Aldrin a la Lluna el 20 de juliol de 1969
El 4 d'octubre de 1957 la Unió Soviètica posava en òrbita al voltant de la Terra el primer enginy de fabricació humana, l'Spútnik, que en rus vol dir "satèl·lit". Començava, en plena Guerra Freda, la cursa espacial, la competició que van establir els Estats Units i la Unió Soviètica per a l'exploració de l'espai.
La gossa Laika durant els preparatius del llançament de l'Spútnik 2
El 6 de desembre, la Naval Research Laboratory (NRL) americana fracassava en l'intent de posar en òrbita el Vanguard TV3 mentre la televisió ho retransmetia i s'enfonsava l'orgull dels nord-americans. El 31 de gener de 1958, però, l'Army Ballistic Missile Agency (ABMA), l'agència espacial anterior a la creació de la NASA, va llançar amb èxit l'Explorer 1, al qual van seguir, el 17 de març, el Vanguard 1, que és el satèl·lit artificial més antic encara en òrbita, ja que els Sputnik 1 i 2, i Explorer 1, van ser desorbitats.
Valentina Tereixkova
El final oficial de la cursa espacial va tenir lloc el 17 de juliol de 1975 amb la trobada a l'espai de les tripulacions de les naus Apollo i Soiuz. Pel camí, la Unió Soviètica s'avançava un cop més als americans amb el primer viatge espacial amb humans quan el 12 d'abril de 1961 la nau Vostok 1 duia el cosmonauta soviètic Iuri Gagarin a fer una òrbita al voltant de la Terra, i el 16 de juny de 1963, Valentina Tereixkova (6 de març de 1937), a bord de la Vostok 6, es convertia en la primera dona a l'espai. Però el cop d'efecte dels Estat Units arribaria quan el 20 de juliol de 1969 l'Apollo 11 va ser l'encarregat de dur Neil Armstrong i Buzz Aldrin a la Lluna.
Glòria al poble soviètic, pioners de l'espai!
Com no s'havien de sumar! van crear escola, i una influència brutal al disseny. Com aquelles teles en forma de casc d'astronauta, vestits de l'espai i la meva luminària favorita:
ResponEliminahttp://www.artemide.com/prodotti/scheda-prodotto.action?idProdotto=395495
Realment optimista entre tanta guerra freda.
Què maca és aquesta estètica, kalamar! Saps que hi ha una botiga a prop de la plaça del Rei amb llums i altres estris d'aquesta època?
EliminaLes úniques revistes que el meu pare conservava foren les del reportatge de l'arribada de l'Home a la Lluna de la Gaceta Ilustrada. Quan algú només conserva això és que l'espit emocional és molt fort.
ResponEliminaNo m'estranya, Galderich. Era un abans i un després en allò que nosaltres enteníem per ciència. La ficció es feia realitat i s'obria un espai (mai millor dit) de possibilitats infinites.
EliminaPara mí, los 60 fueron una década preciosa; sobre todo en la segunda mitad, la de mi adolescencia vivida a caballo entre Nueva York y San Juan de Puerto Rico.
ResponEliminaImposible no recordar el estreno de la película del festival de Woodstock, en un cine de Santurce, Puerto Rico. Las chicas en la sala quitándose blusas, camisetas y sujetadores, las que lo llevaban, y bailando en las butacas. Entre ellas, Colleen, una gringuita preciosa, mi novia de entonces, y Marisol, una guapísima trigueñita puertorriqueña con la que me pondría yo de novio, que se decía antaño, cuando Colleen y yo rompimos.
Qué tiempos, caramba.
También recuerdo que los independentistas puertorriqueños, por aquello del rechazo a los USA, no decían astronautas, sino cosmonautas, así, en plan rusificado.
¡Qué grato es visitar estas páginas tuyas, Enric!
JL
José Luis, igual de grato es leerte a ti con comentarios como este. A mí me llenan de vida historias como la tuya que permiten captar las emociones no solo desde otra voz sino desde otros lugares, como pasa con la literatura. Aquí te conviertes en personaje y amplificas lo que solo era un pequeño apunte casi a pie de página de este bloc.
Eliminaja ja si que es veritat, la Nasa, en plan franquin, bon rotllo i els russos totalment futuristes enclats als anys 30. Molt bona observació
ResponEliminaSí, Aris. De fet, dues maneres d'adoctrinar les masses.
EliminaHe recordat una frase de l'Enric Casasses: "els paradisos artificials solen conduir a inferns naturals".
ResponEliminaMolt clarivident, el Casasses. Jo, però, no defujo tots els infern naturals, Lluís.
EliminaJo tampoc no els defujo: els que he transitat m'han permès aprendre coses, seria ben absurd negar-ho.
EliminaI per cert, celebro amb tu que el Moreno-Ruiz aparegui ara pels nostres blogs...!
Les nits dels dijous al canal discovery fan una sèrie sobre la NASA per a sucar-hi pa. El darrer capítol sobre el programa Géminis era una epopeia de l'optimisme, amb aquells xicotots tan audaços, per no dir inconscients. Perquè s'ha de tenir poc seny per a enfilar-se a un d'aquells coets Titan II; de fet eren míssils balístics als que havien canviat l'ogiva nuclear per una càpsula. El que no s'explica és com aquells astronautes anaven atiborrats d'anfetes.
ResponEliminaÉs veritat, Girbén; vistos ara, aquells coets semblen de nyigui-nyogui (no vull ni pensar com serien els soviètics!). I no deixa de ser divertit pensar que feien un "viatge" a l'espai "flipats".
EliminaCal que cataloguem les èpoques per dècades?
ResponEliminaNo, Josep, no cal. Només m'ho he fet venir ve. Els esdeveniments de què parlo són totes dels anys 60.
EliminaGairebé sí, com diu el Josep, hem de classificar ja les èpoques per dècades, tot va tan ràpid com els coets, i les dècades com els jets passen volant. Però això de provar entrar als paradisos artificials per acabar en els inferns naturals , no sé. Jo no he conegut ni els primers ni he visitat els segons fora de les incursions literàries, no m’interessen com experiència pròpia, només com experiència aliena.
ResponElimina“También recuerdo que los independentistas puertorriqueños, por aquello del rechazo a los USA, no decían astronautas, sino cosmonautas, así, en plan rusificado.”
En fi, aquesta també és una epopeia interminable on també s’acumulen esperances que mai arribaran a port ni a la Lluna de la cantonada. En el blog que t’he enllaçat en l’altre comentari, el Daniel Marin va fent la historia de la muntanya de projectes que no van passar de projectes i que romanen perduts en les prestatgeries d’arxius polsosos, gairebé igual que tots els paradisos artificials.
Només exercia de notari. Tampoc m'han interessat mai els paradisos artificials com a experiència pròpia perquè va contra la meva manera d'entendre el món i la realitat. Però sí que m'interessen els inferns naturals, els meus; els desitjos, les obsessions, les pulsions; tot allò que reprimim per la voluntat de ser humans.
EliminaEm miro l'enllaç, Xavier.