El gabinet Salvador, el meteorit de Barcelona i altres meravelles

Al mig, el flascó que conté les restes

del meteorit Barcelona (1704)

Foto: J. M. de Llobet

[5 de març de 2025. Provisional]

Durant aquests darrers dies el carrer de la Fusteria omple les pàgines dels diaris i dels telenotícies, com passa sempre que les obres urbanes de la ciutat deixen al descobert restes arqueològiques. Aquesta vegada, però, les pedres aporten alguna sorpresa més enllà de la seva antiguitat. Abans de continuar, però, cal fer un aclariment. El nom del carrer de la Fusteria no ens parla del que avui entenem per fusta i fuster, sinó que fa referència a la localització de les drassanes velles de Barcelona: dels vaixells en deien fustes i els fusters eren els mestres d'aixa. Fins que no es va acabar l'enderroc de la Muralla de Mar, la cala que hi havia al baluard de davant d'aquest carrer era coneguda com "platja de les barques".

Les obres que s'estan fent en el paviment d'aquest tram de carrer que va sobreviure a l'obertura de la Via Laietana (1909) al costat de l'edifici de Correus han deixat al descobert una illa de cases original del segle XIV amb les restes de cinc edificis medievals. Una d'aquestes cases, segons afirmen prudentment els arqueòlegs a l'espera de comprovar-ho, podria ser el lloc que va albergar el primer museu públic de la ciutat i de l'estat.

Aquest primer "museu" de què parlen les notícies és el Gabinet Salvador, una col·lecció científica i naturalista, a l'estil de les cambres de meravelles, composta, entre d'altres elements, d'un herbari amb milers d'exemplars vegetals, minerals, mol·luscs, fòssils, animals dissecats, vestigis arqueològics, peces d'antiquari i llibres que la família Salvador tenia a la farmàcia del carrer Ample amb Fusteria. Després d'anys desapareguda, aquesta col·lecció que neix durant la Il·lustració, avui es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

També s'hi conserven dos fragments del Meteorit de Barcelona, de 50 i 34 grams de pes respectivament, que va caure a Terrassa el 25 de desembre de 1704 i que és un dels set meteorits conservats més antics.

Dibuix del meteorit

fet per Josep Bolló

La caiguda del meteorit va ser recollida per Josep Bolló a la Miscel·lània Científica amb un dibuix i va descriure el fenomen de la següent manera:

"Signe Magnut aparuit in Cel Señal del Cel que ab grandissim estruendo aparegué als 25 de desembre, dia de Nadal, del añy 1705 a las 5 horas de la tarda. Fou cosa molt orrorosa axí per trobarse lo Emisferi ben clar y ceré com per lo gran rimbombo y resplandor que feu. Y segons havem observat se pot dir que era presagi de las miseries y calamitats que ha patit i pateix tot lo Regne de España y mes en particular lo Principat de Cathalunya."

Quan diu 1705 no és un error; és data segons el còmput de l'Any de la Nativitat, en què el dia de Nadal és el primer dia de l'any següent. Les "calamitats" a les quals fa referència és la Guerra de Successió. En el seu moment, els austriacistes van pensar que es tractava d'un signe diví a favor de l'arxiduc Carles i contra les pretensions borbòniques. Però com molt bé sabem, el meteorit només ens va dur desgràcies.

Enric H. March

Cabinet de curiosités, Domenico Remps, 1690

Museo dell'Opificio delle Pietre Dure, Florència

Les cambres de meravelles

Les cambres de meravelles o gabinets de curiositats van aparèixer entre els segles XVI i XVIII. Eren col·leccions particulars de membres de la noblesa i de l’alta burgesia, que sorgeixen impulsades per la curiositat que despertaven les novetats naturals, biològiques i antropològiques, i els objectes rars i exòtics descoberts durant les exploracions de les regions conquerides pels imperis europeus. Aquest interès no tenia només un afany col·leccionista, sinó que la manera com els objectes es disposaven a les cambres tenia la voluntat de classificar el coneixement i el món.

Malgrat la desaparició dels gabinets de curiositats i la creació dels museus d’Història Natural, les iniciatives particulars no es van aturar. Al voltant de l’interès creixent per la ciència i amb la col·laboració d’una burgesia nascuda de la revolució industrial, les exposicions universal es van convertir en el gran aparador de tota novetat, i la ciència va estar ben present com ja n’hem parlat algun altre cop al voltant de les figures de Francesc Darder, naturalista responsable de la creació del parc zoològic i del museu que du el seu nom, i de Lluís Soler, el taxidermista de la plaça Reial.

Cambra de meravelles

Portada del Fasiculus Rariorum (1616),

de Basilius Besler

Londres (1851) i París (1855) són considerades les dues primeres exposicions universals, i ambdues ciutats capitalitzaran durant molt de temps el progrés i l’exhibició del que en aquell moment era la modernitat. El comerç, la indústria i la ciència eren els protagonistes d’un món que s’expandia més enllà dels interessos nacionals i que permetia atraure milions de persones, que havien de pagar una entrada per accedir als recintes. Les exposicions eren una atracció i un espectacle que transcendia els interessos d’organitzadors i expositors per convertir-se en una fórmula que permetia a les ciutats en el seu conjunt transformar-se en un gran escenari.

Barcelona no va ser aliena a aquestes transformacions i també va entrar en aquella modernitat durant el període que va transcórrer entre les exposicions de 1888 i 1929, i que va tenir el seu punt àlgid durant la República, fins que la guerra i la dictadura van estroncar el camí que la ciència i la cultura havien endegat.

Salvadoriana

Salvadoriana, que va començar com a exposició temporal del Jardí Botànic de Barcelona a Montjuïc durant dos anys, del 20 de maig de 2014 fins l’abril de 2016, ara és una exposició permanent que mostra el gabinet d’Història Natural de la família Salvador (1626-1855), gràcies a l’Institut Botànic de Barcelona (IBB) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB).

La col·lecció Salvador de curiositats naturals té força similituds amb les cambres de meravelles. Els Salvador, família d’apotecaris i naturalistes instal·lada a la ciutat, la va iniciar durant el segle XVII i la va mantenir a la farmàcia que tenia al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus). En aquest emplaçament va estar activa fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador naturalistes, Josep Salvador i Soler (1804-1855).

Segurament ignorat per la majoria de barcelonins, del record dels Salvador Barcelona només en guardava testimoni a través del nomenclàtor. El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a la família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí que els subministraven les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina.

El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el

Portal de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)

Fragment d'un plànol de 1806 (ICGC)

El gabinet, que compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, va caure en l'oblit perdut en una masia del Penedès fins que el botànic Pius Font i Quer, llavors director de l'Institut Botànic de Barcelona, el va adquirir l'any 1937 i el va guardar en la institució que dirigia. L'any 1940 l'Ajuntament de Barcelona se’l va fer seu i l’ha mantingut fins a l'actualitat a l'Institut Botànic on, fins ara ha estat amagat del públic.

El Gabinet Salvador és una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies. La majoria van desaparèixer al ser integrades en els grans museus nacionals que es van començar a construir durant el segle XIX, com és el cas del Museu Martorell a Barcelona, inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona que ocupa avui; o bé van acabar disperses pel pas del temps i la història. Creat amb finalitats professionals com a part de la feina que els Salvador desenvolupaven, el gabinet està considerat el primer museu obert al públic que va tenir Barcelona i és un tresor del patrimoni científic de la ciutat.

Reproducció del gabinet Salvador

Institut Botànic de Barcelona

Foto: Josep Maria Llobet

Salvadoriana ens posa en el camí de la recuperació d’aquell llegat com una manera més d’escriure el relat de Barcelona, de la seva història i la de tots els barcelonins. I ho fa des d’un lloc, el Jardí Botànic, allunyat aparentment del centre de la ciutat. Però això no és cert: Barcelona comença a tenir sentit vista des de Montjuïc; vista des de Laie, la Barcelona ibera que des de les alçades potser va somiar conquerir el pla i el mar.

El Prodigi

Mentre el gabinet de ciències naturals de la família Salvador renaixia en el Jardí Botànic de Montjuïc, la sala d'exposicions Artur Ramon del carrer de la Palla, 23 (ara a Bailèn, 19), ens va sorprendre durant la tardor de 2015 amb una actualització d'aquelles cambres de meravelles. El Prodigi, que és el nom de la mostra, recuperava el vell significat de la paraula –un fet que no es pot explicar per les lleis de la natura– i posava en diàleg peces antigues i obres modernes que permetien actualitzar el concepte de "meravella" buscant el límit entre la ciència i l'art.

Al costat d'un cocodril del Nil i del famós goril·la mascle que havia estat exhibit en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals del taxidermista Lluís Soler, a la plaça Reial, s'hi podia veure el rellotge autòmat Els funambulistes, de Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna i de qui Harry Houdini en va prendre el nom en honor seu;  amb gravats de Piranesi combinats amb peces de Fortuny, Dalí, Brossa, Miró, Ponç, amb obres contemporànies dels artistes Pablo Milicua (comissari de l'exposició amb Artur Ramon), Yolanda Tabanera, Carlos Pazos, Evru (abans conegut com a Zush) i Marcel·lí Antúnez (fundador de la Fura del Baus), que juguen amb la transgressió de la natura i les formes.

Caps arrencats (1993)

Marcel·lí Antúnez

El goril·la

Segurament molts recordareu el goril·la del taxidermista de la plaça Reial. Anàvem a la botiga de Lluís Soler amb l'esperit de qui visita una cambra de meravelles: conèixer els misteris del món, amb l'esperança de trobar una mòmia, sang de drac, banya d'unicorn o alguna sirena de Fiji com aquelles deformitats que s'havien exhibit a les barraques de monstres de fira. Però les rareses no anaven mai més enllà d'alguna bèstia de dos caps i sortíem de la botiga amb un mineral per a la col·lecció, i la visió de l'imponent goril·la, és clar.

Aquest gran simi mascle adquirit al Camerun l'any 1910 i portava originalment un indígena dissecat agafat sota el braç, que va ser retirat per no ferir sensibilitats. El mascle va ser adquirit l'any 1994 i va marxar de la ciutat per servir de decoració en una exposició. Havia estat acompanyat d'una femella, que va acabar al Japó, i una cria que es va acabar trencant.

El goril·la mascle amb un indígena sota el braç

Museu Pedagògic de Ciències Naturals

El que són les coses, abans que el goril·la arribés al carrer de la Palla em va ser ofert per comprar-lo (a un preu relativament assequible, i en tinc el certificat d'autenticitat) o per fer d'intermediari davant la impossibilitat del propietari de trobar un comprador més adequat, com hauria estat el Museu de Ciències Naturals. Però ningú l'ha volgut, com ja va passar amb el museu anatòmic de Francesc Roca, que va volar a Bèlgica. No negaré que m'hauria fet gràcia tenir-lo de company en el meu despatx, però aquestes bèsties són un niu de pols.

Enric H. March

Les aurores boreals de Barcelona

Capvespre al capdamunt de la Rambla de Barcelona

Adolfo Zerkowitz (1936-1939)

“A las 9 de la noche, en que se ocultó la Luna, en dicho día 11, empezó a verse en aquel horizonte una aurora boreal extendiéndose desde el noroeste hasta el noreste y pareciendo el cielo bastante sonrosado, pero subiendo poco hacia su cenit.” (1788)

“La aurora boreal del día 14 empezó en el norte-noreste y corrió al oeste. A las 11 subía poco sobre nuestro horizonte y era poco encendida. Después subió y se coloró más. A las 5 de la mañana del día 15, duraba aún y tal vez la de este día era residuo de la anterior. A las 6 de la noche ya era visible.” (14 de novembre de 1789)

Així descrivia el doctor Francesc Salvà a Memorial literario, instructivo y curioso de la Corte de Madrid dues aurores boreals que van ser vistes al cel de Barcelona entre 1788 i 1789. Durant 46 anys, l'il·lustrat Salvà va observar i descriure els fenòmens celestes de la ciutat, entre els quals hi va haver 19 aurores boreals, cosa força estranya en aquestes latituds.

Narcís Vidal i Campderrós també va descriure'n una per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, vista el 22 d'octubre de 1839. Però la darrera aurora boreal del cel de Barcelona, i també a tot Catalunya i el sud d'Europa, es va observar el 25 de gener de 1938, entre les vuit del vespre i les tres de la matinada, en plena Guerra Civil. Així ho descrivia el professor Rodés, director de l'Observatori de l'Ebre, a La Vanguardia en l'edició del dia 27:

“La aurora se presentó en forma de gigantesco abanico, abierto hacia el cielo y de rayos ligeramente convergentes sobre el Polo magnético de la Tierra. El intenso fulgor rosáceo, atravesado por multitudes de bandas de luz más blancas y brillantes, cual si procediesen de potentes reflectores enfocados hacia el cénit, se elevaba hasta unos 30 grados sobre el horizonte, con una anchura asimilar, casi doble a las dos bandas; cambiaba con frecuencia de posición, difuminándose unas, mientras se formaban otras a su lado. Aunque el color predominante fue el rosáceo, hubo también sus matices verdes y blancos.”

L'espectacle va provocar reaccions de tota mena a tot l'Estat, sempre relacionades amb supersticions o amb alguna acció bèl·lica, i per aquesta raó va passar desapercebuda com a fenomen meteorològic. En Jaume Almirall (Barcelona, 1924) ens explica que la va veure des del terrat de casa seva, al carrer Nou de la Rambla (on hi havia l'Eden Concert): un cel rosat que pensaven que era fruit d'un incendi. La Montserrat Bargués, des d'una colònia de refugiats instal·lada a Pedralbes, també va veure el fenomen i ens diu que fins anys després no van saber que era una aurora boreal. La mare d'Olga Ibars li explicava que quan era petita, en plena guerra civil, al poble on vivia (camí de pas cap a França), una nit el cel es va tornar d'un color vermellós estrany, com de foc. Era un cel nocturn mai vist i tothom deia que era la sang dels morts. La mare de la Rosa Garcia Soler sempre explicava a casa que ella havia vist l'aurora boreal de l'any 38, i que molta gent deia que era senyal d'un un mal presagi.

No hem trobat cap fotografia ni de Barcelona de cap altra lloc. La imatge que encapçala aquest apunt és de Barcelona durant els anys de la guerra, feta per Adolfo Zerkowitz. Segurament és només un capvespre. Però si que n'existeix un dibuix fet per Joan Vinyes i Riera des del terrat de casa seva, situada al carrer de Santa Marta de Sant Andreu de Palomar. L'edifici en forma de punxa és l'antiga torre de la casa pairal de mossèn Clapés, enderrocada a finals dels anys seixanta del segle passat. Si voleu llegir-ne tota la història, podeu fer-ho a l'article "L'urora boreal 'andreuenca' de 1938", de Pau Vinyes i Roig, fill de l'autor del dibuix.

Dibuix de l'aurora boreal de 1938 a Sant Andreu de Palomar

Joan Vinyes i Riera / Fons Família Vinyes-Roig

L'aurora boreal de Terje Sorgjerd

El fotògraf noruec Terje Sorgjerd es va passar una setmana en el Parc Nacional d'Øvre Pasvik, a prop de la ciutat noruega de Kirkenes, en els límits de la frontera amb Rússia, sota unes temperatures de -25º C. L'objectiu era fotografiar i seqüenciar una de les aurores boreals més grans dels darrers anys, esdeveniment que es va produir a principis de 2011.

Per aconseguir aquest vídeo, Sorgjerd va haver d'enregistrar 22.000 arxius TIFF de 16 bits i 22mpix, la qual cosa suma 1.300 GB de dades en 1 minut i 55 segons de pel·lícula, muntada en time-lapse, o seqüencia de vídeo accelerada. L'impressionant resultat és el que veieu.

Les misterioses aurores boreals sembla ser que estan produïdes per l'acció de raigs procedents de tempestes solars que es converteixen en tempestes magnètiques quan arriben a l'atmosfera terrestre. Aquesta teoria, relativament recent, ja va ser intuïda pel físic noruec Kristian Birkeland (1867-1927), entre finals del segle XIX i principis del XX, i va arribar a reproduir fenòmens similars en el laboratori.

Birkeland en el seu laboratori

Paradisos artificials

El 4 d'octubre de 1957 la Unió Soviètica posava en òrbita al voltant de la Terra el primer enginy de fabricació humana, l'Spútnik, que en rus vol dir "satèl·lit". Començava, en plena Guerra Freda, la cursa espacial, la competició que van establir els Estats Units i la Unió Soviètica per a l'exploració de l'espai.

Els nord-americans van rebre aquest llançament com una amenaça a la seva superioritat militar i dels sistemes de comunicacions i van accelerar el seu programa espacial. El 3 de novembre de 1957 la Unió Soviètica llançava un segon satèl·lit, l'Spútnik 2, amb el primer ésser viu a bord, la gossa Laika, que va morir entre cinc i set hores després del llançament. La causa no va ser revelada fins el 2002, i es creu que va ser, probablement, una combinació de l'estrès sofert i del sobreescalfament ocasionat, suposadament, per un desperfecte del sistema de control tèrmic de la nau.

La gossa Laika durant els preparatius del llançament de l'Spútnik 2

El 6 de desembre, la Naval Research Laboratory (NRL) americana fracassava en l'intent de posar en òrbita el Vanguard TV3 mentre la televisió ho retransmetia i s'enfonsava l'orgull dels nord-americans. El 31 de gener de 1958, però, l'Army Ballistic Missile Agency (ABMA), l'agència espacial anterior a la creació de la NASA, va llançar amb èxit l'Explorer 1, al qual van seguir, el 17 de març, el Vanguard 1, que és el satèl·lit artificial més antic encara en òrbita, ja que els Sputnik 1 i 2, i Explorer 1, van ser desorbitats.

Valentina Tereixkova

El final oficial de la cursa espacial va tenir lloc el 17 de juliol de 1975 amb la trobada a l'espai de les tripulacions de les naus Apollo i Soiuz. Pel camí, la Unió Soviètica s'avançava un cop més als americans amb el primer viatge espacial amb humans quan el 12 d'abril de 1961 la nau Vostok 1 duia el cosmonauta soviètic Iuri Gagarin a fer una òrbita al voltant de la Terra, i el 16 de juny de 1963, Valentina Tereixkova (6 de març de 1937), a bord de la Vostok 6, es convertia en la primera dona a l'espai. Però el cop d'efecte dels Estat Units arribaria quan el 20 de juliol de 1969 l'Apollo 11 va ser l'encarregat de dur Neil Armstrong i Buzz Aldrin a la Lluna.

L'Spútnik obria les portes a la dècada de 1960, i mentre a l'espai soviètics i americans jugaven a veure qui la tenia més gran, a la Terra una nova joventut ressorgia de les cendres de la Segona Guerra Mundial i de les seqüeles de Corea i Vietnam: Woodstock, Illa de Wight, París, Berkeley, Praga i Mèxic acollien revoltes algunes d'elles amb respostes sagnants per part dels estats. Beats, hippies, música, droga, revolució, platges de sorra blanca, platges sota les llambordes i paradisos artificials es presentaven com a alternatives a la societat de consum explorant altres "universos". La NASA se sumava a la festa, com anuncia el cartell. I la Unió Soviètica els responia amb els seus herois socialistes. Dues estètiques per a una dècada que es venia com a optimista mentre els dos grans enemics s'enfrontaven en el pati del veí.

Glòria al poble soviètic, pioners de l'espai!

Viatge a les estrelles

La tripulació original d'Star Trek

50 anys de La conquista del espacio (Star Trek)

El Nadal era ben a prop i l’imponent avet de Can Jorba ja era davant dels grans magatzems. Però el que no sabíem era que els Reis ens deixarien un regal també especial i espacial, que havia de canviar l’ètica de les conquestes i de la percepció de l’extraterrestre (i per extensió, del que és diferent a nosaltres): l’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit del dimarts 7 de gener de 1969 el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star Trek.

El 2016 va fer 50 anys de l'estrena d'Star Trek als Estat Units, una nit del 8 de setembre de 1966 compartint horari amb una altra sèrie mítica: Embrujada. Aquí encara hauríem d'esperar dos anys i mig per conèixer els tripulants de la nau del capità Kirk, l'Enterprise, formada per una barreja sorprenent de personatges procedents de països diversos: blancs, negres, orientals, un rus (Pavel Chekov, en plena Guerra Freda!), dones que compartien càrrecs i poder amb els homes, i el senyor Spock, de pare vulcanià i mare humana, que ostentava el càrrec de primer oficial i oficial científic.

La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:

“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”

De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.

En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).

El 27 de febrer de 2015 moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Com ens saludava el senyor Spock en vida: Llarga vida i prosperitat!

L'espai com a imaginari infantil i col·lectiu

Tots guardem algun record material de la infantesa: el més habitual són joguines, llibres, alguna llibreta escolar, àlbums de cromos... Són records que tenen a veure amb les nostres activitats habituals: l’escola i l’oci. Hi ha també els records que queden enregistrats en fotografia i pel·lícula. Són records puntuals de moments únics: naixements, batejos, comunions, bodes, festivitats familiars i religioses... L’excepció són les vacances d’estiu, que es repeteixen religiosament cada any. Però poques vegades tenim la sort de guardar algun record material d’aquells moments que van canviar puntualment la nostra vida.

L’any 1968 va ser, des del punt de vista d’un nen, un any molt especial i... espacial. S’estrenava 2001: una odissea de l'espai, d’Stanley Kubrick, una pel·lícula que va marcar un abans i un després en la manera d’entendre la ciència-ficció i que, sense ser-ne gaire conscients aleshores, va deixar empremta en el nostre imaginari ple de naus i viatges a l’espai.

El cromos, els tebeos, els Montaplex, els Madelman... I el cinema en blanc i negre de cop es tornava lluminós, en aquella època en què astronautes i cosmonautes lluitaven per la supremacia intergalàctica.

Entre el 7 de novembre i el 9 de desembre de 1968 s’exhibia a Can Jorba, del Portal de l’Àngel de Barcelona, la càpsula espacial Gemini X que durant tres dies de juliol de 1966 va estar orbitant la Terra, amb els astronautes John W. Young i Michael Collins (el mateix que mesos després pilotaria la Columbia de la missió Apolo XI, que va dur Armstrong i Aldrin a ser els primers a trepitjar la Lluna (un 20 de juliol de 1969 el mòdul lunar Eagle allunava al Mar de la Tranquil·litat), i a cerveses Damm a editar l'àlbum La conquista del espacio, amb una contraportada en què tota la família gaudia dels cromos i de la cervesa. Jugàvem amb la càpsula de Montaplex, però tenir l’autèntica a tocar era com haver viatjat a l’espai, i durant molt de temps, cada nit abans de dormir, el meu llit va ser una nau espacial. I com a record, el cartell original i la joguina de Montaplex.

Cartell de la Gemini 10 a Can Jorba

Sobre de Montaplex

Vil·la Urània: Barcelona en òrbita

Josep Comas i Solà

El 1894 la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, fundada el 1764 com a societat literària i que actualment acompleix les funcions de l'estudi de les Ciències, posava en marxa el projecte d'un nou observatori astronòmic situat al Tibidabo. Pocs anys abans havia inaugurat el nou edifici central de l'Acadèmia, situat a la Rambla (on hi ha el Teatre Poliorama), al capdamunt del qual s'havien instal·lat dos observatoris dissenyats per Joaquim Lànderer. Aviat, però, es va fer evident que els observatoris eren obsolets gairebé des del primer moment, raó per la qual l'Acadèmia va proposar a la Diputació de Barcelona la creació de l'Observatori Fabra a la muntanya del Tibidabo. El projecte va ser rebutjat però es va poder tirar endavant gràcies a una campanya a la premsa per conscienciar els barcelonins de la necessitat d'una institució de recerca astronòmica de caràcter internacional.

L'Observatori Fabra va ser inaugurat el 7 d'abril de 1904 i en va ser el seu president l'astrònom barceloní Josep Comas i Solà, fundador i president de la Sociedad Astronómica de España y América. El Fabra continua encara avui en actiu i concerta visites, observacions i altres activitats, obertes a tothom.

El 3 de febrer de 1921 Barcelona es posava, literalment, en òrbita en aquest observatori. Comas i Solà (17 de desembre de 1868 - 2 de desembre de 1937), impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya, anomenava Barcelona un dels onze asteroides que va descobrir en el Cinturó Principal, la regió del Sistema Solar que es troba aproximadament entre les òrbites dels planetes Mart i Júpiter.

L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904

Autor: Frederic Juandó Alegret

Diputació de Barcelona

No va ser aquesta l'única aportació de Comas i Solà i de l'Observatori Fabra a la història de l'astronomia. Entre 1915 i 1930, Comas i Solà identificava els següents asteroides: (804) Hispània (el primer, el 20 de març de 1915), (925) Alphonsina, (986) Amèlia, (1102) Pepita, (1117) Reginita, (1136) Mercedes, (1188) Gothlandia: la intenció del descobridor era donar-li el nom de Catalonia, però la situació política li ho va impedir i li posà Gotlàndia, que és com els francs van anomenar al segle VIII la zona conquerida als gots i que, amb el temps, esdevindria Catalunya; (1626) Sadeya, (1655) Comas Solà, i (1708) Polit. I per acabar, l'asteroide (945) Barcelona, que ens permet situar la ciutat també a l'espai, camuflada entre les estrelles.

Descobridor també de dos cometes, va ser pioner en l'ús de la fotografia i el cinema en l'astronomia. Malgrat la seva importància com a científic reconegut internacionalment, avui és gairebé un desconegut a la seva ciutat i al seu país, com ho demostra el fet que és a punt de desaparèixer part del seu llegat.

Corona de l'eclipsi total de Sol del 17 de abril de 1912

Barco de Valdeorras (Josep Comas i Solà)

Tot i que bona part de les observacions i els descobriment es van fer a l’Observatori Fabra, la majoria van ser efectuades des del seu propi observatori de Vil·la Urània, a la Via Augusta 102-104 de Barcelona. Compromès amb la divulgació científica entre els ciutadans, organitzava visites guiades al Fabra i a l'observatori de Vil·la Urània, la qual cosa el va fer tan popular entre els barcelonins que el seu enterrament va ser un dels mes multitudinaris vistos mai a Barcelona. En el seu testament va llegar la Vil·la Urània i els seus aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona.

L'antic observatori, avui desaparegut, situat

al terrat de la Vil·la Urània

I quan ningú se’n recordava de Josep Comas i Solà, el seu nom surt a la llum quan descobrim que la Vil·la Urània havia de ser enderrocada. Feia saltar la notícia l’historiador Dani Cortijo des del seu bloc Altres Barcelones, i ràpidament ens hi vam afegir mentre la pressió s'estenia per les xarxes socials.

Ens hem passat tota la nostra vida veien desaparèixer el patrimoni de Barcelona a mans de responsables polítics, constructors i interessos mercantilistes. Un dels mals que tenim els barcelonins és la memòria fràgil. Barcelona ha crescut i creix a base de destrucció i, un moment o altre, acabem lamentant aquest afany de fer net. Després, quan ja és tard, ens afanyarem a fer arqueologia dels records.

Placa a la Via Augusta que recorda el descobriment

del primer planeta menor, Hispània

Membres de la família de Comas i Solà van enviar una carta en què amenaçaven l’Ajuntament amb una denúncia per incompliment del llegat i es va convocar una concentració el 7 de maig per aturar l’enderroc, a més de diverses convocatòries a través de les xarxes socials. Sortosament, entre el 7 i el 12 de maig es va suspendre l'enderroc gràcies a la pressió popular, mentre el regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Joan Puigdollers, es comprometia a obrir un procés participatiu i a preservar un espai per destinar-lo a l'astronomia, com volia Comas i Solà, que va cedir l’edifici a la ciutat perquè s’hi fessin activitats culturals i de divulgació de la ciència, sobretot de la seva disciplina.

La Vil·la Urània restaurada conserva només

l'esquelet de l'antic edifici

Els jardins i la carcassa de l'edifici s'han conservat i avui alberga un casal infantil i un centre cívic amb un espai per a la divulgació científica, que no acaba de ser el que volia Comas i Solà; entre d'altres coses, a banda d'una manca de sensibilitat recurrent per part dels nostres polítics, una part del llegat a la ciutat, aparells científics i documents, van acabar dispersos i en algun cas fins i tot van anar a parar als Encants.

-Senyor Comas, l'ha errada de mitj á mitj. Pera obtenir

subvencions, deixis d'Observatoris y cosas científiques.

Fassi una Iglesia, y'n tindrá tantas com vulgui

A Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)

parlem de Josep Comas i Solà en el capítol dedicat

als rastres de la ciència dispersos per la ciutat.