que l'historiador Enrique Krauze va fer a l'actriu. Encara amb vida, María Félix va revisar els documentals i va col·laborar en el contingut i el tractament final.

Zona sagrada va estar a punt de filmar-se diverses vegades. El 1968, dirigida per Leopoldo Torre Nilsson, amb guió del realitzador i de la seva dona, Beatriz Guido, amb les actuacions de María Félix i Alfredo Alcón. La coproducció entre André Durona pels Estats Units i CLASA (Cinematográfica Latinoamericana, S. A.) per Mèxic no es va dur a terme perquè Guido i Fuentes no es van posar d'acord en certs punts del guió, a banda que la relació entre actriu i escriptor es va trencar.

 

Posteriorment, amb CLASA de nou com a productora, el guionista i director espanyol Luis Alcoriza (guionista de Los olvidados i El Ángel Exterminador, de Buñuel) va pensar reunir María Félix, aleshores amb 55 anys, amb el seu fill Enrique Álvarez Félix, de 35, a Zona sagrada, amb guió del mateix Alcoriza. Quan era a punt de començar el rodatge, el president de Mèxic Gustavo Díaz Ordaz (1964-1970) va ordenar cancel·lar-lo a causa d'un article que va escriure Carlos Fuentes l'any 1969 en un diari francès sobre la matança de Tlatelolco, durant el míting que els estudiants feien el 2 d'octubre de 1968 la plaça de les Tres Cultures de Ciutat de Mèxic.

A finals de la dècada de 1970, el cineasta nord-americà Robert Aldrich (que va intentar, seduït per l'actriu, contractar-la diverses vegades) va pretendre reunir María Félix i el seu fill en una versió hollywoodesca de Zona sagrada que mai no es va poder dur a terme.

 

Com acostuma a passar amb els rumors d'incest de les celebritats del cinema i de les arts en general, la veritat queda preservada entre les parets de la llar. En tot cas, tant pel que fa al seu germà Pablo com al seu fill Enrique, María Félix va jugar amb l'ambigüitat, sense negar mai, sinó tot el contrari, el plaer que li proporcionava la idea de l'incest. I Carlos Fuentes, discret, calla.

 

Bibliografia

Sobre la novel·la de Carlos Fuentes i la vida de María Félix:
Alba-Bufill, Elio. "En torno a 'Zona sagrada' de Carlos Fuentes". AIH. Actas VII (1980).

Sobre els projectes cinematogràfics de Zona sagrada:
Valle Rojas, Geobanys. María de mis Marías. Cuba: Universidad de Sancti Spíritus José Martí, 2019.

Sobre l'incest en l'obra literària de Carlos Fuentes:
Demeyer, Lise. "L’inceste érotique ou l’érotisme incestueux chez Carlos Fuentes?" América. Cahiers de CRICCAL, 45 (2014): Imaginaires de l'érotisme en Amérique latine (vol.1), p. 75-82.

Fotografies: Excepte la primera, que és el cartell de la pel·lícula La devoradora, les altres imatges són de l'Archivo Fundación María Félix.

Sèrie Autobiografies domèstiques

El faquir Angiolino Davoli

Angiolino Davoli és un dels molts faquirs que van passar per Barcelona. Entre 1911 i 1919 va actuar en infinitat de locals d’oci del Paral·lel, on compartia escenari amb cupletistes i espectacles circenses de tota mena, com era habitual en aquells anys.

De Davoli en parlem al llibre BarcelonaFreak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, delsegle XVIII al 1939. Com passa amb molts d’aquests artistes ambulants, només disposem de les dades dels anuncis i cròniques que apareixen a les pàgines d’espectacles de la premsa.

L’atzar ha volgut que Julio Escolán Gonzalvo, originari d’Osca i resident a Barcelona, llegís el llibre i descobrís que parlàvem del seu besavi, Angiolino Davoli, a qui podeu veure a la fotografia que encapçala aquest apunt i que ens ha cedit amablement. Julio Escolán ens aporta algunes dades biogràfiques, fruit de les recerques familiars i totes les imatges que veureu a continuació.

Ens explica Julio que Davoli va néixer l’any 1887 a l’illa de Sardenya, probablement en una família lligada al món circense. Després de voltar per mig Europa i els Estats Units, es va casar amb Teresa Lapuente, filla de la petita població aragonesa de Lopinyén-Ortiella (comarca de la Foia d'Osca), amb qui va tenir tres fills: Virginia Nieves (l’àvia de Julio), Natividad Anacleta (monja de clausura a Daimiel, Castella-La Manxa) i Hilario Hércules, que va morir sent un nen. Davoli va perdre  la vida quan l’àvia de Julio tenia uns 12 anys. Segons s’explica a la família, va morir a causa dels incidents provocats durant una actuació a Lleida en què va haver de trencar unes cadenes que estaven massa ben soldades. Se sap que va començar fent de trapezista, activitat que va haver d’abandonar en perdre un ull en una guerra, probablement en algun conflicte al nord d’Àfrica.

Després d’assabentar-nos d’aquestes dades biogràfiques que desconeixíem durant la redacció del llibre, reproduïm a continuació l’apunt sobre Davoli tal i com va ser publicat al llibre, i hi hem afegit documents gràfics; entre ells, una fotografia d’una de les atraccions estrella de Davoli a la plaça de les Arenes. Tot i que l’objectiu del llibre és incloure només les actuacions que els personatges relacionats van fer a Barcelona, entre claudàtors hi afegim noves dades de caràcter general de la vida artística de Davoli.

Publicitat d’Angelino Davoli. Material cedit per Julio Escolán Gonzalvo

[Algunes notes de premsa de l’arribada de Davoli a Barcelona a finals de 1911 indiquen que era la primera vegada que actuava a l’estat espanyol després d’haver aconseguit grans èxits arreu del món, però sobretot a Nova York, on va ser guardonat amb el primer premi del concurs d’atraccions del Crystal Palace de Nova York, on es diu que va fer més de 500 actuacions.

Aquesta carta de presentació de Davoli és falsa, com acostumava a passar al segle XIX i principis del XX amb els artistes circenses que actuaven per primera vegada en una ciutat o en un país. Com hem vist amb molts espectacles recollits a Barcelona Freak Show, esmentar llocs de procedència llunyans, o en alguns casos llocs d’origen exòtics, era una manera d’atraure la curiositat del gran públic, presentant un pedigrí que ningú podia comprovar.

El Crystal Palace va ser un dels edificis construïts per a l'Exposició Universal de Nova York de l’any 1853. Passat l’esdeveniment, es va fer càrrec de l’edifici l’empresari P. T. Barnum, creador del Ringling Brothers and Barnum & Bailey Circus, conegut com l'espectacle més gran del món. Barnum va reinaugurar el palau el maig de 1854 i hi va arribar a fer espectacles circenses.

Davoli, però, no hi va arribar a actuar mai perquè el 5 d’octubre de 1858, trenta anys abans que nasqués el faquir sard, era destruït per un incendi mentre s’hi celebrava l’exposició de l’American Institute Fair.

Per a la propaganda era suficient esmentar la ciutat de Nova York i el Crystal Palace, edifici que havia estat construït a imatge i semblança del que segurament podia sonar al públic, el Crystal Palace de Londres de l’Exposició Universal de 1851, consumit també pel foc, l’any 1936.]

Fotografia cedida per Julio Escolán Gonzalvo

“Des de mitjan mes de desembre de 1911 fins el dia de Reis de 1912 es presentava al Teatre Gayarre del Paral·lel amb Nou de la Rambla el faquir i malabarista Cavallero Angiolino Davoli, conegut com l'home de la pell d'acer. Entre varietats diverses, Davoli compartia cartell amb una colla de cupletistes vestides amb deshabillé que buscaven a l'escenari la puça que havia posat de moda la Bella Chelito, mentre eren acompanyades a crits per una clientela excitada que es componia bàsicament de mariners borratxos, gitanos, obrers i joves estudiants. A la publicitat de l'època es deia que "les puces del Gayarre són les que piquen més de Barcelona, les que costen més treballs de trobar i les més intel·ligents en cercar niu".

En aquest ambient, Davoli era presentat com: "Lo nunca visto. El fenómeno más grande de la naturaleza que no pueden calificar los señores Doctores, a los que invita gustoso El Hombre de la Piel de Acero, Cav. Angiolino Davoli. El trabajo de Davoli solo se cree viéndolo". Davoli, a més dels números habituals amb sabres, presenta espectacles de gran risc i aparell, com els de rodar dins d'un barril ple de vidres, "La palanca de la muerte" amb un cavall o ser atropellat per un cotxe. Aquesta exhibició la va haver de fer a la plaça de toros de Les Arenes perquè l'escenari del Gayarre no era prou gran.

El dia 7 de gener de 1912, Davoli es deixava atropellar per un cotxe a la plaça de Les Arenes. El crític José Manzanares Nausa explicava a la revista Eco Artístico que "después de ejecutar emocionantes trabajos con sables, vidrios y púas, sacaron el automóvil, el que ocuparon ocho personas, y una vez dadas varias vueltas por la plaza, cogió las manos de Davoli; luego los pies, y tendiéndose boca abajo, volvió á pasarle por el cuerpo. Fué un momento emocionante; el público, puesto en pie, guardaba silencio, tributando una entusiasta ovación á Davoli, al verle levantarse como si no le hubiese pasado nada. El público, que se arrojó á la plaza, lo paseó en hombros y lo aclamó durante largo rato, con verdadero entusiasmo."

Davoli a les Arenes de Barcelona, el 1912. Fotografia cedida per Julio Escolán Gonzalvo

Després d’anar de gira per diferents escenaris teatrals de l’Estat, com el Salón Madrid, de la capital espanyola (gener i febrer), [on repetirà l’atracció amb l’automòbil, però al carrer,] o el Salón Novedades d’Alacant (març), Davoli torna a Barcelona, aquest cop al Trianon Cine (1912-1918; neix com a Popular, el 1910) del carrer de la Cera, 51. En un programa que barreja pel·lícules i atraccions, és presentat com "el fenómeno más extraordinario conocido hasta hoy, Davoli, el hombre de la piel de acero, rey de la insensibilidad, único en el mundo".

[La crònica del debut de Davoli al Salón Madrid ens descriu algunes de les atraccions de l’espectacle i l’aposta que fa al públic si algú és capaç d’imitar-lo:

El jueves [18 de gener de 1912] debutará Dávoli, el fenómeno que regala 10,000 pesetas al que efectúe su trabajo, que consiste en acostarse en una plancha llena de clavos de punta, subir una escalera con peldaños compuestos de sables y meterse en un barril lleno de cristales. Dávoli invita á las eminencias médicas á estudiar este caso singularísimo.]

[L’octubre de 1912 Davoli actua al Teatro Circo de Saragossa. Com a curiositat, el dia 30 va proposar el repte de fer un combat de lluita grecoromana amb un voluntari del públic. S’hi va enfrontar José Iturmendi, un jove estudiant de Medicina, que va vèncer el faquir després de vuit minuts de lluita. Davoli es va excusar dient que estava malalt.]

Des del 29 de novembre fins el 30 de desembre de 1912 estarà al Teatre Sala Imperi del número 245 del carrer de la Diputació, compartint cartell amb Raquel Meller, en unes sessions especials en què es convida l’Acadèmia de Medicina a comprovar aquest cas extraordinari de resistència al dolor.

[Després de l’estada a Barcelona, durant la primera quinzena de gener de 1913 Davoli actuarà tres dies al Teatre Princesa de València, abans de dirigir-se a Portugal, on actuarà en el Coliseo do los Recreos de Lisboa i en el Circo-Coliseo do Porto.]

El 18 de juny de 1913 participa en un acte benèfic a favor de la Clínica Sant Josep, en el Teatre Espanyol del Paral·lel.

[El juliol de 1913 Davoli actua al Teatro Parisiana de Saragossa, compartint escenari amb l’il·lusionista Yankoe i la parella de ball espanyol Marina i Sevilla. Entre finals de 1913 i gener de 1914, segurament després d’haver fet una gira per Aragó, torna al Teatro Circo de Saragossa, on comparteix programa amb els lleons del domador Mr. Steil i on tornarà a repetir l’atracció amb l’automòbil.]

Després d’uns quants anys en què se li perd la pista perquè probablement és a l’estranger, reapareix fent dues funcions els dies 29 i 30 d’octubre de 1919 en Circ Eqüestre del Teatre Còmic del Paral·lel i uns dies després, el 15 de novembre, en el Teatre Circ Barcelonès.”

[Des del mes de desembre de 1919 fins el febrer de 1920 actua al Circo Price de Madrid, moment en què Davoli deixa d’aparèixer a la premsa.]

 

El parc d'atraccions Planes Park

Inauguració de l'estació de les Planes, amb l'edifici a mig construir,

el 28 de novembre de 1916. Frederic Ballell. AFB

Les Planes, entre l’oci burgès i l’esbarjo popular

El 28 de novembre de 1916 s’inauguraven conjuntament les estacions de les Planes i del Baixador de Vallvidrera del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, línia que s’havia posat en marxa l’any 1863. El Peu del Funicular i el funicular s’havien inaugurat el 1906 i es perllongaria la línia fins a Sant Cugat el 26 d'octubre de 1917. Les estacions intermèdies són posteriors: la Floresta, del 1925, i Valldoreix, del 1931.

Les Planes eren aleshores un nucli de cases d’estiueig esparses, que havia format part de Vallvidrera, municipi que va ser annexionat el 1892 al de Sant Vicenç de Sarrià i aquest al de Barcelona, l’any 1921. L’arribada del ferrocarril va facilitar l’accés de sarrianencs i barcelonins que buscaven al cor del Collserola allunyar-se del tràfec de la ciutat i passar un dissabte o un diumenge a l’aire lliure.

Una cosa va dur a una altra i ben aviat l’entorn de l’estació va passar de ser un lloc primordialment d'estiueig benestant, amb hotels, restaurants (el cafè restaurant l’Elèctric, el Pavelló la Manigua, l’hotel restaurant Versalles o el restaurant Rectoret, a l’antiga masia de Can Rectoret del segle XV, avui enrunada) i espais romàntics al voltant de les fonts, a convertir-se en un destí popular.

El restaurant l'Elèctric, cap a 1915. Enric Castellà. Fons Josep M. Casas Eroles

El cafè restaurant l’Elèctric, situat a pocs metres de l’estació, va ser inaugurat l’any 1912 pel rei Alfons XIII i rebia aquest nom perquè va ser el primer a funcionar amb energia elèctrica. Després de l’èxit de l’arribada del ferrocarril, l’empresari Antoni Catasús va comprar el restaurant i es va reinaugurar amb el nom de restaurant Les Planes. Després d’anys d’abandonament, avui funciona com a centre cívic.

El primer nucli urbanitzat de les Planes es transformarà a partir de la segona meitat del segle XX en una barriada popular de construcció informal. Durant aquest procés, la tranquil·la vall s’anirà omplint de bars, cases de menjars i berenadors per satisfer les necessitats dels visitants de les classes populars. Fins avui, la barriada ha crescut enfilant-se per la falda de la muntanya i imposant el seu caràcter popular, tant pel vessant del municipi de Barcelona (que es divideix en tres nuclis ben diferenciats: Mas Sauró, Mas Guimbau i el Rectoret) com el de Sant Cugat (les Planes, Can Cortès i Can Borrell), i encara sobreviu un berenador que lloga taules i graelles per fer carn a la brasa, o un arròs, que era el més habitual antes, quan el consum de carn era un luxe.

El berenador de la Font de les Planes, cap a 1920. Roisin

 

Gaziel i les Planes Park

Llegint l’article “Un voto por la barbarie”, publicat a La Vanguardia el juny de 1921, ens trobem amb una sorpresa. L’autor, el periodista i escriptor Gaziel, nom de ploma d’Agustí Calvet i Pascual (1887-1964), es lamenta que els paratges de les Planes estiguin perdent la tranquil·litat i el silenci dels quals ha gaudit des de sempre aquest paratge natural:

“Pero como a Las Planas no se les ha ocurrido, desgraciadamente, civilizarse antes, al hacerlo ahora, en nuestra edad modernísima, lo que va apareciendo en medio de aquellas hondas y gratas soledades es una monstruosidad mecánica, un engendro al estilo norteamericano, un hijo del tiempo: un Planas-Park. Y pronto, muy pronto, todo el valle, desde las faldas salpicadas de merenderos, hasta las suaves cumbres coronadas de pinos, resonará día y noche, incesantemente, con el ensordecedor estruendo de “montañas rusas”, tíos vivos, “watching-wawes”, tiros al blanco, “zazmarracatruquis”, “¡pim-pam-pum!”, pianolas eléctricas y “tracas monumentales”.

Gaziel en dona la culpa a la modernitat i, sobretot, als americans, exportadors al món de l’individualisme mercantilista. En justificar-ho, al periodista se li escapa l’esperit elitista i el tarannà polític:

“Democracia, avidez mercantilista, mecanismo. Hay una estrecha e indestructible trabazón entre esas tres expresiones de la actual fisonomía del mundo, correspondientes a sus tres grandes normas: la política, la utilitaria y la del progreso material. La dictadura de las muchedumbres favorece la especulación en gran escala, la charlatanería de todos los pescadores en río revuelto, la explotación de la ignorancia y los instintos groseros de la inmensa mayoría.”

Malgrat que ens allunyem de l’objectiu de l’apunt , com que no ens en podem estar davant d’un article tan sucós, reproduïm un altre paràgraf de Gaziel en què aprofita per criticar l’esperit excessivament obert de Barcelona, la modernitat i l’Eixample de Cerdà:

“Barcelona, la ciudad más democrática y modernista de España, siente como otra ninguna las repercusiones de todos los excesos exóticos. En vano algunos espíritus se esfuerzan por encauzar las influencias externas y fundirlas en la tradición local. Barcelona sigue siendo un campo abierto a los parásitos. Cuando a los extranjeros se les ocurrió hablar de higiene y ventilación urbanas, aquí lo pagamos con la horrenda cuadrícula de nuestro Ensanche. Cuando se puso de moda la atracción de forasteros, la cumbre del Tibidabo, una de las mayores bellezas naturales del mundo, quedó inmediatamente convertida en una de sus más feas y áridas vulgaridades.”

Però les qüestions polítiques i sociològiques de Gaziel no són el tema d’aquest apunt, sinó l’esment que fa de la instal·lació d’un parc d’atraccions a les Planes. L’autor, però, parla del que ha sentit, no del que ha vist. Quan escriu l’article el parc és en construcció, com veurem, i les atraccions que esmenta, les muntanyes russes i les “watching-wawes”, són les del Saturno Parque del parc de la Ciutadella (1911-1926), un dels tres parcs d’atraccions que funcionaven en aquell temps a Barcelona juntament amb el Tibidabo (1901) i el Gran Casino de la Rabassada (1911-1934). Les Planes Park[1], però, no tenia res a veure amb la magnificència d’aquests parcs, com veurem tot seguit.

 

Documentem les Planes Park

Davant la sorpresa del descobriment d’aquest nou “parc d’atraccions” barceloní, ens posem a buscar-ne documentació. Passa sovint, sobretot en el món de l’espectacle i l’oci, que es perd el record i la memòria de molts locals i esdeveniments de finals del segle XIX i principis del XX per la seva vida efímera, i fins que l’atzar no et descobreix una notícia no hi ha la possibilitat de documentar-ho a través dels arxius i les hemeroteques. No es pot buscar allò del qual es desconeix l’existència.

Les atraccions de les Planes Park neixen en el marc de l’expansió humana i de l’oci popular que, com hem vist, va propiciar l’arribada del ferrocarril a les Planes. El primer que va veure l’oportunitat de fer-hi negoci va ser l’empresari Josep Valls, propietari del cinema Bosque de Gràcia. El 19 de febrer de 1921 la premsa es feia ressò del projecte del senyor Valls, un parc d’atraccions que havia d’incloure “desde el cinematógrafo a las representacions de ópera, pasando por el circo ecuestre y por un campo o campos de sport, etc.”. A primers del mes següent el diari El Diluvio publicava la constitució davant notari de la societat anònima “Atracciones y recursos de Las Planas” i anunciava que qualsevol persona o entitat que volgués instal·lar-hi una atracció podia dirigir-se a las oficines del número 347 del carrer Consell de Cent.

De fet, Josep Valls havia demanar els corresponents permisos tant per instal·lar el parc d'atraccions a les Planes de Vallvidrera com per fer el tancat per delimitar-lo al costat del camí de Vallvidrera a Molins de Rei (l'actual carretera de Vallvidrera) i l'esplanada del Ferrocarril de Catalunya. La primera tanca havia de ser provisional, amb plantes i arbustos artificials, però en la mateixa sol·licitud a l'Ajuntament de Sarrià del mes de juny de 1920 inclou el disseny de com ha de ser el tancat i els serveis del parc d'atraccions, que inclou una cuina amb un mostrador de venda al públic, la caseta d'oficines i venda d'entrades i dos serveis d'urinaris, un de públic i un altre de pagament.

Del 2 de juny de 1921 és la primera notícia que s’està construint el parc d’atraccions Planes Park, a l’esplanada on cada any se celebra l’Aplec de la Sardana de les Planes, un emplaçament estratègic perquè es trobava a l’altre costat del pont que permetia travessar la riera de Vallvidrera entre l’estació i el cafè restaurant l’Elèctric, de manera que tots els viatgers que baixaven a les Planes passaven forçosament per davant del parc d’atraccions. La premsa continuarà publicant avisos de la pròxima inauguració del parc durant el mes de juny, però davant l’endarreriment de les obres i veient perillar la temporada d’estiu, el Planes Park s’inaugura per a la revetlla de Sant Joan abans que el parc sigui acabat.

Entre focs artificials i elevació de globus, el plat fort de la revetlla és la representació de les sarsueles Maruxa (Amadeu Vives, 1914) i La verbena de la Paloma (Tomás Bretón, 1894) per les companyies d’actors i actrius dels teatres Victòria del Paral·lel i el Tívoli del carrer Casp. Les obres es posen en escena al Teatre de la Naturalesa, és a dir, a l’aire lliure.

El Teatre de la Naturalesa o de la Natura es va desenvolupar entre els darrers anys del segle XIX i primers del segle XX, promogut pels dramaturgs modernistes, que situaven l'escena en plena naturalesa aprofitant el rerefons del paisatge com a escenari; una posada en escena que està vinculada a la moda burgesa de l'estiueig perquè permet dur el teatre a les segones residències de les famílies de les classes benestants. Precisament, ben a prop, el Teatre de la Natura de Vallvidrera, al pantà, va ser escenari, entre 1914 i 1916 de diverses òperes i obres dramàtiques. Avui, la companyia de teatre Parking Shakespeare manté l’esperit del teatre de la natura portant les obres de Shakespeare al parc de l’Estació del Nord des de fa disset anys.

Representació de l'òpera Pagliacci (1891) de Ruggero Leoncavallo al

Teatre de la Natura de Vallvidrera, l'any 1916. Frederic Ballell. AFB

Fins passada la revetlla de Sant Pere, el 29 de juny, el Planes Park va oferir programes d’entreteniment semblants, al quals algun cop s’afegien combats de boxa. Amb anuncis repetitius que no ofereixen res més que un ambient saludable i deliciós, amb servei de cafè i orxateria, Planes Park esllangueix durant la primera quinzena d’agost de 1921, amb l’única excepció dels vols acrobàtics amb globus executats per l’aeronauta Amador Fernández. Entre ball i música, i diversions en els pavellons, que mai s’especifiquen, Planes Park desapareix de la premsa abans no acabi l’agost.

Amb tot, gràcies a alguns testimonis se sap que a les Planes Park hi va haver activitat fins l’any 1922-1923. El diari La Jornada Deportiva anunciava el juny de 1923 que el Català Sport Club de futbol havia adquirit el “Parque de Atracciones del Planas Park” per construir-hi el seu camp d’esports perquè l’any següent celebrava les noces d’argent i volien recuperar el prestigi de la dècada anterior. Es comunica que les obres de desmuntatge de les atraccions ja havien començat i que es preveia que en un mes estaria fet el nou camp. Creiem que el camp del club de futbol degà de la ciutat de Barcelona (creat l’octubre de 1899, poc abans que el FC Barcelona) no es va acabar mai i l’entitat va desaparèixer com a club de futbol a finals de la dècada de 1920 per convertir-se en un club de beisbol.

Les atraccions, però, havien estat desmantellades i allò que havia estat conegut com Planes Park desapareixia. Malgrat això, la revista Barcelona Atracción, que publicava la Sociedad de Atracción de Forasteros, en el número de novembre de 1927 el poeta i polític barceloní Vicenç Solé de Sojo publicava l’article “Las Planas de Vallvidrera” a la secció “Aspectos de Barcelona”, i deia el següent:

“La continua y creciente afluencia de público ha estimulado la aparición de innumerables y pintorescos merenderos, que contribuyen al aspecto característico de este Rincón de Vallvidrera. La misma construcción campestre y endeble de tales establecimientos constituye una nota muy en consonancia con el tono popular del paraje.

Al mismo tiempo se han levantado barracones, pintarrajeados en colores vivos y chillones, que ofrecen al público por módico estipendio diversiones de todo género, y forman en conjunto un verdadero parque de atracciones, simpático y alegre.”

L’article va acompanyat de fotografies de Roisin i Brangulí. La de Roisin encapçala el text i  mostra una panoràmica feta des de l’avinguda del Rectoret, amb les vies del ferrocarril i l’esplanada de la Font de les Planes, on es distingeix un carrusel.

Panoràmica feta des de l’avinguda del Rectoret, amb les vies del ferrocarril i

l’esplanada de la Font de les Planes, on es distingeix un carrusel, cap a 1927.

Roisin. Barcelona Atracción, novembre de 1927

Anys més tard, el juliol de 1960, amb el pseudònim de Jorge Moncada, el periodista catalanista represaliat després de la Guerra Civil Enric Tubau publicava l’article “El veraneo de los pobres” a la secció “Barcelona, ayer y hoy” del diari El Noticiero Universal. Després de repassar els banys de mar, les fontades de Montjuïc i les excursions a la Font d’en Fargues i Horta, acaba l’article parlant-nos de les delícies de les Planes:

“Sin embargo, los lugares que han ejercido más atracción sobre los veraneantes domingueros han sido Vallvidrera, con su fresco pantano, y Las Planas, pobladas de merenderos, vendedores ambulantes y atracciones de feria; lugares que todavía conservan prestigio y clientela para presumir de estaciones veraniegas.”

Podem comprovar, doncs, que les barraques de fira i les atraccions van sobreviure a la desaparició de les Planes Park, aprofitant el desordre urbanístic d’un espai que durant els caps de setmana aplegava centenars de persones que buscaven esbarjo fora de la ciutat, aprofitant la comoditat que els procurava el ferrocarril.

L'entrada de les Planes Park sobre l'esplanada del pont de la riera de Vallvidrera,

cap a 1921. Postals i fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès

Les atraccions

Però quines van ser les atraccions que componien les Planes Park? Mirarem d’esbrinar-ho a través de les imatges que ens han arribat i que ara podem localitzar.

La fotografia general del parc ens mostra una tanca de fusta amb una porta amb columnes que suporten el rètol de “Planas Park”. Dins del recinte destaca de forma evident un carrusel de carrosses. En una altra fotografia es pot veure aquest carrusel en primer pla, al fons del qual, a la dreta, es distingeix l’edifici del cafè restaurant l’Elèctric. Pel que fa a la resta d’atraccions, sabem que hi havia una caseta de tir, però no hi ha dades de la resta de casetes del recinte.

Una família es fotografia davant del carrusel del Planes Park i barraques de fira. Al fons a la dreta

es distingeix l'Elèctric, cap a 1921. Postals i fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès

A l’esplanada de davant de la porta d’entrada, a mà esquerra, just davant d’un cartell que anuncia el restaurant Versailles (Versalles a la premsa), hi ha una barraca de “Foto còmica”, amb un panell on hi ha pintat un torero lidiant en una plaça de toros. La gent s’hi fotografiava traient el cap pel forat del panell. D’aquesta mateixa barraca, o d’una altra del recinte, són les fotografies que retraten unes famílies simulant que van en un avió.

Foto còmica del Planes Park, cap a 1921. Postals i fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès

A la dreta de l’esplanada hi ha una casa d’obra, que podem veure frontalment en una altra fotografia. És una botiga de venda de comestibles, licors, tabacs i records de les Planes, propietat de L. Rogé, del carrer Conde del Asalto, 25 (Nou de la Rambla).

Botiga de venda de comestibles, licors, tabacs i records de les Planes, cap a 1921.

Postals i fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès

Fins aquí hem pogut arribar amb la documentació de què disposem i la recerca que hem fet a les hemeroteques. A partir d'aquí, mancats de testimonis vius, només ens queda la memòria familiar que algun lector pugui aportar, o l'aparició de noves fotografies o més documentació, que pugui aclarir no només quines barraques de fira hi havia al Planes Park, sinó a les Planes en general després de desaparèixer el parc d'atraccions.

[Post scriptum]

Quan aquest article estava ja acabat i a punt de ser publicat, l'atzar ha volgut recordar-nos de nou les Planes Park sense aportar més dades, però sí un parell d'imatges.

Des del passat 11 de juny l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ens presenta l'exposició "Barcelona i el cel: globus, aeroplans i fotografia", una excel·lent mostra que ni els amants de la fotografia ni de Barcelona us podeu perdre. D'entrada, al vestíbul hi ha una "Foto còmica" (photocall, en diuen ara) amb una reproducció acolorida d'una avioneta com la que hem vist a l'article anterior, amb la inscripció Planas Park a la cua. A l'entrada o la sortida, els visitants poden fer-s'hi una fotografia de record.

Foto còmica al vestíbul de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 Ja dins de l'exposició, en el primer panell de fotografies hi ha un grup de sis foto còmiques amb avioneta que pertanyen a la col·lecció d'en Bru de Sala, i una d'elles porta la inscripció Planas Park. En un cas i en l'altra es fa cap referència al parc d'atraccions Planes Park, perquè mentre estic escrivint aquesta nota encara no saben de l'existència d'aquestes instal·lacions de les Planes de Vallvidrera.

Foto còmica de les Planas Park, de la col·lecció Bru de Sala

---

[1] Si bé és cert que el nom de les atraccions és Planas Park, la premsa, segons sigui en castellà o en català, alterna el nom en totes dues llengües, hem optat per la forma catalana, que sense cap mena de dubte era la forma popular.