Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Fires i atraccions, de Madrid a Barcelona

Pabellón artístico Valle (1920)


La Filmoteca Nacional de España ha fet pública la pel·lícula Esencia de verbena (1930), subtitulada “Poema documental de Madrid en 12 imágenes”, d'Ernesto Giménez Caballero (Madrid, 2 d'agost de 1899 - 14 de maig de 1988). Com ja sabeu, aquest blog i el seu autor tenen un interès especial en aquell món de les barraques de fira itinerants que van recórrer Barcelona durant tot el segle XIX i el primer terç del XX, instal·lant-se en els marges de la ciutat abans de l'enderroc de les muralles (1854), els horts del Raval, l'extrem sud de la Rambla i la plaça Catalunya, on van trobar una certa estabilitat fins que es va urbanitzar definitivament en el canvi de segle i l'oci popular es va traslladar al Paral·lel amb els seus nans, gegants i museus anatòmics. Espectacles que es van tornar marginals a mesura que les arts escèniques i musicals s'imposaven i el cinema es convertia en el gran espectacle de masses, i els parcs d'atraccions com el Tibidabo, el Turó Park, el Saturno Park o les Atracciones Apolo, entre d'altres, recloïen en un recinte aquell món dispers.




Els poc més d'11 minuts de pel·lícula Esencia de verbena mostren aquell món de barraques de fira ambulants. Certament, les imatges són de Madrid perquè per desgràcia no n'hi ha de Barcelona, com a mínim que nosaltres sapiguem. Si volem submergir-nos en una obra que recreï la imatge i la simbologia dels vells parcs d'atraccions, cal recórrer al llibre Ferias y atracciones, de Juan Eduardo Cirlot, una obra de 1950, anys de postguerra en els quals les fires i les atraccions ja estan domesticades; i a unes poques fotografies i il·lustracions, o als articles que hem dedicat a Francesc Roca i els museus anatòmics, dels temps en què la fira era un espectacle humà descarnat i cru.

D'aquell mon de fenòmens humans que eren exhibits miserablement per la ciutat en barraques atrotinades res se'n sap... fins avui! Aprofitem aquest apunt del mes d'octubre per anunciar que el proper mes de novembre destaparem aquell mon perdut amb la publicació del llibre Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII a 1939, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, una obra a la qual he dedicat deu anys de recerca per arxius i hemeroteques.



La Ciudad Encantada i l'Autogruta de les Atracciones Apolo
Ferias y Atracciones (1950), Juan Eduardo Cirlot



Giménez Caballero és un personatge molt peculiar dins del món artístic espanyol. Animador de la vida intel·lectual dels anys 20, va ser un dels impulsors de les avantguardes literàries: el surrealisme, l'ultraisme o el futurisme. Es va interessar pel cinema, i a més d'aquest documental, en va realitzar diversos més i va fundar el primer cineclub d'Espanya, en el cine Callao de Madrid, on es va estrenar L'age d'or, de Luis Buñuel. També va destacar com a il·lustrador, i seus són els cartells literaris futuristes que signava com GeCé.

Poc després de publicar Los toros, las castañuelas y la Virgen, afirmació irònica i esteticista dels valors castissos, va fundar la més importants de les revistes d'avantguarda espanyoles, La Gaceta Literària, on van col·laborar els membres de la generació del 27 i els grans artistes de l'època.

Però Giménez Caballero va ser també un dels primers intel·lectuals espanyols (segurament, l'únic autènticament brillant) que va abraçar obertament les idees feixistes, i va participar de forma destacada en la fundació de les JONS i en el naixement del moviment falangista (podeu veure l'apunt sobre el seu llibre ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la Conquista de Port-Bou a Piscolabis librorum).

El documental (fet abans de la seva conversió feixista) està molt influït, en les associacions visuals i collages icònics, pels efectes expressius de les primeres avantguardes franceses. El film l'integren 12 estampes que ofereixen diferents visions de les verbenas madrilenyes. Una descripció desinhibida, irònica i surrealista del que eren les fires i les festes populars en el Madrid del primer terç del segle XX, i que es pot fer extensible a la Barcelona del mític Paral·lel de principis del segle XX.


El Paral·lel a principis del segle XX


La pel·lícula vol ser l'essència d'aquelles festes, d'allò que les nodria, les atraccions tradicionals, i que constituïa el territori lúdic popular: autòmats, ballarines, parades de menjar, imatges religioses, organillos madrilenys, gegants i capgrossos, barraques de fira, cavallets, òrgans mecànics, rodes, gronxadors mecànics, tir al "pim, pam, pum", nans, teatres meravellosos amb ninots mecànics, disfresses, paròdies toreres, jocs mecànics, focs artificials, barraques fotogràfiques... I també tot allò que de forma accidental constituïa un espectacle social més o menys espontani: casaments, processons, la multitud; o l'espectacle de la complicitat sexual: la mirada lúbrica a les cuixes d'una noia que s'ajusta les mitges, una parella que passeja i es besa... Com dèiem, res diferent a aquell Paral·lel del primer terç del XX, en què l'espectacle era tant en els escenaris com en el carrer, ple de llum, color, música i cridòria.


Els autòmats del Pabellón artístico Valle


Gran Cinematógrafo Paralelo, amb autòmats, cap al 1901
Lluís Girau i Iglésias. Arxiu Fotogràfic del CEC


En el panorama madrileny que ens mostra la pel·lícula destaca el Pabellón Artístico de Antonio Valle, una barraca dedicada a autòmats que representaven escenes quotidianes que repetien cíclicament els moviments, a 30 cèntims l'entrada: el prestidigitador amb turbant que perd el cap, el borratxo sacsejat per dos guàrdies, o un toro que corre en cercle i alternativament envesteix les muletes dels quatre toreros que li fan la roda. Aquesta atracció, que podem veure a la foto que encapçala l'apunt, i que va ser rescatada miraculosament i es conserva, restaurada i activa, a Alacant, és molt semblant a l'atracció d'autòmats de Francesc Roca, que s'exhibia al Paral·lel, o als autòmats del Gran Cinematógrafo Paralelo.



La barraca dels autòmats de Francesc Roca, els anys 1920


El millor de tots, però, és el quadre dedicat al Pabellón liliputiense de don Paquito (10 cèntims l'entrada). Dues dones diminutes, vestides a la moda, ballen un xarleston intentant atraure el públic. A un costat, indiferent, don Paquito, que va vestit d'esmòquing i fuma un cigar davant d'una pissarra que anuncia que a l'interior de la barraca realitzarà trucs de màgia. Narra Giménez Caballero: "Y ante don Paquito, viejísimo niño de la verbena, se congregan los niños de verdad, los niños de la calle".

Paquito, acompanyat de Vendeen, un nan i un gegant, van fer força fortuna per tot Europa i eren del gust barceloní com ho demostra la continuada exhibició de parelles similars des de mitjan segle XIX. Tots dos van actuar en el Saturno Park, instal·lat en el Parc de la Ciutadella entre 1911 i 1926. Entre les moltes exhibicions que el nan Paquito va fer a Barcelona són coneguts els números circenses i les corrides de toros còmiques, com la que oferí el juliol de 1914, seguint una tradició habitual al Torín de la Barceloneta i en molts espais improvisats de la ciutat.


Paquito a l'entrada de la barraca de fira a Madrid, el 1930


A la pel·lícula hi participa l'escriptor Ramon Gómez de la Serna (Madrid, 3 de juliol de 1888 — Buenos Aires, 12 de gener de 1963), que intervé en tres quadres. En un fent de ninot del "pim, pam, pum", on deixa que el públic li tiri pilotes per fer-li tombar el barret alt (txistera); a les cadires giratòries; i un tercer, on parodia un torero entrant a matar un toro de fusta. Paròdia dins de la paròdia.


Ramón, en el "pima, pam, pum"


Per remarcar l'esperit surrealista, però lligant-ho alhora amb la tradició popular per ressaltar el caràcter representatiu de la fira (l'espectacle no és gratuït, sinó que està arrelat en el subconscient de forma atàvica), al documental hi apareixen estampats de Goya, Picasso, Maruja Mallo i Francis Picabia.

Produït, escrit, comentat i dirigit per Ernesto Giménez Caballero, va ser presentat a l'Studio des Ursilines parisenc en sessió única, a instàncies de Buñuel, abans de formar part del programa de la quinzena sessió del Cineclub Español, celebrada en el Palacio de la Prensa el 29 de novembre de 1930, amb un comentari de Ramón Gómez de la Serna, tot i que més tard seria Giménez Caballero qui gravaria el seu propi comentari, quallat de greguerías: “Tiene esa rueda el mismo fin que el vino, que el polvo, que el organillo, que el baile y que los ojos de las verbeneras: marear”. Com alguns rituals ancestrals que permeten arribar a altres estats de la consciència, com les rodes (noria), o que ens submergeixen per laberints i mons desconeguts, o que ens transporten per grutes fins als inferns.


dissabte, 18 de setembre de 2021

Bestiari de Barcelona: cabres, vaques i vaqueries

Vaqueria del carrer Miquel Àngel amb Alcolea, a Sants
Foto d'Horacio Seguí (1960)


Les vaqueries i la prohibició d'estabular bestiar a la ciutat

Fa uns mesos, parlàvem de la vida i l'explotació econòmica de les abelles a Barcelona i molts lectors es van sorprendre que el manteniment de ruscos a la ciutat fos prohibida perquè està catalogada com a una activitat ramadera, i, per tant, pateix les mateixes restriccions que les vaques pel que fa al seu establiment en espais urbans, com passa també amb els cavalls o amb els animals de granja, presents sobretot en els barris i antics municipis del Pla de Barcelona fins no fa gaires anys. Els nascuts fins a la dècada de 1970 recordem les lleteries i les vaqueries que produïen i venien la llet de les vaques dels seus propis estables.

Amb l'excusa del record, farem un salt en la memòria i recularem a aquells anys en què la ciutat conservava encara reductes rurals i encetarem un nou capítol del Bestiari de Barcelona per parlar de vaques, vaqueries, lleteries i granges.

L’activitat econòmica de les vaqueries va començar a ser prohibida ben aviat. Cap al 1920, els greus problemes d’higiene pública que originaven les vaques dins la ciutat van provocar que les fessin fora dels barris amb més densitat de població i que noves normatives municipals en limitessin la presència a altres barris. A la dècada de 1950 van començar les prohibicions a les poblacions de més de 25.000 habitants. L’any 1961, a través del Reglamento de Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas, es van prohibir en els nuclis urbans de més de 10.000 habitants i donava un termini de deu anys per al trasllat de les vaqueries. En aquell moment, a Barcelona hi havia 700 establiments amb bestiar, la majoria dels quals van complir amb la normativa. Tot i així, algunes van aguantar fins a final de la dècada de 1970 després d’anar fent la viu-viu tant als barris de la perifèria barcelonina com als de Ciutat Vella, i algunes, com veurem més endavant, sobreviurien fins a la de 1980.

Però comencem des del principi. Deixant de banda els pobles del Pla, annexionats a Barcelona a partir de 1897, des de quan hi havia vaques a la ciutat de Barcelona? N'hi ha hagut sempre? El consum de llet era habitual entre els barcelonins?

La moda de la llet de vaca i les lleteries

L’imaginari de les vaqueries a la ciutat està tan gravat en el record i el relat històric i familiar dels barcelonins que segurament sorprendrà saber que la presència de vaques a Barcelona és molt recent. Exceptuant unes poques granges de públic burgès, fins a finals del segle XIX la llet no va ser un aliment habitual en la dieta dels barcelonins, que consumien bàsicament cereals i llegums, i les vaqueries no s'estendran fins la dècada de 1920, amb els consegüents problemes higiènics que hem vist més amunt. En el tombant de segle encara no se’n coneixien les propietats nutritives i, a més, era un producte molt sensible que es contaminava fàcilment de microorganismes perjudicials per a la salut. Tampoc no n’afavoria gaire el seu consum l’especialització del sector agrari de la província, que es decantava per l’horticultura i el conreu de la vinya i arbres fruiters.


Anunci de la Vaqueria Suïssa de 1899

Amb tot, influïts pels costums europeus, hi va haver algun intent de popularitzar la llet de vaca sense gaire èxit. El més important va ser la instal·lació de la Vaqueria Suïssa al Parc de la Ciutadella. Com explica Barcelofília, uns anys abans de la celebració de l'Exposició Universal de 1888, quan es començaven a urbanitzar els terrenys que havia ocupat l'antiga ciutadella militar, s'hi va construir una vaqueria que ja estava prevista en el pla general del parc. L'edifici, conegut també com a Casa Suiza, era situat al costat de l'Estació del Ferrocarril (actual Estació de França) al límit del recinte del parc, sobre l'actual passeig de Circumval·lació. Funcionava com a cafè-restaurant, hi venien llet a la menuda i disposava de quadres per a les vaques, però va tancar l'any 1913.


Lleteria ambulant a la plaça de Sant Josep Oriol, l'any 1907


Cap al voltant de 1900, el consum de llet no arribava a 15 litres per habitant i any, la qual cosa vol dir que pocs barcelonins consumien la llet produïda a les rodalies, que es venia de forma ambulant, o d’algunes vaques estabulades a l’interior de la ciutat. De fet, el consum es concentrava, bàsicament, en els grups de població que necessitaven ingerir dietes líquides, per motius d’edat o salut. Llet i malaltia eren dos conceptes íntimament associats i era més habitual el consum de llet de cabra que el de vaca.


Cabres pasturant al barri del Poble, a principi del segle XX
Foto del doctor Cèsar Comas Llaberia


Fins a la dècada de 1930 eren habituals les parades ambulants de llet de cabra al centre de la ciutat i als barris de la perifèria, que a vegades eren munyides directament al carrer. En llocs com la futura avinguda Gaudí, al barri del Poblet, avui Sagrada Família, hi havia granges i les cabres pasturaven al voltant del temple en construcció, com es pasturaven ovelles a Horta fins a la dècada de 1980 pels terrenys de Can Cortada abans que les obres olímpiques transformessin aquell indret rural en l’avinguda de l’Estatut.


Munyint una cabra a la Diagonal, davant la
Casa Terradas (Casa de les Punxes)
Arxiu Fotogràfic del CEC


La situació va canviar ràpidament a principis del segle XX quan es van conèixer les aportacions nutritives de la llet en calci i vitamines, i quan, amb un ampli ventall d’iniciatives impulsades per l’Ajuntament, els especialistes en salut van promocionar-ne el consum, especialment entre els més joves.

A finals de la dècada de 1910, els alumnes de l'Escola del Bosc de Montjuïc, que fomentava l’aprenentatge a l’aire lliure amb finalitats terapèutiques i pedagògiques, esmorzaven xocolata en pols amb llet, mentre els Salesians de Sarrià tenien la seva pròpia vaqueria. El consum es va estendre ràpidament i la llet es va convertir en un producte reclamat per la classe obrera com a font principal d'aliment i salut física. A conseqüència de les iniciatives municipals, la llet va acabar sent considerada un aliment de primera necessitat i el seu consum no va deixar de créixer fins a situar-se, a la dècada de 1930, en prop de 80 litres de mitjana per habitant i any.


Vaqueria dels Salesians de Sarrià, cap a 1930


Amb el consum de llet ja consolidat, el sector ramader va voler prendre protagonisme durant l'Exposició Internacional de 1929 i van instal·lar el seu conjunt firal, anomenat La Granja, en una de les pedreres de Montjuïc, situades entre el Palau Nacional i l'Estadi, i que avui forma part del Jardí Botànic Històric, al costat de la Foixarda. La Masia que avui encara es conserva era envoltat de corrals i estables per a l'exhibició del bestiar i una lleteria per al consum de productes derivats com llet. Va  ser inaugurat el diumenge 30 de juny de 1929 i va ser desmantellat poc després del tancament de l'exposició, el 1930, tot i que va mantenir usos semblants fins fa pocs anys.


El sot de la Masia amb les instal·lacions ramaderes de 1929
Arxiu Mas / Arxiu Nacional de Catalunya


Durant aquesta dècada i la Guerra Civil, la llet i els ous es van convertir, amb el pa, en productes de primera necessitat entre les famílies treballadores. Va augmentar el nombre de vaqueries, algunes de les quals tenien una o dues dotzenes de vaques per establiment, la qual cosa va afavorir l’economia amb l’aparició d'oficis subsidiaris com el subministrament de farratge i palla, o la recollida de fems per abonar els camps de cultiu. En aquests anys, també, la producció de llet va augmentar al voltant de la ciutat i va substituir altres aprofitaments agraris menys remunerats, i també va augmentar la producció i arribada a Barcelona de llet procedent d’altres poblacions.




Arriba el iogurt

Al mateix temps, l’augment del consum va afavorir la creació de nous establiments fins aleshores inexistents, les lleteries, que comercialitzaven productes làctics com nata, mantega o iogurt (llet quallada búlgara), producte aquest que fins aleshores es venia a les farmàcies. Hi ha la creença que l’introductor del iogurt a Barcelona va ser Isaac Carasso, un jueu sefardita procedent de la ciutat grega de Salònica, fins a 1918 i la fi de la Gran Guerra sota domini de l’Imperi otomà. Carasso el va començar a fabricar i comercialitzar l’any 1919 en un obrador del número 16 del carrer dels Àngels del barri del Raval, assessorat pel metge i bacteriòleg Jaume Ferran. Li va posar de nom Danone, l’apel·latiu familiar del seu fill Daniel.


Lleteria Colomer del carrer d'Avinyó


Però abans, l’any 1908, l'empresari Raimon Colomer Ribas, propietari de la Lleteria Colomer del passeig de Gràcia, 53 (avui 47, xamfrà amb Aragó; amb sucursal a Avinyó, 28) va obtenir la patent del iogurt (registrat amb la marca Yoghourt, segons consta en el dossier M 14.471 de l'Archivo Histórico de la Oficina Española de Patentes y Marcas) i el quefir com a productes terapèutics, reconstituents i desinfectants de venda a les farmàcies.


Anunci del iogurt Colomer
7 de desembre de 1010


De fet, cinc anys abans, Leon Wurhaft (1863-1943), resident i amb obrador en el número 104 del carrer Major d'Horta (La Vanguardia 24/03/1906; altres fonts el situen a Sarrià, segurament per error), ja fabricava quefir, però li va caducar la patent l’1 de gener de 1908, la mateixa data en què Colomer comença la producció de iogurt. Se sap que Colomer va adquirir el secret del procediment del iogurt d’un comerciant rus, però les dades conegudes no n'especifiquen el nom.

Investigant els orígens de Wurhaft hem descobert que era jueu i que es va instal·lar a Sarrià procedent de Rússia; per tant, podem deduir sense gaire marge d'error que va ser el mateix Wurhaft qui va traspassar a Colomer l’exclusiva del ferments per fer tant el iogurt com el quefir. L’any 1943 Wurhaft moria assassinat en el camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau.


Vaqueria Pons Granja La Catalana,
ronda de Sant Pere, 1
Foto d'Adolf Mas

Les granges

Les lleteries se sumaven a les granges, de caràcter burgès, que des de les primeres dècades d’existència no es poden separar dels costums de les famílies barcelonines benestants, que hi anaven a berenar a mitja tarda amb el mateix esperit ritual que els anglesos prenen el te a les cinc. Aquestes granges van aparèixer durant la segona meitat del segle XIX, i tot i que venien llet, el producte estrella era la xocolata desfeta.


Anunci de la vaqueria i lleteria d'Esteve Font i Riera del
carrer de Petritxol, 13, publicat a Lo Nunci el 1880


Abans no s’estenguessin pel nou Eixample, com les populars granges La Catalana, fundades l’any 1908 a la Vaqueria Pons de la Ronda de Sant Pere, 1, oberta el 1905, van ser famoses les del carrer de Petritxol, que van aprofitar la popularitat i la concurrència de la Sala Parés, inaugurada el 1840. Són obertes encara La Pallaresa, una antiga lleteria, i Dulcinea, inaugurades el 1947 i 1941, respectivament.




Però la degana de les granges és la Viader, una lleteria de 1870 del carrer Xuclà que Marc Viader, que hi treballava, va comprar l’any 1900 i la va transformar en granja. Viader, propietari de les granges del mateix nom a Cardedeu i fundador de l’empresa Letona l’any 1925, va ser l’inventor del batut de xocolata, el famós Cacaolat; un producte creat l’any 1933, que li permetia aprofitar el xerigot sobrant de la fabricació de mantegues i matons, aleshores un producte de rebuig, afegint-hi cacau i sucre.




Demetri Vendrell, un treballador de la granja Viader, i la seva esposa Mª Àngels Lapuyadei, va decidir instal·lar-se pel seu compte i va obrir la granja Vendrell, l'any 1921, en una antiga vaqueria del número 59 (aleshores 73) del carrer Girona. El 2019, després de 98 anys i tres generacions, els propietaris es van jubilar i van tancar. A banda de la popularitat de la nata, la Vendrell va ser coneguda per tot Barcelona quan després de tancar va ser robat el rètol art déco, després retornat amb l'excusa que havia estat sostret per error. A primers de 2021, la reobrien uns nous propietaris.
 

La façana original de la granja Vendrell,
instal·lada en una antiga vaqueria


La llet industrial

Amb l’augment del consum i els canvis en les formes d’abastament de la ciutat, a la Letona, primera importadora de llet a la ciutat, s’hi van afegir altres empreses lleteres, com Granges Soldevila, d’una família d’Olot que al segle XIX havia fet fortuna amb el tèxtil i va decidir comprar una masia per produir llet i derivats que venien a la trentena de botigues que van obrir a Barcelona, fins que va ser venuda a la Nestlé el 1940; i la RAM, nom que feia referència al ram de flors del logotip, creada el 1934 per Jaume Serra Noy i Francesc Casanovas Garrigues. Després de la guerra, el 1941 es funda La Lactaria Española, que neix de la fusió entre Fernando Moraga i Granja Catalana, i que tenia la fàbrica a la població de Sils, a la comarca de la Selva, i es dedicarà a l'envasat i distribució de llet pasteuritzada. Malgrat aquesta industrialització, es calcula que a la postguerra hi havia més de cinc-centes vaqueries a Barcelona, amb uns deu mil caps de bestiar.




No va ser fins a la dècada de 1950 que es va iniciar el consum habitual de llet envasada, sovint sense marca (exceptuant l’envasada per la RAM probablement abans de la guerra), en unes característiques ampolles de color ambre per protegir-la de la llum, i amb un suculent tou de nata tapant el coll de l’envàs. En aquest moment apareix Pere Freixas, un vaquer del barri de Sants, que va instal·lar una petita planta embotelladora per comercialitzar la llet de la seva granja, que primer repartia amb un carro i un cavall i més tard amb mitja dotzena de tricicles: la popular Rania.





La postguerra

Espanya, malgrat que tenia un valor estratègic per als americans com a mur davant del comunisme, va ser l'únic país europeu que es va quedar al marge dels ajuts del Pla Marshall dels americans després de la II Guerra Mundial (juntament amb els petits estats: Andorra, San Marino, Mònaco i Liechtenstein; i la Unió Soviètica, que el va rebutjar). Algunes de les raons per marginar Espanya van ser la política autàrquica de Franco, que posava fre a les relacions comercials amb l'estranger, i la manca de llibertat religiosa. Les relacions amb els americans no s'establirien fins als Pactes de Madrid de 1953 i la instal·lació de les bases americanes a la Península.



Pot de llet americana en pols


Amb tot, amb el pacte va arribar ajut humanitària en forma de llet en pols i formatge Cheddar de color taronja, que van ser repartits a les escoles nacionals de 1954 a 1963, formant part d’una petició feta pel Govern espanyol a la Unicef i que es va estendre fins a 1968. La llet la preparaven a l’escola els alumnes (normalment un grup escollit), que eren els encarregats de barrejar l’aigua calenta amb la llet en pols i remenar perquè no s’hi fessin grumolls.

A partir d’aquest any, la llet americana va ser substituïda per les ampolles panxudes de quart de litre de la RAM, a la qual alguns escolars hi afegíem Cola-Cao o Toddy portat de casa. Un petit luxe que anunciaven temps nous acompanyats de llonguets amb xocolata i pa amb vi o oli i sucre, quan els carrers i els terrats eren de la canalla.

La lenta desaparició de les vaqueries

Malgrat la industrialització i l'aparició de la llet en pols durant les dècades de 1950 i 1960, les vaqueries van continuar sent un abundant element visible del paisatge urbà de Barcelona. Com hem vist més amunt, l'any 1961 s'establia la normativa que prohibia l'estabulació d'animals a la ciutat, que havia començat la dècada anterior, amb el Reglamento de Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas. Malgrat tot, la desaparició de les vaqueries va ser lenta durant les dues dècades següents fins a la desaparició definitiva entre finals de la dècada de 1970 i principi de la de 1980.

Segons informava La Vanguardia del 20 de novembre de 1984, però, l’any 1983 els serveis d’inspecció de l’Ajuntament detectaven l’existència de sis vaqueries encara productives, cinc de les quals ja havien tancat quan es va publicar la notícia i la darrera, situada en el passatge Aymà del Poblenou, darrere del cementiri, havia de tancar aquell mateix dia, però va demanar un mes de pròrroga per gestionar la venda dels animals. Però en l’edició del dia següent, el mateix diari anunciava que la Guàrdia Urbana havia detectat dues vaqueries més, una al carrer Segura del barri del Polvorí, a Montjuïc, amb cinc vaques; i l’altra amb tres vaques i cinc vedells al carrer de les Aigües, probablement fora de Barcelona perquè amb aquest nom només hi ha carrers a Montcada i Reixac i a l’Hospitalet.

Deixant de banda la vaqueria del Poblenou i les il·legals esmentades, entre les vaqueries que van tancar aquell 1984 hi havia les dels carrers del Carme prop de la plaça del Pedró i Torrijos a Gràcia, de la qual parlarem més endavant.

Ja sense vaques a la ciutat, i malgrat la prohibició de vendre llet no envasada a la menuda, alguna lleteria es feia portar llet de granges de la rodalia de Barcelona. La darrera que ho va fer va ser la lleteria del carrer Muntanya, entre Mallorca i Degà Bahí, del barri del Camp de l’Arpa del Clot, fins a finals de la dècada de 1980; ben a prop de l'antiga vaqueria de Can Robacols que va donar nom a una barriada avui gairebé desapareguda del tot (en queda el carrer del Pistó i alguna caseta dispersa).


Can Robacols; a l'esquerra, el carrer Mataplana, i la continuació més ampla,
Ripollès; el cul-de-sac inferior, el carrer Josepa Massanés;
a dalt perpendicular, el carrer Pistó


Arqueologia urbana

Què en queda, de les velles vaqueries? Poca cosa. Alguns rètols a les façanes de botigues reconvertides en altres comerços, o en habitatges, un cop jubilats els propietaris. En el número 33 de la plaça de Tetuan un artístic rètol anuncia la Granja Planas, on la vidriera mig tapada amb cortines encara deixa veure algunes lleteres, marranxes i pots de mesurar la llet, que ens porten el record dolç de la nata i la mantega. La Granja Planas era una antiga lleteria que l'any 1958 va ser comprada per Ramon Colom i Pilar Roca, vinguts d'Orcau, al Pallars Jussà. Avui, amb el nom de Làctics Colom (1988), continua en actiu fabricant derivats de la llet per a l'hostaleria i la restauració, amb la Gemma Colom Roca, la filla del Ramon i la Pilar, al capdavant de l'empresa.

A la tardor de 2009 va plegar l’antiga vaqueria Calvet del carrer de Torrijos a Gràcia. El local continua tancat, amb el rètol en relleu com a darrer testimoni. L’Antoni Calvet va arribar a Barcelona l’any 1936 procedent de Tornafort, un poblet del Pallars Sobirà, i va comprar aquesta petita vaqueria, existent des del darrer terç del segle XIX. Hi va instal·lar una vintena de vaques a l’estable situat just al costat, però a causa de la guerra el negoci va ser col·lectivitzat i no el va recuperar fins al 1939. Van mantenir les vaques fins al termini del permís oficial, el 16 de novembre de 1984, i va continuar funcionant com a lleteria fins al 2009. Mentre la família va mantenir el negoci obert, a l’interior de la botiga s’hi van conservar els estables i els estris per elaborar i dispensar la llet i els productes lactis. Ens ho explica l’historiador Ricard Fernández Valentí i ens ho il·lustra amb les fotografies que ens transporten a aquells darrers reductes rurals de la ciutat.


L'antiga vaqueria Calvet, el 2009, poc
abans de tancar definitivament
Foto de Ricard Fernández Valentí


Què se n’haurà fet de tot plegat? Hauríem de reclamar el manteniment de racons de memòria urbana i ciutadana, espais vius no museïtzats, com els safareigs (l’últim desaparegut al carrer d’en Tantarantana, a finals de la dècada de 1990) o els carboners, que ens recordin el paisatge de les generacions passades. Al barri de Sant Pere hi ha una farga tancada perquè ningú li sap trobar cap utilitat, però encara hi ha un drapaire, amb qui ens saludem cada matí; i fins la pandèmia de Covid19, l'obrador de la pega dolça Ebro, del Xavier Busqué, omplia d’olor d’infantesa el passatge de l’Hort dels Velluters, vell carreró que ens trasllada al passat tèxtil del barri; que ens transporta al que hem estat, al que som, al que volem ser.


Les relíquies del passat

Arribats a aquest punt, us proposo un exercici col·laboratiu, no de memòria (tot i que publicarem imatges de vaqueries de les quals no queda cap rastre), sinó d'arqueologia urbana buscant entre tots vestigis de les velles vaqueries de la ciutat i dels barris. Envieu-me localitzacions i imatges de rètols, com el de la Travessia de Sant Antoni de Gràcia; aparadors o locals, com la Granja Comas de la plaça de Tetuan; o algun estable. A veure si entre tots som capaços de fer un inventari d'aquests elements i ajudar a preservar-los. Ho ordenarem per barris.


Galeria fotogràfica

Barceloneta

Vaqueria de la Barceloneta. Marcela Abril


Barri Gòtic

Vaqueria Suiza. Carrer Graciamat (desaparegut). 1908
J. Pons. AFB


Clot-Camp de l'Arpa

Eixample Dret

Vaqueria Pons Granja La Catalana, ronda de Sant Pere, 1
Adolf Mas


Segona façana de la granja Vendrell del carrer Girona, 59,
amb el rètol art déco, i interior de la botiga


Eixample Esquerre

Vaqueria Suiza del carrer Comte Borrell, 170 (rètol desaparegut)
Foto cedida per Miquel Cartisano


El Carmel

Fort Pienc

Gràcia

Vaqueria Calvet. Carrer Torrijos, 7

Vaqueria del carrer Maurici Serrahïma amb Pérez Galdós. 1962
Miquel Brasó. AMDG

Vaqueria Suiza La Confianza. Plaça de la Revolució. 1931
Juli Llacuna. AMDG

Antiga vaqueria de la Travessia Sant Antoni, 4. Ángel Jiménez




Guinardó

Horta

La Clota. Antiga vaqueria del carrer Alarcón, 7


Hostafrancs

Vaqueria de la família Delort al carrer Rector Triadó amb carrer del Forn


La Bordeta

La Marina (Zona Franca)

La Salut

La Verneda

Les Corts

Vaqueria Can Croses del carrer Taquígraf Garriga. 1942-1946
Joaquim Tapiola i Balmes. AMDLC


Nou Barris

La Prosperitat. Lleteria del carrer Flordeneu. 1981


Poblenou

Vaqueria Castellà del carrer Pujades entre
Espronceda i Bac de Roda. 1932
Arxiu Històric del Poblenou


Poble-sec

Antiga vaqueria del carrer Salvà, 42, fundada el 1910
L'actual negoci de menjar preparat conserva
el mosaic original en perfecte estat
Foto de Miquel Cartisano


Raval

Vaqueria del carrer de l'Om, el 1950

Vaqueria de la plaça del Pedró. 1896

Vaqueria de la plaça del Pedró. 1945
Francisco Fazio. AFB

Vaqueria del carrer del Carme, 95. Foto de Miquel Cartisano
i informació de Samuel Pérez Edo


Sagrera

Sant Andreu de Palomar

Vaqueria i lleteria Armengol Bachs del carrer Solidaritat, 87
(avui Rubén Darío). 1931
Ferran Puig


Sant Antoni

Sant Genís dels Agudells

Sant Gervasi

Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera

Obrador d'una lleteria del Fossar de les Moreres. 1968
Joaquim Gomis

Lleteria de la Unió de Granges Catalanes,
a les Basses de Sant Pere
Cap a 1930. Brangulí

Vaqueria del carrer Antic de Sant Joan, 5bis


Sants

Antiga vaqueria del carrer Jocs Florals, 107. 1987
Joan Campañà Mora. AMDSM

Vaqueria del carrer Miquel Àngel amb Alcolea. 1960
Horacio Seguí

Vaqueria Benosa Pau del carrer de Sants, 141. 1915
Dos caps de vaca fan de reclam a la façana
Josep M. Co de Triola. AFCEC

Vaqueria del carrer de Sants, 274, amb Portbou. 1965
Jaume Peris Xancó. AMDSM


Sarrià

Vallcarca

Vallvidrera

Vilapicina

Vaqueria de l'avinguda del 15. 1960
Margarita Santamarta García


*

Notes bibliogràfiques

Hernández Adell, Ismael; Pujol Andreu, Josep. “La llet, el nou aliment del segle XX”. En: Alimentar la ciutat. El proveïment de Barcelona del segle XIII al segle XX. Barcelona, 2013. MUHBA. Llibrets de sala, 12.

Ràfols i Casamada, Joan. “El abastecimiento de leche a barcelona: de las vaquerías urbanas a las grandes superficies comerciales”. Geocrítica "Coloquio sobre "El desarrollo urbano de Montréal y Barcelona en la época contemporánea: estudio comparativo". Universitat de Barcelona, 5-7 de maig de 1997.

Viader, Jordi. "La Implantació del Iogurt a Catalunya (1907-1927)". HMiC: història moderna i contemporània, Núm. 8 (2010). Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània, p. 214-231.