Centenari Josep Domènech i Estapà

Església de Sant Andreu i la plaça Orfila, cap el 1918, abans de l'obertura
del passeig de Torres i Bages. Projectada per Pere Falqués,
Domènech i Estepà en va dissenyar la cúpila

Foto: Carles Fargas i Bonell (AFCEC)

Vam esperar fins al darrer dia de l'any 2017 tot esperant que algú es dignés no només recordar sinó celebrar el centenari d'un dels arquitectes més importants de Barcelona: Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 5 de setembre de 1917). A mitjà d'any, conversant amb Andreu Carrascal, arxiver en cap del COAC, ens sorpreníem que no s'hagués endegat per part de les institucions cap esdeveniment per celebrar l'efemèride, segurament pel recolzament institucional que sí ha merescut l'Any Puig i Cadafalch. L'any 2016, Sergio Fuentes Milà presentava la seva tesi sobre l'arquitecte, de la qual n'és fruit el llibre que el mes de novembre va ser publicat pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias en el número 9 de la col·lecció de monografies històriques Finestrelles: Josep Domènech i Estapà. Últim arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar (1883-1897). Però a partir d'aquí, el silenci ha estat total.

L'asil per a cecs Empar de Santa Llúcia, l'any 1905,

després Museu de la Ciència i ara CosmoCaixa
Frederic Ballell (AFB)

El cas Pere Falqués

El mateix va passar el 2016 quan el centenari de la mort de Pere Falqués i Urtí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - 22 d'agost de 1916) va passar per la ciutat en silenci absolut. Segurament, Falqués és encara més popular que Domènech i Estapà; si més no, la seva obra és més reconeixible pels barcelonins.

Projecte de Pere Falqués per a la plaça de Catalunya (1891)

Perspectiva des de la cantonada de Pelai amb Rambla

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Arquitecte municipal des de 1889 a 1914, plaça que va guanyar a l'insigne Lluís Domènech i Montaner, és l'autor d'edificis com la Parròquia de Sant Andreu de Palomar (1881); la Torre Macosa de la fàbrica metal·lúrgica dels germans Girona, al Poblenou (1882); el Mercat del Clot (1884-1889); Ca la Vila de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals, a la plaça de Valentí Almirall del Clot (1865-1888); els palaus de les Ciències i de l'Agricultura de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, al Parc de la Ciutadella, avui desapareguts, (1887-1888); alguns dels pavellons del desaparegut Escorxador General de Barcelona (1891-1979) la seu de l'antiga Tinença d'Alcaldia de l'Eixample, avui seu del Districte, al carrer d'Aragó, al qual li falta el pinacle original (1893); la font de la plaça de Sant Pere (1893); la Central Catalana d'Electricitat de l'avinguda de Vilanova, 12 (1896-1899), de la qual falta l'esvelta xemeneia (1887-1961); el monument a Rius i Taulet del passeig de Lluís Companys amb Pujades (1897-1901); l'antiga Central Telefònica del carrer d'Avinyó, 11, encarregada per Josep Laribal, director del diari El Diluvio, i signat per Luis de Miguel Roca, on Falqués feia de mestre d'obres (1902); la marquesina del bar Torino (1902-1911); la desapareguda església de Sant Martí del Clot (1903-1936); els fanals del passeig de Lluís Companys (1905-1907), malmesos i reconstruïts entre 1991 i 1998; els trenta-dos bancs-fanals del passeig de Gràcia (1906; modificats a partir de la dècada de 1950); el monument a Serafí Pitarra de la plaça del Teatre (1906); els fanals del Cinc d'Oros (1909-1957), reposats a l'avinguda de Gaudí (1985); l'antiga Escola d'Arts i Oficis del carrer de Rogent, 51, al Clot (1911); el Mercat de Sants (1913); la Casa de la Lactància de la Gran Via, 475-477 (1913); la central de bombament d'aigües de Montcada (1915); o la remodelació de l'Arsenal de la Ciutadella en Museu de Belles Arts, avui Parlament de Catalunya (1915). També va impulsar, amb bona previsió, la construcció dels túnels del metro quan es va obrir la Via Laietana, tot i que el metro no es construí fins al 1926; va guanyar el concurs de remodelació de la plaça de Catalunya (1889); i és l'autor del plànol topogràfic de la ciutat.

Exterior del bar Torino, el 1907. Dissenyat per Ricard Campmany, hi van col·laborar

Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i Pere Falqués (marquesina)

L'obra de Domènech i Estepà

Tornant a Domènech i Estapà, a més d'arquitecte va ser catedràtic de geodèsia (1888) i de geometria descriptiva (1895) a la Universitat de Barcelona, i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts (1883), que posteriorment presidí (1914). Aquest mateix anys, va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar, càrrec que va exercir durant 14 anys (el 1897 es produeix l'annexió dels pobles del Pla), temps durant el qual va impulsar diferents obres i reformes urbanístiques que segueixen vigents en l'actualitat. Va dissenyar la cúpula de l'església de Sant Andreu de Palomar i la façana de la parròquia, que va quedar inacabada, i és l'autor del retaule major. Va modernitzar els sistemes hidràulics que controlaven l'excés d'aigua de les rieres que creuaven el poble de Sant Andreu amb el disseny de pous amb un sistema de palanques modernes que permetien desaiguar les rieres més ràpidament, alhora que construïa diversos ponts per facilitar-ne el creuament.

La presó Model des del carrer de Rosselló, cap la dècada de 1930

Arxiu fotogràfic de l'AGA

Com a arquitecte del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts va dur a terme obres com la Presó Model (1881-1904), en col·laboració amb Salvador Viñals Sabaté, anomenada inicialment "Cárcel Preventiva"; el Palau de Justícia (1887-1908), en col·laboració amb Enric Sagnier; i l'Hospital Clínic (1895-1906), sobre un projecte original d'Ignasi C. Bartrolí (1881), i l'església de l'Hospital (1906-1959), al carrer de Villarroel davant de Rosselló i avui desapareguda.

El Palau de Justícia, l'any 1906. A la dreta, l'Sportsmen's Club

L'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, anys 1907-1915

Brangulí Fotògrafs (ANC)

L'església de l'Hospital Clínic, enderrocada el 1959

Foto: Gabriel Casas i Galobardes (ANC)

Autor de múltiples obres a molts pobles i ciutats de Catalunya (cases particulars o edificis d'habitatges), a Barcelona destaquen, a més de les tres obres esmentades, construccions com els desapareguts tallers de sastreria dels magatzems El Águila (1858-1917), al carrer de Sepúlveda amb Rocafort; el Palau Simon (1886-1966), al carrer de Mallorca amb Pau Claris i enderrocat després de reconvertir-se en Col·legi Loreto; el Palau Montaner, actual Delegació del Govern espanyol a Barcelona (1889-1896, amb Lluís Domènech i Montaner); l’Acadèmia de Ciències (1893); la Fàbrica de Gas i la Torre de l'Aigua (1893-1909), a la Barceloneta; l'antiga Catalana de Gas (1893-1895) del Portal de l'Àngel; l'asil per a cecs Empar de Santa Llúcia (1904-1909), posteriorment Museu de la Ciència i actual CosmoCaixa; l'Observatori Fabra (1906); la Casa Domènech i Estapà (1909), al carrer de València, 241; la Casa Asunción Belloso (1909-ca. 1950), a la Rambla de Catalunya amb València, molt reformada i quasi irreconeixible; l'església de la Mare de Déu del Carme i convent de Carmelites (1910-1921, acabat pel seu fill Josep Domènech i Mansana), a la Diagonal amb Roger de Llúria, avui desaparegut; l'estació de la Magòria (1912).

Amb elements modificats dels estils clàssics, Domènech i Estapà va crear un estil propi, ben acceptat pels medis oficials, allunyat tant de l'historicisme pur com del Modernisme. Sergio Fuentes defensa que "era un arquitecte molt peculiar i molt eclèctic. Té un lèxic arquitectònic propi que reconeix la seva obra. Destaca per fer ús d'elements com les rodes dentades i els triples arcs i pel colossalisme de la seva arquitectura. A més, té un component futurista perquè introdueix estructures de ferro estranyes no comunes a l'època". Fuentes ha inventat una terminologia nova que defineix l'estil i la ideologia de Domènech i Estapà: l'estapisme.

L’arxiu professional de l’arquitecte va ser donat al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), el 1994, per Joan Bassegoda i Nonell, catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i director de la Càtedra Gaudí.

I a continuació us deixem algunes fotografies, en rigorós blanc i negre, d'edificis que continuen dempeus i d'altres actualment desapareguts, en aquest cas amb enllaços a Barcelofília perquè en conegueu els detalls.

Tallers de sastreria dels magatzems El Águila (1858-1917),

al carrer de Sepúlveda amb Rocafort, l'any 1915

Palau Simon (1886-1966), al carrer de Mallorca

amb Pau Claris, el 1902

Foto: Arxiu Mas

Jardí del Col·legi Loreto al Palau Simon, cap a 1950

Foto: Arxiu de La Vanguardia

Palau Montaner, actual Delegació del Govern

espanyol a Barcelona

Acadèmia de Ciències (1893),

a la Rambla, el 1985

Fàbrica de Gas i Torre de l'Aigua,

a la Barceloneta, l'any 1910

L'antiga Catalana de Gas del Portal de l'Àngel,

a l'esquerra, la dècada de 1910

Lluís Girau Iglesias (AFB)

L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904

Foto: Josep Duandó. Diputació de Barcelona

Casa Domènech Estapà del carrer de València, 241,

amb l'aspecte original, l'any 1910

Casa Asunción Belloso, a la Rambla de Catalunya

amb València, amb l'aspecte original, l'any 1909

Església i convent (enderrocat) de la Mare de Déu del Carme,

a la Diagonal amb Roger de Llúria, el 1920

Estació de la Magòria, l'any 1914

Santa Llúcia i les fires de desembre

El dia 13 de desembre les llucietes es muden. Corren alegres en grups pels carrers vestides amb la millor roba. Abrics gruixuts i barrets. Fa fred i el somriure es glaça als llavis. Van cap el Parc de la Ciutadella, on hi fan festa perquè avui és el dia de la seva patrona. Als pobles també hi fan festa. Després de missa canten pels carrers goigs i cançons, i recullen diners per obres de caritat. Una d’elles va guarnida amb una corona de flors i es fa passar per santa Llúcia acompanyada de les “cardenales”. Són modistes i costureres. L’ofici de cosir s’ha anat perdent i la força dels gremis medievals que van fer gran el comerç barceloní s’ha anat diluint; però sembla que ara reviu el comerç menestral davant la dictadura industrial. Però ja no fan festa. Potser caldrà posar fil a l’agulla.

Grup de noies al parc de la Ciutadella durant la festa de

les modistes del dia de Santa Llúcia, l'any 1933

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Per què Santa Llúcia?

Segons les llegendes populars, Llúcia, que es venera a la capella i el carrer que duen el seu nom al costat de la catedral, des del segle XIII, va ser una màrtir de Siracusa (la Saragossa medieval de Sicília), durant les persecucions de l'emperador Dioclecià, el 304. El seu promès, un ciutadà pagà, la va denunciar i va ser torturada per no voler renegar de la seva fe cristiana: li van extreure els ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) i finalment va ser decapitada per tossuda, una característica compartida per tots els màrtirs cristians dels primers temps. La iconografia artística de la santa la representa amb els ulls en una safata de plata. Aquesta relació amb els ulls va ser el motiu que se la veneri com a patrona de les modistes i els oficis relacionats amb la vista: electricistes, xofers, esmoladors, dissenyadors gràfics i escriptors: des de 1951, la Nit de Santa Llúcia és la festa de les lletres catalanes i la data en què es lliuren els premis Sant Jordi de Novel·la i Carles Riba de poesia.

Però on encara la santa mostra el seu ascendent popular és a la Fira de Santa Llúcia de pessebres i ornamentació nadalenca, que, des de 1786, i any rere any, se celebra a l’avinguda de la Catedral i a la plaça Nova, pels volts del 13 de desembre, diada de Santa Llúcia. La tria d’aquesta data per a la fira no és gratuïta, tot i que amb l’actual calendari se n’ha perdut la referència. En el calendari julià, l’anterior al gregorià que fem servir avui, instaurat l’any 1582 en els regnes hispànics, la data de celebració de la santa coincidia aproximadament amb els solstici d’hivern meteorològic perquè s’havia anat acumulant un error d’un dia cada 128 anys.

Segur que recordeu el refrany que diu “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”. Vol dir que per Santa Llúcia començava a allargar-se el dia, quan, en realitat, encara s’escurça. Joan Amades ens ho explica al Calendari de refranys (1933):

“Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.”

Joan Arimany (2) ens ho deixa una mica més clar: els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia se celebrava el 23 de desembre i que amb la reforma gregoriana del calendari va passar a celebrar-se el 13 de desembre. Però sempre havia estat el 13 de desembre, malgrat que abans de la reforma del calendari de 1582 meteorològicament s’esqueia després de l’equinocci d’hivern.

Santa Llúcia és, doncs, la data tradicional d’inici de les festes nadalenques. Els interessos comercials, però, han avançat la data de la fira al penúltim cap de setmana de novembre i les parades són obertes fins la nit del 23 de desembre.

Capella de Santa Llúcia, al carrer del mateix nom

Fons Cuyàs

Només Santa Llúcia?

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà; i, a mitjan d’aquest mateix segle, en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.

En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

I encara una altra tradició d'origen medieval (s. X) que consisteix a escollir i dotar de la màxima autoritat un escolanet el dia de Sant Nicolau. En el context de les festes d'hivern sorgien dignitats o autoritats efímeres, que en les esglésies catedrals o monacals donen lloc a l'elecció del Bisbetó, l'Episcopellum o Episcopus puerorum o scholarium, l'Abatellum o Abbas parvulorum, designat per la cúria juvenil. El "regnat" d'aquest personatge infantil durava fins al vespre del 27 de desembre i s'emparentava amb el dia dels Innocents.

El Bisbetó de Montserrat, l'any 1927 (AFB)

Aquesta festa s’inscriu en el conjunt de celebracions prenadalenques que es caracteritzen per l’intercanvi de papers i es poden emparentar amb les saturnals romanes i les festes dels folls, en què es permetia la inversió dels rols (com al Carnaval). Prohibida per l'Església pels excessos que comportava, encara avui, i des de l’Edat Mitjana, el 6 de desembre l’Escolania de Montserrat celebra la festa del Bisbetó, en un format molt menys transgressor. El dia de Santa Cecilia un escolà de primer curs és triat bisbetó i per Sant Nicolau se'n fa la proclamació. La cerimònia d’investidura és de gran solemnitat, i el Pare Abat li atorga la representació de la màxima autoritat i li imposa les insígnies pròpies del càrrec. Durant tot el dia el Bisbetó fa de bisbe: vesteix una mitra, un pectoral, un anell i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els familiars dels escolans.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, que ja hem esmentat abans; una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme (vegeu El cicle de Nadal i una nadala).

Parada de pessebres a la catedral, l'any 1935

Josep Maria Sagarra (ANC)

Origen del pessebre

Deixant l’origen del cicle de Nadal i tornant al pessebre, però sense voler-nos estendre en un tema que té grans especialistes, la representació del pessebre (on tant el naixement com el verd que el guarneix anuncien la regeneració de la natura) està molt arrelada a Catalunya i als antics territoris de la Corona d’Aragó, com per exemple a Nàpols, on s'exposen centenars de pessebres, alguns d'ells centenaris. Més enllà de la iconografia dels llocs de culte (on pretenia explicar amb imatges la vida de Jesús a una població analfabeta) i del pessebre vivent de Francesc d’Assís (la Nit de Nadal de 1223, a Greccio, Úmbria, avui al Laci italià), que representa el naixement en un estable al voltant d’una menjadora d’animals, l’origen del pessebre com a escenografia en l’espai de la llar és del segle XVI, com a reacció a la reforma protestant. A Catalunya, tot i que hi ha referències d’un pessebre d’influència franciscana, el 1300, les primers dades de pessebres familiars són de finals del XVI.

A principis del segle XIX apareixen els primers pessebres amb moviment, amb titelles i ombres xineses, que es representen en els mateixos teatrets familiars (teatre d’alcova) on s’interpreten els sainets que acabaran donant origen al teatre català. Algunes fonts expliquen que, durant el segle XIX, a la fira de figures de pessebre hi havia venedors de ninots de cartró, que es movien estirant-los d’un cordill i que probablement estaven relacionats amb aquests titelles. Els venedors els feien moure a la parada i la canalla s’hi aturava embadalida.

Pel que fa als pessebres vivents, n’hi ha constància durant la segona meitat del XIX, tot i que no serà fins la dècada de 1950 que es representen com a espectacle familiar tal i com els coneixem avui. El primer és de 1956, a Engordany (Andorra), i el segueixen el de Castell d’Aro (1959) i Corbera de Llobregat (1962), entre molts d’altres, que segueixen el relat d’Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Folch i Torres, un dels textos més famós i representats.

El costum de fer pessebres a la llar es va estendre ràpidament i va passar de les famílies benestants a les classes populars, fins a convertir-se en un espectacle que transcendeix durant els segles XIX i XX la intimitat d’esglésies i llars: era habitual anunciar a la premsa la presentació pública de pessebres en cases particulars i exposicions, com encara es fa ara. No és estrany, doncs, que l’any 1786 trobem esmentada la fira de Santa Llúcia per primera vegada al Calaix de sastre, el dietari que Rafael Amat i de Cortada (1746-1819), el baró de Maldà, va escriure des de l'any 1769 fins a la seva mort:

“Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat.”

La fira de Santa Llúcia, el 1945, a les escales i el Pla de la Seu

Arxiu de La Vanguardia

Les fires de pessebres

Recollint aquest testimoni, 1786 també és la data que dóna Joan Amades a El pessebre (1946) (1). Tenint en compte que el baró de Maldà escrivia el seu dietari des de 1769, no sembla probable que ja hi hagués fira anteriorment perquè n’hauria parlat; tot i així, no podem descartar que figures i casetes es venguessin a les fires de joguines, i el suro i la molsa es trobessin a les fires d’herbes.

Però la Fira de Santa Llúcia no ha estat sempre com la coneixem. Avui ocupa només l’avinguda de la Catedral, però fins al tombant dels segles XX-XXI també ocupava les escales del Pla de la Seu, anys abans els carrers al voltant de la Catedral, fins a principi de la dècada de 1950 els carrers del “barri perdut”, i fins l’esclat de la Guerra Civil les places i carrers del barri de la Catedral, allò que avui du el malnom de barri Gòtic.

La fira de Santa Llúcia al carrer de la Corríbia,

davant les escales de la Catedral, l'any 1912

Explica Amades que, durant el segle XIX es feia fira de pessebres en tres dates: per la Puríssima, a les places de Sant Jaume i Nova; per Santa Llúcia, a la plaça de la Catedral, els carrers del voltant i la plaça del Rei; i per Sant Tomàs (21 de desembre), a les places del Pi, de Sant Josep Oriol i del Born. En aquestes fires es venien figures, casetes i altres elements característics del pessebre, com ara ponts, fonts, molins, pous o pallers, que li donen a aquesta representació un típic caràcter teatral. El pessebre és de base popular, raó per la qual és ple d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escenificació i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Aquesta figura tan típica apareix a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.

Fira de la Puríssima a la plaça Nova 

Fira de la Puríssima a la plaça de Sant Jaume, el 1910

Frederic Ballell (AFB)

Pel que fa als elements propis per a la construcció del paisatge, com suro, molsa, murtra i herbam divers es venien a la fira situada a les escales de la Seu, on els graons permetien exposar un material que no necessitava la protecció d’una parada o caseta de fusta. Els nostres avis distingien perfectament ambdues fires: la de pessebres i la de l'herbei, que quedaven perfectament separades pels carrers de la Corríbia i del Bou de la Plaça Nova, malmesos amb els bombardeigs de la Guerra Civil i desapareguts amb els enderrocs de principi de la dècada de 1950 per obrir l’avinguda de la Catedral, que va acabar posant en contacte la Catedral amb la plaça Nova fins a confondre’s. De les altres fires, la postguerra només en va deixar el record en blanc i negre de les fotografies.

Fira de Santa Llúcia a la plaça del Rei, els anys 20

Josep Brangulí (ANC)

La Fira de Santa Llúcia ha canviat molt si es compara amb les que es feien abans. Aquestes fotos ens ho mostren: al principi, els venedors d'herbei (branques d'avet, molsa, grèvol) s'instal·laven a l'aire lliure, a les escales de pla de la Seu, aprofitant els graons per exhibir la mercaderia; els firaires muntaven les parades amb una estructura de fustes, amb taulons fent de prestatges i cobertes amb una vela impermeabilitzada amb oli de llinosa, i quan es feia fosc s’il·luminaven amb llums de petroli o acetilè.

Fira de Santa Llúcia al carrer de la Pietat,

rere la catedral, l'any 1928

Arxiu Mas

Als anys de la dècada de 1960 encara s'hi podia veure algun llum de petroli i de gas entre bombetes de 25 watts, que convertien les paradetes dels carrers dels Comtes, Pietat, Bisbe, Montjuïc del Bisbe i Santa Llúcia, foscos i estrets, en casetes d'un pessebre urbà, oníric i laberíntic que fascinaven la canalla que, com era costum, anaven a passejar per la fira, amb penellons a les mans, que amb una mica de sort s'escalfaven amb una paperina de castanyes calentes; o si la sort anava acompanyada d'una mica de diners, el passeig podia acabar en una granja del carrer Petritxol amb una bona tassa de xocolata desfeta ben calenta.

Fira d'aviram a la Rambla de Catalunya, a principis del segle XX

I per Sant Tomàs...

Per Sant Tomàs, el 21 de desembre, i fins el 24 al vespre, hi havia també les fires d'aviram i bestiar de la Rambla de Catalunya, dels passeigs de Sant Joan i de la Indústria (avui, Picasso) i del carrer de Pujades, on la darrera parada, al costat esquerre de l’entrada del passeig dels Til·lers, va desaparèixer l’any 1996 perquè ja no els sortia a compte mantenir-la perquè molt poca gent mantenia el costum de comprar l’aviram viu.

Fira d'aviram al passeig de la Indústria (avui, Picasso), el 1909

Frederic Ballell (AFB)

La de joguines era la darrera de les fires i, per descomptat, la que atreia més a la canalla. Les primeres fires del XIX eren modestes, tant per les paradetes com per la mena de joguines que s’hi podien trobar: nines de drap, fireta, ninots de fang, soldats de plom, rutlles... Es feien sobretot a l’estiu, a les places i racons propers a les parròquies que celebraven la diada del sant: Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, Santa Anna... Però la primera que s’instal·la com a fira de Reis ho fa al carrer del Carme. Després vindria la que coneixem: la Fira de Sant Tomàs i de Reis. Originària de 1877, s’instal·lava les vigílies del dia de Reis al passeig de Colom i a la Gran Via, on la burgesia començava a ocupar l’Eixample, i on encara hi és avui.

La fira comença pels volts de Sant Tomàs i resta oberta fins el mateix dia de Reis per si algun despistat necessita compra un regal de darrera hora abans de visitar la família. Avui les parades de joguines han perdut el pes que havien tingut anys enrere perquè les grans magatzems han segrestat la iniciativa ciutadana i els vells costums, i perquè l'oferta d'artesanies diverses s'han imposat amb el temps. Però unes quantes generacions encara recordem les parades de fusta de color verd i l'estesa de joguines, entre les quals sobresortia d'una manera especial la fireta i les llaminadures que reproduïen queviures, monedes gibrelletes amb caca de massapà i cigarretes de xocolata, que els nous costums han fet desaparèixer del mercat. Una cosa no ha canviat amb els anys: l'olor de xurros i xocolata desfeta, que és l'olor de la infantesa.

Romanç de Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l’any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa

i una enramada d’arboç

i una blanca molinera

i una ovella i un pastor.

Ho posarem, al migdia,

dins el nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos:

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l’any gloriós,

tals paraules m’acudien

quan he vist la meva amor.

Josep Maria de Sagarra

Desembre de 1915

*

Notes

(1) En el pròleg del llibre hi consta l’any 1935 com a data de publicació per justificar l’edició en català, prohibida l’any 1946 quan es publica el llibre. Vegeu "El pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?", a Piscolabis librorum.

(2) Joan Arimany, Dulia [web], 2015.

Els barris del Camp de la Bota i Pequín

Els barris Pequín, en primer terme, i del Camp de la Bota,

separats per la riera d'Horta, l'any 1968

Fons TAF. Arxiu Nacional de Catalunya

"Només tindrà el do d'atiar l'esclat de l'esperança en el passat aquell historiador que està fermament convençut que fins i tot els morts no estaran resguardats si l'enemic venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer."

Walter Benjamin

Tesis sobre la filosofia de la història, VI

El Camp de la Bota, Pequín i el Parapet

El barri de barraques del Camp de la Bota estava situat entre l’antiga via del tren de la costa i la platja, a la banda nord de la desembocadura de la riera d'Horta, que feia de frontera entre Sant Martí de Provençals i Sant Adrià del Besòs, en una zona sovint inundada pels temporals de mar, com passava en tots els barris de barraques situats en el litoral. Avui, d'aquell espai no en queda res: la construcció del Fòrum va acabar amb tot rastre de la barriada i cal fer un esforç mental per imaginar-se com era aquell indret, raó per la qual és tan important recuperar-ne la memòria a través de les fotografies i els testimonis dels veïns que hi van viure.

Com explica Josep Maria Monferrer (1), abans que barri, va ser un espai de sorra i aiguamolls producte dels sediments i les transformacions del delta del Besòs, els mateixos sediments que van acabar conformant la plana baixa del Pla de Barcelona, que queda situada sota el graó barceloní, i que no va ser urbanitzable fins que les maresmes i les llacunes (espais que en forma de topònims trobem en carrers del Poblenou) es van assecar. Aquest graó encara es pot identificar sobra la trama de la ciutat seguint el corredor ferroviari de Sant Andreu, Sagrera i Clot, la plaça de les Glòries, la Meridiana, els carrers de Trafalgar i Fontanella, la plaça de Catalunya i el carrer de Pelai. Des de tots aquests indrets es pot observar el desnivell en la inclinació dels carrers o en la situació d'alguns elements com l'Estació del Nord o l'església de Santa Anna.

A principis del segle XIX les tropes napoleòniques franceses feien servir un talús de pedra i sorra, conegut com el parapet (que va donar nom a una part del barri) o butte. De la catalanització d'aquest mot francès, amb el qual es designa la petita elevació a la qual han d'apuntar els artillers en les pràctiques de tir, podria derivar la "bota" que dóna nom a l'indret i al barri. Però també podria fer referència a una peça d'artilleria anomenada també "bota", similar a un morter. En un mapa de 1740 la Bota apareix a la zona de pràctiques de tir propera a la Ciutadella militar. Quan a causa de l'urbanització d'aquest espai durant la segona meitat del segle XIX, el camp de tir es trasllada cap a la Riera d'Horta i és probable que n'hereti el nom. Però sovint s'ha passat per alt l'existència d'una masia anomenada la Bota propera al litoral martinenc, que podria ser l'origen d'aquesta denominació.

L’any 1858 l'exèrcit espanyol va construir-hi un edifici fortificat, popularment anomenat el Castell de les Quatre Torres, que feia les funcions de polvorí i servia per controlar els moviments obrers, molt actius al Poblenou que en aquells anys es començava a industrialitzar. Al principi de la guerra civil els voltants del castell, però sobretot el Parapet, van ser utilitzats com a lloc d'afusellaments de militars sollevats. Després de la victòria de les tropes franquistes, el castell es va transformar en una presó, i fins a l'any 1952 es van afusellar unes 1.700 persones, entre republicans, anarquistes i d'altres perseguits per la dictadura, la meitat dels executats a Catalunya: el 14 de març d'aquest 1952 eren executats els maquis anarquistes Pere Adrover Font, el Iaio; Jordi Pons Argilés; José Pérez Pedrero, Tragapanes; Ginés Urrea Piña, i Santiago Amir Gruañas, el Sheriff.

Soldats davant de les restes del Parapet, cap a 1965

Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina

Els veïns de les barraques van haver de conviure anys amb els afusellaments, i encara hi ha veïns que recorden els trets a trenc d'alba. En memòria d'aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres al·lusiu a la repressió. Amb les obres del Fòrum de les Cultures el monument ha quedat dins del parc. I el passat mes de febrer de 2019, va ser inaugurat un mural de l'artista Francesc Abat, que ret memòria als 1.700 afusellats entre 1939 i 1952, que hi són anomenats un per un.

Bugada estesa davant del Castell de les Quatre Torres

Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí

La història del Camp de la Bota no es pot deslligar de les barraques de l'altre costat de la Riera d'Horta, documentades ja des de 1870. Arran de mar hi havia un barri de pescadors conegut amb el nom de Pequín, segons la tradició per l’arribada d’un grup de pescadors xinesos procedents de les Filipines, aleshores una possessió espanyola. Però l'arribada d'orientals a la barriada és produeix ja després de 1864. En aquest any s'inaugura el Canal de Suez, la qual cosa farà que el port de Barcelona assumeix tot el trànsit marítim amb el Pacífic, amb la consegüent arribada de tripulació filipina. Per tant, hi ha filipins abans de la pèrdua de la colònia l'any 1898. El seu establiment coincideix, a més, amb el creixement de Can Girona i justifica la tria del lloc, prop de la fàbrica. Els obrers de Can Girona procedien de les comarques properes a la ciutat i s'instal·len en barraques vora la platja perquè la resta del territori era agrícola i tenia propietari. Els filipins hi aniran just després per a dedicar-se a tasques subsidiàries, com per exemple la pesca. Entremig, el barri absorbeix l’arribada d’immigrants per les obres de l’Exposició Universal de 1888, com més tard ho farà amb treballadors de l'Exposició de 1929, que hi van anar a viure perquè no era possible trobar habitatges enlloc més. De fet, el de l'habitatge va ser sempre la causa de la proliferació de barris de barraques, que es va agreujar durant les migracions de la postguerra.

Barraques del barri de Pequín, el 1906

Fotografia: Frederic Ballell i Maymí

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els temporals de 1932 i 1934 van destruir moltes cases de Pequín, i part dels habitants van fer barraques prop del castell, a les quals, a finals dels anys quaranta, s'hi van sumar les barraques del nucli veí del Parapet, al terme de Sant Adrià de Besòs. En la dècada de 1950, quan l'exèrcit va abandonar el castell, les denominacions Pequín i Parapet van desaparèixer i tota l'àrea va passar a ser anomenada com a Camp de la Bota. A finals dels anys 70 del passat segle XX, van ser enderrocades les barraques de Pequín i els veïns van ser reallotjats al barri de la Mina, de Sant Adrià, i al del Bruc, de Badalona.

La població va créixer amb la migració de la postguerra. L’any 1963, a Pequín, hi havia 378 barraques amb 1.968 persones, i, al Parapet, 289 barraques amb 1.447 habitants, amb 35 famílies gitanes. En total, 3.415 habitants en 667 barraques. Alguns censos eleven la població del barri per sobre de les 4.500 persones.

L’any 1953 el Castell va passar a ser de l’Església. Es va convertir en una escola avançada que seguia la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire. El sistema de Freire proposava que els nens aprenguessin a crear-se a si mateixos a través de les situacions viscudes en les seves vides quotidianes, convertint la seva experiència en el procés d'aprendre a transformar el seu món prenent consciència de la realitat en la qual viuen com a subjectes oprimits. Francesc Botey, l’escolapi que la dirigia, molt actiu entre la població gitana del barri, va ser detingut i tancat a la presó.

Una classe dins del Castell de les Quatre Torres, l'any 1967

Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina

L’alumne era el protagonista i l’escola funcionava amb un consell de delegats escollits entre els alumnes de cada curs, que marcava les pautes i les decisions que després ratificaven els professors.

Promogut per la comissió d'art, cada any es feia un concurs de dibuix entre els alumnes. El premi per al guanyador, triat per votació popular, era veure el seu dibuic convertit en un grafit amb ciment de secat ràpid, com el de la imatge que reproduïm. Com explica Monferrer, “les parets del castell estaven plenes d’aquests dibuixos fets per ells mateixos, de manera que ningú no les ratllava ni embrutava. Són dibuixos preciosos, sobretot els que feien els més petits. I per això penso que el castell no només era una escola sinó que era un lloc on els nens s’autoafirmaven com a persones”.

Un dels grafits gravat a la paret de l'escola del castell

Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina

Les condicions al barri, sense clavegueram ni serveis essencials, eren insalubres. Davant la desatenció per part de les autoritats, als anys seixanta assistents socials de Càritas van muntar la guarderia Los Ángeles, un dispensari i un centre social, que compartien espai amb llocs tan populars com els bars de la Montserrateta o del Pascual i el safareig. També feia la seva funció social el camp de futbol, amb un bar i un local de màquines de millón i futbolins regentats per una família, el pare de la qual era conegut com "El Catalan". També es va fer equipaments específicament per a la població gitana: l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, la guarderia Belendai, la Cooperativa d’Artesania Gitana. Més tard es va crear l’escola nacional Manuel de Falla.

Dones fent la bugada en el safareig del Camp de la Bota, l'any 1967

Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina

La xifra de barraquistes no pararia d’augmentar fins que la majoria van ser reallotjats al polígon de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, als anys setanta. Però el Camp de la Bota encara va ser el destí de gent procedent d’altres barris de barraques, allotjats en uns deteriorats barracons municipals, on vivien 93 famílies, i l’any 1987 hi restaven 72 barraques amb 385 persones, la majoria d’ètnia gitana. Els últims habitants van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Les transformacions urbanístiques del Fòrum de les Cultures del 2004 han esborrat qualsevol rastre del barri.

Diumenge 22 de febrer de 2015 es va fer un pas per recuperar la memòria dels barris de barraques de Barcelona amb la col·locació d’una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota, que va ser situada davant l’entrada principal del Museu Blau de Ciències Naturals, a l’edifici Fòrum, lloc que correspon a l’emplaçament d’un dels elements més característics del Camp de la Bota: el Castell de les Quatre Torres.

Ferroveller del Camp de la Bota, l'any 1967

Fotografia: Pau Barceló i Faix

Arxiu Nacional de Catalunya

*

(1) Josep Maria Monferrer, pedagog, activista i president de l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina, és autor del llibre El Camp de la Bota. Un espai i una història, però també de La història de Sant Adrià llegida des de la Mina. Un espai cobejat i una història conflictiva i Història del barri de la Mina (1969-2000).

Emplaçament dels barris de barraques del Camp de la Bota i Pequín

Aquest article i molts d'altres sobre la història de Barcelona i

Sant Martí de Provençals els podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

Les atraccions Apolo no han mort mai

Atraccions Apolo, de Ceferí Olivé i Cabré

Aquarel·la sobre paper pintada l'any 1953

© Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

Les Atraccions Apolo

L'Apolo va ser un parc d'atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d'Autopark per Josep Vallès Rovira, l'any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo.

Cartell litografiat de Ferran Teixidor (1936)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les atraccions estrella de l'Autopark van ser l'Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutat del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica) , unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d'on unes vagonetes et transportaven pel cel i l'infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Interior de la Gruta Màgica

Ferias y atracciones, de Juan-Eduardo Cirlot

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d'autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Cartell de l'Apolo. R. Arenys (1942)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se'n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se.

Atraccions Apolo, l'any 1935

Foto: Família Zagri

Al final de la seva vida l'Apolo s'havia convertit en un saló recreatiu. Les velles i magnífiques atraccions i els autòmats havien desaparegut i havien estat substituïdes per pinballs, primer, i màquines de videojocs, després. Però no tot s'havia perdut, com veurem més avall. I també sobreviu la Sala Apolo, com dèiem abans.

El Baile Apolo vist des del carrer Vila Vilà, durant la postguerra

Arxiu Apolo

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l'esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l'Orquestra de l'Apolo va triomfar. Però l'Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l'Apolo Patin Club, un club de hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

Bodega Apolo

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d'entrepans i que s'anunciava amb aquell conegut eslògan que deia: "En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta "mataquintos" i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l'espectacle compartien els seus darrers dies com a artistes amb joves que buscaven obrir-se camí, transformistes, còmics i, durant la Transició, strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar., llibre en el qual hem tingut el plaer de col·laborar.

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. Un recorregut personal, històric, antropològic, apassionat, de vegades ficcionat i màgic, amb anècdotes rescatades de la memòria col·lectiva, retalls d’històries d’una època gairebé perduda, amb la música sempre present, jugant amb els llenguatges de cada generació, provocant la curiositat del lector, seduint a qualsevol fan de la música, atrapant als cercadors d’històries inèdites, amagades, censurades, sorprenents.

L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la sala Apolo per al present projecte, és l’autora d'aquesta biografia autoritzada: Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on hem tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Anunci desplegable de les atraccions Apolo

Arxiu particular d'Enric H. March

A més del llibre de l'Eva Espinet, la festa dels 75 anys de la Sala Apolo ve acompanyada d'un documental del director i guionista Marc Crehuet: La juventud baila. Una pel·lícula que acompanya la història de l'Apolo d'un relat ficcionat, una extraordinària comèdia transgeneracional àcida i irònica magníficament interpretat per Francesc Ferrer, Anna Bertran, Mercè Arànega, Miki Esparbé, Alain Hernández i Betsy Túrnez. Documental, comèdia, drama i baixada als inferns. Ho té tot!

Les atraccions Apolo i Montjuïc rescatades durant uns dies

La incansable activitat del col·leccionista (drapaire, es fa dir ell) Pablo Ornaque va aconseguir rescatar des de temps enrere molt d'aquell valuós material i els magnífics autòmats, que busquen des de fa molts anys un lloc on poder ser exposats permanentment. Una part dels decorats de l'Apolo van anar a parar al bar La Fira (aleshores propietat del mateix Ornaque), però el gruix important de la col·lecció no s'ha pogut exposar públicament. Primer ho vam intentar amb el Teatre Arnau (reivindicació que ens va posar feliçment en contacte) com a lloc d'exhibició del material de l'Apolo, del Cafè Espanyol, del Caspolino i altres llocs emblemàtics del Paral·lel, alhora que es proposava recuperar-ne l'escenari i establir un centre d'interpretació de la història d'aquesta gran avinguda barcelonina, gresol de l'oci popular de Barcelona, que en els anys de màxim esplendor es va comparar amb Montmarte i Broadway.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions Apolo del

Paral·lel, exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

L'octubre de 2017, però, vam tenir l'oportunitat de gaudir dels panells de les populars Fotos Cómica, aquells decorats que permetien fer-se una fotografia de record disfressats com els personatges dels decorats. Els panells van ser exposats a l'UtopiaMarkets Il·lustració, un saló expositiu situat en la fàbrica modernista Utopia126, un espai singular del carrer Cristóbal de Moura, 126, al barri del Poblenou.

La col·lecció de panells de Foto Cómica de l'Apolo estava acompanyada dels panells procedents de l’enyorat parc d'atraccions de Montjuïc, inaugurat el juny del 1966 i actiu fins el 27 de setembre del 1998. En aquest cas eren propietat de Foto Matarranz, que tenia l'estudi i una botiga de records del parc d'atraccions entre el teatre i els autos de xoc, i també gestionava les fotografies de les atraccions del Tibidabo.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions de Montjuïc,

exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

El parc d'atraccions de Montjuïc –tan desconegut per les noves generacions com l'Apolo– estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions.

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

© Pérez de Rozas (1968)

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el El Tren Fantasma, Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippí o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo. El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Tot plegat ja només és memòria i record, i per molt que n'esborrem la nostàlgia que no ens du enlloc, aquelles formes d'oci popular formen part del paisatge sentimental de moltes generacions. Recuperar-ne una part aquest cap de setmana a l'UtopiaMarket és una alegria temporal mentre esperem que algun dia la col·lecció de Pablo Ornaque trobi un espai on ser exposada. És un regal que Ornaque fa a la ciutat. Ell no demana res més que un espai adequat on fer-la visible; un espai d'exposició que sigui un passeig permanent on els barcelonins –amb els ulls negats de llàgrimes o no– puguin gaudir d'aquell paisatge recuperat amb la mateixa emoció que es contempla una catedral o l'obra de Gaudí.

Vinyeta de "Foto Cómica" d'una

auca de les Atraccions Apolo