Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dijous, 12 de juliol de 2018

Màgia en el monestir de Jonqueres

La plaça de Jonqueres amb la palmera de l'antic hort del monestir, el 1874
Foto: Joan Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


El monestir de Santa Maria de Jonqueres va ser construït l’any 1293 i acollia una congregació de religioses, les Monges Comanadores de Sant Jaume, branca femenina conventual de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa, procedent de Sabadell i Terrassa. Estava tancat per la muralla medieval i el baluard que un cop enderrocat va donar espai a la plaça Nova de Jonqueres (avui Urquinaona), i situat entre la Riera de Sant Joan o Torrent de Jonqueres (ara Via Laietana) i el carrer de Jonqueres actual. Quan es va construir el monestir, al seu voltant només hi havia horts, fabricants de moles de molí (el proper carrer de les Moles ho recorda) i els corrals dels carnissers, situats en aquest indret perquè el Portal de Jonqueres, anomenat també del Cabeçatge, va ser l’entrada del bestiars a la ciutat fins que el cobrament de tributs va ser traslladat, a finals del segle XVI, al Portal de Sant Daniel, dins de l’actual Parc de la Ciutadella. La Riera de Sant Joan menava fins a tocar de la plaça del Mercadal (plaça de l’Àngel), per desviar-se convertit en claveguera cap a l’actual carrer dels Assaonador fins a desguassar al Rec Comtal.

L’espai que avui s’obre entre la Via Laietana i Jonqueres, davant d’una entitat bancària, havia estat l’hort del monestir fins que es convertit en plaça de Jonqueres, amb una esvelta palmera al mig procedent de l’hort, que va donar nom a un ball situat en aquest indret. En els primera anys, l’hort tenia dos referents històrics. Un, el Palau Comtal Menor o de Valldaura, del segle IX, residència, segons la tradició, del comte Guifré el Pilós (865-897) i on al segle XIV es va obrir el carrer Comtal. Quan l’any 1860 les darreres restes van ser enderrocades, s’hi va descobrir un mosaic que representa una cursa de quadrigues que teòricament hauria tingut lloc al Circ Màxim de Roma. Datat en la primera meitat del segle IV, es conserva en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i probablement va formar part d’una luxosa domus de Barcino.


El monestir de Jonqueres i voltants en un fragment d'un plànol de 1855
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


L’altre element era l’aqüeducte romà que des del segle I aec portava aigua d’un lloc proper al riu Besòs fins a Barcino per la porta del carrer del Bisbe, davant de la plaça Nova, on la reconstrucció de dos arcs projectats per l’arquitecte Adolf Florensa l’any 1958 ens indiquen el lloc exacte per on travessava les muralles. Dins la Casa de l’Ardiaca es poden veure els dos braços de l’aqüeducte i les restes de les dues muralles romanes. Segons la reconstrucció hipotètica, i com ho recordava l’antic carrer dels Arcs de Jonqueres, l’aqüeducte hauria de passar entre els actuals carrers d’Ortigosa i Sant Pere més Alt per anar a buscar l’interior de les illes de cases del carrer de les Magdalenes, en dues finques del qual es conserven tres pilars de la conducció.

La congregació es va dissoldre el 1810 i l'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 passa a ser església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es enderrocat per raons urbanístiques.


El monestir de Santa Maria de Jonqueres quan era caserna, vist
des de la plaça de Jonqueres (a la dreta el carrer Jonqueres)
Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes


El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 a l’actual plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament.

D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi han alçat dos teatres, el Borràs, que continua en actiu, i el del Rei de la Màgia, que també era museu i ha estat tancat recentment. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és.

Aquest teatre i museu estava regentat pels mateixos propietaris de la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa, 11, establiment històric de la ciutat, fundat l’any 1881 pel mític mag Joaquim Partagàs (1848-1931), que va instal·lar a Barcelona l’únic teatre de l’il·lusionisme de l’Estat espanyol: el Saló Màgic, de la Rambla del Centre, 30.




Això és tot? Déu ha abandonat el temple i ens ha deixat en mans de pagans, endevins i mags? No. Déu habita el principal just a sobre del Teatre del Rei de la Màgia i paret per paret amb el Teatre Borràs, a l’Oratori de la Santa Faç.

La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir, segons la tradició, per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297. Posteriorment va passar a designar la piadosa dona que va eixugar la faç de Crist, Verònica, l’etimologia del qual prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només en reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament. Per art de màgia (i de fe), el rostre i el cos de Jesús impresos sobre un material sensible.


Santa Faç pintada pel Greco entre 1586-1595
Museo del Prado


Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz –una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria, 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.


Altar de l'Oratori de la Santa Faç
Foto: Xavi Soro (Crónicas de Thot)


Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i al morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina. La capella –que té horaris de visita per pregar– ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre el Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu camí del Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç.

dilluns, 4 de juny de 2018

El mercat i els mercats de Sant Antoni

Portal de Sant Antoni l'any 1869, amb la Casa de la Generalitat
a l'esquerra i el convent de Sant Antoni a la dreta
Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya


Les fronteres del territori

El barri de Sant Antoni forma part del projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà (1859) i la trama dels seus carrers uneix, per sota de la Gran Via i des de la plaça de la Universitat (antigament ocupada pel baluard de Tallers) i les rondes de Sant Antoni i Sant Pau (que segueixen el traçat de les muralles medievals), tot un territori que abans de l’annexió dels pobles del Pla de Barcelona, l’any 1897, ja pertanyia al municipi de Barcelona: la muntanya de Montjuïc i el Poble-sec –zona d’hortes, com les de Sant Bertran, que com a barri neix amb un projecte d’eixample de 1858 que portarà a la construcció de les barriades de la França Xica i Santa Madrona–, amb el Paral·lel fent de frontera; i el barri d’Hostafrancs, situat entre la vella carretera de la Bordeta i el turó de la Vinyeta, on l’any 1900 es va construir la plaça de toros de Les Arenes i que abans havia estat lloc on s’ajusticiava els reus penjant-los a la forca, com expliquem a Les places de toros de Barcelona.


Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs (1711), de Nicolas de Fer, amb el territori
que seria ocupat pel barri de Sant Antoni, creuat de camins i rieres
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


I fent de nexe d’unió, la plaça d’Espanya, que antigament havia estat un coll entre la muntanya de Montjuïc i el turó de la Vinyeta, avui imperceptible per la urbanització que s'ha menjat part de les dues elevacions i ha fet pujar el nivell del sòl, i que era conegut amb el nom dels Inforcats, no per les forques sinó per les bifurcacions de camins. La plaça com la coneixem va ser projectada per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Obra de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i Vautravers, està parcialment inspirada en la plaça de Sant Pere de Roma i les torres són una imitació del campanar de la plaça de Sant Marc a Venècia, raó per la qual reben el nom de venecianes. La primera urbanització de la plaça, però, va ser l’any 1908. El senyor Caballé, president de l'associació de propietaris d'Hostafrancs, en un discurs dirigit a les autoritats municipals el dia de la inauguració, que recollia La Vanguardia, agraïa les obres d'ordenació urbana de la plaça perquè gràcies a elles "Hostafranchs se ha higienizado y dignificado, convirtiéndose de foco de infección y refugio de gente maleante, en una barriada agradable é higiénica". A mig camí de Sants, Hostafrancs era territori de frontera i la proximitat de la muntanya de Montjuïc, plena de coves i amagatalls, afavoria la marginalitat.


Hostafrancs i Montjuïc vists des del carrer de la Creu Coberta
(carretera Reial) a principis del segle XX


Per la seva relació directa amb Sant Antoni, paga la pena fer un breu apunt sobre Hostafrancs. Segregat del terme municipal de Santa Maria de Sants l'any 1839 i incorporat a Barcelona, era conegut en aquells anys amb el nom de Les Barraquetes, però acaba prenent el nom actual de l'hostal que va construir Joan Corrades i Bosch, originari del poble d'Hostafrancs, a la Segarra. Aquest hostal es faria famós ben aviat perquè viatgers i comerciants hi pernoctaven mentre eren tancades les muralles de la ciutat i gràcies a la proximitat del Portal de Sant Antoni. Conegut com l'Hostal Vell, estava en el terreny on es va construir el cinema Arenas (1928-2003). Explica Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador local del barri:

"[Joan Corrades] Primer va fer un cobert i més tard un hostal (conegut com a Hostal Vell i desaparegut el 1928). Corrades va batejar l’hostal “Cal Astafranchs”, topònim així pronunciat a La Segarra. Ben aviat els usuaris de “la Tramvia” es feien parar el vehicle davant de l’hostal i es va popularitzar el nom de l’hostal que va donar el nom al barri."

Durant les obres d'enderroc del cinema i l'obertura de la continuació del carrer de la Diputació s'hi ha descobert un dipòsit subterrani de forma troncocònica amb una fondària de 6 metres i un diàmetre al fons de 5,40 metres. Té un revestiment interior de rajoles ceràmiques polícromes decorades amb motius geomètrics i ornamentals, i del qual no se'n coneix la funció. Habitualment, s'associa l'Hostal Vell a la casa dels pollets, una botiga de venda de cries d'aviram, l'edifici de la qual s'afirma que originalment formava part de l'hostal; però, com també afirma Vilarrúbia-Estrany, és anterior i era la construcció més antiga d'Hostafrancs –el seu aspecte des de dins de l'illa era el d'una casa de pagès– abans que fos enderrocat el 21 de gener de 2013 i es perdés definitivament, a més, l'indret del record aquella imatge infantil que va acompanyar diverses generacions de nens i nenes que s'aturaven embadalits davant de l'aparador a mirar els pollets que s'hi van exhibir fins a finals de la dècada de 1980, any en què la botiga va tancar.


Avícola Arenas, la casa dels pollets, a la dècada de 1960


Un portal i un barri

Tornant al barri de Sant Antoni, i abans de veure'n l'origen dins de muralles, cal destacar un detall arquitectònic important. La Casa Tarragó, situada en el xamfrà dels carrers Comte d'Urgell i Floridablanca, va ser construïda l'any 1864, es disputa ser l'edifici d'habitatges conservat més antic de l'Eixample juntament amb els tres supervivents de la cruïlla de Roger de Llúria amb Consell de Cent, projectats simultàniament pel mestre d'obres Antoni Valls Galí, el mateix de la Casa Tarragó. Més antiga seria l'enderrocada Casa Gibert (1861-1895), que havia estat situada a la zona central de la plaça de Catalunya. Després de ser ocupada el 2008, va ser anomenada La Carbonera per la carboneria que hi havia hagut en una de les botigues, i va ser pintada la façana amb un espectacular dibuix.


La Casa Tarragó, el 2008, just després de ser ocupada


La Casa Tarragó, tot i ocupar un xamfrà de la trama Cerdà, és atípica. No té l'estructura d’un edifici entre mitgeres, com és habitual a l’Eixample, sinó que presenta quatre façanes obertes als quatre vents. És així perquè en el moment de ser dissenyat encara no s'havia establert el projecte definitiu de rondes entre Ciutat Vella i l'Eixample, cosa que no va succeir fins 1865 quan la Casa Tarragó ja era construïda.


Plànol de situació presentat amb la sol·licitud de permís d'obres el 1864 on es pot veure
la doble alineació vigent en aquell moment. D'una banda, la quadrícula Cerdà a
la cruïlla dels carrers P i 20, després Urgell i Floridablanca;
de l'altra els antics camins de ronda


El barri pren el nom del convent i l’hospital de Sant Antoni, que es basteix a partir de 1430 a tocar de la porta de la muralla que també du el nom del sant, construïda en el segle XIV i reforçada amb un baluard durant el XVII. Aquest establiment exercia el control sanitari dels viatgers que havien d’entrar a la ciutat i dels barcelonins que patien la malaltia anomenada "foc de Sant Antoni", que molts cops es confonia amb la lepra però era provocada per un fong que infectava els cereals i, per tant, les farines amb què es feia el pa. Prop del convent, a la plaça del Pedró, la presència de la capella de Sant Llàtzer és el darrer vestigi de l'hospital de mesells o leprosos, fundat durant el segle XII, aleshores extramurs i al peu del camí que creuava el Pla de Barcelona de nord a sud i que tenia l’origen en el tram de la Via Augusta construït per accedir a Barcino. La plaça és l’espai resultant de la desaparició del cementiri de l’hospital quan, el 1787, es prohibeix enterrar els morts dins de muralles.




Part de les restes de la muralla, el baluard i la Via Augusta, així com d’una necròpolis i testimonis de la centuriació romana s’han recuperat sota el Mercat de Sant Antoni després de les obres que s’hi ha fet des del 10 d’octubre de 2009 fins a la reobertura el 23 de maig de 2018.

Prova de la importància que va tenir el Portal de Sant Antoni per a la ciutat és la construcció, el 1583, de la Casa de la Generalitat o de la Bolla (encara dempeus en el número 54 del carrer de Sant Antoni Abat), que tenia la funció de recaptar impostos a l’entrada i sortida de mercaderies, funció semblant a la que més endavant farien els burots. Per acreditar que l’impost de la mercaderia s’havia pagat s’hi afegia una marca de plom amb un segell o butlla, nom del qual bé “bolla”. Va ser aquí on l’11 de setembre de 1714 el general Villarroel va signar la capitulació de les tropes catalanes davant els exèrcits borbònics castellans i francesos.
El 1806 els escolapis es van fer càrrec del convent de Sant Antoni i el 1815 va entrar en funcionament el centre docent. Quan es va enderrocar la muralla, es va edificar una escola nova en lloc del convent. A finals del segle XIX es va restaurar l’edifici per adaptar-lo a les noves necessitats, modificant la façana al carrer de Sant Antoni, que encara es conserva.


L'església de Sant Antoni Abat abans de ser cremada durant la Setmana Tràgica (1909)


Després de la crema durant la Setmana Tràgica (1909), és restaurat, però és destruït de nou durant la Guerra Civil i finalment enderrocat, i només en resta el porxo obert al carrer de Sant Antoni Abat.


Façana de l'església de Sant Antoni Abat, cremada el 1909 i únic vestigi que en queda


Els mercats i el mercat

Com succeïa a tots els portals de la muralla medieval barcelonina, les portes d’entrada a la ciutat eren lloc propici perquè s’hi instal·lessin mercats i forques. El cas del Portal de Sant Antoni, començat a enderrocar el 1854, no va ser diferent: l’any 1634 hi van penjar el cap del bandoler Joan Sala Serrallonga (21 d'abril de 1594 - 8 de gener de 1634). I pel que fa al mercat actual, a més de l’antiga presència medieval, la construcció corre paral·lela a la presència temporal dels Encants (3).


L'església de Sant Jaume i la font de Sant Honorat ocupant la plaça l'actual, en un gravat del segle
XIX d'Alexandre Laborde. L'entrada de l'Ajuntament era pel carrer de la Ciutat
Dessins du Voyage pittoresque et historique de l'Espagne
Institut National d'Histoire de l'Art


Els primers Encants es feien als porxos de Sant Jaume, l’església que a l’Edat Mitjana era on avui dia hi ha la plaça de Sant Jaume, i prop de la porta del Call jueu. El 1358 es troben a la plaça Nova, des d’on es traslladen, el 1391, al carrer del Consolat, a les Voltes dels Fusters o dels Encants, a tocar de la Llotja i de l’actual Pla de Palau. Amb la reforma de la façana marítima, amb els ulls ja posats en l’Exposició de 1888, a principis del darrer terç del segle XIX són traslladats davant de l’enderrocat Portal de Sant Antoni, a la vora d’un turó del Camí de la Creu Coberta (també Via Augusta i després convertit en avinguda Mistral), on ben aviat es construiria el Mercat de Sant Antoni i que aleshores no era més que un descampat amb un vell hostal que acollia viatgers i comerciants que havien d’esperar que s’obrissin les muralles, com passava a Hostafrancs.


Els Encats a les voltes del carrer del Consolat, segons un dibuix de Pau Febrés Yll (1892)
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


Sobre els Encants, comentava el Governador de la ciutat en el Diario de Barcelona del 24 de gener de 1816: “[…] es verdaderamente una feria o mercado que, introducido durante la ocupación de esta ciudad por las huestes enemigas, ha seguido después sin ninguna autoridad”. Es refereix, en realitat, a la Fira de Bellcaire i l’ocupació de què parla és la de les tropes franceses, i subratlla el caràcter forà i mancat de legitimitat històrica d'aquell mercat, les mercaderies del qual eren fruit de la rapinya de l'exèrcit napoleònic des de 1808. Altres interpretacions a banda, la majoria d’estudiosos estan d’acord que el nom de Bellcaire prové de la població occitana de Bèucaire.

Des d’aquesta data fins el 1816, la Fira de Bellcaire estava localitzada a la Rambla i s’estenia des del Palau Moja fins a la caserna dels Estudis, és a dir, fins a Canaletes. Després de diverses prohibicions de les autoritats barcelonines, la venda de roba vella i altres andròmines va ser traslladada, el 1822, a la bora del passeig de l'Esplanada, situat entre el Born i l’actual passeig de Sant Joan i que coincideix amb l’actual carrer del Comerç. Finalment, el 1835, una part de la fira va passar a les Voltes dels Encants, i el trasllat va propiciar la confusió amb els Encants medievals.


Els Encants al passeig de la Creu Coberta (Mistral), ca. 1920
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya 


Entre els dos mercats, però, hi havia una distinció molt clara. La Fira de Bellcaire només se celebrava diumenge, mentre que els Encants disposaven de tres dies laborables: dilluns, dimecres i divendres. El 1881, la Fira de Bellcaire finalment va ser desplaçada al passeig de la Creu Coberta, als afores del portal de Sant Antoni, mentre que els Encants es van mantenir en aquelles voltes fins a 1888, moment en què també van ser traslladats a la Creu Coberta, reunint-se així tots dos mercats en un mateix espai, amb la gran diferència que la Fira de Bellcaire la componien els anomenats "drapaires de carretó", i se seguia celebrant diumenge.

El Mercat de Sant Antoni es comença a construir l'any 1879, projectat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias, inspirat en els edificis de les Halles de París i el Mercat del Born. Construït per la Maquinista Terrestre i Marítima en forma de creu que funciona com un negatiu de la trama de l’Eixample, va ser inaugurat per l'alcalde Rius i Taulet el 25 setembre de 1882. Va ser el primer mercat fora de les muralles concebut per abastir tota la ciutat.


El Mercat de Sant Antoni a finals del segle XIX
Antoni Esplugas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Poc abans de l’Exposició Internacional del 1929, els Encants de la Creu Coberta tornaran a ser traslladats perquè Sant Antoni, a les portes de Montjuïc, guanyarà una centralitat que expulsarà tot vestigi de “pobresa” i s’enderrocaran les barraques del Carboner del passeig de la Creu Coberta (Mistral), que el periodista Joan Vallès i Pujals anomenava “les Hurdes barcelonines” (1).


Barraques del Carboner, al passeig de la Creu Coberta, cap a 1925
Josep Maria Sagarra

Parades dels Encants al carrer Urgell, l'any 1913
Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Parades dels Encants a la Ronda de Sant Antoni, entre 190-1915
Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya


Les parades que feien companyia al mercat, però, l’Ajuntament va voler donar-los aixopluc sota la marquesina que va fer construir al voltant del mercat l’any 1929, i va ser sota cobert, en un passadís a la vorera i tancats per lones que les ocultaven a l'exterior que les hem conegut fins l'any 2009. Un passadís que era com un túnel del temps que es muntava i desmuntava cada dilluns, dimecres i dissabte (divendres es deixaven muntades les parades) i es guardaven les mercaderies en carretons que s'aparcaven en magatzems als quals s'hi accedia a través d'unes andrones (carrerons estrets) que conduïen a l'interior de les finques del voltant del mercat.


Planta de les marquesines del Mercat de Sant Antoni (1929)


Els Encants van ser instal·lats al Camp del Sidral del Clot, el sector de muntanya de l’actual plaça de les Glòries, que aleshores era un descampat creuat pel Rec Comtal i les vies de tren. En aquest espai, que havia de ser provisional, els Encants, que ja es coneixen com a Mercat dels Encants Vells i Fira de Bellcaire (Vells per diferenciar-lo dels Encants Nous, galeria comercial inaugurada l'any 1931 en la cruïlla dels carrers València i Dos de Maig, a iniciativa d'un grup de paradistes), hi van estar ubicats durant gairebé 90 anys, fins el 25 de setembre de 2013, quan es va inaugurar el nou emplaçament entre el Bosquet dels Encants i el Teatre Nacional.


Parades de llibres a la Ronda de Sant Antoni, el 1915
Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Després de la inauguració del Mercat de Sant Antoni, una part dels venedors ambulants de la Fira de Bellcaire es traslladaria a un entorn proper: en un primer moment, a la Ronda de Sant Pau i, posteriorment, als carrers Urgell, Tamarit i la Ronda de Sant Antoni. És en aquesta ronda on van aparèixer els primers llibreters –aleshores, una vintena– juntament amb la resta de paradistes.


Mercat de la plaça del Pedró, segons un dibuix de Lluís Rigalt (1869)


Gitanos i jueus

No podem oblidar, però, que entre la plaça del Pedró, el carrer de la Cera i les rondes l’activitat comercial té uns altres protagonistes històrics: els gitanos del Portal, documentats a Sant Antoni des del segle XVIII (2). L’arribada de gitanos nòmades es produeix fugint de la Gran Batuda de 1749, decretada per Ferran VI i que tenia com a objectiu exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos, heretats dels seus orígens en terres de l’Índia. Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat mític i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols inexistents. D’aquestes llegendes, però, n’ha acabat quedat el terme “gitano”, procedent del castellà “egipciano” i aquest del llatí “aegyptanus”, que vol dir “egipci”.

L’activitat mercantil del portal va afavorir el primer assentament i que els gitanos es dediquessin al comerç ambulant, la compra i venda de bestiar, i a una de les activitats tradicionalment relacionades amb aquest grup: xollar o esquilar gossos i altres animals. Sense oblidar, és clar, les arts quiromàntiques i endevinatòries que els connectava amb aquell passat mític. Tot plegat va permetre la integració del col·lectiu en el teixit social, fins al punt que la llengua catalana es va convertir en la seva llengua materna, farcida, això sí, de formes lèxiques i sintàctiques de la seva llengua, el caló (romaní o romanó), avui molt testimonial als Països Catalans i Espanya, però que ha deixat en el català paraules com “catipén, cruspir, dinyar-la, halar, xaval, guipar, filar, pispar, llumí, calés, cangueli o paio” entre moltes d’altres, i que tan bé va recollir l’escriptor i pintor Juli Vallmitjana en la seva obra dramàtica i novel·lística. A Sota Montjuïc, Vallmitjana descriu l'activitat del portal i els gitanos l'any 1908, que podeu llegir a l'article Un migdia al Portal de Sant Antoni.


La sastreria del senyor Razilow, una de les moltes botigues i tallers de
comerciants jueus que es van instal·lar al carrer de Sant Pau


Entre 1920 i 1936, els venedors tèxtils dels Encants de Sant Antoni es van traslladar a l’avinguda del Paral·lel, al costat del Molino. Als antics venedors s’hi van afegir, arran de la Gran Guerra (1914-1918), venedors d’origen jueu que fugien sobretot dels territoris de l’Imperi Otomà. Al costat dels acomodats però escassos propietaris jueus de tallers i botigues com alguns sastres del carrer de Sant Pau (Isaac Rosenfeld, Leon Alejandrovich, Samuel Maytek o Nathan Jacubovich en els números 60, 64, 93 i 97, aquest darrer al costat de Sant Pau del Camp; o Razilow), una multitud d’empleats modestos es guanyaven la vida penosament fent de marxants i venedors ambulants. Els més pobres començaven a la zona del Paral·lel i la Rambla venent corbates, mocadors o botons, i d’altres s’ajuntaven per adquirir o llogar una parada a l’exterior del mercat.


Parades del mercat del llibre del Paral·lel, l'any 1930, abans de traslladar-se a Sant Antoni
Josep Badosa Montmany. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Parades del mercat del llibre del Paral·lel, l'any 1935, abans de traslladar-se a Sant Antoni
Fons Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Els llibres de vell

En aquest nou emplaçament prop del Molino es va institucionalitzar el Mercat del Llibre d’Ocasió. El 1931 ja hi havia més de 300 parades dedicades al llibre, amb un gran èxit popular, i es crea la primera agrupació de paradistes, el primer objectiu de la qual va ser l’especialització del mercat per a la venda exclusiva de llibres perquè aquesta activitat havia anat desplaçat les altres, i serà en aquest nou context que el mercat dominical de llibres s’acabarà instal·lant a Sant Antoni l’any 1936. Aquestes parades res tenen a veure amb el mercat de llibres de vell del Portal de Santa Madrona, creat el 1902 i traslladat al Pavellons Antoni Dalmau al carrer de la Diputació, a la vorera de la Universitat, el 1967.


La recerca ansiosa. Mercat de Sant Antoni, 1963
Eugeni Forcano. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La vida continua

Com acostuma a passar en tots els espais urbans de Barcelona que antigament van ser cruïlla de camins i rieres, a Sant Antoni hi bull la gent durant tota la setmana. Per aquí hi passava la riera de la Magòria, probablement el topònim més antic de Barcelona després del Barkeno-Barcino iberoromà. Des de Sarrià baixava per l’actual carrer del Comte Urgell i entrava dins de muralles pel carrer de la Riera Alta en direcció al Cagalell, fins que va ser reconduïda seguint l’exterior de la fortificació i al segle XVI desviada cap a Sants i Montjuïc. Per la Via Augusta hi passaven els barcelonins de Barcino que anaven a Tarraco i Gades, i els seguiren els mercaders de l’Edat Mitjana; va ser accés principal de reis, prínceps i ambaixadors que venien d’Aragó o Castella. Més tard va ser Camí Ral: per la Bordeta a la costa –on al segle XV hi trobem l’Hostal de la Campana– i per Sants a l’interior. I sobre el seu traçat aproximat, es convertirà en carretera Reial cap a Madrid quan Carles III (1759) construeix la nova xarxa radial de carreteres tot seguint l’actual carretera de Sants. I del Portal de Sant Antoni sortien també els camins que portaven cap a la muntanya de Montjuïc i les Hortes de Sant Bertran i el port, i va ser el lloc d'on sortien els transports de tracció animal cap les poblacions properes.


Benedicció durant la festa dels Tres Tombs a Sant Antoni, el 17 de gener de 1915
Carles Fargas. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya


L'advocació a Sant Antoni Abat (17 de gener), patró dels gremis dels carreters i dels cotxers, dels traginers i llogaters de mules, que es venerava en aquest convent és l'origen de la festa dels Tres Tombs. Una versió de l'origen d'aquesta tradició suposa que els tres tombs eren les voltes que feien fer els genets a la muntura sobre les potes del darrere com a prova de destresa, davant del capellà encarregat de beneir l’animal. D'altres creuen que les tres voltes es feien al voltant d’una creu propera al lloc de la benedicció, probablement davant del convent i del portal. Una altra versió substitueix la creu per l’illa de cases on estava el convent. Fins els anys 30 del segle XIX, segons Joan Amades, a Barcelona s’encarregaven de la desfilada les confraries dels mulaters, els traginers de ribera i dels bastaixos de capçana, que eren els gremis que monopolitzaven el transport de mercaderies de la ciutat.

Després de l’enderroc de les muralles, mercat, rondes i Eixample han difuminat els vells camins però la gent segueix convergint en aquest punt clau de la ciutat, com l’aigua que s’entossudeix a seguir els vells torrents. I perquè no en perden la memòria, sota el mercat remodelat les restes de camins romans (amb els seus morts), baluards i muralles ens recorden els temps reculats quan els monarques entraven pel vell portal mentre a les parades amb el crit de “reina!” encara s’anuncia que la verdura i el peix és fresc.


Fragment d'un plànol de 1890 amb el barri de Sant Antoni, el seus límits i les primeres construccions
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Notes

(1) Vallès i Pujals, Joan. “Les "Hurdes" barcelonines”. La Veu de Catalunya, 17 d'octubre de 1912.

(2) Gómez, A., “Los gitanos de Cataluña en el siglo XVIII”, Historia y Vida, 150 (1980), p. 80-93.

(3) Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa, Els Encants i la Fira de Bellcaire. Imatge i història de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014.

diumenge, 13 de maig de 2018

Quan al Clot hi rajava mel

Veïnes de Can Robacols al carrer de Josepa Massanés (abans Sol)
del Clot, prenent la fresca a la dècada de 1960


Quan al Clot hi rajava mel

A finals de la dècada de 1960, la Remei feia el seu darrer viatge cap a Barcelona per vendre herbes remeieres, olis essencials i ungüents. Li pesaven els anys i ja no es veia amb cor de continuar fent tota sola una feina que ja no tenia la sortida d’abans. Els herbolaris, que començaven a anar a la baixa, absorbien la clientela que encara feia servir remeis populars –en general gent gran–, i la medicina pública, cada cop més generalitzada entre la població treballadora, reduïen un mercat immers en la modernitat, en nous costums i en el negoci d’una indústria farmacèutica que sintetitzava en el laboratori productes que devien la seva existència a la medicina tradicional. No sortia a compte fer un viatge de tan lluny per uns beneficis tan migrats. Malgrat tot, la Remei, dona sàvia, tenia recursos i secrets.


Dues remeieres en ruta


Quan amb la mare recorria els camins, a cada mas i cada vila hi feien servei i la ruta durava setmanes. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, per tornar per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua. La família de la Remei i la d’altres remeieres transhumants com ella, que vivien d’una agricultura i ramaderia que donava per poc més que l’autoconsum, obtenien amb aquesta activitat uns ingressos extres que els permetia el pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar dels fills o per a les dots dels cabalers, els germans o germanes de l’hereu o la pubilla, que es veien obligats a pagar per fer un casament mig arreglat.

Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars, on se les acollia a canvi de te de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre, i altres herbes i extractes que guarien tots els mals. Fins i tot els d’amor, si calia. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa a casa.

Quan hi havia mercat comarcal o setmanal, o en dies de festa major, a les places dels pobles s’hi trobava tothom. Amb la seva humil paradeta, les venedores d’herbes i remeis eren com aquells personatges d’antany que venien de lluny, envoltats de misteri: companyies d’actors, que representaven comèdies i sainets; les troupes de saltimbanquis, que oferien espectacles circenses; o els firaires ambulants, que comerciaven amb les coses més diverses mentre entretenien pagesos i vilatans amb màgia, llanternes màgiques, ombres xineses, literatura de canya i cordill o romanços de cec, com en temps molt més reculats ho havien fet els joglars.

La Remei entrava a Barcelona per l’antic camí d’Horta des de Sant Genís, com ho havia fet d’abans que la vila fos annexionada a la capital, el 1904. S’aturava a la plaça del Mercat (avui plaça d’Eivissa), on tenia clientes fixes entre les bugaderes que rentaven la roba dels senyors de Barcelona, que li compraven olis i ungüents per guarir les mans castigades per la sosa i el lleixiu. I aprofitava per visitar el senyor Cebrià Riera, que a més de fer de carreter al veí carrer de les Dones, era remeier i es feia dir “doctor en botànica”. En Cebrià era bon coneixedor de les herbes de la muntanya i molt popular a Horta, però no hi havia competència amb la Remei perquè no elaborava ungüents.


La casa d'en Cebrià Riera, al carrer de les Dones d'Horta, on avui hi ha les
Galeries Horta (1926). Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó


Camí avall, travessava la riera d’Horta i el torrent de la Carabassa, i passava per davant de Can Fargues, una masia amb torre de defensa del segle XI, i per la Torre Llobeta. una casa pairal del segle XV. Feia temps que el camí i el paisatge rural havien desaparegut sota la urbanització de la ciutat i la construcció del passeig de Maragall, però la Remei encara anava a buscar el carrer de la Garrotxa, testimoni fòssil del camí d’Horta, tot dirigint-se cap a Can Miralletes, entre el Guinardó i el Camp de l’Arpa, l’única masia que quedava dempeus i amb horts de tantes que n’havia vist desaparèixer: Can Xiringall, Can Bartra, la Torre dels Pardals, Can Sabadell, Can Vintró, Can Guixà, Can Girapells, Can Eloi, el Mas Viladomat i Can Pere Miralles, que era al costat de Can Miralletes.


Can Miralletes


Amb els amos i masovers de totes elles la Remei hi havia fet tractes i negocis, però a Can Miralletes hi feia parada i fonda, com ho havien fet en aquell indret durant segles traginers i viatjants des dels temps dels romans. Can Miralletes es troba en una cruïlla singular de camins. Avui, el terreny que ocupa són uns jardins públics que van ser horts fins a finals de la dècada de 1960, quan bona part van desaparèixer en construir-s’hi una escola i un institut. És just a sota del carrer de Sant Antoni Maria Claret, que segueix la traça de l’antiga Via Francesca, una variant de la Via Augusta romana que servia per travessar l’ager romà, el Pla de Barcelona actual, aprofitant segurament un primitiu camí iber. Interrompuda pels terrenys de l’Hospital de Sant Pau –construït sobre terres que havien estat propietat de Can Xifré– la Via Francesca encara es pot seguir pels carrers de la Travessera de Gràcia i de les Corts. En l’espai del passeig de Maragall delimitat per l’actual Rambla Volart (aleshores presidit per Can Viladomat i un camp d’oliveres) i el carrer de Freser hi confluïen la Via Francesca, el camí d’Horta i el camí de Sant Andreu de Palomar, que se separava del d’Horta a l’alçada del carrer de la Muntanya, i que s’unia a la Via Francesca per l’actual carrer de la Travessera.


El Camp de l'Arpa a principis del segle XX. El torrent del Bogatell i
el camí d'Horta (a baix), Can Pere Miralles i Can Miralletes
(centre de la imatge) i els torrents convertits en camins


Aquesta cruïlla de camins, de la qual la plaça de Sant Josep de Calassanç –coneguda popularment com a placeta de les Tortugues perquè un joc infantil reproduïa en pedra aquests rèptils– n’és l’únic espai no urbanitzat juntament amb Can Miralletes, estava delimitada per dos torrents, que quan no plovia es feien servir de camins: el de la Guineu, al nord, i el d’en Melis (probablement, una deformació de Mèlich, un propietari molt antic de la masia de Can Planas, al Guinardó). Tots dos ens els tornarem a trobar seguint el camí de la Remei, que recordava que un dels dos s’havia dit de les Bruixes però no recordava quin. La memòria sovint posa aquests paranys quan els noms de les coses remouen emocions tristes: les remeieres havien estat acusades de bruixeria i cremades a les fogueres de la Santa Inquisició.

Les remeieres en general, com les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent, a l’Alt Urgell, havien estat les dones sàvies que atresoraven el coneixement ancestral no només de les plantes i el seu valor curatiu, sinó que jugaven un paper important dins la medicina popular i la ginecologia, exercint de llevadores. Hereves directes de les dones jueves medievals (algunes amb coneixements de medicina), el Sant Ofici els va arrabassar aquest poder i les va acusar d’interferir en els designis de Déu.

Deixant enrere aquells camins entrecreuats d’història, la Remei baixava pel torrent del Bogatell, que era el nom que el carrer de Rogent va dur al Camp de l’Arpa fins 1916. El Bogatell era la continuació del torrent d’en Melis, que des de Can Miralletes baixava per les possessions de Joaquim de Càrcer i d'Amat, marquès de Castellbell i de Castellmeià, baró de Granera i senyor de Castellcir, que abans de morir va vendre aquestes terres a la família Sivatte-Llopart, antics propietaris de la Quadra de Vallbona i del Castell del Baró, on el Rec Comtal rega avui les darreres hortes urbanes de Barcelona. Del pas del torrent d’en Melis, que encara conserva trams al Guinardó, en queda el passatge d’en Roura, que uneix Can Miralletes amb la placeta de les Tortugues.

Quan el torrent del Bogatell es feia camí permetia unir la barriada del Camp de l’Arpa amb el poble del Clot, separats tots dos pel camí de Sant Sever, continuació del camí dels Enamorats i antiga Via Molinària que connectava els antics molins del Rec Comtal. Les llegendes diuen que el nom del Camp de l’Arpa feia referència a un antic dolmen i que “arpa” seria una malformació del mot “arca”, una forma popular per anomenar aquests monuments megalítics. D’altres veus afirmen que aquest “arpa” deriva del mot “urpa” i que recordava que quan aquests terrenys eren una zona solitària i apartada del Clot hi transitaven lladres de camins que assaltaven els viatgers.


El carrer de Josepa Massanés (abans Sol), a la barriada de Can Robacols


El camí més habitual hauria estat agafar el carrer de la Muntanya, que prenia aquest nom perquè unia el Clot amb el Guinardó, el barri de muntanya de Sant Martí, però la Remei feia anys que passava pel forn de Ca n’Elias, encara en actiu, instal·lat a principis del segle XX en una antiga masia del xamfrà de Freser amb Rogent; s’hi aturava des que la mare, quan viatjava amb carro, els venia matafaluga per anisar les coques de forner. Després de fer un mos de coca, la Remei s’endinsava pel barri de Can Robacols, un vell nucli rural del Camp de l’Arpa construït amb cases de cos, amb galliners i petits horts, que prenia el nom de la vaqueria dels Robacols i que va subsistir fins a la dècada de 1980 abans no fos enderrocat i convertit en plaça i desaparegués per sempre tota referència al passat.

Al carrer de Coll i Vehí, la Remei visitava sovint l'herbolari de Ca l'Andalet. A més de tractar amb herbes i ungüents, l'Andalet era molt conegut al barri com a curandero, com tants d'altres que hi havia als barris i a la ciutat. Els veïns el visitaven perquè els guarís qualsevol mena de xacra, sobretot el dolor de reuma i d'ossos, o disfuncions orgàniques diverses pròpies de l'edat. L'Andalet feia imposició de mans i exercia un suau massatge sobre la part afectada i n'expulsava la malura fent petar els dits fora del cos. En Jordi Marín, veí del barri, encara recorda les històries que veïns i familiars explicaven del vell Andalet.

Camí avall, la Remei sortia de Can Robacols pel carrer del Pistó (del qual es conserva un miraculosament un tram dins d’una illa de cases) i des de Degà Bahí, l’antic carrer del Foment, on s’alçava la fàbrica tèxtil de Can Rius, tornava al Bogatell. Al carrer de Provença començava el petit eixample del Clot, tancat pels horts i les casetes baixes del passatge d’Anglesola, un estret camí de terra que portava a l’antiga casa Pons i Subirà construïda el 1867 per aquest indià i periodista de Sant Martí de Provençals, i aleshores habitada per una família del Clot. Davant per davant hi havia un jardí amb una arbreda de moreres que cada primavera era assaltada pels nens de la barriada per robar les fulles i alimentar els cucs de seda.

Sota el carrer hi circulava l’aqüeducte baix de Montcada, una canalització d’aigua, de 1826, procedent de la mateixa mina que el Rec Comtal, i dins l’illa de cases entre Xifré i Independència abastia un grans safareigs on es banyaven els nens i les nenes del carrer, a l’estiu.

Un patí davant del Foment Martinenc el feia servir la companyia d’aigües com a magatzem de material i l’habitava una colònia de gats alimentats per dues velletes sempre vestides de negre. La crueltat infantil heretada de la ignorància secular les tractava de bruixes, i més d’un cop els gats havien anat a parar a la foguera de Sant Joan per trencar el malefici associat a aquests felins i la seva relació amb la bruixeria. La Remei s’estremia quan ho havia vist fer. La Nit de Sant Joan, o Nit de les Bruixes, és una festa d’origen pagà que celebra l’arribada del solstici d’estiu cremant fogueres per tota la ciutat. A la Remei, la festa li era propícia perquè venia ungüents fets amb pericó o milifulla, l’herba de Sant Joan que de ben antic es feia servir com a antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic, però també com a antidepressiu i sedant, i que havia estat utilitzat per les fetilleres com a hipnòtic.

Bogatell avall, la Remei enfilava cap el mercat del Clot. Travessava la Meridiana per on fins no feia gaire hi havia el pas a nivell del tren que corria per la superfície de l’avinguda, i s’endinsava pel carrer de la Séquia Comtal, que prenia el nom del rec que el creuava. Allà hi havia hagut els molins del Clot. El de Dalt havia tingut la bassa al mig de l’actual Meridiana i les restes del casal encara s’aguantaven dretes al costat de l’església de Sant Martí, "molt rònec i mig cobert d’heura, amb les parets –clivellades i escrostonades– plenes de molsa", com el descrivia l'escriptor clotenc Estanislau Torres.

El molí va estar actiu fent moltures fins 1936. Després de la Guerra es va tornar a posar en marxa clandestinament i va funcionar durant tota la postguerra. Les restriccions impedien l’existència d’aquestes petites indústries, però els negocis familiars subsistien d’amagat, i l’Eusebio, el vell moliner, hi torrava malt i xicoira, succedanis del cafè, i hi molia farines de llegums per fer farinetes, que bullides i amanides amb trossets de pa fregit van ser la base nutrícia de moltes famílies. El moliner va viure en el molí amb la seva família fins que va ser enderrocat l’any 1973. La Remei el va visitar per darrer cop per dur-li un ungüent per als penellons que en aquells anys clivellaven les mans de la gent.

El molí de Baix havia estat en el número 4 del carrer de la Séquia Comtal. La Remei encara recordava el vell casalot convertit en el Cinematógrafo Recreo Martinense, davant del pont on els nens es llançaven al Rec. Un cinema petit, atrotinat i humit per les aigües que circulaven pel subsòl i que tothom coneixia com el Molí. Inaugurat cap el 1914, l’any de la Gran Guerra, la Remei hi havia anat algun cop amb la mare: al poble no n’hi havia, i quan tornava al poble la canalla l’esperava per escoltar, embadalits, les aventures de les pel·lícules. Feia com aquells recitadors de romanços que havia conegut de petita, el segle passat, i que explicaven fulletons i crims horrorosos.


Cinematógrafo Recreo Martinense, el Molí, la dècada de 1920
Foto: Santiago Gambús


El cinema va tancar quan va esclatar la Guerra Civil i ja no va tornar a obrir. En el seu lloc, amb aquella memòria que l’aigua mai perd, s’hi van construir un banys públics, inaugurats l’any 1940 per iniciativa del règim franquista, i que malgrat tot van servir per pal·liar les mancances higièniques de moltes llars, que no només no tenien dutxa ni banyera, sinó tampoc aigua corrent, i compartien una comuna per a tots els veïns.

Travessat el carrer del Clot, s’arribava a la plaça del mercat. Com havien fet la mare, l’àvia i la besàvia, la Remei s’entretenia xerrant amb les gitanes que hi venien alls i flors. Malgrat la discriminació, aquelles dones encara servaven la aurèola de misteri de temps passats quan llegien el futur en les línies de les mans i entabanaven la gent amb històries de països llunyans. Eren com aquells gitanos de Cien años de soledad que arribaven a Macondo amb estris màgics com el gel, la lupa i l’imant. Recordava quan l’any 1913 els zíngars, que durant anys van acampar amb els carros a la plaça de les Glòries, feien ballar l’ós davant del Molí seguint la cerimònia ancestral que lligava mercats –l’autèntic fòrum ciutadà de pobles i barris–, amb atraccions de fira, espectacles circenses i xarlatans que venien mercaderies de tota mena, arrencaven queixals o proclamaven la fi del món.


Gitanos fent ballar l'ós davant del cinema el Molí,
del carrer de la Séquia Comtal, el 1913


Deixant enrere aquella plaça que bullia de gent, la Remei prenia el camí cap a Barcelona per la carretera de Ribes, l’antiga Via Augusta romana, que aquí prenia el nom del barri. S’allunyava del Clot de la Mel, situat prop la Casa de la Vila de la plaça de Valentí Almirall. Aquell Clotum Melis dels pergamins medievals, que hauria donat nom al barri, era una extensa fondalada agrícola les últimes restes de la qual, situades al costat de muntanya de la Gran Via, van desaparèixer durant la dècada de 1980 amb les obres olímpiques.


Els últims horts del Clot de la Mel, la dècada de 1960


Documentat per primer cop entre els segles XII i XIII, els cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem hi van bastir una masia fortificada per explotar els rics terrenys agrícoles regats pel Rec Comtal, font de riquesa que brolla com la mel que hi produïen les abelles, de la qual tothom parlava però ningú recordava. L’explotació del Clot de la Mel s’estenia fins al mar, ocupant els terrenys que més tard es convertirien en el barri del Taulat i del Poblenou. La zona propera al Rec era l’horta, després venien els camps de cultiu i a la més propera al litoral, en bona part pantanosa, els cavallers hi tenien els ramats de pastura. La torre dels cavallers de l’orde de l’Hospital, modificada al llarg dels segles i desamortitzada durant el segle XIX, va passar a mans de la família Casas-Guarro, que l’any 1921 la va cedir a la ciutat perquè fos escola pública, i avui acull l’Escola Casas.

Travessats els horts de la plaça de les Glòries i la farinera de Sant Jaume, la Remei seguia pel Camp del Sidral i el barri de la Sínia, on fins abans de la guerra hi havia la Florida, la torre i el jardí botànic de Maurici Torras, que havia estat un dels propietaris de l’herbolari del Pi. Regades per les aigües del Rec Comtal, a les terres de la Flòrida s’hi criaven flors, herbes i sangoneres que comercialitzava l’herbolari però que també eren venudes a altres botigues del gremi, i on la Remei, de petita amb la mare, encara hi havia comprat la mel que s’hi produïa. Tant si al Clot de la Mel hi havia hagut ruscos com si no, la mel i el Clot estaven prou lligats com perquè l’imaginari popular en fes llegenda i història, i parcs, escoles i entitats del barri n’heretessin el nom i les abelles hagin acabat formant part del bestiari de festa major acompanyant gegants, nans i diables.

Al cap de pocs anys de desaparèixer la Florida, a les primeries del segle XX, la mare de la Remei li va explicar la història del jardí botànic i d’aquella senyora que les atenia i que ja no van tornar a veure mai més. La mare era una dona prudent i va preferir no escampar en vida dels protagonistes les coses que ella sabia i que era millor callar.


El jardí botànic de la Florida en un gravat de 1890


L'herbolari del Pi, fundat l’any 1840, estava situat en el número 19 de la Riera del Pi (actual carrer del Cardenal Casañas), que rebia el nom de la riera que entrava pel Portal de l'Àngel, que al segle XIII es va anomenar dels Orbs perquè s’hi reunien els cecs, esguerrats i pobres que vivien en barraques en aquesta zona quan, abans de bastir-hi la muralla, aquest indret era als afores de la ciutat, i s'hi van mantenir durant segles perquè era la porta que tancava més tard i obria més d'hora. Per la plaça de Santa Anna, la Riera del Pi seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla.

Li havia explicat la mare, i a la mare, la l'àvia, que al Portal de l'Àngel, l'1 de novembre, dia de Tots Sants, s'hi posaven les primeres castanyeres aprofitant que del portal sortia el camí que duia al cementi del convent de Jesús; un camí d'origen romà que acabaria sent el passeig de Gràcia. A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria a l'enderroc del convent, l'any 1823, després de la Guerra del Francès. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830, any d'inauguració del passeig, apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els jardins del Criadero, del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o el Prado Catalán, que acabarien incorporant-hi teatres, balls i atraccions. Quan la ciutat era tancada dins de muralles, a Jesús s’hi anava a berenar sota l’emparrat d’un quiosc que servia cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 amb l’inici de la urbanització de l’Eixample.

I tot això venia a tomb perquè les remeieres i les castanyeres eren cosines germanes. Els més grans encara recorden quan les castanyes, que ens remeten als boscos tardorals, es guardaven calentes a les butxaques dels abrics per escalfar-hi les mans; però pocs deuen saber que els pagesos les duien a les butxaques perquè tenien la creença que guarien el reuma i el mal de ciàtica.

Aquelles dones de les quals encara conservem la imatge d'unes velletes vestides de negre amb un mocador al cap vora el foc torrant castanyes i moniatos, ens condueixen, amb la Nit de Tots Sants o de les Ànimes pel mig, que té l'origen en els lars romans, a l'època en què la natura, després de l’esclat de l’estiu i les darreres collites de la tardor, entra en un temps de letargia, s'escurcen els dies i arriba el fred. La mort aparent de la natura i el recolliment familiar porta inevitablement a recordar els morts. És en aquestes nits que les ànimes del Purgatori tornen entre els vius i aquelles que no són recordades per ningú fan el camí de tornada al Purgatori; i així any rere any.

Però com segurament li passava a la Remei en aquest darrer viatge a Barcelona, el cap ha fugit cap a records que el pas inexorable del temps intenta esborrar i amb l'edat ens neguem a oblidar. Parlàvem de l’herbolari del Pi. El negoci va ser fundat per Josep Villar, un botànic d’origen francès. Corria la veu que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i que, recuperada, regentava el negoci.

Anys més tard, probablement per les dificultats legals que en aquell temps tenia una dona per dur ella sola un negoci, la botiga va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras, que va tenir l'encert de convertir una propietat seva als afores del Clot, en el poble de Sant Martí de Provençals, en un jardí botànic que proveís el seu herbolari. I fou així que va néixer la Florida.

La mare li va explicar a la Remei que el senyor Torras s’entenia amb la criada, Pilar Bruballa, i en morir el propietari li va llegar a la seva amant l’herbolari i el jardí botànic. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència la Florida també a la dona que li feia de criada, amb qui va mantenir una relació que la mare no va voler aclarir però que la Remei va saber entendre malgrat el silenci.

La botiga va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro, company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill a la vila del Montseny, fundada pel rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.

De l’Agustinet, com era conegut Agustí Garriga entre familiars i amistat properes, no se'n sap cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.

El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres.

Griñó va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener, Peius, periodista, escriptor i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel·les Mestres, que feien companyia a les tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic. Quan Griñó va tancar la botiga durant la dècada de 1950, va ser traslladada al Poble Espanyol de Montjuïc.


El nen de les sangoneres


Sense deixar l’antic camí romà, la Remei continuava carretera de Ribes enllà, amb el cap ple de records, fins a l’Estació del Nord entre fàbriques i magatzems vora la rasa del tren. L’Arc de Triomf la rebia tot just abans d’endinsar-se dins la Barcelona vella per on hi va haver el Portal Nou de les muralles medievals, terra d’extenses hortes regades pel Rec Comtal durant segles, l’últim vestigi de les quals van desaparèixer amb el molí que duia el nom del portal, a principis del segle XIX.

La Remei entrava pel carrer del Rec Comtal, que antigament s’havia dit dels Tints i que juntament amb el passatge de l’Hort dels Velluters recordava el passat tèxtil del barri de Sant Pere. En aquest passatge, a tocar de la plaça de l’església hi va haver en temps antics el pou de sant Gem, on es duia a beneir la fruita de les hortes del barri. Fins al segle XIX s’hi van establir venedors d’anissos i esponjats, xarops i caramels, i encara avui hi subsisteix, en un local que havia estat uns antics safareigs, el que potser és el darrer obrador de Ciutat Vella i on el Xavier Busqué elabora pega dolça, l’aroma de la qual envaeix cada matí, en una mena de llicència poètica urbana, el tortuós passatge que segles enrere va ser part dels horts on els teixidors de velluts estenien les teles perquè s’eixuguessin al sol.

Quan la família Busqué –que va començar el negoci l’any 1928– tenia l’obrador al carrer de les Freixures, la Remei hi adquiria, a canvi d’una pomada per a les cremades, l’extracte de l’arrel de la regalèssia que destil•laven en uns autoclaus, i que li servia per fer uns preparats digestius, un ungüent contra l’herpes i, sobretot, un regulador dels estrògens que millorava els símptomes de la menopausa gràcies als principis actius de la glicirricina de la regalèssia, que funcionava com a corticoide. Però és clar, això no ho sabia la Remei ni les generacions de nens i nenes que en mastegaven l’arrel: la llaminadura dels pobres.

La Remei seguia el recorregut fòssil del Rec Comtal a través dels noms dels carrers. Un esgrafiat a la paret d’una finca del carrer de Sant Pere més Baix mostra encara –rivalitzant amb sant Gem en la devoció popular– una Pomona, la deessa romana dels horts i els jardins, just abans de girar pel carrer de la Séquia cap a les Basses de Sant Pere, la plaça que va ser ocupada pel molí de Sant Pere fins mitjan segle XIX. Seguint per la plaça de Sant Agustí Vell, on s’havia fet mercat sota els porxos que subsistien miraculosament, les passes la duien per carrers de ressons medievals que conservaven els noms d’antics gremis i oficis: Blanqueria i Assaonadors, feines relacionades amb les pells i els teixits; Carders, Corders, Semoleres, Civader, plaça de la Llana o el carrer de les Candeles, amagat rere la plaça i que recorda els temps, ja a l’Edat Mitjana, en què els fabricants d’espelmes de cera d’abella s’instal·laven en aquest barri, el de la Bòria, davant de la plaça del Mercadal (avui plaça de l’Àngel), un dels primers nuclis de comerç i població nascuts fora de les muralles romanes, cap el segle XI. Els candelers eren molt senyors, des que durant el segle XVI van deixar de ser considerats menestrals per passar a ser artistes, classe social de la petita burgesia que incloïa els oficis artesanals derivats dels estudis universitaris –les arts liberals–, conjuntament amb notaris, cirurgians, apotecaris, adroguers i pintors, que ja no s'agrupaven en gremis sinó en col·legis.

En el descampat que durant molts anys hi va haver quan durant la Guerra Civil es va enderrocar Sant Cugat del Rec, una vella església del segle XI situada rere el mercat de Santa Caterina (construït sobre l’antic convent dels dominics inquisidors), encara hi havia el xarlatà que durant la llarga postguerra muntava la seva paradeta ambulant per vendre un emplastre que es deia Serptuga. La Remei li venia càmfora per fer pomades antisèptiques i analgèsiques, extreta del llorer beneït Diumenge de Rams. La peculiaritat d’aquest firaire, seguint les velles tradicions d’espectacles als mercats, era que per atraure el públic exhibia una tortuga i una serp vives, i una mona que saltava i corria al voltant de la parada i era l’atracció de grans i menuts.

Des del carrer de la Bòria, on els reus, en temps antics, eren passejats sobre un ruc per ser escarnits per la gent abans no eren enviats a la forca, la Remei passava per la plaça de l’Àngel, el vell Mercadal o plaça del Blat on s’establí el mercat medieval més antic, abans d’endinsar-se per la Baixada de la Presó (Baixada de la Llibreteria des que fou enderrocada la presó durant la segona meitat del segle XIX), on l’antiga Via Augusta s’endinsava a la Barcelona romana per una de les portes de la muralla. Abans de pujar els costerut carrer que s’enfila per la falda de l’antic mont Tàber –un dels dos petits turons sobre els quals August hi va fer bastir Barcino el segle I abans de l’era comuna– la Remei mirava l’aparador de La Colmena, la pastisseria que des de 1868 (agafant el relleu de Ca l'Abella, que des de 1849 era a l'altra cantonada de la Baixada de la Presó), com un rusc d’abelles –que la perseguien des del Clot–, havia endolcit milers de barcelonins amb esponjats, merengues, fruites de Niça i torrons de crema cremada. Però havia de vèncer la temptació, no només de La Colmena sinó també de la pastisseria de Santa Clara i del forn de Sant Jordi: caminava lent i havia d’arribar a lloc abans no es fes fosc.




En el número 7 de la Baixada de la Llibreteria, davant La Colmena, va deixar enrere la cereria Subirà, establerta l’any 1761 al carrer dels Corders, prop del carrer de les Candeles que hem vist abans, i traslladada aquí el 1847 quan el negoci de les espelmes de cera d’abella era puixant i il·luminaven ombrívolament les llars. Ben a prop, al número 2 del carrer del Bisbe, li feia companyia l’antiga cereria de Lluís Codina, de 1825, o la de Gallissà, de 1826, en el número 5 del carrer del Cardenal Casañas al costat de l’herbolari del Pi. I una mica més lluny, però sobre el camí que li quedava per fer a la Remei, la cereria l’Abella, de 1869, en el carrer de Sant Antoni Abat. L’antiga Subirà encara sobreviu, en un magnífic local presidit per una senyorial escalinata i que abans havia estat una botiga de teixits. Passa per ser el negoci més antic de la ciutat. Però la Remei sabia que no, que el més antic era la farmàcia Padrell (avui, Fonoll) del carrer de Sant Pere més Baix, els orígens de la qual cal anar a buscar a la zona enderrocada del barri de la Ribera, l’any 1561. La construcció de la Ciutadella militar la va obligar a canviar-ne la ubicació. Però aquesta és una altra història.

Plaça de Sant Jaume enllà, el camí continuava pel carrer del Call, frontera de l’antic barri jueu devastat el 6 d’agost de 1391 per una turba ignorant i fanàtica, que va ferir de mort la comunitat de catalans jueus sobre els quals els Reis Catòlics decretarien l’ordre de conversió o expulsió, el 1492. Tristes conseqüències culturals i econòmiques va tenir aquella decisió, però l’esperit va subsistir entre aquells que van restar a la ciutat i al país, i d’amagat van continuar exercint els seus costums. D’això la Remei en sabia alguna cosa.

Va continuar pel carrer de la Boqueria fins al Pla de l’Os, rovell de l’ou de la ciutat, antic mercat a l’aire lliure i lloc on els camàlics esperaven feina al sol al mateix indret on les forques havien exhibit els ajusticiats mentre el poble hi assistia com si fos un espectacle edificant, i així va ser fins les darreres execucions públiques a garrot al patí de Corders de la presó vella de Reina Amàlia, al Raval, on avui hi ha la plaça de Folch i Torres.

I travessada la Rambla, entrava al carrer de l’Hospital, final del seu viatge. Sud enllà, després de l’antic Hospital de la Santa Creu i la plaça del Pedró, se sortia de la ciutat pel Portal de Sant Antoni de les antigues muralles medievals, pel mateix camí on la Via Augusta romana enfilava cap a Tarraco i Gades després d’haver deixat Roma moltes jornades enrere.

El carrer de l’Hospital era el més antic camí d’entrada al Raval, el territori que fins el segle XIV va ser fora muralles i que fins el XVIII va ser espai ocupat només per terres de cultiu, convents i institucions hospitalàries i de beneficència. Alguns d’aquests convents tenien jardins botànics on monges i capellans cultivaven herbes i plantes que feien servir per elaborar remeis, tònics i espirituosos. Un dels jardins més importants havia estat situat a tocar del Portal de Sant Antoni i la muralla. El carrer dels Salvador, que uneix els de Sant Antoni Abat i el de la Cera, passa desapercebut als vianants, però el seu nom ens recorda la família que n’era propietària.

Els Salvador va ser una nissaga d’apotecaris i naturalistes barcelonins que, de començaments del segle XVII a mitjan segle XIX, van reunir una biblioteca i una col·lecció científica de les més importants d’Europa. Situada a la farmàcia que la família tenia al carrer Ample cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus), van obrir el seu gabinet i el patrimoni als estudiosos i es va convertir en el primer museu obert al públic a Barcelona. En aquest emplaçament va estar activa la farmàcia fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort de Josep Salvador i Soler, el darrer naturalista de la família.

Els administradors de l'herència decidiren vendre l'apotecaria i traslladar el museu, que va restar ocult des de 1855 fins a la Guerra Civil a la masia la Bleda de Vilafranca del Penedès. Des d'aleshores i durant més de setanta anys es va donar per perduda la col·lecció fins que, l’any 1937, el botànic Pius Font i Quer, aleshores director de l'Institut Botànic de Barcelona, la va adquirir, i tres anys després passava a mans de l'Ajuntament de Barcelona, que la va mantenir guardada a l'Institut Botànic i no es va tornar a exposar al públic fins l’any 2015.

El camí de la Remei era un cúmul d’història. Les seves passes resseguien un camí gastat pels segles on ella era una de les darreres supervivents d’un món en què remeieres, apotecaris i xarlatans eren personatges del passat; on els antics horts i jardins botànics privats i monacals havien desaparegut sota l’asfalt; on els gabinets naturalistes esdevenien museus; on ruscos i abelles, com ho serien les vaques i les lleteries, havien estat expulsades de la ciutat governada per la modernitat. Subsistien a la baixa els herbolaris, com el del Rei, del número 5 del carrer del Vidre, prop de la plaça Reial. El més antic. Havia estat fundat el 1818 en el número 1 del mateix carrer amb el nom de La Linneana, en homenatge a Carl von Linné, el naturalista del segle XVIII, i traslladat a l’emplaçament actual el 1823 quan és enderrocat el Convent dels Caputxins per construir-hi la plaça. Una botiga d’estil neogòtic isabelí, al propietari de la qual Isabel II va nomenar "Herbolari de Cambra de S. M. la Reina" i "Proveïdor de la Casa Reial". Però la Remei no sabia que en el segle següent els herbolaris reviurien gairebé de les seves cendres, en un d’aquests girs que a voltes fa el món, que sempre torna a lloc enmig de la lluita permanent entre els dictats humans i les forces de l’Univers.

Abans no es fes fosc, la Remei aniria a una pensió del carrer d’en Robador, en ple Barri Xino, en companyia de prostitutes. Una altra mena de remeieres de mals atàvics, recloses com a empestades en els mateixos carrers del proletariat anarquista, en un gueto on no hi surt el sol ni hi circula l’aire, lluny de les mirades hipòcrites que passegen pels bulevards de la ciutat; viver de revolucionaris. La Remei hi tenia bona relació de feia anys, amb les prostitutes; fins i tot dels temps en què els bordells omplien el carrer de l’Arc del Teatre i del passeig de Santa Madrona, el vell barri prostibulari d’abans de la Guerra Civil, veí de la caserna de les Drassanes i aleshores encara enrunat per les bombes. Les prostitutes li compraven abortius preparats amb olis essencials de corona de la reina o de ruda, plantes que provocaven menstruacions forçades i evitaven embarassos no desitjats.

La Remei va agafar una habitació en una pensió des del balcó de la qual veia el descampat de l’antiga Galera, la presó de dones, espai que avui du el nom de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’anarcosindicalista i heroi del barri que va aconseguir la jornada de vuit hores durant la vaga de La Canadenca de 1919, i que va ser assassinat el 1923 al veí carrer de la Cadena amb Sant Rafael a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure de la Patronal en els anys del pistolerisme.


Carrer Sant Pau amb Robador, a la dècada de 1930. Les barraques,
la botiga de roba de León Alejandrovich i el cinema Argentina
ocupen l'espai de la Galera, l'antiga presó de dones
Brangulí, fotògrafs (ANC)


La Remei encara havia vist el sinistre edifici de la Galera però convertit en escola pública, amb els fills dels obrers contemplant la realitat agafats als barrots de les finestres. La ubicació de la presó de dones en aquell indret no era pas gratuïta. Les prostitutes i penedides eren tancades en centres religiosos del Raval. El carrer de les Egipcíaques, al costat de l’antic hospital de la Santa Creu, just abans d’on la Remei va entrar al carrer d’en Robador, ens recorda l'antic convent d'Agustines fundat el 1677, lloc d’acollida de dones extraviades. Ampliat el 1699 al carrer de Sant Pau, entre Santa Margarida i Penedides –nom que ens torna a recordar el passat prostibulari i el control femení que s'hi va exercir–, va passar a tenir la funció de presó, la Galera Vella, fins que és enderrocat l'any 1837 i es construeix la Galera Nova del carrer d'en Robador, que va estar activa fins el 1904, any en què les preses són traslladades a Reina Amàlia quan passa a ser només presó de dones en ser traslladats el homes a la Presó Model.


Parades d'herbes davant de l'hospital de la Santa Creu
Sant Ponç, 1907. Artur Valeri


Ja dins de l’habitació, la Remei va endreçar el contingut dels farcells abans de baixar a sopar. La mestressa li prepararia una escudella calenta, com sempre havia fet. Estava cansada i volia anar a dormir aviat, si la remor del carrer li ho permetia. L’endemà calia llevar-se d’hora. Era 11 de maig, Sant Ponç, i calia muntar la parada (a la bodega de sota la pensió li guardaven una taula i una cadira) abans no comences la fira d’herbes, confitures i mel, i el carrer de l’Hospital s’omplís de color i olor de primavera, i de gent disposada a celebrar l’esclat de la natura que la ciutat s’havia engolit sota l’asfalt. No en trauria gaires diners, però serien suficients per portar mel a casa per darrer cop ara que ja no la podia comprar a la Florida. Ni al Clot de la Mel, on ningú recordava si n’hi havia hagut mai.


Enric H. March
11 de maig, Diada de Sant Ponç
Taller d'Història del Clot-Camp de l'arpa


Exlibris de La Colmena


Aquest relat forma part de Beehave, un projecte expositiu de la Fundació Joan Miró comissariat per Martina Millà que es compon d'obres i instal·lacions de diversos artistes locals i internacionals, que conviden els visitants a acostar-se de manera sensorial a aspectes de l'univers de les abelles com la desaparició massiva d'aquests insectes o l'interès creixent per l'apicultura urbana com a forma de renaturalitzar les ciutats. A Barcelona l'apicultura, considerada com a ramaderia, està prohibida. Només l'apiari del Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella, instal·lat el 1945, és permès per raons científiques i produeix mel de til·ler apta per al consum, i des del 2014 forma part d'un projecte de recerca del grup d'investigació Open Systems de la Universitat de Barcelona. L'anàlisi de les dades de l'apiari serveix per conèixer l'estat de salut ambiental de la ciutat gràcies al comportament de les abelles, molt sensibles a la contaminació.


Els vuit ruscs d'abelles del Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella,
instal·lat el 1945, és l'únic apiari urbà de Barcelona


L'exposició, que va finalitzar el 21 de maig, incloïa obres dels artistes Joan Bennàssar, Luis Bisbe, Alfonso Borragán, Joana Cera, Gemma Draper, GOIG (Pol Esteve i Miquel Mariné) i Max Celar, Vadim de Grainville i Marcos Lutyens, Jerónimo Hagerman, Marine Hugonnier, Anne Marie Maes, Melliferopolis (Ulla Taipale i Christina Stadlbauer), Joan Miró, Anna Moreno, Àlex Muñoz i Xavi Manzanares, Luis Fernando Ramírez Celis, Toni Serra (Abu Ali), Ulla Taipale, Andrés Vial, Pep Vidal i Philip Wiegard.

Fins el 17 de juny, però, Beehave també es desplega per diversos llocs de Barcelona amb diferents accions i intervencions (cliqueu aquest enllaç) al voltant de l'important paper que tenen les abelles en la preservació de la biodiversitat i en la fabricació de mel, gelea i altres productes.

"La Grieta", una d'aquestes activitats, es desenvolupa en el barri del Clot, on els veïns del barri del Clot fabriquen mel artificial al llarg de diverses sessions de treball conduïdes per Alfonso Borragán, pare i creador de la idea, en què la comunitat, com si fos un rusc humà, connecta amb la història del barri, que pren el seu nom del Clot de la Mel, un topònim medieval. Part d'aquesta "mel" vessa periòdicament per l'escletxa d'un mur del barri (carrer del Concili de Trento,5), tot rememorant una llegenda de Cantàbria, d'on és originari Borragán. En el projecte hi han col·laborat el Taller Història del Clot-Camp de l'Arpa i l'Espai Antoni Miró Peris de La Farinera del Clot.

En aquest sentit, el diumenge 13 de maig, coincidint en el cap de setmana en què se celebra Sant Ponç, patró dels herbolaris i els apicultors, l'activitat de la Grieta es va desenvolupar a la plaça del Mercat del Clot, on la fabricació de mel (que es distribueix a la pastisseria La Palma del carrer del Clot, 72-74) ha anat acompanyada de la interpretació, a càrrec d'Aina Vallès, Josh Climent, Èlia Ribas i Adrián Bernal, del Madrigal de les abelles, la partitura del qual va ser inclosa en l'edició de 1623 del llibre La monarquía femenina, de Charles Butler (1571 - 29 de març de 1647), escriptor, filòleg i sacerdot britànic, un dels pares de l'apicultura moderna i un dels descobridors que els ruscs d'abelles estaven controlats per una abella reina i no un mascle. A continuació s'ha presentat l'auca La balada del Clot de la Mel, creada per l'escriptor Oriol Canosa (Llibreria Pebre Negre) i l'il·lustrador Jordi Sunyer; una mostra de refranys sobre les abelles i la mel, seleccionada pel paremiòleg Víctor Pàmies. I la darrera col·laboració al projecte ha estat la publicació de "Quan el Clot rajava mel", d'Enric H. March.


La balada del Clot de la Mel
Oriol Canosa i Jordi Sunyer