Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 1 d’octubre de 2018

La Bíblia, un llibre inacabat




La Bíblia, com el seu propi nom indica (és un nominatiu plural), és un conjunt de llibres, escrits durant un dilatat període de temps que podríem situar entre el segle XI abans de l'Era Comuna (AEC) i el segle II de l'Era Comuna (EC), tot i que les narracions orals d'on provenen són molt més antigues. El nombre de llibres ha anat variant al llarg de la història. El conjunt és un recull de la literatura hebrea que va ser catalogada com a inspirada per Iahvè (el cànon es va tancar el segle I, a Iavne), i que conformen la Tanakh jueva (Torà, Neviïm, Ketumim) equivalent a l'Antic Testament (Deuteronomi, llibres profètics i llibres històric i sapiencials; en aquest cas amb uns afegits cristians Deuterocanònics que no estan a la Tanakh). En el cas de la Bíblia cristiana hi ha, a més, els escrits acceptats que conformen el Nou Testament (el cànon es va tancar amb la Vulgata (la traducció llatina) de Jeroni, al segle V, però no va ser confirmat fins el Concili de Trento, durant el segle XVI). Hi ha més literatura hebrea (trobada amb posterioritat al tancament del cànon) i cristiana (dels temps bíblics), que no es considera inspirada i que rep el nom d'apòcrifa.

Al llarg de tots aquests segles, el nombre de llibres bíblics, així com els propis textos, han anant canviant. Alguns han estat destruïts i d'altres han estat modificats; uns han format part del cànon durant un temps i d'altres han caigut. Modificacions totes elles que han vingut donades pels canvis en el poder polític i religiós que s'han succeït en el món jueu i cristià. En el cas de l'Antic Testament, la crítica literària ha identificat quatre tradicions que han influït en el redactat, el contingut i la modificació del text: iahvista [J] (959 AEC) elhoista [E] (850 AEC), deuteronomista [D] (621 AEC) i sacerdotal [P] (450 AEC), més un redactor final [R] que va combinar les diferents fons cap el 430 AEC.

No existeix una edició de la Bíblia amb un aparell crític que inclogui totes les variants de totes les edicions i tots els textos bíblics coneguts, però és una feina que caldria realitzar si es vol fer una aproximació als textos originals (desconeguts) que ens dugui cap el coneixement històric dels relats, deixant la interpretació religiosa i teològica per als estudiosos del fenòmens religiosos.

Al contrari del que molts podrien pensar, la Bíblia no és un llibre tancat. Precisament per l'origen del text, pel camí hem perdut els documents originals, els textos modificats i d'altres que, estant mencionats, no els coneixem. D'altra banda, depenent de quins originals s'hagin fet servir, tindrem una versió de la Bíblia o una altra.


Traduir de l'original

Les diverses religions i confessions que tenen la Bíblia com a llibre sagrat (jueus que segueixen la Tanakh, els que segueixen només la Torà; cristians catòlics, ortodoxes, protestants) utilitzen versions diferents. Els jueus tenen, a més de les diferents versions de la Tanakh (en hebreu, amb alguns textos en arameu), una traducció al grec, la Septuaginta (o Bíblia dels Setanta, o només LXX), que va ser elaborada pels jueus de la diàspora egípcia entre 280 i 200 AEC. Algunes traduccions de la Bíblia cristiana, incloses les llatines, van seguir aquest text grec i no l'original hebreu. De la Vulgata llatina en van sortir la gran majoria de bíblies traduïdes a les llengües vulgars (romàniques, germàniques, etc.). Aquestes traduccions són d'una vital importància perquè van obligar els seus redactors a redefinir els aspectes lingüístics d'aquestes llengües que estaven en estat de formació (calia ser fidel al text sagrat i no tots els conceptes eren expressables) i, per tant, les van preparar per al seu salt literari (el llatí era la llengua culta).


Bíblia interconfessional il·lustrada
per Perico Pastor


Sí que existeix, però, una edició (en diverses llengües) que tradueix els textos bíblics anant a les fonts originals i descartant les traduccions que provenen de la Vulgata llatina i que s'han anat succeint durant els segles. Es tracta de la Bíblia interconfessional, que tradueix directament de l'hebreu i l'arameu (Antic Testament) i del grec (Nou Testament). Editada per l'Associació Bíblica de Catalunya, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, l'editorial Claret, Happy Books / La Formiga d'Or, Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Societats Bíbliques Unides, l'any 2007 es va publicar edició en tela i format gran de luxe, amb les il·lustracions de Perico Pastor (també hi ha una edició de butxaca) i disseny gràfic del crític d'art Daniel Giralt-Miracle.


La Torre de Babel
Perico Pastor


A la recerca de l'original perdut

A aquesta voluntat d'anar a les arrels dels textos bíblics, els especialistes hi sumen les tasques de recerca de material literari i arqueològic que permeti descobrir textos propers als originals i, fins i tot, textos nous o perduts. Si la casualitat va permetre que l'any 1947 fossin descoberts els centenars de manuscrits de la Mar Morta dins unes coves del desert (la majoria datats entre el 200 AEC i el 66 EC), els manuscrits de la guenizà del Caire, o els papirs d'Elefantina, la casualitat va voler que recentment es fes un cop més una descoberta de característiques semblants a Jordània.




Es tracta d'un grup de setanta "llibres", cadascun d'entre cinc a quinze làmines de plom, enquadernats amb anells del mateix material, descoberts en un remota i àrida vall del nord de Jordània, entre el 2005 i el 2007, i que van sortir a la llum l'any 2011. Una inundació inesperada va deixar al descobert dos nínxols dins d'una cova, un d'ells marcat amb una menorà, el canelobre religiosos jueu. Un beduí jordà va obrir els nínxols i el que hi va trobar podria constituir la més rara relíquia del cristianisme primitiu, és a dir, dels temps en què el cristianisme era encara una branca del judaisme i no una religió a part i els anys immediatament posteriors fins l'aparició de Pau en el panorama religiós (aproximadament, entre el 50 i el 67 de l'Era Comuna. El director del Departament d'Antiguitats de Jordània, Ziad al-Saad, sosté que l'autoria dels llibres podria correspondre a seguidors de Jesús durant les dècades posteriors a la seva crucifixió.

Els còdexs estan fets de làmines de plom, la seva majoria de la mida d'una targeta de crèdit, amb textos en hebreu antic. Si són d'origen cristià primitiu, i no jueu, la importància que adquiriran serà enorme perquè poden permetre il·luminar l'època en què el cristianisme es va configurar com una religió diferent del judaisme, uns quants anys després de la mort de Jesús. No oblidem que Jesús no va ser mai cristià. Va viure i va morir com a jueu i en cap moment va tenir la intenció de fundar cap religió, sinó orientar el judaisme cap a una imminent fi del món.

De la mateixa manera que va passar amb els manuscrits de la Mar Morta, el descobriment va estar amanit de misteris i robatoris; si més no, així ho defensa amb fermesa el govern de Jordània, segons el qual les relíquies van ser robades per un altre beduí i venudes a Israel. Una de les poques persones que ha vist la col·lecció és David Elkington, un estudiós d'arqueologia religiosa antiga, que encapçala un equip britànic dedicat a aconseguir que els llibres siguin portats a un museu de Jordània. Ell creu que l'evidència més eloqüent d'un origen cristià primitiu es troba en les imatges de la decoració de les cobertes dels llibres i d'algunes de les seves pàgines.

Segons l'expert, en les relíquies s'observen signes que estarien al·ludint a la vinguda del Messies: a la part superior d'una de les cobertes hi ha una menorà de braços, que als jueus els va ser prohibida de representar, ja que residia en el lloc més sagrat de la presència de Iahvè: el Temple de Jerusalem.

Philip Davies, professor emèrit d'Estudis de l'Antic Testament de la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, diu que l'evidència més poderosa de l'origen cristià es troba en les plaques de guix que representen un mapa de la ciutat santa de Jerusalem: "Hi ha una creu en primer pla, i darrere d'ella hi ha la que hauria de ser la tomba de Jesús, un petit edifici amb una obertura, i darrere, les muralles de la ciutat. Hi ha muralles representades en altres pàgines d'aquests llibres i gairebé amb tota seguretat també representen les de Jerusalem".




Margaret Barker, especialista en història del Nou testament, assenyala que el lloc on suposadament van aparèixer els llibres és una prova cristiana, més que jueva, de l'origen: "Sabem que en dues ocasions grups de refugiats dels disturbis a Jerusalem en època romana van fugir cap a l'est, van creuar el Jordà prop de Jericó i després van fugir cap a l'est fins molt a prop d'on aquests llibres es diu que van ser trobats". Un altre element que apunta a un origen cristià és que no es tracta de rotllos, com era habitual l'edició entre els jueus, sinó del llibres, més propi dels costums cristians, i els quals segellaven com a part d'una tradició secreta d'aquells primers cristians. El llibre de l'Apocalipsi fa referència a aquesta mena de textos segellats. Poc se sap, però, del naixement i desenvolupament del cristianisme després de la crucifixió de Jesús fins a les cartes de Pau, dècades més tard, i que il·lustren la difusió del cristianisme fora del món jueu.

Tant si els textos són jueus com si són cristians primitius, la troballa és d'una importància enorme perquè ens acosta al coneixement d'aquelles comunitats en una època tan poc documentada.


Els llibres perduts i les logia

Deixant de banda els originals eliminats o perduts, a l'Antic Testament el text bíblic esmenta llibres i relats dels quals no en tenim cap constància material més enllà de la cita o el comentari textuals, com per exemple:

Les Guerres del Senyor (Nm, 21,14)

Llibre del Just [Jasher] (Jos, 10,13)

Crònica del rei Salomó (1 Re 11,41)

Cròniques del vident Samuel (1 Cr 29,29)

Cròniques del profeta Natan (1 Cr 29,29)

Cròniques de Gad, el vident (1 Cr 29,29)

Profecia d'Ahià de Siló (2 Cr 9,29)

Visió del vident Jedó (2 Cr 9,29)

Crònica del profeta Xemaià (2 Cr 12,15)

Història de Jehú (2 Cr 20,34)

Història d'Ozies (2 Cr 26,22)

I pel que fa al Nou testament, les absències són per la no inclusió de llibres i cartes considerats, com ja hem dit, textos no inspirats, els apòcrifs: evangelis dels Hebreus, dels Egipcis, de Maties, de Pere, d'Apel·les, de Judes, d'Eva, de Marció, de Pere, de Tomàs, de Felip, l'Evangeli Viu, el Protoevangeli de Jaume i l'Apòcrif de Jaume. Tot i que també s'esmenten textos i cartes desapareguts: una epístola de Pau als corintis (1 Co 5,9) o una altra també de Pau a Laodicea (Col 4,16).

Els apòcrifs, per la seva banda, són textos que, si bé no formen part del cos bíblic, sí que han alimentat bona part de les llegendes relacionades amb aquells aspectes de la vida de Jesús, Maria, Josep, Maria Magdalena, els apòstols i d'altres personatges no esmentats en els evangelis. Per exemple, de la vida de Jesús abans de la seva aparició pública quan tenia 30 anys només hi ha un esdeveniment mencionat  als evangelis canònics: el viatge cap a Jerusalem quan tenia dotze anys, en què es fa referència a la seva precocitat i capacitat intel·lectual davant les autoritats religioses jueves. La resta és literatura molt posterior que apareix per omplir els buits i la curiositat dels primers cristians. La composició del pessebre és un exemple paradigmàtic d'elements inspirats en textos apòcrifs

Malgrat això, des del segle XIX, la crítica textual, amb aquest afany de no voler donar per tancada la Bíblia, va voler donar una explicació a les similituds existents entre els anomenat evangelis sinòptics: Marc, Mateu i Lluc. Aquestes similituds van fer pensar en l'existència d'una font comuna de la qual van beure els redactors. I així és que s'ha establert la "teoria de les dues fonts", que col·loquen Marc i una font desapareguda com a referències per a Mateu i Lluc. Aquesta font desapareguda és el que s'anomena Document Q ("q" de l'alemany Quelle, "font"); un document que recolliria les logia, és a dir, una tradició primer oral i després escrita (per Mateu) que contindria les dites textuals de Jesús. I tot això sempre al marge del valor religiós que vulguem donar-li a la figura del Jesús històric.

Sense oblidar que els textos més antics del Nou Testament són les cartes de Pau (entre el 52 i el 58 de l'Era Comuna; algunes són pseudoepigràfiques, és a dir, no escrites per Pau però sí per algú proper a ell) i sense voler estendre'm més del necessari, podem establir la següent seqüència per veure quina hauria estat l'evolució del redactat dels evangelis (sempre modificable a la llum de nous descobriments):

Any 50: Mateu escriu les logia (v. Pàpies)

Any 55: Mateu escriu l'evangeli en arameu

Any 62: Marc escriu el seu evangeli en grec

Any 63: Lluc escriu el seu evangeli en grec

Any 64: Mateu tradueix l'evangeli al grec

Any 90: Joan escriu el seu evangeli en grec

Són molts els assajos sobre el Document Q. Dos llibres il·lustren l'estat actual de les investigacions. Qui se senti encuriosit pel tema o vulgui saber-ne més, Antonio Piñero, catedràtic de filologia neotestamentària a la Complutense, especialista en cristianisme primitiu, els comenta  en el seu bloc Cristianismo e historia. Paga la pena perdre's per les seves pàgines si voleu descobrir que existeix tot un món al voltant de l'estudi de la Bíblia tan apassionant com l'estudi de qualsevol altra obra literària, i del tot allunyat de creences religioses, més enllà del valor antropològic que serveix per explicar el seu origen i evolució.


Jesús: vida, mite i novel·la

Deia el meu amic D.K. Joan Miquel: "Com vols que cregui en cap religió si ni tan sols crec en la cristiana, que és la vertadera!" I afirmava C.S. Lewis que el cristianisme es fonamentava en un mite, però un mite que era cert. El sarcasme d'un i la paradoxa de l'altre vénen a ser la clau que ha permès a  Philip Pullman l'elaboració d'una curiosa novel·la: Jesús el bon home i Crist el trampós (Barcelona: La Campana, 2011).

Nét d'un pastor anglicà, Pullman és un bon coneixedor de la Bíblia, sobretot dels evangelis, i ha tornat a rellegir-la, no en una, sinó en vàries versions, abans no s'ha decidit a explicar la vida de Jesús des d'un peculiar punt de vista. I que serveixi aquest exemple literari com a mostra més recent que la Bíblia és un llibre obert, fins i tot més enllà del que li és essencial: si l'art, la llengua i el pensament pengen d'ella, podem continuar fabulant.




La naturalesa de Jesús, la divina i la humana, ha estat sempre un tema teològic de controvèrsia des dels orígens del cristianisme. Que en Jesús hi ha les dues naturaleses indivisibles (catòlics, ortodoxes i protestants) és la tendència que es va imposar en el concili de Constantinoble (381) fins als nostres dies, mentre que les altres: humana (arrians), divina (monofisites), o humana i divina separades (nestorians) són minoritàries. Totes tres tendències subsisteixen actualment, però deixant de banda l'Església Apostòlica Armènia (monofisites i l'església cristiana més antiga del món), que té uns 9 milions d'adeptes, la resta de confessions només tenen unes desenes de milers de seguidors.


Nestorians perses (s. XIX)


Pullman ha decidit recrear la vida d'un Jesús històric, que predica la seva manera d'entendre el judaisme, i la vida de Crist, germà bessó de Jesús, que rep l'encàrrec d'un estrany, que no és anomenat, d'explicar la vida del seu germà. Testimoni dels fets de Jesús, quan aquest és sacrificat, serà Crist qui desenvoluparà el mite i qui fundarà, ideològicament, el cristianisme. No és difícil veure en aquest Crist la figura de Pau. Si Jesús va morir com a jueu sense haver crear cap nova fe, l'Apòstol del Gentils serà qui s'encarregarà de posar en peus i difondre una nova religió que tingué a Pere com a primera pedra de la nova església, però sempre enfrontat a Pau: aquest defensava la universalitat del cristianisme mentre que Pere la circumscrivia al món jueu i a la circumcisió.

A la novel·la, li diu l'estrany a Crist: "Jesús és la història i tu ets la veritat". És una frase monumental perquè converteix l'art i la cultura en l'autèntica veritat humana. A cada nova obra, a cada nova recreació de l'imaginari bíblic, neix una nova veritat. No ho són, per exemple, les il·lustracions de Perico Pastor per a la Bíblia interconfessional? No ho és la versió il·lustrada del Gènesi de Robert Crumb? Totes dues obres són continuadores del que elles mateixes representen: la història de l'art, les imatges de les quals generacions de creients han après a interpretar els seus sentiments religiosos.




Sempre se'ns han presentat els textos bíblics com relats interpretables i, per tant, subjectes de ser representats de diferents maneres. L'art ha anat modificant la sensibilitat de la mirada i l'artista ha anat adaptant la representació segons aquesta sensibilitat: hi ha una dialèctica constant. No és el mateix una pintura de tema bíblic del Barroc que el Jardí de les Delícies del Bosco. Dues sensibilitats artístiques diferents; però també dues maneres diferents d'interpretar.

Algú es preguntarà on queden les petites i les grans històries individuals i col·lectives, la veritat personal i íntima. En el codi genètic: petites mutacions atzaroses de l'ADN humà, en els contes, en un pessebre i en una tradició secular que cada cop més se'n esmuny entre els dits com la sorra del desert on va néixer tot plegat.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Somorrostro: mirades literàries



Somorrostro. Mirades literàries (Ajuntament de Barcelona, 2018) és un recull de fragments literaris i poemes que ens arriben, al llarg d’un període de temps que va de 1919 a 2013, d’autors en català i castellà tan diversos com Alfred Badia, Xavier Benguerel, Blai Bonet, Josep Maria Carandell, David Castillo, Juan Goytisolo, José Hierro, Juan Marsé, Terenci Moix, Josep Pla, Antonio Rabinad, Mercè Rodoreda o Sergio Vila-Sanjuán; de cròniques periodístiques de J. Ruiz de Larios, Arturo Llopis o Sempronio; un document eclesiàstic de la parròquia San Félix Africano; testimonis com el de Pilar Bofill; reportatges gràfics de fotògrafs com Agustí Centelles, Colita, Jacques Léonard, Ignasi Marroyo i Jordi Pujol, o el dibuixant i humorista Joaquim Muntanyola. Una nòmina a la qual hauríem d’afegir a Arturo San Agustín, autor de la novel·la En mi barrio no había chivatos (2016), però apareguda quan aquest recull ja estava sent editat.

Tots ells ens parlen del Somorrostro des de perspectives i ètiques diferents. I aquesta matèria literària és el que fa diferent el Somorrostro d'altres barriades de barraques i és la raó de ser d'aquest llibre. La meva formació com a filòleg, lingüista i crític literari, i el meu vessant d'historiador de Barcelona han trobat en el Somorrostro la feliç possibilitat d'unir totes aquestes disciplines i oferir-vos aquest calidoscopi.

El llibre comença amb una introducció històrica de la barriada i una aproximació a les raons que han portat el Somorrostro a ser tema o escenari literari. Cada fragment literari o periodístic va introduït per un text meu que situa l'autor i la seva obra en el context històric i literari. I un bon conjunt de fotografies, moltes d'elles inèdites, il·lustren aquell paisatge que les tempestes esborraven periòdicament i que el 25 de juny de 1966 els pics i les pales van fer desaparèixer per sempre més perquè a la sorra de la platja del Somorrostro s'hi havien de celebrar unes maniobres navals presidides per Franco.





Text de la contraportada del llibre

En els primers anys del segle XX Isidre Nonell retrata les barraques de pescadors i les gitanes del Somorrostro. El van seguir molts artistes i fotògrafs, i els relats de periodistes i escriptors, com els que il·lustren i componen aquest llibre, que al llarg de dècades hi trobaven exotisme o temes de denúncia social.
Josep Maria Huertas va escriure: “El Somorrostro és un d’aquests noms que ha quedat en la memòria popular més enllà de la voluntat manifesta d’esborrar-ho que sempre han tingut els qui manen, obsessionats pel fet de suprimir tot allò que recordi la lletjor i la pobresa.”

Però com bé diu l’Enric H. March en el pròleg d’aquest llibre, cap nom d’un barri de barraques ha perdurat tant com el de Somorrostro en l’imaginari col·lectiu. I en els darrers anys hi ha hagut una clara voluntat ciutadana de recuperar-ne i dignificar-ne la memòria. Ara aquella platja porta el nom oficial de Somorrostro, i una placa commemorativa ret homenatge als seus habitants.

El llibre que teniu a les mans és una contribució important per situar en el seu lloc el que va ser durant gairebé un segle un barri populós i desconegut de la ciutat de Barcelona. Enric H. March ens ofereix un gran ventall de mirades literàries i fotogràfiques que ens ajuden a entendre com al llarg de moltes dècades Barcelona veia, o ignorava deliberadament, una part de la seva realitat. Un Somorrostro que repel·lia o fascinava, tant com induïa a implicar-s’hi per millorar les condicions de vida dels seus habitants.

Mercè Tatjer, Alonso Carnicer, Sara Grimal

Comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria
dels barris de barraques de Barcelona


Properes presentacions

Divendres 9 de novembre de 2018, a les 19h. Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, carrer del Joncar, 35. Presentaran el llibre Mercè Tatjer, historiadora i doctora en Geografia, especialitzada en història i geografia urbana, i membre de la Comissió ciutadana per la recuperació de la memòria dels barris de barraques; i David Castillo, escriptor i cap de la secció de Cultura d'El Punt Avui i un dels autors antologats.

Divendres 16 de novembre de 2018, a les 21h. Calàbria 66. Espai i Moviment per l'Educació, la Cultura i el Veïnatge a Sant Antoni. Presentarà el llibre Montse Madridejos, experta en flamenc i Carmen Amaya. Hi haurà rumbes, lectura de textos del Somorrostro i un piscolabis.


Presentacions passades

Dimecres 19 de setembre de 2018. Presentació institucional durant la inauguració del mural de la Sala Ciutat (carrer Ciutat, 2), obra de l'artista Tomás Langarita (Lu_J_son).



Recull de premsa

El Nacional: "Somorrostro: reivindicació de la Barcelona barraquista", Gustau Nerín (15-06-2018)

La nit dels ignorants, de Catalunya Ràdio: "D'on ve el nom de Somorrostro?", Xavier Solà (12-07-2018)

Barcelona Metròpolis: "El barri que va desaparèixer sota la sorra",  Lilian Neuman (18-07-2018)

El Mundo: "El Somorrostro, chispa literaria" (20-07-2018)

La Vanguardia: "Dalt de tot", Llucia Ramis (21-07-2018)

Ara: "Estampes literàries del Somorrostro", Jordi Nopca (22-07-2018)

La Razón: "El Somorrostro de las letras", Víctor Fernández (07-08-2018)

L'Aparador de L'Avenç, 449 (setembre de 2018)

divendres, 14 de setembre de 2018

La catedral i la creu de terme de Barcelona

Benedicció de la creu de terme de Barcelona, l'any 1904
Adolf Mas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La veneració de la creu

La festivitat de la Invenció de la Santa Creu se celebra el 3 de maig. El terme "invenció» ve del llatí invenio, "descobrir" i la diada rememora el dia en què Helena, mare de l'emperador Constantí, col·leccionista de relíquies i convertida en santa per l'Església, va trobar la veritable creu (veracreu) de Jesucrist quan va peregrinar a Jerusalem l'any 326.

El 14 de setembre se celebra l'Exaltació de la Creu. Segons les fonts, la data commemora la consagració de l'iglésia del Sant Sepulcre de Jerusalem, l'any 335, o la recuperació de la Creu por Heracli, el 628, en mans dels perses des de poc després de la mort de Jesús. Com veiem, hi ha una disputa entre les dues festivitats i l'autor del rescat de la creu, de la qual hi ha tantes relíquies repartides pel món que es podria construir un vaixell amb les restes.

La relació de la creu amb el maig florit ens porta a una tradició pagana molt més antiga: l'Arbre de Maig, comuna amb altres religions precristianes i pobles com celtes, germànics, grecs, romans i eslaus.


La catedral de Barcelona i l'advocació de la Santa Creu

La primera advocació de la catedral de Barcelona és a la Santa Creu, anterior a la de Santa Eulàlia (des de 877). La basílica paleocristiana està documentada des del segle IV per la presència de bisbes, i el cronista Joan de Bíclara fa constar a les actes del concili Tarraconensis de Barcelona de l'1 de novembre del 599 que la catedral paleocristiana és sota l'advocació de la Sanctae Crucis. Aquest primer temple va ser remodelat completament abans del segle IX i fou destruït el 986 per la ràtzia d'Al-Mansur. La catedral romànica és consagrada el 18 de novembre de 1058 i les obres de construcció de la catedral gòtica s'inicien el maig de 1298 i com ja sabem s'acaben, en estil neogòtic, a primers del segle XX amb l'acabament de la façana, els campanars i el cimbori. L'ara de l'actual altar major (consagrat el 1337) està suportat per dos grans capitells d'estil corinti de formes poc definides que han sobreviscut als temples anteriors. Són clarament preromànics i la seva datació oscil·la entre la basílica paleocristiana i el període visigòtic.


 Catedral de Barcelona cap a 1880

  Catedral de Barcelona cap a 1890

 Catedral de Barcelona cap a 1900


Però tornem a la creu. Com explica Xavier Barral a Les catedrals de Catalunya, la dedicació de la catedral a la Santa Creu té una llegenda d'origen popular que explica que en el lloc on hi ha la seu actual hi havia una pineda on l'apòstol Jaume va predicar el primer cop que va ser a la ciutat, i per recordar aquest esdeveniment va fer una creu amb dues branques de pi, que amb el temps va ser substituïda per una pedra que se suposa que és al terrat de la catedral.


Creus de terme del Pla de Barcelona

La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins. Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. El seu origen és incert. Delimitava els termes de les poblacions, de les parròquies, d'una propietat privada podien marcar els passos del Via Crucis o podien servir per senyalar algun fet històric o devocional. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població. Tot i que les primeres creus documentades a Catalunya són del segle X, el seu origen es remunta a època romana i fins i tot anterior i podien tenir una funció semblant a la medieval.


L'antiga creu de terme de ferro d'Horta, el 1916, al carrer d'Horta
Ramon Font. Arxiu Municipal del Districte d'Horta


De creus de terme se'n conserven a molts pobles, fins i tot n'hi ha, més o menys reformades, que delimiten alguns antics municipis del Pla de Barcelona com la d'Horta que, malmesa i reconstruïda diverses vegades, és situada al carrer de Campoamor i va ser construïda el 1952 per l'arquitecte Adolf Florensa, en substitució d'una anterior destruïda durant la Guerra Civil. També hi va haver creus de terme o parroquials a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, a l'església de Sant Genís dels Agudells i al Turó de la Vilana de Collserola, on avui s'alça la Torre Foster de telecomunicacions.


Creu de terme del Turó de la Vilana de Collserola
Fons Cuyàs


Sant Martí de Provençals en tenia una de desapareguda, situada entre Sant Martí Vell i la barriada de la Sagrera. Actualment n'hi ha dues que marquen el límit amb Sant Adrià de Besòs, una al final del carrer de Guipúscoa i l'altra al final de la Gran Via.


Creu de terme desapareguda de la Sagrera (Sant Martí de
Provençals), a principis del segle XX

Creu de terme de Sant Adria de Besòs, l'any 1957,
avui al carrer de Guipúscoa


La de l'avinguda de Pedralbes i la de la Torre de Bellesguard són modernes; la primera és de 1946, obra de Luís Bonet en substitució d'una de més antiga; i la segona és de Gaudí i delimita Sarrià de Sant Gervasi. També són modernes les del Poble Espanyol de Montjuïc, construït per a l'Exposició Internacional de 1929. Una està situada davant de la porta principal i l'altre, situada al costat de l'església de Sant Miquel, és una reproducció de la creu de terme gòtica d'Ulldecona, destruïda el 1936.


La creu de terme de Pedralbes, el 1946,
dia de la seva inauguració
Pérez de Rozas (AFB)


L'estiu del 2016 es col·locava un rèplica de la creu de terme de Sant Andreu de Palomar a la carretera de Ribes amb Tossal, al barri de la Trinitat Vella. La creu en reemplaçava una de més antiga que no delimitava el terme del tot perquè el límit nord, per la Quadra de Vallbona, era el torrent de Tapioles.

Originàriament, la que tothom creia que era la creu de terme estava situada en el Camí Ral, a la cantonada del carrer Gran de Sant Andreu amb Santa Marta, però en realitat marca l'àrea d’influència de la parròquia. Quan va perdre aquesta funció, l'any 1839, va ser traslladada a l’interior del cementiri de Sant Andreu.

La plaça de Gal·la Placídia, frontera entre Sant Gervasi i Gràcia, i antiga cruïlla de camins (la Travessera, antiga Via Subteriora) i rieres (la de Cassoles i la de Sant Gervasi, que es bifurcaven en la Riera d’en Malla, que recollia el cabal principal, i la Riera de Sant Miquel que baixava pel carrer que encara avui porta aquest nom i que, després, continuava per on ara hi ha el passeig de Gràcia), s'havia dit de la Creu Trencada, nom per altra banda que havien dut d'altres creus de terme pel fet de tenir-ne mutilada alguna part. Segons Carreras Candi, el 1645 ja era coneguda l’existència d’un creu que s’erigia en un racó solitari, en els marge dret -en sentit descendent- de la Riera de Cassoles que, a la vegada era un camí, i que de la vella creu només en quedava el basament, que va ser trobat durant les obres de l'estació de Gràcia del Ferrocarril de Sarrià, inaugurada el l’any 1863.


Basament de la Creu Trencada a la plaça Gal·la Placídia
Al fons, entre els murs de contenció,
la llera de la riera de Cassoles


La creu de terme de Barcelona

Però quina era la creu de terme de Barcelona? En té? En tenia? Potser algú pensarà que és la que hi ha davant de l'església de Santa Anna, però no (cliqueu l'enllaç i ho sabreu). Sí que ho era la Creu Coberta, construïda el 1344 al coll dels Inforcats, aproximadament a la confluència de les actuals avingudes de Mistral (antic camí de la Creu Coberta) i del Paral·lel de Barcelona, i lloc de pas entre la muntanya de Montjuïc i el turó de la Vinyeta, i que posteriorment fou coberta per un templet. Va ser destruïda el 1823 pels liberals, reconstruïda i finalment va desaparèixer cap al 1866 durant la reparació de la carretera Reial de Barcelona a Madrid.

La creu de terme de la ciutat que subsisteix és al terrat de la catedral, al peus de la imatge de Santa Elena, i cada 3 de maig se'n fa la benedicció pública durant la festa de la Invenció de la Santa Creu, festa patronal de la catedral, i s'hi pot assistir. Tradicionalment, la cerimònia és oficiada pel degà del capítol de la Catedral, acompanyat pel mestre cerimonier i auxiliat pels escolans de la Catedral. Amb la benedicció de la creu es demana explícitament la la gràcia i la protecció del terme municipal de la ciutat.

En algunes poblacions encara es manté el costum de fer una processó pel terme per beneir-lo i demanar bones collites, però cada cop és menys habitual. Per aquesta raó sorprèn que encara existeixi a Barcelona i que es dugui a terme en un lloc tan peculiar com el terrat de la catedral.


Benedicció de la creu de terme de Barcelona
al terrat de la catedral, l'any 1907
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frederic Ballell

Benedicció de la creu de terme de Barcelona
al terrat de la catedral, l'any 1913
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frederic Ballell

diumenge, 9 de setembre de 2018

Comença l'any 5779

Felicitació del Cap d'Any jueu, de principis del segle XX
Col·lecció del Yeshiva University Museum de Nova York


ראש השנה
Roix ha-Xanà 5779
Xanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


La felicitació que encapçala el Roix Ha-Xanà d'aquest any presenta un rabí amb el gall que alguns jueus feien servir en el Kapparot, un ritual de la festa de Yom Kippur que consisteix a fer voltar l'animal tres vegades al voltant del cap de l'oficiant per transferir-li simbòlicament els pecats. En aquest cas, el cap del gall és substituït pel del tsar Nicolau de Rússia per les persecucions antisemites i els pogroms.

El Roix ha-Xanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tixrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2018 amb els dies 9 (des del capvespre) i 10 de setembre (per als jueus de la diàspora).

La paraula hebrea "Xanà" de la salutació "Xanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". "Xanà tovà", per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bones, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i nosaltres en som part activa.

Som a l'any 5779 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5779 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tixrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el xofar, un instrument fet de banya d'animal caixer (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i magranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó o de l'Expiació (10 de Tixrí, és a dir, al capvespre de l'18 de setembre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.



divendres, 20 de juliol de 2018

Moviment facciós a Barcelona el 19 i 20 de juliol de 1936

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Més d'un cop haureu vist mapes que reprodueixen els fets del 19 de juliol a Barcelona, amb l'exèrcit espanyol intentant fer-se amb el control de la ciutat i el moviment popular enfrontat-s'hi i vencent-lo. Avui tenim l'ocasió de veure el plànol original de 1936, editat pel Sindicat de Professions Liberals de la CNT el 1937, on es mostren aquells moviments de les tropes que recolzaven el cop d'estat que havia esclatat el dia 17 a Melilla i el Protectorat Espanyol al Marroc, i que s'estenia entre els dies 18 i 19 per tota la Península, i la rèplica de les milícies populars, que van controlar la revolta a les casernes del Bruc, Girona, Sant Andreu, Lepant, Numància, Drassanes, Docks, Comandància Militar i les places de Catalunya i Universitat.

En verd s'indiquen les casernes colpistes i els moviments que realitzen per la ciutat per tal d'ocupar-la. En vermell veiem els moviments de les milícies populars de la CNT-FAI, Guàrdies d'Assalt, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Civil i militars lleials a la República per controlar els sedicioses, i els llocs on es van establir les barricades per contenir-los, com la barricada de la Bretxa de Sant Pau, entre el Molino i la Ronda, que va evitar la connexió dels soldats que venien de la caserna de Numància (avinguda de Roma amb Tarragona) i la de les Drassenes, que no caurien, totes dues, fins les 10h del dia 20.


Barricada de la Bretxa de Sant Pau i el Paral·lel, davant del Molino
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya


El moviment de tropes feixistes més importants es va produir des de la caserna del Bruc (a les 3:50h de la matinada) i la de Sant Andreu (que es rendeix el dia 20 a les 10h del matí), que va permetre la distribució d'efectius per la Diagonal i el Camí de Dalt de Sant Andreu (Concepció Arenal) - Camí d'Horta (Freser) a través del carrer de Mallorca, i el descens cap a les places de la Universitat (on es rendien a les 14:30h) i de Catalunya (que es rendeix a les 16h) pels carrer Urgell i Girona, i pel passeig de Gràcia.


El guàrdia d'assalt Mariano Vitini dispara des de una barricada de cavalls morts del carrer
de la Diputació amb Roger de Llúria. La imatge és una reconstrucció dels fets poc
després que passessin en el mateix lloc i amb els mateixos protagonistes
Agustí Centelles. Archivos del Estado. Ministerio de Cultura


Les casernes de Girona, al carrer de Lepant, i la Comandància General, del passeig de Colom, es rendien al vespre del mateix dia 19; mentre la caserna dels Docks de l'avinguda d'Icària resistia fins al migdia del dia 20, moment en què es donava per controlat el moviment sediciós a la ciutat.

dijous, 12 de juliol de 2018

Màgia en el monestir de Jonqueres

La plaça de Jonqueres amb la palmera de l'antic hort del monestir, el 1874
Foto: Joan Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


El monestir de Santa Maria de Jonqueres va ser construït l’any 1293 i acollia una congregació de religioses, les Monges Comanadores de Sant Jaume, branca femenina conventual de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa, procedent de Sabadell i Terrassa. Estava tancat per la muralla medieval i el baluard que un cop enderrocat va donar espai a la plaça Nova de Jonqueres (avui Urquinaona), i situat entre la Riera de Sant Joan o Torrent de Jonqueres (ara Via Laietana) i el carrer de Jonqueres actual. Quan es va construir el monestir, al seu voltant només hi havia horts, fabricants de moles de molí (el proper carrer de les Moles ho recorda) i els corrals dels carnissers, situats en aquest indret perquè el Portal de Jonqueres, anomenat també del Cabeçatge, va ser l’entrada del bestiars a la ciutat fins que el cobrament de tributs va ser traslladat, a finals del segle XVI, al Portal de Sant Daniel, dins de l’actual Parc de la Ciutadella. La Riera de Sant Joan menava fins a tocar de la plaça del Mercadal (plaça de l’Àngel), per desviar-se convertit en claveguera cap a l’actual carrer dels Assaonador fins a desguassar al Rec Comtal.

L’espai que avui s’obre entre la Via Laietana i Jonqueres, davant d’una entitat bancària, havia estat l’hort del monestir fins que es convertit en plaça de Jonqueres, amb una esvelta palmera al mig procedent de l’hort, que va donar nom a un ball situat en aquest indret. En els primera anys, l’hort tenia dos referents històrics. Un, el Palau Comtal Menor o de Valldaura, del segle IX, residència, segons la tradició, del comte Guifré el Pilós (865-897) i on al segle XIV es va obrir el carrer Comtal. Quan l’any 1860 les darreres restes van ser enderrocades, s’hi va descobrir un mosaic que representa una cursa de quadrigues que teòricament hauria tingut lloc al Circ Màxim de Roma. Datat en la primera meitat del segle IV, es conserva en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i probablement va formar part d’una luxosa domus de Barcino.


El monestir de Jonqueres i voltants en un fragment d'un plànol de 1855
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


L’altre element era l’aqüeducte romà que des del segle I aec portava aigua d’un lloc proper al riu Besòs fins a Barcino per la porta del carrer del Bisbe, davant de la plaça Nova, on la reconstrucció de dos arcs projectats per l’arquitecte Adolf Florensa l’any 1958 ens indiquen el lloc exacte per on travessava les muralles. Dins la Casa de l’Ardiaca es poden veure els dos braços de l’aqüeducte i les restes de les dues muralles romanes. Segons la reconstrucció hipotètica, i com ho recordava l’antic carrer dels Arcs de Jonqueres, l’aqüeducte hauria de passar entre els actuals carrers d’Ortigosa i Sant Pere més Alt per anar a buscar l’interior de les illes de cases del carrer de les Magdalenes, en dues finques del qual es conserven tres pilars de la conducció.

La congregació es va dissoldre el 1810 i l'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 passa a ser església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es enderrocat per raons urbanístiques.


El monestir de Santa Maria de Jonqueres quan era caserna, vist
des de la plaça de Jonqueres (a la dreta el carrer Jonqueres)
Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes


El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 a l’actual plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament.

D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi han alçat dos teatres, el Borràs, que continua en actiu, i el del Rei de la Màgia, que també era museu i ha estat tancat recentment. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és.

Aquest teatre i museu estava regentat pels mateixos propietaris de la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa, 11, establiment històric de la ciutat, fundat l’any 1881 pel mític mag Joaquim Partagàs (1848-1931), que va instal·lar a Barcelona l’únic teatre de l’il·lusionisme de l’Estat espanyol: el Saló Màgic, de la Rambla del Centre, 30.




Això és tot? Déu ha abandonat el temple i ens ha deixat en mans de pagans, endevins i mags? No. Déu habita el principal just a sobre del Teatre del Rei de la Màgia i paret per paret amb el Teatre Borràs, a l’Oratori de la Santa Faç.

La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir, segons la tradició, per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297. Posteriorment va passar a designar la piadosa dona que va eixugar la faç de Crist, Verònica, l’etimologia del qual prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només en reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament. Per art de màgia (i de fe), el rostre i el cos de Jesús impresos sobre un material sensible.


Santa Faç pintada pel Greco entre 1586-1595
Museo del Prado


Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz –una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria, 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.


Altar de l'Oratori de la Santa Faç
Foto: Xavi Soro (Crónicas de Thot)


Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i al morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina. La capella –que té horaris de visita per pregar– ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre el Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu camí del Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç.

dilluns, 4 de juny de 2018

El mercat i els mercats de Sant Antoni

Portal de Sant Antoni l'any 1869, amb la Casa de la Generalitat
a l'esquerra i el convent de Sant Antoni a la dreta
Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya


Les fronteres del territori

El barri de Sant Antoni forma part del projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà (1859) i la trama dels seus carrers uneix, per sota de la Gran Via i des de la plaça de la Universitat (antigament ocupada pel baluard de Tallers) i les rondes de Sant Antoni i Sant Pau (que segueixen el traçat de les muralles medievals), tot un territori que abans de l’annexió dels pobles del Pla de Barcelona, l’any 1897, ja pertanyia al municipi de Barcelona: la muntanya de Montjuïc i el Poble-sec –zona d’hortes, com les de Sant Bertran, que com a barri neix amb un projecte d’eixample de 1858 que portarà a la construcció de les barriades de la França Xica i Santa Madrona–, amb el Paral·lel fent de frontera; i el barri d’Hostafrancs, situat entre la vella carretera de la Bordeta i el turó de la Vinyeta, on l’any 1900 es va construir la plaça de toros de Les Arenes i que abans havia estat lloc on s’ajusticiava els reus penjant-los a la forca, com expliquem a Les places de toros de Barcelona.


Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs (1711), de Nicolas de Fer, amb el territori
que seria ocupat pel barri de Sant Antoni, creuat de camins i rieres
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


I fent de nexe d’unió, la plaça d’Espanya, que antigament havia estat un coll entre la muntanya de Montjuïc i el turó de la Vinyeta, avui imperceptible per la urbanització que s'ha menjat part de les dues elevacions i ha fet pujar el nivell del sòl, i que era conegut amb el nom dels Inforcats, no per les forques sinó per les bifurcacions de camins. La plaça com la coneixem va ser projectada per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Obra de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i Vautravers, està parcialment inspirada en la plaça de Sant Pere de Roma i les torres són una imitació del campanar de la plaça de Sant Marc a Venècia, raó per la qual reben el nom de venecianes. La primera urbanització de la plaça, però, va ser l’any 1908. El senyor Caballé, president de l'associació de propietaris d'Hostafrancs, en un discurs dirigit a les autoritats municipals el dia de la inauguració, que recollia La Vanguardia, agraïa les obres d'ordenació urbana de la plaça perquè gràcies a elles "Hostafranchs se ha higienizado y dignificado, convirtiéndose de foco de infección y refugio de gente maleante, en una barriada agradable é higiénica". A mig camí de Sants, Hostafrancs era territori de frontera i la proximitat de la muntanya de Montjuïc, plena de coves i amagatalls, afavoria la marginalitat.


Hostafrancs i Montjuïc vists des del carrer de la Creu Coberta
(carretera Reial) a principis del segle XX


Per la seva relació directa amb Sant Antoni, paga la pena fer un breu apunt sobre Hostafrancs. Segregat del terme municipal de Santa Maria de Sants l'any 1839 i incorporat a Barcelona, era conegut en aquells anys amb el nom de Les Barraquetes, però acaba prenent el nom actual de l'hostal que va construir Joan Corrades i Bosch, originari del poble d'Hostafrancs, a la Segarra. Aquest hostal es faria famós ben aviat perquè viatgers i comerciants hi pernoctaven mentre eren tancades les muralles de la ciutat i gràcies a la proximitat del Portal de Sant Antoni. Conegut com l'Hostal Vell, estava en el terreny on es va construir el cinema Arenas (1928-2003). Explica Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador local del barri:

"[Joan Corrades] Primer va fer un cobert i més tard un hostal (conegut com a Hostal Vell i desaparegut el 1928). Corrades va batejar l’hostal “Cal Astafranchs”, topònim així pronunciat a La Segarra. Ben aviat els usuaris de “la Tramvia” es feien parar el vehicle davant de l’hostal i es va popularitzar el nom de l’hostal que va donar el nom al barri."

Durant les obres d'enderroc del cinema i l'obertura de la continuació del carrer de la Diputació s'hi ha descobert un dipòsit subterrani de forma troncocònica amb una fondària de 6 metres i un diàmetre al fons de 5,40 metres. Té un revestiment interior de rajoles ceràmiques polícromes decorades amb motius geomètrics i ornamentals, i del qual no se'n coneix la funció. Habitualment, s'associa l'Hostal Vell a la casa dels pollets, una botiga de venda de cries d'aviram, l'edifici de la qual s'afirma que originalment formava part de l'hostal; però, com també afirma Vilarrúbia-Estrany, és anterior i era la construcció més antiga d'Hostafrancs –el seu aspecte des de dins de l'illa era el d'una casa de pagès– abans que fos enderrocat el 21 de gener de 2013 i es perdés definitivament, a més, l'indret del record aquella imatge infantil que va acompanyar diverses generacions de nens i nenes que s'aturaven embadalits davant de l'aparador a mirar els pollets que s'hi van exhibir fins a finals de la dècada de 1980, any en què la botiga va tancar.


Avícola Arenas, la casa dels pollets, a la dècada de 1960


Un portal i un barri

Tornant al barri de Sant Antoni, i abans de veure'n l'origen dins de muralles, cal destacar un detall arquitectònic important. La Casa Tarragó, situada en el xamfrà dels carrers Comte d'Urgell i Floridablanca, va ser construïda l'any 1864, es disputa ser l'edifici d'habitatges conservat més antic de l'Eixample juntament amb els tres supervivents de la cruïlla de Roger de Llúria amb Consell de Cent, projectats simultàniament pel mestre d'obres Antoni Valls Galí, el mateix de la Casa Tarragó. Més antiga seria l'enderrocada Casa Gibert (1861-1895), que havia estat situada a la zona central de la plaça de Catalunya. Després de ser ocupada el 2008, va ser anomenada La Carbonera per la carboneria que hi havia hagut en una de les botigues, i va ser pintada la façana amb un espectacular dibuix.


La Casa Tarragó, el 2008, just després de ser ocupada


La Casa Tarragó, tot i ocupar un xamfrà de la trama Cerdà, és atípica. No té l'estructura d’un edifici entre mitgeres, com és habitual a l’Eixample, sinó que presenta quatre façanes obertes als quatre vents. És així perquè en el moment de ser dissenyat encara no s'havia establert el projecte definitiu de rondes entre Ciutat Vella i l'Eixample, cosa que no va succeir fins 1865 quan la Casa Tarragó ja era construïda.


Plànol de situació presentat amb la sol·licitud de permís d'obres el 1864 on es pot veure
la doble alineació vigent en aquell moment. D'una banda, la quadrícula Cerdà a
la cruïlla dels carrers P i 20, després Urgell i Floridablanca;
de l'altra els antics camins de ronda


El barri pren el nom del convent i l’hospital de Sant Antoni, que es basteix a partir de 1430 a tocar de la porta de la muralla que també du el nom del sant, construïda en el segle XIV i reforçada amb un baluard durant el XVII. Aquest establiment exercia el control sanitari dels viatgers que havien d’entrar a la ciutat i dels barcelonins que patien la malaltia anomenada "foc de Sant Antoni", que molts cops es confonia amb la lepra però era provocada per un fong que infectava els cereals i, per tant, les farines amb què es feia el pa. Prop del convent, a la plaça del Pedró, la presència de la capella de Sant Llàtzer és el darrer vestigi de l'hospital de mesells o leprosos, fundat durant el segle XII, aleshores extramurs i al peu del camí que creuava el Pla de Barcelona de nord a sud i que tenia l’origen en el tram de la Via Augusta construït per accedir a Barcino. La plaça és l’espai resultant de la desaparició del cementiri de l’hospital quan, el 1787, es prohibeix enterrar els morts dins de muralles.




Part de les restes de la muralla, el baluard i la Via Augusta, així com d’una necròpolis i testimonis de la centuriació romana s’han recuperat sota el Mercat de Sant Antoni després de les obres que s’hi ha fet des del 10 d’octubre de 2009 fins a la reobertura el 23 de maig de 2018.

Prova de la importància que va tenir el Portal de Sant Antoni per a la ciutat és la construcció, el 1583, de la Casa de la Generalitat o de la Bolla (encara dempeus en el número 54 del carrer de Sant Antoni Abat), que tenia la funció de recaptar impostos a l’entrada i sortida de mercaderies, funció semblant a la que més endavant farien els burots. Per acreditar que l’impost de la mercaderia s’havia pagat s’hi afegia una marca de plom amb un segell o butlla, nom del qual bé “bolla”. Va ser aquí on l’11 de setembre de 1714 el general Villarroel va signar la capitulació de les tropes catalanes davant els exèrcits borbònics castellans i francesos.
El 1806 els escolapis es van fer càrrec del convent de Sant Antoni i el 1815 va entrar en funcionament el centre docent. Quan es va enderrocar la muralla, es va edificar una escola nova en lloc del convent. A finals del segle XIX es va restaurar l’edifici per adaptar-lo a les noves necessitats, modificant la façana al carrer de Sant Antoni, que encara es conserva.


L'església de Sant Antoni Abat abans de ser cremada durant la Setmana Tràgica (1909)


Després de la crema durant la Setmana Tràgica (1909), és restaurat, però és destruït de nou durant la Guerra Civil i finalment enderrocat, i només en resta el porxo obert al carrer de Sant Antoni Abat.


Façana de l'església de Sant Antoni Abat, cremada el 1909 i únic vestigi que en queda


Els mercats i el mercat

Com succeïa a tots els portals de la muralla medieval barcelonina, les portes d’entrada a la ciutat eren lloc propici perquè s’hi instal·lessin mercats i forques. El cas del Portal de Sant Antoni, començat a enderrocar el 1854, no va ser diferent: l’any 1634 hi van penjar el cap del bandoler Joan Sala Serrallonga (21 d'abril de 1594 - 8 de gener de 1634). I pel que fa al mercat actual, a més de l’antiga presència medieval, la construcció corre paral·lela a la presència temporal dels Encants (3).


L'església de Sant Jaume i la font de Sant Honorat ocupant la plaça l'actual, en un gravat del segle
XIX d'Alexandre Laborde. L'entrada de l'Ajuntament era pel carrer de la Ciutat
Dessins du Voyage pittoresque et historique de l'Espagne
Institut National d'Histoire de l'Art


Els primers Encants es feien als porxos de Sant Jaume, l’església que a l’Edat Mitjana era on avui dia hi ha la plaça de Sant Jaume, i prop de la porta del Call jueu. El 1358 es troben a la plaça Nova, des d’on es traslladen, el 1391, al carrer del Consolat, a les Voltes dels Fusters o dels Encants, a tocar de la Llotja i de l’actual Pla de Palau. Amb la reforma de la façana marítima, amb els ulls ja posats en l’Exposició de 1888, a principis del darrer terç del segle XIX són traslladats davant de l’enderrocat Portal de Sant Antoni, a la vora d’un turó del Camí de la Creu Coberta (també Via Augusta i després convertit en avinguda Mistral), on ben aviat es construiria el Mercat de Sant Antoni i que aleshores no era més que un descampat amb un vell hostal que acollia viatgers i comerciants que havien d’esperar que s’obrissin les muralles, com passava a Hostafrancs.


Els Encats a les voltes del carrer del Consolat, segons un dibuix de Pau Febrés Yll (1892)
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


Sobre els Encants, comentava el Governador de la ciutat en el Diario de Barcelona del 24 de gener de 1816: “[…] es verdaderamente una feria o mercado que, introducido durante la ocupación de esta ciudad por las huestes enemigas, ha seguido después sin ninguna autoridad”. Es refereix, en realitat, a la Fira de Bellcaire i l’ocupació de què parla és la de les tropes franceses, i subratlla el caràcter forà i mancat de legitimitat històrica d'aquell mercat, les mercaderies del qual eren fruit de la rapinya de l'exèrcit napoleònic des de 1808. Altres interpretacions a banda, la majoria d’estudiosos estan d’acord que el nom de Bellcaire prové de la població occitana de Bèucaire.

Des d’aquesta data fins el 1816, la Fira de Bellcaire estava localitzada a la Rambla i s’estenia des del Palau Moja fins a la caserna dels Estudis, és a dir, fins a Canaletes. Després de diverses prohibicions de les autoritats barcelonines, la venda de roba vella i altres andròmines va ser traslladada, el 1822, a la bora del passeig de l'Esplanada, situat entre el Born i l’actual passeig de Sant Joan i que coincideix amb l’actual carrer del Comerç. Finalment, el 1835, una part de la fira va passar a les Voltes dels Encants, i el trasllat va propiciar la confusió amb els Encants medievals.


Els Encants al passeig de la Creu Coberta (Mistral), ca. 1920
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya 


Entre els dos mercats, però, hi havia una distinció molt clara. La Fira de Bellcaire només se celebrava diumenge, mentre que els Encants disposaven de tres dies laborables: dilluns, dimecres i divendres. El 1881, la Fira de Bellcaire finalment va ser desplaçada al passeig de la Creu Coberta, als afores del portal de Sant Antoni, mentre que els Encants es van mantenir en aquelles voltes fins a 1888, moment en què també van ser traslladats a la Creu Coberta, reunint-se així tots dos mercats en un mateix espai, amb la gran diferència que la Fira de Bellcaire la componien els anomenats "drapaires de carretó", i se seguia celebrant diumenge.

El Mercat de Sant Antoni es comença a construir l'any 1879, projectat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias, inspirat en els edificis de les Halles de París i el Mercat del Born. Construït per la Maquinista Terrestre i Marítima en forma de creu que funciona com un negatiu de la trama de l’Eixample, va ser inaugurat per l'alcalde Rius i Taulet el 25 setembre de 1882. Va ser el primer mercat fora de les muralles concebut per abastir tota la ciutat.


El Mercat de Sant Antoni a finals del segle XIX
Antoni Esplugas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Poc abans de l’Exposició Internacional del 1929, els Encants de la Creu Coberta tornaran a ser traslladats perquè Sant Antoni, a les portes de Montjuïc, guanyarà una centralitat que expulsarà tot vestigi de “pobresa” i s’enderrocaran les barraques del Carboner del passeig de la Creu Coberta (Mistral), que el periodista Joan Vallès i Pujals anomenava “les Hurdes barcelonines” (1).


Barraques del Carboner, al passeig de la Creu Coberta, cap a 1925
Josep Maria Sagarra

Parades dels Encants al carrer Urgell, l'any 1913
Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Parades dels Encants a la Ronda de Sant Antoni, entre 190-1915
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya


Les parades que feien companyia al mercat, però, l’Ajuntament va voler donar-los aixopluc sota la marquesina que va fer construir al voltant del mercat l’any 1929, i va ser sota cobert, en un passadís a la vorera i tancats per lones que les ocultaven a l'exterior que les hem conegut fins l'any 2009. Un passadís que era com un túnel del temps que es muntava i desmuntava cada dilluns, dimecres i dissabte (divendres es deixaven muntades les parades) i es guardaven les mercaderies en carretons que s'aparcaven en magatzems als quals s'hi accedia a través d'unes andrones (carrerons estrets) que conduïen a l'interior de les finques del voltant del mercat.


Planta de les marquesines del Mercat de Sant Antoni (1929)


Els Encants van ser instal·lats al Camp del Sidral del Clot, el sector de muntanya de l’actual plaça de les Glòries, que aleshores era un descampat creuat pel Rec Comtal i les vies de tren. En aquest espai, que havia de ser provisional, els Encants, que ja es coneixen com a Mercat dels Encants Vells i Fira de Bellcaire (Vells per diferenciar-lo dels Encants Nous, galeria comercial inaugurada l'any 1931 en la cruïlla dels carrers València i Dos de Maig, a iniciativa d'un grup de paradistes), hi van estar ubicats durant gairebé 90 anys, fins el 25 de setembre de 2013, quan es va inaugurar el nou emplaçament entre el Bosquet dels Encants i el Teatre Nacional.


Parades de llibres a la Ronda de Sant Antoni, el 1915
Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Després de la inauguració del Mercat de Sant Antoni, una part dels venedors ambulants de la Fira de Bellcaire es traslladaria a un entorn proper: en un primer moment, a la Ronda de Sant Pau i, posteriorment, als carrers Urgell, Tamarit i la Ronda de Sant Antoni. És en aquesta ronda on van aparèixer els primers llibreters –aleshores, una vintena– juntament amb la resta de paradistes.


Mercat de la plaça del Pedró, segons un dibuix de Lluís Rigalt (1869)


Gitanos i jueus

No podem oblidar, però, que entre la plaça del Pedró, el carrer de la Cera i les rondes l’activitat comercial té uns altres protagonistes històrics: els gitanos del Portal, documentats a Sant Antoni des del segle XVIII (2). L’arribada de gitanos nòmades es produeix fugint de la Gran Batuda de 1749, decretada per Ferran VI i que tenia com a objectiu exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos, heretats dels seus orígens en terres de l’Índia. Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat mític i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols inexistents. D’aquestes llegendes, però, n’ha acabat quedat el terme “gitano”, procedent del castellà “egipciano” i aquest del llatí “aegyptanus”, que vol dir “egipci”.

L’activitat mercantil del portal va afavorir el primer assentament i que els gitanos es dediquessin al comerç ambulant, la compra i venda de bestiar, i a una de les activitats tradicionalment relacionades amb aquest grup: xollar o esquilar gossos i altres animals. Sense oblidar, és clar, les arts quiromàntiques i endevinatòries que els connectava amb aquell passat mític. Tot plegat va permetre la integració del col·lectiu en el teixit social, fins al punt que la llengua catalana es va convertir en la seva llengua materna, farcida, això sí, de formes lèxiques i sintàctiques de la seva llengua, el caló (romaní o romanó), avui molt testimonial als Països Catalans i Espanya, però que ha deixat en el català paraules com “catipén, cruspir, dinyar-la, halar, xaval, guipar, filar, pispar, llumí, calés, cangueli o paio” entre moltes d’altres, i que tan bé va recollir l’escriptor i pintor Juli Vallmitjana en la seva obra dramàtica i novel·lística. A Sota Montjuïc, Vallmitjana descriu l'activitat del portal i els gitanos l'any 1908, que podeu llegir a l'article Un migdia al Portal de Sant Antoni.


La sastreria del senyor Razilow, una de les moltes botigues i tallers de
comerciants jueus que es van instal·lar al carrer de Sant Pau


Entre 1920 i 1936, els venedors tèxtils dels Encants de Sant Antoni es van traslladar a l’avinguda del Paral·lel, al costat del Molino. Als antics venedors s’hi van afegir, arran de la Gran Guerra (1914-1918), venedors d’origen jueu que fugien sobretot dels territoris de l’Imperi Otomà. Al costat dels acomodats però escassos propietaris jueus de tallers i botigues com alguns sastres del carrer de Sant Pau (Isaac Rosenfeld, Leon Alejandrovich, Samuel Maytek o Nathan Jacubovich en els números 60, 64, 93 i 97, aquest darrer al costat de Sant Pau del Camp; o Razilow), una multitud d’empleats modestos es guanyaven la vida penosament fent de marxants i venedors ambulants. Els més pobres començaven a la zona del Paral·lel i la Rambla venent corbates, mocadors o botons, i d’altres s’ajuntaven per adquirir o llogar una parada a l’exterior del mercat.


Parades del mercat del llibre del Paral·lel, l'any 1930, abans de traslladar-se a Sant Antoni
Josep Badosa Montmany. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Parades del mercat del llibre del Paral·lel, l'any 1935, abans de traslladar-se a Sant Antoni
Fons Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Els llibres de vell

En aquest nou emplaçament prop del Molino es va institucionalitzar el Mercat del Llibre d’Ocasió. El 1931 ja hi havia més de 300 parades dedicades al llibre, amb un gran èxit popular, i es crea la primera agrupació de paradistes, el primer objectiu de la qual va ser l’especialització del mercat per a la venda exclusiva de llibres perquè aquesta activitat havia anat desplaçat les altres, i serà en aquest nou context que el mercat dominical de llibres s’acabarà instal·lant a Sant Antoni l’any 1936. Aquestes parades res tenen a veure amb el mercat de llibres de vell del Portal de Santa Madrona, creat el 1902 i traslladat al Pavellons Antoni Dalmau al carrer de la Diputació, a la vorera de la Universitat, el 1967.


La recerca ansiosa. Mercat de Sant Antoni, 1963
Eugeni Forcano. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La vida continua

Com acostuma a passar en tots els espais urbans de Barcelona que antigament van ser cruïlla de camins i rieres, a Sant Antoni hi bull la gent durant tota la setmana. Per aquí hi passava la riera de la Magòria, probablement el topònim més antic de Barcelona després del Barkeno-Barcino iberoromà. Des de Sarrià baixava per l’actual carrer del Comte Urgell i entrava dins de muralles pel carrer de la Riera Alta en direcció al Cagalell, fins que va ser reconduïda seguint l’exterior de la fortificació i al segle XVI desviada cap a Sants i Montjuïc. Per la Via Augusta hi passaven els barcelonins de Barcino que anaven a Tarraco i Gades, i els seguiren els mercaders de l’Edat Mitjana; va ser accés principal de reis, prínceps i ambaixadors que venien d’Aragó o Castella. Més tard va ser Camí Ral: per la Bordeta a la costa –on al segle XV hi trobem l’Hostal de la Campana– i per Sants a l’interior. I sobre el seu traçat aproximat, es convertirà en carretera Reial cap a Madrid quan Carles III (1759) construeix la nova xarxa radial de carreteres tot seguint l’actual carretera de Sants. I del Portal de Sant Antoni sortien també els camins que portaven cap a la muntanya de Montjuïc i les Hortes de Sant Bertran i el port, i va ser el lloc d'on sortien els transports de tracció animal cap les poblacions properes.


Benedicció durant la festa dels Tres Tombs a Sant Antoni, el 17 de gener de 1915
Carles Fargas. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya


L'advocació a Sant Antoni Abat (17 de gener), patró dels gremis dels carreters i dels cotxers, dels traginers i llogaters de mules, que es venerava en aquest convent és l'origen de la festa dels Tres Tombs. Una versió de l'origen d'aquesta tradició suposa que els tres tombs eren les voltes que feien fer els genets a la muntura sobre les potes del darrere com a prova de destresa, davant del capellà encarregat de beneir l’animal. D'altres creuen que les tres voltes es feien al voltant d’una creu propera al lloc de la benedicció, probablement davant del convent i del portal. Una altra versió substitueix la creu per l’illa de cases on estava el convent. Fins els anys 30 del segle XIX, segons Joan Amades, a Barcelona s’encarregaven de la desfilada les confraries dels mulaters, els traginers de ribera i dels bastaixos de capçana, que eren els gremis que monopolitzaven el transport de mercaderies de la ciutat.

Després de l’enderroc de les muralles, mercat, rondes i Eixample han difuminat els vells camins però la gent segueix convergint en aquest punt clau de la ciutat, com l’aigua que s’entossudeix a seguir els vells torrents. I perquè no en perden la memòria, sota el mercat remodelat les restes de camins romans (amb els seus morts), baluards i muralles ens recorden els temps reculats quan els monarques entraven pel vell portal mentre a les parades amb el crit de “reina!” encara s’anuncia que la verdura i el peix és fresc.


Fragment d'un plànol de 1890 amb el barri de Sant Antoni, el seus límits i les primeres construccions
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Notes

(1) Vallès i Pujals, Joan. “Les "Hurdes" barcelonines”. La Veu de Catalunya, 17 d'octubre de 1912.

(2) Gómez, A., “Los gitanos de Cataluña en el siglo XVIII”, Historia y Vida, 150 (1980), p. 80-93.

(3) Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa, Els Encants i la Fira de Bellcaire. Imatge i història de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014.