Can Ritz i Can Rots: una passejada pel barri de la Concepció

El Mercat de la Concepció, l'any 1889. A. Renau, La Ilustració Catalana, núm. 247, 31 d'octubre de 1890

Can Ritz i Can Rots són dues formes populars per referir-se a dos indrets emblemàtics de la Dreta de l’Eixample del tombant del segle XIX al XX, que ens ha de dur, com sembla evident, a l’entorn d’on es va construir l’Hotel Ritz. Però abans de buscar-ne l'origen i localitzar Can Rots, recularem una mica en el temps i ens situarem en els primers anys d’expansió de l’Eixample d’Ildefons Cerdà aprovat l’any 1860.

Ens centrarem només en el quadrant comprès entre el carrer Pau Claris, per on baixava el torrent de l’Olla, que en entrar a la ciutat antiga es convertia en riera de Sant Joan, aproximadament l’actual Via Laietana; el passeig de Sant Joan, a prop del torrent Mariner, frontera amb Sant Martí de Provençals; el carrer Aragó, amb la rasa del ferrocarril que feia de frontera física; i la ronda de Sant Pere, sorgida, com la resta de rondes que segueixen el perímetre de Ciutat Vella, de l’enderroc de les muralles medievals (1854).

L'Eixample edificat fins l'any 1866. A l'esquerra, l'edifici de la Universitat de Barcelona; a sota, la riera

d'en Malla sobre la ronda de Sant Pere; al centre, més poblat, l'illa del passatge Permanyer

i els quatre xamfrans de Roger de Llúria amb Consell de Cent. AHCB

El barri de la Concepció, en un fragment d'un plànol de 1885, amb la zona

de la ronda de Sant Pere gairebé despoblada, i la part de Gràcia

ocupada majoritàriament per terra de cultiu. ICGC

Per sobre del carrer Aragó gairebé tot l’Eixample va formar part de la Vila de Gràcia fins l’any 1897 (any de les primeres annexions de pobles del pla a la ciutat de Barcelona) estava molt poc urbanitzat i gairebé tot eren horts, amb l’excepció de les illes del passeig de Gràcia.

Per tant, ens oblidarem expressament del passeig de Gràcia i els antics jardins (la Font de Jesús, la Nimfa, el Tívoli, Euterpe, el Criadero i els Camps Elisis), desapareguts abans del darrer terç del segle XIX i que s’obrien a banda i banda del que havia estat el torrent dels Ases, el vell Camí de Jesús i via romana que portava al Castrum Octavianum (avui Sant Cugat del Vallès). Tampoc no parlarem de la rambla de Catalunya, dels carrers Balmes, Enric Granados, Aribau o Muntaner, ni dels carrers transversals que configuren l’Eixample del Quadrat d’Or, de les botigues de luxe, dels antics cafès, dels grans teatres i cinemes; i també el més turístic.

Som al barri de la parròquia de la Concepció, església construïda l’any 1871 al carrer Aragó entre Roger de Llúria i Bruc amb parts de dues esglésies enderrocades l’any 1868. El campanar de l’església de Sant Miquel, bastida al segle XII sobre unes termes romanes al costat de l’Ajuntament, a l’actual plaça de Sant Miquel; i l’església i el claustre del monestir de Santa Maria de Jonqueres, situat entre la Via Laietana i el carrer Jonqueres des del segle XIII.

Postal de la parròquia de la Concepció, amb la rasa

del ferrocarril en primer terme

A l’illa del costat de la parròquia, entre Bruc i Girona, es va construir el Mercat de la Concepció (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt), inaugurat l’any 1888 segons un projecte de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. Tenim, doncs, els dos elements necessaris per conformar un barri: parròquia i mercat. El barri de la Concepció va tenir serveis bàsics per a l’ànima i l’estómac abans que s’asfaltessin els carrers i abans que es poblés. Aquesta part de l’Eixample, però, és la que urbanísticament va créixer més ràpidament durant el darrer terç del segle XIX. L’edifici de la Tinença d’Alcaldia del Districte de la Concepció, projectat per l’arquitecte Pere Falqués i construït entre 1890 i 1903, és l’actual seu del Districte de l’Eixample del xamfrà d’Aragó amb Bruc, al costat del Conservatori de Música, projectat el 1916 per l'arquitecte municipal Antoni de Falguera.

Situats en l’espai, farem un cop d’ull al barri a peu de carrer i no ens estendrem més enllà de les dues primeres dècades del segle XX, tot i que ocasionalment mirarem més enllà; i per fer-ho començarem amb el breu testimoni d’un veí.

 

Del Teatre Calvo-Vico (1888) a l’Hotel Ritz (1919): el marc cronològic

L’historiador Miquel Batllori i Munné va néixer l’1 d’octubre de 1909 al número 2 de la plaça de Catalunya de Barcelona, però va viure la infantesa  en el número 21 del carrer Roger de Llúria, entre Casp i la Gran Via de les Corts Catalanes, a la mateixa illa de cases de l’escola dels Jesuïtes de Casp, on va estudiar el batxillerat fins que als 16 anys va entrar a la universitat.

Al llibre de memòries Records de quasi un segle, Batllori explica que amb la seva germana bessona Mercè es divertien asseguts a les seves cadiretes al balcó de casa veient els exercicis militars que uns soldats feien al solar del xamfrà de davant, on l’any 1919 es va inaugurar l’Hotel Ritz, avui Palace, per imperatiu legal, i que no s’ha de confondre amb l’Hotel Ambos Mundos (1896-1938) de la ronda de Sant Pere amb Alí Bei, rebatejat Palace a la dècada de 1920.

El mateix Batllori explica que en aquell solar hi va haver el Teatre Calvo-Vico, que rep aquest nom pels actors andalusos Rafael Calvo i Antonio Vico, que van ser els primers empresaris i intèrprets que van actuar al nou teatre.

El primer local, situat ben a prop del carrer Casp per on encara passava la riera d’en Malla a l’aire lliure, va ser un simple cobert de fusta, amb un edicle modernista a l’entrada del xamfrà de la Gran Via, projectat per l'arquitecte Tiberi Sabater per encàrrec del comediògraf martinenc Bruno Güell i inaugurat el 7 de juny de 1888, durant l'Exposició Universal. Dos anys més tard, el mateix Sabater va completar una façana més reeixida.

Plànol de la façana nova del Teatre Calvo-Vico després de la reforma de 1890. AMCB

Plànol de la façana nova del Teatre Gran Via després de la reforma de 1909. AMCB

L’estiu de 1893, encara sota la direcció de Bruno Güell, després d’encarregar una nova reforma a l’arquitecte Miquel Madorell, sobretot de l’interior, el teatre va ser rebatejat amb el nom de Gran Via. L’any 1909, el nou propietari Andreu Mestres va encarregar un projecte de reforma integral a Joaquim Raspall, arquitecte que també va projectar altres locals d’espectacles com El Molino i el Teatre Còmic del Paral·lel.

Fotografia del Teatre Gran Via, a finals del segle XIX. Barcelona Coleccionismo

Especialitzat sobretot en sarsueles, aquest teatre va oferir també drames i comèdies, i actuacions de gran èxit com la del famós transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936). Amb l’última reforma, es van incorporar a la cartellera les sessions cinematogràfiques, que en aquella època començaven a prendre caràcter propi per deixar de ser un entremès menor dels entreactes teatrals.

Totes les referències historiogràfiques situen l’aturada de l’activitat teatral i l’enderroc del Teatre Gran Via entre 1918 i 1919 per construir en el seu lloc l’Hotel Ritz. A Barcelona ciutat de teatres es diu que l’any 1916 el teatre era conegut com a Cinema Gran Via. Però com hem vist pel testimoni de Miquel Batllori, a la dècada de 1910 el lloc ocupat pel teatre era un solar on feien instrucció uns soldats.

Quina va ser, doncs, la darrera funció del Teatre Gran Via i quan va ser enderrocat realment l’edifici? La darrera notícia d’un espectacle la trobem al diari La Publicidad del 26 d’octubre de 1911:

“A ruego de muchos amigos y a gestiones de su maestro señor Parés se debe que el tenor señor Illa [Jaume Illa i Cerdà] cante dos únicas funciones, el sábado y domingo próximos, en el teatro Gran Via. Este es el tenor de quien nos hemos ocupado hace unos días en ocasión de la audición que dio a varios músicos y críticos de la capital.”

Posteriorment, les úniques referències al Teatre Gran Via són per anunciar-hi mítings polítics, i l’última menció, el març de 1912, serveix per situar la Clínica del Dr. J. Miravent de malalties venèries davant del teatre, en el número 662 de la Gran Via i 23 de Roger de Llúria, on hi havia la casa de menjars El Canari de la Garriga, que veurem aviat. A l’altre costat de la Gran Via, en el número 43 (27 de la numeració actual) de Roger de Llúria, hi havia el Gimnàs Gibert (1891-1919), propietat de Miquel Gibert i Oliva (1842-1902), un dels pioners de l’esport a Barcelona. Aquest gimnàs era la seu de l’X Sporting Club, tres vegades campió de Catalunya de futbol entre els anys 1905 i 1908, i que es va acabar fusionant amb el RCD Espanyol. L’any 1906 s'hi van reunir els principals clubs catalans per constituir la Federació Catalana de Futbol.

Així doncs, el teatre va ser enderrocat entre la segona meitat de 1912 i primers de 1913, perquè del 21 de juny de 1913 és l’anunci del setmanari Gent Nova on es fa publicitat de l’Escola Militar “España”, el camp d’entrenament de la qual era precisament en el solar del Teatre Gran Via del carrer Corts xamfrà Llúria, el lloc que el Miquel i la Mercè Batllori observaven des del balcó de casa seva al número 21 del carrer Roger de Llúria.

Anunci de l'Escola Militar "España" a Gent Nova

del 21 de juny de 1913

 

Arriba El Canari de la Garriga

Tornem, doncs, a can Batllori i les seves memòries. Segons l’escrit de l’historiador, que va marxar del barri a 7 anys quan va anar a viure amb la família a Sant Gervasi, el 1916 el propietari del teatre era Andreu Mestres; però no ho va ser sempre. Inicialment, l’Andreu Mestres i Boltà, un enamorat dels canaris que havia fet fortuna a Cuba, i la seva esposa i cuinera Lola Dameson, de la Garriga (li deien la Lola de Cal Calderer, referint-se a l’ofici familiar a la Garriga), eren propietaris de terrenys a l’Eixample, entre els quals hi havia el que va arrendar a Bruno Güell per construir-hi el teatre, que passaria a ser propietat de la família Mestres-Dameson quan es va fer la reforma de 1909, com hem vist anteriorment i segons consta a l’expedient de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

L’activitat teatral va propiciar la necessitat i l’ocasió de construir un local que acollís els artistes que hi actuaven i el públic que assistia a les representacions. Davant d’aquesta oportunitat, l’Andreu Mestres i la Lola Dameson van obrir l’any 1890 la taverna El Canari de la Garriga en el número 23 del carrer Roger de Llúria, davant del teatre i al costat de la casa dels Batllori del número 21.

El Canari de la Garriga acabaria sent una popular casa de menjars i un referent de la cuina catalana no només d’aquesta part de l’Eixample, sinó de tot Barcelona. Deia Vázquez Montalbán que la carta del Canari de la Garriga era tan obstinadament catalana que semblava catalanista.

Però l’èxit d’aquesta casa de menjars no només és fruit del veïnatge del teatre i el posterior hotel, sinó de la dinàmica urbana del barri de la Concepció.

El Canari de la Garriga, l'any 1976. Autor: Víctor. Diari de Barcelona. AFB

L’oci popular de la Dreta de l’Eixample del XIX i principis del XX: balnearis, teatres, cinemes, barraques de fira

A la dècada de 1870 l’Eixample era encara esquitxat d’horts i cases d’hortolans, convents (fins a sis al barri de la Concepció) i alguns habitatges esparsos, com les Cases Cerdà (1863-1864) dels quatre xamfrans de la cruïlla dels carrers Roger de Llúria i Consell de Cent (se’n conserven tres), amb la Torre de les Aigües, que avui encara s’alça dempeus en el jardí del número 56 del carrer Roger de Llúria; i dibuixades a l’horitzó, es feien visibles les torres del nou edifici de la Universitat de Barcelona, que comença a ser bastit el 1863; el primer del nou Eixample.

Casa d'hortolà a la riera d'en Malla entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia,

a l'alçada de Consell de Cent, la dècada de 1870. Lluís Rigalt. RACBA

L’any 1875 es construïa sobre la riera d’en Malla (Ausiàs March), entre  la cantonada del 41 del carrer Bailèn i el número 100 de Casp, l'Establecimiento Balneario Recreativo, un majestuós edifici plantat al bell mig del no res, que oferia banys termals i terapèutics amb aigua de Dosrius, entre marbres de termes romanes i jardins frondosos.

Vint-i-set anys més tard, l’any 1897, en plena febre higienista, el doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa a l’altre extrem del barri de la Concepció l'Instituto Hidroterápico Barcelonés (1897-1929) en un palauet del número 331 (avui 275) del carrer Aragó, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris, que oferia banys de vapor, dutxes i altres tractaments d’hidroteràpia, com ho havia fet entre 1884 i 1895 al número 22 del passeig de Gràcia (la numeració de la Vila de Gràcia), al costat de les Cases Vilaró, a tocar de la Diagonal. Res en queda d'aquell paradís burgès, desaparegut abans d'acabar el segle, tret d'una cromolitografia del balneari de Casp.

D’altra banda, entre finals del segle XIX i les dues primeres dècades del XX, en aquest quadrant de l’Eixample s’aplegava una important oferta teatral. A més del Gran Via, ben a prop, als Jardins del Prado Catalán (1863 — c. 1885) del carrer Casp (amb entrada pel passeig de Gràcia i Pau Claris), l’any 1875 s’hi va instal·lar Teatre Tívoli, procedent dels Jardins del Tívoli del passeig de Gràcia, entre Consell de Cent i València, on es va inaugurar el 1849. El primer edifici va ser un teatre de barraca de fusta i l’edifici actual és del 1918.

La riera d'en Malla al mig i el Teatre Tívoli a la dreta, l'any 1889, en els terrenys

dels jardins del Prado Catalán. A la dreta s'intueix el vell Novetats

ocupat per barraques de fira. Pau Febrés Yll. AHCB

A la mateixa vorera del Tívoli, que ocupa el número 12, en el número 2 de la Casa Pascual Pons que fa xamfrà amb el passeig de gràcia, hi havia el primer Bracafé (1931-2018) de la ciutat, lloc de trobada dels professionals de Ràdio Barcelona, primera emissora de l’estat (1924), que ocupava el número 6 del mateix carrer des de 1926, després de traslladar-se des de l’emplaçament inicial a l’Hotel Colón de la plaça Catalunya. En el número 24, tocant a Pau Claris, entre 1904 i 1905 hi va haver el cinema Electro Cinemágico, que també s’anunciava amb el nom de Gruta Luminosa, on a més de cinema es feien espectacles de ball, música, màgia i fantasmagories projectades amb un aparell anomenat metencrómofo.

Davant del Tívoli hi havia el Teatre Novedades, inaugurat el 1869 al passeig de Gràcia amb la ronda de Sant Pere, i traslladat a Casp, on va estar actiu de 1884 fins la darrera funció del 2006. Des del tancament del vell Novedades fins que al 1890 no s’hi construeix la Casa Pascual i Pons, l’edifici del teatre, el cafè adjacent i l’interior d’illa va ser un espai d’estada de barraques i atraccions ambulants de tota mena. Fins i tot abans de la creació dels Jardins del Prado Catalán, quan aquesta zona era els afores de la ciutat i no hi havia cap construcció, el mes de maig de 1861, el domador Mr. Pellegrino va instal·lar una barraca amb animals al costat de la riera d’en Malla, per sobre de l’aleshores inexistent carrer Casp. El Diario de Barcelona, que fins aleshores s’havia referit de manera encomiàstica a les col·leccions zoològiques, criticava la de Pellegrino perquè considerava el lloc poc higiènic: “No sabemos dónde establecerán sus reales las ratas que dentro poco van á manifestar su sabiduría á los habitantes de la ciudad condal.”

L’abril de 1876, en una altra barraca situada també al mateix lloc s’exhibia “un enano vivo” i, “si hemos de juzgar por los mamarrachos exteriores [cartells dibuixats a mà], se exhibe una cabeza parlante”, un espectacle d’il·lusionisme força habitual des d’antic, que permet amagar el cos i fer veure que només hi ha un cap que parla i contesta les preguntes del públic.

Aprofitant que som en aquesta illa, en el número 1 de la ronda de Sant Pere de la Casa Pascual Pons, entre els anys 1905 i 1940 hi va haver la Vaqueria Pons, decorada per l’artista i escriptor modernista Alexandre de Riquer. Propietat d’Alexandre Pons, va ser l’embrió de les populars Granges La Catalana que en poc temps es van estendre per la ciutat, fins que la pressió urbanística, econòmica i turística, i el canvi de costums les ha fet desaparèixer.

Durant els primers anys, el Novedades va alternar les representacions teatrals amb les primeres projeccions de cinema: poca gent sap (especialistes inclosos) que s’hi va fer cinema abans que el 14 de desembre de 1896 la família de fotògrafs Napoleon presentés oficialment el Cinematographe Lumière a la planta baixa del seu estudi del número 18 de la Rambla, on després hi va haver el Frontón Colón i ara hi ha un gimnàs municipal.

A finals d’octubre de 1896, el Teatre Novedades va oferir durant quatre dies sis pel·lícules que eren projectades al final de la representació teatral amb un “cinematógrafo perfeccionado”. Es va poder veure Llegada de un tren en una estación, el tema més clàssic de les primeres exhibicions cinematogràfiques, i Entrada de los zares en París, un fet d’actualitat enregistrat per diverses productores d’arreu d’Europa, que va ser de gran èxit (la reialesa continua omplint els mitjans informatius, però els tsars no van sobreviure a la revolució). El Novedades va ser exclusivament cinema entre els anys 1959 i 1992, i en el subsol hi havia una bolera i una sala de billar, tennis taula i futbolins.

Un tercer local, el Teatre Espanyol (1870-1889; no s’ha de confondre amb el Teatre Espanyol del Paral·lel), estava en els Jardins del Criadero, amb entrada pel passeig de Gràcia i Pau Claris, entre la Gran Via i el carrer Diputació. Convertit en els Jardins del Teatre Espanyol, va ser un lloc on sovint s’hi exhibien fenòmens de fira. Durant el mes de desembre de 1886, actuava la princesa Melany Agyba a la Xocolateria del Jardí. Només feia 38 centímetres d’alçada –segons la premsa, “la altura de un sombrero de copa”–, tenia quaranta anys i es deia d’ella que era “una gran fumadora y muy alegre” i que per anar del seu lloc de residència al d’exposició era transportada dins d’una caixeta de quaranta centímetres.

Del 18 de juliol de 1887 fins a finals de mes, s’hi exhibia una parella de nans en els entreactes del Teatre Espanyol. La parella és presentada com a “fac simile de la que se exhibió en el barracon de la plaza de Cataluña,” és a dir, imitant els que es feien anomenar marquesos Wolge i Luigia.

Entre els mesos d’abril i maig de l’any 1898, també en aquests jardins, s’hi va exhibir una tribu de sudanesos, un dels molts zoològics humans que van passar per Barcelona i on el públic pagava una entrada per veure persones exposades com animals.

L’any 1880, dins del programa de les Festes de la Mercè, es va instal·lar l'Exposició Zoològica Barcelonesa a la ronda de Sant Pere, gairebé despoblada, entre els carrers Bruc i Roger de Llúria. La inauguració prevista per al dia 24 de setembre es va haver d'ajornar per problemes administratius. L'obertura definitiva de l'exposició es va produir el 18 d'octubre, però per manca de permisos només van aconseguir exposar una petita secció d'animals domèstics, amb la possibilitat que naturalistes i particulars poguessin mostrar els seus exemplars i, fins i tot, posar-los a la venda. En un últim intent per aconseguir salvar l'exposició, el gerent va marxar a l'estranger amb la intenció de contractar una col·lecció d'animals salvatges, però sense cap èxit, amb la qual cosa la mostra va acabar tancant incapaç de competir amb les col·leccions zoològiques privades que sovintejaven la ciutat durant la segona meitat del segle XIX.

Entre els anys 1892 i 1893 aquest mateix espai va disposar d’una altra instal·lació dedicada a l’oci popular. Aprofitant els esdeveniments de la celebració del IV Centenari de la Conquesta d’Amèrica, entre els carrers Ausiàs March (sota la riera d’en Malla), Girona, Bailèn i la ronda de Sant Pere es va construir el primer velòdrom de Barcelona. Avui, part d’aquest espai és ocupat pel monument a Rafael de Casanova.

Pel que fa a les sales de cinema, el 3 de juny de 1911 s’inaugurava el Gran Cine Gloria, el primer cinema d’aquesta zona de l’Eixample. El local era situat al número 366 del carrer Consell de Cent entre Bruc i Girona, i disposava d'un jardí interior plantat d'acàcies i accessible des d'ambdós costats de l'edifici principal, que el feia especialment popular durant els mesos d'estiu per les projeccions a l'aire lliure, que a partir de 1914 s'anunciaven amb el nom de Recreo Cine Gloria. A partir del 1916 fins el tancament del cinema l’any 1928, la programació va incloure sessions de varietats, amb actuacions de cantants, ballarins, mags i entreteniments diversos, que aviat es popularitzarien fins a la postguerra, sobretot als cinemes de barri.

El Salón Fregoli cap a la dècada de 1930

El 23 de novembre de 1912 s’inaugurava el Salón Fregoli (1912-1939), construït en un solar on anteriorment hi va haver una quadra i un picador de cavalls, i la barraca Sala Cervantes, on s'organitzaven festes i balls. El propietari va decidir convertir la barraca en cinema i li va posar el nom del famós transformista italià Leopoldo Fregoli que abans hem vist al Teatre Gran Via. L'èxit de públic va dur el propietari a construir un edifici d’obra i estil modernista, amb dues sales i dues portes d’accés, una per Consell de Cent i l'altra al xamfrà amb el passeig de Sant Joan. La sala més petita es deia Fregolino i només feia funcions els diumenges i festius. L’any 1935 va ser reformat i es va convertir en un dels millors cinemes de la ciutat. Acabada la guerra, va reprendre l’activitat el 8 de març de 1939 i se’l va obligar a canviar el nom pel de Cine Cervantes, nom amb què va ser conegut fins que va tancar el 1972. Un any més tard, el cinema era substituït pel restaurant espectacle Scala Barcelona (1973-1978; 1984-1991).

Altres cinemes del barri queden fora del marc temporal d’aquest apunt, però els esmentarem igualment. El cinema Urquinaona, de la plaça del mateix nom, ocupava l’any 1931 el mateix edifici que havia estat l’Oficina Central de Correus entre els anys 1904 i 1929. A partir de 1937 el cinema i la plaça van passar a dir-se Francesc Ferrer [i Guàrdia], el febrer del 1939 va recuperar el nom d’Urquinaona i des del 1943 es dirà primer Palacio de las Variedades Borràs, l’actual Teatre Borràs. El cinema Maryland (1934-1999), al número 5 de la plaça Urquinaona, va ser inaugurat el novembre de 1934. El naixement d'aquesta sala està vinculat a moviments cristians conservadors, com la Federació de Joves Cristians. Acabada la Guerra Civil, el nou règim el va obligar a  canviar el nom i va passar a anomenar-se Cine Plaza des de juny de 1940 fins al desembre de 1946, quan va recuperar el nom original. Durant tota l'etapa franquista la sala programava films d'estrena i a l'octubre de 1967 va passar a la categoria de sala d'art i assaig. Des del 1984 fins al tancament, el Maryland es va ser una sala X. El Lido (1942-1985) estava al número 27 del passeig de Sant Joan, entre els carrers d’Ausiàs March i Alí Bei. Obert durant la postguerra, va començar sent un cinema d’estrena amb la pantalla panoràmica més gran de la ciutat, i va acabar tancant el 1985 oferint pel·lícules eròtiques de classificació “S”.

En el mateix lloc on hi havia el Lido, durant l’Exposició Universal de 1888, quan encara hi passava la riera d’en Malla, s’hi va instal·lar la barraca del Pabellón Suizo de los Hermanos Canetti, una família italiana d’acròbates resident a Barcelona.

 

Tornem al Canari de la Garriga

La taverna El Canari de la Garriga s’havia de beneficiar del moviment de públic que generaven els locals d’oci més propers, en un barri que no tenia competència gastronòmica. La propera i popular Casa Alfonso del número 6 del mateix carrer Roger de Llúria, per exemple, no va obrir com a taverna i botiga de queviures fins l’any 1934.

Però la primera gran empenta al local de la família Mestres-Dameson va arribar quan en tancar, l’any 1903, Els Quatre Gats del carrer de Montsió, la bohèmia modernista va adoptar El Canari de la Garriga com a lloc de trobada d’artistes com Santiago Rusiñol, Utrillo, Isidre Nonell, Ramon Casas, Picasso o el dibuixant i caricaturista Andreu Dameson, nebot de la Lola; i escriptors com Valle-Inclán, Sagarra o García Lorca. Sovint, els dibuixos dels artistes servien de pagament dels àpats al restaurant, la qual cosa va suposar que l’Andreu Mestres bastís una bona pinacoteca personal.

El 21 de desembre de 1922 es va estrenar al Teatre Tívoli el "sainet líric en dos actes, 2 quadres i 11 números" Pel teu amor, amb lletra del dramaturg Miquel Poal i Aregall i música del compositor i director d’orquestra Josep Ribas i Gabriel i la interpretació del tenor Emili Vendrell. Una de les peces era la Cançó d’en Blai, que Vendrell va popularitzar amb el títol de Rosó. Aquest tema va néixer al Canari de la Garriga durant un sopar amb el pintor Ramon Casas i Emili Vendrell.

El canari i la canària (la Lola Dameson) en un dibuix de Picasso de l'any 1917

La popularitat de la cançó, però, la va posar en el punt de mira dels avantguardistes Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, que l'escarniren per seu caràcter sentimental al Manifest groc del 1928, dins d’un atac generalitzat al Noucentisme.

En inaugurar-se l’Hotel Ritz l’any 1919, l’antiga taverna va absorbir també part de la clientela del que durant dècades va ser l’hotel més luxós de la ciutat.

El Canari de la Garriga, ara en mans de l’Andreu Mestres fill i el seu germà, va sobreviure a la Guerra Civil, però el règim franquista va detenir els dos germans i van ser jutjats com a sospitosos de catalanisme i d’haver disparat des del restaurant contra les tropes feixistes. Van ser condemnats a mort, però la intervenció d’un antic client, Fernando Fuertes de Villavicencio, cap de la Casa Civil de Franco, va aconseguir anular la condemna.

Entre 1940 i 1965, El Canari de la Garriga va collir una de les tertúlies d’artistes més importants de la Barcelona de la postguerra. Coneguda com “la colla”, la pintora cubista d’origen rus Olga Sacharoff (1889-1967), resident al Putxet de Barcelona després d’haver passat per París i Tossa de Mar, va pintar els membres d’aquesta tertúlia en un quadre anomenat precisament La colla (o El sopar de la colla; c. 1945), que s’exhibeix al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La pintora també els retrata en un altre quadre, Sobretaula de la colla (c. 1951), que pertany a una col·lecció particular.

La colla (c. 1945), d'Olga Sacharoff. MNAC

Aquesta colla la formaven els pintors Domènec Carles, Antoni Vila Arrufat, Josep Amat, Josep Puigdengolas, Josep Mompou, Rafel Llimona i Antoni Mataró; els escultors Maria Llimona i Enric Monjo; el ceramista Llorenç Artigas; els músics Eduard Toldrà, Frederic Mompou, el violinista Francesc Costa i el pianista Joan Gibert; els escriptors i crítics Josep Maria Millàs-Raurell, Lluís Monreal i Rafael Benet; el mecenes Luis de Urquijo Landecho, marquès de Bolarque, el col·leccionista Miquel Barba, el periodista Antonio Pérez de Olaguer, i els editors Joan i Tomàs Seix. Tots ells, acompanyats de les seves respectives parelles, sumaven més de quaranta tertulians. Vegeu l'article “La colla, vista por un superviviente”, de Sergio Vila-San Juan a La Vanguardia (29 de març de 1994), per localitzar cada tertulià al quadre.

Quan l’any 1977 es van jubilar els germans Mestres, El Canari de la Garriga va tancar. El local va passar a mans d’un altre propietari que durant un temps va mantenir el nom, però sense la família Mestres-Dameson el restaurant no era el mateix i durant la dècada següent van canviar el nom pel de Restaurant Llúria.

I ara que hem arribat al final, tornem al principi. El títol de l’apunt, “Can Ritz i Can Rots”, té l’origen en una expressió popular genuïna i del tot perduda de la Dreta de l’Eixample (a voltes tan mancat de memòria popular), que avui potser només recorden els veïns més grans del barri i que fa un temps em va fer venir de nou al cap l’amic i escriptor Enric Gomà, aficionat als diccionaris i a les veus del carrer, i que ara Miquel Batllori ens confirma per escrit.

Can Ritz i Can Rots és un resum poc agraït (“groller”, en diu Batllori) que contraposa el luxe burgès de l’Hotel Ritz amb els costums de taverna d’aquell primer Canari de la Garriga, d’aires bohemis i costums relaxats com els rots dels comensals satisfets. L’expressió podria haver tingut més recorregut que el del simple joc de paraules entre els dos locals i podria haver servit, de forma més genèrica. per oposar llocs o fets de categories i expressions socials ben diferents. D’això, però, no en tenim cap referència. Tot i així, mai es tard per revifar la dita i donar-li una nova vida. Com en totes les coses de la llengua, només cal que els parlants ens hi posem.

El Saturno Parque, el Cabaret de la Muerte i altres atraccions misterioses

Catàleg de la inauguració del

Saturno Parque (1911)

© Xavi Rodríguez

Quan la Ciutadella va ser el Coney Island de Barcelona

L’any 1911 es complien deu anys de la inauguració de les atraccions del Tibidabo i en feia prop de quaranta de la desaparició dels Camp Elisis, inaugurats el 1853 en el passeig de Gràcia entre els carrer d’Aragó i Rosselló, i desmantellats el 1872, i del qual només un passatge amb el seu nom en recorda l’existència.

El 1911 dos projectes es posaven en marxa. Un, el Gran Casino de la Rabassada (1911-1934), del qual en queden múltiples restes (escales, balustrades, túnels i pous) escampades per Collserola i ocultes en el bosc. L’altre, el Saturno Parque (25 de maig de 1911-1926), que va ocupar dos emplaçaments diferents dins del Parc de la Ciutadella. Fins el 1916, en el Pati d’Armes, entre l’actual Parlament de Catalunya i l’institut Verdaguer; i d’aquesta data fins que tanca el 1926, en la zona ocupada per l’estany del Parc, la Cascada i zones adjacents.

Ens interessa parlar del Saturno Parque (després rebatejat com a Saturno Park) perquè el coneixement que es té de les atraccions que el componien s’ha obtingut a les hemeroteques a través de la premsa, o de les moltes postals que circulen, però no d’una font directe, cosa que sí hem pogut fer recentment i que ha reportat moltes sorpreses.

El Luna Park de Coney Island (NY), il·luminat de nit, el 1905

Col·lecció Detroit Publishing Company (Library of Congress)

El Saturno Parque pren com a referència els Luna Park de Coney Island, a Nova York, i el de París, i pretén convertir-se en el gran centre atraccions i d’oci popular de Barcelona. La comparació, però, és purament formal perquè el parc d’atraccions barceloní no tenia ni la magnitud ni la capacitat d’atracció del Luna Park novaiorquès, capaç de rebre un milió de visitants en un sol dia si sumem atraccions, restaurants i platges. Malgrat tot, l’entorn del Parc de la Ciutadella li donava un aspecte grandiós i elegant que es multiplicava a la nit amb els milers de llums estàtics que il·luminaven les atraccions i els que es movien al ritme dels trens, els cotxes i les vagonetes circulant incessantment sota la música i la cridòria del públic excitat.

El Saturno Parque il·luminat de nit (1915)

Col·lecció Roisin (AEFC)

Entre les atraccions del Saturno, que van anar variant amb els anys, destacaven el Patín Siglo XX (un tobogan gegant), l’Skating Ring (pista de patinatge), la Plataforma de la Risa o Rueda del Diablo (una pista giratòria que feia perdre l’equilibri), els Columpios reales (barques que es gronxaven, com les del Caspolino), el Planeten-tunnelbahn (un carrusel ondulatori), La Taberna de la Destrucción (un pim-pam-pum), la Flecha de los cigarros, el Laberinto de la escalera diabólica, el Tiro automático con figuras móviles, el Cucut (un capgròs autòmat), el trenet Metropolitan miniature (vegeu En tren pels parcs de Barcelona) i un Tiro de pichón que permetia disparar amb armes de veritat sobre coloms, conills i pollastres, en uns temps en què eren habituals no només les atraccions de tir amb animals, sinó que per Barcelona s'escampaven locals amb espectacles de lluites d'animals.

El Pim-pam-pum del Saturno Park (1913)

Les atraccions estrella, però, eren les famoses Witching Waves (onades embruixades, a les quals s’entrava a través d’unes grutes amb estalagmites i estalactites), el Water Chute (vagonetes llançades a l’aigua d’un estany per una pendent), el Tobogan Glissoir (en forma de tirabuixó amb tres pistes) i una muntanya russa de grans dimensions coneguda com Los Urales. Aquesta atracció havia vingut de València, on el 1909 havia presidit la zona d'esbarjo de l'Exposició Regional. Hi destacava un cuc enorme a meitat del recorregut que semblava engolir les vagonetes. Les vies s'enlairaven fins a 30 metres d’alçada i sembla que va arribar a ser la muntanya russa més llarga d'Europa.

A més d'establiments de restauració, refrescos, cafeteries i bars, el parc comptava amb salons fotogràfics que permetien fer caricatures i caracteritzacions, bàscules, telescopis, gramòfons, cinetoscopis (una màquina d’ús individual que permetia veure una pel·lícula introduint una moneda) i un aparell que permetia recuperar forces mitjançant corrents elèctrics. L'electricitat estava de moda-

També hi havia un teatre i un cinema en un edifici d’aires egipcis i babilònics, i el Kaiser Panorama, un aparell òptic que permetia que vint persones alhora poguessin veure imatges il·luminades en tres dimensions (estereografies), atracció molt popular a tot Europa, que il·lustraven, com si fossin reals, els esdeveniments “més importants del món” de la història antiga i actual: paisatges, guerres, incendis, terratrèmols, inundacions, erupcions de volcans, naufragis, crims, comèdies, tragèdies i festes, que satisfeien la curiositat de la gent en un temps en què viatjar era un luxe i no era possible conèixer el món de cap altra manera. S’anunciava com el panorama favorit del kàiser alemany Guillem II. Procedent dels anys del precinema, aquests aparells encara atreien més públic que el cinema, un art sense prou entitat que compartia espai com a element de transició entre els espectacles escènics.

Gravat d'un Kàiser Panorama de 1880

Fenòmens, autòmats i inferns

A banda de les atraccions, el Luna Park de Coney Island, igual que els parcs d’atraccions de les grans ciutats americanes i europees, atreien el públic, sobretot abans del triomf del cinema com a espectacle de masses, amb autòmats, màgia, fantasmagories, barraques de fira que exhibien fenòmens i tota mena de manifestacions que resultaven exòtiques o incomprensibles per a un públic fàcil d’enganyar.

El Saturno no va ser aliè a aquestes experiències malgrat que la premsa no se’n va fer ressò, com ha passat sovint a Barcelona amb aquelles manifestacions d’oci popular que s’escapaven de l’ortodòxia o que eren prou excèntriques com perquè el bon gust i el seny no les publicités.

Pel que fa als fenòmens, és coneguda la presència dels famosos Paquito i Vendeen, un nan i un gegant que van fer força fortuna per tot Europa i que eren del gust barceloní com ho demostra la continuada exhibició de parelles similars des de mitjan segle XIX, com han deixat constància a les cartelleres, però que es remunta a moltes dècades abans. Entre les moltes exhibicions que el nan Paquito feia hi havia des de números circenses a corrides de toros més o menys còmiques, com la que oferí el juliol de 1914, seguint una tradició habitual al Torin de la Barceloneta i en molts espais improvisats de la ciutat.

Entre les atraccions desconegudes fins ara, una de les que despertava la curiositat del públic era el Departamento de los fenómenos, misterios y enigmas. Repartits en escenaris diferents hi havia cinc autòmats:

Cabeza de María Stuart: En un tron i sobre dos sabres, el cap de Maria d’Escòcia, que va morir decapitada el 1587 per ordre de la reina Isabel I d’Anglaterra, movia els ulls, plorava, reia i contestava les preguntes del públic.

La mujer pez: Un altre cap parlant que responia preguntes, però aquest cop dins d’un aquàrium de vidre ple d’aigua i peixos.

La mujer sirena: En aquest cas una bella ondina surt del mar a la posta del sol i fa contorsions sospesa a l’aire, sense cap subjecció aparent, i al so de la música. Després de diverses piruetes, se submergeix de nou dins de l’aigua.

El busto enigmático de Silvia: La noia que respon al nom de Sílvia només té mig cos que reposa sobre una tauleta. La seva és una història trista i la va explicant mentre el públic puja a l’escenari per veure el bust de prop.

La Ninfa de las Flores: En un escenari en forma de teatret de fusta, decorat a l’estil japonès amb garlandes, borles i espelmes enceses, un gerro mostra un ram de flors que es van obrint al so d’una música melancòlica mentre entre els pètals apareix el cap d’una nimfa d’aspecte oriental, que també parla i respon les preguntes del públic.

Sota el títol genèric de Diversiones familiares Dorwan, aquest personatge dirigia i oferia “espectàculos instructivos y morales” que recreaven quadres plàstics amb al·legories de la naturalesa, de l’infern i representacions de l’Antic Testament. Les imatges se succeïen com il·lusions passatgeres que apareixien i s'esvanien com a meteors fugitius fent servir, en paraules de Dorwan, “un método eminentemente científico”.

Le Chevalier Dorwan, que és com es feia dir aquest artista, es va donar a conèixer a Barcelona l'any 1910. Va començar actuant al teatre Apolo i al Gran Via, per passar al Poliorama on s'hi va passar fins a final d'any. Posava sobre l'escenari un espectacle de fantasmagories que s'anomenava La habitación celestial, que era presentat amb un experiment científic que desafiava les lleis de la física. Jugava amb efectes òptics i lumínics per fer aparèixer figures evanescents com fantasmes.

Les atraccions amb emocions fortes començaven amb el Camino del infierno, una recreació, com anunciaven, de “lo que se cree de las regiones infernales”. Era una mena de túnel del terror, amb passadissos a diferents nivells que conduïen “por los caminos montañosos del Averno” i als quals s’accedia amb unes plataformes elevadores. Els terres inestables, els efectes òptics i la projecció de fantasmagories procuraven un autèntic descens als inferns.

El Cabaret de la Muerte del Paral·lel (1926)

El plat fort, però, era el Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso. Vam sentir parlar per primer cop del Cabaret de la Muerte arran del descobriment d’un espectacle que amb aquest nom s’exhibia en el número 72 de l’avinguda del Paral·lel, entre els anys 1925 i 1926, en els soterranis del Café Concert Sevilla. Si aquest descobriment va ser una sorpresa, ho és més saber que un espectacle semblant i amb el mateix nom ja existia l’any 1911 quan es va inaugurar el Saturno Parque.

L’escenografia del Cabaret de la Muerte del Saturno era semblant al del Cabaret du Néant, fundat el 1892 per l’il·lusionista Antonin Dorville, amic de Georges Méliès, i situat en el número 34 del Boulevard de Clichy de París. El local parisenc, que funcionava alhora com a taverna, oferia espectacles relacionats amb la mort, els fantasmes i l’infern, en un ambient d’esquelets, calaveres i taüts, mentre els clients prenien begudes que s’anunciaven fetes de sang, pus i esputs de tuberculosos, i on s’entretenia els espectadors amb trucs d’il·lusionisme i fantasmagories.

El nom i les imatges del Cabaret du Néant es feien servir, precisament, com a reclam de l’espectacle del Saturno Parque. Una de les atraccions proposava als espectadors ser introduïts en un taüt per a ser transformat en un esquelet sota el suggeridor anunci que proclama la transfiguració de les ànimes. L’espectacle, en un entorn similar al d’una cripta, durava una hora mentre una música tètrica composta especialment per al show aterria un públic ingenu i necessitat d’emocions fortes.

Probablement, l’espectacle del Paral·lel deuria ser semblant a aquest del Saturno Parque, mentre el Café Concert Sevilla feia les funcions de taverna, diferenciant-se d’aquesta manera del Cabaret du Néant, que compaginava les dues funcions.

El Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso completava la seva oferta amb les Experiencias anatómicas que, sense saber exactament què contenien, oferia “operaciones instructivas, morales y atractivas” que ens porta a pensar en l’existència d’un petit reservat que mostrava un gabinet de figures anatòmiques de cera que podien mostrar el procés de gestació i el part, amb una atractiva Venus anatòmica, o els estralls de les malalties venèries, com més tard va fer el Museu Roca.

Hi ha encara molt per descobrir en el món de l’oci popular de la Barcelona del segle XIX i principis del XX. La recerca és lenta i costosa, però les descobertes són grans, com ho van ser els museus anatòmics que es van exhibir a la ciutat. El coneixement d’aquestes atraccions i exhibicions del Saturno Parque ha estat casual gràcies a la localització d’un catàleg de la inauguració de l’any 1911. Quan es tracta d’espectacles itinerants la dificultat de trobar-ne algun rastre augmenta. Pel camí hem trobat zoològics humans que s'exhibien en el Tibidabo i el Turó Park, on una tribu himàlaia era exhibida, el setembre de 1915, entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". La recerca continua.

 Tobogan Glissoir

Muntanyes russes Los Urales

Water chute

*

Més informació sobre el Cabaret de la Muerte, tant del

Paral·lel com del Saturno Park, a

Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira

i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

Un migdia al Portal de Sant Antoni

Portal de Sant Antoni i carrer de Sant Antoni Abat (1869)

Font: Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya

En aquella hora al Portal [de Sant Antoni] hi havia molt moviment. Les dones que venien davant de les portes del mercat corrien d’ací i d’allà empaitades pels municipals. Davant de l’orinador hi havia tot de carretons plens de fruita, i els crits dels venedors feien gran confusió. Allí unes gitanes venien puntes, mitges i altres peces de punt; ara passava un tramvia, suara un carro carregat de bigues de ferro que a cada sotrac feia un terratrèmol estrident; els dels gelats cridaven: “Qui refresca!”; tot d’una se sentí la trompeta del nunci; més enllà s’arma un gros esvalot perquè els del llaç escorredor volien agafar un gos i no podien: els uns se’n reien i les dones els maleïen.

Vista interior del Portal de Sant Antoni des del carrer de Sant Antoni Abat, el 1827

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (MNAC)

Un home tocà una campaneta a dalt d’una taula plena d’eines de dentista, cridant l’atenció amb un crani que tenia a les mans; el que menjava estopa encesa d’alt d’un tablado, cridant així l’atenció per vendre una pasta que curava els ulls de poll i un líquid que les monedes falses les feia tornar bones, s’enfadava perquè li fugia la gent, i cridava, bracejava, gesticulava, i ningú l’entenia, i vinga fer ganyotes com si desafiés el seu contrincant.

Arrencaqueixals ambulant, d'Isidre Nonell (1909)

MNAC

Prop dels Escolapis un home amb ulleres negres venia la història d’una fera malvada que es menjava homes, dones i criatures.

Recitador d'auques i romanços. Aquests personatges eren cecs

o ho feien veure, com el d'ulleres fosques de Vallmitjana

Font: Nuevo Mundo, 1910)

Eren les dotze del migdia, i la quitxalla sortia d’estudi, corrent i cridant, ajudant a engruixir els grupos, els uns i els altres empaitant-se per entre carros i tramvies, atolondrant als vianants. Per moments el tràfec creixia, les tavernes s’omplien de gent, i, aprofitant l’ombra dels arbres, els obrers menjaven. El sol batia de ple, fent rebrillar les taules del gran mercat. Com si la força fes bullir la terra, eixia una polsina xardorosa que harmonisava la diversitat de colors que d’arreu brollaven. Com era un dia d’encants, hi havia major bullici; però en aquell moment, per motiu de l’hora, restava tot una mica calmós.

El carrer de Sant Antoni Abat, el 1890

Fernando Rus (AFB)

Portal endins pel carrer de Sant Antoni Abat (que havia estat part de la Via Augusta que duia a Tarraco), mentre les dones i els comerciants jueus traginen pel mercat, els gitanos es reuneixen en nombrosos grups. Xerren, guarneixen negocis per guanyar alguna andola amb un paio despistat, esquilen gossos... A tocar, el convent de Sant Antoni compta les hores abans no il·lumini les ànimes i el carrer com mai ho ha fet, quan cremi l'any que ve durant la Setmana Tràgica.

Litografia vuitcentista dels Tres Tombs

Ramon Puiggarí. Fons Joan Amades

L'advocació a Sant Antoni Abat (17 de gener), patró dels gremis dels carreters i dels cotxers, dels traginers i llogaters de mules, que es venerava en aquest convent és l'origen de la festa dels Tres Tombs.

Una versió de l'origen d'aquesta tradició suposa que els tres tombs eren les voltes que feien fer els genets a la muntura sobre les potes del darrere com a prova de destresa, davant del capellà encarregat de beneir l’animal. D'altres creuen que les tres voltes es feien al voltant d’una creu propera al lloc de la benedicció, probablement davant del convent i del portal. Una altra versió substitueix la creu per l’illa de cases on estava el convent. Fins els anys 30 del segle XIX, segons Joan Amades, a Barcelona s’encarregaven de la desfilada les confraries dels mulaters, els traginers de ribera i dels bastaixos de capçana, que eren els gremis que monopolitzaven el transport de mercaderies de la ciutat.

El mercat de la plaça del Pedró, el 1869

Dibuix de Soler i Rovirosa

Abans d'arribar a la plaça del Pedró, on hi va haver el mercat abans que s'enderroquessin les muralles, el barri s'estreny i es fa fosc pels carrers que baixen fins al carrer de la Cera. A casa seva, en algun dels edificis atapeïts que tapen el cel, una remeiera gitana hi té una cambra on exerceix el seu ofici.

Enmig de l’esquifit, fosc i brut compartiment, hi tenia una taula de fusta relluenta dels cantells de tant refregar-hi els braços. Per les parets, amb trossos de paper retallats d’estampes o cromos, representava les ànimes del purgatori que, aturmentades per les flamarades del foc, s’encomanaven a la Verge del Carme que els deslliurés d’aquell sofriment. En un gran tros de paper hi tenia pintat un ninot que era un dimoni amb la cua recargolada, i en un altre un cap de mort. En un prestatge hi tenia ampolletes i paquets de drogues que eren les potingues de fer seguir estimant i fer estimar, com també hi tenia un llibre quals cobertes de pergamí eren greixoses i brutes.
Hi havia en aquest llibre receptes i oracions de curar, i el significat de les cartes; en fi, era una riquesa de màgia negra, però degenerada.
Lo que més estrany feia és que la gitana no sabia pas de llegir i tenia aquestes apuntacions amb lletra tan estranya que era molt difícil poder entendre. També hi tenia jocs de cartes, les quals de tan brutes feien fàstic de tocar.

I en algun lloc del Portal segur que s'hi amaga el llibre màgic de la remeiera gitana, que en Vallmitjana deia que era de màgia negra. A saber si algun dels incendiaris de la Setmana Tràgica que van cremar el convent de Sant Antoni enlairava els maleficis de la Rabo, que per aquest malnom diabòlic se la coneixia. O potser va ser responsable del foc purificador del 36, que va acabar definitivament amb el convent, les restes del qual van ser una matalasseria, durant molts anys, i després una discoteca.

*

Els textos citats en cursiva pertanyen a Sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana, escrit l'any 1908 (Tarragona: Arola Editors - Edicions de 1984, 2004, p. 90, 92 i 131-132).

El text d'aquest apunt, i molts d'altres sobre la història de la ciutat,
el podeu trobar en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis

Ajuntament de Barcelona, 2017)

Atraccions Caspolino, de Gràcia al Paral·lel

Les atraccions Caspolino de la plaça Gal·la Placídia (1951)

Article publicat en el número 16

de la revista Paral·lel Oh!

El 6 de febrer de l’any 2005 Encarnación Moreno van tancar les petites atraccions El Caspolino de la plaça Gal·la Placídia. Encarnación era neta d’Anunciación Barrachina (nascuda a Casp el 1886), la matriarca d’una antiga família de firaires que va iniciar la seva activitat l’any 1905, primer amb una tómbola, després amb uns gronxadors amb barques, uns caballitos manuals i al final uns d’elèctrics.

Els anys 20 va decidir abandonar el seu Casp natal (caspolino és el gentilici d’aquesta ciutat aragonesa) i la vida itinerant, i es va instal·lar a Gràcia, acompanyada del seu marit, Marcos Orús. Inicialment ho va fer en el centre de la plaça Gal·la Placídia, al costat de l’estació dels ferrocarrils, que en aquella època circulaven per la superfície, amb els gronxadors amb barques, als quals després afegí els caballitos.

L’any 1942 es construeix l’edifici on les atraccions van estar fins el tancament, i allà hi va instal·lar els caballitos i uns autos de xoc comprats a París, que van ser els primers elèctrics de tot l’estat. Aquests autos de xoc van ser la primera atracció que va rebre el nom de Caspolino, que després s’estendria al conjunt de les atraccions.

Joan Vidal ens explica que durant els anys 50-60 els motors dels autos de xoc els portaven a reparar al taller Graciliano González que estava instal·lat a les Cases Baixes del carrer del Clot. El Joan tenia molta amistat amb els propietaris del taller, que li regalaven fitxes que ell feia servir en els autos de xoc que s'instal·laven a l'avinguda de la Meridiana durant la festa major del Clot.

Quan la senyora Anunciación Barrachina es va jubilar es va fer càrrec de la fira la seva filla, María Orús, mare de l’Encarnación Moreno que ha donat per finalitzada aquesta nissaga de tres generacions de dones firaires i emprenedores perquè ella sola no es podia fer càrrec del negoci. La quarta dona, Encarna Lupotto, filla d’Encarnación i de Francisco Lupotto (també de família de firaires, mort el 2003), és mestra i no tenia cap intenció de continuar amb el negoci familiar, mentre que els quatre fills es dediquen pel seu compte a les fires itinerants. Del vell Caspolino sobreviu un cavallet en una escola bressol del barri.


El Caspolino del Paral·lel

I què se’n va fer dels gronxadors amb barques que hi havia a la plaça i que no van anar a parar al nou edifici? Doncs la primitiva atracció va ser destinada a les instal·lacions que El Caspolino (1942-1973) tenia al Paral·lel, davant de les atraccions Apolo. Ens en dóna testimoni la Mercè Leontopodio, que havia estat alumne de l’escola Collaso i Gil:

“Recordo les atraccions Apolo i també la pista de patinatge, on acostumava a anar a patinar algun diumenge amb els meus patins de rodes de fusta, que podies anar estenent segons et creixia el peu. Aquesta pista de patinatge estava ubicada just a sobre de l’edifici de l’Apolo, que estava al Paral·lel fent cantonada amb el carrers Conde del Asalto, ara Nou de la Rambla, i Vila i Vilà.
A l'altre costat de la vorera del Paral·lel, al carrer Abat Safont cantonada amb el carrer de les Tàpies, on hi havia l'inici d'un troleibús que agafava el corrent elèctric d'uns cables de dalt, i just davant del teatre Español (després cinema, discoteca Estudio 54 i ara teatre Artèria), hi havia les atraccions Caspolino, amb uns autos de xoc i unes barques de dues places. L’encarregat primer donava una empenta a la barca i es tractava d'anar dempeus agafat a les barres laterals i fer impuls fins arribar a una lona que hi havia al sostre. Us asseguro que sempre hi pujava sola i pesava quinze grams perquè era una nena de poca edat molt prima, però tenia molta empenta i sempre tocava la lona. Hi havia un temps limitat per gaudir-ne, fins que l'encarregat et deia que havies de parar, perquè el temps ja s'havia exhaurit. Però jo mai parava i ell m’havia d'anar aturant amb uns frens que hi havia sota les barques. Sempre em renyava perquè jo, com cria que era, volia seguir gronxant-me.
Al costat hi havia una altra barca, però aquesta era més gran i tenia capacitat per a més persones i no calia fer cap esforç físic perquè pugés; el mecanisme el gestionava l'encarregat. Les noies, quan arribaven a dalt feien crits i estava prohibit aixecar-se perquè deien que hi havia perill de caure. Jo també hi havia pujat, però era avorrit, no havies de fer l'esforç com a les altres, a les quals tant si hi pujava sola com acompanyada tocar el sostre era per a mi un repte.
Al costat d'aquestes atraccions, que sempre estaven fixes com les de l’Apolo, hi ha el col·legi Collaso i Gil, la meva escola, que té la porta principal pel carrer Sant Pau; però a les aules que donaven al carrer Abat Safont recordo, en el silenci de la classe, el so de la sirena que anunciava la posada en marxa dels autos de xoc i la música que sonava en aquella època com si tinguéssim un fil musical, que no era el millor per concentrar-se en l’estudi. També hi havia algun altre tipus d'atracció però no ho recordo. Per a mi les barques eren el més xulo!”

Situades en el números 2-4 del carrer Abat Safont, paret per paret amb l’escola Collaso i Gil i fent cantonada amb el carrer de les Tàpies, són les atraccions oblidades de Barcelona. Més enllà del record dels veïns, ningú en parla, ni diaris, ni revistes ni llibres. En Ròmul Brotons, per exemple, no en diu res en el recent Parcs d’atraccions de Barcelona: des de 1853 fins l’actualitat (Albertí Editor, 2011), tot i que parla del Caspolino de Gràcia, que sí que va merèixer força atenció quan va tancar (1). Només algunes excepcions puntuals com La Barcelona calenta, on l’Elisabet Parra ens diu que “les Atracciones Apolo [...] i les Atracciones Caspolino [...] eren igualment llocs en els quals habitualment s’hi congregaven xaperos” (2). A la revista Destino, Micer Borra (pseudònim?) es qüestiona, l’any 1944, que existeixi el Barri Xino canalla i esmenta les atraccions Caspolino (3) com a exemple de lloc inofensiu: la intenció és, clarament, negar el vici i la misèria a la Barcelona de postguerra. I Ángel Zúñiga, a Barcelona i la noche, en parla de passada:

"Si volvemos al Paralelo, bajando de la montaña por la calle del Conde del Asalto, nos encontraremos con el punto neurálgico del barrio. Lo que resta de aquella picaresca de antaño se reúne todavía en la pequeña plaza que se forma en el cruce del Paralelo con la calle Nueva, entre el Español, el cine Arnau, la cascabelera boîte de Benito, un minúsculo parque de atracciones, dos o tres bares –el Arnau, El Retiro, el kiosko Gayarre-, en donde se bebe y se vive, y dos misteriosos subterráneos que comen y devuelven la gente que engullen a todas las horas del día. Como fondo, vemos el más bello decorado ciudadano. Las chimeneas de la fábrica de gas por la que la luna juega al escondite en sus noches de salida. Este espacio está lleno de vitalidad, de bullicio, de follón [...].Los que están en el ajo le llaman a este ágora de mangantes 'El Peñón'" (4).

Els autos de xoc del Caspolino del Paral·lel (ca. 1957)

Foto cedida per Miquel F. Pacha

L’espai, molt més petit que el de les atraccions Apolo i més modest, estava ocupat pels esmentats gronxadors de les barques, uns caballitos, els autos de xoc, que s’anomenaven “Autopista”, una zona a cobert amb futbolins i billars, i diverses màquines recreatives, com la que amb un braç mecànic havies de pescar una de les joguines que oferia i que encara podem veure en algunes fires de festa de major. Jaume Marco Cerdà també recorda l'atracció dels ocellets de la bona sort en la qual els animalets ensinistrats triaven un sobre a l'atzar de dins d'una caixa, i dins del qual hi podies llegir el teu "futur". Aquesta modesta atracció, mig circense, era força popular i també la podies trobar al carrer de la Portaferrissa amb la Rambla (Los pajaritos sabios), a la plaça Garriga i Bachs davant del carrer del Bisbe o al Portal de la Pau (Las pajaritas quirománticas), a tocar del monument a Colom.

Los pajaritos sabios de la Rambla, el 1980

Foto: Jordi Reinosa Valero

En una juke-box hi sonaven les cançons de moda, com ens explica un veí que recorda els anys infantils, com abans ha fet la Mercè, i el testimoni del qual ens serveix per treure’ns el mal gust de boca de la mirada i l’ús dels adults (el meu pare, que no tenia manies a l’hora d’ensenyar-me els baixos fons barcelonins, m’havia dut diverses vegades a l’Autogruta de les atraccions Apolo, però sempre defugia El Caspolino):

“Del Caspolino recordo els caballitos, així els deia jo quan era un nen, i recordo una gramola grandiosa que funcionava amb monedes. Les cançons que més sonaven en aquell temps eren “Cerezo rosa” [1955] i el “Mambo n º 8” [1960], de Pérez Prado. Des de la meva classe de l'escola Collaso i Gil, en la qual va exercir de mestre el que va ser director de cinema, José Antonio de la Loma, solíem escoltar la música quan posaven els discos i sobretot la sirena dels caballitos.
Davant del col·legi, al carrer de Sant Pau, hi havia també un bar anomenat Pay Pay, amb una barra molt llarga que quedava al descobert a la mateixa vorera d'aquest carrer; i al costat mateix de aquest bar en un primer pis, hi havia un taller on pintaven cartells molt grans de pel·lícules de cinema. Quan acabaven un d'aquests cartells els solien deixar perquè s'assequessin en un balcó molt gran d’aquest pis, i tot el que passava per carrer podia veure'ls.
A sota d'aquest taller hi havia una papereria on solíem comprar els plomins per escriure a tinta negra i també en tinta de colors, a més de llibretes, llapis, gomes d'esborrar i alguna caixa de llapis de colors Alpino, que era més barata. I en aquesta mateixa vorera, davant d'aquests comerços i del col·legi, hi havia dues petites casetes de fusta, on nosaltres, els petits, solíem comprar, en una d’elles, les llaminadures d’aquella època: xiclets, pega dolça, caramels, confits, anissos, trossos de regalèssia, pipes, tramussos, xufles...; i a l'altra caseta, on venien diaris, revistes i novel·les, hi compràvem els tebeos. Per a nosaltres, tot això era una delícia!”

A l'esquerre de l'Arnau es veuen la teulada

i els cavallets del Caspolino del Paral·lel

Francesc Català-Roca, 1954

Els caballitos del Caspolino del Paral·lel

Francesc Català-Roca, anys 50

Però cap dels testimonis esmentats recorda què hi havia dins de la pista del futbolins. Ens refresca la memòria en Toni Clapès, que hi havia anat amb el seu germà gran:

"Aquesta pista no havia estat d'autos de xoc, com algú pensa, sinó de barques de xoc, per això hi ha tan de desnivell i hi caben els futbolins a dins. Era una piscina. Les barques de dos passatgers amb el seu trole al darrere igual que un auto de xoc prenien el corrent del sostre. La proa era com si fos un canot antic que es guiava amb un volant. Tot al voltant de la barca era un neumàtic i els cops mai eren tan violents . No podies baixar al mig de la pista (era d'aigua!); sempre havies d'arrambar-te a una banda i un empleat agafava una corda de la barqueta mentre baixaves."

Ens diu el Toni que a les barques de xoc no hi pujava gaire gent perquè els feia por caure a l'aigua quan el més perillós era anar muntat en un vehicle aquàtic connectat al corrent elèctric. No sabem quan es va eliminar aquesta atracció, però va ser entre 1956, el darrer any que la va veure el Toni, i 1964, com veurem després.

Futbolins i billars instal·lats dins l'antiga piscina

de les barques de xoc del Caspolino del Paral·lel

Fotograma del documental El alegre paralelo,

d'Enric Ripoll Freixes (1964)

En aquest mateix indret hi va haver els anys 20 el dancing Martinica, i des del 1932 fins que va acabar la Guerra Civil el dancing El Tropezón, una sala de ball de taxi-girls, noies amb qui es podia ballar pagant una tarifa establerta. Després de la guerra El Caspolino va estar en funcionament fins al 1973, i més tard s’hi va construir un pàrquing. De tan oblidades, ha estat impossible trobar fotografies, excepte en una panoràmica de l’Arnau en que es distingeixen mínimament els gronxadors en un racó.

El Caspolino al carrer Abat Safont amb el de les Tàpies

Fotograma de la pel·lícula Totò d'Aràbia (1964),

de José Antonio de la Loma

Però com ja havia passat amb les atraccions Apolo, de les quals en surten escenes a les pel·lícules El fugitivo de Amberes, Apartado de correos 1001, Camino cortado o Mi adorado Juan, la sorpresa ha estat descobrir a la pel·lícula Totò d’Arabia (1964), de José Antonio de la Loma, que 10’ del metratge estan filmats a Barcelona (del minut 23’ al 33’) i hi surt El Caspolino, com podeu veure a l’enllaç a la pel·lícula (on gaudireu del José Luis López Vázquez parlant en italià) o a les fotos que acompanyen l’apunt.

Aquell mateix José Antonio de la Loma (1924-2004) que havia fet magisteri i Filosofia i Lletres, i que havia estat sis anys fent de professor a l’escola Collaso i Gil compartint diàriament espai amb El Caspolino del Paral·lel, ens ha deixat un dels pocs testimonis gràfics d’aquelles petites atraccions en el context de Barcelona, però que van marcar profundament els seus veïns en aquells anys en què amb unes xufles, un tebeo i un programa doble en el cinema del barri omplies tota la teva existència.

De la Loma també fa sortir el Caspolino a la novel·la Sin la sonrisa de Dios (1951), de la qual se'n va fer una pel·lícula l'any 1955, dirigida per Julio Salvador amb guió del mateix De la Loma. Parlant del protagonista, Piquín, el narrador diu:

"Su diversión preferida eran los coches eléctricos; no los de las Atracciones Apolo, muy anticuados y lentos, sino otros que havían instalado en la esquina del Teatro Español, casi al principio de la calle de las Tapias y cuyos faros se iluminaban como los coches de verdad. Eran más rápidos y los choques, aunque más violentos, menos peligrosos por los suaves amortiguadores que llevaban. ¡Qué divertido chocar contra los demás, sobre todo si se les cogía desprevenidos!"

També surten imatges del Caspolino en el curt El alegre Paralelo (1964), dirigida i produïda per Enric Ripoll-Freixes i el fotògraf Josep Maria Ramon. Del minut 4'22 fins el 5'17, surten els caballitos, joves escoltant música davant de la juke-box i la sala de billars i futbolins on fins mitjan anys 50 hi va haver les barques de xoc. I a la pel·lícula La calle sin sol (1948), de Rafael Gil. A partir del minut 4:20 del fragment adjunt es poden veure els caballitos i els cartells de les canoes i dels futbolins.

*

Més informació sobre el Caspolino del Paral·lel a l'article Atracciones Paralelo: una caseta de tir (cliqueu l'enllaç).


Notes:

(1) Els diaris se’n van fer ressò, segurament perquè hi ha barris on la memòria és més lluminosa que en d’altres. En podeu veure algun testimoni en el vídeo gravat per Carles Pàmies el darrer dia que les atraccions van obrir al públic, o a “La destrucción de Barcelona. El ‘caso Caspolino’", en el bloc de José Antonio Millán.

(2) Parra, Elisabet. La Barcelona calenta. Barcelona: L’Arca, 2009, p. 136.

(3) Borra, Micer. ¿Pero existe un Barrio Chino?, Destino, 371, 26 d’agost de 1944, p. 2.

(4) Zúñiga, Ángel. Barcelona y la noche. Barcelona: Parsifal, 2001 (1a edició Barcelona: Destino, 1948), p. 34 i 35.

TioVivo 2006 from Carles Pàmies on Vimeo.