El més d'octubre de 2010 es descobria a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units un cel·luloide d'11 minuts interpretat per una Concha Piquer (1906-1990) adolescent, i datat el 1923. És sonor. Quatre anys més antic que El cantant de jazz (1927), d'Alan Crosland, interpretat per Al Jolson, i on apareix també Concha Piquer. Així, doncs, aquesta cinta es converteix en la pel·lícula sonora més antiga del cinema. Dirigida per Lee DeForest, va ser estrenada al cinema Rivoli de Nova York, el 1923. La cantant valenciana havia anat als Estats Units de la mà del mestre Penella sent una noia de només 16 anys. Va començar cantant en els entreactes dels teatres i va arribar a posar mig despullada. Hi va residir cinc anys i s'hi va acabar fent un nom.
Deixo un fragment de la cinta, extret de la mediateca de RTVE. En aquella època no sé quin valor podia tenir aquesta actuació. Avui resulta còmica. Al Nova York dels anys 20 deuria resultar exòtica per uns americans que buscaven rareses antropològiques per Europa. És un document històric, en definitiva; i aquest és el valor que li hem de donar. Esperem que ningú tregui banderes al carrer. Són veus d'altres mons.
Concha Piquer és una de les
reines de la copla, un tipus de cançó lleugera nascuda durant la dècada de 1920, amb
una estructura semblant a la del romanç i d'arrel popular, que durant el
franquisme va patir també l'apropiació indeguda d'allò que se'n deia
"canción española".
La de la Piquer és una d'aquelles veus, com la de Machín, que formen part de l'educació sentimental d'unes quantes generacions. D'aquelles generacions que, abans no arribés la televisió o durant els seus primers anys d'existència, teníem la ràdio com a únic mitjà d'informació, formació i oci; i de propaganda del Règim. Les veus dels cantants, dels locutors, de les actrius i actors de radionovel·les, de les falques publicitàries... La llista seria interminable: Maria Matilde Almendros, Matilde Conesa, Matilde Vilariño, Pedro Pablo Ayuso, Juana Guinzo, Guillermo Sautier Casaseca, Matías Prats, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Bobby Deglané, Juan de Toro, Joan Viñas, Julio Varela, José Luis Barcelona... Veus també d'uns altres temps, d'uns altres mons. De la memòria.
La de la Piquer és una d'aquelles veus, com la de Machín, que formen part de l'educació sentimental d'unes quantes generacions. D'aquelles generacions que, abans no arribés la televisió o durant els seus primers anys d'existència, teníem la ràdio com a únic mitjà d'informació, formació i oci; i de propaganda del Règim. Les veus dels cantants, dels locutors, de les actrius i actors de radionovel·les, de les falques publicitàries... La llista seria interminable: Maria Matilde Almendros, Matilde Conesa, Matilde Vilariño, Pedro Pablo Ayuso, Juana Guinzo, Guillermo Sautier Casaseca, Matías Prats, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Bobby Deglané, Juan de Toro, Joan Viñas, Julio Varela, José Luis Barcelona... Veus també d'uns altres temps, d'uns altres mons. De la memòria.
Quadre d'actrius de Ràdio Barcelona (1962)
La ràdio sonava a la cuina, als balcons, a les eixides, als patis. Era impossible negar la seva existència: acabava formant part del paisatge i l'ambient com l'aire que es respirava, com l'olor de verdura bullida, del sabó de Marsella o del zotal.
Cartell publicitari de Zotal (1925)
