Els aquaris de Barcelona

Els aquaris i les exposicions universals

Tot i que podem trobar aquaris al llarg de tota la història de les civilitzacions antigues i de l'Edat Mitjana i Moderna, els aquaris es van posar de moda com a espectacle populara partir de les grans exposicions universals de la segona meitat del segle XIX a les grans ciutats i capitals d'Europa i dels Estats Units d'Amèrica. Aquestes exposicions són un gran centre expositiu de la indústria, l'economia i la cultura de les ciutats i els països que les promouen. Són un gran aparador al món i, alhora, un reclam turístic exterior i interior. En certa manera, les exposicions formen part del naixement dels espectacles de masses: el públic paga un entrada per accedir al recinte expositiu i gaudir no només d'aquest aparador sinó de les múltiples atraccions que formen part d'aquestes grans fires. I quan parlem d'atraccions estem parlant de tot tipus d'exhibició en forma de zoològics animals i humans. Els països de les exposicions universals i internacionals són imperis colonials i, per tant, els animals i els indígenes que formen part dels seus territoris són exhibits com a una curiositat.

Gravat de l'interior de l’aquari d’aigua dolça de

l'Exposició Universal de París de 1867, publicat a

L’Exposition universelle de 1867 Illustrée

De zoològics humans ja n'hem parlat en múltiples ocasions i del Zoològic de Barcelona, també. Així que avui parlarem d'aquaris. No parlem d'aquaris només com a suport per a l'exhibició peixos, sinó la recreació monumental d'espais marins i fluvials on el públic tenia la impressió de submergir-se a les aigües i explorar els fons marins. El que avui se'n diu una experiència immersiva, però sense realitat virtual ni augmentada.

 L’Exposició Universal de París de 1867 és emblemàtica en aquest sentit i perquè va servir de model per a exposicions posterior. París va instal·lar dos aquaris, un d’aigua dolça i un d'aigua marina, que van ser «l’attraction la plus originale, la plus intraduisible de l’exposition», i que va brindar al públic l'oportunitat de descobrir un món desconegut, enmig de la recreació de grutes en el fons marí. Igual que amb els zoològics animal i humans, s'oferia al públic ciència i espectacle. (2)

Els aquaris de Barcelona

El segle XIX és el segle dels prodigis, dels grans invents, i el públic vivia amb gran passió qualsevol novetat científica. En el cas dels aquaris, la premsa catalana es fa ressò de qualsevol notícia internacional que faci referència a aquesta atracció al llarg de les exposicions universals del XIX.

Abans no aparegui la primera notícia sobre la instal·lació d'un aquari a Barcelona, les primeres dades a la premsa del segle XIX que parlen de l'exhibició de peixos a la ciutat són sempre d'espècimens dissecats. És un tipus d'exhibició, però, que s'anirà produint durant tot el XIX i el primer terç del XX. L'exhibició de peixos dissecats més sonada serà la del mes de setembre de 1898, durant les festes de la Mercè, a la rambla del Centre, 36, amb una exposició de peixos rars i d’altres animals marins. Tot i que no s'especifica, cal entendre que no hi ha cap animal viu. Diu el Diario de Barcelona:

“En el local de la Rambla del Centro donde estuvo instalado el Café Colón, se inauguró anteanoche una exposición de peces raros, crustáceos y algas marinas recogidas por D. Juan Soler, conocido por Xicás. La exposición ha sido instalada con bastante gusto y figuran en ella la llama que se exhibió el año anterior, varios tiburones, tintoreras, llunadas, delfines, peces-emperador y espada, culebras de mar, otros peces raros y una numerosa colección de crustáceos, madréporas y algas marinas muy curiosas.”

D'aquesta mena d'espectacles de barraca, molts dels quals solen tenir com a estrella principal una balena, en parlem a bastament al llibre Barcelona Freak Show.

Passeig de Gràcia

L'any 1871 es va celebrar a Barcelona la 4a Exposició de Floricultura. La seu va ser al gran saló de l'edifici de la Societat per a Exposicions de Belles Arts, situat al carrer Cortes (Gran Via) amb passeig de Gràcia, just al costat del Teatre Espanyol, i es va inaugurar el 30 d'abril (Diario de Barcelona del 26 d'abril). Projectat el 1868, ja s'hi va celebrar una exposició de flors l'any 1869 i al llarg dels seus anys d'existència es va dedicar gairebé exclusivament a les arts sumptuàries relacionades amb la floricultura i l'agricultura. L'exposició de l'any 1870 va reunir tantes obres d'art (grups florals, pintures, gravats, fotografies...) i va tenir tant d'èxit que va portar a l'organització de l'Exposició de Floricultura del 1871. L'any 1874 la premsa deixa d'informar sobre aquesta societat

Segons informa el Diario de Barcelona del 21 de març, l'exposició disposaria de dos aquaris, un per a peixos d'aigua salada i un altre de dolça, construïts formant part d'una gruta instal·lada davant de l'edifici d'exposicions, que rep llum zenital a fi i efecte que el públic tingui una bona visió dels peixos i els seus costums. Al llarg del segle XIX es van celebrar diverses exposicions de floricultura a Barcelona en diversos locals, i a partir de la de 1871 més d'una va instal·lar aquaris, sense poder de moment precisar en quina.

Com explica Paco Villar a La ciutat dels cafès. Barcelona 1750-1880, al passeig de Gràcia, 82-84 (actual 36), entre Diputació i Consell de Cent, per sobre del Teatre Espanyol, hi havia el luxós Café Hispano-Americano que disposava d'uns esplèndids jardins interiors. Però el que cridava més l'atenció era l'aquari en forma de rotonda instal·lat al centre del saló principal, envoltat d'estalactites i coronat per un bust egipci que durant la nit s'il·luminava. Inaugurat el 1974, per la notícia a les pàgines de successos del Diario de Barcelona sabem que uns mesos més tard l'aquari va rebentar a causa de la pressió exercida per l'aigua i va inundar el local, raó per la qual no es va tornar a instal·lar i es va dedicar el saló per a concerts de música clàssica. Dos anys més tard l'amo posava a la venda el cafè i l'any 1881 s'hi va inaugurar el Cafè de Lisboa.

Entre finals de la dècada de 1870 i principis de la de 1880, els aquaris passen a formar part de la decoració de locals i botigues, que fan servir la instal·lació com a reclam per atraure clientela. És el cas del Cafè d'en Cuyàs, a la Rambla, al costat del Teatre Principal, o a la botiga d'objectes de porcellana i cristall de Lluís Inglada, a la Rambla de les Flors, 8, com ho anuncia a la premsa a partir del febrer de 1884.

L'aquari de la Muralla de Mar

Abans de les Festes de la Mercè de l'any 1877, la Gaceta Industrial del 25 d'agost explica que l'amo d'un establiment de banys de la Barceloneta demana a la justa de festes de la ciutat instal·lar un gran aquari en els terrenys guanyats al mar, en un terraplè del moll construït sota el tram de la Muralla de Mar de davant de la plaça del Duc de Medinaceli, un cop enderrocat el baluard de Sant Francesc.

A més de l'aquari, on s'especifica que hi haurà un mero gegant, llagostes i peixos i peixets, davant s'hi construirà un llac amb un immens globus terraqüi al centre i poblat de tortugues i crustacis. Al costat del llac, s'hi instal·larà un restaurant que servirà ostres vives i tortuga fresca.

L'empresari només necessita el vist i plau del consistori ja que ell es farà càrrec de les despeses i suggereix a l'Ajuntament que faci cobrar entrada al públic per cobrir la càrrega econòmica municipal.

Anunci del Gran Restaurant i l'aquari

de la Muralla de Mar (1877)

Al mes següent, el diari madrileny El Tiempo, en una crònica del 26 de setembre, explica amb l'habitual expressió "está llamando la atención" que s'ha inaugurat l'Aquarium i que ocupa un espai de 130 per 50 metres d'extensió, amb tres pavellons, dos estanys i un planisferi (en lloc del globus) on els mars contenen aigua de veritat. El pavelló del centre és l'aquari, dividit en vint compartiments, on a més de les espècies marines també hi ha bussos mostrant tasques de pesca o de reparació de vaixells. El pavelló de l'esquerra serveix per a exposicions i el de la dreta és el restaurant, que té també una entrada independent a la del recinte. A banda de l'accés pel pas de sota muralla, també es pot accedir al recinte de l'aquari a través d'unes àmplies escalinates que baixaven des de la Muralla de Mar, que fins aleshores havia estat un dels llocs preferent de passeig dels barcelonins.

S'inaugurava el diumenge 23 de setembre, l'entrada de dia costava 2 rals i va estar obert fins el 15 d'octubre. El diari La Llumanera de Nova York (octubre de 1877) afirmava que aquest era el primer aquari marítim d'Espanya, però no hi va haver cap interès a mantenir-lo després de la Mercè. A primers de novembre s'obria un termini per a la venda per lots de les restes. El Diario de Barcelona n'anunciava la venda el dia 3 de desembre per 7.500 pessetes a D. Narciso Ramírez.

La Cascada del Parc de la Ciutadella.

Porta d'entrada a les grutes del

primer pis, l'any 1959

La gruta-aquari de la Cascada

El primer projecte, no reeixit, per construir un aquari a Barcelona data del febrer de 1869, segons l'edició del Diario de Barcelona del dia 27. Davant la previsió de construir un parc als terrenys de la Ciutadella militar, van presentar uns projectes inicials, l'any 1868, Miquel Garriga i Roca i Josep Fontserè, als quals s'afegí, l'any següent, Ermengol Támaro.

Támaro proposava aprofitar l'enderroc de la Ciutadella militar per aprofitar els elements arquitectònics (fins i tot enrunats) en espais naturals, convertint, per exemple, els baluards en turons boscosos, els fossars en llacs i canals, i els glacis i places en jardins d'aclimatació. Així mateix, a l'emplaçament de la Porta dels Socors proposa construir-hi un museu d'història natural, un aquari i una gran gàbia per a ocells. Aquesta primera proposta de Parc de la Ciutadella comptava també amb museus d'art, restaurants, fonda, ball a l'aire lliure i la possibilitat d'interconnectar-lo amb el Passeig de l'Esplanada i el Jardí del General. Per finaciar-ho, proposa que l'Ajuntament vengui solars per a la construcció d'habitatges.

Tot i que no es va dur a terme aquesta proposta de Támaro, el nou Parc de la Ciutadella de Josep Fontserè, començat el 1872, inclouria un aquari, com veurem, i Barcelona va entrar en la dinàmica expositiva i d'oci de les exposicions universals.

Plànol de la gruta, cascada i dipòsit (1871)

Josep Fonserè. AHCB

Per l’Exposició Universal de 1888, el mestre d'obres Josep Fonserè va dissenyar la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella, construïda entre 1875 i 1888 (inaugurada, però, el 12 de juny de 1881), i va comptar amb la col·laboració del jove Antoni Gaudí, aleshores estudiant d'arquitectura, que en va realitzar el projecte hidràulic, que incloïa el dipòsit d'aigua del carrer Wellington (avui seu de la biblioteca de la Pompeu Fabra), i va dissenyar una gruta artificial dins la Cascada monumental, amb un accés a peu de parc i un altre en el primer pis a través de les àmplies escalinates. A la part posterior hi ha diverses dependències, que ara formen part dels serveis tècnics del Parc, i a sobre un antic dipòsit d'aigua, com es pot veure en el plànol del disseny original.

Grutes i aquari

de la Cascada

Les grutes inferiors i les del primers pis eren una recreació escenogràfica que imitava una caverna ombrívola de parets rocoses, amb estalagmites i estalactites. Quan la Cascada es va inaugurar el 1881, no estava prevista la instal·lació d'un aquari, sinó que s'hi construí un restaurant anomenat, precisament, La Gruta, però del qual no n'hem trobat cap més dada (5).

Entrada a l'antic aquari de la Cascada (1924)

Uns anys després, abans de la inauguració de l'Exposició, el dipòsit posterior va ser convertit en el primer aquari públic de la ciutat, aprofitant les dependències posteriors i les grutes, a les quals es van afegir compartiments estancs per als peixos. En el plànol anterior es pot veure el perfil de la Cascada i a l'esquerra, dins d'un requadre, les instal·lacions destinades a l'aquari. El conjunt formava part de la idea de parc científic amb què va ser dissenyat el parc per a l'Exposició del 1888 (vegeu "La Ciutadella: primer parc científic de la ciutat"). (3)

Entrada a les grutes de la Cascada del Parc, c. 1910

Fernando Rus

Entrada a les grutes

vista des de dins

Ben aviat, però, l'aquari de la Cascada va deixar d'estar en servei. En una nota publicada el 2 d'agost del 1883 al diari La Publicidad, el rotatiu es feia ressò de les queixes per l'abandonament de la instal·lació, que no es renovaria fins l'any 1884, segons informa el Diario de Barcelona del 5 de novembre. Passada l'Exposició del 1888, però, l'aquari tornaria a ser abandonat, fins que l'Ajuntament pren la decisió de reobrir-lo al públic (El Diluvio, 1 d'abril de 1890). El 5 de gener del 1899 el diari La Publicidad anuncia que s'ha reobert l'aquari de la Cascada al públic i que la Marquesa de Monistrol ha fet donació de tres espècies noves, senyal que entre 1890 i 1899 l'aquari ha tornat ha estar tancat. El 20 de març de 1900, però, La Publicidad torna a rebre queixes que els vidres dels compartiments de l'aquari són tan bruts que no permeten veure els peixos. El 3 de juny de 1902, ara La Veu de Catalunya, explica que l'aquari està inservible a causa de les altes temperatures que ha de suportar l'espai i demana que es tiri endavant un vell projecte: l'aquari d'aigua salada de la Secció Marítima.

Gruta de la Cascada cap a 1900

L'aquari de la Secció Marítima

L'aquari de la Cascada no va ser l'únic que va formar part de l'Exposició del 1888. A les instal·lacions de la Secció Marítima, construïda a l'antic fort de Don Carles i unida a la Ciutadella mitjançant un pont de ferro, se'n va construir un d'aigua salada. Era obert tots els dies i s'anunciava a la premsa com "La vida submarina" (El Diluvio, 2 de desembre de 1888). Desmuntat l'aquari després de l'exposició, durant els mesos de març i l'abril de 1889 els diaris parlen d'instal·lar permanentment un aquari a la Secció Marítima amb la finalitat de crear una estació "biològica-marina" (El Diluvio, 5 de març de 1890).

El projecte no tira endavant i l'any 1899 es reprèn la idea de la mà de l'alcalde Dr. Robert (març-octubre de 1899) després de fer una visita a les instal·lacions de la Secció Marítima i descobrir l'existència del Museu de Zootècnia, creat l'any 1896 per Francesc Darder, primer director del Parc Zoològic. L'alcalde va haver de reconèixer que no tenia cap notícia d'aquest museu que els ciutadans de la ciutat tampoc coneixen (La Publicidad, 20 d'abril de 1899). Però no hi ha manera: el 14 de gener de 1901 La Veu de Catalunya subratlla la necessitat de senyalitzar el Parc de la Ciutadella i de nou se suggereix la necessitat de construir l'aquari de la Secció Marítima. Finalment es va acabar descartant la idea i l'any 1905 s'inaugurava l'Hospital d'Infecciosos, antecedent de l'actual Hospital del Mar.

De la gruta-aquari a la Festa del Peix

L'aquari de l'Exposició de Piscicultura al Parc de la Ciutadella (1912-1913)

L'any 1908 es tornen a fer obres a l'aquari de la Cascada i es renoven les espècies per passar a criar peixos per a la repoblació dels rius i estanys del país, una idea que aviat Francesc Darder posarà en pràctica, com veurem més endavant, amb la Festa del Peix, que es desenvoluparà per tot Catalunya entre 1910 i 1920, i que s'exposa a Barcelona entre finals del 1212 i principis del 1913.

Façana del Museu Darder durant

l’Exposició de Piscicultura (1910

Museu Darder. Banyoles

A principis del segle XX i impulsada per Francesc Darder, la Junta de Ciències Naturals de Barcelona va promoure la repoblació de rius i llacs catalans amb espècies autòctones i exòtiques de peixos mitjançant activitats populars que van anomenar Festa del Peix.

La primera edició d'aquest esdeveniment es va fer a l’Estany de Banyoles l'any 1910 en el marc de la festa major de Sant Martirià i va anar acompanyada d’una Exposició de Piscicultura, pensada com a una mostra temporal i itinerant de peixos i altres espècies marines i fluvials, que es complementava amb estands relacionats amb les activitats pesqueres i la cria, el comerç de xarxes i estris de pesca o els proveïdors d’esponges naturals. Es van distribuir gratuïtament un total de 45.407 exemplars de peixos provinents del Laboratori Ictiològic que Francesc Darder havia inaugurat el 1909 al Parc Zoològic de Barcelona, del qual era director.

A Banyoles, l’exposició es va fer a l'edifici de les escoles, el mateix espai en el qual, posteriorment, es  va crear el Museu Darder, l'any 1916, quan Francesc Darder decideix traslladar-hi els objectes exposats al Museu Darder de Barcelona, situat aleshores a la Diagonal després d'haver ocupat diversos espais a Barcelona, com la Ronda de Sant Pau, el carrer de Mendizábal (actual Junta del Comerç) i el carrer de Jaume I. (4)

Després de la Festa del Peix de Banyoles, l'Exposició de Piscicultura va itinerar amb èxit per Terrassa (1911), Manresa (1911, al col·legi de Sant Ignasi), Roda de Ter (1913), Girona, Castellterçol, Torelló (1912, al Ter), Sant Sadurní d’Anoia, Ripoll, Capellades, Santa Perpètua, Cardona i Barcelona (1912-1913), on es va fer una exposició més gran, amb aquaris i estands instal·lats a l’edifici del Castell dels Tres Dragons, que posteriorment esdevindria el Museu de Zoologia (1920).

En acabar les exposicions itinerants, moltes de les peces exposades va acabar formant part del Museu Darder de Banyoles, on encara avui dia es poden veure, com per exemple un exemplar de manatí fet en guix i un coipú, formant part de l’exposició permanent, precisament en l’espai dedicat a la Festa del Peix.

A les notícies de premsa de 1912 i 1913, l’exposició de Barcelona, inaugurada el desembre de 1912, es presentava com la primera realitzada a Catalunya, fet que, com hem vist, no és cert. Aleshores la memòria ja era fràgil; passats més de 100 anys, l'oblit és total fins i tot en el cas de Barcelona.

Gràcies a l'estudi preliminar fet per Georgina Gratacós i Teixidor, directora del Museu Darder, s'ha pogut rescatar molta informació i una col·lecció de fotografies de l'exposició de Barcelona; sabem que la Festa del Peix va ser un esdeveniment popular important a Catalunya entre 1910 i 1920, perquè va proporcionar entreteniment a la població, però en l’àmbit naturalista no va ser gaire positiu perquè va afectar negativament els ecosistemes de les aigües dolces del país. (1)

L'exposició de Barcelona va incorporar, a més dels aquaris i els estands de les sales d'exposició un gran aquari, un magnífic pavelló situat a l'esplanada del Castell del Tres Dragons, davant del passeig de Pujades, pavelló que sense ser inèdit ara mostrem per primer cop públicament i fora dels estudis acadèmics, amb imatges del fotògraf Frederic Ballell, de l'arxiu del Museu Darder de Banyoles.

A banda del sorprenent l'aquari, una de les peces que va cridar més l'atenció del públic va ser la balena dissecada, que va ser instal·lada a l'exterior del Castell dels Tres Dragons, a l'entrada al Parc del passeig de la Indústria (actual passeig Picasso).

L'any 1912 una balena va quedar encallada a la sorra de les platges de Sant Feliu de Guíxols i moria. Un cop dissecada, va ser traslladada a Barcelona i a primers de desembre del mateix any va ser exhibida al descampat de l'antic Camp de les Xufles del Paral·lel, al costat del Pabellón Soriano, que feia poc havia canviat el nom pel de Gran Teatro Soriano (actual Teatre Victòria), en un solar on habitualment s'instal·laven barraques de fira.

La balena, que feia 13 metres de longitud, només va ser al Paral·lel unes setmanes fins que va ser traslladada al Parc de la Ciutadella, on va formar part de l'Exposició de Piscicultura. No era la primera vegada que s'exhibia una balena a Barcelona. Des de primers del segle XIX diversos cetacis van ser exposats en barraques de fira; ara, però, l'objectiu de l'exhibició era científic sense oblidar que durant tot el XIX i el primer terç del XX ciència i espectacle van anar moltes vegades agafades de la mà. L'any 1954, a Barcelona s'exhibiria un encara una altra balena amb l'excusa de la promoció de la pel·lícula Moby Dick (1954), dirigida per John Huston. De les exhibicions d'animals i persones en barraques de fira en parlem extensament al llibre Barcelona Freak Show (2021). (6)

De l'abandonament de la gruta a l'aquari del zoològic

El frustrat Aquàrium de Catalunya

Passada aquesta última empenta a l'aquari de la Cascada, tornarà a ser abandonat. L'any 1916, davant la precarietat de les instal·lacions del Parc, la Mancomunitat aprova un pressupost per renovar les antigues dependències, com l'aquari. Amb retard per culpa de la Dictadura de Primo de Rivera, l'any 1924 es va posar en marxa resoldre la refrigeració de l'aigua als mesos d'estiu i es va assegurar el proveïment d'aigua de mar. El 1925 es va reobrir el recinte, però els peixos exhibits no interessaven al públic perquè no hi havia espècies exòtiques. El 1927 tancava el zoològic per reformar-lo i posar-hi taquilles, i construir un aquari i un terrari en uns terrenys contigus al zoo (encara no tenia l'extensió actual) amb voluntat pedagògica, la qual cosa va ser un èxit. (5, 9)

Deficiències constructives, però, van obligar a tancar l'aquari del zoològic per reformar-lo i el 1931 es va tornar a obrir l'aquari de la Cascada mentre es dissenyava l'Aquàrium de Catalunya, obra de l'arquitecte R. Reventós (1932), que s'havia de construir en els terrenys que havia ocupat a Montjuïc l'antic Restaurant Ambassadeurs durant l'Exposició Internacional de 1929, que era situat a l'altre extrem de l'esplanada de l'Estadi (prop d'on actualment s'aixeca l'edifici de l'INEFC), i havia de formar part d'un complex que inclouria un nou parc zoològic i un jardí botànic. El projecte no es va tirar endavant, primer per manca de finançament i després per la Guerra Civil. (5)

L'Aquarama

Així com la guerra va provocar la mort per inanició de molts animals del zoològic, l'aquari va restar intacte, però tancat al públic fins el 1942. Des de 1956 fins a la dècada de 1970, l'alcalde Porcioles va endegar un projecte d'ampliació del zoològic, que va passar de les 2,7 hectàrees inicials a 12 i es van construir l'Aquarama (un pavelló d'hivern, cobert, amb un oceanari per dofins i aquaris compartimentats)  i un d'estiu (descobert, per a grans espectacles de dofins i l'orca Ulisses), l'Aviari i el Terrari, i la resta d'infraestructures i instal·lacions d'oci que han arribar fins als nostres dies. Pel que fa als peixos, l'any 1955 el zoo exposava només 71 exemplars mentre que el 1964 arribava a 2.443. (5,7)

L'Aquarama d'hivern, el 1969

Mentrestant, les grutes de la Cascada i l'edifici de l'aquari de la zona superior van deixar de tenir cap utilitat. Durant dècades es van poder visitar com una part més de la Cascada monumental, fins que convertits en un cau de brutícia, van ser clausurats a finals de la dècada de 1980. Actualment (2024) es planteja la possibilitat de recuperar les grutes i s'han fet algunes visites guiades durant el 48H Open House.

Aquari de la Barceloneta, el 1966

L'Aquari de la Barceloneta

Paral·lelament, l'any 1957 s'instal·la a Barcelona la seu de l'Instituto de Investigaciones Pesqueras, depenent del Consell Superior d'Investigacions Científiques, al final del passeig Nacional (Joan de Borbó) en un solar situat entre el moll de pescadors i els banys de Sant Sebastià, a l'actual plaça de Mar.

Una de les sales de l'Aquari de la Barceloneta

Inaugurat el 22 de juny de 1963, la planta semi soterrània de l'Aquari de la Barceloneta disposava de dipòsits de sedimentació de l'aigua de mar, a la primera planta hi havia els laboratoris i la biblioteca i a la planta baixa hi havia l'aquari, que disposava de 44 tancs d'aigua a més d'un gran dipòsit central amb tortugues centenàries i exhibia en total més de 200 espècies. Malgrat estar destinat a ser un dels grans aquaris d'Europa, es va convertir ben aviat en un lloc atractivament decadent, d'ambient obscur, fins a ser desmantellat a la tardor de 1987 amb les obres olímpiques en l'horitzó. Els peixos i la fauna marina supervivent van passar a dependre del Zoològic i a ser exhibits a l'Aquarama del zoo. La nova seu de l'Institut es va fer al passeig Marítim, però no es va contemplar la construcció d'un altre aquari.

L'Aquàrium de Barcelona

Fins que no es va construir l'Aquàrium de Barcelona, el 1994, Barcelona no va tenir una instal·lació semblant oberta al públic. El lloc triat per construir-lo va ser el Maremàgnum, al Moll d'Espanya, al qual s'hi accedeix a través de la Rambla del Mar, una passarel·la ondulada de fusta. Es va obrir al públic el 1995 i conté més d'11.000 exemplars marins de més de quatre-centes espècies, tant de la Mediterrània com dels tròpics. D'aquesta instal·lació destaca un oceanari de 36 metres de diàmetre per 5 de profunditat, amb una capacitat de més de 4,5 milions de litres, que el públic pot visitar com si estigués immers en les seves aigües gràcies a un túnel transparent que el travessa. (5)

El futur dels aquaris

La celebració de la Copa Amèrica de vela a Barcelona ha accelerat la transformació de tot l'entorn que conforma el Port. El maig del 2023, el Port va aprovar una inversió de més de 13 milions d'euros  per reformar i ampliar l'Aquàrium abans de l´inici de la regata l´agost del 2024. Aquesta aprovació va suposar una ampliació de 12 anys del termini de la concessió, fins el 2039.

Segons el Port, les obres tenen com a objectiu el "rellançament d'aquest centre de recerca, conservació i divulgació de l'ecosistema marí i el foment de la consciència social per a la preservació dels mars i els oceans davant del canvi climàtic".

Malgrat els bons records i la mirada romàntica que les nenes i nens de diverses generacions tenim sobre els zoològics, oceanaris i aquaris, aquesta mena d’espais de coneixement, oci i espectacle han perdut el prestigi i la funció, si més no amb el model tradicional. En el cas de l’Aquari de Barcelona, les entitats ecologistes denuncien que es tracta d'una estratègia de rentat d’imatge d’un model de negoci que hauria d'estar prohibit des de fa anys. De fet, ja va passar amb el Zoològic de Barcelona quan van ser alliberats els dofins.

El nou projecte incorpora, segons els promotors "millores notables en sostenibilitat ambiental" i aposta per "incrementar l'ús de mitjans digitals i experiències immersives en els treballs d'educació sobre animals i de conscienciació de la cura del planeta". Tot i això, l'educació és justament "l'excusa" que s'utilitza per fomentar les visites a aquest tipus d'instal·lacions, com al segle XIX la ciència era l’excusa per l’exhibició de zoos humans o museus anatòmics.

Tal i com va passar amb els dofins al Zoològic, bona part de la popularitat de l'Aquàrium resideix en els taurons en captivitat, animals que estan subjectes a un negoci circular que va des de la captura dels animals, a la compra, venda i reproducció de les espècies en captivitat per destinar-les a l'oci.

*

Bibliografia i notes

Agraïments a la Joana Francès per posar-nos sobre la pista de l'aquari de la Muralla de Mar.

(1) Gratacós i Teixidor, Georgina, "La Festa del Peix a Banyoles el 1910, una recerca documental i fotogràfica". Museu Darder – Espai d’Interpretació de l’Estany (MDEIE).

(2) Valls Plana, Laura, "Tràfic global de peixos: piscicultura al Zoo de Barcelona a principis de segle XX", Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, nova època,, vol. 16. 2023, p. 71-93.

(3) March, Enric H., "La Ciutadella: primer parc científic de la ciutat", Barcelona, ciutat de vestigis. Ajuntament de Barcelona, 2017). 

(4) March, Enric H., "El Museu Darder", Barcelona, ciutat de vestigis. Ajuntament de Barcelona, 2017). 

(5) Requena Cerdà, Núria, Aquàriums: una evolució paral·lela. Treball de fi de carrera, gener de 2024. Universitat Oberta de Catalunya.

(6) March, Enric H. Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939. Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021.

    — "Moby Dick a Barcelona", El Món d’Ahir, 11, 2019.

    — "Moby Dick a Barcelona", Bereshit, 2015.

(7) Riera Clavillé, Antonio M. et al. Zoo. Revista del Parque Zoològico de Barcelona. Núm.8, 1969.

(8) Rivero, Montse; i Cartañà, Jordi. L'últim jardiner: Josep Batlle Gras (1920-2006). Barcelona: Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, 2017.

(9) Junta de Ciències Naturals. L'Aquàrium de Catalunya. Barcelona:  Publicacions de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, 2, 1932.

Cavallers i pirates jueus

Els tòpics donen una imatge tan estereotipada dels grups humans i simplifiquen de tal manera la realitat que redueixen la nostra visió fins el punt de fer-nos creure que les persones formen part d'un determinisme quasi biològic.

Fa un temps parlàvem de l'existència de novel·les de cavalleries sefardites aljamiades, escrites en caràcters hebreus, per i per a jueus, i comentàvem que fins i tot per a estudiosos de la matèria jueva es feia difícil imaginar-se la imatge tòpica del jueu de l'Edat Mitjana com a protagonista d'aquest gènere de novel·les, sinó fins i tot com a lector. Però ja en el segle XII, R. Judà de París (1166-1244), en el seu comentari al Talmud, prohibia als jueus llegir «aquests llibres de batalles en vernacle» els dissabtes i durant les festes religioses, però no es prohibia fer-ho altres dies. Per a més informació, llegiu "Un fragmento manuscrito de una novela de caballerías en judeoespañol", d'Alla Markova (Sefarad, vol. 69:1, gener-juny 2009, p. 159-172).

I ara trencarem un altre cop el tòpic parlant de pirates jueus. En parlen, per exemple, l'historiador i periodista Edward Kritzler va publicar el 2008 el llibre Jewish Pirates of the Caribbean (2008); de Moshé Vainroj l'article "Los piratas judíos de Jamaica" (2010, PDF); o José Chocrón Cohén, "Historias de piratas, corsarios y bucaneros" (2010).

"Al matí, tefilim, oració i reflexió. A la tarda, abordatge a les naus espanyoles. Valents i estoics jueus sefardites van convertir el dolor de l'expulsió en venjança", així recrea Alejandra Abulafia a Los bucaneros hebreos un dia en la vida dels corsaris jueus.

I paral·lelament, ens ve a la memòria una pel·lícula, Maleïts malparits (Inglourious Basterds, 2009), de Quentin Tarantino. Durant l'ocupació de França pels alemanys, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presencia l'execució de la seva família per ordre del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Després de fugir a París, adopta una nova identitat com a propietària d'un cinema. En un altre lloc d'Europa, el tinent Aldo Raine (Brad Pitt) ensinistra un grup de soldats jueus (The Basterds) per atacar objectius concrets. Els homes de Raine i una actriu alemanya (Diane Kruger), que treballa per als aliats, han de dur a terme una missió que farà caure els caps del Tercer Reich. El destí vol que tots es trobin sota la marquesina d'un cinema on Shosanna espera per venjar-se. Sovint se'ns mostra una actitud passiva dels jueus davant el nazisme i la xoà (holocaust), com si el destí del jueu fos ser exterminat periòdicament. La pel·lícula és només un exemple de la falsedat d'aquest tòpic.

La rebel·lió  contra l'expulsió dels moriscs (1609) també va provocar que una part d'aquests expulsats, que tampoc van ser ben rebuts a l'altre costat de la Mediterrània, prenguessin l'opció de dedicar-se a la pirateria. Primer dins de la mateixa Península, convertits en bandolers en lloc com Aragó i Las Alpujarras (els monfíes), com els germans Lope i Gonzalo Xeniz, i després dedicant-se a la pirateria marítima, perquè molts pirates moriscs van assetjar les costes mediterrànies de la Península, assaltant els ports mediterranis i atlàntics del seu antic regne (el pirata Amurates, per exemple), com explica el professor de la Universitat de Toulousse- Le Mirail, Bartolomé Bennassar, i que acabarien integrant-se en la pirateria berberisca. Tot plegat, un esquema dramàtic que ens porta a Mar i cel, el poema d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va dur als escenaris, i que descriu el paral·lelisme existent entre la vida i la situació política i professional de Guimerà, i el rebuig que els moriscs van patir abans i després de dedicar-se a la pirateria.

Escriu Alejandra Abulafia: "El vaixell pirata exhibeix una estrella de sis puntes en un racó de la bandera. Solca el gran onatge marí. El seu capità és David Abrabanel (descendent del llinatge del savi Ishaq Abrabanel, pare del filòsof Lleó Hebreu). El capità observa a la llunyania una nau espanyola que promet transportar grans tresors en el seu interior. Des de la proa del The Jerusalem la segueix amb el telescopi. La veu passar. Se'n va, se'n va la nau... El capità sefardita lamenta la seva sort: 'Ay Dio, Dio mio'. Avui no podrà atacar: és sàbat. La tripulació haurà d'esperar fins a la finalització del dia sagrat. En el sopar el menú que mengen els tripulants de The Jerusalem és kosher, és clar. Bravura i tradició s'agafen de la mà a bord. Els mateixos mariners que canten Abraham Avinu criden: 'A l'abordatge, els meus valents!' La seva missió és robar els tresors als seus inquisidors. Amb una mà en el sabre i l'altra en la Torà, passen comptes amb qui en altre temps van ser els botxins de les seves famílies. Ho fan atacant tota flota hispànica que passa per davant i desposseint-la de tot el botí."

El capità David no va ser l'únic bucaner jueu de la història. El corsari turc Sinan Reis Sinan va néixer a Izmir, Turquia. Aquest jueu sefardita es va posar sota les ordres de l'Imperi Otomà. La seva destresa i valentia en els combats navals contra els enemics de Turquia li van valer el grau de Capità Paixà (almirall de la flota turca) i era conegut entre els pirates del seu temps com "El Gran Jueu". La seva aliança més famosa va ser amb el vell llop de mar Barba-rossa de qui va arribar a ser el segon en el comandament de la flota. Sinan va participar en la victòria de la Batalla de Preveza (1538), la qual va assegurar el domini turc sobre la Mediterrània fins al 1571.

Home amb vestit oriental (c. 1635), Rembrandt van Rijn.

Probablement, el comerciant, diplomàtic

i pirata jueu Samuel Palache.

Samuel Palachi o Palache va néixer a Fes a mitjans del segle XVI i va viure a Castella com a ambaixador del Marroc. Va obtenir el monopoli del comerç amb els Països Baixos i el 1609 va ser enviat a aquest país com a representant comercial del sultà Mulay. Segons l'article esmentat de José Chocrón Cohen, algunes investigacions evidencien que Palache actuava com a doble agent que passava informacions classificades a Castella entorn de les relacions Holanda-Marroc i al mateix temps era informant del Marroc i Holanda al voltant de les activitats castellanes, i es diu que el simple rumor sobre aquesta ambigüitat va ser la causa que el sultà li retirés els seus favors. No obstant això, Samuel Palache va continuar les activitats com a comerciant i l'amistat personal amb el príncep Maurici de Nassau li va valer una patent de cors que li va permetre dedicar-se durant diversos anys a les activitats de corsari sota bandera holandesa, reclutant marrans (conversos) per a la seva tripulació i venent el botí obtingut a les costes marroquines.

Moisès Cohen Enriquez, sefardita portuguès, nascut al començament del segle XVII. El 1628, al costat de l'holandès Piet Heyn, va atacar, davant les costes cubanes, dos vaixells castellans que portaven or i plata. El valor del botí obtingut està estimat en mil milions de dòlars actuals. Enríquez va establir al costat d'altres jueus la seva pròpia illa pirata al Brasil i es va convertir en l'assessor del famós pirata Henry Morgan. Mai no va ser capturat.

Simón Fernández va escapar de la Inquisició i es va fer de pirata i corsari. Diuen que procedia de les illes portugueses de les Açores. No se sap amb exactitud quan va néixer i va morir al voltant de 1590. El que sí podem afirmar és que en el 1571 ja estava sota les ordres del pirata gal·lès John Callis. Els seus objectius eren els vaixells castellans i francesos. Els britànics veien de bon grat aquestes accions, i li van permetre operar des dels ports anglesos. Quan Callis va ser penjat a Newport, Fernández va fugir i va començar a treballar en diversos vaixells anglesos, fins arribar a ser el capità pilot de famós pirata sir Walter Raleigh.

Yaakob Koriel o Curiel, va ser capità de l'Armada castellana fins que la Inquisició el va fer capturar acusant-lo de pràctiques criptojueves. Curiel, procedent d'una família jueva que va ser obligada a convertir-se quan ell era petit, va patir la mateixa persecució que van viure tantes i tantes famílies que van decidir quedar-se a la Península després del decret d'expulsió del 1492. Alliberat pels seus propis homes (segurament també conversos), es va dedicar a la pirateria i va arribar a posseí tres naus. Poca cosa més se'n sap d'ell, més enllà que, possiblement, va fer camí cap a Terra Santa, on acabà els seus dies dedicat a l'estudi dels llibres sagrats.

Làpida amb símbols pirates i inscripció hebrea,

en el cementiri d'Ohlsdorf (Hamburg)

Llegint el llibre i els articles veurem que la nòmina és llarga, i ens hem deixat personatges interessants com el germans Pierre i Jean Lafitte, que van fundar el "regne" de Baratària (pren el nom de l'ínsula de Baratària del Quixot), a les costes de Louisiana (1803), i va col·laborar en la guerra de la Independència dels Estats Units, ajudant amb els seus homes a Andrew Jackson (7è president nord-americà) contra els britànics.

Tot i que no és l'objectiu d'aquest apunt fer un relat complet, aprofitem que som a les costes caribenyes dels Estats Units per fer el salt a l'illa de Jamaica i fer una passejada pel cementiri jueu de Kingston. Hi podrem observar les tombes de pirates jueus, amb làpides on s'hi barregen tíbies, calaveres, estrelles de David i inscripcions hebrees (Tamara Audi, "Jamaica's New Tourism Spiel: Beaches and Reggae and Jews". The Wall Street Journal, 9 març 2010). Si la vida és plena de sorpreses, els símbols de la mort també en són testimoni.

Làpida jueva pirata del cementiri de Kingston (Jamaica)

Barcelona futura

Fragment de la maqueta de la Gran Barcelona estructural el 2028

Rubió, Benavent i Argilés, 1929

En el Pavelló Municipal de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, que s'inaugurava el 19 de maig, l’arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí (5 de febrer de 1891 - 4 de maig de 1981) va presentar, conjuntament amb els seus col·legues Pere Benavent i Ramon Argilés, el projecte “Barcelona futura”.

L’exposició del projecte constava de la maqueta que encapçala aquest apunt, que preveu que l’any 2028 la ciutat haurà ocupat tot l’espai entre el Besòs i el Llobregat, i planteja de quina manera s’hauria de distribuir el territori, identificant i diferenciant les zones urbanes i les agrícoles (el Prat i el Llobregat), a més de dissenyar les vies de comunicació (carreteres i ferrocarril), un port franc i algunes zones verdes i d’oci com el Gran Parc Central, Montjuïc i les platges balneari de Ponent i Llevant.

Fins aquí, el projecte és raonable: Rubió no s’imaginava la ciutat sense una potent zona agrícola que, avui, és cada cop més petita. Per un costat, perquè no preveu el creixement d’alguns municipis, que a la maqueta ocupen un territori minúscul, ni la construcció de l’aeroport, que s’ha menjat una gran part del parc natural del Delta. Per què no projecta un aeroport o per què no estan marcades les zones industrials ho veurem quan baixem al detall i contemplem les imatges dibuixades pels propis arquitectes, que ens mostren un ciutat del futur on cohabiten ciutadans i tecnologia, amb un excés tant d’imaginació com de desconeixement de la incidència de la indústria i els seus residus en la salut dels habitants de Barcelona.

La ciutat de Barcelona ha crescut més ràpidament que no pas s'imaginava Rubió. I durant els anys 50, 60 i 70 gairebé sense planificació. Però la Barcelona futura que preveia, la Barcelona de "l'arquitectura màquina" que s'emmirallava en la tecnologia i que ens obligava a conviure entre fàbriques, fums i soroll només s'ha acomplert en part. Les fàbriques han desaparegut i ara els polígons industrials decoren el paisatge de les poblacions del cinturó, però els carrers de l'Eixample i les gran avingudes converteixen Barcelona en una ciutat travessada de carreteres, però sense aeroplans ni zepelins (vegeu l'apunt El futur imaginat: Barcelona 1929).

Un pont sobre el riu Llobregat, sustentat per columnes

que havien de funcionar com a habitatges

Vista aèria del pont sobre el Llobregat, continuació de la Gran Via

Barri jardí dissenyat per Rubió i Tudurí

Una barriada industrial que aplega fàbriques i habitatges

Estació aèria que substitueix l'aeroport tradicional

Font: Dietario 1931 Almacenes Jorba

© Bereshit / Enric H. March

Els fantasmes de la plaça Urquinaona

Trafalgar (esquerra) i Jonqueres (dreta) des del mig

de la plaça Urquinaona, l'any 1932. L'edifici del

mig avui es ocupat pel gratacels.

Josep Maria Sagarra (ANC)

La memòria de la plaça

La plaça Urquinaona, nascuda de l’enderroc de la muralla i de la posterior obertura de la Via Laietana, igual que va passar amb la plaça de Catalunya, no va ser prevista per Cerdà. Popularment rebia el nom de plaça Nova de Jonqueres per la proximitat del monestir de Jonqueres, situat entre els actuals carrer de Jonqueres i Bilbao (nom que va rebre el primer tram obert de la Via Laietana, que temps abans havia estat la riera de Sant Joan) fins al 1871, any en què fou traslladat on hi ha l’església de la Concepció del carrer Aragó.

Plaça Urquinaona, Jonqueres amb Ronda de Sant Pere, cap el 1930

Foto: Ferran (AFB)

La plaça Urquinaona pateix el mateix problema que d’altres zones similars de Barcelona, com per exemple la plaça Lesseps: no són més que l’espai resultant de l’encreuament de carrers excessivament transitats, que fan d’ell un lloc poc “habitable” que no convida el vianant a buscar-hi repòs.

Però en el cas d’Urquinaona no ha estat sempre ben bé així: si tinguéssim memòria encara hi veuríem els espectres que, dia rere dia, l’habitaven desconsoladament des d’acabada la Guerra fins als anys 70, com veurem després. Ara ens la mirem i no hi trobem res que ens hi porti expressament, a banda del metro.

Sucursal de Correus, el 1930, a l'edifici que un any més tard

es convertirà en cinema Urquinaona

Gabriel Casas i Galobardes (ANC)

Hi va haver un temps en què Barcelona era plena de teatres i cinemes. A la plaça Urquinaona només hi queda el Teatre Borràs (cantonada amb Jonqueres), que al llarg de la seva història ha anat intercanviant la funció de teatre amb la de cinema, de la mateixa manera que ha canviat el seu nom. Va néixer com a cinema: Urquinaona (1931 i 1939), Francesc Ferrer (1937) i Borràs (1943); i és exclusivament teatre des de 1995.

A la mateixa vorera del Borràs hi ha encara l'Escuela Politécnica Urquinaona i al costat hi va haver la ferreteria Los Dos Leones a la façana de la qual hi lluïen el caps de llautó dels lleons que donaven nom a l'establiment. El 18 de juny de 1917, en plena crisi del pistolerisme, va ser assassinat l'encarregat.

Plaça Urquinaona (1928)

Davant del Borràs, en el número 5, al costat de la Torre Urquinaona (obra dels anys 1968-1970, projectada per Antoni Bonet Castellana) i on ara hi ha un pub irlandès, hi va haver el cinema Maryland (9 de novembre de 1934-2004), que es va dir Plaza (1940) quan es castellanitzaren els noms després de la Guerra Civil, i que va recuperar l’antic nom l’any 1946. Al llarg de la seva història va ser cinema d’estrena, de reestrena, sala S i va morir com a sala X. Al costat hi havia un bar que era punt de trobada dels conductors d'autobusos i on podies menjars uns entrepans extraordinaris.

El cinema Maryland

Al costat del cinema, en el número 4, l'any 1910 s'hi van instal·lar els Almacenes Reintegrativos de Barcelona, que oferien un peculiar sistema de compra que atrapava els clients en una espiral de compra-venda vitalícia i que va ser considerat un engany, raó per la qual el negoci va tenir una vida efímera.  Més tard, s'hi va instal·lar Alfombras Presas, que també tenien botiga a Cucurulla, 9 (segur que a algú encara li sona la falca publicitària de la ràdio!).

El gratacels de Luis Soto, cap a 1960

Català-Roca (COAC)

Com a sala X també va tancar el cinema Atlanta (1945-1987), situat en el que va ser el primer gratacels de Barcelona, l’edifici racionalista (1936-1944) que fa cantonada entre Trafalgar i Jonqueres, obra de l’arquitecte Luis Gutiérrez Soto. La sala de l’Atlanta, decorada per Modest Castañé i amb l’aureola de futurista, era tan magnífica com impossible: la col·locació de les butaques en angle de 120º respecte la pantalla (i la situació “estratègica” de les columnes) impedia la bona visibilitat des dels laterals de la platea. En aquestes condicions vam poder veure, l’any 1975, La caduta degli dei (1969), la pel·lícula on Visconti ens mostrava la decadència de la família Essenbeck, metàfora de la misèria moral de l’Alemanya nazi, a nosaltres que sabíem què era la misèria. I també vam veure Teorema, de Pasolini, o Roma, de Fellini, amb l'ànsia dels assedegats.

Al costat, també amb el nom d’Atlanta, i va haver un magnífic saló de te amb ball, que era amenitzat tarda i nit per l’orquestra de Carlos Pujalte.

 Platea del cinema Atlanta

En el número 6, a la cantonada entre Trafalgar i la Ronda, a continuació de l'administració de loteria i la farmàcia, es conserven dos cafès. El Rhin, que recorda que Barcelona ha estat sempre una ciutat wagneriana, i que de la seva antiga decoració conserva tres frescos de gust romàntic i les fustes tenen l'aire curvilini del modernisme. Anteriorment al bar hi havia hagut un enllustrador de sabates. A l'entresòl hi havia la llibreria Bayer, instal·lada des de la dècada de 1940, i que després va obrir una papereria al local de sota. Va tancar el 2010.

[A principis de 2015, el Rhin va canviar de propietaris i amb el nom han desaparegut, també, els frescos de les parets.]

Al costat, més cap a la Ronda, hi ha la cafeteria Hockey, un dels darrer locals que va conservar la marquesina a la façana abans que l'Ajuntament les fes eliminar. El nom recorda aquella Barcelona burgesa d'sportmen que freqüentaven els picaderos (els de tota mena), el tennis i d'altres esports selectes com el hockey. És un bar petit, molt petit; amb una clientela obrera i molt "masculina", dels pocs bars que obren de matinada quan tot encara és fosc. Abans podies comprar el pa, el diari i fer un cafè abans de les 6 del matí. Però es perden els bons costums.

[El Hockey va ser traspassat el 2017 i, reformat, avui és un bar sense cap característica especial si exceptuem que continua sent molt petit]

Es conserva algun dels primers edificis, com la Casa Isabel Manegat (1869), en el número 3 (només parcialment), però la majoria han desaparegut. El del marquès de Ciutadilla, que feia cantonada amb la ronda de Sant Pere, hi va tenir, a finals del XIX, una primitiva centraleta de telefonia que subministrava línia a la burgesia de l’Eixample. En aquest mateix indret hi havia Deportes Martín, un ex jugador del Barça. De botigues d'esport, abans n'hi havia ben poques perquè fer esport no era una moda, sinó una dedicació molt especialitzada i, deixant de banda el futbol, molt burgesa. I en el que feia cantonada amb Pau Claris costat Llobregat hi va haver la primera delegació de la IBM, on molts barcelonins van anar a fer els primers curset d'informàtica.

La plaça d'Urquinaona l'any 1890, amb la Casa del

Marquès de Sentmenat al mig i els camps per

on passava la Riera d'en Mallà, darrere

La desaparició més llastimosa va ser la de la Casa del Marquès de Sentmenat, una construcció elegant situada entre la Ronda de Sant Pere i el carrer d'Ausiàs March, edificat l'any 1882, amb teulada en pendent i un petit torreó acabat en punxa a la cantonada amb Ausiàs March. En els baixos hi va haver la pastisseria Reñé, i tot plegat va desaparèixer quan va ser enderrocat l'any 1974.

Botiga de joguines Mestre (o Martí), del número 1

de la plaça d'Urquinaona

Foto: Toni Olivé

Han desaparegut algunes botigues emblemàtiques. La de Joguines Mestre (o Martí), en el número 1, a tocar de Pau Claris, ha tancat aquest any [2012], amb els seus aparadors i prestatges de color verd, on compràvem els Mini Cars d’Anguplas; els cotxes, els tanc i els avions d’Eko; la fireta per a les cuines de joguina... Es manté, això sí, la castanyera de la cantonada amb Pau Claris, que abans havia estat al mig de la plaça. No hi és tampoc el fotògraf Niepce de la cantonada amb Fontanella, al costat de la botiga de barrets Mil, amb aquells aparadors plens d’orles universitàries i retrats, que envellien amb el pas del temps, i que van acabar a les escombraries.

A dalt, l'amo de la castanyera del xamfrà amb Pau Claris,

en una portada de la revista Destino

A baix, la castanyera quan era a la plaça, el 1935

Foto: Péres de Rozas (AFB)

Davant, on ara hi ha el Pans & Company, hi va haver, al costat d'una botiga de queviures modernista que feia cantonada amb la ronda, una pastisseria on es feien, ens recorda una lectora, uns dels millor croissants de Barcelona, fets amb llard, greix que ara ja no fa servir ningú però que quan era petit formava part de la dieta de molta gent. Recordeu el pa amb llard i sucre?

El Niepce poc abans de desaparèixer

Durant la Guerra Civil la plaça i la parada de metro van dur el nom de Ferrer i Guàrdia, i el Casal del Mestre, situat en el número 4, va ser la seu de l’Ajut Infantil de Reraguarda. Durant la postguerra els locals van ser ocupats per la Falange.

Però un dels element que caracteritzava la plaça era l’edicle que feia d’entrada a l’estació del Gran Metro quan es desdoblava per anar a Correus (actual línia 4); una glorieta de vidre i ferro, que als anys 20 i 30 va tenir una visera modernista d’estil parisenc, que no va sobreviure a la Guerra. La resta de l’edifici, tota una referència arquitectònica i visual, va ser enderrocat l’any 1972. Malgrat tot, el nucli de les escales que baixaven cap a l’estació sobreviu a les oficines del vestíbul.

Tot i que queda fora de la plaça, l'entrada al Metro Transversal de Ronda de Sant Pere amb Bruc és l'unica que conserva la decoració d'estil modernista original. Els arcs i forjats que adornaven les boques del Gran Metro i del Metro Transversal es van deixar deteriorar amb el pas del temps i només el d'Urquinaona va sobreviure gràcies a la intervenció del germà de l'escriptor Josep Maria Espinàs, que a la dècada de 1980 treballava a TMB.

La boca de metro d'Urquinaona, amb

la decoració modernista original

Foto: Alex Brown

 Edicle del Gran Metro, cap 1950

Plasencia (IEFC)

 Edicle del Gran Metro (1960)

TMB

A l’altra extrem de la plaça, al costat de mar de la Ronda, hi havia sota terra uns banys públics dependents de la Uniat Operativa d’Aigües Potables de l’Ajuntament de Barcelona, que substituïen les antigues vespasianes. Eren gratuïts i disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, una perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Al marge del negoci, l’indret, com en d’altres de similars escampats per Barcelona, era lloc de trobades sexuals, furtives i esporàdiques. Es van construir entre 1918 i 1920 i va tancar el 1999 amb l’excusa que s’havia convertit en un lloc sovintejat per gent marginal i drogoaddictes. L’accés va ser tapat, però els locals han estat soterrats fins el mes de març d’aquest 2012, en què l’Ajuntament els ha enderrocat i ha farcit el buit. La darrera encarregada va ser la Carme que, com se sol dir, hi va néixer: els seus pares en van ser els primers encarregats.

Els urinaris de la plaça Urquinaona l'any 1921

Els espectres de la plaça Urquinaona

La plaça ens ha quedat buida. Però al principi d’aquest apunt, que s’ha allargat més que no pas volia, parlava dels espectres que la rondaven. Durant la postguerra, els voltants del banys públics d’Urquinaona es van convertir en el punt de trobada de peons, manobres i jornalers que esperaven l’arribada de capatassos de la construcció que triaven cada dia qui treballava i qui no i se’ls emportaven a l’obra en camions.

L’any 1968, en ple Franquisme, Antoni Lucchetti i Agustí Corominas, de manera amateur i pràcticament clandestina, van rodar un curt de 12’ de durada, No se admite personal, que reflecteix 24 hores de la vida d'un aturat a la Barcelona de l'època, utilitzant fins i tot una càmera oculta per rodar en aquest mercat de treballadors que funcionava com un mercat d’esclaus. El curt va acompanyat de la cançó original que Ovidi Montllor va compondre expressament per al documental.

L’existència d’aquesta situació i la permissivitat política permetia als contractadors mantenir un mercat de treball sota un salaris ínfims, fruit de la lluita per la pròpia subsistència entre els propis jornalers per aconseguir una feina precària i temporal, com ens expliquen les veus en off dels protagonistes. Immigrants tots ells, vinguts d’altres llocs d’Espanya empesos per la necessitat, per sobreviure, ens expliquen quina és la visió que tenen de la situació i ens transmeten l’angoixa d’haver de tornar a les barraques on viuen sense diners i sense menjar.

D’aquells jornalers n’ha quedat l’espectre. Creiem que havíem superat aquella situació. Ens havíem adormit, i ara els espectres desperten un altre cop. A la plaça Urquinaona potser no. El mercat d’esclaus tampoc és aquell espectacle d’ombres. Però la pressió que s’exerceix sobre els treballadors és la mateixa: si es vol mantenir el lloc de treball s’ha d’estar disposat a renunciar a un salari just mentre el capital fa els seus ajustos amb l’esforç de l’obrer. És un escenari diferent, però els personatges i els protagonistes són els mateixos. La història es repeteix, però sembla que no aprenem.

Epíleg

En els bancs de la banda de muntanya de la plaça, on abans hi esperaven els jornalers, hi fan vida habitualment un grup de polonesos migrants, que passen la nit xerrant mentre buiden cartrons de vi fins que la son els venç i la primera llum del dia els sorprèn anestesiats, immunes al tràfec ciutadà.

A poques passes, els joves que sovintegen una discoteca veïna (l'antiga Camelot) intercanvien envasos de dos litres de refresc i ampolles d’alcohol per no haver de consumir dins del local, i utilitzen els parterres de gespa com a urinari públic improvisat, espai que també comparteixen amb la resta de la ciutadania incontinent.

La font del Nen dels Càntirs, l'any 1913, girada

180º respecte la posició actual

Al mig, Font del noi dels càntirs (1912), obra de Josep Campeny i Santamaria, fa les funcions de bany i dóna un aire domèstic a l’espai. A ambdós costats, arran de terra, hi ha dos petits parterres que semblen abandonats i sense plantes; però cada primavera, com un miracle, hi reneixen lliris d'aigua dels bulbs que s'hi amaguen soterrats. Temps enrere, la paradeta d'una florista li feia companyia.