El Tibidabo: història d'una muntanya

Inauguració del funicular del Tibidabo (29 d'octubre de 1901)

Brangulí (fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya

“[...] in parrochia sancti vincentii de serriano in termine sancti geruasii [...] uersus occassum de manso stephani usque sursum in petram de agila [...]”

Petram de agila és la menció toponímica més antiga per anomenar la muntanya del Tibidabo. Apareix en un document de l’any 1182 (1), on parlant de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i del terme de Sant Gervasi de Cassoles, situa la Pedra de l’Àguila (dita també Puig de l’Àguila en altres documents medievals) a l’oest d’aquesta població, exactament on hi ha el Tibidabo. Segons les derives etimològiques, el terme podria estar relacionat amb “aquila”, que no fa referència a àguila, sinó a un puig de cim agut, acabat en punta. La relació semàntica entre un terme i l’altre és fàcil si tenim en compte que les àguiles habiten llocs elevats des d’on és possible tenir una bona vista.

Vista general del Tibidabo

Alfredo Zerkowitz

El Tibidabo, amb 516,2 metres d’alçada, és el cim més alt de la serra de Collserola. Fins mitjan segle XIX, el vessant barceloní de la muntanya va ser terra verge conreada per pagesos i transitada per pastors que feien servir camins tradicionals oberts per ibers i romans, i habitada per ermitans (motiu pel qual l'indret era conegut amb el nom bíblic de Vall d'Hebron), fins que el segle XIV s'hi va construir el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, desaparegut durant el segle XIX i del qual queden restes de la capella de Santa Magdalena, amagada entre la vegetació, per la carretera de Sant Cugat, prop de la benzinera.

El monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

Dibuix de Pau Rigalt i Fargas (1778-1845),

publicat a Las casas de religiosos durante

el primer tercio dels siglo XIX

Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. Litografia de Thomas Boys,

publicada a Scenery of Spain, 1838

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Restes de la capella de Santa Magdalena del monestir de Sant Jeroni

La carretera de Gràcia a Sant Cugat, construïda entre 1868 i 1874, va permetre l’inici de la urbanització del Tibidabo, que fins aleshores només era conegut pel manicomi de Nova Betlem, construït en el lloc on els jesuïtes van fundar l’ermita de Betlem (1553, entre la carretera de Vallvidrera al Tibidabo i la de les Aigües).

Gravat de 1874 del manicomi de Nova Betlem

La Ilustración Española y Americana

El 1888, es va obrir un camí entre la Rabassada i el cim quan Maria Cristina, la reina regent, hi va accedir durant l’Exposició Universal. A prop de la capella del Sagrat Cor, construïda el 1886 durant la visita de Joan Bosco (encara subsisteix al costat del temple expiatori projectat per Enric Sagnier i construït entre 1902 i 1961), s’hi va alçar un templet d’estil moresc, obra també de Sagnier i avui desaparegut, perquè la règia senyora pogués gaudir, a cobert, del paisatge i la ciutat dels seus súbdits rendida als seus peus.

Pavelló de la Reina. Frederic Bordas

AFCEC

El 1899 es construeix el Parc d'Atraccions, el mateix any en què Salvador Andreu, el doctor de les famoses pastilles contra la tos i propietari de mitja Barcelona, feia el cop de gràcia obrint l’avinguda que havia de permetre urbanitzar la falda de la muntanya per a esplai de la burgesia. Per arribar al cim, el 29 d'octubre de 1901 s'inauguraven el tramvia blau (1.276 metres) i el funicular (1.152 metres), el primer d'aquest estil que es construïa a l'Estat espanyol, i s'inaugurava oficialment el Parc d'Atraccions, tot i que no seria fins a 1905 que s'hi vam començar a instal·lar atraccions. Aquell mateix 1905, el tramvia va allargar la línia fins a Vallvidrera, però els anys 30 va tornar a l'extensió actual.

Els primers vehicles del funicular van ser fabricats pels tallers Estrada de Sarrià; eren de fusta amb 5 compartiments. Van ser substituïts el 1958 per 4 vehicles construïts per Macrosa d'un sol vagó que van estar en servei fins al 15 de setembre de 2019. Després de 21 mesos, el 12 de juny de 2021 el funicular tornava a obrir amb nous vehicles i era batejat amb el nom de Cuca de llum.

El funicular passant pel baixador de l'observatori

Postal Rovira S. A. (1910)

El Tramvia Blau i l'Estació Inferior del funicular

Fons Cuyàs (ICGC)

La muntanya era conquerida! Rendida a la monarquia, rendida al creixement urbanístic... i rendida un cop perduda la Guerra Civil, com podem veure en la grisor del vídeo adjunt, El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa, editat per la revista Imágenes del NO-DO a finals dels 50, que s’inicia amb una dramatització de la inauguració del Tibidabo amb senyors amb barret de copa, noies vestides de pubilla i chulapos madrilenys (?), i que subratlla la “Barcelona laboriosa” amb els acords de Baixant de la Font del Gat. Volent enlluernar els espectadors amb la seva retòrica ampul·losa i paternalista, només aconsegueix fer més fosc el rerefons del missatge i de la ciutat, malgrat la lluminosa nostàlgia de les velles atraccions: conquerida per la burgesia, no li calia una fortalesa militar com a Montjuïc, sinó que el parc d’atraccions ja feia el fet perquè un poble entretingut no fa revolucions. Tant és així que el 1911 es construiria, no gaire lluny d’aquí, el casino i el parc d’atraccions de la Rabassada on els burgesos hi perdien les fortunes guanyades venent l’ànima al diable.

Revista Imágenes núm. 701 (NODO)

Com en una profecia, es feia bo el nom “Tibidabo”, que tothom es posa d’acord a dir que prové del llatí tibi dabo (“et donaré”), paraules mencionades a l’evangeli de Mateu (Mt 4, 9), quan Satanàs, des de dalt d’una muntanya, tempta Jesús oferint-li les riqueses del món a canvi d’adorar-lo: “Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me" (Et donaré tot això si et prosternes i m'adores) (2).

I amb el temps, entre les torres de la burgesia, allà on els ermitans s’apartaven del món i els astrònoms en buscaven de nous des de l’Observatori Fabra (1904), la muntanya acabaria sent reconquerida convertida en un formiguer poblat de merenderos amb olor de carn rostida i estovalles d’hule, i de construccions populars precàries amb aires de paradís de cap de setmana proletari.

L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904

Autor: Frederic Juandó Alegret

Diputació de Barcelona

Notes

(1) Arxiu Capitular de la Catedral Basílica de Barcelona. Antiquit Lib. I, núm.531, fol. 197.

(2) Traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides, 1993.

Bibliografia

Ferran Aisa, Montjuïc, la muntanya del poble (Barcelona: Editorial Base, 2014)

Extres

A l'enllaç L'aviació italiana al Tibidabo (1939) hi trobareu el documental propagandístic de l’Instituto Luce Spagna. Barcellona, emès dins del noticiari el Giornale Luce (B1607), similar al NODO espanyol, que també s’emetia obligatòriament a tots els cinemes italians durant el període feixista. Està fet al Tibidabo el 25 d’octubre de 1939, només sis mesos després d'acabada la Guerra Civil.

Tibidabo: funicular, tren miniatura, aeri i parc d'atraccions (1965)

Pel·lícula de Julián de Elejoste (1916-1972)

*

Aquest article forma part del capítol dedicat als

orígens del Tibidabo, publicat a

Barcelona, anatomia de la ciutat

Viena Edicions (2018)