Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 1 de novembre de 2022

Tot això era un camp


Diumenge 6 de novembre s'inaugura Tot això era un camp, una jornada de memòria dels Jardins de Sant Pau, dins del programa de l'Arnau Itinerant, que inclou un recorregut teatral dels joves de Xamfra Centre, amb cinc posades en escena que recreen llocs emblemàtics dels carrers de les Tàpies, Nou de la Rambla, Paral·lel, Abat Safont i Sant Pau, alguns a partir de textos d'Enric H. March: El Tropezón, Barcelona de Noche, la Cueva del Gordito o les atraccions Caspolino, entre d'altres; la creació d'un gran mural sobre la memòria oblidada del Paral·lel, obra d'Street Barcelona; musica amb el grup Paral·lelus, i una petita exposició comissariada per Enric H. March, amb el suport de LaLaberinta, que repassa la història dels jardins des del paleolític fins avui.



L'exposició i l'espectacle només es podrà veure el matí del diumenge, però en breu es buscaran noves ubicacions i la publicació dels textos i les imatges producte de la recerca, que recorren els 8.000 anys d'història d'aquest racó de Barcelona, on van viure els primers barcelonins, envoltats de maresmes, aiguamolls i boscos.


Les dependències de Sant Pau del Camp convertides
en caserna, amb el picador a la dreta, l’any 1920
Brangulí Fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya

divendres, 7 d’octubre de 2022

Barcelona i l'antic Egipte



Des del 6 d'octubre és a les llibreries Barcelona i l'antic Egipte. Història d'una fascinació, el darrer llibre de l'historiador i cap del departament de programes del Museu Etnològic i de Cultures del Món, el bon amic Oriol Pascual. Editat per Viena Edicions, he tingut el plaer de fer-ne el pròleg, "Viatge sentimental entre Barcelona i l'antic Egipte", on m'aproximo a la relació que tantes generacions hem tingut amb el país dels faraons, no només a través de la història, sinó també, i especialment, a través de la cultura popular.

L’antic Egipte evoca un món de ressonàncies màgiques, de dinasties llegendàries i de saviesa oculta darrere de jeroglífics incomprensibles. A Europa, després de les especulacions esotèriques de l’egiptomania al segle XVIII, durant el segle XIX les audiències s’hi a través de l’òpera i de visites al museu, on admiren els objectes arqueològics i el repertori d’imatges de l’estil neoegipci. Al segle xx l’interès per Egipte forma part de la cultura de masses i apel·la a un univers simbòlic que interpreta de manera nova i sorprenent les deïtats, els rituals funeraris o l’escriptura jeroglífica.

Aquest llibre ens obre els ulls als nombrosos vestigis que l’atracció per Egipte ha deixat a Barcelona. En trobarem als cementiris de Montjuïc i el Poblenou; en edificis públics com l’observatori Fabra; en obeliscs commemoratius, com la coneguda estàtua del llapis; en arquitectures efímeres com l’Arca de l’Aliança de la basílica dels sants màrtirs Just i Pastor; però també en objectes quotidians, en la literatura de viatges, en escenografies teatrals i en pel·lícules projectades a Barcelona. Tots aquests elements, expressió local d’un somni universal, van associats a noms com ara Josep Vilaseca, Francesc Soler i Rovirosa, Eduard Toda o Oleguer Junyent, inspiradors de l’egiptomania que encara es viu avui a Barcelona.


L'Arca de l'Aliança de Sant Just i Pastor
Foto: Museu de Cultures del Món


Precisament, serà a la basílica dels sants màrtirs Just i Pastor on el dimecres 19, a les 18:30h, presentarem el llibre. Un marc que no només s'adiu amb el vincle entre Barcelona i Egipte, sinó que aporta l'espai i la màgia que el llibre ens inspira. Hi esteu tots convidats!

dissabte, 17 de setembre de 2022

Les dues biografies de la Monyos




Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars de la memòria i els monumentalitza.


Lola Bonella, la Monyos


La Monyos

La llista de personatges excèntrics de Barcelona és llarga i arriben fins als nostres temps, i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Es movia per tot Ciutat Vella, però era a la Rambla on adquiria carta de naturalesa. Anava amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Repassem-ne la biografia coneguda i després ens endinsarem en alguns dels misteris que envolten la seva vida. Segons les fonts oficials, es deia Dolors Bonella Alcánzar, Lola, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena, tot i que sembla que va néixer al barri de la Bordeta. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’actual Hospital del Mar, amb 89 anys. Aquesta dada és important perquè en l'imaginari popular molta gent creu recordar haver vist la Monyos en anys posterior a la data de la seva mort. Segurament la memòria els traeix i fan reviure el seu fantasma en la persona d'algun altre personatge semblant.

En tot cas, la Monyos sobreviu més enllà del record en el Museu d’Autòmats del Tibidabo, on es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos, i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona. Mereia Ros va dirigir la pel·lícula La moños l'any 1997, amb Julieta Serrano fent el paper protagonista. També en homenatge al personatge, la línia 91 dels autobusos de Barcelona és coneguda amb el malnom de "la Monyos" perquè uneix la Rambla amb el barri de la Bordeta.


Autòmat de la Monyos (1913)
Museu d'Autòmats del Tibidabo


L'altra biografia de la Monyos

A Nueva Crónica de Barcelona (1945-1946), del periodista Ricard Suñé –redactor d'El Correo Catalán, on va publicar una sèrie d’articles titulats Estampas populares (1943 i 1944)–, l'autor assegura que el nom i les dates de la mort de la Monyos provenen d'un article d'un diari de la ciutat i que estan falsejades. Suñé afirma que el nom autèntic era Dolors Vega Massana i que va morir el 17 d'octubre de 1940 als 73 anys d'edat i no pas als 89 (la qual cosa situaria la seva data de naixement en l'any 1867), i que la mort es va produir a l'Hospital Clínic de Barcelona després d'una breu estada a l'Hospital Marítim (del Mar) abans de ser traslladada. Suñé dóna fins i tot el nom d'unes infermeres i d'un metge del Clínic: Remedios Miret, la senyora Ricart i el doctor Mir. Afegeix Suñé que l'enterrament va ser el dia 18 d'octubre al cementiri de Sants.

Referent a això, Patxi Juanicotena (que ja va descobrir un error relacionat amb Margarida Xirgu i el cementiri de Montjuïc) va investigar si Dolors havia estat enterrada a Sants o no. Va descobrir que en aquest cementiri, en el nínxol 1556, pis 2n, departament 2n, hi ha (o hi havia fins fa pocs anys) una làpida amb el nom "Família Pujol". I segons Serveis Funeraris (oh, sorpresa!) en aquest nínxol hi hauria enterrades dues dones: una anomenada Dolors Pujol Massana i l'altra, Casilda Vega Massana. Recordem que Suñé deia que el nom de la Monyos era Dolors Vega Massana, nom d'una de les dones enterrades i cognoms de l'altra.


La Monyos passejant pel Born (1929-1935)
Foto: Josep Maria Segarra i Plana
Arxiu Nacional de Catalunya


Qui era aquesta família Pujol? No ho sabem, però aquestes dades ens porten a pensar que les històries que circulaven sobre la paternitat i la mort de la seva filla potser tinguin alguna cosa de veritat. Sempre s'havia comentat que el pare de la criatura procedia de bona família, precisament de la casa on treballava (segons l'àvia de Mercè Moreso Punter, l'hauria conegut al taller on feia de modista per als teatres de varietats), i que la mort de la filla, de la qual no n'hi ha cap dada, potser no havia estat accidental. Segons Teresa Amiguet, es comentava que s'havia vist la Lola barallant-se, davant del Liceu, amb el fill gran de la família, fet que va fer córrer la sospita que tenien una relació i va fer pensar a més d'un que la mort de la nena va ser provocada per allunyar el pare d'aquella dona de classe inferior (1). Altres versions, en canvi, afirmen que va ser el seu amant qui va morir i que la filla il·legítima va ser arrabassada de la seva mare i educada per la seva àvia aristocràtica (2).

Per acabar, una problema que no ajuda a resoldre l'afer. En una entrevista publicada el 9 de setembre de 2010 al diari Ara (3), Mireia Ros, la directora de la pel·lícula La Moños, afirmava saber el veritable nom de la Monyos i el nom del pare de la criatura que va tenir Dolors. "El cognom és aristocràtic. El d'una família de Barcelona de renom", diu Mireia Ros. Aquestes dades, no publicades en cap mitjà, diu haver-les obtingut del mateix Ricard Suñé, cosa del tot impossible perquè Suñé va morir el 1952 i Mireia Ros va néixer el 1956, detall que a mi se m'havia passat per alt i que m'ha fet veure l'amic i historiador Enric Comas. D'on va treure aquesta informació?

Com podem veure, la llegenda de la Monyos no s'ha acabat pas. La història és oberta per a qui tingui temps i ganes de continuar furgant i remenant papers i arxius. Però els mites es construeixen així, deixant en les ombres els detalls i repetint-ne d'altres fins a convertir-los en certs. En tot cas, les sospites sobre la veritat encara fan més tràgic el personatge i l'alimenten; i vulgui o no, jo hi estic contribuint.

*
Notes:

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'"Ara, 9 de setembre de 2012.

dilluns, 22 d’agost de 2022

Rèquiem pels banys de Sant Sebastià



Quan parlem del banys de Sant Sebastià ens venen al cap les grans instal·lacions del balneari que nosaltres hem conegut, inaugurat l'any 1928 i dissenyat per l'arquitecte modernista Antoni Millàs, amb l'imponent edifici del casino, que reproduïa el de San Sebastián al País Basc i construït pel mateix arquitecte. L'origen dels banys, però, és més antic. Cal anar-lo a buscar al 1910, quan a la platja de Sant Sebastià –que ja es feia servir de manera lliure a finals del segle XIX– s'hi col·loquen les primeres casetes i serveis per als banyistes.


Casino de Sant Sebastià, cap a 1928
Lucien Roisin. IEFC


Cal destacar dels banys de Sant Sebastià de 1928 que van ser els primers a acceptar persones dels dos sexes al mateix recinte, seguint una tradició secular d'aquesta platja que ha gaudit d'una llibertat –segurament facilitada per ser la més allunyada de la ciutat– que arriba a avui: s'hi fa nudisme no perquè sigui una platja nudista, sinó perquè és una platja lliure.


Terrassa del Casino de Sant Sebastià, a la dècada de 1930


A les instal·lacions hi havia set piscines: les tres infantils, amb les figuretes de foques i granotes als extrems que llançaven aigua per la boca; la familiar, interior i envoltada de castes, amb l'aigua molt freda perquè s'abastava d'uns pous; l'olímpica, amb trampolins i un tobogan de pedra, molt fonda, que quedava elevada sobre el terra i l'envoltaven uns ulls de bou que permetien veure-hi els nadadors que s'hi capbussaven i diverses botigues (perruqueria, accessoris de platja, bar); al costat de la familiar n'hi havia una de més petita, envoltada de gespa, reservada als socis del club; i a l'extrem nord, paret per paret amb els banys de Sant Miquel, hi havia la piscina de La Deliciosa, on s'hi concentrava el col·lectiu homosexual, però que també feien servir algunes famílies perquè era la més tranquil·la.


Piscina olímpica i terrassa del bar, cap a 1968
Família Cuyàs. ICGC


Bar dels banys de Sant Sebastià, cap a 1935
Arxiu General de l'Administració


La piscina familiar de Sant Sebastià


La majoria de nosaltres ja no vam arribar a veure en funcionament el casino, però sí el restaurant i la perruqueria. A mitjan dècada de 1970, aquest espai ja estava abandonat i molt deteriorat per manca de manteniment, tot i que la canalla aprofitàvem per fer-hi excursions.

La resta de l'espai estava ocupat per un immens entramat de casetes de bany, també molt atrotinades i plenes de forats, que eren aprofitades per als voyeurs per espiar les persones que es canviaven de roba. La zona de dutxes també era molt decadent, i sobretot les interiors, sota el casino i fora de tota vigilància, eren aprofitades per fer-hi contactes sexuals de tota mena.


Vista aèria dels banys i els restaurants de platja de la Barceloneta


A mitjan dècada de 1980, les instal·lacions van ser enderrocades i en el seu lloc s'hi van construir els nous banys públics, gestionats, des de 1995, pel Club Natació Atlètic-Barceloneta, nascut de la fusió dels clubs Atlètic i Barceloneta, que s'havien quedat sense instal·lacions quan es produeix l'enderroc de les instal·lacions vora mar, l'aquàrium (1963-1987), les parades de musclos i les muscleres, i els populars restaurants de platja (c. 1942-1994) de la Barceloneta.


Inici de l'enderroc dels restaurants de platja de la Barceloneta, el 1989
Oriol Tarrida. AFB


D'aquell ambient familiar i estiuenc en queden dues filmacions del NO-DO, que reproduïm a continuació. El primer és el NOT N 607 B  del 23 d'agost de 1954 (a partir del minut 1'49") i el segon el NOT N 659 B del 22 d'agost del 1955 (a partir del minut 2'14"). Ambdós ofereixen imatges tant de Sant Sebastià com de Piscines i Esports (1935-1987) de la carretera de Sarrià, inicialment més burgès però igualment popular.






Dels últims dies dels antics banys el fotògraf Manel Úbeda en va fer un reportatge fotogràfic l'any 1982, quan les instal·lacions funcionaven sota mínims per als pocs usuaris que es resistien a abandonar un paisatge que els (ens) havia acompanyat tota una vida. En un altre lloc, en un altre país, els banys de Sant Sebastià s'haurien restaurat, com s'ha fet al països del centre d'Europa o dels mars Tirrè i Adriàtic; però aquí tenim tendència a "fer net", a polir fins que del passat només en queda el record, o la façana, com passa amb els edificis de l'Eixample.


Tobogan i casino

Tobogan i Torre de Sant Sebastià del Transbordador Aeri

Piscina dels socis

Vestidors a la planta baixa del casino

Passadís central de la zona de casetes

Piscina de socis i casetes dels banys de Sant Miquel

Una de les piscines infantils

Botiga sota la piscina olímpica

Piscina La Deliciosa

Piscina familiar

Interior del casino

divendres, 8 de juliol de 2022

Els dos Bogatells: un torrent i una riera

El Bogatell al Poblenou, el 1873
Lluís Rigalt (AHCB)


Els dos Bogatells

Molts barcelonins es van sorprendre quan vam parlar del torrent del Bogatell al barri del Clot, antic nom que rebia l'actual carrer de Rogent, perquè associem aquest nom amb l’avinguda del Bogatell que travessa el barri de la Vila Olímpica en direcció a mar des del carrer Marina, entre Pujades i Llull, fins a l’avinguda d’Icària (vegeu Rogent, el Bogatell i la Sèquia Comtal).


El Bogatell al Poblenou, el 1873
Lluís Rigalt (AHCB)


Aquesta avinguda del Bogatell pren el nom de la claveguera a l’aire lliure que en el tram des d’Icària fins al mar va ser visible fins a finals dels anys 80 del segle XX (en parlem a L’últim viatge a Icària), però que abans va ser una riera que transcorria per un Poblenou rural com ens mostren els dos dibuixos de Lluís Rigalt de 1873.


La desembocadura de la claveguera del Bogatell vista des
de la platja, poc abans del seu soterrament
(Martí Llorens, 1985)


Aquesta duplicitat ens l’explica en Pere Cowley a Pla de Barcelona, on trobareu, a més l’explicació etimològica de l’alternança dels noms Bogatell i Bugatell, noms que també ens trobem a Sant Adrià del Besòs i a Montcada i Reixac. Però intentarem aportar alguna dada més.

Per trobar l’origen de tot plegat haurem d’anar a la plaça de Gal·la Placídia, on la riera de Cassoles (nom que prenia la riera de Vallcarca a partir de la plaça de Lesseps, tot baixant per l’avinguda Príncep d’Astúries) s'unia amb la riera de Sant Gervasi. A partir de la Travessera de Gràcia es tornava a bifurcar: a la dreta, en direcció al mar, es convertia en la riera de Sant Miquel (avui carrer), i per l’esquerra prenia el nom de riera d’en Malla, que travessava l’Eixample fins a coincidir amb la part baixa de la rambla de Catalunya.


Tram final de la riera de Cassoles (actual plaça de Gal·la Placídia), on s'unia amb
la riera de Sant Gervasi per a continuar com a riera d'en Malla
Autor: Jordi Llacuna. Club Excursionista de Gràcia (AFB)


Abans que el tercer recinte de muralla medieval del segle XIV envoltés el Raval, la riera d’en Malla baixava per l’actual Rambla camí del desguàs en el Cagalell o a mar, tot i que hi ha geòlegs que qüestionen que aquest passeig hagi estat mai la llera d’una riera, malgrat que l’etimologia de rambla ens porta a la paraula ramla, que en àrab significa “areny”.


La inundació de la Rambla en un romanç de 1862
Arxiu Històric de la Ciutat


No insistirem en aquest punt perquè no és l’objectiu d’aquest apunt. En tot cas, quan les pluges provocaven avingudes violentes d’aigua representaven un perill per a la ciutat perquè es concentraven en els llocs de pas, els portals. Com va passar amb les terribles inundacions del 6 i el 15 de setembre de 1862. Ho descriu Hans Christian Andersen a Viatge per Espanya, que va viure els fets des de l’hotel Oriente (una placa a la façana ens recorda el fet) i va veure com l’aigua que va obrir una bretxa a Canaletes inundava la Rambla i els carrers adjacents.


Pont sobre la riera d'en Malla a l'alçada del passeig de Gràcia (1888)


Aquesta va ser la raó definitiva –el capità general de Catalunya, comte de Lacy, ja havia encarregat un projecte l’any 1789– per la qual la riera d’en Malla va ser desviada des de la rambla Catalunya, a l’alçada del carrer Casp, en direcció al Portal Nou (actualment, Arc de Triomf). La canalització subterrània es va construir el segle XIX, però segurament ja se'n va fer un desviament el segle XVII aprofitant el vall de la muralla, alhora que es recollien les aigües dels torrents de l’Olla i d’en Vidalet, que dins de muralles es convertien en la riera de Sant Joan. Aquesta riera es va començar a urbanitzar el segle XIII, per tant és probable que ja es desviés també cap el Portal Nou aprofitant el mateix vall, on es trobaria també amb el torrent Pregon, o del Pecat, i amb el camí d’Horta, que també es convertia en riera quan els torrents procedents del turó de la Rovira baixaven plens.


La riera d'en Malla al carrer Casp girant cap a Roger de Llúria, davant dels jesuïtes, cap a 1890
Arxiu Casp Històric


Tot aquest indret on avui convergeixen els passeigs de Sant Joan i de Lluís Companys, durant el segle XV era conegut com l’Areny o Rambla de Llevant (o de la Creu), i els seus sediments acabarien formant la Punta del Convent, una llengua de terra que s’endinsava mar endins on actualment hi ha el parc de la Ciutadella. Però posteriorment les aigües es van desviar aprofitant la depressió natural que paral·lela a la línia de costa encara es pot resseguir sota l’Estació del Nord, anava a buscar Pujades passat el Parc de la Ciutadella (a la cantonada de muntanya/Llobregat un espai de 80 cm entre mitgeres recorda l'antic pas de la riera) i entre els actuals carrers de Llull i Ramon Turró travessava els aiguamolls de la Llacuna (topònim que persisteix al Poblenou) i desguassava al torrent del Bogatell que baixava des del Guinardó perpendicular al mar pel Taulat i darrere del Cementiri Vell (el passatge Transversal de la Llacuna en preserva el traçat), després d’haver passat pel Clot (vegeu Rogent, el Bogatell i la Sèquia Comtal).


Fragment del Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona (1855),
d'Ildefons Cerdà, que permet veure el recorregut de la riera d'en Mallà
des de l'actual rambla de Catalunya, el desviament cap a Casp,
el recorregut pel vall de la muralla, les lleres del Bogatell Vell
i el Nou i el desguàs en el torrent del Bogatell
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Quan amb el temps acaba desapareixent el torrent original, la riera d’en Malla n’assumeix el nom (Bogatell Vell) i com a únic rastre relacionat amb l’aigua ens queden el barri i el carrer de la Llacuna. Posteriorment, amb la construcció de la Ciutadella militar se’n va rectificar lleugerament el recorregut fins que a mitjan segle XIX es va construir el tram artificial, anomenat Bogatell Nou, que va acabar donant nom a l’avinguda del Bogatell alhora que oblidàvem el nom original de riera d'en Malla.


Desembocadura del Bogatell (1910-15)
Frederic Ballell. AFB


D’històries com aquest la ciutat n’és plena. A partir de 1897 Barcelona es va agregar els pobles del Pla, i els camins i rieres, que moltes vegades feien de fronteres naturals, han quedat integrats en la trama urbana mentre l’Eixample cosia desnivells i orografies conformant un teixit que si en el mirem bé és molt menys homogeni que no pas sembla.


*

Aquesta història, amb més detalls (un tercer Bogatell) i il·lustracions, i moltes
d'altres sobre la ciutat les podeu trobar en el meu últim llibre
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat
Viena Edicions, 2018