Cossos dels exèrcits de Navarra i Marroquí entrant per la Diagonal
,el 26 de gener de 1939
El 26 de gener és una data que es repeteix en la història de Barcelona. L'any 1641, en el context de la Guerra dels Segadors, l'exèrcit castellà de Felip IV és vençut a la Batalla de Montjuïc per les tropes catalanes i franceses. Aquesta data i no una altra és la que recorda el nom del carrer Vint-i-sis de gener d'Hostafrancs. En la mateixa data de l'any 1812, Catalunya deixa d'estar annexionada a Espanya i passa a formar par de França, i Barcelona passava a ser cap de la prefectura del Departament de Montserrat.
Però el 26 de gener que ens ocupa avui és de 1939. Al matí d'aquella data, les tropes de l'exèrcit nacional del general Franco, comandades pel general Yagüe, entraven a Barcelona. Així ho descrivia el parte de guerra: “Los Cuerpos del Ejército de Tropas voluntarias y de Navarra son los que, en brillantísimos combates, envuelven y arrollan la defensa roja al Norte de Barcelona, mientras el Cuerpo del Ejército Marroquí, operando inmediato a la costa, avanza por el Oeste, clavando la bandera de España en la fortaleza de Montjuich”.
Ha llegado España (gener 1939), Josep Morell.
Servicio Nacional de Propaganda.
Departamento de Plástica,
dirigit per Dionisio Ridruejo
Els tallers dels diaris barcelonins van deixar de funcionar i no hi ha notícies d'hemeroteca del dia 26, però sí del dia 27, amb el diari La Vanguardia ja en mans franquistes, i del 28, en l'edició del qual es reproduïa íntegrament en primera plana el parte de guerra. Era la constatació de la fi d'una il·lusió: la de la República entesa com a concepte de justícia universal. El 28 de març queia Madrid i l'1 d'abril acabava la guerra.
La Vanguardia, portada de l'edició
del 27 de gener de 1939
L'últim parte de guerra
Amb la caiguda de l'exèrcit república a Alacant, l'1 d'abril de 1939, acabava definitivament la Guerra Civil. A les 10:30 del matí, la veu de l'actor Fernando Fernández de Córdoba ressonava a les ones de Radio Nacional llegint el darrer parte de guerra. El text encara és en el record dels qui van viure els fets i en l'imaginari de les generacions posteriors:
"Parte oficial de guerra, del cuartel general del generalísimo, correspondiente al día de hoy, primero de abril de 1939, tercer año triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria. El generalísimo Franco".
L'últim parte de guerra
Esborrany i llapis de l'últim parte de guerra (ABC)
El text difós va ser escrit per Franco. Unes hores abans, el tinent coronel i ajudant de camp de Franco, José Martínez Maza, entrava a l'habitació del dictador al palau dels Muguiro, en el Parque de la Isla, a Burgos, quarter general i seu del govern de Franco, que estava al llit amb grip. El cap del nou Estat va fer un primer esborrany, que va corregir: va escriure "cautivo y desarmado el ejército rojo" a sobre d'"haber desarmado a la totalidad del ejército Enemigo rojo"; va canviar "fuerzas" per "tropas" i va escriure "objetivos" amb totes les lletres sobre l'abreviatura. Va passar el text a net i el va fer mecanografiar. Martínez Maza va guardar, amb permís de Franco, l'esborrany i el llapis amb què va ser escrit. El document, propietat de la filla de Martínes Maza, va ser fet públic pel diari ABC l'any 2014, quan se'n complien 75 dels fets.
Mapa dels camps de concentració franquistes segons
la Inspección de Prisioneros de Guerra
Camps de concentració
El 2020 en fa 81 anys. Molts barcelonins van aclamar l'exèrcit guanyador; a uns els va empènyer el desig que s'acabés la guerra, el patiment i la fam; a d'altres, que Déu era de part dels guanyadors; i als de sempre, que no hi ha més déu que el poder. Qui creia que li anava la vida, ja era a la frontera. Els que es quedaven no sabien que la guerra continuaria durant la repressió de la postguerra, fruit d'una planificació sistemàtica que va fer de les delacions una forma de guerra civil latent: prop de 200.000 executats. És el que Paul Preston anomena "holocaust espanyol". Mai ningú ha estat jutjat.
Vista del camp de concentració de Miranda de Ebro, el 1947
En aquest sentit, també va ser un mes de gener, però de 1947, quan es va tancar el darrer camp de concentració espanyol: el de Miranda de Ebro (Burgos). Creat el 1937 juntament amb tres camps més, pels seus barracons hi van arribar a passar 65.000 presoners republicans. Entre 1941 i 1944 va ser dirigit per l'oficial de la Gestapo Paul Winzer. Van ser els primers de molts camps escampats per tot l'estat. A Catalunya, entre d'altres, hi va haver els de Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus (Convent de Sant Francesc, Boca de la Mina, Institut Pere Mata, Caserna José Antonio, Escola del Treball), Tarragona (Convent de les Carmelites i Convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa, Figueres (La Carbonera), Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Granollers, Bossòst (Vall d'Aran), Tremp, Igualada, Mataró, Vilamitjana (Pallars Jussà) i a Barcelona al Palau de les Missions de Montjuïc, la fàbrica de Cànem al Poblenou i el Pavelló de Llevant de la Casa de la Caritat, a Horta, on avui hi ha les Llars Mundet.
Palau de les Missions
La fàbrica del Cànem, el 1914
El Pavelló de Llevant (Casa de la Caritat), els anys 40
Després de ser clausurat com a camp, les instal·lacions de Miranda de Ebro van ser un centre de reclutament de l'exèrcit espanyol i actualment és un polígon d'empreses químiques. Del vell camp només sobreviuen un depòsit d'aigua, restes de murs i dels safareigs, i una caseta de guàrdia, amb una placa que recorda la memòria dels presoners. Com passa amb les fosses comunes, moltes d'elles encara sense localitzar, el record i l'existència d'aquest camp de concentració passa desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans, gràcies al vot de silenci instaurat durant la Transició. El dia que morin els darrers supervivents i els qui en guarden memòria, la història quedarà coberta per la terra que oculta els milers d'executats i el silenci serà absolut.
Auschwitz
Aquest va ser el dia triat per les Nacions Unides per celebrar el Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust en record de totes les víctimes que van morir assassinades en els camps d'extermini. Per seguir el programa de la Cerimònia del Record a Barcelona, cliqueu l'enllaç.
gran com sempre el material de Bereshit!
ResponEliminaGràcies, bogardians! Sempre al servei del poble!
EliminaCom sempre magistral !!!
ResponEliminaEn aquest cas, Javier, els fets són tan grossos que només amb el testimoni ja ens fem bons.
EliminaEls que hem viscut aquell dia (jo tenia 15 anys) encare pensem en l´alegria del fi dels bombardejos i la gran tristesa,i pó del que vindrá,de la derrota,,,
ResponEliminaSón dos sentiments terribles, Jaume. El desig que acabi l'horror i l'horror que ens esperava. Admiro la fortalesa de tots els que ho vau patir i us hi vau implicar.
EliminaCada any quand arrive aquet dia sento una mena de rabia ,odi tristeça,anyorançe i uns records que tornen a sortir com estampes a la memoria,,,,Gracies Enric per la publicació.
ResponEliminaGràcies a tu, Jaume, per ser-ne testimoni i compartir-ho amb nosaltres. La ràbia és mútua!
EliminaGràcies, per no deixar-nos oblidar. El meu pare va estar 3 mesos a la Seu Vella a Lleida i no va tornar a menjar llenties, tot i que deia que hi havia més cucs que llegum.
ResponEliminaLa veritat, Eugeni, és que ens ho han posat molt fàcil. És impossible oblidar allò que no s'ha solucionat amb justícia.
EliminaPer més vot de silenci que s'hagi volgut instaurar, sempre en tindrem testimoni escrit i audiovisual, sense oblidar la narració de primera mà dels avantpassats que ho van viure. El segle XX no queda tan llunyà en el temps com a alguns els agradaria.
ResponEliminaÉs cert, Sícoris. Però m'espanta la facilitat amb què s'oblida la història en les generacions més joves. El fet de no jutjar els responsables ha banalitzat el relat del que va passar.
EliminaA la memòria del meu pare e.p.d. que el van ficar a Miranda de Ebro per ser soldat de lleva de la República i que no tenia res de rojo.
ResponEliminaTothom va anar a parar al mateix sac perquè la intenció era atemorir la població per tenir-la ben collada. Avui encara, Vicente, produeix terror pensar-hi.
EliminaMoltes gràcies preservar la memoria.
ResponEliminaGràcies a tu també per contribuir-hi.
EliminaEl meu pare va estar a Miranda de Ebro presoner com a soldat el desembre del 1938 i gener 1939. Curiosament deia (ho va deixar escrit) que no els tractaren massa malament. després el van portar a Cordoba en el que en deien Campos de trabajo
EliminaImagino, Toni, que hi va haver de tot. Però imagino que l'experiència el va acompanyar tota la vida.
Elimina"Ha llegado España", dice el sucio cartel fascista. Lo peor es que no se va. Ni siquiera de España.
ResponEliminaJL
Siguen siendo los mismos que se arrogar la verdad única, la España única. Siglos abonando la tierra para las mismas malas hierbas.
Elimina,,y junto con la Paz empezaron "Loa años del colera" con el Gran Inquisidor firmando ,o no ,sentencias de muerte a pesar del prometido ,Y engañoso, perdon a los derrotados ,,,,
ResponEliminaA la postguerra va fer la neteja que no va fer durant la guerra. Anys de por, delacions i incertesa. Tu que ho vas viure de prop, Jaume, segur que ens podries explicar moltes experiències.
Eliminaquant terror i patiment. Gràcies pel teu post.
ResponEliminaDe res, Carme! Ho anem recordant cada any per si de cas.
EliminaCertament, Enrich, com comentes en la Resposta a n'en Jaume Almirall,els temps de la Post Guerra, no deixaren de ser més terribles i punyents per aks perdedors.
ResponEliminaAnécdotes, en tinc moltes d'avans i després (sóc jove, però la professió que ja em cremava per dins em cria tafanera i àvida de saber, conèixer...i cintinuo igual).
El meu àvi fou cridat en les darreres lleves de l'exércit Republicà (de fet quan l'exèrcit Nacional ja era a les estava creuant l'Ebre i estava clara una imminent derrota repubicana). Ell, des de Sabadell, l'enviaren a Castellar del Vallés, sense armes, municions i amb un "xusco" de pa com a àliment diari.(dels xuscos diaris que arribaven a fer quilòmetres per arribar secs a la meva àvia, us en podria contar una altra anècdota...però aquí no ve al cas.).
Potser hi estiguéuns dos o tres mesos (no ho puc assegurar) però en poc temps els replegaren i feren recular cap a la frontera francesa (per la via del Prepirineu, des de Castellar, surten camins emboscats fins a Caldes de Montbui, Sant Sebastià de Montmajor i directe tot de dreçeres poc conegudes-de fet era una ruta que utilitzaven els Maquis, per travessar França i sortien pels esmentats pobles, a 40 km de Batcelona-) Així, doncs, assabentats i esporugits (per tota mena de comentarus que es feien entre les lleves, de si ées deia que els portàven a Camps de Concentració, si els mstarien només arribar a França...el meu avi i un company (de fet no tenien rès a perdre) vàren anarralentint la marxa, fins a tirar-se dins d'una cuneta prou fonda per amagar-se. Irestaren dos dies i dues nits, fins que ja no vàren veure rastre de la columna de l'exèrcit i començaren a correr camps a través pispant algunes fruites (o el què fos susceptible de menjar). Finalment arribaren cadascún a la seva destinació (obvio explicar l'aventura...)
El meu àvi, artista, pintor i decorador integral de cases (mobles, murals, estructures arquitectòniques...etc) de seguida tingué molta feina en restaurar cases de molts "amos" d'empreses tèxtils, gen de l'Alta burguesia Sabadellenca, sobretot, les llurs cases havien estat ocupades i malmeses per membres de diferents seccións polítiques (POUM,CNT,FAI...) i gent que ocuparen aquestes grans llars, ja que els seus propietaris s'havien exiliat a França durant la Guerra Civil.
L'avi fou denunciat...el perquè és evident... Però coses de la nostra Guerra Civil, la seva cosina-germana, falangista fins al moll dels òssos (a part de que havia estàt també en una "xeca" el qual càrrec que hi tenia desconec...ufff) es feu càrrec de la denúncia i la feu desaparèixer. Així se salvà l'avi de ser empresonat o fins i tot afusellat). Cal dir que aquesta cisina-germana de l'avi i el seu germà (un gran propietari d'una pròsoera emoresa tèxtil -aquest darrer també es refugià a Alsàcia-) havien viscut des de petits junts, com a germans, amb els pares comuns en un mateix immobke (un negoci familiar).
La lliçó més important de tot aquest fet, però, rau en la noblesa, bondat, manca de rancúnia i l'admiració i resoecte que sempre em deixarà el meu avi, en assabentar-me(per la meva àvia), de que la seva cosina-germana li comunica el nóm del denunciant i ell mai, mai el va esmentar ni en va prendre cap repressàlia... ( Jo sé quí fou...i vivien un a la cantonada de l'altre...)
Perdoneu que m'hagi extès tant...
Gràcies per aquest magnífic comentari, Fina. Tot en una guerra és tràgic i terrorífic, però a mi m'ha semblat sempre especialment cruel tot el que va passar durant la postguerra: les venjances i les delacions. Probablement és així perquè el de la guerra és un relat de segona mà, són les experiències dels avis i dels pares, però el cas de les delacions el vaig poder viure de més a prop, sobretot les conseqüències. Ho va patir el meu avi matern, que encara es va mig salvar per qüestions que no puc explicar públicament, però la família va acabar mig destruïda i va perdre els seus negocis (tenia una fàbrica tèxtil que va fabricar roba per a l'exèrcit republicà). Tot plegat ens ha de servir d'experiència, i per aquesta raó m'agrada recordar-ho i divulgar-ho, com també has fet tu, perquè no es perdi de vista d'on venim. Una abraçada!
EliminaGràcies Enric per les teves amables paraules.
ResponEliminaSi cada granet de sorra que aportéssim els que encara podem o hem pogut gaudir de memòria històrica oral, dels nostres avis o pares, potser despertariem consciècies perquè aquests horrors (començant per les Guerres) no es tornin a repetir. Una abraçada, agradosa, de retorn !!
Molt emotiu, Enric. Moltes vegades quan vaig de viatge per l'estranger em pregunten sobre la situació politica actual a Espanya, i responc que si ho volen coneixer amb una mica de profunditat es absolutament necessari coneixer la historia al menys dels ultims 100 anys.
ResponEliminaCert, Santiago. No es pot entendre la història del país sense, com a mínim, aquests cent anys. De petit, a casa dels avis totes les històries de família es remuntaven com a mínim a la Guerra de Cuba i la meva àvia encara feia acudits de la Guerra del Francès. Però el gruix del relat se l'enduien, evidentment, la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil.
EliminaEl meu pare hi va ser a Miranda......tenía un récord horrorós del lloc.
ResponEliminaA els catalans els molien a pals
Em sap greu! A vosaltres no cal que us expliquin res de la repressió després de la guerra perquè sou vosaltres qui tindríeu molt a explicar.
Elimina“-Ja han entrat a Barcelona”, va ser la nova que es va anar estenent de poble en poble, de boca en boca. La nova era temuda, sabuda, però interiorment hom no volia pas deixar-li espai per que se’n fes certesa.
ResponEliminaJa estava tot fet. El món, de sobte, s’havia tornat fosc. La vida queia al terra; les boques callaven i els caps restaven cots. Els cossos giraren cua, desganats, i miraren cap a França, on podia quedar-hi, encara, un llum encès: el destí que, en arribar lo irremeiable, tots havien contemplat durant els últims dies.
Des d’Espolla, amb els seus companys de l’Escola de Guerra, el meu pare va emprendre el camí de l’exili. França el va “acollir” en el camp de concentració d’Argelers.
Així es va anar contemplant amb els dies, Pere. Havien deixat de caure bombes però els esperava la venjança cruel. I per als que fugien, com el teu pare, el futur els tenia preparat un destí cruel.
EliminaGràcies per la teva feina, Enric.
EliminaSegons la Joana ella amb la seva mare,havia vist els presoners en un edifi en construcció que es lo que are es l¨hospital de la vall D´hebron no tenia portas,finestras,baranes als balcons pero bens vigilats . Era gairabe un passeig , per la gent d´Horta , anar a veure desde llunt aquet "camp" y el pavello de la Casa de Caritat i dels familiars als crits parlan amb els presoners. Lo mes esgarrifos que varen veure era els ferits republicans ( que varen treura del Hospital Militar de Vallacarque per possar-hi els seus ) entran en aquet pavello sense cap miramen, els ferits s´ajudaven entre ells .L´imatge que l´hi va queda es d´un ferit greu sense poder caminar i uns companys ferits ,un de cade costat , que el portaben,,,,,,, las dones van plorar,,,
ResponEliminaÉs esgarrifós, Jaume! Tant pel que fa a les condicions dels camps de presoners com el tracte inhumà que van rebre els presoners republicans a l'Hospital Militar. Però no ens hem d'estranyar de res tenint en compte els milers de persones que van ser afusellades durant la postguerra, fossin soldats republicans, càrrecs polítics com persones que van ser delatades per les seves idees.
EliminaPotser me'n vaig del lloc, però no del tema, guerra al cap i a la fí. Per recordar el meu pare. Ell amb 20 anys va ser cridat a files i el van destinar a Terol, on al Alto de Celadas, un 17 de Gener de 1938, previ a la posterior batalla d' Alfambra que va tenir lloc al cap d'uns dies, i després d'un cruen bombardeix aeri va ser ferit i el projectil li va explosionar a la cama dreta, deixant-lo coix de per vida. I encara sort, suposo. El cas es que va ser pres, i no se com - ell mai en parlava d'aquests fets ni de la guerra en general, i quan vols preguntar ja es massa tard- va anar a parar a una presó d' Asturies on s'hi va passar dos anys, sense rebre noticies de la seva familia, sense saber si eren vius o morts o si rebien les seves noticies. Se que passat aquell temps va ser el meu avi, el seu pare, el que el va anar a buscar i el va poder portar de tornada a Barcelona. Ell tampoc volia menjar llenties, com diu algú per aquí...
ResponEliminaNo te'n vas de lloc. Tot forma part del mateix. Del que passa en una guerra poca cosa se'n pot dir. Totes són tràgiques i no es mesuren les accions que s'hi fan. Una altra cosa, però, és la postguerra. El que li va passar al teu pare li va passar a tants d'altres presoners, les famílies dels quals, en molts casos, no en van saber res durant anys; o com en el cas del que explico a l'article, excombatents, dissidents i persones que van ser delatades per veïns sense cap justificació, van passar anys tancats en camps o executats per pura venjança i per crear un clima de terror que mantingués la població atemorida i sense capacitat de reacció. I més terrible encara és que mai s'hagi reparat aquest mal i que milers de morts estiguin enterrats i sense identificar en fosses. Mon pare, que tenia 12 anys quan va acabar la guerra, tampoc va voler menjar llenties mai. Quan jo era petit, a casa encara havíem de triar-les perquè eren farcides de pedres.
EliminaBon dia! Estoy seguro de que sí. No creo que sea fácil, pero si tenéis documentación que acredite lo que cuentas ha de existir alguna manera de reclamarlo. Lo que no sé es adónde hay que acudir. Quizás alguno de los lectores nos sepa dar alguna pista.
ResponEliminaSiempre es de agradecer que nos recuerden la historia, gracias.
ResponEliminaMoltes gràcies pel teu comentari!
EliminaGràcies Enric per mantenir fresca la memòria(tant dels bons com dels mals moments)
ResponEliminaMoltes gràcies a tu pel comentari i la confiança.
EliminaEl gener del 39 jo tenia 5 anyets i recordo molt poca cosa. Viviem a Farners de la Selva com se'n deia allavors i tinc una visió retorçada fels ets i la por que passavem. Feia uns dies que no ens deixaven sotir de casa per qué no saveim pas que anava a passar dectivamen va começar a passar pel davant de casa molta gent, principalment homes carregats amb farsells i paquets, altres portaven matalassos, altres amb bayards
ResponEliminaportaven gent ferida o malalta que no podien caminar i així molta estona. El meu pare va arrivar amb un
troç de metralla que havia recollit allà on el dia abans havien passat uns avions que tiraven bombes. Els
grans deien que havien bombadejat els banys (establiment termal). Suposo que aquella multitut devien passar per Santa Coloma via Anglés , Olot i Camprodón per passar a França. Gràcies a tu que amb els teus artícles ajudes als qui ara som vells a fer memòria per poder lligar molts fes històrics.
Manuel, gràcies a tu per compartir els records d'aquells dies tràgics, posant veu als relats històrics. Sense vosaltres i la vostra memòria la història no tindria ànima.
EliminaMagnífic article senyor Enric. Quan veig aquests soldats feixistes responsables de les pors de tanta gent, entre ells la meva família, només em venen sentiments de tristesa i ràbia. El meu pare va viure amb por per culpa d'aquesta gent i per tant no tindran mai ni el meu perdó ni el meu oblit. El meu pare només em va parlar d'aquest tema quan en Franco ja era mort i molt pe sobre. Només una vegada que vam anar passejant fins a la plaça Sant Jaume i vam entrar al Palau de la Generalitat, en època del president Tarradellas, em va dir :"Jo havia treballat aquí" Davant la meva sorpresa em va explicar que tenia 16 anys, calia ajudar a casa i era ciclista missatger, i em va parlar que havia vist en Companys però que qui era més present en el seu dia a dia era el senyor Comorera, del qual m'en va parlar molt bé. El meu pare era un home molt cumplidor i aquells dies de la caiguda de Barcelona es va presentar a treballar i un soldat feixista li va dir que: "todos los que trabajan aquí están despedidos y la bicicleta te queda confiscada". Robats des d'el primer dia. Van entrar per la Diagonal, però algú els ha vist sortir?
ResponEliminaMoltes gràcies, Manel. A casa passava una cosa semblant. El pare sí que explicava coses de la guerra i la postguerra perquè el va enxampar de nen i adolescent. Però l'avi i l'àvia gairebé no explicaven res. Sempre deien allò que les parets escoltaven. Tot plegat molt trist.
EliminaGràcies per mantenir viva la memòria de tots aquests fets que esperem que, com nosaltres els joves no oblidin mai
ResponEliminaJordi, moltes gràcies a tu pel comentari.
Elimina