Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 31 de gener del 2024

Temporal marítim a Barcelona

Recordatori de les víctimes del temporal,
dibuixats per Xavier Dachs (Gabriel Vinyas)


Temporal a Barcelona (1911) és una filmació d'autor anònim que mostra els efectes que els dies 31 de gener i 1 de febrer de 1911 va causar una apocalíptica tempesta sobre la façana marítima de Barcelona, i que va afectar tota la costa del llevant mediterrani. 140 persones mortes, entre elles quatre germans i el pare d'Hilari Salvadó (1899-1966), pescadors de la Barceloneta. Hilari, el més petit dels nois, aquell dia no anava a la barca perquè es va quedar a cada malalt. Més tard, seria el darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939) (1).



Després del temporal, a Can Tunis (1911)
Frederic Ballell (AFB)


A sota, notícia de les destrosses del temporal,
amb fotos de Ballell



Malgrat la mala qualitat de la còpia (que està mal datada: no és 1910, sinó 1911), s'hi pot veure la gent que observa encuriosida i nens jugant. La còpia original està dipositada a la Filmoteca Espanyola de Madrid.




(1) Per a més informació podeu llegir la biografia d'Hilari Salvadó, escrita per l'historiador Pau Vinyes. I la crònica de La Vanguardia del dia 1 de febrer, on parla dels nàufrags que van anar a parar a la platja de Can Tunis.


[+]

"1911, l'any de les desgràcies", El mar és el camí, de Joan Sol

"Gener de 1911. Les vides que el mar s'endugué", Barcelona: històries del temps, de Joaquim Ibáñez

dilluns, 25 de desembre del 2023

Sant Esteve: canelons i una nadala




El 26 de desembre, per Sant Esteve, protomàrtir de l'Església catòlica, ens asseurem a taula per menjar canelons. L'anomenat segon dia de Nadal, celebrat als territoris de parla catalana però també en d'altres països centreeuropeus, permet compartir les festes amb la resta de família que no va poder ser a taula el dia de Nadal. La tradició ve d'antic. Diuen que del segle IX, quan els comtats catalans, lligats a l'imperi carolingi, depenien eclesiàsticament de Narbona i no pas de Toledo com la resta de cristians de comtats i regnes de la península. Els clans familiars eren extensos i per retrobar-se per celebrar el Nadal s'havien de desplaçar de lluny, cosa que obligava que la tornada s'allargués al dia següent i es va acabar establint com a festiu. D'aquí vindria el refrany "Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva". Per què dedicar-li el dia a Sant Esteve? Perquè diuen que les relíquies del protomàrtir, que va morir apedregat al voltant de l'any 35, van ser traslladades a Jerusalem un 26 de desembre de 415.

Aquest costum del segon dia de festa per afavorir la mobilitat familiar sembla que també és darrere dels dilluns de Pasqua (Florida i Granada), que se celebren aquí i a altres indrets d'Europa però no a la resta de l'Estat. Però com que no hi ha certesa d'aquestes explicacions llegendàries, introduiré una altra explicació possible.

Els jueus de la diàspora, és a dir, aquells que es van estendre pel món expulsats d'Israel després de la destrucció del segon Temple, l'any 70 de l'era comuna, també van establir el costum d'allargar un dia les festivitats importants perquè en uns temps en què no hi havia calendaris oficials i la Lluna obligava a comptatges peculiars, com passa amb la data mòbil de Setmana Santa mai hi hagués el dubte de quan era la festa, tenint en compte, a més, la dispersió de les famílies jueves i la dificultat de la comunicació. Fos quin fos l'origen d'aquest segon dia festiu, el que sí és certa és la coincidència entre el costum jueu i el cristià en uns territoris on la cultura jueva ha estat determinant. Ho veiem, també, en l'origen jueu de les celebracions cristianes, com ja vam veure a l'article "El cicle de Nadal".

Pel que fa a costums gastronòmics, aquelles primícies agrícoles i ramaderes que s'oferien a les divinitats a la fi de les collites ja no tenen déus a qui ser ofertes ni altars on sacrificar-les, amb la qual cosa, asseguts a la taula, ens mengem les ofrenes: no debades els cristians s'han guanyat la fe a través de l'estómac menjant Déu transsubstanciat. Si algunes cultures antigues tenien el costum de menjar el cor del guerrer vençut per obtenir-ne el seu valor, l'eucaristia, ritual de teofàgia, permet adquirir la fe que la raó és incapaç de pair.

Com sol passar amb altres tradicions, culinàries o no, la ingesta de canelons per Sant Esteve, com l'escudella per Nadal, és un costum relativament recent (no apareixen en cap receptari català fins a principi del segle XX). Van ser introduïts durant la primera meitat del segle XIX pels cuiners d'origen italià que cuinaven per a les famílies de l'alta burgesia de Barcelona, amb tant d'èxit que el costum es va estendre i avui és inimaginable una taula sense aquest plat el 26 de desembre. L'escriptor i gastrònom Néstor Lujan afirma a Vint segles de cuina a Barcelona (1993) que els primers canelons servits en un establiment públic són de 1830, a la Fonda del Beco del Racó del barri de la Catedral, uns diuen que al carrer dels Capellans; d'altres, en el número 5 del carrer dels Boters, en cas que sigui la mateixa fonda de Ca l'Antonet. La fonda la va obrir l'italià Giovanni Antoni Ardizzi, l'any 1815. Els italians eren qui regentaven les cases de menjars en aquells temps i se'ls coneixia amb el nom de "becos", d'aquí el nom dels establiments.


La fonda del Beco del Racó, al carrer dels Capellans, el 1857
Dibuix de Lluís Rigalt (MUHBA)


Segons el crític gastronòmic Jaume Fàbrega (doctor en Filosofia i Lletres), abans que els canelons no es popularitzessin, a moltes llars era costum menjar arròs a la cassola per Sant Esteve. Les receptes més típiques eren l’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys, que servien per aprofitar les restes del dinar de Nadal. Tots dos plats són fets amb menuts de pollastre (colls, puntes d’ala, pedrers i crestes) acompanyats de verdures; un arròs que, d'altra banda, continua vigent a la cuina barcelonina. El refranyer català ho confirma: L’endemà de Nadal, arròs catedral. En canvi, Fàbrega posa en dubte que els canelons siguin cuina de reaprofitament. Potser no ho eren com a norma, però sí que ho són el dia de Sant Esteve, festa que per a moltes generacions començava al matí amb tota la família col·laborant a trinxar la carn i estendre la pasta bullida sobre un llençol de cotó o de fil, a punt de ser farcida.

En els primers temps, els canelons eren una recepta molt complicada de fer a casa perquè la pasta calia fer-la a mà. Però aquesta dificultat va acabar el 1911, quan l’empresari Ramon Flo, propietari de la marca de pasta El Pavo, va comercialitzar-ne les primeres pastes seques per ser bullides.

En un joc de virtuosisme culinari, i recuperant el símil religiós, els canelons permeten guarnir la taula amb les restes de les menges de Nadal sense que els comensals se sentin menystinguts, farcint-los amb la carn d'olla i el rostit sobrers, trinxats i transsubstanciats, si bé és cert que a bona part de les llars es fa un rostit específic per farcir els canelons (el popular Carmencita o la buena cocinera, publicat a Barcelona el 1911 en recull la recepta) i se solen preparar dies abans de la diada.


Carol of the Drum, la nadala de Sant Esteve

Podem imaginar-nos els camins de Betlem, dos mil anys enrere, transitats per pagesos i pastors oferint els seus presents comestibles al nounat. Però algú s'imagina què tenen en comú cantants tan diversos com Neil Diamond, Whitney Houston, Johnny Cash, Ringo Starr, Bob Seger, John Denver, Bonnie M, Ray Conniff, Cranberries, The Supremes, Stevie Wonder, Bob Dylan, Jessica Simpson o la Família Trapp?


Coberta del disc original interpretat per
The Trapp Family Singers (1955)


Doncs tenen en comú haver cantat Carol of the Drum, també coneguda com The Little Drummer Boy, cançó que Katherine K. Davis va adaptar d'una cançó popular txeca, l'any 1941, i que va ser enregistrada per primer cop el 1955 per la The Trapp Family Singers, la famosa família Trapp protagonista de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas (1965).


 Partitura original de 1941
Wellesley College Music Library


Qui hagi fet l'esforç de traduir-la de l'anglès ja se n'haurà adonat que estic parlant d'una nadala que molta gent associa a la veu de Raphael i als anys del franquisme: El tamborilero. Però la realitat i l'origen de la nadala són ben lluny d'aquest record, com hem pogut comprovar.

N'he fet una selecció de les diferents versions que he anat trobant. Algunes per la seva qualitat; d'altres, per la seva peculiaritat. N'existeixen algunes versions catalanes, les enregistrades per la Coral de Cambra del Gran Teatre del Liceu (1966-1968) i un disc d'Els de la Torre (1967) amb quatre nadales, entre elles El petit timbaler, però no he trobat cap vídeo d'aquestes velles versions i n'enllaço la de 2013 de Víctor Riera Gispert. Us deixo alguns vincles i penjo els dos millors vídeos.

Al Bano i Romina Power. Il piccolo tamburino (1987)
Nana Mouskouri. L'enfant au tambour (1965)
Plácido Domingo i Josep Carreras. Carol of the Drum (1999)
Marlene Dietrich. Der Trommelmann (1964)
Ray Charles. The Little Drummer Boy (1985)
The Jackson Five. The Little Drummer Boy (1979)






El 1965 Vince Guaraldi, l'autor de les bandes sonores de les pel·lícules de Charlie Brown, va fer una curiosa adaptació a ritme de jazz per a l'àlbum A Charlie Brown Christmas, amb el títol de My little Drum.

El 1982, Joan Jett & The Blackhearts gravaven una versió punk rock amb el títol Little Drummer Boy, el mateix any que aconseguia l'èxit amb una cançó que tots recordareu: I Love Rock & Roll. No us deixeu enganyar pels primers minuts tradicionals de la nadala; escolteu-la fins el final.

Del petit timbaler se n'han fet més de 200 versions, però és en aquests darrers anys que estan proliferant els cantants que l'afegeixen al seu repertori. Deixo per al final els dos vídeos de dues versions. La de Bing Crosby i David Bowie, que fan una deliciosa dramatització de The Little Drummer Boy i Peace on Earth cantades al mateix temps:




I la de Grace Jones, absolutament kitsch. La gravació pertany al show de Pee-wee's Playhouse (no us perdeu la pàgina web, perquè és per sucar-hi pa!), un programa que el còmic Paul Reubens tenia a la CBS, els anys 80, i que va merèixer un premi Emmy.


dijous, 30 de novembre del 2023

Santa Llúcia i les fires de desembre



El dia 13 de desembre les llucietes es muden. Corren alegres en grups pels carrers vestides amb la millor roba. Abrics gruixuts i barrets. Fa fred i el somriure es glaça als llavis. Van cap el Parc de la Ciutadella, on hi fan festa perquè avui és el dia de la seva patrona. Als pobles també hi fan festa. Després de missa canten pels carrers goigs i cançons, i recullen diners per obres de caritat. Una d’elles va guarnida amb una corona de flors i es fa passar per santa Llúcia acompanyada de les “cardenales”. Són modistes i costureres. L’ofici de cosir s’ha anat perdent i la força dels gremis medievals que van fer gran el comerç barceloní s’ha anat diluint; però sembla que ara reviu el comerç menestral davant la dictadura industrial. Però ja no fan festa. Potser caldrà posar fil a l’agulla.


Grup de noies al parc de la Ciutadella durant la festa de
les modistes del dia de Santa Llúcia, l'any 1933
Carlos Pérez de Rozas (AFB)


Per què Santa Llúcia?

Segons les llegendes populars, Llúcia, que es venera a la capella i el carrer que duen el seu nom al costat de la catedral, des del segle XIII, va ser una màrtir de Siracusa (la Saragossa medieval de Sicília), durant les persecucions de l'emperador Dioclecià, el 304. El seu promès, un ciutadà pagà, la va denunciar i va ser torturada per no voler renegar de la seva fe cristiana: li van extreure els ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) i finalment va ser decapitada per tossuda, una característica compartida per tots els màrtirs cristians dels primers temps. La iconografia artística de la santa la representa amb els ulls en una safata de plata. Aquesta relació amb els ulls va ser el motiu que se la veneri com a patrona de les modistes i els oficis relacionats amb la vista: electricistes, xofers, esmoladors, dissenyadors gràfics i escriptors: des de 1951, la Nit de Santa Llúcia és la festa de les lletres catalanes i la data en què es lliuren els premis Sant Jordi de Novel·la i Carles Riba de poesia.

Però on encara la santa mostra el seu ascendent popular és a la Fira de Santa Llúcia de pessebres i ornamentació nadalenca, que, des de 1786, i any rere any, se celebra a l’avinguda de la Catedral i a la plaça Nova, pels volts del 13 de desembre, diada de Santa Llúcia. La tria d’aquesta data per a la fira no és gratuïta, tot i que amb l’actual calendari se n’ha perdut la referència. En el calendari julià, l’anterior al gregorià que fem servir avui, instaurat l’any 1582 en els regnes hispànics, la data de celebració de la santa coincidia aproximadament amb els solstici d’hivern meteorològic perquè s’havia anat acumulant un error d’un dia cada 128 anys.

Segur que recordeu el refrany que diu “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”. Vol dir que per Santa Llúcia començava a allargar-se el dia, quan, en realitat, encara s’escurça. Joan Amades ens ho explica al Calendari de refranys (1933):

“Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.”

Joan Arimany (2) ens ho deixa una mica més clar: els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia se celebrava el 23 de desembre i que amb la reforma gregoriana del calendari va passar a celebrar-se el 13 de desembre. Però sempre havia estat el 13 de desembre, malgrat que abans de la reforma del calendari de 1582 meteorològicament s’esqueia després de l’equinocci d’hivern.

Santa Llúcia és, doncs, la data tradicional d’inici de les festes nadalenques. Els interessos comercials, però, han avançat la data de la fira al penúltim cap de setmana de novembre i les parades són obertes fins la nit del 23 de desembre.


Capella de Santa Llúcia, al carrer del mateix nom
Fons Cuyàs


Només Santa Llúcia?

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà; i, a mitjan d’aquest mateix segle, en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.




En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

I encara una altra tradició d'origen medieval (s. X) que consisteix a escollir i dotar de la màxima autoritat un escolanet el dia de Sant Nicolau. En el context de les festes d'hivern sorgien dignitats o autoritats efímeres, que en les esglésies catedrals o monacals donen lloc a l'elecció del Bisbetó, l'Episcopellum o Episcopus puerorum o scholarium, l'Abatellum o Abbas parvulorum, designat per la cúria juvenil. El "regnat" d'aquest personatge infantil durava fins al vespre del 27 de desembre i s'emparentava amb el dia dels Innocents.

El Bisbetó de Montserrat, l'any 1927 (AFB)


Aquesta festa s’inscriu en el conjunt de celebracions prenadalenques que es caracteritzen per l’intercanvi de papers i es poden emparentar amb les saturnals romanes i les festes dels folls, en què es permetia la inversió dels rols (com al Carnaval). Prohibida per l'Església pels excessos que comportava, encara avui, i des de l’Edat Mitjana, el 6 de desembre l’Escolania de Montserrat celebra la festa del Bisbetó, en un format molt menys transgressor. El dia de Santa Cecilia un escolà de primer curs és triat bisbetó i per Sant Nicolau se'n fa la proclamació. La cerimònia d’investidura és de gran solemnitat, i el Pare Abat li atorga la representació de la màxima autoritat i li imposa les insígnies pròpies del càrrec. Durant tot el dia el Bisbetó fa de bisbe: vesteix una mitra, un pectoral, un anell i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els familiars dels escolans.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, que ja hem esmentat abans; una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme (vegeu El cicle de Nadal i una nadala).


Parada de pessebres a la catedral, l'any 1935
Josep Maria Sagarra (ANC)


Origen del pessebre

Deixant l’origen del cicle de Nadal i tornant al pessebre, però sense voler-nos estendre en un tema que té grans especialistes, la representació del pessebre (on tant el naixement com el verd que el guarneix anuncien la regeneració de la natura) està molt arrelada a Catalunya i als antics territoris de la Corona d’Aragó, com per exemple a Nàpols, on s'exposen centenars de pessebres, alguns d'ells centenaris. Més enllà de la iconografia dels llocs de culte (on pretenia explicar amb imatges la vida de Jesús a una població analfabeta) i del pessebre vivent de Francesc d’Assís (la Nit de Nadal de 1223, a Greccio, Úmbria, avui al Laci italià), que representa el naixement en un estable al voltant d’una menjadora d’animals, l’origen del pessebre com a escenografia en l’espai de la llar és del segle XVI, com a reacció a la reforma protestant. A Catalunya, tot i que hi ha referències d’un pessebre d’influència franciscana, el 1300, les primers dades de pessebres familiars són de finals del XVI.

A principis del segle XIX apareixen els primers pessebres amb moviment, amb titelles i ombres xineses, que es representen en els mateixos teatrets familiars (teatre d’alcova) on s’interpreten els sainets que acabaran donant origen al teatre català. Algunes fonts expliquen que, durant el segle XIX, a la fira de figures de pessebre hi havia venedors de ninots de cartró, que es movien estirant-los d’un cordill i que probablement estaven relacionats amb aquests titelles. Els venedors els feien moure a la parada i la canalla s’hi aturava embadalida.

Pel que fa als pessebres vivents, n’hi ha constància durant la segona meitat del XIX, tot i que no serà fins la dècada de 1950 que es representen com a espectacle familiar tal i com els coneixem avui. El primer és de 1956, a Engordany (Andorra), i el segueixen el de Castell d’Aro (1959) i Corbera de Llobregat (1962), entre molts d’altres, que segueixen el relat d’Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Folch i Torres, un dels textos més famós i representats.

El costum de fer pessebres a la llar es va estendre ràpidament i va passar de les famílies benestants a les classes populars, fins a convertir-se en un espectacle que transcendeix durant els segles XIX i XX la intimitat d’esglésies i llars: era habitual anunciar a la premsa la presentació pública de pessebres en cases particulars i exposicions, com encara es fa ara. No és estrany, doncs, que l’any 1786 trobem esmentada la fira de Santa Llúcia per primera vegada al Calaix de sastre, el dietari que Rafael Amat i de Cortada (1746-1819), el baró de Maldà, va escriure des de l'any 1769 fins a la seva mort:

“Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat.”


La fira de Santa Llúcia, el 1945, a les escales i el Pla de la Seu
Arxiu de La Vanguardia


Les fires de pessebres

Recollint aquest testimoni, 1786 també és la data que dóna Joan Amades a El pessebre (1946) (1). Tenint en compte que el baró de Maldà escrivia el seu dietari des de 1769, no sembla probable que ja hi hagués fira anteriorment perquè n’hauria parlat; tot i així, no podem descartar que figures i casetes es venguessin a les fires de joguines, i el suro i la molsa es trobessin a les fires d’herbes.

Però la Fira de Santa Llúcia no ha estat sempre com la coneixem. Avui ocupa només l’avinguda de la Catedral, però fins al tombant dels segles XX-XXI també ocupava les escales del Pla de la Seu, anys abans els carrers al voltant de la Catedral, fins a principi de la dècada de 1950 els carrers del “barri perdut”, i fins l’esclat de la Guerra Civil les places i carrers del barri de la Catedral, allò que avui du el malnom de barri Gòtic.


La fira de Santa Llúcia al carrer de la Corríbia,
davant les escales de la Catedral, l'any 1912


Explica Amades que, durant el segle XIX es feia fira de pessebres en tres dates: per la Puríssima, a les places de Sant Jaume i Nova; per Santa Llúcia, a la plaça de la Catedral, els carrers del voltant i la plaça del Rei; i per Sant Tomàs (21 de desembre), a les places del Pi, de Sant Josep Oriol i del Born. En aquestes fires es venien figures, casetes i altres elements característics del pessebre, com ara ponts, fonts, molins, pous o pallers, que li donen a aquesta representació un típic caràcter teatral. El pessebre és de base popular, raó per la qual és ple d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escenificació i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Aquesta figura tan típica apareix a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.


Fira de la Puríssima a la plaça Nova 

Fira de la Puríssima a la plaça de Sant Jaume, el 1910
Frederic Ballell (AFB)


Pel que fa als elements propis per a la construcció del paisatge, com suro, molsa, murtra i herbam divers es venien a la fira situada a les escales de la Seu, on els graons permetien exposar un material que no necessitava la protecció d’una parada o caseta de fusta. Els nostres avis distingien perfectament ambdues fires: la de pessebres i la de l'herbei, que quedaven perfectament separades pels carrers de la Corríbia i del Bou de la Plaça Nova, malmesos amb els bombardeigs de la Guerra Civil i desapareguts amb els enderrocs de principi de la dècada de 1950 per obrir l’avinguda de la Catedral, que va acabar posant en contacte la Catedral amb la plaça Nova fins a confondre’s. De les altres fires, la postguerra només en va deixar el record en blanc i negre de les fotografies.


Fira de Santa Llúcia a la plaça del Rei, els anys 20
Josep Brangulí (ANC)


La Fira de Santa Llúcia ha canviat molt si es compara amb les que es feien abans. Aquestes fotos ens ho mostren: al principi, els venedors d'herbei (branques d'avet, molsa, grèvol) s'instal·laven a l'aire lliure, a les escales de pla de la Seu, aprofitant els graons per exhibir la mercaderia; els firaires muntaven les parades amb una estructura de fustes, amb taulons fent de prestatges i cobertes amb una vela impermeabilitzada amb oli de llinosa, i quan es feia fosc s’il·luminaven amb llums de petroli o acetilè.


Fira de Santa Llúcia al carrer de la Pietat,
rere la catedral, l'any 1928
Arxiu Mas


Als anys de la dècada de 1960 encara s'hi podia veure algun llum de petroli i de gas entre bombetes de 25 watts, que convertien les paradetes dels carrers dels Comtes, Pietat, Bisbe, Montjuïc del Bisbe i Santa Llúcia, foscos i estrets, en casetes d'un pessebre urbà, oníric i laberíntic que fascinaven la canalla que, com era costum, anaven a passejar per la fira, amb penellons a les mans, que amb una mica de sort s'escalfaven amb una paperina de castanyes calentes; o si la sort anava acompanyada d'una mica de diners, el passeig podia acabar en una granja del carrer Petritxol amb una bona tassa de xocolata desfeta ben calenta.


Fira d'aviram a la Rambla de Catalunya, a principis del segle XX


I per Sant Tomàs...

Per Sant Tomàs, el 21 de desembre, i fins el 24 al vespre, hi havia també les fires d'aviram i bestiar de la Rambla de Catalunya, dels passeigs de Sant Joan i de la Indústria (avui, Picasso) i del carrer de Pujades, on la darrera parada, al costat esquerre de l’entrada del passeig dels Til·lers, va desaparèixer l’any 1996 perquè ja no els sortia a compte mantenir-la perquè molt poca gent mantenia el costum de comprar l’aviram viu.


Fira d'aviram al passeig de la Indústria (avui, Picasso), el 1909
Frederic Ballell (AFB)


La de joguines era la darrera de les fires i, per descomptat, la que atreia més a la canalla. Les primeres fires del XIX eren modestes, tant per les paradetes com per la mena de joguines que s’hi podien trobar: nines de drap, fireta, ninots de fang, soldats de plom, rutlles... Es feien sobretot a l’estiu, a les places i racons propers a les parròquies que celebraven la diada del sant: Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, Santa Anna... Però la primera que s’instal·la com a fira de Reis ho fa al carrer del Carme. Després vindria la que coneixem: la Fira de Sant Tomàs i de Reis. Originària de 1877, s’instal·lava les vigílies del dia de Reis al passeig de Colom i a la Gran Via, on la burgesia començava a ocupar l’Eixample, i on encara hi és avui.

La fira comença pels volts de Sant Tomàs i resta oberta fins el mateix dia de Reis per si algun despistat necessita compra un regal de darrera hora abans de visitar la família. Avui les parades de joguines han perdut el pes que havien tingut anys enrere perquè les grans magatzems han segrestat la iniciativa ciutadana i els vells costums, i perquè l'oferta d'artesanies diverses s'han imposat amb el temps. Però unes quantes generacions encara recordem les parades de fusta de color verd i l'estesa de joguines, entre les quals sobresortia d'una manera especial la fireta i les llaminadures que reproduïen queviures, monedes gibrelletes amb caca de massapà i cigarretes de xocolata, que els nous costums han fet desaparèixer del mercat. Una cosa no ha canviat amb els anys: l'olor de xurros i xocolata desfeta, que és l'olor de la infantesa.




Romanç de Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa
i una enramada d’arboç
i una blanca molinera
i una ovella i un pastor.
Ho posarem, al migdia,
dins el nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos:
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
tals paraules m’acudien
quan he vist la meva amor.


Josep Maria de Sagarra
Desembre de 1915


*

Notes

(1) En el pròleg del llibre hi consta l’any 1935 com a data de publicació per justificar l’edició en català, prohibida l’any 1946 quan es publica el llibre. Vegeu "El pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?", a Piscolabis librorum.

(2) Joan Arimany, Dulia [web], 2015.




diumenge, 8 d’octubre del 2023

L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

L'assalt de 1391 al Call de Barcelona
Josep Segrelles (ca. 1910)


[Article publicat el 20 de setembre de 2011]
 

Algú podria pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Espanya hagi imperat un antijudaisme popular (el terme s'ajusta al sentiment de la gent més que no pas el d'antisemitisme) i tan arrelat fins als nostres dies (molts recordem encara quan per Setmana Santa es "mataven jueus" fent sonar les matraques) tenint en compte que la presència de jueus a la Península després del decret d'expulsió de 1492 (Decret de l'Alhambra, signat el 31 de març amb data límit de compliment el 31 de juliol) va ser aparentment residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies d'industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de petites comunitats, que van augmentar durant la Gran Guerra quan fugien de l'Imperi Otomà i els anys 30 del XX amb la vinguda de famílies que fugien de la persecució nazi. Ja abans del decret d'expulsió, els calls, com el de Barcelona, no tornarien a ser el que eren després dels pogroms de 1391, quan les multituds cristianes embogides i atiades per les autoritats religioses van destruir els barris jueus de Sefarad i de les Terres d'Edom.


Plànol del Call de Barcelona
MUHBA


Dèiem que la presència de jueus després de l'expulsió era residual aparentment perquè, de fet, molts van optar per quedar-se acceptant la conversió o exercint de criptojueus, d'amagat de les autoritats. Amb els anys, però, la presència i la influència es va anar difuminant. Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu.

Els tòpics medievals s'han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de l'acusació de deïcides fins a la creença de la pràctica de ritus sagnants i sacrílegs ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa intensitat d'un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el mal: robatoris d'hòsties consagrades, enverinament de pous d'aigua, transmissió de malalties, assassinats de nadons... L'estigma, com si d'una estrella de David cosida al pit es tractés, marca el front d'un fantasma, el jueu errant, que recorre el món rebutjat per tothom.

Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; de com l'Església es va fer forta a la Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de conversos, com els germans Valdés i Lluís Vives); de com la Inquisició -més enllà d'alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l'entrada de qualsevol idea lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància... Si no es té en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i modernitzador en benefici de l'obscurantisme i de l'absolutisme, i si oblidem les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil de 1936, no entendrem la mentalitat d'aquest país. Un país on la meitat dels ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l'altra meitat, com es demostra en els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de grups que, sense ser exactament de dretes, s'enroquen en discursos identitaris que menyspreen la diversitat cultural de l'Estat. I sense oblidar, és clar, la deriva de l'esquerra cap a la ignorància històrica.

Però tot plegat no s'explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que alimentés l'error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat del pensament.

No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats, acusats de pràctiques criptojueves. No queda gaire clar quines van ser les causes que van dur les altes esferes polítiques i religioses a prendre la decisió d'expulsar-los. A l'antijudaisme d'arrel popular (alimentat per l'Església), segurament s'hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia amenaçada per una incipient burgesia d'origen jueu (no oblidem que els jueus eren "patrimoni" dels reis, i reialesa i noblesa s'enfrontaven pel poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que s'obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.

La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus (aparentment), el classisme i la distinció es va establir entre cristians vells i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l'exemple ben conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo, cristià vell.


Góngora (1622), per Velázquez


En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de puresa de sang, que restringien l'accés a les institucions només a aquelles persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El primer estatut (Sentencia-Estatuto, Toledo 1449) és fins i tot anterior a l'expulsió. Si mai ningú va prendre la raó als qui acusaven als jueus d'indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els emparaven.

Si el tòpic no era suficient, ara la llei empenyia els cristians vells, o a aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no estava contaminada, a pràctiques per "desemmascarar" els heretges i els traïdors. La delació es convertia en un costum. S'espiava el veí per descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en dissabte, si no consumia carn porc, si parlava en veu baixa... I quan el rastre del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l'atac es va convertir en insult cap a els cristians comuns a qui calia acusar de blasfem. La sang "pura" s'assimilava a la sang "espanyola"

No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s'ha vist agreujat pel conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l'establiment de l'estat d'Israel el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial i perquè la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici "israelià" en sinònim de "jueu", la confusió està servida.


Família xueta mallorquina
Felanitx, dècada de 1930


Una excepció a aquest "jueu desconegut" es manté fins els nostres dies: els xuetes mallorquins, descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i discriminats fins a mitjan segle XX, han mantingut una relació endogàmica entre ells i es calcula que al voltant d'uns 20.000 mallorquins conserven els seus cognoms conversos. Precisament, el juliol de 2011 un tribunal rabínic els va reconèixer la seva pertinença al poble d'Israel.

No són gaires els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han fet que els ciutadans espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància i aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi ha cultura del món jueu hispànic, el judaisme tampoc forma part dels estudis escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la imatge romàntica d'aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de jueus, musulmans i cristians.

Amb tot, de tant en tant s'editen estudis molt interessants. El 2010 es va publicar Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L. Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica apòstata que actua com a rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura dels segles XVI i XVII. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges marginats i intuir quins eren el límits dels comportaments que es consideraven acceptables en aquella societat del Siglo de Oro castellà.




Un Siglo de Oro que, d'altra banda, no s'entendria sense l'aportació cultural dels conversos; una herència que sense ser explícitament jueva, ho era per ser un col·lectiu que de feia segles sabien llegir i escriure, i estaven avesats al raonament, l'esperit crític i la ciència (la majoria de metges eren jueus). La nòmina d'escriptors i intel·lectuals conversos o fills de famílies converses és molt extensa: Juan de Mena, Hernando del Pulgar, Alonso de Palencia, Rodrigo de Cota, Álvarez Gato, Diego de San PedroFernando de Rojas, Juan i Alfonso Valdés, Fray Luis de León, Teresa d'Àvila, Joan de la Creu, Miguel de Cervantes, Luis de Góngora, Mateo Alemán, Luis Vélez de Guevara, Francisco Delicado, Juan del Encina, Torres Naharro, Gil Vicente, Juan Luis Vives, Jorge de Montemayor, Baltasar Gracián... Venjança literària. Justícia poètica.

I directament relacionat amb els estatuts de puresa de què hem estat parlant, al febrer de 2011 Juan Hernández Franco, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Múrcia, publicava Sangre limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011). En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández "exposa l'evolució de la 'neteja de sang' des dels seus orígens en el segle XV fins a la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i l'intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en l'Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu important impacte en l'àmbit de les mentalitats". I precisament és aquest "àmbit de les mentalitats" el que resulta més interessant perquè és el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits, en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n'ha parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N'és una bona aproximació l'article "La historiografía española y la herencia de Sefarad" (Letras libres [en línia], juliol, 2002).




El fet és especialment dramàtic. D'una banda, pel que fa als jueus, perquè sent ciutadans amb els mateixos drets que la resta de ciutadans dels regnes peninsulars (o més, si ens acollim a l'antiguitat hispana, entenguem el que entenguem amb aquest adjectiu), van ser expulsats de casa seva, de la Sefarad que no han oblidat mai. De l'altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua havent-hi una part de la societat que s'atribueix el concepte de ciutadania basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d'un ranci privilegi biològic ancestral o de conquesta.

Xavier Casals, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i expert en feixisme i ultradreta, va entrevistar Juan Hernández arran de la publicació del seu llibre, entrevista que molt amablement ha cedit a Bereshit per acabar d'il·lustrar aquest apunt.



Sangre limpia, sangre española
de Juan Hernández Franco

"¿Qué era la llamada “limpieza de sangre” y cuándo se estableció?
No es fácil responder exactamente qué es la limpieza de sangre, pues el concepto evoluciona a lo largo de su existencia. Comienza siendo un medio para excluir de instituciones políticas, religiosas, universitarias, laborales… a los descendientes de judíos convertidos al cristianismo –los cristianos nuevos o conversos– y de los que se dudaba de su sincera conversión. Pero conforme avanza la edad moderna, especialmente a partir del siglo XVIII, los estatutos lo que hacen es establecer una barrera para diferenciar a los cristianos con más honor y distinción social, de los que no la tienen –es decir, aquellos que desempeñan oficios viles o bajos.


L'arquebisbe de Toledo, Juan Martínez
Siliceo, defensor dels estatuts (1794).
José Maea


Sí sabemos cuándo se establece por vez primera.  Fue el año 1449 en Toledo. Pedro Sarmiento, alcaide de su alcázar,  y una parte mayoritaria del concejo, asesorados ideológicamente por el bachiller Marcos García de la Mora, promulgan una Sentencia-Estatuto, conforme a la cual “todos los dichos conversos descendientes del perverso linaje de los judíos, en cualquier guisa que sea (…) sean habidos e tenidos como el derecho los ha e tiene por infames, inhábiles, incapaces e indignos para haber todo oficio e beneficio público y privado en la dicha cibdad de Toledo”.

Alcanzaron su momento cenital otra vez en la ciudad de Toledo, el año 1547, cuando el arzobispo de Toledo, Juan Martínez Siliceo y una parte de su cabildo catedralicio lo establecieron. Desde estas fechas, se puede decir que ésta es una de las cuestiones claves dentro de la historia de España y uno de los temas más vinculados a su “leyenda negra”.

¿Por qué se intentó erradicar en el siglo XVII y no se logró?
Por los reparos y críticas a los excesos que suponía la aplicación de los estatutos, pues un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener para nada en cuenta su virtud o preparación profesional– acceder a instituciones que habían establecido estatuto, es anterior al siglo XVII.
“Los estatutos de limpieza de sangre alcanzan su momento de apogeo en 1547 y serán uno de los temas más vinculados a la “leyenda negra” de España”. 
Fue desde la segunda mitad del siglo anterior y especialmente en los cuarenta primeros años del seiscientos cuando con mas ahínco y esfuerzo intelectual se intentó minimizar los efectos negativos de los estatutos, reformándolos según una opinión extendida entre la intelectualidad y una parte importante de los gobernantes, especialmente los que servían durante el valimiento del Conde Duque de Olivares, o incluso suprimiéndolos.

Las razones para hacerlo de intelectuales y políticos eran que los estatutos, además de ser contrarios al derecho natural y al verdadero espíritu de la religión católica, eran una de las causas que venía agravando la crisis política, económica y de valores que afectaba especialmente a la sociedad castellana.

Si fracasó el impulso de religiosos, arbitristas, pensadores y políticos en este propósito fue porque otra parte importante de los mismos, como por ejemplo Francisco de Quevedo o el doctor y religioso Juan Espino, estuvieron en contra de la revisión de los estatutos y en su empeño se vieron favorecidos por un grupo social mayoritario, los cristianos viejos. Estos encontraron en el honor de su antigua limpieza, uno de los principales medios para poder situarse socialmente y hacer frente a un etapa de dificultades y crisis.
“Un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener en cuenta su virtud o preparación profesional- acceder a instituciones que habían establecido estatuto de limpieza de sangre”.
¿Por qué en las Cortes de Cádiz la “limpieza de sangre” aún tuvo defensores?
El antijudaísmo, o antijudería (como la ha llamado José Jiménez Lozano), convertida tras la expulsión de los judíos que no recibieron las aguas bautismales en fobia y discriminación de una parte mayoritaria de la sociedad hacia el cristiano nuevo o converso, era una ideología tan arraigada que su disolución no era fácil.

No obstante escritos tan esclarecedores y divulgativos, como los del Padre Feijoo sobre la condición de auténtico cristiano del converso, o las medidas políticas tomadas por los gobiernos reformistas de Carlos III a favor de los descendientes de judíos, como es el caso de los chuetas mallorquines, fueron insuficientes para dar por concluido la discriminación de aquellos que remotamente procedían de judíos –la semilla u origen de su mala sangre siempre pervivía en opinión de sus detractores–, como para poder afirmar que a finales del siglo XVIII y comienzos del XIX, los estatutos de limpieza de sangre hubieran desaparecido.



Francisco de Quevedo es va oposar a la
revisió dels estatuts de puresa de sang


Por el contrario, vemos como su auge crece en territorios en los que no habían tenido tanta influencia, como son los de la Corona de Aragón, aunque aplicados fundamentalmente en la exclusión de quienes ejercen oficios viles –relacionados con los trabajos que podían practicar los judíos o sus descendientes.
“Las Cortes de Cádiz no pudieron acabar con los estatutos por la oposición de un conjunto de diputados que se identificaban con el Antiguo Régimen”.
Por todo ello no es extraño que aunque hubo una corriente “liberal” que en las Cortes de Cádiz intentó suprimir una de las “taras” del pasado, otros diputados participantes en ellas, integrados dentro del sector más tradicional y rigorista (como es el caso del padre Hermida, Iguanzo, Ostaloza, Terrero…) se mostraran contrarios a la “destrucción de los estatutos de limpieza de sangre”. Ello se debía a que aún en el seno de la sociedad había quienes eran cristianos viejos, seguros y fieles a un programa próximo a valores de las elites del antiguo régimen, y en cambio, otros eran poco fiables –relacionados con la axiología burguesa–, como los “manchados con la sospecha de raza judaica”.

¿Cuándo se acabó jurídicamente con estos estatutos?
Los estatutos nunca fueron una norma en vigor para toda una Monarquía primero y el Estado después. Fueron adoptados por instituciones y en cada caso, dependiendo de su jurisdicción, pidieron y obtuvieron su aprobación definitiva por parte de la Monarquía o el Papado. En consecuencia, desde el Estado, ya en el siglo XIX, no se pudo dictar una ley que los suprimiera totalmente. Ello no fue un impedimento para que en las instituciones que dependían del mismo, fuera imponiendo su supresión.

Por poner algunos ejemplos significativos, el año 1835 la reina gobernadora Maria Cristina decretó la supresión de las pruebas de limpieza para acceder a seminarios de nobles, o bien -a propuesta de la Sociedad Económica Matritense– también los suprimió en diversas carreras y profesiones. Podríamos seguir citando otros ejemplos que afectan al propio Estado, que toma sus últimas medidas el año 1865, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún se seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia.

Pero lo importante es la nueva ideología que comenzó a reinar a partir de 1840 aproximadamente, pues frente a la antijudería, ahora primó y venció que el origen, el pasado, la sangre y los ancestros no pueden ser un “castigo” para las generaciones presentes y que los estatutos eran un inútil obstáculo, que lo único que hacía era privar a la sociedad de hombres capacitados, relevantes, bien formados y necesarios para el desarrollo de la misma y que no se atrevían a acceder a una institución de estatuto por si en el proceso de averiguación de su limpieza apareciera un remoto antepasado que arruinase su honor, su prestigio y el de toda su familia.
“En 1865 el Estado toma sus últimas medidas sobre los estatutos, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia”.
Al final, tras cuatro siglos de ideología antijudía, se desvaneció el principio tan largamente arraigado de que la sangre manchada no se borraba y que bastaba una partícula o átomo para conducir a la anomia social –en una sociedad organizada y dirigida por quienes tenían su máximo honor en considerarse cristianos viejos–  a quien la portase.

 ¿Dejaron un legado que tuviera continuidad?
Venimos relacionando la antijudería con los estatutos de limpieza de sangre, aunque hay que decir que esa antijudería en Europa y en los Reinos Hispánicos es anterior al establecimiento de los estatutos. Pero la ideología antijudía y en concreto los estatutos lo que hicieron, indudablemente mal y negativo, fue la exclusión social del que fuera tenido o fuese por descendencia judío dentro de una sociedad regulada por valores hidalgo-cristianos viejos. Hasta ahí la repercusión, volvemos a decir negativa, de los estatutos. Hechos posteriores, como el antisemitismo de naturaleza estrictamente racial y sus fatales consecuencias en el siglo XX, pueden tener algún lejano origen o influjo en las actitudes contrarias al judío, según algunos historiadores.


 
Ángel Pulido, que va afavorir una campanya 
d'aproximació als sefardites


Sin embargo y paradójicamente, en esos momentos que la persecución contra el judío en su forma más cruel tomó cuerpo en Europa, en España, una parte de su sociedad, movilizada por personas como Ángel Pulido (anteriormente lo habían hecho Adolfo de Castro, Amador de los Ríos, Pedro José Pidal, Juan de la Puerta…) desde comienzos del siglo XX y con respaldo de destacados intelectuales (como Cajal y Galdós), se mostró a favor del estrechamiento de relaciones entre España y los sefardíes dispersos por el mundo.

Las consecuencias más inminentes de esta campaña fueron, en 1924, la concesión de pasaportes a sefarditas que lo solicitaron –fundamentalmente por motivos culturales y económicos-; y en el momento más álgido del holocausto judío, la eficaz acción de la diplomacia española salvando la vida de bastantes sefardíes –se calcula que sobre unos 15.000– en los Balcanes, Italia y Francia.





[Afegit del 20 de desembre de 2023]


José Luis Villacañas (Úbeda, Jaén, 1955), catedràtic de filosofia a la Universitat Complutense de Madrid, director de la Biblioteca Saavedra Fajardo de Pensament Polític Hispànic, resident a València, és l'autor d’Érase una vez España. El mal radical de la españolez (UnderWoord). L'assaig recull les tesis que hem apuntat i fa una història dels jueus sefardites i d’Espanya prenent com a punt de partida el tracte atorgat als jueus sefardites de la península. El llibre manté la tesi que la incapacitat espanyola d’entendre l’altre (els col·lectius que hem esmentat, però també catalans, bascos, rojos, anarquistes, etc.) i l’afany de reprimir-lo neixen de la incapacitat d’entendre els jueus de la península, cosa que té conseqüències encara ara. Us recomanem que llegiu l'entrevista de Vilaweb (i el llibre, és clar).

diumenge, 24 de setembre del 2023

El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella

 Martí i Codolar a la Granja Vella d'Horta


El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.


A l'esquerra, l'elefant a la Granja Vella, quan encara era
conegut com a Baby. A la dreta, dues imatges de l'elefant,
dissecat i l'esquelet que es conserva en el Museu de Zoologia
(Font: Memòria dels barris)


Aquest Jardí Zoològic acabarà sent l’embrió del Parc Zoològic actual, inaugurat, sota la direcció de Francesc Darder, el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888. L'estrella del parc era l'elefant Baby, que després de passar 10 anys a la Granja Vella, al zoològic va ser conegut amb el nom de l'Avi (resultat de la percepció auditiva del mot anglès "baby"). El nom va fer tanta fortuna que més d'una generació de Barcelonins anomena Avi l'estàtua del mamut del Parc de la Ciutadella. Els ossos de l'elefant es conserven en el Museu de Zoologia de la ciutat.


L'Avi en el zoològic del Parc de la Ciutadella (ca. 1900)


Dins del nou Parc de la Ciutadella, concebut com a parc científic de la ciutat, el Zoo es concep com l’espai urbà públic que té com a missió la conservació de la fauna silvestre, per això, la Junta Tècnica del Museu de Ciències Naturals i Jardins Zoològic i Botànic de Barcelona estableix com objectiu principal garantir el caràcter científic de la institució a més dels objectius d’entreteniment i esbarjo.


Portada del catàleg del Parc Zoològic (1897),
un dels pocs exemplars que es conserven
(Col·lecció particular Enric H. March)


Un detall que només coneixen els especialistes és que per sufragar les despeses i el manteniment del zoològic es va editar aquest primer catàleg de 1897 que reproduïm, on es posen a la venda animals vius i ous, i s'ofereix a les universitats, instituts, seminaris i col·legis d'ensenyament secundari animals morts per disseccionar en els laboratoris de biologia, o esquelets i animals preparats per ser dissecats i exhibir en els gabinets d'història natural. El catàleg és un llistat de totes les espècies del zoològic i s'indiquen el nom comú, el nom científic de l'espècie, la procedència i els preus, amb distinció si es tracta de mascles o femelles (més cares), o cries. Els exemplars més cars, amb diferència, són l'elefant indi, 20.000 pessetes, i les lleones, 10.000 pessetes, per només 1 pesseta que costava una gallina.




Dues imatges de la Casa dels Lleons i de l'ocellera, caimans i lleons (1894).
Fotografies descobertes el 2005 al Museu Darder de Banyoles