Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dijous, 6 de febrer de 2020

Sobreviu un cavallet de les atraccions Caspolino

Treballadors de les atraccions Caspolino
de la plaça de Gal·la Placídia, a la
Vila de Gràcia, cap a l'any 1945
Arxiu de Jorge Álvarez


El 6 de febrer de l’any 2005 les atraccions Caspolino van abaixar la persiana després de més de 70 anys d'activitat a Gràcia. Els fills de la propietària no van voler continuar el negoci que aquesta família de firaires procedents de Casp van iniciar l'any 1905. Tot i així, la família conserva les atraccions històriques d'aquest petit parc d'atraccions que van ser construït l’any 1942. S'hi van instal·lar les dues atraccions que per a moltes generacions de nens i joves van ser referència obligada i part del paisatge del seu imaginari: els cavallitos i uns autos de xoc comprats a París, que van ser els primers elèctrics de tot l’Estat. Aquests autos de xoc van ser la primera atracció que va rebre el nom de Caspolino, que després s’estendria al conjunt de les atraccions.


Els cavallitos i els autos de xoc de
les atraccions Caspolino de la
plaça Gal·la Placídia (1951)


L'any 2014, però, Encarnación Moreno, néta dels primers propietaris i última encarregada de les atraccions, va cedir un cavallet original del carrusel de les atraccions de la plaça Gal·la Placídia a l'escola bressol del carrer Neptú de la vila de Gràcia, que va ser batejada, precisament, amb el nom de Caspolino. El cavallet i fotografies de les atraccions es poden visitar en el vestíbul de l'escola, com podeu veure en el vídeo.

Si voleu conèixer tota la història d'aquestes atraccions de Gràcia i l'altre Caspolino que la família va instal·lar al Paral·lel (1942-1973), cliqueu l'enllaç Atraccions Caspolino, de Gràcia al Paral·lel.


© El Digital DBarcelona

diumenge, 5 de gener de 2020

La necròpolis de Tuset Street

L'edifici David, a la segona meitat de la dècada de 1950
Arxiu David SA


Que el subsòl de la Barcelona vella amaga molta història és evident: el passat de la ciutat s'acumula formant capes i els arqueòlegs i historiadors s'encarreguen de documentar i mostrar-nos l'anatomia i les entranyes d'aquesta matèria orgànica que és una ciutat de més de 2.000 anys com la nostra.

Fora de l'àmbit urbà de l'antiga ciutat murallada (deixant vil·les romanes i jaciments ibers a banda) són més escasses i, alguna volta, poden resultar sorprenents i misterioses. L'abril de 2016, per exemple, van ser trobats al voltant d'un centenar de cadàvers en el subsòl de l'antiga fàbrica de cotxes David, que va ser inaugurada l'any 1931 al carrer d'Aribau, 230-240, durant unes obres en un supermercat. La periodista i bona amiga Cristina Savall em va posar sobre la pista i va publicar la notícia en exclusiva poques hores després de la descoberta.


Alguns dels cadàvers trobats a l'enterrament del carrer d¡Aribau, 230-240
Servei d'Arqueologia de Barcelona


Posteriorment a l'ús original, l'edifici David va ser concebut com un espai integral d'aparcament i pupil·latge de vehicles amb estació de servei inclosa, situada a la segona planta de l'edifici. L'any 1964 es va ampliar amb la finca de Tuset, 19, i entre 1967 i 1969 es van inaugurar una terrassa i les Galeries David, després reconvertides en el popular Drugstore. Tot plegat situat a l'illa de cases delimitada pels carrers Aribau, Travessera de Gràcia, Tuset i Moià.

El primer que sorprèn de tot plegat és que quan es van fer les obres de la fàbrica David i totes les reformes posteriors no sortissin a la llum els esquelets ni cap evidència del jaciment. Però tenim un testimoni de l'existència d'aquests morts. La Sílvia Egea explica que els seus pares es van conèixer treballant a l'empresa David durant la Guerra Civil, quan hi feien components (bobinatges) per als motors dels automòbils del cos del exercit. La mare, que pujava al terrat quan sonaven les sirenes i veia com els antiaeris feien recular els avions que venien a bombardejar la ciutat, li va explicar que durant el conflicte bèl·lic els treballadors van conèixer l'existència dels cadàvers. Repartien ranxo per als treballador, i un cop un company, per fer broma, va pujar i els va dir que ja havien repartit el menjar, mentre ensenyava uns ossos agafats del fossat. Acabada la guerra, dels morts no se'n va saber res més. Com de tants altres morts abandonats en fossars anònims.

Segons els primers resultats aportats sobre el terreny pel Servei d'Arqueologia de Barcelona, la necròpolis podria tenir més d'un centenar d'anys, la qual cosa descarta —permeteu-me la broma— que fossin cadàvers de la gouche divine, que freqüentava la zona.

Vista l'antiguitat, calia preguntar-se què hi havia en aquests terrenys abans que s'hi aixequés l'edifici actual. En un primer moment, s'especulava amb el cementiri del convent del Bon Pastor (que també funcionava d'asil d'acollida de noies), però aquesta institució religiosa va ser construïda a l'illa d'Aribau, Bon Pastor, Muntaner, Travessera, i la parròquia actual de la Mare de Déu de Núria del carrer del Bon Pastor forma part d'aquell convent.

Es parlava també d'un possible fossar dels morts de l'epidèmia de tifus de 1914, provocada per la contaminació de l'aqüeducte Baix de Montcada per filtració d'aigües fecals. Aquesta hipòtesi coincidiria temporalment amb l'antiguitat dels ossos proposada a priori.

Però mentre no apareguessin més dades sobre l'origen de la necròpolis i no es tinguessin els resultats del carboni-14, vam fer un repàs històric sobre aquest indret, vam comprovar que no estava pas desert i vam deixar volar la imaginació abans de proposar una hipòtesi versemblant.


En una fotografia de 1912, la Diagonal en primer pla; el Col·legi Alemany,
a la dreta (planta i dos pisos); a l'esquerra, el convent del Bon Pastor
(planta i dos pisos); en vertical, el carrer d'Aribau amb les
Dames Negres al fons i sobre l'edifici alt de la dreta,
l'espai on s'ha trobat la necròpolis
Fotografia cedida per Peter Cowley


Enfront, ja hem vist que s'hi va construir el convent del Bon Pastor (1886). A la mateixa illa on es va trobar la necròpolis, al carrer de Moià i on avui hi ha l'Institut Francès, hi havia el Col·legi Alemany (1903). Pel costat de Tuset, delimitant amb la Riera d'en Malla (coincidint aproximadament amb l'actual carrer de Balmes), hi havia l'Asil Duran (1890-1942). I a l'altre costat de la Travessera de Gràcia, a la banda de muntanya, hi ha l'escola i la congregació de les Dames Negres (1867).


Localització de tots els elements sobre un fragment
d'un plànol de l'Eixample de Gràcia, de l'any 1906
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Tot plegat és molt suggeridor i porta a especular i veure aquest espai com un nexe d'unió entre institucions que, de tant en tant, es veien obligades a desfer-se dels seus morts. No hi ha, però, cap notícia de l'existència d'un cementiri en aquest espai i no sembla probable un fossar clandestí. Al final, segurament, la realitat serà més prosaica quan esbrinem què hi havia en aquest indret. Us convido a tots a regirar arxius i preguntar per esbrinar d'on venien aquest cadàvers.

Llanço, com he anunciat abans, una hipòtesi. Segons el responsable del Servei d'Arqueologia d Barcelona, no es tracta d'una fossa comuna sinó d'un enterrament secundari. Això vol dir que aquest munt de calaveres, fèmurs, tíbies i húmers són ossos de dones, homes, nens i gent gran que probablement van ser traslladats des d'una necròpolis pròxima, potser en el moment en què van ser prohibits els cementiris parroquials i traslladats els cossos al cementiri municipal.

Si aquesta hipòtesi fos certa, podria tractar-se dels ossos escurats de l'antic cementeri del convent de Jesús (vegeu l'article El Raval de Jesús: el barri oblidat de 1714), destruït definitivament el 1823 i substituït per Santa Maria de Gràcia, construït al carrer de Gràcia, per sobre dels Jardinets, que si bé tenia un petit cementi, potser es va optar per repartir els morts i es va optar per enterrar-ne alguns en un lloc poc habitat com ho era aleshores el lloc d'estudi. El convent de Jesús i el cementiri, així com la font i els jardins que l'envoltaven, estaven situats al mig del passeig de Gràcia. Aquest lloc d'enterrament tenia la peculiaritat d'acollir els morts de les epidèmies que van assotar la ciutat, i era un lloc de pelegrinatge dels barcelonins per Tots Sants.

Un cop estudiat i documentat tot el material, i fetes les anàlisis de carboni-14, el Servei d'Arqueologia de Barcelona va publicar l'informe, al febrer de 2017. Aquestes anàlisis van donar com a resultat que l'antiguitat dels cossos anava del segle XVII als anys en què es va desmantellar el cementiri de Jesús, i recollia en el document la hipòtesi del convent de Jesús que vaig proposar en el seu moment i està publicada a Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019).



diumenge, 10 de novembre de 2019

Dues rajoles entre panots

Dues rajoles hidràuliques en el
xamfrà de Bailèn amb Casp
Foto: Emilia Salas Echezarra


Per a l'Asunta GM,
que em posar sobre la pista,
i la Victoria Bermejo,
que sempre sap on posa els peus


[Amb l'arribada del nou any 2020 aquestes rajoles han tornat a la foscor del subsòl o, pitjor encara, han estat arrancades i la vorera s'ha tornat una mica més prosaica]

Les ciutats creixen en horitzontal en forma de metàstasi urbana; i també en vertical: una capa sobre l'altra, el present es converteix en passat sota les noves edificacions (que aprofiten murs i voltes per als nous fonaments), entre els enderrocs (que serveixen de revestiment de places i nous espais públics), sota l'asfalt (que amaga antics camins), sota l'empedrat (on es busca rabiosament la platja)... En el subsòl de les ciutats sempre hi batega un cor antic que es resisteix a ser oblidat.

Sota els panots (a voltes armes carregades de futur) dels carrers que tan bé identifiquen l'epidermis de Barcelona també s'hi amaguen records, i a la grisa monotonia de les voreres, com les herbes en els escocells dels arbres, hi brota poèticament un vers en color.

Hi haureu passat més d'un cop i probablement haureu vist amb indiferència les dues rajoles que treuen el cap entre els panots del xamfrà mar-Llobregat dels carrers de Casp i Bailèn. Dues rajoles hidràuliques de pis burgès d'Eixample que com dues desnonades viuen sense futur les inclemències del clima i el desinterès de les passes dels vianants, després de quedar al descobert en desaparèixer els panots que les cobrien.

Què hi fan allà aquelles dues rajoles filles de bona família? Quina és la seva història, esborrada pel pas del temps? Quin passat esplendorós amaguen en el silenci del subsòl de la Dreta de l'Eixample?

L'Eixample, un barri que sovint es pensa que no té més història que la que configura la seva estructura urbana ortogonal de línies rectes que s'entrecreuen com si fos un electrocardiograma del seny. A Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018) he intentat esmenar la història oblidada de l'Eixample que va més enllà del Quadrat d'Or del Modernisme. I en un dels capítols del llibre hi ha l'explicació a l'enigma de les rajoles òrfenes.

Ens hem de remuntar a la dècada de 1870, quan l'Eixample era encara un pla esquitxat amb quatre cases entre horts, torrents i rieres. Som ens els temps en què l'higienisme començava a guanyar fama entre la població; i mentre els banys públics començaven a estendre's per la Barcelona obrera per pal·liar la manca de dutxes i aigua corrent a les llars, la Barcelona burgesa es feia construir el seu paradís urbà a l'Eixample omplint el passeig de Gràcia de jardins com els del Tívoli, Euterpe, els Camps Elisis o el Criadero, i de balnearis, defugint els termes vulgars de "bany" o "dutxa". El doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hidroterápico Barcelonés (1884-1895), al passeig de Gràcia, 22 , tocant a la Diagonal, aleshores municipi de Gràcia; i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre passeig de Gràcia i Pau Claris.




I si anem al xamfrà de Bailèn amb Casp, hi trobem el secret que amaguen les dues rajoles solitàries que busquen oxigen entre els panots: l'Establecimiento Balneario Recreativo, un imponent edifici que oferia banys termals i terapèutics entre marbres de termes romanes i jardins frondosos. Res en queda d'aquell paradís, desaparegut en començar el nou segle, tret d'una cromolitografia i de les rajoles. La ciutat es va menjar fins l'últim pam de verd i els burgesos van ser expulsats a l'exili dels balnearis de la Garriga, Sant Hilari de Sacalm, Caldetes, Llavaneres, Caldes de Montbui, Boí o Malavella...

Arqueologia o casualitat, les dues rajoles abandonades a la intempèrie són una llicència poètica.

dijous, 10 d’octubre de 2019

Guia del Rec Comtal



Ja és a totes les llibreries el meu darrer llibre: Guia del Rec Comtal. Caminant pel Rec i la seva història, editat per Viena Edicions, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona i el MUHBA.

L'any 2016 vam publicar El Rec Comtal. 1.000 anys d'història (Viena Edicions). En pocs mesos es va exhaurir i molts de vosaltres us en vau quedar sense. Ara, sense defugir-ne la part històrica, posem al vostre abast un nou llibre, més pràctic i lleuger, centrat en el recorregut d'aquesta séquia mil·lenària, hereva de l'aqüeducte romà, amb moltes més fotografies i plànols, i amb dades actualitzades de les darreres descobertes arqueològiques.

Entitats i institucions que han col·laborat en l'edició del llibre i que han acollit les presentacions i xerrades de la Guia del Rec Comtal. Caminant pel Rec i la seva història: Ajuntament de Montcada i Reixac; Ajuntament de Barcelona; Museu d'Història de Barcelona.


El Rec Comtal al barri de Vallbona. Autor: Ramon Sales


Properes presentacions i xerrades

19 de febrer de 2020, a les 19h. Dimecres d'EL POU. Casal d'Entitats Mas Guinardó, plaça Salvador Riera, 2.




Presentacions i xerrades

31 d'octubre de 2019. Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), Sala Martí l'Humà, a la plaça del Rei, a càrrec de Carme Miró, directora del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Joan Roca, director del MUHBA.


21 de novembre. Casa de la Vila, Sala Institucional, carrer Major, 32, de Montcada i Reixac.


9 de desembre. Espai Antoni Miró Peris del Clot-Camp de l'Arpa, plaça Carme Montoriol, 10. Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa. Llibreria Pebre Negre.

dilluns, 2 de setembre de 2019

La transformació de la ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992

La platja de la Mar Bella i el pas a nivell del
carrer de la Jonquera, l'any 1974
Autor: Pepe Encinas


A la fotografia de dalt hi veiem el pas a nivell del carrer de la Jonquera, continuació del carrer de Bilbao, al Poblenou. És de l'any 1974. Encara s'hi veuen barques de pescadors i un dels búnquers construïts l'any 1898 durant la guerra entre Espanya i els Estats Units, la Guerra de Cuba. Hi ha les instal·lacions de la fàbrica de gas del Poblenou. Al fons, l'estació de tren. La imatge retrata l'estat de deixadesa del litoral de Sant Martí de Provençals. Veient les ruïnes i la runa es fa difícil imaginar que aquí hi van haver els banys de La Martinense (1881) i els de la Mar Bella (1912). La platja era plena de quioscos de begudes i barraques de pescadors on es menjava el peix acabat de pescar. Els banys de la Mar Bella s'anunciaven a la premsa estrangera i la platja passava per ser la més neta de la ciutat. Van subsistir fins a la dècada de 1930, i acabada la guerra un temporal va esborrar casetes de bany i berenadors de tota guia turística. Després va venir la degradació i les platges del Poblenou es van convertir en un abocador, entre els barris de barraques del Somorrostro i les de Pequín i el Camp de la Bota. S'hi va construir un camp de futbol de terra a finals dels anys 70, la platja va recuperar alguns usos i en una taverna encara s'hi va tornar a menjar peix fresc. Fins que a la segona meitat de la dècada de 1980 les excavadores es van endur les darreres restes de la memòria dels veïns. Avui hi ha les instal·lacions esportives de la Mar Bella i tot el litoral mira de cara al mar, les platges tornen a ser plenes de gent i l'aire fa olor de peix fregit, arròs i crema solar.


Vista aèria de la muntanya de Montjuïc,
a la dècada de 1970


En aquesta altra fotografia, també de la dècada de 1970, hi veiem una imatge aèria de la muntanya de Montjuïc. A l'esquerra, l'estadi Olímpic; a dalt a la dreta, el castell vigilant la ciutat en lloc de defensar-la; a la dreta, un tros del cementiri. Enmig, l'altra ciutat; "la caseta i l'hortet" dels oblidats, dels qui després d'hores de feina a la fàbrica, l'obra o l'oficina (sí, també) tornaven a casa: els barris de barraques de Can Valero, Can Valero Petit i Les Banderes. Llars precàries fetes amb quatre totxos, fustes, somiers i cartrons. Una mica més enllà de l'estadi, no ho veieu, però si pareu l'oïda hi sentireu la música i el brogit del parc d'Atraccions de Montjuïc. Ironies de la vida, l'oci i el nínxol els tenien més a prop de casa que qualsevol altra barceloní. S'hi veuen pedreres i camins: el de la Serp, el de la Llengua de la Serp, el de l'Animeta, el de l'Esparver, el del Molí... Ens remeten a una muntanya viva: de les pedreres va sortir la pedra amb la qual es va construir la ciutat, ja des de l'època del romans. I l'existència de camins amb nom ens recorda l'activitat humana, des dels temps en què hi havia vinya i s'hi feia vi. Però també de temps més reculats, quan els romans hi van construir un port abans que existís Barcino, quan els ibers es miraven des del cim la plana boscosa travessada de torrents i rieres, o quan els primitius barcelonins del paleolític que encara no sabien que ho eren tallaven pedres de jaspi i sílex en els tallers de les coves del Morrot. Avui, al mig de la fotografia hi ha el Palau Sant Jordi i d'altres instal·lacions, també olímpiques. Aquí, però, a diferència del litoral, encara hi ha racons verges i racons que la natura ha engolit de nou amagant ruïnes entre arbustos i boscos.

Són només dos exemples dels molts que podríem triar. Les fotografies no són idíl·liques, però segurament despertaran en algunes persones sentiments que obviaran l'estat de deixadesa, abandonament i brutícia d'aquests dos marges de la ciutat però, tanmateix, habitats per persones i plens de records viscuts. Si voleu un altre exemple, potser més sagnant perquè va implicar la desaparició d'un barri sencer de Barcelona, podeu veure "L'últim viatge a Icària (1987)".

Els Jocs Olímpics de Barcelona, inaugurats el 25 de juliol de 1992, van comportar aquests canvis i molts més. Totes les ciutats canvien, es transformen. En aquest cas ens va tocar viure-ho d'una manera exagerada, gairebé sense temps a pair-ho. Molts paisatges van canviar i avui són el referent dels qui no han viscut cap altra cosa. Ens toca, doncs, transmetre que abans eren d'una altra manera. Per comprovar-ho us adjunto el vídeo Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992, filmat en VHS i animat amb timelapse. Les imatges ens mostren les transformacions urbanístiques fetes a Barcelona a les àrees on es van celebrar els jocs i en el nusos de comunicacions: jugueu a reconèixer-los. Són sis anys d'obres resumits en poc més de vuit minuts.



Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992
Direcció: Emili Vendrell
Realització: Mariona Omedes i Clara Films
Producció: Josep Clanche, Clara Films i Oframe Store