Viatges en el temps

Qui em coneix sap que penso que viatjar és tornar a un lloc on ja s'hi ha estat; mentalment, és clar. La casualitat ha volgut que avui, regirant calaixos de revistes antigues, hagi anat a parar a París i a Hollywood. I estirant del record i el fil, he recordat un llibre que m'ha dut a Londres. Ha estat un viatge en el temps, al record, a una realitat nebulosa, suau com el cotó fluix.

Les revistes que han caigut a les meves mans són uns exemplars que guardo de Paris-Hollywood (o Folies de Paris et de Hollywood, que va ser el nom original) que venien de casa a través de canals clandestins. Publicada entre 1947 i 1973, en els seus 25 anys d'existència va derivar de magazine que es feia ressò de la imatge i la vida de les estrelles del cinema,  a revista de pin ups, amb més o menys glamour, quan va caure en mans del fotògraf Serge Jacques. Els editors se saltaven la censura de l'època evitant de mostrar allò que era la imatge paradigmàtica de la provocació: els genitals. Els pubis de les models apareixien difuminats com si de noies impúbers es tractés.

Per a uns ulls infantils, adolescents i ignorants, unes imatges així predisposaven a una sexualitat, pel cap baix, estranya, en què les dones sense sexe eren equiparables als àngels, si no fos perquè l'accés a la sexualitat era tan pecaminosa que la feia malaltissament desitjable. Sort que, educats al carrer com estàvem, la vida ens havia arribat d'una manera més real malgrat la nul·la educació sexual i la censura. A cadascú aquesta realitat se li apareixia d'una manera o una altra. L'escola de la vida ens du per camins no sospitats, sobretot quan les revistes s'amaguen a la calaixera de la llenceria de la mare, exemple clar que els àngels sí tenen sexe.

Amb els Paris-Hollywood a la mà, he recordat que també conservo un llibre que, molt abans, m'havia fet pensar que Londres era una ciutat més exòtica que la Barcelona dels anys 60. L'oncle Miquel –el germà petit de la mare, que va deixar aquest món de la mà de l'alcohol, exiliat de la raó pels ravals de Caracas– havia heretat el talent artístic de la branca dels March. Dibuixava, pintava i va ser un interiorista d'èxit fins que la branca hongaresa de la família va decidir arruïnar-lo. L'oncle tenia, entre els seus estris professionals, l'Artist's Model de John Everard, publicat per The Bodley Head de Londres (ed. 1958). Dones de pubis també difuminats, però homes amb taparrabo perquè la difuminació els hauria castrat.