Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

divendres, 16 de novembre de 2018

Les últimes hores del Canòdrom Pabellón



Aquest reportatge fotogràfic de Josep Lluís Navarro Garrich, realitzat entre febrer i març de 1999,  ens mostra l'aspecte del canòdrom del Pabellón del Deporte (1950-1999) els dies després que les instal·lacions deixessin d'oferir curses de llebrers. L'edifici va ser enderrocat l'any 2001 i mig segle d'història va ser esborrada de cop. Pabellón, Avenida, Meridiana són els noms que sonen a la majoria de barcelonins. Però no són els únics canòdroms que van existir a Barcelona. A Barcelona, ciutat de canòdroms (cliqueu l'enllaç) podreu llegir la història d'aquest espectacle i les seves instal·lacions, que va causar furor a la ciutat.

Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir del 6 de gener de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle "Viena sobre hielo", però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc.

Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure, el canòdrom del Pabellón del Deporte s'erigia en el darrer símbol d'un paisatge de postguerra; era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, pul·lulant i buscant companyia a les grades, o, els més inquiets, buscant-la en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.
































© Totes les fotografies són propietat de
Josep Lluís Navarro Garrich

4 comentaris :

  1. Que bueno ¡¡¡
    También lo recuerdo ¡¡
    Cómo me gustan las fotos de su interior ¡¡
    Una abraçada i salut ¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que sí, Miquel? Ha estat tota una troballa i li he d'agrair al Josep Lluís Navarro que m'hagi donat permís per publicar-les.

      Elimina
  2. Guau!
    Vaig tenir el plaer d'entrar-hi amb els neus pares. La veritat es que jo era petita i veure tot d'homes cridant, fumant i vebent mentre els galgs feien voltes, em produïa una mica d'angunia

    ResponElimina
    Respostes
    1. No m'estranya gens, Geida. Tot plegat era molt ranci. Era un ambient de postguerra.

      Elimina