Atraccions Caspolino, de Gràcia al Paral·lel

Les atraccions Caspolino de la plaça Gal·la Placídia (1951)

Article publicat en el número 16

de la revista Paral·lel Oh!

El 6 de febrer de l’any 2005 Encarnación Moreno van tancar les petites atraccions El Caspolino de la plaça Gal·la Placídia. Encarnación era neta d’Anunciación Barrachina (nascuda a Casp el 1886), la matriarca d’una antiga família de firaires que va iniciar la seva activitat l’any 1905, primer amb una tómbola, després amb uns gronxadors amb barques, uns caballitos manuals i al final uns d’elèctrics.

Els anys 20 va decidir abandonar el seu Casp natal (caspolino és el gentilici d’aquesta ciutat aragonesa) i la vida itinerant, i es va instal·lar a Gràcia, acompanyada del seu marit, Marcos Orús. Inicialment ho va fer en el centre de la plaça Gal·la Placídia, al costat de l’estació dels ferrocarrils, que en aquella època circulaven per la superfície, amb els gronxadors amb barques, als quals després afegí els caballitos.

L’any 1942 es construeix l’edifici on les atraccions van estar fins el tancament, i allà hi va instal·lar els caballitos i uns autos de xoc comprats a París, que van ser els primers elèctrics de tot l’estat. Aquests autos de xoc van ser la primera atracció que va rebre el nom de Caspolino, que després s’estendria al conjunt de les atraccions.

Joan Vidal ens explica que durant els anys 50-60 els motors dels autos de xoc els portaven a reparar al taller Graciliano González que estava instal·lat a les Cases Baixes del carrer del Clot. El Joan tenia molta amistat amb els propietaris del taller, que li regalaven fitxes que ell feia servir en els autos de xoc que s'instal·laven a l'avinguda de la Meridiana durant la festa major del Clot.

Quan la senyora Anunciación Barrachina es va jubilar es va fer càrrec de la fira la seva filla, María Orús, mare de l’Encarnación Moreno que ha donat per finalitzada aquesta nissaga de tres generacions de dones firaires i emprenedores perquè ella sola no es podia fer càrrec del negoci. La quarta dona, Encarna Lupotto, filla d’Encarnación i de Francisco Lupotto (també de família de firaires, mort el 2003), és mestra i no tenia cap intenció de continuar amb el negoci familiar, mentre que els quatre fills es dediquen pel seu compte a les fires itinerants. Del vell Caspolino sobreviu un cavallet en una escola bressol del barri.


El Caspolino del Paral·lel

I què se’n va fer dels gronxadors amb barques que hi havia a la plaça i que no van anar a parar al nou edifici? Doncs la primitiva atracció va ser destinada a les instal·lacions que El Caspolino (1942-1973) tenia al Paral·lel, davant de les atraccions Apolo. Ens en dóna testimoni la Mercè Leontopodio, que havia estat alumne de l’escola Collaso i Gil:

“Recordo les atraccions Apolo i també la pista de patinatge, on acostumava a anar a patinar algun diumenge amb els meus patins de rodes de fusta, que podies anar estenent segons et creixia el peu. Aquesta pista de patinatge estava ubicada just a sobre de l’edifici de l’Apolo, que estava al Paral·lel fent cantonada amb el carrers Conde del Asalto, ara Nou de la Rambla, i Vila i Vilà.
A l'altre costat de la vorera del Paral·lel, al carrer Abat Safont cantonada amb el carrer de les Tàpies, on hi havia l'inici d'un troleibús que agafava el corrent elèctric d'uns cables de dalt, i just davant del teatre Español (després cinema, discoteca Estudio 54 i ara teatre Artèria), hi havia les atraccions Caspolino, amb uns autos de xoc i unes barques de dues places. L’encarregat primer donava una empenta a la barca i es tractava d'anar dempeus agafat a les barres laterals i fer impuls fins arribar a una lona que hi havia al sostre. Us asseguro que sempre hi pujava sola i pesava quinze grams perquè era una nena de poca edat molt prima, però tenia molta empenta i sempre tocava la lona. Hi havia un temps limitat per gaudir-ne, fins que l'encarregat et deia que havies de parar, perquè el temps ja s'havia exhaurit. Però jo mai parava i ell m’havia d'anar aturant amb uns frens que hi havia sota les barques. Sempre em renyava perquè jo, com cria que era, volia seguir gronxant-me.
Al costat hi havia una altra barca, però aquesta era més gran i tenia capacitat per a més persones i no calia fer cap esforç físic perquè pugés; el mecanisme el gestionava l'encarregat. Les noies, quan arribaven a dalt feien crits i estava prohibit aixecar-se perquè deien que hi havia perill de caure. Jo també hi havia pujat, però era avorrit, no havies de fer l'esforç com a les altres, a les quals tant si hi pujava sola com acompanyada tocar el sostre era per a mi un repte.
Al costat d'aquestes atraccions, que sempre estaven fixes com les de l’Apolo, hi ha el col·legi Collaso i Gil, la meva escola, que té la porta principal pel carrer Sant Pau; però a les aules que donaven al carrer Abat Safont recordo, en el silenci de la classe, el so de la sirena que anunciava la posada en marxa dels autos de xoc i la música que sonava en aquella època com si tinguéssim un fil musical, que no era el millor per concentrar-se en l’estudi. També hi havia algun altre tipus d'atracció però no ho recordo. Per a mi les barques eren el més xulo!”

Situades en el números 2-4 del carrer Abat Safont, paret per paret amb l’escola Collaso i Gil i fent cantonada amb el carrer de les Tàpies, són les atraccions oblidades de Barcelona. Més enllà del record dels veïns, ningú en parla, ni diaris, ni revistes ni llibres. En Ròmul Brotons, per exemple, no en diu res en el recent Parcs d’atraccions de Barcelona: des de 1853 fins l’actualitat (Albertí Editor, 2011), tot i que parla del Caspolino de Gràcia, que sí que va merèixer força atenció quan va tancar (1). Només algunes excepcions puntuals com La Barcelona calenta, on l’Elisabet Parra ens diu que “les Atracciones Apolo [...] i les Atracciones Caspolino [...] eren igualment llocs en els quals habitualment s’hi congregaven xaperos” (2). A la revista Destino, Micer Borra (pseudònim?) es qüestiona, l’any 1944, que existeixi el Barri Xino canalla i esmenta les atraccions Caspolino (3) com a exemple de lloc inofensiu: la intenció és, clarament, negar el vici i la misèria a la Barcelona de postguerra. I Ángel Zúñiga, a Barcelona i la noche, en parla de passada:

"Si volvemos al Paralelo, bajando de la montaña por la calle del Conde del Asalto, nos encontraremos con el punto neurálgico del barrio. Lo que resta de aquella picaresca de antaño se reúne todavía en la pequeña plaza que se forma en el cruce del Paralelo con la calle Nueva, entre el Español, el cine Arnau, la cascabelera boîte de Benito, un minúsculo parque de atracciones, dos o tres bares –el Arnau, El Retiro, el kiosko Gayarre-, en donde se bebe y se vive, y dos misteriosos subterráneos que comen y devuelven la gente que engullen a todas las horas del día. Como fondo, vemos el más bello decorado ciudadano. Las chimeneas de la fábrica de gas por la que la luna juega al escondite en sus noches de salida. Este espacio está lleno de vitalidad, de bullicio, de follón [...].Los que están en el ajo le llaman a este ágora de mangantes 'El Peñón'" (4).

Els autos de xoc del Caspolino del Paral·lel (ca. 1957)

Foto cedida per Miquel F. Pacha

L’espai, molt més petit que el de les atraccions Apolo i més modest, estava ocupat pels esmentats gronxadors de les barques, uns caballitos, els autos de xoc, que s’anomenaven “Autopista”, una zona a cobert amb futbolins i billars, i diverses màquines recreatives, com la que amb un braç mecànic havies de pescar una de les joguines que oferia i que encara podem veure en algunes fires de festa de major. Jaume Marco Cerdà també recorda l'atracció dels ocellets de la bona sort en la qual els animalets ensinistrats triaven un sobre a l'atzar de dins d'una caixa, i dins del qual hi podies llegir el teu "futur". Aquesta modesta atracció, mig circense, era força popular i també la podies trobar al carrer de la Portaferrissa amb la Rambla (Los pajaritos sabios), a la plaça Garriga i Bachs davant del carrer del Bisbe o al Portal de la Pau (Las pajaritas quirománticas), a tocar del monument a Colom.

Los pajaritos sabios de la Rambla, el 1980

Foto: Jordi Reinosa Valero

En una juke-box hi sonaven les cançons de moda, com ens explica un veí que recorda els anys infantils, com abans ha fet la Mercè, i el testimoni del qual ens serveix per treure’ns el mal gust de boca de la mirada i l’ús dels adults (el meu pare, que no tenia manies a l’hora d’ensenyar-me els baixos fons barcelonins, m’havia dut diverses vegades a l’Autogruta de les atraccions Apolo, però sempre defugia El Caspolino):

“Del Caspolino recordo els caballitos, així els deia jo quan era un nen, i recordo una gramola grandiosa que funcionava amb monedes. Les cançons que més sonaven en aquell temps eren “Cerezo rosa” [1955] i el “Mambo n º 8” [1960], de Pérez Prado. Des de la meva classe de l'escola Collaso i Gil, en la qual va exercir de mestre el que va ser director de cinema, José Antonio de la Loma, solíem escoltar la música quan posaven els discos i sobretot la sirena dels caballitos.
Davant del col·legi, al carrer de Sant Pau, hi havia també un bar anomenat Pay Pay, amb una barra molt llarga que quedava al descobert a la mateixa vorera d'aquest carrer; i al costat mateix de aquest bar en un primer pis, hi havia un taller on pintaven cartells molt grans de pel·lícules de cinema. Quan acabaven un d'aquests cartells els solien deixar perquè s'assequessin en un balcó molt gran d’aquest pis, i tot el que passava per carrer podia veure'ls.
A sota d'aquest taller hi havia una papereria on solíem comprar els plomins per escriure a tinta negra i també en tinta de colors, a més de llibretes, llapis, gomes d'esborrar i alguna caixa de llapis de colors Alpino, que era més barata. I en aquesta mateixa vorera, davant d'aquests comerços i del col·legi, hi havia dues petites casetes de fusta, on nosaltres, els petits, solíem comprar, en una d’elles, les llaminadures d’aquella època: xiclets, pega dolça, caramels, confits, anissos, trossos de regalèssia, pipes, tramussos, xufles...; i a l'altra caseta, on venien diaris, revistes i novel·les, hi compràvem els tebeos. Per a nosaltres, tot això era una delícia!”

A l'esquerre de l'Arnau es veuen la teulada

i els cavallets del Caspolino del Paral·lel

Francesc Català-Roca, 1954

Els caballitos del Caspolino del Paral·lel

Francesc Català-Roca, anys 50

Però cap dels testimonis esmentats recorda què hi havia dins de la pista del futbolins. Ens refresca la memòria en Toni Clapès, que hi havia anat amb el seu germà gran:

"Aquesta pista no havia estat d'autos de xoc, com algú pensa, sinó de barques de xoc, per això hi ha tan de desnivell i hi caben els futbolins a dins. Era una piscina. Les barques de dos passatgers amb el seu trole al darrere igual que un auto de xoc prenien el corrent del sostre. La proa era com si fos un canot antic que es guiava amb un volant. Tot al voltant de la barca era un neumàtic i els cops mai eren tan violents . No podies baixar al mig de la pista (era d'aigua!); sempre havies d'arrambar-te a una banda i un empleat agafava una corda de la barqueta mentre baixaves."

Ens diu el Toni que a les barques de xoc no hi pujava gaire gent perquè els feia por caure a l'aigua quan el més perillós era anar muntat en un vehicle aquàtic connectat al corrent elèctric. No sabem quan es va eliminar aquesta atracció, però va ser entre 1956, el darrer any que la va veure el Toni, i 1964, com veurem després.

Futbolins i billars instal·lats dins l'antiga piscina

de les barques de xoc del Caspolino del Paral·lel

Fotograma del documental El alegre paralelo,

d'Enric Ripoll Freixes (1964)

En aquest mateix indret hi va haver els anys 20 el dancing Martinica, i des del 1932 fins que va acabar la Guerra Civil el dancing El Tropezón, una sala de ball de taxi-girls, noies amb qui es podia ballar pagant una tarifa establerta. Després de la guerra El Caspolino va estar en funcionament fins al 1973, i més tard s’hi va construir un pàrquing. De tan oblidades, ha estat impossible trobar fotografies, excepte en una panoràmica de l’Arnau en que es distingeixen mínimament els gronxadors en un racó.

El Caspolino al carrer Abat Safont amb el de les Tàpies

Fotograma de la pel·lícula Totò d'Aràbia (1964),

de José Antonio de la Loma

Però com ja havia passat amb les atraccions Apolo, de les quals en surten escenes a les pel·lícules El fugitivo de Amberes, Apartado de correos 1001, Camino cortado o Mi adorado Juan, la sorpresa ha estat descobrir a la pel·lícula Totò d’Arabia (1964), de José Antonio de la Loma, que 10’ del metratge estan filmats a Barcelona (del minut 23’ al 33’) i hi surt El Caspolino, com podeu veure a l’enllaç a la pel·lícula (on gaudireu del José Luis López Vázquez parlant en italià) o a les fotos que acompanyen l’apunt.

Aquell mateix José Antonio de la Loma (1924-2004) que havia fet magisteri i Filosofia i Lletres, i que havia estat sis anys fent de professor a l’escola Collaso i Gil compartint diàriament espai amb El Caspolino del Paral·lel, ens ha deixat un dels pocs testimonis gràfics d’aquelles petites atraccions en el context de Barcelona, però que van marcar profundament els seus veïns en aquells anys en què amb unes xufles, un tebeo i un programa doble en el cinema del barri omplies tota la teva existència.

De la Loma també fa sortir el Caspolino a la novel·la Sin la sonrisa de Dios (1951), de la qual se'n va fer una pel·lícula l'any 1955, dirigida per Julio Salvador amb guió del mateix De la Loma. Parlant del protagonista, Piquín, el narrador diu:

"Su diversión preferida eran los coches eléctricos; no los de las Atracciones Apolo, muy anticuados y lentos, sino otros que havían instalado en la esquina del Teatro Español, casi al principio de la calle de las Tapias y cuyos faros se iluminaban como los coches de verdad. Eran más rápidos y los choques, aunque más violentos, menos peligrosos por los suaves amortiguadores que llevaban. ¡Qué divertido chocar contra los demás, sobre todo si se les cogía desprevenidos!"

També surten imatges del Caspolino en el curt El alegre Paralelo (1964), dirigida i produïda per Enric Ripoll-Freixes i el fotògraf Josep Maria Ramon. Del minut 4'22 fins el 5'17, surten els caballitos, joves escoltant música davant de la juke-box i la sala de billars i futbolins on fins mitjan anys 50 hi va haver les barques de xoc. I a la pel·lícula La calle sin sol (1948), de Rafael Gil. A partir del minut 4:20 del fragment adjunt es poden veure els caballitos i els cartells de les canoes i dels futbolins.

*

Més informació sobre el Caspolino del Paral·lel a l'article Atracciones Paralelo: una caseta de tir (cliqueu l'enllaç).


Notes:

(1) Els diaris se’n van fer ressò, segurament perquè hi ha barris on la memòria és més lluminosa que en d’altres. En podeu veure algun testimoni en el vídeo gravat per Carles Pàmies el darrer dia que les atraccions van obrir al públic, o a “La destrucción de Barcelona. El ‘caso Caspolino’", en el bloc de José Antonio Millán.

(2) Parra, Elisabet. La Barcelona calenta. Barcelona: L’Arca, 2009, p. 136.

(3) Borra, Micer. ¿Pero existe un Barrio Chino?, Destino, 371, 26 d’agost de 1944, p. 2.

(4) Zúñiga, Ángel. Barcelona y la noche. Barcelona: Parsifal, 2001 (1a edició Barcelona: Destino, 1948), p. 34 i 35.

TioVivo 2006 from Carles Pàmies on Vimeo.

Barcelona a la televisió dels anys 60

Entre els milers de documents que es conserven a l'arxiu de RTVE hi ha Barcelona, otros tiempos, una sèrie de cinc enregistraments sobre la història contemporània de Barcelona que Televisión Española va emetre entre el 5 de gener i el 9 de febrer de 1967.

Aquests documentals van ser realitzats i escrits per Ricardo Fernández de Latorre (1928-2005), un dels pioners del format documental històric televisiu a Espanya, amb la col·laboració de l’historiador Pere Voltes Bou (1926-2009), director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona entre 1957 i 1982, i autor de la primera monografia dedicada a Montjuïc: Historia de Montjuich y su castillo (Ajuntament de Barcelona, 1960).

Un altre dels noms destacats vinculats a aquests documentals és el de Joan Lluch, que en fa la locució. Joan Lluch (1932-2006), va ser el periodista barceloní encarregat de les locucions de les transmissions del Liceu i del Palau de la Música Catalana durant més de 30 anys i responsable del programa radiofònic operístic Gran Gala.

Aquests enregistraments són els primers documentals televisius amb voluntat de parlar de la història de Barcelona i un testimoni historiogràfic excepcional, que ens permet veure des de la ciutat dels anys 60 com es plantejaven visualment els documentals a la televisió de fa cinquanta anys i que permeten entendre, en part, el relat que sobre la ciutat ha arribat fins als nostres dies, un discurs que genera una determinada mirada sobre Barcelona en detriment d'una altra tant, pel que diu com pel que no diu, en plena dictadura.

Els documentals, però, se centren en una cronologia molt determinada, la que va des de l'evolució política i social del segle XIX que portarà a l'Exposició Universal de 1888 i acaba amb l'Exposició Internacional de 1929.

En els següents enllaços hi podeu trobar els cinc documentals:

I. Recuerdos del XIX
II. Un nuevo siglo
III. Tragedia y esperanza
IV. Ocho años más
V. Hacia otra Exposición Universal

Podeu trobar més documentals sobre la ciutat a Barcelona, ciudad de ferias y congresos i I després de la guerra... Barcelona

Font de la notícia: Barchinona.cat Recursos per a la història i la historiografia de Barcelona

Barcelona 1978-1983: una història fotogràfica

L'antic edifici del CIFB del carrer Aurora, 11 bis
Foto de Marcel Albert

Fotografia: l'art al carrer

En ple Raval, al carrer Aurora, 11 bis, continua existint l’edifici que temps enrere va ser una antiga fàbrica de pastes alimentàries i que després acolliria el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB). A la façana s’hi conserven les pintures d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, restaurades el 1997, que representen les figures més importants de la història de la fotografia: retrats que van de Daguerre a Robert Frank, sense oblidar a mestres en clau barcelonina com Català-Roca, Colita, Leopoldo Pomés, Oriol Maspons o Xavier Miserachs.

El CIFB es va inaugurar l'octubre de 1978 i en va ser director Albert Guspi (1943-1985), que havia estat fotògraf abans no obrís la que seria la primera galeria comercial de fotografia d'Espanya, la galeria Spectrum (1) del carrer Balmes 86 de Barcelona, inaugurada el 1973. El Centre va néixer amb la voluntat de ser un espai de formació de nivell superior en un moment en què la fotografia encara no formava part ni dels circuits culturals ni acadèmics del país. Però volia ser, també, un fòrum públic de debat sobre la cultura fotogràfica i audiovisual i un espai d’exposicions, i com ja s’anunciava en el primer número de la revista Imagen (2), publicada pel CIFB, volia promoure la imatge com a mitjà de comunicació social i com a agent constitutiu de la cultura visual i l'entorn social.

La Perona, d'Esteve Lucerón (1980)

Són sense dubte aquests trets programàtics els que millor han reflectit el treball de bona part dels fotògrafs formats en el CIFB i dels professor que els van orientar en la tècnica i la mirada de l’objectiu. Les dates són prou significatives: sortíem d’una dictadura i Barcelona era una ciutat estigmatitzada que començava la seva personal transició de renovació i conquesta de l’espai públic, de la mà de les associacions veïnals i dels promotors culturals, fins que la ciutat va acabar girada com un mitjó amb les obres dels jocs olímpics.

I malgrat la importància que el CIFB va tenir en l'escena fotogràfica de finals dels setanta, el projecte va acabar morint en la mesura que naixien noves galeries, noves escoles i la fotografia s'incorporava als estudis artístics superiors. La fotografia es va començar a integrar en les polítiques culturals: recuperar el patrimoni fotogràfic era un pas important en la recuperació de la memòria, perduda o dormida durant quaranta anys, fet que va marcar l'inici d'una recuperació del patrimoni fotogràfic. Finalment, la manca dels patrocinis de què gaudia fins aleshores i el rebuig a col·laborar amb les administracions públiques va dur el CIFB a tancar el 1983.

Can Tunis (1983). Manolo Laguillo

Una experiència personal

L’any 1977, un any abans que obrís el CIFB, la meva vida erràtica em va dur, per casualitat, a fer un curs de fotografia en una empresa que es dedicava a fer reportatges fotogràfics portant l’ambient clàssic d’estudi al domicili familiar. Com que l’empresa feia promocions per barriades i localitats, vaig estar dos anys voltant Barcelona i mitja Catalunya visitant la realitat social d’aquells primers anys sense dictadura. Vaig entrar a centenars de llars i se’m va permetre conèixer intimitats que les parets amaguen, però també barris degradats, barris de barraques i condicions de vida que no m’hagués imaginat mai que fossin possibles: misèria extrema, insalubritat (brutícia, deixalles i rates compartint habitacle), droga, delinqüència, degradació moral... Per aquella gent la fotografia era l’esperança de modificar o embellir la realitat; aquesta era la raó per la qual gastaven uns diners que hauria estat millor gastar en coses menys supèrflues. Però dels viatges als falsos paradisos no ens n’escapem ningú. Ho saben molt bé les agències de publicitat i de viatges.

Segurament, en dos anys vaig rebre la lliçó de realitat que en els anys de lluita antifranquista estudiantil només coneixíem a través de discursos i llibres. I encara que sembli mentida perquè estem parlant de finals dels setanta, la gent em mostrava la seva intimitat i la seva realitat amb la innocència dels qui van néixer exclosos del paradís.

D’aquells centenars de reportatges no en guardo més que la experiència i la memòria. Jo no tenia accés als processos de positivat ni de venda, ni mai se’m va acudir fer un tiratge paral·lel. Els negatius eren propietat de l’empresa i no sé què se’n deuria fer de tot aquell material. El més probable és que es destruís. De l’experiència fotogràfica (trencada pel servei militar i per la meva persistència erràtica) en van quedar alguns reportatges personals, com la muntanya de Montjuïc i el vell estadi, o els horts i les precàries cases d’hortolà de l'entorn de la plaça de les Glòries. Una mirada més decadentista que no pas de realisme social que dorm, de moment, en un calaix.

Horts de l'entorn de la plaça de les Glòries (1978)

Enric H. March

L’any 1986 encara vaig tenir una darrera experiència amb el món de la imatge com a cap de l’arxiu de fotografia de la Corporació Metropolitana de Barcelona, com a curador, com a documentalista i com a responsable d’omplir de contingut aquell arxiu que la Corporació feia servir per a la seva imatge corporativa (mai millor dit) en els esdeveniments (fires, exposicions i congressos) que organitzava o en què tenia presència institucional.

Amb els jocs olímpics en l’horitzó, vaig rebre l’encàrrec de perpetuar el que quedava (arribàvem una mica tard) d’aquell litoral barceloní que feia de pantalla entre el Poblenou i el mar. Se'm va fer a mans l'encàrrec de localització dels paratges suburbans, però es va llogar la càmera de la Colita. Durant tres dies ens vam dedicar a passejar per aquell món en plena decadència, que jo em coneixia molt bé, i vam immortalitzar el paisatge i les gents que l’habitaven: les estacions de Bogatell i Poblenou, els camps de contenidors, les barraques, els abocadors, la claveguera a l'aire lliure del Bogatell... Des del final del passeig Marítim fins el Camp de la Bota. Tot material inèdit que potser caldria rescatar.

Un blanc i negre persistent

Érem en uns anys en què les ombres de la postguerra encara omplien racons de la ciutat, entre parets encrostonades, humitats i olors de pixum i de Zotal, on el personal es passejava entre les restes de glòries passades i aleshores ja decadents, que els de la meva generació —els qui encara vam veure els llums de gas al carrer i els trens cremant carbó—  vam estar a temps de conèixer. Eren els últims batecs del Gran Price, el palau de la boxa i la lluita lliure de la ronda de Sant Antoni; del canòdrom Pabellón, a tocar de la plaça d'Espanya, davant de la plaça de les Arenes; els banys populars de la Barceloneta, com els de Sant Sebastià; l'Asil del Parc (fotografia per Carlos Bosch) a l'edifici que avui acull la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, al carrer Wellington, i que contenia el dipòsit d'aigua que alimentava la cascada del Parc de la Ciutadella, espai ciutadà que neix com a parc científic; de l'Avinguda de la Llum, aquell carrer subterrani que va néixer als anys 40 com a modern centre comercial i va acabar com a carreró de passavolants, rodamóns, i buscadors de sexe i fortuna; de la Bodega Bohèmia del carrer Lancaster del Barri Xino; o d'El Molino del Paral·lel, que veurem després.

No sempre pels millors camins, però aquella ciutat de fronteres interiors que separaven barris i antics municipis, aquella ciutat que deixava els desheretats als marges: barrancs, ponts o polígons, semblava haver desaparegut després de l’esclat dels jocs olímpics. Però la realitat és tossuda i la dictadura política que ens va tocar viure després de la guerra ara ens visita (si mai ens havia deixat) en forma de dictadura econòmica i escup als carrers i als descampats les seves víctimes. La misèria no l’hem sabut eliminar mai, només l’escampem lluny i, com les restes d’un naufragi, sempre acaba tornant a la platja. I tancar els ulls a aquesta realitat ens fa febles i futures víctimes.

Reunió al CIFB. Olivella

Recuperant el passat recent

L’any 2012, el Macba va fer una exposició amb el material generat i exposat en el CIFB: Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Ara ja no som a temps de veure-la, però la podem recrear amb un catàleg (3) que amb els anys es farà tan imprescindible com els llibres dels grans noms de la fotografia barcelonina. Va ser una mostra que no va tenir l’èxit ciutadà ni mediàtic d’altres exposicions que vénen avalades per un nom que s’associa a la marca Barcelona, com Centelles, Brangulí, Pérez de Rozas, Forcano, Català-Roca, Colom, Miserachs, Maspons, Pomés, Massats, Aymerich, Colita... O potser l’arc cronològic de l’exposició no era prou atractiu. El passat llunyà que no forma part de l’experiència però sí de la memòria capta de seguida el públic: Brangulí, La maleta mexicana o (fora de l’àmbit estricte de la fotografia) l’exposició del Paral·lel 1894-1939. En canvi, la Transició queda massa a prop i massa viscuda com per tornar-hi. Potser la mirada de la gent percep tristament la mateixa imatge deixada i informal que a Manolo Laguillo el feia vibrar. D'altra banda, però, les exposicions, els llibres i la recuperació urbanística testimonial del barraquisme ha portat als vells barraquistes a col·laborar sense complexos en la restitució d’un passat que per a bé o per a mal és part d’ells.

Com a recordatori del que es pot veure en el catàleg d’aquella exposició i com a exemple del que es va perdre qui no ho va veure, recordem que la mostra s’estructurava en tres àmbits. El primer incloïa imatges dels barris populars i dels seus habitants: les zones en decadència del Barri Xino i la Rambla, fotografiades per Anna Boyé (4), Pep Cunties (Meublés 1978) i Jordi Pol; algunes comunitats marginals com les barraques de la Perona, documentat per Esteve Lucerón (5); espais urbans perifèrics com el port i Montjuïc, amb reportatges de Xavier Martí Alavedra i Enric Aguilera; l'escorxador, vist per Pep Cunties; o les zones autoconstruïdes del litoral sud, fotografiades per Jordi Sarrà. També s'hi incloïen projeccions de treballs presentats al CIFB per alguns dels membres de l'equip docent, com Mariano Zuzunaga, Eduard Olivella, Manel Esclusa i Jordi Sarrà, o reportatges d’alguns fotògrafs barcelonins que van participar en les vetllades fotogràfiques, com Humberto Rivas, Lluís Casals, Ferran Freixa o Manolo Laguillo (6), el fotògraf inspirat, com ell mateix afirma, en tot allò que és cutre.

Meublés 78, de Pep Cunties

El segon àmbit estava dedicat íntegrament a la projecció de diapositives sobre l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, realitzades per tres fotògrafs estretament vinculats al CIFB –Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías–, tal com es va presentar el 1980 en una projecció pública, acompanyada de la música de piano de Mariano Zuzunaga, pianista a més de fotògraf (7).

Aquest espai era especialment colpidor. La projecció mostrava d’una manera molt viva la doble presó dels interns: l’exterior, els murs, les cel·les i els patis del sanatori; i la interna, provocada per les diverses malalties mentals dels residents. Malgrat que les condicions d’aquests interns va canviar molt en els darrers anys de la institució, no podem apartar de la memòria el record de les velles pràctiques. Pocs indrets tenen la capacitat de preservar els fantasmes del passat com un manicomi. Vaig visitar l’Hospital Mental després que tanques les portes el setembre de 1987, i tot i que no hi havia malalts la impressió recorrent passadissos i cel·les plenes d'objectes personals va ser molt gran; o la visió del patí, amb l'edicle dels banys terapèutics a pressió i les argolles on eren encadenats els interns mentre prenien el sol. Les malalties mentals continuen sent un gran tabú perquè, com en les fotografies, fa por veure-s’hi reflectit... O atrapat (quan feia reportatges fotogràfics familiars a famílies gitanes, compraven el reportatge sencer perquè no volien que la seva ànima estigués en mans alienes).

No tinc a l’abast aquella projecció de diapositives però adjunto més avall el vídeo Stultifera navis de Josep M. Comelles, professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, autor també del llibre Stultifera Navis: la locura, el poder y la ciudad (Lleida: Milenio, 2006).

Lluita lliure en el Price (1977), de Jordi Sarrà

L'últim espai contenia una selecció de treballs centrats en la representació d'espectacles populars que evidenciaven el paper clau que la cultura de masses i les reivindicacions socials festives –sobretot del món gai i transsexual, amb Ocaña com a gran icona, fotografiat per Miquel Arnal– van tenir en aquells anys en la conquesta del espai públic, però enllaçant directament amb el món de l’espectacle que entrava en decadència: la lluita lliure de l'esmentat Gran Price, la boxa, la revista musical, el circ tradicional... En aquest bloc s'hi van poder veure reportatges d'Eduardo Subías, Anna Boyé i Jordi Sarrà, i l'extens document de Josep Tobella sobre El Molino. Un final d’exposició que no sé a vosaltres, però a mi em va fer venir ganes d’aplaudir dempeus cridant “l’autor, l’autor!” Vegeu un tast fotogràfic d'El Molino amb fotografies de Kim Manresa, Ximo Berenguer, Josep Tobella, Xavier Miserachs y Josep Gol.

Stultifera navis versio revisada from Josep M. Comelles on Vimeo.

Abans d'acabar, paga la pena esmentar Barcelona 1974 (Barcelona: SD Edicions, 2012), amb fotografies de Bernard Plossu i textos de Jacques Terrasa. Plossu és una mena de beatnik de la fotografia; ha recorregut el món sencer amb la seva càmera i l'ha fotografiat amb aquest estil que ell creu més proper a l'escriptura que a les arts plàstiques. Plossu arriba a Barcelona l'abril de 1974 per exposar, precisament, a la galeria Spectrum. Només baixar del tren que el du a l'estació de França fa la primera fotografia dels tretze rodets de material barceloní. Un fotògraf poc interessat en el material urbà, es va deixar seduir per aquella Barcelona que feia uns dies havia perdut un dels seus fills, Puig Antich, executat per Franco.

El llibre recull 64 d'aquelles fotografies, que han dormit un llarg son: no van ser positivades fins l'any 2011. Són, doncs, un petit miracle que cal contemplar amb els mateixos ulls nets d'aquell Plossu que descobria Barcelona per primera vegada. Un luxe!

Notes:

(1) Imagen, setembre de 1979, p. 67-79.

(2) Ribalta, Jorge; Zelich, Cristina. “De la galeria Spectrum al CIFB. Apunts per a una història”, dins Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012, p. 13-32.

(3) Marí, Bartomeu; Zelich, Cristina; Ribalta, Jorge. Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012.

(4) Boyé, Anna. Districte V. Vida quotidiana del barri xinès de Barcelona (1979-1980) [PDF on line] < http://www.annaboye.com/proyectos/districte_v.pdf.

(5) Durant el més de gener el Centre Cultural Can Fabra va mostrar l’exposició Sedimentacions, d’Esteve Lacerón i Xavier Basiana, sobre l’antic barri de barraques de la Perona. També es pot veure l’exposició itinerant Gitanos de La Perona (1980-1989), amb fotografies d’Esteve Lacerón.

(6) Chevrier, Jean-François; Laguillo, Manolo; Ribalta, Jorge; Sassen, Saskia; Solà-Morales, Ignasi de. Manolo Laguillo. Barcelona 1978-1997. Barcelona: Macba, 2007.

(7) Del març al juny de 2011, Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías tornaven a exposar el material del Mental a l'exposició 1979, un monument a instants radicals (veieu el vídeo) de La Virreina Centre de la Imatge. Una exposició que proposava un salt en el temps a través de material audiovisual, documentació, quadres, textos i dades. Plantejada com un assaig històric, la mostra prenia com a punt de partida la tesi que Peter Weiss desenvolupa a la novel·la L'estètica de la resistència (1975-1981), en què afirma que l'art no és tant l'obra física com la reflexió que es crea al seu voltant:  "l'art és la consolidació d’un període de temps determinat. El quadre La vaga (1886) de Robert Koehler obria l'exposició i servia per reflexionar al voltant dels moviments obrers i els nous models d'indústria que es desenvoluparien durant el segle XX; un marc temporal que es tancava l'any 1979, tancant una dècada de crisis capitalista, del model socialdemòcrata, amb l'esclat de les revolucions socials de Zimbabwe, Xina, Argentina, Itàlia, però sobretot de Nicaragua i d'Iran, i que coincideix amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles en una Transició que posava fi de manera lamentable a quaranta anys de dictadura. L'obra dels fotògrafs Pep Cunties, Eduardo Subias i Jesús Atienza (així com el reportatge de Colita sobre els autolesionats de la COPEL (Coordinadora de Presos Españoles en Lucha), el documental de Llorenç Soler, Más allá de las rejas (1980), o treballs de Kim Manresa, Pilar Aymerich o Pérez de Rozas) servia, precisament, per mostrar les esquerdes de la Transició, que la història ha acabat demostrant que va ser un pedaç que es descús per tots costats. [+ Bloc de l'Àngel Pagès]


[+]

AAVV. Guia secreta de la Rambla. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010 [catàleg de l’exposició Guia secreta de la Rambla, La Virreina Centre de la Imatge, 2010].

“CIFB”, del blog Toronto.

Doctor Roncero, Rafael (dir.). FotoRAMBLAS: Boxeadores, luchadores, varietés y otras imágenes de un estudio de Barcelona 1956-1985. Madrid: Tf. Editores, 2002.

Sícoris. “FotoRamblas: una intrahistòria barcelonina”, del blog Des de la meva riba, 28 de novembre del 2012.

La plaça de Barcelona de la Barcelona medieval

La plaça de Barcelona

La imatge que encapçala aquest apunt és l'anomenada Pedra de la plaça del Blat, del segle XIII. És la primera representació gràfica descriptiva de la ciutat de Barcelona, dividida en quatre quarters. La plaça és el centre de la ciutat. Però no, no és la plaça de Sant Jaume ni està relacionada amb el fòrum de la Barcelona romana.

Al segle XIII, i fins mitjan segle XIX, la plaça de Sant Jaume va ser un petit espai entre els actuals carrers del Bisbe i el de la Ciutat, és a dir, el decumanus maximus de la Bàrcino romana, i la resta estava ocupada per l'església, el porxo (on es reunien els consellers de la ciutat quan assistien a un acte públic), la rectoria, l'hort i el fossar de Sant Jaume; el fossar vell de Sant Miquel, les cases de la Batllia General i del Veguer; les casetes de les escrivanies, encastades a l'illa de cases on, a partir del 1400, es construiria la Diputació del General (Generalitat); l'entrada del Call jueu i la font de Sant Honorat, traslladada més tard a la paret lateral de l'església de Sant Jaume; en aquell petit espai també s'hi feien encants i hi havia un om on es lligaven els malfactors per fer-ne escarni públic.

Recreació de la plaça de Sant Jaume, l'any 1771,

segons un dibuix de Lola Anglada (1954)

Fons Historicoartístic de la

Diputació de Barcelona

La plaça de Sant Jaume era, sens dubte, el centre, sobretot, de representació del poder polític, com avui, però no el lloc on bullia la vida barcelonina. L'hem d'anar a buscar a un altre lloc no gaire lluny. Segurament heu identifica aquesta plaça del Blat de la Pedra amb el Mercadal, i probablement alguns sabeu que és l'actual plaça de l'Àngel. Però el que ens ha fet arribar fins aquí és el descobriment en un manuscrit del segle XIII d'una suposada plaça de Barcelona. És la mateixa plaça de la Pedra? Ho haurem de comprovar. Abans d'anar-hi, però, començarem pel principi, pel fil que ens ha permès construir aquesta recerca que llegireu a continuació.

A l'article "Carrers i places de la Barcelona medieval en la documentació del Sant Sepulcre", el paleògraf, filòleg i historiador Jesús Alturo i Perucho (1954) fa una relació dels noms de carrers i places esmentats en els manuscrits de l'orde del Sant Sepulcre, establert al monestir de Santa Anna de Barcelona a mitjan segle XII. [1]

En el llistat hi apareixen carrers que encara existeixen, amb el mateix nom o amb un altre més nou, i d'altres que han desaparegut. Però entre ells hi surt una curiosa i enigmàtica plaça de Barcelona (Barchinona en l'original), esmentada en un manuscrit de 1253 conservat a l'Arxiu Diocesà; l'anomena, però no en dona cap dada que permeti localitzar-la en la trama urbana de la ciutat. En tot cas, després de la sorpresa el primer que ens preguntem és si és possible que a la Barcelona del segle XIII hi hagués una plaça que dugués el mateix nom de la ciutat. I si és així, on estava situada? Mirarem de posar llum a la foscor.

A l'article "Societat i urbanisme a Barcelona segons les possessions de Guillem de Lacera (1263)", parlant del creixement de la ciutat fora de les muralles romanes, la historiadora Coral Cuadrada Majó diu: "Guillem de Lacera té cases al suburbi de la ciutat, entre un carrer públic i les de Guillem Moneder, els seus obradors i taules estan molt concentrats a la vora de la plaça de Barcelona" [2]. Deu anys més tard tornem a trobar el mateix hodònim, terme amb què es coneixen els noms de carrers o places d'una ciutat. Tampoc en dona més dades, però podem intuir que s'hi fa mercat perquè ens parla d'obradors i taules.

Cap a mitjan segle XIII, el Batlle Reial de Barcelona, a petició d'alguns veïns de la ciutat, tots ells prohoms, delimita un espai de la ciutat on es prohibeix l'exercici dels oficis de batedors i tintorers de fustanys (teixit amb ordit de lli i trama de llana o de cotó) perquè els artesans ocasionen molèsties al veïnat quan feinegen. Aquesta àrea urbana estava compresa, en una part (la que ens interessa), des del portal d'en Campderà (a l'actual plaça de Sant Agustí Vell) fins al de la Boqueria, i de les cases de Guillem Moneder fins el mar. L'historiador Albert Cubeles ens proporciona el text original:

"[...] in media, in circuitu affrontâtionum sive terminorum inferius notatorum; videlicet, a portali de Camdara usque ad portale Boquarie et a domibus Guillelmi Monetarii usque ad mare [...]" [3]

Fora de les muralles romanes, aquest suburbi que citen Cuadrada i Cubeles només pot ser el Burg del Mercadal (s. X), que creix en dues direccions des de la porta del Castell Vell (s. XI), la Porta Principalis Sinistra del cardo maximus romà, a l'actual Baixada de la Llibreteria (antiga Baixada de les Sederies i després Baixada de la Presó, instal·lada a la desapareguda torre romana del costat de Tapineria).

Un camí dur cap al Burg de Sant Pere (o Vora del Rec, al voltant d'aquesta canalització d'aigua i el monestir de Sant Pere de les Puel·les) per la Via Francigena, el tram de la Via Augusta fossilitzat als actuals carrers de la Bòria, plaça de la Llana, Corders, Carders, plaça de Sant Agustí Vell i Portal Nou, per enfilar fora muralles cap a la carretera de Ribes, carrer del Clot, Gran de la Sagrera, Gran de Sant Andreu i carretera de Ribes de nou, ara a la Trinitat Vella, camí del Vallès per trobar-se amb la Via Augusta, que passava per darrere del Collserola.

En l'altra direcció, anava cap a la Vilanova de Mar, que a través de l'actual carrer de l'Argenteria (antiga Via Marina o de la Mar d'origen romà) portava antigament a una necròpolis romana i més tard al burg que cap el segle XII va créixer al voltant de l'església de Santa Maria de les Arenes (documentada al s. X), temple anterior al de Santa Maria del Mar (s. XIV).

Per tant, aquesta enigmàtica plaça de Barcelona és l'antic Mercadal o plaça del Blat o del Forment d'Amunt (el Forment d'Avall o Pallols estava on avui hi ha el Pla de Palau), que és correspon (mutilada per l'obertura de la Via Laietana) amb l'actual plaça de l'Àngel. No pot ser cap de les altres portes de la muralla romana perquè a la del Bisbe s'hi feia mercat, però no anava cap a mar, sinó a la Vilanova dels Arcs; no podia ser tampoc la del Castell Nou al Call perquè no du a mar; i tampoc la porta de Mar o del Regomir, que en època romana havia dut a les termes marítimes i en època medieval no era lloc on instal·lar obradors i taules.

El nom de plaça de Barcelona cal entendre'l pel lloc principal que va ocupar fins el segle XIV, pel mercat i per l'important camí que comunicava la ciutat amb el nord del país. Probablement, més que un nom local, era el que feien servir els forasters i comerciants. Per aquí hi baixava la Riera de Sant Joan i hi havia el maell del Mercadal, l'escorxador major, que aprofitava l'aigua de la riera, que després, convertida en el Merdançar, n'arrossegava els residus, es desviava cap a l'actual carrer dels Assaonadors per la plaça de l'Oli i els abocava al Rec Comtal, a la cruïlla del carrer Tantarantana.

El centre del món

Aquest indret tan estratègic va ser el punt que va servir per fer la primera divisió de la ciutat en quarters. La secció de fogatges (manuscrits amb informació demogràfica) de l’Arxiu Històric de Barcelona conserva un document [4] que conté un cens militar de la ciutat datat l’any 1389. El primer dels 239 folis està il·lustrat amb un gràfic descriptiu amb aquesta divisió en quarters. El gràfic està fet a partir de la que és coneguda com la Pedra de la plaça del Blat (s. XIV), una mena de roda de molí que estava situada a la plaça del Blat, el Mercadal, com hem explicat al principi d'aquest apunt. [5]

Aquesta il·lustració, reproduïda en el volum “La ciutat de Barcelona” de la Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras i Candi, està considerada el primer plànol descriptiu de la ciutat de Barcelona. [6]

Transcrivim el text de la divisió de la pedra per veure com anomena, delimita i descriu els quatre quarters. Reconstruïm les abreviatures originals de la inscripció segons l’Onomástica barcelonesa del siglo XIV de Francesc Marsà) [7]:

Quarter de la Mar

D’açi prenent per lo carrer de la Mar e anant dret tro a les grases de Santa Maria de la Mar e d’aqui prenent dret tro al puig de les Falsies lexant la Lotja a ma dreta.

Quarter de Frares Menors

D’açi prenent per les Sederes anant dret tro a Sent Jacme e d’aqui dret tro als Banys Nous e anant tro al portal de la Boqueria e d’aqui anant dret tro al portal de Sent Anthoni.

Quarter del Pi

D’açi prenent per lo carrer deius lo Palau anant dret tro al alberch d’en Simonet dez Puig e d’aqui dret tro a les Ermites e d’aqui girant e anant tro al portal de Jonqueres.

Quarter de la Salada, alies de Sanct Pere

D’açi prenent per casa d’en Johan Serra e anant dret tro al pont d’en Campdara e d’aqui anant dret tro al Portal Nou.

Llegint la descripció de la Pedra ens adonem que el creixement de la ciutat més enllà de les muralles romanes va lligat als grans centres religiosos al voltant dels quals creixen els nous burgs i les vilanoves. Però no és menys cert que els mercats que apareixen per cobrir les necessitats alimentàries dels burgs que es formen al voltant de les esglésies conformen, en certa manera, el destí de l’urbanisme: la plaça és el mercat i el mercat és la plaça. És el mercat el que acaba atraient obradors i tallers, i configura el teixit social de cada burg, avui convertits en barris de Ciutat Vella. És el centre econòmic i el centre social. El Mercadal, a la part de fora de la porta que també s'havia dit de la Ciutat, és l’exemple evident de la seva importància com vertebrador, com ho demostra la Pedra i que rebés el nom de plaça de Barcelona, com també es podria haver dit plaça de la Ciutat; és a dir, la plaça per antonomàsia. Misteri resolt.

La plaça de l'Àngel entre 1830-1860. Joaquín Mosterini. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

A la dreta, el Castell Vell construït a les torres romanes de la Porta Principalis Sinistra del cardo maximus

romà, a la Baixada de la Presó (actual Baixada de la Llibreteria). A l'esquerra, l'antiga plaça dels Fusters,

amb l'edifici del Gremi de Mercers amb la volta que portava de la Baixada de la Llet a la placeta de les Cols,

tot desaparegut amb l'obertura del carrer de Jaume I (1853). Vegeu el plànol de més amunt.

Notes:

[1] Alturo i Perucho, Jesús. "Carrers i places de la Barcelona medieval en la documentació del Sant Sepulcre". Societat d'Onomàstica: butlletí interior, al XVII Col·loqui de Barcelona I (1992), p. 153-161.

[2] Cuadrada Majó, Coral. "Societat i urbanisme a Barcelona segons les possessions de Guillem de Lacera (1263)". Historia urbana del Pla de Barcelona. Actes del II Congrés d'Història del Pla de Barcelona celebrat a l'Institut Municipal d'Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985 (Vol. 1-2). Adroer Tasis, Ana María [Publ.]. Barcelona, 1989, vol. 1, p. 81-93.

Vegeu també Cuadrada, C., & López, M. D. "L’organització de l’espai urbà: Barcelona al segle XIII". Anuario de Estudios Medievales, 26(2), 1996, p. 879–908.

[3] Citat a Cubeles, Albert. "La problemàtica a l'entorn de la incidencia del décret del batlle reial de Barcelona sobre els oficis de batedors i tintorers de fustanys de I'any 1255 en la historiació de les muralles de Barcelona del segle XIII". III Congrés d'Història de Barcelona, vol. I, Barcelona, 1993, p. 215.

[4] Arxiu Històric de Barcelona, signatura XIX-5.

[5] March, Enric H. Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat. Barcelona: Viena Edicions, 2018, p. 54-55.

[6] Carreras i Candi, Francesc. Geografia general de Catalunya: La ciutat de Barcelona. Volum VI. Barcelona: Albert Martín, 1908-1916, p. 386.

[7] Marsá, Francisco. Onomástica barcelonesa del siglo XIV. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1977.

Lluís Permanyer, un senyor de Barcelona

Amb Lluís Permanyer a la llibreria La Capell

el desembre de 2018, durant la presentació de

Barcelona, anatomia històrica de la ciutat

Foto: Jaume Almirall

El passat 23 d'octubre ens va deixar Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939-2025). Llicenciat en dret, de ben jove va exercir de periodista i va col·la borar a la revista Destino i des de 1966 a La Vanguardia, on va publicar el seu darrer article el mateix dia que va traspassar.

Amb el seu aspecte i tarannà de senyor de Barcelona, era un gran coneixedor de la ciutat, de la qual ha estat cronista malgrat que en rebutgés el títol oficial que l'Ajuntament de Barcelona atorga a aquelles personalitats que es distingeixen per la seva activitat professional i divulgadora de la història urbana, cultural i social de Barcelona, com Víctor Balaguer, Ricard Suñé o Andreu-Avel·lí Artís, més conegut com Sempronio.

He tardat un dies a referir-me al traspàs de Permanyer perquè el dol íntim m'ho ha impedit. No només ens deixa un dels grans coneixedors de la història de Barcelona, sinó que he perdut un amic. Des que vaig començar l'aventura com a investigador i divulgador de la història urbana de la ciutat, en Lluís, amb qui, a més, compartia veïnatge, ha estat al meu costat. No només escrivint les cròniques de les meves publicacions, sinó aportant el seu coneixement, compartint documentació i llegint els originals, sempre de manera desinteressada, i col·laborant en els documentals que va dirigir.

M'he quedat orfe; tots els barcelonins ens hem quedat orfes. Els qui avui ens dediquem a continuar la seva tasca li farem un homenatge del qual tindreu notícies ben aviat, el proper mes de desembre. I no s'acabarà aquí el record d'en Lluís: l'any vinent m'agafarà de la mà i em refermarà la seva amistat de forma explícita i pública. L'any vinent.

Estimat Lluís, des d'allà on siguis continua guiant-nos per aquesta ciutat que, a voltes, sembla haver perdut el nord.

"Oda al cronista, la veu d'una genial i odiosa Barcelona",

La Vanguardia, 14 de desembre de 2025