El germen del Mal

Un cop més em torno a submergir en la lectura d'una obra sobre la Xoà (Holocaust): Necrópolis, de Boris Pahor, un escriptor eslovè que va néixer el 1913 en el Trieste annexionat per Itàlia, i que hagué de lluitar per la seva llengua abans d'acabar internat al lager de Natzweiler-Struthof per haver lluitat a la Resistència contra el nazisme. L'any passat vaig llegir Si això és un home, de Primo Levi, lectura llargament ajornada per diversos motius. Difícilment res pot ser superable a Levi des del punt de vista literari i de reflexió, però cada obra, cada autor, és un nou descobriment i, sobretot, una nova manera d'explicar el drama i la tragèdia humans, que mai vol dir una possibilitat més d'entendre'ls.

Pot semblar que insistir en la literatura de l'Holocaust és un fet gratuït que no du enlloc, que no és més que recrear-se en la misèria i el dolor d'uns fets que formen part del passat i que no ens aporten  res més que patiment. Però no és així. Per sobre de totes les coses, i més enllà de l'experiència (el dolor més gran de tot supervivent dels camps d'extermini no és el provocat per la mort gratuïta, sinó per haver sobreviscut a ella), la literatura de l'Holocaust busca entendre l'origen del mal i la seva pràctica. Busca entendre per què l'home és capaç d'infringir un dolor tan gran. I per què el continua provocant. Després de la Segona Guerra Mundial els exterminis selectius s'han continuat produint: URSS, Cambotja, Uganda, Iugoslàvia... O l'assassinat sistemàtic de dones a Ciudad Juárez i a altres llocs de Mèxic. Què fa que la deshumanització sigui possible cada cop que es produeix un conflicte, sigui armat o no? I què fa que sigui possible a mans de la pròpia població civil enrolada en una voràgine de violència inexplicable, seguint les consignes d'il·luminats o per pura alienació mental?

La casualitat (expressió retòrica de la intel·ligència emocional) ha volgut que comences a llegir Necrópolis el mateix dia que els diaris (veure El País) es feien ressò de l'agressió i la violació de la periodista de la CBS, Lara Logan, a mans de 200 persones mentre cobria el reportatge de la manifestació contra el president egipci Mubarak, a la plaça Tahrir d'El Caire, abans que pogués ser rescatada per un grup de dones i soldats de l'exèrcit egipci. Què fa que 200 persones es deixin dur col·lectivament per la violència i que, a més, s'hi afegeixin les agressions sexuals, que tenen un componen individual que respon a altres atavismes. Se'm fa tan difícil entendre aquesta violència gratuïta com entendre els milers de pàgines web que subratllen, gratuïtament, que Lara Logan era guapa.

He de pensar que el mal forma part de la condició humana, perquè tota explicació, per molt fonamentada que sigui (acceptar la malaltia mental és acceptar l'alienació mental de la humanitat), em fa més por que pensar que dins meu existeix el germen adormit del mal.

Viatges en el temps

Qui em coneix sap que penso que viatjar és tornar a un lloc on ja s'hi ha estat; mentalment, és clar. La casualitat ha volgut que avui, regirant calaixos de revistes antigues, hagi anat a parar a París i a Hollywood. I estirant del record i el fil, he recordat un llibre que m'ha dut a Londres. Ha estat un viatge en el temps, al record, a una realitat nebulosa, suau com el cotó fluix.

Les revistes que han caigut a les meves mans són uns exemplars que guardo de Paris-Hollywood (o Folies de Paris et de Hollywood, que va ser el nom original) que venien de casa a través de canals clandestins. Publicada entre 1947 i 1973, en els seus 25 anys d'existència va derivar de magazine que es feia ressò de la imatge i la vida de les estrelles del cinema,  a revista de pin ups, amb més o menys glamour, quan va caure en mans del fotògraf Serge Jacques. Els editors se saltaven la censura de l'època evitant de mostrar allò que era la imatge paradigmàtica de la provocació: els genitals. Els pubis de les models apareixien difuminats com si de noies impúbers es tractés.

Per a uns ulls infantils, adolescents i ignorants, unes imatges així predisposaven a una sexualitat, pel cap baix, estranya, en què les dones sense sexe eren equiparables als àngels, si no fos perquè l'accés a la sexualitat era tan pecaminosa que la feia malaltissament desitjable. Sort que, educats al carrer com estàvem, la vida ens havia arribat d'una manera més real malgrat la nul·la educació sexual i la censura. A cadascú aquesta realitat se li apareixia d'una manera o una altra. L'escola de la vida ens du per camins no sospitats, sobretot quan les revistes s'amaguen a la calaixera de la llenceria de la mare, exemple clar que els àngels sí tenen sexe.

Amb els Paris-Hollywood a la mà, he recordat que també conservo un llibre que, molt abans, m'havia fet pensar que Londres era una ciutat més exòtica que la Barcelona dels anys 60. L'oncle Miquel –el germà petit de la mare, que va deixar aquest món de la mà de l'alcohol, exiliat de la raó pels ravals de Caracas– havia heretat el talent artístic de la branca dels March. Dibuixava, pintava i va ser un interiorista d'èxit fins que la branca hongaresa de la família va decidir arruïnar-lo. L'oncle tenia, entre els seus estris professionals, l'Artist's Model de John Everard, publicat per The Bodley Head de Londres (ed. 1958). Dones de pubis també difuminats, però homes amb taparrabo perquè la difuminació els hauria castrat.

 

Biblioteques per dins [05]

Fitxa de préstec de la biblioteca

de la UB, del segle XIX

El Biblioteques per dins està dedicat a La bibliotecaria, curt d'animació de Sandro Corsaro, protagonitzat per Kick Buttowski (que dóna nom a la sèrie nord-americana), un nen de 12 anys que practica esports extrems. En aquest capítol s'enfronta a una vella i malvada bibliotecària per recuperar un llibre tornat per error i l'entrepà del seu amic.

Pels que tenim una edat, la imatge de la bibliotecària ens recorda aquelles velles funcionàries de la nostra infantesa, capaces d'exercir la disciplina anglesa amb tal de preservar l'ordre de la "seva" biblioteca. Però si bé nosaltres érem capaços de captenir-nos sota l'amenaça de l'infern, Kick, acostumat a creure que el món és una pista d'skater, i l'excés de zel de la bibliotecària, arruïnaran la biblioteca.

I per si no queda prou clar quin ha de ser el comportament dels usuaris d'una biblioteca, aquí us deixo un curs accelerat de bones pràctiques.