Del Primer de Maig de 1890 a la Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

Manifestants del Primer de maig de 1890 sota el monument a Colom

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de M. Suñé (AHCB)

El Primer de Maig de 1890

L'1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors va ser establert l'any 1889 per homenatjar els Màrtirs de Chicago: Albert Parsons, George Engel, August Spiez, Adolph Fischer, Michael Schwab i Samuel Fielden, els anarquistes i obrers condemnats a la forca (als dos últims se'ls va commutar la pena per cadena perpètua), detinguts per la manifestació de la vaga de 1886. Van ser acusats de les morts causades per una bomba, però el 1893 es va fer una revisió del procés i se'n va demostrar la innocència: els qui eren a la presó van ser posats en llibertat i els morts, rehabilitats públicament.

La primera celebració del Primer de Maig a l'Estat espanyol es va fer a Barcelona l'any 1890. Setmanes abans de la data, les diverses organitzacions del moviment obrer miraven de posar-se d'acord en quina havia de ser la manera d'actuar per reivindicar uns drets que incloïen la reducció de la jornada laboral a vuit hores, objectiu, però, que no s'aconseguiria fins la vaga de La Canadenca de 1919 (vegeu "Els barris del Raval: vivers de revolucionaris").

A mesura que s’apropava l’1 de maig, les organitzacions no acabaven de posar-se d'acord en la manera d'actuar: una manifestació que servís de primer pas per pressionar el Govern i la Patronal per fer el canvis desitjats o fer directament una vaga general. A falta de cinc dies, paletes, boters, fusters, sabaters, teixidors, marbristes, tipògrafs, forners, una part dels conductors de tramvies i uns quants gremis més convoquen una vaga després d'haver fet arribar les peticions reivindicatives als seus patrons, i seran precisament aquests gremis els que més tard declararan la vaga general. De fet, la darrera setmana d’abril molts d'ells ja s'havien declarat en vaga, amb els obrers de Sant Martí de Provençals i Gràcia al capdavant. El 28 d’abril els partidaris de la manifestació i lliurament de peticions a l’autoritat tanquen l’acord de fer un míting al Teatre Tívoli i tot seguit una manifestació, que acabarà aplegant més de 20.000 persones, que des del teatre passaran per la plaça de Catalunya, la Rambla i Colom, fins a arribar a Governació, al Pla de Palau, encapçalats per una bandera roja i amb consignes que reivindica la jornada de vuit hores. Rebuts pel Governador, que agraeix el bon seny als manifestants, la manifestació es va dissoldre de forma pacífica.

Els manifestants del Primer de Maig de 1890 davant del Teatre Principal,

a la Rambla, després de passar per Capitania i Governació

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de Joan Puggarí

Més tard, una manifestació de més de 2.000 obrers partidaris de la vaga general arriba també a Colom i la Guàrdia Civil s'hi enfronta, però reben l'ordre d'aturar les càrregues. Semblava que la vaga general havia triomfat.

El dia 2 de maig al matí segueixen les concentracions d'obrers, però ara tornen les càrregues i es declara l’estat de setge a tot Catalunya, i enmig de les negociacions hi ha detencions i consells de guerra. El 3 de maig, amb el suport de la Guàrdia Civil, els patrons obren les fàbriques, però els treballadors es mantenen en vaga. Malgrat tot, entre el 4 i el 5 els problemes de subsistència conseqüència de no cobrar el jornal i les millores que alguns gremis havien obtingut dels seus patrons va portar bona part dels obrers a desconvocar la vaga, en contra dels líders anarquistes, que creien que les millores eren insuficients, com es comprovaria en les dècades següents.

Per ampliar la informació sobre aquells esdeveniments a Barcelona, vegeu l'article "El Primer de Maig de 1890 i el Camp de les Carolines" de Júlia Costa, a la revista Catxipanda de Tot Història Associació Cultural.

La Demostración Sindical de 1960

La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 al Camp Nou del F. C. Barcelona, però el lloc habitual era l'estadi Santiago Bernabéu, presidida pel Generalísimo. Agrupacions sindicals (el sindicat vertical únic), Educación y Descanso, la Falange Española i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, entre d'altres, executaven exercicis gimnàstics i balls tradicionals i folklòrics per celebrar el dia de San José Obrero, després anomenat Día del Trabajo, imitant les posades en escena habituals dels feixismes europeus del segle XX: disciplina i harmonia com a sinònims de cohesió i pàtria.

III Demostración sindical del 1º de Mayo

Barcelona, Camp Nou, 1960

Com que el dilluns només es publicava La hoja del lunes, la crònica de La Vanguardia va aparèixer dimarts 3 de maig de 1960, on se subratllava que "la presencia de Franco suscitó entusiasticas manifestaciones de adhesión en todo el trayecto desde el Palacio de Pedralbes".

Fa quatre dies mal comptats. Miro enrere i se'm fa un buit a l'estómac, com amb les processons de Setmana Santa, o la desfilada de la Guàrdia Mora. Miro endavant... i se'm fa un buit a l'estómac.

Imatges de la III Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

NO-DO

Cliqueu la imatge i podreu veure el reportatge del NO-DO

Els esperpents, de la Guerra Civil a la Transició

Miguel de Unamuno, després de la topada amb Millán-Astray,

a Salamanca, acompanyat del bisbe Pla i Deniel, el 1936

Els esperpents del 36

El 12 d'octubre de 1936, José Millán-Astray y Terreros (1879-1954), fundador de la Legión i digne representant de l'esperpent que tan bé va saber retratar Valle-Inclán (que no va arribar a viure l'alçament militar de 1936 perquè va morir el 5 de gener del mateix any), va cridar la cèlebre frase "¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!".

Va ser a la Universitat de Salamanca, amb motiu de la celebració de la "Fiesta de la Raza". El professor Francisco Maldonado, seguint el protocol i les formalitats inicials, i després d'un apassionat discurs de José María Pemán, es va esplaiar violentament contra Catalunya i les "Vascongadas", a les quals va qualificar de "cánceres en el cuerpo de la nación" i va afegir que "el fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos".

Millán-Astray

Foto: Alonso

Miguel de Unamuno, que presidia la mesa, es va alçar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo [assenyalant el bisbe de Salamanca, Enric Pla i Deniel, adherit a la causa feixista], lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."

Malgrat que al llarg dels anys hi ha hagut veus dissidents sobre el que va passar aquell 12 d'octubre i quines van ser les paraules que els protagonistes van fer públiques durant l'acte de la Universitat de Salamanca (per exemple, José María Pemán en un article publicat a la pàgina 3 del diari madrileny ABC el 26 de novembre de 1964; o la que explicava la filla de Millán-Astray, Peregrina, al diari El Mundo el dia 22 de setembre de 2016), l'enfrontament reflecteix fidelment el caràcter dels personatges i la continuïtat que els menyspreu per la intel·ligència que ha viscut i viu aquest país. Deia Antonio Machado que a Espanya "De diez cabezas, nueve embisten y una piensa".

La Torna d'Els Joglars (1977)

Foto: Jordi Pascual

Els esperpents de la Transició

L'any 1977 s'estrenava l'obra teatral La torna d'Els Juglars, prohibida després de les estrenes als teatres Argensola de Barbastre (Osca, 7 de novembre) i Bartrina de Reus (estrenada el 30 de novembre i prohibida després de la funció del 2 de desembre), i el consegüent consell de guerra contra alguns dels components de la companyia. Els fets van provocar un moviment popular sense precedents a Catalunya i Espanya per la llibertat d'expressió.

La Torna d’Els Joglars (1977)

Foto: Pau Barceló. CDiMAE

La torna coincideix, en el temps, amb l'estrena de El puente, una pel·lícula espanyola de 1977, dirigida per Juan Antonio Bardem, amb guió de Javier Palmero, Daniel Sueiro i el mateix Bardem.

Juan (interpretat per un Alfredo Landa en plena transició com a actor) és un mecànic de cotxes que treballa en un taller de Madrid. Amb la seva parella planeja anar-se'n de vacances aprofitant un pont festiu, però el viatge no es du a terme perquè ella el deixa plantat. Després d'una trobada casual amb dues turistes estrangeres, decideix anar-se'n amb la moto a Torremolinos, una de les poblacions de la costa mediterrània amb turisme massiu i estrangeres amb biquini. Al llarg del trajecte, però, viurà un seguit d'aventures que mostren els canvis socials de l'Espanya del postfranquisme.

En una d'elles va a parar a la localitat de Tembleque (Toledo), on una companyia de teatre interpreta una paròdia de la Transició espanyola, amb els veïns fent d'actors.

Aquest divertit esperpent, que podeu veure en el vídeo adjunt, qüestiona un canvi polític que només va ser una maniobra que va permetre que les estructures polítiques i administratives de la dictadura es mantinguessin en l'aparell de l'Estat i en el sistema econòmic.

Tant La torna com El puente ens mostren no només les eines repressives de l'Estat, sinó la vigència d'aquesta repressió. Si a La torna els personatges que interpretaven la Guardia Civil portaven màscares i en El puente s'interpretava una mascarada, avui la caiguda de les caretes permeten veure la cara del monstre.

De 1959 és el poema "Noche triste de octubre. 1959" de Jaime Gil de Biedma (1929-1990), el poeta barceloní que la crítica adscriu a l'anomenada Escola de Barcelona, on va tenir de companys de viatge Alfonso Costafreda, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. El poema, tot i ser de les acaballes de la primera postguerra, tramet, amb Barcelona com a escenari, una grisor de plom que no ha desaparegut.

Noche triste de octubre. 1959

Definitivamente parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,
mientras que afuera llueve.

Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.

Monstres antediluvians a la catedral de Barcelona

Portada de la revista Algo. Seminario ilustradoenciclopédico

y de buen humor, 15 d'agost de 1931 

Imatge cedida per Carles Hernando

Com si fos una premonició, en el número del 15 d'agost de 1931, quatre mesos després de ser proclamada la Segona República, la revista Algo publicava a la seva portada la majestuosa imatge d'un dinosaure, al Pla de la Seu, davant de la façana de la catedral. La revista només volia fer una comparació perquè els lectors imaginessin la grandària dels gran sauris prehistòric. Però, ves per on la bèstia (amb ressons bíblics) que atemoria els ciutadans dels anys trenta (dos anys més tard s'estrenaria King Kong) seria substituïda per una altra.

Los monstruos antediluvianos

Por este dibujo fantástico, donde aparece un dinosaurio gigante junto a la catedral de Barcelona, puede el lector juzgar del tamaño de aquellos monstruos antedeluvianos.

James Ussher (1581-1656), arquebisbe d'Armagh, Irlanda, va escriure, el 1650, el llibre Els annals del món. Basant-se en la Bíblia, va fer una estimació del nombre de generacions, la durada mitjana de la vida humana i les principals figures bíbliques, entre Adam i Eva i el naixement de Jesucrist. Com a conseqüència del seu estudi, va deduir dates suposadament exactes per a certs esdeveniments. Un era la creació de la Terra el vespre previ al diumenge 23 d'octubre del 4004 abans de l'era comuna, és a dir, el dissabte 22 d'octubre a les 18:00h. Un altre esdeveniment va ser l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís, que s'hauria produït el dilluns 10 de novembre de 4004. Ben poc els va durar l'alegria.

Goya titulava El sueño de la razón produce monstruos (1799) un gravat de la sèrie Caprichos. La República va ser només un somni, i en un país poc acostumat a la raó la dictadura va omplir de monstres la realitat. "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí" diu un microrelat de Monterroso (1959). I és ben cert: els monstres són endèmics, en aquest país, on la raó ha estat sempre un somni.

Acte del 3r aniversari de la mort de José Antonio Primo de Rivera davant del

memorial de la façana de la catedral, el 20 de novembre de 1942

Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Acabada la Guerra Civil, la imatgeria republicana va ser substituïda per la franquista. Nous monuments van aparèixer en els espais urbans i carrers i places van ser rebatejats amb els noms dels generals victoriosos i dels màrtirs de la croada. Sota la veneració del Sant Crist de Lepant, la façana de la catedral de Barcelona va ser il·lustrada amb un rètol amb el nom del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, amb una dedicació als caiguts per la pàtria i la preceptiva salutació "Presente", que equival a un "encara és entre nosaltres" i que avui encara s'intueixen sobre els carreus de la paret del carrer de Santa Llúcia. José Antonio moria un 20 de novembre (1936), com ho faria Franco en la mateixa data, però 39 anys més tard (1975).

Barcelona en postguerra, 1939-1945

Heinrich Himmler en el Poble Espanyol

(23 d'octubre de 1940)

Pérez de Rozas - AFB

El 26 de gener de 2014 va fer 75 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil. Madrid cauria el 28 de març de 1939. Després vindrien València, Alacant, Múrcia i Almeria, i l’1 d’abril es donaria per acabada la guerra.

Barcelona era “alliberada”. Es indubtable que es va tractar d’una derrota, d’una ocupació, però la divisió que va acompanyar tota la guerra entre els insurrectes i la legalitat republicana no va ser només una qüestió de fronteres i fronts. La divisió era també dins la població, i ja fos per cansament, per por o per raons ideològiques, les tropes nacionals van ser rebudes i aclamades per una part dels ciutadans. Ja sabem de quin costat estan les oligarquies, però quan baixem a peu de carrer les raons que porten la gent a decantar-se cap a un bàndol o un altre no sempre responen a la raó.

És important tenir clares les llums i les ombres de tota situació social i política perquè allò que ens ha de sorprendre no són les aparences. Una gran part de la població alemanya van posar Hitler al poder democràticament i li van donar suport durant tota la guerra mundial acceptant el que es coïa en els forns dels camps de concentració. Franco va governar prop de quaranta anys gràcies a tot tipus de suports.

Per commemorar aquella ocupació del 26 de gener al 30 de juny de 2014 el castell de Montjuïc va acollir l’exposició Barcelona en postguerra (1939-1945), amb l’objectiu de mostrar la Barcelona de la immediata postguerra, des de la caiguda de la ciutat fins al final de l’alcaldia de Miquel Mateu Pla, que coincideix amb la fi de la Segona Guerra Mundial.

Fins a finals de 2013 i gener de 2014, quatre exposicions més van mostrar diversos aspectes de la Barcelona oficial de la postguerra, la que es va construir des del nou poder establert, la de l’Administració, i de quina manera el canvi polític, social i cultural es va veure reflectit en les manifestacions ciutadanes i en el carrer. A partir de materials propis de l’Arxiu Municipal de Barcelona (fotografies, gràfics, documents, premsa de l’època, etc.), es va mostrar la vida a la ciutat durant aquells anys i la voluntat dels ocupants de destruir la Barcelona que representava la República.

Difícilment, però, es podrà mostrar la realitat més personal. La que va enfrontar amics, veïns i fins i tot parents en una lluita cruel que enfrontava els delators, aquells que la por o les creences els duia a acusar altres ciutadans, i els desafectes al règim, que veien indefensos com la injustícia se’n duia vides o marcava per sempre famílies senceres. Molts recordem encara com ens feien callar o abaixar la veu per por que algú ens sentís i ens delatés.

I quan mirem les fotos o observem els documents exposats hi ha alguna cosa més que el record que ens regira l’estómac. És la constatació que tot allò va ser donat per bo després de la mort de Franco. Aquell “atado y bien atado” que el dictador va expressar de cara al futur és més cert que no pas ens pensem. Tothom va sortir impune amb la Transició, i aquell mirar cap a un altre costat per no demanar responsabilitats polítiques i criminals ens porta als discursos que avui continuen vius entre la classe política; però, el que és més dolorós, entre la ciutadania, que com nens petits a qui mai se’ls ha explicat quina diferència hi ha entre el bé i el mal, accepten fins i tot el càstig en la pròpia pell.

Seria bo que ja que s’ha fet l’esforç de treure la pols als documents exhibits en aquestes quatre exposicions, és fes el mateix esforç didàctic per explicar que el que estem veient no és una festa de disfresses, sinó tan real com la dictadura econòmica que estem vivim i la destrucció de l’estat del benestar i del futur. Com aquell futur que els bons republicans van somiar fins que el 26 de gener de 1939 ens van despertar a la realitat.

Barcelona era Franco 1939-1975

Especial NoDo (1975), Diputació de Barcelona
i Manuel Tarín-Iglesia (té defectes de so)

És possible una dominació que no compti amb la complicitat del dominat?  El documental, preparat amb motiu de la mort del dictador, mostra imatges d'algunes de les visites de Franco a la ciutat de Barcelona. Aquestes mostres d'adhesión inquebrantable i entusiasme popular són la prova, ens explica l'antropòleg Manuel Delgado, que el regim franquista no era sols una dictadura despòtica que va imposar-se per la força al llarg de 40 anys, sinó que va gaudir del recolzament d'una part qui sap si majoritària de la societat, també la catalana. Prova, un cop més, de com n'és d'impossible una tirania absoluta exercida sobre un poble sense el consens i la complicitat dels dominats. Aquesta era la diferència, segons Weber, entre poder i dominació. El poder és la capacitat de manar; la dominació, la capacitat de resultar obeït.

D'aquelles exposicions, ja en fa quatre anys, però si no les vau poder veure, encara tenim l'ocasió de tornar-hi virtualment. A continuació trobareu els textos del contingut de cadascuna de les exposicions i els enllaços perquè veiem les fotografies exhibides aleshores amb els enllaços al material fotogràfic. Malauradament, aquest és un exercici que cal fer sovint per no oblidar que les ombres del present són fruit dels fantasmes del passat.

Una crònica fotogràfica

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha presentat l'exposició Una crònica fotogràfica, una selecció de 116 fotografies del fons municipal de l'Arxiu, obra bàsicament del fotògraf Pérez de Rozas. Les imatges mostren diversos aspectes de la nova realitat un cop acabada la guerra, en una Barcelona que pel seu simbolisme era el primer gran repte que afrontava el nou règim per a la construcció d’una Espanya tallada sota el mateix patró: la “nació” catòlica i autàrquica que havia d’esborrar tots els vestigis de la legalitat republicana, laica i democràtica, reduint tota diferència cultural a la condició de folklore d’arrel purament hispànic i catalanista. És per aquesta raó que enmig de manifestacions polítiques feixistes i religioses s’hi intercalen festes populars on els gegants i les sardanes es barregen amb els braços alçats i el “Cara al sol”. I com ja hem dit abans, les manifestacions populars dibuixen un panorama de clarobscurs i paradoxes que, a voltes, dilueixen la imposició i la repressió, que apareixen guarnides amb tota la parafernàlia del simbolisme nacionalcatòlic, acompanyat de creus gamades i estendards feixistes de Hitler i Mussolini, els aliats de Franco.

La cultura oficial de la Barcelona franquista

L'exposició La cultura oficial de la Barcelona franquista explica, mitjançant una selecció de documents del fons de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, alguns dels aspectes més importants de la política cultural que va posar en marxa el primer Ajuntament franquista de la ciutat, el principal objectiu de la qual era la depuració de tot rastre catalanista i republicà.

La Ponència de Cultura, presidida per Tomàs Carreras Artau, va proscriure les manifestacions vinculades a la creació d'una identitat cultural nacional per centrar-se en la construcció d'una nova imatge de la ciutat, compatible amb la Unidad de España, primera i gran fita imperial del nou regim. Però tot plegat es va fer aprofitant el valor històric de Barcelona, com es pot veure en els tres àmbits en què s’organitza l’exposició.

El primer, L'organització cultural i la depuració històrica, il·lustra la importància concedida al patrimoni històric, que va ser posat sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere. Tot i que és visible una certa continuïtat amb la política patrimonial de la Generalitat republicana, calia subratllar la secular arrel espanyola de tot el relacionat amb la cultura.

El segon àmbit, La projecció nacional i internacional de la ciutat, ens mostra les iniciatives propiciades des de l'Ajuntament per convertir Barcelona en un referent significatiu dins de l'Estat: si alguna cosa van tenir els primers alcaldes, amb Miquel Mateu al cap, va ser projecció internacional: el protagonisme de la ciutat i del seu alcalde són dues coses que van aparellades i que il·lustren la voluntat de servei a l’Estat.

Finalment, en el tercer àmbit, La represa de la vida cultural oficial, ens mostra els contrastos entre el luxe dels vencedors i la misèria que durant la postguerra van arrossegar les classes desafavorides. Un contrast que es fa evident en la manera com es recupera la vida social (la Diagonal es convertirà ràpidament en el refugi aristocràtic de l’oci barceloní –vegeu l’apunt 1943 De la Diagonal al Paral·lel (1943)– i en frontera natural de la ciutat) i es fa ben evident la connivència entre el poder polític i l'econòmic.

La ciutat després de la desfeta

L'exposició La ciutat després de la desfeta ens apropa, mitjançant la documentació conservada en els fons de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, al mandat de Miquel Mateu, amic personal de Franco, membre del seu Estat Major i nomenat alcalde el dia següent a l’ocupació de Barcelona. Durant la seva alcaldia va seguir les consignes del règim posant en marxa les tasques de depuració de funcionaris i el desmantellament de les estructures de govern republicanes. El servei a la “nueva España” queda reflectida en les tres part en què es divideix l’exposició.

La primera, La nova organització municipal, mostra la composició de la corporació municipal, l’organització administrativa i la política seguida sobre la plantilla municipal.

La segona, La reconstrucció de la ciutat, documenta les tasques de reconstrucció de la ciutat, devastada després de la guerra, i la continuació dels projectes urbanístics planificats per l'administració republicana. Alhora, visualitza els mecanismes amb els quals el nou règim s'apropia de l'espai públic de la ciutat.

Finalment, La gestió de la vida quotidiana explica les condicions de vida dels habitants de la ciutat en els aspectes més bàsics, com el proveïment, la sanitat, la beneficència, els transports, l'ensenyament, i posa de manifest el contrast existent entre vencedors i vençuts.

Viure a les Corts en el primer franquisme

Per veure com es va assimilar a nivell popular i com incidia en el dia a dia dels ciutadans el discurs franquista de la nova Barcelona cal baixar a peu de carrer. En aquest cas, s’ha posat la lupa a les Corts per mostrar les transformacions bàsiques que va experimentar aquest barri. L’exposició Viure a les Corts en el primer franquisme, que es pot veure a l’Arxiu Municipal dels Districte de les Corts, reviu els anys de la postguerra des d'una òptica més popular i ciutadana.

L'exposició ha contribuït a desenterrar molta documentació, conservada als arxius de la ciutat, que fins ara encara no s'havia fet pública, com és el cas dels expedients de la repressió contra els funcionaris de l'Ajuntament republicà, processos molt dolorosos, en què s'havia arribat a condemnar funcionaris perquè havien col·laborat amb activitats que difonien la cultura catalana.

En els diversos plafons s'explica com la particular configuració del barri permetia la concentració de la majoria d'edificis militars de la ciutat, la quotidianitat de la vida dels veïns i es recorda que la presó de dones de les Corts va ser l'espai de reclusió femenina més important de Catalunya durant el primer franquisme.

*

Adoració del Crist de Lepanto (abril 1944)

Pérez de Rozas - AFB

Celebració en el Col·legi Alemany (abril 1939)

Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Confirmació a la plaça Sant Jaume

(16 de juny de 1939)

Autor desconegut - AFB

Comunió de 20.000 homes (juny 1944)

Pérez de Rozas - AFB

Confecció d'abrics de la Sección Femenina

(novembre 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Desfilada presidida per Franco (gener 1942)

Pérez de Rozas - AFB

Desfilada d'una unitat ciclista de l'exèrcit

Pérez de Rozas - AFB

Jurament de la Sección Femenina de la Falange

(octubre 1943)

Pérez de Rozas - AFB

El general Franco visita Barcelona

(27 de gener de 1942)

Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Mercè a la presó Model

(setembre 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Festes de la Victòria en el Poble Espanyol

(21 de maig de 1939)

Pérez de Rozas - AFB

Celebració del Día de los Caídos en el Tívoli

(14 de març de 1943)

Pérez de Rozas - AFB

Sortida de voluntaris de la División Azul

(5 de juliol de 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Visita del comte Ciano al Palau de la Generalitat

(11 de juliol de 1939)

Autor desconegut - AFB

Setmana Santa

(6 d'abril de 1939)

Autor desconegut - AFB

Barcelona, ciudad de ferias y congresos

Fira de Mostres de Barcelona 1944

Una de les gran exposicions que sobre Barcelona s’han fet a la ciutat és, sense cap mena de dubtes, la que entre abril i agost de 1995 es va celebrar al CCCB: “Retrat de Barcelona”, que va ser comissariada per Albert Garcia Espuche i Teresa Navas. Una mostra i una anàlisi exhaustives de la imatge de la ciutat de Barcelona des de les primeres referències de mitjan segle XVI fins a l´actualitat.

Va ser una gran oportunitat de veure Barcelona, amb abundant material gràfic i videogràfic, des dels seus propis ulls: els ulls dels seus promotors (socials i polítics), és a dir, la Barcelona que es ven; però també la Barcelona que entre tots hem construït: en el deixar fer, en la complaença, hi ha molt de complicitat. Mentre Barcelona va ser tancada dins muralles, fins mitjan segle XIX, la imatge de Barcelona era la dels vells secrets amagats intramurs, de manera que, en paraules de Josep Ramoneda, la ciutat “és un rostre que insinua però res no concreta” (1). Però des del moment que Barcelona s’expandeix per l’Eixample, la pròpia burgesia que el construeix i l’habita (amb les reticències pròpies d’aquells burgesos barcelonins, sempre molt tancats en ells mateixos) fa un dibuix de la ciutat que vol. Després, el creixement i la immigració (polígons d'habitatges, barraques...) s’encarreguen de donar-li un rostre més "humà" que, a força d’amagar-lo, potenciarà altres rostres més publicitables.

Tots som artífexs i hereus alhora de la Barcelona de “ferias y congresos”, de la Barcelona "la botiga més gran del món" que avança a cop d’exposicions: la Universal de 1888, la Internacional de 1929, les fires de mostres, de turisme, d’automòbils... de la telefonia mòbil fins l’smart city actual, passant per la ciutat olímpica.

I tot això té un preu. Un preu que es veu perfectament dibuixat en el retrat que hem fet de Barcelona per vendre-la. Retrats diferents segons el poder que l’ha governat, és clar. Però no només: els agents són múltiples i generen imatges del tipus: la que més apreciem de nosaltres mateixos; la que nostra el millor perfil possible; la que vol ser autèntica, mostrant-nos tal com som; la que barreja, astutament, el millor i el pitjor. És a dir, la històrica, la internacional, la mediterrània, la multicultural.

El resultat final, però, és sempre artificiós. Tot és tan reduccionista que cap barceloní s’hi sent identificat i ens resulta estrany qui ve a fer negocis, qui s’empassa tota la ruta del modernisme, qui va amb barret mexicà com qui menja pa amb tomàquet amb sangria. De fet, som nosaltres qui ens sentim estrany enmig de tota aquesta gent que van amb pas decidit a fer el que cal fer, amb la guia a la mà i la samarreta del Barça.

Però malgrat aquesta estranyesa, les complicitats buscades en el retrat de Barcelona ha acabat conformant part del nostra imaginari barceloní: som, malgrat l’esclat modernista, noucentistes; som la ciutat de “ferias y congresos” explotada pel Franquisme; som la ciutat acomplexada que viu eternament dels “millors jocs olímpics; som la ciutat que es ven a les botigues de souvenirs i a les terrasses dels bars.

Amb el seu recorregut històric, “Retrat de Barcelona” ens posava davant dels ulls, a través dels materials seleccionats, el mirall que ens permetia veure’ns amb els ulls del visitant però amb la sensibilitat de l’indígena.

De la mostra de l’any 1995 al CCCB he seleccionat dos vídeos de dues etapes ideològiques diferents del Franquisme: Barcelona y la sardana (1955), de Christian Anwander, i Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970), de José Luis Font, tots dos reportatges realitzats per a NoDo. Aquest darrer ens ve de la mà de l’antropòleg Manuel Delgado, professor d’Antropologia Religiosa en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, i autor del bloc El cor de les aparences, que ha rebut els documents de l’Àngela Martínez, encarregada d’audiovisuals del CCCB.

També de 1970 és la pel·lícula de NoDo, Barcelona, d'Eugenio Pena, un documental turístic que mostra una Barcelona moderna que no fuig dels tòpics  artístics i elitistes associats a l'alta burgesia o a la burgesia emergent, però en cap moment es veu la Barcelona real. 

A aquests tres documentals hi afegim M’agrada Barcelona (2003), vídeo de promoció turística de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, dirigit per Xavier Manich, i interpretat per Martina Klein. La idea és comprar els dos primers amb el tercer i, si n’hi ha, veure’n les diferències.

Entremig, ens estalviem tota la publicitat olímpica perquè acceptem que l’eufòria demanava, aleshores, cridar als quatre vents com n’érem de bons i quantes coses teníem per oferir al món.

Suposo que els mals de Barcelona no són diferents dels mals de les grans ciutats de la resta del món. La nostra mirada a l’exterior no serveix perquè faríem servir els mateixos tòpics que circulen per a Barcelona: fora de casa tots som turistes.

Barcelona y la sardana (1955)

Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970)

Barcelona (1970)

M'agrada Barcelona (2003)

*

(1) Ramoneda, Josep. “Pròleg”, dins Arcadi Espada, Sergio Vila-San-Juan, Carles Prats, Jaume Fabre, Francesc Fontbona, Teresa Navas, Josep M. Huertas, José Corredor-Matheos, Albert Garcia Espuche, Jordi Castellanos, André Corboz, i Jordi Balló. Retrat de Barcelona. Barcelona CCCB – Ajuntament de Barcelona, 1995 [catàleg de l’exposició].

Matilde, Perico i Periquín

Amb guió d'Eduardo Vázquez i en to de comèdia costumista, Matilde, Perico y Periquín narrava, en episodis diaris d'entre 10 i 15 minuts, la vida quotidiana d'una família típica espanyola que viu de les aparences, en una Espanya que ve de la postguerra, de les cartilles de racionament i comença a obrir-se a Europa. El contrast és el seu fill Periquín, un nen entremaliat i molt imaginatiu, que sempre s'està inventant jocs i aventures que extreu de les seves lectures, i que sempre diu la veritat, posant en evidència els seus pares i la mestra de l'escola, Pepita Cifuentes. Periquín no tenia la malícia d'un altre personatge protagonista de les lectures d'aquells anys, el Guillermo de Richmal Crompon, en uns temps en què els lectors es dividien entre els que llegíem Las aventuras de Guillermo i els que llegien Las aventuras de los cinco.

El serial, dirigit per Luis Durán, es va començar a emetre el 30 de març de 1955 per la Cadena SER i es va mantenir en antena durant 16 anys, fins el 8 octubre 1971, seguit per petits i grans, que teníem la ràdio com a veu permanent que exercia de banda sonora de la nostra vida, lluitant amb una incipient i poderosa televisió. No deixa de ser curiós que ens agradessin unes aventures que sempre acabaven en una esbroncada, amb el pare cridant "Periquín, guapo, ven aquí...!", i el nen fugint corrent per no ser estomacat. Suposo que tenia la gràcia de les històries que segueixen un esquema repetitiu, que fan que esperis el moment que el pare alça la veu per confirmar que tot està en el seu lloc. A més, en una societat en què estàvem rebent a cada moment (si et pegaven a l'escola, quan arribaves a casa tornaves a rebre, reafirmant l'autoritat del mestre), era de justícia que Periquín també s'endugués un càstig. Que la justícia o la injustícia arribés a tots per igual ens donava principi de realitat. Cliqueu el següent vídeo i us farà l'efecte que som al vespre poc abans de seure a taula per sopar. Si tanqueu els ulls, sentireu l'olor que ve de la cuina: avui hi ha patata bullida amb la mongeta tendra que hem ajudat a pelar i partir fa una estona.

Matilde, Perico y Periquín encaixava en un model narratiu molt típic d'aquella època, el de descriure la vida diària d'una família de classe mitja-baixa que sobrevivia en aquella Espanya de la dictadura franquista, que sortia de l'autarquia i que descobria els electrodomèstics, el biscúter i el 600. Com La casa de los Martínez, que es va emetre a Televisión Española entre els anys 1967 i 1971. En aquest cas, una família també "típica" que es permetien el luxe de tenir cuinera i criada, les inoblidables Rafaela Aparicio i Florinda Chico, i que demostraven com de bé te'n podies sortir a l'Espanya dels 25 Años de Paz, si obviaves la misèria social i cultural de la postguerra que va marcar els nostres avis, els nostres pares i que a nosaltres ens va deixar la marca indeleble de la derrota, però també de la lluita.

Les veus que donaven vida als personatges del serial radiofònic eren tan coneguts en el món del "teatre radiat" que ens els sabíem de memòria igual que les alineacions dels equips de futbol: Matilde Conesa (Matilde), Pedro Pablo Ayuso (Perico), Matilde Vilariño (Periquín), Carmen Martínez, (la veïna doña Asun), Juana Ginzo (la mestra doña Pepita ) i Agustín Ibáñez (Evaristo). Només faltaven dos dels gran noms de la ràdio, el guionista Guillermo Sautier Casaseca i l'actriu i locutora Maria Matilde Almendros, que als anys 80 recuperaríem a la sèrie de TV3, Doctor Caparròs, de Joan Capri.

L'èxit de Periquín va anar més enllà de la ràdio i vam poder gaudir de la lectura de les seves aventures als llibres escrits també per Eduardo Vázquez: Matilde, Perico y Periquín (1958),  Nuevas aventuras de Matilde, Perico y Periquín (1959), Periquín y sus amigos (1960) i Periquín y Gustavín (1961).

Però no tot s'acabava aquí. El serial anava acompanyat d'un patrocinador i una cançó que ens havia de marcar a tots: la cançó del Cola-Cao, la de "Yo soy aquel negrito del África tropical..." (el món també es dividia entre els que preníem Cola-Cao i els que prenien Nesquik, tot i que abans que el cacau de Nutrexpa a casa va entrar Toddy i els seus soldadets de joguina).

La fi de la guerra i els camps de concentració de Barcelona

Cossos dels exèrcits de Navarra i Marroquí entrant per la Diagonal

,el 26 de gener de 1939

El 26 de gener és una data que es repeteix en la història de Barcelona. L'any 1641, en el context de la Guerra dels Segadors, l'exèrcit castellà de Felip IV és vençut a la Batalla de Montjuïc per les tropes catalanes i franceses. Aquesta data i no una altra és la que recorda el nom del carrer Vint-i-sis de gener d'Hostafrancs. En la mateixa data de l'any 1812, Catalunya deixa d'estar annexionada a Espanya i passa a formar par de França, i Barcelona passava a ser cap de la prefectura  del Departament de Montserrat.

Però el 26 de gener que ens ocupa avui és de 1939. Al matí d'aquella data, les tropes de l'exèrcit nacional del general Franco, comandades pel general Yagüe, entraven a Barcelona. Així ho descrivia el parte de guerra: “Los Cuerpos del Ejército de Tropas voluntarias y de Navarra son los que, en brillantísimos combates, envuelven y arrollan la defensa roja al Norte de Barcelona, mientras el Cuerpo del Ejército Marroquí, operando inmediato a la costa, avanza por el Oeste, clavando la bandera de España en la fortaleza de Montjuich”.

Ha llegado España (gener 1939), Josep Morell.

Servicio Nacional de Propaganda. 

Departamento de Plástica, 

dirigit per Dionisio Ridruejo

Els tallers dels diaris barcelonins van deixar de funcionar i no hi ha notícies d'hemeroteca del dia 26, però sí del dia 27, amb el diari La Vanguardia ja en mans franquistes, i del 28, en l'edició del qual es reproduïa íntegrament en primera plana el parte de guerra. Era la constatació de la fi d'una il·lusió: la de la República entesa com a concepte de justícia universal. El 28 de març queia Madrid i l'1 d'abril acabava la guerra.

La Vanguardia, portada de l'edició

del 27 de gener de 1939

L'últim parte de guerra

Amb la caiguda de l'exèrcit república a Alacant, l'1 d'abril de 1939, acabava definitivament la Guerra Civil. A les 10:30 del matí, la veu de l'actor Fernando Fernández de Córdoba ressonava a les ones de Radio Nacional llegint el darrer parte de guerra. El text encara és en el record dels qui van viure els fets i en l'imaginari de les generacions posteriors:

"Parte oficial de guerra, del cuartel general del generalísimo, correspondiente al día de hoy, primero de abril de 1939, tercer año triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria. El generalísimo Franco".

L'últim parte de guerra

Esborrany i llapis de l'últim parte de guerra (ABC)

El text difós va ser escrit per Franco. Unes hores abans, el tinent coronel i ajudant de camp de Franco, José Martínez Maza, entrava a l'habitació del dictador al palau dels Muguiro, en el Parque de la Isla, a Burgos, quarter general i seu del govern de Franco, que estava al llit amb grip. El cap del nou Estat va fer un primer esborrany, que va corregir: va escriure "cautivo y desarmado el ejército rojo" a sobre d'"haber desarmado a la totalidad del ejército Enemigo rojo"; va canviar "fuerzas" per "tropas" i va escriure "objetivos" amb totes les lletres sobre l'abreviatura. Va passar el text a net i el va fer mecanografiar. Martínez Maza va guardar, amb permís de Franco, l'esborrany i el llapis amb què va ser escrit. El document, propietat de la filla de Martínes Maza,  va ser  fet públic pel diari ABC l'any 2014, quan se'n complien 75 dels fets.

Mapa dels camps de concentració franquistes segons

la Inspección de Prisioneros de Guerra

Camps de concentració

El 2026 en fa 87 anys. Molts barcelonins van aclamar l'exèrcit guanyador; a uns els va empènyer el desig que s'acabés la guerra, el patiment i la fam; a d'altres, que Déu era de part dels guanyadors; i als de sempre, que no hi ha més déu que el poder. Qui creia que li anava la vida, ja era a la frontera. Els que es quedaven no sabien que la guerra continuaria durant la repressió de la postguerra, fruit d'una planificació sistemàtica que va fer de les delacions una forma de guerra civil latent: prop de 200.000 executats. És el que Paul Preston anomena "holocaust espanyol". Mai ningú ha estat jutjat.

Vista del camp de concentració de Miranda de Ebro, el 1947

En aquest sentit, també va ser un mes de gener, però de 1947, quan es va tancar el darrer camp de concentració espanyol: el de Miranda de Ebro (Burgos). Creat el 1937 juntament amb tres camps més, pels seus barracons hi van arribar a passar 65.000 presoners republicans. Entre 1941 i 1944 va ser dirigit per l'oficial de la Gestapo Paul Winzer. Van ser els primers de molts camps escampats per tot l'estat. A Catalunya, entre d'altres, hi va haver els de Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus (Convent de Sant Francesc, Boca de la Mina, Institut Pere Mata, Caserna José Antonio, Escola del Treball), Tarragona (Convent de les Carmelites i Convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa, Figueres (La Carbonera), Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Granollers, Bossòst (Vall d'Aran), Tremp, Igualada, Mataró, Vilamitjana (Pallars Jussà) i a Barcelona al Palau de les Missions de Montjuïc, la fàbrica de Cànem al Poblenou i el Pavelló de Llevant de la Casa de la Caritat, a Horta, on avui hi ha les Llars Mundet.

Palau de les Missions

La fàbrica del Cànem, el 1914

El Pavelló de Llevant (Casa de la Caritat), els anys 40

Després de ser clausurat com a camp, les instal·lacions de Miranda de Ebro van ser un centre de reclutament de l'exèrcit espanyol i actualment és un polígon d'empreses químiques. Del vell camp només sobreviuen un depòsit d'aigua, restes de murs i dels safareigs, i una caseta de guàrdia, amb una placa que recorda la memòria dels presoners. Com passa amb les fosses comunes, moltes d'elles encara sense localitzar, el record i l'existència d'aquest camp de concentració passa desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans, gràcies al vot de silenci instaurat durant la Transició. El dia que morin els darrers supervivents i els qui en guarden memòria, la història quedarà coberta per la terra que oculta els milers d'executats i el silenci serà absolut.