Centenari Josep Domènech i Estapà

Església de Sant Andreu i la plaça Orfila, cap el 1918, abans de l'obertura
del passeig de Torres i Bages. Projectada per Pere Falqués,
Domènech i Estepà en va dissenyar la cúpula

Foto: Carles Fargas i Bonell (AFCEC)

Vam esperar fins al darrer dia de l'any 2017 tot esperant que algú es dignés no només recordar sinó celebrar el centenari d'un dels arquitectes més importants de Barcelona: Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 5 de setembre de 1917). A mitjans d'any, conversant amb l'Andreu Carrascal, arxiver en cap del COAC, ens sorpreníem que no s'hagués endegat per part de les institucions cap esdeveniment per celebrar l'efemèride, segurament pel recolzament institucional que sí ha merescut l'Any Puig i Cadafalch. L'any 2016, Sergio Fuentes Milà presentava la seva tesi sobre l'arquitecte, de la qual n'és fruit el llibre que el mes de novembre va ser publicat pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias en el número 9 de la col·lecció de monografies històriques Finestrelles: Josep Domènech i Estapà. Últim arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar (1883-1897). Però a partir d'aquí, el silenci ha estat total.

L'asil per a cecs Empar de Santa Llúcia, l'any 1905,

després Museu de la Ciència i ara CosmoCaixa
Frederic Ballell (AFB)

El cas Pere Falqués

El mateix va passar el 2016 quan el centenari de la mort de Pere Falqués i Urtí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - 22 d'agost de 1916) va passar per la ciutat en silenci absolut. Segurament, Falqués és encara més popular que Domènech i Estapà; si més no, la seva obra és més reconeixible pels barcelonins.

Projecte de Pere Falqués per a la plaça de Catalunya (1891)

Perspectiva des de la cantonada de Pelai amb Rambla

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Arquitecte municipal des de 1889 a 1914, plaça que va guanyar a l'insigne Lluís Domènech i Montaner, és l'autor d'edificis com la Parròquia de Sant Andreu de Palomar (1881); la Torre Macosa de la fàbrica metal·lúrgica dels germans Girona, al Poblenou (1882); el Mercat del Clot (1884-1889); Ca la Vila de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals, a la plaça de Valentí Almirall del Clot (1865-1888); els palaus de les Ciències i de l'Agricultura de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, al Parc de la Ciutadella, avui desapareguts, (1887-1888); alguns dels pavellons del desaparegut Escorxador General de Barcelona (1891-1979) la seu de l'antiga Tinença d'Alcaldia de l'Eixample, avui seu del Districte, al carrer d'Aragó, al qual li falta el pinacle original (1893); la font de la plaça de Sant Pere (1893); la Central Catalana d'Electricitat de l'avinguda de Vilanova, 12 (1896-1899), de la qual falta l'esvelta xemeneia (1887-1961); el monument a Rius i Taulet del passeig de Lluís Companys amb Pujades (1897-1901); l'antiga Central Telefònica del carrer d'Avinyó, 11, encarregada per Josep Laribal, director del diari El Diluvio, i signat per Luis de Miguel Roca, on Falqués feia de mestre d'obres (1902); la marquesina del bar Torino (1902-1911); la desapareguda església de Sant Martí del Clot (1903-1936); els fanals del passeig de Lluís Companys (1905-1907), malmesos i reconstruïts entre 1991 i 1998; els trenta-dos bancs-fanals del passeig de Gràcia (1906; modificats a partir de la dècada de 1950); el monument a Serafí Pitarra de la plaça del Teatre (1906); els fanals del Cinc d'Oros (1909-1957), reposats a l'avinguda de Gaudí (1985); l'antiga Escola d'Arts i Oficis del carrer de Rogent, 51, al Clot (1911); el Mercat de Sants (1913); la Casa de la Lactància de la Gran Via, 475-477 (1913); la central de bombament d'aigües de Montcada (1915); o la remodelació de l'Arsenal de la Ciutadella en Museu de Belles Arts, avui Parlament de Catalunya (1915). També va impulsar, amb bona previsió, la construcció dels túnels del metro quan es va obrir la Via Laietana, tot i que el metro no es construí fins al 1926; va guanyar el concurs de remodelació de la plaça de Catalunya (1889); i és l'autor del plànol topogràfic de la ciutat.

Exterior del bar Torino, el 1907. Dissenyat per

Ricard Campmany, hi van col·laborar

Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i

Pere Falqués (marquesina)

L'obra de Domènech i Estepà

Tornant a Domènech i Estapà, a més d'arquitecte va ser catedràtic de geodèsia (1888) i de geometria descriptiva (1895) a la Universitat de Barcelona, i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts (1883), que posteriorment presidí (1914). Aquest mateix anys, va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar, càrrec que va exercir durant 14 anys (el 1897 es produeix l'annexió dels pobles del Pla), temps durant el qual va impulsar diferents obres i reformes urbanístiques que segueixen vigents en l'actualitat. Va dissenyar la cúpula de l'església de Sant Andreu de Palomar i la façana de la parròquia, que va quedar inacabada, i és l'autor del retaule major. Va modernitzar els sistemes hidràulics que controlaven l'excés d'aigua de les rieres que creuaven el poble de Sant Andreu amb el disseny de pous amb un sistema de palanques modernes que permetien desaiguar les rieres més ràpidament, alhora que construïa diversos ponts per facilitar-ne el creuament.

La presó Model des del carrer de Rosselló,

cap la dècada de 1930

Arxiu fotogràfic AGA

Com a arquitecte del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts va dur a terme obres com la Presó Model (1881-1904), en col·laboració amb Salvador Viñals Sabaté, anomenada inicialment "Cárcel Preventiva"; el Palau de Justícia (1887-1908), en col·laboració amb Enric Sagnier; i l'Hospital Clínic (1895-1906), sobre un projecte original d'Ignasi C. Bartrolí (1881), i l'església de l'Hospital (1906-1959), al carrer de Villarroel davant de Rosselló i avui desapareguda.

El Palau de Justícia, l'any 1906. A la dreta,

l'Sportsmen's Club

L'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina (1907-1915)

Brangulí Fotògrafs (ANC)

L'església de l'Hospital Clínic, enderrocada el 1959

Foto: Gabriel Casas i Galobardes (ANC)

Autor de múltiples obres a molts pobles i ciutats de Catalunya (cases particulars o edificis d'habitatges), a Barcelona destaquen, a més de les tres obres esmentades, construccions com els desapareguts tallers de sastreria dels magatzems El Águila (1858-1917), al carrer de Sepúlveda amb Rocafort; el Palau Simon (1886-1966), al carrer de Mallorca amb Pau Claris i enderrocat després de reconvertir-se en Col·legi Loreto; el Palau Montaner, actual Delegació del Govern espanyol a Barcelona (1889-1896, amb Lluís Domènech i Montaner); l’Acadèmia de Ciències (1893); la Fàbrica de Gas i la Torre de l'Aigua (1893-1909), a la Barceloneta; l'antiga Catalana de Gas (1893-1895) del Portal de l'Àngel; l'asil per a cecs Empar de Santa Llúcia (1904-1909), posteriorment Museu de la Ciència i actual CosmoCaixa; l'Observatori Fabra (1906); la Casa Domènech i Estapà (1909), al carrer de València, 241; la Casa Asunción Belloso (1909-ca. 1950), a la Rambla de Catalunya amb València, molt reformada i quasi irreconeixible; l'església de la Mare de Déu del Carme i convent de Carmelites (1910-1921, acabat pel seu fill Josep Domènech i Mansana), a la Diagonal amb Roger de Llúria, avui desaparegut; l'estació de la Magòria (1912).

Amb elements modificats dels estils clàssics, Domènech i Estapà va crear un estil propi, ben acceptat pels medis oficials, allunyat tant de l'historicisme pur com del Modernisme. Sergio Fuentes defensa que "era un arquitecte molt peculiar i molt eclèctic. Té un lèxic arquitectònic propi que reconeix la seva obra. Destaca per fer ús d'elements com les rodes dentades i els triples arcs i pel colossalisme de la seva arquitectura. A més, té un component futurista perquè introdueix estructures de ferro estranyes no comunes a l'època". Fuentes ha inventat una terminologia nova que defineix l'estil i la ideologia de Domènech i Estapà: l'estapisme.

L’arxiu professional de l’arquitecte va ser donat al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), el 1994, per Joan Bassegoda i Nonell, catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i director de la Càtedra Gaudí.

I a continuació us deixem algunes fotografies, en rigorós blanc i negre, d'edificis que continuen dempeus i d'altres actualment desapareguts, en aquest cas amb enllaços a Barcelofília perquè en conegueu els detalls.

Tallers de sastreria dels magatzems El Águila (1858-1917),

al carrer de Sepúlveda amb Rocafort, l'any 1915

Palau Simon (1886-1966), al carrer de Mallorca

amb Pau Claris, el 1902

Foto: Arxiu Mas

Acadèmia de Ciències (1893),

a la Rambla, el 1985. AFB

L'antiga Catalana de Gas del Portal de l'Àngel,

a l'esquerra, la dècada de 1910

Lluís Girau Iglesias (AFB)

L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904

Foto: Josep Duandó. Diputació de Barcelona

Casa Domènech Estapà del carrer de València,

241, amb l'aspecte original, l'any 1910

Casa Asunción Belloso, a la Rambla

de Catalunya amb València, amb

l'aspecte original, l'any 1909

Església i convent (enderrocat) de la Mare de Déu del Carme,

a la Diagonal amb Roger de Llúria, el 1920

Estació de la Magòria, l'any 1914

Els barris del Camp de la Bota i Pequín

Els barris Pequín, en primer terme, i del Camp de la Bota,

separats per la riera d'Horta, l'any 1968

Fons TAF. Arxiu Nacional de Catalunya

"Només tindrà el do d'atiar l'esclat de l'esperança en el passat aquell historiador que està fermament convençut que fins i tot els morts no estaran resguardats si l'enemic venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer."

Walter Benjamin

Tesis sobre la filosofia de la història, VI

El Camp de la Bota, Pequín i el Parapet

El barri de barraques del Camp de la Bota estava situat entre l’antiga via del tren de la costa i la platja, a la banda nord de la desembocadura de la riera d'Horta, que feia de frontera entre Sant Martí de Provençals i Sant Adrià del Besòs, en una zona sovint inundada pels temporals de mar, com passava en tots els barris de barraques situats en el litoral. Avui, d'aquell espai no en queda res: la construcció del Fòrum va acabar amb tot rastre de la barriada i cal fer un esforç mental per imaginar-se com era aquell indret, raó per la qual és tan important recuperar-ne la memòria a través de les fotografies i els testimonis dels veïns que hi van viure.

Com explica Josep Maria Monferrer (1), abans que barri, va ser un espai de sorra i aiguamolls producte dels sediments i les transformacions del delta del Besòs, els mateixos sediments que van acabar conformant la plana baixa del Pla de Barcelona, que queda situada sota el graó barceloní, i que no va ser urbanitzable fins que les maresmes i les llacunes (espais que en forma de topònims trobem en carrers del Poblenou) es van assecar. Aquest graó encara es pot identificar sobra la trama de la ciutat seguint el corredor ferroviari de Sant Andreu, Sagrera i Clot, la plaça de les Glòries, la Meridiana, els carrers de Trafalgar i Fontanella, la plaça de Catalunya i el carrer de Pelai. Des de tots aquests indrets es pot observar el desnivell en la inclinació dels carrers o en la situació d'alguns elements com l'Estació del Nord o l'església de Santa Anna.

A principis del segle XIX les tropes napoleòniques franceses feien servir un talús de pedra i sorra, conegut com el parapet (que va donar nom a una part del barri) o butte. De la catalanització d'aquest mot francès, amb el qual es designa la petita elevació a la qual han d'apuntar els artillers en les pràctiques de tir, podria derivar la "bota" que dóna nom a l'indret i al barri. Però també podria fer referència a una peça d'artilleria anomenada també "bota", similar a un morter. En un mapa de 1740 la Bota apareix a la zona de pràctiques de tir propera a la Ciutadella militar. Quan a causa de l'urbanització d'aquest espai durant la segona meitat del segle XIX, el camp de tir es trasllada cap a la Riera d'Horta i és probable que n'hereti el nom. Però sovint s'ha passat per alt l'existència d'una masia anomenada la Bota propera al litoral martinenc, que podria ser l'origen d'aquesta denominació.

L’any 1858 l'exèrcit espanyol va construir-hi un edifici fortificat, popularment anomenat el Castell de les Quatre Torres, que feia les funcions de polvorí i servia per controlar els moviments obrers, molt actius al Poblenou que en aquells anys es començava a industrialitzar. Al principi de la guerra civil els voltants del castell, però sobretot el Parapet, van ser utilitzats com a lloc d'afusellaments de militars sollevats. Després de la victòria de les tropes franquistes, el castell es va transformar en una presó, i fins a l'any 1952 es van afusellar unes 1.700 persones, entre republicans, anarquistes i d'altres perseguits per la dictadura, la meitat dels executats a Catalunya: el 14 de març d'aquest 1952 eren executats els maquis anarquistes Pere Adrover Font, el Iaio; Jordi Pons Argilés; José Pérez Pedrero, Tragapanes; Ginés Urrea Piña, i Santiago Amir Gruañas, el Sheriff.

Soldats davant de les restes del Parapet, cap a 1965

Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina

Els veïns de les barraques van haver de conviure anys amb els afusellaments, i encara hi ha veïns que recorden els trets a trenc d'alba. En memòria d'aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres al·lusiu a la repressió. Amb les obres del Fòrum de les Cultures el monument ha quedat dins del parc. I el passat mes de febrer de 2019, va ser inaugurat un mural de l'artista Francesc Abat, que ret memòria als 1.700 afusellats entre 1939 i 1952, que hi són anomenats un per un.

Bugada estesa davant del Castell de les Quatre Torres

Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí

La història del Camp de la Bota no es pot deslligar de les barraques de l'altre costat de la Riera d'Horta, documentades ja des de 1870. Arran de mar hi havia un barri de pescadors conegut amb el nom de Pequín, segons la tradició per l’arribada d’un grup de pescadors xinesos procedents de les Filipines, aleshores una possessió espanyola. Però l'arribada d'orientals a la barriada és produeix ja després de 1864. En aquest any s'inaugura el Canal de Suez, la qual cosa farà que el port de Barcelona assumeix tot el trànsit marítim amb el Pacífic, amb la consegüent arribada de tripulació filipina. Per tant, hi ha filipins abans de la pèrdua de la colònia l'any 1898. El seu establiment coincideix, a més, amb el creixement de Can Girona i justifica la tria del lloc, prop de la fàbrica. Els obrers de Can Girona procedien de les comarques properes a la ciutat i s'instal·len en barraques vora la platja perquè la resta del territori era agrícola i tenia propietari. Els filipins hi aniran just després per a dedicar-se a tasques subsidiàries, com per exemple la pesca. Entremig, el barri absorbeix l’arribada d’immigrants per les obres de l’Exposició Universal de 1888, com més tard ho farà amb treballadors de l'Exposició de 1929, que hi van anar a viure perquè no era possible trobar habitatges enlloc més. De fet, el de l'habitatge va ser sempre la causa de la proliferació de barris de barraques, que es va agreujar durant les migracions de la postguerra.

Barraques del barri de Pequín, el 1906

Fotografia: Frederic Ballell i Maymí

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Barraques del barri de Pequín, el 1919,

després de les destrosses d'un temporal

Fotografia: Alexandre Merletti

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els temporals de 1932 i 1934 van destruir moltes cases de Pequín, i part dels habitants van fer barraques prop del castell, a les quals, a finals dels anys quaranta, s'hi van sumar les barraques del nucli veí del Parapet, al terme de Sant Adrià de Besòs. En la dècada de 1950, quan l'exèrcit va abandonar el castell, les denominacions Pequín i Parapet van desaparèixer i tota l'àrea va passar a ser anomenada com a Camp de la Bota. A finals dels anys 70 del passat segle XX, van ser enderrocades les barraques de Pequín i els veïns van ser reallotjats al barri de la Mina, de Sant Adrià, i al del Bruc, de Badalona.

La població va créixer amb la migració de la postguerra. L’any 1963, a Pequín, hi havia 378 barraques amb 1.968 persones, i, al Parapet, 289 barraques amb 1.447 habitants, amb 35 famílies gitanes. En total, 3.415 habitants en 667 barraques. Alguns censos eleven la població del barri per sobre de les 4.500 persones.

L’any 1953 el Castell va passar a ser de l’Església. Es va convertir en una escola avançada que seguia la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire. El sistema de Freire proposava que els nens aprenguessin a crear-se a si mateixos a través de les situacions viscudes en les seves vides quotidianes, convertint la seva experiència en el procés d'aprendre a transformar el seu món prenent consciència de la realitat en la qual viuen com a subjectes oprimits. Francesc Botey, l’escolapi que la dirigia, molt actiu entre la població gitana del barri, va ser detingut i tancat a la presó.

Una classe dins del Castell de les Quatre Torres, l'any 1967

Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina

L’alumne era el protagonista i l’escola funcionava amb un consell de delegats escollits entre els alumnes de cada curs, que marcava les pautes i les decisions que després ratificaven els professors.

Promogut per la comissió d'art, cada any es feia un concurs de dibuix entre els alumnes. El premi per al guanyador, triat per votació popular, era veure el seu dibuic convertit en un grafit amb ciment de secat ràpid, com el de la imatge que reproduïm. Com explica Monferrer, “les parets del castell estaven plenes d’aquests dibuixos fets per ells mateixos, de manera que ningú no les ratllava ni embrutava. Són dibuixos preciosos, sobretot els que feien els més petits. I per això penso que el castell no només era una escola sinó que era un lloc on els nens s’autoafirmaven com a persones”.

Un dels grafits gravat a la paret de l'escola del castell

Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina

Les condicions al barri, sense clavegueram ni serveis essencials, eren insalubres. Davant la desatenció per part de les autoritats, als anys seixanta assistents socials de Càritas van muntar la guarderia Los Ángeles, un dispensari i un centre social, que compartien espai amb llocs tan populars com els bars de la Montserrateta o del Pascual i el safareig. També feia la seva funció social el camp de futbol, amb un bar i un local de màquines de millón i futbolins regentats per una família, el pare de la qual era conegut com "El Catalan". També es va fer equipaments específicament per a la població gitana: l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, la guarderia Belendai, la Cooperativa d’Artesania Gitana. Més tard es va crear l’escola nacional Manuel de Falla.

Dones fent la bugada en el safareig del Camp de la Bota, l'any 1967

Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina

La xifra de barraquistes no pararia d’augmentar fins que la majoria van ser reallotjats al polígon de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, als anys setanta. Però el Camp de la Bota encara va ser el destí de gent procedent d’altres barris de barraques, allotjats en uns deteriorats barracons municipals, on vivien 93 famílies, i l’any 1987 hi restaven 72 barraques amb 385 persones, la majoria d’ètnia gitana. Els últims habitants van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Les transformacions urbanístiques del Fòrum de les Cultures del 2004 han esborrat qualsevol rastre del barri.

Diumenge 22 de febrer de 2015 es va fer un pas per recuperar la memòria dels barris de barraques de Barcelona amb la col·locació d’una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota, que va ser situada davant l’entrada principal del Museu Blau de Ciències Naturals, a l’edifici Fòrum, lloc que correspon a l’emplaçament d’un dels elements més característics del Camp de la Bota: el Castell de les Quatre Torres.

Ferroveller del Camp de la Bota, l'any 1967

Fotografia: Pau Barceló i Faix

Arxiu Nacional de Catalunya

*

(1) Josep Maria Monferrer, pedagog, activista i president de l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina, és autor del llibre El Camp de la Bota. Un espai i una història, però també de La història de Sant Adrià llegida des de la Mina. Un espai cobejat i una història conflictiva i Història del barri de la Mina (1969-2000).

Emplaçament dels barris de barraques del Camp de la Bota i Pequín

Aquest article i molts d'altres sobre la història de Barcelona i

Sant Martí de Provençals els podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

Les atraccions Apolo no han mort mai

Atraccions Apolo, de Ceferí Olivé i Cabré

Aquarel·la sobre paper pintada l'any 1953

© Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

Les Atraccions Apolo

L'Apolo va ser un parc d'atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d'Autopark per Josep Vallès Rovira, l'any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo.

Cartell litografiat de Ferran Teixidor (1936)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les atraccions estrella de l'Autopark van ser l'Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutat del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica) , unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d'on unes vagonetes et transportaven pel cel i l'infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Interior de la Gruta Màgica

Ferias y atracciones, de Juan-Eduardo Cirlot

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d'autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Cartell de l'Apolo. R. Arenys (1942)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se'n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se.

Atraccions Apolo, l'any 1935

Foto: Família Zagri

Al final de la seva vida l'Apolo s'havia convertit en un saló recreatiu. Les velles i magnífiques atraccions i els autòmats havien desaparegut i havien estat substituïdes per pinballs, primer, i màquines de videojocs, després. Però no tot s'havia perdut, com veurem més avall. I també sobreviu la Sala Apolo, com dèiem abans.

El Baile Apolo vist des del carrer Vila Vilà, durant la postguerra

Arxiu Apolo

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l'esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l'Orquestra de l'Apolo va triomfar. Però l'Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l'Apolo Patin Club, un club de hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

Bodega Apolo

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d'entrepans i que s'anunciava amb aquell conegut eslògan que deia: "En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta "mataquintos" i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l'espectacle compartien els seus darrers dies com a artistes amb joves que buscaven obrir-se camí, transformistes, còmics i, durant la Transició, strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar., llibre en el qual hem tingut el plaer de col·laborar.

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. Un recorregut personal, històric, antropològic, apassionat, de vegades ficcionat i màgic, amb anècdotes rescatades de la memòria col·lectiva, retalls d’històries d’una època gairebé perduda, amb la música sempre present, jugant amb els llenguatges de cada generació, provocant la curiositat del lector, seduint a qualsevol fan de la música, atrapant als cercadors d’històries inèdites, amagades, censurades, sorprenents.

L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la sala Apolo per al present projecte, és l’autora d'aquesta biografia autoritzada: Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on hem tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Anunci desplegable de les atraccions Apolo

Arxiu particular d'Enric H. March

A més del llibre de l'Eva Espinet, la festa dels 75 anys de la Sala Apolo ve acompanyada d'un documental del director i guionista Marc Crehuet: La juventud baila. Una pel·lícula que acompanya la història de l'Apolo d'un relat ficcionat, una extraordinària comèdia transgeneracional àcida i irònica magníficament interpretat per Francesc Ferrer, Anna Bertran, Mercè Arànega, Miki Esparbé, Alain Hernández i Betsy Túrnez. Documental, comèdia, drama i baixada als inferns. Ho té tot!

Les atraccions Apolo i Montjuïc rescatades durant uns dies

La incansable activitat del col·leccionista (drapaire, es fa dir ell) Pablo Ornaque va aconseguir rescatar des de temps enrere molt d'aquell valuós material i els magnífics autòmats, que busquen des de fa molts anys un lloc on poder ser exposats permanentment. Una part dels decorats de l'Apolo van anar a parar al bar La Fira (aleshores propietat del mateix Ornaque), però el gruix important de la col·lecció no s'ha pogut exposar públicament. Primer ho vam intentar amb el Teatre Arnau (reivindicació que ens va posar feliçment en contacte) com a lloc d'exhibició del material de l'Apolo, del Cafè Espanyol, del Caspolino i altres llocs emblemàtics del Paral·lel, alhora que es proposava recuperar-ne l'escenari i establir un centre d'interpretació de la història d'aquesta gran avinguda barcelonina, gresol de l'oci popular de Barcelona, que en els anys de màxim esplendor es va comparar amb Montmarte i Broadway.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions Apolo del

Paral·lel, exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

L'octubre de 2017, però, vam tenir l'oportunitat de gaudir dels panells de les populars Fotos Cómica, aquells decorats que permetien fer-se una fotografia de record disfressats com els personatges dels decorats. Els panells van ser exposats a l'UtopiaMarkets Il·lustració, un saló expositiu situat en la fàbrica modernista Utopia126, un espai singular del carrer Cristóbal de Moura, 126, al barri del Poblenou.

La col·lecció de panells de Foto Cómica de l'Apolo estava acompanyada dels panells procedents de l’enyorat parc d'atraccions de Montjuïc, inaugurat el juny del 1966 i actiu fins el 27 de setembre del 1998. En aquest cas eren propietat de Foto Matarranz, que tenia l'estudi i una botiga de records del parc d'atraccions entre el teatre i els autos de xoc, i també gestionava les fotografies de les atraccions del Tibidabo.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions de Montjuïc,

exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

El parc d'atraccions de Montjuïc –tan desconegut per les noves generacions com l'Apolo– estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions.

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

© Pérez de Rozas (1968)

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el El Tren Fantasma, Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippí o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo. El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Tot plegat ja només és memòria i record, i per molt que n'esborrem la nostàlgia que no ens du enlloc, aquelles formes d'oci popular formen part del paisatge sentimental de moltes generacions. Recuperar-ne una part aquest cap de setmana a l'UtopiaMarket és una alegria temporal mentre esperem que algun dia la col·lecció de Pablo Ornaque trobi un espai on ser exposada. És un regal que Ornaque fa a la ciutat. Ell no demana res més que un espai adequat on fer-la visible; un espai d'exposició que sigui un passeig permanent on els barcelonins –amb els ulls negats de llàgrimes o no– puguin gaudir d'aquell paisatge recuperat amb la mateixa emoció que es contempla una catedral o l'obra de Gaudí.

Vinyeta de "Foto Cómica" d'una

auca de les Atraccions Apolo

Els esperpents, de la Guerra Civil a la Transició

Miguel de Unamuno, després de la topada amb Millán-Astray,

a Salamanca, acompanyat del bisbe Pla i Deniel, el 1936

Els esperpents del 36

El 12 d'octubre de 1936, José Millán-Astray y Terreros (1879-1954), fundador de la Legión i digne representant de l'esperpent que tan bé va saber retratar Valle-Inclán (que no va arribar a viure l'alçament militar de 1936 perquè va morir el 5 de gener del mateix any), va cridar la cèlebre frase "¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!".

Va ser a la Universitat de Salamanca, amb motiu de la celebració de la "Fiesta de la Raza". El professor Francisco Maldonado, seguint el protocol i les formalitats inicials, i després d'un apassionat discurs de José María Pemán, es va esplaiar violentament contra Catalunya i les "Vascongadas", a les quals va qualificar de "cánceres en el cuerpo de la nación" i va afegir que "el fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos".

Millán-Astray

Foto: Alonso

Miguel de Unamuno, que presidia la mesa, es va alçar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo [assenyalant el bisbe de Salamanca, Enric Pla i Deniel, adherit a la causa feixista], lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."

Malgrat que al llarg dels anys hi ha hagut veus dissidents sobre el que va passar aquell 12 d'octubre i quines van ser les paraules que els protagonistes van fer públiques durant l'acte de la Universitat de Salamanca (per exemple, José María Pemán en un article publicat a la pàgina 3 del diari madrileny ABC el 26 de novembre de 1964; o la que explicava la filla de Millán-Astray, Peregrina, al diari El Mundo el dia 22 de setembre de 2016), l'enfrontament reflecteix fidelment el caràcter dels personatges i la continuïtat que els menyspreu per la intel·ligència que ha viscut i viu aquest país. Deia Antonio Machado que a Espanya "De diez cabezas, nueve embisten y una piensa".

La Torna d'Els Joglars (1977)

Foto: Jordi Pascual

Els esperpents de la Transició

L'any 1977 s'estrenava l'obra teatral La torna d'Els Juglars, prohibida després de les estrenes als teatres Argensola de Barbastre (Osca, 7 de novembre) i Bartrina de Reus (estrenada el 30 de novembre i prohibida després de la funció del 2 de desembre), i el consegüent consell de guerra contra alguns dels components de la companyia. Els fets van provocar un moviment popular sense precedents a Catalunya i Espanya per la llibertat d'expressió.

La Torna d’Els Joglars (1977)

Foto: Pau Barceló. CDiMAE

La torna coincideix, en el temps, amb l'estrena de El puente, una pel·lícula espanyola de 1977, dirigida per Juan Antonio Bardem, amb guió de Javier Palmero, Daniel Sueiro i el mateix Bardem.

Juan (interpretat per un Alfredo Landa en plena transició com a actor) és un mecànic de cotxes que treballa en un taller de Madrid. Amb la seva parella planeja anar-se'n de vacances aprofitant un pont festiu, però el viatge no es du a terme perquè ella el deixa plantat. Després d'una trobada casual amb dues turistes estrangeres, decideix anar-se'n amb la moto a Torremolinos, una de les poblacions de la costa mediterrània amb turisme massiu i estrangeres amb biquini. Al llarg del trajecte, però, viurà un seguit d'aventures que mostren els canvis socials de l'Espanya del postfranquisme.

En una d'elles va a parar a la localitat de Tembleque (Toledo), on una companyia de teatre interpreta una paròdia de la Transició espanyola, amb els veïns fent d'actors.

Aquest divertit esperpent, que podeu veure en el vídeo adjunt, qüestiona un canvi polític que només va ser una maniobra que va permetre que les estructures polítiques i administratives de la dictadura es mantinguessin en l'aparell de l'Estat i en el sistema econòmic.

Tant La torna com El puente ens mostren no només les eines repressives de l'Estat, sinó la vigència d'aquesta repressió. Si a La torna els personatges que interpretaven la Guardia Civil portaven màscares i en El puente s'interpretava una mascarada, avui la caiguda de les caretes permeten veure la cara del monstre.

De 1959 és el poema "Noche triste de octubre. 1959" de Jaime Gil de Biedma (1929-1990), el poeta barceloní que la crítica adscriu a l'anomenada Escola de Barcelona, on va tenir de companys de viatge Alfonso Costafreda, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. El poema, tot i ser de les acaballes de la primera postguerra, tramet, amb Barcelona com a escenari, una grisor de plom que no ha desaparegut.

Noche triste de octubre. 1959

Definitivamente parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,
mientras que afuera llueve.

Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.

Els zoos humans de Madrid i de Barcelona

La companyia de Buffalo Bill desembarca

al port de Barcelona, el 1889

Pau Febrés. AHCB

Fins el mes de novembre de 2017 es va poder visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”, una exposició que volia ser a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887 una reflexió al voltant del fenomen de l'exhibició d'éssers humans en zoològics o jardins d'aclimatació, un eufemisme per presentar com a interès científic i antropològic el que en el fons és una visió supremacista del món. Aquesta ha estat la primera vegada que es planteja a Espanya una reflexió sobre aquests espectacles que van acabar sent una atracció de fira, i que es van allargar fins a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Grupo de Igorrote, Tinguian y Aeta. Parque de El Retiro

J. Laurent y Cía., 1887. Foto MNA

Exposición General de Filipinas (1887)

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.

Indígenes en un poblat filipí. Parque de El Retiro

Félix Laureano, ca 1880. Foto MNA

Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.

Igorrotes, Tinguianes, Carolino y Negrito

Parque de El Retiro. J. Laurent y Cía.

1887. Foto MNA

Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Amsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.

Baralla de galls. Iloilo. Parque de El Retiro

Félix Laureano. Foto MNA

Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.

Cabana filipina i cigarreres treballant

Parque de El Retiro  (1887)

L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.

Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.

Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori

Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)

Archivo Fotográfico del Museo Nacional

de Antropología de Madrid

Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.

La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)

Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.

El boiximà quan encara estava

al Museu Darder de Banyoles

© Museu Darder

Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.

Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental

de l'Exposició Internacional de 1929

Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.

Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill

al descampat del carrer Muntaner de

Barcelona, el 1889. AFCEC

El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.

Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)

El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)

Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)

Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)

No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.

L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, apareixen els primers espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.

Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)

Circo Ecuestre Barcelonés

A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".

Village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)

I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.

Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.

Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial

Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona

L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.

Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)

*

(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.

*

Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021